Barcella 71

NÚMERO 71 | OCTUBRE 2020 | ANY XXIV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

|13| Entrevista

Inèrcia | 7 | Del Sàhara al 23-F | 8 | Cases d’algú |10| Eines digitals transformadores contra la crisi capitalista |15| Albada de Valor 2020: una essència retrobada |17| Alteració del sistema de reg del Partidor |18| La tanca del cinc per cent |19| Centenari del Primer Aplec per la Terra |20| La petjada ecològica de la pandèmia |21| Ciudadanos, punt i final

Punk-rock de la Mariola

8M i Llei Mordassa

Assemblea Feminista de València 2020

Durant la vaga general del 8 de març del 2018 al barri valencià de Benimaclet, els agents de la Policia detenen una activista dels piquets informatius i en la declaració diuen: «Que els sota-signants no coneixen l’idioma valencià ni català, ja que no tenen obligació de conèixer-lo, així mateix manifesten que no coneixen institució alguna amb el nom de “Delegació del Govern Espanyol al País Valencià”».

L’informe remés al Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de València que estudiava el recurs de les feministes contra les multes de 100 euros diu per «falta de respecte a l’autoritat» d’acord amb Llei de Seguretat Ciutadana, la Llei Mordassa.

La sentència que se’n deriva és important ja que «és de les primeres voltes que es retira una multa de la Llei Mor-

dassa per motius de fons i no de forma». Ací «ha quedat demostrada la falta d’objectivitat dels agents. Però cal valorar el nivell de normalització d’aquesta parcialitat quan s’atreveixen a deixar-la per escrit en el seu informe».

Per la jutgessa es pot «entreveure una certa acritud» per part dels agents que «es tradueix en el fet que l’informe quede privat de la imparcialitat i objec-

tivitat atribuïda als informes emesos per funcionaris públics». Posat en qüestió el principi de veracitat dels agents, no hi ha cap més prova que demostre que les manifestants els insultaren i la sentència opta per retirar les multes en trobar un dubte suficient per a fallar en favor de les sancionades.

L’Assemblea Feminista de València han destacat el fet que la jutgessa haja valorat el biaix que comporta «l’odi dels policies cap als manifestants per parlar valencià o fer referència al País Valencià», actituds que no és la primera volta que passa. L’any 2019 s’imposaren a tot l’Estat més de 16.600 multes per «falta de respecte a la Policia», pel mateix concepte de les ara anul·lades judicialment. El 2018 es recaptaren més de tres milions per aquest mateix concepte. És una sanció molt difícil de recórrer, molt sovint és més car fer el recurs que pagar la multa. ❦

Ubeefe REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 71 – octubre 2020 – any XXIV Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Carles Molina, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Joan Enric Sempere, Tere Sempere.

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

IG: @carles_ubeefe

Portada: Tere Sempere.

Fotos de la portada: Rafael Beneyto per KT, barri del Cementeri per Pilar Cortés, Anna Swir per Andrzej Szyopowski, càmeres per Limon Das, Ovidi Montllor per arxiu Enderrock i Que diran de nosaltres per Marcos Ros. Maquetació: Pep Pont.

Publicitat: Francesc García i Enrique Sempere.

Dipòsit Legal: A. 562-1997.

Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Octubre 2020

Natxo Francés 2020

Àpunt NTC

El port de València en una imatge d’arxiu.

L’últim dels homes detinguts.

Agost negre per als polissons al port de València

Set detinguts per la violació grupal a una menor a l’Olleria

Vora les set del matí del dia 7 d’agost dos joves saltaven al mar quan el portacontenidors amb què havien viatjat d’amagat es disposava a atracar al port de València. Els xics van morir ofegats a causa del corrent generat pel propi vaixell en la maniobra. L’últim lloc on el vaixell, amb bandera de Libèria, havia pres terra va ser la Costa d’Ivori i havia fet un trajecte de 14 dies fins a València, durant els quals els migrants van estar suposadament amagats i es van llançar al mar abans que el buc tocara terra, en un intent d’arribar a terra per ells mateixos i així evitar ser repatriats o tancats en un CIE. El dispositiu de rescat va recuperar els cossos sense vida dels joves cap a les 10:20 hores. La policia espanyola va prendre declaració a diversos mem-

Octubre 2020

bres de la tripulació per tal d’esbrinar si hi van tenir alguna responsabilitat. Es tracta d’un cas amb una gran dificultat per a rastrejar l’origen i la identitat dels polissons. Segons l’autòpsia, per l’edat òssia, es tractava de dos majors d’edat.

Huit dies més tard va tindre lloc al mateix port un altre drama fruit de l’emergència humanitària a la Mediterrània. Cinc migrants, d’uns trenta anys, viatjaven amagats en el contenidor d’un vaixell, també de bandera liberiana, que hi arribava de matinada procedent d’Algèria. Dues d’aquestes persones van ser trobades mortes, amb símptomes de desnutrició, probablement a causa d’asfíxia per l’escàs oxigen dins del contenidor. Les altres tres van ser ateses per la Creu Roja i Sanitat Exterior amb símptomes de deshidratació. ❦

El dia 6 d’octubre la Guàrdia Civil detenia un home de 32 anys per la seua presumpta implicació en la violació grupal a una menor de 14 anys a l’Olleria (Vall d’Albaida). Aquesta actuació eleva a set el nombre d’arrestats, quatre dels quals ja són en presó preventiva. La setmana anterior van ser detinguts sis homes més, un d’ells menor d’edat, per un presumpte delicte d’agressió sexual, abús sexual contra la menor i omissió del deure d’impedir delictes. El menor d’edat va passar a disposició de la Fiscalia de Menors, mentre que el sisé arrestat, major d’edat, va quedar en llibertat després de declarar.

La Guàrdia Civil investiga si els detinguts haurien drogat la víctima en el transcurs d’una festa als afores del poble després de la qual s’hauria produït l’agressió sexual en grup. El cos armat té també en el punt de mira una quinzena de persones més per la seua presumpta relació amb l’atac sexual, algunes de les quals també han declarat en seu policial.

El cas continua obert i serà el jutjat de guàrdia d’Ontinyent qui es farà càrrec de la investigació.

En fer-se pública la notícia la ministra espanyola d’Igualtat, Irene Montero, es va solidaritzar amb la víctima i va declarar que «no descansarem fins que acabem amb totes les formes de violència masclista». «Hem d’arribar a temps» afegia. ❦ Barcella | 3

Vicent @truitesambceba · 4 d’ag.

Aprofite per a dir que això de la fuga cal deixar-ho a Bach. El que ha fet Joan Carles I és una FUGIDA.

Fotograma de La Mort de Guillem.

Portada del senzill.

Èxit d’audiència de l’estrena de La mort de Guillem

El primer single de Samantha arriba al número u en iTunes

El 2 d’octubre TV3, À Punt i IB3 van fer l’estrena del film manera simultània, una emissió sense precedents. Va registrar una audiència a TV3 de 430.000 espectadors i una quota del 17,6%; a À Punt per 201.000 espectadors amb una quota del 11,3%. I pel que fa a IB3, els resultats van ser de 15.000 espectadors i del 4,4% de quota. L’èxit també es va traslladar a internet: 11.000 usuaris únics en directe, i 8.532 reproduccions a la carta. A Twitter #MortDeGuillemÀPunt va ser número u al País Valencià. Va registrar 19.400 missatges, més de 8.600 participants i 32 milions d’impressions. La mort de Guillem aborda la història del dol dels pares de Guillem Agulló, un jove antifeixista i independentista assassinat per un grup d’ultradreta a Montanejos (l’Alt Millars), l’11 d’abril de 1993. ❦

Samantha Gilabert va estrenar el 18 de setembre el seu primer senzill en valencià Espere que tornes i en poques hores va arribar al número u en iTunes a Espanya i a Argentina, al número dos al Perú i a Xile i al número tres a Panamà.

En Amazon Music i Google Play Music també es va col·locar en el número u a Espanya. En menys de dos dies la cançó ja havia tingut 130.000 reproduccions a YouTube.

La cantant de Beniarrés, de 26 anys, va participar en la darrera edició del programa Operación Triunfo, on es va estrenar cantant el clàssic de Lluís Llach Que tinguem sort. Abans d’això Samantha era coneguda per ser una de les veus del grup musical Cactus originaris de les comarques de l’Alcoià i el Comtat. ❦

CARLES BATALLA @BatallaCarles · 13 d’ag.

España debe ser el único país en el que los franquistas dan lecciones de democracia y los monolingües dan lecciones de lingüística a los bilingües Jordi Magrinyà @MagrinyaJordi · 21 d’ag.

Apagada informativa sobre els bombardejos a Palestina, sobreexposició informativa de les mobilitzacions contra el govern a Belarús.

Els mitjans no narren la realitat, la construeixen, la deformen, al gust de qui te el poder d’escriure la història d’acord amb els seus interessos. sus @susannafisio · 5 de set.

El 95%de les okupacions, son a habitatges de grans tenidors.

A Espanya hi ha 3,5 milions d’habitatges buits. Però els mitjans continuen donant visibilitat només a les ocupacions de propietat privada de manera tendenciosa i malintencionada, obviant la problemàtica real.

Dani Bordas @DaniBordas · 28 de set.

Hay que leerse bien las cookies, que lo mismo ahí es donde votamos al rey.

Diego Albarracin @DAlb99 · 6 d’oct.

Els del Galileo Galilei no representen a una generació, representen a una classe.

Barcella | 4

Octubre 2020

Barcella

El Confidencial 2020

Timonet al govern municipal de Bocairent per la conversió de la plaça de l’Ajuntament en zona per a vianants i als arquitectes Ana Sanchis, Rafa Mira i Silvia Párraga pel projecte Tissatge amb el qual s’ha dut a terme l’actuació.

Residència DomusVi d’Alcoi.

Argelaga a tota aquella gent que va a fer-se una prova PCR i en acabant se’n va al bar o de compres.

Investigació a les residències DomusVi

Durant la primera onada de la pandèmia de la covid-19 van morir 73 dels 140 residents de la DomusVi a Alcoi, 49 d’ells confirmats amb covid-19 i 14 amb simptomatologia. Al mes de febrer els familiars dels residents ja van denunciar irregularitats en el funcionament d’aquest centre, «nutrició inadequada, problemes de deshidratació, falta d’assistència mèdica o mala praxis farmacològica» segons l’informe dels familiars. Amb la qual cosa la Conselleria de Polítiques Inclusives va obrir una investigació al centre. El 18 de març, amb 3 morts, la Conselleria de Sanitat va intervenir la residència. Més tard va ser el ministeri fiscal qui hi va obrir una investigació.

Al mes de setembre va esclatar l’escàndol a la DomusVi de Llíria per

un vídeo on s’apreciaven situacions indignes dels residents. El dia 10 d’aquest mateix mes es va conéixer que a la residència que la mateixa empresa té a Vila-real hi havia un brot amb més de 12 positius. La consellera d’Igualtat i Polítiques inclusives, Mónica Oltra, avisava l’empresa que «no tolerarem mentalitat de fons d’inversió» a qui gestiona les residències. I seguia «una empresa que té una residència té una responsabilitat social de l’atenció digna a la gent gran».

La gestió privada de places públiques en residències és el model que va promocionar el Govern de la Generalitat del PP. El cas d’Alcoi és paradigmàtic d’aquest model: un edifici públic que la Conselleria d’aquell moment va entregar a DomusVi per a la seua gestió en una concessió a 45 anys. ❦

Timonet als organitzadors dels actes de les Festes de la Malena de Banyeres per adaptar-los i fer-los possibles malgrat les circumstàncies.

Argelaga al Govern espanyol per no voler que la Generalitat Valenciana gestionara l’Ingrés Mínim Vital, com ja fa amb la Renda Valenciana d’Inclusió, i ara al ministeri van desbordats tot causant que el 90% dels seus destinataris encara no l’hagen rebut.

Timonet a l’equip de govern de l’Ajuntament de la Vila Joiosa per fer oficial per fi el nom del poble en la llengua pròpia del poble.

Argelaga als organitzadors de la festa il·legal al Col·legi Major Galileo Galilei de València per ser l’origen del brot de coronavirus més gran del País Valencià.

Octubre 2020

Barcella | 5

EFE 2020

Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso.

[ValenciaPlaza, 30-9-2020]

Engafat 2020

Ajuntament de Novelda 2020

El forat negre

Vicent Martínez

Nou mural de Fefeto a Ibi.

Una festa il·legal a Novelda.

Atac LGTBIfòbic al mural de Fefeto a Ibi

Festes il·legals en temps de pandèmia

El dia 28 de juny, dia de l’orgull LGTBI, el mural que l’artista iberut Fefeto havia pintat durant les jornades de Finestres Obertes va patir una agressió vandàlica d’odi. L’obra, pintada en una finestra tapiada de l’antic cinema d’Ibi, va ésser esborrat i s’hi va afegir el missatge «ANTI-LGTBI».

A final de juliol l’artista, empès per l’associació Engafat a la qual pertany i per les diferents mostres de suport que ha rebut, ha repintat el mural en una paret adjacent més gran i ha doblat la superfície amb una altra il·lustració. El missatge de tolerància, respecte, llibertat i amor del nou mural és el mateix que abans. S’hi poden veure amb la tècnica dels semitons amb línies els besos de Madonna amb Britney Spears i amb Christina Aguilera. ❦

La Guàrdia Civil i la Policia Local de Xàbia van dissoldre en la matinada del 27 de juliol una festa amb 134 joves d’entre 17 i 19 anys que tenia lloc en un xalet del Camí Vell de la Granadella. Els participants eren estudiants d’un centre educatiu de Madrid que, en no poder fer un viatge de final de curs, van organitzar aquesta festa que incomplia la normativa sanitària autonòmica. Les set xiques que van llogar la casa van ser denunciades.

Així mateix en la matinada del 9 d’agost la Policia Local d’Alzira desallotjava 85 persones d’una festa il·legal en una casa en mal estat sense llicència d’activitat i sense complir cap mesura sanitària. Durant l’estiu s’han hagut de clausurar més festes il·legals multitudinàries, com ara les organitzades a Pego i a Novelda. ❦

Barcella | 6

En temps convulsos és bo entendre les coses [...] com el cas del debat al voltant de Madrid i com ens afecta als valencians i les valencianes.

Portem uns dies d’omnipresència esgotadora de Madrid amunt, Madrid avall en qualsevol finestra informativa i d’opinió. Madrid és l’inici i final de totes les coses en Espanya. [...] Madrid no és el centre del model, Madrid és el model en sí mateix. Un forat negre supermassiu que atrau i xucla tot el que es posa al seu abast. Però no ens enganyem: és un procés absolutament predeterminat i alimentat per tots els governs de l’Estat durant segles [...] tota la classe política que ha representat l’Estat, a dreta i esquerra, no només participa sinó que alimenta aquest model de drenatge centralista [...].

Només des de plantejaments polítics propis de les nacionalitats no castellanes s’ha fet una oposició a aquest model i s’han plantejat alternatives [...], pot arribar a sorprendre com membres dels mateixos partits que potencien el model madrilenyista ara se’n queixen [...], en el PSOE només s’han utilitzat els conceptes federalisme o nación de naciones com a recurs retòric buit en processos de primàries. [...] podríem començar per distingir l’acció política d’un diputat socialista de Castelló d’un de Valladolid, en el que a agenda territorial es refereix. [...] Si continua l’actual correlació de forces [...] el poder de succió del forat negre romandrà intacte fins que ja no quede res per absorbir. ❦ Octubre 2020

Del Sàhara al 23-F Vicent Luna

ECSaharaui

Hem llegit en la premsa que FrancisUna altra on «el trempat» tingué co Correa assegura davant el Tribunal una decisiva intervenció fou en el colp que el banc suís on diposità durant anys d’Estat del 23-F de 1981. Però quan afone la rella per a llaurar en els meus rela seua fortuna és el mateix en què ho cords cada dia trobe més cudols. De bon feia Joan Carles, el Borbó, nomenat matí, vaig eixir en tren des d’Alacant un cap d’Estat per un dictador, qui ha evadit diners, ha protagonitzat escàndols amb les amants i prengué tèrboles decisions polítiques. Així, el passat 13 d’agost, el periòdic Canarias-Semanal.org publicava que la CIA ha desclassificat els arxius secrets que expliquen com fou realment l’ocupació marroquina de l’exprovíncia espanyola del Sàhara Occidental. Segons aquests arxius, el llavors «Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, que exercia l’interinatge de la Prefectura de l’Estat espanyol per la malaltia del Joan Carles de Borbó a Al-Aaiun el 2 de novembre de 1975. dictador Francisco Franco, fou l’encarregat de tramar tots els fredós tretze de gener de muntanyes enfarinades. Després d’unes pròrrogues acords internacionals que conduirien calia, per decret, fer la mili. Al cama l’ocupació del Sàhara Occidental pament militar de Figueiredo (Lugo) per part de l’Exercit de la monarquia m’enviaren. De jovenet sentia dir que a feudal marroquina. [...] El Secretari la mili et feies un home: disciplina, obed’Estat nord-americà accepta (31-10diència, alcohol i drogues. Heus ací les 1975) la mediació sol·licitada pel nou assignatures per a fer-se un home. I allí cap de l’Estat espanyol, Joan Carles, «m’instruïren» per a defensar la Pàtria. intercedeix davant Hassan II i es signa un pacte secret pel qual Joan Carles es compromet a lliurar el Sàhara espanyol al Marroc a canvi del total suport polític americà en el seu pròxim mandat com a rei d’Espanya». Des de llavors, el poble sahrauí veu com el seu territori és ocupat per colons, mentre ells malviuen en territori d’Algèria. Així, l’eixida del Sàhara i la no acceptació d’un referèndum significà per a l’Estat espanyol No oblidaré aquella infausta vesprada de pistoles i carros de combat al llavar-se les mans i deixar aquest territori en mans del Marroc i Mauritània. Si carrer, aquell 23 de febrer de 1981. Tornava jo a casa per a gaudir del primer s’hagués impulsat un plebiscit tot seria permís després de la jura de bandera. diferent. Espanya encara no ha reconegut la República Àrab Sahrauí DemoNomés arribar al poble, cap a les sis i cràtica com un Estat independent, però mitja, vaig al bar. En entrar veia que la ja ho han fet més de 85 estats. Acceptar gent, expectant, mirava en la televisió el dret a l’autodeterminació és inconceque un guàrdia civil amb bigoti i pisbible a Madrid. tola en mà feia emmudir a tots. En la

«No esperàvem que el PSOE el protegira com ho ha fet.»

Octubre 2020

Transició, bona part dels poders fàctics enyoraven tornar a la caverna: «Es tractava de transitar d’una dictadura a una monarquia parlamentària. Assetjat, el Congrés és pres a trets de pistola. Un dels sediciosos cobejava ser president; l’altre era un colpista de tradició familiar; el darrer somniava un país com una caserna. Però a la fi donà la cara el sobirà; primer va donar ales i després les tallà.

Desautoritzats els revoltats, com a salvador ha passat a la història «el que se dejaba decir». Aquest Borbó consolidà un joancarlisme que convencia a tots.» ¿Conspiració, muntatge d’Estat? ¿És veritat que el Borbó —i alguns polítics de l’Hemicicle— era sabedor i beneïa aquests plans?

Cada dia la gent ho té més clar. Pilar Urbano ja digué: «El rei ens va salvar in extremis d’un colp d’Estat que ell mateix havia posat en marxa». Han tingut temps per destruir-ne i falsejar-ne les proves; és un secret d’Estat. De mi, diré que quan se m’acabà el permís, tornat a Corunya, a la Caserna de Santo Domingo, els gallecs em comentaren que el Tejero estava en una còmoda cel·la al Castell de la Palma del Ferrol, gaudia de total llibertat i no parava de rebre gent.

Joan Carles, rei, tingué, i té, total impunitat per a enriquir-se i protegir franquistes infiltrats en els poders fàctics, també tingué la barra de dir que «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano».

El seu quadre caldria penjar-lo, com el seu avantpassat Felip V, cap per avall.

També intuíem que els poders fàctics li donarien suport. Però no esperàvem que tot un partit com el PSOE el protegira com ho ha fet. Ni com un partit com Podemos, continue governant amb aquests socialistos. Serà el que diu Josep Pla: «El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres».❦ Barcella | 7

Cases d’algú Nacho Collado

Durant la primera dècada del segle XXI, a l’Estat espanyol es construïren una mitjana de 707.000 vivendes noves cada any, amb un augment dels preus de compra entre el 10 i el 15%. Per accedir-hi, es demanaven préstecs hipoteca-

«El 2019 foren expulsades 113 famílies al partit judicial d’Alcoi.» ris i els bancs els concedien a la lleugera amb clàusules abusives a l’encoberta.

L’impacte ambiental per l’expansió urbana i la gentrificació que se’n deriven són, o no, figues d’un altre paner.

Aquest model econòmic provocà una bombolla que en esclatar abocà moltes famílies al carrer i, fins i tot, algunes persones al suïcidi per la desesperació

Espai Veïnal Cabanyal

L’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret a l’habitatge com a part del dret a un nivell de vida adequat que assegure la salut i el benestar per a un mateix, una mateixa i la seua família. Al seu torn, la Constitució Espanyola també ho fa en l’article 47 i, de fet, quan presenta el dret a la propietat privada la vincula amb la funció social que li pertoque (en aquest cas, un habitatge ha de ser un lloc on residir). És a dir, tothom hauria de tindre garantit l’accés i el manteniment d’una llar digna on resguardar-se i desenvolupar la seua trajectòria vital, i ningú hauria de poder especular amb la disponibilitat d’aquest dret bàsic com si eixe lucre individual no tingués cap repercussió col·lectiva.

Tanmateix, el marge d’interpretació de l’ordenament jurídic ha sigut aprofitat per algunes corporacions dedicades a acumular vivendes i rodar-les o congelar-les en el mercat financer a conveniència pròpia. Així, en els darrers anys, la sofisticació d’aquesta pràctica ha beneficiat enormement empreses privades com els bancs, els fons voltors i les plataformes de lloguer vacacional, que esmorteixen cases i persones sense mirament.

Semblava que aquest operatiu només afectava gent que ja vivia en situació d’exclusió social, que tenia una incidència marginal. Les estadístiques, però, manifesten que es tracta d’un entramat financer que perjudica el conjunt de la societat. Ara bé, ¿quin és el relat dels mitjans de comunicació i de les entitats involucrades al respecte? ¿I quines poden ser les conseqüències del fet que la ciutadania legitime eixe discurs?

Per a respondre aquestes preguntes revisarem la trajectòria recent del negoci immobiliari.

Neus Berenguer

Barcella | 8

Jornada de suport als veïns del Cabanyal.

d’haver d’abandonar els vincles i la llar i no trobar tampoc cap alternativa habitacional. El 2014, al partit judicial d’Alcoi que inclou els pobles de l’Alcoià i el Comtat, 45 famílies foren desnonades per no poder encarar el pa-

gament de la hipoteca i 52 pel lloguer (un desnonament cada quatre dies). A València capital, 633 i 1044 respectivament (més de quatre desnonaments cada dia). En comparació amb la dècada anterior, l’índex d’expulsions forçoses per lloguer es mantingué mentre que augmentà el nombre de desnonaments de classes mitjanes propietàries. Hipotecar-se havia deixat de ser una garantia d’estabilitat.

A més del trauma social per la violència amb què s’executaven les expulsions, s’hi donà un altre efecte col·lateral. S’hi orquestrà un transvasament del patrimoni immobiliari cap a les entitats financeres. Conseqüentment, el lloguer esdevingué una alternativa a considerar. Tanmateix, des del 2015 els preus del lloguer pujaren prop del 50% a la província de València i el 36% a la d’Alacant, fet que no s’acompanyà de millores salarials sinó més aïna de la precarització generalitzada del mercat laboral. Per tot plegat, el 2019 foren expulsades 113 famílies al partit judicial d’Alcoi, i 1133 a la ciutat de València, la majoria de les quals eren llogateres.

Així les coses, el dret a l’habitatge és encara un drama quotidià i, per descomptat, la crisi de la covid-19 ho empitjora tot. Les exigències i els entrebancs classistes i xenòfobs de les immobiliàries perquè accepten l’inquilinat, la perversió de les ajudes al lloguer que tot i benintencionades contribueixen a la pujada dels preus, la feixuga gimcana burocràtica per a cada tramitació, etc., són condicionants de gravetat per a diversos grups poblacionals, com ara les persones migrades amb l’esperança malmesa d’aconseguir una feina, les dones amb criança o persones dependents a càrrec seu, i també per a la joventut que cada Octubre 2020

EntreBarris

cop ajorna més el moment d’emanciparTot i això, és alarmista el missatge Intuïm que s’està preparant el camí se. Qui pot rep ajuda dels progenitors, que reprodueixen els mitjans de comuper exigir modificacions legislatives nicació, els partits polítics i, fins i tot, hereta la casa d’algun parent o comparque acceleren, encara més, l’execució teix pis perennement. nosaltres mateixos en les tertúlies de dels desnonaments amb el beneplàcit de Tanmateix, hi ha qui no té aquests sobretaula: «els ocupes són un problel’opinió pública. El pretext és l’actual ma de primera magnitud». Ara sabem recursos i, davant la impossibilitat de bombolla del lloguer, que apunta ser que s’ha covat una campanya ferotge trobar un sostre per les vies convenciomés dura que la viscuda el 2008 i que nals, acaba forçant la porta tornarà a promoure que les d’una casa propietat d’un grans entitats propietàries banc, una Socimi o un fons d’immobles arrabassen una voltor que la tenia deshabiquantitat ingent de cases. tada des de feia anys a merComptat i debatut, es precé de l’especulació. No és tén que els desnonaments demagògia: totes les dades siguen una ferramenta ràpida a favor dels grans tede les fonts rigoroses que nidors insolents i, veladatenim a l’abast reflecteixen ment, contra les persones que qui s’hi troba en aquesta disjuntiva solen ser famíhipotecades, inquilines i lies vulneralitzades (amb ocupants. De nou les cases freqüència monomarentals que habitem participaran víctimes de violència masd’un ball de màscares invoclista i estructural), que luntari on canviaran d’amo el fenomen de l’ocupació com qui bescanvia cromos per a engrandir-ne la afecta un percentatge ínfim col·lecció. De nou les cases dels immobles que componen el parc d’habitatge d’algú, de qualsevol, seran (per exemple, un 0,14% de les cases d’ells, les llars de tots els de la Comunitat de ningú.

Madrid) dels quals la gran Amb tot, tenim motius per a encoratjar-nos. majoria pertanyen a entitats jurídiques i particulars D’una banda, la desmercantilització de l’habitatge grans tenidors. Igualment, s’obri pas mitjançant exposem en dubte que cap periències comunitàries persona trie lliurement per Intervenció a Russafa composta d’anuncis de falsos particulars. vigoroses com són les cooa si mateixa i la seua família exposar-se a l’angoixa que comporta peratives d’habitatge en cessió d’ús. que assenyala l’ocupació com a boc expiatori per a difondre un perill fal·laç. tornar a ser desallotjada en qualsevol D’una altra banda, cada vegada més Per contra, juristes com Dopico o Bosch moment. Per això, amb el reforç dels veïnat s’organitza a fi d’aturar els desnonaments i acompanyar les persones han explicat públicament que les hisserveis de mediació, ONG i assemblees tòries sobre gent a la qual han irromput del seu barri que pateixen aquest proveïnals, s’intenta formalitzar el domicili cés tan agònic. La pressió popular ha de les persones afectades negociant un compel·lit l’adopció de normatives polloguer assequible amb les entitats propietàries; malauradament, solen negartents com la Llei de la Funció Social, s’hi en rotund: ni tu que hi habites i la llei per a permetre la intervenció cuides la casa, ni ningú. Mantindre un pública en processos obscens de grans pis buit i decadent té més interés que vendes d’habitatge (tempteig i retracte) al País Valencià, i la regulació dels facilitar-li’l a una família recer. lloguers a Catalunya. També, durant el El 2019, el Cens de Persones Sense confinament, les xarxes de suport mutu Llar feu un recompte de 788 persones es multiplicaren per tot el territori dedormint al ras a la ciutat de València, mostrant que l’autogestió i la solidaritat en la seua residència principal durant en contrast amb els 40.000 habitatges ens són orgàniques i fonamentals. En les vacances no tenen res a veure amb buits segons algunes estimacions tècniques. Arribats a aquest punt reprenem definitiva, quan les persones més vull’ocupació sinó amb el violentament de nerables i les que s’autoperceben com la declaració sobre la funció social de domicili i que, a més, són casos aïllats a classe mitjana s’uneixen i entenen que l’habitatge amb què encetàvem el text. relacionats generalment amb conflictes comparteixen interessos, poden consUna vivenda ha de ser una llar on desintrafamiliars de nul·la rellevància als envolupar una vida que meresca ser truir una societat més justa i abellidora jutjats. També han reiterat que la legislació vigent protegeix els propietaris de viscuda, sense avantposar-ne el valor per a totes i tots. Llavors, la reparació l’ocupació. Aleshores, ¿per què s’hi inmercantil ni cap altra expectativa espede la dignitat individual i col·lectiva culativa. sisteix tant mediàticament? serà imminent. ❦

«La pressió popular ha compel·lit l’adopció de normatives potents.»

Octubre 2020

Barcella | 9

Eines digitals transformadores contra la crisi capitalista Alba Hierro

Teresa Sempere

Campanya de La Quadrature.

Una crisi, una oportunitat. L’arribada de la pandèmia mundial del coronavirus amb totes les mesures de restricció a la mobilitat i l’aturada de l’activitat econòmica que s’han hagut de prendre per minimitzar el col·lapse sanitari, ens ha posat a moltes en una situació que no s’assembla a res del que havíem viscut abans. Intuïm que aquest panorama ens portarà, segurament, de cap a una crisi en la qual, una vegada més, ens haurem d’organitzar per evitar que servisca de trampolí per a incrementar les desigualtats i augmentar el control i la repressió social. Al mateix temps, la covid-19 ja ens ha deixat al descobert l’essencial (l’habitatge, l’alimentació, la sanitat, les cures...) i allò que ens mata (l’explotació laboral, l’economia per davant de la vida, la privatització del coneixement...). Així que a l’hora de lluitar per evitar una doctrina del shock, volem preguntar-nos com ho fem en aquest context, de quines eines ens dotem per organitzar la resistència i si aquestes no són precisament les eines dels que diem combatre. Diuen que les crisis són oportunitats, fem doncs d’aquesta situació excepcional una oportunitat per a repensar la nostra relació amb les eines digitals i avançar cap a una sobirania tecnològica que ens aprope a una vida amb valors i principis més coherents, sostenibles i justos.

El confinament i el procomú. El procomú o el comú és una d’aquelles paraules que a vegades ens costa de Barcella | 10

comprendre i que en moments on veiem com el que és privatiu amenaça la vida, se’ns rebel·la la importància i la potència seues.

Per tal d’explicar ací què significa aquest concepte, veurem amb exemples el que justament no és. No són procomú les patents que privatitzen el coneixement i fan que unes poques grans companyies puguen capitalitzar els avanços tecnològics, per exemple, fent que els respiradors valguen milers d’euros i que siguen escassos als hospitals. No és procomú que les dades sobre l’impacte del virus no siguen obertes ni accessibles impedint que molts més investigadors hi puguen treballar de manera paral·lela.

«Sis de les set empreses amb més valor al mercat són les que gestionen les grans plataformes digitals.»

No és procomú que s’utilitze tecnologia de grans corporacions capitalistes com Google, per adaptar la programació escolar en moments de confinament.

Davant d’això, tal com ha fet sempre, la comunitat que defensa el pro-

comú s’organitza i dóna resposta. Alguns exemples: el moviment de makers (aquells que segueixen la cultura «fesho tu mateixa»: maker-do it yourself) va fabricar —descentralitzada i altruistament— viseres de protecció per als sanitaris i també vàlvules de respiradors amb impressores 3D; l’obertura de xifres i estadístiques de la covid-19 han permés que persones d’arreu del món pogueren comparar l’evolució de la pandèmia; a Catalunya es van organitzar campanyes per a forçar el Govern perquè rectificara la política d’ús d’eines digitals a les aules. S’evidencia doncs, la potència del procomú i com la propietat va contra la vida.

Un dels moviments més forts, internacionals i organitzats pel procomú és la comunitat de programari lliure. Des de fa dècades està reivindicant el codi obert, les llicències lliures i l’internet neutral per tal de garantir la democràcia en l’accés i les llibertats de les persones que les utilitzem. Així, trobem arreu del món extenses comunitats que impulsen milers de projectes en codi obert, que alerten de la importància de l’ús de les tecnologies lliures, que promouen tot un sistema de llicències lliures (alternatives al copyright o tots els drets reservats). ¿Veritat que seria lògic pensar en una societat que apostara pel procomú, que defensara allò públic, que posara al centre la vida? Potser, però la situació és, tristament, una altra: majoritàriament la Octubre 2020

nostra societat (inclosos els col·lectius i moviments socials que diem que lluitem pel canvi, el bé comú, etc.) està posant-se d’esquena a aquesta realitat i continua alimentant les eines del capital. I tant, tant, les hem alimentades que, ara com ara, sis de les set empreses amb més valor al mercat són les que gestionen les grans plataformes digitals: Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft i Alibaba.

La nova normalitat serà (encara més) tecnològica. L’ús massiu de la tecnologia durant la pandèmia ha sigut un fet: moltes de nosaltres vam haver d’estar la major part del temps tancades a casa, amb internet i un portàtil com a finestra al món. I també vam haver d’aprendre a utilitzar noves eines per a teletreballar, per a comunicar-nos amb la família i els éssers estimats, per a rebre formacions, per a donar classes a distància, també per a fer tràmits burocràtics… tot açò sense cap manual d’ús!

I, sobrepassades, intentàvem fer front a la vida online alhora que fèiem malabarismes per a conciliar altres tasques derivades de les cures quotidianes.

Informació, lleure, cultura, comunicació, treball… tot ha arribat a nosaltres a través de plataformes digitals i l’ús d’internet. I moltes d’aquestes dinàmiques les hem mantingudes després del confinament.

D’una banda, hauríem de comprendre i interioritzar que les eines digitals han vingut per a quedar-se: les utilitzem cada dia i per a fer tota classe d’interaccions socials, de gestió, disseny... D’altra, prendre consciència que les grans multinacionals que desenvolupen aquestes eines estan liderant l’economia capitalista mundial i que quan utilitzem els seus productes sense pagar-los estem contribuint directament a fer-les créixer, perquè «el preu a pagar som nosaltres mateixes».

Les GAFAM (acrònim de Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) estan acumulant, no només capital econòmic sinó també de dades, i la combinació d’ambdós els dóna un poder fàctic que ja s’ha demostrat que ha contribuït a millorar la tecnologia militar, ha influït en campanyes electorals (vegeu l’escàndol de l’empresa Cambridge Analytica) i Octubre 2020

molt probablement, a curt termini, produiran canvis immensos en l’economia (Amazon, per exemple, ja està influintnos moltíssim en la manera de comprar i fent desaparèixer el consum de proximitat). El creixement d’aquestes poques empreses i el seu acaparament de poder i la capacitat d’incidir en l’economia i les nostres formes de vida ens ha de fer saltar totes les alarmes.

Hora de repensar-nos. No hi ha cap dubte que ens trobem en un moment en què cal parar i repensar-nos. ¿De quina

«Ens trobem en un moment en què cal parar i repensar-nos.» manera volem fer les coses? Les universitats utilitzen el Google Meet per a fer les classes a distància; les escoles el Google Suite per penjar els exercicis; fem inscripcions i recollim adhesions amb Google Forms i compartim manifestos amb Google Drive. El capitalisme està abocant-nos a una nova crisi contra la qual volem lluitar, i prete-

Mem de No siguis GAFAM!.

nem fer-ho regalant les dades al mateix monstre que se’ns acabarà menjant. I el fet va més enllà: no sols aprenem a utilitzar les seues eines, també ens fem més dependents d’elles.

Quan una gran part de la nostra activitat diària passa per l’àmbit digital i hi

ha unes poques companyies controlant les plataformes que utilitzem per a ferho, aquestes tenen el poder de reduir el món i les possibilitats de la tecnologia a allò que elles ofereixen, alhora que ens acostumen a utilitzar certs productes i d’una certa manera per a fer-nos creure que ja no podríem viure sense ferho. Sistemes operatius com Microsoft i Apple, els nostres correus de Gmail, els documents en Gdrive o Dropbox, les videoconferències que fem per Zoom o Skype vindrien a representar en l’àmbit digital allò contra el que lluitem: centralització i monopoli del coneixement, vigilància i control, sotmetiment.

Potser aquest temps de pandèmia siga bo per a desaprendre un poc, qüestionar el nostre consum exacerbat, la nostra dependència a la immediatesa, els estressants ritmes de vida que portem... i també, per què no, desaprendre totes aquelles eines privatives que fem servir i ensenyar-nos a utilitzar-ne altres que ens fan més lliures.

Procomú, programari lliure, DIY, codi obert, Linux, etc. Tots aquests conceptes comparteixen els mateixos valors que reivindiquem quan pensem en educació o sanitat: que siguen públiques, de qualitat, universals i gratuïtes.

Apostem per aquestes alternatives, aprenguem a utilitzar-les (i desaprenguem-ne, de les capitalistes) i acompanyem les persones del nostre entorn a fer aquest pas també. Les companyes de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya, dins de la seua campanya #NoSiguisGAFAM [vegeu la campanya en: https:// xes.cat/nosiguisgafam] proposen prendre’ns amb humor —amb memes, gifs i stickers— aquesta tasca de sensibilització, alhora que han habilitat un repositori d’alternatives per a totes aquelles persones que s’animen a fer el pas cap a un programari més lliure.

Cal fer una aposta individual i, sobretot, col·lectiva per un ús més responsable i coherent de les tecnologies: que aquestes no servisquen per a reforçar el sistema dèspota, individualista i explotador que, a més a més, ens oprimeix i ens controla, sinó que ens ajuden a ser més lliures, responsables, solidàries i coherents, en l’àmbit individual i el global. ❦ Barcella | 11

Vienna: pop quotidià David Ferre pus, no només el que s’anava fent. Que sí que és veritat que l’estil més ska-rock ha comportat un boom i un punt de partida espectacular, però és normal que les coses avancen, que canvien i que es transformen. Al remat, el que veiem

«Cal sentir Alacant com a part de la comunitat valencianoparlant.» d’important en el missatge que transmetien grups com La Gossa o Obrint Pas és que cal fer música en valencià i això, òbviament, va lligat a una comercialització dels estils, no només això però si imprescindiblement això. Ells qui no volen que es faça pop en valencià són

Arxiu Vienna

Des de Monòver i Petrer apareixen Artur i Pau que per diversos camins han acabat per compartir la passió per la música i, d’alguna manera, han unit les visions que tenen per a crear una composició que els represente a tots dos. Artur és el cantant i el creador de les lletres, Pau és l’artífex del baix i la percussió engalanant melodies amb els arranjaments melòdics. Ara mateix es troben representant el seu EP debut Hem trobat un pis per a llogar. Des de juny han tret dos senzills que s’inclouen en el que serà el seu proper disc que eixirà a començament de l’any que ve.

—¿Què inspiren les lletres de les vostres peces?

—Les nostres cançons, musicalment, es defineixen sobretot per melodies pop.

Però en la producció som més eclèctics i ens inspirem en cançons de qualsevol tipus, des del pop, passant per l’indi, el funky i també el reggaeton. En les lletres ens inspirem en la quotidianitat que nosaltres vivim, narracions del dia a dia que intenten fugir del lirisme més exagerat i romàntic; són lletres que parlen d’històries comunes i quotidianes.

—¿Compartiu projecte musical amb alguna tendència o grup?

—Amb l’EP que acabem de traure ens han dit que estem dins del grup més pop de la música en valencià, ens han agrupat amb els Jóvens o amb els Manel des de Catalunya.

Potser que aquestes primeres composicions tinguen d’ells algun aire, no amaguem que han sigut referents per a nosaltres, però amb el proper disc no sabem què passarà. Hem trobat la nostra particularitat, el que ens diferencia de la resta i ho hem explotat al màxim: hem sigut més pop, que és el que volem ser, no un grup indie, ni pop-rock, un grup de pop. Sembla que aquesta etiqueta està mal vista en la musica en valencià, però nosaltres no opinem això; pensem que fan falta més grups que facen ritmes de tot els tiBarcella | 12

Pau a l’esquerra i Autur a la dreta.

els mateixos que no volen que es faça pop —creiem que seria una bona actualització de la frase d’Ovidi—, és broma!, però realment si que ens agrada el pop, en farem però en la nostra llengua, a les verdes i a les madures.

—La lletra Alacant o el pop d’aquí tracta de la implicació amb la ciutat d’Alacant, ¿amb quina intensitat marca el pas per un territori per a compondre una peça així?

—L’entorn sempre té una influència directa en allò que es vol transmetre. En el cas d’aquesta cançó volíem fer una història que tinguera Alacant com a centre total. Tenim cançons d’amor amb València de fons, amb Barcelona, però en calen d’Alacant. Cal sentir Alacant com a part de la comunitat valencianoparlant i això passa per introduir-la en l’imaginari col·lectiu, en aquest cas, musical.

—¿Com veieu el panorama de la música al nostre país?

—Amb relació a l’exposat més amunt caldria completar-ho comentant que el púbic cada vegada està més acostumat a escoltar música feta en valencià i ja no és una excepció, això.

En aquest sentit, entendre el valencià com el que és, un vehicle apte per a la comunicació com qualsevol altra llengua, possibilita que la gent incorpore composicions de qualsevol tipus. Sempre hi haurà aquells de «amb La Gossa es vivia millor», però els qui realment estimen la música i l’art, en valencià simplement gaudeixen de les cançons que els agraden sense pensar si és d’un estil considerat guai o vulgar. Contradictòriament, perquè som d’una terra especial fins i tot per a això, aquí trobem elitistes musicals, ja no en l’indie —que ho trobaríem normal perquè els esnobs s’han col·locat en aquest sector, però ja ni se’ls fas cas—, sinó en els estils que en les seues lletres transmeten el missatge de denunciar abusos del poder. Si no escoltes això o si no fas tal música i fas o escoltes música considerada comercial ja és com que estàs en un nivell per avall. Hem de dir, però, que aquesta gent cada vegada és un nucli més reduït i la gran majoria del públic ens ha rebut amb molt d’amor i amb els braços oberts.

Per a seguir-nos en les xarxes socials, en IG: @grup_vienna; en youtube: Grup Vienna; en Facebook igual i en Spotify Vienna. ❦ Octubre 2020

Inèrcia

Garay Green 2019

Redacció Barcella

D’esquerra a dreta Patri Montava, Saül Sempere, Aitor Estan i Pau Tudela.

Inèrcia, el grup de música punk-rock format per Saül Sempere, Patri Montava, Aitor Estan, tots tres de Banyeres, i Pau Tudela, d’Alfafara, desplega des de l’any 2010 el seu estil punk-rock amb una gran connexió amb el públic, des dels primers concerts i gravacions fins a Magnetismes, l’últim disc en aquest 2020 de confinaments.

—En primer lloc, vos donem l’enhorabona pel vostre nou treball Magnetismes. Cinc discos i més de deu anys com a grup, segurament vos deuen fer parlar amb coneixement de causa. ¿Quines són les majors alegries que vos ha donat la vostra carrera? ¿I quines han estat les majors desil·lusions?

—La veritat és que costa creure que ja duem tants anys. Hem assaborit molts bons moments durant aquest temps i les majors alegries han sigut a nivell humà.

Hem creat una família i unes amistats molt especials entre els quatre membres i l’equip que ens envolta i hem viscut una evolució personal i musical molt Octubre 2020

positiva. Si pensem en alegries més tangibles, com ara diners, arribar a les masses o reconeixement incondicional, podem parlar-ne poc. Amb tot, sempre hem tingut els peus a terra, mai no ha sigut el nostre objectiu.

«La Mariola forma part de nosaltres i és el lligam que ens uneix als quatre.»

—En alguna ocasió heu comentat que fer música des d’un territori com la Mariola és més complicat que ferla des de grans ciutats, com València o Barcelona. ¿Podeu explicar-nos un poc millor per què?

—En el món de la música, com en qualsevol altre, el que més t’ajuda a

avançar i a moure’t és tindre contactes. No parle d’amiguisme o de tindre bons padrins, que també, parle sobretot de disposar d’una microescena propera que permetria arribar a més gent i a més coneixement a través d’altres grups del teu estil, de festivals, de promotors, etc.

En aquest aspecte, crec que el nostre territori està un poc en vies de desenvolupament, necessita més moviment.

Imagine que tindrà alguna cosa a veure amb la seua geografia i amb la seua llunyania respecte a grans ciutats i nuclis musicals.

—¿I per quin motiu heu decidit seguir arrelats al vostre poble?

—Els quatre membres d’Inèrcia hem viscut en altres llocs diferents a la Mariola i sempre hem tornat a casa com arrossegats per una força magnètica.

Ens encanta viatjar però sempre acabem tornant. La Mariola forma part de nosaltres i, de fet, és el lligam que ens uneix als quatre components del grup.

—Enllaçant amb el vostre nou disc, ¿la cançó Venim del fred parla d’això?

Barcella | 13

—Sobretot el distanciament entre els quatre membres, el fet de trencar eixa rutina de grup que teníem tant automatitzada és la conseqüència més dura per a Inèrcia. També, com no, quedar-nos sense aquella adrenalina i aquella emoció que només es pot sentir en un concert en directe. Al cap i a la fi, aquesta és la vertadera recompensa a tot l’esforç.

«Pensem que Magnetismes és el disc més coherent i més redó que hem fet mai.»

—Fa poc vam poder gaudir del gran concert que vau fer en acústic a Banyeres dins dels actes de les Festes de Santa Maria Magdalena. ¿Com són les vostres impressions d’un concert en aquest format i amb les noves condicions de seguretat?

—Va ser, sense dubte, el concert més emocionant que hem fet mai. El vam preparar amb molta estima, tenint cura de tots els detalls. Totes les ganes contingudes de tots els mesos de tancament es van alliberar en una nit molt difícil d’oblidar. El fet que fóra en acústic o que la gent anara en mascareta van passar a un segon pla degut a tota eixa emoció.

Cal fer una menció especial al coratge i la determinació que van demostrar l’Ajuntament de Banyeres i la Junta de les Festes de Santa Maria Magdalena en organitzar el concert en plena pandèmia, al mateix temps que molts ajuntaments cancel·laven esdeveniments semblants.

—El sector reivindica ara com ara que els esdeveniments culturals són llocs segurs quant als contagis de coronavirus. ¿Teniu alguna proposta en aquest sentit per a convéncer el públic i les institucions?

—Hem de perdre la por i actuar amb coherència i sentit comú, no podem matar la cultura. Totes les activitats culturals segueixen unes mesures covid-19 que en molts altres sectors no es compleixen. Ja s’ha demostrat que la cultura és segura i les dades ho confirmen. Ara falta convéncer la societat. ❦

Kánovas Fotografía 2020

—Sí, és una oda a la serra de Mariola i a la seua gent, dedicada especialment a totes aquelles persones que se n’han anat a viure fora del poble i el troben a faltar. Feia temps que volíem escriure sobre aquesta qüestió i va ser precisament durant la gran nevada que va caure enguany quan ens va vindre la inspiració.

—¿Quins aspectes destacaríeu de Magnetismes?

—Per a nosaltres suposa una evolució natural, atés que els nostres gustos i influencies van ampliant-se. No ens agrada copiar-nos a nosaltres mateixos, creiem que això seria massa avorrit.

El fet de provar amb el nou productor Tono Hurtado ha expandit aquest canvi deliberat i ens ha permés explorar recursos i sonoritats nous. Pensem que és el disc més coherent i més redó que hem fet mai.

—La presentació de Magnetismes s’ha vist de ple afectada per la crisi de la covid-19. Heu hagut de suspendre concerts, heu començat a fer concerts en línia, heu tret mascaretes de marxandatge, etc. però ¿quines han sigut les pitjors conseqüències que heu patit com a grup?

Concert de presentació de Magnetismes el proppassat juliol a Banyeres de Mariola.

Barcella | 14

Octubre 2020

Albada de Valor 2020: una essència retrobada Carles Durà mar, un horitzó infinit que tantes vegades havia somiat.

Vicent Brotons saludà el sol i feu els parlaments, les lectures, els reconeixements. L’escoltàvem acaronats per un airuseu pur que pujava de la badia de Santa Pola. Arribats al final, de sobte, escoltà el seu nom: «i Joan Senent farà els honors de cloure la trobada». Ell mateix, que havia pujat amb el gaudi del bany que li havia regalat la muntan-

Carles Durà 2020

Feia molt temps que no venia a Castalla. Era matinet i lluïa un cel ras d’agost translúcid i estelat tranquil i suau. Covava l’anhel de vindre a l’Albada de Valor, a participar EN l’homenatge del 22 d’agost, naixement de l’insigne escriptor castellut. Era la dècima crida que feien l’Ateneu Republicà de Petrer i el Centre Cultural Castellut i tenia la intenció de retrobar alguna essència perduda. Tot i la pandèmia, les circumstàncies hi venien rodades. Hi ha manifestacions a què cal acudir perquè connecten emocionalment amb persones que són font d’inspiració i desperten desig d’una vida més plena. Enric Valor convidava a recórrer el camí cap a l’Alt de Guisop a la cerca d’alguna cosa essencial Superades les revoltes fins al Portell de Catí, comença a cama la pujada pel silenci profund de les altures. L’ascens meravellava i permetia ataüllar els llums diminuts dels quatre pobles que dormien a la foia.

Transitar a les fosques per aquell paisatge de rondalla emocionava fins al moll de l’ànima. La filera de llanternes marcava el caminoi en la nit tancada.

L’expedició s’aturava al capdamunt de la carena, en algun revolt obert a temorencs barrancs. Coronat el Carrascar, baixàrem als bancals sembrats en altres temps. Quina bellesa!, pinedes formoses, la fresca del matí cantava amb dolça remor.

Encaràrem l’últim tram de camí. Al capdamunt, al rodal on es faria l’acte, se sentien de lluny veus de retrobades amistats endevinades rere les mascaretes. Hi esperaven l’eixida de l’astre embadalits en la immensitat que se’ls obria als peus. Al cel, s’hi llençolava una senyera amb les quatre barres vermelles. Escampats per l’ereta i delerant l’albada, al primer raig sonà el cant de la dolçaina que celebra la llum des d’eternes serralades. S’hi albirava la Octubre 2020

Moment de l’eixida del sol a l’Alt de Guisop.

ya; ell mateix, que venia des de lluny cercant alguna essència; ell, que havia caminat per la vida amb quatre certeses i sabia que algunes coses no sols es veuen amb els ulls, era cridat a cloure l’homenatge al mestre, i digué: «Mai no

«Enric Valor és pleníssimament viu en totes estes muntanyes.» havia tingut un començament de dia tan esplèndid. He tingut la grandíssima sort de conéixer Enric Valor en persona durant uns anys quan junt amb mon pare publicaven Gorg, la revista que el règim obligà a tancar. Jo estudiava a Barcelona i cada volta que venia a València, féiem xarradeta amb Valor, que em rela-

tava històries amb una llengua tan pura, moltes estan escrites, i me les contava en directe i, és clar, m’emociona recordar aquells episodis en estes muntanyes, que ell coneixia com el palmell de la mà. Jo, que tinc bastants anys i guarde poques certeses, no sé si hi haurà una altra vida o no, però com deien els grecs antics, una persona mai no mor mentre hi haja algú que la recorde. I Enric Valor és pleníssimament viu, el seu esperit és ací, en totes estes muntanyes que veiem ara, en este sol i en este aire, en estos actes que el celebren i el recorden. Per a molts la immortalitat ve donada per pertànyer a una nació. I un dels constructors d’aquesta nostra nació, el País Valencià, fou Enric Valor. Estic molt emocionat i no puc seguir.»

Així fou com ens deixà ben clar que hi ha coses de la vida que només es veuen més enllà dels ulls. Un fort aplaudiment s’escampà pels espadats de l’Alt de Guisop, en gratitud a qui ens havia portat l’esperit valorià des de València. Trencà de nou el tabal i arrancà La muixeranga, que allà dalt semblava cant d’àngels, i s’enlairà activant il·lusions, injectant ànims i unintnos en una permeable concomitància de sentiment.

Joan Senent, a qui li descobríem una emoció pregona, fill d’una honrosa persona que ajudà la família Valor a superar algun tràngol econòmic, tancava els ulls per a copsar una essència que havia vingut a retrobar, perquè era una persona de poques certeses i feia temps, molt de temps, que no havia tornat a Castalla, a aquesta foia en forma d’amfiteatre que Enric Valor li havia descrit tan meravellosament en converses. Per això havia vingut, perquè aquell àmbit de muntanyes i Enric Valor li havien forjat una nació, havien sigut un referent estimat i li havien despertat el desig d’una vida amb més plenitud. ❦ Barcella | 15

Ni oblit ni perdó!

Redacció Barcella

Cartell del film.

Un dia primaveral de càmping, algú s’acosta a la família Agulló Salvador amb una notícia fatídica. En el dipòsit de cadàvers, Carme Salvador confirma la mort del seu fill, Guillem, de 18 anys d’edat. Comença així una pel·lícula que segons Rafa Molés, un dels seus productors, representa el mateix que el jove de Burjassot: la lluita contra la intolerància i el feixisme.

