__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1


Barcella

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 12 Febrer 2001 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) www.banyeres.com/serrella e-mail: BARCELLA@globalmail.net Redacció: Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Vicent Albero, Almudena Belda, Jordi Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, J. Antoni Blanes, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, J. Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Alexandre Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Robert Palomera, Rafa Payá, Miquel Payá, Ma. del Mar Pérez, Natàlia Ribera, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, J. Antoni Santonja, Judit Santonja, Rosa Serrano, Miquel Àngel Terol, Ignacio Vañó. Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Foto portada: Arbre monumental al santuari d’Agres, 2001 Fotomecànica: Textogràfic - Alcoi Impressió: Nou Gràfic C.B. Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars Depòsit legal: A-562-1997

2

Davant la deforestació i la insensibilitat pel medi ambient, les actuacions que faça en aquest sentit un poblet com Banyeres –poseu Agres, Biar, Bocairent..., qualsevol altre– podrien semblar insignificants, però no és així. És segur que l’exemple individual predisposarà l’exemple institucional, i viceversa. Per això, des de la modesta posició de Barcella, hem abordat la qüestió dels arbres. La seua complexitat és indubtable, i apuntar el problema és un pas inicial que, de segur, serà compartit per més gent. Com deia un lema del Jardí Botànic de València: “Una societat no és millor que els seus boscos”. Hi ha molt per fer, ara com ara. Els efectes dels arbres són indubtables (la pluja augmenta entre un 5 i un 20 per cent en zones boscoses, etc.), la seua repercussió en la cadena humana i natural és amplíssima, però l’acció de l’home està destruint els boscos de manera imparable. En territoris com la Mariola, aquestes coses afecten i no poden deixar-se ja a la improvisació o l’atzar, cal conéixer millor la nostra riquesa i conservar-la alhora que potenciar-la des de totes les iniciatives individuals i col·lectives, sense excusa, en pro de la necessària diversitat. Lligat en bona manera amb aquest tema, abordem l’Agenda 21, que tracta de les actuacions sobre la sostenibilitat del planeta, a partir de la cimera de Rio de Janeiro el 1992. Ben prompte ens adonarem que qualsevol prioritat haurà d’adoptar les orientacions emanades d’aquest protocol internacional. L’Ajuntament de Banyeres, de fet, ja ha obert una partida pressupostària amb aquest objecte, a fi d’ajustar-se a aquestes directrius, i que el desenvolupament local s’allunye de qualsevol anarquia o hipoteque els recursos naturals. Fóra bo que, a més a més, coneguérem quines seran les polítiques que en aquest sentit seguiran els pobles de la Mariola, car la descoordinació ací portaria a resultats ridículs i, com és previsible, lamentables. Enguany és l’Any Internacional del Voluntari, ho remarquem perquè afecta de prop tots els pobles. L’acabament del reclutament obligatori fa preveure que poden produir-se algunes crisis davant la necessària substitució d’aquests joves en l’esfera social per no se sap exactament qui o com. Això és bastant complex, perquè la dedicació o la professionalitat que exigeixen molts d’aquests serveis prestats pel voluntariat reclama la millor continuïtat. Són transformacions del món –potser l’herència de creixement sense fi que ha deixat el segle XX– que ens afecten vulguem o no i, per tant, demanen repensar moltes coses. Presentem, finalment, els punts de vista d’Andrés Pedreño en la seua etapa de rector de la Universitat d’Alacant, una institució que començà a funcionar en 1968, amb 230 estudiants que, avui, amb 33.000 alumnes i 2.000 llocs de treball, és la primera empresa de la província. Té una de les subvencions per alumne més reduïdes de tot l’Estat, en una província que és la quarta en PIB d’Espanya. ❦

Rafa Payá


El bisbe Rafael Sanus rep nombroses mostres de recolzament davant la seua dimissió El bisbe auxiliar de València, l’alcoià Rafael Sanus, va explicar el 8 de novembre que havia presentat la dimissió al Papa per haver estat “totalment marginat en les seues funcions” per part de l’arquebisbe Agustín García-Gasco. A més va afegir que “la falta d’unitat era percebuda pels sacerdots valencians i per moltíssims seglars”. El bisbe auxiliar s’havia convertit els últims anys en el receptor de les queixes i en l’únic interlocutor de molts rectors. Sanus va negar amb rotunditat qualsevol problema de salut i va afirmar que, en tot cas, el seu cansament “és d’índole moral” perquè son molts anys en l’ostracisme i rebent les queixes del clergat cap a García-Gasco sense tindre cap capacitat de mitjançar. Les crítiques d’alguns sectors cristians progressistes es centren en la desatenció per part de García-Gasco d’una part del clergat, mentres cuida especialment la seua relació amb l’Opus i amb Legiones de Cristo. Aquests sectors també han criticat l’excel·lent relació de l’arquebisbe amb el president de la Generalitat. Durant la passada campanya electoral, García-Gasco va oferir la catedral a Eduardo Zaplana per a l’exposició La luz de las imágenes i va proporcionar al dirigent del PP audiències amb el mateix Papa. El maridatge amb alts càrrecs del PP l’explica dient que “la cosa de Déu es realitza amb l’ajuda de les institucions”. Al darrer número de la revista Cresol, que elabora la Unió Apostòlica per al preveres de València, hi ha una selecció de les coses que va dir García-Gasco al

poc d’arribar a València i que mai s’han acomplit. La revista recorda, per exemple, que l’arquebisbe va dedicar unes primeres paraules en valencià mostrant el seu ànim “d’utilitzar-la fins a fer meua aquesta llengua”. Precisament el desinterés i la insensibilitat per la litúrgia en valencià és una altra de les crítiques que rep l’arquebisbe i que l’ha enfrontat amb Sanus. Malgrat les qualitats intel·lectuals del bisbe Sanus, el prestigi adquirit al món docent i pastoral i el seu arrelament al poble valencià, va estar vetat per a formar part del Consell Valencià de Cultura. El bisbe d’Alcoi va treballar amb discreció i perseverança perquè es restaurara l’ús del valencià a la litúrgia i a la catequesi. Els últims anys però, ha estat convertit en una “màquina de confirmacions”, afirmen alguns sacerdots. Rafael Sanus ha rebut nombroses mostres de recolzament des de diferents sectors de l’Església i de la societat valenciana pel seu “testimoniatge valent” en expressar el sentir de molts rectors valencians. A més de grups progressistes o moviments partidaris de la litúrgia en valencià, altres sectors més conservadors, del govern curial o de les comunitats neocatecumenals, han expressat el seu malestar. Grups cristians com Món d’Avui i Fòrum Cristianisme han expressat públicament la solidaritat amb el bisbe i, altres, com Col·lectiu Cristià, han demanat al nunci del Vaticà el trasllat de García-Gasco a l’arquebisbat de Toledo que es troba vacant. ❦

© Barcella - 2000

© Jordi Vicent - 1999

El bisbe Rafael Sanus al costat de Vicent Cardona, director de la revista Saó.

Jordi Garcia agraeix el guardó a El Micalet.

Jordi Garcia Vilar guanya el I Premi Enric Soler i Godes La Societat Coral el Micalet va lliurar a Jordi Garcia Vilar, el passat 24 de novembre, el I Premi Caixa Popular Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques a l’escola. L’obra de Jordi Garcia, que publicarà Editorial Denes, analitza els resultats de més de deu anys d’animació lectora amb xiquets i xiquetes que han treballat el Cocollibre en escoles i biblioteques municipals des que va nàixer l’any 1987. El portaveu del jurat va afirmar que el premi s’havia atorgat per unanimitat i amb “entusiasme” perquè l’obra és especialment idònia i útil perquè aquest material siga aprofitat als centres escolars. Jordi Garcia és autor de El laberint i la lluna (1983), i coautor del llibre La llegenda del drac i la princesa (1997), el qual va adaptar poc després per a la seua representació a Banyeres de Mariola l’any 1999. Durant aquest sopar anual que organitza el Micalet a València es va lliurar també el VI Premi de Teatre a l’obra Despropòsits d’Empar Vayà, mentres que el VII Premi d’Investigació Filològica Francesc Ferrer Pastor, que patrocina Editorial Denes, es va declarar desert. El XIII Premi Miquelet d’Honor va recaure en Josep Iborra (Benissa, 1929), qui ha estat un destacat membre dels centres neuràlgics de la normalització acadèmica i lingüística del País Valencià. També és crític literari en diverses publicacions de l’àmbit lingüístic català com El Temps, Saó o Revista de Catalunya. Va rebre, als Premis Octubre de 1982, el guardó d’assaig pel llibre Fuster portàtil. ❦ 3


XV Concurs de Poesia Pastor Aycart

L’Ajuntament de Beneixama, durant aquesta legislatura, vol dotar el poble d’una infraestructura cultural d’acord amb el gran nombre de societats culturals que hi ha a la població. La Diputació Provincial d’Alacant ha concedit una subvenció de 80 milions de pesetes per a la construcció d’un auditori. Durant 2001 es realitzaran les obres previstes. L’auditori tindrà capacitat per a més de 400 plaçes, disposarà de camerins i d’un escenari de 9 per 18 metres. Queda pendent per part de la Conselleria una subvenció de 20 milions de pesetes per a dotar l’edifici. A l’actual Centre Social es construiran les dependències de la Societat Musical La Pau de Beneixama. Hi hauran aules de solfeig, metall, fusta, arxiu, despatx i sala d’assajos. L’edifici de Correus estarà destinat per a centre cultural, totes les associacions tindran la seua seu en aquest edifici. També es vol crear un Club Juvenil. Ja hi ha una subvenció concedida per la Diputació Provincial d’Alacant de 3 milions de pesetes per a la rehabilitació de l’edifici. A l’antic Llavador vol realitzar-se una de les obres més emblematiques dins l’aspecte cultural. Novament la Diputació Provincial d’Alacant ha concedit 28 milions de pesetes per a la recontrucció de l’edifici i creació d’un Museu Etnogràfic. L’Ajuntament ha manifestat que pensa mantindre l’ús del Llavador per al seu ús originari: llavar. Per últim, a les dependències de l’Ajuntament està pensat ubicar la Fundació Pastor Aycart i l’Arxiu Municipal. Dit arxiu es troba en procés de catalogació a la Diputacio provincial. Les associacions culturals esperen que en breu tots aquests projectes es facen realitat i fan una crida a les autoritats perquè no es torne a donar un altra situació com la del Centre Social, un edifici que volia servir per a tot i que, finalment, no ha servit per a res. Els grups culturals han manifestat que es tracta sens dubte d’un projecte cultural molt important i que requereix el seu temps, per la qual cosa hauran de donar un marge de confiança a les autoritats locals. ❦

El passat 29 de decembre de 2000 i en el transcurs d’un sopar literari, on va actuar el quartet de corda Almus, es van lliurar els premis corresponents al XV Concurs de Poesia Poeta Pastor Aycart Vila de Beneixama. El jurat format per Vicenta Tortosa Sanjuán, Roman Sanchis Pérez, Raquel Samper Sirera, Concepció Pérez Molina i Anna Sanchis Navarro, després de llegir els treballs presentats i valorar cadascun d’ells, decidiren atorgar el primer premi dotat amb 100.000 pesetes i trofeu a Josefa Solano Maldonado de Alharín el Grande (Málaga). El segón premi dotat amb 25.000 pesetes i trofeu l’ha obtingut Manuel Terrín de Montoro (Cordova) pel poemari Una muñeca rota. Les poesies premiades seran publicades al llibre de festes de 2001. ❦

4

© Barcella - 2000

Noves infraestructures culturals a Beneixama

Lliurament del Reconeixement de l’ús social del valencià a l’IES Professor Manuel Brosseta.

