Barcella 52 by Revista Barcella

NÚMERO 52 | JUNY DE 2014 | ANY XVIII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Els nostres passatgers de

l’Stanbrook

|13| Entrevista a Sergi Franch (Ràdio Terra) |15| Instrumentalitzar el valencianisme |16| Unitat d’acció anticapitalista |17| Diccionari Biogràfic de Dones |18| Un viatge a la infància |19| Per una educació arrelada a l’entorn |20| Utopia |21| La raboseta de Pamis |23| Montserrat Abelló

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 52 - juny 2014 - any XVIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Juan Enrique Sempere. Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Antonio Aragón, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Sergi Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Felipe Fojas, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Pere Mayor, Josep Albert Mestre, Josep Micó, Carles Miret, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Vicent Ortuño, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Amàlia Pastor, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ismael Vallés, Ignacio Vañó, Víctor Vanyó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Enrique Vila, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

confiança dels baL’època que enFelip VI rons del PSOE, té cetem a partir de els dos terços que l’abdicació de Joan cal per a aprovar Carles I en el seu les reformes constifill Felip serà crutucionals que vulga cial. Restaurada perquè no es desespel general Franco, tabilitze el projecte la monarquia ha d’Estat dissenyat capejat tota classe per ells des de la de problemes fins Transició. Com el que atesa l’acu1977, ara pareix mulació és arribat que també assistim el moment en què Felip de Borbó (1968). a una intel·ligent abdicar és el més operació d’oportuconvenient per a la nisme neofranquista per a donar la continuïtat de la monarquia i del rèsensació que es canvien algunes lleis gim. Com ja va fer el general Franper a posar el rei nou, però que no co amb Joan Carles I, ara tot sembla passa res. Es tracta d’una operació dique consisteix a tornar a fer una altra nàstica ben pensada fins que el biparevolució des de dins. Amb el temps tidisme puga reconstruir-se, però avui s’entendrà tot molt millor que no en han canviat de manera substancial les aquestes primeres setmanes de juny. actituds de l’electorat davant del poc Les eleccions europees hi han afegit que han canviat els grups dominants. un element: la més que previsible pèrAlguns jutges han destapat casos de dua de les majories del PP i del PSOE corrupció i cal esperar que la manien les pròximes cites electorals signipulació de la democràcia no serà tan ficaria un Parlament incontrolable. I impune a partir d’ara. Un dels reptes ara observarem com es resol la subsmés urgents és democratitzar la socititució de Rubalcaba per evitar que etat i impulsar totes les forces de reaparega un secretari general díscol. El novació que, malgrat tot, encara gerepte de la consulta catalana, cada dia nera aquest país. Des de cada poble i més a prop, és una altra qüestió delicada comarca es demana reconstruir cada. La recuperació econòmica no la política, lluitar per la democràcia i es nota. La salut de Joan Carles I ja no no consentir més que menyspreen les li permet treballar com presumia. Tot persones. BARCELLA. ❦ amb un Parlament on el PP, amb la

Rafa Payá Estan dient que «El rey deja la muleta y coge la maleta»…

¡Caram amb Joan Carles I «el breu», com deia aquell...!

Maquetació: Josep Miquel Martínez. Publicitat: Enrique Sempere. Portada: Tomba de Vicente Mataix, Bouarfa, Argèlia, 2013. Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Imprime, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Juny 2014

Reproducció en maqueta del castell de Barxell.

Junta de Govern Local hauran de ser públiques quan tracten d’assumptes delegats pel Ple.

El Tribunal Constitucional obliga que les Juntes de Govern municipals siguen públiques Una sentència obliga els ajuntaments a debatre a porta oberta els assumptes rellevants. El Ple del Tribunal Constitucional considera que les sessions de la Junta de Govern Local d’un municipi de règim comú (de menys de 250.000 habitants), han de ser públiques quan tracten d’assumptes delegats pel Ple. Aquesta sentència vol acabar amb l’opacitat informativa d’aquests òrgans, que fins ara despatxaven a porta tancada els assumptes més importants relatius al Govern municipal. Les qüestions que han de ser públiques són, entre altres, l’aprovació d’operacions de crèdit de quanties majors al deu per cent dels recursos del pressupost; l’aprovació dels projectes d’obres i serveis; els contractes administratius especials; els contractes pri-

Juny 2014

vats (quan el seu import supere el deu per cent dels recursos del pressupost), l’adjudicació de concessions sobre béns o l’adquisició d’immobles. També seran públiques les sessions que aborden la venda del patrimoni de l’Ajuntament d’un determinat valor i dels béns declarats «de valor històric o artístic, qualsevol que en siga el valor». La sentència recorda que «hi ha atribucions municipals que afecten les decisions més importants», d’un Ajuntament i, fins ara, quedava vetat «el control de la ciutadania sobre el procés de la presa de decisions», la qual cosa, per al Constitucional, «suposaria un menyscapte del principi democràtic i una vulneració de les possibilitats de participació directa del ciutadà en els assumptes públics». ❦

Conselleria de Cultura diu que multarà els propietaris del castell de Barxell Els propietaris del castell de Barxell seran multats amb 550 euros mensuals si no executen les obres necessàries per a apuntalar i assegurar l’estructura de la fortificació. La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport ha emés aquesta resolució perquè es facen les obres de manera immediata. Fins ara, la Regidoria de Patrimoni Històric de l’Ajuntament d’Alcoi havia intentat, de manera infructuosa, que Conselleria actuara d’ofici contra els propietaris davant la negativa d’aquests a fer el manteniment. El regidor de Patrimoni Històric de la ciutat, Paco Agulló, ha observat «un canvi de tendència quant a preservació d’aquest patrimoni medieval únic en el nostre terme municipal». Agulló ha recordat que el Síndic de Greuges va emetre una resolució perquè Conselleria assumira les obres de manera subsidiària si els propietaris del castell, declarat Bé d’Interès Cultural, no executaven les reformes pertinents. ❦

Barcella | 3

Plaça de bous de Bocairent.

Protesta del col∙legi El Teix d’Agres.

El desmuntatge s’ha fet el 3 de juny de 2014.

Trenta-nou bandes participen en la Diada de Bocairent

L’AMPA d’Agres protesta per la paralització d’obres del col·legi

Indignació per la retirada de l’escultura d’Antoni Miró

Organitzada per l’Associació Unió Musical Bocairent, que celebra els seus noranta anys, va tindre lloc la XXIV Diada Musical de la Vall d’Albaida on es van congregar dos mil músics. Dins l’acte central desenvolupat a la plaça de bous va destacar la interpretació conjunta d’una composició musical a càrrec de vuit-cents músics, dividits en cinc grups. La festa es va tancar amb un concert de la banda amfitriona. En l’encontre va col·laborar l’Associació de Compositors de Música Festera amb l’assistència dels compositors Saül Gómez, Damián Molina, Daniel Ferrero, Enrique Alborch, Miguel À. Ibiza i Benedicto Ripoll. Segons els organitzadors, aquesta edició va estar dedicada a la música de moros i cristians per «posar en valor aquest gènere musical únic i plenament valencià». ❦

L’AMPA del Col·legi El Teix d’Agres està arreplegant firmes per a demanar a Conselleria la immediata represa de les obres. La Direcció Territorial d’Educació va comunicar a l’Ajuntament d’Agres la paralització dels treballs de condicionament i reforma del centre. La reforma s’havia d’iniciar el mes de setembre passat, però no van començar fins a febrer. Aquest retard va provocar un gran malestar veïnal ja que els alumnes d’Agres acudeixen ara a classe al Centre de Cultura. L’Ajuntament s’ha queixat perquè el poble ja no disposa d’un altre espai per a fer activitats culturals i, a més, això comporta una despesa imprevista per a les arques de l’Ajuntament que ve allargant-se cada vegada més. L’AMPA es mostra preocupada per si aquesta paralització acaba sent permanent. ❦

Després de mesos d’amenaces de l’alcalde Gandia del Partit Popular, Arturo Torró, finalment ha consumat el desmuntat de l’escultura 25 d’abril de 1707 de l’artista Antoni Miró que commemorava la Batalla d’Almansa. Oposició i organitzacions culturals i cíviques d’arreu del País Valencià, han qualificat de lamentable la retirada d’una obra d’un artista reconegut internacionalment per motius partidaris. Acció Cultural del País Valencià comdemna aquest fet «autoritari i sectari del PP» i el qualifica com «atemptat contra la cultura, els drets d’autor i el patrimoni de la ciutat». ACPV denuncia que, a més, «aquesta retirada té un cost elevat per a les arques públiques i es fa sense cap causa justificada, com no siga la persecució ideològica de l’autor alcoià». ❦

Barcella | 4

Juny 2014

Barcella

Timonet a la banyerenca Alba Esteve per guanyar el concurs de cuina La Prova del Cuoco de la cadena italiana RAI-1. Alba és sòcia i xef del restaurant romà Marzapane dolce & cucina. Que ella haja guanyat un premi a Itàlia a l’elaboració de la millor pasta és com si un italià guanyara a València un premi a la millor paella.

Tancament de protesta d’alumnes, mestres i pares del CEIP Alfonso Iniesta realitzat el 2013.

Famílies afectades aconsegueixen traure Banyeres de Mariola de la llista negra on es vulnera el dret a l’ensenyament en valencià Escola Valenciana ha realitzat un informe que assenyala un total de vint-i-un punts negres en els quals les famílies veuen vulnerat el seu dret de triar el Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià per als seus fills. Entre aquests punts negres es troben els casos de Banyeres de Mariola, Ontinyent, Peníscola, Castelló, la Vall d’Uixó, la Vilavella, Nules, Orpesa, el Port de Sagunt, València, Alaquàs, Manises, Carlet, l’Alcúdia, l’Alcúdia de Crespins, Teulada, Pego i Alacant. En el cas de Banyeres de Mariola, la Conselleria dʼEducació ha suprimit una línia en valencià del CEIP Alfonso Iniesta i en queden ara una en valencià i una en castellà. Trenta quatre famílies havien triat ensenyament en valencià i només set en castellà (dues d’elles amb

valencià com a segona opció). Davant la negativa per part de la inspecció d’obrir una altra línia en valencià, mares, pares i el claustre, amb l’assessorament d’Escola Valenciana, han aconseguit fer, a base de consens i diàleg, dues classes en valencià, repectant-se d’aquesta manera l’opció lingüística de cadascú. Escola Valenciana posa a la disposició de totes les famílies afectades la seua Oficina de Drets Lingüístics «per a defensar davant dels tribunals el dret a triar l’Ensenyament Plurilingüe en Valencià». El 7 d’abril passat, els serveis jurídics d’Escola Valenciana van presentar davant el Tribunal Superior de Justícia de València la petició de suspensió cautelar de l’arranjament escolar per al curs que ve, una petició sobre la qual encara no s’han pronunciat els jutges. ❦

Argelaga al president Fabra per tancar al públic la Plaça de Dins d’Alcoi durant les passades festes de moros i cristians per a fer-se un café sense que ningú l’escridassara.

Timonet al Col·lectiu l’Espigolà que ha complit un any de la seua fundació. En aquest temps hem vist com es dinamitzava la vida cultural de Bocairent amb els seus actes.

Argelaga a la delegada del Govern espanyol, Paula Sánchez de León, per autoritzar una concentració d’ultradreta al mateix lloc on es feia la Trobada d’Escoles en Valencià a Beniredrà, on membres del GAV van agredir dos menors d’edat.

Timonet a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per fer una declaració institucional on denuncia la discriminació inacceptable de no tenir mitjans públics en valencià a disposició dels ciutadans.

Argelaga a tots els responsables implicats que, per la seues accions o omissions, han fet que isquen del País Valencià arxius tan importants com el dels papers del Vaticà dels Borja (a Barcelona) o el llegat de Miguel Hernández (a Jaén). Juny 2014

Barcella | 5

Martín Quirós Palau (1929).

Veïns a la Sala de Plens municipal en la sessió del mes de febrer de 2014 per a defensar una moció que demanava la reobertura del servei d’urgències.

