__MAIN_TEXT__
feature-image

24 minute read

Confien les dones en la justícia?

DIRECTUM

drets humans

Confien les dones en la justícia ?

Recentment en els mitjans de comunicació es va informar el cas de Maria, una dona uruguaiana que va demanar suport al Consolat del seu país davant l’obligació d’entregar la seva filla al pare. La jutgessa que portava el cas li havia atorgat la custodia de la nena malgrat fer quatre anys que pare i filla no tenien cap relació. L’ordre judicial estipulava l’entrega de la nena al pare i atorgava a la mare dues hores de visita a la setmana.

Aquesta actuació judicial, incomprensible des de la perspectiva dels drets de la menor, que comportava per a la nena ser separada de la seva mare de forma traumàtica, a més sense escoltar i atendre la menor que no volia anar amb el pare, ens serveix per posar sobre la taula la realitat amb la qual es troben dones mares i víctimes de violència masclista a Catalunya.

La dinàmica establerta en els jutjats de família de donar gairebé sempre la custòdia compartida tal i com s’està aplicant en incloure els casos de violència, més que avença en equitat, constantment està posant de manifest la manca de credibilitat que pateixen les dones víctimes de violència masclista en el nostre sistema jurídic a qui no se’ls acredita per la via penal les situacions de violència masclista.

Es fa palès en els nostre tribunals la mancança d’una formació en violència de gènere i en el seu efecte sobre les víctimes, en els vincles familiars respecte dels menors que estiguin involucrats, i les necessitats no només de resolució jurídica, si no també de cura dels qui la pateixen.

La violència masclista a la parella té un gran poder de perversió dels vincles humans d’afecte, amor i relació, especialment necessaris en les etapes primeres del desenvolupament, però també durant tota la vida.

En la nostra experiència d’acompanyament a dones en situació de violència masclista hem observat com la violència cap a la mare i cap a fills i filles pot danyar profundament els vincles entre mares i fills i filles, i crear nombroses dificultats per al seu manteniment. És una situació que afecta l’experiència com a fill/filla però es manté en el temps i afecta també la persona que seràs i tots els vincles familiars que formaràs. La violència viscuda en cada etapa de vida ressonarà per als fills en la mateixa etapa de vida quan siguin adults.

Hem vist com a les mares les preocupa, i molt, l’efecte que té en les criatures aquesta violència, tant durant la convivència amb el pare com posterior a la separació i també els efectes que té en les relacions entre elles i els seus fills i filles. No és fàcil perquè si que en té d’efectes, i molt greus.

En el cas de la Maria, el fet de tancar un expedient de violència masclista viscuda per la mare i no donar credibilitat a la denúncia per uns ‘suposats’ abusos sexuals per part del pare a la nena, quan va ser una qüestió que sí va quedar validada com altament probable per professionals del país d’origen, però que van ser rebutjats per les instàncies competents catalanes -el Servei d’Assessorament en l’àmbit de la família (SATAF) i l’Equip d’Assessorament Tècnic Penal (EATP)-, i va tenir com a resultat que es donés la custòdia al pare i que automàticament recaigués sobre la mare la sospita.

El fet d’atorgar la custòdia al pare sense valorar el risc que pot suposar per a la nena no només fa mal a la mare, també a la menor que es posa en una situació d’indefensió davant ‘suposats’ abusos, i incideix en el risc de la transgeneracionalitat de la violència. En aquest cas, a més, fa una separació traumàtica de la nena de la mare que és amb qui ha viscut els darrers anys.

“Les estructures del sistema –policials, jurídiques, socials, sanitàries... –qüestionen, desautoritzen, posen en dubte i minimitzen, sistemàticament, el relat de la vivència de la violència masclista i aquest és un dels principals obstacles que confrontem les dones des de l’inici.” (1)

Ens trobem que des dels diferents operadors jurídics el fet que les dones defensin el seu dret i el de les seves criatures a viure sense violència, sigui sospitós d’altres intencions, estigmatitzant-les com a manipuladores, desequilibrades i amb dobles intencions. Per contra la credibilitat dels homes agressors, passa per sobre de les dones víctimes.