L’urbanisme, tema del sopar del Nou d’Octubre L’octubre passat, com cada any, el Col·lectiu Serrella va celebrar el Sopar del Nou d’Octubre, dia del País Valencià, amb el lliurament dels Reconeixements a l’Ús Social del Valencià i amb l’assistència com a invitat especial de l’arquitecte i urbanista Albert Sanchis. Enguany els guardonats per l’ús social del valencià van ser la Fundació del Tractat d’Almirra, pels 25 anys que porten representant l’acte i per l’esforç realitzat en millorar-lo, la Coral Mariola per recuperar el nostre cançoner tradicional i l’Institut Professor Manuel Broseta per la promoció de la línia en valencià i per la constància

i interés en la normalització lingüística de l’Institut. El tema de debat de la nit va ser l’urbanisme de Banyeres de Mariola d’abans i d’ara. Per part d’Albert, es van plantejar diferents qüestions, de com ha anat canviat la propietat del sòl, abans propietat del poble (segle XIX) i que a poc a poc ha passat a mans privades en els últims cent anys. Com d’aquest sòl s’ha fet un negoci i s’ha especulat, per l’augment de la població, per l’interés per part dels propietaris en vendre i especular sobre aquest terreny, etc. I com en les noves construccions, sobretot a partir dels anys 60, assistim a un urbanisme salvatge i sense criteris. També s’hi va destacar la pèrdua de llocs emblemàtics del poble, con la Pedrera, on les neveres han desaparegut, i una part dels arbres han sigut talats en benefici de la construcció d’habitatges. Va assenyalar algunes irracionalitats urbanístiques com el Centre de Salut davall del Mercat on dos dies a la setmana es fa mercat de carrer amb tots els entrebancs que això comporta per la falta d’espai. La impotència davant aquests fets fou destacada en alguna intervenció del públic. Com a solucions per al futur urbanístic de Banyeres es va assenyalar la revisió de les Normes Subsidiàries i la construcció de més espais d’oci dins del poble. Es va apostar per una major racionalitat urbanística amb criteris estètics, de benestar, i d’augment de la qualitat de vida dels banyerins. ❦

Les esquadres mixtes seran realitat a partir de les festes d’abril A Banyeres de Mariola la desfilada d’esquadres mixtes en l’acte de l’Entrada podran ser realitat a partir de les festes de moros i cristians de 2001 com a conseqüència de l’acord provisional de la Comissió de Festes, en el que huit de les deu filaes de la festa van emetre el seu vot afirmatiu aprovant aquesta iniciativa, mentre que dues (Moros Vells i Moros Mous) van ser partidàries de respectar la tradició. Aquest acord històric es pot veure com la conseqüència lògica de la cada vegada major presència de la dona en la festa, podent exercir els mateixos deures i drets que l’home. ❦


Timonets i argelagues Barcella Timonet a José María Ferre Ferre, Talo, pel seu 100 aniversari. Felicitats i per molts anys.

© J. Ruiz - 2000

Argelaga al PP de Beneixama perquè com a oposició s’oposava a la instal·lació del parc eòlic i ara que governa l’accepta en una mostra d’oportunisme polític.

Miguel Peralta beu un got d’aigua davant dels periodistes gràfics.

Miguel Peralta s’afegeix al métode de la fotografia per a intentar tranquil·litzar la població L’alarma social provocada pels 201 casos de legionel·la d’Alcoi van fer que l’alcalde Miguel Peralta es fera retratar pels fotògrafs de premsa amb la intenció de tranquil·litzar els usuaris. Aquest métode el va inaugurar Manuel Fraga banyant-se a la platja de Palomares quan van caure al mar dues bombes nuclears americanes. Aquesta pràctica s’ha popularitzat molt perquè recentment –a més del cas de Peralta– els lectors han pogut veure imatges com la del ministre d’Agricultura menjant

carn de vaca per a tranquil·litzar els consumidors en la crisi de les vaques bojes o la fotografia de Jaume Mora, president de la Confederació Espanyola d’Empresaris de Plàstics llepant una finestra de PVC per a demostrar que aquest material no és tòxic. Els fotógrafs de premsa tenen pendent un altra fotografia, perquè el president de la Diputació d’Alacant, Julio de España, va prometre l’any passat que es banyaria a les aigües del riu Segura per a demostrar que no estan tan contaminades. ❦

Adhesió de Banyeres de Mariola a la Xarxa de Municipis Paperers

© Barcella - 1999

Banyeres i el seu Museu Molí Paperer figuren ja entre els components de la Xarxa de Municipis Paperers, entitat de recent creació que agrupa a localitats relacionades amb l’activitat industrial de la fabricació de paper com Capellades (Barcelona), Legorreta i Tolosa (Guipúscoa), Nàvia (Astúries), Sarrià de Ter (Girona) o Luca (Itàlia). Si aquesta activitat va tindre especial rellevància a Banyeres en el passat, el

principal argument esgrimit per a signar l’adhesió a la xarxa és la de posseir el museu del paper, únic d’aquestes característiques al País Valencià i segon de l’Estat espanyol, després de la localitat catalana de Capellades. Un dels principals objectius de la xarxa és l’intercanvi d’experiències, així com impulsar iniciatives que puguen ser interessants a nivell general entre els seus membres. ❦

Timonet per a la Junta de la Fundació de Reis Mags que acaba. No sempre el treball desinteressat de determinada gent és comprés o suficientment recompensat moralment per part de la població.

Una argelaga als conductors que canvien de banda a l’avinguda 25 d’Abril per eludir els limitadors de velocitat. Ara s’ha duplicat el perill d’accidents.

Un timonet al Consell Municipal de Cultura de Banyeres per instar l’Ajuntament a l’estudi de la construcció d’un auditori.

Argelaga a la Conselleria de Medi Ambient per endarrerir la declaració de parc natural per a la serra Mariola mentres alguns espavilats omplin la serra de formigó.

Timonet als pares que van acompanyar els seus fills a plantar un arbre el 4 de febrer. Per l’educació s’arriba a la sensibilitat mediambiental.

Argelaga per a tots en la celebració del Cap d’Any a Banyeres: els uns per manca de civisme i, els altres per la passivitat en donar solucions o altres alternatives. 5


En les proximitats de les festes de Nadal l'Ajuntament reparteix uns sobres per totes les cases del poble amb el nom del propietari de la casa, amb la finalitat que aquest diposite un donatiu, si així ho creu convenient. Uns dies després, l'agutzil passa a recollir els sobres per tot el poble. Aquests donatius serveixen per comprar joguets als xiquets entre 1 i 8 anys i que els són donats pels tres Reis el dia 5 de gener a la plaça de l'Ajuntament, prèvia retiració d'un val que es dóna en les oficines municipals a tots els xiquets d'aquestes edats que ho sol·liciten. Enguany, per primera vegada, aquests sobres eren anònims, és a dir, en cada sobre no figurava el nom del propietari de la casa i així els ciutadans de Biar han pogut fer un donatiu sense sentir-se fiscalitzats. ❦

cases, junt amb l’aparició d’estructures d’obra nova en el pitjor dels casos. Cal recordar que el futur parc comptarà amb 16.000 Ha, i des que es va anunciar la futura declaració de Mariola com a parc natural, la Conselleria de Medi Ambient va rebre un allau d’al·legacions, que mentre no siguen resoltes, donen peu a tota mena de possibles infraccions urbanístiques. ❦

del País Valencià, va corroborar el valor simbòlic del guardó: “La llibreria Llorens exerceix un paper molt important com a referent cultural en una ciutat de 60.000 habitants i per a totes les comarques centrals del País Valencià”. ❦

La llibreria Llorens d’Alcoi, guardonada amb el Premi al Llibreter de l’Any 2000 Al Saló Liber 2000 es va retre homenatge a Pilar i Lluís Llorens. Els propietaris de la centenària llibreria Llorens d’Alcoi van rebre el Premi Boixareu Ginesta al Llibreter de l’Any. Verónica Cantó, presidenta dels editors

© Manolo S. Urbano - 2000

Primera donació voluntària anònima a Biar

El dia 29 de desembre del 2000, l'empresa joguetera de Biar, Jesmar, S.L., ha declarat suspensió de pagaments, amb un total de 3.100 milions de deutes. La primera opció va ser l'acomiadament de 90 treballadors dels 110 que hi ha fixos en la plantilla. Després de les negociacions del comité de l'Empresa, els sindicats i els representants de l'empresa, aquesta oferta s'ha canviat amb l'enviament de 63 treballadors a l'atur, els quals conservarien l'antiguitat en l'empresa i se'ls contractaria segons anaren les comandes de les Fires. Ara com ara no se sap res en clar, ja que segueixen les negociacions entre els sindicats i l'empresa. ❦

L’enderrariment en la declaració del Parc Natural de la Mariola reactiva l’activitat urbanística D’haver seguit el procés normal, la declaració de Mariola com a parc natural hauria d’haver-se aprovat l’estiu de 2000. Les diferents al·legacions presentades han fet que aquest tràmit institucional es veja endarrerit dia a dia, mentre que la demora és aprofitada pels propietaris per efectuar reformes en les seues 6

© Morenet - 2001

Jesmar ha declarat suspensió de pagaments

El Betlem de l’Associació, destrossat l’1 de gener de 2001.

La Fundació d’Amics dels Reis Mags de Banyeres mostra la seua indignació La Fundació d’Amics dels Reis Mags va publicar –la vespra de la cavalcada– al Teletext de Banyeres de Mariola aquest comunicat per a condemnar la destrossa del Betlem: “Davant la contínua i reincident obra vandàlica que any rere any rep el Betlem de la Plaça Major i després del salvatge atemptat rebut la nit de Cap d’Any, la Fundació d’Amics dels Reis Mags diu ¡prou! i no es farà càrrec de cap reparació. El Betlem

és un bé comú, del poble, i ha estat aquest qui no l’ha sabut mantenir. És per això que la nit del dia 5 de gener els Reis Mags arribaran a un Betlem en ruïnes que amenaçarà la integritat física d’aquests i, per tant, la continuïtat d’aquesta festa”. La Junta Directiva, que acabava enguany, es va queixar una altra vegada per la permissivitat de la policía municipal que no va fer res per a impedir els actes vandàlics. ❦


Nous reptes per al voluntariat

El final del servei militar i la prestació social substitutòria Salvador Puerto

© Barcella 2000

“imprescindibles” que cobrien tot el servei de forma militaritzada abans, o amb objectors ara, és el cas concret de la Creu Roja i, concretant a Banyeres, el servei d’ambulàncies. Les places d’objectors a Banyeres de Mariola han arribat els últims anys a ser més de quaranta, el mateix Ajuntament ha comptat amb 20 objectors repartits

