L’ÚLTIM VESTIGI DE L ’AMOR

Roc Casagran Casañas ELS CAUS SECRETS Editorial: MOLL

Aquí sóc jo, abandonat, oblidat, una nosa, un destorb, una brossa a l’ull, una cicatriu que encara sagna de vegades. Pensant en el meu impossible amor perdut. Ploraria, però no puc, no hi ha manera, per molt que ho intenti.

Vaig capbussar-me en aquella relació un vespre taronja d’inicis d’estiu. Ella era dolça i tenia un somriure blanc. Ell era dolç i tenia un somriure blanc, també. S’havien conegut mig per casualitat remenant novel·les policíaques en una llibreria de vell. Tots dos s’havien encaterinat del mateix exemplar i van decidir compartir-lo. Van fer un te amb menta per parlar-ho. O això tinc entès.

Més enllà d’ells dos, aquí m’estic jo, com una cadira vella que algú ha arraconat a l’habitació dels trastos. Convertit en un objecte incòmode que roman allà, deixat de la mà de déu, esperant, com qui diu, l’hora en què, per fi, es decideixin a llançar-me a la paperera.

Ells dos van fer molts més tes amb menta.

Van tocar-se les mans en un fals descuit. Van explicar-se secrets. Van trobar complicitats. Van retornar a la llibreria uns quants cops. Van llegir-se el llibre a l’hora, abraçats. Van sospitar del mateix presumpte assassí. Es van començar a estimar sense dir-s’ho. Van parlar de pors. Van parlar de projectes. I a poc a poc en van compartir alguns.

Quan tot just encara s’estaven descobrint, va arribar aquell vespre taronja d’inicis d’estiu en què vaig aparèixer jo. M’hi vaig posar al mig de puntetes, sense sorolls ni estridències. El vaig conèixer a ell, vingut del no-res. Com un fantasma mut, vaig tastar la seva saliva, i tenia el gust dels somnis. Em va agradar. I vaig creure en allò. En allò que ni tan sols havia triat.

Ells van continuar junts. Jo era una presència evident, però cap dels dos va voler verbalitzar la importància de la meva aparició. Es deien, de vegades, per convèncer-se’n, que era d’allò més normal, que eren una parella oberta i pràctica. Una parella d’avui dia.

Van anar al teatre algun vespre, i a comptar estrelles i pigues alguna matinada. Tot sovint, s’escrivien notes i se les amagaven a les butxaques de l’altre. Ho va començar fent ella., però poc després ell també s’hi va afegir.

Eren petits comentaris ensucrats, una forma com una altra de plasmar sentiments que, de viva veu, costen més d’organitzar. Un dia, ella l’hi va escriure: «L’amor és un somriure blanc». Quan ell va trobar la nota, ella ja havia marxat de casa. Ell va notar una esgarrifança esquena avall, entre el pànic i la il·lusió, i em sembla que després, quan es va trobar amb mi, li feia una mica de cosa d’oferir-me aquell somriure. Però me’l regalava, generós. Eren els nostres moments d’intimitat. I ens agradava de mirarnos al mirall i decidir que fèiem bona parella.

Però a continuació se n’anava amb ella. I sé que al llit es cargolaven entre els llençols, i de vegades havien d’engegar el ventilador, i després sortien a fumar al terrat, i la nit els era agradable. I era estiu. I eren joves. I semblava ben bé que ja no els fes por res. I jo era allà, discretament, com unes orelles de llop rere la foscor. Però mai no parlaven de mi.

Fins que ella se’n va cansar. Es va afartar del seu somriure blanc, potser, o qui sap si les pors van créixer com ombres al passadís als ulls d’un infant. Probablement jo era part d’aquesta muralla de temors. Jo, sí, jo allà, perquè significava, ni que fos simbòlicament, molt més del que de veritat era. I ella va dir prou i va ser prou, i ell va fugir.

Va fugir d’ella i va fugir de mi, també. I va cercar unes altres pells on amagarse, uns altres llibres on perdre’s, unes altres dents blanquíssimes per estimar.

I jo, vingut del no-res, arribat del supermercat de la cantonada, són aquí, esperant la meva hora, al costat del raspall de dents d’ella, fins que la noia dolça de somriure blanc decideixi que els remordiments que se la mengen cada matí quan em veu allà, estàtic, taronja irreverent, i que és millor enviarme a la paperera, perquè el símbol d’una relació estable que era jo ja no té cap sentit.

Sóc l’últim vestigi d’aquest amor de somriures blancs.