Page 1

52

DIUMENGE, 3 D’ABRIL DEL 2016

cultura

ara

ARTS ESCÈNIQUES

El millor Lluís Pasqual és italià

01

Crítica SANTI FONDEVILA BARCELONA

‘A teatro con Eduardo’ TEATRE LLIURE 31 DE MARÇ

i Lluís Pasqual no fos català, seria italià. Ho demostra la seva històrica afinitat amb el teatre de Goldoni i ho ratifica aquest A teatro con Eduardo. La funció reuneix dos textos sense cap mena de vincle amb els quals el director brinda una imatge del gran autor italià Eduardo de Filippo, des de les seves primerenques comèdies napolitanes fins a les madures d’un teatre influït per Pirandello que, sense abandonar els trets característiques de la seva producció, reflexionen sobre l’ésser humà amb agudesa. El matrimoni de les dues obres pot resultar estrany i de ben segur que res seria el mateix sense el fantàstic repartiment d’actors i actrius d’una de les produccions més encertades de Pasqual. El Jordi Bosch més histriònic mana en els dos textos, sobretot en el breu Home i senyor i en gran part de La gran il·lusió. Fins a l’última escena, però, de la segona, en què un impressionant Ramon Madaula, fins al moment servidor de la comèdia i del protagonista –el mag Otto Marvuglia–, agafa les regnes i introdueix un fenomenal sentit tràgic, amb estètica beckettiana inclosa, i posa un fermall d’or a aquest deliciós viatge a Itàlia. A Bosch i Madaula els acompanyen una Laura Aubert que brilla faci el que faci, una Francesca Piñón amb una breu però espaterrant intervenció de gran actriu còmica, una insòlita Mercè Sampietro, que fins i tot canta, un completíssim Marc Rodríguez i un genuí cantant napolità. Val a dir que la màgia de la Sala Fabià Puigserver emergeix de manera fascinant per una direcció, perdonin la redundància, màgica.e

S

Ramon Madaula i Jordi Bosch a A teatro con Eduardo. ROS RIBAS

01. La Veronal va presentar Siena en un espectacular format site specific al Museu de la Garrotxa. 02. Quim Bigas. MARTÍ ALBESA

Olot, una catarsi dansística

El festival Sismògraf aposta per noves maneres de veure i ‘moure’ la dansa Crònica LAURA SERRA OLOT

No hi ha a la faç de la terra un eslògan que li escaigui més al festival Sismògraf que el que han escollit aquest any: “Puja aquí dalt i balla”. Aquest és l’esperit. Hi contribueixen espectacles com l’adrenalínic Si sabes lo que hay d’Ernesto Collado, en què l’actor transmuta en un xaman en hores baixes –ha perdut la convicció fins al punt que desconfia del reciclatge, el coworking i la cosmètica natural– que oficia un ritual catàrtic per al públic. L’obra, una de les estrenes coproduïdes pel Sismògraf, potser s’acosta massa a un escalfament gimnàstic, però ja té l’energia i el sentit col·lectiu necessaris per convèncer tots els espectadors que ballin junts durant 17 minuts el Bolero de Ravel. Només falta que, en sortir d’aquí, el públic es trobi Quim Bigas pel carrer ballant el seu solo pop Molar –un exercici tan sorprenentment senzill com euforitzant– perquè ningú pugui aguantar els peus enganxats a terra. És evident que la directora del festival, Tena Busquets, creu que el principal repte és trencar la barrera que encara allunya la dansa del gran públic. Per això, el que proposa el Sismògraf, més que espectacles de dansa convencionals, són aquestes noves maneres d’acostar-se al moviment més heterodox. Exemples: un passeig pel bosc dels Hello!earth –que ens hem quedat amb ganes de veure perquè ha sigut un dels pocs muntatges afectats per la pluja i,

com la majoria, havia exhaurit entrades–; una conferència performance d’una Regina Fiz vestida d’unicorn sobre la transformació i estandardització dels cossos; fins i tot l’Eden Club de la companyia Senza Tempo i Giulia Valle, que entrecreua relacions amoroses ballades amb la música en directe d’una impecable banda, té el mèrit de comptar amb parelles d’Olot com a figurants que fan balls de saló. És la setena edició del Sismògraf, però la segona des que exerceix de mercat estratègic de la dansa, i ja juga de manera intel·ligent les dues cartes que li pertoquen: seduir nous públics –d’aquí el hip-hop a la plaça Major, el circ de gran format, l’atractiu duo de Lali Ayguadé & Julian Sicard, que és ideal per a un tast de dansa contemporània, o la coreografia aèria que es podrà veure aquest matí– però, sobretot, els programadors, teixir vincles, obrir mercats. El repte: crear circuit

