Els drets humans
Josep Antoni Santonja i Castelló
8
“Tota cultura té com fonament cobrir les necessitats, els desitjos i els fins de l’home”. Villoro. Jo, tu, nosaltres. Ell, ells. Els blancs, els negres, els gitanos, els àrabs, els asiàtics. Castellans, catalans, valencians. De Bocairent, de Beneixama, de Banyeres de Mariola. Els homes, les dones que formem allò que anomenem la part civilitzada de l’univers. Tots som ací, a la terra per a gaudir d’allò més elemental: viure i deixar viure. Fins ací d’acord. No obstant això, el temps, la història, fa que aquest principi elemental, siga constantment profanat, fent necessaris uns organismes correctors que simplifiquen aquest concepte de viure amb dignitat. Els drets humans són, avui, l’element bàsic en la política i el dret internacional, en constituir-se com l’ètica del món, baix l’expressió històrica de justícia; no obstant això, s’entropessa en molts entrebancs, un d’ells, són les fronteres que apareixen més poderoses que els drets, la distinció entre home i ciutadà –home universal i ciutadà / home d’un Estat– procedent de la Revolució Francesa de 1789. La divisió entre països pobres i rics –nord i sud–, aleshores no és menys cert que la democràcia és el millor instrument per a solucionar aquestes divisions. En Europa ens trobem, d’una banda, amb la recuperació dels Estats anomenats del bloc Est, més com a mercat que no pas com a democràcia i, d’altra banda, tots els països de la conca sud del Mediterrani, amb un alt índex de natalitat i creixement demogràfic, fan que els països europeus, i entre ells el nostre, siguen vists com un somni possible de realitzar, i no dubten en creuar o vindre en les condicions més vexatòries com a persones. La no existència d’un ordre jurídic de caire universal fa inviable la materialització dels Drets Humans auspiciats per la Declaració Universal de 1948 i adaptada en el marc de l’Organització de les Nacions Unides. Cal reconéixer, no obstant això, a pesar de les seues limitacions, que ha contribuït –i segueix fent-ho– a l’aprofundiment dels drets més elementals de l’ésser humà. Dit tot açò, cal centrar-ho en la nostra realitat i fer algunes consideracions sobre el tema actual de l’emigració : Espanya és un país que no té, hui, emigració. Només representa el 3% de la població. Sent la seua majoria de procedència europea i no africana, ni d’Amèrica llatina. França, Alemanya, Itàlia tenen milions d’emigrants i no tenen cap problema per donar-los la nacionalitat. El govern espanyol fa de l’emigració un problema polític, quant és un tema d’integració social i cultural, de drets que poden solucionar-se jurídicament. En el Parlament europeu s’anomena “Ejido” el nou model d’esclavisme d'aquest principi de segle. El mercat salvatge necessita d’emigrants i treballadors sense drets socials ni polítics per a poder-los explotar. El treball clandestí –economia submergida– constitueix el principal problema de l’emigració. Lluitar contra el treball clandestí és crear les condicions perquè els drets dels treballadors, per mitjà dels sindicats, pugen ser defensats, davant d’una política d’agressió permanent dels drets humans. En l’àmbit del dret, de caire col·lectiu de les minories, el dret internacional –Resolució de l’ONU de 18 de decembre de 1992– reconeix el dret a tindre una vida cultural pròpia, a emplear una llengua pròpia i a professar la religió pròpia. D’aquestes tres afirmacions, dues són assumides per la pròpia societat democràtica: la cultura i la religió. El punt segon és clau, la llengua com un element primordial, constitutiu de la cultura, de les idees i, per tant, de la pròpia persona. La llengua, és una necessitat, l’eix d’on cada persona tindrà un món de percepcions dels sentits més primaris, per a entendre la seua existència i la dels demés. Cal conrear-la. Per una societat on ningú no quede exclòs, per motius de raça, cultura, nacionalitat, idioma i religió, fem d’aquest nou mil·lenni que comencem, un món sense fronteres, d’on la diversitat siga la major riquesa de la igualtat feta de l’expressió més elemental: viure i deixar viure de manera civilitzada. Siguem solidaris. ❦
© Reuters - 2000
Banyeres de Mariola sempre s’ha caracteritzat per tindre una especial sensibilitat a l’hora de col·laborar econòmicament amb els pobles més desfavorits després d’una catàstrofe, com ho demostren les campanyes d’ajuda a Bòsnia fins i tot rebent xiquets d’aquests països i enviant-los diners, menjar i altres articles de necessitat. Fins i tot la regidoria de Benestar Social té oberta una partida de 2 milions de pessetes per a ajuda humanitària a altres pobles. Però encara que amb una primera ullada ens parega suficient, no solucionarem els problemes del nostre poble si no s’aconsegueix mobilitzar els voluntaris de totes les associacions i ONGs del poble com la Creu Roja, Càrites, Associació contra el Càncer, etc. Els responsables de Serveis Socials del poble reconeixen que un increment d’immigració com el que s’ha produït l'any passat –16 censats oficialment, encara que altres fons no oficials donen per segur que en són més del doble– desbordaria les previsions fetes i no es podrien atendre bé les seues necessitats. Quan els Serveis Socials pregunten quin és el país de procedència de les persones que arriben, resulta curiós que la gran majoria de la gent censada a Banyeres de Mariola és equatoriana. El patró més habitual és l’arribada primer d’un sol membre familiar i més tard la vinguda dels seus marits, mullers o altres familiars per a treballar, generalment les dones, en cases de persones majors que viuen soles, mentre que els homes treballen a la indústria. Un altre col·lectiu que està creixent ràpidament és el dels magribins que prové principalment del Marroc. La major part dels marroquins venen soles i treballen a la indústria. Aquest grup d’immigrats necessitarà més ajuda per les seua diferència cultural, lingüístia i religiosa i –sempre segons els Serveis Socials– per la manca de papers en regla d’algunes persones. Enguany és l’Any Internacional del Voluntari i per començar seria bo que totes les associacions i ONGs es començaren a reunir i es posaren a treballar tots plegats amb l’objectiu comú de repartir-se els diferents camps d’actuació, una volta s’hagen detectat les necessitats de cara als propers anys. ❦