La mobilització de la Plataforma per la recuperació d’Urgències de Biar aconsegueix que torne a funcionar el servei La Conselleria de Sanitat ha reconsiderat la decisió de mantenir tancades les urgències de Biar de 9 de la nit a 8 del matí. Ara fa dos anys, l’Ajuntament va informar que el servei d’urgències que oferia el Centre de Salut de Biar tancaria a partir de les 21 h. A partir d’aquella hora, els veïns i veïnes que ho necessitaren haurien de baixar al Centre Integrat de Villena. Els grups polítics de l’oposició van preguntar en el Ple municipal quins eren els motius per tancar un servei tan bàsic per als ciutadans i van exigir explicacions. L’alcaldessa i la regidora encarregada van al·legar que el servei no era rendible i que estava infrautilitzat. Tot i que els grups de l’oposició van advertir el Govern municipal de les conseqüències, els populars van acabar tancant les urgències de Biar. Poc temps després, alguns veïns del poble van aconseguir recollir 1.500 firmes d’un poble que té 3.800 habitants. Els fulls es van portar al Registre de l’Ajuntament i el Govern municipal no va donar cap resposta a aquesta iniciativa ciutadana. L’alcaldessa, que assegurava que havia mantingut algunes reunions amb Conselleria, seguia defensant la inviabilitat de les urgències. L’any passat, els grups polítics de l’oposició van portar una moció al Ple de l’Ajuntament a favor del restabliment del servei d’urgències les 24 hores, però el grup del Partit Popular va tornar a votar en contra de la proposta. Barcella | 6

A l’hivern del 2013 es va crear la Plataforma per la Recuperació del Servei d’Urgències 24 h. La primera assemblea que va convocar la Plataforma al Centre Social, amb el títol Què podem fer? va ser un èxit total pel que fa a assistència i participació dels veïns. En una segona assemblea es va consensuar una moció per a ser presentada al Ple per part de la Plataforma. Quaranta veïns i veïnes es van presentar a la Sala de Plens municipal el mes de febrer de 2014 amb la intenció d’arrancar un compromís per part de l’Ajuntament. Però tant la regidora com l’alcaldessa van manifestar la reticència del seu grup a la reobertura del servei al·legant els mateixos motius que en altres ocasions. Una setmana després, vist l’èxit de convocatòria de la Plataforma, l’Ajuntament va reobrir el servei sense emetre cap comunicat oficial ni informar directament la Plataforma de la decisió. Tot seguit, el Partit Popular va fer unes declaracions a la Cadena SER on assegurava que la reobertura havia estat un èxit personal de l’alcaldessa. La notícia va indignar els membres de la Plataforma que van ser acusats de ser «una trinxera política i part interessada per a desprestigiar el Partit Popular». Biar tanca aquest parèntesi de dos anys durant els quals havia quedat desprovist del servei d’urgències nocturn a causa de les retallades ordenades pel Govern de la Generalitat Valenciana. ❦

[Levante-EMV, 2-3-2014]

Salvapàtries

Vicent Baydal Per als qui usem i defenem el valencià tots els dies en unes condicions tan adverses com les que tenim en l’actualitat resulten insuportables les murgues sobre el tema de salvapàtries accidentals com el senyor Martín Quirós. […] Òbviament, el problema no és que siguen incapaços d’assimilar-ho, sinó que, conscientment, no volen fer-ho. El seu únic interés respecte al valencià és conflictivitzar-lo, obstaculitzar-lo, arraconar-lo al reducte folklòric. ¿Quin és l’ús que fan de la llengua valenciana? ¿Vetlen per ella com reclamen? ¿La parlen sempre que poden, en tots els contexts? ¿La transmeten als fills? […] ¿Intenten que siga una llengua de futur, en qualsevol àmbit de la societat valenciana? ¿Què caram fa el senyor Quirós defenent-la en castellà? […] ¿No li fa vergonya? Una persona que és membre del Consell Valencià de Cultura ¿i ni tan sols es digna a escriure en valencià per a parlar del valencià? ¿Li importa gens que l’ús familiar del valencià haja caigut del 60% al 37% en els darrers 20 anys, mentre governava el Partit Popular, del qual ell forma part orgullosa? No, evidentment no. L’única pàtria que vol salvar és la del castellà. La pàtria del valencià i la dels valencians ja li van bé com estan: morint-se a poc a poc. ❦ Juny 2014

Els nostres passatgers de l’Stanbrook

Anna Pascual

L’Stanbrook va fer el viatge escorat pel sobrepés dels 2.638 passatgers que ocupaven un vaixell amb capacitat per a només 50 tripulants i la càrrega del carbó.

La història de l’Stanbrook és una de tantes històries dins de la història que, amb tristos aniversaris o empenta personal, va eixint a la llum en forma d’articles i homenatges. Una de tantes històries d’una guerra que, en alguns llocs, per a alguna gent, encara resta menystinguda sota la llosa de la versió única. Una de tantes històries que, de colp, sobta que passe just al costat de ta casa. La nit del 28 de març de 1939 almenys quatre veïns de Banyeres de Mariola van embarcar a l’Stanbrook, l’últim vaixell que va poder evacuar alguns dels milers de republicans arraconats al port d’Alacant davant la imminent victòria del bàndol feixista en la Guerra Civil Espanyola. Era el final d’una llarga i desigual contesa que havia començat amb l’intent fallit, per part d’alguns sectors de l’Exèrcit i les elits conservadores, de tombar per la força el legítim govern de la jove República, perquè aquesta representava una seriosa amenaça per als seus privilegis. Aquest colp d’Estat de 1936 no va poder triomfar en topar-se de front amb Juny 2014

la resistència d’una part de la societat, la qual cosa, però, no va poder evitar una cruenta guerra civil. A la brutalitat pròpia dels camps de batalla, s’hi va sumar la violència civil.

«Van arribar al port d’Alacant milers de persones fugint de la repressió o d’una mort segura» A la rereguarda del bàndol franquista es van exterminar, de manera sistemàtica, polítics d’esquerres, professors i mestres, maçons, sindicalistes i nacionalistes. A la zona republicana, sobretot al principi i de forma incontrolada i espontània, van ser assassinats religiosos, empresaris, militars i polítics conservadors.

Tres anys més tard, els republicans sucumbien davant la potència d’un bàndol colpista nodrit pels règims nazi i feixista d’Alemanya i d’Itàlia. El futur immediat per a milers de persones passava, aleshores, per la incertesa de l’exili. La frontera amb França feia setmanes que era una reguera de gent fugint desesperada sota l’assetjament dels bombardejos italians. Però barrada aquesta eixida des del febrer, els ports del Mediterrani (València, Gandia, Alacant, Almeria…) es van convertir durant uns dies en l’últim reducte republicà d’esperança i fuita. I, entre ells, el d’Alacant fou l’última porta a la llibertat. Fins allí van començar a arribar centenars de persones de tota mena buscant un bitllet per a eixir d’un país que ja estava en mans del general Franco, fugint de la repressió o d’una mort segura pels seus vincles directes o indirectes amb la causa republicana. I amb el desassossec de saber-se perdedors, abandonats per l’ajuda internacional, la gent acudia a les drassanes abatuda. Barcella | 7

Es feien llistes. Uns quants vaixells Però Vicente Mataix Ferre sí que haNúm. 416: contractats per la Federació Socialisvia pogut embarcar-se a l’Stanbrook i, Vicente Mataix Ferre ta d’Alacant carregaven passatgers (el tal com va explicar a la seua dona en una La viuda de Vicente Mataix mai no va Ronwyn, l’African Trader…), però no carta, havia aplegat a Algèria sa i estalvoler parlar de la guerra, però Vicente n’eren suficients. Una gentada omplia vi. Va poder enviar alguna missiva més va lluitar en el bàndol republicà i posles carreteres direcció Alacant, sorteperò, després d’un any de penalitats, a siblement no ho va fer gaire lluny del jant els últims bombardejos, i abarNieves li arribà la notícia de la seua mort. poble, ja que el seu fill menut va nàixer rotava el port, esporuguida, esperant Vicente i els seus companys del poble en gener de 1939. el que hauria d’haver estat una gran havien aconseguit ser dels últims refugiJa abans de la guerra, Vicente trebaevacuació. Però no va ser així. El 28 ats en eixir del cul-de-sac en què s’havia llava al forn de pa de José María Sirera de març salparien els dos últims vaiconvertit el port d’Alacant. L’Stanbrook, Sanjuán, Corbo, i això el feia estar relaxells, petits, de càrrega. El Maritime, forçat a navegar en zig-zag per la sobreamb tan sols 37 passatcàrrega, va haver de modifigers. I l’Stanbrook, amb car el seu rumb per sortejar l’esfereïdora xifra oficial els atacs del creuer pesat Cade 2.638 passatgers i amb narias (C-21). La seua arrila seua línia de flotació bada a Orà, més de vint hores submergida. després, els va retornar a la Amb el número 279 de dura realitat dels perdedors. la llista de passatgers de Les autoritats colonials franl’Standbrook hi va poder ceses solament van deixar pujar Vicent Ballester Ferdesembarcar algunes persore, de 55 anys, fundador nalitats, ancians, dones i xide la UGT a Banyeres de quets. La resta del passatge, Mariola el 1908 i alcalde entre els qui estaven els vesocialista durant la Segona ïns de Banyeres, amuntegats República i pràcticament i en condicions higièniques tota la guerra. Amb el núdeplorables, no van poder tomero 415 va embarcar Racar terra ferma fins setmanes Republicans espanyols presos i forçats durant món Mora Albero, amb 49 després, quan van saltar les la construcció del Transaharià, al camp de Bouarfa, Algèria. anys, espardenyer de proalarmes davant d’una possifessió i també fundador de ble epidèmia de tifus. la UGT del poble, deixant a Banyeres la seua dona Pilar Albero i les seues Els camps de concentració quatre filles, Emma, Evan, Pilar i Mofrancesos a l’Àfrica derna. I amb el número 416 va enfilar-se a l’Stanbrook Vicente Mataix Quan finalment van poder baixar, Ferre, forner de 29 anys, separant-se tampoc no fou per trobar-hi la lliberde la seua dona Nieves Gisbert Puig tat. Al principi al·legant motius logísi dels seus dos fills, Maria i Vicente. tics, però després, amb l’ocupació nazi El fill de Vicente Mataix parlava de França i del nord d’Àfrica, passant d’un quart passatger de Banyeres, peça a considerar els exiliats espanyols com clau en la reconstrucció d’aquesta hisa elements perillosos i sospitosos de tòria, l’únic que sembla que va tornar cionat amb l’ambient esquerrà del poble, pertànyer al comunisme, el Govern al poble al cap dels anys, quan s’albiraja que Sirera estava molt vinculat a la francés els reclogué en camps de conva la democràcia, però de qui, de moCNT. Aquest, però, en acabar la guerra, centració. Aprofità, d’aquesta manement, no en coneixem la identitat. no va poder fugir pel port d’Alacant com ra, la seua indefensió per farcir-se de Al port d’Alacant van deixar enrere el seu company Mataix i va haver de restreballadors esclavitzats i intentar remés de 15.000 persones, desmoralittar amagat al cel ras del seu forn durant fermar el seu domini a l’Àfrica colozades i desesperades per la fam, la set uns mesos fins que, espantat de veure nitzada. Els banyerencs van recalar i la por. Se sentien ràfegues de metracom maltractaven la seua família en un primerament al camp de Boghari i, al lladores i canonades de la Divisione intent de fer-los confessar el seu parador, cap d’uns mesos, van ser traslladats al Littorio. Van començar a produir-se va decidir emprendre una arriscada fucamp de treball de Bouarfa, una ciuescenes paoroses, fins i tot suïcidis als gida, que durà dos mesos, per la ja Estat a l’est del Marroc on els francesos ulls de tothom. I al cap de dos dies, el panya franquista. Quan arribà a França, controlaven les explotacions mineres 30 de març, entraven les tropes italiael confinaren en un dels camps de condes de feia anys, per a treballar en el nes a la ciutat d’Alacant i la converticentració que hi havia reblert d’exiliats quimèric ferrocarril transsaharià amb ren en un gran presidi per als qui no republicans com ell i, amb els anys, va el qual França pretenia unir la seua cohavien pogut fugir. L’1 d’abril acabava acabar instal·lant-se a París. lònia al Senegal amb la d’Algèria. oficialment la guerra.