Si no s’acredita la violència per la via penal, i fins i tot en casos que s’hi acredita, el pare de les criatures té tot el dret a la custòdia compartida, en una aplicació de la norma que no va ser l’esperit amb el qual es va voler desenvolupar. La custòdia compartida va ser una proposta encetada des d’una visió progressista basada en què els progenitors han de tenir els mateixos drets i responsabilitats i amb la idea que els homes es poguessin incorporar a la criança dels fills, i, per tant, és positiva sempre que els progenitors ho facin des de la responsabilitat i des del seu desig.

“Les dones en situació de violència masclista, saben que els seus agressors no poden ser uns bons pares i saben també que hi ha massa casos en què s’estableix règim de vistes o es concedeix custodia compartida si no es considera provada judicialment la violència masclista, al marge dels indicis, de les denúncies, o d’altres recursos que es podrien posar en valor probatori. La inseguretat davant la resposta del sistema al qual demanen protecció i reparació és motiu de dificultat i desconfiança per apropar-se a demanar ajut.” (2)

El biaix que produeix el patriarcat, també en l’àmbit de la justícia, a través dels prejudicis i els estereotips basats en el gènere i la manca de formació en perspectiva de gènere, fa que quan els pares s’interessen per la custòdia de les criatures no generin dubtes sinó empatia. El fet de ser homes els dona una credibilitat que no han de demostrar. Els privilegis atribuïts a la masculinitat

hegemònica no requereixen de demostració. Quan reclamen les criatures ja se’ls hi dona un estatus de bon pare. A les mares se les hi suposa l’obligació, als pares la voluntat.

El fet de reclamar la custòdia genera actituds de benvolença i admiració cap aquests “suposats” bons pares que lluiten per tenir les seves criatures després de la separació, encara que durant el temps de convivència no sabessin: ni quin número de peu calça el/la seu/seva fill/a, ni la talla del jersei, a quin curs està, ni qui són les/els seves/seus amigues i amics. Aquest substrat patriarcal de reconeixement cap als pares que reclamen, que posen demandes judicials continuades, obvia que són els homes qui utilitzen la violència de forma majoritària.

“Així trobem que, respecte de qui exerceix les violències masclistes, respecte de l’autoria d’aquestes violències, s’ha generat un buit de referència que en dificulta l’abordatge des d’una perspectiva de prevenció. El subjecte de l’acció desapareix dels consensos que sobre abordatges de les violències masclistes es desenvolupen. L ’afirmació que són els homes qui exerceixen les violències masclistes i que és en el procés de socialització diferencial de gènere que els homes incorporen la posició del privilegi respecte de les dones fins al punt de poder-les violentar, incomoda. Potser és aquesta incomoditat la que ens porta a obviarlos del relat i a centrar-nos en la urgència de transformació de les dones, en tant que víctimes.” (3) “L’experiència de la violència masclista fa que les dones es trobin en una situació de risc, hi ha risc emocional, econòmic, d’integritat física, cansament, desorientació, por... I amb aquesta percepció de risc les dones saben de la responsabilitat de protegir als seus fills i filles perquè és l’altre progenitor el qui els està posant directament en risc. Una de les pràctiques més comunes i, potser poc significada, és la violència econòmica que col·loca les criatures en situació de gran vulnerabilitat.” (4)

La justícia patriarcal i misògina dona tots els drets al Pater Familias i cap responsabilitat. El dret romà continua vigent en les mentalitats de moltes i molts administradors de justícia. Ara com antuvi les dones i llurs fills i filles continuen estan en risc i morint per aquesta concepció atàvica.

