Eren petits comentaris ensucrats, una forma com una altra de plasmar sentiments que, de viva veu, costen més d’organitzar. Un dia, ella l’hi va escriure: «L’amor és un somriure blanc». Quan ell va trobar la nota, ella ja havia marxat de casa. Ell va notar una esgarrifança esquena avall, entre el pànic i la il·lusió, i em sembla que després, quan es va trobar amb mi, li feia una mica de cosa d’oferir-me aquell somriure. Però me’l regalava, generós. Eren els nostres moments d’intimitat. I ens agradava de mirarnos al mirall i decidir que fèiem bona parella. Però a continuació se n’anava amb ella. I sé que al llit es cargolaven entre els llençols, i de vegades havien d’engegar el ventilador, i després sortien a fumar al terrat, i la nit els era agradable. I era estiu. I eren joves. I semblava ben bé que ja no els fes por res. I jo era allà, discretament, com unes orelles de llop rere la foscor. Però mai no parlaven de mi. Fins que ella se’n va cansar. Es va afartar del seu somriure blanc, potser, o qui sap si les pors van créixer com ombres al passadís als ulls d’un infant. Probablement jo era part d’aquesta muralla de temors. Jo, sí, jo allà, perquè significava, ni que fos simbòlicament, molt més del que de veritat era. I ella va dir prou i va ser prou, i ell va fugir.
99
