14 minute read
RESTAURACIÓ DE LA CÚPULA DE LA PARRÒQUIA
from Febrer 656
VINE A LESJORNADES DE PORTES OBERTES! 28 DE FEBRER - 17.30HS
Vine a les portes obertes.
Advertisement
Inscriu-t’hi!
Festa de la primavera de la lira 29 de març de 2020
11.30h
CONCURS DE SARDANA ESPORTIVA ON? A la plaça de Can Fabra
Organitza el Grup Sardanista Maig
DINAR POPULAR ON? A la Lira (C. Coroleu, 15) MENÚ: Botifarra amb seques, amanida i postre - Preu: 12 Euros INSCRIPCIONS: infolalira@gmail.com (fins el 20 de març)
14.30h 16.00h
CONCERT- ANIMACIÓ amb Marc Anglarill ON? A la Lira (C. Coroleu, 15) Obert a tots els públics. Hi haurà barra de bar
DONES DESMUNTADES ON? A la Lira (C. Coroleu, 15) Teatre Solidari RESERVES: 644 537 469 Organitza el grup de teatre Somni’ts
18.30h
Restauració de
la cúpula de
Xavier Aragall i Alba Cabrera la parròquia
La cúpula de la parròquia de Sant Andreu de Palomar és un símbol distintiu de Sant Andreu, patrimoni doncs del nostre paisatge i que finalment s’està restaurant i que s’ha deslliurat de la malla protectora que l’embolicava des de feia gairebé 15 anys.
Comparativa de la cúpula i el cupulí i les seves rajoles / ESTEVE CABRÉ
Secció de l’edifici on es pot observar la cúpula exterior i la cúpula interior a l’alçada del tambor E l passat mes de març, l’Institut Català del Sol (INCASOL) informava que estaven licitats poc més d’un milió d’euros per a la restauració de la cúpula de l‘església de Sant Andreu de Palomar. Prop d’un 40% del pressupost és aportat per l’Arquebisbat de Barcelona, i la resta és per part de l’Ajuntament de Barcelona ( 30%) i Generalitat (30%). Si finalment s’adjudicaven, les obres podrien iniciar-se i estar enllestides durant el 2020. Val a dir que no era el primer cop que aquestes obres estaven a punt de començar, de fet, aquesta mateixa notícia la publicava el Cap a Peus l’any 2007. Els retards s’havien acumulat per diversos motius tan econòmics com tècnics. Cal tenir present que la cúpula té 15 metres de diàmetre i està situada a 50 metres d’alçada, essent la segona cúpula més gran de Catalunya, restaurar-la té doncs unes dificultats afegides i precisa una bona planificació tècnica, sobretot a nivell arquitectònic. A finals de maig s’iniciaven les obres, primerament es va haver d’instal·lar una bastida de 66 metres, aproximadament uns 20 pisos, de forma circular en la part superior per tal que es pugui treballar en tot el perímetre de la cúpula. Caldrà arreglar esquerdes causades per la diferència de temperatura entre l’exterior, que sempre rep la radiació del sol i l’interior a l’ombra. També es reforçarà l’estructura de l’edifici i s’eliminaran les humitats. Tot plegat al voltant de 12 mesos de treballs de restauració. Història de l’edifici Hi ha constància de l’existència d’una església des de fa més de mil anys, i durant aquests anys ha anat ampliant-se, restaurant-se i modificant-se fins arribar a l’estat actual. L’ampliació que deixa en peu l’actual edifici comença a gestar-se al segle XIX, amb la gran embranzida que agafa Sant Andreu, que veu multiplicar la seva població per cinc. L’antic temple es quedava petit i calia ampliar-lo. El 1846 s’inicien els treballs d’enderroc de l’antic edifici que tenia parts romàniques i de gòtic tardà. La façana i el coronament del campanar eren del segle XVII. En un principi l’arquitecte que va iniciar les obres va ser Francesc Vallès, però sense un projecte tancat, sinó que anava variant a partir de rebre el finançament necessari. Més endavant s’encarrega a l’arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí i a partir d’aquell moment es pot dir que “el projecte començarà a tenir cara i ulls i serà fidel a un estil d’aquitectura neoclàssic que el seu successor en el càrrec, en Josep Domènech i Estapà, seguirà escenificant però amb el seu propi segell artístic” tal i com recorda l’historiador Pau Vinyes en el seu article sobre la construcció de la parròquia al blog l’Opinió Andreuenca. Domènech i Estapà fou anomenat nou arquitecte arran d’un tràgic fet. L’any 1882 la cúpula interior es va esfondrar, un ensorrament que va causar quatre morts i nombrosos ferits. Les obres es van reprendre i finalment es van acabar el 1904, tot i que només es va construir un dels dos campanars previstos. L’edifici arriba als nostres dies després de ser viu testimoni del segle XX. El 1909 durant la setmana tràgica així com durant la guerra civil el 1936 va ser incendiat. I el 1965 les obres del metro van provocar unes grans esquerdes que no es repararien fins als anys vuitanta.
l'entrevista | Esteve Cabré | ARQUITECTE DE LA PARRÒQUIA DE SANT ANDREU
Parlem amb Esteve Cabré i Puig, ens comenta que és un parroquià més, i el fet de ser arquitecte l’ha permès ser la mà dreta del mossèn a l’hora de tirar endavant el llarg procés que ha permès finalment començar les obres. De fet, fa 24 anys que assessora els diferents mossens que ha tingut la parròquia. Comenta que la seva funció és la d’ajudar i cuidar que no afecti negativament l’edifici i també facilità informació de la història recent i passada, per fer front als imprevistos que surten sobre la marxa.
En termes generals, considera que s’està fent una obra molt completa i seriosa, i a més s’està documentant amb detall perquè d’aquí a 100 anys, si calgués tornar a restaurar-la es pugui fer sense sorpreses.
El projecte de rehabilitar la cúpula ja fa anys que es va iniciar? "Arran d’uns despreniments l’any 1995 amb mossèn Albert Taulé com a Rector es va fer el primer informe. Es detectaren esquerdes i hi havia la preocupació per la caiguda de peces d’obra. Posteriorment amb el Rector mossèn Martí Visa (1997-2007) després de gran dedicació i insistència, es va poder signar un conveni entre el Bisbat, l’Ajuntament i la Generalitat. També es va activar a nivell de Sant Andreu, la campanya Salvem la Cúpula, iniciada per Isabel Roig, una campanya popular per implicar els veïns amb el patrimoni andreuenc”.
Però les obres no s’acaben d’iniciar? “Si, després de 10 anys. El 2006 el conveni estava signat, les obres licitades, però l’empresa adjudicatària va fer fallida el 2007. Va caldre reprendre el projecte i calia fer una nova licitació, però llavors amb la crisi econòmica, la Generalitat malgrat voler, no va poder fer efectiu el seu compromís i es van paralitzar les obres”.
Caldria esperar gairebé 10 anys? "Sí, i en tot aquest temps hem anat renovant la llicència d’obres, instal·lant un parell de xarxes de protecció que cobrien la cúpula, i calia estar a punt per tornar a començar tan aviat com fos possible. I així va ser el 2017. Es va refer el conveni, que calia adaptar-lo a la nova normativa, i el signen Bisbat i Ajuntament, faltava la Generalitat, però llavors arribà l’1 d’Octubre i ho paralitzà tot. Serà a finals de 2018 que finalment la Generalitat signà i el 2019 per fi es posà tot en marxa". Quines són les principals actuacions previstes? "És una obra complexa de rehabilitació, restauració i consolidació. Ha calgut posar dues bastides, una mòbil a l’interior i l’altra fixa a l’exterior de la cúpula inclòs el cupulí. També ha calgut instal·lar un muntacàrregues per a persones i material, que puja fins els 43m d’alçada i una plataforma de treball".
Hi ha dues cúpules? "I tant! Hi ha l’exterior que veiem des del carrer, i la interior que es la que es veu quan som a dins de la parròquia i que no és pas l’interior de la cúpula gran. És una cúpula mes petita que es situa a l’alçada del tambor (veure imatge). A la cúpula es detectà que les rajoles que la recobreixen es trobaven en una situació força pitjor del que semblava".
I llavors què ha calgut fer? "La cúpula exterior és prioritària i s’hi concentren tots els esforços. Per la resta d’obres s’està redactant un Pla Director que a petició del traspassat mossèn Pep Soler el Bisbat hi va donar la seva aprovació. El Pla Director inclourà, entre d’altres, la coberta de l’edifici, el campanar, la il·luminació, les pintures murals d’en Verdaguer a l’interior, la instal·lació elèctrica, les sales parroquials, altres lesions detectades a l’interior del Temple, i.la capella dels Segadors ( aquest és un projecte que s’està portant a terme conjuntament amb el Bisbat i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias)".
Centrem-nos amb la cúpula exterior "Una cosa que no és prou coneguda, és que té una estructura metàl·lica revestida amb rajoles, si bé estructuralment és segura, els diferents materials (metall i obra) tenen diferents comportaments, per exemple quan es dilaten per la calor, i amb el temps això tindrà una incidència remarcable. Cal destacar també que les obres han permès millorar els plànols.
Es pot dir que hem redescobert la cúpula, ara sabem amb precisió com funciona arquitectònicament, i podem entendre com es va fer. També ha permès detectar patologies que abans no es podien veure i així millorar el procés d’intervenció en la restauració. Tanmateix això ha obligat a prioritzar aquelles partides que afecten a la cúpula i això ha comportat la variació amb la planificació dels treballs d’obres".
Quan estarà a punt la cúpula? "Segons la planificació cap a finals de juny, principis de juliol hauria d’estar enllestida. Sorprendran els colors de les rajoles! Ha calgut mirar-les una a una, n’hi ha que es podran reaprofitar, però una gran majoria ha calgut reemplaçar-les per rajoles de qualitat que aguantin la intempèrie molts anys. A més, es va observar que les rajoles dels nervis eren tallades a mà i canviaven de mida així que anaves pujant de la base del nervi cap amunt el cupulí. Tot plegat ha fet pujar molt el pressupost d’aquestes partides, però no el pressupost final".
Cal no oblidar el cupulí, oi? "Efectivament. Les seves rajoles presenten un bon estat, tenen forma d’escata, es netejaran, però no caldrà canviar-les. També caldrà millorar-ne la ventilació. Sabem que els vitralls que hi ha ara, els van posar els anys vuitanta del segle passat, per evitar que la pluja entrés a dins, però caldrà fer canvis perquè hi hagi una millor ventilació interior. També la creu lluirà més perquè s’ha tret una base postissa que s’havia posat per reforçar-la".
Un cop llesta la cúpula, es continuarà amb la rehabilitació de l’edifici? "Mantenint les bones relacions amb les administracions, podrem fer que l’Església de Sant Andreu sigui de tots, i en aquest sentit val a dir que vam obtenir una resposta molt positiva des del Bisbat i que hi ha bona predisposició per part seva. El Pla Director que s’està redactant no està pensat per posar pedaços. Per exemple si no es repara la coberta no té sentit restaurar les pintures d’en Verdaguer".
Doncs sembla que encara hi ha feina per fer... "Sí, i al Bisbat són conscients de que cal fer la coberta. Crec que cal forçar la segona etapa de restauració i rehabilitació, però podem dir que és una obra faraònica i cal ser-ne conscients".
Dies de celebració
La Marta Tolrà es va entestar en que els nostres fills i les noves generacions gaudissin de l’oportunitat d’estimar el teatre, tal com nosaltres ho vam fer de la mà de l’Ignasi Álvarez. Com a company d’ella, ho vam gaudir en la nostra infantesa i adolescència. De fet, la Marta ha estat el gran motor de la regeneració dels Lluïsos, actual SPT. Va apostar pels nanos més petits i, amb la qualitat de les seves produccions, se’ns va fer evident, al Roger Quevedo i a mi, que havíem de recollir la llumeta que havia encès per donar continuïtat a la feina empresa. La seva iniciativa, fruït de l’herència familiar de grans actors (Joan, Lluís, Ignasi Tolrà i ancestres, que no he tingut el plaer de gaudir-los però de qui tinc grans referents per tradició familiar) i el seu amor pel teatre, s’ha traduït en 5 anys d’esforç en els que ha adaptat, musicat, coreografiat i dirigit les peces per a més de 50 nanos en cada una d’elles. No ha estat una tasca fàcil, però els seu tarannà i fermesa, s’ha resolt amb un cúmul de bones produccions que han reeixit en la darrera obra: un compendi, agraïment i celebració del la comesa.
Evidentment, sense la participació d’un grapat de col·laboradors hagués esdevingut una empresa impossible, però allí hi eren any rere any per ajudar a la direcció, llums, escenografia, cant, coreografia, venda d’entrades... i posar ordre entre tanta canalla. Al mes de desembre, presentà un recull, en format de píndoles,
de les propostes representades al llarg dels anys: El conte de Nadal, Polar Express, La reina de les neus, Els pastorets i Little women. La cita nadalenca amb les seves produccions s’ha convertit en tot un clàssic i una convocatòria ineludible del teatre del nostre poble. En tot aquest temps, hem pogut veure com els més grans del grup s’han convertit en homes i dones i, a dia d’avui, ja són reclamats per participar en projectes d’adults.
Així doncs, ,és una festa de l’orgull i la nostàlgia, ben entesa i secundada per la reproducció, prèvia cada escena i en gran format, de les corresponents filmacions de les obres originals. Emotiu, molt emotiu veure com el grup d’actors i actrius van creixent i segueixen compartint l’amor pel teatre. Aquest és el gran guany de l’obra i assoleix amb escreix el seu objectiu, però el recull dels nombrosos números musicals argumentalment inconnexes penalitza el seu ritme per la lentitud dels canvis i la curta durada de les escenes. Feina ingent i solvent la gestió de dues hores de dansa i cant, però cal retreure que l’obra respon més a un format de festival d’escola que al d’un musical. Desitjo que aquesta antologia no respongui al desig d’un punt i final. La feina de la Marta i els seus col·laboradors és encomiable, i tots ells i, especialment ella com a directora, es mereixen 5 estrelles.
Joan Trias
Solvència amb el clàssic
Terra baixa és la darrera proposta de Forat sense Fons, grup teatral prolífic de l’Ateneu de Sant Andreu. Miquel Ángel Mateu afronta a la direcció aquest clàssic d’Àngel Guimerà i en el paper de Tomàs. Quan el màxim responsable teatral del projecte pren el pols a l’obra, interpretant un dels personatges, és una bona referència per determinar-ne la seva particular visió del text... Rotundament fidel i arrelada al clàssic.
I així s’expressa la seva gran recreació de Tomàs, amb la força i el caràcter de la gent de terra endins forjada pel paisatge i el seu temps, en la justa mesura. De ben segur, i així es percep, la seva intenció era impregnar l’obra d’aquest esperit d’autenticitat i, tot i que la peça desprèn en termes generals aquesta fragància, no totes les escenes o personatges participen d’aquesta comunió. És notable la interpretació de Sebastià Ocaña, en el paper de Manelic, però igual que Montse Calix, Marta, la seva caracterització i presència no congenia amb el perfil d’adolescents. Ell acredita bones dots interpretatives, força i intenció però, després de la presentació inicial del seu alter ego, s’agrairia que reduís les revolucions. Hauria guanyat marge de recorregut en l’escena de confrontació amb Sebastià, on no s’entreveu el creixement personal del personatge al haver-se exposat al mal, i matisar el seu encertat dibuix del pastor que, per un excessiu histrionisme, podria procurar una errònia interpretació de la seva senzillesa i innocència. Montse Calix s’enfronta a les primeres escenes a baixes pulsa
cions i posa en risc la seva credibilitat com a Marta de Guimerà. Però ens regala dues excel·lents escenes amb Tomàs i Sebastià, despertant de la letargia, que la projecten com la gran actriu que és. Sebastià, el tercer en discòrdia, és qui surt més malparat de l’envit. Jordi Gordo és addicte al moviment corporal i als desplaçaments sense sentit, acompanyats d’una proclama a l’estil de l’antiga escola que l’aproxima al Clark Gable d’“Allò que el vent s’endugué”; trajo i gomina inclosos. A destacar la interpretació de Marta Henrich, en el paper de Nuri. Desprén frescor i naturalitat, credibilitat i sentit del personatge, però ha de millorar la dicció. El seu to agut de veu reclama especial atenció. Finalment, la sort és desigual per la resta d’intèrprets damunt les taules. Tenen marge de millora en la disposició a l’escenari quan depèn d’ells conquerir l’espai i alguns/algunes han de corregir certs vicis posturals i de moviment; però tots mantenen un bon sentit del ritme interpretatiu. Vull fer menció especial d’Alba Sastre, qui em va convèncer i encantar en el paper de Pepa. Finalment, fer palès que és molt meritori presentar un Guimerà amb la solvència que Forat Sense Fons ha demostrat. Bona mostra d’aquest fet és l’entusiasme que demostrà el públic al final de la representació i el dinamisme i bon ritme de la peça, que transcorre de manera ferma al llarg de les dues hores per esdevenir una bona versió del clàssic.
Joan Trias
