EL PROFETA

Slawomir Mrozek Traducció de B. Zaboklicka i F. Miravitlles JOC D’ATZAR Editorial: QUADERNS CREMA

Al poble vivia un home que tot el molestava, tot i tothom. No li agradava res ni ningú. Passejava pels carrers en un estat de constant empipament i insultava als vianants. Quan hi havia un casament o un bateig es plantava a l’església i després davant de la casa on se celebrava el casament, i renegava i deia disbarats. I quan no passava res ni hi havia ningú a prop, remugava alguna cosa dintre seu, segurament blasfèmies.

S’hi feia molta conyeta, perquè resulta agradable mirar com algú s’enfada. Sobre tot si ni s’hi corre cap risc, i és que era tot un desastre i ni tan sols sabia tirar bé una pedra. Resulta molt divertit que algú s’enfurismi però no ens pugui fer res.

Als nens, sobretot, els agradava fer-li la guitza. Se’n burlaven imitant-lo, li estiraven els pantalons i després fugien fingint que tenien por. Ell no en podia atrapar mai cap i a vegades fins i tot queia i no es podia incorporar, i es quedava assegut a terra amenaçant amb el puny.

Aleshores el plaer era màxim.

N’hi havia prou amb qualsevol ximpleria per fer-lo enfurir, però a la gent li agradava l’afany de perfeccionament. Es van adonar que l’únic que no criticava eren els animals, i fins i tot era amic d’un gos vell que s’escalfava a la plaça quan feia sol. Engegar-li una pedrada o una puntada de peu al gos encara donava més bon resultat que tirar-li una pedra a ell mateix. Aleshores fins i tot es posava ronc de còlera i era d’allò més divertit. Finalment algú que es volia divertir encara més una nit va penjar el gos.

L’endemà el gos penjava de l’arbre al costat del pou i uns quants curiosos esperaven asseguts al voltant de la placeta que arribés el rondinaire i veiés el que havia passat. S’alegraven per endavant pensant en l’espectacle que faria.

Va arribar al voltant del migdia, va veure el gos, es va quedar immòbil un instant, es va girar i se’n va anar.

No es va tornar a enfadar. Ens mirava com si no ens veiés. Passava pel nostre costat com si no existíssim. Se’l podia injuriar, importunarlo amb un pal, es podien inventar mil maneres de fastiguejar-lo i... res. Ho van intentar tot fins que finalment ol van deixar tranquil; ¿per què

esforçar-se si ja no ens feia cas?

Vam perdre una diversió i els nostres fills un joc. I tot plegat per culpa d’aquest anhel de perfecció.

¿Per què dimonis havíem de penjar el gos?