© Barcella 1998

El passat vuit de novembre es va sortejar el darrer reemplaçament que s’incorporarà a files el mes de març de 2001 i el 31 de desembre d’enguany ja seran llicenciats, açò representa una fita històrica, l’Exercit serà professional i deixarà de ser obligatori. El Ministeri de Defensa preveu que dels 91.288 joves que formen part de l’última partida del servei militar obligatori s’acabaran incorporant a files un màxim de 30.000 soldats, és a dir, només un de cada tres quintos faran l’última mili. Les autoritats militars preveuen que, al ser aquest el darrer any de servei militar obligatori, es produirà una allau de joves que decidiran declarar-se objectors de consciència. De fet, dels 100.000 joves que entraren en quintes l’any 2000 només en feren la mili 35.000. Encara que, a hores d’ara, queden 860.743 joves que estan en situació de pròrroga, la majoria per estudis, i el reglament és clar: a partir de la data oficial de supressió, aquests joves passaran a la reserva. La situació a Banyeres de Mariola no canvia massa del que passa a la resta de l’Estat. Al darrer sorteig del 8 de novembre, dels 38 joves aptes per al servei militar en sol·liciten prorroga 22, al·legaven malaltia 7, allistats 4 i allistats d’ofici 5. Aquests últims són joves que viuen fora del poble o no es presenten en el termini legal. Als últims anys, la prestació social substitutòria (PSS), va representar per als ajuntaments i altres institucions vinculades a l’administració, una bossa de “treballadors” que desenvolupava la seua labor en serveis poc especialitzats, però al mateix temps, imprescindibles per al seu funcionament. És el cas de biblioteques, centres de salut, centres docents, el mateix ajuntament i, d’altra banda, aquells que feien labors del veritable esperit de la PSS: ajuda social, o bé directament en persones desvalgudes, col·laborant amb ONGs. Un altre cas és el dels serveis

Un indigent demana almoina a la porta de l’església de Banyeres de Mariola.

entre la Biblioteca Municipal, museus, arxius, recolzament a l’Administració, serveis socials, escola pública, etc. En l’actualitat només li'n queden dos si comptem els 6 que acabaren en desembre i els 2 que ho feren en gener. L’altre servei en importància, si no el primer en nombre de places, era la posta de la Creu Roja a les Molines, amb 15 persones que durant molts anys han donat cobertura amb el servei d’assistència en carretera i d’ambulàncies a Banyeres i als pobles veïns, com Beneixama i Bocairent. A aquestes places hem de sumar les 2 del Centre de Salut i les 2 de l'Institut d’ESO. Si veiem el nombre d’objectors que té la nostra població i ho comparem amb el nombre de joves que entren en quintes cada any (35-45), ens adonem que Banyeres era excedentari perquè tenia més places d’objectors que joves allistats. Si considerem que les funcions que han fet els objectors, són necessàries per la nostra comunitat, com així ho demostren els serveis coberts per ells: museus, biblioteques, Creu Roja, col·legis, centres de salut, serveis socials, recolzament a altres dependències municipals, etc., i diferenciem clarament les funcions que corresponen a llocs de treball encoberts per les administracions (que hauran de cobrir-les amb places remunerades), ens queda un gran buit a cobrir, que no és cap altre que el vertader esperit de la PSC, “l'ajuda social i comunitària” en tots aquells camps de necessitat que es presentaran amb més rapidesa que capacitat per a donar les sol·lucions. Haurà de ser el voluntariat, amb estreta relació amb els Serveis Socials de l’Ajuntament, qui –després de detectar quines són les necessitats d’ajuda social– planifiquen amb seriositat i amb intervencions concretes les mesures necessàries d’actuacions i prioritzen amb quins col·lectius cal treballar: immigrants, pous de pobresa, marginats, discapacitats, jóvens amb problemes, vells que pateixen soledat, etc. 7


Els drets humans

Josep Antoni Santonja i Castelló

8

“Tota cultura té com fonament cobrir les necessitats, els desitjos i els fins de l’home”. Villoro. Jo, tu, nosaltres. Ell, ells. Els blancs, els negres, els gitanos, els àrabs, els asiàtics. Castellans, catalans, valencians. De Bocairent, de Beneixama, de Banyeres de Mariola. Els homes, les dones que formem allò que anomenem la part civilitzada de l’univers. Tots som ací, a la terra per a gaudir d’allò més elemental: viure i deixar viure. Fins ací d’acord. No obstant això, el temps, la història, fa que aquest principi elemental, siga constantment profanat, fent necessaris uns organismes correctors que simplifiquen aquest concepte de viure amb dignitat. Els drets humans són, avui, l’element bàsic en la política i el dret internacional, en constituir-se com l’ètica del món, baix l’expressió històrica de justícia; no obstant això, s’entropessa en molts entrebancs, un d’ells, són les fronteres que apareixen més poderoses que els drets, la distinció entre home i ciutadà –home universal i ciutadà / home d’un Estat– procedent de la Revolució Francesa de 1789. La divisió entre països pobres i rics –nord i sud–, aleshores no és menys cert que la democràcia és el millor instrument per a solucionar aquestes divisions. En Europa ens trobem, d’una banda, amb la recuperació dels Estats anomenats del bloc Est, més com a mercat que no pas com a democràcia i, d’altra banda, tots els països de la conca sud del Mediterrani, amb un alt índex de natalitat i creixement demogràfic, fan que els països europeus, i entre ells el nostre, siguen vists com un somni possible de realitzar, i no dubten en creuar o vindre en les condicions més vexatòries com a persones. La no existència d’un ordre jurídic de caire universal fa inviable la materialització dels Drets Humans auspiciats per la Declaració Universal de 1948 i adaptada en el marc de l’Organització de les Nacions Unides. Cal reconéixer, no obstant això, a pesar de les seues limitacions, que ha contribuït –i segueix fent-ho– a l’aprofundiment dels drets més elementals de l’ésser humà. Dit tot açò, cal centrar-ho en la nostra realitat i fer algunes consideracions sobre el tema actual de l’emigració : Espanya és un país que no té, hui, emigració. Només representa el 3% de la població. Sent la seua majoria de procedència europea i no africana, ni d’Amèrica llatina. França, Alemanya, Itàlia tenen milions d’emigrants i no tenen cap problema per donar-los la nacionalitat. El govern espanyol fa de l’emigració un problema polític, quant és un tema d’integració social i cultural, de drets que poden solucionar-se jurídicament. En el Parlament europeu s’anomena “Ejido” el nou model d’esclavisme d'aquest principi de segle. El mercat salvatge necessita d’emigrants i treballadors sense drets socials ni polítics per a poder-los explotar. El treball clandestí –economia submergida– constitueix el principal problema de l’emigració. Lluitar contra el treball clandestí és crear les condicions perquè els drets dels treballadors, per mitjà dels sindicats, pugen ser defensats, davant d’una política d’agressió permanent dels drets humans. En l’àmbit del dret, de caire col·lectiu de les minories, el dret internacional –Resolució de l’ONU de 18 de decembre de 1992– reconeix el dret a tindre una vida cultural pròpia, a emplear una llengua pròpia i a professar la religió pròpia. D’aquestes tres afirmacions, dues són assumides per la pròpia societat democràtica: la cultura i la religió. El punt segon és clau, la llengua com un element primordial, constitutiu de la cultura, de les idees i, per tant, de la pròpia persona. La llengua, és una necessitat, l’eix d’on cada persona tindrà un món de percepcions dels sentits més primaris, per a entendre la seua existència i la dels demés. Cal conrear-la. Per una societat on ningú no quede exclòs, per motius de raça, cultura, nacionalitat, idioma i religió, fem d’aquest nou mil·lenni que comencem, un món sense fronteres, d’on la diversitat siga la major riquesa de la igualtat feta de l’expressió més elemental: viure i deixar viure de manera civilitzada. Siguem solidaris. ❦

© Reuters - 2000

Banyeres de Mariola sempre s’ha caracteritzat per tindre una especial sensibilitat a l’hora de col·laborar econòmicament amb els pobles més desfavorits després d’una catàstrofe, com ho demostren les campanyes d’ajuda a Bòsnia fins i tot rebent xiquets d’aquests països i enviant-los diners, menjar i altres articles de necessitat. Fins i tot la regidoria de Benestar Social té oberta una partida de 2 milions de pessetes per a ajuda humanitària a altres pobles. Però encara que amb una primera ullada ens parega suficient, no solucionarem els problemes del nostre poble si no s’aconsegueix mobilitzar els voluntaris de totes les associacions i ONGs del poble com la Creu Roja, Càrites, Associació contra el Càncer, etc. Els responsables de Serveis Socials del poble reconeixen que un increment d’immigració com el que s’ha produït l'any passat –16 censats oficialment, encara que altres fons no oficials donen per segur que en són més del doble– desbordaria les previsions fetes i no es podrien atendre bé les seues necessitats. Quan els Serveis Socials pregunten quin és el país de procedència de les persones que arriben, resulta curiós que la gran majoria de la gent censada a Banyeres de Mariola és equatoriana. El patró més habitual és l’arribada primer d’un sol membre familiar i més tard la vinguda dels seus marits, mullers o altres familiars per a treballar, generalment les dones, en cases de persones majors que viuen soles, mentre que els homes treballen a la indústria. Un altre col·lectiu que està creixent ràpidament és el dels magribins que prové principalment del Marroc. La major part dels marroquins venen soles i treballen a la indústria. Aquest grup d’immigrats necessitarà més ajuda per les seua diferència cultural, lingüístia i religiosa i –sempre segons els Serveis Socials– per la manca de papers en regla d’algunes persones. Enguany és l’Any Internacional del Voluntari i per començar seria bo que totes les associacions i ONGs es començaren a reunir i es posaren a treballar tots plegats amb l’objectiu comú de repartir-se els diferents camps d’actuació, una volta s’hagen detectat les necessitats de cara als propers anys. ❦


Judit Santonja i Rosa Ferre

Andrés Pedreño

© Judit Santonja - 2001

Exrector de la Universitat d’Alacant

La Universitat d’Alacant, amb 33.000 alumnes i 2.000 llocs de treball, és la primera empresa de la província. Té una de les subvencions per alumne més reduïdes de tot l’Estat, en una província que és la quarta en PIB d’Espanya Andrés Pedreño Muñoz va nàixer a Cartagena, fa 47 anys, i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de València. Actualment és catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat d’Alacant i autor d’una trentena de llibres i d’un centenar de treballs relacionats amb el mercat de treball, l’atur i el creixement regional. Des de 1990, va ser vicerector en aquesta Universitat, i així mateix rector, durant el període 1994-2000. Després de la seua experiència com a rector d’aquesta prestigiosa Universitat, ens ha explicat els aspectes més importants. —¿Quina valoració personal i professional fa de la seua dedicació a la Universitat d’Alacant? Són ja vint anys de treball. La tasca universitària és apassionant, perquè

permet fer moltes coses i és molt gratificant la comunicació amb els alumnes. D’altra banda, la investigació permet pensar, crear i progressar en el coneixement científic. —¿Quins objectius es va proposar com a rector? Els tres anys de vicerector de Planificació i Assumptes Econòmics, amb Martín Mateo de rector, em van donar l’oportunitat d’identificar les necessitats de la Universitat d’Alacant i d’estudiar altres models de referència que podien ser interessants per al nostre centre, i no improvisar. Ens trobàrem amb una Universitat que tenia una ràpida expansió, cada any creixíem una mitjana de 4.500 alumnes i ens adonàrem que calia una planificació que ordenara aquest creixement tan intensiu. Tinguérem la sort de trobar models molt

atractius, sobretot basats en les universitats nord-americanes, i establírem uns objectius en matèria d’investigació competitiva, qualitat, noves tecnologies i avanços culturals, a més de recuperar altres àmbits tradicionals de la província d’Alacant. —¿El Parc Científic i Tecnològic del Mediterrani (Medpark) podrà mantenir el seu format original i convertir-se en una realitat? Sincerament, no ho sé. Sens dubte, la majoria de la comunitat universitària té molt clara la importància del projecte, i crec que hi ha també una percepció social que el recolza. El fet evident és que sí que tenim el suport de l’àmbit nacional i internacional. Aquestes últimes setmanes de gener, la ministra de Ciència i Tecnologia ha donat una ajuda al Medpark pel seu interés científic i la seua coherència. El projecte s’ha definit, segons els cànons i criteris que més s’assemblen a un parc científic, amb un enfocament d’èxit que supera l’etapa dels parcs tecnològics inicials, amb un realisme extraordinari. I, d’altra banda, a més no demana recursos ni fons extres; es tracta d’un plantejament que aprofita les inversions europees previstes i tot el potencial d’aquesta Universitat. Per això, és difícil explicar-se que el parc no tinga eixida. —En la seua etapa de rector, la defensa de l’autonomia universitària ha sigut permanent, ¿de quina manera s’han creuat els interessos polítics amb els acadèmics? L’autonomia universitària, en els països més avançats, ni es planteja. Està tan assumida que és un tema inqüestionable. ¿Com no tindrà la possibilitat d’autoorganitzar-se allò que té la funció social de formar i informar? Necessitem un àmbit d’autonomia per a poder assegurar la llibertat de creació, de càtedra i de pensament. La Humanitat ha progressat en el moment en què se li ha donat un àmbit de llibertat. Quan ens imposen que la terra no és redona o que la llei de la gravetat no existeix, encara que ho diguen per decret, no deixa de ser mentida. L’investigador necessita que el deixen pensar i exposar les seues hipòtesis; aleshores només es pot discutir si hi ha més o menys autonomia universitària. Una classe política madura pot presumir que les seues universitats són totalment lliures; és un àmbit tan 9


reservat i tan responsable que han de deixar actuar lliurement. Crec, en el cas nostre, que la Universitat espanyola ha defensat unànimement en tots els òrgans la postura de la U.A., i que tinguem o no tinguem jurídicament raó només ho pot decidir un tribunal. La història, l’educació i el progrés del país permet arribar a aquests nivells desitjables en aquest sentit. —Després de set anys de rector i faltant-ne un per acabar el seu segon manament, reelegit per una àmplia majoria del Claustre, va presentar la dimissió, ¿quins en són els motius? Fonamentalment, s’hi havia arribat a una situació difícilment superable, per la meua banda. Els informes jurídics ens donaven la raó pel que fa a la tramitació del Medpark. Jo duia tres anys intentant posar-me en contacte amb les autoritats i no rebia la més mínima resposta. Havia de prendre una decisió, continuar lluitant per aconseguir una solució i recórrer als tribunals per reafirmar que els nostres procediments jurídics eren correctes. La llei estableix que el Govern té tota la legitimitat per a requalificar uns terrenys, jo no puc orientar o condicionar una voluntat política legítimament i democràticament constituïda. Havia arribat a un límit on l’únic gest era la dimissió, explicar-ne els motius i intentar donar una oportunitat al Govern valencià per a conciliar-se amb la U.A., un centre que els darrers anys ha aconseguit les majors quotes de prestigi en l’àmbit nacional i, també, en el món hispànic, en projectes relacionats amb la salut, l’economia i les ciències experimentals. Discutir aqueixa opció és qüestionar també les perspectives de futur de la Universitat. —¿Quin futur acadèmic augura a la Universitat d’Alacant? Hi haurà una disminució del nombre d’alumnes, tot i que també hi haurà un creixement en altres àmbits. Les noves tecnologies requereixen una aposta sostinguda i competitiva, i Alacant, d’entrada, no té avantatges per a acaparar aquestes tecnologies. Per això el Medpark pretenia crear una voluntat on les empreses privades i les iniciatives públiques pogueren cooperar. La U.A. ha iniciat uns projectes molt atractius (Institut Cervantes, Retevisión, NASA, etc.) i moltes altres iniciatives departamentals. Amb 10

tot, sense aprovar el Medpark estem en situació de desavantatge. Algunes empreses demanen els nostres alumnes i part del professorat munta les seues pròpies empreses. Si estiguera funcionant el parc mantindríem aquest capital humà i hi hauria un reciclatge continuat. Les necessitats d’expansió estarien alimentades, els departaments podrien fer investigació especialitzada i hi hauria una interactivitat entre el centre i les empreses. És per això que, a Alacant, l’aposta per les noves tecnologies necessita el suport i la imatge d’un parc científic, sinó el futur perillarà en aquest àmbit. —¿El seu futur professional l’enfoca amb vista a la docència —com a catedràtic del seu Departament— o acceptarà possibles ofertes alienes a la Universitat? Sempre m’ha agradat ser professor i no crec que perda mai aquesta condició. M’han proposat un tema de màxim interés. El conjunt de rectors de les universitats espanyoles i el Banc de Santander firmaren un acord per a fer un portal en Internet dirigit a universitaris; el 70 per cent és propietat de les universitats espanyoles. Aquest mateix portal està creant-se en deu països d’Amèrica Llatina (Xile, Mèxic, Argentina, Brasil, etc.) i és un tema que beneficia la mateixa U.A. perquè li permet aportar el seu treball. Això, personalment, em disgusta un poc ja que el projecte és a Madrid, però, d’altra banda, significa un reconeixement de coses com la biblioteca virtual o la pàgina web que rep més de dos milions de visites, la meitat alienes a la Universitat. M’agradaria fer compatible qualsevol oferta amb la meua condició de professor. —Al rector en funcions, Salvador Ordóñez, ¿quin consell li donaria? Cap. El que cal és donar-li suport i confiança, perquè el càrrec implica molta responsabilitat. Li desitge molta sort. Vaig agrair moltíssim, tant de Ramón Martín com d’Antonio Gil, el seu suport. Van ser uns rectors excel·lents i també van saber ser uns exrectors. Van deixar que m’equivocara perquè equivocant-se s’aprén. Un rector acaba identificant-se amb la institució que representa, i li pren afecte, i és molt difícil actuar de mala manera. Cal deixar que el nou rector actue. ❦


Els arbres a Banyeres (Una història tupinambà) Vicent Berenguer

l’element vegetal. La ciutat –els poblets i les viles– té el repte de posar-se al dia i integrar aquesta especificitat, per la qualitat de vida que hi aporta difícilment substituïble. I això es refereix, en particular, a aquell art especial de construir ciutats que, a Banyeres, caldrà començar a posar en pràctica. Ah, Tupinambà no era, o és, sols una marca de paper de fumar, els tupinambàs eren un poble indígena extingit, de la costa de Brasil, del tronc tupi-guaraní. En alguns llocs del planeta, també els arbres eren… ❦

© Barcella - 2001

fi d’actuar amb intel·ligència i exemple en La preocupació perquè els tot aquell entorn, que cada dia empitjora i arbres s’integren, més enllà és torna en un cas d’aquells que ja tenen de la qüestió ornamental, en l’espai urbà una tradició. amb la major eficàcia és relativament nova. En la seua discreció, abans de la A la ciutat de València només fa uns quinze dècada de 1960 hi havia un estat de coses anys que hi ha un servei específic que, amb mínimament estable, i ha sigut el creixeles noves polítiques socials i urbanes, està ment posterior el que ens ha despertat la donant lloc a un increment gradual de les consciència que les transformacions, en zones enjardinades (ja que només hi ha alguns casos, poden arribar a ser despieta4,5 m2 per habitant, dels 10 que recomana des i irreversibles. Hi ha casos d’arbres l’OMS). Ens trobem, però, amb una nova que han desaparegut del carrer, però en sensibilitat davant l’intens creixement mi persisteixen aferrats en la memòria, urbà dels darrers quaranta anys, que s’ha sense possibilitat d’oblidar-los. Encara caracteritzat per la predació i l’especulació veig els ailants del del territori. carrer la Malena, Als pobles, on davant la capella, podríem pensar dels quals l’únic que les coses són exemplar que resta més raonades, quan es troba a la plaça han descobert la de l’Ajuntament; màquina de l’especi encara veig els ulació, els fets no oms de la Mateta varien massa. A o l’espectre per tot Banyeres, el balanç arreu de moreres i no deixa massa plataners —aquests opcions a l’eufòria. poden viure 600 L’aparença que anys—, o el llangui“la zona verda” la ment dels famosos tenim a mà sembla ametlers del barranc que encara ha Fondo, són coses distorsionat més la Replantació al Camp de Tir, Banyeres de que constitueixen qüestió. Recórrer Mariola, 4 de febrer de 2001, dia de l’Arbre. un nostàlgic catàleg els voltants de imaginari; incomplet, evidentment. En la Font del Cavaller, del Sant Crist, la alguns casos, pot haver estat justificada Mallaeta, el Pla Roig, el riu en general, l’eliminació de determinats arbres, en etc., pot produir descobertes lamentables. altres haurien pogut introduir-se varietats Com la serra, que segueix un procés més adequades a l’entorn urbà, com el de colonització urbana galopant, cada plàtan (orientalis fastigiata), la morera vegada amb més paratges creuats per (l’alba fruit-less), la robínia (pseudoacàcia camins flanquejats per muralles, parets pyramidalis), etc., però és un fet que o filats; cosa perfectament legal. Així, el la preocupació conservacionista o la camp va tornant-se menut i inaccessible. sensibilitat per incorporar l’arbre al nou Tot i que, aquestes serres –i els bancals–, urbanisme és una quimera. Actuar activaentre altres coses, són el paisatge de la ment amb el que queda, de la manera memòria, ni que siga d’aquella manera; més respectuosa, ens dignificaria en això és tot un altre tema. aquest aspecte i injectaria alguna il·lusió Darrerament, l’engrandiment del nucli col·lectiva. urbà de Banyeres ha incorporat algunes L’època en què l’element arbre era tímides actuacions, però generalment hi ha un atzar –per qüestions utilitàries, predominat un mimetisme servil de “posar ornamentals o memorialistiques– ha arbres” on semblava inevitable i, tan les passat avall. L’home d’aquesta època característiques urbanes del lloc concret ha acordat augmentar el valor del regne com les espècies vegetals, no solen exhibir vegetal dins els nuclis urbans, perquè l’harmonia més desitjable. La remodelació és ací on es dóna la forma més elevada o el que siga de la Font del Cavaller és de comunitat social, i potser aquests un exemple de despropòsit –no aïllat– en àmbits ja no s’entenen altrament. De fet, aquesta intervenció. No s’ha sabut superar un invent relativament recent, com ara la normalitat de les coses senzilles però “les urbanitzacions”, que fugen de la no trivials que hi havia. Ací hauria calgut ciutat inhòspita, no s’entendrien sense aplicar tota la professionalitat a l’abast, a

11


Huit Huit arbres arbres monumentals monumentals dede Banyeres Banyeres dede Mariola Mariola JosepJosep Miquel Miquel Martínez Martínez 1

1

2

Font del Font Sapodel Sapo 1

la Solaneta la Solaneta 2

2

2

1

12 m 12 m 11 m 11 m

260 26 275 275

Pi Pi la Font del Sapo la Font del Sapo

5

Carrasca laSolaneta Carrasca laSolanet

5

6 5

21 m 21 m

6

5 l'Estació l'Estació

BombersBombers

les M l eosl iM n eo sl i n e s

la S

10 m 10 m

300 300

Plataner Plataner l’Estació l’Estació

G


27 m 27 m

3

Alçària Alçària de l’arbre de l’arbre

3

4

Perímetre Perímetre del tronc del tronc

4

19 m 19 m

el Ventorrillo el Ventorrillo

Garín Molí Pont

Garín

3 3 Molí PontMolí Sol Molí Sol

l'Estació l'Estació 4 4 BombersBombers

les M n eo sl i n e s l eosl iM

450 450

240 240

Xop Xop el Molí el Molí Sol Sol

7

Cedre Cedre l’Estació l’Estació

7

8

8

Banyeres Banyeres de Mariola de Mariola Garín

Garín

7

e ot al a n e t a

pó pó alo alo V ii un V i n R

Molí Pont

el Ral el Ral de Dalt de Dalt

sa

sa

An l'

An

6

Molí Molí l'Ombrial'Ombria

l'

6

7 l'Horta l'Horta la Bassa laFont Bassa del Font del Sapo Sapo

Teularet Teularet de Roc de Roc

MolíSol Molí Sol Molí Pont

9 m9 m 804

804

Serrella Serrella 8

8

240 240

4 m4 m 300 300

Galler er l’Ansarí l’Ansarí

590 590

Lledoner Lledoner l’Horta l’Horta la Bassa la Bassa

Olivera Olivera la Riojana la Riojana


Arbres monumentals de Banyeres de Mariola Vanessa Martínez El nostre entorn està rodejat de coses creades per l’home que considerem monumentals, impressionants. Però hi ha uns éssers que són part essencial de la nostra vida per la seua funció vital que ens corresponen: els arbres. Aquests, al llarg del temps, creixen i adopten unes proporcions extraordinàries convertint-se en vertaders monuments.

