__MAIN_TEXT__

Page 1

NÚMERO 68 | OCTUBRE DE 2019 | ANY XXII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Crisi climàtica

|13| Entrevista: Domingo Pérez Herrera

| 7 | El problema no són els mosquits | 9 | Aurora Bertrana al Marroc |11| Guardó Àngela Sempere |15| Banyeres Digital, fins sempre! |16| El suïcidi |17| Comarca Mariola Nord |19| L’Emmascarà d’Alfafara. La Festa de Reis d’Orient més enllà del Blackface |21| Un carrer per a Miquel Grau. «L’acompanya tot el poble»


Crisi climàtica

© Katsushika Hokusai

En els últims mesos les nostres comarques han patit greus incendis i inundacions, fenòmens que malgrat ser naturals en el clima mediterrani, cada vegada s’agreugen més i en patim les conseqüències de manera més dramàtica. Després de l’incendi forestal patit a la serra de La Solana, al terme municipal de Beneixama, on el passat juliol van cremar al voltant de 900 hectàrees de bosc, al començament de la tardor hem pogut veure com el riu Clariano es desbordava al seu pas per Ontinyent, producte d’una gota freda que va afectar greument bona part del País Valencià i Múrcia. En poques hores es van poder veure valors de pluja mai vistos en els últims 100 anys. Incendis i inundacions que, per catastròfics que semblen, formen part de la dinàmica natural dels ecosistemes

mediterranis. L’augment de la seua freqüència i les seues conseqüències però, són responsabilitat nostra i caldrà que li fem front en els propers anys de manera decidida. L’anomenada crisi climàtica, produïda per un augment de la temperatura del planeta a causa de l’augment de gasos d’efecte hivernacle, té la seua constatació al nostre país principalment en l’augment dels períodes de sequera (que poden augmentar la probabilitat d’incendis) i l’augment de la intensitat

de les pluges i la seua irregularitat, albirant un futur (que ja és present) en el que les inundacions que abans es produien cada 50 anys són ja més freqüents avui en dia. La negligent planificació urbanística, edificant en zones inundables en molts casos, fins i tot en contra d’una legislació ja existent des de fa més d’una dècada, o directament la no planificació construint en zones forestals no urbanitzades que és tan estesa a les nostres comarques, només han fet que empitjorar les conseqüències d’aquests fenòmens naturals. Davant la nova realitat climàtica, que implica la major freqüència de fenòmens meteorològics extrems i una gran incertesa climàtica, cal assumir la nostra responsabilitat i actuar decididament, disminuint l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i també assumint la importància d’una bona planificació urbanística. De nosaltres depén el futur dels nostres pobles. ❦

Maria Castelló REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 68 – octubre 2019 – any XXIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Carles Molina, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere, Tere Sempere.

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

IG: @maria.endorphines

Portada: Tere Sempere. Fotos de la portada: Las Provincias, pexels.co, AEMET, Àpunt, Generalitat Valenciana, @jmiquelamoros, El País. Maquetació: Pep Pont. Publicitat: Enrique Sempere i Francesc García. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Octubre 2019


© ST

© MRS 2019

Inèrcia al Mariola Rock Solidari.

Primera Fira Modernista d’Alcoi.

Sisena edició del Mariola Rock Solidari

Fira Modernista d’Alcoi

El 21 de setembre se celebrava el festival de música sense ànim de lucre que rere any va cobrant força a Banyeres de Mariola gràcies a una cinquantena d’empreses i comerços locals patrocinadors, autoritats locals, associacions col·laboradores i un equip de voluntaris que durant tot l’any s’encarrega de treballar i supervisar cada detall de manera desinteressada. És el Col·lectiu Mussol qui va sorgir precisament de la necessitat d’administrar i organitzar aquest festival que serveix de plataforma als grups locals i obri un espai cultural alternatiu. Enguany la programació del Mariola Rock Solidari va comptar amb el tradicional canya-tapa, activitats per als més menuts i paradetes informatives d’organitzacions locals. A la vesprada, la graella de concerts va estar ben com-

Octubre 2019

pleta amb les actuacions de Diàspora, Alademoska, El Diluvi, Orkesta Paraíso, Distorsión, Inèrcia, La Fúmiga i dj Macondo. Els números ho diuen tot: vora 600 persones van participar enguany d’aquest festival solidari i el més important és que es van recaptar 5800 euros per a l’associació per a la investigació i ajuda a la síndrome de Wolfram, una malaltia d’origen genètic, degenerativa que causa i sovint importants deficiències de visió, sordera i altres trastorns neurològics i urològics. A banda de la causa d’enguany, el Mariola Rock Solidari ha finançat als darrers anys diversos projectes d’organitzacions tant locals com de cooperació internacional. Més de 18.000 euros solidaris provinents d’un festival on la cultura i la música s’uneixen a la solidaritat. ❦

El passat mes de setembre Alcoi celebrà la 3a Fira Modernista la qual, per tercer any consecutiu, per traslladar-nos a principis del segle XX, una època en la qual la ciutat es va sumar a aquest moviment de renovació artística. Durant tota una setmana es van organitzar activitats de tot tipus entre les quals destacaren les rutes pel patrimoni modernista de la ciutat, on els visitants tenien l’oportunitat de resseguir aquest llegat arquitectònic. Alcoi conserva multitud d’edificis d’aquest estil, dels quals destaca la Casa Laporta, encàrrec de l’empresari José Laporta Valor, que va ser construïda l’any 1904 per l’arquitecte Timoteu Briet Montaud qui, juntament amb l’alcoià Vicent Pascual, van ser els principals arquitectes modernistes d’Alcoi. ❦

Barcella | 3


© Natali Soboleva 2019

CC Cau de Raboses 2019

Taller de serigrafia durant el festival Mariola Rock Solidari.

Alcoi decorat com l’Atenes ocupat pels nazis.

Nova Assemblea Jove Cau de Raboses

Rodatge a Alcoi de Dime quién soy

Al nostre poble, com a la majoria, el fet de “tornar” al lloc natal, està vist com una mena de bogeria o un fracàs. Deixar la ciutat, on hem tastat la llibertat de viure fora del nucli familiar sumat al gran ventall d’oci i activitats de tot tipus que aquestes ofereixen, mai no ha estat una opció. Al poble, sols queda la família i algunes amistats i ningú no vol tornar. Conscients d’aquesta situació algunes de nosaltres vam decidir iniciar un procés de reversió d’aquest context amb l’objectiu d’aconseguir que al poble hi haja alguna raó per tornar, més enllà de les personals. En un primer moment no sabíem massa bé on volíem arribar amb tot açò, però teníem moltes idees al cap. A través de les assemblees vam fer un text on explicàvem qui érem, quines eren les nostres inquietuds i sobre quins valors ens subjectàvem;

Barcella | 4

entre altres, el feminisme, l’ecologisme, l’autogestió i l’assemblearisme. També vam ser conscients de la necessitat de donar-nos a conèixer. La celebració del Mariola Rock Solidari se’ns va presentar com una oportunitat per fer visible l’Assemblea Jove Cau de Raboses. La nostra participació va consistir a fer dos tallers, un de serigrafia del nostre logotip, i un de caretes de raboses per als més menuts. Actualment continuem fent assemblees, estem presents a les xarxes socials i pensem en possibles esdeveniments per al dia contra la violència cap a les dones, el 25 de novembre. Encarem el futur amb moltes ganes de treballar per fer poble, estem obertes a noves propostes i a tota persona que considere aquest projecte igual d’interessant que nosaltres. ❦ Cau de Raboses (Banyeres, l’Alcoià)

Alcoi es va convertir durant el mes de setembre en un gran plató de rodatge amb l’enregistrament de part de la sèrie Dime quién soy per a Movistar+. Es tracta de l’adaptació de la novel·la de Julia Navarro del mateix nom i s’hi van fer servir diferents localitzacions del barri antic simulant l’Atenes de 1942 en plena ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Els carrers de Sant Jaume i Joan Cantó, la placeta de la Creu Roja, els voltants de la plaça de Dins, l’avinguda País Valencià i la Casa de la Cultura, es van adaptar a les exigències del guió i s’ompliren de simbologia nazi i de figurants que participaren en el rodatge. Tindrà 9 episodis que abracen des del 1934 fins al 1989. Dirigida per Eduard Cortés i protagonitzada per Irene Escolar s’estrenarà el 2020. També s’ha gravat a Madrid i Budapest. ❦

Octubre 2019


Barcella

Sense ©

Timonet al València Club de Futbol per haver expulsat per fi els Ultra Yomus del camp de Mestalla, després d’emparar-los durant vinti-set anys.

Presoners alliberats al camp de concentració de Mauthausen al 1945.

Argelaga al PSOE de Villena per haver cedit des del govern la plaça coberta polifuncional per a celebrar corregudes de bous després de cinc anys sense celebrar aquest tipus d’espectacles de tortura animal.

De Banyeres a Mauthausen

El 9 d’agost, el BOE publicava el nom dels 393 valencians que van morir als camps de Mauthausen-Gusen. Entre els anys 1940 i 1945 van morir 108 presos provinents de la província de Castelló; 166, de la de València, i 119, de la d’Alacant. De Banyeres de Mariola hi figura Enrique Albero Puertas (el segon cognom realment era Puerto), nascut el 8 d’agost de 1908 i mort al camp de Gusen el 19 de desembre de 1941 i Enrique Ferrer Berenguer nascut el 31 de desembre de 1889 i mort al camp de Mauthausen el 6 de gener de 1941. Val a dir que en aquest llistat no figura Antonio Ferre Navarro perquè aquest banyerenc va ingressar a Mauthausen l’any 1945, mesos abans de ser alliberat i va poder sobreviure. Aquests 393 valencians s’engloben dins del llistat dels 4.427 espanyols morts en aquests camps

de concentració nazis d’Àustria i ha estat publicat amb l’objectiu de facilitar als familiars el seu registre com morts. Els noms estaven anotats en una desena de llibres que es custodien a la seu del Registre Civil Central de Madrid i gràcies a investigadors de la Universitat Complutense ara han estat reconeguts i han quedat de manera accessible perquè es puga garantir el dret a la veritat, a la justícia i a la reparació. No obstant això, ja fa dècades que el govern francés va facilitar aquests registres i altres a l’estat espanyol, qui els ha tingut ocults i oblidats durant anys. A més a més, en paraules de l’historiador Vicent Galiana i Cano, aquesta publicació d’ara “no posa en valor el paper jugat per les institucions espanyoles en la deportació de republicans i el seu paper clau en el destí d’aquests”. ❦

Timonet a la Generalitat Valenciana per haver respost a l’advocacia de l’estat espanyol que continuarà comunicant-se en valencià amb els governs català i balear.

Argelaga als partits polítics espanyols per la seua poca cultura del diàleg i del pacte, que ha portat l’estat a quatre eleccions generals en menys de quatre anys.

