__MAIN_TEXT__

Page 1

NÚMERO 69 | FEBRER 2020 | ANY XXIV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 7 | Diversitat afectiva | 9 | Recursos per al desenvolupament sexual de les persones amb diversitat funcional |11| Fisioteràpia i sexualitat |15| El fenomen Satisfyer |17| El valencià sexual |19| Allò que els infants volen saber sobre el sexe i no gosen preguntar |13| Entrevista: Sonia Giménez


Quan el juliol del 2005 es va legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe a l’estat espanyol una part de l’opinió pública, l’oposició política i importants poders fàctics van omplir diaris i carrers protestant pel que semblava la fi del món que coneixien i una ofensa als valors tradicionals només comparable al que va comportar la despenalització de l’adulteri el 1978 o la legalització del divorci el 1980. Els canvis legislatius no han acabat amb els privilegis de l’heteropatriarcat però sí que han permés avançar cap a una societat una mica més lliure, assumint com a normals coses que no fa tant eren titllades d’immorals o eren il·legals i reduïen a la marginalitat aquelles posicions contràries a la situació en què ens trobem. La perseverança de reivindicacions bàsiques que fa dues dècades semblaven radicals, de la mà fonamentalment dels moviments feministes i LGBT+, han ajudat a obrir el focus

mental tant en l’àmbit col·lectiu com en l’individual, normalitzant el qüestionament d’aquelles estructures i comportaments que sempre s’havien explicat com les úniques vàlides. Nous estils de relacions afectivosexuals o l’objecció dels rols de gènere i del mateix gènere, entre altres, són hui dia una realitat la qual, gràcies als entorns digitals, escapa dels àmbits més implicats per a formar part de la vida de qualsevol persona. Avanços que en els darrers mesos han tingut una contestació ultraconservadora que ni po-

dem negar ni hauríem de menystenir, amb atacs als programes d’educació sexual a les escoles o al que els ultraconservadors anomenen «ideologia de gènere», per posar dos exemples. Envestides que demostren que aquesta obertura del focus mental fa trontollar no només les essències de la moral més conservadora sinó també molts privilegis. Queda un llarg camí per recórrer. Cal defensar cada petita victòria aconseguida perquè els progressos en el terreny sexual i afectiu, i especialment aquells relacionats amb les llibertats col·lectives i individuals, són malauradament fàcilment reversibles. Estimar com vulguem, naturalitzar el sexe amb qui decidim i com decidim, qüestionar i revisar no només allò que se’ns imposa sinó les pròpies creences i parlar-ne sense por. Ampliar el que considerem «entorns segurs», respectar-nos i aprendre amb allò que potser encara no entenem. ❦

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 69 – febrer 2020 – any XXIV Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Carles Molina, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere, Tere Sempere. Portada: Jordi Calvís. Foto de la portada: Sonia Giménez. Maquetació: Pep Pont. Publicitat: Enrique Sempere i Francesc García. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Febrer 2020


© Ajuntament d’Alcoi 2020

© Ricard Cugat

Isabel-Clara Simó.

Homenatge a Simó en el saló de plens de l’Ajuntament d’Alcoi.

Mor Isabel-Clara Simó

Aquest gener ens va deixar Isabel-Clara Simó als 76 anys, una de les escriptores més destacades de la literatura moderna en la nostra llengua, a més d’una ferma defensora de la cultura dels Països Catalans i una lluitadora pels drets i reconeixement de les dones. Alcoiana de naixement i resident a Barcelona, va publicar més d’una cinquantena d’obres de gèneres diversos i ha estat traduïda a nou llengües (l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l’italià, el neerlandès i el suec). Júlia és el títol de la seua primera novel·la, l’argument de la qual, inspirat en personatges i fets reals de la història alcoiana, està ambientat en l’anomenada Revolució del Petroli esdevinguda a Alcoi el 1873. Editada per primera volta

Febrer 2020

l’any 1983, no ha deixat de reeditar-se i és considerada per certs crítics com la seua obra més emblemàtica. Amb Júlia tot just començava una llarga i prolífica carrera amb la qual Isabel-Clara Simó va guanyar alguns premis molt destacats com ara el premi Sant Jordi de novel·la per La Salvatge o el premi Crítica Serra d’Or de narració per Històries perverses, ambdós el 1993. El 2001, li van atorgar el premi Andròmina de narrativa per Hum… Rita!: l’home que ensumava dones, i el 2004, el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També va ser distingida amb el XIX premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per El meu germà Pol el 2007, entre d’altres.

També va rebre, al llarg de la seua vida, un gran nombre de reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi el 1999, el premi Joan Coromines el 2008, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català el 2009, el premi Pompeu Fabra el 2009, la Medalla d’Or de la ciutat d’Alcoi el 2013, que li va fer una gran il·lusió pel fet de ser reconeguda a la ciutat on va néixer, i la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats el 2016, entre més. Altres llibres destacats de l’autora són: Dones (1997), llibre del qual s’han venut més de 120.000 exemplars; Amor meva (2010), Homes (2010), Els invisibles (2013) i Jonàs (2016). Les dues últimes novel·les que va publicar van ser Prime time. Irreverències i La sarbatana, totes dues el 2019. ❦

Barcella | 3


© Pep Pont 2019

© JL García 2019

© Josep Puig 2020

Moment de la xarrada.

Concentració a Alcoi.

Conferència de la darrera edició.

Sopar anual de l’IEVM

Clam a Alcoi per mesures davant l’emergència climàtica

XIV Premis Nou d’Octubre del Col·lectiu Serrella

El dissabte 11 de gener es va celebrar al Maset dels Llauradors de Beneixama el sopar anual de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola. Amb una nombrosa participació i representació de pràcticament tots els pobles del seu àmbit d’actuació. Enguany fou el professor Vicent Brotons, de la Universitat d’Alacant, l’encarregat de la xarrada inicial, que emmarca el tema central del sopar i serveix per donar participació als assistents que ho desitgen en el col·loqui posterior. «Això diu que era una vegada» era el títol de la conferència, que buscava la complicitat del públic assistent per contar històries, rondalles i romanços i recordar també Enric Valor, quan fa vint anys del seu traspàs. Després de sopar, els assistents que volgueren contaren les seues històries que els havia contat l’avi o l’àvia. ❦

Entre 200 i 250 persones van participar en la concentració pel clima que va tenir lloc a Alcoi el divendres 29 de novembre de 2019. L’acte, convocat per La CarrascaEcologistes en Acció, el Col·lectiu 8 de Març, l’Assemblea Jove Feminista i Obrir Escletxa, va finalitzar amb la lectura d’un manifest conjunt. Aquesta acció es va dur a terme una setmana abans que a Madrid se celebrara la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, COP25, on desenes de caps d’estat i de govern, organitzacions ambientals, empresaris, científics i altres implicats es van reunir per debatre i assolir acords i compromisos per combatre els efectes del canvi climàtic. A l’acte es van desplegar pancartes amb els lemes “Aturem el canvi climàtic ara!”, “Per la justícia social i ambiental” i “Consumir menys, viure millor”. ❦

L’octubre passat, el Col·lectiu Serrella lliurà a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola els guardons de reconeixement a persones i col·lectius destacats en la promoció del valencià, la nostra cultura i els valors socials. El Premi Col·lectiu Serrella a Luis Doménech Albero Casporrí de Banyeres per la seua saviesa i per la tasca difusora en el domini de les plantes de l’entorn i les seus aplicacions medicinals. Premi Àngela Sempere a Maria Conca, veïna de Beneixama, doctora en Llengua i Cultura Catalana i professora a la Universitat de València; destacada investigadora en paremiologia, escriptora, promotora de cursos i publicacions, impulsora de la renovació pedagògica. Premi Barcella al Col·lectiu Mussol de Banyeres per la seua labor com a organitzador, entre altres, del festival de música Mariola Rock Solidari destinat a recaptar fons per a associacions benèfiques. La sessió dels premis van començar amb la conferència «El tio Canya ha mort. Estat actual i perspectives del valencià», a càrrec de Francesc Hernández, professor de sociologia de la Universitat de València. Com ja és tradicional la vetlada va concloure amb un sopar de germanor entre els premiats, els organitzadors i el assistents que ho van desitjar. ❦

Barcella | 4

Febrer 2020


Barcella

© Diari La Veu 2019

Timonet a María Pry, entrenadora del Llevant UE, per ser una de les poques veus del futbol professional que han criticat públicament la celebració de la Supercopa a l’Aràbia Saudita i els equips que hi han participat.

Cartell de la presentació.

Aspecte del diari en una tauleta.

Juga en Valencià per la igualtat lingüística en l’esport

Tanca el Diari La Veu

El passat 30 de novembre de 2019 es va presentar en societat l’associació Juga en Valencià, una entitat creada per aficionats valencians als esports, especialment al futbol, amb l’assessorament tècnic de la Plataforma per la Llengua, que té com a objectiu aconseguir la igualtat lingüística a tots els equips esportius valencians. L’associació considera que la llengua pròpia és poc utilitzada en la comunicació dels diversos clubs valencians de futbol amb bona massa social. Tal com explica el president de l’associació, “en els equips importants del nostre país, la situació de l’ús del valencià és sempre d’inferioritat respecte d’altres llengües. Per això amb les nostres campanyes volem posar el punt de partida per a fer visible aquesta demanda i obtindre la igualtat lingüística gràcies a la pressió col·lectiva”. ❦

El Diari la Veu va deixar de publicar-se el 31 de desembre de 2019. Així ho van decidir en assemblea general els socis de la cooperativa propietària del mitjà després d’haver valorat l’estat dels comptes de l’empresa i reconèixer els problemes per aconseguir finançament. El diari va nàixer l’any 2013 amb el nom de la Veu del País Valencià per iniciativa de Moisès Vizcaíno, cobrint un buit fonamental que calia omplir en el panorama de la premsa valenciana. Es tractava de fer un diari digital en valencià que cobrira l’actualitat de nord a sud. Set anys després del seu naixement La Veu tanca però deixa un bri d’esperança perquè asseguren que estudiaran les possibilitats que permeten continuar amb una altra mena de publicació que done veu a allò que ocorre al País Valencià, però ja no de manera diària. ❦

Argelaga a l’Ajuntament de València i a Fira València per permetre un any més la presència de militars en un stand de la fira infantil i juvenil Expo Jove.

Timonet a l’organització de les primeres assemblees de barri a Banyeres de Mariola.

Argelaga a la Guàrdia Civil per discriminar per motiu de llengua quatre assistents a la darrera edició del Festivern i per haver-los retingut sense motiu.

Timonet al ministeri de Transport per l’eliminació del peatge AP 7 en tot el tram que travessa el País Valencià perquè almenys ha servit per a eximir del seu pagament els veïns de les poblacions que travessa.

Argelaga als violents d’extrema dreta que van agredir diversos assistents a la cavalcada de les Magues de Gener de València. Febrer 2020

Barcella | 5


© Vox 2020

Follar-se la ciutat Vol. III (We love Benidorm) (2017-2019)

Cartell de la sèrie Sex explained.

[El Periódico, 11-2-2020]

Sex explained, un colp a l’entrecuix del pin parental

Carles Cols

Postal Hokusai squeerting, mesures variables.

