SUMARI

El refugi antiaeri de la plaça Mercadal E l desenvolupament de l’aviació militar durant la Iª Guerra Mundial (1914-18) va marcar una nova amenaça que es va anar perfeccionant durant el Període d’entreguerres (1918-39). La Guerra Civil Espanyola (1936-39) va ser el tauler de proves per l’aviació que després va ser essencial durant la IIª Guerra Mundial (1939-45). El primer bombardeig feixista sobre Barcelona va ser el 13 de febrer de 1937 des del destructor italià Eugenio Di Savoia amb l’objectiu de causar el pànic entre la població civil. A partir d’aquell moment, els ciutadans van començar la construcció de fins a 1.300 refugis per tal de poder-se amagar durant els bombardejos. Al llarg de la guerra, la ciutat de Barcelona va patir 194 bombardejos amb més de 2.500 morts i 7.000 ferits, majoritàriament de la mà de l’aviació italiana (aliada de Franco). La Generalitat de Catalunya organitzava els refugis, donava instruccions i normes d’ús des de la Junta de Defensa Passiva mentre que els veïns -de forma autoorganitzada i autofinançada- els construïen durant el seu temps de lleure, acumulant les terres pels carrers que eren utilitzades alhora pels nens per jugar. Un cop enllestien una part del túnel, s’aixecaven les parets amb maons i el sostre es cobria amb volta catalana, fet que el feia més resistent. Així, poc a poc s’anava avançant i construint. Les fàbriques i les casernes van fer de Sant Andreu un objectiu de guerra i els veïns van construir més d’una trentena de refugis entre els quals trobem el 439, situat sota les voltes del mercat. Aquest refugi havia de ser un gran projecte amb cabuda per 4.300 persones i 9 accessos distribuïts pels carrers Pons i Gallarza, Montpeller, Bascònia, Mercat i Arcs però l’obra no es va acabar. El refugi va ser utilitzat entre 1938 i gener de 1939 quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona. Un cop acabada la guerra, la majoria van ser tapiats. Vuitanta anys després, degut a la construcció del nou mercat, els responsables de l’obra van contractar a l’empresa d’arqueologia ABANS SL que de la mà de l’arqueòleg Óscar Varas va realitzar una excavació del mateix per tal de comprovar el seu estat. El refugi estava cobert de sorres, poc a poc es va anar treien i descobrint un passadís molt ben conservat –amb part de les baranes i l’antiga instal·lació elèctrica- de 15 metres de llarg, 1’90m d’alçada i 1’40m d’ample. Malauradament, un cop es va arribar a l’accés tapiat, la cosa va canviar. Acompanyats de la Unitat de Subsòl dels Mossos d’Esquadra es fa poder accedir al seu interior. Allà el refugi ja no tenia més sorra i es podia circular lliurement, tot i això, el passadís arribava fins a un espai que es trobava parcialment enrunat. Les parets laterals d’aquella zona s’havien enfonsat ja que alhora de construir-se, les paret s’havien aixecat amb els maons en posició vertical, fet que permetia utilitzar-ne menys però feia la paret molt més fràgil. Tot i que el projecte del refugi indicava que era molt gran, es va quedar a mig construir i només hi havia dos accessos. Des de les voltes, un passadís en ziga-zaga arribava a una cruïlla, per una banda hi havia un passadís mig enrunat i sense acabar i per l’altre, es passava per dues petites habitacions –d’un metre de profunditat- que sembla que servien per posar un generador elèctric per donar llum i un petit lavabo amb una pica i després, a l’alçada del carrer Mateu Ferran hi havia un nou accés que estava també per construir. El refugi arribava fins la placeta del carrer dels Arcs on es van localitzar les escales que pujaven cap a l’exterior, tapades també un cop acabada la guerra. Amb el que es va documentar i tenint en compte els testimonis de gent que va utilitzar l’entrada del carrer de Montpeller, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias té molt clar que hi havien dos refugis i ja ha sol·licitat l’excavació de l’altre per tal de saber si està en millors condicions i veure si es pot fer visitable.

Jordi Petit

Una altra peça del patrimoni andreuenc enderrocada

No dubtem que l’ampliació de la Clínica Sant Jordi sigui útil i necessària. Però cal fer-la costa de perdre patrimoni? De bon matí, segurament per evitar protestes, va ésser enderrocada la capella de la Clínica Sant Jordi el proppassat 20 de gener . Tot i que actualment estava en desús, en ella s’hi havien realitzat batejos -molts andreuencs i andreuenques nascudes a la clínica hi foren batejats i batejades-, actes religiosos de culte -utilitzat bàsicament per les monges infermeres que hi havia hagut al centre sanitari- i darrerament dipòsit de cadàvers on se'ls practicava l’autòpsia. El xalet neoclàssic -també conegut com Torre del Carril o de la Vídua Boada- situat a la plaça de l'Estació, l'edifici central, si que és salvarà ja que està inclòs dins del catàleg de patrimoni de la ciutat de Barcelona. Abans de ser clínica va ésser propietat de l’empresa francesa Cafès Debray, on hi tenien la factoria. A mitjan dels anys vint del segle passat va ésser llogada pels metges Josep Dencàs i Puigdollers i Agustí Mari Guinart i amb la col·laboració econòmica del doctor Josep Cararach i Mauri fundant la Clínica Sant Jordi. Generacions de famílies hi han estat ateses o hospitalitzades. Qui escriu aquestes ratlles hi va tenir el pare ingressat, on hi va morir una matinada del 7 de març de 1991 després d’una llarga malaltia. Els nous propietaris madrilenys HM Hospitales compren el 2019 el 75% de l'accionariat a la família Cararach i rebategen el complex sanitari com HM Sant Jordi. En un futur no massa llunyà es preveu l'ampliació de la clínica amb la construcció de nous edificis, un dels quals tant alt com la cúpula de l'església parroquial de Sant Andreu de Palomar.

Malauradament el nostre poble perd a cada bogada urbanística un llençol pa-trimonial. En ser perifèria als de la Casa Gran els devem importar poc. És en les nostres mans, com andreneuncs i andreuenques, fer tots els possibles per evitar més danys en el nostre patrimoni, ja per si sol molt desvalgut i descuidat.

Esperem que les rehabilitacions de les cases del carrer Pont i el seu ús com a Centre d'Interpretació del Rec Comtal i de la Història de Sant Andreu de Palomar -amb la capella dels Segadors inclosa- siguin una realitat tangent i l'atracció i orgull per la preservació del nostre passat com a poble i mirall de futur per a les noves generacions.

Pau Vinyes i Roig