LA PRESIDENTA

Isabel-Clara Simó DONES Editorial: EDICIONS 62 - LABUTXACA

El consell d’administració de l’empresa té avui reunió. La presideix Magdalena Ortín de Sala, una prestigiosa i destacada economista. És una dona maca, molt ben vestida. El balanç de l’empresa és preocupant i els consellers desgranen un nombre interminable de dificultats: el mercat, la política, la balança de pagaments, la nova llei de crèdits, la recessió...

La Magdalena, que té les celles aixecades i no ha parat de mirar els papers de sobre la taula sense fitar a la cara cap ni un dels consellers, fa anar un peu, a sota la taula, amb mostres d’impaciència. Higini Lamadrid, que és ara parlant, observa els núvols en el front de Magdalena i vacil·la i s’atropella. Ella Mira, tot de sobte, interrogant. La cara de Magdalena glaça els nervis de Lamadrid, que resta amb la boca oberta sense acabar La paraula que estava a punt de dir.

-O sigui –la Magdalena parla in crescendo; acabarà fent violents cops de puny a la taula

—que el paisatge té la culpa d’un desastre incalculable; o sigui que tots hem treballat amb afany, amb intel·ligència i amb prudència, però els fats estaven en contra; o sigui que l’economia financera és un joc d’atzar, sense cap previsió possible; o sigui—aquí la veu de la Magdalena ratlla el Fa agut –que les altres empreses han resat a sant Antoni i per això han pogut esquivar tots els perills; o sigui que l’ensorrada de tres, de t-r-e-s—violent cop de puny sobre la taula –empreses subsidiàries s’ha produït sense causes racionals, sinó com in estúpid terratrèmol sobtat, per la ira de Déu; o sigui—els crits ara travessen com agulles esmolades les parets i arriben a les orelles dels despatxos adjacents, on tot d’empleats se senten arronsar el melic com si estiguessin davallant el Dragon-Kan –que «petites causes» imprevisibles no han estat detectades per ningú; o sigui—una forta alenada d’aire de la Magdalena produeix un silencia tant sobtat que els consellers han de dominar urgentment els seus esfínters –que ens cau a sobre un cataclisme perquè SOM IDIOTES TOTALS!!!

Tots i cadascun dels homes miren esmaperduts el rostre convuls de la Magdalena. És clar que saben que té sobtats atacs d’ira; és clar que saben que cal ensabonar-la i donar-li la raó, perquè la Magdalena és tot un caràcter-

«marededéu, i quin caràcter! Planyo el seu home quan la cardi!»-; és clar que l’han vista sovint molt enrabiada; és clar que a l’empresa roden caps amb una facilitat estremidora. No és, doncs, estrany que se’ls hagin deixatat els budells i la resta del dia tindran amargues cagarrines.

Després d’un silenci pitjor que l’urpa afilada de la mort, la Magdalena mira severament cada un dels homes. S’atura amb l’Andreu Ginés Malvarrosa i pregunta: preguntes com punyals, directes a la jugular. L’Andreu Ginés Malvarrosa quequeja audiblement i tremola visiblement. Rere ell, la Magdalena enfoca amb els seus ulls de foc un altre conseller. L’interrogatori dura quasi una hora. Suen els fronts i els palmells de les mans. Les rèpliques amb què els talla la Magdalena quan intenten escapolir la responsabilitat que els toca són vitriòliques.

Acaba la ronda de preguntes, la Magdalena comença a donar ordres, a dictar ràpidament a les secretàries que, en tot el temps, no han mogut un múscul. Les seves decisions, aquest cop, no fan anar amunt i avall els caps auiescents i aduladors: ningú no gosa.

Arriba un moment, però, que la Magdalena s’aixeca de la butaca i diu, imperiosa:

-Farem un break de mitja hora.

Es gira i desapareix ràpidament per la porta. Els homes asseguts no piulen, ni fa xivarri ni apressen a portar algun cafè. Ni tant sols es miren. Només se sent un «Uuuuuuuffff!» pal·lidíssim que no se sap molt bé qui l’ha produït.

La Magdalena entra al bany, orina, i s’acosta, en acabat, al lavabo, a rentar-se les mans. Es mira al mirall. Després, seu a la butaca de vímet, posa el cap entre les mans i els colzes repenjats en els genolls i esclata un plor inacabable. Plora ben bé cinc minuts seguits, procurant ella no fer cap mena de soroll. En havent-se alleujat, s’aixeca i es mira al mirall. Té la cara trista. El maquillatge, devastat pels plors. Li tremolen els llavis i vincla les espatlles.

A la fi, fa un llarg sospir, treu de la bossa de mà un necesser i maquillatge i arranja les destrosses de les llàgrimes: pólvores, ombra d’ulls, una ratlleta grisa sobre les parpelles, un xic de coloret a les galtes, una ditada de rouge als llavis.

Es pentina.

Està una estona veient si hi queden rastres de mullena, i en veure que l’estropell ha estat ben subsanat, es redreça, s’estira el vestit de la pitrera. Es mira directament als ulls i diu:

-No afluixis, Magdalena!