172 de manera que oficialment l’espai ja era considerat parc natural. L’any 2003 la Generalitat va declarar la zona sòl no urbanitzable després d’anys de campanyes de les entitats ecologistes, i a finals del 2004 la Generalitat en va comprar els terrenys. Al cap de pocs mesos es va enderrocar mitjançant una voladura controlada.
Vaixell amarrat a la riba del riu Fluvià. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú.
En tot cas, aquest escàs creixement va evitar haver-hi de fer grans obres de subministrament i abastament d’aigua. L’aqüífer del Fluvià ha pogut cobrir les necessitats locals de Sant Pere Pescador i l’Armentera durant tot el segle xx, i fins i tot se n’han servit altres municipis en moments de manca de disponibilitat del recurs. A finals dels anys seixanta, Cadaqués hi va haver de recórrer, i a finals dels setanta es va estudiar crear una mancomunitat amb Roses, Castelló d’Empúries i Cadaqués amb aquesta mateixa finalitat. L’obertura d’uns pous per aquesta causa va representar una sobreexplotació de l’aqüífer, que per les característiques del sòl, té un gran risc de salinització. Un cop abandonats els pous i també aquest risc, el principal problema de l’aqüífer ha sigut la presència de nitrats a causa de les diverses explotacions ramaderes a la zona del Baix Fluvià, en municipis com Vilamacolum, Torroella de Fluvià, Ventalló i Sant Pere i l’Armentera mateixos, on es va demostrar en la dècada dels noranta que superaven els límits màxims permesos. La contaminació de l’aigua per culpa dels nitrats no ha sigut gens habitual en els municipis de la Costa Brava perquè s’hi va abandonar l’activitat primària a favor de la turística i això va evitar que s’hi concentressin explotacions ramaderes. El 2015 la Generalitat va eliminar Sant Pere Pescador de la zona vulnerable a la contaminació per nitrats d’origen agrari, juntament amb l’Escala i Castelló d’Empúries, però hi va mantenir l’Armentera.
Els últims a connectar-se a la depuradora i els últims amb xarxa d’aigua
Vista general del riu Fluvià. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú.
L’evolució econòmica i urbanística menys expansiva de Sant Pere Pescador i l’Armentera ha tingut repercussions en la gestió hídrica, que s’hi ha desenvolupat d’una manera molt tardana. La quantitat d’aigua disponible a l’aqüífer del Baix Ter sempre els va permetre funcionar amb pous particulars, i com que no tenien grans extensions urbanes, van poder ampliar algunes infraestructures més antigues —per exemple, les de clavegueram. Tots dos municipis van ser els últims del litoral gironí a con-
