Hi ha una multitud de refugiats. L’alcalde arriba: -Els que tinguin criatures que facin un pas endavant! Ens hem allotjat a casa d’una família camperola. Són molt bona gent. S’ocupen de la nena, i ens donen menjar i un llit per dormir. El que em resulta curiós són els pocs records que conservo de tot plegat. És com si tot formés part d’un somni, o d’una altra vida. Com si la meva memòria es negués a recordar aquell moment en què vaig perdre gran part de la meva vida. A Hongria, hi he deixat el meu dietari d’escriptura secreta, i també els meus primers poemes. Hi he deixat els germans i els pares, sense previ avís, sense dir-los ni adéu ni a reveure. Però sobretot, aquell dia, aquell dia de les acaballes de novembre de 1956, vaig perdre definitivament el sentiment de pertinença a un poble.
77
