l’entrevista | Alba Fernández Pous | AUTORA DE LES VIDES BLAVES
“De vegades ni imaginem quina història hi pot haver darrera del que veiem o ens mostra una persona”
V
a néixer a Sant Andreu i, xerrant amb ella, podem intuir que pràcticament des de que va posar els peus al carrer Gran ha estat un remolí. Es defineix com una persona gens tranquil·la, que no sap cuinar, ni conduir, ni nedar bé. I que escriu mentre camina, a risc de ser atropellada. És Diplomada en Educació Social per la UAB, i Màster en Conflictologia Especialitat en Mediació Familiar i Educativa per la UOC. Actualment, treballa d'impulsora i coordinadora de Projectes. Té un blog personal, ‘Te a les golfes’, i publica relats a la Revista Mirall. I entre tot això ha trobat el temps per escriure un llibre intimista que podria ser la història de qualsevol de nosaltres: Les vides blaves, editat per Triangular Edicions. Amb el rerefons d’un poble amb un pont que duu al mar, l’Alba descriu les vivències més íntimes de les persones que hi viuen, i que acaben retrobant-se i abraçant-se. Hem tingut la sort i el plaer de poder parlar amb ella perquè ens expliqui més secrets sobre la història de Les vides blaves i sobre la seva visió de la vida. Al llibre defineixes les vides blaves com la vida trista i secreta de les persones. Creus que presumim de ‘vides alegres’ i amaguem la part trista? “La realitat és que la tristesa no sabem ben bé com gestionar-la.
656_febrer.indd 10
És un sentiment present en la vida de tothom, però no ens han ensenyat a parlar-ne, a afrontar-la, a reconèixer que no en sabem prou, que no sabem què fer ni quan la sentim ni quan la percebem en els altres. Qui no l’amaga, sovint es torna una molèstia, o genera incomoditat al seu voltant. El que és innegable és que tothom l’ha viscut en algun moment. I també moltes persones en secret, pel què diran, pel que hi ha darrera, per no molestar, pels motius que sigui. Les xarxes socials ens obliguen a mostrar la nostra imatge més feliç i amable, i reservem la tristesa, o la duresa d’algunes vivències o situacions puntuals, o de temes que encara són tabús (quina tristesa, oi?), i els programem per experimentar-los en un temps limitat, acotats en un temps, amb inici i final. Això ens fa sentir que hi tenim cert control sobre elles, que hi podrem entrar i sortir-ne després, com en una obra de teatre, un film, una exposició de fotografies, una cançó... No recordo que mai ningú, ni a l’escola, ni a la universitat ni enlloc, hagi dedicat temps a parlar de la tristesa. A parlar-ne, debatre, donar-li espai. El problema és quan després allò que has viscut et remou, o se’t queda a dins, i et recorda a... Què fem amb això? Ens fem un selfie somrient, callem o el guardem dins d’un calaixet. Tenim armaris sencers, tots ben plens d’històries blaves! I si les compartim? Jo crec que fer-ho és un cant a la vida”.
14/02/2020 17:14:44