Galler

Arbre caducufoli de la família de les fagàcies que presenta les fulles blanes en primavera i, durant la tardor i l’hivern, les perd o les manté seques. Són propis dels terrenys calcaris com els nostres.

Lledoner

Arbre que generalment presenta una copa sobrecarregada cap a un costat i amb la escorça grisa clara i llisa durant tota la seua existència. És una ulmàcia caducifòlia amb les fulles lanceolades amb marge asserrat i amb el revés més clar i pilós que el feix. Els seus fruits (drupes negres quan són madures) són comestibles i tenen un bon sabor.

Pi blanc

És una conífera de fulla perenne. En exemplars jovens, la copa és estreta i cònica, però amb el pas del temps va tornant-se columnar o irregular. Aquest arbre prefereix sòls càlids i secs, pot aparéixer en zones pedregroses. La seua escorça és grisa platejada que en augmentar l’edat s’estria. Aquest arbre és introduït com a pioner a les nostres muntanyes, perquè protegeix el sòl contra el vent i l’erosió; encara que la seua fusta té poc valor.

Olivera

14

© Barcella - 1998

Oleàcia perennifòlia que quan és molt vella té el tronc molt retorçut i amb molts forats profunds a les branques. El seu fruit s’empra L’om del parc de Vil·la Rorario es va assecar i el van talar en 1998. molt en la nostra cuina; ja siga adobat o macerat fins a obtindre irregular. El tronc té una gran quantitat l’oli que gastem per a adobar ensalades de clevills i bombaments. Les fulles i per a fregir. També és emprat per a tenen el perfil triangular asserrat. medicaments, cosmètics i fa un temps Carrasca Apareix en sols humids que s’inundcom a oli per a cremar. A més la seua És una fagàcia de fulla perenne amb en periòdicament; per això apareixen a fusta és molt resistent. una copa generalment bombada i les valls fluvials. amb l’escorça negra. Les fulles son Om allargades-ovades de color verd fosc Cedre Cal destacar aquesta espècie que fa brillant en el feix i grises del revés. El cedre és una conífera perennifòlia uns quants anys trobàvem sovint quan Prefereix sòls profunds però també pot amb una copa molt ampla i el contorn passetjàvem pel riu però que ara està aparéixer a sols esquelètics; encara que cònic. Aquest tipus i altres varietats desapareixent. L’om és un arbre caducifoen aquests casos no arriba a formar s’utilitzen com a arbres ornamentals li amb l’escorça grisa i amb les fulles boscos. Un carrascar madur és un bosc perquè, a banda de la seua grandària ovades i molt asserrades. Des de fa uns ben estructurat que aporta beneficis i magnificència (que els fa molt pocs anys està patint una malaltia anomemediambientals formant sòls excel·lents semblants al avet), les seues pinyes nada grafiosi que infecta totalment l’arbre i, a més, la seua resposta davant un són molt particulars y vistoses. i mor. Ara són reemplaçats per xops. incendi és molt millor que la dels pins. Encara que estem acostumats a Plataner Ja queden pocs exemplars d’om i de veure boscos de pins, al segle XVIII El nostre ben conegut plataner és un molts altres arbres que no fa molts anys predominaven les carrasques i les arbre caducifoli amb una copa molt eren comuns a la nostra vida. coscolles, bosc realment autòcton. ampla, alta i bombada que es divideix Quan mirem un arbre qualsevol, més La seua desaparició a grups relictes en els exemplars ja vells. que considerar-lo com un exemplar aïllat, ha sigut deguda a la notable indústria L’escorça va desprenent-se al llarg hem de tindre en compte les formacions paperera que en aquells moments va del temps deixant taques grogues al boscoses que aquests formen, peque proliferar al nostre poble (que ens va tronc. són les que realment poden crear un enriquir industrialment però empobrir Aquest destaca pels seus fruits globecosistema i donar-nos molts beneficis. naturalment) ulars que pengen de llargs peduncles Però si aquesta formació ja no existeix, que romanen tot l’hivern. Es sol posar hem de conservar els pocs relictes que Xop negre als carrers i carreteres perquè creix han sobreviscut, encara que tan sols Salicàcia de copa alta i bombada que molt ràpid i tolera molt bé l’atmosfera siga perquè les properes generacions ho en els exemplars vells es converteix en contaminada. vegen directament i no en llibres. ❦


Tribu

SOS

Josep Miquel Martínez L’Ajuntament d’Alcoi va presentar l’any passat a la Unió Europea una sol·licitud per al Programa Urban segregada de la proposta del Consorci de les Comarques Centrals Valencianes. Alcoi volia competir directament contra la resta de pobles de la comarca que demanen recursos per a millorar el transport i les comunicacions d’aquest territori. La decisió del govern alcoià va crear un fort malestar entre els alcaldes d’algunes poblacions de les comarques centrals. La IV Assemblea de la Xarxa Arena –que va congregar a Ibi polítics, agents socials i tècnics de zones industrials d’Alemanya, Gran Bretanya, Suècia, Itàlia i les comarques centrals– va estar marcada per l’absència de cap representant municipal d’Alcoi. Si l’etapa del govern de Josep Sanus es va caracteritzar per l’oblit sistemàtic d’Alcoi envers Lluís Llach, Antoni Miró amb el la resta de pobles de la seu fill Ausiàs i Miquel Martí i Pol. comarca, tot indica que el nou govern de Miguel Peralta pensa mantenir les mateixes actituds d’aïllament. Al mateix temps que el govern alcoià ignorava l’encontre europeu a Ibi, la regidora de Cultura d’Alcoi, Trini Miró, anunciava que “l’artista a qui des d’ara s’encarregarà l’obra pictòrica anunciadora de les festes de moros i cristians serà sempre alcoià”. Tot seguit afegia: “Aquest pintor alcoià es nomenarà directament i sense concurs perquè tenim la gran fortuna de comptar amb molts pintors i de prestigi, majors i jóvens i crec que no anem a acabar-nos-els”. Sortosament per a tots, altres ciutats mai han aplicat criteris semblants per a barrar el pas a professionals alcoians com ara Isabel-Clara Simó, Ovidi Montllor, Antoni Miró o valencians com Mariscal, Calatrava, Alfaro o Raimon. Altres nacions han optat per no preguntar de quin poble vénen els talents i han servit de plataforma per a presentar al món aquests creadors, alhora que han prestigiat les seues ciutats i pobles amb l’acollida de les avantguardes. Alguns columnistes, com Antonio Revert, porten anys manifestant la seua oposició cap a tot el que denota innovació. És ben coneguda la dèria de Revert contra l’obra i la persona d’Antoni Miró. Altres alcoians s’han pronunciat amb contundència en contra del cartell de festes que va pintar Joan Genovés. Amb aquest estat d’opinió es reforça el sentiment de grup tancat, quasi de tribu alcoiana que es creu agredida per un imaginari agent exterior que ataca –el que és per a ells– la tradició gràfica més sagrada. La ciutat d’Alcoi s’ha assetjat ella mateixa per a tindre que autoabastar-se d’artistes. Quan es vol aïllar un poble, les barreres mentals són més fortes que les físiques, i això passa en una ciutat que una i altra vegada dimiteix com a capital de comarca. Alcoi torna a oblidar el seu entorn cultural. És una opció com un altra. El que mai podrem saber és quines oportunitats d’enriquiment artístic i de projecció exterior d’aquest territori acabaran perdent-se. ❦

© Paco Grau

© Barcella - 2000

Josep Antoni Blanes Verdú

L’últim plàtan de la placa del Plàtans.

Hi ha rumors, prou segurs, que van a reformar la plaça dels Plàtans. Hi ha rumors segurs de la nova urbanització de dita plaça. Estic parlant de la plaça dels Plàtans, on actualment només hi ha un plàtan centenari, on hi havia també acàcies i, on és de suposar, que hi va haver més plàtans. Hi va haver, ací hi va haver, ací hi havia, allà va existir. Fins quan haurem de viure en un poble amb una història fantasma, amb un paisatge irrecreable, amb unes característiques irrecognoscibles, amb un passat sense emprentes visibles… Pareix que la gran obra, la gran reforma de la plaça dels Plàtans implica i exigeix la desaparició del plàtan centenari que li dóna nom. Els vells han de deixar d'existir per a donar pas als jóvens. Jo pregunte: ¿s'ha d'extirpar la vida dels majors per a donar vida als jóvens? ¿No poden coexistir juntes generacions distintes? ¿Els qui arriben nous tenen dret a expulsar als que ja estaven? El plàtan dels Plàtans no es mor, l'estan matant. Van començar a matar-lo quan el van rodejar amb un cércol de ferro per a ofegar-lo i van continuar matant-lo amb la falta de cures. Aquest arbre, el que necessita són cures, aigua, desfogament, regeneració, aire i un poc de fem. Volen carregar-se un dels símbols del nostre poble. ¿Quins dissenyadors heu buscat? La urbanització ha d'adequar-se a l'orografia existent. La urbanització i el progrés deuen adaptar-se a l'entorn, a la naturalesa de l'entorn, a la naturalesa. Mai es pot pretendre adaptar la naturalesa a la urbanització, però sí al contrari. Pregue als senyors que regenten la població (incloc tots els partits a l'Ajuntament), que no deixen avançar aquesta aberració. El plàtan ha de seguir vivint. Reformeu la plaça, feu avançar el poble, però no ens lleveu el que és nostre, el que va ser dels nostres pares i iaios, dels nostres avantpassats durant moltes generacions. No li lleveu identitats al poble que ja està carregat d'absències irremissibles. ❦

