UNA MÀQUINA VALUOSA – Equip Rosa 2

Conte escrit per les nenes i nens de les escoles:

Galileo Galilei - 3r C

I-E del Prat - 4t

I-E Pepa Colomer - 4t A

n bon dia fa dos anys, en un bosc encantat, es va descobrir un gran secret.

En una casa del barri Teide de Barcelona hi vivien dos germans, en Marc i

la Paula. Els dos nens eren molt feliços amb els seus pares.

En Marc tenia 11 anys. Era un nen molt bonic amb els ulls tan blaus com el cel i un cabell

ros que li brillava més que el Sol. Com era tan alt, el seu esport preferit era el bàsquet.

La seva germana Paula tenia 9 anys. Era més baixeta que el Marc i amb el cabell més fosc

que la nit. Els seus ulls eren d’un marró xocolata preciós.

A la Paula li agradaven molt les festes d’aniversari, i sempre preparava pastís de llimona amb la seva mare.

Amb ells vivia una gosseta petita que es deia Luna. Tenia un pelatge blanc i marró i es

passava el dia perseguint al Marc i a la Paula.

Als dos germans els agradava anar d’excursió a un petit bosc, a prop de Barcelona, els divendres a la tarda. Un d’aquells dies quan s’anaven endinsant al bosc van sentir que tot havia canviat. Feia molt de fred i una olor bastant especial. Els va estranyar que al bosc

apareixessin flors aromàtiques de diferents colors quan eren a la meitat de l’hivern.

Després d’una estona passejant entre els arbres, la Paula es va entrebancar amb un objecte.

- T’has fet mal? – va preguntar-li el Marc.

- No, no, estic bé. No sé amb què m’he pogut entrebancar. – va respondre la Paula.

El Marc es va ajupir per veure què era i es va trobar amb una brúixola. Quan la va agafar, va

sentir una vibració molt forta a la mà i de sobte va sortir una fada molt petita. Era una fada

amb el cabell de color blau i uns ulls verds

com la menta. Amb veu tremolosa els va

saludar:

- Hola boniquets! Soc la fada Carmen –va dir

- Uauuu, ets una fada de veritat?

Concedeixes desitjos? – va dir la Paula.

Abans que els nens poguessin dir alguna cosa

més, la fada molt espantada els hi va dir:

- Nois heu de marxar a casa! Hi ha un

fantasma al bosc que vol atrapar-me!

Correu que si no us farà el mateix!

El Marc i la Paula no entenien res i van estar

una bona estona fent-li preguntes.

S’anava fent fosc i el bosc semblava encantat i les flors van començar a perdre el seu color, cada vegada eren més negres, com si s’ estiguessin morint. Els nens van veure com apareixia una llum verda d’entre els arbres. En veure aquesta llum, la fada va sortir volant i va avisar a la Paula i al Marc que venia el

fantasma Tyson.

Tots dos van decidir quedar-se parats

per poder veure més de prop al

fantasma. Els feia una mica de por,

però tenien molta curiositat per veure

com era un fantasma de veritat

perquè mai n’havien vist cap. Quan el van veure es van quedar bocabadats,

la veritat que no era com s’ho esperaven.

En Tyson tenia tot el cos de color verd, era bastant baixet i com a bon fantasma, no tocava

de peus a terra. Tenia les celles juntes i el front arrugat com si sempre estigués amb cara

d’enfadat. Portava unes ulleres rodones i molt brillants.

l fantasma Tyson es va anar apropant poc a poc als dos germans i, a mesura que

s’apropava, la cara més se li arrugava. Es va plantar davant dels dos nens que no es podien ni moure de la por que sentien. El fantasma els va mirar de dalt a baix unes quantes

vegades, observant-los molt detingudament. Per contra, el Marc i la Paula no podien treure

la mirada de la cara del fantasma. Després d’uns minuts de silenci total, en Tyson els hi va dir amb un veu ronca i seriosa:

- Qui sou vosaltres? I què hi feu en el meu bosc?

- Jo em dic Marc, i ella és diu Paula, som germans.- va contestar el Marc amb la veu

tremolosa.

- Nosaltres venim sovint d’excursió perquè ens agrada passejar per aquí, ja que vivim a prop, a Barcelona. – va afegir la Paula, una mica menys espantada que el Marc.

- Quina bogeria!!- va cridar el fantasma Tyson – com us atreviu a venir sols a aquest

bosc dos nens petits com vosaltres!; aquest bosc guarda un terrible secret i és

perillós.

- Quin secret?!- va preguntar amb entusiasme la Paula.

- Des de fa un temps, aquest bosc ja no és el que era. Recordo que quan era petit no

hi havia cap perill, i hi vivíem tranquil·lament sense baralles ni misteris però...

- Què va passar??! – el Marc preguntà amb molta intriga.

- Un dia va arribar un home, molt estrany, a aquest bosc. Va estar bastants mesos

dormint i vivint aquí. Sempre estava utilitzant un ordinador endollat a una màquina

no gaire gran. Al principi, com que no ens molestava, no vam donar-li importància.

Però, després d’un temps, va començar a arribar al bosc gent variada buscant amb moltes ganes a aquest home que s’amagava d’aquestes persones. Un dia aquest home va desaparèixer, i amb ell, la màquina i l’ordinador.

De cop i volta, va aparèixer entre els arbres volant un cervató que es va anar apropant als

dos nens i al fantasma.

- Tyson! Ja estàs entretenint als nens amb la nostra història? Com més gent ho

sàpiga, més gent vindrà al nostre bosc! – va cridar-li el cervató al fantasma.

- Uaaauu! Un cervató que apareix i desapareix i que, a més, vola! Quina passada – va

comentar la Paula.

