R E F L E X I O N S de presó molt dures, perquè havia causat lesions, greus o no, a un representant de la llei, a la Llei mateixa. Plaques -- S’estan multiplicant les instal·lacions de camps de plaques solars o fotovoltaiques en camps agrícoles de termes municipals; els propietaris s’es�men més percebre un lloguer alt i segur o vendre la finca i inver�r el diner en productes de valor, que no batallar collita rere collita a mercè dels baixos preus que perceben i de
les calamitats del clima. Darrerament he vist a la pantalla un camp d’oliveres de diverses hectàrees plantades fa poc, en terreny de regadiu, objecte d’oferta de compra per part d’una companyia privada de les que instal·len plaques. El jove propietari no és propens a vendre, perquè creu que aquella terra és prou bona per al conreu i no pensa/imagina arrencar milers oliveres de cinc anys i adeu-siau. Les plaques han d’anar, com fan a
Arizona o Califòrnia, en terres de secà, purament i simple. N’hi ha molt de secà a Catalunya! Plaques, doncs, a les Garrigues, a la Segarra no cerealís�ca, a la immensa Noguera, als vessants assolellats de les muntanyes... Si cal portar-hi un poc d’aigua o millorar els camins d’arribada, doncs es fa. I també cal tenir presents les ciutats, on ara es fan edificis de serveis amb plaques arreu. M’he guanyat la placa de xèrif. ■
un cop d’ull
Cree el ladrón... ANDREU MORTA -“Bon dia, què desitja?” -“¡Hábleme en cristiano!” -“Lloada sigui la joia de Déu Totpoderós, misericordiós, omnipotent i bondadós, Pare, Fill i Esperit Sant, amén. Què desitja?”
R
ebo aquest acudit el mateix dia que, just quaranta anys enrere, es va fer públic el «Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña», més conegut com a «Manifest dels 2.300» pels “intel·lectuals” que l’havien signant. L’argument del text era que “els fills dels immigrants” –als quals en cap moment es considerava catalans– no havien de ser escolaritzats en català. S’entenia la immersió lingüís�ca com una imposició perversa i discriminatòria. Molts signants, com Federico Jiménez Losantos, docent a Santa Coloma de Gramenet, eren professors d’ins�tut. Només al cap d’un mes, el 23 de febrer, membres de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit van assajar un intent de cop d’estat, mentre tant ETA com els nombrosos grupuscles d’ultradreta perpetraven accions violentes gairebé cada setmana. Resultat: la Loapa. “Al cap de quatre dècades –escriu Ferran Sáez Mateu a l’ARA– s’ha fet evident que, a diferència del que augurava aquell «Manifest», la presència del EL FRANCOLÍ
castellà a Catalunya avui és simplement aclaparadora. Entre els més joves, el procés de minorització [del català] arriba a límits preocupants. [...] i alguns dels principals impulsors d’aquell escrit que llavors militaven en l’extrema esquerra, ara són els ideòlegs de capçalera de la dreta i de l’extrema dreta espanyola”. La fal·làcia que a Catalunya es persegueix el castellà ha estat la bandera polí�ca enarborada pel par�t obsedit a tallar llaços grocs i d’entitats com «Convivència Cívica Catalana» o «Societat Civil Catalana». Tesis tramposes que han fet seves, i a gust, aquells jutges que, erigint-se en pedagogs sense ser-ne, imposen a les escoles el temps que han de dedicar a cada llengua. ¿Algú, que no sigui ruc o malintencionat pot pensar que, avui i aquí, és possible de posar traves a la llengua castellana? A part que ja em direu el perill que corre una llengua parlada per 500 milions de persones davant l’envit de la nostra cada dia més migrada autonomia. El castellà (llengua “que nunca fue de imposición” segons el turista d’Abu Dabi) té centenars de lleis, decrets, ordres, pragmà�ques reials i “tutti quanti” que n’imposen l’ús en tota mena de documents. I la trista història hispana recull prohibicions del català a cente-
7
nars, sobretot vetos a les escoles, als seminaris, a la catequesi i altres. Algunes interdiccions tan pintoresques com la de posar nom català a les barques o a les làpides del cemen�ri o a les converses telefòniques, els telegrames, la comptabilitat, els albarans, les escriptures notarials, els noms de persona... Digueu-me una sola prohibició del castellà a Catalunya –tan sols una!– i donaré la raó als propagadors d’aquelles falòrnies: “cero patatero”. I és que aquelles “fake news” (“mentira podrida”, en deia l’àvia Antònia) amb què excel·lia el perillós expresident nordamericà, avui ha esdevingut llenguatge universal entre polí�cs de tots els colors. Amb l’afegit esgarrifós de l’ús pervers de les xarxes socials, potents altaveus de difusió accelerada de qualsevol bajanada fraudulenta disparada per algun insensat. Cal estar alerta. Perquè la men�da –arma del diable– corre com el foc. I qui és capaç de perpetrar no�cies falses amb mala intenció, ben cert que no pot creure que “l’altre” pot actuar de bona fe: com que difondre el mal és per a ell la forma d’actuar normal, no pot entendre que no ho sigui per als altres. Per això cal ser responsable i transmetre el català als nouvinguts. Sempre. Sempre. ■ FEBRER
2021