Autoerótica. Follarse la ciudad. Sèrie Follarse la Ciudad vol. III (We love Benidorm) O.R.G.I.A (2017-2019) www.orgiaprojects.org Follar-se la ciutat és un projecte obert en el temps que qüestiona l’orde públic de les polis occidentals (burgés i heterocentrat), i perverteix el concepte “souvenir” per a posar en relleu la mercantilització turística que les principals capitals mundials produeixen a partir de la seua imatge més depurada. Mitjançant l’ús de l’imaginari de la geganta-mònstrua i de la iconografia pulp i fanzinera, es du a terme una invasió

Barcella | 6

quasi alienígena i hipersexual de l’espai públic urbà per a resignificar-lo, i es permuten els valors simbòlics d’un cert tipus d’arquitectura (fàl·lica). D’esta manera, es redefineix la ciutat com un parc de jocs sexual per a “la invasora”, on s’inverteixen dicotomies com ara actiu-passiu, públic-privat, masculí-femení. En esta tercera entrega Autoeròtica irromp en el skyline de Benidorm i pren l’icònic edifici Intempo, en una aventura a cavall entre l’aquelarre i la farra, en la que se li apega un peculiar trio format per personatges d’ahir, de hui i de sempre de la nit benidormera. El desig i la pulsió són una vegada més motors per al caos i el desequilibri del característic sistema d’aparences urbanita. ❦

Que la productora de Sex explained, de Netflix, es diga Vox no pot sinó un acte de justícia divina. [...] La polèmica sobre el pin parental està aquí, sobre la taula, i la temptació és irresistible. [...] els cinc capítols d’aquesta sèrie són realment curts, 17 minuts el més breu, 26 el més extens. El primer sembla, a primera vista, el més prometedor. «Fantasies sexuals». [...] Els psicòlegs de l’Institut Kinsey va fer 4.200 entrevistes sobre aquesta qüestió sovint tabú, és possible concloure que fins i tot les fantasies sexuals més impúdiques solen ser universals. [...] Narrat amb la formidable veu de l’actriu Janelle Monáe, els dos primers capítols es fan realment curts. Però són només un esquer. [...] els tres episodis següents són un formidable relat que mereixeria no sols projectar-se a les escoles, sinó ser tingut en compte com a material de debat de cara al pròxim 8M, sobretot des que el 2018 aquesta jornada de reivindicacions de la dona, per a espant mundial masculí, va adquirir les formes d’una revolució a escala planetària. [...], els capítols 3, 4 i 5 expliquen com la ciència mèdica relacionada amb la contracepció, l’embaràs i el part ha estat tossudament en males mans, les dels homes, i com a l’hora de la veritat les dones han sigut durant dècades subjectes involuntaris d’investigacions no sempre innòcues. [...] L’omnipresència del sexe, mal que li pesi a Vox i els seus sequaços, té una raó de ser. El 98% dels humans tenen fantasies sexuals. El 52% les té cada dia. ❦ Febrer Juny 2019 2020


Diversitat afectiva J.C. Pérez-Cortés es pot estendre més enllà de l’àmbit de les relacions sexe-afectives. Es pot considerar una aposta política en la qual s’impugna un model social basat en la competició i la possessió, el qual

«Es proposa una sort de revolució des dels afectes.» determina el comportament des de les relacions personals fins al plantejament econòmic, laboral, vital. Es proposa, a la fi, una sort de revolució des dels afectes.

©Joan Turu 2018

L’esquema de relacions tradicional, hegemònic en les societats occidentals, respon a un model normatiu d’origen patriarcal: la monogàmia per a tota la vida. Aquest esquema ha evolucionat i hui es parla més pròpiament de monogàmia en sèrie, perquè s’accepta la successió de diverses relacions monògames, l’una rere l’altra. De fet, les pràctiques que es donen en la realitat són més laxes i podríem denominar el marc en què es situen monogàmia en sèrie aparent, doncs són molt comunes les conductes no monògames clandestines, que comporten un element d’engany: la infidelitat. L’existència d’altres models relacionals no monògams que qualifiquem d’ètics perquè no inclouen l’engany és encara poc coneguda. Són enfocaments alternatius que no s’han visibilitzat a penes socialment. Amb tot, en cercles encara no massa amplis, així com en la pràctica quotidiana d’algunes persones i col·lectius, sí que trobem plantejaments i experiències que estan servint de referents per a l’ampliació de l’univers de possibilitats a què acollir-se. Es tracta en general de visions crítiques que confronten una sèrie d’opressions. La primera n’és l’opressió patriarcal, articulada a partir dels rols de gènere que hem heretat de generacions anteriors. Aquests rols són programacions culturals que afecten negativament sobretot a les persones percebudes socialment com a dones. Poden veure’s com el resultat de la normalització d’un sistema de creences que ha esculpit durant milers d’anys una tirania de gènere explícita en molts aspectes i subtil en molts altres. Això fa que la pitjor part d’un esquema en què l’amor comporta dependència i subordinació se l’emporte el col·lectiu oprimit. Però la crítica del sistema mitjançant el qual ens vinculem emocionalment Febrer 2020

Linogravat de Joan Turu.

Les pràctiques que es presenten com a alternatives al model hegemònic poden ordenar-se en funció de quin grau de dissidència impliquen. Aquesta ordenació és útil per a estructurar la

descripció, però no comporta que les propostes més subversives representen necessàriament maneres més avançades ni millors de vincular-se. En primer lloc, quan l’única diferència es refereix a la possibilitat d’establir relacions sexuals més enllà de la parella tradicional, sense que hi haja més ruptura normativa, ens trobem davant el concepte de parelles obertes i parelles liberals o swingers. En realitat es tracta d’intentar mantindre a flotació el vaixell de la monogàmia posant un pegat en una via d’aigua molt important: el problema de la monotonia sexual i la pèrdua de desig per la sensació d’apatia i rutina que implica l’exclusivitat en aquest àmbit. Quan es va un pas més enllà i es trenca el tabú, no sols de l’exclusivitat sexual sinó també de l’afectiva, apareix el concepte de poliamor. En aquest cas, mitjançant acords, s’obri el model a l’existència simultània de diverses relacions íntimes sexuals i emocionals. S’accepta així la possibilitat de tindre diverses parelles amb el coneixement de totes les persones implicades. La versió menys allunyada del model tradicional, denominada a vegades poliamor jeràrquic, manté una idea de parella principal que funciona com a vincle sexe-afectiu predominant, al qual estan supeditats altres vincles. És a dir, és un tipus de poliamor en el qual una parella acumula la major part de la càrrega emocional, de temps, incloent en el seu cas convivència, criança, nexes econòmics o civils, etc. Sovint, a la relació principal se li atorga el dret de vetar, rebutjar o limitar la resta de relacions íntimes, que es consideren secundàries. Els acords de la relació principal inclouen sovint el compromís de renúncia o suspensió de les relacions secundàries. Els consensos amb els components secundaris estan subordinats als que s’adopten en la reBarcella | 7


responsable de cada persona, es proposa que ens vinculem en xarxa, que cada relació de la nostra xarxa represente sempre un vincle valuós i no un element dins d’una categoria establida per la normativitat i els mandats socials,

© J.C. Pérez-Cortés 2018

lació principal o fins i tot als canvis que aquests puguen experimentar. En el poliamor no jeràrquic es mantenen diverses relacions íntimes o sexeafectives ben definides, de nou parelles, però de manera que no n’hi ha una privilegiada explícitament respecte a les altres. Els acords entre les diferents persones poden ser molt diferents, però cap d’aquests acords està supeditat a límits imposats per una altra. Això no significa que els projectes i vincles siguen menys sòlids ni que s’excloga la possibilitat de convivència (en parella o en conjunts de cardinalitat major de dos), de criança o de qualsevol altre tret d’afecte, compromís, cura i esforç. La preocupació i el treball pel benestar de les persones estimades no és essencialment menor ni ho és la duració de les relacions o la satisfacció assolible. Simplement, totes les relacions íntimes són igual de valuoses, com l’amor que poden sentir pares i mares per cadascun dels fills o filles, o els germans i germanes entre si, tot i que puguen tindre una intensitat diferent o dedicacions temporals, afinitats, interessos i activitats diferents. A la fi, un plantejament més crític amb el sistema hegemònic és l’anarquia relacional. Aquesta proposta no és estrictament un tipus de poliamor ni de «no-monogàmia ètica», perquè no es limita a abordar la qüestió numèrica de amb quantes persones podem relacionar-nos. És un esquema hereu de l’anarquisme polític que impugna la normativitat, l’autoritat i els privilegis de qualsevol índole. Representa una visió alternativa a l’amor romàntic, a la consideració del sexe com a element diferenciador entre unes relacions i altres, a la idea que en vincular-nos adquirim drets sobre altres persones i en definitiva a la distinció formal entre les relacions íntimes i les que no ho són, i a la càrrega de privilegi que això comporta d’unes sobre les altres. A partir dels valors propis de l’anarquisme: horitzontalitat, suport mutu i autonomia Barcella | 8

Biblioteca d’una de les edicions de l’OpenCon.

com ara «només amics», «en una relació», «en una relació oberta», etc. Això significa, en la pràctica, intentar no diferenciar les relacions en dos conjunts: les considerades de parella i la resta. Per descomptat, la intensitat, implicació, temps, etc., en unes relacions serà major que en altres (no així la sinceritat i el respecte als límits i als compromisos voluntaris responsables, que han de prevaldre sempre), però això no implica prerrogatives, autoritat ni cap jerarquia entre els vincles.

