PERFIL ANDREUENC

Perfil |Andreu García | FUSTER ANREUENC

“L’ofici t’ha d’agradar perquè és molt dur”

Amb 90 anys acabats de fer l’Andreu Garcia segueix ben actiu i va cada dia al taller a fer un cop de mà al seu fill i al seu net que segueixen la fusteria. El seu avi i el seu pare també van ser fusters, un ofici que ha canviat molt des que ell va començar de ben jove, com també ha canviat la societat i la manera com es vivia ara fa 80 anys.

I és que l’Andreu és també testimoni d’un Sant Andreu que ja no existeix. Amb ell hem parlat doncs de tipus de fusta, d’eines i de mobles, però també hem parlat de com era la infància abans, on al carrer de Neopàtria, on hi té la fusteria i hi viu des de fa 89 anys, hi havia cavallerisses i corrals amb ovelles. prou fusta. Cal pensar que un arbre ha de créixer entre 20 i 25 anys per donar prou fusta bona i avui no hi ha replantació perquè no surt a compte econòmicament. Avui només hi ha grans plantacions de bedoll, però és sobretot per fer pasta de paper tot i que també es fa alguna cosa de fusteria. També hi ha fustes tropicals que procedeixen de zones molt plujoses amb la qual cosa els arbres es fan grans més ràpidament i es poden aprofitar a partir dels 5 a 10 anys. També es fa alguna cosa amb fusta de castanyer, però es gasta poc i cal treballar-la bé perquè per les seves característiques ( els tanins de la fusta) poden sortir taques fosques. Avui la fusta més bona és la caoba, molt agraida a l’hora de treballar, però també és molt cara.

Abans de començar a dedicar-se de ple a ser fuster, l’Andreu va ser sereno municipal, un dels darrers de Barcelona. Durant nou anys i per diferents barris de Barcelona, a peu i sol, feia les funcions de vigilància nocturna en una zona delimitada, normalment unes quatre illes de cases. Per als lectors més joves, cal recordar que el sereno era un empleat que depenia de l’Ajuntament i entre les seves funcions hi havia des d’avisar un metge en cas de malaltia, obrir els portals dels habitatges durant la nit fins a posar pau entre possibles baralles de borratxos, prou freqüents a les nits i fins i tot perseguir lladres. Quan el cos de serenos va desaparèixer l’Andreu no va voler fer el pas que li oferien per ser guaria urbà i va preferir dedicar-se a ser fuster. Primer va estar 7 anys treballant en una empresa de fustes al carrer Aragó fins que el 1957 es va passar a treballar pel seu compte i va obrir la fusteria al carrer Neopàtria, que passats 63 anys segueix plenament activa.

L’ofici ha canviat molt, abans agafàvem el cabàs hi posaves les eines, ribot, serres, escarpia etc. i tota la feina es feia a mà. El primer gran canvi va ser la mecanització, d’entrada les serraries on anaves a tallar les fustes i al taller seguies fent-ho tot a mà, després amb la introducció de les màquines al taller per serrar, polir, rebaixar, fer cantells, foradar etc.

En aquells anys la fusta era bàsicament de pi procedent de Galicia o de Sòria, també es feia alguna cosa amb roure però el d’aquí es molt dur i es feia servir roure americà mes tou i per tant més fàcil de treballar. També es feia servir fusta de plataner, però es tracta d’una fusta que passats 10 anys es corca. L’alzina que és una fusta molt dura i forta es feia servir sobretot per a les rodes i engranatges dels carros de cavalls.

Avui es treballa amb conglomerats i plastificats perquè no hi ha La feina avui és sobretot la reparació a cases antigues, finestres, persianes i portes exteriors aquestes darreres solen ser a partir d’una feina molt artesanal. Però el gruix de la feina actualment son mobles de cuina que es fan tots amb els nous materials (conglomerats i plastificats).

Quan parlem del Sant Andreu que ja no existeix, l’Andreu ens comenta que havia anat a banyar-se i pescar al rec Comtal, i de com els amics de la infància eren una colla amb qui jugaven al carrer, i també que entre les colles hi havia rivalitats que a vegades acabaven amb pedregades.

També ens parla dels ramats de bens que sortien dels corrals del carrer Noepàtria amb Riera d’Horta. Recorda que amb 14 anys havia acompanyat a dur els ramats a peu a l’escorxador que hi havia al carrer Entença.

També ens diu que al carrer Neopàtria hi havia les cavallerisses d’en Pere Lloret ona ara hi ha la fusteria i també on hi ha l’escola Laia i l’edifici d’enfront on hi ha la llar d’infants, tot plegat hi havia més de 100 cavalls.

Al mateix carrer també hi havia en Josep Fontanet (un dels germans Fontanet) que tenia cavalls i carros de transport, explicant això l’Andreu recorda com la seva infantesa va passar entre cavalls i també que el dia dels tres tombs el carrer hi havia una gran mobilització cavalls, carros, traginers...

Recordem que avui es pot visitar el Centre d'Interpretació de la festa dels Tres Tombs a Can Fontanet dins del recinte de la Fabra i Coats i que permet aproximar-nos al que ens comenta l’Andreu.

Xavier Aragall