El passat 24 d’agost es presentava La mort de Guillem en el marc del Festival de Màlaga. L’estrena hauria d’haver sigut el mes de juny a València, però per motius relacionats amb la covid-19 aquesta es va postposar. El film s’ha rodat dirigit pel català Carlos MarquésMarcet, de curta trajectòria vital però prolífera carrera professional. Prova d’això és el seu Premi Goya al millor director novell, així com tres Premis Gaudí o dos Bisnagues d’Or al Festival de Màlaga, entre d’altres, gràcies a llargmetratges com 10.000 km (2014) o Els dies que vindran (2019).

Pel que respecta a la sinopsi, per a moltes persones aquest succés i les reBarcella | 16

percussions consegüents no els resultarà aliè, ja que l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador a mans d’un neonazi l’11 d’abril de 1993 ha transcendit al llarg de les dècades i els territoris. Més enllà de la commoció que l’episodi va representar per a la societat valenciana dels noranta, encara hui són moltes les

«El focus està posat en el dol i la mirada íntima d’una família destrossada per la injustícia.» veus que reclamen justícia i reparació per a una família que va haver de passar, i continua fent-ho, per una odissea judicial.

Cal dir que la pel·lícula no es centra en la violència que va patir Guillem o

en els posteriors episodis politicosocials que se’n van desprendre, sinó que el focus està posat en el dol i la mirada íntima d’una família destrossada per la injustícia i la ignomínia que ressonen encara ara com ara mitjançant moviments feixistes i reaccionaris.

Conjuntament amb qui s’encarrega de la batuta, el projecte no hauria pogut eixir endavant sense el suport i el finançament de les productores Lastor Media, SomBatabat Produccions i Suica Films (aquesta última valenciana).

També ha comptat amb la col·laboració d’Àpunt Media i TV3, així com el finançament provinent del projecte de micromecenatge La Lluita Continua, que ha obtingut el suport transversal d’associacions, col·lectius i particulars d’arreu de tot l’Estat.

Amb tot, animem a no oblidar, a despertar consciències i remoure memòries a fi que un dels lemes de l’esquerra valenciana continue reivindicant tot allò que és legítim i necessari per a l’Estat democràtic i la justícia justa, com diria l’Ovidi. ❦ Octubre 2020

Alteració del sistema de reg del Partidor Josep Miquel Martínez

Octubre 2020

una de les primeres obres d’enginyeria civil fetes amb formigó armat a les comarques d’Alacant. Aquest últim edifici, el qual està ara en actiu, va comportar una millora tècnica, tant pels nous

«La funció de l’edifici del Partidor queda totalment anul·lada.» materials emprats com per la solidesa d’un espai que ara cobria el sistema de canalitzacions interior per a protegir-lo.

L’edifici era nou, però res no canviava les proporcions d’aigua assignada a cada poble, les durades de les tandes, el pas per l’interior dels alcavons dels dos molins, etc.

Josep Miquel Martínez 2020

El sistema que aprofita l’aigua del riu Vinalopó per a irrigar els cultius de Banyeres de Mariola, Bocairent i Beneixama es basa en un repartiment que es va estipular ara fa sis-cents anys, concretament en la primera meitat del segle XV. El funcionament és de la següent manera: l’aigua captada a l’Assut de la Tosca arriba conduïda a través de la Séquia del Reg Major a l’edifici del Partidor, una estructura arquitectònica (l’última versió del sistema és l’actual edifici de començament del segle XX) que ha estat fent la funció de dividir les aigües en dues parts des de l’Edat Mitjana. Una de les obertures és compartida entre Banyeres i Bocairent i l’altra meitat del cabal va cap a Beneixama, quan és retornada al riu després de passar per dos antics molins fariners que tenen dret històric al pas de l’aigua (antigament per a moure les moles). A més d’aquesta divisió, hi ha un altre conducte menor anomenat la Teula del Rei que, segons la documentació, es tracta d’un favor del rei Joan II d’Aragó, el Sense Fe, que es va concedir als pobladors d’aquestes terres l’any 1459. Aquest privilegi històric consisteix en «una teula d’aigua suplementària» que, segons citen els documents, es concedeix per a «donar a beure als cavalls». Potser els nostres avantpassats no utilitzaven encara la nomenclatura moderna «cabal ecològic», però eren ben conscients que el riu necessitava fluir per a conservar tota la seua riquesa natural. Per tant, una vegada partida l’aigua en dos, la part de Beneixama flueix de manera contínua cap al riu i la part que discorre cap a Banyeres-Bocairent s’utilitza a mode altern, de manera que una setmana rega Banyeres i la següent Bocairent.

Així han passat els segles i, tot i que desconeixem quina morfologia exacta tenien les primeres estructures que feien la funció de la partició d’aigua (que han evolucionat al llarg de les diferents èpoques històriques), sí que podem conéixer bé l’edificació actual de 1911 projectada per l’arquitecte Pròsper Lafarga,

Eixida de les dues séquies del Partidor. La de l’esquerra és la de l’aigua que li correspon a Banyeres i Bocairent. La séquia de la dreta ha estat alterada amb una comporta que retorna l’aigua que li correspondria a Beneixama cap a l’altra séquia.

I així arribem a l’actualitat. Cap document oficial ha canviat, no s’ha decidit alterar res que conste per escrit, els Estatuts del Sindicat Major del Reg estan en vigor i, per tant, es suposa que

el que va estipular el rei Joan II d’Aragó el 1459 segueix regint la manera en què s’ha d’aplicar el repartiment d’aigües entre Banyeres de Mariola, Bocairent i Beneixama. Això és només sobre el paper, perquè els fets indiquen que algú ha decidit alterar tot aquest sistema antic sense comunicar res de manera oficial als usuaris del reg que paguen les quotes, amb una política de fets consumats que s’ha basat, suposadament, en acords verbals sense validesa legal.

El cas és que, d’un temps a aquesta part, algú ha decidit construir una estructura exterior annexa al Partidor que altera totalment el repartiment secular d’aigües. S’ha col·locat una comporta a l’eixida del Partidor que permet canviar a voluntat el curs de l’aigua, de manera que pot desviar-se la part que li correspondria a Beneixama redirigint-la cap a Banyeres i Bocairent. Per tant, la funció de l’edifici del Partidor queda totalment anul·lada a disposició d’un ús arbitrari del recurs. Cap explicació oficial tenen els usuaris de la Séquia Major del Reg, tot i haver-se produït un canvi tan important en el sistema de distribució que trenca sis segles de la mateixa manera de procedir.

El més sorprenent ha estat el silenci general de la societat, siga perquè encara no es coneix l’alteració, siga per desinterés pel que fa a aquestes pràctiques ancestrals de reg. El cas és que resulta difícil entendre el motiu de l’actuació i presenta més interrogants que respostes. ¿Quina necessitat hi ha de desviar l’aigua de Beneixama cap a Banyeres i Bocairent quan més d’un terç de l’antic regadiu de Banyeres ja no utilitza l’aigua perquè ha estat ocupat per polígons industrials? Si el motiu pot ser que l’abandó de la neteja dels braçals per part dels usuaris dificulta l’arribada de l’aigua als bancals, ¿és procedent fer aquest pedaç en compte d’anar a l’arrel del problema? ¿És legítim eliminar un sistema en actiu des de l’Edat Mitjana sense que el Sindicat del Reg de Banyeres de Mariola pregunte ni informe ningú? ❦ Barcella | 17

La tanca del cinc per cent Josep Barberà

Daniel Garcia Sala 2018

«Vostès tenen un problema, i aquest ferent; el Botànic ha aguantat la seua Vaig tindre l’honor de comparéixer problema es diu cinc per cent.» Els promajoria, però les previsions no són tan a la Comissió de Reforma en les Corts blemes d’un país, malauradament, són positives per a Ciudadanos per la irrupValencianes –crec que poden rescatar el ció de Vox i pels desastrosos resultats diversos i quan aquests problemes es debat al Youtube, si els és d’interés– on que van assolir en les eleccions espancronifiquen, afecten totes les estructutant el PP com Ciudadanos van expores i, no cal dir-ho, la societat que els sar els seus dubtes respecte de la llei, yoles (ni per a Podemos, després dels pateix. Exemples en tenim a cabassos, marcians alguns i excuses de mal paresultats a Galícia, per exemple). Açò gador altres. Finalment, com els deia, des de la corrupció endèmica que hem ens obre una oportunitat.

Ciudadanos va decidir que per a ells patit al País Valencià durant anys i anys És possible que una modificació amb era més important modificar la distribu(o al Principat, d’on m’he permès pal’ambició de la qual es va intentar aprorafrasejar aquesta famosa var la passada legislatura intervenció del President pogués prosperar. És possible, també, que tecnicisMaragall) a l’espoli fiscal mes o matisos —com la que ens fa pagar i pagar distribució d’escons— la als valencians a canvi de poguessen fer tornar a perdre posicions any rere embarrancar. O fins i tot any respecte de la mitjana que l’extrema dreta repreespanyola en inversions. sentada a les Corts fes tot Avui, però, vull centrarel que tingués a les mans me en la llei electoral. per a fer-la fracassar. Però La tanca del cinc per hi ha una altra opció. cent és la més dura de Cal —i cal fer-ho sense l’Estat espanyol i ha tardança— que les Corts deixat, històricament, fora Valencianes voten la dede les Corts Valencianes a partits amb més de rogació de la Llei Electoral Valenciana. Açò, cent mil vots. A banda de Barberà durant la seua intervenció en la Comissió a les Corts Valencianes. que ja vam proposar a les aliances més o menys les Corts Valencianes des estables i amb millor o ció d’escons (cosa que blinda l’Estatut d’Esquerra Republicana del País Vapitjor fortuna, aquest cinc per cent provoca que els partits extraparlamentaris lencià-Esquerra Valenciana, no limita d’autonomia i que requereix una tramitació molt més complicada) que acons’enfronten a una tanca «sociològica» ni nega la possibilitat que les Corts vaseguir que els valencians comptàssem gen debatent o tramitant una llei nova, que entrebanca encara més les possibilitats d’obtindre representació en la amb una llei electoral moderna i molt però ens cobreix les esquenes per a fer mesura en què la població tria opcions desaparèixer d’un colp i per a sempre la polítiques amb la representació assegubarrera electoral del cinc per cent. rada per allò de no «tirar el vot», com La derogació d’aquesta norma, faria se sol dir. entrar en vigor la LOREG, la llei electoral espanyola, que parla d’una tanca Cal dir, per justícia amb els partits del tres per cent per circumscripció; en que sostenen el Govern, que en la passada legislatura van intentar reformar la aquest cas, per província. Una llei que, Llei Electoral Valenciana. Tard i amb mentre debatem com modernitzar-la i unes ganes relatives, però ho van intenmillorar-la, serà infinitament més detar. Aquesta reforma ambiciosa, tot s’ha mocràtica que l’actual i permetrà que de dir, cercava anar més enllà de la mera les Corts Valencianes siguen el més supressió de la barrera electoral i incloïa semblant possible a la realitat del País aspectes molt positius (llistes cremalleValencià. Un País Valencià que, no ens ra, màiling unificat..., per citar-ne només democràtica que l’actual. Encara enganyem, és molt més plural que el més un parell), però Ciudadanos es va no li havien vist les orelles al llop, en ventall representat a les Corts. Un País despenjar al darrer moment, fent-la fraaquell moment.

Valencià que, sense barrera psicològica, cassar en la seua votació a les Corts per Els mesos han passat des d’aquella potser podrà votar, per primera vegada, no superar els dos terços necessaris per fallida tramitació i ara com ara ens troallò que desitja i no allò que «segur que bem amb una situació política ben dia l’aprovació. eixirà». ❦

«Cal que les Corts Valencianes voten la derogació de la Llei Electoral Valenciana.»

Barcella | 18

Octubre 2020

Centenari del Primer Aplec per la Terra David Casanova ens va dur fins la població d’Artana (la Plana Baixa), enclavada a la Serra d’Espadà, on la figura de Vicent Tomàs i Martí va néixer. Preciós el ram de ve-

Decidim-PV 2020

Cent anys després que un grup de jóvens valencianistes encapçalats per l’artanenc Vicent Andrés i Martí celebraren el Primer Aplec per la Terra a la Muntanyeta de Sant Antoni a Betxí (la Plana Baixa), i posaren la primera pedra de les reivindicacions valencianistes a principi del darrer segle a les comarques del Nord, el darrer 28 d’agost ho vam voler repetir.

Des de Decidim, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, estem encantades i orgulloses de l’acte organitzat i farem un esforç per donar continuïtat a aquest aplec que, després de la mort de Vicent, malauradament no va tenir.

Vicent Andrés i Martí (Artana, 1890-1924) va ser una figura cabdal del valencianisme de principi del segle XX, amb la seua gran tasca envers el valencianisme amb la creació de revistes, la publicació de nombrosos articles o la organització d’aplecs com el de la Muntanyeta de Sant Antoni. Malgrat que va morir prematurament de tifus han sigut molts els treballs, les ressenyes i els actes organitzats al llarg de la seua curta vida.

Aquest llicenciat en medicina fou un dels promotors de l’Agrupació Nacionalista Escolar i la Lliga de Solitaris Nacionalistes l’any 1919. Aquesta darrera entitat portava marcat en la seua agenda el fet de projectar el valencianisme arreu de les comarques, més enllà dels nuclis urbans. Col·laborà en seminaris i diaris com ara Pàtria Nova, La Veu de la Plana, Nostra Parla o La Correspondència de València, a més de fundar i dirigir el full mensual El Crit de la Muntanya els anys 1922 i 1923. També va publicar dues narracions curtes, Flor de drap i Campanes de la meua terra (1920). En la vida política valenciana també intervingué en mítings al costat del dirigent del PSOE Isidre Escandell.

Foren diversos els actes programats per a celebrar el Centenari del Primer Aplec per la Terra, i el primer acte Octubre 2020

Celebració del Centenari del Primer Aplec per la Terra.

getació de la Serra d’Espadà preparat per a l’ocasió i els parlaments dels companys Joaquim Meneu, Josep Herrero i Antoni Infante, els quals ressaltaren la figura de l’artanenc Vicent Tomàs i Martí. De camí a la muntanyeta l’aplec s’aturà al fantàstic Palau-Castell de Betxí, on la regidora de Cultura Núria Meneu, en nom de tota la corporació

«La lluita pels drets de la ciutadania és la lluita pels drets nacionals.» municipal, ens rebé de manera oficial.

Abans de dinar gaudírem d’una visita guiada pel palau gòtic renaixentista, una joia històrica. A la vesprada, al magnífic paratge de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí es celebrà l’acte central de l’Aniversari del Primer Aplec per la Terra. Els companys de Plataforma

per la Llengua duien la seua paradeta d’informació amb les campanyes Som Deu Milions, Prou Valencianofòbia i la campanya conjunta amb Decidim, Reciprocitat. Jo mateix done l’inici de l’acte amb unes breus paraules per a presentar tot seguit les quatre persones que intervindran: Ximo Meneu de la sectorial d’agricultura de Decidim, Zahia Guidum responsable de comunicació i jovent de Decidim, Encarna Canet professora de la Universitat de València i membre de Dones Decidim i, per concloure, el coordinador de Decidim-PV, Antoni Infante.

Des de Decidim-PV continuem treballant per allò que ja reivindicava Vicent Tomàs i Martí al principi del darrer segle: un Estat sobirà, una hisenda pròpia i les llibertats més elementals. Més llibertat amb un model econòmic al servei de la majoria dels valencians i les valencianes. Tot creant eixe moviment transversal de la ciutadania, convertintla amb una ciutadania crítica amb els seus dirigents, una ciutadania reivindicativa amb la manca de les llibertats individuals i col·lectives ocasionades pel règim del 78. La lluita pels drets de la ciutadania és la lluita pels drets nacionals, i els uns i els altres només poden ser assolits per vies democràtiques. Per una lluita plural, inclusiva i transversal on les dones també tinguen el seu espai de lluita i reivindicació. Un espai comunicatiu conjunt on puguem decidir vore els mitjans de comunicació en llengua pròpia.

El poble valencià és un poble orgullós amb una cultura històrica i rica, i una llengua viva, llengua que no han pogut amb ella a pesar de portar més de tres-cents anys intentant eliminar-la.

Ens han volgut eliminar com a poble, esborrant la nostra memòria, però nosaltres serem més fortes que tot això, i continuarem reivindicant el nostre Dret a Decidir per tot el territori, també a Betxí cada final d’agost. ❦ Barcella | 19

La petjada ecològica de la pandèmia Carles Molina

Daniel Espinosa 2020

Són moltes les notícies que en els últims mesos hem pogut llegir al voltant de la idea que la pandèmia mundial que estem patint ha «deixat respirar» gran part dels ecosistemes del nostre planeta. La crisi sanitària ha provocat una caiguda en l’activitat econòmica comparable, en alguns casos, a períodes de guerra. La disminució del consum de certs recursos i la disminució de la mobilitat, des de l’escala local fins a l’escala internacional, ens han deixat gaudir per un temps d’una atmosfera més neta, de ciutats menys sorolloses i, fins i tot, en alguns casos aigües més netes. Les xarxes socials s’han omplert d’imatges i vídeos en els quals «la natura» tornava a ocupar el seu espai, amb animals a les ciutats i verd cobrint espais grisos. Imatges idíl·liques, val a dir que no sempre certes, d’un planeta que semblava una mica més habitable. Una mena de miratge d’un món al qual, a escala ambiental, hauríem d’aspirar.

Certament no ha estat només una percepció i tenim indicadors que corroboren aquests fets. El dia de la sobreexplotació, aquell indicador que s’utilitza per a calcular quin dia de l’any la humanitat ha consumit tots els recursos que el nostre planeta és capaç de produir en un any, s’ha endarrerit deu dies en comparació al 2019 segons els càlculs de la Global Footprint Network. Aquest 2020 se situa el 22 d’agost. La caiguda de les emissions de CO2, principal gas d’efecte hivernacle, es calcula que serà d’un 7% enguany. No és poca cosa. ¿Estem llavors davant d’una oportunitat pel planeta? Contestar afirmativament, obviant la gran crisi econòmica i social que la pandèmia ha comportat i comportarà per a la població més vulnerable, seria obscé, però és que a més, aquest «petit descans» que sembla que ha tingut el planeta no ha estat conseqüència de cap canvi estructural que Barcella | 20

permeta albirar un futur millor. Ha estat més bé fruit d’una desfeta econòmica.

En aquesta desfeta, la petjada ecològica ha disminuït, sí, però tot i això, continuem exhaurint els recursos anuals de la terra mesos abans que acabe l’any, i malgrat la disminució puntual de les emissions de CO2, la concentració ac-

Màscara abandonada en l’arena.

tual es calcula que és la més alta en tres milions d’anys. Sabem que caldria una disminució continuada com la de les setmanes del confinament més dur per començar a veure algun efecte en l’atmosfera. No és en cap cas una bona notícia.

«Continuem exhaurint els recursos anuals de la terra mesos abans que acabe l’any.»

A més, cal tenir en compte que, fins i tot centrant-nos únicament en el punt de vista ambiental, no tot han estat bones notícies. La llarga reivindicació per la prohibició de les bosses de plàstic als supermercats, que va portar a la prohibició de la gratuïtat d’aquestes a meitat del 2017, ha quedat en poca cosa amb l’augment de guants de plàstic d’un sol

ús i altres recipients. Mascaretes d’un sol ús que en molts casos acaben als rius i als mars han estat també una de les imatges més vistes aquest estiu passat a les nostres costes.

Les mesures de seguretat que han potenciat allò d’un sol ús ens han afegit a la ja coneguda disjuntiva «progrés econòmic vs. protecció del medi ambient» la de «salut vs. protecció del medi ambient».

La millora del transport públic (desigual i tardana) i l’esforç per un canvi de model de mobilitat a molts territoris també s’ha vist afectada per la recomanació d’utilitzar el transport privat malgrat que la contaminació atmosfèrica és una de les principals causes de mort a les ciutats. Malgrat també que recents estudis suggereixen que la taxa de letalitat de l’epidèmia augmenta en éssers humans exposats a alts nivells de contaminació atmosfèrica. Tot plegat no convida a l’optimisme, cert, però no tot han de ser males notícies.

L’experiència de pobles i ciutats més habitables, de gaudir de la natura més propera com poca gent recordava, el descens del consum innecessari, l’augment del consum de proximitat, del turisme de proximitat, les xarxes de solidaritat veïnal, etc., segurament no ens faran millors com molta gent predica però ens poden ajudar a visualitzar models de futur que poden ser una mica més esperançadors.

«Sóc optimista: tanco els ulls», deia Joan Fuster. Potser ha arribat el moment de contradir aquest aforisme de l’intel·lectual de Sueca. Potser ha arribat el moment d’aprendre dels temps que ens ha tocat viure, de manera intel·ligent, d’obrir els ulls per a veure l’estat actual del món però fixar la mirada en tantes i tantes alternatives que ajuden a imaginar un futur més habitable al nostre planeta.. ❦ Octubre 2020

Ciudadanos, punt i final Eduard Garcia diputats. Els visionaris de la formació protagonista de l’article haurien d’haver sabut la complicació de l’estratègia del sorpasso, formacions com el PP i el PSOE, els anomenats dos grans partits

«Els liberals es veien avançant el PP en escons.» són difícils de descavalcar, són formacions amb un electorat fidel, tenen un sòl de votants –altres formacions també, però més baix—, una gran implantació territorial —difícilment coneixeran algun poble per xicotet que siga on no s’hi presenten—, experiència, recursos, diners, gent alliberada, seus repartides per tot l’Estat, militància...

vozpopuli.com 2019

En les meues classes d’informàtica m’agrada contar als alumnes alguna història dels precedents de la informàtica.