15


Guillermina Barceló Nascuts culpables. Moma Teatre. L’any 1999 la companyia valenciana Moma Teatre encetava a la seua sala alternativa de la ciutat de València L’Espai Moma un nou projecte, el muntatge teatral Nascuts culpables, Premi de la Crítica Valenciana al millor espectacle teatral de la temporada 1999-2000. La funció està basada en un llibre que causà un gran revol a Alemanya l’any 1995, del periodista austríac d’origen jueu Peter Sichrovsky, on arreplegava un recull d’entrevistes a fills i néts d’antics nazis que d’una manera o d’una altra van participar en el genocidi. Joaquim Candeias i el director i actor valencià Carles Alfaro han adaptat algunes d’aquestes entrevistes i s’encarreguen a més a més de la dramatúrgia i de la direcció dels deu actors que apareixen en escena. Després de l’estada a València, feren una gira per Sant Sebastià, Madrid, Barcelona i, finalment, pel Circuit Teatral Valencià, fet aquest que ens permetrà veure l’espectacle a Banyeres de Mariola, el dia 18 de febrer. Pel que fa a l’oportunitat d’acometre un tema tan recurrent com és el del nazisme, la companyia justifica el muntatge pel ressorgiment a tot Europa de la xenofòbia i les actituds racistes de tota mena: intolerància cap a les minories, imposició de la uniformitat front a la diferència. Si considerem que els esdeveniments que ens van estremir cauen en l’oblit i la ciència històrica troba explicacions objectives, el drama humà que va esdevenir esdevé fet històric, per aixó Moma Teatre creu que les petites històries íntimes d’aquestes persones que veurem en escena, la seua recerca per trobar-hi respostes, ens ajuda a personalitzar la gran Història i així, potser, entendre-la un poc millor. Per a oblidar és necessari tornar a recordar… A aquestes raons de pes per a veure un espectacle com Nascuts culpables, en podríem afegir d’altres: ens trobem davant d’un teatre necessari, recuperació del teatre-document que ens parla de conflictes socials, i ens ofereix la possibilitat d’acostar-nos a la consciència de culpa dels descendents, de com resol cadascú la dialèctica entre el vincle familiar, d’una banda, i la implicació en el genocidi, d’una altra. Ells ens conten senzillament les seues vides, res més, però tampoc res menys. L’espectador assisteix en silenci a un acte confessional que és, a més a més, novedós perquè presenta els conflictes interiors dels protagonistes. La resolució cinematogràfica del muntatge (s’utilitza una vídeo-càmera) no impedeix en absolut accedir a 10 de les més magnífiques interpretacions d’actors que hem vist els últims temps al teatre. Són els actors els qui posen les cares, les veus i les experiències personals. Són persones i no personatges. Són deu magnífiques interpretacions, grans en dimensió i en qualitat, d’una força, emoció i compromís enormes. És un autèntic plaer veure’ls actuar. En resum, un espectacle que no deixa indiferent, tot el contrari. ❦ 16

Francesc Garcia Las razones de mis amigos. Gerardo Herrero, 2000. Aquesta pel·lícula naix de l’adaptació de la novel·la de Belén Gopegui, autora també entre altres novel·les de La conquista del aire però amb una vocació diferenciadora. El director de la pel·lícula Gerardo Herrero és autor també de Territorio comanche i Malena es nombre de tango Pel·lícula produïda per Tomasol Films amb actors que han col·laborat en altres pel·lícules com Sergi Calleja (Tierra i Libertad), Lola Dueñas o Joel Juan (La buena vida). El tema de la pel·lícula tracta de tres amics, Santiago, Marta i Carlos, que es reuneixen una vegada al mes per a dinar sempre en el mateix restaurant. Es coneixen des de la universitat, ja fa més de quinze anys. Aleshores compartien somnis i il·lusions, però amb el pas dels anys cadascú ha seguit el seu camí. En un d’aquests dinars, Carlos demana prestats quatre milions de pessetes a Santiago i uns altres quatre a Marta perquè la seua empresa d’informàtica té problemes amb un projecte que estan desenrotllant. Passen els mesos i Carlos no aconsegueix tornar els diners. Els seus amics, Santiago i Marta li asseguren que no té importància, però la vida dels tres ha canviat a partir d’aquell dinar. Els diners, el préstec, ha acabat per corrompre els seus ideals de joventut i allò que és més important, l’amistat. És una pel·lícula intimista, generacional, sobre la vida en parella, sobre l’amor i el desamor, sobre l’amistat i els diners, on s’analitzen una sèrie de valors, els d’abans, quan érem joves, i els d’ara, un poc més majors, on els valors han canviat i se’n prioritzen uns altres que, a més, has de compartir amb la teua parella o amb els teus amics. És molt fàcil sentir-se identificat en alguns dels aspectes on quasi tots estem immergits. Cal veure-la. ¶


Salvador Puerto

Toni Belda

Josep-Vicent Ferre Domínguez, Miquel Maiques (ca. 1490-1577) un controvertido agustino del renacimiento, Madrid, Editorial Revista Agustiniana, 2000.

Talaüd. David Cervera.

Després d’haver publicat diferents articles al programa de festes de Bocairent sobre la figura de Miquel Maiques (1490-1577), Josep Vicent Ferre Domínguez ha tingut la rigorositat necessària per escriure la biografia d’aquest il·lustre agustí del Renaixement. I, a més a més, ha aconseguit que un històric bocairentí passe a formar part de la secció “Perfiles” de l'Editorial Revista Agustiniana, al costat de personatges tan notables com Fra Lluís de Lleó, Sant Tomàs de Villanueva, Sant Joan de Sahagún i fins a 19 il·lustres agustins que figuren en aquesta col·lecció. L’autor, al mateix temps que relata la biografia del bisbe Maiques, acompanya al lector per la geografia i la història dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó del segle XVI. Ens relata com eren les ciutats de Lleida i València, de com s’ensenyava a les universitats (l’Estudi General), on el bisbe va ser professor i catedràtic de teologia i filosofia (Universitat de València 1517, Universitat de Lleida 1526-1533 i 1554-1567). El bisbe viu els anys difícils dels canvis amb els nous plans d’estudis del Renaixement; aquesta època introdueix en el sistema educatiu la utilització del “mètode científic” càtedra de “qüestions”. Aquesta reforma del pla d’estudis la du a terme el professor Celaia, que ve directament de la Universitat de París i que es convertix en el gran defensor del canvi. Ferre aconseguix endinsar-nos amb un treball admirable d’investigació a la Universitat de València del segle XVI, (l’any passat celebrà el 500 aniversari) i dels seus plans d’estudis (Nominalisme, Aristotelisme). L’altre aspecte que treballa l’autor amb tota classe de detalls i de referències bibliogràfiques és l’etapa de Miquel Maiques com a bisbe, que comença a Sogorb en 1535, sent el bisbe dels ducs de Sogorb (Gaspar Jofrè de Borja). Després, en 1538, és nomenat bisbe de Tarso (Turquia ) i per últim és nomenat bisbe d’Alès a la Cerdanya. Encara que, segons l’autor, el més probable és que no prenguera possessió de cap d’aquestes places com a bisbe titular. En aquest aspecte em crida l’atenció la carta que li escriu el capítol de la seu de Lleida a Bernat de Bolea, vicecanceller d’Aragó, demanant-li que li concedira mitja pensió al bisbe Maiques perquè no haguera d’incorporar-se al bisbat d’Alés, adduint que era imprescindible tant a l’església com a la Universitat de Lleida i que tenia una edat molt avançada. En llegir el llibre és nota que Josep Vicent Ferre Domínguez és catedràtic, licenciat en Filosofia i en estudis eclesiàstics. Això fa que la simbiosi de l’autor (Bocairent 1956) i Miquel Maiquez 1490-1577 siga absoluta. D’altra banda, Ferre aprofita qualsevol ocasió per a manifestar una gran sensibilitat amb la seua pròpia història, i fa contínues referències als fets diferencials del nostre país: Compromís de Casp, Sant Vicent i Sant Bonifaci Ferrer, Benet XIII, Monestir de Poblet, Carles V, Guerra de Germanies, Germana de Foix i el duc de Calàbria, expulsió i guerres contra els moriscos. ❦

La primera setmana de juliol de l’any passat, va veure la llum el resultat de cinc anys de treball de creació, composició i d’enregistrament des sons: Talaüd el primer treball discogràfic de David Cervera. Dues setmanes després es presentava, en directe, aquest treball a Cartagena dins del Festival La Mar de Músicas i a hores d’ara ja ha estat presentat a distintes ciutats: Vic, Saragossa i València. De David Cervera i Talaüd s'ha dit: “David Cervera, ha crescut en un d’eixos llocs privilegiats, entre la Marina i el Comtat, bressol dels moros i cristians. Li bull en la sang l’estrèpit atronador dels seus trabucs, la percussió poderosa dels timbals, la dolçor de la tenora i les lletanies dels veïns que canten des de la llunyania de la memòria. Tot això està en Talaüd, on els concordes de la mitologia del Mediterrani sonen en un excitant mestissatge de cultures.” “David ha aconseguit una música d’arrel en una germandat folklòrica on trobem violes de roda, bandúrries o dolçaines amb krakets, ocarines, darbukas i bongos del Marroc. La tradició en estat pur, reina de partitures vives que també beuen de l’herència de la música clàssica, així com de textures sintètiques aprofitant les bondats de les noves tecnologies. Tot junt és una música que naix ací, però tan lliure que pareix perdre’s per qualsevol racó de l’univers. Pertany a qui la sent.” “El fenòmen Cervera ha començat a ocupar planes senceres en la premsa valenciana: El País, Levante, Ciutat d'Alcoi, Allioli i la cartellera Túria, entre altres s'han fet ressò de la presentació de Talaüd.” “La sàvia mescla de la tradició amb les tendències més innovadores, representa una estimulant aportació al panorama musical d’aquest país.” “Molts anys de solfeig, de piano, de cant coral, d’harmonia, de curiositat d’alquimista per la mescla de melodies de passat i futur. David ha posat música a curtmetratges, a anuncis publicitaris, a dibuixos animats, etc. I ara li ha posat música al seu propòsit.” Per a que el gaudim, Talaüd. No ens el perguem. ❦ 17


Som diferents, som iguals

La representació del Tractat d’Almirra enguany compleix 25 anys

És dur i al mateix temps bonic, viure en les minories de la societat, ja que te n’adones que lluitar és el que millor manté una persona viva. Has de viure sempre demostrant que estàs ací, que no et canses de ser dona, de ser emigrant, de no pertànyer a les grans majories, de dedicar-te a la teua casa, d’educar els teus fills, de ser dels que no es cansen de saber i estudiar, encara que tingues ics anys. Les dones, encara que siguem o no majoria, continuem tenint les portes tancades o amb poquetes claus (ara, això ens ajuda a lluitar més). ¿Què hem aconseguit? Ser fortes i al mateix temps, trobar-nos amb nosaltres mateix, cosa que fins ara ni ens plantejàvem. Encara hi ha tots el dies casos de dones maltractades fins la mort. ¿Quina culpa té una persona d’haver nascut amb un sexe o amb un altre? ¿És això l’única raó o hi ha més perquè siguen menyspreades i vexades? És clar que no hi ha raons per a fer les barbaritats que ens fan a les dones, des de les xiquetes que mutilen en nàixer fins les que pateixen en silenci any rere any les violacions tant físiques com psíquiques. Però així i tot, renaixem tots el dies, quan aconseguim la Presidència del Congrés, una feina digna i, fins i tot, un somriure d'un fill. I pensant-ho bé, som diferents, som iguals. ❦