200 programadors han passat aquests quatre dies per Olot, entre professionals d’espais com el Grec, el CAET, el Mercat de les Flors, FiraTàrrega, la Fira Mediterrània o la Sala Hiroshima, programadors locals i internacionals, 40 dels quals convidats pel Mercat de les Flors, que ha tingut el gest de muntar a Olot la trobada de la European Dancehouse Network. Però el sector segueix sentint-se residual i en constant acte de resistència. “La misèria i la precarietat són tan grans que qualsevol acció és

Objectius El festival vol seduir nous públics però sobretot ha d’atreure els programadors

02

positiva”, deia ahir Cèsar Compte, gerent de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya. Ho afirmava en la presentació d’una nova edició del cicle Circula!, que implica l’intercanvi d’obres entre Madrid, València, el País Basc i Catalunya. Al capdavall és un petit ajut a la mobilitat de quatre companyies emergents, però les quatre associacions sindicals ho veuen més aviat com una demostració que és viable crear circuit si hi ha voluntat (política, s’entén) i dosis de pedagogia. La Caravana de tràilers és precisament la fórmula que va inventar el col·lectiu G.R.U.A perquè els artistes no hagin de presentar-se als programadors amb un dossier i un pitching sinó amb les seves millors armes: mostrant un fragment de la seva obra. Amb el coreògraf i ballarí Pere Faura d’ocurrent mestre de cerimònies, el xou acaba amb la votació popular a favor de Monstruo, de Laila Tafur, un solo que posa el cos al límit però que també juga amb l’humor i que s’ha guanyat ser programat l’any que ve. I pensant en la possibilitat de girar per Catalunya i l’Estat, La Veronal ha presentat a Olot un site specific de Siena en format comprimit al Museu de la Garrotxa. L’impacte de ser a un pam dels singulars moviment dels ballarins i alhora davant dels quadres de l’Escola d’Olot o de La càrrega de Ramon Casas, i en una obra que connecta precisament amb la història de l’art, és impagable. El hit del festival. Que comencin les manifestacions per reivindicar que arribi a tots els museus del país.e


