Barcella 67

NÚMERO 67 | JUNY DE 2019 | ANY XXII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

El Diluvi |13| Entrevista

del poder: el vot dual ESPECIAL || 79 || Estratègies La política municipal ELECCIONS |10| Què passa a Ontinyent? |15| Els ibers a les nostres terres |17| Posada al dia del Museu Valencià del Paper |18| Siri Hustvedt, la dona que mira |19| Tallers d’arts visuals LGTBIQ+ (Visibilitat, resistència i militància) |21| Els sense domicili fix a París

Desobediència lingüística: ¡bravo, Gabriela! coparlant a Euskalerria, etc. Aquesta és l’herència del 78 amerada de la gens subtil doctrina del temps dictatorial. A l’hora de la realitat, tenim poca empara estatutària i constitucional. La nostra experiència com a valencianoparlant és incalculable, bé sabem com va en certes situacions de carrer o administratives, però, amb tot, el front d’afirmació cada dia és més ampli i raonablement més qualificat. Malgrat els intents per a frenar l’ús del valencià com a eina de vida i de treball, cosa que no passa amb els idiomes amb Estat, la situació té aspectes positius. També s’ha incorporat al país població amb altres idiomes que pel fet de viure ací han adoptat el valencià per a les relacions professionals i socials, han detectat que és una llengua pròpia i natural com una altra, no representa cap

© Eva Máñez 2018

La desobediència a les coercions de parlar en castellà amb òrgans o persones de l’Administració Pública valenciana i estatal any rere any repunta més. Entre 2017 i 2018 s’han denunciat 53 vexacions lingüístiques en l’Administració valenciana. En diem vexació, és a dir, abús de poder, vexació que significa burla despietada i ara és també injúria, ofensa, afront i el calla tu, que ací mane jo. Es tracta de 53 denúncies reals i oficials que van quedant impunes.

Ací l’Administració quan no és còmplice, és impotent o inoperant o injusta amb els valencianoparlants. Perquè (a més de la resta de països de parla catalana) només es pot exercir de valencianoparlant al País Valencià, i no a totes les comarques, com només es pot exercir d’asturianoparlant a Astúries, de bas-

agressió als seus orígens, no els afecta la catalanofòbia, saben diferenciar el trellat del fanatisme espanyolista. Llàstima que darrerament s’haja afegit a la cerimònia de desobediència al valencià, Gabriela Bravo, la consellera de Justícia. Donar més ales als sectors valencianòfobs des de l’Administració de Justícia valenciana no és atzarosament ni posar-se de perfil, com fins ara, ni a favor de la llengua del país, amb estatus cooficial, precisament és deixar el valencià sense espais públics.❦

Cèsar Barceló REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 67 – juny 2019 – any XXIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Carles Molina, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere, Tere Sempere.

Portada: Tere Sempere.

Foto de la portada: Michal Novak.

Maquetació: Pep Pont.

Publicitat: Enrique Sempere i Francesc García.

Dipòsit Legal: A. 562-1997.

Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

IG: @tellot

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Juny 2019

© MAO 2019

© AIP-Agencia 2017

Restaurant de l’illa de Benidorm.

Moment de la lectura del manifest.

Banderes Negres 2019

Concentració «Xiulem pel tren» a València

Ecologistes en Acció presenta cada any un informe de l’estat de les platges a causa del turisme de masses. L’informe d’enguany es va presentar el mes de juny i d’aquest cal ressaltar que s’atorguen dues banderes (per contaminació i mala gestió ambiental) a cada província litoral i a més també incorpora els efectes de la turistificació en el litoral espanyol.

En total sumen 48 casos. L’estudi té per objectiu fer un diagnòstic de la salut de les costes, en el qual s’alerta cada any de la deterioració que pateixen, en gran part, per les actuacions de la indústria turístico-immobiliària. La simbiosi entre aquesta indústria i l’Estat ha generat un canvi sociològic des de la implantació del monocultiu turístic en els nostres litorals, en el qual, lluny de l’estesa noció que la societat espanyola viu del turisme,

Juny 2019

s’hi constata any rere any que l’augment del turisme no comporta cap augment de la riquesa. Així, aquest 2019, les sis banderes negres valencianes han correspost: a la Platja de Sant Gabriel-Aigua Amarga, per l’acumulació d’aigües residuals a la badia d’Alacant; al restaurant il·legal a l’illot de Benidorm per formar part del Parc Natural Serra Gelada; al litoral d’Almassora, Benicàssim, Orpesa i Vinaròs per la mala depuració d’aigües residuals; a l’urbanisme descontrolat d’espigons i afeccions d’espais naturals a protegir; a la Platja dels Peixets d’Alboraia; i als 750 metres de la Platja de la Goleta de la Vall de Tavernes, on s’ha destruït el cordó de muntanyars. Informe complet Banderes Negres 2019: www.ecologistasenaccion. org/?p=122337. ❦

Al voltant d’una vintena d’associacions i plataformes del País Valencià es van donar cita el darrer 9 de març a l’estació del Nord de València sota el lema «Xiulem pel tren» per a reclamar a Renfe majors inversions per als trens de rodalies i regionals.

A la protesta es van sumar els col·lectius d’Alcoi Salvem El Tren Xàtiva-Alcoi i Colla Ecologista La Carrasca- Ecologistes en Acció amb pancartes on es podia llegir, entre altres lemes, «Per la millora de la línia Alcoi-XàtivaValència» o «Pel futur de la línia AlcoiValència».

Un dels aspectes més criticats per part dels manifestants va ser l’excés d’inversió en línies d’alta velocitat i l’abandó dels serveis convencionals de tren. ❦

Barcella | 3

© CVAC 2019

© Arcade Vintage 2019

© ARA Multimèdia 2019

Taula redona durant la jornada.

Jugador durant la inauguració.

Xiquets de la muixeranga Penyeta Blanca.

Clar com l’aigua

Ibi acull el primer gran museu del videojoc

Benilloba: XXXIIa Trobada de l’Alcoià i el Comtat

El passat 6 d’abril, al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València, va tenir lloc una jornada on diversos experts van exposar els beneficis de remunicipalitzar el servei públic de l’aigua aportant experiències de municipis que ho han dut a terme amb èxit.

Organitzat per la Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l’Aigua, es va abordar per què cal recuperar el control públic de l’aigua i aspectes com l’eficàcia, la transparència i la participació en la gestió ciutadana d’aquest bé comú.

Aquesta jornada es va dur a terme perquè, tal com exposen des de l’organització, l’any que ve finalitza el contracte de l’Ajuntament d’Alcoi amb l’empresa privada i és el moment idoni per repensar el model actual. ❦

L’associació cultural Arcade Vintage va signar amb l’Ajuntament d’Ibi un acord per a crear el Museu del Videojoc Arcade Vintage, el qual ha obert les seues portes aquest mes de juny. El museu és un importantíssim pas endavant en la preservació i divulgació dels videojocs com a part integral de la cultura contemporània i ha permés a Arcade Vintage exposar, a l’antiga fàbrica de Juguetes Rico, les seues col·leccions de màquines recreatives Arcade, Pinballs, retroinformàtica i retro consoles. A més d’aquesta exposició sobre la història de més de 300 peces, també s’ofereixen sessions de joc lliure, visites guiades, xarrades, cursos, exposicions temporals i tot un seguit d’opcions al voltant de la temàtica dels videojocs.

Més informació: https://museoarcadevintage.com/va/inici/. ❦

Més de set mil persones es van reunir a Benilloba el proppassat 8 de juny, en la que va ser la darrera de les Trobades d’Escoles en Valencià d’enguany. Els carrers es van omplir de muixerangues, cercaviles, jocs tradicionals, contacontes, danses populars, correfocs, tallers escolars, música i exposicions en la XXXII Trobada de l’Alcoià i el Comtat.

Van comptar, entre altres, amb la muixeranga Penyeta Blanca de Concentaina, la narradora de contes Laura Comín, el cantacançons Dani Miquel o els Dimonis Rafolins de l’Alqueria d’Asnar. La novetat d’enguany va ser l’activitat Conéixer, amb quatre excursions organitzades per a ensenyar els pobles dels voltants. Com és habitual, la jornada va cloure amb el concert de La Gira amb els grups de la comarca Allioli i Cactus. ❦

Barcella | 4

Juny 2019

Barcella

© Inma Juan 2018

Timonet a l’organització de l’Aplec de Danses de la Mariola pel gran èxit de l’edició a Banyeres i als nombrosos participants del poble amfitrió.

Acte d’arcabusseria a les festes de Biar de 2018.

Argelaga a la consellera de Justícia Gabriela Bravo per seguir insistint en contraposar drets bàsics com són el de la sanitat pública i el de ser atés en la llengua pròpia del país.

La crisi de la pólvora a les festes de Biar i Muro

El passat mes de maig es van celebrar, com cada any, les festes majors de Muro i Biar, però enguany amb l’anomalia històrica d’estar desproveïdes de pólvora per als actes d’arcabusseria.

A Biar, per segona vegada en la història, van celebrar la gran Entrada sense pólvora per a l’Alardo. I hi va ocórrer el mateix en la resta d’actes de festes de Moros i Cristians en honor de la Mare de Déu de Gràcia entre el 9 i el 13 de maig.

En el cas de Muro durant les festes de Moros i Cristians en honor de la Mare de Déu dels Desemparats van suspendre l’Alardo per la manca d’aquest element fonamental. Tampoc no en van disposar per a les batalles prèvies a l’Ambaixada del dilluns 13 de maig. Altres poblacions com Petrer i Villena també s’han vist afectades per aquesta crisi.

L’origen del problema està en una partida defectuosa de pólvora negra que ha provocat el desproveïment de l’empresa que la subministra, l’única a l’estat espanyol amb autorització del Ministeri d’Indústria. El dijous 9 de maig es va convocar una reunió urgent amb representats de totes les institucions a la subdelegació del govern d’Alacant per buscar algun permís especial amb el qual poder utilitzar pólvora d’alguna pirotècnia, tot i que en principi l’ús d’aquest material no està autoritzat en actes d’arcabusseria. Però finalment no es va arribar a cap acord perquè es considerava que la seguretat està per damunt de tot. La subdelegada del Govern espanyol, Araceli Poblador, va recordar que està totalment prohibit abastir-se de pólvora en llocs on no estiga permés. ❦

Timonet a l’organització, participants i públic del sainet fester d’enguany Els ossets del Sant a Banyeres de Mariola.

Argelaga al pacte secret a Muro entre els regidors elegits per EUPV amb el PP i Cs per tal d’arrabassar l’alcaldia a Compromís, el qual va guanyar les eleccions municipals.

