Què hauria de modificar el SCIC perquè cap coral infantil de Catalunya no se’n sentís exclosa? Jaume Sala avenços importants que s’han anat generalitzant en el camp educatiu i ètic, això és, el respecte per les diferències individuals al marge d’allò que es pugui considerar característic d’un sexe o l’altre, i alhora la garantia d’igualtat de drets i d’oportunitats per a homes i dones. El model dels nostres nens ha passat de ser l’heroi de les pel·lícules d’acció, un home musculat, atrevit, intrèpid, que corre al tall de l’impossible i fa gestes sobrehumanes, a l’home real, evidentment musculat, jugador d’un equip de futbol (m’equivoco de gaire si generalitzo dient del Barça?) i tractat com un autèntic heroi mundial. Una vegada més ens trobem amb la hipervaloració dels atributs per excel·lència del mascle: la força física i la competició amb el contrincant. Dient això no entro en la discussió de tot allò de positiu que pot aportar el futbol ni d’alguns matisos d’actitud que en Pep Guardiola està recuperant i fent vigents, sinó que vull posar de relleu que es veuen molts més nens amb la samarreta del Barça que amb amb la del superman o altres símbols identificatius d’altres herois o models. Els nens i els nois se senten atrets per activitats molt físiques i esportives i en música, és sobretot
l’energia més ràpida, tensa, a voltes agressiva dels grups moderns allò que els enganxa. Observo que entre els nois que estudien per mestres cada vegada n’hi ha més que canten o toquen en grups de música moderna. S’han diluït les fronteres entre la dansa, la gimnàstica i l’acrobàcia: trobem els nois, a més de xutant una pilota, entrenant-se dalt d’un skate o un snow i fent balls potents com ara el rap, el funk o la capoeira. El model del poeta i del músic o cantant més clàssic només enganxarà una minoria que per sensibilitat, entorn o per algun fet fortuït s’hi haurà trobat immers i n’haurà pogut descobrir els valors. La coral continua formant part de l’univers més identificat, sobretot pels propis nens, amb valors femenins. És fàcil de creure que al segle XXI i en la societat occidental on ja s’han denunciat totes les injustícies i s’han desemmascarat els discursos tendenciosos, aquesta mena de manipulació tan descarada no s’hauria de produir, però no ens enganyem, per entrar al rànquing dels models actuals per a nens i nois, a la coral li falta adrenalina. Si en Guardiola que té tan bones idees descobrís que per millorar la concentració, els reflexes, l’harmonia, la coordinació i el sentit de grup de l’equip, als jugadors del Barça els convé fer cada dia una estona de cant coral i circulessin les imatges dels futbolistes assajant, escoltant-se, afinant, fent acords (dirigits, si pogués ser, per una dona, com passa a la majoria de corals infantils), segur que les corals del SCIC s’omplirien de nens.
Director del Cor M’haureu de perdonar que en Sant Esteve aquest article parli de la meva pròpia experiència i que l’escrigui des de la meva vivència personal. No es tracta de donar consells ni de voler demostrar res, “doctors té la santa mare església”, diu la gent gran, i ho dic de veres, que hi ha gent ben a la vora i un poc més lluny que en saben molt més que no pas jo del tema que, aquesta vegada, centra la Circular. Engego així aquestes línies per ordenar les meves idees des de la vivència que van significar els 10 anys que vaig estar amb el meu cor al SCIC (i de fet els grups de Petits i Mitjans del nostre cor encara hi són, al SCIC). Crec sincerament que aquests anys van ser molt profitosos, que van ser una excel·lent escola per al meu cor i per a mi. Van ser anys intensos, set dels quals a l’Equip Tècnic, amb companys fantàstics amb els que vam engegar projectes que encara ara donen els seus fruits. Ja en aquells anys, però, parlàvem una i altra vegada de com conèixer i fer seguiment de no només les corals que formaven part del Secretariat, sinó de totes les corals infantils de Catalunya. Aquesta inquietud, que ja apuntàvem fa uns anys i ara es concreta en la pregunta que ens formulen els redactors de la Circular, obliga a plantejar una sèrie de qüestions a les quals crec, opinió personal, ha arribat l’hora de donar resposta. Qüestions que són, com diu l’acudit, les mateixes que es plantegen els filòsofs i la guàrdia civil quan t’atura en un control a mitjanit: qui som, d’on venim i on anem. El Secretariat sap perfectament qui és i d’on ve, però es qüestiona reiteradament cap a on va. El
12 La Circular