DIRECTUM NÚM. 4 by FORUM ADVOCACIA GENERALITAT DE CATALUNYA

REVISTA D’ANÀLISI I ACTUALITAT JURÍDICA NÚM. 4

DIRECTUM

Primer any de DIRECTUM

Carles Serrano Núñez

comentaris Comentari a la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem sobre el procés

Dolors Feliu i Torrent

a propòsit de ... El dret de la Unió Europea sobre l’ús de les llengües en l’àmbit del mercat Interior: una legalitat qüestionable? Especial referència a la llengua catalana

Narcís Mir i Sala

Archivo de actuaciones por falta de personación de los beneficiarios de justicia gratuita

Arantza González López

El Jurat no sempre té l’obligació de valorar

Núria Romera Santiago

transparència i bon govern Es poden resoldre les controvèrsies entre l’Administració i els ciutadans mitjançant la mediació?

Gemma Capdevila Ponce

dret animal El innecesario registro del Consell de Veterinaris de Catalunya: l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC)

Carles Solivia i Hernández

drets humans Confien les dones en la justícia ?

Beatriu Masià Masià

Davant el quart exemplar !!! En aquestes dates ja fa un any que vaig tenir la satisfacció de presentar el primer exemplar de la revista DIRECTUM, que edita Fòrum d’Advocacia de la Generalitat. El cas és que, amb aquest nou número que teniu a les vostres mans, ja són quatre les publicacions de la revista mitjançant les quals l’entitat que presideixo ha volgut, com ja deia en el seu moment, proporcionar textos i material divers vinculats principalment al mon del Dret, però també amb les noves tecnologies que se’n relacionen, referides a l’Administració digital, que siguin d’utilitat tant per als juristes professionals com també per a aquells que, no sent-ho, puguin tenir algun interès en les matèries que s’hi tracten, i sempre amb una presentació amena i agradable, que no és precisament la més pròpia de les publicacions jurídiques a les quals som acostumats. Des de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat creiem, sincerament, que l’objectiu que perseguíem de posar a l’abast del públic informació, el més immediata possible, sobre qüestions d’interès general i amb un contingut administratiu i/o social que admetin un tractament i, per tant, una consideració i valoració jurídica i legal, a partir dels diferents apartats en els quals la revista s’estructura, ha estat aconseguit, i l’èxit evident de la revista és la prova més contundent de què hi anem pel bon camí. En relació amb el que exposo es poden citar algunes dades sobre el nostre èxit, que es manifesta, principalment, a l’entorn de cinc factors principals: Primerament, DIRECTUM ha gaudit des d’un començament d’un important nombre de col·laboradors que, de manera totalment altruista i generosa, han posat el seu coneixement a disposició del públic amb una gran varietat de temes que constitueix un dels atractius principals de la revista. Aquests professionals en tot moment han escollit el tema del qual s’han ocupat, amb total llibertat per exposar allò que han considerat procedent, respecte de la qual cosa – llibertat de continguts – no han tingut més límits que aquells que exigeixen les regles més elementals de la bona educació i del respecte a les persones. A més, aquests professionals són servidors públics que procedeixen de diferents àmbits administratius, la qual cosa és una de les marques de la casa; és a dir, la manca de classisme corporatiu, en no posar tampoc límits per publicar a la revista en funció del cos de procedència, i així facilitar a aquells i aquelles professionals que estiguin suficientment qualificats, sigui quina sigui la seva procedència administrativa, la possibilitat d’aportar el coneixement fruit de la seva pròpia experiència i preparació. Per tant, companys i companyes del cos d’advocacia de la Generalitat, del cos superior de l’Administració de la Generalitat, dels cos de secretarisinterventors d’Administració Local, de la comunitat autònoma d’Euskadi, d’entitats locals diverses, com és el cas de Galícia, etc., han contribuït i continuen contribuint amb les seves aportacions científiques, i han proporcionat un cromatisme jurídic que eixampla la perspectiva 5

de la qual es parteix segons l’espai administratiu individual de treball, i que proporciona una visió més àmplia de les problemàtiques col·lectives que en són tractades. Segonament, un altre tret diferenciador que presenta DIRECTUM respecte d’altres publicacions de caràcter jurídic és, d’una banda, el tractament, per personal especialitzat, de matèries noves i de configuració més recent que encara no són objecte de la consideració que mereixen per la doctrina jurídica, com és el cas del Dret Animal, que té una presència important a Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, tant per la Secció de Dret Animal que se n’ocupa, com per l’apartat permanent que li correspon a la revista. I, d’altra banda, el fet de la immediatesa de la publicació, sense el sotmetiment a temporalitats excessives i a condicionaments en el contingut i en l’estructura a què d’altres publicacions sotmeten als autors. Tercerament, des del punt de vista de l’accés a la revista, tant on line com en suport paper, que en a partir d’aquest més de desembre serà ampliada mitjançant l’oferiment per part VLEX dels materials de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat (incloent els articles de DIRECTUM) en el format pdf. Aquesta doble edició permet una consulta ràpida i de fàcil accessibilitat en el PC, en la tableta o fins i tot en el telèfon (stories) i també una distribució àgil i d’abast creixent quant a la versió paper de presència en biblioteques i centres de documentació de diferents administracions, organismes i despatxos professionals. En relació amb aquest creixement de lectors de la revista, ha estat molt satisfactori contractar amb VLEX NETWORKS SL la cessió de continguts de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat per al seu ús per VLEX mitjançant format electrònic, la qual cosa comporta ampliar enormement la difusió de la tasca que es porta a terme per la nostra entitat, tant des de DIRECTUM, com des d’altres activitats també de contingut científic jurídic. S’ha de destacar que VLEX compta amb una presència cada vegada més extensa i prestigiada tant a nivell de l’Estat espanyol com també, progressivament, a nivell europeu i llatinoamericà. Finalment, en darrer lloc, volem destacar més àmpliament la gran satisfacció que proporciona als membres de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat i als nostres col·laboradors que DIRECTUM es troba actualment disponible a les biblioteques de diverses entitats i instàncies de gran importància institucional com és el cas de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, del Centre d’Estudis Jurídics i de Formació Especialitzada i del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Això és, a banda de facilitar l’accés als seus continguts amb un més ampli abast, acomplint una de les missions principals d’una publicació d’aquestes característiques, també entra dins el circuït formatiu i informatiu a cost zero al públic interessat, dins el qual ocupen un lloc especial les persones aspirants a entrar a l’administració pública mitjançant la preparació d’oposicions. Així doncs, el camí iniciat ja fa un any amb DIRECTUM ha marcat un abans i un desprès, en la mesura que ha determinat una pauta de relació i de col·laboració entre professionals de base de les diferents administracions públiques, que és aquella que està realment en contacte directe amb la problemàtica administrativa i ciutadana més crua del dia a dia, en una dinàmica lliure i voluntària d’intercanvi de coneixement des de la primera línia. Professionals que mereixen respecte per la tasca de servei que duen a terme principalment per vocació. La dinàmica de la 6

publicació ja des d’un principi va començar a donar el seu fruit, consolidant una revista que volem que deixi una marca prestigiosa en el món de l’edició jurídica, i que al mateix temps és la revista de totes i de tots aquells que se’n vulguin sumar unint-se al nostre projecte. Que tingueu un molt Bon Any 2020.

Carles Serrano Núñez President de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat de Catalunya

comentaris

Comentari a la sentència 459/2019 del Tribunal Suprem sobre el procés En data 14 d'octubre de 2019, el Tribunal Suprem d'Espanya va dictar la sentència núm. 459/2019 en la qual es condemna a membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, a la Presidenta del seu Parlament i a dos líders socials pels següents delictes i penes: -Delicte de sedició en concurs medial amb un delicte de malversació de cabals públics als membres de Govern de la Generalitat següents: • Oriol Junqueras, Vicepresident de la Generalitat i conseller d'Economia i Hisenda de la Generalitat, pena de 13 anys de presó i 13 anys d'inhabilitació absoluta. • Raül Romeva, Conseller de el Departament d'Afers i Relacions Institucionals, Exteriors i de Transparència de Govern de la Generalitat, pena de 12 anys de presó i 12 anys d'inhabilitació absoluta. • Jordi Turull, com Parlamentari primer i com a Conseller de Presidència de la Generalitat després, pena de 12 anys de presó i 12 anys d'inhabilitació absoluta. • Dolors Bassa, Consellera de Treball, Afers socials i Família, pena de 12 anys de presó i 12 anys d'inhabilitació absoluta. -Delicte de sedició: • Carme Forcadell, presidenta de Parlament de Catalunya (i anteriorment presidenta de l'associació de la societat civil Assemblea Nacional Catalana), pena de 11 anys i 6 mesos de presó i 11 anys i 6 mesos d'inhabilitació absoluta. • Joaquim Forn, conseller d'Interior de Govern de la Generalitat, pena de 10 anys i 6 mesos de presó i 10 anys i 6 mesos d'inhabilitació absoluta. • Josep Rull, Conseller de Territori i Sostenibilitat de Govern de la Generalitat, pena de 10 anys i 6 mesos de presó i 10 anys i 6 mesos d'inhabilitació absoluta. • Jordi Sánchez, president de l'associació Assemblea Nacional Catalana, pena de 9 anys de presó i 9 anys d'inhabilitació absoluta. • Jordi Cuixart, President de l'associació Òmnium Cultural, pena de 9 anys de presó i 9 anys d'inhabilitació absoluta. -Delicte de desobediència: • Membres de Govern Santiago Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó a la pena de multa de 10 mesos, amb una quota diària de 200 euros (60.000 euros cadascun) i inhabilitació especial per a exercici de càrrecs públics electius per temps d'1 any i 8 mesos. La sentència imposa aquestes penes tan severes en entendre que els dies 20 de setembre de 2017 i 1 d’octubre de 2017 els condemnats van dirigir a Catalunya un “alçament públic tumultuari” que, “lluny d’una legítima manifestació de protesta” va tenir una “funcionalitat objectiva i subjectiva per obstaculitzar el compliment de les lleis o efectivitat de les resolucions 8

adoptades per l’Administració o el poder judicial”, la qual cosa entén el Tribunal que va comportar la realització del delicte de sedició (art. 544) i ss del Codi Penal, medialment el de malversació (art. 432 CP), i desobediència (art. 410 CP) en tres dels encausats. El fets provats que es tenen en consideració a la STC 459/2019 podrien ser descrits de la manera següent:

1STC

A Catalunya, des de la STC 31/2010 sobre l’Estatut d’Autonomia, i senyaladament des del 2012, hi ha cada any manifestacions multitudinàries organitzades per la societat civil, de milions de persones, on es reivindica la independència de Catalunya, el dret a l’autodeterminació, dret a decidir, la celebració d’un referèndum d’independència, i en definitiva consignes contràries als postulats de la unitat d’Espanya tal i com l’entén el Tribunal Constitucional en múltiples sentències (STC 259/2015, 124/2017, 136/2018, entre d’altres).

Al Parlament de Catalunya hi ha majoria dels partits independentistes des del 2013, ideologia i partits legals dins l’Estat espanyol. El Govern català avalat per aquestes majories també és d’ideologia independentista, encara ara. El Tribunal Constitucional entén que per endegar qualsevol iniciativa pública que pugui portar a la independència cal una prèvia reforma de l’article 2 de la CE, d’acord amb l’article 168 CE. Així, el TC ha considerat inconstitucional i s’ha perseguit penalment aprovar Resolucions al Parlament català o fer comissions d’estudi de procés constituent que qüestionin la unitat d’Espanya.

Després de ser anunciat, finalment el juliol de 2017 es va determinar una data i una pregunta per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, amb implicació de les institucions catalanes i de la societat civil.

El Tribunal Constitucional va suspendre i de seguida va declarar inconstitucional la possibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació, totes les resolucions o normes que s’hi referien i tots els seus actes de preparació, amb apercebiment de responsabilitats penals a qui desobeís aquestes suspensions i inconstitucionalitats1.

Igualment el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 19/2017 per celebrar aquest referèndum i la Llei 20/2017 de transitorietat on es preveia l’eventual desconnexió de Catalunya amb l’Estat espanyol, així com el Govern també va aprovar sengles decrets per fer-ho efectiu. Tot l’anterior també va ser suspès i declarat inconstitucional pel Tribunal Constitucional2, apercebent als responsables polítics que no havien de seguir creant un marc de dret públic, sota pena d’incórrer en delicte de desobediència, amb la conseqüent pena d’inhabilitació per càrrec públic.

259/2015 i Interlocutòries d’execució d’aquesta sentència, així com la 90/2017 de 5 de juliol, entre d’altres. i 124/2017, i sengles providències d’admissió i suspensió

2SSTC 114/2017, 122/2017

A redós d’aquestes prohibicions de referèndum es van generar denúncies i investigacions de jutjats, d’entre les quals cal destacar la que encara es porta a terme al Jutjat núm. 13 de Barcelona, i que al setembre de 2017 va instar uns registres judicials massius i sense avís previ a les dependències de la Generalitat. Aquests registres van provocar una reacció ciutadana de defensa de les institucions catalanes en forma de manifestacions davant dels llocs on es feien aquestes diligències, especialment davant del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat, expressant la protesta i rebuig a aquestes intervencions. Les entitats civils independentistes van entomar com positives i van intentar guardar l’ordre en aquestes manifestacions. El Govern va agrair el suport ciutadà.

El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 es va fer igualment amb la implicació de Govern i societat. Més de dos milions de persones van anar a votar3. La Guardia Civil i la Policia Nacional, en el seu afany d’evitar el referèndum, van atacar a la població que es resistia a abandonar els llocs de votació i volien votar, i que tothom qui ho desitgés ho pogués fer4. El resultat del referèndum va ser favorable a la independència de Catalunya.

El 3 d’octubre de 2019 hi va haver una aturada de país. El Rei es va dirigir a la ciutadania unionista per assegurar que no hi hauria independència de Catalunya.

El 10 d’octubre el President de la Generalitat declara al Parlament la independència al mateix temps que la suspèn per entrar en negociacions amb l’Estat espanyol. El Consell de Ministres posa en marxa el primer requeriment per aplicar l’article 155 CE a Catalunya5.

El 27 d’octubre es declara la independència al mateix temps que es publica al BOE la decisió del Senat d’avalar l’aplicació de l’article 155 CE a Catalunya, amb cessament del Govern i dissolució del Parlament de Catalunya.

Davant aquests fets, les acusacions de la Fiscalia, de l’Advocacia de l’Estat i de VOX plantegen la concurrència de possible rebel·lió, sedició i malversació, fent mutar el que seria l’àmbit propi de la desobediència institucional advertida pel Tribunal Constitucional. L’únic d’aquests delictes que és rebutjat per la sentència és el de rebel·lió, entenent el Tribunal que no concorre en cap moment “violència funcional o instrumental” amb intenció de declarar la independència. De fet, considera que “els acusats no buscaven la independència”, sinó només pressionar a l’Estat, encara que van ocultar aquesta darrera finalitat a la població6. La

3Es van recontar 2.286.000 vots. 4Amnistia

Internacional va denunciar l’excessiu ús de la força per les forces de seguretat l’1 d’octubre de 2017 i els obstacles per a la investigació d’aquest excessiu ús https://doc.es.amnesty.org/msopac/doc?q=*:*&start=0&rows=1&sort=fecha%20desc&fq=norm&fv=*&fo=and&fq=mssearch_fld13&fv=eur41100018 &fo=and&fq=mssearch_mlt98&fv=gseg01&fo=and 5Resolució de 27 d’octubre de 2017, de la Presidència del Senat per la qual es publica l’Acord del Ple del Senat, pel qual s’aproven les mesures requerides pel Govern, a l’empara de l’article 155 CE https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2017-12327 6Pàg. 272 a 275 de la sentència. 10

sentència, en canvi, considera provats els altres delictes, entre els quals, la sedició, de la qual no havia dit res el Tribunal Constitucional. Els temes de fons, per tant, aborden qüestions de l’estructura d’Estat, de constitucionalitat i legitimitat, de drets fonamentals i de dret penal que afecten a persones, però també a tota la societat i a la seva articulació jurídic-política. Sense ànim exhaustiu, tractarem alguns aspectes de la sentència que entenem especialment significatius en quan fan una interpretació no neutral i marcadament conflictual i punitiva d’opcions que en altres estats democràtics han tingut encaix en la interpretació constitucional i l’exercici dels drets fonamentals.

Independència, autodeterminació, dret a decidir, referèndum i unitat de l’Estat espanyol La sentència es refereix a les actuacions dels membres del Govern de Catalunya com a tals, a la Presidenta del Parlament, i als líders de les dues associacions més nombroses de Catalunya per la seva implicació en les manifestacions de protesta i en l’organització del referèndum per la independència. En aquest sentit, la sentència es pronuncia obertament en relació amb les majories independentistes a Catalunya i nega categòricament el dret d’autodeterminació i el dret a decidir citant la profusa jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol en aquesta matèria. La sentència dedica moltes pàgines i reflexions a la legalitat o no de la secessió unilateral, dret a decidir, i capteniment dels encausats sobre si volien o no la independència, fins i tot sembla acusar-los de que no la volguessin i fer engany a la població, afirmacions que semblarien alienes al delicte de sedició d’obstrucció a la legalitat, pel qual finalment es decanta. Així, el TS reconeix que l’independentisme es una ideologia legal a Espanya, però no el resultat que pretén. L’autodeterminació “exigeix l'alteració forçada del subjecte de la sobirania, és a dir, l'anticipada mutilació del subjecte originari del poder constituent, que expressa la base sociològica de qualsevol Estat civilitzat”. És a dir, l’independentisme basat en l’existència de la nació catalana no es una ideologia “civilitzada”, i hi ha una única base sociològica indiscutible que justifica l’Estat. Des d’aquesta perspectiva s’aborda una possible vehiculació democràtica de la voluntat independentista majoritària a les institucions catalanes a través del dret a decidir. El TS considera que: “El «dret a decidir» només pot construir-se a partir d'un permanent desafiament polític que, valent-se de vies de fet, ataca una i altra vegada l'essència de el pacte constitucional i, amb ell, de la convivència democràtica. La conversió del «dret a decidir», com a indiscutible facultat inherent a tot ésser humà, en un dret col·lectiu associat a un poble, tancarà sempre un salt en el buit. No hi ha un «dret a decidir» exercitable fora dels límits jurídics definits per la pròpia societat. No existeix aquest dret. La seva realitat no és altra que la d'una aspiració política. L'activació d'un veritable procés constituent -en això va consistir l'aprovació de les lleis fundacionals i del referèndum- a el marge de el quadre jurídic previst per a la reforma constitucional, té un inqüestionable abast penal que, en 11

funció de mitjà executiu emprat per a la seva efectivitat, haurà de ser qualificat com a delicte de rebel·lió (art. 472 CP) o sedició (art. 544 CP). El «dret a decidir», quan la definició del què es decideix, qui ho decideix i com es decideix es construeix mitjançant un conglomerat normatiu que dinamita les La sentència pren partit per una part bases constitucionals de sistema, entra de de la societat catalana, aquella que vol ple en el dret penal.” (pàg. 214 STS) romandre a Espanya, i que el propi TS entén que son minoria a Catalunya, de Observem que el Tribunal Suprem no busca una forma que si es produís un referèndum vinculació entre la legitimació democràtica d’unes legal, i secessió, serien minoria dins institucions catalanes, majoritàriament d’un Estat català, la qual cosa independentistes, amb algun instrument legal i desagrada al TS. democràtic que permeti fer efectiu els postulats d’aquesta ideologia7. Ans el contrari, tot i que esmenta la possibilitat d’una reforma de la CE espanyola, es refereix a la independència de Catalunya sense el respecte que una ideologia legal i majoritària a Catalunya li hauria de merèixer, i considera un “desafiament” i un “atac” parlar de drets col·lectius associats a un poble diferent de l’espanyol. És més, la sentència tampoc considera seriosament que la reforma de la Constitució pugui servir per poder decidir democràticament l’objectiu d’independència, sinó que titlla aquesta possibilitat de mera “aspiració política” o “pretensió inabastable” amb connotacions penals. En realitat, la sentència pren partit per una part de la societat catalana, aquella que vol romandre a Espanya, i que el propi TS entén que son minoria a Catalunya, de forma que si es produís un referèndum legal, i secessió, serien minoria dins d’un Estat català, la qual cosa desagrada al TS: “Fragmentar al subjecte de sobirania mitjançant la tan insistent com equívoca apel·lació a el poble català, condueix perillosament a la negació dels drets fonamentals d'aquells altres ciutadans residents a Catalunya, que es veurien degradats a la condició de minoria assentada en una comunitat ja autodeterminada. "(pàg. 215 STS) El Tribunal Suprem mostra així preferències en què una ideologia majoritària a Catalunya pugui ser considerada minoritària a l’ens predeterminat “Espanya”, i en canvi considera que afecta als drets fonamentals dels unionistes i els “degrada” que algun dia, en un Estat català, els proEspanya siguin minoria. Aquest capteniment no neutral del Tribunal Suprem quan entra a analitzar diferents ideologies, buscant fins i tot com afavorir el joc de majories-minories en el seu argumentari, es pot considerar totalment contrari a la llibertat ideològica dels votants ex arts. 16 i 23 CE, base de la democràcia representativa, i el respecte a la qual vincula al poder judicial, que ha de servir a tota la ciutadania.

7Erròniament

la sentència afirma que tampoc Catalunya reconeix el dret a decidir d’Aran, quan està expressament reconegut a la disposició addicional primera de la Llei 1/2015 del règim especial d’Aran. 12

Aquest decantament no imparcial de la sentència, perjudicant les majories democràtiques independentistes sorgides d’eleccions periòdiques, es mostra també amb la peculiar interpretació que fa el TS sobre l’aplicació de la STEDH de 20 de novembre de 2018, cas Demirtas, on el TS interpreta que, en el cas de representants electes d’ideologies independentistes, ha de ser de pitjor condició qui té responsabilitats de Govern i l’aval majoritari del Parlament front als membres de l’oposició, precisament per la possibilitat de prendre mesures per fer efectiu el seu programa electoral: “El Sr. Demirtas era un líder opositor el empresonament del qual podia arribar a implicar un trencament de la legitimitat democràtica. La Sala constata, però, que els fets que delimiten l'objecte de la present causa especial no s'atribueixen pel fiscal, l'advocat de l'Estat i l'acusació popular a líders de l'oposició. Ans al contrari, la major part dels processats eren líders polítics integrats en el Govern d'una comunitat autònoma en què assumien la màxima representació de l'Estat. No expressaven, per tant, la silenciada veu discrepant enfront d'una política hegemònica que s'imposa sense contrapesos. Els polítics cautelarment privats llibertat, la situació les defenses identifiquen amb la captivitat del Sr. Demirtas, es trobaven plenament integrats en les estructures d'exercici de poder autonòmic.” Darrera aquesta consideració, s’afirma que no es persegueixen ni criminalitzen ideologies, i dona com a prova que en el moment de dictar la sentència hi ha un Govern independentista a la Generalitat. En realitat, això només es prova que és una ideologia legal i majoritària a Catalunya, no que el Tribunal Suprem tracti igualitàriament i amb neutralitat aquesta ideologia. Incidint en la idea descrita, la condició de lideratge polític es tractat com agreujant quan es parla de cada persona acusada. És a dir, quants més ciutadans atorguin la seva legítima representació democràtica als líders dels partits independentistes, més entén el Tribunal Suprem que estan justificades les restriccions a aquests drets de representació. Això sembla clarament una restricció i violació de l’article 3 del Protocol núm. 1 del Conveni Europeu de Drets Humans, on el dret a eleccions periòdiques es relaciona amb exercir les representacions que es derivin d’elles. La criminalització de l’activitat política arriba fins al punt que, a l’analitzar el cas de la Presidenta Forcadell, considera rellevant per la imputació penal que “projectés la seva activitat pública més enllà de l’àmbit parlamentari” o que “havia admès la presència en actes públics organitzats pel Govern”, sense considerar la inviolabilitat parlamentaria ni els drets de representació com a protectors del dret reforçat de llibertat ideològica i d’expressió de la màxima representant dels electes8.

8Pàg. 327 i

ss. 13

Ja en relació amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la sentència el considera il·legal i no apte per mostrar una majoria que pugui avalar la creació d’un nou Estat i, a més, mostra menys teniment no neutral pels votants, als quals identifica amb la ideologia independentista, oblidant que es podia votar en contra d’aquesta opció: “dret d’autodeterminació que seria només d’una part de la ciutadania: la que es va deixar seduir per les crides del Govern i d’altres agents socials i polítics (...). Un suposat dret que es presentava marginant i menystenint a un altre enorme bloc de ciutadans (...) heterodeterminació o determinació a la força” (pàg. 384). En realitat, no hi ha referències clares, ni ponderació, de la possible concurrència del dret fonamental de participació directa previst a l’article 23.1 CE. Concretament no s’explica, ni en aquesta cita ni en cap moment de la sentència, perquè el referèndum celebrat resulta tan allunyat del “contingut essencial” del dret de referèndum precisament quan els poders convocants són els autonòmics. Es parla del “principi democràtic” i del “dret fonamental al sufragi” com un dret de procediment reglat. Si no es compleix aquest procediment només hi ha il·legalitat i dret penal9. Tanmateix, cal recordar que la Llei orgànica 2/1980, de modalitats referèndum, no regula ni permet referèndums autonòmics que no siguin expressament previstos a la Constitució, encara que sí que preveu amb caràcter general els referèndums estatals i municipals. Igualment, resulta contradictori que es parli de la necessitat “d’un sistema de fiscalització” del vot, quan els membres de la Sindicatura electoral del referèndum van ser multats pel TC 10 i perseguits penalment: “Aquest ciutadà no va ser informat que la democràcia referendària, quan s'utilitza per a fins contraris al pacte constitucional, perd les virtuts que són pròpies de tota manifestació de democràcia directa. Els drets, per al seu exercici, exigeixen uns pressupostos de legitimitat material i formal, una definició clara, precisa i ordenada de qui poden ser els titulars del seu exercici, uns mecanismes d'empara i, sobretot, un sistema de fiscalització independent que asseguri que aquesta mobilització, en últim terme, no ha estat irrellevant en termes constitucionals.” (pàg. 216) En el mateix sentit, la despenalització del delicte de referèndum per la LO 2/2005, de 22 de juny, tampoc es considera que tingui cap efecte exonerant, ni vàlid per aplicar criteris de proporcionalitat a la tipificació delictiva. El TS entén que aquella penalització es referia a la “competència” per convocar y organitzar un referèndum, mentre que els fets de 2017 pretenien “destruir les bases fixades pel poder constituent”. “La derogació d’un delicte (referèndum) no implica la voluntarista despenalització de conductes amb un clar encaix en d’altres tipus penals”, diu la sentència11.

9Pàg. 344 de la sentència. 10Interlocutòria TC 127/2017. 11Pàg. 345.

D’acord amb això, la sentència referma la unitat de l’Estat espanyol a través de la jurisprudència desobeïda del Tribunal Constitucional, centre de tota l’argumentació del TS. Efectivament, les parts havien al·legat massiva vulneració de drets fonamentals a les persones acusades, i a la ciutadania de Catalunya, per sobreprotecció de la unitat territorial d’Espanya, la qual cosa portaria, sempre segons les parts, a una tensió entre el dret penal democràtic i el dret penal de l’enèmic, en la concepció teoritzada per G. Jakobs, i a la utilització del dret penal amb fins aliens als seus principis legitimadors. A favor de la unitat de l’Estat espanyol la sentència enumera uns quants estats on també hi ha contemplada constitucionalment la unitat. No s’explica per què el TS enumera uns estats i no uns altres. Tampoc es desenvolupa amb profunditat cap argument. Entre els estats esmentats hi ha Portugal, que abans formava part de la unitat d’Espanya i ara ja no. O d’altres que s’han independitzat durant el s. XX, com Finlàndia o Letònia, potser volent fer entendre que un cop independitzats tots els estats preveuen la seva unitat. No analitza com és que, tot i aquestes previsions, cada any augmenta el nombre d’Estats reconeguts al món, actualment 193, front als 51 de 1945. En realitat, no s’ha posat mai en dubte que els estats contemplin i defensin la seva pròpia unitat, si aquesta unitat és fruit d’una voluntat democràtica dels diferents pobles per romandre junts, units, formant un sol Estat. Així ho van entendre Canadà i Regne Unit, amb la idea de que els pobles els formen persones, i aquestes son les qui decideixen, amb els seus drets de participació, si volen o no formar part d’aquesta unitat estatal o en volen crear una de nova. De fet, la sentència es pronuncia sobre el Dictamen de 20 d’agost de 1998, del Tribunal Suprem de Canadà, amb relació a la secessió del Quebec, i el qualifica com “exercici de salomonismo” considerant que, ni l’enfoc, ni el cas, son traslladables a Espanya/Catalunya. Igualment, el TS interpreta que el Dictamen canadenc no avalaria en cap cas una secessió unilateral, i que no li comet al Tribunal Suprem espanyol en aquesta sentència proposar solucions a un problema polític històric. Tampoc el d’Escòcia ni el de Kosovo, resolt per SCIJ de 22 de juliol de 2010, li semblen casos comparables. En tots aquests supòsits els criteris de democràcia i reconeixement com a poble i nació van portar a la possibilitat de realitzar referèndums o, fins i tot, a una independència no considerada il·legal per Nacions Unides. El Tribunal Suprem fa un tancament total a Espanya de mecanismes legals per la secessió, remetent-se a la jurisprudència constitucional, i proclama la “impossibilitat” d’assolir la independència. Esmenta una hipotètica reforma constitucional, però es mostra en desacord amb fer viable qualsevol opció real de secessió. Aquesta visió sembla pretendre que la ideologia independentista, encara que majoritària a Catalunya i a les institucions catalanes, es sotmeti “sine die” a l’unionisme, abandonant tota esperança. La història de Catalunya està plena de textos amb aquestes mateixes intencions i sense que hagin tingut, fins ara, l’efecte desitjat. La consciència d’un poble que se sap nació costa d’eradicar. El propi Consell d’Europa, a la Recomanació 1735, de 26 de gener de 2006, sobre “El concepte de nació”, aconsella als Estats no identificar Estat-nació, sinó respectar les diferents identitats nacionals en el seu sí i reconèixerles de bona fe. El referèndum ha estat una eina de pau internacional per conduir 15

democràticament aspiracions nacionals i evitar enquistar i agreujar conflictes. Criminalitzar aquest valuós instrument sense donar alternatives no s’ajusta al respecte a tota la ciutadania que s’espera del Tribunal Suprem. Sens perjudici de l’anterior, tot i constatar l’existència d’una ideologia independentista en els encausats, i en els fets que movien les mobilitzacions del 20 de setembre i el referèndum d’1 d’octubre de 2017, junt amb la concurrència “d’indiscutibles episodis de violència”, la sentència entén que no hi ha “violència instrumental o funcional” per aconseguir aquesta independència i, per tant, no es compleix el tipus de rebel·lió previst amb aquest requisit a l’article 472 del Codi Penal. El TS fa una valoració de l’element subjectiu en el qual entén que els acusats no buscaven la independència, encara que ho van ocultar a la població. Només buscaven diàleg i pressionar a l’Estat. La rebel·lió queda descartada12.

Drets fonamentals de llibertat d’expressió, reunió i manifestació, i concepte de violència Com s’ha esmentat, el gruix més alt de les condemnes ho ha estat pel delicte de sedició. S’ha focalitzat en els dies 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017, entenent que a les mobilitzacions ciutadanes d’aquells dies es va produir el tipus delictiu. Aquesta circumstància va generar al·legacions de concurrència de drets fonamentals de llibertat ideològica i d’expressió, de reunió pacífica i manifestació previstos a la Constitució espanyola i al Conveni Europeu de Drets Humans13, i van ser descartades pel Tribunal Suprem amb evidents contradiccions. De fet, l’organització Amnistia Internacional va emetre un informe on denunciava la manca de contorns clars del dret de sedició amb l’exercici d’aquests drets fonamentals previstos en el Conveni Europeu de Drets Humans14 , i recomanava a Espanya una modificació del Codi Penal que precisés el delicte de sedició per què aquesta confusió no perjudiqui l’exercici d’aquests drets fonamentals a la ciutadania espanyola. Especialment preocupant és l’efecte de desincentivació a realitzar grans manifestacions que es pot produir del fet de considerar-les “tumults” susceptibles de ser tipificades com a sedició. En aquest sentit cal assenyalar que el Codi Penal castiga no només els autors principals de la sedició15, sinó també tothom qui hi participa. D’acord amb l’anterior, el 12Pàg. 272 a 275 de la sentència. 13Llibertat

d’expressió (art. 20 CE i 10 CEDH), llibertat ideològica (art. 16 CE i 9 CEDH), dret de reunió pacífica i manifestació (art. 21 CE i 11 CEDH). 14 https://www.es.amnesty.org/fileadmin/user_upload/DeclaracionPublica_191119_FINAL.pdf 15Article 544 CP “Són reus de sedició els qui, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, que s’apliquin les lleis o que qualsevol autoritat, 16

dubte que genera la sentència és si els manifestants en grans concentracions de crítica a una actuació pública podrien, eventualment, ser castigats amb penes de quatre a vuit anys de presó si es considera que aquesta és constitutiva de sedició16. La sentència entén17 que aquests drets fonamentals no han quedat afectats per què “cap dels ciutadans que van assistir a les manifestacions ha resultat acusat per aquest fet”, i “tampoc els Srs. Cuixart i Sánchez han estat acusats d’un delicte de reunió o manifestació il·lícita”, “no s’ha criminalitzat per tant la protesta”. Fins i tot "Tot el que sigui mostrar la discrepància enfront de les lleis, fins i tot del màxim rang jurídic, enfront de decisions judicials, sigui quin sigui el nivell de l'òrgan de què emanen aquestes ordres o mandats, propugnar la seva modificació, denunciar els seus punts febles, fins i tot, amb crítiques descarnades o pujades de to, agres i des qualificadores, és a l'abric de el dret a la protesta o la dissidència”. I segueix dient que, dins d’aquestes actuacions legítimes hi poden haver: “mobilitzacions encaminades a donar suport i promocionar aquestes idees; difusió de les mateixes en el teixit social; suport i col·laboració amb els polítics que defensen i propugnen idèntiques idees; protestes i manifestacions enfront d'actuacions dels poders públics que s'interpreten com lesives de aquests drets que es volen defensar, són totes legítimes. És una obvietat que aquesta legitimitat no es qüestiona en aquest procés. Cap d'aquestes actuacions és apta per desencadenar una reacció de tipus penal. La mateixa Constitució s'estaria posant en dubte si entenguéssim que alguna d’aquestes conductes pot ser sancionada penalment.” Tanmateix, quan es posa a analitzar la concurrència del delicte de sedició no aplica aquesta interpretació àmplia del dret a la manifestació i reunió pacífica, previst a l’article 21 CE i 11 CEDH, sinó que arriba a la conclusió que a les manifestacions del 20 de setembre i l’1 d’octubre va concórrer el tipus delictual de sedició realitzant uns sil·logismes clarament contradictoris: - La sentència entén que la descripció típica de la sedició no vincula a l’alçament públic una expressa caracterització com “alçament violent”. L’organització d’observadors internacionals Inernational Trial Watch han assenyalat que amb aquesta premissa s’arriba a la confusió entre alçament i reunió pacífica, aplicant la llei penal fora de tota raonabilitat18.

corporació oficial o funcionari públic exerceixi legítimament les seves funcions o compleixi els seus acords o les resolucions administratives o judicials.” 16Article 545 1.C “Els qui hagin induït, sostingut o dirigit la sedició o hi apareguin com els principals autors han de ser castigats amb la pena de presó de vuit a deu anys, i amb la de deu a quinze anys si són persones constituïdes en autoritat. En ambdós casos s'ha d’imposar, a més, la inhabilitació absoluta pel mateix termini. 2. Fora d'aquests casos, s'ha d’imposar la pena de quatre a vuit anys de presó i la d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de quatre a vuit anys.” 17Pàg. 245. 18Pàg. 280. Sobre el concepte d’alçament l’Informe d’International Trial Watch sobre la STS 459/2019. https://internationaltrialwatch.org/wp-content/uploads/2019/11/POSICIONAMIENTO_SENTENCIA_12112019espan%CC%83ol.pdf 17

- Tot i això, veient que no hi ha element per distingir-ho de l’exercici del dret de reunió o manifestació, la sentència aplica una jurisprudència del propi Tribunal Suprem sobre l’article 218 CP ja derogat, i entén que: “La mera reunió d’una col·lectivitat de subjectes no és, sense més, delictiva. El delicte sorgeix quan, a més de ser tumultuària i pública, utilitza com a mitjans de comissió actes de força o fora de les vies legals(..) amb potencial funcional d’aconseguir que les lleis no es compleixin.” De manera que equipara expressament el que anomena “violència absoluta o compulsiva” a “mitjans fora de les vies legals, és a dir, que es porten a terme de manera il·lícita o il·legal i no a través de recursos o procediments de reclamació, (...) protesta, dissens o de disconformitat que la llei permeti”. És a dir, fins i tot en la jurisprudència on es conté aquesta “interpretació extensiva del concepte de violència que sosté la Sala” (sic), s’entén la protesta com a via legal i no violenta. Així doncs, en quin moment esdevé sedició una manifestació multitudinària de protesta contra una actuació judicial? Tot plegat barrejat amb afirmacions a la sentència on s’afirma rotundament que sí que hi va haver violència, entenent per tal l“ambient intimidatori” que va fer considerar a alguns funcionaris que requerien protecció policial. “L’existència de fets violents al llarg de el procés de secessió ha quedat prou acreditada. En el fet provat s'ha deixat constància de mobilitzacions multitudinàries, esdevingudes principalment el dia 20 de setembre de 2017, posades a el servei de la finalitat subscrita pels acusats. Es tractava de mobilitzacions que van desbordar els límits constitucionals de l'exercici dels drets de reunió i manifestació i que van crear l'ambient coactiu i intimidatori necessari per obligar la Policia Judicial a desistir del trasllat dels detinguts a el lloc en què anava a practicar-se, per ordre judicial, l'entrada i registre. La necessitat d'una protecció física de els funcionaris comissionats pel Jutge d'instrucció núm. 13 de Barcelona, assumida en el cas dels incidents davant la Conselleria d'Economia pels Mossos, és un fet acreditat”. La pregunta sense resposta que sorgeix és: hi ha sempre sedició quan algú o algun moment multitudinari requereix presència i protecció policial? Cal recordar, com fa l’Informe d’Amnistia Internacional citat, que les accions directes no violentes, inclosos actes de desobediència civil, estan protegides pels drets fonamentals de la llibertat d’expressió i reunió pacífica, fins i tot quan suposen una vulneració de la llei, sempre que no es cometin de manera violenta19. Està clar que si adoptem un concepte “extensiu” de violència, reduïm l’exercici del dret fonamental.

19L’Informe

AI esmentat remet a: Venice Commision, OSCE/ODIHR, Guidelines on Freedom of Peaceful Assembly, 3ª edició, 2019, párr. 11. Disponible a: https://www.venice.coe.int/webforms/documents/?pdf=CDL-AD(2019)017-e 18

Informe d’Amnistia Internacional

Igualment, no es constata a la sentència el fet rellevant de que el 20S de 2017 es va poder practicar l’actuació judicial, havent de canviar tant sols la forma de l’actuació sense afectar als seus requisits de validesa.

“les accions directes no

violentes, inclosos actes de desobediència civil, estan protegides pels drets fonamentals de la llibertat d’expressió i reunió pacífica, fins i tot quan suposen una vulneració de la llei, sempre que no es cometin de manera violenta”

Concretament el punt clau per la imputació de la sedició és el que la sentència anomena “la funcionalitat subjectiva i objectiva del tipus”. Es descriu amb una amplitud preocupant de forma que s’exigeix “funcionalitat objectiva de l’acció”, és a dir, que objectivament la conducta pugui ser susceptible de generar l’efecte del tipus penal, a més de “procurar subjectivament l’obstaculització del compliment de les lleis o efectivitat de les resolucions adoptades per l’Administració o poder judicial”. Tanmateix, aquest “impediment ( o obstaculització) no ha de ser aconseguit pels actors (...) ni tant sols en quant a finalitat dels autors ha de ser buscat de manera absoluta”20.

Aquesta voluntat difusa “d’obstaculitzar”, vinculada a la voluntat de fer el referèndum, prohibit pel Tribunal Constitucional, és el que fonamenta les inculpacions per delicte de sedició. És a dir, s’atribueix a la voluntat de fer el referèndum un ànim d’obstruir que es fes efectiva la jurisprudència del Tribunal Constitucional. No es fa un argumentari que permeti distingir i excloure el tipus de desobediència, més enllà de la valoració del TS sobre les intervencions de les persones encausades en els actes públics d’organització. La poca o nul·la participació física dels encausats en els “tumults” dels dies 20 de setembre o 1 d’octubre no té cap rellevància pel TS, servint només per reforçar la culpabilitat si és que es pot demostrar que en algun moment hi eren presents. A més, a banda del difícil encaix que comporta titllar de sedició les manifestacions de 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017 i no encausar els manifestants, la sentència relaciona d’altres manifestacions multitudinàries independentistes com a prova pels acusats. Així, és especialment significativa la cita de les manifestacions de les diferents Diades d’11 de setembre des de 2015 i el seu tractament com a prova incriminatòria dels presidents de les entitats organitzadores, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart21. Les connotacions pejoratives, i fins i tot criminals, que el Tribunal Suprem atribueix al dret d’autodeterminació, dret a decidir, i a la persecució de la independència de Catalunya, desdibuixa a la pràctica la seva teoria de protecció del dret de manifestació, que a la sentència perd totalment el seus contorns. De forma conseqüent amb l’anàlisi descrita, la sentència analitza i determina la concurrència del delicte de sedició i desobediència i també del delicte de malversació de cabals públics previst a l’article 432.1 i 3 CP, en quant realitza una interpretació on la mera disponibilitat dels fons es converteix en delictiva22. 20Pàg. 282, 333, 340 i

348 de la STS. 386 de la STS. 22Pàg. 285 i ss. 21Pàg. 375 i

Drets processals i dret a la llibertat La construcció teòrica-doctrinal que es realitza a la sentència ha tenyit tot el procés judicial i ha afectat als drets processals de les parts. L’Informe citat dels observadors internacionals elaborat per International Trial Watch enumera nombroses vulneracions processals. El primer es refereix a la feble argumentació que sosté la pròpia competència del Tribunal Suprem per l’enjudiciament dels encausats que afectaria al dret al jutge predeterminat per la llei, ex art. 24.2 CE i 6.1 CEDH. El Tribunal Suprem ha entès que els fets no es podien considerar comesos en territori català per què afectaven a tot Espanya. Això ha tingut conseqüències tant pels aforats al Tribunal Superior de Justícia (art. 57.2 de l’Estatut), com pels no aforats, a qui correspondria també ser jutjats a Catalunya23. Les denúncies de manca de parcialitat i tracte desigual a les parts han estat constants, especialment en matèria de prova. La sentència es limita a reproduir les respostes ja ofertes pel TS a la vista del cas, i a fer unes consideracions genèriques de la seva relació amb Catalunya que no responen a una anàlisi acurada de les al·legacions presentades. De fet es limita a citar casos on el Tribunal Suprem ha tingut ocasió de dictar sentències que afectaven a Catalunya, amb l’argument que fins ara aquest territori havia acceptat la legitimitat del TS, idea que denota confusió entre “auctoritats” i “potestas”. Amb tot, el més rellevant és la vulneració del dret a la llibertat previst a l’article 17 CE i 5 CEDH. La manca absoluta de ponderació efectiva de l’exercici dels drets fonamentals dels encausats, junt amb la manca de precisió en l’aplicació del tipus penal a un moment i conducta concreta de cada persona inculpada, ha anat acompanyat de penes de presó provisional, i penes de privació de llibertat definitives, totalment inusuals dins del nostre sistema penal i penitenciari. El Tribunal Constitucional tampoc ha accedit a analitzar la seva afectació als drets fonamentals24, fins i tot negant-se a suspendre la presó provisional per no “prejutjar el fons”25, i rebutjant aplicar la jurisprudència del TEDH en el cas Demirtas, on també estaven en joc els drets de llibertat d’un representant polític26. Tampoc es diu res a la sentència del TS en relació amb les dues Resolucions de Grup de Treball de Nacions Unides de Detencions Arbitràries, de maig i juliol de 2019, que instaven a l’Estat espanyol a la posada en llibertat dels acusats els casos dels quals s’havia examinat. Un altre aspecte a assenyalar és el fet que el TS ha dictat sentència sense esperar la resolució de la qüestió prejudicial que el propi Tribunal havia plantejat en aquest procediment en relació amb

23En

aquest sentit també la causa referida a alts càrrecs del Departament d’Interior que es segueix davant l’Audiència Nacional. Excepte en el cas de la Presidenta Carme Forcadell, la resta de membres de la Mesa del Parlament l’any 2017 son enjudiciats al TSJC. 24Fins i tot es van produir vagues de fam dels empresonats per forçar al TC a pronunciar-se. 25Interlocutoria TC 82/2018. 26Interlocutòria TC de 3 d’abril de 2019. 20

la immunitat d’exercici com eurodiputat del Vicepresident Junqueras, i que pot afectar a la situació d’altres eurodiputats “in pectore”27. Tot plegat amb el rere fons de les persones exiliades que consten en aquesta causa, i el contrast que això implica respecte als nivells de protecció de drets fonamentals en d’altres Estats de la Unió Europea. A Alemanya, per exemple, el Tribunal d’Sleswig-Holstein va realitzar una anàlisi dels fets que s’ajusta molt estrictament als mecanismes jurídics internacionalment estandarditzats en ordenaments jurídics democràtics, i que és criticada impúdicament pel Tribunal Suprem. La sentència es lamenta que de vegades les parts han plantejat el pas pel Tribunal Suprem com un tediós tràmit per accedir a la justícia internacional, i en alguns punts sembla fer un esforç retòric en aquesta línia. Tanmateix, traspua manca de respecte per la ideologia independentista i per aquells qui la defensen, i això porta a una falta de valoració imparcial dels fets i de les seves conseqüències penals. Esperem que la honestedat jurídica i el respecte a tota la ciutadania s’acabi imposant. Que els valors mundials de la pau i la resolució democràtica dels conflictes arribin a tots els racons del planeta, i que algun dia en puguem gaudir.

Dolors Feliu i Torrent Directora general de Drets i Assumptes Constitucionals del Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya

27El

TS va dictar el 14 d’octubre de 2019 una Interlocutòria que suspenia l’execució de la pena d’inhabilitació pel Vicepresident Junqueras fins que es pronunciés el TJUE. Com que aquesta Interlocutòria no va ser rebuda per la part fins el 30 d’octubre, la JEC ja havia procedit a la substitució com a candidat de l’afectat a les eleccions espanyoles del 10 de novembre de 2019. 21

a propòsit de ...

El dret de la Unió Europea sobre l’ús de les llengües en l’àmbit del mercat interior: una legalitat qüestionable? Especial referència a la llengua catalana

Introducció Des d’una perspectiva jurídica la pertinença de Catalunya a la Unió Europea suposa, ara per ara, un obstacle afegit al procés que, d’ençà l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia, havia de permetre normalitzar l’estatus jurídic de la llengua catalana a partir la seva doble condició de llengua pròpia i de llengua oficial a Catalunya, en aquest cas juntament amb la llengua castellana. En un primer terme, les raons d’això deriven del fet, prou conegut, que el català no gaudeix de la condició de llengua oficial de la Unió i que únicament uns acords de naturalesa administrativa, signats pel govern de l’estat a mitjans de la dècada passada amb les diferents institucions i organismes de la Unió, li permeten mantenir-hi una mínima presència, de naturalesa gairebé simbòlica i d’efectes pràctics poc rellevants. A més, i des d’un punt de vista més general o polític, però no per això menys significatiu, cal tenir present també que el no-reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial de la Unió afavoreix, en definitiva, la seva invisibilitat en el si de la societat europea en el seu conjunt i, per tant, en dificulta clarament el seu coneixement, projecció i prestigi exteriors. Hom podria objectar a tot això que, al cap i a la fi, aquesta situació no és gaire o gens diferent d’aquella en què es troba la llengua catalana en pràcticament totes les organitzacions i fòrums internacionals en les quals els estats en formen part. Tanmateix, cal tenir present que tant la singularitat del projecte polític de la Unió com els principis sobre els quals s’assenta el seu ordenament jurídic, en especial els d’autonomia, de primacia i d’efecte directe de les seves disposicions, doten a aquesta organització d’una especificitat i característiques pròpies que obliguen a examinar les interaccions que tenen lloc entre les seves normes i el dret intern dels seus estats membres a partir de categories i amb efectes jurídics en molt bona part distints als que conformen el dret internacional convencional. Naturalment, les vies per poder revertir aquesta situació són diverses, i poden diferir molt, tant en la seva naturalesa com en el seu abast i objectius. Així, des del punt de vista de les actuacions polítiques i administratives que es podrien emprendre, aquestes vies o actuacions podrien anar des de la simple reforma i millora dels acords administratius als quals anteriorment s’ha fet esment, fins a la petició formal de reconeixement de l’oficialitat a les instàncies de la UE -al cap i a la fi, un compromís o mandat estatutari adreçat als governs de la Generalitat i de l’Estat que recull l’article 6.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, tot passant, per exemple, per dur a 22

terme un seguiment acurat del procediment de presa de decisions de la UE que permetés alertar, i eventualment esmenar, un projecte d’acte normatiu de la Unió amb repercussió sobre l’ús de les llengües per part dels estats membres. Cal reconèixer, però, que al llarg d’aquests més de trenta anys de pertinença a la UE no conviden precisament, amb relació a les vies apuntades, a l’optimisme. Cadascuna d’elles mereixeria una anàlisi detallada i exhaustiva sobre el context institucional, polític i jurídic en què podrien tenir lloc, una anàlisi que, d’altra banda, nombrosos articles i autors han dut a terme a bastament a l’entorn de la feina feta des de ja fa més de quaranta anys per la Revista de Llengua i Dret, que actualment edita l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya. Per aquest motiu en aquest article tractaré un altre aspecte problemàtic de la situació jurídica del català (i, per extensió, de totes aquelles llengües de l’estat espanyol o d’altres estats membres que hi disposen d’un estatus jurídic equiparable) en el marc de la Unió, amb la intenció d’apuntar unes primeres reflexions sobre la possibilitat de poder contestar davant del Tribunal de Justícia de la UE determinades normes de dret de la Unió que regulen o prescriuen un determinat ús de les llengües per part dels estats membres de manera que incideixen, al meu parer, de forma jurídicament qüestionable, sobre el seu règim d’oficialitat interna. Amb aquesta finalitat, en un primer apartat destacaré alguns exemples de normes de dret de la Unió que contenen mesures sobre l’ús de les llengües que, al meu parer, podrien generar dubtes quant a la seva legalitat, concretament pel que fa a la seva adequació als tractats constitutius de la Unió, mentre que un segon apartat apuntaré els motius concrets que podrien justificar la interposició d’un contenciós de legalitat en relació amb aquestes disposicions.

Les normes controvertides Tot i que per poder il·lustrar millor el tipus de controvèrsia a la qual em refereixo hauré de referirme necessàriament a alguns exemples concrets, és rellevant assenyalar que, de fet, moltes de les normes de la Unió que s’ocupen d’àmbits materials vinculats a l’entorn socioeconòmic contenen mesures sobre l’ús de les llengües que contenen previsions problemàtiques a les quals em centraré. Així, en normes com les que citaré a continuació veurem com la Unió hi trasllada, de manera mimètica o automàtica, les disposicions sobre les quals s’assenta el seu propi règim lingüístic institucional -desenvolupat principalment a partir del Reglament 1/1958, de 15 d’abril-, a les mesures que regulen l’ús de les llengües per part dels estats membres en els àmbits materials afectats per les normes en qüestió.

Com sabem, però, les normes de la UE han d’interactuar necessàriament amb els ordenaments jurídics interns dels estats membres. Això, als nostres efectes, provoca que, en el cas dels estats, com ara l’espanyol, amb llengües que compten amb diversos nivells i condicions d’oficialitat, s’hi produeixin un seguit de distorsions i d’efectes problemàtics que, al meu parer, permeten interrogar-se amb prou fonament sobre la legalitat d’aquestes normes. Abans d’assenyalar allò que es podrien considerar distorsions o efectes problemàtics d’aquestes normes, crec que convé ara citar els exemples a què m’estic referint1. Així, en matèria d’etiquetatge dels productes alimentaris, l’article 15.2 del Reglament (UE) núm. 1169/2011 del Parlament Europeu i del Consell, de 25 d’octubre de 2011, sobre la informació alimentària facilitada al consumidor, disposa que en el seu propi territori, els estats membres en el qual es comercialitza un aliment podran establir que aquesta informació es faciliti en una o més llengües “d’entre les que són oficials de la Unió Europea.” Un altre exemple, en aquest cas en matèria de consum, el podem trobar en el Reglament (UE) núm. 524/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig de 2013, sobre resolució de litigis en línia, que, en el seu article 9, apartat 3, dedicat a la tramitació i transmissió de reclamacions, preveu que en rebre un formulari de reclamació la plataforma de resolució de litigis en línia transmetrà la reclamació a la part reclamada en una de les llengües oficials de les institucions de la Unió per la qual hagi optat aquesta part. Un tercer exemple que se situa en l’àmbit de la lliure circulació de treballadors, serveis i dret d’establiment, el podem trobar en la modificació -al meu parer, regressiva- que la Directiva 2013/55/UE del Parlament Europeu i del Consell de 20 de novembre de 2013, ha introduït en la Directiva 2005/36/CE relativa al reconeixement de qualificacions professionals. En relació amb aquesta norma és important recordar que en la seva redacció anterior a la modificació, l’article 53 d’aquesta última directiva indicava simplement, en un únic apartat, que els professionals que gaudissin del reconeixement de qualificacions professionals haurien de posseir els coneixements lingüístics necessaris per exercir la professió en l’estat membre d’acollida. La nova Directiva, en canvi, tot i mantenir en l’articulat de l’article 53 de la directiva modificada aquest mateix apartat en termes idèntics, hi afegeix tres nous apartats que se centren en el control que els estats membres podran fer d’aquesta exigència 1Els

exemples que permetrien il·lustrar aquesta afirmació són molt nombrosos i, en aquest sentit, i per comprovar-ho per ell mateix, convido el lector a fer una ràpida lectura a qualsevol de les cròniques legislatives semestrals del dret de la Unió sobre aquesta matèries que van apareixent regularment en la secció corresponent de la Revista de Llengua i Dret, editada per l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya.

lingüística. D’acord amb aquests nous apartats, els estats només podran assegurar que els coneixements exigits es limitin al d’una llengua oficial de l’estat membre d’acollida, o d’una llengua administrativa de l’estat membre d’acollida, sempre que aquesta última sigui també una llengua oficial de la Unió.

L’àmbit material en el qual es produeix la intervenció normativa comunitària que podria ser considerada problemàtica té lloc habitualment en relació amb les normes que regulen el funcionament del mercat interior europeu

Cal anotar com a curiositat que, si més no fins allà on arriba la meva informació, l’expressió “llengua administrativa de l’estat membre”, a més de la notòria i misteriosa ambigüitat conceptual del terme, és la primera vegada que apareix en una disposició d’aquestes característiques.

Per acabar aquesta brevíssima relació d’exemples, caldria esmentar també el Reglament (UE) 2015/848 del Parlament Europeu i del Consell de 20 de maig de 2015 sobre procediments d’insolvència. Aquesta disposició conté diversos articles relacionats amb l’ús oficial de les llengües, concretament els articles 22, 25, 36, 54, 55 i 73, que fan referència, entre d’altres aspectes, a l’ús de formularis normalitzats, al sistema informàtic d’interconnexió dels registres d’insolvència, a les obligacions d’informació de les diverses parts que intervenen en els procediments de comunicació que s’hi estableixen, en tots els quals únicament s’hi prenen en consideració les llengües oficials dels estats membres i la resta de llengües oficials de la Unió. D’aquesta manera s’ignora, un cop més, l’existència dintre dels estats membres de llengües oficials que, pel fet de tenir la consideració d’oficials d’una part del territori d’un estat membre, són utilitzades de forma habitual per les seves respectives administracions públiques tant en relació amb la seva pròpia activitat interna com en la seva relació amb els ciutadans d’aquest territori. En resum, doncs, podem assenyalar que l’àmbit material en el qual es produeix la intervenció normativa comunitària que podria ser considerada problemàtica té lloc habitualment en relació amb les normes que regulen el funcionament del mercat interior europeu i, més en general, en l’àmbit de les normes de caràcter socioeconòmic adoptades per la Unió. Val a dir també, finalment que, amb l’emergència cada cop més accentuada de la denominada societat digital, aquesta intrusió normativa problemàtica ha pres força també en aquelles matèries que estableixen formes i models de cooperació entre administracions públiques dels estats membres amb les institucions i organismes de la Unió o de relació amb els ciutadans per mitjà de plataformes i aplicacions informàtiques, les quals ignoren (oculten?) l’existència dintre dels estats membres de llengües oficials distintes de la llengua declarada com a oficial de l’estat membre en relació amb la Unió.

Els possibles motius d’il·legalitat de les normes controvertides i les mesures per fer-hi front En aquesta segona part de l’article analitzaré principalment els motius que podrien qüestionar la legalitat de les disposicions comunitàries que s’han indicat. Entre aquests motius, els principals es refereixen, d’una banda, a la possible existència d’un vici d’incompetència i, d’altra banda, a la vulneració del principi d’identitat nacional i constitucional d’un estat membre, tal com aquest apareix formulat a l’article 4.2 del TUE. Abans, però, d’analitzar els factors o els elements específics que podrien qüestionar la legalitat de les mesures que s’han assenyalat en l’apartat anterior, cal apuntar un aspecte també molt rellevant i previ que afectaria al conjunt de l’ordenament juridicolingüístic d’un estat membre, amb independència del fet que, en aquest cas, algunes de les seves llengües siguin oficials de la Unió i unes altres no tinguin aquesta consideració. Així, caldria recordar que el sistema competencial de la UE descansa en el principi d’atribució (art. 5 del TUE) de manera que la UE només disposa de les competències que li han estat assignades en els seus tractats constitutius pels estats membres. D’això se’n desprèn, per tant, que qualsevol competència no atribuïda a la Unió en els tractats correspon als estats membres. Com sabem, entre les competències de la Unió no hi figura aquella que li permetria intervenir de manera genèrica o universal en relació amb l’ús de les llengües o al règim lingüístic dels estats membres, un àmbit material clarament vinculat al principi de sobirania estatal. Per aquest motiu, la Unió només es troba legitimada per adoptar mesures que regulin l’ús de les llengües si aquestes tenen la finalitat d’aplicar i desplegar el règim o contingut d’oficialitat previst per al règim lingüístic de les seves institucions, les bases del qual van ser establertes pel Reglament 1/1958 al qual he al·ludit en l’apartat anterior. En aquest sentit cal recordar que aquest reglament -que continua essent en l’actualitat la norma fonamental del dret lingüístic de la Unió- conté, d’una banda, la relació de les llengües que disposen de la condició de llengües oficials i de treball de les seves institucions i, d’altra banda, estableix els àmbits sobre els quals es projecta el contingut bàsic de la condició d’oficialitat de què les llengües esmentades disposen. En síntesi, aquest contingut es limita a preveure l’ús de les llengües declarades com a oficials i de treball de la Unió en relació amb el funcionament intern de les institucions de la Unió, la comunicació i les relacions amb les administracions i autoritats dels estats membres i a les normes de publicitat de les normes jurídiques adoptades2.

2D’acord

amb el Reglament citat, el contingut d’oficialitat es limita a la comunicació de les institucions de la UE amb les administracions dels estats membres i els particulars (art. 2 i 3), a la redacció i publicació de les normes de caràcter general adoptades en el Diari Oficial de la Unió Europea (art. 4 i 5) i al propi funcionament intern de les institucions (art. 6), entre d’altres aspectes. A més, l’article 8 del Reglament assenyala que, pel que fa als estats membres on hi hagin vàries llengües oficials, l’ús de la llengua es regirà, a petició de l’estat interessat, per les normes generals de la legislació d’aquest estat.

D’aquesta argumentació es pot desprendre que podria ser qüestionable -per un motiu de manca de competència (art. 263 del TFUE)- el fet que la UE adoptés mesures com les assenyalades en la primera part d’aquest article. En els àmbits materials regulats per les normes esmentades, la legalitat de l’actuació de la Unió hauria quedat garantida amb la simple -i, al meu parer, obligada- remissió a la regulació lingüística establerta per cada estat membre d’acord amb el seu propi sistema constitucional i legal d’ordenació lingüística. Des d’aquesta perspectiva, i amb més motiu encara, fora discutible que les normes comunitàries introduïssin en aquestes matèries una distinció entre les llengües oficials d’un estat membre que alhora són llengües oficials de la Unió i les llengües que, com ara la llengua catalana, disposen d’un estatus d’oficialitat dins d’un estat membre però no són oficials de la Unió. Si això és produís, la normativa de la UE hauria alterat també, de manera legalment qüestionable, l’equilibri lingüístic intern d’un estat membre en favor de la llengua oficial de l’estat que alhora és oficial de la UE en perjudici de les altres llengües que al seu interior hi tenen un estatus d’oficialitat, tot vulnerant-se així un aspecte essencial del que es podria denominar la seva identitat nacional i constitucional (article. 4.2 del TUE). Cal recordar en aquest sentit que, tal com en el seu moment va recordar el Tribunal Constitucional d’Alemanya en ocasió de la seva sentència de 30 de juny de 2009 relativa a l’adequació al seu propi marc de constitucionalitat al Tractat de Lisboa, els àmbits materials vinculats a la cultura, l’educació o la llengua poden considerar-se clarament elements nuclears d’aquesta identitat nacional. Per tot això, crec que qualsevol extensió automàtica en tots els àmbits esmentats, o per simple analogia, de les disposicions del Reglament 1/1958 a les normes materials de la UE que contenen mesures relacionades amb l’ús de les llengües dels estats membres en àmbits vinculats a les relacions socioeconòmiques podrien presentar dubtes raonables quant a la seva legalitat basades en un vici de falta de competència i de vulneració de la identitat nacional i constitucional. En contra d’aquesta afirmació, hom podria objectar o recordar que les disposicions comunitàries que regulen el mercat interior tenen com a finalitat garantir l’exercici des llibertats fonamentals comunitàries de circulació de mercaderies, persones i serveis en què aquest mercat mateix descansa. Per aquesta raó, disposicions com les assenyalades únicament pretendrien impedir que els estats membres prescrivissin obligacions de caràcter lingüístic que tinguessin com a efecte no declarat protegir el seu propi mercat. Tanmateix, aquesta objecció, als nostres efectes, creiem que només podria tenir fonament en la mesura que les normes o mesures concretes adoptades per la Unió fossin dirigides al conjunt de les llengües oficials d’un estat membre sense fer la distinció, per tant, entre les que disposen d’un estatut d’oficialitat a la Unió i les que no en 27