Timonet a l’Associació de Víctimes del Franquisme de la Fosa 127 i al Grup per la Recuperació de la Memòria Històrica de Paterna perquè gràcies a la seua insistència s’estan realitzant les tasques de recuperació i identificació de 147 víctimes i s’han fet troballes importants com les postals i cartes de la jaqueta d’una d’elles.

Argelaga al grup d’Ontinyent Auxili per la desafortunada decisió d’última hora de no actuar en el Mariola Rock Solidari i per no haver fet l’esforç extra que solen requerir els esdeveniments solidaris i que sí que van fer la resta de grups que hi van actuar. Octubre 2019

Barcella | 5


© Associació Sant Jordi

vam dir que hi ha molts gèneres diferents La primera impressió quan entres a la i no ens agradaria que s’hagueren de dissala de juntes de l’Associació Sant Jordi senyar tots eixos tratges per filà, que hi és com la que degué tindre Harry Potter ha un corrent important a la festa que quan va entrar a Hogwarts. El mobiliari vol només un vintage i els uniforme per costums també, però senfilà, que inse la il·lusió troduir canvis d’aprendre en l’Estatut coses noves és molt del protamés difícil gonista dels que canviar llibres. La l’Ordenança, sort és que que la discriminació pot els costums conduir a la van millorant, violència sel’Associació xista... Sant Jordi va Un altre convidar les Rètol de la seu de l’Associació Sant Jordi. detall de bona persones que voluntat per part de la directiva de de van presentar esmenes a la seua proposta l’Associació Sant Jordi va ser proposar de canvi d’Estatut (article 49) perquè exposaren la seua opinió en una reunió de un text alternatiu que deia una cosa com treball. A la reunió van acudir quasi tots ara: «en la qüestió dels tratges es seguirà els membres de l’assemblea, només en el que diu l’Ordenança». Nosaltres tampoc estem d’acord amb eixa redacció ja van faltar tres. Com ens van avisar amb que, ara com ara, això significa el mapoc temps d’antelació, només vam poder teix que la versió anterior i és més difícil assistir sis de les persones que havíem d’entendre. presentat esmenes, algunes de Fonèvol Com bé sabeu, entre la seixantena de i d’altres no. Només la invitació ja ens membres habituals d’eixa assemblea, sembla un pas endavant, van obrir la porta i va córrer un poc l’aire. només hi ha dues dones (l’una no es va Pel que fa al contingut de la reunió, la poder presentar a la reunió). Eixe fet ja cosa no va anar tan bé. El convidat i les demostra que la Festa no és igualitària, convidades vam explicar que volem que però es veu algun xicotet canvi que ens s’elimine l’apartat C de l’article en qüesfa pensar que, d’ací vint anys més, pot tió, que no volem que castigue les quatre ser-ho, d’igualitària. No hi ha pressa, dones que porten l’uniforme tradicional però les coses no canviaran per art de de la filà, quan a eixes dones els hauríem màgia. ❦ d’agrair la seua determinació per facilitar l’entrada de les dones en la festa. Els Associació Fonèvol (Alcoi, l’Alcoià)

Barcella | 6

© Ministeri de Defensa d’Espanya 2018

Hogwarts

L’UME en formació militar.

[El Temps, 29-10-2019]

L’UME, un cavall de Troia per militaritzar les emergències

Moisés Pérez El Baix Segura havia viscut les pitjors setmanes de la seua història recent. [...]. Per restaurar la normalitat després de la tempesta, la Generalitat Valenciana va mobilitzar els diferents cossos d’emergències. Hi havia bombers, agents de protecció civil, integrants de les forces de seguretat i militars. [...] La UME havia sigut rebuda i acomiadada com a autèntics herois. [...] Aquest homenatge a la UME contrasta amb els recels fonamentats que genera entre els professionals de la protecció civil i les emergències, en especial els bombers. La ineficàcia de les seues intervencions, el desconeixement del territori en què actuen, el sobredimensionat pressupost d’una plantilla amb uns índexs de productivitat baixíssims, la recentralització de les emergències i la gradual militarització del servei públic arran de la campanya mediàtica i política per atorgar més parcel·les a aquests batallons de les Forces Armades són algunes de les crítiques dels sindicats de bombers. [...] «Fou una ocurrència de Zapatero que ha tingut unes conseqüències negatives [...] Va adoptar-se sense un debat previ des d’àmbits molt diversos...» [...] «Als països que tenen condicions meteorològiques força complicades (Noruega, Suïssa o Alemanya) seria inconcebible una unitat d’aquestes característiques [...]. ❦ Octubre Juny 2019


El problema no són els mosquits Josep Àngel Revert

© R. Bravo 2019

Una vegada passat un epiportament preventiu en sodi de gota freda, com el una riuada. El seguiment del passat setembre, el fed’exemplars radiomarcats nomen que ve és l’explosió fet als Pirineus demostra de mosquits; potser plagues que migren cap a valls properes i més segures davant de mosquits. L’aigua torrencial és capaç d’enduruna imminent riuada. Amb se el Pont Vell d’Aielo de tot, les llúdrigues tornen al Malferit i no els ous i les seu riu quan les aigües han larves. Els insectes que tetornat al nivell habitual; nen una part del seu cicle són espècies que inverteixen perquè les cries arriben vital aquàtic tenen moltes a adultes. estratègies en un episodi Les riuades afecten més de crescuda d’aigües per les espècies exòtiques. Per a eixir-se’n exitosos. Els tant, després d’una crescumosquits, tan el comú (Culex pipiens) com el mosquit da el que trobem al riu són tigre (Aedes albopictus), peixos i crancs autòctons, El Pont Vell d’Aielo sobre el Clarià abans que la riuada se l’emportara. tenen dues fases aquàtiques que tenen estratègies per (la larva i la pupa) i dues més aèries (els a superar aquesta adversitat (enganxarUna estratègia colonitzadora que trobem en les plantes. Una de les plantes ous i l’adult). La clau per a superar una se al fons del llit) i així garanteixen exòtiques més conegudes és la canya crescuda d’aigües és tindre molts ous dil’aliment d’altres espècies. Estudis depositats en llocs segurs i ben enganxats mostren com la població de peixos in(Arundo donax). Aquesta planta ha colonitzat bona part de marges, barrancs vasors i, en particular, la població de al substrat. Així, quan puja el nivell de i llits dels rius del país; hem vist com cranc americà disminueix dràsticament l’aigua, les larves, entre 6 i 10 dies, poden fer eclosió. l’aigua se l’enduia com si res, acumudesprés d’una riuada. En canvi, les polant-se en els passos més estrets i a la blacions de barbs i de cranc autòctons, Els rosegadors, abundants prop dels fi del Xúquer i del Segura. L’efecte no no es veuen afectades. Sembla que les cursos d’aigua, tenen altres estratègies; ha estat tan devastador per a la vegetaespècies pròpies dels rius valencians, s’avancen a la pluja i busquen caus en ció autòctona: baladres, salzes, joncs... poc abans de la crescuda busquen llocs cotes més altes, on no s’inunden. Però continuen als rius. Les plantes exòtiques segurs entre la vegetació especialitzada i no tots els individus poden escapar i alguns s’ofeguen als seus refugis. Quan tenen una estratègia reproductiva molt s’enganxen al fons del llit, on la velocitat de l’aigua disminueix. l’aigua torna al seu curs, deixa al desagressiva, però les autòctones estan més cobert caus lliures i aliment abundant Tot açò, ¿on ens du? Doncs sovint adaptades al règim de crescudes i sequeres propi del Mediterrani. per als supervivents. Això facilitarà un a l’actuació antròpica sobre barrancs i augment ràpid del nombre d’individus, rius. Com hem vist, les espècies autòctones tenen estratègies per a superar les sovint superant els de la pre-riuada. adversitats climatològiques, però totes Tant els mosquits com els rosegadors passen per la mobilitat i el fet de trobar inverteixen molt a tindre un elevat nombre de cries i molt poc en assegurar-se on poder refugiar-se. Si les actuacions que aquestes arriben a l’edat adulta. Ací humanes tallen aquests moviments, la rau la seua potencialitat per esdevenir fauna autòctona es veu abocada a una una plaga i la clau del seu èxit. Si hi ha mort segura. Si a més aquestes actuacions provoquen la formació de tolls Hi ha un canvi d’estratègia, aquestes aliment i no hi ha depredadors, la major o bassals d’aigua, es facilita el desenespècies inverteixen més en la supervipart de les cries arribaran a adultes, generant una sobrepoblació i un comporvència dels joves i adults i menys en la volupament d’espècies potencialment tament plaga, evitant així que espècies quantitat de descendents que generen. plaga, com els mosquits. Així, si les ecològicament properes ocupen el seu Aquests organismes són les espècies intervencions per a la prevenció no tenen en compte els requeriments de la territori. Les espècies amb aquest tipus k-estrategues. Una d’elles des de l’any biodiversitat autòctona per a recuperard’estratègia vital s’anomenen espècies passat és la icona de la salut dels nostres rius, la llúdriga paleàrtica (Lutra se després d’una riuada, en facilitarem r-estrategues i és propi de les espècies lutra), present als rius Albaida, Clariano la substitució per espècies exòtiques i oportunistes i de les invasores que tenen y Serpis. Les llúdrigues tenen un coml’empobriment dels ecosistemes. ❦ èxit colonitzant un espai nou.

«Les riuades afecten més les espècies exòtiques.»

Octubre 2019

Barcella | 7


La Gran Pantalla: Visca el cinema, mora la ignorància! Josep Martínez com és posar el focus en el bàndol revoltat i mostrar una República invisible i allunyada. El contingut històric parteix dels primers moments del colp d’Estat de 1936, moment en què polítics i dirigents ideo-

«L’eix central de la pel·lícula és Unamuno o, millor dit, la seua batalla ideològica i ètica interior.» lògics republicans (i també no republicans) feien pals de cec al no assumir la gravetat que aquest representava. Al meu parer, el film té dues grans virtuts respecte el moment històric que traslla-

© Mod Producciones / Movistar+ / Himenóptero / K&S Films 2019

És possible (i desitjable) que aquestes últimes setmanes hàgeu complit amb el compromís cinematogràfic, enaltit per un valor afegit com és l’autoria d’Alejandro Amenábar. Complint amb el seu caràcter impredictible, el director nascut a Xile es llança al tractament històric amb la seua nova pel·lícula Mientras dure la guerra (2019). Sens dubte, el seu tractament en aquest mitjà és rellevant por dos motius fonamentals: el simple fet d’un nou film Amenábar com a revulsiu lúdic, però també social, i la voluntat de posar llum a un capítol de la nostra història sens dubte moltes vegades malinterpretat i manipulat segons intencionalitat política. Pel que respecta al continent cinematogràfic, el director de Tesis presenta una obra academicista, correcta en el ritme i notable quant a la interpretació, amb un aconseguit Miguel de Unamuno interpretat per un camaleònic Karra Elejalde, un consistent i místic Franco (Santi Prego) i un combustible Eduard Fernández com a Millán Astray. Aquest tàndem funciona paral·lelament a l’actuació de secundaris, atorgant una atenció especial a la dona com a baluard moral. Amb tot, l’espectador o espectadora ha de tindre clar que l’eix central de la pel·lícula és Unamuno o, millor dit, la seua batalla (per no dir turment) ideològica i ètica interior. Podem arribar a interpretar que Amenábar planteja la disputa personal d’Unamuno com a reflex d’una societat contrariada i enfrontada i, per arribar ací, l’autor cinematogràfic fa ús de certes llicències, Barcella | 8

Fotograma de Mientras dure la guerra, 2019.

da a la pantalla: mostra la incertesa programàtica del bàndol colpista i transmet la voluntat causal del conflicte lligada a la promoció de Franco com a Generalí-

simo i cap d’Estat. Quant a la divisió dels revoltats, es mostra una Junta de Defensa Nacional (preludi de la Junta Tècnica d’Estat, ja dirigida pel dictador) en què es parla de diverses opcions una vegada la rendició de la República siga assolida (com ara una kafkiana República dictatorial, encapçalada per Emilio Mola). No obstant aquestes primeres pretensions, l’opció d’un lideratge personificat en una figura de caràcter messiànic, anirà guanyant pes entre l’aparell militar revoltat i, amb això, Franco esdevindrà com a l’elegido. La creença que ell era l’escollit és plasmada en la pantalla amb l’escena en què Unamuno i els seus familiars parlen sobre un fantasma que recorre Europa: la Conspiració JudeoMaçònica-Comunista-Internacional. A la pregunta quin individu pot arribar a creure’s això?, la resposta és un primer pla d’un home baixet amb bigot observant bocabadat una pintura en què apareix el Cid. Precisament la convicció de la necessitat de capitanejar una limpieza ideológica va portar Franco a teixir una contesa (convertida en croada) que hauria de durar anys. La pel·lícula també trasllada aquest fet amb bastant lucidesa. Venceréis pero no convenceréis. Sembla que la nova pel·lícula ha portat resultats ambivalents: ha vençut dins de determinats cercles crítics, però en altres no ha convençut. Tanmateix, opine que el fet sense l’ex profeso de llançar un producte sobre un dels capítols més injuriats de la nostra memòria col·lectiva sempre és positiu: recuperar, recordar, repensar. ❦ Octubre 2019


Aurora Bertrana al Marroc Lourdes Toledo

© GC-ILC

El nom d’Aurora Bertrana en esmentar-lo entre gent que ens dediquem a la literatura en català, encara genera sorpresa; fins fa no res, jo ignorava qui era aquesta escriptora, novel·lista, violoncel·lista, cantant, fotògrafa, cronista i una aventurera inesgotable. Una autora tan interessant com altres més que anem descobrint: Maria Teresa Vernet, Carme Monturiol..., més noms a explorar. Quan vaig escoltar el nom d’Aurora Bertrana la vaig ubicar en el mapa literari en deduir i saber que era filla de Prudenci Bertrana, qui ja coneixia, però no havia llegit tampoc. Des d’aquell dia, esperonada pel llibre Paradisos oceànics de l’autora (els seus viatges per la Polinèsia) i ben intrigada pel que anava descobrint d’ella, estic llegint-la. Fa uns dies, amb un encertadíssim viatge al nord del Marroc, al Rif en particular, vaig descobrir que Aurora Bertrana havia voltat els anys 1935 i 1936 al llarg i ample per aquests territoris —des de Tetuan (Protectorat espanyol) i Marràqueix (Protectorat francés), fins a l’Atlas i el Sàhara enllà (en la zona no sotmesa)— i n’havia escrit un dietari: impressions i cròniques de viatge, un conjunt de sensacions i interpretacions que, tot i el pas del temps, encara resulten d’actualitat, de tan esmolades com són. El seu llibre, El Marroc sensual i fanàtic (1936) fou recuperat el 1991 i també nou anys més tard en la col·lecció «De Viatge» de l’editorial Columna; tot un acte de justícia per a traure d’un silenci molt llarg una veu oblidada i poc llegida. Una veu que em recorda la lucidesa i la potència d’una altra viatgera coetània de Bertrana: Simone de Beauvoir, autora de L’Amérique au jour le jour (1948). Dues dones rebels i incansables, enamorades de la vida d’alt voltatge i dels viatges de gran volada; són dues escriptores compromeses amb el seu temps, sensibles a la situació de Octubre 2019

Aurora Bertrana, Girona 1892-1974.

les dones; amigues de grans homes i de grans dones; enemigues de l’absurditat i la injustícia en general, i de la condició femenina, en particular. I de Bertrana, en el pròleg reivindicatiu de MariaAntònia Oliver, diu: «àvida d’emocions i decidida a viure al preu que sigui, un preu que de vegades li resulta molt car:

«Una veu que em recorda la lucidesa i la potència de Simone de Beauvoir.» desil·lusions, decepcions que la impulsen a l’escepticisme i a la ironia». Llavors passa que quan hi ha, sobretot, capacitat d’observació del detall, l’escriptora que sap «conservar, per damunt de tot, la llibertat d’acció i de pensament, per a aconseguir-ho, sap mirar,

escoltar i ensumar tot sola», fa fluir la seua veu mentre viatja i descriu el viatge i fa viatjar amb la paraula. Un terreny delicat i un gran repte, aquest del periodisme i la literatura de viatge, on l’anècdota personal —segons com siga concebuda i narrada— pot prendre substància i forma de bona literatura. En aquest sentit, la mateixa Bertrana diu: «Durant la confecció d’aquesta obra, no de viatges sinó d’impressions viatgeres, he dubtat sovint entre amagar l’anècdota personal o ofrenarvos-la neta i clara, sincera i absoluta. Ha guanyat la darrera de les opcions». Va guanyar la darrera opció perquè és la que mostra una veu més autèntica, menys assenyada, més espontània, capaç d’arriscar fins i tot la seua vida per amararse del lloc on viatja, per mesclarse amb els indígenes, i per penetrar en l’ànima del país i la seua cultura. Unes paraules encertades i bellíssimes serveixen de porta d’entrada a aquest llibre. Per una part, el pròleg al qual ja m’he referit, i acte seguit, un text introductori, «Justificació», en diu l’autora, que presenta el viatge i el justifica com un «recull un poc desordenat —a la vida, ni les hores pletòriques ni les difícils no guarden cap mena d’ordre—», un recull d’actuacions i emocions personals que «no cerca altra possibilitat que distreure una estona els lectors». Entenc aquesta afirmació com un acte de modèstia i discreció venint de qui ve, però molt més enllà de la distracció, estem davant d’un llibre important testimoni d’una època i d’una realitat cultural que guarda, encara avui, actualitat i trellat històric i literari en aquesta frontera tan fràgil com seductora entre el periodisme i la literatura. Per descomptat que hi ha un abisme entre el Marroc de Bertrana i el Marroc que jo acabe de visitar ara fa uns dies, o fa quinze anys, però l’essència marroBarcella | 9


gràcia poètica, plenes d’humor, de vegades fins i tot farcides d’una ironia corrosiva, una mena de taula de salvació. El Marroc d’Aurora Bertrana és també el Marroc que he vist intacte ara fa poc: el d’un sobirà capritxós i prepotent que acumula riqueses en una burla en-

«El Marroc va molt més enllà d’aquest encanteri sensual i fanàtic.» vers el seu poble, que roman sotmés a colps de misèria i desigualtat, el d’un govern corrupte de teatre democràtic que gira els ulls davant el conreu del cànem i el tràfic de haixix —primordial modus vivendi de tantes famílies pageses—, que suborna i demana el seu pessic a cada redona i revolt, el país on milers de persones moren cada any a les carreteres intransitables transitades com si fossen un circuit de fórmula 1—primera causa de mort al país—, el Marroc

© Toledo Lorente 2019

quina perdura: la potència i la bellesa dels paisatges, el sons que embolcallen la vida, la plasticitat de les seues places i racons, les coloraines que desfilen per la quotidianitat, el seu tarannà de poble comerciant, la seua passió per reunir-se al voltant d’una taula i menjar amb els dits, el recel de guardar les dones en un espai secret i limitat de llibertat, on no puguen participar el món ni ser afectades per ell. Tot això, encara continua intacte, abans i després de la colonització geogràfica, econòmica i política, perquè de cultural n’hi ha hagut poca —tot i les noves tecnologies de la comunicació—, un toc, un bri foraster que s’ha esmunyit darrere del vel que continua cobrint rostres i misèries. Però el Marroc va molt més enllà d’aquest encanteri sensual i fanàtic, tan encertadament retratat i titulat per Aurora Bertrana: el Marroc de governadors, de generals i xerifs, d’europeus intrusos, de medines, de mesquites, de haimes i palaus, de castells feudals, d’harems, de banys àrabs vaporosos, dels camps salvatges de cannabis, dels perfils blaus del Rif i de la immensitat de les muntanyes de l’Atlas misteriós, dels miratges i encanteris del desert llunyà, dels contrastos més enigmàtics i inconcebibles, de dones tancades darrere del reixat, de ciutats de prostitutes, i de joves homes dansaires, d’encantadors de serps, de faquirs, de mercats inassolibles, de contistes, de funcionaris i militars europeus corruptes. Davant de tota aquest riquesa i abundància de personatges, paisatges, monuments i experiències Aurora Bertrana es presenta com una viatgera insadollable d’ulls  profans —com en diu ella— que deixa brollar emocions personals sense autocensures ni frens ridículs. Lliurada a la llibertat d’escriure i a la sobirania del seu reialme: captar el matís amb la paraula, a través de la imatge contada, d’instantànies copsades amb lucidesa i Barcella | 10

Paisatge del Rif.

on els xiquets treballen des de ben menuts al camp i a les ciutats, el país dels homes perduts dins de les gel·labes que vagaregen per la ciutat, sense cap propòsit, sovint només orar i veure passar la vida, mentre les dones parixen, crien, endrecen i envelleixen ràpid, el Marroc de centenars de gats esquifits que tenen els ratolins a ratlla —tant de bo tingue-

ren a ratlla també el govern i els funcionaris prepotents—, el Marroc de les dones camperoles que duen a les espatles càrregues ben feixugues pels marges estrets de la carretera, poques són les afortunades que tenen un ase. Aurora Bertrana va ser una dona i una escriptora que va reivindicar viure sense seny, «jo tenia, i tinc, la convicció que el seny i tots els accessoris de tan preciosa qualitat són una nosa per a viure», però que ho va veure tot amb seny, des de la lucidesa d’una mirada literària d’ironia fina i potència poètica. Tanmateix, per a l’autora, el seny i la prudència no podien ser mai bons amics d’una novel·lista. Ella tenia molt clar que una novel·lista amb seny era «una absurditat» i afirmava que «una novel·lista, home o dona, amb seny, prudència, discreció, esperit pràctic i mà esquerra podrà escriure novel·les, editar-les, ser premiada en concursos i també molt llegida, però no serà mai una bona novel·lista». Amb seny o sense, jo diria que de seny, Aurora Bertrana en tenia, i molt, va ser una bona escriptora i m’atrevisc a dir que li som deutors i deutores -entre d’altres gèneres que encara no he explorat- d’uns escenaris literaris importants, d’una mostra excel·lent de la millor literatura catalana de viatges escrita que hem de reconéixer encara més i amb veu més ferma perquè aquest nom no quede en l’oblit ni en l’anècdota del parentesc amb un novel·lista, son pare. Aurora Bertrana era la classe de dona que tenia el seny de les persones creatives, arriscades, valentes, pioneres, mai resignades: capaces d’apassionar-se per la vida, per la descoberta, de deixar-se prendre «per l’encís de les coses noves, desconegudes i estranyes» i transmetreho als lectors i lectores amb «encert, brillantor, i amb un punt de vegades molt subtil, d’ironia», així de sàviament la descriu Maria-Antònia Oliver. ❦ Octubre 2019


