obria els ulls, quina merda d’hivern, quina merda de divendres, quina merda de bosc..., i després, una pau suau verinosa, i un llarg silenci, molt llarg, i la neu, i vaig mirar cap a un costat i cap a l’altre i no veia res, ningú, només arbres, arbres, arbres... Havia desaparegut? Però fixant-me detingudament en aquella gran escorça de davant meu, se’m barrejaven les arrugues amb la resina, les branques amb la pell, les fulles amb els ulls, les arrels amb la seva boca... El fred em feia al·lucinar. S’havia convertit de debò en un arbre? No sé per què no en tenia cap dubte. Vaig arrossegar un munt de pedres fins als seus peus, per recordar que aquell era l’arbre, que aquell era l’home. Vaig tornar cap a casa confosa i no vaig explicar mai al meu home què carai m’havia passat en aquell túnel i en aquell bosc. Durant molts anys vaig pensar que tot plegat havia estat una mena de malson. Però cada hivern tornava per veure l’arbre, amb les pedres que hi vaig deixar, i un tros de jaqueta vermella per estar-ne segura. Ara que el meu adolescent ja és un home i ara que el meu home ja no hi és, ara que es
93