A Catalunya les ordres de protecció per a dones en situació de violència masclista són de les més baixes de l’estat espanyol. Això vol dir que no s’ha acreditat suficientment la violència que relata la dona. Aquesta acreditació depèn de tot un seguit d’agents que no sempre tenen la capacitació necessària per entendre i objectivar el relat de les dones quan fan una denúncia, ja sigui perquè no hi ha assistència lletrada o perquè els indicadors de risc no recullen tots els indicadors de violència psicològica, econòmica, ambiental, que conformen la violència masclista, a més de la violència física que és l’única que ara per ara es té en consideració.

Quan existeix violència en el marc de les relacions afectives amb criatures demanar la custodia compartida és una manera de continuar fent mal a la mare i als fills a la vegada. Sabem, doncs,

que és un camp fet servir pel subjecte que exerceix la violència (no sempre física) per no perdre el poder sobre la situació, i aquesta és una realitat habitual en aquest àmbit avui a Catalunya.

Els processos judicials als quals s’enfronten moltes dones poden comportar avaluacions, peritatges, declaracions dels menors..., que les mares han de poder sostenir en el doble sentit d’acompanyar els menors, i moltes vegades també de sentir-se responsables d’haver-los donat un pare mal tractador.

Sabem que després de la separació la relació entre el progenitor abusador i el nen/a continua tenint efectes en el sentit que posa a prova contínuament la il·lusió de la relació: el desig de tot nen o nena de tenir un pare/mare/persona adulta que compleixi aquesta funció i trobar-se que en la realitat se’ls utilitza per continuar exercint una relació de violència a través del vincle que el menor estableix amb aquest progenitor.

Aquesta utilització pot ser en sentit doble ja que, per una part, es vol danyar les mares i, per l’altra, es danya als menors pel fet d’utilitzar-los amb aquesta finalitat.

D’altra banda s’ha de pensar que els nens i nenes que viuen aquestes situacions senten un gran dolor per l’abandonament dels pares. Aquest abandonament s’expressa de diferents maneres, ja sigui no fent-se càrrec de les seves responsabilitats econòmiques i socials o amb la seva absència... I després de la separació, el maltractament contra la dona i els fills/filles es torna a activar a través, precisament, d’haver donat la custòdia compartida de les filles i els fills ja que són ara un canal de comunicació forçós per a la mare. Aquesta utilització de les nenes i nens per danyar la mare es fa a través del règim de visites, de les vacances o d’altres espais compartits amb el pare. L’obligació de la dona d’acceptar les propostes que fa l’agressor són imperatives perquè la majoria de vegades hi ha l’amenaça velada de que si: ‘...dius que no, serà el jutge o la jutgessa qui posi les condicions i pot ser pitjor’.

Com ja hem dit, la ideologia patriarcal ha marcat una assignació de legitimitat a la figura paterna com a simbòlic, però sabem també que els vincles establerts a través del maternatge poden posar en qüestió aquesta legitimitat. És a dir, la relació de cura que moltes dones poden establir amb els seus fills i filles fora d’aquest àmbit de violència continuada dóna la possibilitat de trencar dualitats i estereotips i les mares tenen l’oportunitat de donar una atenció més propera i tranquil·la, més assertiva i amb poder per exercir la seva autoritat davant els menors i ocupar-se així de la seva educació, sense haver d’estar estressades i impotents dins un cercle viciós de persecució i de qüestionament.

Es per tot això que ens preguntem si les dones poden confiar en la justícia.

La percepció de moltes dones és de dubte i de molta desconfiança perquè malgrat la normativa penal i civil a Catalunya, la interpretació i l’aplicació d’aquestes normes depèn encara del jutge o tribunal que conegui de l’assumpte.

El conveni d’Estambul (5), la darrera legislació en matèria de violència contra les dones a nivell europeu, estipula normativa clara en relació amb la custòdia dels menors, els règims de visites i les obligacions econòmiques dels progenitors. Aquestes recomanacions encara no estan del tot incorporades a la jurisprudència del nostre país.