«La visibilització de les alternatives ha dut a la formació de col·lectius plurals.» La visibilització de les alternatives al sistema monògam heteronormatiu obligatori ha dut a la formació de col·lectius que són plurals, però que comparteixen cert sentiment identitari comú. Tant a València com a Madrid hi ha organitzacions formalitzades legalment: ARAEN-València (Associació per a les

Relacions Afectives Ètiques No-normatives de València), Poliamor Madrid, a Barcelona Amors Plurals; també hi ha a Catalunya Amors Rurals. A Madrid les trobades d’aquests col·lectius es diuen Policañas, a València, Polibirres i a Barcelona són de tipus més improvisat. Però els esdeveniments més esperats en aquestes comunitats són sens dubte els que inclouen dos o tres dies complets d’interacció, normalment en albergs o cases rurals, amb espais per a tallers i activitats, i capacitat d’allotjar a les persones assistents. Són llocs on es dóna un nivell de convivència important durant un cap de setmana. Els primers d’aquest tipus a Europa van ser la International PolyWeekend Girona en 2010 i les Opencon UK que es van celebrar des de 2010 fins a 2014 a Dorset. Des del 2012 se celebra a l’Empordà la International OpenCon Catalonia, que ha arribat el 2019 a la huitena edició. Des del 2015 se celebra l’OpenCon Madrid, i des del 2018 l’OpenCon València, que en l’última edició va ajuntar a més d’un centenar persones durant un cap de setmana a la Foia de Bunyol. Un altre esdeveniment molt interessant que presenta la peculiaritat de buscar explícitament una mirada interseccional travessada pel territori i la llengua, el feminisme, l’anticapitalisme, l’ecologisme, les no monogàmies, la diversitat i la lluita LGTBIQ+ és Eixams que se celebra des del 2016 al sud de Catalunya amb un equip d’organització vinculat a Amors Plurals. En alguns col·lectius, com ARA-ENValència s’organitzen també activitats periòdiques no mixtes per a dones, i al febrer d’enguany se celebra WomanXe, el primer esdeveniment de cap de setmana, estil OpenCon no mixt, per a dones cis i trans, i persones no binàries. Aquesta tendència reflecteix el necessari paper que protagonitzen les dones i el feminisme en l’àmbit activista de les diversitats afectives. ❦ Febrer 2020


Recursos per al desenvolupament sexual de les persones amb diversitat funcional Charo Ricart

per la condició personal de qualsevol de les dues parts. Centrant-nos en aquesta segona vessant, tot seguit analitzem el protocol de quatre passos: 1) Entrevistes, 2) Trobada prèvia, 3) Acompanyament i 4» Devolució (feedback) de l’experiència. El protocol està dissenyat d’aquesta forma, tant

© Arxiu Sexualitat Funcional 2019

La sexualitat és inherent en l’ésser humà i el seu desenvolupament és constant i imparable! Perquè quan aquest es veu interromput o obstruït, s’arriba inevitablement a la frustració. L’associació Sexualitat Funcional es va crear per a donar resposta a la frustració que viuen la majoria de les persones amb diversitat funcional, per no ser incloses en el que culturalment considerem com a estètic, sensual o excitant. El recurs més conegut per a afrontar aquesta realitat és l’assistència sexual. A Espanya hi ha dues propostes principals: l’una naix com a reivindicació de la lluita política del Fòrum de Vida Independent i contempla la figura de l’assistent sexual com a ampliació (sense ser la mateixa persona) de la figura de l’assistent personal; i l’altra, que fa una dècada que s’ofereix a Barcelona per TandemTeamBCN i a València per Sexualitat Funcional es tracta de l’experiència vivencial. La diferència bàsica de les dues propostes és que en la primera l’assistent, tal com contempla l’Oficina de Vida Independent, no participa en la trobada personalment, sinó que substitueix mecànicament les mans o altres parts del cos de la persona que demanda el recurs, seguint les seues instruccions. És una proposta que busca cobrir les necessitats d’autoexploració (assistida) i l’autoconeixement. En la segona proposta, l’assistència sexual és un acompanyament íntim i eròtic, on la persona usuària i l’acompanyant, determinen els termes de cada trobada. En aquest cas parlem d’apoderament i tracte igualitari per ambdues parts. El contacte íntim es despenalitza i les dues parts comparteixen responsabilitat sense discriminació

Dimitris Zorzos

Febrer 2020

Tallers impartits per Sexualitat Funcional.

per a adequar el servei a la demanda com per a respectar els límits, els desitjos i les necessitats de les dues parts. És necessari i imprescindible que siga un recurs obert, que puga cobrir diverses pràctiques (i

«Donar resposta a la frustració que viuen les persones amb diversitat funcional.» així respectar els desitjos i necessitats de totes dues parts) relacionades en la intimitat sexual. Perquè cada persona està en diferent moment en el seu desenvolupament sexual, té la seua pròpia percepció del seu context ideològic i cultural, el seu propi grau d’experiències i la seua manera de relacionar-se amb el seu cos i la seua pròpia sexualitat. Un model tancat i

limitat, inevitablement es converteix en un recurs per a poques persones, elitista i classista, incapaç de cobrir els desitjos i les necessitats de persones amb diferents característiques. Això no vol dir que l’acompanyament íntim (o qualsevol altre tipus d’assistència sexual) és la panacea que soluciona tots els problemes relacionats amb la sexualitat de les persones amb discapacitat. Ni molt menys. L’experiència ens ha demostrat que hi ha la necessitat d’una àmplia gamma de recursos diversos, alguns dels quals oferim des de l’associació Sexualitat Funcional, Centre de Desenvolupament Sexual: Assessorament sexològic. Per a usuaris i usuàries, famílies i professionals que tracten amb persones amb diversitat funcional. Moltes de les limitacions relacionades amb la sexualitat de qualsevol persona són les limitacions internes que tenen a veure amb els conceptes de cada persona. Un assessorament professional i especialitzat pot donar un altre punt de vista que inhabilita aquestes limitacions i ofereix un terreny fèrtil per al desenvolupament lliure de la sexualitat de la persona demandant i un tracte respectuós per part de l’entorn. Tallers inclusius. Es tracta de tallers vivencials i pràctics, relacionats amb la sexualitat, que aprofiten la diversitat com a element enriquidor per al grup i eliminen la idea de la diversitat com a raó per a segregar les persones en grups homogenis. Tant som individus diversos i únics, com som éssers humans amb moltíssimes coses en comú. Aquests tallers també ajuden en la socialització fora dels cercles habituals de cada persona (sense i amb diversitat funcional). Barcella | 9


succeeix dins de cadascú de nosaltres. La nostra ment pot raonar i canviar els conceptes però, en el nivell més profund aquesta creença continua vigent. Imaginem una situació d’acostament a una persona nova (o no tan nova). Si aquest acostament arriba fins a una abraçada,

© Arxiu Sexualitat Funcional 2019

Tallers específics. de vegades, per demanda d’algun col·lectiu específic, cal treballar en grups amb característiques similars, per a tractar mancances compartides en el grup i així fer focus en elles (com ara persones amb discapacitat intel·lectual, o persones amb Síndrome d’Asperger). D’aquesta forma el desenvolupament és més lent, però més consolidat en cada membre del grup. Teràpies i tallers individuals o de parelles. Per a persones que per la seua condició personal o per la seua demanda de tractar un tema específic requereixen tractament personalitzat i específic. Es tracta d’un recurs individualitzat que s’enfoca en la demanda explícita de la persona que hi acudeix. Formacions, tant per a professionals com per a famílies. Per a dotar-los d’eines a l’hora d’acompanyar i fer costat a la persona amb discapacitat en el seu desenvolupament sexual. Així com formació d’acompanyants íntims. Finalment, fem diferents xarrades i participem en jornades per a la sensibilització de la societat en general davant una «sexualitat integral i positiva» desconeguda. Altres conceptes importants. A part del coneixement tècnic que ens ha ofert la nostra experiència, el treball amb persones amb diversitat funcional ens ha ajudat a crear un marc conceptual que serveix tant per a la creació de nous recursos que responen a les necessitats del col·lectiu de persones amb diversitat funcional, com per a entendre de forma més integral la sexualitat humana i la funció del plaer en els nostres cossos. Tot seguit compartim algunes d’aquestes reflexions. La sexualitat va més enllà que el coit. Aquesta frase està en la boca de tothom però encara follar significa practicar el coit. I va més enllà del camp conceptual. Encara en les nostres consciències (si més no en les de la majoria) no considerem completa una relació sexual sense penetració. I no parlem de com ho expliquem a les amistats, sinó del que Barcella | 10

Tallers impartits per Sexualitat Funcional.

sense roba, en un llit (o sofà o sòl o el que siga), l’excitació en els nostres cossos és tan insostenible que, si no arribem a un orgasme o una ejaculació, ens sentim amb dret a enfadar-nos. Si cultivem la consciència que és més important el momentum que la pràctica que es duu a terme, evitem engabiar-nos en una condició de desplaer continu. No es tracta de demonitzar el coit que, és una pràctica bonica i molt plaent quan es fa en el moment oportú. Però limitar la interacció eròtica al coit (o qualsevol altra pràcti-

«Limitar la interacció eròtica al coit és un desaprofitament del potencial eròtic dels nostres cossos.» ca) és un desaprofitament del potencial eròtic dels nostres cossos i de les nostres ànimes. És un camí segur cap a la frustració del plaer. A part, exclou totes les persones els cossos de les quals (temporalment o permanent) no els permeten el coit o se’ls fa molt complicat.

El coneixement profund passa pel cos. No n’hi ha prou amb tindre les coses clares, es tracta de practicar, d’estimar, de viure i gaudir de tota la gamma del potencial eròtic que ofereixen els nostres cossos, els cors i les energies. Un potencial que és infinit i encara poc explorat. Ens criem en un context educatiu d’ensinistrament i d’allunyament del contacte amb el propi cos (un fet que converteix en superficial el contacte amb els altres cossos). Pensem molt i vivim poc. Acumulem molta informació i poca experiència. Busquem desesperadament el contacte i fugim de qualsevol vincle. Donem massa importància a la superfície i descurem la nostra profunditat. Viure en carn pròpia és integrar absolutament un coneixement. La intel·lectualització és el camí per a obrir un cap adoctrinat però, si no es tradueix en vivència, en canvi de patrons de comportament, no hi ha evolució real en la persona. El sexe amb persones amb diversitat funcional enriqueix la teua vida eròtica. El contacte íntim amb persones amb mobilitat, sensorialitat, capacitat intel·lectual diversa, obliga a estar present i atent. No pots seguir amb les teues «receptes màgiques» que sempre t’han funcionat. Has d’observar aquell cos divers, com es mou, com reacciona davant els teus estímuls. D’aquesta forma ja no pots repetir, ja no pots posar el pilot automàtic i desconnectar de la unió mística que és la interacció eròtica entre persones, per a ficar-te en la teua pel·lícula de sempre. La d’endinsar-te en tu mateix i acabar amb un orgasme sec i cada vegada menys intens (ja saps de què estem parlant-te), alguna cosa que et condueix directament a la frustració. Aquesta experiència contribueix a la construcció dels conceptes de la presència i l’escolta com a elements essencials per a relacions eròtiques satisfactòries. Es tracta de ser ací i ara. D’honrar el cos de la persona que ha decidit compartir intimitat amb mi, fer-li cas i oferir-li (i oferir-te) el que el momentum requereix. ❦ Febrer 2020


Fisioteràpia i sexualitat Eva Pascual Cada vegada s’escolta més parlar de la rehabilitació del sòl pèlvic, encara que, en molts aspectes, aquest continua sent un gran desconegut per a la majoria de la població. La primera cosa a tenir en compte és que, encara que hi ha més incidència en disfuncions de sòl pèlvic en dones a causa de la nostra fisiologia, també els homes les pateixen. El sòl pèlvic és el conjunt de músculs i teixits que tanquen la cavitat abdominopelviana en la part inferior. Aquesta zona té tres orificis en el cas de la dona (uretra, vagina i anus) i dos en el cas dels homes (uretra i anus). La musculatura que la conforma compleix funcions tan importants com poden ser la sexual, la continència urinària i fecal i el suport d’òrgans pèlvics, entre altres. Són moltes les disfuncions que podem patir en aquesta zona i moltes les causes que les poden provocar, per això és important un tractament multidisciplinari on ginecòleg, uròleg, sexòleg, psicòleg i fisioterapeuta treballen de manera transversal i coordinada. Així, la fisioteràpia pelviperineal és l’encarregada dels problemes més fisiològics i musculars i pot actuar en quatre àmbits diferents: 1) Ginecologia i obstetrícia, on es tracten trastorns de la menstruació, menopausa, preparació al part, recuperació postpart; 2) Urologia, tractant la incontinència urinària, la patologia prostàtica o els prolapses; 3) Coloproctologia, mi-

Il·lustració del perineu femení.