Timonet a la Conselleria de Medi Ambient per l’impuls del Pla Integral per a la Recuperació Ecològica i Revaloració Mediambiental i Socioeconòmica del riu Vinalopó, on s’ha començat ja a treballar i han presentat l‘Estudi per a la mediació i participació en el procés de recuperació integral de la conca del Vinalopó.

Argelaga al PSOE i PP de Benasau perquè tots els seus regidors són de fora del poble, formant una corporació municipal només amb forasters.

Juny 2019

Barcella | 5

Entradeta 2019

Supose què la majoria de les persones lectores de Barcella estan assabentades què una sèrie de pobles de la comarca de l’Alcoià, concretament les què formen la Vall de Biar ara mateix formen part de la comarca de l’Alt Vinalopó, una decisió presa d’esquena a la ciutadania dels pobles afectats. El full de ruta dels responsables d’aquesta decisió es crear primer uns serveis públics dels pobles afectats en una comarca veïna i amb una major proximitat què els serveis públics comarcals existents, tot ben planificat per a poder desvertebrar la comarca amb el mínim d’oposició veïnal, açò es més fàcil de aconseguir allà on no funciona organitzativament una comarca o col·lectiu de persones, on no participen col·lectivament en la presa de decisions polítiques què afecten a la ciutadania, on no es gestionen els recursos financers i de tota mena. Tenim una sèrie de mancances què caldria anar esmenant amb la suficient voluntat política de la majoria de la ciutadania, hauríem de pensar a enfortir l’organització de tots els ajuntaments comarcals en un Consell Comarcal, per a poder donar una resposta col·lectiva a totes les necessitats de la població, així mateix deuríem de potenciar el dret a decidir del poble valencià, és a dir, del conjunt de la ciutadania que viu al País Valencià, per a poder dotar-nos d’hisenda pròpia i reinvertir els nostres impostos al nostre territori i trencar així l’espoli fiscal, polític i social què patim des de fa massa anys, i donar una major qualitat de vida a les persones de la nostra comarca i del conjunt del País Valencià. ❦

La cinquena entradeta de Fonèvol va ser molt emocionant. Teníem ganes de passarho bé. Quina alegria que alguna dona que mai ho ha pogut desfilar pel carrer, i que les persones agafen el sabre, no importa si és amb estil o de forma maldestra. Quin goig, una activitat oberta sense mirar el gènere, l’edat o les idees! Gent que no coneixíem ens felicitava per la faena feta, ens donava les gràcies. Persones que fa vint anys ens maleïen ara ens aplaudeixen des de la vorera. Realment els pensaments estan canviant. Pensem quin és ara el nostre paper.

Ara que comença a haver-hi participació femenina, creiem que podrem tancar la paradeta quan totes les filaes tinguen dones de ple dret, quan la primera dona que va creuar en una filà participe en una esquadra, quan la gent no haja de deixar les filaes a causa de la discriminació contra les dones. Parlem de com les tradicions s’han d’adaptar als temps. Les festes antigues, com la nostra, tenen costums anquilosades, necessiten obrir portes a tota la societat, especialment convidar a les dones i evolucionar en molts altres aspectes: abominar del racisme, permetre la participació plena de les persones independentment de les seues idees religioses o polítiques, incloure les minories i avançar. És important reforçar els vincles del grup, ens apreciem més per l’esforç d’eixir al carrer i exposar-nos, valorem a la gent que ha obtingut el permís per fer l’entradeta, la que ha vingut a veure’ns, la que ha aconseguit les armes i la que les distribueix, la que recull els diners, la que confecciona els distintius, la que lloga la música i, per descomptat, la que hi participa. Gràcies a tots i totes. ❦

Salvador Llinares (Castalla, l’Alcoià)

Associació Fonèvol (Alcoi, l’Alcoià)

Barcella | 6

© À Punt 2019

L’Alcoià, una comarca desvertebrada

L’equip que presenta El Matí À Punt.

[El Temps, 30-6-2019]

No mateu À Punt

Xavier Aliaga Fa poc s’anunciava en la graella d’À Punt, la retirada de l’espai matinal conduït per Clara Castelló, que suposava desenes d’acomiadaments.

Salvador Enguix escrivia «[...] invertir en À Punt, clau de volta de la indústria audiovisual valenciana, és un tema incòmode per al Botànic.

Algú en pot donar una explicació?».

Tots els fantasmes que fan tan complexa l’existència d’À Punt feren acte de presència [...]. L’acarnissament, amb tot, està sent immisericorde.

Molts no li concedirien ni la segona oportunitat [...]. La comparació amb Ford va molestar més per aspectes qualitatius que quantitatius.

«En l’imaginari col·lectiu a Ford hi ha treballadors i al sector audiovisual vividors subvencionats» [...].

Es tracta d’un sector que pot generar riquesa i valor afegit. A Galícia, [...] ho van entendre bé. Ara, una productora gallega és capaç de produir una sèrie com Fariña. O un documental en la tradició dels true crimes sobre el cas Alcàsser que es podrà veure en tot el món. [...] La graella d’À Punt és manifestament millorable, però [...] amb uns recursos limitats, s’han fet produccions molt estimables que han projectat nous rostres televisius [...]. Pel que fa a les audiències, mesurades amb criteris ja molt discutibles, els nous hàbits televisius remen en contra, però també els prejudicis ideològics [...]. Abans morts que senzills. Hi ha valencianoparlants a qui no els agrada el model lingüístic. [...] Hi ha un excés de crítica destructiva i un dèficit d’anàlisi raonat i racional. ❦ Juny 2019

Estratègies del poder: el vot dual María José Calabuig

© Juan Carlos Cárdenas / EFE 2019

Hem donat per acavotaran el mateix a bat el cicle elecles valencianes i a toral, un cicle on les generals espanyoles. Per tant, més s’han desenvolupat que «per a donar dues campanyes i més visibilitat a la han tingut lloc quatre eleccions. Han realitat valenciana», sigut dos mesos com digué Ximo on els pobles i les Puig per a justificar ciutats han estat l’avançament electoral, s’ha tractat plens d’actes on els d’una estratègia porepresentants polítics exposaven els lítica en què la campanya valenciana ha seus programes, les sigut absorbida per seues propostes de l’espanyola comGovern i ara ja és portant un futur més hora d’avaluar si el segur per al, ara ja, treball i l’esforç que president de la Geels diferents equips Ximo Puig celebrant la victòria electoral la nit del 28 d’abril. neralitat Valenciai partits polítics na. Si els socialistes han dut a terme ha no hagueren pres aquesta decisió i ambpartits xicotets obtenen majors resultats, tingut els seus efectes i, per tant, han dues eleccions no hagueren tingut lloc ¿però en el cicle electoral d’enguany obtingut els resultats electorals i els objectius pels quals han treballat i s’han en la mateixa data, Compromís hauria s’han donat aquestes característiques? mobilitzat. tingut una posició de major rellevància ¿Realment els partits més menuts han Alguns autors consideren que els a l’hora de disputar-se la Presidència. obtingut més vots? ¿O els grans partits partits polítics ocupen una posició inCal apuntar, a més a més, que en els polítics ho han tingut en compte i han termèdia entre la societat civil i l’Estat, resultats no sols ha influït el vot dual estructurat les seues campanyes per a d’altres que aquests són més aviat sinó també el que es coneix com el vot fer front a aquest fet? Sembla que sí, i és un subelement de l’Estat, ja que és d’on de la por, un factor que ha mobilitzat per això que el PSOE ha sabut entendre reben el seu major finançament. Però, l’esquerra atés que la ultradreta era ja a malgrat aquestes diferències en el que les portes. Malgrat això, en comarques sí que es coincideix és en els seus obcom l’Alacantí, el Baix Segura o el jectius, és a dir, en l’obtenció de vots, la Baix Vinalopó hi ha grans ciutats on la representació de la ciutadania i l’accés a població s’ubica en una posició conservadora, Compromís té poc arrelament i les institucions. el PSOE i Podem havien de jugar un paAquests objectius varien en funció per important, els resultats, han estat els del tipus d’eleccions en què ens trobem, esperats, bé per campanyes ineficients cada partit té estratègies diferents respecte si concorren a les europees, les per part de l’esquerra o bé perquè la municipals, les estatals, es focalitzen dreta ha sabut reafirmar-se i solidificar i s’organitzen de manera distinta. I és la seua posició al sud del país. que, a més, és necessari distingir entre El fet de tindre les dues eleccions alhora eleva en certa mesura els perceneleccions de primer ordre (generals) i tatges de participació, ja que si per a les de segon ordre (municipals, autonòmiel joc i jugar amb encert les seues cartes: ques, europees). eleccions de segon ordre s’espera entre el vot dual. Com hem pogut observar, Les eleccions de segon ordre són el 60-70%, al País Valencià s’hi ha obaquest factor ha sigut determinant en els tingut el 73,73% mentre que, per exemaquelles en les quals la ciutadania conresultats del País Valencià, el PSOE ha sidera que hi ha menys en joc, i just per ple, a Andalusia, on no han coincidit, la aprofitat la seua posició avantatjosa a aquest motiu la població és més suscepparticipació ha estat del 58,65%. Podem l’Estat espanyol i ha reconduït els vots tible a experimentar amb el seu vot, vopensar també que al País Valencià la poque podia perdre situant en la mateixa ten de forma distinta a les generals. Els blació és conscient del fet que és necesdata ambdues eleccions, la qual cosa sari donar-li continuïtat al Govern del grans partits obtenen menys vots i els era una garantia del fet que els electors

«S’ha tractat d’una estratègia política en què la campanya valenciana ha sigut absorbida per l’espanyola.»

Juny 2019

Barcella | 7

Barcella | 8

Saoro Ferre Va com va: Tornar a les arrels És un homenatge a la terra. Un espectacle atípic, hospitalari, generós, de portes de casa obertes i cadireta al carrer, cuinat a foc lent i sense presses que vam gaudir el 24 de març al maset dels Estudiants de Banyeres de Mariola. Una creació col·lectiva de Sandra Monfort, Marina Mulet i Anna Berenguer que combina tradició amb teatre contemporani experimental.

Aquestes tres joves nascudes, als pobles de Pedreguer i Banyeres, articulen un text potent a través de versos de Vicent Andrés Estellés i converses amb les seues àvies. Un text que juga amb la sonoritat, renuncia a les unitats espaitemps i va a l’essència permetent els propis records de l’espectador.

L’enterrament de l’àvia porta a la seua néta a viatjar cap a la infantesa.

Un viatge als fonaments. En paraules d’Estellés: “exercitar la memòria ha significat el retorn no solament a la meua infantesa sinó a la meua vida actual”. I això és el que ens propo-

sen: tornar a les arrels per entendre qui som.