Les lleis ens orienten i donen un marc de relació i convivència, però la interpretació de la llei no sempre és justa ni respon a les necessitats de les persones.

En el cas de nenes i nens menors poques vegades són escoltats respecte al seu desig de convivència amb els progenitors, tot i que les criatures saben qui els cuida, qui els tracta bé i qui no ho fa. Escoltar-los de forma curosa ens donaria molta informació sobre la realitat de les seves vivències familiars.

“Cal tenir presents els efectes que la vivència de violència genera en les dones i que, sovint, dificulten la possibilitat de la seva acció. Quan aquestes dones, amb tot allò que representa estar en una situació de violència masclista elles i les seves criatures, demanen ajut, el primer que esperen és credibilitat. Credibilitat en relació a la seva experiència en tant que mares, en la necessitat de la cura de les criatures, en la necessitat de protecció.

Saber-se cregudes és imprescindible per poder confiar en els recursos d’ajut, és el primer pas per poder iniciar el seu procés de sortida d’aquella situació. Credibilitat, validació a la seva forma d’afrontar i de fer, celeritat en les respostes, suport en la marentalitat i, molt important, garantia de protecció de les seves criatures.” (6)

Beatriu Masià Masià Terapeuta especialista en atenció a dones víctimes de violència masclista i domèstica Formadora col·laboradora en Postgrau en Gènere i Igualtat d’Oportunitats de la UAB Formadora col·laboradora en el Postgrau de Violència masclista de la UAB http://www.tamaia.org/ Organització Tamaia viure sense violència SCCL

Notes

(1) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 9. Informe publicat al web de l’Institut Català de les Dones: http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/estudis-ambit-violencies-masclistes/10anystrajectes-dones-vm-itineraris-vivencies-relats/ (2) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 63. (3) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 12. (4) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 62. (5) Convenio del Consejo de Europa sobre prevención y lucha contra la violencia contra las mujeres y la violencia doméstica. https://www.boe.es/boe/dias/2014/06/06/pdfs/BOE-A-2014-5947.pdf (6) 10 ANYS DE TRAJECTES DE DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA: ITINERARIS, VIVÈNCIES I RELATS. Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. Desè aniversari. Pàg. 63.

Sobre Tamaia http://www.tamaia.org/ . Assessorament al Govern de la Generalitat, a través de l’Institut Català de les Dones, en el Desenvolupament del Pla de Polítiques de Dones. . Participació en l'elaboració del Protocol marc pera la intervenció coordinada contra la violència masclista. Generalitat de Catalunya. . Assessorament a l’Ajuntament de Barcelona en el desenvolupament de mesures de polítiques de dones i violència. . Creu de Sant Jordi 2004.

Narcís Mir i Sala

Arantza González López

Núria Romera Santiago

Gemma Capdevila Ponce

Anna Magnet Planas

Maite Català Pujol

Carles Soliva i Hernández

Beatriu Masià Masià

Fòrum d’Advocacia de la Generalitat és una associació professional amb caràcter sindical que inicià el seu camí el 23 d’abril de 2018, dia de Sant Jordi, i que neix amb la intenció de participar en la societat catalana i en la seva vida pública i administrativa.

DIRECTUM és la revista de Fòrum, en la qual es recull la producció doctrinal, jurisprudencial i científica que l’entitat vol posar a disposició del públic interessat.

DIRECTUM

Confien les dones en la justícia ?

Recentment en els mitjans de comunicació es va informar el cas de Maria, una dona uruguaiana que va demanar suport al Consolat del seu país davant l’obligació d’entregar la seva filla al pare. La jutgessa que portava el cas li havia atorgat la custodia de la nena malgrat fer quatre anys que pare i filla no tenien cap relació. L’ordre judicial estipulava l’entrega de la nena al pare i atorgava a la mare dues hores de visita a la setmana.

