CURAR-SE EN SALUT

guat ens dóna una idea aproximada de l’espai mínim que li cal al riu. Aquest és segurament l’element de més impacte però alhora més complex, doncs afecta una gran quan- � tat de propietaris, que són precisament els primers afectats pels aiguats. A més hi ha re� cències lògiques degudes a mo� us jurídics i administra� us, per exemple moltes escriptures marquen el curs del riu com a límit de propietat. Trobar una solució pràc� ca que comp� amb el suport dels afectats és indispensable.

Seguidament, cal un pla per a ges� onar aquest gran passadís. L’experiència ens diu que cal controlar-ne la vegetació: s’hauria d’eradicar ac� vament la canya (Arundo donax, mal anomenada canya americana, una espècie invasiva originària de l’Est i Sud d’Àsia) i permetre la formació controlada de bosquines de ribera a la plana adjacent a la llera, sempre evitant que el bosc superi el curs del riu per a prevenir taps. A més, aquests boscos de ribera haurien de ser aclarits sistemà� cament per a reduir-ne la densitat d’arbres i afavorir-ne la maduració. Per al control de la vegetació es podria obrir aquest llarg corredor fl uvial a l’ús com a pastures, si cal donant facilitats, això permetria reduir costos i minimitzar la necessitat d’intervencions més cares i contundents. Es tracta que el curs del riu sigui divers amb alternança de bosquines i prats. Caldrà empoderar-nos com a comunitat, perquè sigui la gent amb ajuda de tècnics la que decideixi quin model de ges� ó del riu es proposa, quin equilibri entre risc i despesa implica, i quines conseqüències hi ha sobre el paisatge i el medi. No cal ni dir, que aquest procés només serà exitós amb una acció coordinada al llarg de tots els pobles del riu, dels seu veïns i dels organismes ofi cials. ■

Pitu Amigó

CURAR-SE EN SALUT Què hi ha en un nom?

En el món de l'idioma anglès és famosa una cita de Romeu i Julieta de Shakespeare. Per entendre’ns -perdó míster mestre poeta!- i obviant la incalculable pèrdua que en general cau al damunt de tota mena de traduccions: “Què hi ha en un nom? Una rosa seria igual de dolça amb qualsevol altre nom”. Doncs aleshores, ara fa una vintena d’anys van batejar amb el nom CRISPER un patró peculiar de certes parts de l’ADN d’uns microbis; un patró que s’havia entrellucat una pila d’anys encara més enrere. Al moment del bateig, el nom CRISPER era un mer rètol i prou, d’un con� ngut a desxifrar amb el que ja hi havien treballat tot plegat una colla d’anys. D’una manera similar a com els humans, amb els primers llenguatges -ben senzills haurien de ser- que s’inventaren, anomenarien el sol i la lluna amb milers de noms diferents sense saber-ne pràc� cament res del sol o la lluna comparat amb els coneixements de que en tenim avui dia. L’ADN és el llenguatge per la transmissió de la informació -noms i més noms en codi a base de les A’s, C’s, G`s i T`s de l’ADN- que fa possible la persistència de generacions i més generacions de totes les formes de vida conegudes des dels microbis a nosaltres, els humans: des de la nostra base � sica i química que hem heretat dels microbis inicials fi ns a les nostres idees, emocions i ac� vitats que considerem les més enlairades. Tan notables com són els noms, allò que és important de veritat és el con� ngut real -o segons com especula� u!- que els hi podem anar endossant. Con� ngut total que en essència i potència ja existeix complert però amagat. Es va exposant als nostres comentaris -ens en fem conscients- a mida que se'l va descobrint i coneixent millor; és a dir, que va evolucionant al ritme propi de desenvolupament, el que sigui. En el cas de la ciència encara que les coses canvien acceleradament s’ha d’aplicar també el “Roma no es va fer en un dia”.

