147
Riuada de la riera de Roses (1986). Font: Ajuntament de Roses.
el nucli urbà, si bé també hi ha cursos fluvials com els del rec Fondo, el rec del Moltó o la riera de la Cuana que només porten aigua bàsicament quan hi ha pluges abundants. La majoria d’aquestes rieres i dels seus afluents neixen de les muntanyes del cap de Creus i la serra de Rodes i, per tant, baixen amb força pel pendent pronunciat del terreny, per la qual cosa han provocat innumerables inundacions al llarg de la història. També hi ha rieres de recorregut encara més curt que no es dirigeixen cap a la plana, sinó que desemboquen a cales i platges del cap de Creus que en porten el nom: cala Montjoi o cala Jóncols, per exemple. A més, hi ha recs que travessen les urbanitzacions que s’han anat construint per tot el terme municipal i que representen un risc d’inundabilitat en cas d’avingudes, com ara els recs de Mas Fumats, Canyelles o Santa Margarida. Tots aquests cursos fluvials estan secs durant la major part de l’any i només porten aigua quan plou molt, en episodis en què els desnivells i la baixa permeabilitat del terreny —sobretot a les zones entrant ja al cap de Creus, on el terreny és molt més rocós— fan que l’aigua hi baixi amb força. Els desperfectes i les inundacions a causa dels aiguats han sigut habituals des de sempre a Roses.
L’aigua, per referèndum La història de Roses va fer un tomb a partir de les acaballes del segle xviii, gràcies a l’inici d’un període de pau que hi va permetre altres activitats econòmiques i també que s’anés expandint fora dels murs de la Ciutadella. La població va passar de prop de 400 habitants a principis de segle fins a 2.000 al final, i aquesta progressió a l’alça es va mantenir fins a finals del segle xix, en què se n’hi comptaven uns 3.000. L’activitat comercial del port en va ser un motor econòmic, igual que la pesca. Fora de la façana marítima, l’aprofitament per al cultiu de la plana agrícola que s’estén per Roses, i la vinya als pendents del cap de Creus i la serra de Rodes, van ser algunes altres activitats que van afavorir el creixement rosinc. La fil·loxera hi va frenar tot aquest desenvolupament a finals del segle xix, però la millora de les arts pesqueres i també de la indústria i el comerç hi van anar suplint l’activitat agrícola tradicional. La multitud de rieres i recs que neixen de les muntanyes més properes a la vila van permetre instal·lar-hi alguns molins fariners dels quals encara queda constància i van representar una bona font de proveïment d’aigua per als masos i els nuclis situats fora de la vila, on la proximitat amb els aiguamolls també garantia la disponibilitat hídrica per a les necessitats bàsiques. De fet, el límit entre Roses i Castelló d’Empúries el marcava el grau de Roses, una de les sortides per on desguassava l’estany de Castelló. Les característiques geològiques del terme municipal hi han propiciat l’aparició de diverses fonts, tant a prop del