54 LA VANGUARDIA

CULTURA

BLUES UR BÀ

DIUMENGE, 3 ABRIL 2016

Miquel Molina

El lloc de Barcelona al món Barcelona continua sense tenir art ni part El rànquing mundial d’exposicions de ‘The Art Newspaper’ Macba, en el 99 i el 100, respectivament. Crida l’atenció el cas d’aquests dos mu­ en el panorama global de les grans exposi­ cions. El rànquing que anualment elabora torna a deixar en mal lloc Barcelona. Però hi ha una lectura seus. El primer per la seva col∙lecció, i el se­ la publicació britànica The Art Newspaper positiva: Miró, Dalí i Tàpies van triomfar pel món el 2015 gon perquè associa la marca art contempo­ rani a una ciutat tan de moda com Barcelo­ torna a evidenciar fins a quin punt als mu­ na, haurien d’estar més ben situats a la seusbarceloninselscostadecompetiramb mentre el romànic català guanyava públic a Nova York classificació. Però problemes de els seus homòlegs internacionals pressupost, espai i complexa ubi­ i d’altres ciutats d’Espanya. L’ex­ cació en el cas del MNAC, i la vo­ posició barcelonina més visitada cació avantguardista del Macba, el 2015 (Pixar: 25 anys d’anima­ poc partidari de les exposicions ció, al CaixaForum) figura al lloc blockbuster, els releguen a la cua. 133 de la llista mundial, que en­ És aquesta una classificació capçalen vuit mostres del Museu que en l’apartat d’exposicions del Palau Nacional de Taipei. De (no tant en el de museus) deixa l’estudi, això sí, se’n desprèn una també malparada Madrid: la més segona lectura menys negativa: visitada a la capital va ser la dedi­ artistes catalans com Dalí o Miró cada a Francisco de Goya al Pra­ han atret multituds a l’estranger. do, situada al lloc número 100. Aixíque,sibééscertqueBarcelo­ Sensdubte,el2015vaserl’anydel na i Catalunya no han sabut con­ Museu Guggenheim de Bilbao: la vertir­se en un lloc de destinació retrospectiva de Koons i l’anto­ per al turisme d’exposicions, sí lògica de Jean­Michel Basquiat que han aconseguit almenys que es van situar als llocs 27 i 28 del lasevavocacióartísticaesprojec­ món,ambmésde5.000visitesdi­ ti al món de la mà dels seus crea­ àries. dors més reconeguts. La bona notícia és l’èxit a Rio El fet que un dels triomfadors de Janeiro de l’exposició Picasso de l’any fos el controvertit Jeff and Spanish Modernity, amb Koons, per a alguns un simple obres de Miró, Dalí o Tàpies, que comerciant de “souvenirs pan­ figura al lloc número 10 del ràn­ sits” (Jed Perl al New York Revi­ quing mundial, amb 9.508 visi­ ew of Books) donarà arguments tants diaris. O l’afluència a la als qui qüestionen que les grans ANDER GILLENEA / AFP mostra sobre Salvador Dalí a Sao exposicions siguin un indicador Paulo,alnúmero15,amb7.281es­ de bona salut cultural. Però des­ Un visitant a l’exposició de Basquiat al Guggenheim de Bilbao, un dels èxits globals del 2015 pectadors. O el fet que la col∙lec­ prés de l’artista dels Estats Units, Segons la llista de The Art Newspaper, la ció de romànic català que exhibeixen els Per fortuna, la capital catalana es dispo­ alallistahifigurenmoltsaltrescreadorsde talentinqüestionable.Estractad’exposici­ sa a viure una primavera artística més exu­ conclusió és que la ciutat es mereix un sus­ Cloisters de Nova York, una filial del Me­ ons que per si soles estimulen vocacions berant que les anteriors. Al blockbuster pens en la seva capacitat d’atreure exposi­ tropolitan Museum, hagi estat contempla­ artístiques i són capaces de generar aquest abans citat se sumen ara exposicions molt cions, igual que en assistència als museus. da per 350.000 visitants, un 50% més que estrany plaer de l’experiència compartida prometedores al Macba, al MNAC, a la El primer museu català en el rànquing que l’any anterior. En definitiva, potser el més important Fundació Miró, al Cercle del Liceu, al encapçala el Louvre (malgrat que registra entre persones afins. –Ja has vist l’exposició de la col∙lecció CCCB... Però en un context en què les ciu­ una caiguda de públic pels atemptats del sigui continuar puntuant en la Champions tats són impel∙lides a competir entre si per 13­N)éselTeatre­MuseuDalídeFigueres, League de l’art, encara que sigui en els par­ Duncan Phillips al CaixaForum? –M’espero a veure si puc anar­hi en un atreure talent i turisme cultural, convé sa­ al lloc 52. El segueixen el Picasso, en el 63, tits que es juguen fora de casa. el CaixaForum, en el 78, i el MNAC i el ber quin és el lloc que ocupa Barcelona. dia feiner per trobar­hi menys públic. mmolina@lavanguardia.es

El món estima David Bowie

Quin Mercat de les Flors volem?

El porter com a personatge tràgic

L’exposició sobre David Bowie produïda pel Victo­ ria and Albert de Londres porta camí de convertir­ se en la mostra itinerant més vista de la història d’aquest museu. Després de les reticències inicials –Barcelona va descartar acollir­la a falta d’un espai adequat– l’exposició ha estat vista per gairebé un milió i mig de persones a Londres, Toronto, Sao Paulo, Berlín, Chicago, París, Melbourne i Gronin­ gen. Del catàleg se n’han venut ja 160.000 exem­ plars en vuit llengües.

En línia amb el procés iniciat per redefinir el festival Grec, l’Ajuntament de Barcelona es disposa ara a obrir un debat ciutadà sobre el futur del Mercat de les Flors, la casa de la dansa de Barcelona. Potser té sentit replan­ tejar­se un festival d’estiu que inclou múltiples àmbits i que té intenció de descentralitzar­se. Però, en el cas del Mercat, un autèntic oasi de cosmopolitisme, caldria tenir en compte, sobretot, l’opinió del seu públic, que en els últims anys ha respost amb fidelitat a la progra­ mació.

La secció Blues Urbà aborda temes de cultura i ciutat. Des dels inicis, tot i això, es permet incloure els porters de futbol a la categoria d’actors culturals. No només perquè Nabokov o Camus ocupessin aquesta demarca­ ció, sinó perquè el porter és un personatge tràgic molt propi de la literatura o l’art. Tard o d’hora acaba con­ vertint­se en motiu d’escarni. Aquí hi tenim la gran portera Sandra Paños, la millor jugadora del Barça davant el Paris Saint Germain encara que fallés en el gol decisiu i fos criticada per això.