I els noms són invents humans, paraules; tenen l’estranya qualitat de ser concrets i fl exibles -un toc d’inconcretsal mateix temps. Potser per això resulta tan complicat d’entendre’ns tot i encara que no es vulgui “parlar al mateix temps dels dos costats de la boca” que diuen en anglès. Jo sóc l’Anton a l’Espluga, Antonio a València i documents ofi - cials (regal imposat pel franquisme) i Tony a USA. Una altra variant xocant: m’anomenen “d(ò)ctor M(à)ri” a USA canviant l’accent i empassant-se la “t”. I si no hagués insis� t en escollir el meu segon cognom m’haurien eliminat el

Mar� i m’hagueren anomenat “d(ò)ctor C(í)vit -sona encara més estrany!- perquè a USA el segon nom (primer cognom nostre) no compta gaire; per exemple; JFK, John Fitzgerald Kennedy, es menciona usualment John Kennedy i prou. Per anar o projectar-se pel món és més pràc� c simplifi car-se el nom. Si ets un futbolista legendari (a Messi li posaren fàcil) i el batejaren Edson Arantes do Nascimento, va millor Pelé i prou. El microbiòleg ilicità de la Universitat d’Alacant que és un dels padrins al bateig del CRISPER es diu Francisco Juan Mar� nez Mojica, nom que sona un xic ostentós encara que no sigui culpa seva. Sí que algú s’ha exclamat: “Quina mena de nom és això!”. Havent passat una temporada a la Universitat d’Oxford (Angleterra) i a la U. d’Utah (USA) el jove Dr. Mojica deuria veure clar adoptar com a nom professional F.J.M. Mojica (o Francisco J.M. Mojica o també Francis Mojica i simplement Francis pels amics i coneguts). Les revistes de prou pres� gi al seu ram cien� fi c són en anglès i venint d’un lloc de nom (U. d’Alacant!) tan “exò� c” -una veritable raresa al món dels cien� fi cs de pes- s’entén que fou ben costa amunt per aconseguir que el seu escrit fos publicat... Aquestes divagacions sobre noms i variacions de noms pot ser que siguin un

CURAR-SE EN SALUT

pèl desmesurades aquí però es tracta de posar èmfasi en el fet de que el CRISPER d’avui és una cosa totalment dis� nta d’allò que el nom “CRISPER” representava fa uns 20 o 30 anys. Podríem dir que a la “criatura” d’aquell bateig llunyà la portaren a l’escola i d’allí passà a moltes universitats i laboratoris arreu del món amb mestres i inves� gadors nous i cada cop més avançats perquè comencen més endavant en el camí que els han preparat els que hi treballaren primer com en una cursa de relleus on es passa el tes� moni d’un corredor al següent... ho anirem veient. Avui dia es tracta de poder editar, corregir, mofi fi car, readaptar, etc., l’ADN de qualsevol forma de vida, des dels microbis (infeccions humanes, agricultura, ramaderia,indústria alimentària, etc.) als humans (malal� - es hereditàries i totes les malal� es que sempre comporten factors hereditaris de resistència o de sensibilitat exagerada per ex.). És com un cirurgià (microscòpic!) especialista en operar l’ADN pel que convingui, o al seu gust o al gust del client (algú voldrà cirurgia plàs� ca al seu ADN?!). Però per exemple les grans empreses d’agricultura o ramaderia podrien demandar productes detalladament dissenyats pel mercadeig més benefi ciós; amb les tècniques � pus crisper les modifi cacions genòmiques són més fàcils, més extenses i més detallades. El CRISPER d’avui es podria comparar al � pus de navalla dita suïssa (o de l’exèrcit suís) que porta una colla de ganivets variats, � sora, llevataps, tornavisos, punxes, ganxos, etc., un estri mul� funcional amb moltes eines a disposició de l’operari.