«Al camp de concentració de Bouarfa es forçava a treballar en unes condicions infrahumanes»

Barcella | 8

Juny 2014

franquista els obligava a intentar deixar enrere. La majoria d’ells, com el mateix Ramón, fugien, a més, amb l’ànima desolada per haver de deixar la seua família, molt probablement, en una difícil situació.

La repressió franquista I és que a Banyeres, com a la resta de l’Estat, amb l’acabament de la guerra, no es va aturar la violència física, eco-

Al camp de Bouarfa van patir calamitats incomptables, treballant sota una rígida disciplina a quasi 50º C, sotmesos a freqüents maltractaments, apilonats en tendes de campanya, a canvi d’una alimentació insuficient i d’un salari miserable. Si els treballadors cometien alguna falta o un intent d’evasió eren internats en un camp de càstig proper, el camp de Hadjerat M’Guil, conegut com el Camp de la Mort, on les vexacions i la brutalitat dels guardians eren tan cruentes que, acabada la Segona Guerra Mundial, foren jutjats els responsables i condemnats a mort. I va ser allí, en meitat del desert, treballant en unes condicions inhumanes i amb una salut minvada per la duresa dels darrers anys, quan Vicente Mataix Ferre va trobar la mort l’11 de novembre de 1940. El cònsol de França a Alacant va enviar el comunicat de defunció a la seua viuda i, a partir d’aleshores, aquest banyerenc va restar desaparegut sota un munt d’arena sahariana i també d’un silenci forçat.

Núm. 279: Vicent Ballester Ferre. Núm. 415: Ramón Mora Albero Quan Ramón va arribar al port d’Alacant ho va fer conscient que era l’única opció que tenia d’acabar amb vida tot aquell turment de la guerra. Havia sigut una persona implicada en la política de Banyeres, va fundar la delegació local del PSOE i la UGT i, per tant, perduda com estava ja la guerra, sabia que no podia arriscar-se a quedar-se al poble. Amb ell fugia també el seu company de partit Vicent Ballester Ferre, que havia estat l’alcalde de Banyeres els últims anys i al capdavant, entre altres coses, de les colònies escolars que es muntaren al poble durant la guerra per a acollir desenes de xiquets procedents de la part controlada pels revoltats. A les drassanes hi van trobar companys socialistes. També republicans, cenetistes, comunistes, alguns brigadistes internacionals i moltes persones sense cap adscripció política o sindical. Tothom, però, compartia la certesa que no viurien en llibertat en aquell país que la victòria Juny 2014

Dones rapades en una acció de represàlia per ser familiars de republicans. Oropesa (Toledo).

«El rapat de cabell, les pallisses i el treball forçat com a redempció de penes eren una constant» nòmica, política i cultural envers els perdedors o envers, simplement, els qui eren acusats —ho foren o no— d’antifranquistes. A partir de l’abril del 1939, el nou Estat portà a terme una repressió sistemàtica que va anar des dels abusos, apropiacions, acomiadaments, insults i dures condicions laborals, fins la denúncia, l’empresonament, els judicis sense garanties i les execucions. Així fou quan els falangistes van anar a buscar Ramón seguint la consigna de depuració de rojos i, com que no van trobar-lo, van decidir endur-se la seua filla major, l’Emma, de 18 anys, i empresonar-la. No se sap exactament

on va anar a parar perquè, a banda de la presó provincial d’Alacant, les de Gandia, Elx, Oriola i les militars, el sud del País Valencià estava atapeït de llocs de reclusió, ja que fins allí s’adreçaren milers de republicans durant els últims mesos de la guerra. Edificis eclesiàstics, escoles, sanatoris, seminaris, asils… A Alacant, el Reformatori d’Adults, la plaça de bous, els castells de Sant Ferran i Santa Bàrbara, el camp de futbol, els cinemes… O, potser, l’Emma recaiguera primer en un dels camps de concentració i classificació a prop de Banyeres, com ara el de Villena, Albatera, Carcaixent, Elx o Oriola. El cert és que a tots ells els maltractaments eren una constant. Des del rapat de cabell a les dones fins a les pallisses de diferent intensitat, passant pel treball forçat com a sistema de redempció de penes. I així va restar empresonada l’Emma durant dos anys. Quan va poder tornar a Banyeres la vida se li tornà insuportable. Les seues dues germanes, Pilar i Moderna, van morir com a conseqüència de la misèria de la postguerra. Poc després també va faltar sa mare. I el seu pare, després d’un dantesc viatge a bord de l’Stanbrook, l’anava informant molt de tant en tant per carta del seu periple africà. Va decidir, doncs, que tard o d’hora intentaria retrobar-se amb ell.

Sidi-Bel-Abbès, la nova llar Ramon Mora i Vicent Ballester, després de passar per la cruel i penosa experiència dels camps de Boghari i Bouarfa i haver de soterrar al mig del desert el seu company Mataix, es van poder instal·lar a Sidi-bel-Abbès, una ciutat al nord-est d’Algèria. L’Emma va acudir aleshores a l’encontre de son pare. Era l’any 1943 i s’acabaven d’alliberar els camps de concentració al nord de l’Àfrica francesa controlada pels nazis, gràcies a la victòria angloamericana en l’Operació Torxa de la Segona Guerra Mundial. Escollir la ciutat de Sidi-bel-Abbès no va ser casual. Fins allí, com també a ciutats com Orà i Alger, feia gairebé un segle que havien anat emigrant miBarcella | 9

dia a Banyeres amb les seues famílies o perquè no compartien les dinàmiques lers d’alacantins de Novelda, Elx, Oripotser també perquè a Algèria els piedcolonitzadores i imperialistes de Franola, Callosa d’en Sarrià, Dénia, Ibi, Xinoirs gaudien de relativa bona vida. ça. Però, tant els civils d’origen europeu xona, Alcoi, etc. Des que el país africà com els d’origen algerià van ser, des del fou ocupat per França el 1830, aquest principi, blanc d’atemptats terroristes havia estat rebent onades de població El segon exili per part d’ambdós bàndols. La guerra va europea i va ser especialment significaacabar l’any 1962 amb el reconeixement, tiu el nombre d’alacantins que s’hi van I així va anar passant el temps fins que per part de França, de la independència instal·lar (el segon grup per darrere dels l’1 de novembre de 1954, quan ja feia d’Algèria i amb l’expulsió dels piedfrancesos), a causa de la proximitat geoquinze anys del seu exili a Algèria, esnoirs del país. Començava, aleshores, el gràfica (menys de 300 km), a les penúclatà la guerra de la independència segon exili de Ramón, Emma i Vicent. ries econòmiques d’una Alacant encara d’aquest país amb la seua metròpoli. Els tocà viatjar fins a França, igual eminentment agrària i a les caracterísDe nou, els banyerencs i la resta d’exique a centenars de milers tiques del treball a realitzar d’algerians francesos, pera la colònia francesa que què ells i els seus companys encaixaven amb una poblade l’exili de la Guerra d’Esció amb un nivell de formapanya no podien contemplar ció baix, com ara nodrisses, l’opció de retornar a sa casa. mestresses de casa, jornaSí que ho farien els vora lers, artesans, pastors, mi30.000 algerians d’origen ners, espardenyeres o, fins i espanyol, fills de la immitot, torroners i gelaters. gració econòmica de feia Així va ser com aquests més d’un segle, que tenien veïns de Banyeres, el 1943, passaport francés però que van passar a formar part aplegaren als ports de Sandels pied-noirs, que era com ta Pola, Xàbia, Cartagena, anomenaven els europeus Àguilas i, sobretot, Alacant instal·lats a l’Algèria franperquè aquestes eren les cesa. Esperaven, com tots úniques arrels que coneixiels exiliats republicans d’arUn carrer d’Orà, Algèria, on havien anat emigrant milers en i perquè Franco els espereu, la derrota definitiva de d’alacantins des que començara l’ocupació francesa el 1830. rà amb els braços oberts. Hitler amb l’esperança que No va ser així com rebeaquesta comportara també ren els pied-noirs a França. Generalment una intervenció aliada a Espanya i l’enes van sentir discriminats i van haver derrocament de Franco. Per això, molts d’afrontar incentives racistes, sobretot dels republicans alliberats dels camps procedents dels partits d’esquerra, que de concentració es van incorporar a la els caricaturitzaven com a colons exploLegió Estrangera Francesa o a les forces aliades per lluitar contra Alemanya. tadors. Però la realitat era, en la majoria Els qui es van quedar a Algèria van redels casos, que els pied-noirs eren trebafer l’estructura política dels seus partits, lladors o petits comerciants i arribaven com Ramón i Vicent, que es van inteen vaixells sobrecarregats, amb molt poques pertinences. grar en les Seccions del PSOE i la UGT Aquest fou el cas dels banyerencs. de Sidi-bel-Abbès, perquè, igual que els Vicent Ballester va recalar a Perpinyà, qui van decidir lluitar, confiaven en una però, amb 78 anys, tenia les forces molt caiguda immediata del règim franquista. liats republicans d’aquest país africà es La realitat, però, era que els aliats no minvades i el 1963 es traslladà a Ferrol, trobaren al mig d’una ferotge contesa on residia un fill seu, morint al cap de tenien cap intenció d’intervenir a Espaamb ben poques escapatòries. Va ser la pocs mesos. Ramón Mora i la seua finya i l’acabament de la Segona Guerra guerra de descolonització més despietalla s’instal·laren a Tolosa. Va ser a parMundial, que va obviar la dictadura esda de les que va lliurar França i havia tir d’aleshores quan Evan, la germana panyola, va suposar un profund desenestat precedida d’una severa i repressiva d’Emma que encara vivia a Banyeres, cís entre els exiliats de la Guerra Civil. administració francesa cap als algerians va encetar un seguit de visites cada any Molts es resignaren i decidiren girar nadius, fet que havia comportat anys de full, intentant tornar a començar lluny al sud de França que permeteren Ramón violència creixent entre la comunitat eude casa, redirigint el seu futur sobreconéixer i gaudir de les seues dues nétes. ropea i la musulmana, fins a desembotot cap a països com Mèxic, que fins a L’Emma va contraure matrimoni amb car en un conflicte que es va perllongar un exiliat andalús que anys abans havia l’any 1948 acollí 21.750 refugiats produrant gairebé vuit anys. creuat la frontera dels Pirineus a peu i va cedents de l’exili republicà. Tanmateix, Molts dels exiliats republicans, tot refer la seua vida, quedant-se a viure allí Ramón, Emma, Vicent… van romani formar part dels pied-noirs i ser basla resta de la seua llarga vida, fins que dre al nord d’Àfrica, potser perquè, en tant actius políticament, es van intentar va morir el 2004. Ramón reprengué el el fons, no renunciaven a tornar algun mantenir neutrals en aquest conflicte,

«Amb l’expulsió dels pied-noirs d’Algèria començava aleshores el segon exili de Ramón, Emma i Vicent»

Barcella | 10

Juny 2014

contacte polític amb l’oposició al franquisme que resistia a l’exili, però el 20 de desembre de 1971 moria als 81 anys, sense tornar a veure Banyeres i sense tornar a veure la democràcia al seu país.

Una fotografia clau

Ja després de la mort de Franco, la viuda i el fill de Vicente Mataix van rebre la visita inesperada d’un dels seus companys de l’exili africà. Degué ser el quart banyerenc de l’Stanbrook, perquè ni Ramón Mora ni Vicent Ballester van tornar mai a Banyeres. Aquest company els va lliurar una fotografia que ha esdevingut fonamental per començar a relligar aquesta història. En ella poden veure’s tres homes posant al costat de la sepultura de Vicente. Cap d’ells, però, és Ramón Mora. Podrien ser Vicent Ballester i el quart company? El cas és que es veu una tomba que, fruit de l’estima i les habilitats d’aquest grup d’amics, va estar esculpida amb una sèrie de trets que la van fer especial. Era la més gran i elegant d’aquell improvisat cementiri cristià al mig del desert del Sàhara, on es van soterrar trenta-una persones més, entre anglesos, francesos i espanyols. Tenia una doble llosa de pedra quadrada, molt ben treballada, amb quatre columnes i el nom de Mataix esculpit. Aquest encontre amb el seu passat més ocult va sacsejar per dins la família de Vicente. El seu fill havia conservat unes poques cartes de son pare, el comunicat de defunció i ara aquella fotografia. Ell i la seua germana Maria havien viscut sempre amb el neguit de no saber on estaven les restes del pare, de no saber què havia passat des d’aquell 28 de març de 1939, però Nieves, la viuda de Vicente, que visqué fins al 1994, no va consentir mai re-

moure una història que l’havia convertida en una dona sola, amb dos fills, del bàndol dels perdedors, dels assenyalats pel carrer. Nieves sempre fou una dona trista, pesarosa. Va haver de treballar de valent i, així i tot, no va poder evitar haver de lliurar la seua filla a un familiar perquè no podia fer-se’n càrrec i posar a treballar el seu fill als 10 anys d’edat. A més a més, la supervivència de tots tres passava per esborrar de tota memòria el record

Juny 2014

Tomba de Vicente Mataix Ferre. Bouarfa, 1944.

«Una fotografia ha esdevingut fonamental per a relligar aquesta història» del pare exiliat. I amb aquesta mordassa van anar passant els anys, fins que Josep Lluís Vanyó, fill de Maria Mataix, l’estiu de 2011, va trobar el nom del seu avi a la llista de passatgers de l’Stanbrook. Difícil no emocionar-se. Difícil resistir-se a intentar esbrinar alguna cosa més.

Viatge a la recuperació de la memòria Tot i que, després de Cambodja, l’Estat espanyol és el segon país del món amb

més desapareguts forçats les restes dels quals no han estat recuperades o identificades, no hi ha ni mecanismes ni voluntat política dels poders públics ni una veritable conscienciació de la societat per ajudar a revertir aquesta situació. Potser per això els néts de Vicente Mataix van emprendre la cerca de les restes del seu avi pel seu compte, contractant una agència de detectius privats. Seguien la pista de Bouarfa, però no es podia descartar que la tomba estiguera en qualsevol punt del trajecte del Ferrocarril Transaharià, fet que dificultaria la seua troballa. Ta n m a t e i x, gràcies a la fotografia de la tomba i al fet que el fill de Vicente tenia gravades a foc les explicacions que aquell company del seu pare li havia fet sobre com havia sigut el soterrament, la tomba va ser localitzada en un abandonat i petit cementiri cristià als afores de Bouarfa. A partir d’aleshores va començar l’aventura burocràtica per aconseguir els permisos d’exhumació i repatriació de les restes, amb el colp de sort que, en posar-se en contacte amb el Consolat General d’Espanya a Nador, els néts de Vicente van topar amb un gallec que es va bolcar amb la seua història i els va ajudar amb tot l’embull de paperassa. I en menys temps del que esperaven, van rebre la telefonada que els anunciava que ja podien anar a exhumar el cos. Així doncs, a principi de desembre del 2013, Gloria, Josep Lluís i Toni, néts del passatger 416 de l’Stanbrook, van viatjar fins al Marroc per retrobar-se amb una part del seu passat familiar, tan present i tan amagat alhora. Malgrat portar, a priori, tots els permisos en ordre, al Marroc els tràmits van haver de continuar. Després de dos dies a Nador, viatjaren fins a Bouarfa, on els Barcella | 11

documentació, van necessitar la telefonada ques setmanes després, amb la pau interior rebé l’alcalde amb un exhaustiu interrogadel cònsol perquè validara la història, però que li va donar haver pogut tancar aquest tori. Quan aquest, finalment, es va cercioquan van poder entrar i anaren fins al punt capítol familiar, fruit i part d’un dels més rar que tot era correcte, tots tres, amb tot de control de l’embarcament del ferri a Altristos episodis de la història del nostre país. un seguici d’autoritats, policies, funeraris, meria, de nou un guàrdia civil els va barforense i ajudants, anaren fins al cementirar el pas. Els prohibia pujar al ferri amb «Hem de recuperar, mantenir i transmetre ri. L’home que conduïa el cotxe funerari un taüt amb un mort i, amb bastant mala la memòria històrica, perquè tot comença parlava una mica de castellà, la qual cosa educació, no atenia a explicacions, ni a la per l’oblit i acaba en la indiferència». els facilità la comunicació amb els acomJosé Saramago panyants marroquins. Els néts de Vicente eren un maFonts consultades: entrevista noll de nervis. No sabien en a Gloria Mataix, néta de Viquines condicions trobarien cente Mataix Ferre; entrevisla tomba de l’avi perquè feia ta a Pili Navarro, néta de Rauns mesos que havien exhumón Mora Albero; entrevista mat la del costat i podia ser a Lolita Sirera, neboda de que l’hagueren feta malbé. José María Sirera Sanjuán. També cabia la possibilitat de - Referències: «Josep Maria trobar-la profanada, tot i que Sirera Sanjuán, Corbo. L’exipoca cosa de valor hagueren li espanyol: 60 anys després», trobat en ella. Però després Vicent Berenguer, Barcella d’una breu estona de recons9, febrer 2000. - Llista de trucció del lloc, van eixir a passatgers de l’Stanbrook, la llum les lletres de Mataix. Fundación Pablo Iglesias. Així que allí estava, intacta, Cent anys de socialisme a 73 anys després, la tomba de Banyeres de Mariola (1913Vicente Mataix Ferre, davant 2013), Agrupació Socialista dels seus emocionats néts. Local de Banyeres de MaAmb el cor en un puny, Els néts de Vicente Mataix davant de la seua tomba. Desembre de 2013. riola. - «Stanbrook: l´últim començaren a picar la llosa, vaixell que pogué fugir del intentant no trencar-la massa, terror franquista», Xavier i es posaren a excavar amb Aliaga, El Temps 1551, març 2014. - «El molta cura. Va ser en aquell moment quan claredat dels documents. Solament repetia puerto de Alicante, la última esperans’adonaren que el seu avi havia estat acoque ell no volia jugar-se el lloc de treball. za rota», Llum Quiñonero, Madrid: El miadat amb una immensa estima. A banI en aquesta situació d’incertesa, retinguts, Mundo, 2005. - «El Stanbrook. Un barda d’una làpida excepcional, que, a més a co mítico en la memòria e los exiliados més, havia estat la pista que els havia perespañoles», Juan Martínez Leal, Pasado més arribar fins aquell recòndit lloc del y memoria. Revista de Historia Contemdesert, aquest grup de banyerencs havien poranea 4, 2005. - «Último barco al exicol·locat, a sota, una placa de marbre d’un lio», Kristin Suleng, El País, 23-3-2014. pam i després havien soterrat el seu com- El exilio de los marinos republicanos. pany a més d’un metre de profunditat. HaVictoria Fernández Díaz, València: PUV, vien dipositat el cos dins d’una capsa de 2009. - Derrotados, desterrados e interfusta, però també van construir una volta nados. Españoles y catalanes en la Arde pedra protegint el seu cap, perquè així, gelia colonial. ¿La memoria olvidada encara que la fusta es podrira, la sorra no o el miedo a la memoria? (1936-1962), causaria tants danys al crani. Després de l’hora d’eixida del ferri s’acostava. I de nou Nadia Bouzekri, tesi doctoral dirigida més de set dècades, tots els ossos es conuna telefonada, a cinc minuts de salpar el per la Dra. Rubí i Casals. Universitat Auservaven en molt bon estat i, fins i tot, van vaixell Melilla-Almeria, va donar l’ordre a tònoma de Barcelona. - «Alicantinos en trobar-hi els botons del vestit gris a ratlles aquest guàrdia civil per deixar passar els Argelia. Un viaje de ida y vuelta», Alba amb què li havien donat sepultura. familiars de Vicente Mataix, carregats de Valdés Peña, Revista de Estudios InterEl cònsol espanyol a Nador els va aconmaletes i el taüt cobert amb dues bosses nacionales Mediterráneos 10, 2011. - Los sellar que abandonaren el Marroc aquell de brossa que el mateix guàrdia, després pied-noirs, españoles al otro lado del mateix dia perquè no podia garantir-los de demanar-los disculpes, els havia donat. Mediterraneo, Fernando Ballano Gonque no sorgiren complicacions burocràtiLes restes d’aquest passatger de l’Stanzalo, PDF. - «Jueces para la democracia ques. Així doncs, carregant a pols les resbrook van poder ser soterrades de nou al acusa al Gobierno de incumplir la ley tes de l’avi en un taüt de fusta, amb una cementeri de Banyeres, junt amb les de la de memòria», Natalia Junquera, El País, creu i una placa daurada a la tapa, van seua viuda, el 14 de desembre de 2013, i en 9-10-2013. - Franquisme i repressió: La agafar un taxi allí mateix directe a Melipresència dels seus dos fills. El seu fill Virepressió franquista als Països Catalans, lla. A la frontera, però, van ser retinguts cente Serrella, qui havia viscut tota la vida Pelai Pagès, València: PUV, 2004. ❦ per la Guàrdia Civil. Tot i mostrar tota la amb l’anhel de trobar son pare, moria po-

«Allí estava, 73 anys després, la tomba de Vicente Mataix davant dels seus emocionats néts»

Barcella | 12

Juny 2014

Sergi Franch, de Ràdio Terra Rosa Pascual

sar en un únic pla la informació, d’ampliar continguts i de plantejar diferents formats. I això ens agrada. També, important, els costos de producció i distribució són molt més econòmics que els de qualsevol altre mitjà. I això ho valorem, perquè estem mancats d’un espai d’aquestes característiques que atengui tot el conjunt informatiu. — ¿Com valoreu des de Ràdio Terra la situació dels mitjans al País ValenSergi Franch i Segarrès ha estat corresponsal del diari Ara a Síria. cià després del tancament de RTVV, Catalunya Ràmitjans, que no es considera més enllà dio o TV3? — ¿D’on neix la idea de Ràdio Terra? de capçaleres o franquícies regionals, — Doncs d’una gravetat extrema, un — Doncs de la necessitat. I de vàries provincials. Si proposem una comunicaatemptat a la llibertat d’expressió i a la constatacions que hem pogut observar al ció més de conjunt i d’anàlisi és necessapluralitat del país. Però res de nou, cap llarg del temps i que bona part del conri atendre què passa a tots els racons per sorpresa a la pell de brau. Ara, hem junt de la professió periodística porta a tenir elements de comprensió. d’afinar i anar amb cura però amb l’anàtemps denunciant. Necessitem mitjans — ¿I perquè una ràdio? lisi per trobar-ne la solució, més enllà de de comunicació independents, perquè — ¡Perquè ens agrada! La ràdio és la denúncia. A vegades tenim la sensasense aquests és impossible plantejar una imaginació, són paisatges sonors, acció que entenem els mitjans com un dret societat lliure, plural i democràtica. Creadquirit, una concessió, una satisfacció a iem que és fonamental l’exercici del peuna demanda social, i també a un prinriodisme honest, crític i rigorós. cipi bàsic com és el dret a la informaConstatem una realitat en la trajecció. Però no és una dinàmica aïllada el tòria del mapa de mitjans a casa nostra: de restringir els espais d’expressió, més fins el moment, hereus de la dictaduaviat forma part d’una estratègia generara i d’aquesta pseudodemocràcia, hem litzada que només es pot resoldre des de vist una dinàmica generalitzada que ens la independència. deia que els mitjans o bé neixen de l’inA banda, hem de saber que els acoterès de les administracions públiques i miadaments i l’austericidi aplicat als els diversos organismes que lideraven la mitjans públics de Catalunya ha provoprojecció de mitjans públics; o bé eren cents, personalitats fetes to de veu, cat una reducció dràstica de les veus del les entitats financeres i els seus correspoestats d’ànim, música, sensacions… territori. Han deixat orfes de testimonents grups editorials els qui plantejaven Arribada la sentència precipitada de nis territoris sencers, a cop de consell les capçaleres, assumint les llicències defunció del mitjà amb internet, la ràd’administració. Si abans era complicat de ràdio o televisions. Certament, això dio ha sabut sobreposar-se i adaptar-se de saber coses del Pirineu, la Catalunya fins ara ha estat així, però no vol dir que als formats digitals. Proposem una ràNord o les Illes a través dels mitjans púa Europa aquest plantejament sigui el dio digital que com a primer encàrrec blics, ara ja és impossible. Hi ha engegat majoritari, ni molt menys. Tampoc no vol tingui el de trencar tòpics, motlles i paun procés de centralització de la infordir que històricament a casa nostra semtrons. De demostrar que és possible i mació en mitjans que mai no han tingut pre hagi estat així. Més aviat al contrari. necessari plantejar que la ràdio recupevocació de pluralitat. Per altra banda, parlem d’un marc ri el pols inicial del què representava: Tots aquests episodis donen oporinformatiu dels Països Catalans que immediatesa, instantaneïtat, pluralitat i tunitat de plantejar-nos obertament no troba –al marge d’honroses excepcicomunicació en totes les direccions. un debat interessant com a societat: ons– mitjans que se’n facin ressò. D’un A banda, la ràdio permet sortir del ¿esperem al 2015 o al 9 de novembre de espai comunicatiu que en les darremodel centralitzat d’informació, de po2014 o posem les bases per construir? res dècades ha estat menyspreat en els En els darrers mesos s’ha fet pública la proposta de Ràdio Terra (laradio.cat), un mitjà per internet dirigit i fet des del conjunt de les comarques. Ràdio Terra començarà a emetre a partir de l’1 de setembre d’enguany. A hores d’ara, l’emissora ja disposa almenys d’una persona a cada comarca del país i la totalitat de corresponsals frega ja la setantena. Sergi Franch, un dels promotors del nou mitjà, explica aquest projecte de micromecenatge.

«Creiem que és fonamental l’exercici del periodisme honest, crític i rigorós»

Juny 2014

Barcella | 13

Barcella | 14

mesos, veiem com la gent té ganes de participar, de veure projectes informatius sòlids dels que se’n sentin part. La implicació de les persones enriqueix el mitjà i fomenta la relació de corresponsabilitat. Ens entusiasma plantejar-ho d’aquesta manera, de fer mitjà que atengui una voluntat col·lectiva. De la mateixa manera, creiem que

Com a professionals tenim clar que en les darreres tres dècades la informació feta i donada des de Barcelona de les comarques de l’altra banda del Sénia ha estat reduccionista, limitada a unes poques veus, emporuguida, acomplexada i plena de tòpics. En aquest sentit, la imatge que s’ha donat del país no correspon a la realitat, o senzillament s’ha donat volada a determinades informacions, deixant de banda moltes altres. Han estat tres dècades de renunciar a descobrir-se, conèixer i saber. — ¿Com concreteu la idea d’una ràdio feta des de tots els racons? — Recuperant un aspecte bàsic que és la participació de les corresponsalies per a fer arribar informació que creguin que ha de ser d’interès pel conjunt del territori. De connectar realitats a través de professionals que donin veu al seu espai per a fer-nos descobrir informacions que passen al costat de casa nostra i que potser desconeixem. En aquest sentit, creiem que és necessari trencar models que no donen valor a la informació com a elements per a la reflexió. ¿Parlem de l’herbero dels pobles de la Mariola com una anècdota del folklore o anem a veure quina és la importància de l’aiguardent per exemple a Reus, o la ratafia arreu del país? I ho expliquem com a element d’identitat i d’economia. ¿Parlem del patrimoni arquitectònic industrial del Vinalopó com un fòssil de la memòria o passem a conèixer projectes de recuperació que mancomunitats de municipis han engegat en la darrera dècada donant ús a aquests espais? ¿Parlem de la situació de la Mariola com a espai natural a descobrir o tractem l’experiència d’altres espais naturals que han buscat figures de protecció, però també de desenvolupament? Aquest és el model amb el què ens trobem identificats. — ¿Com us finançareu per no veure-us compromesos per certs tipus de publicitat i interessos econòmics? — Doncs recuperant un concepte que no és nou. Més aviat, és el més antic. Accionariat popular, participants, associats, subscriptors, agafa el nom que t’agradi més. La independència dels mitjans no ens fa por, més aviat és un plaer posar-se al servei i al criteri dels participants l’evolució del projecte, de tractar la necessitat de tractar determinades àrees temàtiques. En el transcurs de les presentacions fetes en els dos darrers

Presentacions arreu de les comarques.

és necessari aprofundir en la vinculació amb les empreses que contemplen el valor social, l’economia solidària, la producció de proximitat i les relacions productives de caràcter ètic. Defensem un determinat model de producció, i en fem una crítica de les relacions de treball

«En aquest país s’estan fent moltes coses i només cal connectar-les entre elles» que s’estableixen en les empreses editores dels mitjans. I, per tant, ens apliquem la lliçó plantejant un model cooperatiu per a nosaltres i, també, per a l’explotació comercial de la ràdio. Busquem empreses i projectes cooperatius dels quals puguem aprendre i que vulguin ser part d’un projecte d’aquest tipus. — Hi ha molta oferta de mitjans alternatius que estan sorgint al mercat, ¿com pot diferenciar-se un nou mitjà? — En el cas de Ràdio Terra no ho ens ho mirem com una necessitat de di-

ferenciació, ni de competir en un espai de mercat. Honestament, pensem en la cooperació en les relacions entre els professionals, amb l’entorn econòmic, amb la relació amb els subscriptors i també amb el conjunt de mitjans. Fem una aposta per aportar, ajudar i empènyer, perquè en aquest país s’estan fent moltes coses i només cal connectar-les entre elles. Encara hem de definir-ho, com moltes altres coses, però no veiem necessitat per exemple de fer periodisme d’investigació perquè no ens hi veiem capacitats. En canvi, sí que veiem com hi ha mitjans i periodistes que estan fent feina en aquest sentit i poden explicar coses. — ¿Creieu que els mitjans alternatius tenen la capacitat d’evidenciar tot allò que els grans mitjans callen per interessos? — Els grans mitjans tenen les seves prioritats i els seus enfocaments, que ja coneixem perfectament. En aquest sentit, la seva agenda informativa i els seus interessos temàtics són molt evidents, només cal fer una repassada als informatius per adonar-se de com es construeixen els discursos. Això respon a un model de periodisme que sacralitza l’equidistància i una suposada neutralitat del professional. El conjunt dels lectors, oients i televidents perceben com allò que se’ls explica no correspon exactament a la realitat que els envolta i, per tant, la sensació de frau informatiu és creixent. A millor periodisme, més en evidència queden determinats models. Sense informació tractada amb profunditat difícilment es pot anar més enllà del titular i l’entradeta, sense testimonis de primera mà despersonalitzem situacions dramàtiques, oficialitzem discursos i donem per bo un llenguatge que porta implícit un discurs. Tot això, hem de capgirar-ho. Proposem fer camí en l’exercici del periodisme al marge de les pressions, des de la independència. Només així, els mitjans quedaran subjectes al rigor i l’exactitud, que haurien de ser els únics límits de la informació. Se’n pot parlar de manera àmplia de com determinades informacions queden ajornades als calaixos de les redaccions perquè no convenen i quedar-nos amb la crítica perpètua. Però amb tot això hi tenim un deure i una obligació com a periodistes i ciutadans: la de construir els nostres mitjans, sense cap més padrí i patró que la gent. ❦ Juny 2014

Instrumentalitzar el valencianisme Pere Mayor

sents les nostres La instrumentareivindicacions i lització partidària els nostres interesdel fet nacional és sos. Ací estan els una constant en la resultats: poden dir política en general missa però els fets i nosaltres, els vasón contundents. lencians, no som Tampoc el nom una excepció. Però de la llengua no no tinc cap intes’ha lliurat de la rés d’entrar ara en manipulació ni una teorització sotampoc tot allò bre la qüestió, ja que envolta aquesque hi ha moltes ta falsa polèmica. publicacions que Respecte de l’ús de il·lustren sobrala llengua o del redament sobre la quisit lingüístic en matèria, i segurala funció pública, ment molt millor elements veritabledel que jo ho poFrancisco Camps i Joan Ignasi Pla després de pactar en solitari la reforma de l’Estatut. ment importants i dria fer en aquestranscendentals, no ta ocasió. Per això cal parlar-ne. En això també s’han posat vull parlar, en concret, de la instrumennant ací i allí, la reclamació es fa amb d’acord PP i PSOE de forma més o menys talització política del valencianisme en sordina en el millor dels casos o fins i bel·ligerant segons els casos, però sempre aquestes últimes dècades i centrar-me tot argumentant que «ara no toca». És per traure benefici polític partidista. en un parell de qüestions que trobe molt definitiu observar com han votat les diAra farà uns dos anys, el PSOE i el PP clarificadores. pactaren una vegada més no plantejar el Parlem d’allò que està passant en requisit lingüístic en la nova reforma de aquests moments i de les dues grans la Llei de la Funció Pública Valenciana. formacions polítiques que s’han preLa veritat és que el PP no ens enganyava, sentat a les eleccions en les últimes dèmai no s’havia manifestat a favor del recades i han governat tant ací com a Maquisit, però el cas del PSOE era més condrid alternativament, el PP i el PSOE, tradictori, ja que uns anys enrere Joan amb les seues delegacions o federaciIgnasi Pla, en tant que secretari general ons valencianes. del PSPV, signà un acord a favor d’inAra ja és un clam que el sistema de troduir aquesta condició de mèrits linfinançament de l’Estat respecte del País güístics per a ser funcionaris, junt amb Valencià és una estafa. Som contribuJoan Ribó, aleshores coordinador ceneents destacats i a canvi rebem per davall ral d’EUPV, i jo mateix, secretari gede la mitjana espanyola. És a dir, ens neral del Bloc Nacionalista Valencià en toca pagar per ser espanyols, mentre que aquells moments. Fou a la Societat Coral uns altres ho cobren. Així va la cosa, la el Micalet, de València. I, paradoxes de Generalitat Valenciana ja fa anys que, ferents propostes sobre finançament aula història política, fou el mateix Joan I. per a passar casa, molt justetament, hatonòmic, tant els diputats del PP com els Pla l’encarregat de negociar l’acord del via de recórrer a l’endeutament. Avui, del PSOE d’ací al Congrés de Diputats, seu partit amb el PP, sobre la nova Llei tant el PP com el PSOE d’ací ho recoencara que en totes les ocasions els seus de la Funció Pública però sense requisit neixen. Molt bé, però el valencianisme votants hagen eixit perjudicats. I ells lingüístic, traïnt l’acord anterior. Tot un polític porta anys, dècades, denunciant sempre han engolit votant afirmativaexemple a tindre present. la situació i clamant en el desert. ment tots els sistemes fins ara acordats. Ara el PP, aprofitant l’edició del DicI la realitat és que, quan a Madrid ha I tampoc no ha servit per a res que cionari de l’Acadèmia Valenciana de la governat un partit diferent al que govermolts valencians i valencianes votaren el Llengua, torna a èpoques passades, busnava la Generalitat, els d’ací han reclaPP, fiant-se de les promeses que feien els cant falses polèmiques que els puguen mat més finançament i el famós deute seus dirigents d’ací, afirmant que quan ajudar a aturar la davallada electoral i històric, però quan coincideixen goverarribaren al poder central tindrien pre-

«Quan el PSOE i el PP pactaren deixar fora de la funció pública el requisit lingüístic, el silenci d’alguns fou ensordidor»

Juny 2014

Barcella | 15

intentar frenar la sagnia de vots. Pense que el desastre en la gestió i el nivell de corrupció a què han arribat és de tal magnitud que difícilment amb aquests arguments podran frenar la caiguda. ¡És tan evident el que pretenen! ¡Tan evident també que el futur del valencià els importa un rave! Malauradament, la gran majoria de la dreta valenciana mai no ha estat preocupada pel futur de la llengua, ni en general pel seu present. Els temes culturals en la seua vesant més general no han estat mai entre les seues prioritats, siguem clars. Però en aquesta anàlisi no podem deixar d’analitzar el comportament de la feble i subsidiada societat civil. Pel que fa al finançament, només ara, quan el PP i el PSOE d’ací comencen a reconèixer la situació, les organitzacions socials com ara les patronals i alguns organismes semipúblics denuncien la qüestió. Abans el silenci era quasi unànime, inclosos els especialistes amb la materia. Pel que fa a les organitzacions cíviques que haurien de treballar per la llengua, quan s’ha tractat de criticar i denunciar les polítiques del Partit Popular, cap problema. Ara bé, quan el PSOE i el PP pactaren un tema tan fonamental com el del requisit lingüístic i tornaren a deixar-lo fora de la funció pública, el silenci també fou ensordidor. No crec que el motiu haja estat, en un cas com en l’altre, el fet de cobrar subvencions, o bé ací o bé a Madrid. Sols fent política i arribant a governar amb nous actors i nous programes, gestionant els afers públics d’una altra manera, amb transparència i honestedat, podrem construir un futur diferent. Amb delegacions territorials subordinades a interessos d’un partit abans que als del país i la ciutadania, difícilment avançarem. I els fets parlen contundentment. Impedir el creixement del valencianisme polític ha estat l’estratègia seguida des de determinades organitzacions civicoculturals. Que gràcies a això han rebut suports materials arribats de molts llocs, alguns sorprenents. Només cal analitzar el paper que alguns han jugat, encara que s’hagen omplit la boca de radicalitat i pancatalanisme. Els fets i els temps a poc a poc van posant cadascú al seu lloc i aclarint la situació. Per això continua tenint la vigència més plena aquella afirmació de Joan Fuster: «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». ❦ Barcella | 16

Unitat d’acció anticapitalista Carles Miret La Coordinadora Obrera Sindical nasqué l’abril del 1987. Com a sindicat hereu de la tradició de la lluita obrera de classe, sempre ha prioritzat una acció col·lectiva i una forta implicació i participació en l’organització interna de les empreses, així com en l’estructura territorial i sectorial del treball. Els seus objectius són garantir la llibertat d’expressió, la lliure circulació d’informació i formació sindical, l’assessorament jurídic i la solidaritat efectiva cap a qualsevol treballador/a. És així com un grup inicial de gent amb diferents sensibilitats però amb unes mateixes metes, decidírem afiliar-nos el febrer del 2009 i crear la secció territorial de la COS, Safor-Valldigna. Aquest fet culminava amb un llarg procés de desencís amb el sindicalisme professionalitzat (CCOO i UGT, fonamentalment), aristocratitzat per una estructura ben organitzada de subvencions que els governs de torn han utilitzat amb la finalitat d’anul·lar-ne la combativitat i reduir la conflictivitat social sense que mai no hagen desaparegut les injustícies en el món laboral. Pensem que el nostre ingrés ha estat tot un encert de cara a les darreres mobilitzacions de caire obrer (vagues, 1r de Maig, campanyes de solidaritat o denúncia, etc.) i, per això, animem la resta de gent compromesa de les Comarques Centrals valencianes a afiliar-se a un sindicat que no mai traeix. De fet, davant les traïcions reiterades dels sindicats burocràtics en allò que s’ha anomenat calendari negre dels drets laborals, només restava apostar per l’autoorganització de la classe treballadora. Aquesta unitat d’acció s’ha d’emmarcar en una lluita global i en un context de fallida del miratge de les socialdemocràcies europees sota la pressió de la cleptocràcia (govern de lladres) dels mercats financers. Volem traduir aquesta unitat d’acció en reivindicacions reals, com ara

les 35 hores de jornada laboral, un salari mínim interprofessional i una vivenda digna, la defensa dels llocs de treball independentment del lloc de provinença, una autèntica revolució agrícola que permeta una millor distribució de la riquesa de les nostres terres, etc. Però no ens conformem només amb açò. La nostra militància sindical i política està caracteritzada per la necessitat de fer visibles quins són els culpables de la crisi del capitalisme, o del capitalisme simplement, per mostrar que el model econòmic liberal camina progressivament cap al destrucció total de qualsevol tipus d’activitat que no comporte benefici econòmic especulatiu, fins i tot a costa de la salut, el benestar i el mediambient. Aquesta tendència ens està duent a un atzucac on la lluita de classes pot assolir un alt nivell de virulència, com actualment podem comprovar. L’erosió de les polítiques socials i del sistema de pensions, l’atur crònic, l’empobriment democràtic, la desregulació financera, l’explotació laboral salvatge, les guerres estratègiques, etc. són fenòmens intrínsecs al capitalisme que hem de combatre des de la construcció d’un bloc crític. Hem de ser capaços de crear una alternativa sòlida des de la base, dels dels moviments socials, veïnals, antipatriarcals, solidaris, ecologistes, etc. Per això és fonamental la participació en totes les mobilitzacions del bloc anticapitalista que formen diverses forces sindicals i polítiques, entre elles la COS. Pensem que les reformes són intents keynesians que tracten d’estabilitzar el sistema sense qüestionar els veritables fonaments. Però està més que demostrat que la crisi és inherent al sistema capitalista i que només un canvi profund de les estructures socials, econòmiques i polítiques pot tornar a mostrar la cara amable de la humanitat. ❦ Juny 2014

Diccionari Biogràfic de Dones El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) és un projecte de recerca que va nàixer amb l’objectiu de visibilitzar la contribució de les dones a l’esdevenir de la història del nostre territori. El fons actual del diccionari inclou 655 biografies de diferents camps del coneixement de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya nord, Andorra i Sardenya, des del segle i al segle xxi. Les institucions impulsores del DBD són la Generalitat de Catalunya, el Consell de Mallorca i la Xarxa Vives d’Universitats. La web es va estrenar el desembre de 2011 (http://www.dbd.cat/). Hi ha sis entrades al diccionari de dones nascudes o vinculades als pobles de la Mariola. Apareixen a Bocairent Dorotea i Margarita Joanes, pintores, filles de Joan de Joanes (segle xvi-1609) i Pilar Molina Beneyto, directora de documentals, escriptora, llibertària (1949-2008). A Banyeres de Mariola figuren Maria Mulet, escriptora (1930-1982) i Àngela Eufèmia Sempere Sanjuán, inspectora educativa, republicana d’esquerres (1889-1971). Corresponen a Alcoi Amàlia Abad Casasempere, activista carlina (1897-1936) i Carmen Llorca Vilaplana, diputada a Corts i al Parlament Europeu (1921-1998). Pel seu interés, reproduïm en Barcella una d’aquestes biografies del DBD, la d’Àngela Sempere Sanjuán, ressenyada per l’especialista Carme Agulló, professora de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat de València.

Àngela Eufèmia Sempere Sanjuán (1889-1971) De família de classe treballadora –son pare regentava un taller d’espardenyes–, estudià a l’escola pública de Banyeres i treballà al taller familiar fins que, als 18 anys ingressa en l’Escola Normal Femenina d’Alacant, on aprovaria la revàlida de mestra de primera ensenyança superior el 1910, rebent la qualificació d’excel·lent. Es trasllada a Madrid on exerceix de mestra interina en escoles públiques i dóna classes privades, que li permeten matricular-se en la Secció de Ciències de l’Escola Superior de Magisteri, formant part de la setena promoció (1915-1918). Juny 2014

Josep Miquel Martínez

Àngela E. Sempere Sanjuán (1889-1971).

Durant la seua estada a Madrid resideix, becada, en la Residencia de Señoritas, dirigida per María de Maeztu. En juliol de 1920 és nomenada inspectora a Palma, on desenvoluparà una fecunda tasca pedagògica i feminista. Membre impulsora de la Secció Femenina de la societat Foment del Civisme,

«El DBD té sis entrades de dones dels pobles de la Mariola» en la qual formava part de la Junta directiva, fou la responsable de la pàgina femenina de La Vanguardia Balear, periòdic de Foment. A través de la societat impulsarà la creació de noves escoles femenines i de centres educatius destinats a millorar l’educació de les dones mitjançant conferències, classes de taquigrafia, de tall i confecció, de formació primària per adultes… i, fins i tot, d’una guarderia per als fills de les sòcies. Durant la dictadura primorriverista és traslladada forçosa a Tarragona, per l’Ordre del 19 abril 1928, per la qual es decidia el canvi de destinació de 17 membres del cos de la inspecció a altres províncies de l’Estat. Allà romandria fins que és destinada a Múrcia (agost 1931) encara que va tornar a Tarragona en comissió de serveis. Ja el juny de 1932 és destinada a la inspecció de València. Serà ací on de-

senvolupa una àmplia tasca professional, dinamitzant els Centres de Col·laboració Pedagògica del Racó d’Ademús i d’Alpont-La Iessa (els Serrans), zones de la seua responsabilitat. Participarà, així mateix, en la Setmana Pedagògica d’Ontinyent (1934) desenvolupant el tema La escuela y el hogar i serà membre del Tribunal 2 de cursets d’accés al Magisteri el 1936. Serà nomenada inspectora en cap el 1936, càrrec que exercirà fins pràcticament el final de la guerra. Dona compromesa professionalment, serà membre de la de la Casa del Mestre, on exerciria un càrrec directiu a la seua primera Junta Directiva (1933) i afiliada destacada a la Federació Valenciana de Treballadors de l’Ensenyament, sindicat que la designarà, en representació seua, vocal en la Comissió encarregada de la depuració dels mestres en juliol de 1936. Políticament evolucionarà d’Esquerra Republicana al Partit Comunista, i tindrà una activa participació en diversos actes antifeixistes. Feminista convençuda, va publicar un editorial a favor del sufragi femení en la premsa mallorquina, en els anys 20, i va recomanar, com a cap de la inspecció, implantar la coeducació a les escoles valencianes (1936). Finalitzada la Guerra Civil fou detinguda i empresonada en la Presó Nova de Santa Clara on compartiria privació de llibertat amb Amparo Navarro i altres mestres. Sotmesa a Consell de Guerra el 14 novembre 1939 fou condemnada a 20 anys i un dia de presó major pel delicte d’auxili a la rebel·lió, pena que li seria commutada per la de sis anys i un dia. En presó romandria fins l’1 de setembre de 1944. Al mateix temps fou sotmesa a procés de depuració per la Comissió Depuradora C, i, acusada de pertànyer a societats teosòfiques i ser d’esquerres, fou sancionada amb baixa definitiva en l’escalafó. Una vegada va eixir de la presó, exerciria la docència en l’Acadèmia Sempere, en companyia d’altres familiars també sancionats. Seria readmesa al Magisteri el 24 de juny de 1964, poc abans de la seua jubilació. ❦ Barcella | 17

Un viatge a la infància Pau Calabuig

«grans vacances». A pesar que ja fa Tampoc no devia pràcticament un ser un «mig any any que tornàrem, sabàtic». EvidentMyriam i jo encara ment, durant aquest continuem recortemps no treballadant constantment ríem, en el sentit el nostre viatge usual del terme, no amb els xiquets. faríem cap treball Des de Tierra del econòmicament reFuego a les Galápatribuït. Però fonagos! Quasi sis mementalment devia sos de viatge! Ara ser una experiència em pareix poc de d’aprenentatge: una temps. Mentre viespècie de ritus inatjàvem pareixia iciàtic. Aspiràvem un temps inesgoa viure algun tipus table! Potser estem de catarsi. En conun poc nostàlgics, clusió: viatjàrem però sentim que hi lluny per tal d’arha més que això al ribar ben a prop de fet d’aferrar-nos al Ernest, Ferran, Pau i Myriam als guèisers Tatio, Tierra del Fuego. nosaltres mateixos. nostre record. És per això que Quan iniciàrem ens implicàrem mútuament en aquesta de la sensibilitat i el nostre esperit es el viatge buscàvem una experiència aventura amb els xiquets, per tal de fer contagia d’aquesta sensibilitat fent-se inoblidable que ens ajudara a créixer un treball intens a dins de nosaltres. més sensible i sentint la vida en plenipersonalment, com a parella, com a faAra ja ha passat un any i és difícil tud. En compte d’enclaustrar-se en ella mília i que ens permetera fer-nos molt dir com va anar exactament. Les persomateixa, la ment pareix obrir-se al món. més conscients del món en què vivim. nes que ens coneixen testimonien que Moure’s enmig de la natura ens dóna, a El nostre propòsit era viatjar lentament: a la tornada estàvem resplendents: un al ritme que imposen els xiquets. Per nou foc –com un senyal de vida– pareinorma general ells saben millor que xia haver-se encés dins nostre i espurnosaltres com hauria de funcionar el nejava a través dels nostres ulls. Desmón. Però els fem oblidar la seua saprés vingué la dura crisi de la tornada viesa i els furtem la serenitat amb què a la nostra caverna. viuen, introduint-los al nostre ritme freA hores d’ara podem dir que algunèticament inhumà. Nosaltres volíem nes coses hem aprés, de tot allò. Pritindre l’oportunitat d’aprendre d’ells: merament, la necessitat de viure la vida de la seua necessitat d’observar-ho tot amb entusiasme i alegria. En segon amb atenció i curiositat, sense presses; lloc, com d’essencial és afrontar l’exisde la seua necessitat de ser respectats tència amb una ment flexible i fluïda, autènticament, de sentir ateses les seues alliberada de tota classe de rigideses. necessitats emocionals; de la seua ingèI, finalment, que és crucial viure amb nua actitud reflexiva davant tot allò que més, la mesura real de la nostra humauna permanent expectativa de canvi. nitat: a la muntanya, al desert, al bosc o els sorprèn o els meravella, com si foren Potser pareixerà que no és molt, però a l’oceà ens adonem de la nostra relatixicotets «grans filòsofs». per a nosaltres és suficient per a salvar va insignificància. El simple fet de conDesitjàvem, a més, que aquella exla vida. Tanmateix, el més important és templar l’espectacle de la vida i la vasta periència transcorreguera, principalque tot això ho hem aprés dels nostres amplitud de la natura ens connecta amb ment, a un entorn natural. Al llarg dels xiquets: sense dubte –i aquesta és la el nostre entorn i ens fa conscients de anys hem après que a la natura els sennostra lliçó magistral–, ells són la nosla seua importància. Tot això ens pareitits es desperten: en contacte amb ella tra millor escola. Ara la pregunta és: xia, d’alguna manera, essencial, i proaprenem a mirar, a escoltar, a olorar, a ¿no hauríem de tornar a viatjar tots a la curàrem viure i esprémer aquesta expepalpar o a assaborir d’una forma molt infància? En fi, tornem a l’escola… ❦ riència al màxim. No volíem viure unes especial. A la natura gaudim molt més

«Quan iniciàrem el viatge buscàvem una experiència inoblidable que ens ajudara a créixer personalment»

Barcella | 18

Juny 2014

Per una educació arrelada a l’entorn Francesc Sarrió

La LOGSE era Amb l’unflament molt respectuosa dels currículums amb aquesta intenque té per costum ció de partir d’allò o mania pedagògimés local i concret ca el Partit Popular per a arribar a allò cada vegada que fa més general (que els una llei educativa, ho pregunten a Viel que aconsegueix, cent Luna i Susanna i no és innocent o Francés, pel fum de perquè sí, és atapeir treballs que van fer la programació amb des del Centre de coneixements estil Professors d’Alcoi). wikipèdia o PasaEls seus temaris, palabra, per tal que més lleugers que els no quede molts de d’ara, permetien la temps per tractar els incorporació de tot temes que realment aquest cabal d’intenen interés per al formació. En l’acdocent: formar ciutualitat, però, i amb tadans educats, amb el que puga vindre, valors, amb capaProjecte educatiu sobre Vicent Andrés Estellés elaborat per Vicent Luna i Susanna Francés. disposar d’alguna citat crítica, amb horeta per a tractar coneixements de la detingudament el que tenim més a prop és tre? ¿O depén tan sols de la iniciativa ben realitat més immediata i més propera, i quasi una quimera. Més encara en aquells intencionada, a vegades outsider, d’algun no simples dipòsits de nocions, fórmugrups o nivells que són «esclaus» dels mamestre o mestra preocupats per conéixer les, dates o classificacions. leïts llibres de text que han de suportar els la cultura i la història del poble i de la coTrobe que passats els anys, o les dècapobres alumnes de Primària i Secundària. marca on ensenyen? ¿En quantes ocasions des, molts continguts no són diferents als Caldrà, per tant, replantejar aquest entren als centres educatius persones que, que havíem d’estudiar en l’EGB o el BUP. arrelament a l’entorn en els PEC i en els Però, ¿quantes novetats tecnològiques, ciPCC i que puguem comptar amb escoles entífiques, socials i pedagògiques no hi i instituts, no sols compromesos amb el ha hagut en aquestes darreres temps? ¿I valencià –que ho estan i molt, sortosacom les han anat incorporant els nous ment–, sinó també compromesos amb la curriculums? Doncs llevat d’alguna ascultura local. No tinc en absolut intenció signatura nova (tecnologia, informàtica), crítica respecte al professorat actual i la en general, ben escassament. Aquest imseua meritòria tasca, sinó amb a les lleis mobilisme encara em preocupa més en el educatives tan desnortades que fan per que he apuntat abans: ¿En quin sentit el als nostres fills i com aquestes lleis influConeixement del Medi és realment tameixen negativament en la seua formació bé coneixement del medi més immediat? completa. És per això que cal que les lleis ¿En quin sentit la història comença amb la s’adapten als trets de cada centre, i no a història local i comarcal? ¿En quin sentit l’inrevés. I per això s’ha de sistematitzar la llengua parteix de l’estudi dels refranys especialistes en determinats temes locals la incorporació dels continguts locals i com ningú, ofereixen xarrades o explicao de les frases fetes pròpies i típiques de de l’entorn als curricula de les diferents cions als alumnes? Per posar un exemple, cada poble? ¿O s’estudia la literatura parmatèries, per cursos, alhora que s’han de per a tractar la Renaixença caldria partir tint d’escriptors locals o propers? desestimar els continguts inservibles o del poeta Pastor Aicart de Beneixama i I vaig un pas més enllà: ¿En quina meinútils, rebutjat, si cal, els llibres de text que Josep Martínez Sanchis, que en va sura els col·legis i els instituts de la coque els porten. El proper curs entrarà en publicar una monografia a Publicacions marca han incorporat als seus Projectes funcionament la nova llei per a 1r, 3r i 5é de la U.V., és la persona idònia per a doEducatius el coneixement de la cultura del de Primària, aprofitem l’ocasió per renonar uns pocs coneixements als alumnes medi més immediat? ¿Com ho han intevar l’eduació en el nostre interés, el dels de 4t d’ESO o 1r de Batxillerat dels IES grat curs rere curs i de manera ben gradualumnes, i no en el del ministre Wert. ❦ de Biar, Banyeres de Mariola o Bocairent. ada en els Projectes Curriculars de Cen-

«La llei educativa del PP no deixa temps per a formar ciutadans educats amb valors i capacitat crítica»

Juny 2014

Barcella | 19

Utopia L’etimologia i les definicions han de ser estrictes. Però l’actualitat porta en ocasions a ampliar, no les arrels lingüístiques, sinó l’amplitud de significats. Les biblioteques, per sort fa temps, ja no són llocs on sols es guarden llibres. Avancen, per desgràcia sovint només en teoria, amb les necessitats dels seus usuaris. Engreixen el seu catàleg al nostre favor. Per això, la música i les pel·lícules en formen ja una part fixa. Agafar un llibre, endur-se un cedé que acompanya la lectura i tancar l’experiència veient la versió cinematogràfica d’aquest llibre en DVD. Tot això gratis, en la majoria dels casos. Fins a ací tot és bàsic. S’ha escrit molt sobre les biblioteques, s’han classificat, ordenat, tancat, obert i fins i tot estudiat, com a element. Aquest no és el tema. Tothom sap que són una col· lecció organitzada destinada a l’ús i l’accés sense límits a la informació, cultural i no cultural. Així hauria de ser. Però cal dir que en massa ocasions es converteixen en tombes, testimonis muts dels processos culturals de qualsevol societat. ¿Vols saber quina és l’opinió d’un Govern sobre la cultura? Mira les seues biblioteques publiques. Una frase de Borges encerta sobre allò que vaig veure a Stuttgart, una ciutat més coneguda per la casa Porsche, Mercedes i una editorial de petits llibres grocs. Borges ja va dir que «el paradís seria algun tipus de biblioteca». Però abans de seguir m’agradaria aclarir un punt. Per desgràcia estem estigmatitzats per la situació actual. Cansats igual de sentir que allí és tot millor que no ací. I oblidem que la cultura moltes vegades no és una qüestió nacional sinó local. A Alemanya no és or tot el que lluu. A Alemanya, també hi ha teatres sense diners, museus inútils i biblioteques precàries. El paradís no està al nord dels Alps. Però tornem a Borges. La biblioteca publica situada a la Mailenderplatz de Stuttgart, en ple barri d’Europa, és un edifici ben fet. L’arquitecte sud-coreà Eun Young Yi va dissenyar una obra arquitectònica d’allò més interessant. Es Barcella | 20

Enrique Bader

Edifici de la Stadtbibliothek Stuttgart.

tracta d’un cub el cor central del qual és una galeria de quatre pisos amb llum natural, que fa una funció de saló de lectura, arxiu i lloc de trobada. Tot en un. Més enllà de l’edifici, ple de simbologia, eficiència tèrmica, a més de la resta d’elements tècnics i estètics. Amb tot, el que de debò crida l’atenció, és la possibilitat d’emportar-te a casa no sols llibres, sinó també quadres. La Grafoteca ofereix mes de 2.500

«T’emportes un llibre, la música que l’acompanya, una pel∙lícula sobre l’autor i un quadre» obres originals de més de 1.100 artistes. Dibuixos, gravats, fotografies, collages, aquarel·les, etc. Una col·lecció, abans en un altre edifici, que des del 1976 creix, no solament oferint obra nacional sinó també internacional i actual. L’amable funcionària que aquella vesprada em va guiar ho va definir amb tot l’encert: «Art d’avantguarda per al saló». És a dir, t’emportes un llibre, la música que l’acompanya, una pel·lícula sobre el seu autor i, al damunt, un quadre per a mirar-te’l mentre passes de capítol. El fet de tenir obra artística

de nivell, a casa, és un luxe. Però ací s’ha convertit en un luxe gratuït. Lògicament, no són obres que es passen a la propietat del particular, però permeten gaudir-les amb tranquil·litat, canviar-les, esperar-les. Hom pot conviure amb un gravat, estudiar-lo meticulosament, admirar-lo, deixar que t’influïsca. I tot això, assegut al saló, al menjador o al lavabo. Com ho fa un amic. Encara que això és una altra història a banda. Es tracta d’acostar, un art impagable per a molts, a tothom. Sona a un concepte molt democràtic. Amb diners públics s’acosta al poble el que el poble desitja. Art gratuït. El Govern local tendeix la mà. Això pensen alguns. Però tot això es pot definir d’una altra forma, amb una frase típica alemanya, «és l’excepció que confirma la regla». Les biblioteques sempre seran una cosa utòpica. Un dels autors, que per desgràcia encara no he llegit tant com m’agradaria, devot dels llibres i les biblioteques, Umberto Eco, per mitjà dels seus personatges va dir que la biblioteca és una reserva de saber i que la seua única forma de preserva-lo seria evitant que arribe a qualsevol persona. I torna a obrir en els meus ulls aquesta dualitat. El saber i l’art, ¿haurien d’estar oberts a tothom? (Mai ho han estat.) ¿S’acabaran destrossant més encara si es converteixen en un bé comú? ¿O es troba simplement en les mans equivocades? Alguns creuen que seria la seua salvació, seria més perfecte. D’altres creuen que seria el seu final. Una qüestió és certa, siga com siga la resposta, cal cuidar-lo, acaronar-lo. Les biblioteques, per desgràcia o per fortuna (perquè tot el que té a veure amb la cultura és una resposta amb dos significats) sempre seran el mateix. Les biblioteques sempre seran llocs per a somiar. Llocs incomplets. Temples, basars, presons del saber. Per a alguns oblidats, o desconeguts, i per a altres rescatats. O potser es troba el problema en nosaltres mateixos. Tots sabem que les biblioteques existeixen, però pocs de nosaltres anem. ❦ Juny 2014

La raboseta de Pamis El record dels estius a la caseta amb els meus avis i Vicent, el meu germà, em du a escriure la història que em contaven d’una rabosa que vivia a la serra de Segària i baixava a menjar a Pamis, un llogaret d’Ondara, a la Marina Alta. Però, en voler arreplegar-la, he sabut que hi ha més d’una raboseta, que hi ha diversos contes amb finals diferents. Així que aquest estiu vaig gravar en vídeo diferents dones del meu poble perquè em contaren la seua versió, vist que no n’hi ha cap escrita. Cadascuna contava el seu conte particular i elles mateixa descobrien que el de la seua cosina o la seua veïna no era igual. Totes coincideixen en el fet que passava el dia de la festa de Pamis, en honor dels Sants de la Pedra, Abdon i Senén, però, els finals del conte i els companys de la rabosa, eren diferents. Observant les variacions, semblances i diferències, et dius, ¿per què passa?, ¿potser en altres pobles també saben aquest conte? ¿on hi ha contes com aquest? Gràcies a reculls de rondalles com els de Rafael Beltrán, Carme Miquel, Lleonard Torres, Rafel Giménez i Enric Valor, he descobert que sí. Les histories d’animals personificats són una part important de la rondallística valenciana. No sabem cert si escriptors con Isop, Lafontaine, els germans Grimm o Ramon Llull, eren els autors o els recopiladors d’aquestes històries conegudes arreu del Mediterrani, que constituïen les úniques lectures infantils i es difonien de manera oral, entre altres coses, perquè hi havia poca gent que sabés llegir. Ara bé, a més de l’origen, una de les característiques principals és l’adaptació al medi. El narrador, l’avi o l’àvia, introdueix elements coneguts i pròxims a l’oient —el nét o la néta—, com les festes del poble, la serra de Segària, la cova Fosca, el putxero i les pilotes (fassedura) que ajuden a reconéixer el relat com a propi. Després de llegir molts reculls de contes i rondalles n’he conegut algunes que coincideixen en alguns aspectes de versions de La raboseta de Pamis. Hi ha contes en què la rabosa i el company aprofiten les festes del poble per furtar. Juny 2014

Amàlia Pastor

La rabosa i el corb, Enric Valor, Ed. del Bullent.

Per exemple a Gata, on conten El llop i la raboseta, arreplegat per Josep Antoni Vallés, del Poble Nou de Benitatxell. Aprofitant les festes de Nadal, el llop i la rabosa baixaven a Gata, per a entrar a les cases i menjar-se les pilotes del putxero. La rabosa enviava el llop a tocar les campanes, perquè així la gent eixiria al carrer en pensar que hi havia foc. En veure que no n’hi havia, li pegaven una pallissa i, ell, tornant cap a casa, cantava: «Rabose-

«Les histories d’animals personificats són una part important de la rondallística valenciana» ta altera, altera, farta d’ous i cavallera, les pilotes del Ti Pepe l’Om, a la llomera». A Llaurí, trobem La raboseta, el rabosot i les festes de Sant Blai. Ací també volen furtar les pilotes. Quan acaben de menjar-se-les totes entre els dos, es queden dormits en un sequer. Les dones, en adonar-se’n, agafaren les graneres i anaren a per ells, cantant: «Si una rabosa has d’espantar, una granera has de comprar». La raboseta i el llop, el trobem a la serra de Montllober, comarca del Segrià, Lleida. Aquesta volta, la rabosa i el llop, van a Serós el dia de la festa

major a furtar els canelons. La raboseta l’envia a tocar les campanes i mentretant ella s’ho menja tot, sense deixar-li res. El llop és apallissat i ella, bruta que anava d’all-i-oli, li fa creure que està ferida. Aquest se’l carrega al llom per ajudar-la, i ella canta: «All-i-oli a la mollera, ben farteta i cavallera». En altres contes la coincidència és en el fet que el protagonista és un animal volador: un corb, una garsa, una àguila, que per a venjar-se de les malifetes de la rabosa, se la posa al llom per fer-la caure. En tenim exemples a Albaida, La raboseta i el corb, on un corb i una rabosa menjaven arròs caldós amb bacallà. Ella aconseguí que el corb es cremés el bec. Aquest, en venjança, li parla de les «bodes del cel» i la convida a pujar-li damunt. Quan estan pujant, va preguntant-li: «Raboseta, ¿veus terra? Un rogle com una era —contestà ella—. Un rogle com una saranda —deia més tard—, com un palmell, com un cigró» Fins que el corb ja troba que estan prou alts i la tira de dalt baix. A Castalla, La rabosa i el corb conta que la vespra del Corpus, el corb tornava de Mallorca de comprar formatge, en veure’l, la rabosa li preguntà d’on venia. En respondre que de Mallorca, li caigué el formatge de la boca i la rabosa es fa fer amb ell. El corb volia enganyar-la, així que li va fer creure que a Mallorca hi havia unes bodes plenes de menges delicioses. Ella munta damunt d’ell, se’n van anar cap a les Illes i li preguntava: «Corb, ¿com veus el món?» «Com una foia de gran — deia ell—, com una era». Fins que la tirà i mentre queia la rabosa va dir: «Si d’esta m’escape i no morc, no aniré a més bodes amb corbs.» «Regat o pallús», demanava per a caure blanet. Es va salvar perquè va caure en una bassa plena de tarquim. Només en dues versions de totes les que vaig escoltar de La raboseta de Pamis, ella cau dins del perol i s’ofega. Igual passa en altres rondalles com en Joan Ratot. Es diu que hi havia a Castalla un ratolí anomenat Joan Ratot. Un dia la seua dona estava fent olla de penques amb fesols menuts i porc, típic d’eixes terres. Quan ella se’n va anar al mercat, Joan Ratot, tot i les advertències de la dona, com tenia Barcella | 21

curiositat de veure que hi havia dins del perol, el va obrir. Amb tanta mala sort, que cau dins. En tornar a casa i veure el que havia passat, la rateta plorava desconsolada. A poc a poc, anaven passant per a conhortar-la: «Joan Ratot ha caigut dins del perol, la rateta sopa i plora. El pardalet s’ha trencat el piquet. El corb s’ha tallat l’ala. El bou s’ha arrancat les banyes. La figuera s’ha trencat la millor branca. La fonteta s’ha assecat». Cada participant afegia una desgracia i així no va quedar estaca en paret ni casa sense dissort. Al Carxe, un municipi murcià, però valencianoparlant, conten De la puça i el poll, que a Elx es coneix com el Pipiritxó. Es tractaria del mateix conte, però ara són una puça i un poll que estan fent l’olla. El poll cau dins i ella comença a plorar: «El poll, tastant tastant, ha caigut dins l’olla. La puça s’arrapa i plora. El pardal s’ha tallat una ala. La figuera s’ha trencat una rama i la font s’ha secat d’aigua». És molt semblant El pollet de la beata, de Banyeres de Mariola que és coneguda a Guadalest com Patufet o La rateta a Altea. En llocs més llunyans, a Sevilla, s’anomena La hormiguita presumida; a Lleó La mariposita i La cucaracha Martina y el ratón Pérez, a Veneçuela. Per acabar, contaré el conte de Pamis, millor dit, una de les versions de La raboseta de Pamis, la de Paquita Ginestar Martínez. La història que contaré va passar a Pamis, un poblet molt petitet però molt reboniquet. Pamis era molt conegut per les seues festes en honor dels Sants de la Pedra, Abdon i Senén, on es feien carrosses, processons i danses. El dia de la festa grossa, un predicador venia a dir missa major i, aprofitant que la missa i el sermó serien llargs, les dones posaven al foc una bona cassola amb una bona pilota. Però ara resulta que, prop d’allí, a la Cova Fosca, a la serra de Segària, vivien una raboseta i un rabosot que passaven molta fam. La raboseta, que era molt pilleta, la vespra li digué: «Rabosot, demà farem una cosa. Ens alçarem matí i ens posarem darrere de la Penya Plana i, quan olorem les olles de Pamis, baixarem. Tu aniràs a revoltejar les campanes perquè tots isquen de cap a fora i, mentrestant, jo entraré a les cases i posaré totes les pilotes dins un cabàs. Més tard, ens trobarem ací i ens ho menjarem tot». «Ben pensat», digué el rabosot. Dit i fet. L’endemà de bon matí, baixaren tots dos cap a Pamis. De seguida que Barcella | 22

arriben, el rabosot anà a tocar les campanes. Però en sentir repicar, les persones, estranyades per no ser hora de missa, eixiren al carrer. En veure que era el rabosot, van agafar bastons i graneres per acaçar-lo i pegar-li. Tant li van pegar, que la cua li van trencar. I el rabosot, més coent que un all, cap a Segària se’n va fugir. Mentrestant, la raboseta, molt guilopa ella, havia entrat pels corrals a totes les cases del poble. Cassola que destapava, pilota que es menjava; cassola que destapava, pilota que es menjava. I així va fer amb tots els putxeros que s’hi va trobar. No li’n va guardar cap ni una al rabosot. Farta com n’estava, se’n va tornar ben assaciada cap a la muntanya. Allí, gitada sobre la Penya Plana, amb la panxa ben grossa, es trobà el rabosot, que li deia: «Ai!, raboseta, que malalt que estic, m’han trencat la cua! Quin mal que tinc! Dóna’m, dóna’m una piloteta, sí, una piloteta, que tinc fam». «¿Piloteta?», afegí ella, «però si me les he menjades totes!». «¿I no me n’has guardat cap?», preguntà enfadat, «Doncs, ara t’apanyaré!». La raboseta arrancà a córrer muntanya amunt i el rabosot tirà darrere. En això que veu un corb, la raboseta li demana: «Ai!, corbet, salva’m, que el rabosot em vol menjar!». «Puja dalt de les meues aletes», li digué ell. I en un bot pujà dalt del pardalet per alçar el vol. Contenta com estava de fugir del rabosot, la raboseta anava cantussejant: «Raboseta altera, altera, menja ous i cavallera». En arribar molt alt, el corb li preguntà: «Raboseta, ¿veus terra?». «Sí», respongué, «veig Pamis, veig Ondara, veig Pedreguer!». Continuaren cap amunt i ella seguia cantant: «Raboseta altera, altera, menja ous i cavallera». «Raboseta, ¿veus terra?», tornà a preguntar el pardal. «Un rogle com una era», digué ella. I més, i més que van pujar. I de nou el corb: «Raboseta veus terra?». I ella respongué: «Un rogle com un garbellet». «Doncs, ja estem propet!», digué el corb. I tancant les ales, deixà caure la raboseta. ¿Sabeu on va caure? A l’almadrava, just a la voreta de la mar, on va fer un munt de pilotes tan gran que les dones de Pamis quan fan putxero ja no fan mai pilota, sinó que van a la mar, n’agafen una i la posen dins de l’olla. I conte fora, ves en bona hora, tu que estàs dins i jo que estic fora. ❦ Amàlia Pastor Granel (Ondara, la Marina) és pedagoga.

Juny 2014

Montserrat Abelló

Francesc Sarrió

Tarragona, 1918

Aventures i valors rurals

Tinc la raó clavada al cos

El tresor de Benasait, Maria J. Payà, 2014 L’autora, una enginyera agrònoma de Beneixama, ha publicat la seua segona novel· la, autoeditada com la primera, El piso de la calle Segura. Aquesta és per a un públic infantil, a partir dels vuit anys, i el perfil se situa en el segon i tercer cicle de Primària. L’acció transcorre en un poble imaginari, Benasait (nom de correspon a una partida del terme de Benei xa m a, d’origen musulmà i etimològicament relacionada amb l’oli). Una novel·la molt adequada per a lectors escolars que transmet uns valors que l’escola hauria de rescatar. ❦

Tinc la raó clavada al cos. L’esperit en defuig tot compromís. S’enlaira impulsat per una allau de dubtes, d’interrogants. Perquè quin altre designi, quin do és el que es troba latent dins de nosaltres, que ens permet navegar més enllà del raonar concís i ens obre inusitades portes vers aquesta llibertat que se’ns escapa, irreal llunyana, que potser no és sinó un miratge? Més enllà del parlar concís Denes, Paiporta, 2014

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E