Febrer 2020

llorant el restrenyiment, la incontinència d’excrements; 4) Fisiosexologia, ajudant molt en la disparèunia (dolor en les relacions sexuals), el vaginisme, l’anorgàsmia, l’ejaculació precoç, la disfunció erèctil.

«És bàsic que les persones coneguen com és la seua zona genital.» Aquesta última disciplina en concret, la fisiosexologia, és la branca de la fisioteràpia que aborda les disfuncions sexuals provinents de problemes del sòl pèlvic que es poden tractar a partir d’exercicis musculars i teràpia manual. Que siga una cosa habitual no vol dir que siga normal. Moltes vegades, per falta de to en la musculatura del sòl pèlvic, es pateix dolor durant les relacions genitals de coit però no es busca ajuda ni s’explica per desconeixement i també perquè tot el que està relacionat amb el sexe encara es viu amb molt de pudor i parlar-ne obertament, encara que siga per motius mèdics, és un tabú. A més a més, encara hi ha la creença que les disfuncions sexuals són normals a partir de certs moments vitals i que, per tant, s’ha de conviure amb elles. Però això no és així. Un exemple clar, en el cas de les dones, és que tenir molèsties o, fins i tot, dolor en les relacions sexuals després d’un part o d’una cirurgia ginecològica o urinària pot ser habitual, però no per això ha de considerar-se normal, ja que amb un pla de tractament adequat es pot posar remei i tornar a gaudir plenament del sexe. Un altre exemple, aquest referent als homes, és l’aparició de la disfunció erèctil, la qual, exceptuant els casos on es produeix després d’una cirurgia prostàtica, es pot tractar també amb fisioteràpia per ajudar a recuperar tant la rigidesa

com el manteniment de l’erecció millorant l’estat de la musculatura implicada. El sòl pèlvic és la clau de les relacions satisfactòries. Reequilibrar la força, el to i la flexibilitat, tractar les cicatrius i la propiocepció és fonamental per poder gaudir de les relacions íntimes i açò ho podem aconseguir a través de la fisioteràpia amb tècniques específiques per a la recuperació funcional i tècniques globals en les quals s’inclou tot el cos i la respiració. Moltes d’aquestes tècniques també són útils en cas de no patir cap disfunció, ja que la prevenció sempre és una aliada contra els problemes musculars causats pel factor inevitable de l’edat. És bàsic, per tant, que les persones coneguen com és el seu cos o la seua zona genital, quin aspecte té, que hi ha baix la pell i com funciona. Sense dubte, invertir un poc de temps en educació sexual i pedagogia perineal ajuda a prendre consciència de la zona pèlvica, a implicar-se en els tractaments o simplement a millorar la sexualitat. Recórrer a professionals de la fisioteràpia quan detectem problemes físicosexuals o, millor encara, quan volem prevenir-los hauria de ser tan normal com quan anem a l’oftalmòleg a una revisió o si notem que perdem vista, o al dentista a fer una neteja o si ens fa mal un queixal. Millorant la sexualitat, millorem la salut i, per tant, la nostra qualitat de vida. ❦

Il·lustració del perineu masculí.

Barcella | 11


La Gran Pantalla: L’eròtica del poder... cinematogràfic! Josep Martínez rant en algunes escenes, excessiva, salvatge, hipnòtica... ¿potser no és, això, el desig carnal efusiu i incontrolable de la passió? L’argument gira al voltant de Yu (Nishijima Takahiro), un adolescent que s’ha criat al si d’una família cris-

«Gaudiu d’una experiència eclèctica incomparable.»

© Annapurna Pictures 2013

Al voltant de l’eròtica no podem desaprofitar en la gran pantalla, ni potser en qualsevol altra, aquesta temàtica, en format de recomanacions, algunes idees per a vore i gaudir en intensitat modulada al gust de l’espectadora o l’espectador. Her (Spike Jonze, 2013). Primera fase, l’enamorament, eixe desig o situació que molts busquen i pocs troben, almenys en el seu format idealitzat. És el perfecte exemple que ens presenta aquest film que navega entre el romanticisme i la ciència ficció: podríeu arribar a enamorar-vos dels vostres dispositius electrònics? Potser la pregunta és una miqueta tramposa, ja que algun millennial o jove de la generació Z s’atreviria a afirmarho però, alhora, afegirem un element més interessant: i de la veu dels vostres dispositius, ¿arribaríeu a experimentar una dependència sentimental irreparable? Això és el que ens planteja Her. Un enorme Joaquin Phoenix (abans de l’autodenostada fase clown en què es troba) «perd el nord» pel seu sistema informàtic, que compta amb la suggeridora veu d’Scarlett Johansson, fins arribar a situacions i límits inimaginables, com la mateixa (i)lògica de l’amor. Love Exposure (Sion Sono, 2008). Segona fase, la passió. Considerada com una de les millors pel·lícules del 2008, aquest film del Tarantino japonés trenca esquemes. Resulta extravagant en bona part del metratge, hila© Netflix 2019

Escena de Her.

Barcella | 12

Escena d’Història d’un matrimoni.

tiana nipona. L’enamorament boig que professarà cap a una jove turmentada farà que la trama esdevinga delirant, però sobretot divertida i captivadora. Poseu-vos els cinturons i gaudiu d’una experiència eclèctica incomparable. Història d’un matrimoni (Noah Baumbach, 2019). Tercera fase, ¿el desencant? No pretenem ser malastrucs, però en més d’una ocasió els components d’una relació hauran notat que, amb el pas dels anys, aquelles primeres fases d’enamorament i passió són engolides inevitablement pel pes del temps. Això no significa necessàriament que siga pitjor, sinó diferent, i moltes vegades aquest nou rumb no resulta satisfactori per a la relació. El director nord-americà, el film del qual compta amb cinc nominacions per als Òscars, pretén transmetre en la pantalla, mitjançant la meravellosa actuació de dos gegants com són Adam Driver i Scarlett Johansson (curiosa serendipitat amb el primer llargmetratge), com una data de caducitat no comporta necessàriament punt i final, sinó punt i seguit. Mitjançant la combinació d’una pesada burocràcia legal i un turment sentimental interior, amb criatures pel mig, l’espectador o espectadora trobarà en aquesta pel·lícula reconciliació, serenitat i assossec, no solament dins la pantalla, sinó potser més enllà. Tres pel·lícules per a tres situacions. Pegueu-li al play i no deixeu d’adelitar-voshi. Llum, càmera i visca l’amor! ❦ Febrer 2020


Sonia Giménez Tere Sempere

© Sonia Giménez 2019

Sonia Giménez és banyerenca, llicenciada en Psicologia per la Universitat de València, i màster en Sexologia i Educació Sexual per la Universitat d’Almeria. Feliçment la gent del seu voltant, família i amics, va entendre a la perfecció la seua decisió d’especialitzar-se en l’àmbit de la sexologia, però reconeix que sovint la gent encara imagina barbaritats, com si aquesta professió consistira a estar veient tot el dia les relacions sexuals en les parelles. Sonia Giménez forma part dels professionals de Psicoeduca2, un centre multidisciplinari en el barri de La Cope de Banyeres de Mariola que ofereix serveis de psicopedagogia, psicologia general, audició i llenguatge, atenció primerenca, reforç educatiu, teràpia ocupacional i sexologia. Aquest últim servei que ofereix Psicoeduca2 és el que més ens interessa ara i el que ens ha portat fins ací. —¿En què consisteix el teu treball com a sexòloga? —La sexologia és la ciència que estudia la sexualitat humana en totes les seues variants. Açò implica tasques que van des de l’educació sexual, fins a la informació i l’orientació sexual, l’assessorament i la intervenció en problemes sexuals i de parella, o la investigació i divulgació en sexologia. —¿Penses que en general la gent té coneixement de la teua professió? —En general és una professió prou invisibilitzada, amb molt de tabú pel mig. Per exemple, als centres de salut, no hi ha professionals de sexologia; si n’hi ha algun, està en planificació familiar. La gent desconeix tot el que es pot tractar des de la sexologia, es queden únicament amb temes d’educació sexual i sobretot, en les teràpies de parella. Febrer 2020

Sonia Giménez.

—¿Com va sorgir la idea d’obrir un gabinet en Banyeres? —Idealment, el meu somni sempre havia estat treballar en Planificació Familiar en la Seguretat Social però el tema de les oposicions és molt complex: hi ha molt poquetes places, és un esforç gran i veient altres experiències ho vaig acabar descartant. Amb el meu company David, qui és mestre i psicopedagog, vam anar a Hongria a fer el Servei de Voluntariat Europeu. Vam estar treballant amb infants un temps i ací és quan jo em vaig enamorar dels xiquets. Quan vam tornar al poble vam pensar, o anem a una ciutat a treballar de cambrers o bé intentem moure

«La gent desconeix tot el que es pot tractar des de la sexologia.» alguna cosa en el poble. Vam veure que ací hi havia mancances per a xiquets amb necessitats educatives especials i que no hi havia res per cobrir-les. I així va sorgir la idea d’obrir aquest centre.

—¿Quant de temps porteu oberts al públic? —Ja fa un parell d’anys i la veritat és que estem molt contents perquè estem tenint molts clients i prou bona acollida. Com que és un gabinet mixt, amb tants serveis, la gent acudeix al centre. La confidencialitat està assegurada, no sap ningú perquè estàs allí, podria ser perquè t’ajudem amb tasques de matemàtiques, a rebre una consulta psicològica o a fer teràpia de parella. —Això és un avantatge, però la gent encara acudeix amb timidesa a una consulta de sexologia en el poble, ¿o no? —Personalment crec que la gent adulta que necessita tractar algun tema de sexologia prefereix anar-se’n fora, a altres pobles, per vergonya. I que així no els conega ningú. Amb tot, sí que hem tingut alguns casos de teràpia de parella, de maltractament psicològic i de disfuncions com l’ejaculació precoç. —Així, es veu que els principals serveis que la gent demana ací són altres. —Sí, principalment, els pacients que solem tindre per a temes de psicologia són xiquets i jóvens. Però també n’hem tingut d’altres, pocs, però n’hem tingut, de joves entre vint i vint-i-cinc anys. Però, sobretot, estem trobant molts casos de xiquets amb milions de dubtes. —¿Coneixes com està el panorama al poble? —A Banyeres estan fent-se unes xerrades en segon i tercer de l’ESO impartides per una matrona i una assistenta social. Tot i que estan molt bé i són molt necessàries, pense que no són suficients, ja que l’educació sexual hauria de començar molt més abans. Amb els tretze o catorze anys ja són adolescents i els dubtes i les preguntes sorgeixen abans. Per exemple, l’accés al porno en Internet és un fet, mostra uns patrons de conducta Barcella | 13


Llavors, ens van demanar ajuda per poder tractar aquest tema amb ells de manera molt bàsica. Doncs, va anar molt bé i van acabar molt contents i, de fet, estem mirant si enguany podem repetir-les. La

«Els xiquets i xiquetes tenen dubtes i, com que no li’ls pregunten a ningú, llavors els busquen per Internet; i troben el que troben.» clau és començar a educar en aquests temes molt abans, de manera molt més integral i, sobretot, implicant les famílies en aquest procés. A més d’açò, per aquest primer trimestre de l’any, impartirem uns tallers en l’Espai Jove per a adolescents, justament per a tractar coses que no solen tractar-se, com ara l’ús de la pornografia, la diversitat sexual, la visió coitocèntrica que encara tenim del sexe, etc.

