guat ens dóna una idea aproximada de l’espai mínim que li cal al riu. Aquest és segurament l’element de més impacte però alhora més complex, doncs afecta una gran quan�tat de propietaris, que són precisament els primers afectats pels aiguats. A més hi ha re�cències lògiques degudes a mo�us jurídics i administra�us, per exemple moltes escriptures marquen el curs del riu com a límit de propietat. Trobar una solució pràc�ca que comp� amb el suport dels afectats és indispensable. Seguidament, cal un pla per a ges�onar aquest gran passadís. L’experiència ens diu que cal controlar-ne la vegetació: s’hauria d’eradicar ac�vament la canya (Arundo donax, mal anomenada canya americana, una espècie invasiva originària de l’Est i Sud d’Àsia) i permetre la formació controlada de bosquines de ribera a la plana adjacent a la llera, sempre evitant que el bosc superi el curs del riu per a pre-
venir taps. A més, aquests boscos de ribera haurien de ser aclarits sistemà�cament per a reduir-ne la densitat d’arbres i afavorir-ne la maduració. Per al control de la vegetació es podria obrir aquest llarg corredor fluvial a l’ús com a pastures, si cal donant facilitats, això permetria reduir costos i minimitzar la necessitat d’intervencions més cares i contundents. Es tracta que el curs del riu sigui divers amb alternança de bosquines i prats. Caldrà empoderar-nos com a comunitat, perquè sigui la gent amb ajuda de tècnics la que decideixi quin model de ges�ó del riu es proposa, quin equilibri entre risc i despesa implica, i quines conseqüències hi ha sobre el paisatge i el medi. No cal ni dir, que aquest procés només serà exitós amb una acció coordinada al llarg de tots els pobles del riu, dels seu veïns i dels organismes oficials. ■ Pitu Amigó
CURAR-SE EN SALUT Què hi ha en un nom?
En el món de l'idioma anglès és famosa una cita de Romeu i Julieta de Shakespeare. Per entendre’ns -perdó míster mestre poeta!- i obviant la incalculable pèrdua que en general cau al damunt de tota mena de traduccions: “Què hi ha en un nom? Una rosa seria igual de dolça amb qualsevol altre nom”. Doncs aleshores, ara fa una vintena d’anys van batejar amb el nom CRISPER un patró peculiar de certes parts de l’ADN d’uns microbis; un patró que s’havia entrellucat una pila d’anys encara més enrere. Al moment del bateig, el nom CRISPER era un mer rètol i prou, d’un con�ngut a desxifrar amb el que ja hi havien treballat tot plegat una colla d’anys. D’una manera similar a com els humans, amb els primers llenguatges -ben senzills haurien de ser- que s’inventaren, anomenarien el sol i la lluna amb milers de noms diferents sense saber-ne pràc�cament res del sol o la lluna comparat amb els coneixements de que en tenim avui dia. L’ADN és el llenguatge per la transmissió de la informació -noms i més noms en codi a base de les A’s, C’s, G`s i T`s de l’ADN- que fa possible la persistència de generacions i més generacions de totes les formes de vida conegudes des dels microbis a nosaltres, els humans: des de la nostra base �siEL FRANCOLÍ
ca i química que hem heretat dels microbis inicials fins a les nostres idees, emocions i ac�vitats que considerem les més enlairades. Tan notables com són els noms, allò que és important de veritat és el con�ngut real -o segons com especula�u!- que els hi podem anar endossant. Con�ngut total que en essència i potència ja existeix complert però amagat. Es va exposant als nostres comentaris -ens en fem conscients- a mida que se'l va descobrint i coneixent millor; és a dir, que va evolucionant al ritme propi de desenvolupament, el que sigui. En el cas de la ciència encara que les coses canvien acceleradament s’ha d’aplicar també el “Roma no es va fer en un dia”. I els noms són invents humans, paraules; tenen l’estranya qualitat de ser concrets i flexibles -un toc d’inconcretsal mateix temps. Potser per això resulta tan complicat d’entendre’ns tot i encara que no es vulgui “parlar al mateix temps dels dos costats de la boca” que diuen en anglès. Jo sóc l’Anton a l’Espluga, Antonio a València i documents oficials (regal imposat pel franquisme) i Tony a USA. Una altra variant xocant: m’anomenen “d(ò)ctor M(à)ri” a USA canviant l’accent i empassant-se la “t”. I si no hagués insis�t en escollir el meu segon cognom m’haurien eliminat el
38
Mar� i m’hagueren anomenat “d(ò)ctor C(í)vit -sona encara més estrany!- perquè a USA el segon nom (primer cognom nostre) no compta gaire; per exemple; JFK, John Fitzgerald Kennedy, es menciona usualment John Kennedy i prou. Per anar o projectar-se pel món és més pràc�c simplificar-se el nom. Si ets un futbolista legendari (a Messi li posaren fàcil) i el batejaren Edson Arantes do Nascimento, va millor Pelé i prou. El microbiòleg ilicità de la Universitat d’Alacant que és un dels padrins al bateig del CRISPER es diu Francisco Juan Mar�nez Mojica, nom que sona un xic ostentós encara que no sigui culpa seva. Sí que algú s’ha exclamat: “Quina mena de nom és això!”. Havent passat una temporada a la Universitat d’Oxford (Angleterra) i a la U. d’Utah (USA) el jove Dr. Mojica deuria veure clar adoptar com a nom professional F.J.M. Mojica (o Francisco J.M. Mojica o també Francis Mojica i simplement Francis pels amics i coneguts). Les revistes de prou pres�gi al seu ram cien�fic són en anglès i venint d’un lloc de nom (U. d’Alacant!) tan “exò�c” -una veritable raresa al món dels cien�fics de pes- s’entén que fou ben costa amunt per aconseguir que el seu escrit fos publicat... Aquestes divagacions sobre noms i variacions de noms pot ser que siguin un NOVEMBRE 2019