Una obra coral on Anna Berenguer i Marina Mulet, amb un traç senzill i una força emocional que aborrona, són el vehicle perfecte per als personatges. L’espai sonor de Sandra Monfort, guitarra i veu, és un personatge més. Màgia. Joan Fortuny encerta amb l’espai escènic. Un espai precís, lluny de la parafernàlia del temple teatral, que emmiralla el públic col·locantlo a un costat i a l’altre d’una llarga estora roja. La direcció de David Maqueda aporta fluïdesa i combina comicitat, tendresa, poesia, entranyes...

Un equip, majoritàriament femení, jove, que estima el seu ofici, la nostra terra i la nostra llengua, a cada mot.

Una proposta necessària que apropa el teatre al poble i ens reconcilia amb allò que som. Un resultat mereixedor d’una major projecció pels pobles i ciutats del nostre territori. I més enllà. ❦

«Un viatge als fonaments.»

© Arxiu Va com va Teatre 2019

canvi i que, per tant, ha de mobilitzar-se i eixir a votar, però tinguem en compte que al mes de març tot indicava que guanyaria el tripartit de dretes i no fou fins a l’arribada de l’informe del CIS a l’abril quan començà a atorgar-se la victòria a l’esquerra.

Respecte a les eleccions de primer ordre, la participació se sol situar al voltant del 70-80%, en aquest cas s’ha registrat el 75,75%. Després de la moció de censura, la convocatòria de les eleccions, el partit de Pedro Sánchez obtingué 123 escons que el convertiren en guanyador enfront de la gran derrota del Partit Popular que ha perdut vots en favor de Ciutadans els quals asseguren ara ser la gran oposició del PSOE i que, en algun moment, no molt llunyà, governarà Espanya. Podemos no ha variat massa en canvi; els partits nacionalistes que, en general, han millorat els seus resultats poden posar en la cruïlla la governabilitat de Sánchez.

Pel que fa a les eleccions del 26M, ambdues de segon ordre, en les Europees s’ha registrat un 64,31% enfront del 2014 on hi hagué un 45.83% de participació, s’ha superat la mitjana d’Europa (51%). La societat espanyola ha dirigit el nombre més gros de vots cap al partit socialista, però malgrat això el grup vencedor ha resultat ser el Partit Popular Europeu. És destacable que l’auge de verds i liberals frena l’avanç ultra al Parlament Europeu.

En les eleccions municipals s’ha de tenir en compte el que es coneix com la «personalització del vot», és a dir, l’avaluació que la ciutadania fa de les candidatures a l’Alcaldia no tenen tant en compte lògiques nacionals sinó que més bé es tracta de lògiques locals, la ideologia juga un factor menys pronunciat, en favor dels trets personals de cada candidatura, fet que provoca la modificació i personalització del vot; aquests efectes augmenten encara més en municipis menuts. Es descarta, per tant, la possible idea de què les eleccions locals són un reflex de les generals.

Després de les eleccions i del treball de les respectives comissions negociadores, és el moment de millorar els projectes i la governabilitat del país. Ara comença un cicle nou, que ha de donar respostes als problemes de la societat, seguir progressant pel benestar de les persones i prendre partit front a les injustícies del nostre sistema. ❦

Les intèrprets (d’esq. a dreta) Marina Mulet, Anna Berenguer i Sandra Monfort durant l’obra.

Juny 2019

La política municipal Eduard Garcia

© Lolo Sendón 2018

En la política municipal no són el mateix les grans ciutats com ara València que la majoria de municipis de l’Alcoià, on els i les nostres polítiques estan a peu de carrer i no és rar veure’ls en els quefers diaris com la resta de veïnat. Aquest serà un dels motius pels quals als pobles es vota la persona i als municipis menuts com que tenim l’avantatge de conéixer més les persones que presenten la seua candidatura a l’alcaldia durant els quatre anys que segueixen a les eleccions local.

També és cert que trobe complicat que una persona d’una ideologia molt definida —siga conservadora o progressista— puga acabar donant el seu vot a una força política que està en les antípodes de la seua ideologia. Tot i que com s’ha vist en les passades eleccions les coses es poden decidir per molts pocs vots, com és el cas de Biar, on a EU li han faltat només onze vots per continuar al consistori local amb un regidor, i que aquesta falta li ha donat eixe regidor al PP, qui va obtindre la majoria absoluta i per tant l’alcaldia, mentre que PSPV-PSOE i Compromís s’han hagut de conformar mantenint tres i dos edils, respectivament, igual que fa quatre anys. O el cas de la Canyada, on tot i que el PP manté l’alcaldia amb Juan Molina des del 1992, Compromís —que es presentava per primera volta al municipi— per només 25 vots no va obtindre el quart regidor de nou, una entrada amb força al consistori canyut per al projecte liderat per Fernando Sanchis, mentre que els socialistes han quedat fora, formació que fa tres legislatures que no presenta cap llista formada per gent del poble.

Però la formació conservadora ha aconseguit mantindre també l’alcaldia del Camp de Mirra, on el PP ha vist reforçada la seua majoria absoluta amb prop de sis punts més i una dotzena de vots, mentre que la candidatura socialista Juny 2019

Ajuntament de Beneixama.

n’ha baixat una vintena i vora cinc punts respecte als comicis del 2015. D’altra, trobem que a Beneixama, els socialistes sí que han aconseguit retindre l’alcaldia pel fet d’assolir la majoria absoluta, ja que la davallada de vora cent vots de Junts per Beneixama l’han poguda recollir ells; mentre que el PP, que mantindrà tres regidors, ha perdut també vora quaranta vots, i el consistori queda amb

«Les eleccions han deixat un panorama ben diferent als municipis de la vall.» cinc regidors socialistes, tres populars i un de Junts per Beneixama. A Banyeres de Mariola ha pegat la campanada Compromís, que ha aconseguit la majoria absoluta, després de tindre l’alcaldia durant la legislatura passada; la candidatura de Ciudadanos que tenia una regidora no hi ha concorregut, i Compromís s’ha convertit en l’única força que millora el resultat amb una important pujada de prop de vint-i-cinc punts respecte al 2015, fet que el situa amb huit regidors a l’Ajuntament —la majoria absoluta està en set edils—, mentre que el PP ha caigut al segon lloc, perd un regidor i prop de

deu punts, i els socialistes, fins ara socis de govern de Compromís han caigut set punts, perden un regidor i es queden només amb un representant, per tant Josep Sempere governarà quatre anys més.

En les eleccions la gent acostuma a cometre l’error de pensar que està votant «sols» la configuració de l’Ajuntament, quan en realitat s’estan votant un projectes d’àmbit provincial, autonòmic i estatal, car les persones que representen un projecte local ho fan amb unes sigles que tenen repercussió a Alacant, València i Madrid. Per exemple, si votem el PP al poble ho estem fent per Pablo Casado, pel PSOE per Pedro Sánchez, per Compromís per Mónica Oltra o Joan Baldoví, i per EU estem votant Alberto Garzón de forma indirecta. Com també ho fem per a donar el poder de la Diputació d’Alacant, ja que els vots del poble van a parar en l’àmbit provincial a la formació votada en l’àmbit local. És a dir, per molt que ens agrade una persona que presente la candidatura per un partit, però no ens agrade en un àmbit més ampli com la Diputació o la Generalitat, li estem regalant el nostre vot a aquesta formació. Vist que el diputat de l’Alt Vinalopó se l’emporta la formació política amb més vots als municipis de Beneixama, Biar, el Camp de Mirra, la Canyada, Villena, Salines i Saix, que formen el partit judicial de Villena. Així, a la Diputació després de l’empat entre PP i PSOE, els tres diputats de Cs han donat el suport al PP per mantindre aquest partit el poder en la institució provincial. Un diputat provincial que a la fi ha sigut per al PSOE, trenta anys després de tindre’l el PP, tot per un marge d’una vintena de vots, els sufragis que va recollir la llista fantasma de la Canyada, per exemple. En tot cas, tenim quatre anys per pensar sobre aquestes qüestions de la política municipal. ❦ Barcella | 9

¿Què passa a Ontinyent?

Manuel Ruiz

© Ajuntament d’Ontinyent 2019

Fora i dins passat va ser d’Ontinyent alobligat a ser gunes persones, el candidat a publicacions i l’Alcaldia per entitats intenten part del PSOE, saber a què es però com a personatge que vol deu el «fenomen Jorge Roi necessita viure dríguez». Per a de la política ja intentar comhavia registrat prendre què és per mitjà d’un el que està pasamiguet el dia sant actualment 19 de desembre cal remuntar-se del 2018 un partit polític nou a les Eleccions amb què poder Municipals del presentar-se 2003, quant i amb el qual per primera aconsegueix vegada va ser Actual corporació municipal d’Ontinyent, amb el batle Jorge Rodríguez al bell mig.

12.235 vots, elegit regidor uns 150 mes amb vint-i-tres partit judicial d’Ontinyent diputat prodels que ja tenia, però la regla D’Hondt li anys d’edat en la candidatura del PSOE vincial i, posteriorment, president de la dóna tres regidors més, amb la qual cosa encapçalada per Manuel Reguart. En les Diputació de València, on ja havia estat baixa encara més el PP, es manté Comsegüents eleccions del 2007 ja va ser cap promís i es queden fora del consistori el com a assessor amb Rus, a qui coneide llista i malgrat que va pujar de cinc xia molt bé, compatibilitzant durant tres PSOE, per primera vegada en quaranta a nou regidors es va haver de quedar anys l’Alcaldia i la Presidència fins a la anys —bona manera de commemorar en l’oposició per la majoria absoluta de els quaranta anys d’Ajuntaments demoLina Insa; en quedar-se fora de ser alliberat econòmicament va ser nomenat ascràtics—, Ciudadanos i Unides Podemsessor en la Diputació de València, alesEU pel fet de no arribar al cinc per cent hores presidida per Alfonso Rus. que estableix la llei electoral.

