LA FOTO

Isabel-Clara Simó DONES Editorial: EDICIONS 62 - LABUTXACA

És un aparador, d’una botiga elegant del Passeig de Gràcia. L’han decorada un equip de prestigiosos dissenyadors i ha adquirit una forta publicitat. Amb el pas dels dies, però, la gent s’hi acostuma i no s’hi atura.

Representa un menjador de classe mitjana dels anys quaranta. La gràcia no són sols els mobles, els atuells, les galindaines, sinó els petits detalls: el tipus de fotos a sobre del bufet, el tapetet de ganxet, el fruiter amb fruites de cera, una llibreta escolar de gairell, oberta mostrant línies de cal·ligrafia...

Hi passa una vella captaire. Va embotornada amb un feix de robes indesxifrables, de colors apagats i d’una brutícia tan total que sembla el cel quan anuncia tempesta. Els cabells són crinera blanca, la cara vermellosa de vi i arrugada d’anys; mostra només dues dents, separades i tortes, com esmussats ullals de bèstia. Put. Les sabates són un embolcall de bosses negres de plàstic i de vetes i benes llardoses.

S’hi atura, a davant, i mira aquell aparador. Els ulls alcoholitzats segueixen d’esma la fingida habitació. Els llavis mormolen una mena de pregària o imprecació salmodiosa i inintel·ligible.

Però, tot de sobte, es fixa en una de les fotos del bufet: mostra una nena rossa i delicada, de primera comunió, amb les mans, enguantades, pietosament unides, de les quals penja un breu rosari. Somriu forçadament sota la garlanda de flors i el vel. A la vella, se li baden els ulls com les llunes plenes, rovellades i inflades, de l’estiu.

-Goita! –exclama com si no estigués completament sola-. Goita! –insisteix, i una riallada com si fos vidre ratllat li puja des de la gola a la boca esdentegada.

S’hi ha aturat un home sol, que porta el diari a les mans; de seguida, una parella de mitjana edat que arrosseguen un gos arrissadet i blanc com una ovelleta d’anunci comercial; tres noies amb carpetes també s’hi ha parat i miren què pot passar.

-Goita! Aquesta sí que és bona!

Rialles i rialles. Gots esquerdats, guix grinyolant a la pissarra.

-Goita, tu! Quin cas! Però si sóc jo!

Es gira la captaire a la petita multitud, que ha anat augmentant fins a estar formada gairebé per trenta persones, i assenyala amb una mà, mig coberta de parracs amb ungles negres com les d’un cadàver, aquella foto.

-Sóc jo, aquella del retrat! Me’l van fer quan la primera comunió! Ai, caram! Aquesta sí que és bona!

Riu i riu.

La gent es mira el retrat i mira la captaire.

-Si m’ho juren no m’ho crec, la puta d’oros! La mare que m’ha parit! Ha, ha, ha!

Riu i riu.

Ningú dels quasi trenta que la miren aconsegueix, però, ni tan sols fingir un desmaiat somriure.