Guardó Àngela Sempere Maria Conca

© S. Puerto 2019

Bona nit. En primer lloc, vull agrair al consciència de dona explotada. En Espere continuar sent mereixedora Col·lectiu Serrella que haja pensat en l’adolescència vaig treballar en una fàd’aquest guardó que avui m’heu atorgat, brica de nines de Beneixama, alhora que mi com a persona mereixedora del guarprecisament perquè ella i jo tenim coses dó. Em fa molt feliç ser aquesta nit a la estudiava el Batxiller lliure. Recorde en comú: ser de classe treballadora, estudiar i treballar alhora, dedicar-nos a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, que la primera vegada que vaig sentir la acompanyada dels paraula «explotació» va ser al meu altres dos guardonats i de tots pare quan, després vosaltres, amics i d’una jornada de amigues. més de vuit hores Banyeres és diàries i d’un mes una vila central sencer de treball, per al conjunt de l’amo em va donar un sobre amb pobles de les valls vint duros de sou. nord-occidentals Per això sempre de la Mariola m’emociona lle(Biar, la Canyada, el Camp, gir el poemari La Beneixama, Banfàbrica de Miquel yeres, Bocairent, Martí Pol. Alfafara i Agres), L’estima per que gaudeix la terra m’ha d’associacions dut a lluitar per culturals, com l’alliberament nacional del nostre la que aquesta poble, de Salses nit ens convoca, a Guardamar i de que compta amb Fraga a Maó, al si l’excel·lent revista Barcella i que del Partit SocialisPremiats i presentadors dels darrers Premis Nou d’Octubre. ta d’Alliberament es troba en bones Nacional dels condicions socials, polítiques i econòmiques per endocència, ser feministes i d’esquerres, i Països Catalans, cosa que ha tingut mofortir els lligams amb la resta de pobles. ments de goig, però també de patiment, implicar-nos en les lluites dels contextos Si ho fes així, tots eixiríem guanyant en amb agressions, multes, detencions i socials que ens ha tocat viure. serveis públics i en prosperitat. l’empresonament de companys i companyes. És un honor per a mi comptar amb Aquesta repressió, que l’Estat espanun guardó que porta el nom d’Àngela yol ha exercit sempre contra el nostre poSempere, una dona de classe treballadora, una gran pedagoga, progressista, ble, s’ha tornat a produir ara amb moltíssima virulència contra Catalunya. Contra feminista i d’esquerres, que va destacar pel seu temperament i per la seua dos milions de persones que han volgut intel·ligència i preparació en les tasques exercir el seu dret a votar, obligant a professionals i socials que va emprendre, l’exili una part del Govern, entre ells el abans i durant la República, sempre en president Puigdemont, i dictant una sentència de cent anys de presó global, per a Sobre la docència, ha estat l’amor favor de la dona i de l’educació. Acabada presidenta del Parlament, la resta del Goal valencià, el nostre català, l’esperó la guerra de 1936-39, provocada pel colp vern i els dos líders socials Jordi Cuixart que m’ha portat a ensenyar-la: primer, d’Estat militar, va ser empresonada pels i Jordi Sánchez. Per això, crec que els a l’escola, i després, a les aules univerfranquistes, sotmesa a Consell de Guerra sitàries; a divulgar-la en conferències i valencians tenim l’obligació d’exigir la Sumaríssim i condemnada a vint anys i articles; a enaltir-la en llibres i treballs seua immediata llibertat. Moltes gràcies un dia a presó major. Va estar empresonada cinc anys i va ser depurada del Cos d’investigació. per la vostra atenció. (Parlament llegit de Magisteri fins a poc abans de jubilarLa fidelitat a la classe treballadoa la Casa de Cultura el 19 d’octubre de ra, m’ha portat a lluitar sempre amb se. 2019.) ❦

«Sempre m’emociona llegir el poemari La fàbrica de Miquel Martí Pol.»

Octubre 2019

Barcella | 11


L’optimisme melòdic de l’estiu David Ferre posar-se a la venda. Una segona dada: l’edició d’aquest festival típic de Cap d’Any tindrà al desembre quatre dies i quatre nits de música, un dia més del que ens tenen acostumats El Feslloc, un altre referent de la música al nostre terri-

«La implicació dels grups hauria de ser més significativa.» tori, va començar a rodar el 2007 i s’ha transformat en l’edició del juliol passat amb Oques Grasses i Els Catarres com a cap de cartell d’una sèrie de dies precedits per Pupil·les, Ebri  Knight  i El Diluvi, entre altres. Dies de germanor i música combinats amb l’augment i el reclam de més contingut als festivals configura un creixent nombre de tallers i xerrades durant totes les jornades. Per altra banda, i contraposant aquest

espill d’optimisme melòdic, cal citar la falta d’empatia artística i de consciència social que s’ha enyorat  pel fet que molts pocs grups han condemnat de manera ferma com s’ha gestionat la situació als carrers catalans. Grups coneguts com Txarango expressaven a les xarxes la decepció, la manca de suport i la no determinació de les companyes i els companys del territori d’àmbit artístic. Motiu pel qual fa qüestionarse  d’una manera sòlida si els valors que expressen alguns grups tenen fons o és pur màrqueting musical, si tot es limita a aparéixer en un cartell o si es pren consciència social, si es pretén lluitar pels iguals o únicament per aconseguir un bolo més. Compartir la llengua i compartir territori implica també compartir la lluita per uns principis i per uns objectius comuns. La implicació dels grups hauria de ser més significativa i sense filtres, la manera d’entendre la música i la visió d’ells s’hauria de notar més activament amb la societat i no haurien de limitar-se a col·leccionar escenaris en les seues gires. ❦

© Caray Green 2019

El període d’estiu és un dels mesos estrela pels grups del nostre territori pel fet que la majoria de pobles celebren les festes majors amb concerts i diferents esdeveniments. La tendència de grups en valencià s’accentua i molts d’ells són visibles de manera freqüent als nostres cartells com ara l’agrupació La Fúmiga que ha estat participant en moltes festes repartint alegria, ritmes i versions dels èxits que tothom recorda com a part de la  seua  història festera i festivalera. Artistes com Feliu Ventura han estrenat un nou àlbum Convocatòria, i d’altres com Zoo salden la gira que més èxit han tingut des dels seus inicis amb entrades esgotades al cap de pocs dies  d’anunciar la  seua  retirada parcial dels escenaris. És cert que l’entorn de la  música  en valencià gaudeix d’una època de popularitat i d’èxit sense precedents, testimoni d’aquesta afirmació és la següent dada: les primeres mil entrades per a l’esdeveniment del Festivern (que es celebra com és tradicional a Tavernes de la Valldigna) es van esgotar deu minuts després de

La Fúmiga.

Barcella | 12

Octubre 2019


Domingo Pérez Herrera Inés Murcia

© Inés Murcia 2019

El banyerenc Domingo com al medi físic; som Pérez Herrera, graduat el nexe entre aquests dos en Geografia i Ordenaaspectes íntimament llició del Territori per la gats. Universitat d’Alacant —Els experts parleu d’una societat de treballa dia rere dia en risc. Explica’ns aquest la prevenció, la planificació i la gestió dels concepte. riscos naturals en el —La societat de risc projecte empresarial és un concepte que resumeix els reptes i probleIntel·ligència Climàtica, mes que ens sorgeixen una activitat que gestiona juntament amb el per no haver contemplat seu soci Pablo Mirete. des d’un inici una planificació més sostenible Malgrat el poc temps i segura. La societat de que porten en actiu, enguany la seua labor ha risc està composta per sigut reconeguda amb tots els riscos de caràcter Domingo al costat d’un dels tallafocs a la serra de La Solana de Beneixama. el Premi a la Millor climàtic que ens estan Empresa de la Mancosucceint i que succeimunitat de l’Alcoià - el ran a curt, mitjà i llarg —La gestió dels riscos naturals és Comtat en el VII Concurs d’Empreses i termini. Sense anar més lluny, l’episodi de transcendental importància per a una Projectes Empresarials Emprenedors. de pluges torrencials del Baix Segura i òptima planificació territorial; això comde la Vall d’Albaida, on van tindre grans porta anàlisi per a determinar la perillo—¿D’on naix la idea d’Intel·ligència problemes per poder afrontar la situació, sitat, l’exposició i la vulnerabilitat, a fi Climàtica? ¿Quins serveis oferiu i a deixa en evidència que no estem preparats; hem construït territoris amb vulned’adoptar mesures preventives i altres quin tipus d’organitzacions? rabilitat, menys segurs i amb una major actuacions que garantiran la seguretat de —La idea del projecte d’Intel·ligència exposició de la societat al risc. les persones i del medi natural. Ara, per Climàtica va sorgir per l’afinitat i la vocació que tenim cap a la geografia física, —¿Com podem contribuir a dismia la qualitat dels projectes, són de vital nuir aquest risc? en concret per la meteorologia i la climaimportància les noves tecnologies que tologia, com també per la investigació i —En un estudi es tenen en compte fem servir. Actualment fem un estudi físic i social a través de diverses eines que prevenció dels riscos naturals. Tenim la factors socials i territorials. Els diferents aporten molta informació en un sol mapa. capacitat d’abordar els problemes que té elements que conformen el factor territorial (orografia, climatologia, combusAquest estudi virtual el duem al treball el territori en matèria de riscos naturals i tible, etc.) són alguns dels condicionants de camp on verifiquem que la informade condicions meteorològiques adverses, ció i la contrastem amb les peculiaritats a l’hora de decretar el nivell de risc. Allò com també l’establiment de mesures cautelars, plans de protecció i de prevenció. que fa el factor social és augmentar la perillositat i convertir-la en risc potencial. Perseguim l’objectiu de minimitzar el En aquest sentit, parlem de conductes risc sobre aquests fenòmens i alhora salvaguardar la integritat de les persones que que augmenten aquest risc inicial; són es troben en aquestes zones. Oferim serconductes produïdes pel desconeixement veis a entitats públiques i privades des de que té la societat per a afrontar o previndre els riscos naturals. tres categories: l’assessorament climàtic —¿Quins són els riscos naturals i meteorològic, la planificació i prevenció dels riscos naturals i l’ordenació del més comuns? territori i el servei de consultoria me—Els més comuns que ens afecten diambiental. són: incendis forestals, inundacions, físiques del territori en concret, per a des—En el vostre projecte empresarial solsides de vessant, episodis de sequera prés plasmar-les i fer un projecte detallat abordeu la gestió dels riscos naturals i terratrèmols. Ara cada vegada aquests i real. La labor del geògraf és inexcusable com un pilar fonamental per a una òpepisodis són més perillosos i més fretima planificació del territori. ¿Quina qüents; la vegetació mediterrània, el clien aquests projectes d’ordenació del territori, on es té en compte tant la societat ma i l’orografia potencien aquests riscos és la metodologia duta a terme?

«La mala planificació territorial ha dut una major exposició de la societat al risc.»

Octubre 2019

Barcella | 13


i d’infraestructures ha dut una considerable expansió de zones vulnerables. I aquest augment de la superfície urbana en zones inundables es potencia més pel segellament del sòl, fet que provoca una

«L’Administració hauria d’ajudar, sobretot a les poblacions xicotetes, per a l’elaboració de plans a fi de crear territoris més segurs i sostenibles.» menor infiltració de l’aigua i un major escolament, com ara, el parc inundable La Marjal a la platja Sant Joan. En síntesi, la mala planificació territorial ha dut una major exposició de la societat al risc i la vulnerabilitat. —Quant als incendis que han afectat la vegetació de l’arc mediterrani, ¿creus que el factor humà té un alt percentatge d’influència en el seu origen i propagació?

© @brainthunder 2019

naturals. En el cas valencià hi ha zones d’interior d’un alt risc d’incendi forestal amb una gran massa arbòria que, junt amb fortes pendents, són molt perilloses. Quan sumem la urbanització massiva, les converteix en llocs potencialment perillosos i amb alta vulnerabilitat davant el risc d’incendi. Un altre cas són les inundacions, sobretot en zones planes, amb influència de rius i barrancs, secs gran part de l’any, on per la intervenció humana la construcció és inundable, i pot afectar un municipi complet (com va passar a Benillup) o tallar i impedir el pas a municipis per afectar les vies de trànsit. És també important el risc sísmic. Ens trobem en una àrea d’activitat sísmica moderada a escala mundial, però de relativa importància en la península, en especial cap a les comarques del sud, concentrada al Baix Segura. A Torrevella, el 21 de març de 1829 un terratrèmol va causar centenars de morts i ferits. Els graus d’intensitat sísmica més greus, cas de produir-se, per a un període de retorn de 500 anys, serien des de VI fins a X graus. —Posant com a exemple la riuada del Túria de l’any 57, les inundacions de la Ribera del Xúquer i el trencament de la presa de Tous al 82 o les riuades al Baix Segura, l’última el setembre passat, ¿podríem parlar de canvi climàtic o d’una mala planificació del territori? —És una mescla de les dues coses. Les pluges torrencials ací són un fenomen històric, però segons un estudi del Laboratori de Clima de la Universitat d’Alacant i un de l’IPCC-AR4 (Aemet) es determina que aquestes pluges d’alta intensitat horària van a més, i una de les conseqüències pel canvi climàtic és l’augment dels extrems meteorològics. A la zona d’Alacant la precipitació mitjana no s’ha reduït en quantitat, fins i tot han augmentat un poc els seus registres però, en canvi, s’han reduït els dies amb precipitacions, l’acumulat anual es registra en 3-4 episodis. Si a aquests forts temporals sumen una escassa planificació territorial, el resultat són les grans catàstrofes de fa uns dies. Des de fa mig segle, el desenvolupament urbanístic, industrial Barcella | 14

Domingo Pérez fent treball de camp.

—En efecte, el factor humà té un gran percentatge d’influència en la propagació d’incendis. De fet, les estadístiques recents (2006-2015) diuen que el factor humà suposa el 72% de les causes de propagació d’incendi, una meitat per negligències (cremes agrícoles) i l’altra intencionats (piròmans). Per a corregir-

ho és vital informar i conscienciar la població. —¿En quina situació es troben les estratègies de prevenció de riscos naturals en l’agenda política, què queda per a fer? —Els polítics ja tenen més en consideració la prevenció i la planificació dels riscos naturals. Primer, cal dir que la legislació europea obliga les administracions a introduir-los en els plans d’ordenació urbana; segon, els últims episodis d’incendis i inundacions han funcionat com a detonant per a incrementar l’interés per part de l’esfera política. La Conselleria l’any passat van oferir ajudes perquè els ajuntaments redactaren plans de prevenció d’incendis forestals; la gran majoria no en tenia. En aquest sentit, cal ressaltar el treball ben fet i la importància de les actuacions a Beneixama; la nova àrea de tallafoc va aconseguir que el foc del passat juliol no passara cap a Fontanars i Ontinyent, a més de facilitar el treball als equips d’extinció en una zona més segura. L’Administració hauria d’ajudar, sobretot a les poblacions xicotetes, per a l’elaboració de plans a fi de crear territoris més segurs i sostenibles. És sempre més barat actuar en la prevenció que no en l’extinció i l’objecció de danys, com es podrà comprovar a curt termini amb l’episodi de DANA que va arrasar zones del Baix Segura. —En el vostre web trobem la idea de Richard Rogers: «L’única forma, si anem a millorar la qualitat del medi ambient, és involucrar tothom». ¿Quina seria la fórmula perquè l’Administració i la ciutadania treballen en una mateixa direcció? —La fórmula per a treballar tots de manera conjunta per un territori més sostenible i segur és que hi haja un nexe entre la societat i el territori, i ací els geògrafs tenim molt a dir i oferir. Cal incidir més en les accions de sensibilització i conscienciació cap al medi natural i les emergències tant en l’àmbit acadèmic com en l’àmbit local i regional. És així com assolirem que la gent conega quines accions ha de fer i quines no per mantindre una bona conjuntura amb el medi físic i natural. ❦ Octubre 2019


Banyeres Digital, fins sempre! J. Ricard Berenguer del perill que suposa la divulgació de continguts no contrastats, que arriben a sumar nombrosos i agraïts like sense plantejar-se de forma objectiva l’origen

© Banyeres Digital 2019

Al setembre de l’any 2005 eixia a la llum pública Banyeres Digital, el primer diari digital a Banyeres de Mariola redactat exclusivament en la nostra llengua, amb la vocació d’informar  els seus lectors i lectores residents a la localitat i, per extensió, a totes aquelles persones que mitjançant la gran revolució tecnològica que ha suposat l’aparició de la xarxa Internet han desitjat conéixer les particularitats de l’actualitat banyerina en altres indrets durant tot aquest temps. Passats catorze anys dedicats a la informació local, responent així a una inquietud personal que sempre ha comptat amb una diligent complicitat familiar, arriba el moment de dir adéu a Banyeres Digital per distintes raons, tot i que sempre quedarà la satisfacció del deure complit amb l’objectiu d’haver realitzat un periodisme independent, objectiu, rigorós i plural, malgrat els temps que ens ha tocat viure i quan la major part dels mitjans de comunicació han sigut (i són) un clar reflex ideològic del poder econòmic que els dóna suport. Hi hauria distints motius que podrien explicar la fi d’aquesta experiència informativa, però sols en citar-ne dos ja resulten suficients. Per una banda, cal esmentar el mal que les xarxes socials han fet (i fan), especialment, al periodisme digital, convertint les anomenades fake news en vertaders signes d’objecte de culte informatiu sense adonar-se’n Octubre 2019

Captura de pantalla de Banyeres Digitalv.

i la intencionalitat de la informació rebuda. Precisament d’ací que nous projectes de periodisme digital i d’altres en procés de reconversió, professionals i

«La major part dels mitjans de comunicació són un clar reflex ideològic del poder econòmic.» acreditats al cent per cent, hagen passat d’oferir els seus continguts en obert a la fórmula de la subscripció, la qual comporta el pagament per rebre una in-

formació completament professionalitzada. És a dir, qui vulga una informació veraç, no mediatitzada, que la pague. L’altra raó important en el nostre cas és que tot, o quasi tot, arriba a la fi en la vida. Inclús el temps de la jubilació, per la qual cosa a partir d’ara s’enceta un període de noves perspectives i diferents inquietuds que tothom desitja veure acomplides, mentre acompanye la salut.   En l’hora del comiat, cal agrair afectuosament la fidelitat dels lectors i lectores habituals que han ajudat amb les seues visites diàries a fer créixer gradualment la publicació. Tampoc no es pot oblidar l’aportació i enorme col·laboració del centenar llarg d’anunciants —institucionals i particulars— que en tot aquest període d’existència han cregut en el projecte i han fet factible la seua pervivència. I als informàtics, dissenyadors i distints col·laboradors que han deixat la seu empremta, la personalitat i el bon fer amb vistes a una millor i renovada publicació dia a dia. Com deia el famós poeta, «tot passa». Ara serà la voluntat dels lectors haguts durant els darrers catorze anys la que puga contribuir al fet que aquesta experiència informativa constituïsca una referència bàsica en el periodisme realitzat a Banyeres de Mariola, ajudant-la a romandre en el seu bagatge sociocultural i en memòria col·lectiva en anys successius. ❦ Barcella | 15


El suïcidi Vicent Berenguer Amb el pas del temps trobem que el fet i la qüestió del suïcidi està ocupant un lloc evident en el conjunt de les preocupacions públiques, un fet que costava d’imaginar fa unes poques dècades. Aquest acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària sol tindre una presència social i des de ben joves s’adquireix la coneixença que és un fet molt greu en l’escala humana, alhora que un gran tabú. Em reconec quan la idea o la notícia que s’havia produït aquesta tragèdia, en una persona jove o vella, dona o home, circulava a cau d’orella, es propagava enmig d’un gran silenci social, tot evitant reconéixer que era, com ho és, un problema de salut mental. En els meus anys de jovenet, el fet es trobava sempre envoltat de fosques motivacions immesurables i profundes; lògicament, el misteri i la commoció era proporcional al grau de relació amb la persona que s’ha provocat la mort; però, en qualsevol cas, la indiferència no és imaginable; les explicacions, sovint estrafolàries. Amb els anys, el més lamentable és que s’assisteix a l’experiència personal que la llista de suïcides més o menys pròxims va creixent —llei de vida—, la reflexió és inevitable, la frustració també; no podem estalviar-nos buscar i mirar d’elaborar alguna forma de dol, d’acceptació del fet, de buscar alguna valoració possible que em pareix que sempre és imperfecta, per necessitat, perquè estem davant d’un acte que es produeix en una ment que s’ha tancat, pel que siga. En aquest cas la persona desapareguda del món físic sol emportar-se un secret, però quan ens deixa una explicació —un de cada sis escriu una nota—, aquesta no és fàcilment acceptable; des de «fora» sempre pensem que hi havia alternatives, però el procés en aquest punt ja s’ha convertit en irreversible. Es podria pensar que l’absent ha resolt el seu problema i que ha descansat, però aquesta és una idea subjectiva i irreflexiva; en realitat, potser sense serne conscient, el que ha fet és castigar els Barcella | 16

Kunikazo Utanawa, Samurai, 1850.

seus éssers més pròxims, els qui no poden quedar indiferents amb el seu acte de «desaparèixer». És veritat que, lamentablement, ha circulat una idea que no és privativa del moviment romàntic del segle XIX, en què la persona es considera investida d’un poder pel qual és ama de la seua existència i pot disposar-ne com vulga; és una idea que té una aura exci-

«El suïcidi és un fenomen individual que respon essencialment a causes socials.» tant en determinats contextos i estadis de la vida, quan la ignorància és molt imprudent; hi ha un reflex d’aquesta idea en el món de l’art —en la literatura, la pintura, el teatre— que sovint no s’ha divulgat acompanyada de reflexions encertades. Des de Sòcrates o Sèneca fins al

present és llarga la llista de suïcides famosos, pot fer-se enlluernadora i justificar certs estats d’ànims per desconéixer els efectes anul·ladors de la voluntat a què s’arriba amb les formes severes de depressió, ansietat, pànic o altres. D’un temps ençà, per fortuna aquest malefici social s’ha superat, el fet ja no s’amaga, ha començat a entendre’s que la persona que s’aboca al suïcidi és un ésser que pateix i que no sap ni pot buscar ajuda, està immers en una malaltia mental —alguna de concreta, entre tantes com n’hi ha— la qual necessita un suport precís, un diagnòstic i un tractament. El suïcidi és un fenomen individual que respon essencialment a causes socials, les seues causes per tant estan dins la societat. Cal reconéixer que no és un mal arcaic, no és cap dolència pròpia de temps antics, res més lluny, i en el nostre context occidental, en els nostres dies, pareix que afecta especialment molt més la gent jove —entre els quinze i els vint-i-sis anys— que no la gent gran o vella. Les particularitats poden ser molt diferents d’una població a una altra, d’un país a un altre, són aspectes com més va més estudiats i reveladors. El problema ja forma part de l’agenda mundial, està incorporat en el Dia Mundial de la Salut Mental el qual es commemora des del 1992, cada 10 d’octubre; la celebració és temàtica i el 2006 es va dedicar la consigna d’aquesta diada a «Crear consciència per a reduir riscos: malaltia mental i suïcidi». En efecte, la salut mental és un amplíssim camp amb nombrosos aspectes i especialitats en què es treballa fermament des de diversos col·lectius i associacions per a superar en aquest àmbit situacions atàviques i infrahumanes, de marginació social, mèdica, pressupostària, etc. És una problemàtica que sempre afecta molt més els sectors socials amb menys recursos i menys possibilitats d’eixir de la malaltia, tot i que cap persona n’està exempta; però és socialment que preocupa enfrontar la qüestió. ❦ Octubre 2019


Comarca Mariola Nord Josep Miquel Martínez

© IEVM

Al final de setembre d’enguany, el Tribunal Constitucional declarava la plena legalitat de la Llei de Mancomunitats que s’ha posat en marxa al País Valencià. Uns mesos abans, el Partit Popular havia interposat un recurs d’inconstitucionalitat argumentant que es tractava d’un intent del Govern del Botànic d’acabar amb les diputacions provincials buidant-les de competències. La Llei, que no ha aconseguit invalidar el PP, contempla la creació d’entitats supramunicipals, les mancomunitats d’àmbit comarcal, que agrupen els municipis que decidisquen voluntàriament formar-ne part. De moment, és l’últim episodi d’un tímid procés, no exempt de dificultats, on s’intenta abordar la qüestió comarcal en un escenari on hi ha diferents graus de sensibilitat entre els partits que formen el Govern del Botànic i amb una dreta que segueix defensant l’estructura huitcentista de les províncies i que ha demonitzat la paraula «comarca», de la mateixa manera que abans havia reprovat el nom «País Valencià». Hem de remuntar-nos al 1987, quan la Generalitat Valenciana va publicar una proposta oficial de  Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de tres graus (eufemisme per a no dir comarca), on el primer grau es basava en les comarques històriques del País Valencià. La proposta no va acabar aprovant-se, però ha servit de referència oficiosa per a la descentralització administrativa dels diferents serveis oferts per la Generalitat, com l’ensenyament, la sanitat o l’agricultura. Aquesta demarcació de primer grau del 87 ha estat controvertida en algunes comarques, com la de l’Alt Vinalopó, que va aconseguir reubicar el pobles de Beneixama, Biar, el Camp i la Canyada separant-los de la seua comarca natural, històrica i lingüística de l’Alcoià. Aquesta errònia ubicació oficiosa de les DTH Octubre 2019

Valls nord-occidentals de la Serra Mariola.

s’ha fet servir al llarg de tres dècades com si fóra oficial per a la prestació de serveis i en moltes ocasions ha anat a la contra dels interessos dels quatre pobles citats. A això hauríem d’afegir el desinterés històric i la indiferència mostrada per Alcoi cap a aquests municipis petits al llarg dels anys. Conforme altres capitals de comarca han sabut cohesionar els seus territoris, com el cas exemplar de Gandia, a la Safor, no ha estat el cas de l’Alcoià, on mai hi ha hagut cap iniciativa seriosa que partira de la capital per a vertebrar el territori. A Alcoi li ha interessat Alcoi ciutat i poca cosa més.

«A Alcoi li ha interessat Alcoi ciutat i poca cosa més.» Hi ha hagut algunes iniciatives com a resposta al descontent de part de la població amb les DTH. Una d’elles ha estat la creació el 2009 de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM). Es tracta d’una institució supralocal que fomenta totes les àrees del coneixement dels pobles que conformen el seu àmbit d’actuació per a reforçar el lligam comarcal dels pobles que l’integren. L’àmbit geogràfic d’actuació de l’IEVM comprén els pobles que pertanyen a les valls nord-occidentals de la serra de Mariola,

és a dir, Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres. L’IEVM ha reivindicat al llarg d’aquests anys la pertinença de Biar, la Canyada, el Camp de Mirra i Beneixama a la comarca de l’Alcoià i ha divulgat diferents estudis que justifiquen, expliquen i argumenten amb dades estadístiques i històriques el per què. Tot i això, ens trobem en un moment clau per al nostre futur que ens planteja diversos interrogants. Atesa la circumstància que ara està començant-se a plantejar la revisió de les antigues DTH i que tenim una nova llei de mancomunitats que podria portar a la redacció d’una nova reglamentació i redefinició comarcal, potser podríem fer-nos les preguntes següents: ¿Per què no plantejar-nos la creació d’una comarca que agrupe els pobles de les valls del nord de la serra Mariola? La realitat contemporània fa que Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres tinguen una contrastada relació laboral, comercial, industrial, lingüística, històrica, amb lligams demogràfics, familiars, culturals, festius, comunicatius, etc. La cohesió territorial a través de les infraestructures vials és un fet indiscutible pel corredor natural conformat per la Valleta d’Agres i la Vall de Biar. ¿Per què no reconéixer a l’hora de fer una demarcació el que ja és una realitat en la relació diària entre les persones? ¿Per què entossudir-nos a fer-nos de voler per altres capitals de comarca que no contemplen els nostres pobles en els seus plans de futur? ¿Per què no atrevir-nos a proposar una comarca que gestione els serveis i les infraestructures d’una manera més pròxima al veïnat? ¿Per què no pensar en els nostres interessos pràctics, que són molt semblants als dels pobles veïns? En resum, ¿per què no fer una comarca anomenada Mariola Nord? ❦ Barcella | 17


Vicent Belda © MN Armengou 1976

Les raons que espenten l’home a accedir al poder

La Marxa per la llibertat a Berga 1976.

L’electe. Ramon Madaula; versió: Juli Disla; direcció: Carles Sanjaime; actors: Josep Manel Casany (l’electe), Alfred Picó (el psiquiatre); producció: L’Horta Teatre, 2017

Manuel Marchena

Las Palmas de Gran Canaria, 1959 Delito (Gag de Marchena) Delito. Todo parece delito, delito miradas, delito en votar, delito en pancartas y en pedir libertad. Delito es la DUI aunque no era verdad. Delito es el Fairy: resbala, resbala, resbala. El teléfono suena, ¿Por qué no hay sentencia? Estad relajados que viene una buena. Hay que rematar bien esta faena, pero ya os digo que irán a la trena. Motivos los hay porque en Cataluña un guardia civil se rompió una uña. El juicio es un chiste con triste final y cuando alguien me pide yo siempre le digo... Delito, todo me parece delito. (bis) Delito es huir, delito el mandato, delito es subirse a un cuatro por cuatro, delito es la verdad, por ser separatistas, delito el protestar, delito una rima, delito de odio si cantas un rap. Delito es el pleno del 6 de septiembre, que todo esto os pasa por ser impacientes. Delito en la frente lo llevas escrito. Delito, todo me parece delito. (bis) El tío, la suegra, la madre, la abuela tratando tan mal a esa pobre cazuela. Delito, todo me parece delito. (bis) Llevar estelada, ponerse este lazo, querer provocar con nariz de payaso. Delito, todo me parece delito. (bis) Un delito les caerá aunque no haya delito. (bis) Un delito les caerá.

El dia 27 d’octubre passat es va representar al Teatre Principal de Banyeres de Mariola L’electe, una obra produïda per l’Horta Teatre, que ja ha sigut representada amb notable èxit a Alcoi, a València i a Alacant amb una crítica excel·lent. Es tracta d’una obra que fou estrenada el 2017 a Barcelona i originalment concebuda en el context català. En aquesta nova versió de Juli Disla, programada i premiada en la Mostra de Teatre Valencià d’Alcoi del 2019, ens trobem el president de la Generalitat Valenciana, recentment elegit, en les hores prèvies al seu discurs d’investidura té un tic nerviós i els assessors li recomanen una cita amb el millor psiquiatre de València. Josep Manel Casany i Alfred Picó ens ofereixen, amb un llenguat-

ge àgil, una aguda reflexió de quines són les raons que empenyen l’home a accedir al poder i de quina manera pot ser manipulat. El personatge del president està molt hàbilment tractat i fa al·lusions a fets històrics com la desfeta d’Almansa i altres de recents com ara que per a governar ha fet un pacte amb un altre partit. L’obra té un to còmic i molt irònic que atrapa l’espectador des del primer moment; així, tots sabem des del primer moment que ens trobem davant del president valencià, però no el podem identificar amb cap dels presidents que hi ha hagut ni amb les virtuts ni els defectes que haja pogut tindre l’acció política dels darrers anys. Un nou encert de L’Horta Teatre que cal anar a veure. ❦

«L’obra atrapa l’espectador des del primer moment.»