Però és en les Municipals del 2011 En conclusió, es tracta d’un fenomen fruit, al meu parer, de l’ambició i quan, a pesar de baixar de nou a set regidors, és votat alcalde amb els vots de l’oportunisme d’un polític professional Compromís i EUPV com a conseqüènsense escrúpols que, amb una molt bona cia d’un pacte de legislatura signat entre campanya d’imatge suportada institucionalment, és capaç de trencar el seu partit els tres partits. Fet que possibilita que de tota la vida i, tot aprofitant l’absència la gestió econòmica depenga de Compromís i la Social d’EU, tot creant-se en d’ideologia política de la majoria de la seua dimissió forçada per Abalos i Puig eixa legislatura la imatge de bon gestor, gent corrent, arreplega votants de dreta, pel «cas Alqueria», com a conseqüència usurpant el treball dels altres amb una de centre i d’esquerra en una espècie de de presidir l’empresa Divalterra, que era campanya institucional pagada amb fons partit que s’ho engull tot. la continuació d’Imelsa, implicada en públics, dirigida per Ricard Gallego, un Però, ¿com acabarà aquesta anomalia diferents causes de corrupció. Es tracta antic periodista que es meneja com un política? Com que no sóc cap endeví, no d’una causa oberta com a conseqüència peix en l’aigua. I en l’ombra institucioho sé, però potser a Ontinyent ens veunal va calant l’eslògan: «Està fent-ho rem en els propers anys cada volta més de col·locar a alguns amiguets —Ricard Gallego, Manolo Reguart fill, Namolt bé i és guapo». aïllats de les institucions valencianes i talia Enguix, ara primera tinent alcalde, El 2015, sobre eixa base i amb estatals, es perdrà el tren del futur econòmic i social. Valga com a mostra que en etc.— i acusat pel fiscal de prevaricació l’enfonsament del PP, que passa de deu la presa de possessió de l’alcaldessa de administrativa i malversació de cabdals a tres regidors i la pèrdua de més de set Gandia estava la consellera de Justícia, públics de més de dos milions d’euros. mil vots, aconsegueix la majoria absoluta amb catorze regidors i més de set entre altres personalitats, i en la de Jorge Quan es va obrir el secret del sumari del «cas Alqueria» el mes de febrer mil vots més, fins als 12.100. És triat pel Rodríguez ningú. ❦

«El 2011, a pesar de baixar de nou a set regidors, és votat alcalde amb els vots de Compromís i EUPV.»

Barcella | 10

Juny 2019

La Gran Pantalla: el cine que ve d’Orient Jose Martínez

© Village Roadshow Pictures 2018

No hi ha dubte de l’embranzida que en les darreres dècades està agafant l’Àsia Oriental, on països com la Xina, el Japó i Corea del Sud tenen un pes fonamental en els grans eixos econòmics i financers globals gràcies, en part, a la seua balança comercial positiva. D’aquesta, les exportacions no sols es basen en béns de consum i d’equipament, sinó que també ens arriben productes socials i culturals de gran qualitat. El cinema n’és un bon exemple. Cada vegada són més freqüents els guardons que els directors xinesos i japonesos reben en certàmens cinematogràfics occidentals —el nipó Hirokazu Koreeda guanyava l’any passat el Premi Donostia—, la presència en la publicitat, així com les noves oportunitats d’accés al contingut que ofereixen les noves plataformes multimèdia —fa pocs mesos que Netflix estrenava una superproducció xinesa en exclusiva, The Wandering Earth— crea, tot plegat, el moment idoni perquè puguem gaudir del seté art que ve de les costes del Pacífic.

Tot seguit s’exposen dos directors i una directora fonamentals per poder iniciar-se en aquest món apassionant. El primer d’ells és el xinés Zhang Yimou. Guardonat en nombroses ocasions en festivals com ara Canes, Venècia i Berlín, podem qualificar Yimou com la joia de la corona del cinema xinés actual. El seu producte eclèctic —és capaç d’elaborar una adaptació realista literària com To Live (1994) passant per articular un mite fundacional fantàstic del país com Hero (2002)— compta amb el suport del públic i beneplàcit de la crítica. Sembla que últimament el director aposta per grans superproduccions de ciència ficció, vist l’èxit de pel·lícules com La casa de les dagues volado© Comme des Cinemas et al. 2015

Fotograma de Shadow.

© Next Entertainment World 2016

Fotograma d’An / Una pastisseria a Tòquio.

Juny 2019

Fotograma de Train to Busan.

«De l’Àsia Oriental ens arriben productes socials i culturals de gran qualitat.»

res (2004) o La Gran Muralla (2016). Al maig d’enguany s’ha estrenat el seu últim treball d’aquesta mateixa naturalesa: Shadow. Amb això, és possible que encara estigueu a temps de gaudir-la en la gran pantalla.

Pel que respecta a l’arxipèlag japonés, cal remarcar Naomi Kawase. Guardonada a Canes, entre d’altres, ens trobem amb un cinema íntim i familiar, molt humà, deslligant-lo d’aquell Japó ciberpunk i fred que de manera errònia moltes vegades se’ns trasllada des de la pantalla. Per entendre el que estem dient, cal veure Still the Water (Aigües tranquil·les) o Una pastisseria a Tòquio (2015), en les quals els personatges turmentats, però sensibles, honestos i càlids, mostren les seues virtuts i defectes per a posar en valor la mateixa naturalesa de l’ànima humana.

Per últim, cada vegada són més les veus que afirmen que des de Corea del Sud s’està produint un autèntic fenomen de masses en l’àmbit de l’entreteniment (només cal fer una ullada al que representa avui en dia el k-pop). Un bon exemple d’aquesta corrent és Yeon Sang-Ho, conegut comunament per les seues obres d’animació però que es consolida a partir de la seua aclamada Train to Busan (2016), un horror zombie movie que no ha deixat indiferent cap seguidor del gènere.

A més a més, per a estar ben informat de tot allò que prové d’Àsia en matèria cinematogràfica seria recomanable seguir www.cineasiaonline.com, el qual no sols ens parla de les últimes estrenes o novetats, sinó que també ens informa de festivals, recorreguts i projectes del cine que hi és i està per vindre de l’altra banda d’Euràsia. ❦ Barcella | 11

Amif

Sergio Arnau

Regals de solidaritat per mitjà d’Amif

Coca de ceba i botifarra

© Nyas Coca

L’Associació de Discapacitats Físics de Villena i Comarca (Amif) és una associació sense ànim de lucre que lluita per la integració de les persones amb discapacitat. A través dels seus programes i de de les seues activitats, l’Associació fomenta l’autonomia i les relacions socials de les persones amb discapacitat.

En els diferents tallers que es fan a Amif, s’elaboren articles i detalls per a afegir solidaritat quan tenim un dia especial (casaments, comunions, aniversaris, celebracions). De segur que moltes vegades no sabem què regalar en aquests dies tan importants. Cal de pensar que

© Amif 2019

Coca de ceba amb botifarra.

Regals solidaris Amif.

regalar solidaritat és una cosa més que un regal, i des d’ací oferim amb aquests presents una alternativa original i generosa. Quan es trien regals solidaris estem contribuint tant al finançament i al manteniment d’uns programes i tallers, com a la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat, la qual cosa és el fet més important. Es recorda que els beneficis obtinguts amb la venda dels regals van directament destinats al desenvolupament i manteniment dels programes i de les activitats desenvolupats a Amif. El contacte és per correu-e: info@amifvillena.org. ❦ Barcella | 12

La història d’un país s’articula al voltant de moltíssims factors com són la llengua, el territori, la música, etc. En el meu cas, allò que més clarament em fa sentir membre del País Valencià és la seua cuina. Així, m’he esforçat a prendre el llegat culinari dels meus avantpassats de Canals; la coca, per ser nét de forners i llauradors, té un pes simbòlic sobrecollidor per a mi. Una d’aquestes coques que no falta en cap taula de la Costera en dinars familiars, de celebració o qualsevol altra mena de comboi és la de ceba, tot i que, segurament, la de pimentó i tomaca és la més canònica a la comarca.

Per fer-la, comence per la pasta.

En un bol mescle mig quilo de farina de blat, un pessic de sal (uns deu grams), mig got d’oli de gira-sol i un got d’aigua amb un bloc de rent dissolt. Probablement haureu d’afegir un poc més d’aigua fins que la pasta quede no massa apegalosa, però sí homogènia i blana. La pastarem fins que estiga uniforme i la deixarem reposar tapada fins que puge (una hora aproximadament).

A partir d’aquesta pasta, podem fer qualsevol coca amb les infinites possibilitats que donen els productes de la terra. Per a la d’aquest cas, mentre puja la pasta, tallem quatre cebes grosses en juliana i ho sofregim a foc lent. Semblarà molta ceba, però després d’uns vint minuts sofregint-se veureu que perd molt de volum. En estar feta la ceba, li llevarem el líquid si n’ha soltat i la mesclarem amb ou batut. Així ja estarà bona. No obstant això, a mi m’agrada en aquest punt afegir dues botifarres de ceba desfetes a la mescla. Açò ja depèn de vosaltres. De la mateixa manera, com a innovació a aquelles que feien les meues àvies, a ma mare li agrada posar damunt de la pasta una capa de pernil dolç i després la mescla.

Finalment, aplanem amb les mans la pasta dins d’una llanda untada amb una miqueta d’oli i afegim per damunt la mescla d’ou, ceba i botifarra. En aquest punt, li podeu tirar les herbes que més vos agraden, en el meu cas solc optar per l’orenga. Només resta clavar-la al forn a 200 graus durant 40 minuts (dependrà, és clar, del vostre forn). Bon profit! ❦ Juny 2019

El Diluvi

© Michal Novak 2019

David Ferre

Els membres d’El Diluvi en la promoció del seu nou disc Junteu-vos.

El Diluvi és un grup de música que sorgeix a Castalla l’any 2011 i s’identifica amb l’anomenat mestissatge mediterrani. Està format per Flora Sempere (veu, bandúrria), Andreu Ferre (baix), Lluc Llorens (acordió diatònic, veus), Txus Rodríguez (guitarra), David Payà (veu, violí), Dani Garcia (bateria) i Jordi Bernabeu (percussions). Des de bon començament la seua proposta sonora produeix gradualment un alt atractiu, és un grup que deixa una empremta ben sorprenent en tots els escenaris i els territoris en què desembarca. Ara, música abans d’encetar la gira d’estiu 2019, ens dóna a conéixer algunes claus de la seua personalitat i creativitat.

—Porteu molts anys als escenaris, ¿creieu que ara mateix, contrastant amb el passat, podem dir que la música en valencià viu un bon moment al nostre territori?

Juny 2019

—Nosaltres creiem que la música al País Valencià està vivint un dels seus millors moments. Entenem que de vegades ens posem nostàlgics perquè alguns dels grans grups referents que ens van obrir el camí a molts altres, ja no estan en actiu, però crec que en l’actualitat hi ha una bona diversitat d’estils, amb molts mis-

«I tu sols tu s’ha convertit en una mena d’himne del moviment feminista.» satges diferents, que tenen en comú la llengua vehicular, el valencià.

—Teniu diverses cançons amb diferents estils i ritmes, però ¿quins ritmes creieu que agraden més al vostre públic?

—No sabríem dir-te, perquè pensem que més que per ritmes, s’han de donar moltes més coincidències. Una cançó agrada més quan té un ritme que enganxa, una bona melodia que es queda al cap i una lletra amb un missatge potent.

