Els nostres pobles i ciutats estan canviant per l’arribada de nous habitants provinents d’altres països i regions del món. Persones que encara no parlen la nostra llengua, que no coneixen les nostres tradicions i costums socials però que, tanmateix, venen a viure entre nosaltres per sempre. Si els deixem, vénen per quedar-s’hi. Els motius que els fan escapar les seves terres d’origen són d’allò més diversos: una fàbrica que tanca i deixa sense treball a cinc mil treballadors a Romania, una guerra a l’Iraq, la misèria permanent i la manca d’expectatives al Marroc o les polítiques d’espoli dels EUA a l’Amèrica llatina. La majoria d’aquestes persones arriben, busquen casa i feina, intenten aconseguir «papers» –tothom prefereix estar «legal» i no haver de tenir por de la Guàrdia Ci-vil–, duen els seus fills a l’escola, inten-ten seguir practicant la seva religió i busquen espais on poder reunir-se i, si s’escau, fer noves coneixences. Allò que podríem anomenar una vida «normal», com la nostra. Però no tot allò que rellueix és or. Nosaltres percebem els «forasters» de forma diferent i els furtem la possibilitat de formar part de la «normalitat». Si normalment estem ben a l’aguait del que fan els nostres veïns, per criticar-los tot seguit, el raser pel qual han de passar els nouvinguts és el de la farina fina. De seguida corren rumors i xafarderies sobre ells i, de sobte, de la nit al matí i sense ningú voler-ho, els nouvinguts deixen de ser persones, individus, i passen a formar part de l’estereotip que els hem creat. Un estereotip és un conjunt de carac-terístiques aplicat a un grup que es creuen certes per a tots els seus membres i que, normalment, són simplificacions, exageracions esperpèntiques o clares falsedats dels trets, comportaments i creences del col·lectiu. Hi ha estereotips positius –els italians són passionals i molt simpàtics– però la majoria dels que trobem creats per als nostres nous conciutadans solen ser negatius. Posem-hi
no es dóna entre persones, sinó entre dues formes de fer que es creuen, molts cops, irreconciliables. Seguint aquesta lògica, una persona que sempre haja viscut a València però que tinga família i casa al poble, serà una de nosaltres, mentre que una persona que visca al poble 365 dies a l’any, que s’alegre i sofresca per les mateixes coses que la resta d’habitants, però que haja nascut a un altre país, serà un d’ells. A més a més de la injustícia de no consi-derar membres de ple dret de la comunitat la gent que hi habita diàriament, aquesta disjuntiva entre nosaltres i ells afirma que nosaltres som un nosaltres homogeni i cohesionat. Tanmateix, nosaltres tenim ideologies, històries, famílies, desigs i situacions econòmiques diferents, de la mateixa manera que ells, tots «equatorians», poden ser indígenes quítxua, mestissos o blancs, poden ser de la costa o de la muntanya, ser camperols o obrers industrials. Veure la nostra i la seva pluralitat, trencar la barrera del nosaltres / ells, deixar d’acceptar i reproduir estereotips que només fan que «etiquetar» les persones sense fer-los justícia és un pas molt necessari perquè tothom puga viure dignament. Un dels elements que pot separar-nos és la llengua. Quan molta gent parla als nouvinguts en castellà, no se’ls està ni res-pectant ni fent un favor, sinó que se’ls està dient, indirectament: «tu no ets del poble, ets foraster». Fent això aconseguirem que mai no siguen part del poble i, a més a més, que la nostra llengua desaparega a poc a poc. Però més perillós encara que la barrera del nosaltres / ells i la distorsió i dolor que l’ús d’estereotips provoca, és la negació a una igualtat fonamental. ¿Tenen dret els nouvinguts a una casa com les nostres, amb mobles, calefacció i una nevera ben surtida? ¿Tenen dret a beques escolars i subsidis de l’Estat? ¿A cobrar el mateix pel mateix treball? ¿A bons vestits? ¿A tenir cotxe? ¿A iniciar els seus propis negocis? ¿A fer diners? ¿A viure millor que «nosaltres»? Preguntades directament,
© Barcella - 2002
Ara va debò: ¿estem a favor de la injustícia o de la igualtat?
Juny 2003
Aitana Guia i Conca*
I Festa de la Diversitat a Banyeres de Mariola, octubre de 2002.
«Un estereotip és un conjunt de simplificacions, exageracions esperpèntiques o clares falsedats dels trets, comportaments i creences del col·lectiu» un exemple, a la vall de Be-neixama es diu que els equatorians que han vingut beuen molt i s’emborratxen sovint, fan molt de soroll i tots ja tenen cotxe, dit en un to pejoratiu, inquisitiu...: «¿Com pot ser que ja tinguen cotxe si acaben d’arribar?» També es diu que els nouvinguts «no s’integren», que fan vida a banda. Per tal d’entendre el que significa aquesta forma de pensar, cal endinsar-nos en tres qüestions molt candents: la divisió nosaltres / ells; el mal que fan els estereotips i la negació de la igualtat fonamental que aquesta mentalitat comporta. Una de les coses més senzilles de pensar i reproduir és la divisió nosaltres / ells, sent nosaltres els qui «hem viscut ací de tota la vida» i ells els nouvinguts. Nosaltres som d’una manera, ells d’una altra. Quan hi ha algun conflicte, aquest
15