C R Í T I CA D E TEATR E

Un inspirat Pasqual AteatroconEduardo Autor: Eduardo De Filippo Director: Lluís Pasqual Lloc i data: Teatre Lliure (M)

(31/III/2016)

JOAN­ANTON BENACH

Dues hores amb Eduardo De Fi­ lippo, vistes per Lluís Pasqual que duu el teatre italià a les venes, són

una garantia de bona diversió. En una mateixa sessió, dues creaci­ ons del genial napolità: Home i se­ nyor escrita el 1922 i La gran il∙lu­ sióde1948.Laprimeraésunapeça curta que mostra l’assaig d’una obra teatral al vestíbul d’un hotel. La segona és una de les creacions més importants d’Eduardo i el pri­ mer acte transcorre també en un hotel: el mag Otto Marvuglia fa desaparèixer del sarcòfag on l’ha tancada la dona de Calogero Di

Spelta, un espectador distingit que, en les seqüències posteriors interpel∙larà el prestidigitador per tal que li retorni la muller desapa­ reguda. Home i senyor. Vet aquí una pa­ ròdia governada de cap a peus per un personatge de nom Gennaro De Sia i interpretada perillosa­ ment per Jordi Bosch. Doneu a aquest actor el paper per a una pa­ ròdia ben escrita i assistireu a una actuació que depassa els límits de l’ofici teatral per assolir la catego­ ria de fenomen insòlit. Bosch és la fúria desfermada, incontinent, i l’energia que es lliura a glopades trepidants, cada cop més genero­

ses. I és també la caricatura que flirteja amb un paroxisme grotesc, provocador, d’efectes hilarants in­ contenibles. El Bosch còmic fa de l’excés virtut amb aquella passió extrema que desafia la més bona salut arterial. El seu personatge fa de director de l’assaig on interve­ nen Francesca Piñón, fantàstica, fent de mare de Gennaro, i la seva germana, Laura Aubert. Marc Ro­ dríguez, còmic excel∙lent sota una bona direcció, com és el cas, fa d’apuntador, i Teresa Lozano, de formidable xerraire, com sempre. I arriba La gran il∙lusió, tota una altra cosa. És el joc de confrontar la imaginació amb la realitat, una

comèdia en la qual el napolità De Filippo s’aproxima al sicilià Piran­ dello. Amb final trist inclòs. Mar­ vuglia (Bosch), el mag, dóna a Ca­ logero (Ramon Madaula) una cap­ sa tot assegurant­li que si creu fermament que a dins hi pot haver la seva dona, l’ha d’obrir i recupe­

En una mateixa sessió, de dues hores, es poden veure dues creacions del genial Eduardo De Filippo


LA VANGUARDIA 55

CULTURA

DIUMENGE, 3 ABRIL 2016

EN T RE V I STA portius de color blaugrana? Seria grotesc que els educats en la derrota intentéssim amargar la festa que viuen els nostres fills. Tot i que patiran la patologia de l’abundància, s’estan educant en el millor: l’espectacle i el triomf permanent. Els donem massa postres? Que mengin! Però no era més emocionant LA CONFESSIÓ

“Si jo hagués estat un electrodomèstic, m’haurien tornat a la fàbrica” DE GESTOS I TRETS

“Si el nòvio de la meva filla em donés la mà tova, com Núñez, ho tindria molt negre”

CÉSAR RANGEL

Sergi Pàmies davant el Camp Nou, aquesta setmana

SERGIO HEREDIA Barcelona

F

a anys que observo Sergi Pàmies (París, 55 anys). Acostuma a aparèixer a la redac­ ció minuts abans que comenci el partit del Barça. Bai­ xa les escales cap a la planta sise­ na, on hi ha Esports. Saluda la concurrència mentre es treu un dels auriculars. Busca una taula lliure, si pot ser a prop de les pantalles de televisió. Es penja l’auricular que s’havia tret abans. I es concentra en la televisió. Ja instal∙lat, observa el partit, l’escolta, conversa amb els com­ panys i analitza què escriurà més tard. Pàmies, que dimecres llan­ ça Confessions d’un culer defectuós (Empúries, en català; Desti­ no, en castellà), em fa pensar en Pep Guardiola: tots dos poden fer diverses coses alhora. Mai no l’he vist bramar, ni perdre el control. Alguna cosa falla. El títol del llibre em va donar el to. He de confessar els meus pro­ pis pecats. Sóc culer, però defec­ tuós. No sóc un culer com Déu mana. Si fos un electrodomèstic, m’haurien tornat a la fàbrica. Vostè escriu: “Per ser barce­