disposen. Aquesta última distinció és la que, en darrer terme, subratllaria la intromissió específica, i de dubtosa legalitat, d’aquests tipus de normes de la Unió respecte del sistema lingüístic intern d’un estat membre. D’altra banda, aquestes mateixes normes o mesures a les quals ens estem referint també podrien ser qüestionades o, com a mínim, avaluades, quant a la seva adequació o compliment d’altres principis del dret de la Unió, en especial del principi de subsidiarietat -que inclou en la seva nova definició que incorpora el Tractat de Lisboa, l’autonomia regional i local- i de proporcionalitat, establerts en l’article 5 del TUE, entesos ambdós com a criteris de modulació de l’exercici de les competències atribuïdes a la Unió. Igualment, el denominat principi d’autonomia institucional o de neutralitat del dret de la Unió també podria generar dubtes en la manera com la Unió normativitza l’ús de les llengües per part dels estats membres, sempre en relació amb les seves competències materials o sectorials. En aquest sentit, i quant al principi de subsidiarietat, hom podria interrogar-se raonablement sobre el criteri d’oportunitat que utilitzen les normes, com les apuntades, les quals introdueixen una distinció o diferència de tractament no prevista o predeterminada en l’ordenament jurídic en el règim d’oficialitat interna de les seves llengües (oficial i cooficials), en detriment en aquest cas de les llengües cooficials, l’estatus jurídic i regulació de les quals pot ser inherent al sistema d’autonomia regional i local previst constitucionalment i, per tant, inabordable pel dret de la Unió. Igualment, el contingut específic del principi de proporcionalitat que, en definitiva, equival a l’exigència d’una autocontenció de la intensitat normativa de la Unió en l’àmbit de les seves pròpies competències, fa dubtar de la bondat de les mesures o normes que hem anat assenyalant en els diferents exemples que hem citat. En tots aquests àmbits, les normes esmentades haurien d’haver-se limitat a respectar l’ordenament lingüístic intern de l’estat en el seu conjunt, i no pas en impedir l’ús d’unes llengües cooficials en un determinat territori de la UE. Aquesta actuació o ingerència normativa podria ser considerada desproporcionada als efectes de garantir, a escala de la Unió, l’exercici de les llibertats fonamentals de circulació en el mercat interior. Pel que fa al principi d’autonomia institucional, entès com a garantia de la llibertat d’autoorganització dels poders públics dels estats membres de la Unió, incloent-hi, naturalment, l’escala regional i local, permet analitzar també les normes de la Unió que contenen mesures lingüístiques, en el sentit que no podrien tenir com a efecte l’exigència o presentar-se com a obstacles a l’ús de les llengües cooficials per parts de les administracions dels territoris dels estats membres que disposen de llengua pròpia i cooficial. Novament, aquesta exigència podria ser acceptable respecte de les comunicacions o del contingut derivat únicament de les previsions del reglament 1/1958, però no podria anar més enllà pel que fa a la resta de l’activitat d’aquestes administracions, per exemple a l’hora de relacionar-se amb els destinataris particulars de les seves normes, polítiques i actuacions. Cal afegir en aquest punt que la creixent interdependència de les relacions interadministratives a escala de la Unió i dels seus estats membres, combinada amb el desenvolupament de l’entorn digital, fa que en relació amb l’ús de les llengües per part dels poders públics es presentin dificultats molt específiques també per a les llengües d’estatus jurídic similar a la catalana. Respecte d’això caldria assegurar, en definitiva, que les exigències tecnològiques associades al desenvolupament d’aquest entorn no acabés essent una empara que 28

s’utilitzi per part del dret de la Unió per restringir encara més l’ús de les llengües oficials o pròpies de les administracions regionals i locals. Totes les consideracions que he exposat fins ara, aplicades de manera específica a l’ordenament jurídic de l’estat espanyol, es podrien resumir en l’afirmació que el dret de la Unió no podria introduir una distinció o diferenciació -expressa o indirecta- entre el castellà i les llengües cooficials de les comunitats autònomes que tingués repercussió -en aquest cas negativa per a aquestes últimes- únicament sobre la base de la consideració del castellà com a llengua oficial de la Unió Europea. La consideració del castellà com a llengua oficial de les institucions de la Unió Europea només podria tenir com a conseqüència que aquesta última llengua tingués com a contingut d’oficialitat el previst pel Reglament 1/1958 i no la seva extensió, com hem dit, a les relacions de naturalesa socioeconòmiques privades. Aquestes últimes només podrien ser regulades a partir de l’equilibri politicoconstitucional previst de manera sobirana per l’Estat espanyol i el conjunt dels seus poders públics, incloent-hi l’àmbit autonòmic i local. Finalment, i quant a les mesures per fer front a (o per poder discutir la legalitat de) normes com les assenyalades, són prou conegudes i es troben clarament emmarcades en el contenciós de legalitat comunitari. Es tracta, bàsicament, de la possibilitat d’acudir al recurs d’anul·lació previst en l’article 263 TFUE o a partir de la formulació de la qüestió prejudicial establerta a l’article 267 del TFUE. Val a dir que, en aquest darrer cas, i amb relació per exemple a la normativa de la Unió relativa a la informació alimentària que cal facilitar al consumidor, la presentació de la qüestió prejudicial podria tenir lloc en ocasió d’un recurs contenciós administratiu que enfrontés un particular o empresa respecte d’una norma adoptada per la Generalitat de Catalunya que incorporés l’obligació de l’etiquetatge de determinats productes en llengua catalana. Això, naturalment, pressuposaria que la norma adoptada s’hauria elaborat a partir del convenciment de la bondat jurídica dels arguments que hem exposat per qüestionar la legalitat de la norma comunitària, o bé amb la intenció estratègica d’obtenir un pronunciament al respecte per part del Tribunal de Justícia de la Unió. Des d’aquesta perspectiva, en definitiva, i tal com he assenyalat al començament d’aquest apartat, el bé jurídic rellevant a protegir fora la defensa de les bases i l’equilibri del conjunt de l’ordenament jurídic espanyol en matèria lingüística, en relació amb el qual mesures com les que s’han destacat al llarg d’aquest article podrien ser discutibles quant a la seva legalitat per la raó d’estar afectades, principalment, d’un vici d’incompetència i d’una possible vulneració del principi de la identitat nacional i constitucional d’un estat membre.

Narcís Mir i Salas Responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers de la Unió Europea Secretaria d’Acció Exterior i de la Unió Europea Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya

Archivo de actuaciones por falta de personación de los beneficiarios de la justicia gratuita Son demasiadas las ocasiones en que el repertorio de jurisprudencia CENDOJ da cuenta de archivos de actuaciones correspondientes a recursos de casación preparados por falta de personación de la parte recurrente en debida forma cuando la misma es beneficiaria de justicia gratuita1. Algo falla en el modelo organizativo de la asistencia jurídica gratuita cuando aparecen grietas evidentes que afloran en cuestiones tan básicas y, a la vez, tan esenciales, como las referidas a la comparecencia del beneficiario de justicia gratuita en debida forma ante el órgano jurisdiccional que resulte competente para el conocimiento del trámite o recurso de que se trate. El reciente ATS de 3 de diciembre de 2019 (rc 63/2019) es un ejemplo más de esta lista negra de declaraciones de recursos desiertos, que pone de manifiesto las debilidades del sistema cuando el beneficiario de la asistencia jurídica gratuita se ve compelido a cumplimentar el trámite de personación ante la Sala Tercera en el recurso de casación previamente preparado sin mayores obstáculos ante el Juzgado o Tribunal de instancia. Los hechos que están en la base del archivo de los recursos de casación son, recurrentemente, los que se relacionan a continuación: -

La Comisión de Justicia Gratuita competente nombra abogado/a y procurador/a para la interposición del recurso contencioso-administrativo. Estos nombramientos se mantienen para la interposición de los recursos que procedan.

En lo que al recurso de casación se refiere, los nombramientos iniciales de abogado/a y procurador/a incluyen el trámite de preparación del recurso de casación ante el juzgado o Tribunal de instancia, que se verifica con normalidad.

Una vez remitidos los autos y el expediente a la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo, cambian los profesionales actuantes en el trámite de personación ante la Sala Tercera.

La Secretaría de la Sala Tercera requiere a los Ilustres Colegios de Madrid para que designen abogado y procurador de oficio.

El trámite se frustra por la imposibilidad de localizar al beneficiario de justicia gratuita (por los propios Colegios concernidos y por medio de los intentos de averiguar a través del Punto Neutro Judicial el domicilio de la persona interesada), circunstancia que impide al Colegio realizar las designaciones.

1Al análisis de esta cuestión dediqué un pequeño espacio de mi intervención en el 15º Congreso Jurídico de la Abogacía

ICAMALAGA, celebrado en Marbella los días 17 y 18 de octubre de 2019.

- Constatada la imposibilidad de que el beneficiario de justicia gratuita se persone en el recurso con la debida postulación, se dicta auto de archivo de las actuaciones. Esta sucinta descripción focaliza la causa del problema en el tránsito entre la inicial designación en origen de los profesionales del turno de oficio y la que se dirige a posibilitar el trámite de personación ante la Sala Tercera del Tribunal Supremo, que termina por frustrarse. Es en ese estadio cuando comienzan los problemas de localización del recurrente, se pierde el trámite y se declara desierto el recurso, y el trabajo desarrollado en el escrito de preparación del recurso de casación por el/la profesional designado/a desde la interposición del recurso contencioso-administrativo en la instancia ni siquiera se examina por la Sección de Admisión de la Sala Tercera. Jurídicamente, la cuestión versa sobre la necesidad de la nueva designación de profesionales para realizar aquel trámite y los que le sucedan ante la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo, a la luz de lo dispuesto en el artículo 7.3 de la Ley 1/1996, de 10 de enero, de asistencia jurídica gratuita. “Cuando la competencia para el conocimiento de los recursos a los que se refiere el apartado anterior corresponda a un órgano judicial cuya sede se encuentre en distinta localidad, el secretario judicial, una vez recibidos los autos judiciales, requerirá a los respectivos Colegios la designación de abogado y, en su caso, procurador de oficio ejercientes en dicha sede jurisdiccional.” Sin embargo, no parece que el cambio de designación de profesionales por razones estrictamente territoriales encuentre razón de ser en la mejor defensa de los derechos e intereses legítimos de quienes acceden al sistema de justicia gratuita. Más bien puede suponer una rémora, como la realidad demuestra, para la efectividad del derecho a la tutela judicial efectiva, en tanto el trámite de personación forma parte, a decir de la Sala Tercera, de la propia preparación del recurso de casación, y su ausencia implica una falta de ejercicio de la pretensión casacional (por todos, ATS de 19 de junio de 2017, rc 288/2017). Aun cuando aquel derecho fundamental no está reñido con decisiones de inadmisión de los recursos contencioso-administrativos o que pongan fin anticipado al recurso, siempre que encuentren amparo en una norma legal aplicada razonablemente y sin rigorismo, formalismo excesivo o desproporción, lo cierto es que el artículo 7.3 de la Ley 1/1996 sólo atiende a la sede del órgano jurisdiccional para exigir un nuevo nombramiento de profesionales, al margen de la voluntad del beneficiario de justicia gratuita y eludiendo la consideración de las vicisitudes que acompañan en ocasiones a este colectivo, que complican su localización.

A la postre, es el artículo 7.3 de la Ley 1/1996, interpretado en su estricta literalidad, el que incorpora un obstáculo para el acceso al recurso de casación de quienes se benefician de la asistencia jurídica gratuita, que no encuentra paragón en el resto de la ciudadanía. El resultado que deriva en demasiadas ocasiones de la aplicación de la norma contradice la propia finalidad de la Ley, que se dirige, según explicita su Exposición de Motivos, a “garantizar el acceso a la Justicia en condiciones de igualdad a todos los ciudadanos” y dificulta el ejercicio del derecho de defensa de quienes acrediten insuficiencia de recursos para litigar. La necesidad de nuevos nombramientos de profesionales por razón de la sede del Tribunal Supremo carece actualmente de razón de ser, al margen de motivaciones históricas u organizativas que nunca justificarían la desproporción de incorporar un trámite que dificulta, cuando no impide, el ejercicio de la pretensión casacional.

Garantizar el acceso a la Justicia en condiciones de igualdad a todos los ciudadanos

El ATS de 19 de julio de 2019, recurso revisión 7494/2018 avala la posibilidad de que el/la abogado/a y/o procurador/a nombrado/a en el turno de oficio -sea cual sea la sede del Colegio al que pertenezca y el partido judicial al que se adscriba el juzgado o tribunal que conoció el recurso-, pueda actuar ante el Tribunal Supremo en defensa y representación del recurrente en casación beneficiario de la asistencia jurídica gratuita, sin que pueda interpretarse el artículo 7.3 de la Ley 1/1996 como la imposición de que en tales casos el abogado/a o procurador/a hayan de serlo de los respectivos Colegios de Madrid. Se trata de una resolución judicial de singular transcendencia que, inexplicablemente, ha pasado desapercibida. Conviene hacerse eco de alguno de sus fundamentos:

“Obvio es que la entrada en vigor de la Ley 25/2009 (Ley Ómnibus) supuso la eliminación de la limitación territorial que se contenía en la inicial redacción del artículo 3 de la Ley de Colegios Profesionales, alcanzando, pues, plena virtualidad, desde su entrada en vigor, el principio de colegiación única, y, en consecuencia, la supresión de las limitaciones territoriales de ejercicio de los Procuradores de los Tribunales. No resulta, sin embargo, de recibo la afirmación que se realiza por la representación y defensa estatal en el sentido de que si la intervención de los profesionales no fuera en su calidad de designación del turno de oficio, sino de libre elección, no resultaría de aplicación la Ley 1/1996, de 10 de enero, de Asistencia jurídica gratuita, pero que, por el contrario, la aplicación de su artículo 7.3 -y su exigencia de que se proceda a la designación de Procuradores "ejercientes en dicha sede jurisdiccional"- se impone cuando -como en el supuesto de autos- se trate de designaciones para ejercer la representación gratuita. (…)

Debe señalarse, no obstante, que el precepto autonómico madrileño, tras reiterar lo expuesto, tanto en la Directiva europea como en la Ley estatal, en el sentido de que los profesionales incorporados a los Colegios Profesionales podrán ejercer sus funciones en otros Colegios de distinto ámbito territorial, añade, en su inciso final, que ello lo será "en los términos y con las excepciones establecidas en la legislación estatal básica". Pero tal remisión, a la legislación básica estatal, debe entenderse realizada a la relativa a la legislación básica estatal sobre Colegios Profesionales, y, en modo alguno, a la reguladora de la representación por el turno de oficio, esto es, a la Ley de asistencia jurídica gratuita. La potencialidad normativa de los citados preceptos, en relación con la supresión del principio de territorialidad en el ejercicio de la función de Procurador de los Tribunales, proclamado sin distinción alguna para toda la actividad representativa de los mismos que, al fin y al cabo, se trata de una norma del Derecho de la Unión europea, transpuesta por la tan citada ley Ómnibus-, obliga a no tomar en consideración, ni proceder a la aplicación, de la norma específica y sectorial -en vigor, por no haber sido derogada-, relativa a una concreta de las funciones a los mismos Procuradores atribuida, cual es la representación gratuita por el turno de oficio. La organización administrativa de este servicio, articulado en torno a la derogada compartimentación colegial, no puede servir de argumento para limitar la extraterritorialidad proclamada tanto por la Directiva europea de precedente cita [en referencia a la 2006/123/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 12 de diciembre de 2006, relativa a los servicios en el mercado interior], como por las normas internas españolas que la transpusieron. (…) Por ello, en caso de duda, la interpretación más procedente es aquella que va dirigida a la implantación de los principios del Derecho europeo que sirven de apoyo a la citada Directiva. Más aun cuando la norma estatal de transposición sólo impone mecanismos de comunicación o sistemas de cooperación administrativa entre Colegios Profesionales, y exclusivamente, en los ámbitos organizativos y de ejercicio de potestad sancionadora, que, en modo alguno, pueden llegar a eliminar la extraterritorialidad competencial proclamada tanto en el Derecho europeo como en las normas de transposición del mismo.”. No es, por tanto, ineludible el nombramiento de profesionales por los Colegios de Madrid para verificar la personación ante la Sala Tercera del beneficiario de justicia gratuita, pudiendo actuar en su representación el/la procurador/a y el abogado/a de oficio que lo haya representado en y asistido en la instancia. Así las cosas, encuentra difícil explicación la práctica generalizada de requerir a los Colegios de Abogados y Procuradores de Madrid la designación de abogado/a y procurador/a de oficio en los recursos de casación en los que hay constancia de que el litigante lo había hecho en la instancia con beneficio de justicia gratuita.

Innecesario y perjudicial para los intereses de la parte recurrente que precisa de profesionales de oficio por el riesgo de archivo del expediente de justicia gratuita habida cuenta de las dificultades de localización de los beneficiarios de justicia gratuita y por el riesgo cierto de declaración de desierto del recurso de casación al no poder notificar al recurrente el requerimiento de comparecencia ante la Sala Tercera con abogado y procurador de su elección. Una ironía, esta última, para quien carece de recursos para litigar, ignora el archivo del expediente de justicia gratuita por el respectivo Colegio de Madrid y a quien el artículo 7.2 de la Ley 1/1996 garantiza que “El derecho a la asistencia jurídica gratuita se mantendrá para la interposición y sucesivos trámites de los recursos contra las resoluciones que pongan fin al proceso en la correspondiente instancia (…)”. Un derecho en algunos casos ilusorio, en tanto los avatares de la nueva designación infructuosa y de la imposibilidad de notificar el requerimiento de comparecencia, acaecen desde la total ignorancia del beneficiario de justicia gratuita. El requerimiento de nombramiento de nuevos profesionales por los Colegios de Madrid resulta, en mi opinión, desproporcionado. Un análisis que precisa examinar si aquellos nombramientos son necesarios e imprescindibles o puede lograrse la finalidad procesal a la que sirven mediante “métodos alternativos”, por ejemplo, manteniendo los nombramientos efectuados por otros Colegios con ocasión de la interposición del recurso contenciosoadministrativo. La conclusión es obvia: no hay impedimento legal para que los profesionales que han asistido de oficio al beneficiario de justifica gratuita en la instancia lo hagan en sede de casación. Así lo explicita el ATS de 19 de julio de 2019. Entiendo que esta práctica inveterada de acudir a la designación de profesionales por los Colegios de Madrid para verificar la personación del beneficiario de justicia gratuita, no puede escudarse en la voluntariedad del ejercicio de las funciones de representación y defensa por el turno de oficio cuando el mismo acaece fuera del Colegio Profesional en el que el procurador/a y abogado/a se encuentre inscrito o colegiado. La práctica más tuitiva para el beneficiario de justicia gratuita conllevaría que las nuevas designaciones por los Colegios de Madrid se instaran únicamente ante la renuncia expresa por parte del abogado/a y procurador/a de oficio actuantes en la instancia al ejercicio ante el Tribunal Supremo. Desde la perspectiva de quien asume la representación y defensa en la instancia y formula el trámite esencial en orden a la admisión del recurso de casación -la preparación del recurso-, está

plenamente justificada su personación representando al recurrente y asistiéndole en los sucesivos trámites ante el Tribunal Supremo. Desde la posición del ciudadano recurrente, beneficiario de justicia gratuita, esta opción resulta aún más lógica, pues no guarda razón de ser que quienes han sido el letrado/a procurador/a actuantes en la instancia, con quienes ha mantenido relación profesional-cliente para la llevanza de su recurso, decaigan en la prestación de los servicios por una mera cuestión territorial. Supuesta la correcta y debida atención al cliente, la diligencia y profesionalidad técnica de los profesionales inicialmente designados, no hay razón para el cambio, más allá de la que deriva de la voluntad del profesional. La territorialidad, superada como se ha visto, tampoco encuentra razón de ser en la funcionalidad del actual modelo casacional, pues, más allá del eventual trámite de vista a que pudiera haber lugar en virtud del artículo 92.6 LJCA, que exige la presencia de los profesionales designados en la sede del Tribunal Supremo, en la actualidad toda la tramitación se efectúa telemáticamente. La mejor defensa de los intereses de la persona beneficiaria asistencia jurídica gratuita no puede subordinarse a razones meramente organizativas de los servicios de justicia gratuita, si existieran, para justificar las nuevas designaciones. El ejercicio de un derecho fundamental no puede ceder ante razones de aquella índole cuando además conllevan dificultades añadidas para los beneficiarios de justicia gratuita. Se aboga desde estas líneas por un cambio radical en la práctica de abogados/as y procuradores/as de oficio designados en la instancia para que asistan y representen a quienes tiene reconocido el beneficio de justicia gratuita en los recursos de casación ante el Tribunal Supremo. Un cambio que alcance, también, a las Administraciones Públicas en el establecimiento de los módulos correspondientes que propicien la motivación de los profesionales para actuar ante el Tribunal Supremo y un cambio, que culmine en la propia Sala Tercera, para que solo inste nuevas designaciones en los Colegios de Madrid cuando haya constancia de la renuncia de los profesionales. Un cambio cultural que precisará para su plena instauración de la adecuada formación e información de todas las instancias concernidas.

Arantza González López Letrada del Servicio Jurídico Central del Gobierno Vasco

El Jurat no sempre té l’obligació de valorar Una de les qüestions debatudes i que ha estat font de discrepàncies entre els ajuntaments i els propietaris de finques apareix quan es tracta de decidir si procedeix o no l’expropiació per ministeri de la Llei que s’estableix a l’article 114 del Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost; és a dir, que ambdues parts afectades i interessades no coincideixen quant al compliment dels requisits establerts en el referenciat precepte. Hi ha molts supòsits i molta casuística, però aquí abordarem un tema específic d’una situació determinada i concreta, però no per això menys interessant, que va ser abordada en la sentència núm. 387, de data 8 de maig de 2017, dictada per la Secció Segona del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El supòsit de fet analitzat en aquella sentència feia referència a una finca que segons el certificat registral era rústica, però en diferents documents de l’expedient administratiu constava que la qualificació urbanística del sòl era la de sistema d’equipaments. A més, la susdita finca confrontava amb una urbanització, executada mitjançant les condicions de gestió del sistema d’actuació de cooperació. En no haver-se executat les previsions del planejament urbanístic, la propietat, d’acord amb l’article 114 del Decret legislatiu 1/2010, va advertir a l’Ajuntament del terme municipal on es troba la seva finca del seu propòsit d’iniciar l’expedient d’expropiació. Atès que l’Ajuntament afectat no es va pronunciar expressament sobre la sol·licitud, la propietat va decidir presentar el seu full d’apreuament. La Junta de Govern Local, d’acord amb l’informe emès per l’arquitecte municipal, va denegar l’expropiació per ministeri de la llei argumentant que la finca en qüestió no era expropiable per Ministeri de la Llei atès que no tenia aprofitament lucratiu en estar qualificada d’equipament privat i estar inclosa en un determinat àmbit d’actuació urbanística. Recordem que, d’acord amb l’article 114.1 del decret legislatiu, l’expropiació per ministeri de la llei se circumscriu als terrenys reservats per a sistemes urbanístics que, d’acord amb el planejament urbanístic, han de ser necessàriament de titularitat pública i no han estat inclosos, als efectes de la seva gestió, en un polígon d’actuació urbanística o en un sector de planejament urbanístic (llevat que el sistema d’actuació previst sigui el d’expropiació). La propietat es va dirigir al Jurat d’Expropiació de Catalunya, perquè aquest fixés un preu just, en principi coincident amb aquell que la propietat havia proposat en el seu full d’apreuament.

El Jurat d’Expropiació va rebre la petició i va obrir peça separada de preu just per tal d’estudiar l’assumpte, i va requerir a l’Ajuntament interessat tota la documentació, així com el seu full d’apreuament. Igualment, en comprovar les discrepàncies entre expropiat i Administració expropiant, va demanar a la propietat que aportés certificat urbanístic on es definís el terreny sense aprofitament lucratiu. Tanmateix, l’Ajuntament va aportar documentació a partir de la qual es va comprovar que es tractava d’un equipament de cessió obligatòria dins el desenvolupament de la Unitat d’Actuació concreta. Un cop efectuats tots el tràmits pertinents i establerts per Llei, el Jurat va dictar la seva resolució en el sentit d’entendre que no era procedent fixar preu just perquè no es donaven els requisits de l’article 114 del decret legislatiu. Partint d’aquests antecedents, entenem prudent aclarir que el Jurat d’Expropiació és un òrgan eminentment taxador però això no implica que no hagi de vetllar per la legalitat. Per tant, amb la documentació que li arriba, i tenint en compte que l’administració expropiant va determinar amb al·legacions expresses que no es donen els requisits de l’article 114 del Decret legislatiu 1/2010 perquè procedeixi l’expropiació per Ministeri de la Llei, en principi el Jurat no ha de valorar. Davant d’aquesta situació, i en seguiment de reiterada Jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Jurat havia d’inadmetre la sol·licitud de la demandant, per entendre que no es donen els requisits establerts a l’article 114 del DL 1/2010. Així, en el supòsit concret analitzat, s’havia acreditat per part de l’òrgan municipal el caire inexpropiable de la finca atès que l’ajuntament va aportar documentació que acreditava que aquesta té aprofitament lucratiu en ser un equipament privat i està inclosa en una unitat d’actuació a desenvolupar per reparcel·lació. A efectes il·lustratius, i per posar en relleu que quan l’aprofitament és lucratiu o no es donen els requisits exigits a l’article 114 del DL 1/2010 de 3 d’agost, no procedeix l’expropiació per Ministeri de la Llei, i el Jurat no té altre remei que inadmetre la sol·licitud de valoració, citem algunes sentències de motivació destacable. En referència a aquest concepte i per ser d’interès citem la sentència del Tribunal Suprem de 4 de desembre de 2012 (RC 1811/2010), de la qual en reproduïm un fragment:

“(…) la propia naturaleza de estas expropiaciones por ministerio de la Ley que, como se declara por la Jurisprudencia de esta Sala -sentencia de 20 de diciembre de 2011, recurso de casación 5528/2008-, "constituye una excepción a la regla general según la cual no cabe, en principio, obligar a la Administración a expropiar (que)- tiene un marcado carácter tuitivo: sirve para evitar la indefensión de los propietarios que, como consecuencia del planeamiento urbanístico, quedan sin aprovechamiento alguno, facultándoles para forzar a la Administración a que les expropie, impidiendo así que su derecho de propiedad quede vacío de contenido económico... esta finalidad sólo tiene sentido, tal como se desprende del precepto legal arriba transcrito, cuando la imposibilidad de edificar dimana del propio planeamiento urbanístico. Es claramente un mecanismo de cierre de éste último: cuando el contenido económico del derecho de propiedad afectado por el planeamiento urbanístico no puede satisfacerse por otra vía, como es destacadamente la de equidistribución de beneficios y cargas, debe procederse a la expropiación. (…)”. En el mateix sentit es va pronunciar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya núm. 195, dictada en data 18 de març de 2015, en referència al RCA núm. 326/2012 (mateixa Sala i Secció): “TERCERO.- En primer lugar y por razones obvias cabe entrar a analizar el motivo esgrimido por el Ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta que entiende que la finca objeto del presente procedimiento no es susceptible de expropiación por ministerio de la Ley y ello por cuanto el artículo 114.4.b) del DL 1/2010 excluye de la expropiación por ministerio de la Ley aquellos supuestos de terrenos destinados a explotación agrícola, ganadera, forestal o cinegética, concurriendo en la finca referida tal cualidad por destinarse a explotación forestal, y en segundo lugar por cuanto el PGOU del municipio prevé la adquisición de los terrenos de forma gratuita mediante el mecanismo del aprovechamiento medio y por cuanto la propiedad en ningún momento agotó las alternativas de tal sistema de compensación (...)”. I, finalment, la sentència núm. 692, dictada en data 25 d’octubre de 2010, per aqueix TSJC, en referència al RCA núm. 672/2007 (mateixa Sala i Secció): “(…) El Parc de Collserola, atendiendo a la normativa aplicable por razones temporales, y como hemos puesto ya de manifiesto en anteriores sentencias, "precisamente por no ser de titularidad pública, ha sido regulado por el Plan Especial de Ordenación y de Protección del Medio Natural del Parque de Collserola de 1-10-1981, aprobado en cumplimiento de dicho art. 208 del PGM según indica el art. 1 de sus propias Normas Urbanísticas. Y en su Estudio Económico y Financiero se refiere a que la adquisición onerosa de las fincas debe ser un mecanismo excepcional de gestión y que esencialmente las medidas a adoptar se han de llevar a cabo en suelo público o en suelo privado mediante convenios, lo cual resulta acorde con lo dispuesto en el art. 169 del DL 1/90 -hoy 115 de la Ley 2/02- de que la administración competente elegirá el sistema de actuación aplicable según las necesidades, medios económico-financieros con que cuente, colaboración de la iniciativa privada y otras circunstancias que concurran. 38

Y en dicho Plan Especial no sólo se respeta la titularidad privada de las fincas, sino que por lo que se refiere a las áreas de parque forestal distingue tres zonas según naturalidad y uso (zonas naturales, zonas seminaturales y zonas agrícolas de valor paisajístico) define y clasifica los elementos y edificaciones ya construidos y establece en los arts. 26 a 34 los aprovechamientos (forestal, ganadero, faunístico), las actividades (agrícola y de tiempo libre) y los usos (residencial y dotacionales), y sólo en estos últimos –los usos dotacionalesseñala que "el régimen de todas estas edificaciones destinadas a equipamientos será, en general, público", manteniendo la propiedad privada con ciertas condiciones; también se admiten (arts. 35 a 39) las instalaciones de servicios técnicos y en los arts. 40 a 58 se contemplan disposiciones específicas para cada una de las tres zonas indicadas. En definitiva, las fincas de los recurrentes calificadas con clave 27 no reúnen los requisitos exigidos por el art. 108 de aplicación (en redacción idéntica al actualmente vigente art. 114 del DL 1/2010), ni el art. 206 del PGM, al contemplar la posibilidad de sistemas de titularidad privada, vulnera los anteriores preceptos, por lo que las pretensiones de la demanda en estos puntos deben ser desestimadas, sin perjuicio de estimarse la primera pretensión de nulidad de las resoluciones del Jurat, y sin que en consecuencia, sea necesario entrar a analizar qué administración sería la competente para expropiar, al no ser las fincas expropiables por ministerio de la ley (...)”. En definitiva, si es pren de forma estricta i rigorosa allò preceptuat en l’article 114 del Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, en aquest exemple concret no procedeix l’expropiació per ministeri de la Llei per les raons següents: » » »

ser innecessària la titularitat pública de la finca la finca té un aprofitament lucratiu, al ser un equipament privat estar, la finca, inclosa en una unitat d’actuació a desenvolupar per reparcel·lació.

Per tot això es pot concloure que la Jurisprudència, en un supòsit com el plantejat, és unànime, en el sentit que si les finques no reuneixen els requisits establerts per la viabilitat de l’expropiació per ministeri de la Llei, el Jurat no ha de valorar, i en cas d’impugnar-se l’Acord d’inadmissió davant els Tribunals, aquesta qüestió fonamental impossibilita analitzar d’altres motius que puguin haver-se exposat en la demanda perquè no hi ha dubtes de la improcedència de l’expropiació per Ministeri de la Llei, tal i com queda reflectit en la sentència núm. 387, de data 8 de maig de 2017, dictada per la Secció Segona del TSJC, esmentada ut supra.

Luis M. García Cantón

Núria Romera Santiago Lletrada del Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya

transparència i bon govern

Es poden resoldre les controvèrsies entre l’Administració i els ciutadans mitjançant la mediació? La transformació de la manera d’entendre la relació de l’Administració amb els ciutadans com a premissa per a l’aplicació de la mediació en aquest àmbit En el nostre entorn jurídic administratiu, els conflictes entre les administracions públiques i els ciutadans tenen tradicionalment una durada molt extensa i representen un camí llarg i costós. Les administracions en comptades ocasions donen la raó als ciutadans quan aquests presenten recursos administratius. Per aquest motiu els ciutadans es veuen forçats a anar als tribunals o a renunciar a la seva pretensió per causa dels costos del procés judicial o de la durada excessiva del procediment, malgrat puguin considerar que tenen raó. Els ciutadans en moltes ocasions viuen aquest llarg camí fins a l’obtenció d’una solució definitiva a la seva controvèrsia -sigui favorable o no- com un camí ple de tràmits i formalismes. El fet que en les successives fases del procediment administratiu hi hagi la possibilitat de formular al·legacions o el fet mateix de la impugnació d’una determinada resolució en via administrativa es percep, majoritàriament, com un tràmit més que no serveix realment perquè els arguments del ciutadà siguin escoltats. Actualment, l’Administració està experimentant una gran transformació que té com a base una nova manera d’entendre la relació amb els ciutadans als quals, en definitiva, ha de servir. Els principis de democratització, transparència i participació s’estan imposat com a principis d’actuació de l’Administració. I és precisament en aquest escenari de transformació de l’Administració on hi tenen cabuda els mitjans alternatius a la resolució del conflictes (ADR d’acord amb les sigles en anglès conegudes majoritàriament), i entre ells especialment la mediació. Aquests mitjans poden facilitar una resolució ràpida i eficaç dels conflictes dels ciutadans amb l’Administració. Es tracta d’intentar la resolució de conflictes en l’àmbit del dret administratiu -en què una de les parts és una Administració, amb el que això comporta, de privilegis i obligacions- de manera ràpida, econòmica, eficaç i amb una certa flexibilitat, que permeti l’adaptació al cas concret de forma acordada per les parts. D’aquesta manera s’intenten evitar els recursos administratius i la possible via judicial posterior, amb l’extensió temporal i de

desgast que aquestes vies produeixen, sense que les parts s’hagin d’enfrontar i, en conseqüència, sense que hi hagi ni un vencedor i ni un vençut.

La mediació entre l’Administració i els ciutadans seria una mediació en sentit estricte? El concepte de mediació s’origina en el dret privat i es pot definir com un sistema de resolució de conflictes de caràcter no jurisdiccional i voluntari, on un tercer imparcial facilita o gestiona el diàleg entre les parts amb la finalitat d’assolir un acord que resolgui el conflicte que les afecta i evitar així el plantejament de procediments judicials contenciosos. En la mediació hi intervé un tercer que hauria de ser imparcial i especialitzat, que no és part en la controvèrsia i que ha de tenir formació suficient.

La mediació entre l’Administració i els ciutadans no ha de ser entesa com una mediació en el sentit tradicional del terme mediació, sinó que ha de ser matisada.

A través de la mediació, es busca aconseguir l’apropament de les parts per intentar resoldre el problema. És tracta d’un mecanisme de resolució de conflictes dels anomenats autocompositius perquè són les parts les que busquen la solució i la intervenció del tercer només és per a ajudar-les a dialogar per trobar-la. La diferencia entre la mediació i un altre ADR com és la conciliació és que aquesta última, tot i participar de la mateixa naturalesa que la mediació en el sentit que un tercer imparcial facilita que les parts en conflicte trobin una solució que els resulti satisfactòria, en la conciliació aquest tercer pot proposar acords.

Aquest concepte tradicional de la mediació pressuposa, d’una banda, una situació d’igualtat entre les parts, igualtat que no es dona en l’àmbit administratiu, ja que en aquest àmbit les parts es troben en una situació de desequilibri notori ja que l’Administració compta amb fortes prerrogatives respecte als seus actes, com són l’autotulela i l’executorietat. D’altra banda l’Administració no és lliure a l’hora d’assolir acords amb el ciutadà ja que en aquest punt està limitada en estar sotmesa al principi de legalitat i ha de garantir l’interès general. Els principis que orienten l’activitat mediadora, en la majoria de les legislacions, són la igualtat de les parts, la voluntarietat, la imparcialitat i la neutralitat del mediador, la confidencialitat i la bona fe. Tanmateix, alguns d’aquest principis tenen un difícil encaix quan es tracta de mediació amb l’Administració. És per aquest motiu que es pot afirmar que la mediació entre l’Administració i els ciutadans no ha de ser entesa com una mediació en el sentit tradicional del terme mediació, sinó que ha de ser matisada.

Anàlisi del marc normatiu existent Els articles 9 i 103 de la Constitució Espanyola (en endavant CE) estableixen que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua amb plena submissió a la llei i al dret. Per la seva banda, l’article 24 estableix el dret a la tutela judicial efectiva i al jutge ordinari predeterminat per la llei, i l’article 106 determina que correspon als Tribunals el control de la potestat reglamentària, la legalitat de l’actuació administrativa i la submissió d’aquesta als fins que la justifiquen. Les normes reguladores del procediment administratiu aplicable a les Administracions Públiques es constitueixen com una garantia de materialització dels principis establerts als art. 9 i 103 CE, tal i com indica l’exposició de motius de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les Administracions Públiques (LPACAP en endavant), perquè d’una banda ordenen la relació entre l’Administració i el ciutadà i, de l’altra, constitueixen el camí per a conformar la decisió de l’Administració. I la LPACAP preveu la possibilitat d’aplicar el principi de l’autonomia negocial a les administracions públiques per a conformar la seva decisió. Així, el seu article 86, que regula l’acabament convencional dels procediments en idèntics termes amb els que ho feia l’article 88 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les Administracions Públiques i del procediment administratiu comú (Llei 30/1992 en endavant) estableix: “Les Administracions Públiques podran celebrar acords, pactes, convenis o contractes amb persones tant de Dret públic com privat, sempre que no siguin contraris a l’ordenament jurídic ni versin sobre matèries no susceptibles de transacció i tinguin per objecte satisfer l’interès públic que tenen encomanat, amb l’abast, efectes i règim jurídic específic que, en el seu cas, es prevegi a la disposició que ho reguli, podent tals actes tenir la consideració de finalitzadors dels procediments administratius o inserir-s’hi amb caràcter previ, vinculant o no, a la resolució que els posi fi.” En l’àmbit de Catalunya, la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (Llei 26/2010 en endavant), al seu article 53, en regular l’obligació de resoldre els procediments, fa igualment referència a la possibilitat d’una resolució convencional en els termes següents: “3. S'exceptuen de l'obligació a què es refereix l'apartat 1 els supòsits de finiment del procediment per pacte o conveni”, i en concordança, l’apartat 2.c) de l’article 75 estableix que exhaureixen la via administrativa “Els acords, els pactes, els convenis o els contractes que tinguin com a efecte la finalització del procediment.” Finalment, l’article 22.1.f) LPACAP permet la suspensió a aquests efectes de la tramitació del procediment administratiu, en idèntics termes en els que ho feia l’art. 42.5.e) de la Llei 30/1992: 42

“Quan s’iniciïn negociacions amb vistes a la conclusió d’un pacte o conveni en els termes previstos a l’article 86 d’aquesta Llei, des de la declaració formal al respecte i fins la conclusió sense efecte, en el seu cas, de les referides negociacions, que es constatarà mitjançant declaració formulada per l’Administració o els interessats.” Tal i com ha indicat Front aquesta “mediació convencional”, tal i com l’ha anomenat Carballo Martínez1, assentada sobre la base del principi de l’autonomia negocial, trobem la que el mateix autor identifica com una “mediació impugnatòria” d’àmbit pre-processal, que es fonamenta en el principi de defensa i que, segons ell, requereix d’una llei específica que l’autoritzi en substitució dels recursos administratius. Així, tradicionalment, les normes reguladores del procediment administratiu han establert la figura del recurs administratiu com un tràmit previ als processos jurisdiccionals (potestatiu o preceptiu, segons els casos) en el qual a l’Administració se li planteja l’oportunitat de revisar la seva pròpia actuació (o fiscalitzar la del seu inferior jeràrquic), però a través d’una decisió unilateral i en ple exercici de totes les seves prerrogatives.

Tornos Mas1 : “El dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) i la submissió de l’actuació administrativa als tribunals (art. 106 CE) impedeixen crear zones exemptes a la revisió jurisdiccional, però no s’oposen a oferir vies complementàries a la solució de conflictes”.

De fet, el Tribunal Constitucional, en sentència núm. 217/1991 , de 14 de novembre, en referència als tràmits de conciliació o de reclamació administrativa prèvia, ja va declarar la compatibilitat de la imposició d’aquests tipus de tràmits previs al procés judicial, sempre i quan siguin proporcionats i justificats i no impliquin excloure la controvèrsia del coneixement jurisdiccional. Entenia ja el Tribunal Constitucional que aquests tràmits previs al procés jurisdiccional comporten avantatges tals com l’obtenció de solucions més ràpides i adequades a les pretensions de les parts, i la descongestió de les càrregues de treball dels òrgans judicials.

Actualment, l’article 112.2 LPACAP, en ocasió de regular els recursos administratius, estableix la possibilitat de substituir-los per sistemes ADR en els mateixos termes que ho feia ja el seu antecessor, l’article 107.2 de la Llei 30/1992: “Les lleis podran substituir el recursos d’alçada, en supòsits o àmbits sectorials determinats, i quan l’especificitat de la matèria així ho justifiqui, per altres procediments d’impugnació, reclamació, conciliació, mediació i arbitratge, davant òrgans col·legiats o Comissions específiques no sotmeses a instruccions jeràrquiques, amb respecte als principis, garanties i terminis que la present Llei reconeix a les persones i als interessats en tot procediment administratiu. En les mateixes condicions, el recurs de reposició podrà ser substituït pels procediments als que es refereix el paràgraf anterior, respectant el seu caràcter potestatiu per a l’interessat. 1Carballo Martínez, G. “La mediación administrativa. Algunas propuestas para su implementación en el régimen jurídico

administrativo y procesal”. Revista Jurídica de Castilla y León, núm. 29. Gener 2013. 43

L’aplicació d’aquests procediments en l’àmbit de l’Administració Local no podrà suposar el desconeixement de les facultats resolutòries reconegudes als òrgans representatius electes establerts per la Llei.” Per tant, no existeix una normativa de procediment administratiu comú que institueixi la mediació i en reguli el procediment per a la seva aplicació a tots els procediments administratius com a substitutòria de la tradicional via dels recursos administratius, per bé que es preveu la seva implementació mitjançant lleis sectorials ad hoc, que seran les encarregades de regular aquests procediments especials. Així ho indica la Disposició Addicional Primera de la LPACAP, en preveure que: “Els procediments administratius regulats a les lleis especials per raó de la matèria que no exigeixin algun dels tràmits previstos en aquesta Llei o regulin tràmits addicionals o diferents es regiran, respecte d’aquests, pel que es disposi en dites lleis especials.” També en aquests termes es pronuncia l’article 79 de la Llei 26/2010, que igualment contempla la possibilitat de substituir els recursos administratius per altres procediments: “1. Els recursos d'alçada i el potestatiu de reposició es poden substituir, en els supòsits establerts per una llei, per altres procediments d'impugnació i reclamació, conciliació, mediació i arbitratge davant d'un òrgan col·legiat no sotmès a instruccions jeràrquiques. Resten exclosos del procediment d'arbitratge els recursos de reposició respecte als quals l'òrgan competent per a resoldre és el president o presidenta de la Generalitat o el Govern. 2. La llei que substitueix els recursos ha d'establir el procediment administratiu d'actuació, la composició i el funcionament de l'òrgan col·legiat, de conformitat amb els principis, les garanties i els terminis que estableix la legislació bàsica.” Finalment, la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa, al seu article 77, obre la porta a la mediació administrativa intrajudicial en establir la possibilitat que el Jutge insti a les parts a arribar a un acord sobre la controvèrsia en els termes següents: “1. En els procediments en primera o única instància, el Jutge o Tribunal, d’ofici o a sol·licitud de part, una vegada formulades la demanda i la contestació, podrà sotmetre a la consideració de les parts el reconeixement de fets o documents, així com la possibilitat d’assolir un acord que posi fi a la controvèrsia, quan el judici es promogui sobre matèries susceptibles de transacció i, en particular, quan versi sobre estimació de quantitat. Els representants de les Administracions públiques demandades necessitaran l’autorització oportuna per a portar a efecte la transacció, d’acord a les normes que regulen la disposició de l’acció per part dels mateixos. 2. L’intent de conciliació no suspendrà el curs de les actuacions excepte que totes les parts personades ho sol·licitessin i podrà produir-se en qualsevol moment anterior al dia en què el plet hagi estat declarat conclòs per a sentència. 3. Si les parts arribessin a un acord que impliqui la desaparició de la controvèrsia, el Jutge o Tribunal dictarà interlocutòria declarant acabat el procediment, sempre que l’acordat

no sigui manifestament contrari a l‘ordenament jurídic ni lesiu de l’interès públic o de tercers.”

Dues experiències inspiradores La Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) La Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública és l’òrgan col·legiat encarregat de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública a Catalunya, d’acord amb la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (endavant Llei de transparència). Així doncs té atribuït el coneixement de les reclamacions en matèria de dret d’accés. Es tracta d’un òrgan amb plena independència orgànica i funcional, els membres de la qual (actualment una presidenta i un vocal) són nomenats pel Parlament entre juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d'arxius o gestió documental de reconegut prestigi, que resten assimilats a la condició d'alt càrrec a efectes retributius. Donen suport al funcionament de la GAIP una secretària tècnica i personal administratiu. La Llei de transparència reconeix un doble mecanisme de resolució de les reclamacions. Així, l’article 42.2 estableix que les reclamacions es poden tramitar per mitjà d’un procediment de mediació o d’un procediment ordinari amb resolució. La Comissió, un cop presentada la reclamació, està obligada a informar els reclamants sobre el procediment de mediació i en el cas que el reclamant i els possibles tercers afectats l’acceptin, la mediació esdevé obligatòria per a l’Administració.

En cas de mediació, si en el termini d’un més no s’aconsegueix un acord, la reclamació es tramita pel procediment amb resolució de la Comissió, d’acord amb les normes reguladores dels recursos administratius.

La mediació es regula com un sistema addicional de resolució del conflicte que si no finalitza amb acord permet que aquest conflicte pugui finalitzar mitjançant resolució de la comissió, que posa fi a la via administrativa i es pot impugnar davant la jurisdicció contenciosa administrativa. D’acord amb l’article 37 del Decret 111/2017, de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, la persona mediadora és designada entre els membres de la Comissió. Tal i com es posa de manifest en la Memòria d’activitats de 20162, les especificitats del procediment amb mediació són diverses: es tracta d’una prerrogativa que la Llei de transparència posa en mans de la persona reclamant en la qual hi ha de participar obligatòriament l’Administració contra la qual es reclama i voluntàriament les terceres persones afectades per la reclamació si n’hi ha, i que persegueix la resolució de la sol·licitud amb un acord, que ha de ser unànime i s’ha de produir dins del termini màxim d’un mes. En aquests casos, per tant, la Comissió no entra en el fons de la reclamació ni declara els drets a estimar, sinó que són les parts que voluntàriament acorden l’abast i el format de l’accés a la informació que es produirà; la Comissió que dirigeix aquesta mediació en fa el control de legalitat però no de la idoneïtat i, si l’acord no és contrari a llei, dicta resolució de finalització del procediment de reclamació un cop s’ha assolit, i en fa seguiment de l’execució. El procediment de mediació es pot iniciar quan la persona reclamant sol·licita la tramitació mitjançant aquest procediment en el moment de la presentació de la reclamació, o bé en els cinc dies següents de la notificació de la reclamació. També poden sol·licitar la tramitació pel procediment de mediació les terceres persones afectades en els cinc dies següents a la notificació de la reclamació. En la Memòria d’activitats de 20173 es fa constar que a la Comissió, en cas de procediment de mediació, li correspon, amb la intervenció de la persona mediadora, facilitar el diàleg i la comunicació entre les parts del procediment amb mediació i ajudar-les a arribar a cords sobre l’accés a la informació pública. Com a valoració de la mediació en aquest àmbit cal posar de manifest que un dels elements que la caracteritza és el seu caràcter obligatori per a la Administració si l’interessat així ho sol·licita. També és important ressaltar que el 50% de les reclamacions en les quals s’ha sol·licitat mediació finalitzen per pèrdua de l’objecte. Això es pot explicar pel fet que l’Administració que no havia resolt la sol·licitud d’accés a la informació o l’havia desestimat sense entrar en el seu anàlisi, un cop rep la sol·licitud de mediació ho estudia i estima la sol·licitud inicialment formulada. Tal i com es fa constar a la Memòria de 2017, no són infreqüents els casos en què, un cop presentada la reclamació davant la GAIP i requerida l’Administració per traslladar l’expedient i informar i motivar jurídicament l’oposició a l’accés, es produeix un lliurament extemporani de la informació.

2Memòria d’activitats 3Memòria d’activitats

2016 de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública. 2017 de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública. 46

El Programa pilot de mediació en l’àmbit contenciós administratiu A iniciativa del Consell General del Poder Judicial, un grup d’especialistes va treballar sobre una proposta de mediació intrajudicial basada en la formulada per l’Institut Europeu de Mediació i Ètica Pública (IEMEP) i van elaborar un Protocol de Mediació contenciosa administrativa del CGPJ. Són pioneres les experiències en aquest àmbit dels jutjats núm. 2 i 3 de Gran Canaria, en col·laboració amb la Fundación Valsaín. En el projecte de mediació en el procés contenciós administratiu a Canàries és important fer constar que l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Las Palmas va redactar un document on es recullen les bases d’aquest projecte4, en el qual s’establien quins podien ser els àmbits formals i els materials de la mediació intrajudicial administrativa. Els àmbits formals eren: -

Els supòsits en què l’ordenament jurídic permet la transacció; els supòsits en què l’ordenament jurídic admet la terminació convencional del procediment administratiu; aquells supòsits en relació amb els quals l’ordenament jurídic preveu procediments compositius impugnatoris i substitutius de la via del recurs administratiu; en els casos d’exercici de potestats discrecionals de l’Administració; en la fixació de fets controvertits en les potestats reglades o que són pressupost de l’aplicació de normes jurídiques.

Aquestes matèries eren: -

La fixació de la quantia de les indemnitzacions, preus justos, compensacions o rescats; la determinació de les regles sobre les prestacions en les relacions bilaterals. Contractes de dret pública i privat, convenis i reintegrament de subvencions; legislació urbanística, medi ambient i ordenació del territori, així com la concreció de magnituds, paràmetres i estàndards en l’aplicació d’aquesta legislació; activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses; la inactivitat de l’Administració, la via de fet i el silenci administratiu; l’execució de sentències; i les altres que estableixin les normes legals o siguin acordades per el jutge competent.

Estan excloses de mediació el procediment per a la protecció dels drets fonamentals de la persona, la matèria electoral i les matèries que es derivin d’un recurs contenciós administratiu contra disposicions generals. L’inici del la mediació podia ser o bé a instància del Jutge competent, de comú acord entre les parts o a sol·licitud d’una d’elles. Es pot sotmetre a mediació, amb caràcter general, les controvèrsies que es dirimeixen en seu judicial contenciosa, en qualsevol moment de la primera instància, o de l’execució de la sentència.

4Bases

para un proyecto de mediación en el proceso contencioso-administrativo. Ilustre Colegio de Abogados de las Palmas. 47

Un cop determinat el procediment que pot ser susceptible de mediació se cita a les parts a la sessió informativa i en cas que acceptin la mediació es designa un mediador imparcial que ha de facilitar la comunicació entre les parts per tal que es produeixi un apropament entre elles. En aquesta experiència, l’inici de la mediació suspenia el procés judicial i un cop finalitzada la mediació o intentada sense acord, s’havia d’aixecar la suspensió del procés i continuar amb el tràmit que correspongués. L’acord de mediació només podia ser homologat sempre que l’acord no fos contrari a l’ordenament jurídic ni lesiu de l’interès públic o de tercers. Una experiència similar es va dur a terme en el Tribunal Superior de Justícia de Múrcia. En ambdós casos, no disposem d’informació sobre els resultats finals d’aquestes experiències, si bé en paraules del Sr. Gerardo Carballo, Investigador en el Comitè Científic de IEMEP, en una jornada sobre Mediació Administrativa que va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia, el 2 de desembre de 2016, referint-se a aquestes experiències de les quals va ser impulsor, va manifestar que al seu parer, la bona administració consisteix en trobar la millor solució i no l’aplicació de la norma més rigorosa. També va donar molta importància a la sessió informativa, moment en el qual pot aflorar el veritable motiu del conflicte, que pot ser no jurídic. A Catalunya, partint de les experiències comentades, els jutjats contenciosos administratius núm. 5 i 17 de Barcelona en col·laboració amb Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya, que depèn de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia, van iniciar el mes de gener de 2017 un pla pilot de mediació contenciosa administrativa, al qual posteriorment s’hi han incorporat 9 jutjats més. El Centre de Mediació facilita una llista de mediadors especialitzats als jutjats contenciosos, entre professionals col·legiats als col·legis d’advocats i d’arquitectes, i fa la sessió informativa prèvia a les parts. La derivació la fa o bé el lletrat de l’Administració de Justícia (LAJ) o bé el magistrat, tant en procediments abreujats com ordinaris. El moment processal de la derivació pot variar, o bé es fa a la interposició del recurs, o bé a la vista, o bé quan ja està pendent de dictar sentència o en execució. En molts dels casos, les parts tenen diversos procediments oberts en paral·lel i accepten la mediació com a opció per tancar-los tots i resoldre definitivament el conflicte de fons. Abans d’iniciar la sessió informativa prèvia amb una persona del Centre de Mediació, la magistrada rep a les parts i els explica perquè considera que el litigi és mediable i es retira deixant que la sessió segueixi el seu curs. Les matèries que es deriven a mediació són variades: conflictes en l’àmbit urbanístic, com ara l’incompliment de normativa, conflictes entre veïns, expropiacions; en la funció pública, des de 48

les sancions a agents policials fins a pagaments de pagues extres endarrerides; execució de sentències, i en àmbits que hi pugui haver marge de discrecionalitat per a la resolució. Tal i com considera la magistrada Montserrat Raga, titular del Jutjat contenciós administratiu núm. 5 “La mediació s’ha d’adaptar a les persones i els jutges ho podem facilitar quan es veu una situació enquistada o de conflicte personal”. La magistrada és ferma partidària que l’Administració s’obri a resoldre certs conflictes amb els ciutadans i amb els seus treballadors fora dels tribunals. Recentment a la Comunitat de Madrid s’ha elaborat un protocol per iniciar un programa pilot de mediació en aquell àmbit territorial que pren com a base les experiències prèvies exposades. Com a valoració d’aquesta experiència pilot en l’àmbit contenciós administratiu a Catalunya es podria posar de manifest que, malgrat no seria exactament extrapolable l’experiència al que podria ser la mediació en l’àmbit dels recursos administratius, si que és cert que la majoria de les matèries que poden ser objecte de mediació són coincidents. De la mateixa manera que són coincidents els condicionants que han de tenir els mediadors i les habilitacions amb les que han de comptar els representants de l’Administració. El que fa diferent l’experiència en l’àmbit de la jurisdicció és que, d’entrada, es pot deduir que hi ha una major predisposició de les parts a, com a mínim, assistir a la sessió informativa prèvia si aquesta possibilitat és suggerida pel jutge competent per resoldre el litigi.

Alguns elements per a la reflexió El canvi de paradigma que suposa la possibilitat d’introduir la mediació entre l’Administració i el ciutadà ha de permetre evitar que tot conflicte entre ells hagi de ser resolt per un jutge i, per tant, ha de millorar els nivells de satisfacció dels ciutadans, que poden participar en la resolució dels assumptes en què tenen la condició d’interessats. La introducció d’aquesta mediació, però, no la contemplem en la fase d’adopció de l’originari acte administratiu ja que, com hem vist, la legislació procedimental bàsica vigent ja preveu la possibilitat de suspendre el procediment per intentar una solució pactada al conflicte. A més, tal i com indica Iglesias Sevillano5 “L’eficiència o celeritat poden fer desaconsellable que el procediment es sotmeti a una negociació”, i introduir la mediació en aquest primer estadi “pot distorsionar la presa de decisions de l’Administració”. “La mediació s’ha d’adaptar a les persones i

els jutges ho podem facilitar quan es veu una situació enquistada o de conflicte personal”.

Descartada doncs la mediació en l’adopció de l’acte originari, ens centrem en la possibilitat de la seva introducció en seu de revisió de dit acte, ja que és quan l’Administració ha emès la seva declaració

5Iglesias Sevillano, H.

“La mediación en los recursos administrativos”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. 49

de voluntat quan les posicions es defineixen i neix la contraposició d’interessos entre aquesta i el ciutadà. I en aquesta seu de revisió de l’acte encara en via administrativa, cal diferenciar entre els supòsits que patentitzen l’autotutela de l’Administració (en els quals la pròpia Administració revisa el seu acte tot dictant la resolució del corresponent recurs administratiu), d’aquells que deleguen la resolució a un altre òrgan independitzat de l’Administració, ja sigui en la vessant d’òrgan resolutori (com ara la GAIP), ja sigui en la d’òrgan assessor amb l’emissió d’informes preceptius i “pseudovinculats” (com ara el Consell Tributari de l’Ajuntament de Barcelona). Però encara hi ha un altre supòsit per a la revisió de l’acte, que constitueix la hipòtesi que aquí plantegem, i que consisteix en la mediació entesa no com una alternativa al recurs administratiu, sinó com a una fórmula de resolució de dit recurs, tendent a superar l’autotutela de l’Administració i a introduir l’autocomposició en la resolució del conflicte amb caràcter previ al control judicial. Explorem, per tant, la possibilitat que l’Administració, emparant-se en les potestats d’autoorganització i autotutela, pugui imposar-se a si mateixa l’obligació que, en determinades matèries, ofereixi al ciutadà la possibilitat d’anar, si així ho desitja, a la mediació per a intentar resoldre el recurs que hagi plantejat en via administrativa, suspenent mentre duri aquesta mediació el termini per dictar resolució expressa del recurs, i suspenent així mateix i d’ofici l’executivitat de l’acte originari objecte del recurs administratiu durant el termini establert per a la mediació. En aquest punt cal reflexionar sobre com es pot articular aquest procediment de mediació. Serà necessari la creació d’unitats de mediació dins la pròpia administració, com ara les unitats d’informació derivades de la normativa reguladora de la transparència i accés a la informació? O potser seria convenient l’externalització de les mediacions mitjançant la creació d’un òrgan independent especialitzat en la matèria? Aquestes o altres opcions hauran de ser objecte d’anàlisi i regulació, si escau, sempre en el benentès que els professionals que finalment facin la mediació reuneixin els requisits a què fa referència l’apartat següent. Si la mediació és exitosa, l’acord al qual arriben ambdues parts ha de ser homologat per l’òrgan resolutori del recurs, de tal manera que es produeixi un acte administratiu que garanteixi l’aplicació de l’art. 106 CE. Si la mediació no ha reeixit en el termini prèviament establert per a la negociació, l’Administració dictarà l’acte resolutori del recurs, que igualment serà revisable pel jutge predeterminat per la llei, emprant els termes dels articles 24 i 106 CE. Algun autor com ara de Sánchez García6 valora la possibilitat d’imposar costes a la part que s’hagi negat a signar un acord de mediació en els termes proposats pel mediador i hagi portat l’assumpte davant la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, si allà ha vist desestimades les seves pretensions. 6Sánchez

García, A. “La oportunidad de la mediación administrativa como respuesta a las necesidades del sistema de resolución de conflictos entre Administración y Administrado”. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. 50

Perfil dels mediadors Les característiques personals que, al nostre entendre i segons els articles estudiats, haurien de tenir les persones que actuen com a mediadors en un conflicte són7: El mediador no té poder executiu, però ha de tenir una posició d’autoritat moral sobre les parts, per tal de desplegar sobre aquestes un mínim de poder de persuasió que tingui per objectiu promoure l’acord. Ha de poder crear un clima que permeti a les parts expressar-se lliurament. El mediador ha de generar confiança. Ha de ser empàtic, és a dir, tenir una especial predisposició a posar-se en el lloc de l’altre i entendre els seves raons. -

Ha de saber mantenir el secret del procediment per crear un clima de reserva que permeti a les parts expressar-se amb autenticitat, sabent que les seves declaracions no transcendiran públicament.

Ha de ser una persona de consens, no bel·ligerant. Necessita grans dosis de paciència, inventiva, bon humor i persuasió, i, a més, ser reflexiu i tolerant. Tenir un fort sentiment d’autoconfiança i tenir temprança.

També es considera que el mediador ha de tenir una espècie de trilogia de qualitats ètiques: valentia, prudència i rectitud. La primera es necessària per ser capaç d’atrevirse amb els problemes sense recular però mantenint-se en un discret segon pla; pel que fa la prudència, en llenguatge jurídic, en diríem neutralitat, això és la qualitat de tractar els assumptes objectivament i sense prendre partit. La rectitud evoca la integritat moral del mediador, saber comportar-se conforme a les regles deontològiques de l’activitat de la seva tasca de mediador.

Pel que fa la seva formació, la majoria d’autors estudiats coincideixen que ha de tenir coneixements jurídics i, a ser possible, de l’àmbit jurídic-administratiu, atès que tindrà com una de les parts enfrontades a l’Administració i per tant convé que conegui els principis que regeixen l’actuació de l’Administració, als quals s’ha fet referència anteriorment. És per això que es proposa una mediació avaluativa i no merament facilitadora; és a dir, una participació activa del mediador on proposi arribar a acords quan les parts no són capaces d’arribar-hi. Tot i que hi haurà expedients en què el mediador actuï com a facilitador d’arribar a acords que siguin satisfactoris per ambdues parts. 7Gamero

Casado, E. “Apunte sobre la mediación como técnica para la resolución de conflictos en el empleo público”, Revista de Administración Pública. núm. 170. Maig-agost 2006. 51

Per això i recollint també la idea formulada per diverses persones partidàries d’aquest tipus de mediació, es podria plantejar que puguin exercir de mediadors magistrats, degans de col·legis d’advocats, advocats, notaris, professors d’universitat, lletrats i membres de la Comissió Jurídica Assessora, per exemple, jubilats i emèrits. Però també haurien de poder actuar en aquest àmbit altres titulats de l’àmbit científic o tècnic perquè en atenció a les especificitats del cas concret pot ser necessària una comediació.

Identificació dels àmbits on es podria aplicar la mediació administrativa La delimitació de l’àmbit material on aplicar la mediació com a fórmula per a la resolució dels recursos en via administrativa no està exempta de complexitat, ateses les connotacions derivades de la diferent posició jurídica dels subjectes intervinents, ja que no tot conflicte amb l’Administració és susceptible de mediació perquè existeixen decisions de caràcter indisponible sobre les quals l’Administració no pot negociar. Així, el principi d’autonomia de la voluntat (principi necessari per a l’adopció de qualsevol resolució autocompositiva d’un conflicte) cedeix davant la vinculació de l’Administració Pública al principi de legalitat, per aplicació de l’art. 103 CE, de manera que l’Administració només pot fer allò que li permet la llei. Però, d’acord amb Iglesias Sevillano8 “el principi de legalitat de l’Administració no sempre s’ha d’entendre en la seva vinculació positiva, sinó que es pot entendre com a vinculació negativa”; és a dir, existeix un marge en el qual les administracions públiques es poden moure dins l’àmbit de les facultats de fer allò que no està prohibit i que troba el seu màxim exponent en les anomenades potestats discrecionals. Per tant, és dins d’aquest marge on explorem l’àmbit material de la mediació perquè, i en paraules del propi Consejo General del Poder Judicial9 (CGPJ en endavant), sense perdre de vista el contingut dels articles 9 i 103 CE, cal trobar l’equilibri entre l’interès general que ha de perseguir tota actuació administrativa, la bona governança i la necessitat d’una Administració relacional que generi la confiança dels ciutadans i reconegui les seves diferències. I dins d’aquest marge i a partir de la clàssica distinció entre potestats reglades i potestats discrecionals s’han configurat dues postures contraposades envers la mediació administrativa: una postura maximalista, descrita per Carballo Martínez10, que ab initio admet la mediació en qualsevol matèria, competència o activitat exercida per l’Administració Pública perquè entén que sempre existeix un mínim marge per a la interpretació d’una norma i perquè en tota potestat administrativa regulada per llei sempre hi ha algun element de discrecionalitat, ni que tan sols sigui la fixació i la determinació dels fets que són el pressupost d’aplicació de la norma configuradora de la potestat reglada. Es podria entendre que en principi tot és mediable, encara

8Iglesias Sevillano, H. “La

mediación en los recursos administrativos”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. 9CGPJ. Guía para la práctica de la medición intrajudicial 2016. 10Carballo Martínez, G. “La mediación administrativa. Algunas Propuestas para su implementación en el régimen jurídico administrativo y procesal”. Revista Jurídica de Castilla y León. Núm. 29 Gener 2013. 52

que siguin només els elements formals del conflicte, perquè, sense incórrer en arbitrarietat, tractaments beneficiosos ni reserves de dispensació, sempre hi ha situacions personals i materials que el Dret no ha pogut preveure en tot el seu transfons. La postura contrària, possibilista però reduccionista, descrita per Gollonet Teruel11, tot i admetre que existeixen matèries susceptibles de ser sotmeses a mediació, adverteix que, amb caràcter general, en la majoria de casos no és possible la mediació amb l’Administració Pública sense que això pugui suposar un menystenint del principi d’igualtat i de la interdicció de l’arbitrarietat, i adverteix de la possibilitat d’obertura d’una perillosa via de corrupció en l’Administració Pública si a partir LÍMITS EN L’ÀMBIT MATERIAL de la mediació es canalitzen pactes que vagin en D’APLICACIÓ DE LA MEDIACIÓ detriment del principi de legalitat o de l’interès » Objectivitat general, i que difícilment podrien ser controlats » Interès general judicialment.

» Principi de legalitat » Principi d’igualtat i no discriminació » Interdicció de l’arbitrarietat i dels tractaments beneficiosos constitutius de reserves de dispensació

Per tant, hem d’establir ja d’entrada que l’objectivitat, l’interès general, els principis de legalitat i d’igualtat i no discriminació i la interdicció de l’arbitrarietat i dels tractaments beneficiosos constitutius de reserves de dispensació, actuen com a veritables límits a l’hora d’establir l’àmbit material d’aplicació de la mediació. En segon lloc, cal també assenyalar un seguit de supòsits exclosos, ja sigui pel caràcter personalíssim de la mediació, per la seva complexitat o per la seva caracterització jurídica, i que Avilès Navarro12

assenyala com aquells: -

que afectin de manera directa als drets fonamentals de les persones; que siguin contraris a l’ordre públic; que perjudiquin a tercers; que constitueixin una impugnació directa o indirecta de disposicions de caràcter general; que tinguin per destinataris una pluralitat indeterminada de persones; que s’exercitin en virtut de l’acció pública;

11Gollonet

Teruel, LA. “La mediación en el proceso contencioso administrativo”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. 12Avilés Navarro, M. “La mediación intrajudicial en el orden contencioso-administrativo: evolución hacia una nueva realidad”. Colección Resolución de Conflictos. Instituto de Justicia y Litigación Alonso Martínez. Universidad Carlos III de Madrid, 2015. 53

Establertes ja les limitacions i exclusions de la mediació, els pressupostos que s’han d’acomplir per a la seva aplicació han estat ja descrits pel propi CGPJ13 com els supòsits: -

En què l’ordenament jurídic permet la transacció. En què l’ordenament jurídic admet l’acabament convencional del procediment administratiu (art. 86 LPACAP i art.53 de la Llei 26/2010). En què l’ordenament jurídic preveu procediments compositius impugnatoris i substitutius de la via del recurs administratiu a l’empara de l’art. 112.2 LPACAP i l’art. 79 de la Llei 26/2010). En què l’Administració exercita potestats discrecionals. Que comporten la fixació de fets controvertits en les potestats reglades o que suposen l’aplicació de conceptes jurídics indeterminats.

I per coadjuvar a la determinació de l’aplicabilitat de la mediació, Avilés Navarro14 i el CGJP15 han descrit també un seguit de criteris que poden auxiliar en la derivació, i que, tot i que es refereixen a la mediació intrajudicial, citarem aquells que poden ser també útils per a la determinació de l’àmbit material de la mediació administrativa, adaptant-los al nostre propòsit: -

Que la major participació de les parts en el procediment es converteixi en un instrument de participació ciutadana en els afers públics, donant així compliment a l’article 23 CE i augmentant el grau de satisfacció de l’interessat.

Que constitueixi una via adequada per restablir l’equilibri o la igualtat entre les parts, (i rebutjant per tant la mediació en els supòsits que resulti abusiva per a una de les parts.

Que puguin ser valorades les raons econòmiques concurrents, tant les qüestions relacionades amb l’economia del país (com ara la vessant urbanística del sector de la construcció, dret tributari, sancions, sector energètic,...), com aquelles que, per la seva escassa quantia, tenen un improbable accés a la jurisdicció contenciosa.

Que es tingui en compte la relació de futur que pugui donar-se entre les parts (relació present, per exemple, en determinats conflictes amb els funcionaris públics o en matèria tributària).

Que eviti la complexitat de la jurisdicció contenciosa administrativa en aquells casos que resulti innecessària per existir una via més senzilla i flexible de resolució del conflicte, com per exemple en el cas de reclamacions de quantia per responsabilitat patrimonial o per la graduació d’una sanció.

Que persegueixi la cerca d’un major equilibri entre els drets i interessos públics i privats en joc.

Que existeixin raons d’economia procedimental que justifiquin acudir a aquesta via de resolució del conflicte amb un procediment desenvolupat de forma comprensible, ràpida i eficient que permeti fer efectius els principis d’eficiència, eficàcia i celeritat.

13CGPJ. Guía para la práctica

de la mediación intrajudicial. Navarro, M. “La mediación intrajudicial en el orden contencioso-administrativo: evolución hacia una nueva realidad”. Colección Resolución de Conflictos. Instituto de Justicia y Litigación Alonso Martínez. Universidad Carlos III de Madrid, 2015. 15CGPJ. Guía para la práctica de la mediación intrajudicial. 14Avilés

Que siguin conflictes on el component emocional juga un paper protagonista, com els relatius a matèria de personal.

Que hi hagi una aparença de bon dret clara i manifesta a favor del recurrent.

Quan una anàlisis jurídica de la viabilitat de les pretensions del recurrent demostra la sostenibilitat fonamentada d’alguna d’elles.

Quan existeixin precedents resolts per sentència ferma amb valor de cosa jutjada material (supòsits d’extensió d’efectes de l’art. 110 LJCA).

Que es tracti de decisions administratives amb un component de discrecionalitat que permeti buscar una altra alternativa d’entre les legalment possibles.

Que el motiu del conflicte el constitueixi la determinació de quantia econòmica o de la fixació d’unitats mètriques de longitud, volum o superfície.

Que es tracti d’assumptes relacionats amb la inactivitat administrativa i en especial, amb la desestimació presumpta i el silenci administratiu positiu o negatiu. De fet, és en aquest àmbit de la inactivitat administrativa on, juntament amb el de la discrecionalitat, existeix una menor possibilitat de control jurisdiccional perquè justament els tribunals no poden suplir la potestat administrativa.

El propi Tribunal Suprem, en sentència de 16 de setembre de 2013, en la qual es fa ressò de l’exposició de motius de la LJCA, diu:

“Aquest remei no permet als òrgans judicials substituir a l’Administració en aspectes de la seva activitat no prefigurats pel dret, inclosa la discrecionalitat en el ‘quando’ d’una decisió o d’una actuació material, ni els faculta per a traduir en mandats precisos les genèriques i indeterminades habilitacions o obligacions legals de creació de serveis o realització d’activitats, doncs en tal cas estarien envaint funcions d’aquella”.

Finalment, el mateix CGPJ16 ha determinat un llistat de matèries que, per lògica, constitueix el punt de partida de l’àmbit de la mediació administrativa que proposem: -

La fixació de la quantia d’indemnitzacions, preus justos, compensacions o rescats. La determinació de les regles sobre les prestacions en les relacions bilaterals. Contractes de dret públic i privat. Convenis i reintegrament de subvencions. Legislació urbanística, medi ambient i ordenació del territori. Activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses. La inactivitat de l’Administració, la via de fet i el silenci administratiu. Les execucions de mesures en la potestat disciplinària i sancionadora de l’Administració. L’execució de sentències. Funció pública, mobbing o assetjament laboral.

16CGPJ. Guía para la práctica

de la mediación intrajudicial. 55

Arribats a aquest punt, i després de l’anàlisi dels límits, exclusions, pressupostos, criteris i matèries susceptibles de ser sotmesos a la mediació administrativa, caldria concretar la identificació de l’àmbit material en el qual iniciar les primeres experiències de mediació entre l’Administració i els ciutadans, tot efectuant abans, però, un parell d’advertiments. En primer lloc, seguint a d’Avilés Navarro, cal advertir del perill de confeccionar una llista predeterminada i taxada de matèries a les quals abocar la mediació perquè això pot convertir-la en un mer tràmit formalista sense possibilitat d’èxit, que a més impedeixi aplicar-la en el supòsits no contemplats ab initio. Ara bé, també cal ser conscient que en l’àmbit de la mediació administrativa en què ens trobem, cal establir uns criteris molt clars i preestablerts que permetin una derivació a la mediació gairebé automàtica, que no permeti caure en arbitrarietats o fins i tot en desviació de poder. I, en segon lloc, i en paraules de Parra Garcia17 “Encara que en principi existeixen matèries d’aparent major idoneïtat per a la mediació (responsabilitat patrimonial, per exemple), en principi el que marca la viabilitat no és tant la matèria com la naturalesa del conflicte i l’estat de l’actuació administrativa.” En aquest sentit es pronuncien Avilés Navarro18 i la magistrada Raga Marimon. Per aquest motiu, tot i que apriorísticament s’estableixi un llistat de matèries, s’ha de tenir present la importància que la casuística juga en la viabilitat de la mediació. Probablement haurà de ser l’òrgan o el professional que hagi de dur a terme la mediació qui haurà de tenir la darrera paraula per decidir per a cada cas concret si és o no mediable en atenció a les seves particularitats.

Conclusions Al llarg d’aquest article hem reflexionat en torn la pregunta si la mediació amb l’Administració és possible, per arribar a concloure que no només és possible, sinó que és necessària si volem que l’Administració s’adapti als canvis de la societat actual. Aquest canvis, que inclouen l’aplicació dels principis de transparència, de legitimitat democràtica, de participació i de bon govern, comporten noves lògiques en l’actuar de les administracions públiques, en la seva organització i en la forma de prestació dels serveis públics. La demanda dels ciutadans de participar en els afers públics es tradueix en la participació en la presa de decisions dels assumptes que l’afecten. Malgrat aquesta concepció d’una nova Administració més participativa i relacional, el cert és que quan un ciutadà té un conflicte amb l’Administració topa amb una concepció de l’Administració 17Parra

García, JL. “Resultados de la experiencia de mediación intraprocesal en la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Murcia”. Comunicació presentada al Curso de mediación contenciosoadministrativa del CGPJ. Juny 2017. 18Avilès Navarro, M. “La mediación intrajudicial en el orden contencioso-administrativo: evolución hacia una nueva realidad”. Colección Resolución de Conflictos. Instituto de Justicia y Litigación Alonso Martínez. Universidad Carlos III de Madrid, 2015. 56

totalment diferent, basada en una posició de supremacia i investida de prerrogatives. És un contrasentit que d’una banda es fomenti la participació ciutadana en els afers públics i, en canvi, davant determinats conflictes que enfronten l’Administració amb el ciutadà es segueixi aplicant una normativa procedimental de mitjans del segle passat, que ha romàs gairebé invariable en el temps i que aboca a l’interessat a un sistema de recursos administratius i jurisdiccionals llarg, costós i dissuasiu. Per superar aquesta contradicció i aconseguir l’apropament de l’Administració al ciutadà s’ha de permetre que participi en la decisió dels assumptes que l’afectin. Les fórmules alternatives de resolució de conflictes, els anomenats ADR, i en concret la mediació, són l’eina que ho ha de permetre. La mediació s’està utilitzant amb èxit per les administracions del món occidental més avançant i puntualment ha començat a implementar-se al nostre entorn. Com hem vist, l’actual marc normatiu preveu la possibilitat d’utilitzar la mediació en aquelles matèries transaccionals, tot i que aquest també estableix uns límits que l’Administració no pot sobrepassar en el procés negociador. Les Administracions públiques podrien, fent ús de les potestats d’autotutela i autoorganització, introduir la mediació com a fórmula alternativa i complementària a la convencional de resolució dels recursos administratius en unes matèries determinades. D’aquesta manera, l’interessat en un procediment podrà participar en la seva resolució a través d’una autèntica negociació inter partes, sistema que permetrà conciliar els interessos generals amb l’interès privat, mitjançant l’assoliment d’un acord amb l’ajut d’un mediador professional. Per a instrumentalitzar aquesta mediació, caldrà determinar quina és la fórmula organitzativa més adequada, que sempre haurà de comptar amb experts professionals en l’àmbit de la mediació. Malgrat els avantatges de la implementació d’aquest sistema, seria ingenu passar per alt els problemes que suposa la introducció d’aquestes fórmules de resolució de conflictes entre Administració i ciutadà. No es podran perdre de vista les inèrcies de funcionament de l’Administració i la manca de cultura mediadora existent en l’àmbit públic; el risc d’incórrer en arbitrarietats o discriminacions i, en definitiva, les dificultats que comporta tot inici de funcionament d’un nou sistema. Una bon anàlisi de les resistències a superar a l’hora d’implementar aquest nou sistema permetrà comptar amb una Administració pública més participativa. La fórmula de la mediació administrativa ha d’aportar com a avantatges la reducció de la litigiositat i, per tant, de la càrrega de treball dels òrgans judicials, la reducció de les dilacions en els procediments, la limitació de les càrregues i el desgast emocionals que l’actual sistema d’impugnacions comporta, la capacitat d’incidir en la presa de decisions de l’Administració. Són avantatges que comportaran un apropament de l’Administració al ciutadà, en resum, permetrà una Administració del segle XXI.

Finalment, i amb visió de futur, es podria estudiar una possible modificació del marc jurídic per superar les limitacions exposades, per tal de consolidar aquest procés de canvi cultural.

Gemma Capdevila Ponce Subdirectora general de Dret, Entitats Jurídiques i Grups d’interès Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya Maite Català Pujol Gerent del districte de Sarrià-Sant Gervasi Ajuntament de Barcelona Anna Magnet Planas Cap dels Serveis Jurídics de la Diputació de Tarragona

Bibliografia -

Agudo González, J. Control administrativo y justicia administrativa. Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, col·lecció INNAP INVESTIGA, 2016. Avilés Navarro, M. “La mediación intrajudicial en el orden contencioso-administrativo: evolución hacia una nueva realidad”. Colección Resolución de Conflictos. Instituto de Justicia y Litigación Alonso Martínez. Universidad Carlos III de Madrid, 2015. Belando Garín, B. “La mediación administrativa. Entre el derecho a una buena administración y la renovación de la justicia”. Control administrativo y justicia administrativa. INAP, 2016. Bootello Fernández, S. “Hacia la mediación en vía administrativa. Límites de la Administración”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén. Vicerrectorado de Investigación, 2017. Cabrera Mercado, R. (dir.) Quesada López, PM. (coord.). La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. Carballo Martínez, G. “La mediación administrativa. Algunas propuestas para su implementación en el régimen jurídico administrativo y procesal”. Revista Jurídica de Castilla y León, núm. 29. Gener, 2013. Carbonell Porras, E. “La resolución de conflictos por vías distintas de los recursos administrativos ordinarios: los ejemplos del deporte y la unidad de mercado”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. Colegio de Abogados de las Palmas. Bases para un proyecto de mediación en el proceso contenciosoadministrativo. Ilustre Colegio de Abogados de las Palmas. De la Torre Martínez, L. “Modos alternativos de resolución de controversias jurídico administrativas. Especial referencia a las reclamaciones económico administrativas en el ámbito local.” La mediación como método para la resolución de conflictos. Universidad de Jaén. Vicerrectorado de Investigación, 2017. Díez Sastre, S. i altres. Informe sobre la justicia administrativa 2018. Centro de Investigación sobre Justicia Administrativa de la Universidad Autónoma de Madrid (CIJA-UAM). Madrid, juliol 2018. Gamero Casado, E. “Apunte sobre la mediación como técnica para la resolución de conflictos en el empleo público”, Revista de Administración Pública, núm. 170. Maig-agost 2006. Gollonet Teruel, LA. “La mediación en el proceso contencioso administrativo”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Universidad de Jaén. Vicerrectorado de Investigación, 2017. Hernando Rydings, M. “La mediación como fórmula de resolución de conflictos de derecho público en el Reino Unido”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén. Vicerrectorado de Investigación, 2017. 58

Iglesias Sevillano, H. “La mediación en los recursos administrativos”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017. López Ramón, F. (coord); Agudo González, J. (et al.) “Las vías administrativas de recurso a debate: actas del XI Congreso de la Asociación Española de Profesores de Derecho Administrativo”. Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, 2016. Parra García, JL. “Resultados de la experiencia de mediación intraprocesal en la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Murcia”. Comunicació presentada al Curso de mediación contencioso-administrativa. CGPJ. Juny 2017. Santamaría Pastor, JA. “Los proyectos de ley de procedimiento administrativo común de las Administraciones Públicas y de régimen jurídico del sector público: una primera evaluación.” Revista Documentación Administrativa, núm. 2. Gener-desembre 2015. Sánchez García, A. “La oportunidad de la mediación administrativa como respuesta a las necesidades del sistema de resolución de conflictos entre Administración y administrado”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017 Tejada Gallego, R. “Hacia la nueva justicia administrativa: vías extrajudiciales de resolución de conflictos administrativos”. Revista CEFLEGAL. Maig 2017, núm. 196. Tornos Mas, J. “Medios complementarios a la resolución jurisdiccional de los conflictos administrativos”. Revista de Administración Pública, núm. 136. Gener-abril 1995. Torregrosa Vázquez, J. “La mediación en materia de protección de datos en el nuevo marco europeo de privacidad”. La mediación como método para la resolución de conflictos. Dykinson. Universidad de Jaén, Vicerrectorado de Investigación, 2017.

Webgrafia -

Centre de Mediació en dret privat. Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya http://justicia.gencat.cat/ca/ambits/mediacio/mediacio_dretprivat/ Comissió de garantia del dret d’accés a la informació pública (GAIP) http://www.transparenciacatalunya.cat/ca/detalls/article/Comissio-de-Garantia-del-DretdAcces-a-la-Informacio-Publica Consell General de l’Advocacia Espanyola. Recomendaciones para la abogacía en la mediación. https://www.abogacia.es/wp-content/uploads/2018/01/MEDIACION3.pdf Consell General del Poder Judicial http://www.poderjudicial.es/cgpj/ca/Poder-Judicial/Consell-General-del-Poder-Judicial/ Consell General del Poder Judicial. Guía para la práctica de la mediación intrajudicial. 2016 http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Temas/Mediacion/Guia-para-la-practica-de-la-MediacionIntrajudicial/ Consell de Ministres del Consell d’Europa https://www.coe.int/en/web/cm/documents Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya http://justicia.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/llibres_fora_colleccio/llibre_bla nc_mediacio.pdf

dret animal

El innecesario registro del Consell de Veterinaris de Catalunya: l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC) “Si tener alma significa ser capaz de sentir amor, lealtad y gratitud, los animales son mejores que muchos humanos” JAMES HERRIOT veterinario Se está dando una información (incierta, según el propio Consell) conforme la propiedad de un animal doméstico se acredita por el microchip. Es un principio generalizado del cual se indica reiteradamente como de obligado cumplimiento a las personas que adoptan o quieren registrar a su mascota. Sin embargo, no tan sólo esto no es así (no lo es la inscripción en la AIAC, del Consell de veterinaris, PERO sí es obligatorio el microchip), sino que la legislación no establece dicha obligación y el propio Consell, como se verá a continuación, confirma que la inscripción en la AIAC, que depende de ellos, “no tiene por objeto acreditar la propiedad de los animales inscritos en ella, ya que se trata de un archivo de naturaleza privada, …”. Lo dice el Consell en un documento de 2 de julio de este año. Precisamente, esto es contradictorio con su propia información a través de internet donde en su página web (CCVC, AIAC) informa sin rubor de cómo debe realizarse un cambio de propietario. Pero… si el registro del Consell no sirve para acreditar la propiedad… ¿Por qué debe regularse el cambio de propietario en el mismo? El Texto refundido de la Ley de protección de los animales (Decreto Legislativo 2/2008, de 15 de abril) en su artículo 14.1 establece que: “Se crea el Registro general de animales de compañía, que es gestionado por el departamento competente en materia de medio ambiente. El Registro general es único”. Es decir: el único registro válido es el de la GENERALITAT DE CATALUNYA, el REGISTRO GENERAL DE ANIMALES DE COMPAÑÍA, conocido como ANICOM. Si, como se deduce de la normativa aplicable, existe un solo registro de animales de compañía, entonces, ¿el registro del Consell de veterinaris qué sentido tiene? El citado Texto Refundido establece en su artículo 15 que “Los perros, los gatos y los hurones deben ser identificados mediante: Una identificación electrónica con la implantación de un microchip homologado.” Y, para mayor contundencia, la regulación específica de la norma que regula la propiedad de los animales domésticos en el artículo 14.6 del tan citado Texto Refundido de la Ley de protección de los animales dice que “El Registro general de animales de compañía puede ser gestionado directamente por el departamento competente en materia de 60

medio ambiente o bien mediante cualquiera de las modalidades establecidas por la legislación de contratos del sector público”. Ese principio fundamental no sólo lo es por imperativo El único registro válido para legal sino porque el propio Consell de veterinaris ha acreditar la propiedad es el dicho que su registro no sirve para acreditar la propiedad REGISTRO GENERAL DE de una mascota. Y con toda contundencia dice en el ANIMALES DE COMPAÑÍA DE LA informe citado de 2 de julio del 2019 que “no GENERALITAT DE CATALUNYA. corresponde a este Archivo -AIAC- determinar si una persona es propietaria o simple poseedora de un determinado animal…”. De hecho, una de las funciones de dicho archivo es comunicar a la ANICOM (el archivo de la Generalitat) la propiedad de los animales domésticos. Hacen, meramente, de transmisores. NO TIENE OTRA FUNCIÓN. Bueno, otra sí que tiene evidentemente. La inscripción en el registro del Consell de Veterinaris de Catalunya1 supone importantes ingresos que se generan multiplicando el número de animales domésticos por el importe que cobran los veterinarios; siendo la cantidad que se obtiene no un beneficio de los animales sino para las economías privadas. De hecho, ni tan siquiera se informa que pueden inscribirse después de haber identificado con un chip al animal de compañía en la ANICOM, ya que directamente se hace en la AIAC, que obviamente lo debe inscribir en la ANICOM. Y que tiene escasa utilidad dicho registro no es una opinión personal del firmante. NO. Es lo que ha dicho el propio Consell de veterinaris. Debe evolucionarse hacia una auténtica protección de los animales por encima de intereses corporativos, esperando que el Consell de Veterinaris tome nota y evolucione hacia una auténtica defensa de los derechos de los animales.

