9 CONTES COL·LABORATIUS by CRP El Prat

9 CONTES COL·LABORATIUS CREATS PER ALUMNES DE LES ESCOLES DEL PRAT DE LLOBREGAT

CURS 2020-2021

ESCOLES PARTICIPANTS A L’ACTIVITAT DEL CONTE COL·LABORATIU:

- ESCOLA BERNAT METGE - ESCOLA CAN RIGOL - ESCOLA GALILEO GALILEI - ESCOLA HONORABLE JOSEP TARRADELLAS - ESCOLA JAUME BALMES - ESCOLA JOAN MARAGALL - ESCOLA MARE DE DÉU DEL CARME - ESCOLA NOSTRA SENYORA DEL MAR - ESCOLA DEL PARC - INSTITUT ESCOLA DEL PRAT - INSTITUT ESCOLA PEPA COLOMER

ORGANITZACIÓ: CRP DEL PRAT DE LLOBREGAT CURS 2020-2021

VOLEM AGRAIR LA CREATIVITAT, L’ENTUSIASME I LA BONA FEINA A TOTS ELS/LES ALUMNES I MESTRES QUE HAN FET POSSIBLE AQUESTA EDICIÓ DEL CONTE COL·LABORATIU. AQUEST CURS. MÉS QUE MAI, PEL CONTEXT TAN EXCEPCIONAL QUE ESTEM VIVINT. GRÀCIES A LA PARTICIPACIÓ I VEUS DEL TEATRE KADDISH

MOLTES GRÀCIES!!

EL CABUSSET RIALLER I PARLADOR

ÍNDEX PORTES, PORTES I...PORTES - Equip Vermell 1…………….……….............5 UN

JOC BEN ESPECIAL - Equip Blau …………………...….............…........13

FELICITAT ETERNA - Equip Groc ………………......……….…......…...21

DEL

MALEFICI A UNA HISTÒRIA D’AMOR INESPERADA - Equip Lila..…....29

SECRET DEL BOSC – Equip Rosa 1………………………....……..….......35

L’AVI, L’AMIC DE LA

TERRA – Equip Taronja…………….......…....…..…....45

MISSIÓ DE LA GRETA I LA SEVA COLLA – Equip Verd…..........….....…53

UNA

MÀQUINA VALUOSA – Equip Rosa 2.....................................................61

EUREKA!! – Equip Vermell 2.............................................................................71

ORTeS, …

PoRteS i

PORTEs

Conte escrit per les nenes i nens de les escoles:

Galileo Galilei - 3r B Mare de Déu del Carme - 4tB Jaume Balmes - 4tB

n conte us explicaré tan bé com jo sabré, si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. En un poble molt bonic, amb grans edificis de pisos i alguna casa baixeta, grans parcs, grans avingudes i botigues per poder comprar, hi viuen dos germans que es diuen Lia i Lucas. La Lia és una nena de 8 anys que va a la classe de 3r. És molt alta i amb el cos prim. Té els cabells castanys, llisos i molt llargs amb les puntes vermelles. Té la cara pigada i les galtes rosades amb una boca molt petita. El Lucas és el seu germà gran, que té 14 anys. Té la pell molt fina i blanca amb uns ulls molt grans i brillants. Els seus cabells són arrissats i rossos amb les puntes de color blau.

Els avis de la Lia i el Lucas, treballen en un hospital de nit. Són infermer i doctora. L’avi Josep Lluís, té el cabell de color gris ja que té moltes canes i porta ulleres rodones. És molt amable amb la seva família i els seus pacients. És un avi baixet i molt prim igual que la Lia i el Lucas. Té 56 anys i encara que sempre porta la cara molt seriosa li agrada molt ballar i explicar acudits.

L’àvia Maria Lluïsa, és més jove que l’avi. Té els ulls marrons i sempre està contenta ja que li agrada molt la seva feina i cuidar els seus nets. El que més li agrada a l’àvia Maria Lluïsa és menjar fruita, la seva fruita preferida és la taronja. A la Lia i al Lucas els agrada molt quedar-se a dormir a la nit amb els seus avis, ja que els expliquen coses divertides de quan ells eren petits. Però justament avui, els han trucat de l’hospital que hi ha una emergència i han de marxar a donar un cop de mà. La Lia el Lucas, que són molt responsables es queden a casa dormint junts, per anar l’endemà a l’escola. Quan estaven dormint plàcidament, senten un soroll a la finestra de l’habitació que els fa despertar-se. Quan s’aixequen a mirar què pot ser, veuen un cervató que porta un collaret amb un mapa enrotllat i els diu: “M’he perdut pel vostre poble del Prat i no sé trobar el camí cap al bosc.” La Lia i el Lucas es queden espantats per veure el cervató i decideixen donar-li una pastanaga que tenien a la cuina, per veure si marxa sol. Tot i això, el cervató no marxa i continua esperant a la finestra. La Lia i el Lucas pensen en un pla per acompanyar el cervató a la casa del bosc. Aleshores el Lucas agafa el mapa que porta penjat del collaret i se’l mira atentament. Han de guiar el cervató per la muntanya i agafen una brúixola que tenien a casa, en el calaix secret de l’avi per no perdre’s i poder deixar el cervató al seu bosc. Camí cap el bosc, troben un castell terrorífic i encantat. El castell és molt gran, les seves parets són grises i sembla que està abandonat. Per entrar has de passar per un pont on després hi ha una porta enorme i oberta. El castell és tan gran que es poden comptar 5 plantes i la teulada està plena de corbs negres, el seu voltant està ple d’arbres secs i sense fulles.

La Lia i el Lucas, tot i que no estan molt convençuts, entren. De cop es tanca la porta fent un soroll molt gran, i a terra troben un full amb una nota. La nota diu: “Si voleu sortir d’aquest castell haureu de trobar un cofre del tresor amb les claus a dins!”...

ls dos germans es posen a caminar i a investigar aquell misteriós castell. De cop i volta, sona un soroll i es troben un ordinador sobre un escriptori. Troben aquell ordinador encès i sona una veu que els diu: “PER TROBAR EL COFRE AMB LES CLAUS PER SORTIR DEL CASTELL, 5 PROVES HAUREU DE SUPERAR MOLT BÉ!” Una llum apareix en aquella sala, que els indica el camí per arribar a la primera prova. Passen per un passadís on han de travessar els raigs làser que han aparegut allà. Si els toquen… ES PODEN CREMAR! La Lia i el Lucas intenten passar i sense voler, premen un botó. Aquest botó desactiva els raigs làser. Gràcies a que piquen el botó sense voler, passen sense cap problema. El passadís és molt llarg i han trigat molt en poder passar-lo. De cop i volta, es troben un màgic tren que els porta a la segona planta. Quan ja estan al segon pis, es troben tres portes. -

Què farem ara? - va pensar la Lia.

Segur que alguna d’aquestes portes s’obrirà si aconseguim trobar un codi secret - va respondre en Lucas. Per saber per quina porta han d’entrar, busquen i regiren tot el segon pis i troben una nota que diu que han de mirar sota un quadre de Picasso. Entre els dos troben el quadre i, quan miren al darrere, troben una combinació secreta que és: 22221. Llavors, la Lia i el Lucas pensen que si posen aquella combinació en alguna de les portes, aquesta s’obrirà.

Tenim raó! – van dir els dos.

I just en aquell moment, va arribar el màgic tren que els portà a la següent planta. Abans de baixar del tren per arribar a la tercera planta, la Lia i en Lucas veuen un llibre. -

Uaaauu! Quin llibre tan antic! - van exclamar els dos.

El tren s’atura i els dos nens baixen molt encuriosits amb aquest llibre. Quan es posen a llegir-lo, se n’adonen que hi ha una endevinalla amb lletres molt grosses que diu: “Volo i volo sense parar, els nens m’estiren i em volen per jugar. Què soc?” La Lia i en Lucas pensen i pensen fins que el Lucas exclama: -

És un estel!

De cop i volta un estel volador apareix per la finestra i els diu que han de seguir superant dues proves més.

En arribar ja a la quarta planta amb el tren, troben tot de joguines enmig d’una sala enorme. Després senten una veu que els diu que han de trobar uns objectes perduts en aquella planta. Buscant i buscant, aconsegueixen trobar tots els objectes que els hi havia demanat aquella misteriosa veu: una caixa registradora, una fada de joguina i una pilota. Què difícil va ser per tots dos! Però finalment el tren arriba i això vol dir que una prova més està superada! Per últim, el tren els porta a la cinquena planta, l’última d’aquell castell. En Lucas i la Lia es queden sorpresos en veure un laberint gegant, s’endinsen al laberint amb molta curiositat i valentia. Però hi ha molts passadissos sense sortida. Quan volen marxar

del

laberint,

n’adonen que la porta del laberint s’ha tancat sobtadament i només la pot obrir la clau del tresor…

a Lia i el Lucas es troben atrapats en aquell immens laberint. Entre els dos comencen a pensar en quina solució podrien trobar per sortir d’allà. Buscant i buscant troben dues ulleres màgiques. Al posar-se-les es queden al·lucinats pel que veuen. A través de les ulleres, poden veure 3 portes de diferents colors i amb diferents noms cadascuna. La Lia i el Lucas decideixen entrar a la primera porta de color blau que té

com a nom Antàrtida. Quan entren, tenen molt de fred, es donen compte que estan rodejats de neu i gel! Al fons d’aquella habitació veuen un gran iglú. La Lia que és molt valenta i curiosa, entra a mirar que hi ha a dins. Mirant i mirant es troben una clau. Surt d’allà per anar a buscar el Lucas i avisar-lo del que ha trobat. -

Mira Lucas, he trobat una clau dins d’aquell iglú!- diu la Lia

Espero que sigui la clau que ens ajudi a sortir d’aquest laberint! - diu el Lucas.

Com que fa molt de fred, surten ràpidament d’allà i decideixen entrar a la segona porta de color verd que es diu Àfrica. A l’entrar en aquella habitació, es queden al·lucinats del que veuen. De sobte es troben enmig d’una selva rodejats de tot tipus d’animals (girafes, tigres, goril·les...) . Aquell lloc fa molt bona olor, està ple de flors aromàtiques de tot tipus! El Lucas descobreix que hi ha una clau penjada dalt d’un arbre i decideix pujar a l’arbre per agafar-la. De sobte un soroll espanta a la Lia i el Lucas. -

Corre Lucas!! Un lleó ens vol atrapar!

El Lucas ràpidament agafa la clau i tots dos comencen a córrer fins que surten d’aquella habitació. Seguidament van a la tercera porta de color groc que té de nom Àsia. De cop i volta es troben enmig d’una tribu. Els acullen molt bé, els donen menjar, ballen i els ensenyen les seves cabanyes. Un dels membres de la tribu els porta fins a un llac, allà en aquella aigua tan transparent es poden veure tot tipus d’animals marins, fins i tot una estrella de mar! EL senyor agafa dels fons d’aquell llac una clau que els hi regala al Lucas i la Lia. Els hi diu que la guardin molt bé ja que no és una clau qualsevol, és una clau màgica! Tot el que t’imaginaves, amb aquella clau, es podia fer realitat!. La Lia i el Lucas es posen molt contents perquè tenen esperances que aquella sigui la clau que obrirà la porta del laberint. Molt agraïts amb la tribu, han de marxar per tornar a aquell maleït laberint. Una altre vegada es troben allà, segueixen atrapats, però aquesta vegada tenen tres claus!

Van cap a la porta i proven les tres claus per veure si alguna l’obre. Dues d’elles no van tenir èxit. Només els hi queda per provar la clau màgica que els hi havia donat l’home de la tribu. La Lia prova i prova però tampoc funciona... El Lucas recorda que perquè aquesta clau funcioni ha d’imaginar-se el que volen. I així ho fan.

Tanquen els ulls i imaginen el que desitgen, que és sortir d’allà. La Lia introdueix la clau i la porta del laberint s’obre! De sobte el despertador sona al matí, La Lia i el Lucas han d’aixecar-se per anar a l’escola. Tot havia quedat en un somni... I tot això és tan veritat com si no hagués passat !!

UN JOC BEN ESPECIAL

Conte escrit per les nenes i nens de 4t A de les escoles: Joan Maragall Mare de Déu del Carme Escola del Parc

et aquí una vegada, en unes muntanyes molt altes, un pagès, de nom Robert, que vivia amb el seu germà Pep i l’avi Àlex. En aquell poble hi havia només cinc cases molt petites i el gratacel més alt de la terra. Als afores del poble, en una masia al costat del bosc, hi vivia la família. El poble era molt popular perquè tothom volia visitar aquell gratacel tan extraordinari. L'única manera d'arribar-hi era mitjançat el tren, un tren molt antic que trigava dues hores a arribar. Un dia que feia molt de fred, va arribar-hi un grup d'excursionistes que volien visitar el gratacel i conèixer les muntanyes dels voltants. Aquell matí, el pagès, el germà i l'avi, com feien cada dia, anaren a fer una volta pel bosc per buscar bolets. El grups d’excursionistes, perduts pel bosc, van demanar ajuda a la família per intentar arribar al famós gratacel. L’avi, lògicament el que més coneixia la zona, els va indicar el camí més curt i es van acomiadar satisfets de les explicacions.

El germà, que tenia una vista d'àguila, va veure un cervató bevent aigua a la vora del riu. L'avi volia acostar-se per intentar tocar l'animal, però el cervató es va espantar i va fugir. El pagès, sorprès, va veure una estrella de mar al llit del riu, prop de la vora. El Robert mirant bocabadat el germà i l'avi, es preguntava com era possible que una estrella de mar hagués arribat en aquests entorns.

n Robert va agafar l’estrella i es va adonar que era de joguina. -

Com pot ser?- Va dir l’avi Àlex.

En Robert va mirar l’estrella i va descobrir que darrera tenia uns números. -

Mira avi, son els mateixos números que hi ha en aquella pedra!- va dir sorprès en Robert. Tots tres es van apropar a la pedra i la van agafar. De sobte, es van adonar que darrera hi havia una frase escrita: QUE COMENCI EL JOC. Es van quedar molt sorpresos. -

Anem a casa a buscar a l’ordinador què

vol dir tot això. Quan van arribar a casa, i van buscar a l’ordinador el significat dels números tots tres es van sorprendre del que van trobar. -

És el mapa d’un tresor!- va exclamar en

Robert.

El mapa tenia molts símbols que indicaven diferents llocs del poble i els seus voltants. Tots tres van decidir que començarien per anar al lloc on marcava la X, ja que al costat hi havia un número 1. El lloc era el gratacel, l’edifici més important del poble. Es van posar en marxa. En arribar, van pujar a l'última planta. Estava tota buida però al costat de la finestra, van trobar un colom, que tenia un objecte molt brillant lligat a una pota. Era una clau daurada. La van agafar i van veure que tenia unes lletres que deien: TRESOR. Van decidir tornar a casa per mirar el mapa i descobrir quina seria la següent pista. Tots tres van córrer fins l’ordinador, estaven molt nerviosos per saber on havien d’anar a continuació. El mapa tenia un número dos i una clau daurada. -

Mireu! Marca el mig del bosc! Som-hi - va dir en Pep.

Després de molt caminar, van arribar al punt exacte. Allà, van trobar una brúixola amb un pany. Van utilitzar la clau daurada per obrir-la, i quan ho van fer, van descobrir el que hi havia a l’interior. -

Hi ha una moneda! Però… és molt estranya. - va exclamar l’avi Àlex - El senyor Oliva segur que ens pot ajudar!

Van anar a casa del senyor Oliva. Li van explicar tot el que els havia passat i li van preguntar si sabia d’on havia sortit la moneda. -

Amics meus, sento dir-vos que mai he

vist una moneda com aquesta. L’únic que sé és que és una moneda molt especial. - va dir el senyor Oliva. Com que no els havia pogut ajudar, van decidir tornar a casa a descansar una mica. Havia estat un dia molt llarg.

En arribar a casa, en Robert va seure a una cadira prop de la finestra. Estava mirant el cel, perquè s’estava ponent el sol, quan es va treure la moneda de la butxaca. De sobte, un raig de sol va travessar la moneda, i es va quedar bocabadat. A la moneda va veure la imatge d’una de les seves millors amigues: l’Ona.

Avi i Pep!!! Hem d’anar a veure l’Ona, està passant alguna cosa!

lls, preocupats i amb curiositat de saber què li passava a l’Ona, van anar corrent a casa seva. Quan van arribar, van veure que la porta estava oberta. Llavors, van entrar i es van trobar a l’Ona desmaiada amb unes ulleres posades i una planta aromàtica al seu costat. Ràpidament van rebuscar pels calaixos i l’únic que van trobar,

va ser un estel. Amb un boli que tenien, van escriure SOS. Llavors, van sortir fora de casa i van fer volar l’estel per demanar ajuda. Al cap d’una estona, va passar un helicòpter i van veure que algú demanava ajuda. Van aterrar i van agafar l’Ona per portar-la a l’hospital. Després van entrar una altra vegada a casa. El Robert es va posar les ulleres i va veure gravat a les plantes aromàtiques un missatge que deia: “TROBEU AL CERVATÓ”.

Ells, tot sorpresos, van agafar unes llanternes i van anar corrent a buscar al cervató al bosc. Van caminar i caminar i, de sobte, van trobar unes petjades i les van seguir. Llavors van arribar al riu i van veure el cervató a la vora. El Robert va mirar l’aigua i l’animal estava reflectit allí. I, en el reflex de les banyes, va veure un missatge que deia: “EL TRESOR ESTÀ ON MENYS T’HO IMAGINES”.

Llavors el Pep va suggerir mirar la moneda. -

Mira, hi ha unes lletres!!! Les ordenem, a veure què posa? - Va dir el Robert. Hi posava: “LA MONEDA DELS DESITJOS”. Ràpidament van desitjar que l’Ona es recuperés. Van anar a dormir i al dia següent van anar al poble i li van explicar a l’alcalde. Llavors van desitjar un museu per al poble i allí van conservar la moneda. I tots els veïns podien anar, sense passar-se, a demanar desitjos.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

LA FELICITAT ETERNA

Conte escrit per les nenes i nens de 3r A de les escoles:

Galileo Galilei Bernat Metge I-E Pepa Colomer

n bon dia de bon matí, tres bons amics del Prat de Llobregat van anar d’excursió a una muntanya de Vilaplana, a la serra de la Mussara. Per arribar fins allà, van viatjar en tren, carregats amb les motxilles. A dins hi portaven aigua, una brúixola per orientar-se, una llanterna per si es feia fosc, unes ulleres de sol, un mapa de la muntanya i roba de recanvi. A més a més, l’Àngela portava un cistell amb unes estovalles per fer un pícnic, uns entrepans de truita de patata, un suc i una poma per a cadascú. Al peu de la muntanya hi podien veure milers de flors, arbres i també es podia veure el cim ple de neu.