Aquesta actuació judicial, incomprensible des de la perspectiva dels drets de la menor, que comportava per a la nena ser separada de la seva mare de forma traumàtica, a més sense escoltar i atendre la menor que no volia anar amb el pare, ens serveix per posar sobre la taula la realitat amb la qual es troben dones mares i víctimes de violència masclista a Catalunya.

La dinàmica establerta en els jutjats de família de donar gairebé sempre la custòdia compartida tal i com s’està aplicant en incloure els casos de violència, més que avença en equitat, constantment està posant de manifest la manca de credibilitat que pateixen les dones víctimes de violència masclista en el nostre sistema jurídic a qui no se’ls acredita per la via penal les situacions de violència masclista.

Es fa palès en els nostre tribunals la mancança d’una formació en violència de gènere i en el seu efecte sobre les víctimes, en els vincles familiars respecte dels menors que estiguin involucrats, i les necessitats no només de resolució jurídica, si no també de cura dels qui la pateixen.

La violència masclista a la parella té un gran poder de perversió dels vincles humans d’afecte, amor i relació, especialment necessaris en les etapes primeres del desenvolupament, però també durant tota la vida.

En la nostra experiència d’acompanyament a dones en situació de violència masclista hem observat com la violència cap a la mare i cap a fills i filles pot danyar profundament els vincles entre mares i fills i filles, i crear nombroses dificultats per al seu manteniment. És una situació que afecta l’experiència com a fill/filla però es manté en el temps i afecta també la persona que seràs i tots els vincles familiars que formaràs. La violència viscuda en cada etapa de vida ressonarà per als fills en la mateixa etapa de vida quan siguin adults.

Hem vist com a les mares les preocupa, i molt, l’efecte que té en les criatures aquesta violència, tant durant la convivència amb el pare com posterior a la separació i també els efectes que té en les relacions entre elles i els seus fills i filles. No és fàcil perquè si que en té d’efectes, i molt greus.

En el cas de la Maria, el fet de tancar un expedient de violència masclista viscuda per la mare i no donar credibilitat a la denúncia per uns ‘suposats’ abusos sexuals per part del pare a la nena, quan va ser una qüestió que sí va quedar validada com altament probable per professionals del país d’origen, però que van ser rebutjats per les instàncies competents catalanes -el Servei d’Assessorament en l’àmbit de la família (SATAF) i l’Equip d’Assessorament Tècnic Penal (EATP)-, i va tenir com a resultat que es donés la custòdia al pare i que automàticament recaigués sobre la mare la sospita.

El fet d’atorgar la custòdia al pare sense valorar el risc que pot suposar per a la nena no només fa mal a la mare, també a la menor que es posa en una situació d’indefensió davant ‘suposats’ abusos, i incideix en el risc de la transgeneracionalitat de la violència. En aquest cas, a més, fa una separació traumàtica de la nena de la mare que és amb qui ha viscut els darrers anys.

“Les estructures del sistema –policials, jurídiques, socials, sanitàries... – qüestionen, desautoritzen, posen en dubte i minimitzen, sistemàticament, el relat de la vivència de la violència masclista i aquest és un dels principals obstacles que confrontem les dones des de l’inici.” (1)

Ens trobem que des dels diferents operadors jurídics el fet que les dones defensin el seu dret i el de les seves criatures a viure sense violència, sigui sospitós d’altres intencions, estigmatitzant-les com a manipuladores, desequilibrades i amb dobles intencions. Per contra la credibilitat dels homes agressors, passa per sobre de les dones víctimes.

Si no s’acredita la violència per la via penal, i fins i tot en casos que s’hi acredita, el pare de les criatures té tot el dret a la custòdia compartida, en una aplicació de la norma que no va ser l’esperit amb el qual es va voler desenvolupar. La custòdia compartida va ser una proposta encetada des d’una visió progressista basada en què els progenitors han de tenir els mateixos drets i responsabilitats i amb la idea que els homes es poguessin incorporar a la criança dels fills, i, per tant, és positiva sempre que els progenitors ho facin des de la responsabilitat i des del seu desig.

“Les dones en situació de violència masclista, saben que els seus agressors no poden ser uns bons pares i saben també que hi ha massa casos en què s’estableix règim de vistes o es concedeix custodia compartida si no es considera provada judicialment la violència masclista, al marge dels indicis, de les denúncies, o d’altres recursos que es podrien posar en valor probatori. La inseguretat davant la resposta del sistema al qual demanen protecció i reparació és motiu de dificultat i desconfiança per apropar-se a demanar ajut.” (2)

El biaix que produeix el patriarcat, també en l’àmbit de la justícia, a través dels prejudicis i els estereotips basats en el gènere i la manca de formació en perspectiva de gènere, fa que quan els pares s’interessen per la custòdia de les criatures no generin dubtes sinó empatia. El fet de ser homes els dona una credibilitat que no han de demostrar. Els privilegis atribuïts a la masculinitat

hegemònica no requereixen de demostració. Quan reclamen les criatures ja se’ls hi dona un estatus de bon pare. A les mares se les hi suposa l’obligació, als pares la voluntat.

El fet de reclamar la custòdia genera actituds de benvolença i admiració cap aquests “suposats” bons pares que lluiten per tenir les seves criatures després de la separació, encara que durant el temps de convivència no sabessin: ni quin número de peu calça el/la seu/seva fill/a, ni la talla del jersei, a quin curs està, ni qui són les/els seves/seus amigues i amics.

Aquest substrat patriarcal de reconeixement cap als pares que reclamen, que posen demandes judicials continuades, obvia que són els homes qui utilitzen la violència de forma majoritària.

“Així trobem que, respecte de qui exerceix les violències masclistes, respecte de l’autoria d’aquestes violències, s’ha generat un buit de referència que en dificulta l’abordatge des d’una perspectiva de prevenció. El subjecte de l’acció desapareix dels consensos que sobre abordatges de les violències masclistes es desenvolupen. L’afirmació que són els homes qui exerceixen les violències masclistes i que és en el procés de socialització diferencial de

gènere que els homes incorporen la posició del privilegi respecte de les dones fins al punt de poder-les violentar, incomoda. Potser és aquesta incomoditat la que ens porta a obviarlos del relat i a centrar-nos en la urgència de transformació de les dones, en tant que víctimes.” (3)

La justícia patriarcal i misògina dona tots els drets al Pater Familias i cap responsabilitat. El dret romà continua vigent en les mentalitats de moltes i molts administradors de justícia. Ara com antuvi les dones i llurs fills i filles continuen estan en risc i morint per aquesta concepció atàvica.

A Catalunya les ordres de protecció per a dones en situació de violència masclista són de les més baixes de l’estat espanyol. Això vol dir que no s’ha acreditat suficientment la violència que relata la dona. Aquesta acreditació depèn de tot un seguit d’agents que no sempre tenen la capacitació necessària per entendre i objectivar el relat de les dones quan fan una denúncia, ja sigui perquè no hi ha assistència lletrada o perquè els indicadors de risc no recullen tots els indicadors de violència psicològica, econòmica, ambiental, que conformen la violència masclista, a més de la violència física que és l’única que ara per ara es té en consideració.

Quan existeix violència en el marc de les relacions afectives amb criatures demanar la custodia compartida és una manera de continuar fent mal a la mare i als fills a la vegada. Sabem, doncs,

que és un camp fet servir pel subjecte que exerceix la violència (no sempre física) per no perdre el poder sobre la situació, i aquesta és una realitat habitual en aquest àmbit avui a Catalunya.