- Màgic, simplement m’han semblat uns nens bons i macos, i crec que ens podrien ajudar. – va contestar el fantasma.

- Bé doncs, acaba d’explicar la història i a veure si ens volen ajudar. – va dir el

cervató.

- Resulta que aquest home amagava un gran secret, la seva màquina. Amb aquesta

màquina et podies transportar al futur i, molta gent poderosa i dolenta, la volia

robar a l’home per aconseguir més poder. Així doncs, l’home va decidir amagar la màquina en aquest bosc, on ningú pogués trobar-la.

- Nosaltres el que volem es poder trobar-la per portar-la a un altre lloc, i així, desfer-

nos de tota la gent dolenta que camina pel nostre bosc buscant la màquina i fent

malbé els nostres arbres, flors i animals.

- I tant que us ajudarem!! – va afirmar el Marc.

- Sííííí! – afegí la Paula.

- Moltes gràcies!! Us ho agraïm molt! – va dir el fantasma.

- Bé, comencem. Tan sols tenim una pista, però no sabem si és ben bé una pista...

Vam trobar aquest mapa amagat sota una pedra, al voltant d’on acostumava a estar sempre aquest home. Mireu – comentà el cervató màgic.

- Aquí posa que hi ha un cofre del tresor, creieu que aquest tresor serà la màquina?-

va dir la Paula.

- Anem a comprovar-ho.

Tots quatre van seguir la ruta del mapa que els portava per un lloc del bosc una mica fosc,

on no hi solia passejar la gent i hi havia un gran silenci. De sobte, van començar a sentir un

soroll entre els arbustos, un soroll que s’anava apropant cap a ells...

- LUNAAAAA!!! Què fas aquí??- van cridar els dos germans.

Era la seva gosseta Luna, que sempre els perseguia per tot arreu. La gosseta els va

començar a bordar, insistint en que la seguissin.

- Ens està guiant!!! Anem! – va dir la Paula.

Després de seguir durant una estona llarga a la gosseta Luna, van arribar a l’entrada d’una cova.

- Voleu dir que hem d’entrar aquí... – va dir el Marc.

- La solució al nostre problema ha d’estar aquí, anem-hi, hem de ser valents! – va

animar el fantasma Tyson.

uan van entrar dins de la cova van veure com al fons de tot hi havia una estrella de

mar de color vermell. Aquesta però, que no era una estrella qualsevol, era la

guardiana de la cova i del tresor. I els va dir:

- Ei! Vosaltres! Què feu per aquí?

- Estem seguint aquest mapa i ens indica que en aquesta cova hi ha un tresor. Tu en

saps alguna cosa? Sobre un cofre... o millor dit, sobre una màquina?- van

comentar els dos germans.

L’estrella no volia de cap de les maneres que trobessin el tresor. Aquella màquina tan valuosa amagada dins la cova va ser heretada per l’estrella. El seu propietari quan va morir li va demanar un favor: “Cuida molt bé aquesta màquina i no ho expliquis a ningú”. L’estrella en veure que hi havia uns intrusos que s’hi estaven apropant els va dir una mentida:

- Mireu, jo us puc ajudar. Aquí no hi és...però tinc una pista que us pot servir. El

tresor s’amaga al vagó més antic i abandonat de l’estació de Sant Boi- va comentar.

El Marc, la Paula, la Luna, el Tyson i la fada Carmen van decidir que l’endemà anirien a l’estació de Sant Boi.

En arribar-hi van estar observant per tot arreu fins que van trobar un vagó que semblava el

més antic de l’estació. Hi van entrar el Marc, la Paula i la gosseta. El fantasma Tyson i la

fada es van quedar fora per vigilar perquè no acabaven de confiar amb el que els havia dit

l’estrella de la cova.

- Mireu! Una altra estrella de mar! Això és bona senyal!- va dir el Marc.

- Hola! Em dic Kloe i soc la germana bessona de l’estrella Malèfica, la que viu en una cova...lluny d’aquí. Millor que marxeu ràpid, només us puc dir que la meva germana bessona us ha mentit.

- Ja ens imaginàvem alguna cosa...marxem corrents!

Estaven tancats al vagó. Resulta que l’estrella Malèfica els havia seguit i els havia tancat.

Per sort la Luna va començar a bordar i alguna cosa els volia dir. La van seguir i els va portar

cap a un forat del vagó per poder escapar. Un cop fora van veure el fantasma Tyson i la

fada que els deien:

- Com és que heu trigat tant?- Va dir la fada.

- És molt llarg d’explicar...l’estrella de la cova ens ha mentit! Marxem! No tenim temps!- Van contestar-li.

En aquell moment va aparèixer l’estrella bona, la Kloe i els va dir: - Jo sí que sé on està el

tresor però primer haureu de resoldre aquest enigma abans que la meva germana vegi que

heu pogut escapar.

L’enigma és el següent:

“VOLA AMB EL VENT I NO ÉS UNA AU, TÉ UNA CORDA MOLT LLARGA I A LA PLATJA S’UTILITZA I POT SER DE MOLTS COLORS”. Què és?

El Marc va dir: un globus!

La fada va dir: un kitesurf!

I en l’últim intent la Paula va dir: un estel!!! I va

encertar.

De sobte, va aparèixer un súper estel on tots i

totes es van poder enfilar.

L’estel, després d’un llarg viatge, els va portar fins a la màquina del futur. Sorprenentment

era a la mateixa cova; el mapa els havia guiat

bé, però l’amagatall era un altre. Quan van

trobar la màquina, entre tots van decidir

destrossar-la, i es van adonar que aquesta era

l’origen de molts dels problemes que hi havia al món.

I tot això és tan veritat com si no hagués passat.