HOMENATGE ALS CAIGUTS

Albert Sánchez Piñol HOMENATGE ALS CAIGUTS Editorial: ROSA DELS VENTS

El Nadal del 1971, una noia de disset anys, la Juliane Koepcke, volava en un avió de la companyia peruana Lansa. Durant el vol, un llamp va fer impacte contra l’aparell. La Juliane va sentir com la mare, que seia al seu costat, li deia: «Filla, això és el final». Després, una explosió terrible, i tot seguit es va veure en el vuit, sola, a nou mil cinc-cents metres d’altitud i caient com un meteorit.

Deixem per un moment la Juliane Koepcke entre els núvols per fer-nos una pregunta: existeixen els miracles? No volem, ni molt menys, entrar en qüestions teològiques, sinó en la percepció que en tenen els protagonistes, perquè, encara que sembli increïble, la Juliane va sobreviure a la caiguda. Tres factors van ajudar-la: primer, uns vents ascendents van fer que es reduís la seva velocitat de caiguda; segon: la Juliane havia sortit projectada de l’avió lligada al seient gràcies al

cinturó de seguretat, i tercer, va tenir la fortuna d’anar a parar a una àrea selvàtica. Els arbres eren tan frondosos que les branques i el respatller de la cadira van amortir el cop, i així va aterrar, després d’una caiguda lliure de gairebé deu quilòmetres... només amb un turmell trencat!

Però aquí no s’acaba l’odissea. Durant deu dies, la Juliane va vagar per la selva alimentant-se d’herbes i granotes. El seu pare, que era biòleg, li havia dit: «Filla, si algun dia et perds a la selva, busca l’aigua. Els rius et durant a rius més grans, i aquests a la humanitat, que és la vida».

En qualsevol cas, s’entendrà que moure’s per la selva amb un turmell trencat no era gens fàcil. Al desè dia, la Juliane ja no podia més. Va comptar fins a cinquanta cucs que li devoraven la nafra del turmell. Quan ja defallia, a la vora d’un riu, va veure una cabana buida.

L’endemà hi va aparèixer un caçador: -Senyoreta-li va dir-, només vinc per aquests paratges dos cops l’any. Ha estat voluntat de Déu que l’hagi trobat. Per al caçador, aquella coincidència en el temps i l’espai era la prova del miracle, però, i per a la principal beneficiària? Avui en dia, la Juliane Koepcke és biòloga, com el seu pare. Quan li van preguntar si la seva salvació es devia a alguna gràcia divina, va replicar: -A la selva Déu no té cap sentit. La selva només té sentit per als insectes. Cap dictamen religiós canviaria l’opinió de la Juliane. Tampoc la del caçador peruà. Potser totes dues actituds honoren el gènere humà.