Per això, per exemple, I tu sols tu és una cançó que en el moviment feminista ha tingut una transcendència que ni nosaltres mateixos esperàvem, però cançons com No hi ha ningú, Tendresa insubmisa, Tremole, Alegria... totes elles amb ritmes molt diversos, han aconseguit calar el públic. Sí que podem dir que totes elles són cançons amb ritmes vius, molt ballables.

—Homenatge a Teresa fou una de les primeres cançons més conegudes, com va sorgir donar-li vida a l’estil d’Ovidi?

—Vam començar a fer versions de l’Ovidi, perquè som de l’Alcoià, i pensàvem que era una manera bonica de fer homenatge a un cantautor que potser no ha tingut el reconeixement que mereix en Barcella | 13

—De cara al futur, ¿esteu pensant en nous estils i col·laboracions amb altres grups?

—De moment no ens plantegem aquestes coses. Jo crec que açò va sorgint mentre estàs en el procés de creació d’una cançó o d’un disc. De fet, en aquest últim treball, Junteu-vos, les col·laboracions van anar sorgint conforme les cançons anaven prenent forma. En Suau sensació de seguida vam encaixar la col·laboració d’Ebri Knight, que són amics des de fa

«Creiem que és una cosa molt important, la bona relació entre els membres del grup, l’amistat, l’empatia.» temps. En La revolució ens encaixaven molt bé les companyes de Roba Estesa i les Balkan Paradise Orchestra, i elles van estar encantades en ajudar-nos. I amb Huntza va passar el mateix. Creiem que conforme anem donant-li forma al tema, es va veient més clar amb qui t’agradaria col·laborar. De totes formes, el que sí

que sabem és que tant en aquest disc com en els altres, les col·laboracions sempre han sigut enriquidores perquè es creen vincles amb companys i companyes d’escena i això és molt positiu.

—En concret a comarques del sud han sorgit molts grups que cada dia són més populars, ¿quins creieu que són els ingredients per crear aquest plat que a tanta gent li agrada?

—La primera cosa que és fonamental és el fet que el grup estiga cohesionat.

Creiem que és una cosa molt important, la bona relació entre els membres del grup, l’amistat, l’empatia. Després està clar que s’ha de treballar molt per a aconseguir un bon resultat, i insistir-hi molt per arribar a totes les orelles. També pensem que la il·lusió en el projecte és un dels ingredients més importants. Creure en el que s’està fent és bàsic per a ser convincent. I tot i que semble que en el món de la música no és necessari, la responsabilitat també és important, perquè els músics ens devem al nostre públic.

—S’ha presentat fa poc que tocareu al Mariola Rock, ¿quina recomanació faríeu?

—Nosaltres recomanem que la gent es prepare per a ballar, que vinguen còmodes, que es deixen els mals rotllos a casa, que tinguen ganes de cantar amb nosaltres, i que es deixen dur per la música. Però com diem en la cançó: «junteuvos!» Això és el més important, gaudir tots junts del concert! ❦

© @brainthunder 2019

la seua terra, i fent els seus temes l’hem mantingut viu. A més, vam tenir l’ocasió d’estrenar-nos fent les seues cançons en la inauguració del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant, va ser un concert que sempre recordarem amb molta estima.

—Els vostres concerts són sinònim d’alegria, ¿com s’aconsegueix motivar un públic tan gran i divers?

—Pensem que el secret en aquest cas es transmetre el que s’està sentint íntimament. Quan agrada el que fas i es vius intensament, els altres o perceben. I així és com eixa energia la transmetem al públic, amb un somriure, gaudint del que fem, i fent partícip al nostre públic, perquè això encara ens fa gaudir més, i s’aconsegueix un ambient únic.

—¿Quina penseu que és la cançó que més agrada a la gent, a què es deu?

—Actualment, creiem que la cançó que més a marcat al nostre públic és I tu sols tu. Creiem que és una cançó molt senzilla, però bonica, amb una melodia molt apegalosa, i el missatge és molt directe i encoratjador per a totes les dones.

Ací tenim molt a agrair-li a la nostra amiga Majo Doménech, qui ens ha cedit la lletra, la qual és molt potent, i sense saber com, s’ha convertit en una mena d’himne del moviment feminista. De fet, un dels motius pel qual aquesta cançó és tan potent, és perquè el feminisme ha anat guanyant presència a la nostra societat, i ha potenciat que el tema tinguera més vol.

Final del concert d’El Diluvi a Barcelona.

Barcella | 14

Juny 2019

Els ibers a les nostres terres Francesc García

© Museu arqueològic municipal ‘Vicent Casanova’ de Bocairent 2018

Aprofitant que el Col·lectiu Serrella lar en Sant Fulgenci de Guardamar del moments. L’ibèric antic, entre els segles va fer una visita al poblat ibèric de la Segura, la Cova dels Pilars d’Agres, el VI i V abans de la nostra era, l’ibèric ple Bastida de les Alcusses, a Moixent, s’hi Cabeço de Mariola, entre altres. entre final del segle V i el III abans de la van poder veure algunes de les caracteEls ibers vivien en poblats emmunostra era, i l’ibèric final entre els segles rístiques i materials que s’han trobat en rallats fortificats i protegien la porta II i I abans de la nostra era, marcats per aquest jaciment que coincideix en geneprincipal amb baluards o amb un fossat. l’encontre de les societats locals amb ral amb les restes trobades als poblats A l’interior tenien les cases, els magatels romans. zems i els corrals arrenglerats al llarg ibèrics de la comarca de l’Alcoià.

Serà a partir del segle VI abans de la de carrers adaptant-se al sòl sovint irreDurant el primer mil·lenni abans de nostra era quan les terres valencianes gulars. Tenien la nostra era, espais i estris conegut com en comú, com l’Edat del Ferro, una sèrie ara forns per de pobles de la coure pa o la Mediterrània terrissa, sitges per a emoriental, fenicis, grecs i carmagatzemar el taginesos van gra o cisternes arribar a les d’aigua.

Els costes de la pepoblats més nínsula Ibèrica grans tenien i a les actuals edificis públics terres valencom ara fortacianes. Serà a leses militars partir del segle o santuaris i VIII abans de necròpolis on la nostra era es mantenia la quan van comemòria dels mençar a exeravantpassats. cir una influènLes vivenMapa de l’arqueologia ibèrica a la Mariola i els seus voltants. cia important, des solien tenir que comporta una gran transformació planta rectangular, una cambra o més van ser habitades per diferents pobles socioeconòmica i cultural, situant-nos d’una i de vegades un entresòl. Dins es ibèrics, els ilercavons, els edetans i els a les portes de la història. Aquests potancava el bestiar, s’hi guardaven les eicontestans. Aquests últims van ocupar bles colonitzadors van aportar coneines i s’emmagatzemaven productes. El diferents llocs de la serra de Mariola. En xements, creences i formes artístiques mobiliari era senzill amb una gran vales seues àrees d’influència s’han trobat rietat d’estris com ara àmfores, gerres, als pobles indígenes que habitaven les restes de poblats ibèrics com a Arse pots, copes, olles, plats, etc. Feien foc costes de la Mediterrània, originant la (Sagunt), Saití (Xàtiva), Edeta (Llíria), a terra en el centre de la cambra que els cultura ibèrica Illici (l’Alcúdia, Elx), la Bastida de les servia per a cuinar i escalfar-se. Al sosEls ibers ocupaven una àmplia zona Alcusses a Moixent i altres que s’estan tre hi havia un forat per on eixia el fum de tot el sud-est de la península Ibèriestudiant o en procés d’estudi, com la ca. Al nord i al centre restaven els poa l’exterior. necròpolis de la Serreta d’Alcoi, El Mobles indoeuropeus o celtes. Els ibers Els grups socials que formaven no constituïen un sol poble ni una enaquests poblats eren camperols, comertitat política pròpia. Eren un conjunt de ciants i artesans, que convivien amb altres grups socials dedicats a la guerra. tribus amb formes de vida molt semblants que formaven una mateixa àrea Els guerrers més destacats devien ser cultural compartint el coneixement de cavallers, com la figura de bronze del l’escriptura, la metal·lúrgia, una llenGuerrer de Moixent. gua, costums i ritus comuns.

Els camps agrícoles se situaven en Segons indica el professor Ignasi els llocs plans que envoltaven els poblats. Encara no coneixien el conreu Grau, de la Universitat d’Alacant, podem dividir l’època ibera, en tres grans en terrasses per aprofitar els desnivells.

«Els contestans van ocupar diferents llocs de la serra de Mariola.»

Juny 2019

Barcella | 15

Una part fonamental en la vida quotidiana eren les tasques agrícoles i ramaderes. Els principals cultius eren els cereals de secà: ordi, blat i mill, i les lleguminoses, faves i pèsols, als quals se sumava el cultiu de fruiters com l’olivera, la vinya, l’ametler i la figuera. Aquests cultius es feien amb arades de fusta reforçades amb peces de ferro, s’extreia carn, llet, llana i cuiro. A més, també tenien els animals silvestres que caçaven, com el conill, la llebre, el cérvol i el porc senglar, entre altres.

Juntament amb tot això, les activitats comercials i els intercanvis ocupen, també, un lloc destacat en l’economia.

Així mateix, sabem que arribaven productes de diversos punts de la Mediterrània: des de l’estret de Gibraltar, àmfores que contenien productes derivats de la pesca i salaons, i des d’Atenes es transportaven vaixelles de taula, plats i copes per a beure, emprats pels ibers junt amb les seues pròpies vaixelles.

Moltes d’aquestes peces eren, sovint, imitades pels terrissaires ibers com a mostra del seu interés per aquestes.

El control dels camins i les sendes com els de la Valleta d’Agres i Bocairent fou molt important i posava en comunicació el litoral amb les zones d’interior i l’altiplà peninsular en un sentit llevant-ponent. A aquestes vies de comunicació més generals cal afegir els camins, molts d’ells eren de ferradura, que travessaven les serres de nord a sud, buscant la carrerada del Vinalopó o bé s’endinsaven cap a l’interior.

D’altra banda, els Ibers van desenvolupar un art molt ric i refinat. La majoria dels objectes que s’han conservat tenien Barcella | 16

© Revista Saó 2018

© Museu de prehistòria de València

© Museu arqueològic municipal ‘Vicent Casanova’ de Bocairent

El lleó del Tossal de Galbis en la Serra de Mariola.

El guerrer de les Alcusses a Moixent.

una funció religiosa o funerària, trobats en santuaris o necròpolis. Són nombroses les restes de ceràmica i orfebreria, però la majoria corresponen a escultura figurativa i relleus en pedra.

