CONTINUACIÓ ENTREVISTA

Al teu blog, ‘Te a les golfes’, fa gairebé dos anys, et queixaves que hi ha molta gent que viu impassible davant la realitat que els envolta. Segueixes pensant el mateix, amb els últims esdeveniments que hem viscut? “Ho sostinc. I no ho redueixo al tema polític. A nivell social estem patint una regressió tan brutal, que sovint penso que a part de tenir-nos mig anestesiats devem ser un punt idiotes. Així de clar”.

Parlem ara una mica de tu. Ets Educadora Social i col·labores amb diversos mitjans de comunicació. Vas decidir escollir aquest camí professional precisament per la raó anterior, perquè no pots estar impassible davant el que t’envolta? “No en tinc ni idea. M’ho han demanat, i m’ho he demanat moltes vegades a mi mateixa. Sincerament crec que vaig tenir por de ni tan sols aspirar a ser o fer una altra cosa. A les dones ens passa molt això, però com que hi encaixo bé, i em sembla una bona filosofia de pensament i de vida, la tria, malgrat les pors, no fou tan dolenta! La resta ha anat venint, just en el moment que vaig fer el click i vaig començar, vaig mostrar públicament com era, com pensava, i ha anat passant”.

Ets mare de dos fills. Si mires enrere, què ha millorat en l’educació dels petits durant els últims anys? I què ha empitjorat? “Vull pensar que tothom ho va fer el millor que va poder amb els recursos i educació que tenia. Això m’ajuda a entendre algunes coses. D’altres no tenen excusa i per tant no mereixen que li dediquem cap mena de justificació ni temps per analitzar-les. En el meu cas, he millorat jo, com a dona, sent feminista, i amb la sort de tenir un company amb qui compartim valors. El meu mantra: paciència, amor i sentit comú. Límits i tendresa. I aquí és on hi ha un estira i arronsa en l’educació del moment actual. Tenim feina en batallar encara moltes desigualtats a nivell de gènere i perspectiva LGTBIQ+, educació sexoafectiva, i no ens podem adormir. És un moment crucial i no podem afluixar. Al final, els que venen no són el futur, són el present. Piles! Piles!”

Has arribat a confessar que ets addicta a Twitter, perquè allà (i cito textualment) pots vomitar tot el que et passa pel cap. Quin paper creus que juguen les xarxes socials avui en dia a les nostres vides? “Jo et puc parlar del que significa en la meva vida. I alerta, que això m’ha portat més maldecaps del que la gent sol pensar. Per mi és el meu espai lliure. Dic el que sento i penso, malgrat que no agradi, i fins i tot de que li pugui molestar a algú. Intento ser respectuosa, però sempre sota la premissa de ‘què és el pitjor que pot passar si escrius això? Ho podràs sostenir?’ Doncs pa’ lante. Respectuosa amb qui ho és amb els drets fonamentals. Per la resta, cap mena de miraments. I això si, humor sempre”.

Per acabar, i després de llegir Les vides blaves, pregunta obligada: arribarà aviat la teva segona novel·la? “No en tinc ni punyetera idea! De fet encara m’estranyo que qui hagi passat a paper totes aquestes paraules, hagi estat jo! A la meva vida, les coses passen. Que sigui el que hagi de ser! Total, potser d’aquí a dos dies l’he dinyat, i millor no preocupar-s’hi!” Míriam Pérez