Tornem al començament. A l'anomenat arbre de la vida, que abasta totes les formes de vida que s’han trobat al nostre planeta hi ha tres grans grups, els més an� cs (3 a 4 mil milions d’anys) són: 1) els Archea (arch- la mateixa arrel grega que a archeologia), potser els “més” primers, i 2) els Bacteris; ambdós grups són microscòpics (microbis), unicel·lulars i es diuen PROCARIOTES (pro- ,abans i -carios, pinyol, nucli en grec, “abans del nucli”) perquè no tenen un nucli i el seu ADN, un sol cromosoma, nedant lliure per la cèl·lula. I 3) la resta de les formes de vida, aparegudes des de fa uns 2.7 mil milions d’anys i que tenen l’ADN recollit en un nucli a totes les seves cèl·lules de cada organisme. Per això se'n diuen EUCARIOTES (eu- bo, correcte, en grec: “amb bon nucli”) i són tots els animals, plantes, fongs, etc. L’immensa majoria dels organismes eucariotes són mul� cel·lulars i fi ns i tot poden assolir una mida enorme. Per tant estan disposats en formes molt més intricades que els microbis.

Els inves� gadors primers que a l’entorn del 1990 s'adonaren del patró d’ADN més endavant anomenat Crisper, ho feren als Procariotes i en el cas del Dr. Mojica concretament microbis Archea de les Salines de Santa Pola (Alacant). Una certa mena de cien� fi cs, com ara aquests, estudien qües� ons que no tenen una aplicació pràc� ca evident al moment però que desperten la seva innata curiositat per esbrinar per què i com funcionen organismes un xic fora de l’usual. És d’allò més sovint que dels seus esforços no en surt res i decididament ho fan per “amor a l’art” en sí. Fan allò que es diu ciència pura/ bàsica/fonamental. De tan en tan els pot caure inesperadament una troballa d’enorme conseqüència un cop desenvolupada més endavant perquè Dr. Francis Mojica.

amb la dita ciència aplicada com per exemple la medicina resulta en solucions pràc� ques de problemes ben importants i d’impacte possiblement enorme. Això es pot fer així per la realitat que des dels microbis fi ns als humans estem tots fabricats bàsicament de la mateixa pasta, quasi impossible de descabdellar al nivell extracomplicat per exemple dels nostres organismes però que és més fac� ble d’aclarir-se -encara que no gens fàcil- al nivell d’organismes rela� vament més senzills -tampoc gens fàcils d'entendre!- com són els microbis. I aleshores aplicar per exemple als humans els coneixements bàsics adquirits per aquesta tàc� ca que pot assolir millors possibilitats d’èxit. És de remarcar com el Dr. Mojica explica que no va succeir en esbrinar allò que buscava inicialment; la solució que proposava no era la correcta i aquest resultat nega� u de la seva inves� gació que podria qualifi car-se com d’un esforç en va passar a la paperera de la història. Però diu ell que al mateix temps que un pe� t grup d’altres inves� gadors, es va trobar, com de carambola, amb aquesta intrigant disposició peculiar de certs parts de l’ADN d’aquells microbis que eventualment s’anomenaria Crisper. Essent el cas que aquest arregl el trobaren en l’ADN d’organismes archea i en l’ADN d’organismes bacteris tots microbis però apareguts milions d’anys apart, pensaren que, inclús sense entendre el què i com de tal arregl, hauria de ser d’una importància considerable ja que la saviesa de la Mare Natura el feia servir durant tants milions d’anys. I per tant caldria explorar-lo més a fons. Els esdeveniments subseqüents han demostrat que el suggeriment que la Natura els presentava ha resultat fruc� fer de veritat quan avui el Crisper s’ha disparat cap a aplicacions pràc� ques molt extenses, importants i variades. Segons explica el mateix Francis Mojica la extraordinària troballa del Crisper, seria un cas més de serendipa� a , un benefi ci inesperat i de retruc. Con� nuarà. ■ Anton Martí