“No sóc un culer com Déu mana” Sergi Pàmies, periodista i escriptor, publica ‘Confessions d’un culer defectuós’ lonista de debò, cal ser antima­ dridista. Però jo no vaig trigar a adonar­me que no sóc anti­ madridista i hauré d’arrosse­ gar aquest defecte de fàbrica fins a la mort”. De debò? No té cap solució? Abans d’arribar al Barça, jo ja era futboler. Jo era de Cruyff abans que del Barça. L’esplendor arri­ ba el 1973, quan tots dos s’ajun­ ten. Ser futboler t’ajuda a patir menys. Et permet veure­ho de forma menys visceral. Però li confessaré una cosa: no tinc mai la sensació d’estar a l’altura, ni en la derrota ni en la victòria. No s’hauria banyat mai al riu Tàmesi. No pel motiu que va empènyer Joan Gaspart, encara que fos una aposta. Però això de no sopar o

de trencar el carnet de soci en el moment en què no s’ha jugat bé sempre m’ha deixat perplex... I això em fa defectuós. Si ets parti­ dari d’un, ets enemic de l’altre: aquest factor no l’he sabut des­ envolupar mai. Tan tova era la mà de Nú­ ñez? Siguem justos. Pasqual Maragall explicava que qui dóna la mà sis­ temàticament, per la seva feina, com els ambaixadors, els papes o les estrelles del rock, l’han de do­ nar amb suavitat per evitar­se dolor. Tantes mans donava Núñez? Moltes. Però una mà tova defi­ neix una persona. És un símpto­ ma. Si la meva filla ve amb un nòvio que dóna la mà tova, lla­ vors aquest noi haurà de treba­

llar molt per recuperar els punts perduts amb mi. En canvi, Laporta ha estat tot efusivitat. Ell i Sandro Rosell són extraor­ dinàriament seductors, encara que amb estils diferents. No he sabut esbrinar mai qui és més perillós. Aquestes relacions acostumen a acabar malament. Diuen que Bartomeu s’està allunyant del seu entorn. El seu estil és un altre: evita les efusivitats excessives. Es mou millor en el fals perfil baix. In­ tenta no ser espectacular perquè aquesta li sembla la millor mane­ ra d’evitar problemes. La tebiesa de Bartomeu el protegeix en l’apassionament del club. I als nostres fills, els estem maleducant amb tants èxits es­

tot abans? Amb franquesa: si no guanyava el Barça, era emocionant si gua­ nyava el Dépor, l’Athletic o el València. És cert que si hi hagués més equilibri llavors hi hauria més competitivitat. Però això de guanyar sempre no està mala­ ment, eh? No ens tirem pedres a sobre. Jugar quatre finals de la Champions i guanyar­les és un fet sensacional. Encara que cal anar pensant a adaptar­se als nous reptes. Què passarà quan Messi se’n vagi ? Ha vist algun futbolista més fascinant? És el millor que he vist. Però no el que m’ha agradat més. I bé? Cruyff, Best... I això? Per què t’agraden més els espa­ guetis que els macarrons? No hi ha explicacions. Tot i que s’ha de reconèixer que la grandesa de Messi és infinita. Des de l’inici, al Miniestadi, no ha deixat de me­ ravellar­me. I, a més a més, és el més regular: si juga dos partits dolents, ens espantem. Sens dubte, ens trobem davant un fe­ nomen paranormal. Si Guardiola és el fill adoptiu de Cruyff, llavors, què és Luis Enrique? Un altre misteri. Està gestionant l’èxit amb aportacions pròpies, com el trident, i sense trair els principis, el model, ni caure en mitificacions retòriques. No té gestos de beneiteria sectària, ni s’allunya del sentit culer de l’es­ pectacle. Dóna protagonisme als jugadors. És un personatge que no té ego.!

C RÍTICA D E CANÇÓ rarà l’esposa desapareguda. Però si ho dubta o no s’ho creu, l’haurà de seguir buscant o esperant que torni. I Calogero, un Madaula im­ pecable, s’aprima, perd la gana i emmalalteix, dies i dies sense go­ sar obrir la capsa, una temença a la qual l’autor inoculà un mal verí. O potser, només, una sospita malici­ osa. Penso que un Marvuglia amb una gestualitat una mica contin­ guda o, en cas contrari, un Caloge­ ro intel∙lectualment una mica tot­ xo, faria més creïble el joc pervers entre els dos magnífics personat­ ges. Però Lluís Pasqual ha deixat que cadascun d’ells defensés lliu­ rement el seu territori... el mag as­

sistit per Zaira, una imponent i se­ ductora Mercè Sampietro. Cal dir que Pasqual ha fet de La gran il∙lusió un espectacle llumi­ nós, àgil, del tot recomanable, amb una atmosfera que convida a res­ pirar l’emoció ingènua de la comè­ dia napolitana. Pel fons de l’espai escènic ha fet circular una immen­ sa panoràmica de Nàpols, ha in­ troduït un quartet musical, amb un cantant de primera (Robert González),i,juntambl’escenògraf Alejandro Andújar, ha explotat amb naturalitat i bon gust els re­ cursos mòbils de l’escenari, tot plegatperfer méscàlidel missatge il∙lusori de l’obra. Un deu.!

Presoner de la bellesa XavierBaró Lloc i data: Luz de Gas (1/IV/2016). BarnaSants DONAT PUTX

Xavier Baró va avançar en el marc del Festival Barnasants algunes cançons del seu pròxim disc, I una fada ho trasmuda. En aquest nou lliurament, el trobador d’Almace­ lles aprofundeix en el que ell ma­

teix va qualificar de “cançons ex­ tretes del devocionari d’amor”. Divendres a la nit, Baró (veu, gui­ tarres) va comparèixer amb l’úni­ ca companyia de l’esplèndid pia­ nista Víctor Verdú, interpretant set temes corresponents al nou disc. També va rescatar set tre­ balls precedents, entre els quals el seu viatge a l’impactant univers poètic de Rimbaud via Els corbs, i el turbulent embat psicodèlic de El nen d’Hiroshima.

Entre el material nou que va cantar, van destacar molt especi­ almentPerlesaigüesdeDublíniLa rosa dels vents. La primera, una balada de taverna marinera en què l’autor es proclama “presoner de la bellesa, cercador del calze sant”; l’altra –en què ens mostra dos amants que després de l’en­ contre inicial no es poden tornar a trobar–,cantadaambl’únicacom­ panyament del piano, un format en el qual va puntuar molt alt quant a interpretació. Feliçment, les immersions de Baró en la te­ màtica amorosa són molt lluny dels llocs comuns habituals sobre la qüestió en el món de la música.


|

36 Cultura i Espectacles

|

L’APUNT

Un Sant Jordi de segona residència Jaume Vidal

EL PUNT AVUI DIMECRES, 6 D’ABRIL DEL 2016

Els llibreters no s’espanten pel fet que aquest any el Sant Jordi caigui en dissabte. Esperen vendre un mínim d’un 1 per cent més que l’any passat, en què ja van incrementar en un 6% les vendes respecte a l’edició anterior. Hi ha optimisme per la millora econòmica –diuen– i perquè quan en altres anys la diada ha coincidit en cap de setmana s’ha compensat el buidatge de les metròpolis

amb el farciment de les zones de segona residència. El Sant Jordi, que per mi sempre serà un dia de feina, el prefereixo en dia laborable. És el dia feiner més festiu de l’any. La gent procura fer un foradet en el treball, aprofitar l’hora de dinar, o plegar en punt per participar de la diada de l’amor i la cultura. És la nostra singularitat: fer festa sense fugir de l’obligació.

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Críticateatre

Jordi Bordes

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Renunciar a tancar el cercle virtuós A teatro con Eduardo Autor: Eduardo de Filippo Versió i direcció: Lluís Pasqual Intèrprets: Laura Aubert, Jordi Bosch, Robert González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Francesca Piñón, Albert Ribalta, Marc Rodríguez, Mercè Sampietro.

engany que retorna al juganer De Filippo de L’art de la comèdia (TNC, 2015). El problema d’A teatro con Eduardo és de ritme. Aquestes dues comèdies no amaguen gaires girs i el públic intueix totes les desgràcies. No hi ha la sorpresa de la trama. Potser la voluntat d’equilibrar la pre-

