pensaments digitals
La Fira dels orígens
F
XAVIER LOZANO
eia temps que no vivia la fira de manera intensa. El certamen s'havia submergit en una monotonia sense reclam ni sen�t, en voltes i tombs trobant ganxos pel mig del carrer, i prou. En el record bramaven aquells dies freds i d'hivern on la fira era un trencall d'emocions per descobrir coses noves, i aturar-se i badar en algunes parades, o a les atraccions... Tots tenim el record d'una fira més viva i plena de gent. I enguany sembla doncs que el certamen revivia de nou. Només una mica, hi ha encara molta feina a fer. Catalunya és país de fires i n'hi ha algunes d'essencialment genials. I l'Espluga, entre elles i salvant moltes distàncies, té l'honor de ser una de les més an�gues. I si hem arribat fins aquí cal que ho fem amb orgull de poble i sen�nt-nos-la nostra. I aquest cop hem guanyat veient com els nos-
tres convilatans feien pa o forjaven ferro, s'endinsaven a buscar fang de la cova o picaven pedra. Compe�en amb moto-serra o ensenyaven a fer química amb foc. Hem tornat a trobar-nos, de nou, la canalla del Cau, venent pastes i encants, com quan érem pe�ts. I els de Casa Llavasa explicant com un poble, el nostre, és capaç de bogeries tan curioses com aquella. I agermanats amb Durro i la Vall de Boí hem establert ponts de cultura i amistat. I el foc, que l'ADF apaga inundada encara d'emocions de riuada, ho ha agermanat. Ben trobat, però poc explotat encara. La intenció és bona, i com l'espectacle que esperàvem de nit a l'església Nova, ha estat de moment tan sols una guspira que ara ens hem de creure plegats. L'encendrem més viva si el poble hi és, al costat, par�cipant i donant idees. Perquè la fira ha de ser nostra si
ens la sen�m. I ha d'omplir carrers de gent de fora, que ens conegui i es�mi i torni després. No cal inventar res de nou, ja ho tenim. Només cal donar valor a les nostres coses, pe�tes o grans, però nostres. I notar com canvia la fira al trobar-te en mig del camí parades espluguines que aquest cop, potser sí, s'han empès per la riuada, però que podrien ser moltes més. I fixeu-vos en un detall, una pista del retorn a aquells orígens. La nostra fira té nom de Sant, i això més enllà de la fe, vol dir que és molt antiga. Que el valor que té és únic i que cal dirho ben alt. Aquest any, i és curiós, ha tornat a pronunciar-se Sant Vicenç com a nom de fira. Feia temps que no ho sentia, o ho sentia només en veu baixa. Ara cal treballar més, i que la Fira, sigui més viva. El recorregut, amb més al·licient i més parades. I l'autoestima més evident. ■
Als anys cinquanta
La matança del porc
C
MANEL MORGADES
ada any, quan era pe�t, als volts de Nadal marxàvem de bon ma� cap a la masia, amb el carro, a matar el porc. Venia amb nosaltres el “matabacons”. Era el professional que portava els ganivets i estris necessaris per fer la feina. Quan estava mort i afaitat, el passàvem per la foguera que ens illuminava la ma�nada. A punta de dia, el carregàvem al carro i cap al poble on ens esperaven per fer l’elaboració del porc. A casa, portava la veu cantant – la que manava – l’Antònia de Cal Segarreta, la mandonguera. En sabia molt. Ella donava compliment als interessos de casa: dos pernils, la boEL FRANCOLÍ
�farra negra, la blanca, les llangonisses... la màquina de trinxar la carn la llogàvem a Ca la Na�. També servia per embo�r la carn als budells. Les barreges les feia l’Antònia. La bo�farra negra i la blanca era la feina de la tarda, les coíem a la caldera d’aram, feta a Cal Calderer. Els pernils, al “secador” de casa amb la cansalada viada i les llangonisses per assecar. La costella, les bo�farres i les llangonisses, fregides i a la tupina per consumir durant l’any. El dia de la matança hi havia moments importants: el tastet, el dinar de porc amb els menuts, i preparar els “presents”: pel metge, pel rector, pels
9
parents i pels amics. El present consis�a en una mostra dels elaborats del porc del dia i uns menuts. Tot tapat amb la mantellina de les entranyes del bacó. Els tastets tornaven quan mataven el porc els des�nataris, excepte el metge i el rector que no feien mandongo. L’endemà, amb el greix de la caldera de coure les bo�farres i la sosa de Cal Tet, fèiem el sabó de casa, que servia per tot. Al començar l’any, pels volts de Sant Antoni, el 17 de gener, compràvem el porquet que alimentàvem durant tot l’any a la masia. Vivia a la “baconera” i menjava el que quedava del nostre menjar i ell ens ho tornava tot per Nadal. ■ GENER
2020