#PolòniaTV3, 11 octubre 2019 Música: «Bonito», de Pau Donés Barcella | 18

Octubre 2019


L’Emmascarà d’Alfafara. La Festa de Reis d’Orient més enllà del blackface Ismael Sempere

© Ismael Sempere 2019

En els últims anys hem assistit, als pobles de la Mariola, a la irrupció d’una polèmica ben espinosa que ha generat tot tipus de discussions estèrils, poc fonamentades i sense cap voluntat d’enteniment al darrere. El debat sobre el blackface a les Festes dels Reis d’Orient va esclatar el desembre del 2017 arran de la publicació d’un article per part del col·lectiu Afroféminas (https://afrofeminas.com) en què es denunciava la cavalcada alcoiana com a racista. Ací, on aquesta tradició és tan estimada, els sectors més conservadors han declarat una defensa a ultrança de la festa sense parar-se a pensar gens sobre el tema, mentre que la gent d’esquerres ha mirat cap a una altra banda i ha seguit eixint a les cavalcades sense cap remordiment ni reflexió. Nosaltres, amants de la Festa dels Reis d’Orient, però sobretot defensors del respecte absolut cap a la diversitat i la convivència, hem decidit, en canvi, investigar-ne els orígens per intentar entendre i millorar la nostra festa. I ho hem fet des de la del nostre poble, Alfafara, on s’ha mantingut un costum d’origen remot que pot ser clau per a entendre el vertader significat del personatge del «patge»: «l’Emmascarà». Hem basat la nostra investigació en els treballs d’Eloi Ysàs Trias, estudiós de les festes d’hivern que para especial atenció a les emmascarades d’aquestes festes. Orígens. Per a entendre els orígens d’aquesta tradició cal saber que la Festa dels Reis forma part del que al continent europeu es coneix com a festes d’hivern, que s’inicien amb el solstici d’hivern (que nosaltres celebrem el 25 de desembre amb motiu del naixement de Jesucrist) i acaben amb la festa de Octubre 2019

Festa de l’Ós a Prats de Molló (el Vallespir).

Carnestoltes, les festes de la lluna nova que acomiaden l’estació freda. La Festa dels Reis, que se celebra la nit que fa dotze després de la Festa del Sol Nou (la Nit de Nadal) està vinculada, per tant, a l’inici de l’hivern, al moment en què el dia comença a créixer. La mascara. Segons el diccionari, ‘mascara’ o ‘emmascara’ és una «taca de carbó, de sutge» i és a partir d’aquesta paraula que, segons alguns estudiosos, naixeria la paraula «màscara». I és que,

«La llum s’associa a la bondat i la salvació i la foscor als esperits malignes.» si ho pensem bé, no hi ha màscara més senzilla i barata que aquesta: embrutarse la cara amb les restes del foc consumit. Sobretot tenint en compte que, fins fa ben poc, el foc de llenya era un element bàsic per a la supervivència hu-

mana durant els mesos més freds. Eloi Ysàs, ens explica: «a la tardor, quan la foscor de la nit comença a prendre terreny a la claror del dia, el foc va agafant presència a la llar i en tota festa comunitària sobretot d’àmbit rural. No obstant, aquest estimat element ve acompanyat del seu residu igni, poc volgut, que ho ennegreix tot, i que per la seva aparença fosca és susceptible de ser interpretat, simbòlicament, i inconscientment, com un esperit maligne, situat a l’altra cara del caliu i de l’agradable llum del foc». Trobem un clar joc de contraris: la llum que naix s’oposa a la foscor que va morint; la llum s’associa a la vida, i la foscor a la mort, la llum a la bondat i la salvació («Jo sóc la llum del món», va dir Jesucrist; l’estrela que guia els Reis; el ciri que deixem encés la nit de Nadal), i la foscor als esperits malignes (la mort, el dol, les bruixes que ixen per l’eixumenera). En la tradició que ens ocupa, la màscara té tres funcions bàsiques: simbòlica, com acabem de veure; d’ocultació de la identitat, fonamental sobretot als pobles menuts on ens coneixem tots, i la de transformació de l’emmascarat (Eloi Ysàs, 2017, «Emmascarats amb màscara», en La dansa dels altres. R. Sanchis i F. Massip, Catarroja: Afers 2017, pàg. 337-346). Dues festes germanes. Per entendre millor la nostra tradició, que està estretament lligada a algunes altres de catalanes i europees, en destacarem dues que ens podran aclarir una mica l’origen de la nostra festa i els nostres símbols. En primer lloc parlarem de la Festa de l’Ós, que se celebra al febrer (dins el cicle de festes d’hivern), a Prats de Molló Barcella | 19


ges: «l’emmascarat de sutge passa a ser la personificació de l’hivern, de l’any vell, i alhora una figura plena d’atributs pecaminosos i malèfics que la familiaritzen amb les bèsties, els dimonis i també la mort. Aquests emmascarats d’ós acostumen a sorgir d’un indret de la

© Martínez-Ortuño 2019

(el Vallespir). En aquesta festa, quatre homes disfressats amb pells d’ós i amb les cares emmascarades de negre entren al poble perseguint a tot aquell que se’ls posa per davant per mascarar-lo. Ysàs ens diu: «tothom escridassa, humilia i espanta els óssos amb xiulets i extensos udols, però està clar que tothom s’apunta a la festa i desitja ser tacat per un dels joves salvatges», i no podem evitar recordar el nostre «no valen res, són de canya verda!». És impossible obviar la relació entre aquesta festa i l’Emmascarà alfafarenca.. Per altra banda, a diferents llocs d’Europa hi ha una gran tradició de celebració de la Festa de Sant Nicolau. Aquesta festa, que la cultura americana ha modificat al seu gust, i que ha derivat en el Pare Noel que tots coneixem, encara se celebra a alguns llocs el dia 6 de desembre, dia de la festivitat del sant. En aquesta festa que anuncia l’arribada de l’hivern, es fan cavalcades en què el sant és acompanyat pels seus ajudants, però també per un germà bessó dolent amb la seua xicoteta tropa d’ajudants dolents, que tenen per funció castigar o alliçonar els xiquets que es porten malament. Al respecte és ben il·lustrativa la festa que fan a Engelberg (Suïssa alemanya), on veiem al sant (vestit de bisbe) acompanyat del seu bessó Knecht Ruprecht (Rupert, el criat diabòlic) i els Schmutzli, els seus ajudants, amb la cara completament negra i unes branques a les mans per a perseguir els qui s’han comportat malament. L’Emmascarà d’Alfafara. La Festa de l’Emmascarà d’Alfafara es situaria, per tant, entre aquestes dues festes. El ritual és molt senzill: una hora abans de l’arribada dels Reis d’Orient, els patges, uns esperits malignes, foscos, amb el color fosc dels mals esperits, entren al poble per a perseguir a tot aquell qui troben pel carrer i encomanar-li la seua foscor. Malgrat que tenim notícia que antigament s’usava sutge i oli per emmascarar, actualment s’usa una barreja de fum d’estampa i crema hidratant. Ysàs parla dels emmascarats d’ós, però bé podria estar parlant dels nostres patBarcella | 20

Taller lena.

perifèria del poble...» i afig l’Eloi Ysàs: «si aquest emmascarament té per alguns un sentit ritual màgic, no podem obviar que, qui queda ensutjat, a l’acabar la festa s’haurà de netejar amb aigua, acte que simbòlicament hom pot entendre com purificar-se de la seva pròpia fos-

«Els patges són uns esperits malignes, foscos, amb el color fosc dels mals esperits.» cor i les faltes comeses durant l’any». Més tard, els esperits malignes tornen a entrar al poble, però aquest viatge amb torxes enceses, simbolitza la victòria de la llum sobre les tenebres. Hem assistit, per tant, a un ritual de purificació del poble. Aquests esperits, ja il·luminats, seran els qui, més tard, repartiran, a les ordres dels Reis d’Orient, els regals (i el carbó, si és el cas), a tots els xiquets del poble, passant personalment per cadascuna de les cases, on seran obsequiats

amb menjar i begudes: llonganissa seca, formatge, dolços, herbero i cafè licor, entre altres delícies característiques del Nadal a la Mariola. El blackface i els patges. Es coneix com a blackface la pràctica racista originada al segle XIX als Estats Units en què persones blanques es pintaven les cares de negre i els llavis rojos i grans per a ridiculitzar i promoure estereotips al voltant de les persones afroamericanes. Amb totes les precaucions del món, m’aventure a suposar que és la influència d’aquest fenomen sobre la festa estrictament alcoiana (segurament potenciada també per les festes de moros i cristians, epicentre festiu de la ciutat i rodalies) el que subministrarà als patges alcoians la caracterització i vestuari que ara els coneixem. És la confusió entre el color simbòlic de la màscara i l’ètnia negra el que provoca que a la ciutat d’Alcoi el negre passe de representar un ésser màgic a evocar persones d’una ètnia estereotipada. Una confusió que, en menor grau, també ha afectat la festa d’altres municipis com el nostre. Però si bé això és cert, no per això hem de considerar que el personatge del patge, per anar pintat de negre, tinga cap connotació racista per si sol, ni tan sols cap relació amb les persones racialitzades, com hem anat descobrint al llarg d’aquest article. La continuïtat o no de festa, segons el meu punt de vista, no és qüestionable. Però això sí, si tenim la voluntat d’acollir, entendre i respectar, la tasca dels qui fem la festa haurà de consistir, a partir d’ara, a anar netejantla d’elements racistes: la màscara negra ha de ser-hi, però haurem de buscar que el vestuari i caracterització evoquen no l’exotisme sinó la fantasia: en lloc de portar turbant o barret turc, podem portar un simple vel, en lloc de pantalons bombatxos, uns d’un estil més neutre. Així podrem mantenir la nostra tradició des del respecte a la diversitat: extirpant la influència americana de la festa per tal de fer-la més fidel al seu significat i als seus orígens i més respectuosa i entenedora a la societat de hui. ❦ Octubre 2019


Un carrer per a Miquel Grau. «L’acompanya tot el poble» Borja García

CC Casal Popular Tio Cuc 2019

El Casal Popular Tio Cuc d’Alacant hem encetat una campanya per demanar un carrer per a Miquel Grau. Exigim al nou consistori que recupere el compromís adquirit l’any 2016, aprovat pel ple de l’Ajuntament al 2017, de reconéixer un carrer a Miquel Grau, simpatitzant del Moviment Comunista del País Valencià, assassinat a mans del feixista membre de Fuerza Nueva Miguel Ángel Panadero Sandoval l’octubre de l’any 1977. Després d’un autèntic sainet de les forces amb representació municipal que entre novembre de 2016 i desembre de 2017 van retirar els noms franquistes dels carrers d’Alacant, van dedicar-li’n un a Miquel Grau, van restituir els noms franquistes, van retirar el carrer dedicat a Miquel Grau, i van tornar a retirar alguns, no tots, els noms franquistes dels carrers de la ciutat. Tretze mesos d’esperpent que deixà una cosa intacta: el silenci sobre Miquel Grau. Quaranta-dos anys després de l’assassinat, i després de ser reconegut amb distincions, pòstumes, municipals i autonòmiques, en el que semblava un esperançador reconeixement, Miquel Grau continua ignorat per l’Ajuntament d’Alacant; fins al punt de no intervenir quan feixistes, en huit ocasions, entre octubre de 2015 i agost de 2018, han atacat la placa que va situar la corporació al lloc on va ser assassinat. Una conclusió podem extraure-hi, que només la mobilització popular i l’organització de base ha estat capaç de reivindicar amb tenacitat i dignitat la figura de Miquel Grau i de totes les víctimes del feixisme, en forma d’homenatges anuals, neteja de la placa, denúncia de les agressions, i una ferma convicció que la llibertat i la justícia no són paraules sinó fets que s’han de conquerir diàriament. ¿Per què Alacant necessita un carrer per a Miquel Grau? Al Casal Popular Tio

Aquil·les Rubio

Octubre 2019

Imatge de la campanya Un carrer per a Miquel Grau.

Cuc creiem que és insuficient la tasca que des de les institucions s’ha fet històricament per reconèixer Miquel Grau, per això el nostre naixement com a col·lectiu està vinculat a l’aniversari del seu assassinat i implica un reconeixement de la seua figura any rere any. Aquest crim evidencia un fet històric: que a la ciutat d’Alacant, com a la resta de país, la Transició no va ser ni pacífica, ni modèlica, sinó un conflicte polític amb centenars de mobilitzacions, vagues, lluites i morts. I ens demostra que Alacant no és un ens abstracte, ahistòric i falsament neutral

«Miquel Grau continua ignorat per l’Ajuntament d’Alacant.» desvinculat del país que ens volen vendre. Alacant era i és una ciutat viva i combativa, on fa prop de cinquanta anys hi havia joves disposats a donar les seues vides per la justícia i per un món millor. És important reconèixer que en algun moment, un jove del Baix Segura, amb

origen castellanoparlant, va ser conscient que reivindicar la llibertat i penjar un cartell de la Diada del Nou d’Octubre al País Valencià era una possibilitat d’unitat i un projecte polític de futur, i va fugir de les línies divisòries que encara hui imposen els qui alimenten conflictes lingüístics on només hi ha situacions de minorització i discriminació cap al valencià. És clar que l’atur, la violència masclista, els preus de l’habitatge i no arribar a final de mes són problemes de primer ordre, però ens hem de preguntar si els mateixos dirigents polítics de la ciutat que diuen que un carrer no és prioritari deixen de banda el tema per atendre i resoldre la resta d’emergències socials. Nosaltres creiem que el camí per a construir un país on la llibertat, la justícia social i lliure d’opressions i violències siguen reals és possible si no partim de zero, si sabem que algú com Miquel Grau abans que nosaltres ja va lluitar per una societat així. Això ens fa més fàcil el camí.  Perquè parlar d’un carrer per a Miquel Grau és parlar de la ciutat que volem, i la que no. Volem la ciutat enorgullida de la lluita contra el feixisme, que reconega el bombardeig del Mercat Central el 1938, que va superar en víctimes el de Gernika. Volem la ciutat d’acollida que recorde l’Stanbrook. Una ciutat feta per les veïnes del Raval Roig, Carolines, Sant Antoni, Sant Blai i tots els seus barris de gent humil; no una ciutat venuda al turisme.  Sí, per justícia i per reparació del dol causat a familiars, amigues i a tota una generació lluitadores durant la transició. Per humanitat. Perquè a Miquel Grau l’assassinaren a la plaça dels Estels el 6 d’octubre del 1977 quan un feixista li va llançar una rajola que el va matar deu dies després. S’està negant el dret de reconèixer-nos en la pròpia ciutat. ❦ Barcella | 21


Lourdes Toledo Sobreviure a la família Permagel Eva Baltasar, Barcelona: Club editor, 2018, 192 pàgs. «L’amor atrapa el cos com fa la mort, desprevingut», escriu Eva Baltasar (Barcelona, 1978) en Permagel, una novel·la que provoca cert desconcert, davant de patrons vitals que es trenquen ara i adés. L’autora burxa en aquesta història familiar en les misèries humanes, com ara la por, descarnadament, amb humor i saviesa: «eixe mugró del que resulta difícil desenganxarse». La por vista com pura aritmètica, «la suma de cada petit somni reduït a pols». També hi són ben presents els perills dels sentiments i de les relacions —tant les familiars com les amoroses– i la idea dramàtica, insisteix Baltasar, de ser exclusivitat d’altri, una càrrega que fa més mal del que pensem, un pes feixuc, una llosa que ens empetiteix en imaginar o escoltar que «ets decisiva per a la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego». L’heroïna protagonista de Permagel llança foc per la boca: la família—– aquesta gran protagonista de la vida i de la literatura— és per a ella «un dissolvent magnífic!». «La meva vida ha transcorregut al marge de la família», diu. Sovint aprendre a viure és aprendre, i viure, (al marge de la família) i fins i tot malgrat la família. Permagel, crua i intensa, es llegeix inhalant aire, mentre l’autora ens fa sospitar que les mentides contades i cregudes ens delaten, perquè al capdavall la mentida és «una manera de resistir, una estratègia de camuflatge». Eina de supervivència emocional precària. Hi ha, a més, un altre aspecte que fa d’aquesta obra una novel·la excepcional i diferent: un sexe lèsbic obert i Barcella | 22

desinhibit que Eva Baltasar hi descriu d’una manera natural i molt poètica, sense màscares ni decorats superflus, sinó com un tot de cos i de cap, un sexe salvatge i dolç, ferotge i tendre alhora. Aquell sexe que, en gran part, «resideix al cervell», i que per a arribar a ell cal haver trencat abans motles, moralitats, patrons i limitacions. ❦

re conclusions de les semblances i les diferències entre el seu estil de vida i el nostre. A més a més, narra amb una visió encertada i crítica, l’ascens al poder de l’actual mandatari Donald Trump; una visió que no deixa indiferent ningú. Un llibre imprescindible per a qualsevol curiós o amant que vulga conéixer el país que marca tendència en el món i que, de manera subtil o imperiosa, va deixant les seues empremtes en el món occidental on vivim nosaltres. ❦

Toni Francés Fer de mestra als Estats Units en l’era Trump Amèrica endins Dietari 2014-2017 Lourdes Toledo, Alzira: Bromera, 2019, 312 pàgs. Lourdes Toledo, una mestra d’anglés de València, decideix ampliar els seus coneixements de llengua i cultura anglesa fent el salt als Estats Units. Amb una plaça com a professora per a escoles bilingües a Santa Fe, New Mèxic, acompanyada dels dos fills, quatre maletes i un munt d’il·lusions en la motxilla s’embarca cap al nou destí. L’arribada als Estats Units serà sempre, t’agrade o no, una aventura. ¿És fàcil regularitzar la teua situació encara que vages fins i tot amb els papers en regla? ¿I llogar un cotxe o una casa, fer amistats, anar al metge, relacionar-te amb els veïns, participar en una barbacoa, trobar un taxi, treballar dins de l’escola, reparar una avaria, passejar per Las Vegas? Durant tres anys, la intrèpida autora del llibre, anirà descobrint en la pròpia pell l’American way of life. ¿Quin benefici reporta la lectura d’aquest llibre? Doncs una radiografia actual, detallista i a peu de carrer, de com viuen i s’organitzen la vida els nord-americans. Permet extrau-

Vicent Berenguer La segona etapa: riure i sorprendre’s, llegir i pensar Mira’m als ulls Carme Morera i Tona Català, Il·lustració: Cristina Duran. València: Vincle, 2019 Amb aquesta obra, que enllaça amb A mi, què em passa? (2016), Carme Morera i Tona Català han situat d’actualitat la qüestió de la diferència amb un llenguatge sense tabús, ple d’humor i lucidesa. L’estil de Tona Català —l’altre jo de Carme— exposa el món que sent i viu la protagonista d’aquesta narració o conte, sense surrealisme, és l’expressió viscuda del fet que provoca enfrontar-se a totes les situacions diàries d’una xiqueta que arriba a l’adolescència. Les intencions de l’obra per sort ja són conegudes, la gran acollida de què gaudeix no és sols per la personalitat de la protagonista, que en té, sinó per una lectura absorbent. Cada capítol té un to anticonvencional escrit amb un estil col·loquial que l’autora sap fer fluir bé, que reflecteix amb una concisió i versemblança envejables; hi domina una naturalitat expressiva que és tot un exemple d’estil de relatar i, per això, per tants motius, una lectura plenament gratificant. ❦ Octubre 2019


Esguellat Sergio Arnau Primer posem en una safata dos pimentons rojos, una albergínia i dues tomaques, tot regat amb un doll d’oli d’oliva i un pessic de sal. Ho clavem al forn i ho deixem uns 45 minuts a 200 graus. A meitat cocció, podeu donar-li

© SA

«Ja no canta el capellà perquè no li’n donen una; ni una ni mitja ni cap, ja no canta el capellà.» És curiós com algunes cançons de la infantesa, tan innocents i simples de vegades, envaïxen els nostres pensaments fins ben entrada en l’edat adulta. Aquesta, concretament, és una que taral·lege cada vegada que cuine esguellat amb capellà —el peix, no el de la cançó, mai no ha sigut tan potent l’anticlericalisme a la Costera—. Tant la cançoneta com la recepta esguiten tots i cadascun dels meus records de les nits d’estiu. L’esguellat, també anomenat espencat o esgarrat en altres comarques del país, és un plat que no té misteri i que admet moltíssimes variacions. Estic segur que cada poble en té la recepta predilecta i, fins i tot, cada família en té una combinació magistral d’ingredients en una proporció concreta. Com he avançat, jo vos explicaré com fer-la amb una saladura tan nostra com és el capellà.

Esguellat servit amb pa torrat.

la volta a l’albergínia si és molt grossa, perquè es faça millor. Després, traiem la safata del forn i deixem que es gele. Mentrestant, agafem un capellà, encenem el foguer, i el passem per la flama. No tingueu

por de donar-li foc un parell de minuts per cada costat. Encara que per fora s’ennegrisquen algunes parts, no passa res. Ni cal dir que, si teniu la sort de poder fer unes brases en compte de gastar la flama del foguer, molt millor. Quan ja està tot a temperatura ambient, llevem la pell dels pimentons, de les tomaques i de l’albergínia i fem allò que li dóna nom a la recepta, esguellem o espenquem; és a dir, ho tallem tot a tires i ho posem en un bol. Traguem les molletes del capellà amb cura de no agafar cap espina i les afegim al bol on estan la resta d’ingredients. Hi afegim sal i oli d’oliva i reservem a la nevera. Normalment es menja fred i pot acompanyar perfectament qualsevol carn o peix. També és ideal menjar-ho sol, dins d’un entrepà o coronant rosquetes de pa en un àpat. En qualsevol cas, espere que aquesta preparació tan senzilla vos desperte sentiments tan vívids com els que desperta amb mi. ❦

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, carrer Pintor Sorolla, 2 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

15 euros l’any

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

Octubre 2019

CODI POSTAL

FIRMA

Barcella | 23


Profile for Revista Barcella

Barcella 68  

Advertisement
Advertisement