Els processos judicials als quals s’enfronten moltes dones poden comportar avaluacions, peritatges, declaracions dels menors..., que les mares han de poder sostenir en el doble sentit d’acompanyar els menors, i moltes vegades també de sentir-se responsables d’haver-los donat un pare mal tractador.

Sabem que després de la separació la relació entre el progenitor abusador i el nen/a continua tenint efectes en el sentit que posa a prova contínuament la il·lusió de la relació: el desig de tot nen o nena de tenir un pare/mare/persona adulta que compleixi aquesta funció i trobar-se que en la realitat se’ls utilitza per continuar exercint una relació de violència a través del vincle que el menor estableix amb aquest progenitor.

Aquesta utilització pot ser en sentit doble ja que, per una part, es vol danyar les mares i, per l’altra, es danya als menors pel fet d’utilitzar-los amb aquesta finalitat.

D’altra banda s’ha de pensar que els nens i nenes que viuen aquestes situacions senten un gran dolor per l’abandonament dels pares. Aquest abandonament s’expressa de diferents maneres, ja sigui no fent-se càrrec de les seves responsabilitats econòmiques i socials o amb la seva absència... I després de la separació, el maltractament

contra la dona i els fills/filles es torna a activar a través, precisament, d’haver donat la custòdia compartida de les filles i els fills ja que són ara un canal de comunicació forçós per a la mare.

Aquesta utilització de les nenes i nens per danyar la mare es fa a través del règim de visites, de les vacances o d’altres espais compartits amb el pare.

Com ja hem dit, la ideologia patriarcal ha marcat una assignació de legitimitat a la figura paterna com a simbòlic, però sabem també que els vincles establerts a través del maternatge poden posar en qüestió aquesta legitimitat. És a dir, la relació de cura que moltes dones poden establir amb els seus fills i filles fora d’aquest àmbit de violència continuada dóna la possibilitat de trencar dualitats i estereotips i les mares tenen l’oportunitat de donar una atenció més propera i tranquil·la, més assertiva i amb poder per exercir la seva autoritat davant els menors i ocupar-se així de la seva educació, sense haver d’estar estressades i impotents dins un cercle viciós de persecució i de qüestionament.

La percepció de moltes dones és de dubte i de molta desconfiança perquè malgrat la normativa penal i civil a Catalunya, la interpretació i l’aplicació d’aquestes normes depèn encara del jutge o tribunal que conegui de l’assumpte.

El conveni d’Estambul (5), la darrera legislació en matèria de violència contra les dones a nivell europeu, estipula normativa clara en relació amb la custòdia dels menors, els règims de visites i les obligacions econòmiques dels progenitors. Aquestes recomanacions encara no estan del tot incorporades a la jurisprudència del nostre país.

En el cas de nenes i nens menors poques vegades són escoltats respecte al seu desig de convivència amb els progenitors, tot i que les criatures saben qui els cuida, qui els tracta bé i qui no ho fa. Escoltar-los de forma curosa ens donaria molta informació sobre la realitat de les seves vivències familiars.

“Cal tenir presents els efectes que la vivència de violència genera en les dones i que, sovint, dificulten la possibilitat de la seva acció. Quan aquestes dones, amb tot allò que representa estar en una situació de violència masclista elles i les seves criatures, demanen ajut, el primer que esperen és credibilitat. Credibilitat en relació a la seva experiència en tant que mares, en la necessitat de la cura de les criatures, en la necessitat de protecció.

Saber-se cregudes és imprescindible per poder confiar en els recursos d’ajut, és el primer pas per poder iniciar el seu procés de sortida d’aquella situació. Credibilitat, validació a la seva forma d’afrontar i de fer, celeritat en les respostes, suport en la marentalitat i, molt important, garantia de protecció de les seves criatures.” (6)

Beatriu Masià Masià Terapeuta especialista en atenció a dones víctimes de violència masclista i domèstica Formadora col·laboradora en Postgrau en Gènere i Igualtat d’Oportunitats de la UAB