Del Sàhara al 23-F

Vicent Luna

Hem llegit en la premsa que Francis- Una altra on «el trempat» tingué co Correa assegura davant el Tribunal una decisiva intervenció fou en el colp que el banc suís on diposità durant anys d’Estat del 23-F de 1981. Però quan afola seua fortuna és el mateix en què ho ne la rella per a llaurar en els meus refeia Joan Carles, el Borbó, nomenat cords cada dia trobe més cudols. De bon cap d’Estat per un dictador, qui ha eva- matí, vaig eixir en tren des d’Alacant un dit diners, ha protagonitzat escàndols amb les amants i prengué tèrboles decisions polítiques. Així, el passat 13 d’agost, el periòdic Canarias-Semanal.org publicava que la CIA ha desclassificat els arxius secrets que expliquen com fou realment l’ocupació marroquina de l’exprovíncia espanyola del Sàhara Occidental. Segons aquests arxius, el llavors «Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, que exercia l’interinatge de la Prefectura de l’Estat es- ECSaharaui panyol per la malaltia del Joan Carles de Borbó a Al-Aaiun el 2 de novembre de 1975. dictador Francisco Franco, fou l’encarregat de tramar tots els fredós tretze de gener de muntanyes enacords internacionals que conduirien farinades. Després d’unes pròrrogues a l’ocupació del Sàhara Occidental calia, per decret, fer la mili. Al camper part de l’Exercit de la monarquia pament militar de Figueiredo (Lugo) feudal marroquina. [...] El Secretari m’enviaren. De jovenet sentia dir que a d’Estat nord-americà accepta (31-10- la mili et feies un home: disciplina, obe1975) la mediació sol·licitada pel nou diència, alcohol i drogues. Heus ací les cap de l’Estat espanyol, Joan Carles, assignatures per a fer-se un home. I allí intercedeix davant Hassan II i es signa «m’instruïren» per a defensar la Pàtria. un pacte secret pel qual Joan Carles es compromet a lliurar el Sàhara espanyol al Marroc a canvi del total suport polític americà en el seu pròxim mandat com «No esperàvem que a rei d’Espanya». Des de llavors, el poble sahrauí veu com el seu territori és ocupat per colons, mentre ells malviuen el PSOE el protegira com ho ha fet.» en territori d’Algèria. Així, l’eixida del Sàhara i la no acceptació d’un referèndum significà per a l’Estat espanyol No oblidaré aquella infausta vesllavar-se les mans i deixar aquest terri- prada de pistoles i carros de combat al tori en mans del Marroc i Mauritània. Si carrer, aquell 23 de febrer de 1981. Tors’hagués impulsat un plebiscit tot seria nava jo a casa per a gaudir del primer diferent. Espanya encara no ha recone- permís després de la jura de bandera. gut la República Àrab Sahrauí Demo- Només arribar al poble, cap a les sis i cràtica com un Estat independent, però mitja, vaig al bar. En entrar veia que la ja ho han fet més de 85 estats. Acceptar gent, expectant, mirava en la televisió el dret a l’autodeterminació és inconce- que un guàrdia civil amb bigoti i pisbible a Madrid. tola en mà feia emmudir a tots. En la Transició, bona part dels poders fàctics enyoraven tornar a la caverna: «Es tractava de transitar d’una dictadura a una monarquia parlamentària. Assetjat, el Congrés és pres a trets de pistola. Un dels sediciosos cobejava ser president; l’altre era un colpista de tradició familiar; el darrer somniava un país com una caserna. Però a la fi donà la cara el sobirà; primer va donar ales i després les tallà. Desautoritzats els revoltats, com a salvador ha passat a la història «el que se dejaba decir». Aquest Borbó consolidà un joancarlisme que convencia a tots.» ¿Conspiració, muntatge d’Estat? ¿És veritat que el Borbó —i alguns polítics de l’Hemicicle— era sabedor i beneïa aquests plans? Cada dia la gent ho té més clar. Pilar Urbano ja digué: «El rei ens va salvar in extremis d’un colp d’Estat que ell mateix havia posat en marxa». Han tingut temps per destruir-ne i falsejar-ne les proves; és un secret d’Estat. De mi, diré que quan se m’acabà el permís, tornat a Corunya, a la Caserna de Santo Domingo, els gallecs em comentaren que el Tejero estava en una còmoda cel·la al Castell de la Palma del Ferrol, gaudia de total llibertat i no parava de rebre gent.

Joan Carles, rei, tingué, i té, total impunitat per a enriquir-se i protegir franquistes infiltrats en els poders fàctics, també tingué la barra de dir que «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano». El seu quadre caldria penjar-lo, com el seu avantpassat Felip V, cap per avall. També intuíem que els poders fàctics li donarien suport. Però no esperàvem que tot un partit com el PSOE el protegira com ho ha fet. Ni com un partit com Podemos, continue governant amb aquests socialistos. Serà el que diu Josep Pla: «El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres».❦