CC Tere Sempere 2020

que deformen la realitat. És molt trist que els xiquets i xiquetes s’ensenyen amb la pornografia; hauríem de ser els adults, els professionals, les famílies i l’escola, els encarregats d’acompanyar i resoldre els dubtes, d’ensenyar com és la sexualitat real; si no, després pensen que això que ix en el porno són les relacions sexuals de veritat i el porno està fet per hòmens i per a hòmens; a les dones, ací, no ens tenen en compte. —¿A la teua consulta trobes problemes que tenen l’origen en Internet o en les pràctiques en línia? No podria afirmar ara que les patologies i els trastorns estiguen influïts directament amb aquestes pràctiques en línia. No se’n pot tindre una certesa al respecte. La sexualitat forma part de nosaltres, i tot el que ens rodeja, ens influeix. Per això insistisc en la importància d’una educació sexual i afectiva integral, on els menuts i les menudes tinguen espais per a expressar-se, preguntar, informar-se. El que comentava adés, veig que els xiquets i xiquetes tenen dubtes i, com que no li’ls pregunten a ningú, llavors els busquen per Internet; i troben el que troben. —¿Com es podria actuar de manera efectiva en aquest sentit? —Pense que com l’educació sexual també es refereix a l’educació afectiva, és molt important començar des de ben xicotets, en les escoles. Començar amb el camp afectiu, les emocions, com tractar els altres, saber què ens agrada i què no, aprendre a posar límits, etc., i continuar amb la sexualitat quan siguen més madurs. —¿Hi ha programes d’educació afectivosexual al poble? ¿Què en penses, són efectius i suficients? —Alguna cosa n’hi ha, però crec que no són suficients, caldria tindre’n més. Per exemple, nosaltres l’any passat vam col·laborar voluntàriament amb l’Institut per fer unes xerrades d’educació sexual en cinqué curs. Des d’una tutoria, una mestra estava preocupada perquè els xiquets estaven tenint uns comportaments que no eren normals, feien moltes preguntes en matèria sexual, hi havia molts desinformats i semblava que tenien les hormones molt revolucionades en la seua prepubertat. Barcella | 14

Sonia Giménez a la porta de Psicoeduca2.

—En casa, ¿què poden fer els pares sobre com tractar la sexualitat? —Que la tracten com una cosa normal i que responguen amb naturalitat totes les preguntes dels fills, si ho converteixen en un tabú, els xiquets tindran encara més preguntes i buscaran tot per les xarxes socials i Internet. I clar, ací hi ha de tot, d’informació correcta i de deformada; és

molt difícil en aquestes edats discernirne l’una de l’altra. I això és un problema. I davant el fet, probable, que un pare o una mare diguen que no saben com ferho, que tampoc no van rebre educació sexual, a mi m’agradaria molt poder impartir tallers de sexualitat per a pares i mares; estem pegant-li voltes i seria molt interessant tindre el suport des de l’Administració per a fer-ho. —¿Col·laboreu amb algun col·lectiu que treballe per la normalització de la diversitat sexual i afectiva? —Ara com ara no, per falta de temps, però he sigut voluntària molts anys en l’àrea de sexualitat de Creu Roja a Alacant; hi féiem cursos i tallers amb grups d’adolescents, persones majors o treballadores del sexe, a les quals donàvem suport moltes nits, acompanyant-les en el carrer. Vaig aprendre moltíssim d’aquella experiència. En general, continue molt oberta a fer col·laboracions, tallers, xerrades o suport a resoldre preguntes i dubtes de qualsevol persona que ho necessite. —¿Quins són els reptes actuals en la teua professió? —Bàsicament, fer més visible la sexologia, les labors dels sexòlegs i les sexòlogues, perquè siga més reconeguda, que s’amplien places en la Seguretat Social i, sobretot, que l’educació sexual i afectiva siga una assignatura inclosa en el currículum educatiu, des de xicotets. Tant de bo amb el nou Govern s’implemente alguna mesura que incloga de manera transversal i efectiva l’educació afectivosexual en totes les etapes educatives. —Per a saber-ne més, ¿què recomanaries? —Hi ha un llibre molt bo, Sed de piel ¿Feminizar el futuro? de Manuel Lucas per a aprofundir en sexualitat des d’una perspectiva més global; l’autor fa un estudi de camp i analitza com arribem a la visió de sexualitat que tenim hui en dia. I per a adolescents, Las cosas claras d’Arola Poch, una psicòloga, sexòloga i bloguera que planteja dubtes sobre la identitat de gènere, l’orientació sexual, la fisiologia, com també pràctiques sexuals, les cures necessàries i altres qüestions en què sol haver confusió. ❦ Febrer 2020


El fenomen Satisfyer Clara Ardévol ja ha tret a la venda diverses versions, costa uns cinquanta euros, fa uns disset centímetres i té forma de màquina de massatges facial, de manera que és molt discret. Popularment, se’l defineix com a succionador de clítoris, per la sensació que causa, però Manjón en remarca les diferències amb altres productes si-

© Arxiu L’Actual.cat 2020

L’èxit de vendes d’aquesta joguina sexual ha posat damunt la taula qüestions com la masturbació femenina, l’autoconeixement, la recerca del propi plaer i la importància del clítoris en unes relacions sexuals igualitàries. La primera imatge que a molta gent li ve al cap quan sent parlar de vibradors és una joguina sexual amb forma fàl·lica, com si la penetració fos condició indispensable per al plaer. Aquests últims mesos, però, la revolució dels succionadors de clítoris, que han obtingut gran popularitat, ha qüestionat aquest imaginari, ha facilitat que moltes dones reivindiquessin el seu plaer i ha posat sobre la taula qüestions (encara) tabús com la masturbació femenina. El rei dels estimuladors de clítoris és el popular Satisfyer, que s’ha convertit en un autèntic fenomen de vendes, arribant a ser la joguina sexual més venuda a Amazon i a exhaurir existències a les botigues eròtiques tradicionals. «Ens arriba la comanda un dijous amb cinquanta unitats de cada model i el dilluns només en queden sis», explica Mireia Manjón, sexòloga i col·laboradora d’una botiga eròtica. La sorprèn, però, que aquest fenomen hagi esclatat ara, tenint en compte que fa tres anys que el producte és al mercat. «Ha estat molt progressiu. Jo crec que entre les dones s’ha anat fent córrer la veu i l’hem anat recomanant.» L’esclat total s’ha esdevingut quan el fenomen ha arribat als mitjans i a la xarxa, on tant usuàries com influenciadores en recomanen l’ús, cosa que fa que cada vegada sigui més habitual parlar-ne obertament. Estimulació del clítoris intern. Però, ¿què té d’especial, aquest estimulador? ¿Per què ara és moda? El producte estrella d’aquesta empresa alemanya, que Febrer 2020

Satisfyer Pro 2.

milars, que sí que es poden considerar 100% succionadors: «N’hi ha uns que funcionen amb aire, que fan un efecte similar al d’una succió amb la boca. Aquest que s’ha posat de moda és diferent. Té una membrana que es mou com si fos el bafle d’un altaveu i genera

«Activa les terminacions nervioses i arriba a tot el clítoris sencer.» una ona, no una succió. El clítoris nota uns petits tocs i això dóna una sensació semblant a la succió, però realment no succiona». Aquestes ones expansives que estimulen el clítoris són la clau de l’èxit.

L’ona activa les terminacions nervioses i, precisament perquè es tracta d’una ona, arriba a tot el clítoris sencer (també als bulbs i les arrels), i no l’estimula només superficialment, com faria un estimulador de clítoris convencional. Com que estimula també el clítoris intern, i no solament l’extern, aquesta joguina sexual posa damunt la taula una qüestió sobre la qual hi ha força desconeixement: la seva forma completa. «Jo tinc un penjoll en forma de clítoris i molta gent em pregunta què és, també dones joves’» explica Manjón. De fet, aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins al 1998. Del clítoris només en veiem la punta de l’iceberg, la caputxa i el gland, però això és tan sols una desena part de l’òrgan. La major part és interna i té més de vuit mil terminacions nervioses, el doble que un penis. Els succionadors de clítoris també han rebut crítiques negatives que alerten que és dolent abusar-ne o que, després d’haver-lo utilitzat, és més difícil arribar a l’orgasme amb altres estimulacions. «Això no és cosa del succionador, sinó del cervell», considera la sexòloga. «El cervell, per a detonar l’orgasme s’acostuma a la cosa més fàcil. Per tant, si sempre t’estimules de la mateixa manera, sigui amb el succionador sigui amb una determinada postura, el cos s’hi acostuma i, quan ho canvies, li costa més. La cosa ideal és utilitzar-lo però no estimular-se només amb això, sinó anar variant perquè totes les zones erògenes i tot el cos estigui erotitzat i sigui sensible a qualsevol estímul que pugui detonar un orgasme.» ¿Un canvi radical en el món de les joguines sexuals? Ara ha esclatat la qüestió pel fenomen dels succionadors, Barcella | 15


© Melicotó 2019

plaer de la seva parella, i aquests estan però els estimuladors de clítoris no són definitiva, relacions en què el seu plaer encantats perquè és un recurs més que nous al mercat. Hi ha altres joguines secompti tant com el de les seves parelles, xuals que van ser tendència anys enrere poden fer servir», remarca. De fet, un lluny de l’imaginari en què el sexe és i que ja estimulaven el clítoris. És el cas succionador de clítoris es pot utilitzar sinònim de coit i la relació s’acaba quan del vibrador conegut popularment com també en parella i durant el coit, encara ell arriba a l’orgasme. a rabbit (conill), per la seva forma, que que depèn de la postura i el ritme, perEn aquest sentit, reivindicar el clítoquè el clítoris ha de quedar ben encaixat ris és important. De fet, les estadístiques es va posar de moda gràcies a la sèrie en la cavitat de l’aparell. parlen per si soles a l’hora d’analitzar Sex and the city. La gran diferència entre aquesta joguina sexual i el Satysfier La lluita feminista contra l’escletxa la importància d’aquest òrgan en és que en aquesta darrera la tecnologia orgàsmica. «La joguina ha estat un feunes relacions sexuals igualitàries i nomen per la manera com funciona però per a estimular el clítoris està més desd’evidenciar l’existència d’una escletxa envolupada i, sobretot, que no té cap també perquè ens ha donat peu a parlar pel que fa als orgasmes entre sexes. Un part destinada a la penetració, estudi fet per diverses universitats nord-americanes assenyala cosa que evidencia que, en general, és secundària a l’hora que les dones heterosexuals d’obtenir plaer. són el grup que aconsegueix L’esclat del Satisfyer, més menys orgasmes, i arriben al enllà de l’èxit de vendes, no clímax només en el 65% de ha revolucionat el món de les les relacions sexuals, davant el joguines sexuals, tenint en 86% de les dones lesbianes i el compte que les joguines amb 66% de les dones bisexuals. La forma fàl·lica, segons que exmajoria d’enquestes i estudis plica Manjón, ja fa temps que publicats sobre la qüestió coincideixen que vora el 70% de han quedat força relegades per les dones no arriba a l’orgasme les preferències dels consumidors. «La resta de vibradors i sense estimulació del clítoris. joguines no es deixen de venAquesta última dada contrasta dre, perquè les preferències deamb el desconeixement que penen de cada persona. Si algú força dones encara tenen sobre vol una estimulació forta del la seva sexualitat. «Hi ha moltes dones que pensen que han punt G, amb el succionador no de tenir un orgasme durant la en tindrà prou, encara que també l’estimuli. De la mateixa penetració i que, si no el tenen, manera, les dones que tinguin passa alguna cosa estranya. Hi Il·lustració de Melicotó per al Dia Mundial de l’Orgasme Femení. molta sensibilitat al clítoris, ha dones que es poden estimular el clítoris intern amb peno els agradarà el succionador, de la nostra sexualitat de manera oberta. netració perquè el tenen més sensible, perquè ja de per si tenen molta sensibilitat», afegeix. Això posa de manifest que l’educació però no és el cas de la majoria. Necessitem una estimulació extra», assenyala La reacció dels homes. ¿I com han sexual està relegada, i la referent a la la sexòloga. reaccionat molts homes davant aquest sexualitat femenina encara més. Crec El desconeixement de la sexualifenomen? A la xarxa es poden trobar que amb aquesta joguina les dones hem tat és paral·lel al desconeixement de tota mena de comentaris, des dels qui l’anatomia pròpia, també en uns temps lloen l’estimulador pel plaer que dóna a en què l’accés a la informació és fàcil la seva parella fins als qui ironitzen sobre el fet que els pugui arribar a «subsi ràpid i se suposa que s’ha avançat en tituir», passant també per les crítiques qüestions d’educació sexual i reproductiva. Tenint en compte aquest context, masclistes que retreuen que les dones una eina com aquesta pot ser útil per parlin obertament a la xarxa de com es a explorar-se i conèixer millor el promasturben. Manjón creu que, pel que fa pi cos i el plaer: «Hi ha noies que no a les seves reaccions, «hi ha una mica s’han masturbat mai o que ho han intende tot», i destaca que són molts els homes que decideixen de comprar el Satat i no han arribat a l’orgasme, i amb tisfyer per a la parella o les amigues. una joguina és més fàcil. És una manera d’obrir-se la porta perquè continuïn «Si els homes no tenen una mentalitat fet pinya en aquest aspecte», considera explorant d’altres maneres», considera oberta pel que fa al sexe i veuen afectaManjón. El feminisme fa dècades que da la seva virilitat perquè no poden fer la sexòloga, que també creu que ajuda demanda relacions heterosexuals realment igualitàries (també al llit), més foel mateix que el Satisfyer, se senten maa trencar el tabú encara existent de la lament. No poden competir amb aquest calitzades en el plaer femení i en el fet masturbació femenina i el biaix de gènere sobre la qüestió. (Article complet tipus d’estimulació… No generen ones! que les dones ocupin la posició de subjectes sexuals i no pas d’objectes. En publicat a Vilaweb.cat, 29-11-2019). ❦ Però també hi ha homes que busquen el

«L’esclat del Satisfyer, més enllà de l’èxit de vendes, no ha revolucionat el món de les joguines sexuals.»

Barcella | 16

Febrer 2020


El valencià sexual Vicent Marco

© Arxiu VM

De les coses del piu, Déu se’n riu, i per això faré un recull de com vegem els valencians els temes del piu i la figa a través de la llengua. Els valencians som segons les estadístiques aquells que tenim els orgasmes més llargs d’Espanya, i també estem liderant les estadístiques d’europeus més infidels. Tal volta siga conseqüència d’aquella Els llibres de Vicent Marco De categoria i De molta categoria. València medieval que néixer el terme furó o furonet que dóna acollia el bordell més gran de tot el continent o tal volta resulta que l’orxata és nom al forat del cul. I recorda que polla afrodisíaca, el cas és que tenim un vocaés un castellanisme que en valencià sigbulari molt ample en la matèria. Lamennifica gallina jove. tablement moltes vegades el vocabulari Òrgan reproductor femení. L’òrgan sexual és prou masclista, sense voler femení, la figa, també té molts sinònims. autocensurar-me vos estalviaré algunes Els noms més acadèmics, més d’escola, frases fora de lloc, perquè la llengua no serien la vulva o la vagina. Per a les xiquetes la figueta, la floreta, la petxina o deixa de ser l’espill d’una societat que el parruset. El parrús o la parrussa és tal durant moltíssims anys ha menyspreat volta l’accepció més utilitzada per ací, les dones. Gràcies que això a poc a poc va canviant, i encara que queda un llarg camí, la societat està evolucionant positivament en eixe sentit. Òrgan reproductor masculí. L’òrgan masculí, el piu, té molts noms. El més acadèmic és el penis o el fal·lus, però estes accepcions només les trobaràs als llibres. Per als xiquets sol ser la xufa, la cuca o el cuc, la trompa, la pilila (pronunciat pelila) o el cacauet... Quan ja eres un poc més major pots anomenar el teu membre viril la verga, l’aparell, i la flora i fauna estan molt presents en el pardal, la ferramenta, la palanca o la sinònims com conill, patata, magrana, minga. I depén de la zona potser escoltes dir la cigala, tita, llonganissa, la rata, tonyina, poma, tomaqueta, bajoca, bacora (figa primerenca), cotorra o clòtxialbergina o el botifarró. Inclús hi ha qui na. Altres maneres d’anomenar la cova li diu el tramús, com en esta dita popular: «A ton pare l’han vist al barranc de o el forat femení per antonomàsia són l’assut, en les cames obertes i pelant un cony, xona o xomino. Allí es troba el tramús». Pel que fa a la part inferior de clítoris, també conegut com ametleta, l’òrgan masculí s’anomena l’ouera, els campaneta, galló o cigronet. collons o la bossa dels ous. De manera més poètica es pot nomenar com l’amagatall, gatera, cabàs o Si vols presumir potser digues que forat de l’alegria. A més a més, pel que tens el màstil o l’espasa preparats, o que fa a la sexualitat de la dona existix un eres un trípode. Potser et siga útil co-

«Per a la dona hi ha més pudor en el llenguatge a l’hora de parlar de l’excitació sexual.»

Febrer 2020

ample vocabulari per a referir-se al que físicament es coneixen com les mames o els pits. Els homes també tenen pits, però el vocabulari sol estar referit als atributs femenins, els quals se solen anomenar en termes més vulgars com ara: mamelles, melons, pitera, escot, mamellam, melonar, peres o bufes. La part central dels pits són els mugrons o mugronets, depenent de l’afecte i la dimensió. Segurament hi ha més sinònims però mai et pots referir a elles com a tetes, perquè les tetes són les teues cosines o germanes, no les teues mamelles. I tingues sempre en compte una premissa bàsica: els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona. Abans del sexe. Quan l’home està calent va armat, trempat, o excitat, se sol dir que «està més calent que una mona» o «que les gallines». Pot ser efecte d’algun refregó o magreig. També pots estar «més calent que el mànec de la paella», «trempat com un burro» o simplement «anar content» o «més content que un gínjol», encara que esta es pot utilitzar en molts contextos més enllà del sexual. Si el seu estat de calentor és habitual, quan és un eixit, podem dir que és més calent que «un titot», que «el fem de porc», o que «un all porro». Perquè ja sabem que «estira més un pèl de figa que una maroma de barco» i que «a l’olor de la tonyina, s’escarota l’albergina». Per a la dona hi ha més pudor en el llenguatge a l’hora de parlar de l’excitació sexual, però tindre la «figa en flames», «estar recalfà» o «posarse calenta» són maneres poc subtils de dir-ho i poden ser l’efecte de «repicar la campaneta». Fa poc de temps he escoltat una manera genial de referir-se a eixa excitació: «li pots plantar arròs en les bragues», que deu ser de Sueca o la contornà, encara que per a mi la millor Barcella | 17


és eixa expressió nostra tan visual que diu: «la figa li fa palmes», una manera insuperable de parlar d’eixa calentor sexual femenina. Et té ganetes, em fica a cent, o vol tema poden servir per als dos sexes però és necessari deixar clar que «dos pardals en una figa, no fan lliga», o potser sí. L’acte sexual. Fer l’amor és natural, sense sexe desapareixeria l’ésser humà, així que «folleu, folleu, que el món s’acaba». És ben sabut pels valencians que «el pèl crida pèl», i que «no hi ha res més natural que una figa pa un pardal». Per això els valencians acabem follant, fent-ho, clavantho, o copulant (versió suau). Fer-ho, o practicar el coit també es pot dir fotre però esta paraula pot dur a confusió. Mullar o sucar, pegar una castanya o una pardalà, o també una sacsà, xuscar, manxar, o piuar, amb la seua versió afectuosa de pegar una piuadeta són alternatives a la recerca de l’orgasme. Qui siga més romàntic pot referir-se a l’acte sexual com fer l’amor, gitar-se junts, anar al llit, dormir juntets o arrepretats. En canvi, si volem ser vulgars podem pegar una ceba, esmolar la ferramenta (o l’eina), donar a menjar al conill, descarregar l’escopeta, regar la tomateta, o matar la rateta. I antigament també es deia menjar peix o sucar magre. Però recorda «per a poder follar, abans has de trempar» i que «a l’estiu la figa busca el piu». Si parlem de la primera vegada que es tenen relacions el llenguatge és prou masclista. Per a l’home ja és un home, un mascle, ja ha conegut dona o ha descarregat l’escopeta quan perd la virginitat. En canvi quan la dona té relacions sexuals per primera vegada, el llenguatge es recrea en esta pèrdua. Es diu que l’han desflorada, l’han estrenada, han encetat el meló, o trencat les anous. Altres activitats sexuals conegudes entre els valencians, especialment entre els mascles, són: el joc de la galeta i la llençolada (també conegut com a sopar valencià). Queda explicat al Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: «Joc eròtic en el qual un grup d’hòmens s’asseuen al voltant d’una taula, de manera que la Barcella | 18

part inferior del cos quede tapada per un llençol gran, i després una persona situada davall de la taula practica una masturbació a un dels participants, que ha de fer creure als altres que no és ell qui rep l’estimulació genital». Al final qui es riu paga el sopar.

Cartell del film El virgo de Visanteta.