El més gran dels amics, es deia Jony. Era un noi alt i prim de disset anys, de pell morena amb el cabell castany i els ulls verds. L’acompanyava la seva amiga de confiança, l’Àngela, una noia de setze anys. Ella era baixeta i de complexió normal, amb un cabell ros i uns ulls blaus i grossos. El tercer amic era el més petit de tots, es deia Pepo i era el germà petit de l’Àngela. Tenia nou anys i s’assemblava molt a la seva germana. Com que van trigar tant a arribar, va ser l’hora d’esmorzar. Van muntar el pícnic a terra amb les estovalles i el menjar.

Mentre esmorzaven, es va apropar tranquil·lament un gos marró amb taques blanques. Passats uns segons, un home adult que portava una corretja a la mà va aparèixer corrent cap a ells. L’home es va presentar: - Asier: Hola, em dic Asier, disculpeu-nos al Rocky i a mi per molestar-vos. - Jony i Àngela: No passa res, us perdonem. - Pepo: Jo no! El Rocky s’ha menjat el meu entrepà. - Asier: Rocky! Vine aquí. (Va lligar el gos). - Asier: Això no es fa Rocky. Pepo, et dono la meitat del meu entrepà de fuet, jo ja no tinc gana. - Pepo: Moltes gràcies, et perdono. Després d’aquesta trobada, l’Asier va proposar la idea d’anar tots cinc junts d’excursió a la muntanya per poder parlar una miqueta més. Van començar a caminar per un camí ple d’arbres, flors, ocells cantant i altres animals. Tots cinc estaven gaudint molt de l’excursió, sobretot l’Àngela, que va poder veure al seu animal preferit, una família de conills fent salts. Es van apropar i el Jony els va cridar perquè va veure cinc cries de conill amagades a sota d’un arbust. Ràpidament, l’Àngela va treure la càmera del telèfon i va fer fotos. Van seguir caminant, i van veure uns cartells que assenyalaven com arribar al cim. Mentre observaven el camí que farien, el Jony va dir: Mireu aquell cartell tan misteriós. Es van apropar per llegir-lo i posava: Precaució amb el Misteriós Mat.

esprés de llegir el cartell, els cinc van decidir seguir caminant per veure què volia dir aquell cartell. Quan es van endinsar dins de la muntanya van veure entre els arbres un animal, que semblava un cervató, i els cinc van decidir

apropar-se

per

veure'l

millor. El cervató estava assegut a terra i semblava que

estava protegint

alguna cosa amb les potes. En aquell

moment

Rocky

començar a lladrar i el cervató es va espantar i va començar a córrer per la muntanya. L'Àngela els va dir que s'apropessin per veure si el cervató estava amagant alguna cosa misteriosa. El Rocky es va posar a remenar la terra que estava protegint el cervató, i van trobar una capsa que contenia un ordinador. El Jony va engegar l'ordinador i seguidament li va dir a l'Àngela que busqués informació sobre els cervatons, però en aquell moment l'Asier va arribar i va espantar l'Àngela que va clicar un altre botó, i sobtadament van aparèixer unes coordenades una mica estranyes. Els cinc es van estranyar una mica al veure aquestes coordenades tan rares, però van decidir trobar el lloc que els hi marcava.

Els cinc van començar a caminar per la muntanya i mentrestant el Pepo explicava històries i rialles que sabia. Just quan van arribar al lloc exacte que indicaven les coordenades, van trobar un mapa on hi havia una X en vermell que marcava un cofre del tresor. Els cinc volien més aventures, per tant van decidir seguir aquell mapa, ja que el Jony deia que els podria indicar i guiar. Van començar a caminar tots, seguint les indicacions del mapa, però quan van arribar al lloc indicat, es van adonar que uns pirates els havien seguit i havien agafat el tresor abans que ells. En aquell mateix instant, el Rocky es va posar a lladrar i van aparèixer molts cervatons i els van ajudar a espantar els pirates. Els pirates van desaparèixer i llavors, es van quedar amb el cofre del tresor que marcava el mapa. Dintre del cofre hi havia un altre mapa, que indicava un altre lloc on anar. En aquest cas era l'Asier qui sabia arribar al lloc indicat, però es van adonar que havien de travessar un riu. Al Pepo se li va ocórrer la idea de construir un vaixell en equip per poder passar el riu. Van agafar fusta, tela i van construir entre tots el vaixell. Una vegada finalitzat el vaixell, es van posar a navegar pel riu, però al cap d'una estona, el Jony es va adonar que s'havien deixat l'ordinador al bosc i just ja estaven navegant pel riu…

an començar a discutir els uns amb els altres i enmig de tot el rebombori ningú s’havia adonat que en Rocky, el gos, havia desaparegut. Quan l’Àngela es va donar compte, l’ordinador va perdre importància i tots es van posar molt nerviosos perquè no sabien on havia anat en Rocky. De sobte, una estrella de mar va saltar dins del vaixell i els va dir que feia una bona estona havia trobat un gos corrent per la vora del riu. -

Jony: No el trobarem mai si ens quedem aquí… Si tingués ara el meu dron el podríem buscar des de l’aire!

Aquest comentari va fer que se li acudís una nova idea a en Pepo: -

Pepo: Ja ho sé! Si desmuntem la vela del vaixell podem construir un estel ben gros que ens serveixi d'ala delta per poder buscar en Rocky des de l’aire!

I així ho van fer. Quan va estar llest l’estel va ser l’Asier qui va pujar-hi i, al cap de poca estona, va veure en Rocky fent un forat a la sorra. Van atracar el vaixell i es van acostar molt contents a abraçar en Rocky. Es van sorprendre molt en veure el que havia trobat mig enterrat a la sorra el gos: Era el cable de l’ordinador i uns pèls de color taronja molt estranys… De seguida van deduir que qui tenia l’ordinador era el propietari d’aquells pèls. Aleshores en Rocky va començar a ensumar-los i, movent la cua molt nerviós, va començar a córrer i a bordar. En Rocky tenia un gran olfacte i moltes vegades havia ajudat a trobar persones i objectes que s’havien perdut. Així que tots van tenir clar que calia seguir en Rocky per trobar l’ordinador. El gos els va portar fins a una clariana a la muntanya molt misteriosa... L’Asier, que havia pogut veure el territori des de l’aire, va reconèixer aquell indret: era el lloc on marcava el mapa de dins el cofre! Al bell mig de la clariana hi havia una casa amb un cartell a l’entrada que hi deia:

“Cal Mat”. Era la casa del misteriós Mat! Quan s’hi van acostar, van trobar la porta mig oberta. Van entrar i van veure l’ordinador sobre una taula i, al costat, una guineu de mil cues. Quan l’Àngela s’hi va acostar, per agafar l’ordinador, la guineu de mil cues li va impedir i es defensava donant cops amb les seves cues llargues, peludes i poderoses. Es van donar compte que aquella guineu de mil cues era en Mat! En Jonny, que en sabia molt d’animals màgics, els va explicar que les guineus de mil cues són animals màgics que tenen la capacitat de transformar-se en humans durant un minut i que, per tant, entenien tot el que els hi diguessin. Aleshores li van preguntar a en Mat per què volia l’ordinador. En Mat aleshores va córrer cap a la porta indicant que el seguissin. Van agafar l’ordinador i el van seguir fins al cim més alt de la muntanya. Allà es va transformar en humà i els va dir: -

Mat: Fa molts anys que busco aquest llegendari ordinador per desxifrar les coordenades misterioses que marca en aquest indret. La llegenda diu que els qui desxifrin les coordenades trobaran la felicitat eterna! Des d’aquí dalt, l’ordinador podrà captar wifi i podrem descobrir què signifiquen!

De seguida a l’ordinador, en captar wifi, va aparèixer un nou missatge sota unes noves coordenades:

Si les coordenades voleu veure poseu les ulleres al gran buscador

Aleshores en Pepo i Àngela treuen les ulleres de sol de la motxilla molt emocionats. Resulta que els seus besavis els hi havien regalat i els hi havien dit que eren molt importants perquè algun dia els serviria per poder trobar el millor lloc del món. Tots es van voler emprovar les ulleres pensant que eren ells el gran buscador però res… no passava res. Fins que en Rocky va bordar i tots el van mirar i van entendre que el gran buscador era ell! Li van posar les ulleres a en Rocky i en Mat, amb la seva màgia, va fer que en Rocky pogués parlar per explicar què veia: -

Rocky: Bub, bub! Les coordenades senyalen un

municipi a l’oest del mar Mediterrani. Un lloc solejat i alegre amb molts tresors per seguir descobrint: Bub, bub! El Prat de Llobregat! En Mat, aleshores, es va tornar a transformar en guineu de mil cues i amb la seva màgia va començar a flotar a l’aire volant. Va deixar caure una cua per a cada un dels seus nous amics perquè s’hi agafessin i, volant i seguint les indicacions d’en Rocky, se’n van tornar plegats a casa seva, al millor lloc del món.

I vet aquí un gos i una guineu al Prat que aquest conte s’ha acabat!

DEL MALEFICI A UNA HISTÒRIA D’AMOR INESPERADA

Conte escrit per les nenes i nens de 4t B de les escoles: Joan Maragall Honorable Josep Tarradellas Escola del Parc

n una illa molt llunyana, concretament a l’illa de la Mort, hi havia un aventurer que es deia Alberto. Era un home molt alt, gairebé de dos metres. Estava molt musculat, perquè feia molt exercici i era capaç d’esclafar taronges utilitzant els seus bíceps. Tenia una calba que reflectia la llum del Sol. A la cara tenia un bigoti gegantí de color negre. El seu cos estava ple de tatuatges i de calaveres que representaven les seves aventures.

L’home

havia

arribat a la illa ja feia uns dies per explorar-la. Per orientar-se, utilitzava una brúixola daurada, propietat de la família de més de 100 anys. L’havien utilitzat el seu besavi, el seu avi i el seu pare per viatjar per tot el món. L’home estava explorant l’illa i, de sobte, va ser atacat per un drac de Komodo. Va aconseguir fugir, però va perdre la motxilla on tenia totes les provisions. Unes hores més tard, després de buscar la motxilla, tenia molta set. Va anar a un llac per beure aigua i va veure un cervató. Va decidir caçar-lo per menjar. Es va llançar a sobre d’ell i va fer-li una clau de lluita lliure que havia après del seu besavi. Tot seguit se’l va menjar.

A continuació, va continuar explorant l’illa i va trobar un mapa on marcava un cofre del tresor.

leshores es va trobar un tren abandonat, hi va pujar i just en aquell moment es va posar en marxa. Un esquelet conduïa el tren! Quan l’Alberto el va veure es va espantar i va caure a terra. A sota d’un seient va veure unes ulleres. Com que a l’illa de la Mort feia molt de sol i havia perdut la seva motxilla va pensar que les ulleres el protegirien. L’Alberto es va posar les ulleres i va mirar cap al conductor. S’havia convertit en persona! Li va preguntar on anaven i el conductor es va espantar tant que va marxar corrents. Durant cinc minuts el tren va circular sol però finalment va arribar a una cova i va xocar. Va baixar del tren i va començar a investigar la cova. Va observar que al sostre hi havia una calavera. Després va mirar a un petit estany i va veure una altra vegada la mateixa calavera. Li va estranyar que portés ulleres i es va adonar que era ell.

Ara entenia perquè el conductor s’havia espantat! La calavera era el seu reflex, s’havia convertit en un esquelet!!! De sobte va aparèixer el conductor i li va explicar que si passava dos dies i un minut a l’illa es convertiria per sempre en un esquelet. Només podria salvar-se si es treia les ulleres.

Al fons de l’estany va veure un portàtil. El va agafar i encara que estava mullat funcionava perfectament. El va obrir i va llegir un missatge:

“HAS DE TROBAR LA CALAVERA DE CRISTALL QUE ESTÀ DINS DEL TRESOR. L’HAS DE TRENCAR I HI TROBARÀS UNA POCIÓ MÀGICA QUE TRENCARÀ EL MALEFICI”.

Alberto, molt espantat, va sortir de la cova i de sobte va trobar a la platja una estrella de mar. L’estrella era vermella i per darrere tenia punts blancs. Però el més sorprenent era que… PODIA PARLAR!!! L’estrella, molt espantada en veure un esquelet, va començar a cridar i a córrer.

L’Alberto li va dir que necessitava ajuda per trobar el cofre del tresor on hi havia una poció per trencar el malefici que l’havia convertit en esquelet.

L’estrella, en escoltar el que va dir l’Alberto, va parar de córrer i va dir: -

A mi fa uns anys també em van convertir en una estrella de mar quan vaig pujar a un tren abandonat i vaig trobar unes ulleres i me les vaig posar. Abans era una pirata que viatjava pel món buscant tresors. El meu nom és Bella.

A mi m’ha passat el mateix!- va exclamar l’Alberto- Què podem fer?

Jo sé el camí, però no puc sortir de l’aigua- va dir l’estrella trista.

Aleshores, l’Alberto va veure un plàstic tirat a la vora del mar i va tenir la idea d’omplir-lo amb aigua i posar-hi a dins l’estrella per guiar-lo fins al tresor. Després, van seguir un camí de flors aromàtiques i quan aquest es va acabar van veure un estel que estava molt lluny i van començar a córrer fins arribar-hi. Quan ja el tenien

davant, el fil de l’estel estava lligat a una pedra amb forma d’ X. L’Alberto es va adonar que en l’estel hi havia alguna cosa que brillava i era una clau. En aquell moment l’estrella li va dir que fes un forat a sota de la X i que la clau obriria el cofre del tresor.

L’Alberto va obrir el cofre del tresor, va trencar la calavera i tots dos es van prendre la poció màgica. De sobte, es van convertir en humans, tai com eren abans del malefici. I quan es van mirar als ulls es van enamorar. I des d’aquell dia l’Alberto i la Bella, van viure junts moltes aventures impressionants per tot el món.

I vet aquí un gat gos i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos!

El secret del bosc

Conte escrit per les nenes i nens de les escoles:

Galileo Galilei - 3r C I-E del Prat- 4t Jaume Balmes- 4t A

n bon dia fa dos anys, en un bosc encantat, es va descobrir un gran secret. En una casa del barri Teide de Barcelona hi vivien dos germans, en Marc i la Paula. Els dos nens eren molt feliços amb els seus pares. En Marc, tenia 11 anys, un nen molt bonic amb els ulls tan blaus com el cel i un cabell ros que li brillava més que el Sol. Com era tan alt, el seu esport preferit era el bàsquet. La seva germana Paula, tenia 9 anys, era més baixeta que el Marc i amb el cabell més fosc que la nit. Els seus ulls tenien un marró xocolata preciós. A la Paula li agradaven molt les festes d’aniversari, sempre preparava pastís de llimona amb la seva mare. Amb ells vivia una gosseta petita que es deia Luna. Tenia un pelatge blanc i marró i es passava el dia perseguint al Marc i la Paula. Als dos germans els agradava anar d’excursió a un petit bosc a prop de Barcelona els divendres a la tarda. Un d’aquells dies quan s’anaven endinsant al bosc van sentir que tot havia canviat. Feia molt de fred i una olor bastant especial. També, els va estranyar que al bosc van començar a aparèixer flors aromàtiques de diferents colors quan eren a la meitat de l’hivern. Després d’una estona passejant entre els arbres, la Paula es va entrebancar amb un objecte. -

T’has fet mal? – va preguntar-li el Marc.

No, no, estic bé. No sé amb què m’he pogut entrebancar. – va respondre la Paula.

El Marc es va ajupir per veure què era i es va trobar amb una brúixola. Quan la va agafar, va sentir una vibració molt forta a la mà i de sobte va sortir una fada molt petita. Era una fada

amb el cabell de color blau i uns ulls verds com la menta. Amb veu tremolosa els va saludar: -

Hola boniquets! Soc la fada Carmen – va dir

Uauuu, ets una fada de veritat? Concedeixes desitjos? – va dir la Paula.

Abans que els nens poguessin dir alguna cosa més, la fada molt espantada els va explicar: -

Nois heu de marxar a casa! Hi ha un fantasma al bosc que vol atraparme! Correu que si no us farà el mateix!

El Marc i la Paula no entenien res i van estar una bona estona fent-li preguntes. S’anava fent fosc i el bosc semblava encantat i les flors van començar a perdre el seu color, cada vegada eren més negres, com si s’estiguessin morint. Els nens van veure com apareixia una llum verda d’entre els arbres. En veure aquesta llum, la fada va sortir volant i va avisar a la Paula i al Marc que venia el fantasma Tyson.

Tots dos van decidir quedar-se parats per poder veure més de prop al fantasma. Els feia una mica de por, però tenien molta curiositat per veure com era un fantasma de veritat perquè mai n’havien conegut cap. Quan el van veure es van quedar bocabadats, la veritat que no era com s’ho esperaven. En Tyson tenia tot el cos de color verd, era bastant baixet i com a bon fantasma, no tocava de peus a terra. Tenia les celles juntes i el front arrugat com si sempre estigués amb cara d’enfadat. Portava unes ulleres rodones i molt brillants.

l fantasma Tyson es va anar apropant poc a poc als dos germans i, a mesura que

s’apropava, la cara més se li arrugava. Es va plantar davant dels dos nens que no es podien ni moure de la por que sentien. El fantasma els va mirar de dalt a baix unes quantes vegades, observant-los molt detingudament. Per contra, el Marc i la Paula no podien treure la mirada de la cara del fantasma. Després d’uns minuts de silenci total, en Tyson els hi va dir amb un veu ronca i seriosa: -

Qui sou vosaltres? I què feu en el meu bosc?

Jo em dic Marc, i ella és diu Paula, som germans.- va contestar el Marc amb la veu tremolosa.

Nosaltres venim sovint d’excursió perquè ens agrada passejar per aquí, ja que vivim a prop, a Barcelona. – va afegir la Paula, una mica menys espantada que el Marc.

Quina bogeria!!- va cridar el fantasma Tyson – com us atreviu a venir a aquest bosc dos nens petits com vosaltres sols; aquest bosc guarda un terrible secret i és perillós.

Quin secret?!- va preguntar amb entusiasme la Paula.

Des de fa un temps, aquest bosc no és el que era abans. Recordo que quan era petit no hi havia cap perill, tothom vivíem tranquil·lament aquí, sense baralles ni misteris però...

Què va passar??! – el Marc preguntà amb molta intriga.

Un dia va arribar un home, molt estrany, a aquest bosc. Va estar bastants mesos dormint i vivint aquí. Sempre estava utilitzant un ordinador endollat a una màquina no gaire gran. Al principi, com que no ens molestava, no vam donar-li importància. Però, després d’un temps, va començar a arribar gent variada al bosc, buscant amb

moltes ganes a aquest home que s’amagava d’aquestes persones fins que, un dia, l’home va desaparèixer, i amb ell, la màquina i l’ordinador. De cop i volta, va aparèixer entre els arbres volant un cervató que es va anar apropant als dos nens i al fantasma.

Tyson! Ja estàs entretenint als nens amb la nostra història, com més gent ho sàpiga, més gent vindrà al nostre bosc! – va cridar-li el cervató al fantasma.

Uaaauu! Un cervató que apareix i desapareix i que, a més, vola! Quina passada – va comentar la Paula.

Màgic, simplement m’han semblat uns nens bons i macos, i crec que ens podrien ajudar. – va contestar el fantasma.

Bé doncs, acaba d’explicar la història i a veure si ens volen ajudar. – va dir el cervató.

Resulta que aquest home amagava un gran secret, la seva màquina. Amb aquesta màquina et pots transportar al futur i, molta gent poderosa i dolenta, la volia robar a l’home per aconseguir més poder. Així doncs, l’home va decidir amagar la màquina en aquest bosc, on ningú pogués trobar-la. Nosaltres el que volem es

poder trobar-la per portar-la a un altre lloc, i així, desfer-nos de tota la gent dolenta que camina pel nostre bosc buscant la màquina i fent malbé els nostres arbres, flors i animals. -

I tant que us ajudarem!! – va afirmar el Marc.

Síííí!– afegir la Paula.

Moltes gràcies!! Us ho agraïm molt! – va dir el fantasma.

Bé comencem. Tan sols tenim una pista, però no sabem si és ben bé una pista... Vam trobar aquest mapa amagat sota una pedra, al voltant d’on solia estar sempre aquest home. Mireu. – comentà el cervató màgic.

Aquí posa que hi ha un cofre del tresor, creieu que aquest tresor serà la màquina?diu la Paula.

Anem a comprovar-ho.

Tots quatre van seguir la ruta del mapa. Aquesta els portava per un lloc del bosc una mica fosc, on no hi solia passejar la gent i hi havia un gran silenci. De sobte, van començar a sentir un soroll entre els arbustos, un soroll que s’anava apropant cap a ells.... -

LLUNAAAAA!!! Què fas aquí??- van cridar els dos germans.

Era la seva gosseta Lluna, que sempre els perseguia per tot arreu. La gosseta els va començar a bordar, insistint en que la seguissin. -

Ens està guiant!!! Anem! – va dir la Paula.

Després de seguir durant una estona llarga a la gosseta Lluna, van arribar a l’entrada d’una cova. -

Voleu dir que hem d’entrar aquí... – comenta el Marc.

La solució al nostre problema ha d’estar aquí, anem-hi, hem de ser valents! – anima el fantasma Tyson.

ots junts es van endinsar a la cova a poc a poc i amb molta por. Quan van entrar no es veia res, però al final del camí van observar una llum que tenia molta intensitat. -

Jo crec que has d’anar tu primer Tyson ja que ets més valent. – va dir-li en Marc. -

D’acord, jo aniré primer. - Li va contestar el Tyson no molt convençut.

Van anar caminant amb molt de compte cap a la llum i quan van arribar, es van quedar bocabadats. -

No pot ser! Què és això? – va dir la Paula.

Com pot ser que aquesta estrella de mar tingui diamants en tot el cos i il·lumini tota la cova? – va dir en Marc.

Tyson, no creus que és aquesta l’estrella que estava enganxada a la màquina que estem cercant?- Va preguntar en cervató.

Oh! Sí que ho és! Sense ella, la màquina no funciona. - Va dir en Tyson.

La Paula molt valenta va decidir agafar l’estrella de mar. De sobte, aquesta es va posar a parlar i gràcies a la seva il·luminació i les seves indicacions, tots van sortir de la cova. La llum del sol no els deixava veure molt bé i els va costar acomodar els seus ulls a la claror del dia. Quan ho van aconseguir, van sentir un sorollet com de campaneta. Tots es van girar i van escoltar una veueta. -

Heu aconseguit trobar l’estrella de mar i sortir. Vosaltres us mereixeu aquest mapa que us indicarà on està la màquina del futur. – Va dir la fada Carmen que deia que li feia por en Tyson.

Gràcies fada Carmen! – Van dir tots alhora.

En Marc, la Paula, en Tyson, el cervató i amb l’estrella de mar, es van posar en marxa a la buscar la màquina. Després de moltes hores caminant, per fi van arribar al lloc on el mapa els indicava. Allà van trobar una porta gegant tancada. -

Com podem entrar? Això està molt tancat. - Va dir en Cervató. -

No us preocupeu, gràcies a

la meva intel·ligència m’he adonat que el meu cos verd, petit, però transparent pot travessar aquesta porta. – Va dir en Tyson. -

I així va ser, en Tyson va

travessar la porta i una vegada dins la va obrir pels seus amics. Quan tots van entrar, es van trobar la màquina del futur. La van agafar i van sortir cap a fora.

En aquell moment, la fada va tornar a aparèixer. - Heu trobat la màquina del temps. Poseu l’estrella de mar a la màquina a veure què passa. I de sobte, va aparèixer un tren màgic molt gran i misteriós.

Ja ho tinc!! Si fiquem la màquina del temps dins del tren, desapareixerà amb ell. - va dir en Marc.

Així ho van fer, el tren va desaparèixer amb la màquina dins. El bosc s’havia salvat per sempre i ara tothom viuria tranquil i feliç. Un cop aconseguit, la fada va regalar un estel a en Marc i a la Paula per a que poguessin tornar a casa volant i ràpid.

En Marc i la Paula, de ben segur que mai oblidarien l’aventura viscuda i ara se sentien feliços d’haver pogut ajudar.

I conte contat, conte acabat

L’aVi, l’AmIC dE la TerrA

Conte escrit per les nenes i nens de les escoles:

Nostra Senyora del Mar - 4t Honorable Josep Tarradellas - 4t A I-E Pepa Colomer - 3r B

ra una tarda plujosa de gener, i l’Aurora i el Max estaven nerviosos perquè el seu avi Manel hauria d’haver arribat al matí i no en tenien notícies. Els hi encantava escoltar les històries del seu avi perquè era un aventurer i sempre que viatjava pel món li passaven coses fantàstiques. Era ja el vespre quan van decidir jugar a l’ordinador mentre esperaven, i llavors van veure que havia entrat un correu nou del seu avi i el van llegir: HOLA, AURORA I MAX SI REBEU AQUEST MISSATGE ÉS QUE ESTIC EN PERILL, EL VAIG PROGRAMAR FA UNS DIES PERQUÈ US ARRIBÉS AVUI I TAMBÉ US VAIG ENVIAR UN PAQUET A CASA, EL TENIU? EL QUE HI HA A DINS US AJUDARÀ A RESCATAR-ME, ESTIC AL MONT FUJI (JAPÓ) I NOMÉS CONFIO EN VOSALTRES PER AJUDAR-ME. PETONS, L’AVI MANEL Els germans van córrer a buscar als pares, però no eren a casa i van veure un paquet amb el nom del seu avi. A dins del paquet hi havia unes ulleres i van pensar que serien màgiques perquè l’avi els havia dit que el que hi trobessin els ajudaria a rescatar-lo. No podien esperar als pares, l’avi estava en perill, així que van deixar una nota, van agafar els seus estalvis, les ulleres màgiques i van anar cap a l’estació a agafar un tren que els portaria a l’aeroport del Prat de Llobregat.

an agafar un avió que els va portar a Tòquio. Una vegada allà van investigar com anar al Mont Fuji. Van pujar en un tren que els portaria als peus de la muntanya, però a mig camí el tren es va espatllar i tots els passatgers van haver de baixar.

L’Aurora i el Max estaven molt desorientats i nerviosos perquè no tenien temps per perdre. De sobte, va començar a fer molt d’aire i van aparèixer molts estels volant al cel. Era molt estrany tot allò. Ells van pensar que era un senyal i es va posar les ulleres màgiques per observar-ho.

Quina sorpresa! Els estels dibuixaven un lletra N gegant. Van estar pensant que significava això, i com que els dos germans anaven a l’Esplai del poble i eren excursionistes van saber que significava el Nord. El Max va treure la seva brúixola ( que havia sigut un regal de l’avi Manel) i es van encaminar cap al Nord. Després d’unes hores caminant per camins estrets, van travessar un bosc que tenia un aspecte molt tenebrós i obscur. Es van endinsar molt a poc a poc. A cada pas el cric-crac de les fulles els espantava més i més. Van trobar una sèrie de coves on semblava que haguessin habitat humans feia molts i molts anys. Un cervató va sortir d’una cova i els va mirar amb una mirada molt penetrant, però semblava inofensiu. Els nens, tot i tenir por, es van apropar molt lentament sense mirar-lo directament als ulls. El cervató va notar la pau i la innocència dels nens i es va relaxar. Aleshores va començar a caminar al costat d’ells com guiant-los per aquell entorn desconegut. Després de caminar una estona van arribar a un lloc on hi havia 3 coves. I de sobte el cervató va dir: -

Soc un ésser viu creat per la nostra estimada Terra igual que tots els elements naturals que hi podem trobar. El vostre avi Manel està en perill, el té empresonat el Contaminador, el nostre vell i temible enemic. El vostre avi és un amic de la Terra,

és un gran aventurer i vol ajudar a salvar la Terra de la seva destrucció. El seu objectiu és aconseguir una pedra magmàtica màgica que hi ha dins del volcà Mont Fuji; es necessita per construir una màquina que erradicarà la contaminació i la

maldat al món. Nosaltres, els amics de la Terra, volem saber si sou els escollits per ajudar-nos. Si sou éssers purs d’ànima, els següents 3 enigmes endevinareu i cova rere cova travessareu i al Mont Fuji arribareu, i sinó morireu. Els enigmes són: “Tinc dotze nombres i amb mi passa el temps volant” “ 2 + 11 = 1. En quina situació aquesta operació és veritat?” “ Quina relació tenen aquestes paraules : Dos-Remei-Misteri-Fatal-Solter-Làpida.....” El Max i l’Aurora va començar a utilitzar el seu enginy. Van recordar els milers de vegades que havien jugat amb l’avi a jocs de paraules. Després de molt rumiar van dir: -

La primera és el rellotge, ja que té dotze nombres i en ell passa el temps. La segona resposta es refereix a que són la 1 de la tarda. És a dir, si afegim dues hores a les onze, serà les 13h, és a dir la 1 de la tarda. El tercer enigma són les notes musicals Do.Re.Mi.Fa.Sol.La.Si. que tant ens va explicar la nostra mestra de música.

El cervató els mirava amb cara de satisfacció. Resposta a resposta les coves es van començar a obrir i els nens van travessar-les. Als peus del Mont Fuji van arribar, on segurament trobarien per fi al seu avi Manel…

’Aurora i el Max van veure a terra unes pedres en forma d’estrella de mar que assenyalaven el camí cap al cim del Mont Fuji, que és on es trobava el seu avi. En arribar dalt de tot, van veure que el Contaminador tenia l’avi Manel agafat amb una corda i a punt de caure al foc del cràter. L’Aurora, que tenia les mans a les butxaques, es va adonar que portava unes flors aromàtiques que la seva mare sempre li posava. -

Senyor! miri quines flors més boniques he trobat, les

vol olorar?- Va dir l’Aurora sense pensar-s’ho. -

No m’agraden les flors. Les llençaré al foc! - va dir el

Contaminador en agafar-les. Però sense pensar-ho, el primer que va fer a l´agafar aquelles flors, va ser olorar-les i va caure rodó a terra. -

Què ha passat?- va dir el Max.

Em sembla que les flors de la mama eres màgiques- va dir l’Aurora.

Fantàstic!- va dir l’avi Manel. Ara correu i deslligueu-me!

Van treure-li les cordes que el tenien lligat a una pedra i tots tres es va fer una abraçada ben gran. -

Ràpid!!- Va dir l’avi- hem d’aconseguir moure aquesta pedra i agafar la corda que està lligada al cofre, sinó caurà al foc.

Entre els tres van aconseguir moure la pedra gegant i van estirar la corda. El cofre es va obrir i va començar a caure tot el tresor al foc -

Noooooooo- va dir l’avi.

Finalment van estirar i van rescatar el cofre. Però ja no quedava cap moneda, ni cap joia. Només hi havia una caixa petita al fons del cofre.

Tots tres es varen llençar de cop per agafarla i, a l´obrir-la,

es varen quedar

bocabadats al veure que el que hi havia dintre

caixa

era....LA

PEDRA

MAGMÀTICA MÀGICA!! Ràpidament, varen agafar-la i varen anar a buscar al cervató per mostrar el que havien trobat. Quan varen estar al seu davant, el cervató els va dir: -

Ho heu aconseguit! Enhorabona!

LÁurora, el Max i lávi Manel reien démoció. -

Amb aquesta pedra, construirem tots

plegats la màquina que salvarà el món de la contaminació i la maldat. Gràcies al vostre esforç, aconseguirem tenir el món que tantes vegades hem desitjat. Tots quatre es van fer una forta abraçada i s’acomiadaren del cervató. Sense saber com, l´Aurora, el Max i l’avi Manel van aparèixer al jardí de casa seva. La seva mare i el seu pare acabaven d’arribar i quan els van veure, amb les cares encara emocionades, els preguntaren: -

Què hi feu aquí fora?

I els 3 alhora contestaren: - venim de salvar el món!

I aquest conte que ja he dit és per al més eixerit !

LA MISSIÓ DE LA GRETA I LA SEVA COLLA

Conte escrit per les nenes i nens de l’equip de les escoles: Can Rigol Honorable Josep Tarradellas - 4t C Bernat Metge - 4t

n un lloc no molt llunyà anomenat El Prat de Llobregat, hi vivia una nena que es deia Greta. La Greta era una nena amb el cabell llarg i vermell, els ulls marrons i pigues a la cara. Era una nena molt alegre, riallera, i sempre li agradava molt ajudar a tothom. La Greta vivia a la vora del Delta del Llobregat. Li agradava molt passejar pels voltants de casa seva i observar els ocells, les granotes i les diferents plantes que hi havia. Sovint convidava als seus amics de l’escola i jugaven a ser grans exploradors de la natura i ajudaven als animals i a les plantes.

Un dia, quan va arribar de l’escola, va sortir a passejar per la vora del riu i va veure una cosa ben estranya. Una estrella de mar! -

Què fa una estrella de mar en un riu? Si necessita aigua salada per viure! Ràpidament va cridar als seus amics i amigues.

Nois! Noies! Tenim una nova missió! –Els hi va dir. He trobat una estrella del mar a la vora del riu i l’hem d’ajudar a tornar al mar, sinó no podrà sobreviure.

La Greta es va preparar per poder realitzar aquest nova missió. Va agafar la seva brúixola, el seu casc d’exploradora, la seva lupa i el seus walky talky. Va reclutar als seus amics i van fer camí cap al riu per rescatar l’estrella i portar-la cap a casa seva. Però quan van arribar alguna cosa era diferent, l’estrella de mar no estava sola. Al seu costat hi havia un paper vell i arrugat. El van obrir amb molta cura de no trencar-lo i van veure que era un mapa d’un cofre del tresor. -

És un mapa d’un tresor nois! -Va dir la Greta

L’estrella viu a prop d’un tresor nois! -Van respondre els seus amics.

I així va ser, com la Greta i els seus amics van iniciar la seva aventura cap a la platja del Prat, per poder portar l’estrella de mar a casa seva i descobrir el misteri del cofre del tresor perdut.

a Greta i els seus amics , van començar el camí que els portaria fins a casa de l’estrella de mar. Abans d'iniciar el viatge fins a la platja del Prat, van pensar en anar primer a casa , agafar un ordinador i fer una recerca d’informació sobre com poder obtenir el tresor i portar a casa seva una estrella de mar.

Van fer un mapa amb uns itineraris per poder arribar-hi. Fins i tot sabent que potser tindrien moltes complicacions durant el camí. Després de passar unes quantes hores de recerca van descobrir que les claus del cofre del tresor les podia tenir un cervató. Però aquest cervató tenia una cosa diferent a la resta i és que per sorpresa de tots, era màgic! Van agafar ràpidament l’ordinador i es van posar en marxa, però la Greta va parar de cop, perquè havia recordat que hi havia un tren que passava i feia una ruta pel bosc. -

Nois, noies! crec que hi ha un tren que passa pel bosc , i si l’agafem? -els hi va dir.

Val, estem d’acord , així podem avançar més ràpidament i l’estrella de mar no patirà tant. Estaven expectants i amb molta curiositat. El viatge era molt tranquil fins que de cop i volta van cridar… -

Això que és? Mireu! mireu!

allà al final es veu una cosa molt estranya! - van dir el seus amics i amigues. - És el mateix

que

cervató màgic, el

hem

vist

abans

l’ordinador! El cervató mort de por se'n va anar corrent cap a la cova , on estava el seu refugi.

Ells que eren ben curiosos i amb la informació que ja sabien (que el cervató tenia les claus del cofre del tresor) es van llançar des del tren i van seguir les petjades del cervató. -

Si seguim al cervató i aconseguim les claus del tresor podrem anar a portar l’estrella

casa

seva. Quan van arribar a la cova del cervató van intentar entrar però es van trobar un munt de roques. -

Ho intentem tots a la vegada? - Els hi va dir la Greta.

Val , val . - Van cridar tots.

Un, dos i tres!!!

De sobte les roques van caure una a una i el cervató va sortir ràpidament cap al bosc. S’havia refugiat en aquesta cova perquè era molt desconfiat i mai havia tingut contacte amb humans. I així va ser com van començar de nou el camí misteriós fins a la platja del Prat...

a Greta i els seus amics es van parar uns segons a pensar quin camí escollir per poder arribar a la platja. De sobte, al cel va aparèixer un estel i uns dels amics de la Greta va dir: -

Mireu al cel!! Aquest estel pot ser una bona pista per poder arribar al nostre destí, trobar el tresor i portar l’estrella a casa seva.

A la resta del grup li va semblar molt bona idea la proposta del seu amic i van escollir el camí que els duia a l’estel, i així va ser com es van endinsar al bosc.

Van estar caminant una bona estona i de cop i volta uns metres més enllà, al final del camí, els hi va semblar veure al cervató. Com que la llum del sol no els deixava veure amb claredat, es van posar les ulleres de sol que portaven a la butxaca i van poder assegurar-se així que allò que havien vist era el cervató màgic. Es van apropar molt a poc a poc a ell per no espantar-lo. Mentre caminaven, van poder observar que al seu costat hi havia un ocellet amb alguna cosa a la boca que feia molt bona olor. A l’arribar-hi, es van adonar que eren plantes aromàtiques. Aquesta vegada el cervató no es va espantar i d’ell va sortir una veu molt suau que deia: -

seguiu

aquesta

olor,

arribareu a una zona de la platja

trobareu

una

ampolla surant, que us donarà una pista per poder aconseguir els vostres objectius. I seguint el consell del cervató, la Greta i els seus amics van continuar el seu viatge. Una estona més tard, després de seguir l’olor de les plantes aromàtiques, van arribar a la platja i com els hi havia dit el cervató, surant a l’aigua, hi havia una ampolla. Al veure-la tots van sortir corrents per agafar-la. El primer en arribar va ser el Joan, el més petit del grup. La va agafar i va llegir la nota que hi havia dins. Deia: “Si voleu trobar el tresor, el camí de pedres haureu de seguir. Molta sort!!

Llavors la Greta es va preguntar a sí mateixa en veu alta: - quin camí de pedres hem de seguir? Aleshores van veure un camí on hi havia petxines, a més a més de les pedres, i van decidir escollir-lo. Molt contents van començar a caminar fins arribar al final del camí, on estava el tresor i el cervató que li va donar la clau per obrir-lo. Just al costat, van veure que hi havia moltes estrelles de mar, que eren els familiars de l’estrella que la Greta havia trobat al riu del costat de casa seva. Com que ja havien aconseguit acabar la missió i estaven molt cansats, van agafar el tren per poder tornar a casa seva.

I catacric, catacrac, el conte s’ha acabat!

Conte escrit per les nenes i nens de les escoles:

Galileo Galilei - 3r C I-E del Prat - 4t I-E Pepa Colomer - 4t A

La seva germana Paula tenia 9 anys. Era més baixeta que el Marc i amb el cabell més fosc que la nit. Els seus ulls eren d’un marró xocolata preciós. A la Paula li agradaven molt les festes d’aniversari, i sempre preparava pastís de llimona amb la seva mare. Amb ells vivia una gosseta petita que es deia Luna. Tenia un pelatge blanc i marró i es passava el dia perseguint al Marc i a la Paula. Als dos germans els agradava anar d’excursió a un petit bosc, a prop de Barcelona, els divendres a la tarda. Un d’aquells dies quan s’anaven endinsant al bosc van sentir que tot havia canviat. Feia molt de fred i una olor bastant especial. Els va estranyar que al bosc apareixessin flors aromàtiques de diferents colors quan eren a la meitat de l’hivern.

Després d’una estona passejant entre els arbres, la Paula es va entrebancar amb un objecte. -

T’has fet mal? – va preguntar-li el Marc.

No, no, estic bé. No sé amb què m’he pogut entrebancar. – va respondre la Paula.

El Marc es va ajupir per veure què era i es va trobar amb una brúixola. Quan la va agafar, va sentir una vibració molt forta a la mà i de sobte va sortir una fada molt petita. Era una fada amb el cabell de color blau i uns ulls verds com la menta. Amb veu tremolosa els va saludar: -

Hola boniquets! Soc la fada Carmen –

va dir -

Uauuu, ets una fada de veritat?

Concedeixes desitjos? – va dir la Paula. Abans que els nens poguessin dir alguna cosa més, la fada molt espantada els hi va dir: -

Nois heu de marxar a casa! Hi ha un fantasma al bosc que vol atrapar-me! Correu que si no us farà el mateix!

El Marc i la Paula no entenien res i van estar una bona estona fent-li preguntes. S’anava fent fosc i el bosc semblava encantat i les flors van començar a perdre el seu color, cada vegada eren més negres, com si s’ estiguessin morint. Els nens van veure com apareixia una llum verda d’entre els arbres. En veure aquesta llum, la fada va sortir volant i va avisar a la Paula i al Marc que venia el fantasma Tyson.

En Tyson tenia tot el cos de color verd, era bastant baixet i com a bon fantasma, no tocava de peus a terra. Tenia les celles juntes i el front arrugat com si sempre estigués amb cara d’enfadat. Portava unes ulleres rodones i molt brillants.

l fantasma Tyson es va anar apropant poc a poc als dos germans i, a mesura que

la mirada de la cara del fantasma. Després d’uns minuts de silenci total, en Tyson els hi va dir amb un veu ronca i seriosa: -

Qui sou vosaltres? I què hi feu en el meu bosc?

Jo em dic Marc, i ella és diu Paula, som germans.- va contestar el Marc amb la veu tremolosa.

Nosaltres venim sovint d’excursió perquè ens agrada passejar per aquí, ja que vivim a prop, a Barcelona. – va afegir la Paula, una mica menys espantada que el Marc.

Quina bogeria!!- va cridar el fantasma Tyson – com us atreviu a venir sols a aquest bosc dos nens petits com vosaltres!; aquest bosc guarda un terrible secret i és perillós.

Quin secret?!- va preguntar amb entusiasme la Paula.

Des de fa un temps, aquest bosc ja no és el que era. Recordo que quan era petit no hi havia cap perill, i hi vivíem tranquil·lament sense baralles ni misteris però...

Què va passar??! – el Marc preguntà amb molta intriga.

De cop i volta, va aparèixer entre els arbres volant un cervató que es va anar apropant als dos nens i al fantasma. -

Tyson! Ja estàs entretenint als nens amb la nostra història? Com més gent ho sàpiga, més gent vindrà al nostre bosc! – va cridar-li el cervató al fantasma.

Uaaauu! Un cervató que apareix i desapareix i que, a més, vola! Quina passada – va comentar la Paula.

Màgic, simplement m’han semblat uns nens bons i macos, i crec que ens podrien ajudar. – va contestar el fantasma.

Bé doncs, acaba d’explicar la història i a veure si ens volen ajudar. – va dir el cervató.

Resulta que aquest home amagava un gran secret, la seva màquina. Amb aquesta màquina et podies transportar al futur i, molta gent poderosa i dolenta, la volia robar a l’home per aconseguir més poder. Així doncs, l’home va decidir amagar la màquina en aquest bosc, on ningú pogués trobar-la.

Nosaltres el que volem es poder trobar-la per portar-la a un altre lloc, i així, desfernos de tota la gent dolenta que camina pel nostre bosc buscant la màquina i fent malbé els nostres arbres, flors i animals.

I tant que us ajudarem!! – va afirmar el Marc.

Sííííí! – afegí la Paula.

Moltes gràcies!! Us ho agraïm molt! – va dir el fantasma.

Bé, comencem. Tan sols tenim una pista, però no sabem si és ben bé una pista... Vam trobar aquest mapa amagat sota una pedra, al voltant d’on acostumava a estar sempre aquest home. Mireu – comentà el cervató màgic.

Aquí posa que hi ha un cofre del tresor, creieu que aquest tresor serà la màquina?va dir la Paula.

Anem a comprovar-ho.

Tots quatre van seguir la ruta del mapa que els portava per un lloc del bosc una mica fosc, on no hi solia passejar la gent i hi havia un gran silenci. De sobte, van començar a sentir un soroll entre els arbustos, un soroll que s’anava apropant cap a ells... -

LUNAAAAA!!! Què fas aquí??- van cridar els dos germans.

Era la seva gosseta Luna, que sempre els perseguia per tot arreu. La gosseta els va començar a bordar, insistint en que la seguissin. -

Ens està guiant!!! Anem! – va dir la Paula.

Després de seguir durant una estona llarga a la gosseta Luna, van arribar a l’entrada d’una cova. -

Voleu dir que hem d’entrar aquí... – va dir el Marc.

La solució al nostre problema ha d’estar aquí, anem-hi, hem de ser valents! – va animar el fantasma Tyson.

uan van entrar dins de la cova van veure com al fons de tot hi havia una estrella de mar de color vermell. Aquesta però, que no era una estrella qualsevol, era la guardiana de la cova i del tresor. I els va dir: -

Ei! Vosaltres! Què feu per aquí?

Estem seguint aquest mapa i ens indica que en aquesta cova hi ha un tresor. Tu en saps alguna cosa?

Sobre un cofre... o millor dit, sobre una màquina?-

van

comentar els dos germans. L’estrella no volia de cap de les maneres que trobessin el tresor. Aquella màquina tan valuosa amagada dins la cova va ser heretada per l’estrella. El seu propietari quan va morir li va demanar un favor: “Cuida molt bé aquesta màquina i no ho expliquis a ningú”. L’estrella en veure que hi havia uns intrusos que s’hi estaven apropant els va dir una mentida: -

Mireu, jo us puc ajudar. Aquí no hi és...però tinc una pista que us pot servir. El tresor s’amaga al vagó més antic i abandonat de l’estació de Sant Boi- va comentar.

El Marc, la Paula, la Luna, el Tyson i la fada Carmen van decidir que l’endemà anirien a l’estació de Sant Boi. En arribar-hi van estar observant per tot arreu fins que van trobar un vagó que semblava el més antic de l’estació. Hi van entrar el Marc, la Paula i la gosseta. El fantasma Tyson i la fada es van quedar fora per vigilar perquè no acabaven de confiar amb el que els havia dit l’estrella de la cova. -

Mireu! Una altra estrella de mar! Això és bona senyal!- va dir el Marc.

Hola! Em dic Kloe i soc la germana bessona de l’estrella Malèfica, la que viu en una cova...lluny d’aquí. Millor que marxeu ràpid, només us puc dir que la meva germana bessona us ha mentit.

Ja ens imaginàvem alguna cosa...marxem corrents!

Estaven tancats al vagó. Resulta que l’estrella Malèfica els havia seguit i els havia tancat. Per sort la Luna va començar a bordar i alguna cosa els volia dir. La van seguir i els va portar cap a un forat del vagó per poder escapar. Un cop fora van veure el fantasma Tyson i la fada que els deien: -

Com és que heu trigat tant?- Va dir la fada.

És molt llarg d’explicar...l’estrella de la cova ens ha mentit! Marxem! No tenim temps!- Van contestar-li.