E

l director Lluís Pasqual té una forta tendència al teatre italià. No és d’estranyar, per la seva relació amb el Piccolo de Milà i la seva etapa a la Biennal del Teatre, a Venècia. A teatro con Eduardo respira, i molt, el joc d’Els feréstecs, de Goldoni, que Pasqual va dirigir a la sala Fabià Puigserver el 2013. El director ha volgut ajuntar dues peces de De Filippo. Aquesta voluntat de casar-les no es reforça amb cap solució dramatúrgica que les uneixi (si no és el monòleg de Jordi Bosch anunciant la pausa que no es farà i l’entrada dels músics). Probablement, hi havia on unificarles perquè en totes dues hi ha una certa tergiversació de la realitat, sigui a través de l’art teatral (en l’assaig del primer quadre d’Home i senyor) o en el món paral·lel de la fantasia i la illusió (del segon títol: La gran il·lusió). Home i senyor, un esquitx de joventut de De Fi-

A aquest ‘A teatro con Eduardo’ li falta una pirueta magistral final

Ramon Madaula i Jordi Bosch a ‘La gran il·lusió’, el segon quadre d’aquest díptic de De Filippo ■ ROS RIBAS

lippo, té del quadre costumista de Natale in Casa Cuppiello aquella cantarella de persones que es fan més importants del que són, i que sempre hi acaba entrant el fred (o la calor sufocant), la gana i la picaresca. L’absurd hi fa estada per una companyia que no té prou actors per defensar el muntatge i ha de buscar fórmules per explicar la mateixa trama però

que, en canvi, és incapaç de despendre’s d’un apuntador innecessari. Pel que fa al segon quadre, molt més extens i ambiciós, La gran il·lusió, respira també un cert xarlatanisme però sap contraposar-lo amb un antagònic, l’incrèdul, que acaba sent (per obra i gràcia de l’escriptura de De Filippo) el defensor de les grans il·lusions. Si Bosch treu brou

de cada rèplica enginyosa i que fa dringar, Ramon Madaula sap mostrar un divertit (i tràgic) personatge: que viatja de l’antipatia a ser un dolç vell, que empatitza amb el públic i que opta per tenir fe i continuar creient en experiments màgics. Un altre bon treball de Madaula. Les solucions escèniques són vistoses, àgils, cosa que demostra el saber de

Lluís Pasqual de fer màgia amb (aparentment) només un fons d’escena i unes grades automàtiques. El De Filippo que traspua té aire, sí, de Pirandello, generant personatges que poden ser fruit de la imaginació o fantasies que fan que els personatges siguin fum, una convenció dramàtica, per al dissortat Calogero Di Spelta. Hi ha una certa amargor a través d’aquest

Bonnín insisteix amb Maeterlinck a La Seca J.B.

BARCELONA

El director Hermann Bonnín reivindica l’obra de Maeterlinck a Catalunya, que ja va donar a conèixer Adrià Gual fa un segle als artistes d’Els Quatre Gats. Avui s’estrena Interior, una peça que Gual va re-

presentar a Sitges, davant l’èxtasi dels precursors del modernisme. El simbolisme, avui, té validesa, segons el director perquè la intensitat d’un silenci a escena es revela revolucionari en una societat contaminada de soroll. L’obra s’estrena avui i farà temporada fins al 8 de maig.

Bonnín ja va fer un primer Maeterlinck al Brossa espai Escènic, el 2005. La dramatúrgia de Sabine Dufrenoy d’ara incorpora com a pròleg la veu de la noia que apareixerà morta al riu (per estranyes circumstàncies). La veu en off sorgeix del text de Pélleas et Melissande. Inte-

Els protagonistes del muntatge, en una imatge promocional ■ ALBERT ERITJA

sència dels altres actors al repartiment fa que s’encalli la velocitat. L’entreteniment, i que mai ensopeix, sí que perd el tremp i desemboca en un final que no relliga amb la peça inicial, i segurament ho necessitaria per deixar el públic astorat d’aquell joc de mans. La prestidigitació és de primer nivell; però hi falta aquell joc d’escapisme que hauria de deixar el públic com si li haguessin robat la cartera, però es queda absort amb un final que no retorna. Que li falta la pirueta magistral.

rior planteja com s’ha de trencar la nit plàcida d’una família (que no apareix a escena, els personatges se’ls miren per la finestra, des de fora) per anunciar el tràgic accident. Han d’informar un foraster que en realitat s’intueix que ha tingut relació amb la víctima i un veí que coneix la família. La peça, amb traducció de Jordi Coca, coincideix amb una altra versió del mateix llibret, A house is not a home, més extrema, que va estrenar la Cia. Ignífuga en l’última edició de la Fira de Teatre al Carrer. ■