Mites sobre sexualitat. L’Església o les dones majors deien què fer-se una palla, masturbar-se... acabaria produint ceguesa. Un altre mite prou estés és «allò que es menja es cria», i s’ha dit

«Si volem ser vulgars podem pegar una ceba, esmolar la ferramenta, donar a menjar al conill...» sempre sense cap base científica que «les ametles fan créixer les mamelles», o «xiquetes, mengeu peix que la figa creix». Així com és el nas és el compàs és un altre mite que indica que hi ha una

relació proporcional entre la grandària del nas i del piu. «Si en Falles no folles, en Pasqües no falles» és una manera optimista d’afrontar la primavera. «Dona amb cames primes, dona folladora», una altra frase antiga que establix una relació entre el volum de les cames i la promiscuïtat. Frases sexuals aleatòries. Del cardar ni molt parlar ni poc actuar; consell referit principalment als homes que farden massa. On besa no deixa pèl; referit a una persona ruda, normalment un home. Amor ardent, cec i calent; no cal explicar-ho. Cada cassoleta busca la seua tapadoreta (o perolet); buscar la mitja taronja. Més es fa amb amor que amb l’espasa; la nostra versió de fes l’amor i no la gerra. On tingues el niu, no poses el piu; la versió castellana de donde tengas la olla, no metas la polla. Pardal cansat, canvia’l de forat; un consell que es dóna contra l’apatia sexual. Per a ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta; referit a les dones que es giten amb molts coneguts sense rebre cap rèdit a canvi. Quan el pardal s’empina, s’acaba la doctrina; el que sempre s’ha dit de tindre el cap al piu o tota la sang allí baix. Als quaranta s’encanta; parla del descens de desig masculí. Frases vulgars per a lligar. Hi ha moltíssimes frases d’eixes que se solen escoltar des d’una obra en marxa. Ja en alguna cançó popular escoltem allò de «Marieta vull tocar-te el cul», «Marieta que bona estàs, tens una figa com un cabàs, tens dos mamelles com dos melons, Marieta toca’m els collons». Algunes de les més típiques en la comarca de la Ribera són: Tants pardals morint-se de fam i tantes figues podrintse. Morena, ací tinc un pardal sense faena. Rubia, rubiales, ací tinc un pardal sense ales. Oh bella flor del paradiso, si vols que te la clave dis-ho. Si t’agafe, t’esclafe! Si t’agarre, t’aspatarre! Estàs tan bona que et menjaria la regla a culleradetes. En fi, ho deixe estar ací que supose que ja vos heu fet una idea de com les gastem els valencians quan toca parlar de sexe. (Fragment del llibre De molta categoria. Paterna: Sargantana, 2017) ❦ Febrer 2020


Allò que els infants volen saber sobre el sexe i no gosen preguntar Clara Berenguer Recorde perfectament D’on venim?, un conte publicat per primera vegada en anglés l’any 1973 i traduït a moltes llengües diferents que la meua germana i jo fullejàvem de menudes amb curiositat quan, de sobte, ens apareixia entre la resta dels nostres llibres. Peter Mayle és així l’autor d’un text que explicava de forma cronològica com un home i una dona que s’estimen conceben un fill, des del moment de la gestació de l’embrió fins al part, tot evitant la coneguda història de la cigonya. Les il·lustracions d’Arthur Robins reforcen aquesta exposició sense vergonya ni pudor mitjançant la compareixença de cossos nus que es mostren físicament sense tabús i s’allunyen, sortosament, de qualsevol cànon contemporani de bellesa. Certament, des de la publicació, aquesta ha estat una obra clau per a introduir els infants en l’educació sexual amb delicadesa i sensibilitat però d’una manera directa i sense ambigüitats. Per això, vora quaranta anys després, aquest llibre encantador i, alhora, trencador en la seua època, no sols ha esdevingut un clàssic, sinó que continua sent una lectura totalment vàlida i vigent que encara publica l’editorial Maeva. Ara bé, ¿quines altres publicacions recents haurien d’estar també presents en les biblioteques infantils? ¿Quins altres títols actuals sacien aquesta necessitat infantil de saber? Per a respondre aquesta qüestió, ens fixem en l’editorial Takatuka, qui pren la iniciativa en aquest assumpte i ens captiva amb un catàleg de llibres il·lustrats de no ficció ben interessant en el qual la sexualitat és una de les temàtiques dominants. Així, i amb el risc que alguns dels sectors més conservadors l’acusen d’heretgia i tantes altres necieses en asFebrer 2020

Il·lustració de La vida amorosa dels animals.

sabentar-se que és una obra pensada per als més menuts, Explica-m’ho, de Katharina Von der Gathen i il·lustrat per Anke Kuhl, es bota elegantment la censura i ofereix un llibre indispensable per a endinsar-se sense complexos en aquest tema amb una presentació clara, dinàmica i

«¿Quins altres títols actuals sacien aquesta necessitat infantil de saber?» divertida que s’allunya del to carrincló i superficial, més políticament correcte i metafòric, que aquests més carques ja desitjarien. De fet, aquesta experimentada escriptora, educadora i sexòloga alemanya el que fa no és altra cosa que respondre a un centenar de preguntes espontànies sobre el sexe formulades per

l’alumnat de tercer i quart de Primària que va participar en alguns dels tallers d’educació sexual que imparteix. ¿Quina mida té un penis?, ¿es pot fer sexe sota l’aigua?, ¿què és l’assetjament sexual?, ¿passa alguna cosa si no t’abelleix fer sexe?, ¿per què ixen pèls al cos?, ¿què és el cibersexe?, ¿d’on ve la llet dels pits?, ¿per què tothom gemega quan ho fa?, ¿hi ha animals gais?, entre altres, són alguns dels dubtes que desembrolla Von der Gathen amb franquesa, cura i seriositat mentre que Kuhl hi col·labora amb un toc d’humor amb unes il·lustracions de línies fresques i desimboltes. El cos, l’amor i la sexualitat esdevenen doncs l’excusa perfecta per a crear un enginyós manual de curiositats que permet als infants entendre moltes de les coses que tot sovint els costa tant preguntar, alhora que facilita la conversa i el diàleg amb els adults més reservats. Amb tot, per si ens quedaven més preguntes, La vida amorosa dels animals, es centra, en canvi, en la reproducció en el regne animal, és a dir, en els rituals de seducció i l’època de zel, les maneres diferents d’aparellament, l’embaràs i el part, la criança i les diverses maneres de vida familiar animal. Una publicació també de Katharina Von der Gathen i Anke Kuhl construïda amb aquest llenguatge planer i proper que fuig de les respostes exhaustives i massa profundes però que respon sense embuts a preguntes inesperades, com ara per què els ossos pandes estan poques vegades d’humor per a practicar sexe, mentre que els bonobos sempre hi són a punt. Tots dos llibres, a la fi, per a donar resposta a aquestes i altres tantes preguntes curioses sobre les pràctiques amatòries d’infinitat d’espècies animals, entre les quals, la nostra, també. ❦ Barcella | 19


Comoditat sexual (2016)

Anna Pascual El sexe a Internet que fa riure

Dos models de Coñojins.

Comoditat sexual (Coñojins). Roseta Ortuño (2016) Coixins entapissats amb diferents teles estampades. L’obra Comoditat sexual es va crear a Tenerife el 2016, popularment coneguda com La dels coñojins, va més enllà de la representació de la genitalitat vaginal. Aquesta obra, als seus inicis estava composta per quinze peces: set vagines, set penis i un genital intersex. El nom que rep aquesta obra al·ludeix al sentiment de la comoditat i tot allò que envolta, d’alguna manera, al sexe: la genitalitat, la sexualitat o orientació sexual, i el gènere. Es donen així diverses lectures d’aquesta obra, com per exemple: totes les genitalitats ens fan sentir còmodes trencant així amb els prejudicis imposats per l’heteronorma. També que alhora ens en poden atraure més d’una i, per tant, estarem trencant amb la monogàmia. A més a més, l’exposició de la part coneguda com la més intima de les persones motiva que naturalitzem i deslliguem la moral cristiana del nostre cos. Per últim, la utilització de diverses teles amb diferents colors i estampats per a qualsevol tipus de genital busca posar de manifest la creença que els genitals tenen un gènere assignat de manera natural. ❦ Barcella | 20

Quan parlem de sexe i Internet, ineludiblement, anem a parar a les xifres astronòmiques que mou la indústria quant a vídeos i joguines, o a les múltiples webs i aplicacions mòbils que posen en contacte gent per establir relacions de tota mena, o, malauradament, als perills que hi ha al darrere de l’anonimat a les xarxes i que han comportat un creixement exponencial de problemes d’assetjament i extorsió, així com un volum de circulació de pornografia infantil mai vist a la Història. Però hi ha un altre fenomen a Internet més modest, menys morbós i, per tant, més ocult, en el qual també val la pena aturar-nos: les il·lustracions i acudits sobre sexe fets amb un humor que supera, fer fi!, les tradicionals bromes masclistes i heteropatriarcals. Que l’humor funciona com a catalitzador i ens facilita la tasca de parlar de temes o bé complexos o bé tabú és un fet que ha passat tota la vida. I que és un bon indicador de la salut democràtica i de la mentalitat d’una societat, també. Però amb tot el que fa referència al sexe, fins i tot quan l’humor ajuda a canalitzar-ho i a digerir-ho amb més naturalitat, ens topem amb l’errada de pensar que la fluïdesa d’aquests continguts signifi-

ca directament una obertura mental i respectuosa de la societat, quan encara és més que habitual trobar-nos acudits que perpetuen rols i discursos homòfobs, trànsfobs o misògins. Per això és significatiu com, de mica en mica i cada vegada més, circulen per les xarxes socials (i, per tant, inevitablement també pels telèfons mòbils de tothom) dibuixos i ocurrències que visibilitzen amb enginy situacions de tota classe relacionades amb una sexualitat més transversal i oberta.  A casa nostra, i en valencià, trobem perfils ad hoc com ara @LuxuriaRUV, @lucreciadeborja o @ FinorV els quals, parlant de sexe, ens poden despertar un somriure de complicitat en veure’ns reflectits en allò que diuen sense massa romanços i fent servir referents valencians.  Tot el que passa a les xarxes sempre cal veure si contribueix al canvi real o és un reflex de la transformació que ja està en marxa o és un trist miratge. En tot cas, que trobem en diversos idiomes dibuixos, acudits i mems posant sobre la taula tabús sexuals i afectius que qüestionen i interpel·len directament els valors tradicionals ja és simptomàtic d’alguna cosa, encara que siga de la falta que fa tenir més humor d’aquest tipus. ❦

«L’humor funciona com a catalitzador.»

Il·lustració de Lyona.

Mem de @LuxuriaRUV.

Febrer 2020


Así bailan las putas

© A. Mauve 2019

Carles Molina

Escena de l’obra Así bailan las putas on el públic hi interactua.

El twerking és un tipus de dansa originat com a part de l’escena de musical de Nova Orleans a finals de la dècada de 1980. Un ball similar a molts altres que podem trobar per diferents punts del continent africà el qual sembla que pot tenir relació directa amb la diàspora africana. El twerking pot ser ràpid i agressiu o pot ser lent, però malgrat que estem acostumats, no entén de gèneres ni edats i malgrat la sexualització que se n’ha fet, no és més que una manera d’expressar emocions i gaudir del moviment del nostre cos com en qualsevol altre ball. I amb tot això, pot el twerking ser una eina d’empoderament contra el patriarcat? Doncs que pot ser això i molt més ho demostra la companyia Sixto Paz amb l’obra Así bailan las putas en la qual la periodista i il·lustradora Júlia Bertran, en companyia de qui va ser la seua professora de twerking, Ana Chinchilla, fa un recorregut per la història col·lectiva de les dones i la perspectiva androcèntrica a través de la qual percebem el món. Febrer 2020

L’obra està inspirada en el llibre M’estimes i em times, de la mateixa Júlia Bertran, on reflexiona sobre les diferents maneres d’estimar a través d’il·lustracions i entrevistes a gent com Mari Luz Esteban, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera, el Niño de Elche, Carolina del Olmo i Teo Pardo.