Carles Solivia i Hernández Abogado Colegiado 10171 Vicepresidente de la Comisión de defensa de los derechos de los animales del ICAB

1Importa

remarcar que la mayoría de veterinarios no informan que el archivo de su Consell no es obligatorio y que tiene poca utilidad, puesto que el único registro VÁLIDO es el de la ANICOM de la GENERALITAT DE CATALUNYA, actualmente en el Departament de Territori i Sostenibilitat, en el edificio de la calle Provenza. 61

drets humans

Confien les dones en la justícia ? Recentment en els mitjans de comunicació es va informar el cas de Maria, una dona uruguaiana que va demanar suport al Consolat del seu país davant l’obligació d’entregar la seva filla al pare. La jutgessa que portava el cas li havia atorgat la custodia de la nena malgrat fer quatre anys que pare i filla no tenien cap relació. L’ordre judicial estipulava l’entrega de la nena al pare i atorgava a la mare dues hores de visita a la setmana. Aquesta actuació judicial, incomprensible des de la perspectiva dels drets de la menor, que comportava per a la nena ser separada de la seva mare de forma traumàtica, a més sense escoltar i atendre la menor que no volia anar amb el pare, ens serveix per posar sobre la taula la realitat amb la qual es troben dones mares i víctimes de violència masclista a Catalunya. La dinàmica establerta en els jutjats de família de donar gairebé sempre la custòdia compartida tal i com s’està aplicant en incloure els casos de violència, més que avença en equitat, constantment està posant de manifest la manca de credibilitat que pateixen les dones víctimes de violència masclista en el nostre sistema jurídic a qui no se’ls acredita per la via penal les situacions de violència masclista. Es fa palès en els nostre tribunals la mancança d’una formació en violència de gènere i en el seu efecte sobre les víctimes, en els vincles familiars respecte dels menors que estiguin involucrats, i les necessitats no només de resolució jurídica, si no també de cura dels qui la pateixen. La violència masclista a la parella té un gran poder de perversió dels vincles humans d’afecte, amor i relació, especialment necessaris en les etapes primeres del desenvolupament, però també durant tota la vida. En la nostra experiència d’acompanyament a dones en situació de violència masclista hem observat com la violència cap a la mare i cap a fills i filles pot danyar profundament els vincles entre mares i fills i filles, i crear nombroses dificultats per al seu manteniment. És una situació que afecta l’experiència com a fill/filla però es manté en el temps i afecta també la persona que seràs i tots els vincles familiars que formaràs. La violència viscuda en cada etapa de vida ressonarà per als fills en la mateixa etapa de vida quan siguin adults. Hem vist com a les mares les preocupa, i molt, l’efecte que té en les criatures aquesta violència, tant durant la convivència amb el pare com posterior a la separació i també els efectes que té en les relacions entre elles i els seus fills i filles. No és fàcil perquè si que en té d’efectes, i molt greus. 62

En el cas de la Maria, el fet de tancar un expedient de violència masclista viscuda per la mare i no donar credibilitat a la denúncia per uns ‘suposats’ abusos sexuals per part del pare a la nena, quan va ser una qüestió que sí va quedar validada com altament probable per professionals del país d’origen, però que van ser rebutjats per les instàncies competents catalanes -el Servei d’Assessorament en l’àmbit de la família (SATAF) i l’Equip d’Assessorament Tècnic Penal (EATP)-, i va tenir com a resultat que es donés la custòdia al pare i que automàticament recaigués sobre la mare la sospita. El fet d’atorgar la custòdia al pare sense valorar el risc que pot suposar per a la nena no només fa mal a la mare, també a la menor que es posa en una situació d’indefensió davant ‘suposats’ abusos, i incideix en el risc de la transgeneracionalitat de la violència. En aquest cas, a més, fa una separació traumàtica de la nena de la mare que és amb qui ha viscut els darrers anys.

“Les estructures del sistema –policials, jurídiques, socials, sanitàries... – qüestionen, desautoritzen, posen en dubte i minimitzen, sistemàticament, el relat de la vivència de la violència masclista i aquest és un dels principals obstacles que confrontem les dones des de l’inici.” (1) Ens trobem que des dels diferents operadors jurídics el fet que les dones defensin el seu dret i el de les seves criatures a viure sense violència, sigui sospitós d’altres intencions, estigmatitzant-les com a manipuladores, desequilibrades i amb dobles intencions. Per contra la credibilitat dels homes agressors, passa per sobre de les dones víctimes. Si no s’acredita la violència per la via penal, i fins i tot en casos que s’hi acredita, el pare de les criatures té tot el dret a la custòdia compartida, en una aplicació de la norma que no va ser l’esperit amb el qual es va voler desenvolupar. La custòdia compartida va ser una proposta encetada des d’una visió progressista basada en què els progenitors han de tenir els mateixos drets i responsabilitats i amb la idea que els homes es poguessin incorporar a la criança dels fills, i, per tant, és positiva sempre que els progenitors ho facin des de la responsabilitat i des del seu desig. “Les dones en situació de violència masclista, saben que els seus agressors no poden ser uns bons pares i saben també que hi ha massa casos en què s’estableix règim de vistes o es concedeix custodia compartida si no es considera provada judicialment la violència masclista, al marge dels indicis, de les denúncies, o d’altres recursos que es podrien posar en valor probatori. La inseguretat davant la resposta del sistema al qual demanen protecció i reparació és motiu de dificultat i desconfiança per apropar-se a demanar ajut.” (2) El biaix que produeix el patriarcat, també en l’àmbit de la justícia, a través dels prejudicis i els estereotips basats en el gènere i la manca de formació en perspectiva de gènere, fa que quan els pares s’interessen per la custòdia de les criatures no generin dubtes sinó empatia. El fet de ser homes els dona una credibilitat que no han de demostrar. Els privilegis atribuïts a la masculinitat 63

hegemònica no requereixen de demostració. Quan reclamen les criatures ja se’ls hi dona un estatus de bon pare. A les mares se les hi suposa l’obligació, als pares la voluntat. El fet de reclamar la custòdia genera actituds de benvolença i admiració cap aquests “suposats” bons pares que lluiten per tenir les seves criatures després de la separació, encara que durant el temps de convivència no sabessin: ni quin número de peu calça el/la seu/seva fill/a, ni la talla del jersei, a quin curs està, ni qui són les/els seves/seus amigues i amics. Aquest substrat patriarcal de reconeixement cap als pares que reclamen, que posen demandes judicials continuades, obvia que són els homes qui utilitzen la violència de forma majoritària.

“L’experiència de la violència masclista fa que les dones es trobin en una situació de risc, hi ha risc emocional, econòmic, d’integritat física, cansament, desorientació, por... I amb aquesta percepció de risc les dones saben de la responsabilitat de protegir als seus fills i filles perquè és l’altre progenitor el qui els està posant directament en risc. Una de les pràctiques més comunes i, potser poc significada, és la violència econòmica que col·loca les criatures en situació de gran vulnerabilitat.” (4)

“Així trobem que, respecte de qui exerceix les violències masclistes, respecte de l’autoria d’aquestes violències, s’ha generat un buit de referència que en dificulta l’abordatge des d’una perspectiva de prevenció. El subjecte de l’acció desapareix dels consensos que sobre abordatges de les violències masclistes es desenvolupen. L’afirmació que són els homes qui exerceixen les violències masclistes i que és en el procés de socialització diferencial de gènere que els homes incorporen la posició del privilegi respecte de les dones fins al punt de poder-les violentar, incomoda. Potser és aquesta incomoditat la que ens porta a obviarlos del relat i a centrar-nos en la urgència de transformació de les dones, en tant que víctimes.” (3) La justícia patriarcal i misògina dona tots els drets al Pater Familias i cap responsabilitat. El dret romà continua vigent en les mentalitats de moltes i molts administradors de justícia. Ara com antuvi les dones i llurs fills i filles continuen estan en risc i morint per aquesta concepció atàvica. A Catalunya les ordres de protecció per a dones en situació de violència masclista són de les més baixes de l’estat espanyol. Això vol dir que no s’ha acreditat suficientment la violència que relata la dona. Aquesta acreditació depèn de tot un seguit d’agents que no sempre tenen la capacitació necessària per entendre i objectivar el relat de les dones quan fan una denúncia, ja sigui perquè no hi ha assistència lletrada o perquè els indicadors de risc no recullen tots els indicadors de violència psicològica, econòmica, ambiental, que conformen la violència masclista, a més de la violència física que és l’única que ara per ara es té en consideració. Quan existeix violència en el marc de les relacions afectives amb criatures demanar la custodia compartida és una manera de continuar fent mal a la mare i als fills a la vegada. Sabem, doncs, 64

que és un camp fet servir pel subjecte que exerceix la violència (no sempre física) per no perdre el poder sobre la situació, i aquesta és una realitat habitual en aquest àmbit avui a Catalunya. Els processos judicials als quals s’enfronten moltes dones poden comportar avaluacions, peritatges, declaracions dels menors..., que les mares han de poder sostenir en el doble sentit d’acompanyar els menors, i moltes vegades també de sentir-se responsables d’haver-los donat un pare mal tractador. Sabem que després de la separació la relació entre el progenitor abusador i el nen/a continua tenint efectes en el sentit que posa a prova contínuament la il·lusió de la relació: el desig de tot nen o nena de tenir un pare/mare/persona adulta que compleixi aquesta funció i trobar-se que en la realitat se’ls utilitza per continuar exercint una relació de violència a través del vincle que el menor estableix amb aquest progenitor. Aquesta utilització pot ser en sentit doble ja que, per una part, es vol danyar les mares i, per l’altra, es danya als menors pel fet d’utilitzar-los amb aquesta finalitat. D’altra banda s’ha de pensar que els nens i nenes que viuen aquestes situacions senten un gran dolor per l’abandonament dels pares. Aquest abandonament s’expressa de diferents maneres, ja sigui no fent-se càrrec de les seves responsabilitats econòmiques i socials o amb la seva absència... I després de la separació, el maltractament contra la dona i els fills/filles es torna a activar a través, L’obligació de la dona d’acceptar precisament, d’haver donat la custòdia compartida de les propostes que fa l’agressor les filles i els fills ja que són ara un canal de comunicació són imperatives perquè la forçós per a la mare. majoria de vegades hi ha l’amenaça velada de que si: ‘...dius que no, serà el jutge o la jutgessa qui posi les condicions i pot ser pitjor’.

Aquesta utilització de les nenes i nens per danyar la mare es fa a través del règim de visites, de les vacances o d’altres espais compartits amb el pare.

Com ja hem dit, la ideologia patriarcal ha marcat una assignació de legitimitat a la figura paterna com a simbòlic, però sabem també que els vincles establerts a través del maternatge poden posar en qüestió aquesta legitimitat. És a dir, la relació de cura que moltes dones poden establir amb els seus fills i filles fora d’aquest àmbit de violència continuada dóna la possibilitat de trencar dualitats i estereotips i les mares tenen l’oportunitat de donar una atenció més propera i tranquil·la, més assertiva i amb poder per exercir la seva autoritat davant els menors i ocupar-se així de la seva educació, sense haver d’estar estressades i impotents dins un cercle viciós de persecució i de qüestionament. Es per tot això que ens preguntem si les dones poden confiar en la justícia.

La percepció de moltes dones és de dubte i de molta desconfiança perquè malgrat la normativa penal i civil a Catalunya, la interpretació i l’aplicació d’aquestes normes depèn encara del jutge o tribunal que conegui de l’assumpte. El conveni d’Estambul (5), la darrera legislació en matèria de violència contra les dones a nivell europeu, estipula normativa clara en relació amb la custòdia dels menors, els règims de visites i les obligacions econòmiques dels progenitors. Aquestes recomanacions encara no estan del tot incorporades a la jurisprudència del nostre país. Les lleis ens orienten i donen un marc de relació i convivència, però la interpretació de la llei no sempre és justa ni respon a les necessitats de les persones. En el cas de nenes i nens menors poques vegades són escoltats respecte al seu desig de convivència amb els progenitors, tot i que les criatures saben qui els cuida, qui els tracta bé i qui no ho fa. Escoltar-los de forma curosa ens donaria molta informació sobre la realitat de les seves vivències familiars. “Cal tenir presents els efectes que la vivència de violència genera en les dones i que, sovint, dificulten la possibilitat de la seva acció. Quan aquestes dones, amb tot allò que representa estar en una situació de violència masclista elles i les seves criatures, demanen ajut, el primer que esperen és credibilitat. Credibilitat en relació a la seva experiència en tant que mares, en la necessitat de la cura de les criatures, en la necessitat de protecció. Saber-se cregudes és imprescindible per poder confiar en els recursos d’ajut, és el primer pas per poder iniciar el seu procés de sortida d’aquella situació. Credibilitat, validació a la seva forma d’afrontar i de fer, celeritat en les respostes, suport en la marentalitat i, molt important, garantia de protecció de les seves criatures.” (6)

Beatriu Masià Masià Terapeuta especialista en atenció a dones víctimes de violència masclista i domèstica Formadora col·laboradora en Postgrau en Gènere i Igualtat d’Oportunitats de la UAB Formadora col·laboradora en el Postgrau de Violència masclista de la UAB http://www.tamaia.org/ Organització Tamaia viure sense violència SCCL

Notes (1) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 9. Informe publicat al web de l’Institut Català de les Dones: http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/estudis-ambit-violencies-masclistes/10anystrajectes-dones-vm-itineraris-vivencies-relats/ (2) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 63. (3) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 12. (4) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 62. (5) Convenio del Consejo de Europa sobre prevención y lucha contra la violencia contra las mujeres y la violencia doméstica. https://www.boe.es/boe/dias/2014/06/06/pdfs/BOE-A-2014-5947.pdf (6) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 63.

Sobre Tamaia http://www.tamaia.org/ . Assessorament al Govern de la Generalitat, a través de l’Institut Català de les Dones, en el Desenvolupament del Pla de Polítiques de Dones. . Participació en l'elaboració del Protocol marc per a la intervenció coordinada contra la violència masclista. Generalitat de Catalunya. . Assessorament a l’Ajuntament de Barcelona en el desenvolupament de mesures de polítiques de dones i violència. . Creu de Sant Jordi 2004.

Les nostres publicacions Temari d’oposicions per a l’accés al Cos d’Advocacia de la Generalitat de Catalunya:

El llibre de Dret constitucional i dret estatutari es troba disponible en versió paper a amazon.es o bé en versió Kindle. En el cas de comprar la versió Kindle podeu dirigir-vos a forumgcat@gmail.com per tal que us facilitem també la versió pdf. Les autores d’aquest llibre són: Berta Bernad, Anna Maria Burgués, Gemma Capdevila, Maria Brugués Mitjans, Carles Serrano, Anna Tayadella, Rosa Maria Díaz Petit, Albert Gómez Herrero.

El llibre Dret Internacional i Dret de la UE es troba disponible en versió paper a amazon.es o bé en versió Kindle també a amazon.es. En el supòsit de comprar la versió Kindle, aquells interessats podeu dirigirvos a forumgcat@gmail.com per tal que us facilitem també la versió pdf. Les autores d’aquest llibre són: Anna Bernad, Queralt Camps, Aranzazu Colom i Carles Serrano.

Maria

Burgués, Berta

Aquest bloc d’Hisenda Pública consta de dos volums, que han estat elaborats per membres del Cos d’advocacia de la Generalitat així com membres de la Intervenció de la Generalitat de Catalunya i Secretaris Interventors de l’Administració local amb habilitació de caràcter nacional. Les autores: Mateo Habibi Astigarraga López, Berta Bernad Sorjús, Anna Maria Burgués Pascual, Elisabeth Fernández Martínez, Esther González Aznar, Laura Malagrida Serdà, Joaquim Martí Ribera, Maria Brugués Mitjans Prunera, Rubèn Ramírez Fernàndez, Joan Miquel Roig Mestre, Carles Serrano i Núñez i Anna Valls Domingo.

Temari de l'oposició per a l'accés al COS SUPERIOR de la Generalitat de Catalunya: opció JURÍDICA – VOLUM I, II i III Aquest llibre, que consta de tres volums ha estat elaborat per membres del Cos d’Advocacia i membres del Cos Superior, tots ells juristes especialitzats en les matèries objecte d’aquest estudi. El contingut s’ajusta al temari de l’oposició per a l’accés al Cos Superior de la Generalitat de Catalunya. El llibre es troba disponible en versió paper a amazon.es o bé en versió Kindle. En el supòsit de comprar la versió Kindle podeu dirigir-vos a forumgcat@gmail.com per tal que us facilitem també la versió pdf.

Les autores són Berta Bernad Sorjús, Queralt Camps Pujol, Gemma Capdevila Ponce, Anna Valls Domingo Gemma Navarro Sauleda, Margarida Pascual Miranda, Neus París Domènech, Sònia Petreñas Lucas, Rubèn Ramírez Fernández, Maria Brugués Mitjans Prunera, Yolanda Hernández Darnés, Joan Miquel Roig Mestre, Núria Romera Santiago, Carles Serrano, Anna Maria Burgués Pascual i Aranzazu Colom Nart.

La nostra revista DIRECTUM

Anna Maria Burgues Pascual, Joan A. Llinares i Gómez, Yolanda Hernández i Darnés, Montserrat Polidura Navio, Aranzazu Colom Nart, Elisabeth Fernández Martínez, Alexandre Peñalver, Josep Pagès i Massó, Marc Marsal Ferret, Xavier Silvestre i Castejón, Lluís-Xavier Toldrà, Carles Serrano i Núñez.

Anna Valls Domingo, Rubén Ramírez Fernández, Anna Tayadella Prat, David Siuraneta Pérez, Diego Gómez Fernández, Tomàs Roy Català, Santi Romeu Sala, Carles Serrano Nuñez, Ricard Brotat i Jubert, Luis M. García Cantón.

Francesc Esteve i Balagué, Yolanda Hernández i Darnés, Encarnació Grau i Corominas, Queralt Camps Pujol, Roser Martí i Torres, Anna Mulà Arribas, Maria del Mar Pérez Velasco, Òscar Roca Safont.

Your World of Legal Intelligence

Descubre las ventajas de suscribir a vLex La suite legal más avanzada que integra una de las mayores colecciones de información jurídica del mundo en una plataforma de inteligencia artiﬁcial

Vincent, el asistente basado en IA.

Eunomia, el asistente virtual de procedimientos

Transforma la búsqueda por palabras clave en una búsqueda contextual, basada en documen tos y asistida por Inteligencia Artiﬁcial. Descubre Vincent.

Permite gestionar y planiﬁcar procedimientos jurídicos de manera práctica y organizada.

Contenidos internacionales

Funcionalidades únicas

Acceso a una amplia selección de textos legislativos refundidos y de resoluciones de Tribunales de Europa.

Acceso a funcionalidades ori entadas a facilitar la compren sión del documento, reforzar la seguridad jurídica y reducir el trabajo de búsqueda al mínimo.

902 301 402

vlex.com

Prácticos vLex Práctico Derechos reales y Práctico de Entidades locales sólo dispo ibles en vLex.

Diseño orientado al resultado vLex es más fácil e intuitiva. Ahorra tiempo y amplía tus cono cimientos fácilmente gracias a un diseño orientado al resultado.

marketing@vlex.com

En aquest núm 4 de DIRECTUM han participat: Dolors Feliu Torrent Narcís Mir i Sala Arantza González López Núria Romera Santiago Gemma Capdevila Ponce Anna Magnet Planas Maite Català Pujol Carles Soliva i Hernández Beatriu Masià Masià

Fòrum d’Advocacia de la Generalitat és una associació professional amb caràcter sindical que inicià el seu camí el 23 d’abril de 2018, dia de Sant Jordi, i que neix amb la intenció de participar en la societat catalana i en la seva vida pública i administrativa. DIRECTUM és la revista de Fòrum, en la qual es recull la producció doctrinal, jurisprudencial i científica que l’entitat vol posar a disposició del públic interessat.

DIRECTUM NÚM. 4

Articles inside

Archivo de actuaciones por falta de personación de los beneficiarios de la justicia gratuita

Confien les dones en la justícia?

DIRECTUM