ENTREVISTA A ALBA FERNÁNDEZ POUS

l’entrevista | Alba Fernández Pous | AUTORA DE LES VIDES BLAVES

“De vegades ni imaginem quina història hi pot haver darrera del que veiem o ens mostra una persona”

Va néixer a Sant Andreu i, xerrant amb ella, podem intuir que pràcticament des de que va posar els peus al carrer Gran ha estat un remolí. Es defineix com una persona gens tranquil·la, que no sap cuinar, ni conduir, ni nedar bé. I que escriu mentre camina, a risc de ser atropellada.

És Diplomada en Educació Social per la UAB, i Màster en Conflictologia Especialitat en Mediació Familiar i Educativa per la UOC. Actualment, treballa d'impulsora i coordinadora de Projectes. Té un blog personal, ‘Te a les golfes’, i publica relats a la Revista Mirall. I entre tot això ha trobat el temps per escriure un llibre intimista que podria ser la història de qualsevol de nosaltres: Les vides blaves, editat per Triangular Edicions.

Amb el rerefons d’un poble amb un pont que duu al mar, l’Alba descriu les vivències més íntimes de les persones que hi viuen, i que acaben retrobant-se i abraçant-se. Hem tingut la sort i el plaer de poder parlar amb ella perquè ens expliqui més secrets sobre la història de Les vides blaves i sobre la seva visió de la vida. Al llibre defineixes les vides blaves com la vida trista i secreta de les persones. Creus que presumim de ‘vides alegres’ i amaguem la part trista? “La realitat és que la tristesa no sabem ben bé com gestionar-la. És un sentiment present en la vida de tothom, però no ens han ensenyat a parlar-ne, a afrontar-la, a reconèixer que no en sabem prou, que no sabem què fer ni quan la sentim ni quan la percebem en els altres. Qui no l’amaga, sovint es torna una molèstia, o genera incomoditat al seu voltant. El que és innegable és que tothom l’ha viscut en algun moment. I també moltes persones en secret, pel què diran, pel que hi ha darrera, per no molestar, pels motius que sigui.

Les xarxes socials ens obliguen a mostrar la nostra imatge més feliç i amable, i reservem la tristesa, o la duresa d’algunes vivències o situacions puntuals, o de temes que encara són tabús (quina tristesa, oi?), i els programem per experimentar-los en un temps limitat, acotats en un temps, amb inici i final. Això ens fa sentir que hi tenim cert control sobre elles, que hi podrem entrar i sortir-ne després, com en una obra de teatre, un film, una exposició de fotografies, una cançó... No recordo que mai ningú, ni a l’escola, ni a la universitat ni enlloc, hagi dedicat temps a parlar de la tristesa. A parlar-ne, debatre, donar-li espai. El problema és quan després allò que has viscut et remou, o se’t queda a dins, i et recorda a... Què fem amb això? Ens fem un selfie somrient, callem o el guardem dins d’un calaixet. Tenim armaris sencers, tots ben plens d’històries blaves! I si les compartim? Jo crec que fer-ho és un cant a la vida”.

Per què el color blau (i les seves variants) està tan present al llibre? Què representa per tu? “Per mi la tristesa és blava. També la tendresa, ull. La tristesa i la tendresa, i l’amor, per mi van molt de la mà. I no em sembla gens horrible. I a més, crec que té infinites variants, com el color blau. Per cadascú, la tristesa, fins i tot a partir de la mateixa experiència viscuda, és sentida de forma diversa, amb matisos i ‘tints’ que amaguen un munt de sentiments i emocions al darrera, i em sembla una absoluta meravella! I quan hi vaig trobar la relació, encara em va animar més a indagar en els diversos tons de blau i el significat que hi havia al darrera. No li tinc por a la tristesa. De vegades quedar-t’hi una estoneta, abraçar-la, no defugir-la, et dona consol. I compartir-la. És un bon camí cap a la felicitat”.

El subtítol, ‘Un pont al mar’, és com endinsar-se encara més en la part secreta de la vida dels personatges? O més aviat n’és una sortida? “El mar és blau, immens, profund, indomable, imprevisible, lliure, salvatge... L’aigua i el mar em tenen fascinada de sempre, i alhora els hi tinc temor. Quina millor manera que un pont, on agafar-t’hi, s’hi t’hi endinses? Que et duu i et retorna, i fa de passarel·la, d’element comú, a més de totes i tots els personatges. Un pont al mar, un pont al blau. Un pont a la vida, passant per la tristesa i un munt més d’emocions. Que ens entossudim a separar-les, i es poden viure més d’una en un mateix moment!”.

El llibre parla sobretot de sentiments, de pensaments, de la vida interior dels protagonistes,

viscuts en un entorn petit, un poble, o la casa familiar. Creus que es comporten de manera diferent cap a fora de com són per dins? Això també passa a la vida real? “Oh i tant! De vegades ni imaginem quina història hi pot haver darrera del que veiem o ens mostra una persona. Jo mateixa tinc mil facetes, i em costa molt mostrar quan estic trista, o la gent ho pot interpretar com una altra cosa diferent. I a les famílies... blaus, grocs, negres i liles! Tabús, i silencis, massa sovint per l’herència catòlica que ens han endinyat. Ja fa temps que vaig decidir de no jugar a ser evitativa amb segons quins temes. Ser coherent amb això et comporta pèrdues que al cap d’un temps es tradueixen en guanys. I en millor qualitat de les relacions que mantens o els nous lligams que estableixes. Tenim massa por també a la solitud, i no ens adonem que sols i soles hem estat mantenint sovint l’actitud de fer el que toca, o el que s’espera ’perquè sempre ha estat així’, inclús en família, grups d’amics o entorns propers. Des de llavors tinc menys sentiment de culpa, i la consciència neta i no me’n penedeixo gens”.

A Les vides blaves es barregen molts personatges, amb vides i secrets molt diversos. Tens especial estima a algun dels personatges en concret? Per què? “A totes i tots. Fins i tot als que generen més rebuig. Potser precisament per això. Però, vinga va, em mullo, i et confesso que a la dona anglesa. Perquè ho és tot, i no és res...”.

Hi ha alguna cosa de Sant Andreu al poble de Les vides blaves? “Hi ha totes les meves vides blaves, i les de les persones que estimo, i he estimat. Sobretot, hi ha molt del Txume, que és la millor persona que he conegut mai, i a qui he volgut dedicar aquest llibre. Pel que significava per mi, i per tots els tons de blau que agraeixo que em fes sentir la seva pèrdua. Els estimo amb tota la força que en sóc capaç. I si hi ha molt de mi, hi ha molt de l’entorn on he viscut la major part de la meva vida”. cap a peus | febrer

Què recordes de la teva infantesa a Sant Andreu? “No tinc bon record en general de la meva infantesa. He fet l’exercici de rebuscar en les fotografies i en ben poques surto somrient. Fer-me gran va ser un alliberament i ara m’adono també que una trampa. Fer-se gran massa de pressa, de ben segur que m’ha fet perdre moltes coses que ara mateix no vull que es perdin els meus fills. L’he esborrat en gran part, perquè he entès que deuria ser una nena molt trista, i que potser no se n’adonava ningú, i ni jo mateixa en tenia constància, i en tinc pocs records, i la majoria de color blau, o gris. No em fa cap vergonya explicar-ho. Ho he reparat no fent-me gran mai del tot, i intentant entendre que la vida m’ha donat moltes oportunitats de poder explicar-ho, i de reparar-me. I sincerament, m’agrada moltíssim en el que m’he convertit de gran, i per tant, he tancat el cercle i zero drames!“