Queden moltes restes arquitectòniques de santuaris ibèrics, normalment situats en llocs elevats amb diferents tipologies, de grans dimensions amb murs de protecció, patis interiors i més d’una dependència. També hi havia santuaris, temples amb una sola habitació, una entrada i un altar central per a les ofrenes i els sacrificis.

Les necròpolis eren tombes excavades en terra que s’indicaven amb pilarsestela, una base que sosté un pilar acabat amb una escultura. Al sud peninsular trobem tombes de cambra excavades o construïdes i cobertes amb un gran tú-

«Els ibers van desenvolupar un art molt ric i refinat.» mul de terra. Tenien forma rectangular o circular i es cobrien amb lloses de pedra monumentals.

Un dels objectes més comuns trobats en les necròpolis i els santuaris eren els exvots, figuretes que s’ofrenaven a les divinitats per a demanar protecció i ajuda. Eren xicotetes escultures d’homes, dones i també d’animals (bous, coloms, lleons, cavalls, etc.).

La dama de l’Alcúdia d’Elx.

Entre els santuaris ibèrics més importants de la Serra de Mariola tenim el de La Serreta d’Alcoi i el de la cova dels Pilars en Agres. En aquesta última són rellevants les restes de pràctiques rituals.

L’escultura i el relleu constitueixen les millors mostres de l’art ibèric. Son peces elaborades en pedra amb una clara influència fenícia i grega. Representen figures femenines o dames, guerrers, animals reals o fantàstics. Les mostres més importants s’han trobat als jaciments de l’Alcúdia (Elx), Monfort del Cid, Cabeço Lucero (Guardamar del Segura), Tossal de la Cala (Benidorm), Tossal de Galbis (Serra Mariola), entre altres.

Les dames són figures de bust o cos sencer, dretes o assegudes, que sovint porten ofrenes. Vestien com les dones distingides de la societat ibèrica, amb indumentària luxosa, ornaments de cap i joies molt carregades. Hi destaquen la cura en els detalls dels vestits, els pentinats, les joies, els ornaments del cap, fets amb gran realisme. Però tenien poca expressivitat, presenten frontalitat, rigidesa i hieratisme, un exemple el tenim en l’escultura ibèrica de la Dama d’Elx trobada l’any 1897 al jaciment de l’Alcúdia (Elx), un dels tallers principals de l’escultura ibèrica. Al mateix lloc s’han trobat torsos de guerrers i figures zoomòrfiques i fragments d’animals (lleons, cavalls, entre altres).

Les últimes investigacions del professor Ignasi Grau sobre el poblament iber a la Serra de Mariola les podem llegir en el seu llibre ressenyat per Josep Ricard Berenguer en la Barcella número 66. ❦ Juny 2019

Posada al dia del Museu Valencià del Paper Josep Miquel Martínez

© Juani Ruiz 2019

El 24 de febrer de 2019 es va reobrir el Museu Valencià del Paper després d’un any tancat per remodelació. El repte —en el qual vaig participar a través del disseny gràfic i l’edició de vídeo junt amb un equip molt complet configurat de professionals, tècnics, historiadors i col·laboradors especialitzats— era la posada al dia les instal·lacions i reconvertir l’espai en un museu modern adequat a les idees museogràfiques que hui dia es fan a qualsevol part de món; els museus s’han d’actualitzar perquè no queden desfasats. Cada any apareixen tecnologies noves que incrementen els recursos al nostre abast per a transmetre millor el coneixement. Quan es va inaugurar el Museu el 1997 no hi havia els telèfons intel·ligents, que van aparèixer una dècada després. Això explica la necessitat imperiosa de renovació de llenguatges i suports que hi havia en un Museu que no havia canviat en vint-i-dos anys.

Pel que fa a la concepció de l’espai, el condicionant era que no només la presentació dels continguts havia de ser nova. El canvi també havia d’afectar la inclusió i l’accessibilitat de qualsevol tipus d’usuaris i usuàries, ja que la societat ha avançat molt pel que fa a la sensibilitat del tipus de llenguatge emprat, la no discriminació de cap col·lectiu social i l’eliminació de barreres físiques i sensorials. L’enfocament del discurs també s’havia de revisar. No es tractava d’explicar la història del paper sols des d’un punt de vista tecnicista, sinó d’humanitzar els continguts. Per això els panells han incorporat qüestions noves com el treball infantil als molins, la situació de la dona treballadora o les dures condicions laborals per a tot el personal treballador del paper.

Els plafons han substituït tot el text que ha estat possible per elements gràfics Juny 2019

L’espai expositiu renovat del Museu Valencià del Paper.

de més fàcil comprensió: fotografies, plànols en tres dimensions, mapes de relleu, esquemes, recreacions gràfiques, etc. S’han creat elements d’interacció amb les persones que fan la visita: joc d’imants per a relacionar; pissarra per a escriure amb grafies d’altres llengües; matèries primeres per a sentir les textures; papers fabricats per a tocar; maquetes, etc.

«Els visitants poden veure, tocar i tindre una experiència sensorial completa.»

Una novetat principal ha estat la integració de pantalles de vídeo als plafons de manera que es pot visionar: la història de la impremta a Banyeres; un taller de paper fet a mà; descobriments sobre l’edifici de Vil·la Rosario; la recreació virtual en 3D d’una roda hidràulica i d’una pila holandesa; el recorregut per la ruta del tren Xitxarra, imatges antigues amb els molins en funcionament, etc.

S’hi ha condicionat una sala de projeccions per a grups on es poden veure documentals i vídeos originals editats pel Museu. També hi ha ulleres virtuals de realitat augmentada per a fer un recorre-

gut per l’interior d’una eixumenera d’un antic molí paperer.

La generalització de l’ús dels dispositius de telefonia mòbil s’ha aprofitat en aquesta nova etapa museística.

Als plafons hi ha enllaços QR per a oferir informació complementària. Aquest contingut digital ofereix, a banda d’altres recursos, audiodescripcions per a invidents i podcàsting amb ampliació de la informació. El vehicle utilitzat per a confeccionar els podcàsting ha sigut un projecte d’innovació educativa coordinat pel CEFIRE. L’experiència intercentres i multidisciplinar (el personal del museu, la ràdio municipal, professorat i alumnat de tres dels centres educatius del poble han elaborat els continguts) ha estat molt positiva.

Pel que fa a l’edifici de Vil·la Rosario, es presenten continguts inèdits fins ara de gran importància. Les noves tecnologies incorporades s’han utilitzat per a explicar el riu Vinalopó; els antecedents del paper i la seua història; la impremta a Banyeres de Mariola; l’edifici de Vil·la Rosario; les matèries primeres; el procés de fabricació; els molins paperers de Banyeres de Mariola; els llibrets de paper de fumar; les filigranes; els diferents tipus de papers; els fabricants de Banyeres; una recreació d’un taller de bosses de paper; les marques de paper de fumar; el Concurs de Vestits de Paper, entre altres.

Aquesta actuació en profunditat converteix el Museu Valencià del Paper en un espai didàctic, pensat per a aprendre activament. Els visitants poden veure, tocar i tindre una experiència sensorial completa a través de les projeccions de vídeo, de la realitat augmentada, les recreacions en 3D, les maquetes, els tallers, les activitats interactives, les audioguies i moltes altres ofertes. Web renovat: www.museuvalenciadelpaper.com. ❦ Barcella | 17

Siri Hustvedt, la dona que mira Rosa Maria Belda

© Cèlia Atset 2003

«Tots els esforços artístics i intel·lectuals, fins i tot les bromes, les ironies i les paròdies, funcionen molt millor a ulls del públic si el públic sap que en algun lloc rere la gran obra o la gran enganyifa hi pot localitzar una polla i un parell d’ous.» Amb aquesta contundent afirmació, i no per això menys real, comença la novel·la més citada de Siri Hustvedt, El món resplendent (2014). Després d’aquesta afirmació de la protagonista, l’artista Harriet Burden, ja no calen més observacions, és prou amb resseguir la vida de Harriet perquè quede demostrada aquesta tesi. Però, tot i això, la novel·la acaba sent, com tota l’obra de Siri Hustvedt ho és, a més d’una novel·la feminista, una crònica del món en què vivim, un microcosmos (en aquest cas, el del món de l’art novaiorqués) i un experiment artístic (una artista ja gran, menystinguda per la crítica, que firma amb pseudònim masculí les seues obres —res de nou, com totes sabem— i així aconsegueix assolir l’èxit i el reconeixement que se li havia negat al llarg de la seua trajectòria artística) i és també un assaig d’art (sobre crítica i creació) i un assaig de ciència del comportament humà, sense deixar de ser testimoni de la vida d’una dona amb moltes semblances amb la pròpia escriptora. L’aparició de Siri Hustvedt en la seua obra, a través de les protagonistes o les veus femenines, de l’ascendència, el físic, l’ofici, les aficions o els acròstics —Iris en Els ulls embenats o SH en Memòries del futur—, la seua presència en cada escrit, inclòs l’assaig, no ho és a la manera d’una ficció autobiogràfica, sinó com una mena de voluntat de fidelitat als fets i al món en què vivim, perquè res millor que l’experiència personal per a dotar de noblesa i veritat un personatge. És difícil parlar de Siri Hustvedt, com és difícil parlar d’un ésser excepcional de qualsevol camp i, francament, no cal cap Barcella | 18

Siri Hustvedt a Barcelona.

excusa, ni haver guanyat cap premi, com ara el Princesa d’Astúries de les Lletres del 2019, per a reconèixer-li la trajectòria. Siri Hustvedt és una intel·lectual que no pot, ni vol abstraure’s mai de tot allò que és. Quan parla o escriu ho fa com una dona, com una novaiorquesa, com una escriptora que, a més, exerceix com a professora de psiquiatria, que és especialista en neurobiologia i també

«És una intel·lectual que no pot, ni vol abstraure’s mai de tot allò que és.» en Dickens, nascuda en un poble, Northfield, Minnesota, el 1955, que té el noruec com a llengua materna, és a dir, amb una veu molt personal, una visió excepcional i un enfocament compromés amb el seu temps i amb la història, especialment, la de les dones artistes. En aquest sentit, la darrera recopilació dels seus assajos, La dona que mira els homes que miren les dones (sobre feminisme, art i ciència) és un compendi dels seus focus d’interés –tots tres semblen indestriables– i una inusitada guia de lectura de

les seues novel·les. D’altra banda, la mirada, per a Siri Hustvedt, ha sigut sempre una estratègia que ha fet servir l’home per a imposar la seua autoritat sobre la dona. Per això, ella ha fet de la seua mirada, com a crítica d’art (sobre Goya, Picasso, entre d’altres grans pintors), mirant les pintures i interpretant-les, el seu exercici de poder, la seua aportació intel·lectual. L’any 2003, convidada per la Institució de les Lletres Catalanes va passar unes setmanes a Barcelona escrivint un assaig sobre diferents pintors. En aquella ocasió, curiosament, en una visita al Museu del Prado, mirant Els afusellaments del dos de maig va descobrir un autoretrat desconegut de Velázquez en aquest quadre. També ha reivindicat pintores com Elsa von Freytag-Loringhoven, la veritable autora de l’orinal atribuït a Duchamp, o Louise Bourgois, tot posant en evidència l’acadèmia, que no la va reconéixer fins que va ser una dona gran, evidenciant la incapacitat dels homes de reconèixer en una dona jove alguna cosa més que un objecte sexual, tot i que la seua obra de jove és tan genial o més que l’obra posterior.

Siri Hustvedt és autora d’un llibre de poemes, huit novel·les i sis volums d’assajos que són el resultat d’una manera d’entendre la literatura i la seua funció social. És una gran lectora, ha llegit Mercè Rodoreda, Carmen Martín Gaite i, sobretot, Santa Teresa. De fet, ha investigat també sobre la mística i les seues connexions neurològiques, sobre la seua experiència amb les migranyes, que ha patit des de la infantesa, i també amb la psicoanàlisi. Les opinions de Siri Hustvedt quan és preguntada són tan sinceres i directes com la seua obra, per això no evita descriure Trump com un psicòpata misogin i opinar sobre l’avanç de la ultradreta a Espanya com un efecte contagi dels Estats Units. ❦ Juny 2019

Tallers d’arts visuals LGTBIQ+ (Visibilitat, resistència i militància) Andrea Martínez

© MArtínez-Ortuño 2019

Nosaltres dues formem l’Equip Vermelles (Visibilitat, Resistència i Militància + LGTBIQ+), Andrea (Montfort, Vinalopó Mitjà) i Roseta (Banyeres de Mariola, l’Alcoià), la primera amb el grau de Disseny Gràfic a Barcelona i la segona amb el grau de Belles Arts per la Universitat Miguel Hernández. Durant el nostre recorregut vital i acadèmic, ambdues ens hem apropat a les teories feministes i hem executat treballs amb la perspectiva crítica de mirar, analitzar i viure el món. Ara cursem el Màster d’Estudis Culturals i Arts Visuals (perspectiva feminista i Cuir/Queer), el qual uneix l’art amb el feminisme, explicant-ne les vessants, les diferents visions i com aquest va configurant-se al llarg del temps des de la dissidència de gènere i sexual. D’una banda, en acabar el grau, l’Andrea va viatjar per Europa i Amèrica Llatina, el treball, les experiències i l’amor anaven conduint-la fora de l’Estat espanyol i és allà on es va enriquir de les pràctiques i teories feminista/cuir. D’altra banda, Roseta es va formar amb una perspectiva transfeminista mentre cursava el grau, el detonant va sorgir amb la beca SICUE a Tenerife, en tornar va trobar el Col·lectiu Corfoll, un grup decidit a treballar pel poble d’Altea amb una perspectiva identitària valenciana, ecologista, anticapitalista, feminista, etc. Així, la militància des d’una perspectiva crítica i feminista van fer que aprofundira més en l’estudi de l’art des d’aquests posicionaments polítics.

Les inquietuds que s’havien consolidat al llarg de les dues trajectòries van fer que triàrem aquest màster, el més proper a les nostres demandes, tant

Roseta Ortuño

Juny 2019

Taller de màscares a Altea.

teòricament, conceptualment com artísticament. Amb idees semblants, volíem incidir en aquests territoris d’Alacant, trobar persones dissidents que puguen contar la seua història i veure les diferències en la dicotomia poble/ciutat i, alhora, fer xarxa. Veient les coincidències, sense conéixer-nos, en preguntar a la direcció si podem fer el Treball Final de Màster (TFM) de manera conjunta, ens diuen que justament aquest màster incita a la col·lectivitat, a fer grup. De

«Pensem que cal posar en pràctica les teories que llegim.» seguida vam posar fil a l’agulla i comencem a parlar del que ens agradaria que fóra aquest projecte, com enfocarlo i quin contingut ens agradaria aportar, Andrea tenia una visió més vivencial, individual i personal i Roseta una de més abstracta, col·lectiva i estructu-

ral, però a partir d’ací vam veure que hi havia molts punts en comú.

D’aquesta primera trobada, encara sense res concret i definit, ens havia quedat clar que, a banda de ser el TFM, amb tot el que implica, per a nosaltres era una forma d’activisme i, per tant, la nostra motivació era desbordant.

Els objectius que volíem aconseguir amb el projecte eren: a) fer xarxa amb els diferents col·lectius d’aquestes comarques d’Alacant; b) introduir la formació acadèmica de manera teòrica i pràctica; c) desviar l’atenció que hi ha sobre les ciutats i posar el focus als pobles com a eina per a descentralitzar el coneixement; i d) abordar el discurs feminista de la tercera ona com el transfeminisme i el feminisme decolonial. Aquesta tasca també introduirà conceptes menys treballats als pobles i, així, tractarà de introduir falques que òbriguen ments i mons perquè siguen més diverses i enriquidores. El perquè és molt senzill: pensem que cal posar en pràctica les teories que llegim, per a poder així efectuar el canvi en la societat en la qual vivim.

Els col·lectius feministes amb què estem en contacte són aquells que s’autoorganitzen, és a dir, aquells en què la coordinació i la presa de decisions està al marge d’institucions o de partits polítics, amb la intenció que aquests grups tinguen independència en les seues decisions. Utilitzem aquest criteri perquè pensem que el moviment feminista ha d’existir governe qui governe.

La idea de comptar amb aquests agrupacions feministes d’aquest territori té diversos motius. El primer, conéixer i posar cara a companyes que militen, i no sols cap a nosaltres, sinó entre els Barcella | 19

tractar el tema de les cartografies i els tres conceptes claus espai públic/privat, territori i individual/col·lectiu. I el cinqué (1 de juny, Villena, Casa de la Cultura i la col·laboració de Las Multitudinarias de Villena, Tutifruti Kombat i Resistència Bolleta, d’Alacant) va proposar ser fanzine interseccional i els

© Martínez-Ortuño 2019

diferents grups, ja que sovint als tallers s’han ajuntat diversos col·lectius feministes. El segon, fer xarxa i explorar la idea de crear un mapa mental i físic i dur-lo a terme, fet que comporta crear relacions i nexes a fi de culminar el projecte. Açò enriquirà l’aprenentatge, tant en l’àmbit d’organització i coordinació, com per a entendre totes les visions i les veus feministes que es sumen des de diferents parts del territori. I per últim, conéixer les realitats dels grups, l’organització, les lluites concretes, les dinàmiques, els projectes, etc.

La metodologia que hem utilitzat l’hem denominada: tallers de formació-creació. Aquesta forma de fer tallers pretén donar contingut teòric i que l’eina que aportem, a més de crear mirades noves, s’utilitze per a assolir conceptes i posar en acció la militància. En cada taller ens fiquem en context, comentem què es el coneixement situat, les estructures de què partim i, en definitiva, des d’on parlem. Concretament nosaltres com a blanques, amb recursos econòmics i pertanyents a la Unió Europea. Andrea es defineix amb el terme de bollera, Roseta amb una identitat de gènere no binària.

Cada taller, amb diferent tema, s’estructura en tres conceptes on ens recolzem per a complimentar l’eix central. El primer (20 d’abril, Biar, Casa de la Cultura i la col·laboració de Flama Violeta), va tractar el Drag King amb els conceptes claus del gènere (masculí), la representació i la perfomativitat. El segon (27 d’abril, Calp, casa d’una companya militant del grup que col·laborava, Mujeres por la Igualdad), va generar un laboratori visual, i els conceptes claus van ser: memòria (relats), arxiu i visualitat/visibilitat. El tercer (11 de maig, Altea, Facultat de Belles Arts i la col·laboració de la Plataforma de la Marina Baixa i les Ultravioletes, la Vila Joiosa-Benidorm) tenia el tema de les màscares i els conceptes lluita/activisme/militància, identitat i decolonialitat/ territori. El quart (25 de maig, Banyeres de Mariola, Casa de la Cultura, amb la col·laboració de Mariola Violeta) va Barcella | 20

Taller de fanzine interseccional a Villena.

conceptes claus: eina/artefacte, vivències/militància i interseccionalitat.

Fetes les presentacions a l’inici, explicàvem aquests conceptes i s’exposaven sintetitzats els referents teòrics. Tot seguit apareixien, en la presentació visual que havíem preparat, preguntes per a

«Els col·lectius feministes amb què estem en contacte són aquells que s’autoorganitzen.» generar debat sobre el tema i els conceptes claus, com també aprofundir-hi amb les preguntes que havíem proposat. Arribat a aquest punt, passàvem a l’acció de creació artística. Depenent del taller ens inclinàvem per pràctiques artístiques diferents com la performance, el collage, escultura tèxtil, dibuix i autoedició/maquetació. Aquesta part es treballava tant d’una manera individual com col·lectiva. Al taller de Drag King es tractava de perfomar el gènere construint arquetips d’home. Al laboratori

visual fèiem lectures de les imatges i cada una elaborava amb collage la seua retrospectiva per a posar-la en comú en un àlbum. Al taller de màscares cada participant cosia la seua i després es feien fotos grupals, per parelles i trios per a entendre la col·lectivitat que suposa l’ocultament de la cara. Al de cartografies, alguns assistents van decidir fer l’anàlisi i la crítica del mapa de manera individual i/o col·lectiva.

Al taller de fanzine interseccional, cada persona feia la seua proposta d’allò que havíem comentat referent al taller i després es va fer un fanzine amb totes les propostes. Tancàvem el taller amb la qüestió de com es podria subvertir el taller, seguit de l’exposició de les referents visuals en què ens havíem basat per a fer la investigació i passant a les conclusions de manera col·lectiva.

Així, aquestes jornades que hem gestionat, coordinat i formalitzat van més enllà del TFM. Utilitzem l’eina acadèmica per dur a la pràctica tots els materials teòrics obtinguts al màster i transferir-los als pobles mitjançant els tallers de formació-creació.

Per a nosaltres és molt important que les formacions de caràcter institucional s’impregnen en el teixit social per a impulsar el canvi des de la base. Pensem que aquest transvasament d’informació i intercanvi d’aprenentatges ha de fer-se de manera horitzontal ja que la forma de transmetre marca i dóna referència a pràctiques, en aquest cas, no jeràrquiques.

Les jornades es materialitzaran amb una exposició final, on es veuran tots els materials i treballs d’aquest projecte, volem que aquesta exposició global passe per tots els pobles on hem fet els tallers, a fi de veure allò que s’ha formalitzat als altres pobles, donar a conéixer tots els grups feministes que han participat i ensenyar d’alguna manera els tallers. En l’àmbit personal, també volem reflectir ací el que ha significat aquesta itinerància per aquest territori: una revolució afectiva, des de les cures i amb la voluntat de treballar d’una forma radicalment diferent, a través de la col·laboració. ❦ Juny 2019

Els sense domicili fix a París Fernando Martín

© Cyril Zannettacci per a Libération 2018

A París, aquest hivern, una altra vegada, sobretot homes, tirats pels carrers, dormint entre flassades i amuntegats als portals. Passar pel seu costat es feia difícil d’assumir i molt menys en entrar a ma casa, posar la calefacció i pensar que a uns pocs metres fins a huit persones dormisquejaven a onze graus sota zero.

El Tercer Món i el Primer Món no convivien allí, a la Ciutat de la Llum, a tot estirar coexistien, i milers de persones podien passar al costat sense parar-se, sense mirar-los la cara; algú els hi donava algun diner o de menjar i d’altres més agosarats creuaven unes paraules amb ells. Ells, els Sense Domicili Fix (SDF) i els Sense Abric (SA) ho sabien i potser se sentien com animals en el zoo, però somreien sempre, uns somriures que duraven fins que es recollia aquella moneda que els faltava per a un kebab o una cervesa. I allí estaven, sense esperança de millorar-ne la situació, potser a París encara viuran si més no fins als quaranta anys; al seu país, el més probable és que ja serien morts.

Interessar-se per aquest submón provoca dolor, però a poc a poc jo els donava més menjar, els indicava on una ONG oferia menjar gratis, i fins i tot amb un prenia cafè en un bar. I sí, prompte s’interioritzà l’afecte. Ja era dels seus. La línia roja era l’opció de deixar pernoctar en el meu domicili a un o a més, mai no se sap. Malgrat aquesta línia roja (comprensible a la fi, quin remei per als SDF) l’amistat creixia fins que la confiança s’instal·là en els desfavorits. Passava el temps i l’anterior protector no els portava pits de pollastre els dijous i els diumenges i a més es passava el temps dient-los que anaren a dinar i sopar a La Villette o a Jaurès, que era gratis, que ells també havien de fer un esforç.

Però no, ells volien menjar com abans i que els portaren allí el menjar, haver de desplaçar-se tot i que fóra a prop no els convencia. Tampoc no els agradava que Juny 2019

Un campament precari al túnel des Halles a París.

se’ls preguntara per què estaven allí, com havien arribat, per què no volien anar als albergs, on feien les seues necessitats.

Per a obtindre aquesta informació presentava a canvi la peça de pit de pollastre esperable, no hi hagué cap contracte ni pacte, a poc a poc anà eixint el relat, No volien anar als albergs perquè hi havia molts lladres, que allí havien de cuidar la higiene personal i per a què, no podien beure cervesa; millor el carrer; que les seues necessitats les feien en una esplanada no gaire lluny, alçant-se a les quatre del matí, o bé en els serveis municipals del carrer. ¿No eren gratis aquests serveis

«Milers de SDF que vivien en campaments foren desallotjats des del 2015.» per a tots des que ho decretà l’alcaldessa pensant en nosaltres? I estaven allí perquè als seus països d’origen hi havia molts problemes, ¿i com havien arribat?, doncs amb avió.

Cal recordar que el Front Nacional propugnava l’expulsió de tots els migrants arribats des de 1974, inclosos els que tingueren papers, i el Govern socialista de l’època (1988) assegurava que s’havien rebutjat a la frontera o expulsades 75.000 persones: «França no pot albergar a tota la misèria del món», digué el primer ministre Michel Rocard. Ara, de les 550 persones que l’abril de 2018 es publicà que entraven cada setmana a París, una part eren francesos de províncies, potser aquesta siga una de les causes que el país interior s’estiga despoblant.

Milers i milers de SDF que vivien en campaments (en tendes de campanya) foren desallotjats des del 2015, molts d’ells allotjats en albergs socials; el 2018 hi hagué altercats, venda de droga, fet que provocà malestar en el veïnat.

No hi ha acords optimistes a la vista.

D’una banda hi ha el Grup de Visegrád (Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia), poc inclinats a acollir a aquests desfavorits del planeta; d’altra, la resta dels països més sensibles a l’acolliment, no és prou.

Els SDF estan a l’expectativa de les possibles solucions, recentment s’acordà la creació de centres «controlats» dins i fora de la UE per a regular el flux d’entrades.

En la votació de la Llei d’asil-immigració en l’Assemblea Nacional presentada el 22 d’abril passat pel partit en el poder (La República en Marxa, sense disciplina de vot), dels 313 diputats que té, 205 votaren a favor, 17 s’abstingueren i un en contra, però la sorpresa fou que 91 no prengueren part en la votació perquè no hi acudiren per a no confirmar amb el seu vot una llei que anava contra la seua consciència. Però els 500 SDF que deambulen pel nord-est de la Ciutat de la Llum i que no se n’anaren després d’haver sigut desallotjats esperen que la policia se’n vaja per a tornar a plantar les seues tendes de campanya. ❦ Barcella | 21

Donar veu als silencis Lourdes Toledo Tremendes. Lliçons de lluitadores llatinoamericanes.

Majo Siscar Banyuls, València: Pruna Llibres, 2019 Molt lluny de Mèxic, Honduras o El Salvador i en un context completament diferent, arribe a una comissaria de València per a denunciar un vehicle extraviat. L’instructor —ell es reguarda rere el número 88493, jo estic obligada a identificar-me— em tuteja, tot i que podria ser sa mare, i quan li explique el cas em diu que no es pot denunciar una pèrdua de vehicle em diu: «Usted debería hacer es fijarse mejor en dónde aparca su coche», ara de vosté. En principi ningú va a una comissaria perquè li donen lliçons de cap tipus, sinó a denunciar un fet injust o pertorbador i a informar-se sobre quins són els seus drets. Si jo tinc bona o mala memòria, a l’instructor res no li fa. De manera que li ho faig saber i abans d’anar-me’n li recorde que, segurament, si jo fóra home, no s’hauria permés certs comentaris.

L’anècdota, a anys de la cruesa i la humiliació amb què en països com els abans citats els homes tracten les dones, no és banal, sinó que reflecteix un de tants privilegis que el patriarcat es concedeix a l’hora de tractar amb les dones, siga quin siga l’àmbit i a tot arreu. I sobre aquests privilegis, però duts a uns extrems inhumans, tracta el llibre de Majo Siscar (Pego, 1983), una periodista molt activa i compromesa amb la justícia social, ella ha viscut vuit anys a Mèxic i ha viatjat sovint per Centre Amèrica i Colòmbia. El 2017 va ser guardonada amb el Premio Internacional de Periodismo Manuel Alcántara en la modalitat jove pel reportatge «Los desenterradores de la paz», a propòsit de les seqüeles originades pels cinquanta anys d’enfrontament entre les FARC (Fuerzas Armadas Armadas Revolucionarias de Colombia i el Govern. Ara, en Barcella | 22

Tremendes recull deu reportatges publicats al llarg d’uns anys en diversos mitjans llatinoamericans, a més del diario. es i l’Ara. Són deu peces del millor periodisme, del que sacseja consciències anestesiades pels noticiaris curulls de xifres i estadístiques, i dóna la volta a les històries, canviant el relat de dones víctimes pel de dones actives, generadores i agents del canvi. Totes elles són supervivents en essència, que no màrtirs.

Les històries que conta Majo són reals, per inversemblants que pareguen.

Hi parla de molts temes i amb un punt sempre en comú, la lluita de moltes dones llatinoamericanes, moltes indígenes, per una vida més justa amb elles i les seues famílies. Per això, Majo ha triat parlar de la pugna per la igualtat en la popular lluita lliure mexicana; del conreu arriscadíssim de la rosella amagada entre camps de dacsa per a criar els fills en un país, Mèxic, tercer pro-

ductor d’heroïna del món; de la pràctica inhumana de l’ablació entre les indígenes a països com Colòmbia, de la qual no se’n parla enlloc, i dels milers de dones i criatures que pateixen i moren a Bolívia per la violència obstetrícia i la falta de sensibilitat envers els seus embarassos i parts per ginecòlegs, sobretot homes, que no entenen que en el part «la dona ha de ser el centre i el metge el qui ha d’ajudar i no a l’inrevés». Però també ens informa sobra la falta d’aigua corrent en un país, El Salvador, on plou moltíssim, i on algunes dones carregen cinquanta quilos durant vint quilòmetres per a dur aigua a casa; de la desaparició i la mort violenta de, sobretot dones joves i xiquets, en gran part dels estats mexicans, i a la fi, de la pobresa, la indefensió, l’escarni i la violència que sofreixen gran part de les dones víctimes de comerç sexual, un delicte impune, tolerat i nodrit per la complicitat del Govern, la policia i les bandes de delinqüents, en especial de narcotraficants. La llista és deshumanitzadora i atroç.

Per a Majo Siscar «és un repte escriure sobre gent anònima, exposar-la d’una manera honesta i complexa i aconseguir que la lectura cree interés». Un fet que l’ha duta a perseguir històries protagonitzades i contades per dones, malgrat el perill que comporta exercir un periodisme crític i independent en aquests països, on les vides dels periodistes són moneda de canvi entre polítics, delinqüents i sicaris. Per a ella, però, el periodisme és una eina per a entendre i palpar la realitat, i que ens ajuden a comprendre millor la vida. L’autora, en el relat «aliè» ensuma humanitat, vida i esperança, i en els temes sap detectar les possibilitats de transformació, sap escoltar les veus deixades al marge del discurs mediàtic massiu per a «recuperar la humanitat que se’ns escapa en aquest món d’estadístiques i indicadors». ❦ Juny 2019

Carles Mulet

Gata, la Marina Alta, 1953

L’illa L’illa és un estol de xatracs ran del deliri L’illa és un glop de llet ran de llavis L’illa és el reclam que unfla l’esfera L’illa és el calze que empara la flama L’illa és el batec sota el segell L’illa és un desig de con maragda L’illa és l’encés davall l’escorça L’illa és el diamant que recorda el diluvi L’illa és el clivell de la força L’illa és l’unt de la balança L’illa és la força que mou els malucs L’illa és la trena que reté el misteri L’illa és mascle talment el tòtem esquitxant del guèiser L’illa és femella talment el buc que embolcalla la barca Naixement d’Islàndia València: Tres i Quatre, 2019

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, carrer Pintor Sorolla, 2 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

15 euros l’any

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

Juny 2019

CODI POSTAL

FIRMA

Barcella | 23