18

Romà Francés i Berbegal

L’any 2001 es compleixen vint-i-cinc anys de la recreació històrica del Tractat d’Almirra que iniciàrem aquell 7 de novembre de 1976. Era quan s’estaven posant les primeres pautes per a la reinstauració democràtica. Des de diversos sectors de la nostra societat estava espentant-se fort per provocar un trencament del règim del general Franco, que amb la seua mort també tenia difícil continuació. Les autoritats del moment, a escala provincial i local, donaren suport i presidiren els actes corresponents. La primera representació del Tractat estava inclosa en la commemoració del 700 aniversari de la mort del rei Jaume I, esdeveniment important que s’havia plantejat per iniciativa de la Diputació de Barcelona i a la qual s’havien adherit totes les institucions provincials de l’Antiga Corona d’Aragó. El moment va ser l’adequat per tirar endavant el nostre projecte de recrear l’històric pacte que s’havia esdevingut al castell d’Almirra el 26 de març de 1244. Els senzills textos de Francesc González, així com l’encertat muntatge escènic de Romualdo Moreno, Miquel Maestre i Joaquín Navarro, i l’entusiasta aportació dels actors del Camp de Mirra, donaren vida per primera vegada a un dels pactes medievals més rellevants realitzats pels dos antics regnes peninsulars de Castella i la Corona d’Aragó. L’obertura dels actes ja tenia una gran significació. A l’arribada de les autoritats al balcó de la Casa Consistorial es pujava per primera volta junt amb la bandera espanyola la Senyera de les quatre barres roges amb fons daurat. Els balcons i les finestres de totes les cases del poble també estaven ornamentats amb senyeres que prèviament s’havien repartit. A continuació, l’escenificació del Tractat va ser tot un èxit, l’esdeveniment tindria molta rellevància i els mitjans de comunicació d’Alacant i València, així com les mateixes autoritats, consideraren l’acte com el que més havia significat en l’homenatge a la figura de Jaume I. Per completar la commemoració, uns dies després, la Diputació perpetuava la transcendència del Tractat col·locant un monument que havia encarregat a l’escultor Vicent Ferrero, que quedava situat precisament a la plaça dedicada a Jaume I. Els anys consecutius, la representació del Tractat, en coincidir amb la instauració democràtica i la recuperació de les històriques institucions forals com la Generalitat i les Corts Valencianes, ha tingut un atractiu especial, sobretot, en aquestes comarques més frontereres del sud valencià. Conferint-li aquestes circumstàncies que la recreació anual d’aquest fet històric constituïsca cada any una fita puntual de trobada per a molts valencians, que d’aquesta manera es retroben amb una senya important de la seua identitat. A tal efecte, l’edició d’enguany assolirà d’alguna manera caràcter extraordinari. Farem alguna publicació commemorativa, és possible que també un monument al·legòric al Tractat i, per descomptat, la representació tindrà algun acte complementari que contribuirà, si cap més, a dignificar aquest singular fet històric. ❦

© Barcella - 2000

© Jeremy Nicholl - 1999

Ma. Luisa Gómez-Elegido


L’Agenda 21

© Barcella - 1999

J. Ricard Berenguer

Un camió aboca escombraries al camp de tir de Banyeres de Mariola.

Genèricament, l’Agenda 21 és el pla estratègic aprovat en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro en 1992, consistent en un pla d’acció per als darrers anys del ja finalitzat segle XX i per al recent estrenat segle XXI, en el qual han de prendre protagonisme el desenvolupament sostenible i la protecció del medi ambient com a línies bàsiques d’actuació a nivell global. Per a l’Agenda 21, el desenvolupament sostenible no és només una opció, sinó que, a la vista de la degeneració i l’esgotament dels recursos naturals a nivell mundial, aquest ha de ser un imperatiu legal. S’entén per desenvolupament sostenible el compromís de crear nous conceptes de riquesa i prosperitat que permeten millorar l’existència de totes les persones, mitjançant el canvi d’estils de vida que depenguen menys dels recursos finits de la terra (carbó, petroli, gas, aigua, etc.). No cal estendre’s què és la protecció del medi ambient ja que la seua filosofia és coneguda per tots, i es resumeix en la regla de les tres erres: reducció, reutilització, reciclatge. Durant la darrera dècada, l’Agenda 21 va tindre diverses plasmacions a nivell pràctic com la Carta d’Aalborg en 1994,

la Conferència de Lisboa de 1996 i la Declaració de Hannover de febrer de 2000, on es determinaren les bases i les actuacions cap a la sostenibilitat local (agenda local 21 = acció global plasmada en actuacions locals), fent-se necessària l’aplicació d’aquest nou concepte de polítiques compromeses amb el medi ambient a nivell de ciutat, de poble. Encara que és un camí difícil, ja que ha d’existir una conscienciació per part de governants i ciutadans en l’aplicació pràctica del principi de sostenibilitat, a poc a poc han anat proliferant exemples per tot arreu que apleguen a comunicar un determinat optimisme. Exemples com els de Barcelona, Calvià o Vitòria-Gasteiz en són una bona mostra. Aquesta última, en 1950, tenia escassament 53.000 habitants, a hores d’ara en té al voltant de 210.000. El creixement humà desmesurat no ha estat debades sense que hi haja hagut una planificació urbanística racional prèvia. Són dades significatives que Vitòria-Gasteiz destine el 12% dels pressupostos a programes socials, que hi haja 14 m2 de zona verda per habitant, un arbre per cada dos veïns, que estiga prevista l’ampliació de la superfície verda, que

s’hagen construït centres cívics en barris perifèrics, que es peatonalitze una part important del centre de la ciutat, o que s’haja rehabilitat el centre històric, resolent així el problema de marginalitat que hi havia a la ciutat. Calvià (www.calvia.com), a Mallorca, també és un exemple de dir prou a una situació creada per les vaques grosses del turisme i que podria continuar aportant nous guanys al municipi. En canvi, entre altres mesures, s’ha apostat per la sostenibilitat en contenir la pressió urbanística limitant el creixement amb la redacció d’un nou PGOU més racional, afavorint la rehabilitació integral del territori, litoral i nucli urbà, estabilitzar i reduir el consum d’energia i aigua potable a nivells de 1997, apostar fermament per les energies alternatives amb nou projectes municipals o crear l’Agència de Desenvolupament Sostenible per tal de guiar totes les actuacions locals que estiguen basades en aquest principi. A nivell local, en encetar el nou mil·lenni i com a fet històric municipal que esperem que no quede sols en simple anècdota, per primera vegada als pressupostos de 2001 de Banyeres de Mariola apareix una partida de 2 milions de pessetes destinats al desenvolupament de l’Agenda Local 21, quantitat que representa el 0,002% d’un total de 950 milions. Si el gest pot resultar positiu per l’aparició per primera vegada de l’Agenda Local 21 en els pressupostos, la quantitat destinada no deixa de ser irrisòria. Si les aberrants actuacions urbanístiques del passat ja no tenen solució, ara és l’hora de demostrar que els fets han d’acompanyar les intencions i demostrar la necessària coherència en les actuacions. Tractant-se d’una assignació econòmica de la qual de moment no s’han previst realitzacions concretes, seria bo preveure de forma consensuada la planificació d’actuacions mínimes en vista a poder aconseguir progressivament els objectius de l’Agenda 21. Pensem que ni en la vida, ni en política hi ha dogmes, ni plans generals d’ordenació urbana, ni normes subsidiàries que siguen inalterables, sinó que davant l’evolució de la societat local i amb polítiques potenciadores de benestar social per a tots, cal preveure nous objectius basats en el desenvolupament sostenible del medi urbà amb generació de nous equipaments municipals immersos dins una millora de la trama urbana i per extensió del teixit social. ❦ 19


II Festival de Rondalles

Crítica i solucions a les festes de Biar

El 23 de desembre de 2000 es va celebrar el II Festival de Rondalles a Banyeres de Mariola. La rondalla L’Ombria va presentar l’acte recordant els dos grups que els van acompanyar l’any anterior: la Rondalla Colivenca, d’Onil, i la rondalla pols i pua La Foia, de Biar. En aquesta ocasió els van acompanyar la rondalla Luis Escoda de Maria Assumpta, de Biar, i La Dolça Parranda, de Tibi. La rondalla L’Ombria, que ha recuperat els darrers anys cançons i músiques que havien estat oblidades, va fer un recorregut històric pels diferents grups de banyerins que han anat transmetent-se aquesta herència cultural. Es va tindre un record especial per al grup que l’any 1928 va començar a recórrer el terme, de mas en mas, per a tocar i cantar al ball que es feia després de la pregària de la Pastora Aquesta rondalla es va desfer en 1936. Tot seguir es va parlar de la rondalla que va nàixer en 1938, dirigida pel mestre Pepe Tauenca i que dirigiria en 1940 Jaume de les Molines. L’Ombria va dedicar El zuau a Ramón Calores, membre de la rondalla que els va deixar recentment i, amb el cant de nadales per part de les tres rondalles, va acabar aquest II Festival de Rondalles. ❦

20

Consol Conca

© Barcella - 1999

Barcella

Tot poble, pel simple fet de ser-ho, té una sèrie de característiques, símbols, pautes de comportament que defineixen la seua personalitat. Entre tots aquests senyals d'identificació, les tradicions, els costums, les festes transmeses de manera més o menys inalterada de generació en generació, són uns dels apartats més significatius de l'esmentada personalitat. Una de les característiques de la tradició és la de saber modificar-se convenientment amb la finalitat de sobreviure al pas del temps, encara que l'esperit que la va crear es mantinga invariable. Biar pot considerar-se un poble afortunat ja que ha mantingut moltes tradicions i, sobretot, festes que en altres pobles han desaparegut per complet. Així, tenim el cas de la festa del Rei Pàixaro que a l'associar-se a una festa cristiana, com la de Sant Antoni del Porquet, ha pogut sobreviure i actualment és l'únic poble del País Valencià que la celebra, ja que fins al segle XVIII es celebrava en quasi tots els pobles. Evidentment l'actual festa no es celebra igual que fa molts segles, tal volta el Rei Pàixaro deia alguns versos que ara s'han perdut, però és segur que abans els que dansaven davant del Rei realitzaven uns determinats passos fent un ball i el que ara es fa es vertaderament el rídicul. Des d'ací faig una crida a la Comissió de Festes de Sant Antoni perquè recupere els passos de ball d'abans, ja que encara hi ha gent que els recorda i sap interpretar-los, però ni no ho fan prompte aquestes persones poden desaparéixer i el ball es perdrà per sempre. També tenim El Ball dels Espies, on els components que realitzen tos els anys aquesta festa caldria que es reuniren i elaboraren unes normes per a la utilització de disfresses en el ball i també regularen qui pot participar en els actes de desplaçament de plaça en plaça i en la medida del castell, ja que últimament s’hi poden veure des de persones que porten a tots els seus familiars, fins i tot apareixen dones, a persones que els seus avantpassats no tenien cap relació en este acte. Una festa perduda i que l'Ajuntament caldria que recuperara és la Volteta de la Reina, així cada any es triaria un rei, una reina, un virrei i una virreina que ballaren aquest ball i, a més, podrien eixir en altres festes com La Festeta, on podria acompanyar-los tota la gent del poble, mostrant els vestits antics que hi ha guardats a les cases, i en totes les festes que es fan a l'estiu com els Sants de la Pedra, Sant Ramon, el Còlera, etc. Així la figura de la Reina de Festes no desapareixeria sinó que tindria molta més relació amb les nostres festes i no la incongruència que era la seua existència en les festes de moros i cristians ja que era una còpia de les falleres de València i les belleses d'Alacant, restant-li protagonisme als capitans i les bandereres, vertaders protagonistes en una festa de moros i cristians. Espere que aquestes idees no caiguen en l'oblit, que almenys siguen discutides en les diferents comissions i que s'adopten les millors solucions per al poble de Biar. ❦


Clara Berenguer Revert

Irene Zabala Pardo és una xica de València que el proper mes de març complirà 18 anys. Actualment estudia COU als Jesuïtes d’aquesta ciutat, i li agrada l’arquitectura, la medicina i el dret com a possibles opcions de futur. Forma part del grup de guanyadors del Premi de Batxillerat de la província de València, però la vida li canvià una miqueta quan el passat desembre va resultar elegida Miss València i, per tant, al final de febrer haurà de participar en l’elecció de Miss Espanya.

© I.Z.P. - 2001

Irene Zabala, Miss València

—¿Com és que et presentares a Miss València? M’ho proposaren d’una agència i vaig pensar que podia ser una experiència divertida i diferent. Només esperava això. —¿Et vas preparar d’alguna manera per a aquest concurs? Com que era just després d’exàmens no vaig tindre temps. L’únic que vaig evitar foren els excessos i fer un mínim d’esport, sobretot per gust. —¿Què sentires quan et van nomenar Miss València? No m’ho podia creure, ja havien nomenat les dames i no esperava ser l’elegida. La cosa que més m’emocionà fou quan tota la gent, amics i familiars que havien vingut, es posaren a cridar i s’aproparen a l’escenari. —¿Què creus que va veure el jurat en tu? Tracten de buscar algú que siga complet, no sols la bellesa. Jo considere molt més important la persona en ella mateixa: la forma de parlar, el fet de saber estar. Ha de ser algú que sàpia representar la seua província dignament a escala estatal. —¿Ha canviat el ritme de la teua vida habitual? Per ara no; ara començarà l’activitat. El mes que ve he de preparar-me per a la final de Miss Espanya. És a dir, el que he fet fins avui, es duplicarà. —¿Com han sigut les relacions dels teus amics o familiars després de

“M’agrada conéixer cultures diferents perquè ajuden a comprendre la gent i t’obrin la ment” l’elecció? Ni jo ni la gent que em coneix teníem pensat que això em podria passar. Fou una sorpresa molt gran, tots estem molt il·lusionats i la meua relació amb els amics és la de sempre. Els meus pares, d’entrada, tenien por que no poguera compaginar-ho tot enguany, COU és especialment difícil i, al final, hi ha el selectiu, però per ara em veuen tranquil·la, em donen suport i comparteixen la il·lusió. —¿Quina impressió tens sobre les teues col·legues del concurs? Durant quatre dies vaig tindre ocasió de conéixer-les bastant bé. Cada una era diferent de la resta, sempre hi ha gent amb qui t’entens més, i jo he fet bones amigues. —¿Te’n tornaries arrere? No. —Si aconsegueixes el títol de Miss Espanya, ¿què passaria? Tot depén de com em vaja. Vull seguir estudiant, tot i que m’agrada el món

de la moda i no rebutge dedicar-m’hi, d’alguna manera, si tinc l’oportunitat. —¿T’has sentit dona objecte en algun moment? Pense que el tòpic que les guapes són ximples és això, un tòpic. El fet d’eixir elegida Miss no significa que renunciaré a ser persona. En cap moment m’he sentit dona objecte. —¿Què et fa més il·lusió, ser Miss o el Premi de Batxillerat? Quan veia el certamen de Miss Espanya no imaginava mai que jo acabaria allí, m’ho veia lluny. El Premi de Batxillerat és una cosa progressiva, i és el resultat de tres anys d’esforç, no té

res a veure. —¿Quines aficions tens? Tot allò que siga creatiu i artístic: el dibuix, la fotografia, la moda, com també la literatura: llegir i escriure, a més del cine i el teatre. I viatjar. He viscut tres anys a París, des d’on feia viatges arreu d’Europa. També he passat temporades als Estats Units. M’agrada conéixer cultures diferents perquè ajuden a comprendre la gent i t’obrin la ment. També faig molt d’esport cada dia: aeròbic, ball modern, natació... —¿Què penses dels problemes que afecten els joves? Crec que hui els joves tenim molts camins que podem seguir, i triar-los bé és important. No estem en un món fàcil perquè hi ha molta competència laboral. I, damunt, tenim ben a prop el problema de la droga, la violència i l’alcoholisme, per això crec que una bona educació i una forta personalitat és molt important. —¿Quines coses et costen més com a estudiant? Ser constant sempre, perquè després de cada temporada d’exàmens em costa agafar de nou el ritme, ja que sempre vull fer moltes coses alhora. —¿Tens nóvio? No en tinc, però tinc molts bons amics. Busque una persona intel·ligent i oberta al món, però també amb un gran sentit de l’humor i un fons bo. ❦ 21


Exhortació als pessimistes He de felicitar tots aquells que fan possible l’aparició d’aquesta revista, la qual permet de fer conèixer la situació sociocultural d’aqueix petit (no per això menys important) tros de món que formen els pobles de la Mariola. Però no sols permet d’atansar-s’hi als seus conciutadans, sinó que també ens ho permet als que no hi vivim o no hi tenim una relació estreta. D’ençà que un amic, la mare del qual és de Biar, em va fer saber de l’existència de Barcella, m’he emportat agradables sorpreses amb els diferents números que he pogut llegir. Una d’aquestes més grates sorpreses va ser la carta d’un cabdetà apareguda al número 8, en la qual es deia: “us parle en representació d’un grapat de cabdetans que parlem, llegim i escrivim en català”. La qual cosa em va fer molt de goig, és a dir, assabentar-me de l’existència de gent que emprava (o que empra, espero) el que ens uneix a tots els habitants de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer: el català. A més a més, hi afegia J. Menargues, l’autor de la carta, que “encara l’esperit valencià és ben viu en les nostres tradicions, llinatges i costums”. Pel que fa a aquestes paraules, m’agradaria rebre més informació sobre tot això que afirma, si se’m permet, l’amic cabdetà. Clar que per això caldria que Barcella continués fent-se ressò del que passa a Cabdet, com ja ho apunta Menargues a la seva carta. A més de la carta adés esmentada, ha aparegut una altra col·laboració d’un cabdetà, al número 10 de Barcella, la qual aporta (per als qui no n’érem sabedors) dades interessants de la història de Cabdet, que no deixa de ser un petit reflex del que li va passar a la resta de la Corona d’Aragó. Ens indica Josep Sánchez, autor de la col·laboració, que “l’exclusió de Cabdet és una taca humiliant i constitueix un cas singular en tot Espanya”. Coincideixo amb el qualificatiu d’humiliant per definir l’exclusió de Cabdet de l’actual mapa valencià, però no és l’únic cas singular en la historia espanyola. Només cal pensar en els múltiples territoris que han anat passant d’unes mans a unes altres (tant d’un estat a un altre, com d’una província a un 22

altra). Em refereixo als casos de: Menorca, Gibraltar, Ceuta, Melilla, Olivença (Olivenza en castellà), la comarca d’Utiel-Requena, Villena, la Catalunya del Nord, etc. Ja que he esmentat aquesta terra catalana pertanyent actualment a França, voldria respondre a la pregunta que ens formula el títol de escrit de na Ma. del Mar Pérez (Barcella, número 10). Ella ens interroga amb la següent pregunta: “¿Hi ha realment una Catalunya Nord?”. Jo, sense dubtar-ho, m’atreveixo a respondre afirmativament, malgrat l’estat decrèpit i la prostració que hi pateix la nostra llengua i tot i la manca de consciència nacional catalana (perquè, de consciència nacional, ja en tenen; francesa, clar). Penso que les paraules d’aquesta dona tenen un to pessimista, el qual, no ho dubto, es fonamenta en una realitat viscuda, però que deixa poc espai a l’esperança. Estic d’acord amb el que diu de l’extensió de la llengua, ja que he estat a les terres catalanes de fronteres enllà i he pogut comprovar in situ aqueixes afirmacions. Tanmateix, el més greu de la situació d’aquelles terres és la manca de consciència dels qui, en teoria, són conscients del pèssim estat de la llengua i del país. No voldria estendre’m massa en vivències personals, tan sols faré referència a uns coneguts meus que estudien filologia catalana a Perpinyà, per tant se suposa que coneixen bé aquella realitat. Resulta que els vaig conèixer l’estiu d’enguany a Barcelona gràcies a un amic d’Elx, amb qui aquests nordcatalans parlaven català, però entre ells sovint s’expressaven en francès, la qual cosa em va deixar bocabadat. ¿Com podia ser que algú conscient de la realitat nordcatalana actués així? Doncs això passa perquè l’Estat francès i, en menor grau, l’Estat espanyol ja han guanyat la “batalla” al seu favor i nosaltres, els que no abdiquem ni de la llengua ni del país, estem nedant contra corrent. Malgrat tot el que expresso amb aquests darrers mots, crec que he de complir amb el títol “Exhortació als pessimistes” i dir: ¡siguem positius! ❦ Manel Fernández i Domínguez mfernado7@fcat.ub.edu Badalona (El Barcelonès)

© Barcella - 2000

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià). E-mail: BARCELLA@globalmail.net

Urbanització de la Pedrera a Banyeres.

Urbanisme sense control Després del Sopar del Nou d’Octubre de 2000 que va organitzar el Col·lectiu Serrella per a parlar d’urbanisme, Manuel Vicent publicava a El País del 15 d’octubre una columna que hauria il·lustrat molt bé la tertúlia. Ara transcriuré un fragment que trobe molt interessant per a la reflexió als nostres pobles. “(…) Qualsevol paisatge, qualsevol ciutat, qualsevol barri o plaça té una ànima, que és la teua si la vas desenvolupar en eixe lloc. Els antics aplicaven a cadascun d’aquests espais un déu protector. Als enginyers sel’s anomenava pontífex. Els arquitectes tenien un caràcter sagrat. Encara hui a la capçalera dels ponts s’erigeix una escultura moderna que és un vestigi del xicotet temple que alçaven els romans per a encomanar eixa construcció a una deïtat, i encara es segueix anomenant sacrilegi a un edifici que trenca l’harmonia d’un paissatge. L’arquitectura també és naturalesa, i no deu diferenciar-se del sentiment de les persones. Una ciutat pot ser un projecte de convivència o només una gran constructora amb uns regidors doblegats. En aquest cas l’urbanisme es converteix en una profanació. Tots els llocs són sants per a molta gent. (…)” ❦ Marina Vañó Silvestre Bocairent (La Vall d’Albaida)


Injustícies d’aquest món Llegint la revista Barcella número 9 i, en concret, l’apartat del Reglament de Participació Ciutadana, se m’ha ocorregut escriure aquestes línies per tal de fer-vos participes dels meus pensaments. ¿Heu anat a algú Ple? Crec que la majoria no haureu anat, i és per això que us conte per damunt el que allí passa. Tenim un reglament del més bonic però, ¿qui el utilitza? No ho sé, ja que anar als plens

del nostre Molt Il·lustre Ajuntament és com anar a veure el monòleg de Hamlet: ¿Sóc o no sóc el millor? D’entrada no es pot interrompre, ni respirant, els senyors de l'escaló de dalt (la majoria). Només uns quants tenen dret a dir les mil i una perreries sense que cap persona diga res. Ara, en el moment que parlen les minories, el respecte es nul, es convertix en una remor trista i denigrant per a qualsevol ciutadà que estiga a la Sala, siga del pensament que siga, sense cap definició

política. I així fins que acaba la sessió. I aquest és el moment més trist, perquè ixes amb la sensació que la política que es diu democràtica i centrista, per dir-se d'alguna manera, és denigrant per a qualsevol que no siga de la seua bandera. Qué injust és el món. Em recorda aquell refrany: al gos flac tot són puces. Però, ¿i al gros? Tot són indigestions. ❦ Ma. Luisa Gómez-Elegido Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

• Butlleta de subscripció

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l'abonament de tres números per 700 ptes. l'any Nom Cognoms Adreça Població Codi postal Comarca Banc Núm. compte Adreça Població

Codi postal

Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140, 03450 Banyeres de Mariola


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VIL·LA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 www.rizosbanyeres.com aranea@rizosbanyeres.com 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 12  

Barcella 12  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded