Page 1

Una societat mobilitzada Panorama

Resultats electorals

Entrevista

Damià Mollà

Qüestions L’altra Smara Un desencontre patrocinat entre Banyeres i Bocairent Ara va debò: ¿estem a favor de la injustícia o de la igualtat? L’alambí, herència dels àrabs Barreres de comunicació

Barcella verda

¿És el Pla Hidrològic un absurd?


Barcella

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 19 - juny 2003 Quadrimestral (febrer, juny, octubre) Edita:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Inmaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Vicent Olmos, Robert Palomera, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

Maquetació:

En el resultat de les eleccions locals i autonòmiques del 25-M tots els partits diuen que han guanyat, cosa que té seua lògica. En uns casos, conformar-se amb el còmput de vots és comprensible, en altres casos, ostentar que s’han arrancat més escons és un fet sense volta de fulla. Ara, els resultats del PP en les Corts li garanteixen una còmoda majoria parlamentària davant un PSPV-PSOE que, havent-la tinguda dotze anys seguits, ha de romandre en l’oposició una altra legislatura. L’Entesa hi ha mantingut la representació, i el Bloc, que no ha pogut superar una vegada més la barrera del cinc per cent, no hi té representació. Quant als resultats locals, el paisatge és un poc més variat. Tot i el domini en escons dels populars seguits de prop pels socialistes, els resultats obtinguts per L’Entesa i el Bloc condicionaran el color, i la ca-lor, d’un bon grapat d’ajuntaments. Sens dubte, ens trobem amb un panorama que ja es va iniciar en la legislatura anterior. D’alguna manera, les urnes han enfortit les bandes, han repartit més joc als extrems, als minoritaris. Atesa la situació postelectoral que s’ha produït, a pobles com Banyeres això podrà marcar la vida política amb un accent nou. Almenys, el canvi de polítics és el que primer s’hi notarà, i de política,

previsiblement, també. L’alcaldia de Banyeres, tret d’una legislatura en què l’obtingué el PSPV-PSOE amb el suport d’EUPV, ha estat «des de sempre» dirigida o ostentada per la dreta. Així, amb còmodes majo-ries, el PP local ha governat, i més sovint manat, amb una eficàcia discutible que no pot qualificar-se de massa brillant. Ha eixit del pas i ha fet el poble que vol o pot, i això sembla que ha complagut els votants que l’han apujat repetidament a la presidència de la Sala de Plens. Amb la sorpresa d’alguns i el temor d’altres, ara el PP s’ha trobat amb un vot de càstig que li ha tret la majoria absoluta: dos regidors menys que han passat a sumar-ne cinc per als socialistes. El Bloc, que ha obtingut un centenar més de vots, s’ha quedat amb els dos regidors que ja tenia, però aquests ara tenen la clau per a formar el futur govern municipal. Així, a Banyeres s’ha eixit de les majories absolutes i ara cal a-prendre la cultura del pacte i la negociació, sovint menys agressiva que la directa confrontació bipartidista. Sens subte és una situació més complexa, perquè requereix més esforços de comprensió i col·laboració, però pot donar també una política amb molts bons resultats municipals positius, naturalment per a tots els sectors socials del poble. És una nova etapa… ❦

Rafa Payá Crec que aquest candidat ve amb una bona disposició per a pactar.

tam-tam / Josep Miquel Martínez

Publicitat:

Enrique Sempere

Depòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

2

Febrer 2003


El PP repeteix majoria absoluta a la Generalitat Valenciana mentre que, als pobles de la Mariola, el PP i PSOE baixen en regidors i el Bloc i l’Entesa milloren els resultats anteriors Els populars han perdut un escó a la Generalitat Valenciana, però continua-ran governant. El Partit Socialista del País Valencià, en canvi, n’ha guanyat un i puja fins als 36, i Esquerra Unida es manté amb 5. Francesc Camps serà president d’un Parlament amb majoria absoluta. El PP es consolida també a les tres grans capitals i a les diputacions. A penes han apreciat desgast després de vuit anys de govern popular. Els socialistes només han aconseguit un escó més en l’hemicicle autonòmic i

Esquerra Unida, amb un lleuger ascens, manté el nombre de diputats. L’alta participació dels electors, més d’un 72%, ha posat més difícil que altres partits superen la barrera del 5% de vots. El Bloc s’ha quedat a tres punts d’entrar a les Corts. D’altra banda, i pel que fa a les eleccions municipals, el PP baixa als ajuntaments, del 43,2% al 42,9%; el PSOE puja lleugerament del 34,4% al 34,9%; el Bloc puja del 4,9% al 5,7% i l’Entesa es queda amb la mateixa xifra que les passades eleccions, el 5,9%.

Pel que fa a nombre de regidors, Barcella mostra els resultats electorals municipals dels pobles de la Mariola per a veure els vanvis que s’han produït en aquests ajuntaments. En aquest territori, el PP passa de tenir 96 regidors a tenir-ne 93; el PSOE passa de 70 a 62; el Bloc de 16 a 20 i l’Entesa de 1 a 11. La constitució d’alguns ajuntaments està pendent dels pactes que es realit-zen amb els partits minoritaris, que ara són decisius per a governar en alguns dels pobles de la Mariola. ❦

Alcoi 13

[2003]

12

[1999]

8

PP

[2003]

10

[1999]

1

PSOE

[2003]

0

[1999]

3

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

1

[1999]

ALTRES

Cocentaina 7

[2003]

7

[1999]

8

PP

[2003]

8

[1999]

1

PSOE

[2003]

1

[1999]

1

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Muro del Comtat 4

[2003]

5

[1999]

1

PP

[2003]

3

[1999]

8

PSOE

[2003]

4

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Ontinyent 10

[2003]

8

[1999]

5

PP

[2003]

7

[1999]

4

PSOE

[2003]

3

[1999]

2

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

1

[1999]

ALTRES

Agres 3

[2003]

4

[1999]

0

PP

[2003]

0

[1999]

0

PSOE

[2003]

0

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

4

ENTESA

[2003]

3

[1999]

ALTRES

Alfafara 3

[2003]

2

[1999]

4

PP

[2003]

5

[1999]

0

PSOE

[2003]

0

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Bocairent 4

[2003]

7

[1999]

3

PP

[2003]

2

[1999]

2

PSOE

[2003]

1

[1999]

2

BLOC

[2003]

1

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Banyeres de Mariola 6

[2003]

8

PP

Juny 2003

[1999]

5

[2003]

3

PSOE

[1999]

2

[2003]

2

BLOC

[1999]

0

[2003]

0

ENTESA

[1999]

0

[2003]

0

[1999]

ALTRES

3


Beneixama 5

[2003]

5

[1999]

4

PP

[2003]

4

[1999]

0

PSOE

[2003]

0

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

El Camp de Mirra 2

[2003]

2

[1999]

5

PP

[2003]

5

[1999]

0

PSOE

[2003]

0

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

La Canyada 8

[2003]

8

[1999]

1

PP

[2003]

1

[1999]

0

PSOE

[2003]

0

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Biar 5

[2003]

5

[1999]

6

PP

[2003]

5

[1999]

0

PSOE

[2003]

1

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Castalla 9

[2003]

9

[1999]

1

PP

[2003]

1

[1999]

1

PSOE

[2003]

3

[1999]

0

BLOC

[2003]

0

[1999]

2

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Onil 6

[2003]

7

[1999]

5

PP

[2003]

5

[1999]

1

PSOE

[2003]

0

[1999]

1

BLOC

[2003]

0

[1999]

0

ENTESA

[2003]

0

[1999]

ALTRES

Ibi 8

[2003]

7

© Barcella - 2003

PP

[1999]

6

[2003]

M. Josep Poquet al programa Colp d’Ull.

Tres dies després de guanyar el PP, comença la depuració de professionals a Canal 9 Tres dies després de la celebració de les eleccions, que van donar de nou la majoria absoluta al PP, la direcció de la 4

11

PSOE

[1999]

0

[2003]

1

[1999]

2

BLOC

cadena pública autonòmica ha iniciat una particular «neteja» sobre els qui es van significar contra el procés de privatització o tenen alguna vinculació amb organitzacions o partits d’esquerra. Després de ser confirmades cinc destitucions el 27 de maig, el dia 29 es va comunicar a la productora de Colp d’Ull que l’espai deixarà d’emetre’s passats quinze dies. El productor i director d’aquest programa, Rafael Alborch, va ser l’encarregat d’organitzar la festa de fi de campanya del PSPV i la conductora del programa, Maria Josep Poquet, va ser la primera signant del manifest contra la privatització de RTVV. La redactora de Ràdio 9, Reis Juan, ha estat apartada dels informatius, on duu més de vuit anys. Reis Juan va ser la conductora d’un dels programes de cultura que major audiència va tenir en

[2003]

0

ENTESA

[1999]

5

[2003]

0

[1999]

ALTRES

la programació i que va ser suprimit pocs dies després que el PP va obtenir la majoria absoluta en 1999. Ara, sense més explicacions, la periodista passarà a gravar anuncis promocionals. Reis Juan es va presentar a les passades eleccions municipals amb el número u de la llista del PSPV a Riba-Roja de Túria. Els periodistes més veterans de la casa asseguren que hi ha una nova «cacera de bruixes» com ja va ocórrer després dels comicis de 1999, quan es va arribar fins i tot a l’extrem de denunciar-se l’existència d’autèntiques llistes negres de professionals que, en la majoria dels casos, van ser relegats a l’ostracisme. Els professionals represaliats que no van poder ser acomiadats per la direcció de RTVV van passar a la programació de Punt 2, el segon canal autonòmic, que té menys audiència. ❦ Juny 2003


Timonets i argelagues Barcella

© Barcella - 2003

Timonet a la filà Maseros de Banyeres per l’acurada exposició etnològica que han organitzat amb motiu del 75 aniversari de la seua fundació.

Argelaga a l’arquebisbe de València i al vicepresident de la Generalitat Valenciana pels seus retards en arribar a Banyeres. No costava res demanar disculpes als centenars de veïns que [des]esperaven.

Rosa Solbes, presidenta de la Unió de Periodistes, a la conferència que va fer a Ontinyent.

5é Aniversari de Vilaweb Ontinyent El periòdic digital Vilaweb, edició Ontinyent, va celebrar a principis de març el seu 5é aniversari amb la presència de la presidenta de la Unió de Periodistes Valencians (UPV), l’alacantina Rosa Solbes. En l’acte, al qual assistiren una representació de persones que exerceixen el periodisme a la Vall d’Albaida, l’exdirectora de Ràdio Nou i actual redactora de RTVE va passar revista als diferents aspectes que afecten la professió periodística, entre els quals hi destacaren les dificultats que ha de sofrir hui en dia el professional per tal d’aconseguir l’objectivitat necessària. Solbes va dir que «en moltes ocasions, l’empresa privada, al servei d’uns interessos concrets, limita la llibertat d’expressió i propicia la manipulació de la notícia». Per això, «l’empresa pública

ha de vetlar per tractar d’aconseguir eixa objectivitat». Com exemple concret, va parlar de la manipulació descarada i la utilització partidista de Canal Nou per part del PP. Va qualificar la situació que s’està vivint davant la privatització anunciada com un «esperpent intolerable», degut a la limitació imposada en la participació i la gestió de l’entitat pública. Solbes va dei-xar ben clar el recolzament de la UPV a tots els professionals que estan lluitant per la dignificació de la seua professió. L’acte de celebració continuà a Bocairent amb una manifestació sota el lema de «No a la guerra» davant la webcam situada a la plaça de la localitat. Les activitats van acabar amb un sopar de germanor en un maset fester, el qual va ser amenitzat per l’actor alcoià Xavi Castillo de Pot de Plom Teatre. ❦

Es presenta el llibre Història de la Vila de Bocairent

la Cava de Sant Blai i la presentació d’aquest llibre. Joan Castelló, responsable del Museu Valencià del Paper de Banyeres de Mariola, va presentar l’acte. Van estar presents a la taula els dos autors del llibre, Abel Soler, historiador de la Universitat de València, i el bocairentí Josep Antoni Ferre. El llibre fa un repàs de la història del poble des de la prehistòria fins als nostres dies. La publicació té 360 pàgines i ens presenta els fets històrics de manera novel·lada i amena, però sempre estructurada i fidel a la història de Bocairent. ❦

El passat 2 de maig es va presentar a la Casa de la Joventut el llibre Histò-ria de la vila de Bocairent. Editat per l’ajuntament d’aquest poble, va estar envoltat de polèmica perquè, pocs dies abans, la Junta Electoral de Zona havia ordenat la suspensió de diversos actes protocol·laris programats pel consistori durant el periode electoral, entre d’altres, la col·locació de la primera pedra de l’Institut de Bocairent, la inauguració del Museu de la Neu a Juny 2003

Un timonet a la gent dels pobles de la Mariola per manifestar-se, sense por, en contra de la guerra.

Argelaga al govern municipal de Banyeres pels accessos a la zona d’acampada del Molí l’Ombria plens de clots. Les infrastructures s’han de mantenir i millorar.

Més timonet per als ciutadans dels pobles de la Mariola per l’alt índex de participació en les eleccions municipals i autonòmiques.

Argelaga a la Comissió de Festes de Banyeres perquè, en limitar la pólvora a 1 quilo per fester, ha provocat que la gent haja hagut d’anar a buscar-ne a altres llocs.

Timonet a Vilaweb Ontinyent per la magnífica tasca d’informació que ha fet aquests darrers cinc anys.

Argelaga al PP de Beneixama perquè va desviar un viatge gratuit –al qual s’havien apuntat moltes persones majors– per a dinar a Torrevella, cap a un míting de Zaplana a Alcoi. La gent gran va protestar per aquest engany lamentable. 5


Un any més, els alumnes dels diferents centres de Banyeres de Mariola han participat en el Premi Sambori, un concurs de redacció per als escolars de tot el País Valencià. Aquesta important participació ha donat els següents resultats en la fase comarcal de l’Alcoià i el Comtat, en la qual es classifiquen tres redaccions per a accedir a la fase final de tot el país: Beatriz Soriano Berenguer del col·legi Fundació Ribera en la categoria de 5é i 6é de Primària amb la redacció El roure màgic; Glòria Conejo Molina de l’IES Professor Manuel Broseta en la categoria de 1r i 2n d’ESO amb la redacció El rei dels fantasmes. D’altra banda, s’ha publicat a l’IES Professor Manuel Broseta el núm. 16 de la revista Jo què sé, elaborada des de l’optativa de premsa de l’Institut. Com a novetat, es podrà visitar a la pàgina web del centre: www.banyeres.com/iespm broseta/depvalencia. ❦

© 1983

Nova representació del Pas de l’Hort

El dia 18 d’abril, Divendres Sant, va tindre lloc a Bocairent una nova escenificació del Pas de l’Hort. Es tracta de la representació de la passió de Jesucrist. Es fa en diferents escenaris naturals del poble (enguany el passeig la Derrota, el col·legi Lluís Vives i la plaça de Bous). La idea original és de l’any 1950 i s’ha representat des d’aleshores alguns anys. Des de l’any 2000 hi ha una comissió organitzadora que prepara la representació cada tres anys. La posada en escena està a càrrec de gent del poble. Enguany, 450 persones han col·laborat entre actors, decorats, escenaris, efectes de so i llum, etc. També hi col·laboren l’Ajuntament, Diputació de València i nombroses empreses i comerços locals. Aquesta és la representació de la Passió més important de les Comarques Centrals. ❦ 6

© Barcella - 2003

Premi Sambori

El president de la Generalitat als informatius de Canal 9.

[Levante-EMT, 5-6-2003]

...Però pitjor és perdre Juli Esteve

[…] La televisió, en efecte, ha jugat un rol decisiu, no tant els 15 dies de campanya, del tot insuficients per contrarestar anys sencers de manipulació, sinó a llarg termini. Els mitjans audiovisuals, els que més atén el ciutadà, són els instruments que propaguen el canvi social que viu Espa-nya. Fa anys que la televisió enalteix els valors més conservadors i insolidaris i elabora així un missatge estratègic que s’instal·la fermament en l’opinió pública. Si hi ha eleccions, el poderós aparell mediàtic del PP ho té fàcil: només ha de reforçar el discurs de fons amb la propaganda conjuntural: ahir, aigua per a tots; hui, que vivim els anys millors de la història; i demà, com d’inepta i traïdora és l’oposició! […]. En el cas de Canal 9, a més, la programació ha fet fugir, potser amb tota la intenció, els sectors cultivats de l’audiència per fidelitzar a canvi les capes populars, en teoria votants d’esquerra, menys il·lustrades i potser per això més manipulables. És precisament a eixe electorat a qui el PP ha fet arribar dia sí dia també imatges defectuoses dels candidats progressistes o els ha condemnat a la inexistència televisiva, és a dir, a la inexistència. Dues setmanes de joc una mica més net a última hora no poden reparar el dany antic que el govern ha infligit als rivals. […] Sense un terratrèmol polític, mentre quasi tota la televisió –i la ràdio– que es veja al País Valencià pertanya a l’òrbita zaplanista, l’esquerra tindrà ben difícil guanyar unes eleccions autonòmiques. ❦ Juny 2003


El sentiment contra la guerra a l’Irac ha recorregut el món. L’opinió pública mundial ha cridat en tots els idiomes «No a la guerra.» Ciutats com Roma o Berlín han viscut les manifestacions més grans de la seua història. Milions de persones, en els cinc continents, han eixit al carrer abans de l’inici del conflicte (15 de fe-brer i 15 de març), i el dia que va esclatar (20 de març). Armats de pancar-

ha comportat més protestes espontànies a les grans ciutats de tot el món i ha mobilitzat els ciutadans dels pobles de les nostres comarques. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques, el 95% de la població espanyola ha estat en contra de la guerra d’Iraq. Barcella resumeix una de les mobilitzacions més grans que ha viscut la societat civil des de la transició a la democràcia.

Una societat mobilitzada Barcella

tes i lemes, han recordat cada dia als governants el seu absolut rebuig a una guerra contra la població civil Iraquiana. Barcelona i València han acollit protestes multitudinàries. 1.000.000 persones han marxat pel centre de Barcelona i més de 200.000 a València. L’inici de la guerra

© Barcella - 2003

Diari d’una guerra

Manifestació contra la guerra, plaça d’América, València, 22 de març de 2003.

Dels milers d’activitats que s’han organitzat arreu del món, Barcella presenta una mostra representativa del que ha passat més a prop, als pobles i ciutats de Catalunya, de València i els pobles de la Mariola. Alcoi, 1 de febrer La Plataforma per la Pau de l’Alcoià-Comtat organitza una concentració de protesta contra la guerra d’Iraq a la plaça d’Espanya. Bocairent, 8 de febrer El Bloc presenta una moció contra la guerra que s’aprova amb els vots de tots els grups polítics, també amb els del PP, els quals manifesten que «estan en contra de la guerra però no amb els arguments del Bloc» que demana que es respecten les resolucions de Nacions Unides i s’aturen els plantejaments bel·licistes dels Estats Units i de Gran Bretanya. Bocairent, 13 de febrer Es presenta a Bocairent la Plataforma per la Pau de la Vall d’Albaida. La integren membres d’Esquerra Unida, el Bloc, el grup de danses Els Cardaors, l’associació cultural Bekirent i altres persones a títol personal. Juny 2003

Món, 15 de febrer El món està davant la manifestació col·lectiva més gran de la història. Mai abans la societat civil havia estat capaç d’organitzar-se en un període tan curt de temps per convocar un moviment de protesta d’abast mundial.

Bocairent, 23 de març Concentració de protesta convocada per Aturem la Guerra.

Món, 20 de març Estats Units comença l’atac a Iraq.

País Valencià, 26 de març El Sindicat d’Estudiants del País Valencià convoca una vaga d’estudiants i manifestacions de protesta contra la guerra.

Alcoi, 20 de març A la plaça d’Espanya es concentren un miler de ciutadans convocats per la Plataforma per la Pau. Un grup d’escolars col·loca dues pancartes contra la guerra en la balconada principal de l'Ajuntament i son retirades i trencades per ordre del Govern municipal del PP. Ontinyent, 21 de març El concert de Lluís Llach es converteix en un acte més de protesta per la guerra. Països Catalans, 22 de març Segons la Plataforma Aturem la Guerra, es manifesten dues-mil persones a Alcoi, dues-centes-mil a València, un milió a Barcelona…

Catalunya, 25 de març Moltes ciutats i pobles fan una perolada espectacular contra la guerra.

Bocairent, 27 de març Més de dues-centes persones participen en la concentració contra la guerra. País Valencià, 27 de març Les Corts Valencianes son l’únic Parlament de l’Estat espanyol que no es pronuncia sobre la guerra d’Iraq. La presidenta, Marcel·la Miró, retira la paraula fins a vint vegades consecutives als representants de l’oposició. Països Catalans, 26 i 27 de març Milers de persones s’afegeixen a la cassolada convocada per la Plataforma Aturem la Guerra fins a ben entrada la nit. A Barcelona es sent un soroll eixordador el 26 i 27. Això mateix passa a moltes 7


Espanya, 1 d’abril Es col·lapsen els servidors del PP.

València, 28 de març Marcel·la Miró suspén el Ple de les Corts Valencianes, per la protesta contra la guerra d’actors i actrius.

València i Catalunya, 2 d’abril La cassolada nocturna es torna a sentir amb força a les ciutats.

Alcoi, 15 de febrer de 2003.

de la Plataforma per la Pau per desplegar damunt del seu cos un cartell amb el rètol de «No a la guerra.»

Catalunya, 3 d’abril La Federació de Municipis de Cata-lunya convoca una reunió d’alcaldes contraris a la guerra de l’Iraq.

Països Catalans, 31 de març Els rectors de 18 universitats de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears condemnen una guerra que qualifiquen com «il·legal i il·legítima.»

Banyeres de Mariola, 5 d’abril Concentració de protesta de la plataforma Banyeres de Mariola per la Pau davant de l’edifici de l’Ajuntament.

Bocairent, 31 de març L’alcalde expulsa del Ple un membre

No crec en la pau Tello Navarro

© Barcella - 2003

No, no crec: En la pau dels papers i per decret. En la pau resultat d’una guerra. En la pau que marquen les agulles d’un rellotge. En la pau construïda damunt dels cadàvers.

Vaga d’estudiants a Banyeres de Mariola, 26 de març de 2003.

8

© Barcella - 2003

Banyeres de Mariola, 29 de març Concentració de protesta de la plataforma Banyeres de Mariola per la Pau davant de l’Ajuntament. Ontinyent, 28 de març La Plataforma per la Pau de la Vall d’Albaida convoca una manifestació.

Espanya, 2 d’abril Vaga i protestes d’estudiants d’ensenyament secundari contra la guerra.

Banyeres de Mariola, 29 de març de 2003.

En la pau de les armes i les bombes. En la pau de les mentides. En la pau només de rics i poderosos. En la pau que fa córrer la sang. En la pau que només deixa misèria. En la pau del pecat de la fam. En la pau que sembra la por. En la pau imposada per la força. En la pau que dóna els diners. En la pau de dictadures i autoritarismes. En la pau sense justícia. En la pau sense perdó. En la pau d’assassins i terroristes. En la pau feta per negocis. En la pau que utilitza la repressió. En la pau que és manipulada. En la pau fruit de la violència. En la pau dels camps de refugiats. En la pau de víctimes innocentes. En la pau que no respecta els drets humans. En la pau de la mort. No, no crec en aquesta pau.

Espanya, 10 d’abril Aturada general de dues hores. Alcoi, 12 d’abril La Plataforma per la Pau de l’Alcoià i del Comtat convoca una cadena humana que fa la volta als ponts d’Alcoi. València, 16 d’abril Amnistia Internacional convoca una vigília per les víctimes d’Iraq.

© Barcella - 2003

Banyeres de Mariola, 27 de març L’alcalde censura el missatge «No a la guerra» del Col·lectiu Serrella que pensava inserir al Teletext municipal. L’empre-sa JQ Producciones, es nega a incloure la pàgina perquè «podia ferir la sensibilitat de la gent.» Roberto Calatayud avala JQ Producciones i reafirma que, de cap manera, publicaran la pàgina.

© Barcella - 2003

poblacions del Principat. A València la cassolada del 27 és espectacular i es fa sentir a tota la ciutat d’una manera molt clara i contundent. El resultat supera, i de molt, les expectatives.

Manifestació contra la guerra a Alcoi, 15 de febrer de 2003. Juny 2003


després de matar tota la nit a pocs Crec que he estat convidat perquè he metres de l’hotel on dormia la premsa, escrit un únic llibre, un llibre periodístic no només tenien els ulls injectats en sobre un succés. Durant la recol·lecció Joan Manuel Oleaque sang. Tenien una estranya i sorprenent d’informació per a eixe treball, vaig ha-ver mirada de nervis i de por. de parlar amb molta gent criada al carrer, La revista Newsweek, fa poc, va amb molta gent que havia delinquit. Amb pu-blicar un llarg reportatge sobre els alguns, vaig parlar abans que infringiren soldats americans destacatas a Iraq. Entre la llei, i també després, quan ja havien altres coses, incidia en la por. No tant por comés el delicte i es trobaven pagant per a morir, com por a la perplexitat. Perquè ell en presó. En una ocasió, comentava semba que ni ells, en la seua intimitat, amb un amic fotògraf que em sorprenia tenen molt clar quin és el seu paper real que la inmensa majoria, des-prés del enmig del caos que ells mateixos estaven robatori, de l’atracament i, fins i tot, a punt de provocar. després de la violació, Tampoc ho sabien els canviaven la mirada. qui obrien el cap als seus Perquè per molt brutal germans en Ruanda. Ni i terrible que haguera estat els delinqüents que vaig el crim, la seua mirada entrevistar. es veia contagiada per la Aquesta guerra por. Una por rabiosa, de [d’I-raq] és una guerra fúria gelada, potser la por de personatges lamentaa ser definitivament gent bles, una guerra de apestada, potser també covards, de miserables. por a haver trasapassat És lògic doncs que els els propis límits, a soldats tinguen por. Des haver entrat en terrenys del dissabte, segurament desconeguts on el seu ja la tenen també els comportament tenia més a seus dirigents, i els seus veure amb els animals que simpatitzants. Està en la amb els és-sers humans. I mà de tots nosaltres fer, per als quals ningú no els un dia rere altre, que havia preparat, dels quals els polítics no s’obliden ningú no els sabia redimir. mai d’allò que els Conec periodistes ciutadans som capaços. que estigueren a Ruanda Han de saber que volem fa uns anys, quan hi millorar les coses. Que va haver la guerra que podem millorar el món. va devastar el país, i el I que no tenim por. ❦ còlera va acabar amb la majoria de supervivents Text llegit en l’acte que havien fugit al d’escriptors contra la Zaire. Almenys, un guerra, celebrat al Club pa-rell de reporters em Levante de València, el digueren que els assasUna dona plora a la porta de l’hospital Zmirli, on es van portar 17 de febrer passat. sins d’un i altre bàndol, els morts i ferits després d’una massacre en Bentalha, Alger.

Paraules

© Hocine - France Press - 1998

«Aquesta guerra és una guerra de personatges lamentables, una guerra de covards, de miserables»

Juny 2003

9


Sobre el fons èpic dels moros i cristians

2003, any de la Llegenda: enfrontar-se de nou a la tasca

Que les festes de moros i cristians que se celebren als nostres pobles arrosseguen un component antiislàmic és una cosa que hom sap des de fa temps. No debades, als anys huitanta, el sociòleg Antoni Ariño indicava a Festes, creences i rituals que «tots els elements de la festa tracten de remarcar exageradament la diferència existent entre moros i cristians. Són dos bàndols i dos móns enfrontats.» (p. 49), de manera que, en aquestes festes, afegia, «el moro és identificat directament amb el mal.» (p. 56). L’ambaixada, la cremà de la mahoma –allà on encara se celebra, com a Bocairent–, la conversió del moro... són molts els elements de la festa que manifesten una significació antimusulmana històricament heretada que atorga a les festes un aspecte que, sabíem, podia no agradar als musulmans que resideixen al nostre país. Tanmateix, des de la Transició, moment en què es van donar alguns passos per eliminar els signes més visiblement intolerants –la cremà de la mahoma–, la qüestió no havia tornat a ser plantejada seriosament, almenys fins fa uns pocs mesos. Va estar aleshores quan va aparéixer una nota emesa per les mesquites valencianes, tot qüestionant el fons èpic dels moros i cristians i mirant d’obrir un debat a l’entorn d’aquestes festes tan arrelades a la nostra terra. El problema quedava, així, de nou, plantejat. La sorpresa, per a mi, ha estat que aquell comunicat no ha sigut contestat per cap entitat festera, de manera oficial, amb un comunicat a la premsa o amb una missiva al col·lectiu musulmà que havia suggerit el susdit canvi de tarannà de les referides festes. Sembla, aleshores, que ha predominat la callada per resposta. Personalment, estime que l’interrogant suscitat pels col·lectius musulmans és suficientment correcte i seriós com per a meréixer una resposta igual de digna i, donat que els pobles i ciutats de la Mariola representen una de les zones on aquestes festes tenen una més arrelada tradició i una estima més indubtable, em pregunte: ¿no donaran aquests pobles i ciutats una resposta adequada a la nota emesa pels col·lectius musulmans?, ¿no estaran disposats a afrontar seriosament els desafiaments culturals que representa la diversitat cultural que ja comencen a experimentar? Parafrasejant el filòsof anglés John Locke: «¿On està aquell qui tinga l’intrepidesa per afrontar la recriminació, sempre a mà, que es llança a aquells qui s’atreveixen a dissentir de les opinions rebudes al seu país o capella» I «¿on trobar l’home disposat a suportar amb paciència els qualificatius d’extravagant, d’escèptic o d’ateu que, amb seguretat, li seran aplicats a aquell qui, per poc que siga, pose escrúpol respecte a qualsevol opinió comuna?». Com deia un amic fa uns mesos, en aquesta mateixa publicació, «el repte que suposarà la immigració en els propers anys ens mostrarà la dimensió moral dels governants i de tots els ciutadans en general.» Aquesta no és, sinó, una vessant més d’aquest repte. ❦

L’Associació de la Llegenda va nàixer amb un objectiu prioritari: representar la llegenda periòdicament, cada tres anys, i convertir-la en una tradició per a gaudiment de tots els veïns de Banyeres de Mariola, sobretot, dels més xicotets, estimulant així el coneixement i l’estimació a sant Jordi i a la seua llegenda, i oferint-los una proposta en la qual ells puguen participar activament algun dia, i fomentar d’aquesta manera l’estimació a les tradicions del seu poble. Amb el 2003 ha arribat la cita prevista: el dijous dia 4 de setembre, al parc de Vil·la Rosario, tornarà a ser representada la llegenda. Per a fer-ho possible, cal de nou la col·laboració entusiasta de molta gent. Des d’aquestes línies fem una nova crida a totes les persones que vau actuar. Us animem a participar de nou. Per a tots va ser una experiència gratificant que va re-compensar l’esforç més o menys gran que va suposar.

10

Jordi García Vilar*

© Barcella - 1999

© Barcella - 2003

Pablo Calabuig Gómez

Esforç que va fer possible un espectacle feliç que ningú de nosaltres no podrà mai oblidar. Fem una crida també a tots els col·lectius que vau participar. Amb allò que cadascú sabeu fer, vau enriquir i recrear extraordinàriament l’espectacle, amb la qual cosa us heu convertit en una part important de la Llegenda. També convidem a participar en la representació de 2003 a totes les persones i els col·lectius que vulguen afegir-se a aquest nou projecte. Així mateix, fem una crida a tot el poble de Banyeres de Mariola. Ens agradaria que continuareu acollint-la una vegada més, estimant-la com una cosa vostra, com una cosa de tots, com una cosa del nostre poble i recolzant-la amb la vostra presència el dia de la representació. Volem fer una menció d’agraïment a totes les persones que d’una o altra manera recolzeu aquest projecte, especialment als socis de l’Associació per la vostra singular adhesió. Ens afegim amb el nostre espectacle a aquest any jordià per excel·lència: 1700 anys del martiri de sant Jordi, 250 anys de la benedicció de l’actual temple parroquial dedicat a la Santa Maria i a l’invicte patró sant Jordi, 75 anys de la fundació de la Confraria de Sant Jordi i any de la inauguració i benedicció del monument a sant Jordi. Quedeu tots convidats a viure, una volta més, La llegenda de sant Jordi, el Drac i la Princesa. ❦ *Jordi García Vilar és president de l’Associació de la Llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa. Juny 2003


Vicent Berenguer Damià Mollà Beneyto va nàixer a Bocairent l’any 1946. Va fer el batxiller al col·legi dels pares Franciscans d’Onti-nyent, i a la Universitat de Barcelona i València va estudiar Dret, Economia i Sociologia. Des de fa una vintena d’anys és professor de Sociologia a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, ciutat on viu. Els seus treballs acadèmics, l’activi-tat investigadora i les publicacions són nombrosos i estan molt lligats a l’anàlisi de l’estructura social valen-ciana. Amb tot, l’obtenció del Premi Joan Fuster d’assaig, amb l’obra El valencianisme un joc de poder –editada aquell mateix any amb el títol De impura natione–, escrita junt amb Eduard Mira, provocà una àmplia polèmica al País Valencià. La causa és que presenta com a proposta fonamental la d’establir un diàleg entre les parts en conflicte (els catalanistes i els blaveros) respecte de la identitat cultural del País Valencià i l’inici d’un debat que duga a la resolució del problema nacional dels valencians. – ¿Quins són els teus records de menut? – Com que em van dur a estudiar a Ontinyent als deu anys, els meus records més intensos, curiosament, són els estius a la Mariola. Passava les vacances amb la família al mas de la Banyessa, prop de Banyeres i de la venta del Borrego, quan encara era una venta amb corrals i tot el tràfec de l’època. Com que era el moment de batre, em passava els dies jugant a l’era, damunt el trill, fent voltes darrere de la mula. – ¿Vas conéixer Banyeres? – Cada diumenge anàvem a missa, a peu, tota la família. Només eren tres quilòmetres, però l’última pujadeta, la del Morer, es convertia en un calvari per a tots. El franquisme encara no havia provocat les transformacions urbanes que coneixem tan bé. La imatge que tenia aleshores, tant Banyeres com Bocairent, la tinc encara present. Ara com ara, sovint m’adone que el franquisme ha passat –d’alguna manera–, però el paisatge arquitectònic no ha passat. És tristíssim. – O siga, que encara hi tornes a la Mariola. – Naturalment, encara continue passant-hi els estius, però ara en un xalet que em queda prop de l’antiga estació Juny 2003

Damià Mollà

«Manuel Broseta, els blaveros, Las Provincias i Madrid, tot un front virulent intentà desmuntar qualsevol intent de modernitzar políticament el país» del tren el Txitxarra. Cada any, espentat per una nostàlgia que no negaré, també solc fer algun sopar a la venta del Borrego. ¡El mes d’agost hi passa lentíssim, els dies són inacabables! És tota una experiència. – Però alguna reflexió et deuen provocar aquestes estades estivals. – Les constatacions salten a la vista. Bocairent, sortosament, ha aconseguit mantindre l’estructura tradicional. Banyeres, en canvi, ha tingut i té una projecció industrial molt important; en aquestes característiques poden buscar-se les raons de l’estat actual d’aquests pobles. Fa anys vaig fer uns articles sobre Alcoi i els pobles industrials del Vinalopó i pertot s’hi constaten i vestigis industrials molt

interessants. També a Banyeres, a Bocairent, on hi havia els batans o els molins de paper. – Sovint s’ha vist amb sorpresa que el relatiu aïllament no ha impedit que es desenvolupara una industrialització respectable. – Aquesta zona, quant a la indústria té un dinamisme innegable, sempre provoca i demana més reflexions. Compraven els telers a Barcelona i exportaven cap a Madrid. D’alguna manera, per damunt de les evidents vinculacions, des de la Mariola sempre ha estat més difícil anar a València que no a Madrid. És evident que hi ha un poder econòmic i una respectable capacitat d’organització empresarial, que caldria traduir-se al poder polític, que encara hauria de millorar molt més. La creació de polígons industrials, com ara el de Bocairent, pot ser un aspecte clau des d’ara en avant. Com també l’adopció de mesures eficaces per a fer compatible per als residents l’ús del cotxe als nuclis històrics. – A banda de la teua activitat en l’àmbit de la sociologia, ¿quins fets provocaren que s’escriguera De impura natione? – Com és evident, hi havia alguns precedents (Fuster, Ninyoles, Mira, Guia, etc.), però també em va esperonar molt una estada a la Universitat de Prada, l’any 75. Allí vaig veure que hi havia dues maneres de ser, mentre que els catalans ballaven sardanes en les estones de lleure, els valencians feien filades de moros i cristians i tiraven coets i petardos, i cada dia me’n sorprenia. És clar que s’hi compartien moltes coses, però les singularitats no podien amagar-se. Reivindicar aquesta singularitat, en aquest cas la valenciana, pensava i pense que ha de ser positiu per a acceptar la nostra identitat nacional. Una idea que causà una gran provocació fou plantejar que el valencianisme, sense qüestionar els lligams lingüístics i històrics, havia de lluitar per obtindre, per al País Valencià, el millor de Madrid com també de Barcelona. I s’armà el cacau. Crec que amb la Batalla de València tots vam perdre, encara que en el present alguns aspectes que hi apuntàvem Eduard Mira i jo asseguraria que ja es troben menys demonitzats. – ¿Joan Fuster, o el fusterianisme, era i encara és una provocació cons-tant? – Crec que estem d’acord que Joan 11


Fuster, si no la història, sí que inaugura al País Valencià l’edat de la raó, i la seua passió pel país potser li impedí de ser un polític, però fou un intel·lectual amb una altura indiscutible. Tot el que ell ha pensat i escrit sobre el nostre país és utilíssim. Que el nacionalisme valencià serà d’esquerres o no serà era –i és– una idea genial, sobretot si tenim en compte que fa quaranta anys la joventut universitària occidental ho era, sobretot, d’esquerres, i pretenia donar una resposta ètica al filisteisme de l’Europa de postguerra. La idea de l’esquerra, si pensem en el Che Guevara, el Tercer Món, tingué un gran atractiu, però els processos d’industrialització modifiquen de manera constant la societat, i el nostre país és complex. La novetat de Fuster és que contribueix a la creació d’un moviment que s’il·lusiona en la construcció del país, però la traducció de les seues idees a la política no cala, és un missatge massa racional, perquè rebutja el vernaclisme i això provoca la radicalització i el fenomen blavero. – Vist des d’ara, la Batalla de València, significà una operació molt productiva per al secessionisme, ¿pot ensenyar-nos alguna cosa? – És evident que la ciutat de València marca molt clarament la política del país i la dreta, la dreta franquista més intransigent, com s’ha vist, no podia permetre la pèrdua de la seua hegemonia. Curt i ras, aquesta dreta, la de l’UCD de Suárez i Abril Martorell, aconseguí que els valencians no accediren a un Estatut per la via de l’article 143, i per tant no considerada històrica, amb les àmplies competències que preveu l’article 151. No és poca cosa. I recordem que Albinyana, el president del Consell Preautonòmic del País Valencià, aconseguí el requisit que el 95 per cent dels

12

ajuntaments estigueren a favor de l’article 151, i que aquests representaren el 95 per cent de la població del país. Des de la manifestació d’octubre de 1977 fins a 1981, amb l’obtenció de l’Estatut d’Autonomia, Manuel Broseta, els blaveros, Las Provincias i Madrid, tot un front virulent intentà desmuntar qualsevol intent de modernitzar políticament el país, en nom de la suposada invasió catalanista. Tinguem en compte que l’Estatut no recollí allò que hi havia de més positiu en cadascuna de les posicions enfrontades, sinó els vetos d’ambdues parts. Va ser una batalla des-igual, on les dues parts perderen, però més el fusterianisme, tot i que determinades actituds del PP de l’omnipresent Zaplana demostren, entre altres coses, que la radicalitat de l’ideari antiintel·lectualista d’Unió Valenciana no té tre-llat i és probable que acabe dividit o engolit per altres partits. – O siga, que tornem on érem, ¿el

«És difícil veure una voluntat de nació quan mires les Corts» nacionalisme polític, si existeix, ha de buscar-se dissolt en els partits majo-ritaris...? – És difícil veure una voluntat de nació quan mires les Corts, estem governats per homes de Zaplana, tots han estat regidors de Rita Barberà, i és una dreta que, pel que veiem, està sabent traure rendiment a l’estancament, la divisió i el silenci del fusterianisme. El nacionalisme no té necessàriament components de classe, però la carta clau en la partida del poder no vol o no sap jugar-la la dreta vernacla i, si mires cap a l’esquerra, ausades que amb la seua actitud no incita massa a la supe-ració, més enllà de les convencionals proclamacions periòdiques. Des de comarques, les actituds combatives i els resultats aconseguits, tot i la discreció, són lloables, però el nacionalisme modern ha de ser urbà, les ciutats són el motor d’un país i en el cas valencià em sembla que no es dóna per ara la millor sintonia. Encara tenim pendent refor-mular el nostre nacionalisme, des de les tesis fusterianes i des de les demandes més respectables del ratpenatisme, en-teses de manera

complementària, perquè si no tenim veu a les Corts, i també a Madrid, la provincianització i el regionalisme augmentarà. – Sembla que la tendències que apunten no criden precisament a l’optimisme. – Jo ara sóc un simple observador, els anys de la polèmica han passat. Ales-hores, si més no, la qüestió nacional va cobrar una actualitat i una presència quotidiana que potser no s’havia donat abans. Ara, davant la crisi de valors i les tendències a la globalització, la reflexió crítica i la recerca de models propis alternatius és fan més necessaris que mai, perquè la pobresa del pensament i la reflexió socialdemòcrata es troba en uns nivells molt crítics. Caldria seguir perquè, després de tot, els valencians tenim futur i hem de fer que hi haja una «tercera via» possible per al nostre país. – ¿Personalment, com vas encaixar aquesta polèmica, t’has reconciliat amb el llibre? – Hi ha dues fases: una primera que aplaudeix els plantejaments a Las Pro-vincias i El País, però més que res al Levante que va jugar un paper essencial, ja que dedicava una pàgina diària al tema. Un dia, a partir d’un article de Josep Vicent Marqués, que ho rebutja tot per no ser una positura de classe, començaren les crítiques i els atacs des del nacionalisme d’esquerres. Però pense que el llibre continua sent una referència ben vàlida per construir una societat nacional valenciana. Per cert, recordant la Mariola, el proper dia 9 hi ha un homenatge a Manuel Broseta... Crec que podia haver estat un dels millors polítics del país. Vam enraonar molt i després de reunions amb empresaris i premsa va ser assassinat... ¿Per qui? ¿Per què? A ETA el nostre problema li la bufava. ❦

Juny 2003


© J. C. Estany - 2002

Tot és pau. Són les 6,00 h i, com cada matinada, el nostre somni és interromput serenament per una veu amplificada que s’escolta lluny i que ens recorda que Al·lahu akbar (Al·lah és el més gran). És el muetzí de Smara (ciutat sagrada). Els nostres companys de haima encara dormen o, pot-ser, l’escolten també. Però ningú no diu res. Aviat eixirà el sol i acabarà amb la foscor i la fredor d’aquesta nit tan exageradament estrellada i, ales-hores, Nabiha ens entrarà puntualment l’esmorzar. El primer que vam observar, en posar els peus en terres africanes, és que ací els segons, els minuts i, fins i tot, les hores, tenen una altra dimensió, que «el no fer res» pot arribar a ser gratificant i que l’estrés és una malaltia de nazaranis (així com nosaltres els diem popularment «mo-ros», a nosaltres ens diuen nazaranis). Per això, Nabiha ha de ser de les poques persones en aquestes terres me-reixedora de l’adjectiu «puntual.» Nabiha és la mare de la família que tan amablement ens ha acollit els últims set dies. Té 38 anys, set fills i és viuda. La seua vida és tan senzilla i complicada com la de la resta dels 270.000 refugiats sahrauís que, des de fa 27 anys, sobreviuen als camps de refugiats localitzats en la hamada («allà on res no hi creix»), al sud-oest del desert algerià, després de ser expulsats del seu propi país per l’exèrcit del Marroc. Aquest conflicte, oblidat per la resta del món, comença quan l’Estat espanyol, pressionat pel Marroc i Mauritània, interromp les seues intencions de celebrar un referèndum d’autodeter-minació a la, fins aleshores, colònia del Sàhara Occidental. La Marxa Verda iniciada per Hassan II accelera el procés de descolonització i aquesta regió és abandonada literalment en mans de l’exèrcit marroquí, que comença la seua ocupació. El 1976, l’aviació marroquina bombardeja diverses localitats sahrauís amb fòsfor blanc i bombes de fragmentació (armes prohibides per la Convenció de Ginebra) i obliga els

L’altra Smara Joan Carles Estany i Manel Beneyto

Dones i xiquets sahrauís a Smara.

parets d’adob i un forat al mig. Tampoc no tenen carreteres però, l’ajut humanitari sumat a uns mecànics especialitzats en reviscolar vehicles, permeten veure un cotxe de Telefònica o un autobús que feia la línia plaça Catalunya-Tibidabo travessar els muntanyars amb un espectacular desordre circulatori. Totes aquestes deficiències i més no impedeixen que aquest poble intente estar perfectament organitzat, fonamentalment per les dones, ja que la majoria dels homes es troben al Front Polisari. Així doncs, tenen govern i institucions pròpies, un insuficient hospital, guarderies, escoles-taller per a dones i escoles per als xiquets. L’índex d’analfa-betisme durant l’època de colonització espanyola fou del 95% i hui només és del 5%). Ara mateix queda molt lluny aquell reclam que ens va atrapar en un primer moment: la Marató Solidària del Sàhara. L’arena, el xaloc, el sol, la manca d’humitat i de refe-rències i l’enorme distància fan d’aquesta prova un repte esportiu tan e-xigent com inoblidable. Tot i això, el record més gran que sempre guardarem dins del nostre cor és la immensa hospitalitat amb la qual ens ha acollit aquest poble, oferint-nos les poques coses que tenen i mostrant-nos una amabilitat infinita. Tampoc no oblidarem mai el somriure constant dels xiquets, les cabres pasturant per dins de casa ni les contí-nues i duradores sessions de te. Les tres tasses per sessió: el primer és amarg com la vida, el segon dolç com l’amor i el tercer suau com la mort. Ara, al final d’aquest viatge, tenim clar que tenim un deute amb aquesta gent. I una manera de pagar mínimament aquest deute és parlant a tots del que hem vist, fent-nos ressò de la seua situació injusta, demanant als nostres governants que no tanquen més els ulls i que afronten definitivament el problema, que no deixen que aquest conflicte s’enquiste més i que es pressione l’ONU perquè organitze el tant esperat referèndum d’autodeterminació. Tot allò perquè aquest poble veja acomplit el més senzill dels seus somnis: tornar al seu país. ❦

«Una manera de pagar mínimament el deute amb aquesta gent és parlant a tots del que hem vist, fent-nos ressò de la seua situació injusta»

Juny 2003

supervivents a fugir a l’inhòspit desert del sud de la veïna Algèria. És ací, en la hamada, on es van establir en diferents campaments de refugiats (wilayas), que simbòlicament se’ls va posar el nom de les ciutats que havien deixat allà lluny, al seu país (Smara, l’Aaiun, Dajla i Auserd). La vida quotidiana dels refugiats sahrauís és difícil d’imaginar. Envoltats quasi constantment pel xaloc –fort vent eixut, calent i arenós del desert– amb temperatures que a l’estiu arriben als 50ºC a l’ombra, sobreviuen en senzilles construccions d’adob i en haimes (espè-cie de carpa que abans es construïa amb pell de camell, ara amb lona). Aquestes ciutats improvisades i provisionals no disposen de cap infrastructura de pes; el poble sahrauí tampoc no acceptaria grans construccions que atorgaren un caràcter definitiu a la seua situació. Per això, no disposen d’aigua corrent. Acnur els facilita uns dipòsits familiars metàl-·lics i aigua. Tampoc no tenen corrent elèctric ni enllumenat públic. Gràcies a l’ajut humanitari, algunes famílies disposen de plaques solars. No disposen de clavegueram: l’escusat està format per quatre

13


Una qüestió, sense importància aparent, reapareix una i altra vegada en les converses dels banyerins: «la recuperació del terme municipal perdut». És un tema què, de tan recurrent, resulta ja avorrit. La rivalitat entre els dos pobles no és tampoc més original que les baralles entre pobles veïns com Ibi i Onil o Tarragona i Reus. Els darrers mesos, però, el tema s’ha revifat a Banyeres de Mariola pel presumpte «descobriment» d’un document que, per a alguna gent, és la Pedra Roseta que desxifrarà tot l’embolic. El mes de fe-brer, el periòdic Crónica de Banyeres afirmava que molts dels paratges de Bocairent podrien passar a dependre de Banyeres de Mariola. Sense entrar en el detall d’aquest litigi particular, resulten cridaneres les energies que alguns sectors han invertit en perpetuar el desencontre entre els dos pobles. Les dues administracions municipals i alguns grups culturals locals han patrocinat, fins ara, l’enemistat, encara que molts ciutadans estan ja un poc cansats d’aquesta història. L’estat de la relació actual és resulat de les accions i les omisions del passat. Hi ha bastants exemples. L’Adminis-tració de Banyeres, quan ostentava la presidència de l’encara embrionària Mancomunitat dels Pobles de la Mariola, va avortar el projecte. S’ha desaprofitat l’ocasió d’unir esforços logístics per a ser més competitius davant la mundialització de l’economia. Potser també hem perdut l’oportunitat d’augmentar la cohesió social d’uns pobles que tenen uns interesos molt semblants. Els ajuntaments de tots dos pobles, fins ara en mans del PP, han renunciat a tenir mancomunats una emissora de ràdio i televisió, un cos de bombers, la recollida de brossa, un polígon industrial com cal o la difussió comercial, cultural i turística d’aquest territori. Mentre alguns banyerins han estat ocupats en el passatemps de la «reconquesta del terme de Bocairent», Villena ha seguit treballant en el seu propòsit

veïns poden englobar la manera d’actuar d’uns quants milers de persones en una descripció simple per a dir que els cardaors o els banyeruts són d’aquesta o d’aquesta altra manera. Aquestes descripcions, per generals i inexactes, també son injustes. No sembla, doncs, que el foment de la divisió entre les persones siga una bona idea. És poc creïble que la vo-luntat profunda de la societat civil banyerina siga la de deixar-se voler per Villena i allunyar-se de Bocairent. A banda de la zitzània sembrada per l’oficialitat, molts ciutadans creuen que Banyeres i Bocairent estan condemnats a entendre’s. Una cosa és la brometa que es pot fer del veí, de la qual podem riure tots junts, i una altra és jugar-se la relació entre els dos pobles. Potser convé treballar la banda del cervell més racional i donar vacances al costat emocional. En un temps on les em-preses fan intercanvis co-mercials internacionals i les relacions interpersonals han inaugurat una nova era planetària amb l’ús d’Internet, no pot ser la prova més difícil entendre’s amb una gent que viu a deu quilòmetres, té els mateixos avantpassats, parla la mateixa llengua, celebra les mateixes festes, viu al voltant del mateix parc natural i treballa majoritàriament en el mateix sector productiu. Ens han fet viure massa temps d’esquenes i costa esbrinar el perquè. ❦

© Barcella - 2002

Un desencontre patrocinat entre Banyeres i Bocairent

14

Josep Miquel Martínez

Senyal a la carretera C-3113 de la Diputació d’Alacant.

«Molts ciutadans creuen que Banyeres i Bocairent estan condemnats a entendre’s» d’incloure Banyeres en la comarca de l’Alt Vinalopó. Radio Villena –potser l’emisora amb més audiència a Banyeres– no descansa mai i anuncia cada dia Las noticias de Villena y co-marca. Fins i tot han estat capaços de incloure als informatius notícies de Bocairent encara que han hagut de barrejar l’aigua de l’Alt Vinalopó amb la del Clariano. També hem pogut veure el nom Bañeres inclós en la capçalera del periòdic villener Comarca. La poca bel·ligerància del municipi banyerí en rebatre l’argument pot donar esperances a un pretendent que poques vegades ha respectat la identitat valenciana que té Banyeres de Mariola. És difícil d’entendre perquè alguns guarden silènci davant dels intents per fer migrar Banyeres de l’Alcoià a l’Alt Vinalopó, i alhora encoratgen la desunió entre Banyeres i Bocairent, dos pobles amb nombrosos vincles familiars. Els prejudicis i l’establiment d’uns patrons de comportament fixos dels

Juny 2003


Els nostres pobles i ciutats estan canviant per l’arribada de nous habitants provinents d’altres països i regions del món. Persones que encara no parlen la nostra llengua, que no coneixen les nostres tradicions i costums socials però que, tanmateix, venen a viure entre nosaltres per sempre. Si els deixem, vénen per quedar-s’hi. Els motius que els fan escapar les seves terres d’origen són d’allò més diversos: una fàbrica que tanca i deixa sense treball a cinc mil treballadors a Romania, una guerra a l’Iraq, la misèria permanent i la manca d’expectatives al Marroc o les polítiques d’espoli dels EUA a l’Amèrica llatina. La majoria d’aquestes persones arriben, busquen casa i feina, intenten aconseguir «papers» –tothom prefereix estar «legal» i no haver de tenir por de la Guàrdia Ci-vil–, duen els seus fills a l’escola, inten-ten seguir practicant la seva religió i busquen espais on poder reunir-se i, si s’escau, fer noves coneixences. Allò que podríem anomenar una vida «normal», com la nostra. Però no tot allò que rellueix és or. Nosaltres percebem els «forasters» de forma diferent i els furtem la possibilitat de formar part de la «normalitat». Si normalment estem ben a l’aguait del que fan els nostres veïns, per criticar-los tot seguit, el raser pel qual han de passar els nouvinguts és el de la farina fina. De seguida corren rumors i xafarderies sobre ells i, de sobte, de la nit al matí i sense ningú voler-ho, els nouvinguts deixen de ser persones, individus, i passen a formar part de l’estereotip que els hem creat. Un estereotip és un conjunt de carac-terístiques aplicat a un grup que es creuen certes per a tots els seus membres i que, normalment, són simplificacions, exageracions esperpèntiques o clares falsedats dels trets, comportaments i creences del col·lectiu. Hi ha estereotips positius –els italians són passionals i molt simpàtics– però la majoria dels que trobem creats per als nostres nous conciutadans solen ser negatius. Posem-hi

no es dóna entre persones, sinó entre dues formes de fer que es creuen, molts cops, irreconciliables. Seguint aquesta lògica, una persona que sempre haja viscut a València però que tinga família i casa al poble, serà una de nosaltres, mentre que una persona que visca al poble 365 dies a l’any, que s’alegre i sofresca per les mateixes coses que la resta d’habitants, però que haja nascut a un altre país, serà un d’ells. A més a més de la injustícia de no consi-derar membres de ple dret de la comunitat la gent que hi habita diàriament, aquesta disjuntiva entre nosaltres i ells afirma que nosaltres som un nosaltres homogeni i cohesionat. Tanmateix, nosaltres tenim ideologies, històries, famílies, desigs i situacions econòmiques diferents, de la mateixa manera que ells, tots «equatorians», poden ser indígenes quítxua, mestissos o blancs, poden ser de la costa o de la muntanya, ser camperols o obrers industrials. Veure la nostra i la seva pluralitat, trencar la barrera del nosaltres / ells, deixar d’acceptar i reproduir estereotips que només fan que «etiquetar» les persones sense fer-los justícia és un pas molt necessari perquè tothom puga viure dignament. Un dels elements que pot separar-nos és la llengua. Quan molta gent parla als nouvinguts en castellà, no se’ls està ni res-pectant ni fent un favor, sinó que se’ls està dient, indirectament: «tu no ets del poble, ets foraster». Fent això aconseguirem que mai no siguen part del poble i, a més a més, que la nostra llengua desaparega a poc a poc. Però més perillós encara que la barrera del nosaltres / ells i la distorsió i dolor que l’ús d’estereotips provoca, és la negació a una igualtat fonamental. ¿Tenen dret els nouvinguts a una casa com les nostres, amb mobles, calefacció i una nevera ben surtida? ¿Tenen dret a beques escolars i subsidis de l’Estat? ¿A cobrar el mateix pel mateix treball? ¿A bons vestits? ¿A tenir cotxe? ¿A iniciar els seus propis negocis? ¿A fer diners? ¿A viure millor que «nosaltres»? Preguntades directament,

© Barcella - 2002

Ara va debò: ¿estem a favor de la injustícia o de la igualtat?

Juny 2003

Aitana Guia i Conca*

I Festa de la Diversitat a Banyeres de Mariola, octubre de 2002.

«Un estereotip és un conjunt de simplificacions, exageracions esperpèntiques o clares falsedats dels trets, comportaments i creences del col·lectiu» un exemple, a la vall de Be-neixama es diu que els equatorians que han vingut beuen molt i s’emborratxen sovint, fan molt de soroll i tots ja tenen cotxe, dit en un to pejoratiu, inquisitiu...: «¿Com pot ser que ja tinguen cotxe si acaben d’arribar?» També es diu que els nouvinguts «no s’integren», que fan vida a banda. Per tal d’entendre el que significa aquesta forma de pensar, cal endinsar-nos en tres qüestions molt candents: la divisió nosaltres / ells; el mal que fan els estereotips i la negació de la igualtat fonamental que aquesta mentalitat comporta. Una de les coses més senzilles de pensar i reproduir és la divisió nosaltres / ells, sent nosaltres els qui «hem viscut ací de tota la vida» i ells els nouvinguts. Nosaltres som d’una manera, ells d’una altra. Quan hi ha algun conflicte, aquest

15


moltes persones dirien que sí. Però després, inconscientment i informal, comenten que «mira que tots tenir cotxe...», «¡has sentit parlar de fulanet [equatorià], s’ha fet pintor!», com si fos allò més increïble en la història de la humanitat. El pensament subjacent a aquests comentaris és que està bé que els nouvinguts tinguen suficient per a cobrir les seves necessitats bàsiques –amb la qual cosa ja estan millor que en el lloc d’origen i podem tenir la consciència tranquil·la– però que, un cop avancen en l’escala social, un cop poden fer-nos la competència als locals... aleshores les coses ja no estan tan clares. «Primer els de casa, després els de fora» o «de fora vindran que de casa ens trauran». Aquest pensament nega la igualtat fonamental dels nouvinguts, una igualtat que hauria de manifestar-se a les bones i a les dolentes. Aquesta mateixa igualtat és negada sistemàticament quan als nouvinguts se’ls paga menys que als «locals» i això és socialment acceptable. Contractar una equatoriana per tenint cura dels nostres ancians és, indubtablement, més econòmic que tenir a una veïna fent la mateixa feina, sobretot perquè se’ns cauria la cara de vergonya si haguérem de pagar-li a la veïna el mateix que li paguem a les llatines o marroquines. Per tal de fer front a aquesta situació, que només ens pot portar que desgràcies, rancors i injustícies, podem fer diverses coses. Podem, primer, acceptar que tant nosaltres com ells som diversos, que no tenim una sola «normalitat» i que, en un context plural i multicultural, tots hem de fer mans i mànegues perquè la comunitat funcione. ¿Això suposa fer un esforç per evitar crear i reproduir estereotips, negar-se a seguir la lògica «del local, primer» i adoptar, per exemple, la lògica de «tots som humans i veïns, a qui li fa més falta?» També podem començar a valorar les qualitats i les coneixences que podem

16

adquirir amb els nouvinguts: noves cuines, noves inspiracions per a les festes, coneixement de primera mà de la realitat d’altres països, cultures i religions del món, etc. Un exemple: per compte de creure el tanoca del president dels EUA explicant-nos en la televisió que tots els musulmans són terroristes, més ens valdria preguntar sobre la relació entre l’Islam i el terrorisme al musulmà que treballa amb nosaltres, al veí o al carnisser. Alguna gent afirma que cal tolerar el diferent. Jo no hi estic massa d’acord. Tolerar implica que el que fas no m’agrada però que «ho tolere», perquè sóc bo o perquè no tinc més remei, ja que la llei m’obliga, però no vol dir, de cap de les maneres, que m’agrade, que ho valore

«Cal que revisem els nostres valors morals i els apliquem a les persones més desvalgudes dels nostres pobles» o que estiga disposat a compartir res amb tu. Més que tolerància, caldria parlar de res-pecte. Respectar les diferències d’algú, les seves necessitats particulars i, alhora, exigir respecte per a la nostra pròpia idiosincràsia. Cap de nosaltres no té la veritat absoluta sobre els altres, ni pot imposar-los la seva forma de viure o pensar. Això ens duu a plantejar-nos quina és la millor manera de tractar les comunitats nouvingudes. Alguns defensen l’assimilació, fer dels nouvinguts una ombra del «nosaltres» dominant, que implica que només ells han de canviar; altres afirmen que no, que cal respectar fins a un cert punt la idiosincràsia dels nouvinguts i que ells han d’aprendre a viure entre nosaltres, cosa que anomenen integració; encara altres aboguen per la inclusió, que significa que tant la societat receptora com els nouvinguts han de fer, tots dos i de forma interactiva, esforços per tal d’adequar-se els uns als altres i poder conviure conjuntament. Aquest canvi per les dues bandes ha de fer-se des d’un plànol d’igualtat i amb a la voluntat d’aconseguir una societat on la pluralitat cultural, religiosa i ideològica vinga acompanyada per la igualtat legal i social. La tria del model que volem no és baldera. Si triem el primer, els nouvinguts

es rebel·laran contra una assimilació forçada; si triem el segon, la integració resultant seguirà els nostres designis i mai no serà justa i equànime; si triem la tercera via, la de la inclusió, trobarem molts obstacles en el camí però el resultat final pagarà la pena. No hem d’oblidar que estem fent una inversió per a tota la vida. Hi ha altres camins que cal recordar precisament per no trepitjar-los. El camí de la segregació racial o cultural establert a l’Egido, a Almeria, on els treballadors estrangers, especialment musulmans i negres, no poden llogar cases al poble, comprar a la majoria dels supermercats, seure’s al bus al costat d’una persona blanca o entrar als bars perquè la societat així ho estableix al marge de la llei. Podem triar ser com l’Egido: una ciutat sense llei. També podem triar el camí de la xenofòbia i el racisme, com han fet a Premià de Mar, al Principat de Catalunya, on han prohibit que la comunitat musulmana local construïra una mesquita en un solar de la seva propietat i amb els seus diners. Per tal d’allunyar aquests fantasmes, la millor opció sembla la inclusió. Aquesta requerirà que ens plantegem què fem, com ho fem, perquè ho fem i si paga la pena continuar fent-ho. Cal que revisem els nostres valors morals i els apliquem, amb major cura si es possible, a les persones més desvalgudes dels nostres pobles i ciutats. Cal que canviem, com a individus i com a comunitats, per a esdevenir millors persones i uns pobles i ciutats on realment paga la pena viure. És, potser, el moment de recordar que si totes les persones no tenen llibertat, ningú no és lliure, que si totes les persones no poden mantenir la seva dignitat, ningú no és digne. ❦ aitana_guia@yahoo.com *Aitana Guia i Conca és autora de La llengua negociada (València, 2001)

Juny 2003


© Barcella - 2002

Diàriament gastem un fum de productes que contenen components obtinguts per destilació com perfums, begudes alcohòliques, vitamines, amoniac, derivats del petroli, etc. La destilació és un procés on es calfa un líquid fins que els components més volàtils, l’un darrere l’altre, passen a la fase de vapor. Després es tornen a passar a líquids condensant-los. D’aquesta mane-ra aconsseguim separar una mescla de components aprofitant les diferents volatilitats de cadascun d’ells, bé separant els volàtils dels no volàtils, bé obtenint cada component de forma pura. Amb proves i errors, a poc a poc, l’ésser humà va aprenent a crear, destruir i usar, i eixos nous coneiximents van passant de generació en gene-ració i, fins i tot, a diferents cultures. El cas de la destil·lació no és diferent: són els egipcis els qui van avançar notablement en el seu desenvolupament i perfeccionament, ja que en aquesta cultura van adquirir molta importància els ungüents, les essències i els perfums. El conegut bany de Maria, li’l devem a una important destil·ladora de l’època anomenada Maria. Serà la ciutat d’Alexandria un dels principals focus d’expansió de coneixements, entre ells, la destil·lació. És ací on es té constància de l’existència d’un alambic primitiu que els àrabs, molts anys després, van remodelar fins a perfeccionar-lo. Destil·laven per a obtindre perfums, pomades i elixirs (begudes alcohòliques fetes del vi). Dels àrabs també vénen els noms d’alcohol (kohol), d’alquitara (qatra) i d’alambic (ambiq). Però aquests tenien una gran limitació: l’Alcorà els prohibeix el consum de begudes alcohòliques. Són els monjos cristians els qui busquen els poders terapèutics amb la fabricació de begudes alcohòliques als monestirs. Per tant, un dels tipus de destil·lació més emprat al llarg del temps és la que ens permet l’obtenció dels olis essencials que hi ha a les plantes. Aquests és troben en diferents parts, depenent de l’espècie: flors, fruits, fulles, arrels, llavors i a l’escorça. A més, depenent de la planta, aquest oli desenvoluparà una funció diferent: atraure insectes per a la polinització, defensa contra els éssers nocius (fitòfags, Juny 2003

L’alambí, herència dels àrabs Vanessa Martínez Francés

Ampolla d’herbero.

fongs i bacteris), disminució de l’estrés hídric, o fins i tot ser un producte intermediari del metabolisme. Els olis essencials són líquids volàtils, generalment no solubles amb l’aigua, però solubles amb l’alcohol, èter i olis vegetals i minerals. Ara que ja sabem que la destil·lació és un procés de evaporació i condensació, ¿com són l’alquitara i l’alambí per a permetre aquest canvi d’estat en els compostos? L’alambí alquitara és un aparell molt primitiu i menys emprat a la indústria. El podem trobar a Galícia i a algunes casetes de les nostres serres. És un receptacle metàl·lic tancat format per una caldera amb un coll estret seguit per una estructura en forma de cassoleta, que és on cau l’aigua freda que condensarà el vapor format a l’interior. És dins de la caldera on es posa l’aigua amb la materia que volem destilar. Per a aconseguir evaporar les essències és necessari aplicar calor. Aquest calor sol aconseguir-se de forma indirecta mitjançant un bany de Maria. Els alambins més primitius eren de vidre. Va ser després d’unes quantes explosions i tragèdies quan van usar un material més resistent. L’altre alambí és molt semblant. L’únic que canvia és la cassoleta final. Ara hi ha un serpentí que es submergeix baix de l’aigua evitant així el corrent continu d’aigua que feia falta en l’altre alambí. Amb aquest alambí és suficient una bassa però amb l’altre la destil·lació s’ha de fer prop d’un riu o d’una font.

Actualment, a les industries es col·loquen uns quants alambins consecutius, de manera que es puguen fer vàries destil·lacions i obtindre així una substància més pura. Moltes vegades es destil·len fermentats que contenen alcohol, com per exemple el most. Com el grau d’ebullició dels alcohols és de 78ºC, aquests s’evaporaran abans que l’aigua existent i aconseguirem el vi desitjat. El vapor que haurem obtingut serà una barreja d’alcohol i d’essències amb una xicoteta quantitat d’aigua. Al final de la destil·lació, la proporció d’alcohol disminuirà i la d’aigua augmentarà. El seu valor és molt baix i aquestes cues de destil·lació es solen afegir al most per a fer una altra destil·lació. En canvi, els caps són els que més quantitat d’alcohol tenen; però s’han de rebutjar per què és on més alcohol metílic s’obté. El metanol o alcohol metílic és molt més volátil que l’etílic i la seua ingestió és molt perjudicial per a la salut. Només cal tenir en comte per a què s’usa: com anticongelant i per a dissoldre gomes i laques. Per això, la beguda «de garrafa» ens fa tant de mal de cap l’endemà, perquè conté alcohol metílic. Bé, de vegades la culpa és de les copetes de més que ens hem fet. I ja que parlem de begudes, caldria destacar, una que s’identifica molt amb la nostra cultura i el lloc on es trobem. És l’herbero. No crec que m’enganye molt si dic que són pocs els d’ací els qui no han tastat mai aquesta beguda. A la comarca hi ha un fum de gent que en fa, ja siga per a ús privat o per a vendre’n. I, ¿de què està feta aquesta beguda? Doncs d’herbes, tal i com el seu nom diu. Cada herberer posa les plantes que més li agraden i en les proporcions que creu convenient a macerar en un aiguardent d’anís. A qui li agrada un gust molt dolçet, li posa més anís dolç (que és l’aiguardent ob-tingút en la destil·lació amb sucre) i a qui li agrada que l’herbero estiga més aspre, li posa més anís sec. Com que cadascú segueix una recepta, cap n’és igual. En definitiva, gràcies als àrabs que van viatjar fins l’Alexandria, el procés de la destil·lació s’ha desenvolupat immillorablement i avui podem gaudir d’un fum de substàncies que en molts casos conside-rem imprescindibles. ❦ 17


18

Barreres de comunicació Paloma Martínez

© Barcella - 2003

De tant en tant, a la premsa o a la televisió ens trobem amb notícies –com ara la po-lèmica decissió d’una parella de dones d’EUA, sordes totes dues, de buscar un donant sord per a tindre un fill també sord–, que ens fan parar atenció en la rea-litat d’un col·lectiu silenciós que sol passar desapercebut per a la resta de la societat. Aprofitant la circumstància que aquest any 2003 ha estat declarat l’Any Internacional de les Persones Discapacitades, m’ha semblat oportú donar a conéixer algunes accions per a la integració de les persones sordes que, des d’un temps a aquesta part, estan portant-se a terme ací, a Banyeres de Mariola i a altres pobles veïns, i convidar-vos a reflexionar sobre les peculiaritats de la comunitat sorda. Segurament, hi haurà persones sordes que no trobaran gens oportú inscriure aquest article en el marc d’aquesta commemoració: són aquelles que entenen la sordesa com una qüestió d’identitat, no de «discapacitat». Si llegiu qualsevol article d’opinió que assumisca aquest plantejament, trobareu de forma recurrent la comparació entre la comunitat sorda i els col·lectius amb uns trets d’identitat molt marcats, com ara els homosexuals –un grup social, per cert, molt nombrós dins la comunitat sorda–. La reivindicació d’aquestes persones es limita als drets dels sords que utilitzen la seua pròpia llengua –i no altra– i que viuen completament submergits en la seua cultura sorda. En conseqüència, moltes d’aquestes associacions miren amb recel la impartició de cursos de llengua de signes per als oients i rebutgen l’aprenentatge de la llengua oral per part dels sords. Aquesta postura mereix tot el meu respecte, però sol ocórrer que aquest sector de la comunitat sorda que no entén la integració com una necessitat, acaba marginant no sols els oients, sinó també alguns sords: els sords postlocutius –com ara els vells hipoacústics o els qui han perdut l’oïda com a conseqüència d’un accident–; els implantats coclears –que intenten recu-perar l’audició amb ajuda d’un implantament– o les famílies on hi ha oients i sords i, per tant, són bilingües… Hi ha, però, d’altres sords que defensen el bilingüisme –LSE (Llengua de Signes Espanyola) / oral–, que intenten sensibilitzar els oients envers la gran quantitat de circumstàncies en què s’ignoren els drets dels sords, que lluiten per trencar les distàncies que ens separen... tot açò sense renunciar a una llengua i a una cultura

Llengua de signes.

«Em sembla que l’aprenentatge de la llengua de signes és una forma de comprometre’s activament en la integració mitjançant la comunicació» pròpies. Aquesta opció em sembla molt més enriquidora i respectuosa per a tots. Puc imaginar-me la confusió interior de les persones sordes amb pròtesi auditiva que deuen canviar els seus hàbits de socialització al mateix temps que un nou món de sorolls irreconeixibles envaeix el seu cervell. O els pares oients que un dia descobreixen que el seu fill no pot comunicar-se amb ells amb la paraula i busquen amb angoixa una eixida... ¿Com no comptar amb l’ajuda de professionals o de persones com ells que viuen en primera persona el món de la sordesa? ¿Cal renunciar al bilingüisme per a preservar la identitat d’aquestes persones a costa de crear un altre tipus de discriminació? Sens dubte hi ha encara un llarg camí per recórrer, però em sembla molt lloable la tasca d’associacions que defensen els drets de les persones sordes i alhora obrin aquesta comunitat a la resta de la societat, tot superant la desconfi-ança natural del qui no sent. En aquesta línia trobem l’AAS (Associació Bilingüe d’Amics de les Persones

Sordes) de Villena, entitat afiliada a FIBESORD (Federació per a la Integració i Benestar de les Persones Sordes) d’Alacant, qui organitza i coordina iniciatives com ara la impartició de cursos de LSE (Llengua de Signes Espanyola), campanyes de prevenció de la sordesa en els nostres xiquets i joves o xarrades sobre l’intèrpret en LSE com a eixida professional. Ja l’any 2000 un nombrós grup de persones de Banyeres de Mariola va assistir als cursos d’estiu organitzats per l’AAS a Villena. Aquesta massiva afluència va afavorir que poguera donar-se continuïtat a aquesta formació ací, a Banyeres, al CP Alfons Iniesta en horari vespertí. Des d’aleshores, cada any es matriculen més alumnes, tots oients, decidits a trencar les barreres de la comunicació que ens allunyen de la comunitat sorda. Com a oient, la meua visió d’aquesta realitat és, sens dubte, parcial, però em sembla que l’aprenentatge de la LSE és no sols una curiositat o un repte personal –cal controlar de forma conscient el nostre llenguatge corporal i facial i reforçar la memòria visual–: és una forma de sensibilitzar-nos amb el món del silenci, –als cursos no es parla amb la veu, se signa amb les mans–, de respectar i valorar encara més la cultura sorda –fortament re-primida durant el franquisme–, però, sobretot, de comprometre’s activament en la integració mitjançant la comunicació. Per això, us anime a posar-vos en contacte amb aquestes associacions, demanar informació i, per què no, matricular-vos en algun curs de LSE –malgrat les variacions «dialectals», tota la LS comparteix trets bàsics–. L’experiència és molt interessant i no es demana cap requisit ni coneixement previ. Juliol pròxim s’encetarà un nou curs intensiu. Informa’t al tel. 696 18 91 50 o bé a: AA Sordos@hotmail.com. ❦

Juny 2003


Viure en valencià a Alacant, revista Canelobre, núm. 47, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, tardor 2002, 303 pàg.

Internet, prou escassa encara, per cert. La visió global que donen els treballs és que encara es manté viva la flama de la llengua a les nostres comarques encara que hi ha factors que fan pensar que alguna cosa no funciona bé, sobretot a la zona d’Alacant-Elx on hi ha una manca d’ús social del valencià. Tanmateix, aquest recull pot servir perquè a la resta del domini lingüístic coneguen una mica més les nostres aportacions des del sud al món de la llengua, sovint una mica desconegudes i oblidades. ❦ VICENT BELDA. Abel Soler, Banyeres i Serrella en época medieval, Edicions la Solaneta, col. «Estudios sobre Banyeres de Mariola», núm. 1, Banyeres, 2003, 76 pàg.

Jordi Colomina, professor de la Universitat d’Alacant, acadèmic i col·laborador de Barcella, ha coordinat el monogràfic de tardor de la revista Canelobre dedicat a la situació del valencià a les comarques més meridionals. La revista consta de vint-i-dos treballs estructurats en cinc grans blocs temàtics. En primer lloc, «Parlar i viure en valencià», amb cinc treballs que descriuen la realitat sociolingüística de les comarques del sud: hi ha dades positives en la recuperació de la llengua, com ara l’augment de l’ús del coneixement en els més jó-vens gràcies a l’escola, les campanyes d’institucions i ajuntaments, però també negatives perquè aquest augment en el coneixement no provoca que hi haja un increment en l’ús a nivell social. Després tenim quatre articles sota l’epígraf «Aprendre en valencià» que descriuen la situació de la llengua en els diferents nivells escolars. A «Investigar en valencià» trobem tres estudis científics sobre la llengua. «Crear en valencià» conté set estudis i fa un repàs a les obres literàries en valencià més representatives dels autors de la zona, incloent el teatre, la literatura popular i, fins i tot, el món de les fogueres d’Alacant. Per últim, en «Comunicar en valencià» trobem tres aportacions sobre la presència del valencià al món audiovisual: premsa, ràdio, televisió i Juny 2003

Els problemes de límits de terme, de possessió del control de l’aigua, de jurisdicció, motivaren molts enfrontaments entre els pobles veïns i ací podem trobar l’origen de molts dels problemes i litigis que han durat fins a l’època contemporània. Encara que el llibre acaba a finals del segle XV, ja podem entreveure les causes que van originar l’alçament dels agermanats banyerins en 1521, o per què els banye-rins van recolzar Felip V durant la Guerra de Successió. L’enfrontament entre l’oligarquia econòmica de Banyeres que, aleshores, defensava els seus interessos front l’oligarquia de Bocairent que lluitava per controlar tota l’economia banyerina. En definitiva, és un llibre força interessant encara que difícil de comprendre en alguns moments per la complexitat històrica de l’època. Aquest llibre, però, vol recuperar eixos primers moments de la nostra història i que van anar definint les nostres senyes d’identitat. ❦ FRANCESC GARCIA. Miquel-Àngel González i Hernández, Musulmans, jueus i cristians a les terres del Vinalopó (1404-1594), Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, col. «L’Algoleja», núm. 5, Petrer, 2002, 151 pàg.

Edicions la Solaneta és la primera editorial constituïda a Banyeres de Mariola que acaba de publicar el seu primer llibre Banyeres i Serrella en època medieval, l’autor del qual és Abel Soler. El llibre tracta dels orígens de Serrella i Banyeres de Mariola des de l’època islàmica al voltant del riu Vinalopó, l’aigua del qual fou el principal recurs econòmic i font de riquesa per a la població que ací s’instal·laria. A partir de la colonització cristiana d’aquestes terres, on vivien musulmans, anirà constituint-se i definint-se el feu que Jaume I va donar a Jofre de Loaysa, primer senyor de Banyeres de Mariola, en compensació per la seua ajuda en la conquesta del Regne de València.

A més de la Revista del Vinalopó, el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó de Petrer edita una col·lecció de llibres sobre estudis diversos al voltant de la seua 19


comarca i, en el cas que ens ocupa, l’abast de l’estudi s’amplia fins i tot al conjunt de les terres que s’inclouen dins del curs natural del riu, Bocairent, Banyeres de Mariola, Biar, Beneixama i la Canyada. Tal com s’explica al pròleg, el període estudiat, per la seua complexitat, inclou molts aspectes variats i decisius de la història de les terres valencianes i, donada l’extensió del territori esmenat: l’Alcoià, l’Alt Vinalopó, Vinalopó Mitjà i Vinalopó Baix, alguns d’ells no apareixen desenvolupats, simplement es citen per tal de donar una visió gene-ral del període. De fet, tampoc no es planteja l’autor un estudi complet i exhaustiu sobre els segles XV i XVI, sinó un treball divulgatiu que ens permeta de fer-nos una idea del que va ser la convivència entre musulmans, jueus i cristians a aquestes terres. És curiós comprovar, com afirma l’autor, les diferèn-cies existents entre les poblacions, tot i la dedicació a les mateixes activitats econòmiques al voltant de l’aprofitament de l’aigua del riu. De fet, les coincidències, per exemple, entre les poblacions de la nostra comarca, l’Alcoià, ens confirmen els vincles històrics entre els nostres pobles: la pertanyença al Regne d’Aragó; la situació de nuclis estratègics de majoria cristiana i baluart defensiu del Regne de València, front el predomini d’un 90% de població mudèjar a les valls del Vinalopó; el fet de ser terres de reialenc: Bocairent amb Banyeres (venuda el 1446) i Biar, que incloïa Beneixama, la Canyada i el Camp de Mirra; i també, la depèndència jurídica d’aquestes poblacions de Xàtiva, seu d’una governació valenciana foral. En la introducció, l’autor fa un repàs de l’estat dels estudis baixmedievals alacantins i reconeix l’aportació dels cronistes locals, amb més o menys encert, malgrat la difusió que han fet alguns d’ells dels tòpics sobrepassant la realitat dels fets i perpetuant la idea del «moro roí.» També denuncia l’abandó dels arxius històrics per part de les administracions locals amb la consegüent dificultat per a consolidar els estudis medievals i la manca d’iniciatives ciutadanes per tal de coordinar accions culturals comarcals, tot i que aquesta col·lecció és un bon exemple de les iniciatives que poden dur a terme les mancomunitats; en aquest cas, col·labora en l’edició la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó. ❦ ROSA M. BELDA. 20

Clara Santiró, Els dos gegants de Sant Marcel·lí, Denes, Paiporta, 2002, 30 pàg.

ement urbanístic que arrasa amb tot, on desapareix un ecosistema format per una rambla on viuen bona quantitat d’espècies animals i vegetació, on els xiquets juguen i cacen granotes. En aquest ambient apareix una granota que parla i que transmet a Gripau el seu somni de recuperació de l’espai perdut. Aquest el transmetrà a altres personatges els quals impulsaran la creació d’un gran parc. Els llibres van acompanyats de quaderns d’activitats, fets per a gent jove, a fi de que puguen millorar els coneixements en llengua, història, geografia i tradicions. ❦ TONI FRANCÉS.

Fa molts anys, quan el barri de Sant Marcel·lí de la ciutat de València no existia i el que ara són carrers i places era horta. Hi havia un hort on es cultivaven flors, res més. Estava encerclat per dues séquies i hi havien posat estaques que subjectaven una xarxa de fil d’aram. En aquest hort passaren coses estranyes, allí varen nàixer dos gegants, Pi i Pa, i des d’aleshores, fa més de cent anys, estan entre nosaltres. Clara Santiró, ha ideat un llibre per explicar la història d’un barri i d’uns éssers que li donen vida. Santiró és nascuda a Barcelona en 1931. Viu a València i disposa d’una sensibilitat especial per a captar la microhistòria de persones i paisatges que habiten en un indret. La jubilació laboral ha incentivat la seua creació lite-rària, amb bons resultats per al lector. Escriu històries per a xiquets i majors, ja que cadascú troba l’espai de la fantasia o memòria que l’identifica. Clara Santiró, El gripau, Denes, Paiporta, 2002, 32 pàg. El gripau és un animal semblant a una granota però més gran. A més és panxut, té les cames tortes, els ulls sobreeixits i té la pell berrugosa, eixe és el malnom que li posà la gent al personatge, doncs s’assembla al gripau. En aquest cas, un personatge que ha conegut la transformació de l’horta de València en un territori habitat, un creixJuny 2003


Tan absurd com seria pretendre fer una estació d’esquí a la serra Mariola són els dos macroprojectes que ha dissenyat el Govern per donar resposta a la demanda d’aigua d’Alacant, Múrcia i Almeria: el transvasament Xúquer-Vinalopó i el Pla Hidrològic Nacional (PHN). Però hi ha una notable diferencia, tothom veu de seguida que construir una estació hivernal ací no té cap sentit perquè no fa prou fred i en canvi agafar aigua del Xúquer i l’Ebre i portar-la cap al sud per permetre l’expansió dels conreus de regadiu o estendre indefinidament el creixement turístic, ambdós grans consumidors d’aigua en un lloc on aquesta és escassa, no acaba de veure’s tan clar, però en el fons és igual de desbaratat, perquè allí també falta l’element essencial. Amb tot i això, si els rius des d’on es pretén extraure l’aigua en tingueren tanta que privar-los-en d’una part fóra inapreciable, és possible que la Fundació per la Nova Cultura de l’Aigua (que agrupa membres de 70 universitats) no estaria tan clarament en contra d’ambdós projectes, però la rea-litat és ben diferent. Veiem. El Xúquer és un riu sobreexplotat, que ja no aporta aigua al mar, sinó únicament aigües residuals. És un riu tan regulat que sols porta l’aigua que es demanda per al consum, de tal manera que des d’octubre a maig el seu llit porta un cabal tan escàs que sembla un torrent, mentre que els mesos restants du el seu cabal màxim, perquè és quan més aigua es necessita. I a pesar d’aquest control tan rigorós les reserves d’aigua als seus pantans no passen d’un 11%. Doncs, d’aquest riu, que té aquests recursos tan escassos, és d’on van a agafar l’aigua per al transvasament Xúquer-Vinalopó, els anys que hi haja excedents, cosa que des de 1982 sols n’hi han hagut uns pocs anys. Poca ajuda em sembla, a mi, per als agricultors del Vinalopó, tan sols s’aprecia negoci per als constructors del canal. El PHN vol dur aigua del riu Ebre,

¿com munten uns projectes tan costosos, que només recolza el PP per emportar-se l’aigua que sobre, quan en sobre, que no és tots els anys? I els anys que no hi haja excedents, ¿què faran els que l’esperen? ¿Val la pena destruir una cosa que està funcionant per donar ajuda a una altra però no sempre, només alguns anys? Resumint i aclarint, el Govern ha optat per donar tot el seu suport a la cúpula empresarial, que vol aprofitar el màxim el filó del tu-risme i ens presenta els seus projectes com a solucions als problemes que tenen els sofrits agricultors de les terres al sud del Xúquer. Però en realitat van a fotre els agricultors que ara estan regant del Xúquer, que els deixaran en la incertesa de si podran regar o no, ja que el canal que ve de l’Ebre abocarà al Xúquer, però sols els anys d’excedents; mentre que l’aigua del Xúquer es quedarà a Castella-la Manxa, o partirà cap a Alacant, Múrcia i Almeria. També van a deixar en l’estacada els agricultors de les terres del sud que esperen l’aigua, perquè no podran pagar l’aigua al preu que els resultarà (superior a 50 ptes/m3), a eixe preu els únics que poden pagar l’aigua són els ajuntaments i les urbanitzacions, que és, encara que no ho diguen, on va destinada Hem aplegat a un moment que és necessari, i jo diria urgent, un canvi de la cultura de l’aigua, assimilar que és un bé escàs i controlar millor l’ús i també la demanda, com fa cadascú a sa casa amb els seus propis recursos: tant tinc, tant puc gastar. Però encompte d’això aquest Govern ha estat impulsant la transformació en regadius de terres que sempre han sigut secans o forestals, potenciant un desenvolupament urbanístic de la costa demencial, per a ara, voler solucionar-ho portant l’aigua d’altres rius, on és necessària per als usos que té ara mateix i per als éssers vius que manté. ¿És un absurd o no? Tal vegada, no, potser és un gran negoci, però d’uns pocs. ❦

© Barcella - 2000

¿És el Pla Hidrològic un absurd?

Juny 2003

Roger Pons i Vidal

Contra la privatització de l’aigua. Alcoi, 2000.

agafada a prop de la desembocadura, amb l’afirmació que allí en sobra molta i es perd en el mar. Ambdues coses són falses: ni en sobra perquè ja actualment l’aigua salada penetra riu amunt fins a 30 km durant uns quants mesos a l’any; ni es perd en el mar, perquè els camps del delta necessiten inundar-se d’aigua dolça (arrossars, marjals) per evitar

«No sobra aigua a l’Ebre perquè l’aigua salada penetra riu amunt fins a 30 km» que els entre l’aigua del mar i arruïne aquelles terres. I a banda hi ha la relació directa entre l’aportació d’aigua dolça al mar i l’augment de la pesquera. Però damunt és que l’Ebre és un riu que no té aigua sobrant tots els anys, com ha estat el cas del 2002, en el qual el mateix ministre de Medi Ambient ha afirmat que enguany no s’haguera pogut transvasar aigua perquè no havien hagut excedents. Aleshores, examinem la situació:

21


Un terrrissaire treballa a l’exposició.

Exposició etnològica La comparsa dels Maseros celebra enguany el 75é aniversari de la seua fundació. Per aquest motiu s’han desenvolupat, de moment, una sèrie d’actes que, tot i ser força discrets, han tingut bastant èxit. Un dels actes principals que hem ce-lebrat ha estat durant el cap de setmana de l’11 de maig, en què vam aprofitar la celebració de la festa de Sant Isidre per a fer una exposició etnològica. En aquesta exposició vam veure un munt d’aparells que usaven els nostres avantpassats, com ara garbells, almuds, maromes, espardenyes, boixos, relles, aixades, rastells, destrals, sarandes... També pogué-rem apreciar una gran quantitat de roba, tant de la llar (llençols, tovalloles, cobrellits...) com per a vestir-se (roba inte-rior, mantons, faldilles...). Hi havia coses que molta gent no havia vist en sa vida i que coneguérem què era i per a què servia gràcies a unes fitxes informatives que podíem veure a la vora de cadascuna d’elles. L’observació d’aquests utensilis ens va ajudar en molts aspectes. Els joves vam poder conéixer una mica més la vida que portaven abans, ja que al mateix temps que miraves els objectes sempre hi havia algun major, de la filà o no, que t’explicava per a què servia cadascuna de les coses i et contava alguna història relacionada amb l’objecte. Per altra banda, als grans els va servir per a recordar la seua joventut mentre explicaven aquestes històries. S’ha de fer esment i agraïment, en gran mesura, per la col·laboració d’un munt de gent que ens va deixar tots aquest atifells, ja que sense aquest acte totalment altruista no haguérem pogut realitzar l’exposició. Eren objectes molt antics i que, normalment, qui els té se’ls estima molt i costa despendre’s d’ells, per si els 22

© Barcella - 2003

© Barcella - 2003

L’escola a Bocairent

Exposició etnològica d’eines del camp.

passa alguna cosa. Una altra activitat que vam poder observar en l’exposició fou com treballaven els artesans de l’època. Tot i que vam tenir només tres mestres artesans (un esparter, una randera i un terrrissaire, als quals agraïm efusivament la seua assistència) fou un element molt vistós i, sobretot, molt interessant dins l’exposició. A banda d’aquest artesans, que estigueren durant tot el cap de setmana, vam poder veure, dissabte a la vesprada, la demostració de com fer els borlats per a la manta de masero i de com realitzar el, tan difícil, pentinat típic de valenciana. Aquests dos tallers tingueren molt d’èxit, ja que tot aquell que va voler pogué a-prendre una miqueta més dos aspectes importants a l’hora de vestir-se per a gojar en la festa de la nostra comparsa. Per concloure podem dir que hi hagué una gran assistència de públic durant tot el cap de setmana, la qual cosa és molt d’agrair després del gran esforç que s’ha de fer per a muntar una exposició així. MAR PERES.

Recipients d’aigua Durant el mes d’abril i primeria de maig, el grup d’alumnes de l’optativa de Cultura Popular de segon d’ESO van preparar una exposició intitulada Recipients d’aigua. Pot considerar-se l’activitat més ambiciosa que ha realitzat la classe i també la més innovadora. Els organitzadors han agraït l’esforç al professorat que d’una o altra forma ha col·laborat en l’exposició i, sobretot, a les persones que ens han deixat durant unes setmanes els seus objectes antics. S’han aplegat uns 80 recipients i objectes relacionats amb l’aigua. L’organització pensa que és un primer pas que espera tinga continuïtat en cursos pròxims. Han estat convidats els pares i les mares de l’alumnat del centre. ANTONI SANJUÁN. ❦

Durant el més de març, ha tingut lloc l’exposició L’escola a Bocairent a la Sala Joan de Joanes de la Casa de la Joventut. Ha estat una nova iniciativa dels majorals de Sant Agustí, la Co-missió de la Mare de Déu dels Desemparats i de Pepe Llorca. Hi havia una col·lecció completa de materials que relacionaven el poble amb la seua escola des de principi del segle passat fins als anys 60: hi destacaven els plafons amb les típiques fotografies del mestre envoltat pels seus alumnes al pati del col·legi o les fotos individuals al pupitre i darrere el mapa d’Espanya. Però l’exposició no es quedava ací i en diferents vitrines hi havia exposats materials didàctics, llibres i altres instruments relacionats amb l’ensenyament durant el primer terç de segle i la postguerra i que han estat cedits per la gent del poble. També podíem trobar joguets de cartó, llanda i fusta i els famosos tebeos Roberto Alcázar i El Guerrero del Antifaz. Era interessant la reproducció d’una aula dels anys 40 amb materials cedits pel CP Alfons Iniesta de Banyeres de Mariola. No es fa en cap moment una anàlisi dels continguts ni de la ideologia franquista que s’hi impartia perquè la finalitat és fer un exercici de memòria col·lectiva i situar la gent en què feien els xiquets i xiquetes a Bocairent a l’escola durant la primera meitat del segle XX. Els organitzadors s’han vist gratament sorpresos pel gran nombre de vi-sitants que ha tingut l’exposició. Era una imatge habitual veure la gent més gran mirant les fotografies dels xiquets amb els mestres més emblemàtics: D. Fidel, D. Baldomero, D. Miguel; i de les xiquetes amb les mestres Da. Nieves, Da. Carmen i Da. Antonia. També hi havia imatges de les escoles dels cagons a Sant Roc, de les Escuelas Nacionales a Santa Àgueda, de les classes pels masos, etc. També han passat per l’exposició els alumnes de primària del CP Lluís Vives per admirar com estudiaven els seus avantpassats. Crec que els objectius marcats s’han aconseguit amb créixens i això suposa un estímul per als organitzadors que així veuen recompensat el seu esforç i espe-rem que seguisquen fent noves exposicions en aquesta línia. IMMA ANTOLÍ. Juny 2003


Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

© Barcella - 2003

portalbanyeres.com

Aspecte que té la web en Internet.

Amics de Barcella: perdent el temps, com quasi sempre, m’he topat amb portalbanyeres.com. Està molt bé. El que encara no entenc és per què no està més promoguda. A la secció d’enllaços, apareix la web de Disidencia, de la qual sóc webmàster. L’enllaç que teniu és amb una entrevista a Javi Chispes. La web oficial de Disidencia és www.disidencia.com. També poseu

a Maki, bateria de Disidencia, en una web musical on col·labora. Vull aportar varies webs del poble que veig que no teniu al portal. Una és la de la Unió Musical La Nova: www.amlanova.com. Unes altres són keskonya.rockk.net i www.xixines.com. Per acabar, vull dir-vos que continueu endavant amb el projecte, i espere que us proporcione molts d’èxits. ❦ David Pérez (Correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any

Cognoms

Codi postal

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 19  

Barcella 19  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded