orgullosos dels polítics, i, en el cas de la Carla, de son pare. -I ha votat que no. He emmudit, he empassat saliva, m’he volgut fondre, he buscat una col per ser un patufet del segle XXI que s’hi amaga... Però res de res. -Ara vinc de veure’l –ha continuat la Carla-. No li havia explicat mai que m’agraden les dones, i es veu que ell no ho sospitava, el molt burro, el molt cec! I avui li ho he dit. Li ho he dit... s’ha quedat blanc com el paper, i li he agafat, sense permís, aquesta caríssima ampolla de cava a mode de venjança. I al final, encara que no ens agradi ni a ella ni a mi, ens hem begut el cava a la salut del pare-fòssil de la Carla. I ens hem embriagat de llibertat. I la Carla, la Carla vermella, taronja, groga, verda, blava i lila ha estat la bandera més dolça que mai hagi existit.
63