Una de les que més m’agrada és la de l’invent del ratolí, un element que ara com ara és més que imprescindible en qualsevol portàtil o equip de sobretaula. Aquest útil invent va aparéixer de la mà de Xerox allà pels anys 60, empresa que es coneix per ser fabricant de fotocopiadores i poc més, aquest invent va ser destriat pels directius de la companyia per no trobar-li utilitat, segurament els directius hui s’hauran quedat pelats, i no per l’edat, sinó d’estirar-se el cabell per no haver donat importància en el seu moment a l’invent, almenys això vaig llegir.

La història em recorda la de Ciudadanos, vist que encara hui em pregunte què li rodaria pel cap al defenestrat Albert Rivera i al seu equip per no pactar amb el PSOE després dels resultats de les Eleccions Generals d’abril de 2019. Recordarlos que la suma dels socialistes amb 123 diputats i C’s amb 57 donava 180 escons, quatre per damunt de la majoria absoluta, i com no pot ser altrament, el Partit Socialista s’hauria llançat en els braços de la formació liberal. Cal recordar també que la formació taronja en aquelles eleccions va passar de 32 a 57 escons, el PP va patir un duríssim daltabaix—de la qual encara no s’ha recuperat— en perdre 77 escons i quedar-se’n amb 66, mentre que Unides Podem en perdia 24 i se’n quedava amb 33.

Però ¿què va impulsar als de Rivera a forçar unes noves eleccions davant la negativa dels socialistes a pactar a la seua esquerra? Els liberals es veien avançant el PP en escons i aconseguint el sorpasso, no s’explica de cap altra forma. Ja està vist que això no va passar i que en les passades eleccions de novembre els taronja van passar de 57 a 10 Octubre 2020

Seu de Ciudadanos durant la campanya electoral.

Precisament els de Rivera —o els d’Inés Arrimadas, com vulguen— han aprofitat moltes voltes els mitjans de comunicació per a donar el seu missatge a través de la polèmica constant: arrancar llaços grocs per l’alliberament dels presos i les preses polítiques a Catalunya, organitzar actes allà on no es té suport electoral i es crea rebuig com a Altsasu

(Navarra) —consulten el cas dels joves d’Altsasu, eldiario.es, 4/11/18—, intentar participar el Dia de l’Orgull quan es pacten governs amb l’extremadreta (El País, 8/07/19), comprar per Amazon una rajola per a ensenyar-la en un debat televisiu i inventar-te que li la llancen als agents de la Policia a Barcelona (El Plural, 5/11/19), o anomenar golpistas a qui promou un referèndum pactat amb l’Estat per a decidir el futur dels territoris, mentre que ells no s’hi sumen a una moció de condemna del franquisme —juntament amb el PP— aprovada pel Senat (Público, 21/11/18), però tot s’hi val...

Finalment no ha eixit bé la jugada i el votant moderat de C’s ha passat a la dreta més reaccionària, no serien doncs tan moderats. Si bé és cert que es dóna l’avinentesa que tot i que els liberals tenen una representació menor a la d’ERC en el Congrés, a hores d’ara retenen vicepresidències en la Junta de Andalusia, o als governs autonòmics de Múrcia, Madrid o Castella i Lleó, almenys fins que es convoquen eleccions, i els seus resultats emulen els obtinguts a Galícia i Euskadi, és a dir, un zero a l’esquerra.

Com és natural, la formació liberal busca fugir del trist final de la desaparició perfilant-se ara com un partit útil, ho han fet amb el seu suport a la declaració i les pròrrogues de l’Estat d’alarma per a reduir la mobilitat i disminuir així la transmissió de la pandèmia de la covid-19.

Finalment, el projecte de Ciudadanos ha intentat buscar un espai polític en la defensa del liberalisme, és a dir: contribucions baixes —per tant menys serveis—, privatització de serveis com ara la sanitat, l’educació o les pensions i la menor presència possible de l’Estat i per tant una societat més desigual, a la vista està que ells no ho han aconseguit, altres vindran. ❦ Barcella | 21

Enric Casasses

Luz Boronat

Barcelona, 1951

Pericana de capellà amb punxetes

Dichterliebe

Luz Boronat

Vine, si vols. T’ensenyaré el meu poble, però el meu poble estava transformat, des del primer portal a l’última horta, des del molí fins a la casa gran tot hi era més alegre i viu i pobre, d’una finestra ens arribava un cant acompanyant acords de les sis cordes, feia ballar l’airet fulles de faig i no hi ha cap fageda aquí a la vora, tot m’era nou, els nens, el ruc, els gats, fins que em vas dir però que no ho veus, home? m’has dut al meu, de poble! Vols sopar?

Pericana de punxetes a la Casa Valor.

Barcella | 22

El nus la flor Barcelona: Edicions Poncianes, 2018

Dani Codina

Hui farem una deconstrucció d’una recepta de ma mare, la persona que m’ha transmés el seu amor i el gust pels productes de la terra. Ja de xicoteta em portava a arreplegar herbes aromàtiques per a assecar-les i fer infusions, també a arreplegar plantes verdes per fer unes bones coquetes fregides, però en allò que mes disfrutem les dues és en buscar la varietat de bolets que hi han a les nostres serres i que per a molta gent son completament desconeguts.

Aprofitant aquesta passió, a la nostra Casa Rural Valor (Penàguila) organitzem tots els caps de setmana de novembre unes jornades gastronòmiques d’hivern on els ingredients bàsics son els bolets amb les moltes i variades formes de preparar-los. Una varietat molt apreciada es «la punxeta» mes coneguda com «llengua de vaca». Aquesta recepta es molt senzilla, però no per això deixa de ser un dels plats mes demanats.

Per a fer la pericana de capellà amb punxetes, primer tallem la pebrera seca fineta i amb oli molt calent la fregim i ho reservem. Després torrem capellà i alls, ho tallem tot finet i, per altra part, fregim les punxetes en uns allets.

Per servir en el plat posem la pebrera fregida sobre el capellà i els alls, i per últim les punxetes fregides. Reguem amb oli verge d’oliva i acompanyem d’un bon pa casolà simplement espectacular.

(La pebrera és també coneguda pels noms de bajoca, pimentó i pebrot, entre altres.). ❦

Octubre 2020

Lourdes Toledo Una reportera fascinant Irene Polo.

La fascinació del periodisme.

Cròniques (1930-1936).

Barcelona: Quaderns Crema, 2003.

Escrivia Irene Polo el 1933 en L’Opinió: «El periodista és l’autor de tot això: els fets brillants i els espantosos, i els admirables; la glòria i la catàstrofe i l’encís, passen per les seves mans i ell els distribueix. És el centre del moviment del món... És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós, gairebé... Ah, un periodista!» Irene Polo (Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942) va viure en una època en què per a una dona no era gens fàcil fer-se un lloc en les pàgines dels rotatius, les redaccions eren terreny dels homes. Amb tot, ella, junt amb Rosa Maria Arquimbau i Aurora Bertrana, cadascuna a la seua manera, totes tres es van obrir camí en el periodisme català dels anys trenta.

Irene Polo escrivia tota mena d’articles en els diaris més llegits —La Humanitat, L’Opinió, L’Instant, Última Hora— amb només vint anys. Un matí creava una entrevista d’una no entrevista, com ho demostra en peces «...A la cacera de quatre paraules amb el senyor Cambó», caminant-li al darrere per tal de poder creuar unes paraules amb ell; el premi de la constància, en diu la mateixa Irene, o en «Història d’un interviu convertit en l’anunci d’una conferència», on conta com espera un dia i un altre fins a fer parlar l’alcalde.

Octubre 2020

Un altre dia feia parlar el dependent obtús d’una casa d’empenyoraments on ella s’esmunyia escales amunt per a copsar i traslladar als lectors un món trist i pintoresc en un retrat misteriós i fascinant, una radiografia d’època i una instantània del moment: «Aquesta és una de les més clàssiques: situació discreta, escala fosca (aquesta escala per on tothom puja escorregut i precipitadament, després d’haver mirat que no passi ningú conegut) i despatx tronat i sòrdid.» «El món trist i pintoresc de les cases d’empenyoraments és un dels millors exemples de la seua capacitat camaleònica d’endinsar-se en mons inesperats.

Irene Polo era una mena d’escàner humà i posseïa una capacitat d’observació quasi sobrehumana. Tenia l’habilitat de fotografiar amb el llenguatge cada detall, en principi insignificant, cada gest conscient o inconscient, i fixar-los amb la paraula justa. Era una mestra recreant les atmosferes, retratant personalitats. Els seus treballs anaven plens de ritme, intriga i sorpreses.

Res a envejar a alguns dels millors periodistes de l’època, com ara Just Cabot, Gaziel, Carles Sentís, Frederic Pujulà, Xammar, entre altres; tenia l’habilitat de fer que els llocs i les persones contassen històries.

L’olfacte per a la notícia, la curiositat davant la vida, i la sagacitat per a trobar notícies i testimonis de primera mà eren admirables, com també ho era la sensibilitat moral i el compromís professional que la duien a denunciar els patiments i les injustícies del seu temps, com ara en «L’infern gris de l’oficina», on donà veu a la tristor i l’esclavatge de la vida dels empleats de l’època; amb «Un problema més greu que el problema minaire» o amb

«A 340 metres sota terra», es va desplaçar a les mines de Sallent, l’Alt Llobregat, per a mesclarse amb els obrers forasters vinguts de Castella i Andalusia per a escriure’n una crònica esfereïdora sobre les condicions infrahumanes en què vivien els obrers i llurs famílies.

Escrivia de tot i sobre tots: polítics, captaires, modistes, oficinistes, obrers, i tant foren fets brillants com espantosos, en parlava amb fascinació. Atenta sempre als famosos que desfilaven per Barcelona: Buster Keaton, Imperio Argentina, Margarita Xirgu o Greta Garbo, de qui en va fer un retrat digne del millor Truman Capote, es mostrava perseverant i pacient, esperant-los als vestíbuls dels hotels o acompanyant-los on fos. Allà on calia presentar-se per tal d’aconseguir la notícia o l’interviu. Va sacsejar el periodisme català, tot descrivint una època on les dones lluitaven per fer un món des de la llibertat i la igualtat.

Res humà no li era alié. Tampoc el glamur i el seu flirteig amb la moda, amb la ciutat, ni amb els paradisos naturals, com proven les estampes plenes de bellesa amb què va retratar Eivissa, pronosticant-li un futur d’aglomeracions. Les cròniques que va escriure sobre la Barcelona i a propòsit de l’arribada del feixisme, l’abril 1934, són peces del millor periodisme, vívides i plenes de lucidesa. ❦

Barcella | 23