En aquell moment va aparèixer l’estrella bona, la Kloe i els va dir: - Jo sí que sé on està el tresor però primer haureu de resoldre aquest enigma abans que la meva germana vegi que heu pogut escapar. L’enigma és el següent: “VOLA AMB EL VENT I NO ÉS UNA AU, TÉ UNA CORDA MOLT LLARGA I A LA PLATJA S’UTILITZA I POT SER DE MOLTS COLORS”. Què és?

El Marc va dir: un globus! La fada va dir: un kitesurf! I en l’últim intent la Paula va dir: un estel!!! I va encertar.

De sobte, va aparèixer un súper estel on tots i totes es van poder enfilar. L’estel, després d’un llarg viatge, els va portar fins a la màquina del futur. Sorprenentment era a la mateixa cova; el mapa els havia guiat bé, però l’amagatall era un altre. Quan van trobar la màquina, entre tots van decidir destrossar-la, i es van adonar que aquesta era l’origen de molts dels problemes que hi havia al món.

I tot això és tan veritat com si no hagués passat.

EUREKA!!

Conte escrit per les nenes i nens de les escoles:

Galileo Galilei - 3r B Mare de Déu del Carme - 4tB I-E Pepa Colomer - 4tB

El Lucas és el seu germà gran, que té 14 anys. Té la pell molt fina i blanca amb uns ulls molt grans i brillants. Els seus cabells són arrissats i rossos amb les puntes de color blau. Els avis de la Lia i el Lucas, treballen en un hospital de nit. Són infermer i doctora. L’avi Josep Lluís, té el cabell de color gris ja que té moltes canes i porta ulleres rodones. És molt amable amb la seva família i els seus pacients. És un avi baixet i molt prim igual que la Lia i el Lucas. Té 56 anys i encara que sempre porta la cara molt seriosa li agrada molt ballar i explicar acudits.

A la Lia i al Lucas els agrada molt quedar-se a dormir a la nit amb els seus avis, ja que els expliquen coses divertides de quan ells eren petits. Però justament avui, els han trucat de l’hospital que hi ha una emergència i han de marxar a donar un cop de mà. La Lia el Lucas, que són molt responsables es queden a casa dormint junts, per anar l’endemà a l’escola.

Quan estaven dormint plàcidament, senten un soroll a la finestra de l’habitació que els fa despertar-se. Quan s’aixequen a mirar què pot ser, veuen un cervató que porta un collaret amb un mapa enrotllat i els diu: “M’he perdut pel vostre poble del Prat i no sé trobar el camí cap al bosc.” La Lia i el Lucas es queden espantats per veure el cervató i decideixen donar-li una pastanaga que tenien a la cuina, per veure si marxa sol. Tot i això, el cervató no marxa i continua esperant a la finestra. La Lia i el Lucas pensen en un pla per acompanyar el cervató a la casa del bosc. Aleshores el Lucas agafa el mapa que porta penjat del collaret i se’l mira atentament. Han de guiar el cervató per la muntanya i agafen una brúixola que tenien a casa, en el calaix secret de l’avi per no perdre’s i poder deixar el cervató al seu bosc.

Camí cap el bosc, troben un castell terrorífic i encantat. El castell és molt gran, les seves parets són grises i sembla que està abandonat. Per entrar has de passar per un pont on després hi ha una porta enorme i oberta. El castell és tan gran que es poden comptar 5 plantes i la teulada està plena de corbs negres, el seu voltant està ple d’arbres secs i sense fulles.

Aquest botó desactiva els raigs làser. Gràcies a que piquen el botó sense voler, passen sense cap problema. El passadís és molt llarg i han trigat molt en poder passar-lo. De cop i volta, es troben un màgic tren que els porta a la segona planta. Quan ja estan al segon pis, es troben tres portes. -

Què farem ara? - va pensar la Lia.

Segur que alguna d’aquestes portes s’obrirà si aconseguim trobar un codi secret - va respondre en Lucas.

Per saber per quina porta han d’entrar, busquen i regiren tot el segon pis i troben una nota que diu que han de mirar sota un quadre de Picasso. Entre els dos troben el quadre i, quan miren al darrere, troben una combinació secreta que és: 22221. Llavors, la Lia i el Lucas pensen que si posen aquella combinació en alguna de les portes, aquesta s’obrirà.

Tenim raó! – van dir els dos.

I just en aquell moment, va arribar el màgic tren que els portà a la següent planta. Abans de baixar del tren per arribar a la tercera planta, la Lia i en Lucas veuen un llibre. -

Uaaauu! Quin llibre tan antic! - van exclamar els dos.

És un estel!

De cop i volta un estel volador apareix per la finestra i els diu que han de seguir superant dues proves més. En arribar ja a la quarta planta amb el tren, troben tot de joguines enmig d’una sala enorme. Després senten una veu que els diu que han de trobar uns objectes perduts en aquella planta. Buscant i buscant, aconsegueixen trobar tots els objectes que els hi havia demanat aquella misteriosa veu: una caixa registradora, una fada de joguina i una pilota. Què difícil va ser per tots dos! Però finalment el tren arriba i això vol dir que una prova més està superada! Per últim, el tren els porta a la cinquena planta, l’última d’aquell castell. En Lucas i la Lia es queden sorpresos en veure un laberint gegant, s’endinsen al laberint amb molta curiositat i valentia. Però hi ha molts passadissos sense sortida. Quan volen marxar del laberint, se n’adonen que la porta del laberint s’ha tancat sobtadament i només la pot obrir la clau del tresor...

a clau està ficada en el cofre del tresor que està tancat i barrat. Agafen un pal i fent com si fos la clau intenten obrir-lo, però es trenca. Seguidament miren pel voltant per veure si troben una solució de com obrir-lo i de sobte troben una flor aromàtica. En Lucas li diu a la seva germana que allò és una farigola màgica amb llum. Entre tots dos pensen que com que és una flor màgica pot ser si l’ajunten amb el pal, aquest es convertirà en un element més dur. Ho proven i, Eureka!, veuen que el que havien pensat passa realment. Un cop convertida en un material dur, aquella clau obre el cofre. A dins del cofre hi ha una prova on diu que en Lucas i la Lia s’han de menjar deu estrelles de mar cadascun si volen aconseguir la clau de la porta del laberint. El Lucas no vol i la Lia que és molt decidida, sí que ho fa. Així doncs ella supera el repte i per tant poden continuar. El Lucas es queda molt trist al veure que la seva germana segueix i ell es queda sol, per tant s’omple de valor i es menja les seves deu estrelles de mar. Això fa que immediatament ell també pugui continuar. Un cop passada la prova van pel camí del laberint, a un costat troben la clau, per fi la tenen! Observen que al fons hi ha la porta, bojos d’alegria intenten obrir-la amb la clau que es trenca de cop. De sobte la veu de l’ordinador torna a dir: -

Us pensàveu que seria tan fàcil, doncs no! Ha ha ha.

Per aconseguir avançar heu de trobar la flor aromàtica que desprengui més bona olor d’entre aquestes 100 que veieu,

aquesta serà l’autèntica flor, si la trobeu la vostra recompensa serà traspassar la porta. Tots dos busquen i busquen, en Lucas es deixa portar per una olor ben forta i finalment guiat per la seva intuïció la troba. Criden d’emoció i van cap a la porta amb la flor aromàtica, i la porta s’obre. Al creuar la porta, una altra aventura els espera, ara hi ha tres portes més. Una d’elles serà la bona, però no poden saber quina és. Observant, veuen que la del mig fa olor de cremat, a la de l’esquerra se senten molts sorolls, com si fos un home llop i a la de la dreta no passa res.

Quina serà la bona?- diu en Lucas.

Llavors la Lia veu unes ulleres a terra, se les posa i descobreix que pot veure a través de les portes, és l’oportunitat perfecte perquè aquelles ulleres els indicaran el camí correcte. Tota decidida diu: “La porta bona és la de la dreta”. Tots dos la travessen i veuen que estan fora del castell, han aconseguit superar totes les proves.

Ara és el torn del Lucas, es posa les ulleres per guiar-se fins a casa seva però ja no funcionen. Tots dos estan molt cansats, porten quatre hores caminant i ja no poden continuar més. Però inesperadament apareix el cervató que té un altre missatge on posa: “Jo us ajudaré “. El Lucas diu: - Endavant- i la Lia respon, - Estem salvats! Com

que

és

molt

tard

decideixen acampar. Al matí següent es desperten i el cervató

encara

continua

esperant allà per iniciar el camí cap a casa amb la seva ajuda. Finalment, i després de dues hores de viatge, arriben a casa sans i estalvis i el cervató pot també tornar amb la seva família.

És millor ajudar als altres perquè mai no saps quan ho necessitaràs tu.

I catacrac, catracric, el conte ja està dit.

I tot això que us he explicat ha passat i no ha passat. Si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat.

MOLTES GRÀCIES!

Cabusset Rialler i Parlador

El Prat de Llobregat Març de 2021

9 CONTES COL·LABORATIUS

Articles inside

EL SECRET DEL BOSC – Equip Rosa 1

UNA MÀQUINA VALUOSA – Equip Rosa 2

EUREKA!! – Equip Vermell 2

L’AVI, L’AMIC DE LA TERRA – Equip Taronja

DEL MALEFICI A UNA HISTÒRIA D’AMOR INESPERADA - Equip Lila

UN JOC BEN ESPECIAL - Equip Blau

PORTES, PORTES I...PORTES - Equip Vermell 1