contacte polític amb l’oposició al franquisme que resistia a l’exili, però el 20 de desembre de 1971 moria als 81 anys, sense tornar a veure Banyeres i sense tornar a veure la democràcia al seu país.
Una fotografia clau
Família Mataix © 1944
Ja després de la mort de Franco, la viuda i el fill de Vicente Mataix van rebre la visita inesperada d’un dels seus companys de l’exili africà. Degué ser el quart banyerenc de l’Stanbrook, perquè ni Ramón Mora ni Vicent Ballester van tornar mai a Banyeres. Aquest company els va lliurar una fotografia que ha esdevingut fonamental per començar a relligar aquesta història. En ella poden veure’s tres homes posant al costat de la sepultura de Vicente. Cap d’ells, però, és Ramón Mora. Podrien ser Vicent Ballester i el quart company? El cas és que es veu una tomba que, fruit de l’estima i les habilitats d’aquest grup d’amics, va estar esculpida amb una sèrie de trets que la van fer especial. Era la més gran i elegant d’aquell improvisat cementiri cristià al mig del desert del Sàhara, on es van soterrar trenta-una persones més, entre anglesos, francesos i espanyols. Tenia una doble llosa de pedra quadrada, molt ben treballada, amb quatre columnes i el nom de Mataix esculpit. Aquest encontre amb el seu passat més ocult va sacsejar per dins la família de Vicente. El seu fill havia conservat unes poques cartes de son pare, el comunicat de defunció i ara aquella fotografia. Ell i la seua germana Maria havien viscut sempre amb el neguit de no saber on estaven les restes del pare, de no saber què havia passat des d’aquell 28 de març de 1939, però Nieves, la viuda de Vicente, que visqué fins al 1994, no va consentir mai re-
moure una història que l’havia convertida en una dona sola, amb dos fills, del bàndol dels perdedors, dels assenyalats pel carrer. Nieves sempre fou una dona trista, pesarosa. Va haver de treballar de valent i, així i tot, no va poder evitar haver de lliurar la seua filla a un familiar perquè no podia fer-se’n càrrec i posar a treballar el seu fill als 10 anys d’edat. A més a més, la supervivència de tots tres passava per esborrar de tota memòria el record
Juny 2014
Tomba de Vicente Mataix Ferre. Bouarfa, 1944.
«Una fotografia ha esdevingut fonamental per a relligar aquesta història» del pare exiliat. I amb aquesta mordassa van anar passant els anys, fins que Josep Lluís Vanyó, fill de Maria Mataix, l’estiu de 2011, va trobar el nom del seu avi a la llista de passatgers de l’Stanbrook. Difícil no emocionar-se. Difícil resistir-se a intentar esbrinar alguna cosa més.
Viatge a la recuperació de la memòria Tot i que, després de Cambodja, l’Estat espanyol és el segon país del món amb
més desapareguts forçats les restes dels quals no han estat recuperades o identificades, no hi ha ni mecanismes ni voluntat política dels poders públics ni una veritable conscienciació de la societat per ajudar a revertir aquesta situació. Potser per això els néts de Vicente Mataix van emprendre la cerca de les restes del seu avi pel seu compte, contractant una agència de detectius privats. Seguien la pista de Bouarfa, però no es podia descartar que la tomba estiguera en qualsevol punt del trajecte del Ferrocarril Transaharià, fet que dificultaria la seua troballa. Ta n m a t e i x, gràcies a la fotografia de la tomba i al fet que el fill de Vicente tenia gravades a foc les explicacions que aquell company del seu pare li havia fet sobre com havia sigut el soterrament, la tomba va ser localitzada en un abandonat i petit cementiri cristià als afores de Bouarfa. A partir d’aleshores va començar l’aventura burocràtica per aconseguir els permisos d’exhumació i repatriació de les restes, amb el colp de sort que, en posar-se en contacte amb el Consolat General d’Espanya a Nador, els néts de Vicente van topar amb un gallec que es va bolcar amb la seua història i els va ajudar amb tot l’embull de paperassa. I en menys temps del que esperaven, van rebre la telefonada que els anunciava que ja podien anar a exhumar el cos. Així doncs, a principi de desembre del 2013, Gloria, Josep Lluís i Toni, néts del passatger 416 de l’Stanbrook, van viatjar fins al Marroc per retrobar-se amb una part del seu passat familiar, tan present i tan amagat alhora. Malgrat portar, a priori, tots els permisos en ordre, al Marroc els tràmits van haver de continuar. Després de dos dies a Nador, viatjaren fins a Bouarfa, on els Barcella | 11