«Un ball tradicional i alliberador.» El llibre naix, segons explica l’autora a les primeres pàgines, de la necessitat que sent ella mateixa, la qual a priori compleix tots els patrons establerts com a estàndard privilegiats (dona blanca, heterosexual, monògama, etc.), de respondre a la pregunta de si estimem com volem o com ens han dit que ho hem de fer. Sense ser en cap cas una adaptació del llibre, aquest esdevé el punt de par-

tida d’una obra de teatre que s’endinsa a analitzar d’on venen les ferides de les dones com a col·lectiu al llarg de la història, a parlar sobre l’estigmatització dels comportaments femenins els quals estan plenament normalitzats i acceptats i a afrontar les profundes arrels de la cultura de la violació i la por. Des de la crema de bruixes al tractament mediàtic dels feminicidis (i la culpabilització de les víctimes), el teatre fa un recorregut per la història comuna de les dones utilitzant com a fil conductor i metafòric el twerking, un ball tradicional i alliberador que no entén de gèneres ni cossos però que la cultura dominant ha convertit en un ball cossificador de les dones. L’obra, estrenada a la passada edició del Grec de Barcelona i amb entrades exhaurides a cada sessió, torna als escenaris dels Països Catalans a partir d’aquest febrer. Si hi aneu, tindreu l’oportunitat de compartir escenari amb les actrius en una proposta interactiva i atrevida per a deixar enrere complexos amb humor, música i moviment de cul. ❦ Barcella | 21


Allen Ginsberg Newark, 1926 - Nova York, 1997 Udol He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria, famèliques, histèriques nues, arrossegant-se pels carrers dels negres a l’alba tot cercant una xutada rabiosa, hipsters de cap angèlic fonent-se per l’ancestral connexió divina amb l’estelada dinamo de la maquinària nocturnal, aquells que per pobresa i amb parracs i ullerosos i col·locats restaven desperts fumant en la sobrenatural foscor d’apartaments d’aigua freda planant sobre els cims de les ciutats meditant sobre jazz, aquells que despullaven els cervells al Cel sota l’El i veien àngels mahometans trontollant sobre teulades de cases de veïns il·luminades, aquells que passaren per la Universitat amb radiants ulls impassibles al·lucinant Arkansas i la tragèdia inspiradora de Blake entre els erudits de la guerra, aquells que foren expulsats de les acadèmies per guillats & per publicar obscenes odes a les finestres de la calavera, aquells que, acovardits en des afaitades cambres en roba interior, cremaren els diners en papereres i escoltaren el Terror a través de la paret, aquells que foren arrestats amb púbiques barbes en tornar per Laredo amb un cinturó de marihuana cap a Nova York, aquells que menjaren fic en hotels desballestats o begueren aiguarràs a Paradise Alley, la mort, o purgatoritzaren els torsos nit rere nit, amb somnis, amb drogues, amb desperts malsons, alcohol i piu i collons sens fi, incomparables carrerons de núvol tremolós i esclat en la ment que saltaven cap als pols del Canadà & Paterson que il·luminaven l’immòbil món del Temps entremig, solideses de peiot als salons, albors de cementeri en l’arbre verd del pati posterior, borratxera de vi sobre els terrats, districtes comercials de fumetes que es diverteixen passejant amb cotxes robats llum de trànsit de neó parpellejant, sol i lluna i vibracions d’arbre en els rugents crepuscles hivernals de Brooklyn, xerrameques d’escombraires i gentil llum reial de la ment, [...] aquells que distribuïen pamflets supercomunistes a Union Square plorant i despullant-se mentre les sirenes de Los Alamos ululaven de baixada i ululaven Wall avall i el transbordador de Staten Island també ululava, aquells que trencaren a plorar en blancs gimnasos despullats i tremolosos davant la maquinària d’altres esquelets, aquells que mossegaren detectius al coll i xisclaren amb delit en cotxes de policia en cometre com a únic crim la seva pròpia salvatge i ardent homosexualitat i intoxicació, Barcella | 22

aquells que udolaren de genolls al metro i foren arrossegats des del sostre agitant genitals i manuscrits, aquells que es deixaren follar pel cul per sagrats motociclistes i cridaren de plaer, aquells que la mamaven i als qui se la mamaven aquells serafins humans, els mariners, carícies d’amor atlàntic i caribeny, aquells que cardaven al matí a la vesprada en roserars i sobre l’herba de parcs públics i cementiris escampant el seu semen lliurement sobre qualsevol que vingués i que pogués, aquells que singlotaven incessantment provant de riure estúpidament però que acabaren amb un sanglot darrere un envà en un bany turc quan l’àngel ros i despullat vingué a perforar-los amb una espasa, aquells que perderen els seus mascles per culpa de les tres velles harpies del destí l’harpia bòrnia del dòlar heterosexual, l’harpia bòrnia que l’ullet fora de l’úter i l’harpia bòrnia que no fa res llevat de seure sobre el cul i tallar amb les tisores els daurats fils intel·lectuals del teler artesà, aquells que copulaven extàtics i insaciables amb una ampolla de cervesa un amant un paquet de cigarretes una espelma i queien del llit i continuaven pel terra i avançaven pel hall per acabar desmaiant-se contra la paret amb una visió del cony i la correguda final eludint el darrer orgasme de la consciència, aquells que endolcien els conys d’un milió de noies tremolant al capvespre i tenien els ulls enrogits al matí però es preparaven per a endolcir el cony de l’alba, exhibint el cul sota els graners i despullats al llac, aquells que anaven de putes per Colorado en una miríada de cotxes nocturns robats, N.C., heroi secret d’aquests poemes, follador de mena i Adonis de Denver — alegrem-nos amb el record de les seves innombrables follades amb noies en solars buits & patis posteriors de menjadors, en fileres desballestades de cinemes, en cims de muntanyes, en coves o amb demacrades cambreres en vorals familiars de carretera solitaris aixecament d’enagos & especialment secrets solipsismes d’excusat de benzineres & carrerons de ciutat natal també, aquells que s’esvanien en vastes i sòrdides pel·lícules, eren sotragats en somnis, es despertaven en una sobtada Manhattan i milloraven fora dels soterranis amb ressaca del sanguinari Tokay i els horrors dels somnis de ferro de la Tercera Avinguda & ensopegaven amb oficines d’atur, aquells que caminaven tota la nit amb les sabates plenes de sang pels bancs de neu dels molls esperant que una porta de l’East River s’obrís a una cambra plena de vapor calent i opi, aquells que crearen grans drames suïcides als apartaments dels cingles del Hudson sota el focus blau de la lluna en temps de guerra & els seus caps seran coronats amb llorer en l’oblit, [...] San Francisco, 1955-1956 Allen Ginsberg, El Ginsberg essencial. Traducció de Pepa Úbeda. Barcelona: Nova Casa Editorial, 2019 Febrer 2020


Vicent Berenguer La selecció més completa del gran activista americà El Ginsberg essencial Allen Ginsberg Traducció de Pepa Úbeda. Barcelona: Nova Casa, 2019, 536 pàgs. Per primera vegada disposem d’un volum extraordinari amb una selecció acurada de poemes, cançons, assaigs, cartes, dietaris, entrevistes i fotos d’Allen Ginsberg, un dels més cèlebres escriptors de la Generació Beat, també reconegut per la seua actitud i activitat, des dels anys cinquanta, a favor dels drets humans i el seu enfrontament a les encotillades normes socials nord-americanes, la lluita per l’alliberament sexual, contra la guerra i el militarisme, com també contra totes les formes d’opressió que desplega la societat capitalista. Aquest llibre ha seleccionat les obres més significatives de Ginsberg, tant les més conegudes (Udol, Kaddish) com les desconegudes; destaquem, entre les primeres, el gran poema Udol, un text que en principi es va anomenar Strophes i va ser llegit per primera vegada en el cèlebre recital de la Sexth Gallery de San Francisco el divendres 7 d’octubre de 1955; allò va canviar el curs de la literatura als Estats Units, com després la de la resta de món; entre

Febrer 2020

el públic hi havia Lawrence Ferlinghetti i Jack Kerouac, entre altres escriptors. El poema està dedicat a Carl Salomon, company d’estudis i gran amic; Salomon era un «intuïtiu dadaista del Bronx i també un poeta en prosa». Mentre Ginsberg escrivia Udol, mai no va creure que arribaria a ser un poema de culte ni tampoc que aconseguiria l’èxit; per això està ple d’al·lusions personals que sols els seus amics i coneguts podien entendre. A la fi, també les notes que segueixen cada text aporten una gran quantitat d’informació molt interessant la qual representa un altre dels atractius d’aquesta obra. ❦

Lourdes Toledo Quan el ritme no decau A foc lent Ramon Guillem Alzira: Bromera, 2004. 138 pàgs. Hi ha, almenys tres coses, que surten millor a a foc lent: cuinar, escriure i estimar. Ramon Guillem (Catarroja, 1959), tot i suggerir-nos lentitud en el títol de la seua novel·la, va escriure ja fa uns anys aquesta història d’amor vertiginosa, entre la presència del dolor de l’absència i la pèrdua de la persona estimada; es tracta d’una obra plena de moments d’intens voltatge sexual i sensual, però també de l’elasticitat voluptuosa que genera el joc amorós sense pressa ni pressions. En A foc lent —Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida 2004— Guillem va abocar el millor poeta que hi ha en ell, ple d’humor, de ritme, i de plasticitat en el llenguatge. Al llarg de nou capítols, encapçalats tots

amb versos dels seus poetes escollits, l’autor construeix la història amorosa entre un escriptor i una llibretera. És la dona que arriba del no-res, quan menys se l’espera, entre versos que no flueixen. L’escenari de seducció inicial, la llibreria, donarà pas a molts i diversos escenaris on la passió s’arrapa als amants i ells a ella: la sala d’un concert, els passadissos d’un museu, les seues cases. Les ganes vénen quan vénen i ningú les atura. Sense ser vistos, o indiferents a ser vistos, es toquen, es besen i s’estimen amb les notes de Bruckner i amb els dibuixos eròtics de Picasso. Tot els evoca foc, sovint amb lentitud, però sempre amb una força i un desig desbocat. El sexe, present a tothora, raó de viure, festa de sentits, desig materialitzat, complicitat del cos i de la ment, genera en aquesta novel·la un llenguatge fruit dels amants que ningú més coneix. Un lèxic còmplice que condueix la història a un ritme admirable, amb un àgil to narratiu tenyit de tensió sexual i eròtica durant tot el relat, sense caure en repeticions ni en monotonia. Ramon Guillem, a més d’un important poeta, és un gran narrador amb altres obres com ara Ahir van ploure granotes (1997) i Una nit entre les nits (2006), positivament amb un alt atractiu lector, i els dietaris La cambra insomne (1992) i Com l’angèlica (2007), amb les quals es configura com un dels grans escriptors valencians contemporanis de més que recomanable lectura.. ❦

Barcella | 23


Profile for Revista Barcella

Barcella 69  

Barcella 69  

Advertisement