60

espectacles

DIMECRES 6 D’ABRIL DEL 2016

Pasqual serveix un gran De Filippo CRÒNICA ‘A teatro con Eduardo’ arrasa al Lliure amb els estel·lars Bosch i Madaula ROS RIBAS

guerra que tan bé dibuixen aquestes comèdies. En la primera entrega, Genaro de Sia (un descomunal Bosch, de desbordada comicitat) posa fins a l’extrem la caricatura deliberadament grotesca durant els assajos de la seva companyia al vestíbul d’un hotel. Les rialles es precipiten sense fre a l’escenificar els preparatius, amb un apuntador (Marc Rodríguez) que deixa anar les seves frases quan l’actor ja les ha pronunciat. Una estupenda Francesca Piñón, obligada a gargamellejar de manera constant però de gest sempre precís, la no menys esplèndida Laura Aubert (també component del grup de músics) i una divertida Teresa Lozano, clienta de l’hotel, centren l’acció. TRANSFORMACIÓ DE LA VIDA / La segona

33 Jordi Bosch, Laura Aubert i Francesca Piñón, durant la representació d’‘A teatro con Eduardo’, al Teatre Lliure de Montjuïc. CÉSAR LÓPEZ ROSELL BARCELONA

D

eia Eduardo de Filippo que «les comèdies, com més napolitanes són, més universals resulten» i també que «el teatre significa viure de veritat allò que altres, en la vida, representen malament». Dues reflexions que són d’allò més oportunes per parlar del magistral muntatge A tea· tro con Eduardo que Lluís Pasqual ha edificat a partir d’un díptic format pel primer acte d’Home i senyor, obra

de joventut de l’autor, i La gran il· lusió, peça escrita el 1948 de marcat accent pirandel·lià. La hilarant immersió en el món del teatre dels còmics de fira, en la primera entrega, i el contrast entre la realitat verdadera i la fictícia del segon text arrasen al Teatre Lliure de Montjuïc. Traslladar a l’escenari amb èxit l’atmosfera del radiant univers d’aquesta doble ficció només és possible amb una posada en escena àgil i plena de fantasia, i amb la qualitat d’un elenc format per 10

actors que es desdoblen en una vintena de papers. Un quartet de músics encapçalats pel cantant Robert González, a la vegada actor, anima els moments de canvi d’escena amb peces de música popular. RIURE SENSE FRE / Jordi Bosch i Ramon

El muntatge compta amb una posada en escena àgil i plena de fantasia, i un elenc de qualitat amb 10 actors

Madaula, sense desmerèixer la resta del repartiment, exerceixen de grans napolitans. És tanta la seva adaptació a l’esperit dels seus tragicòmics personatges, que semblen directament arribats d’aquella Nàpols de post-

NOVA TEMPORADA DEL PALAU

el trencador organista Cameron Carpenter, el Trio Fortuny i el llaütista Thomas Dunford.

Dudamel, davant Beethoven simfonies del compositor en quatre dies

La integral de les simfonies de Beethoven dirigides per l’innovador Gustavo Dudamel serà un punt àlgid de la programació de la pròxima temporada de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. El director veneçolà, que el 2017 s’encarregarà del Concert de Cap d’Any a Viena, s’enfrontarà a les nou simfonies del geni de Bonn del 12 al 15 de març de l’any que ve amb l’entusiasta Orquestra Simón Bolívar. El Cor de Cambra i l’Orfeó Català s’hi uniran en la interpretació de la Novena. Un abonament especial permetrà

disfrutar d’aquesta marató Beethoven amb abonaments que van des dels 88 euros, el més barat, fins als 468 euros, el més car. Avui comença la renovació d’abonaments, el dia 27 començarà la venda dels nous i les entrades estaran disponibles a partir del 31 de maig. Els únics concerts que no sortiran a la venda són els dels Rising Stars. Les noves estrelles de la clàssica escollides pels responsables dels principals auditoris actuaran amb taquilla inversa. Les obres de Bach, Monteverdi i Beethoven seran els pilars de la temporada. A part de Dudamel, desta-

El Palau 100, cicle estrella, obrirà el 12 de setembre amb el Rèquiem de Verdi interpretat per la Simfònica de Londres, amb Gianandrea Noseda al capdavant, l’Orfeó Català i el Cor Jove. Els cors de la casa tindran un protagonisme especial, ja que a partir del 8 de maig i durant la temporada que ve se celebra el 125è aniversari de l’Orfeó Català, cor amateur que va impulsar la construcció del Palau de la Música. Des de setembre comptaran amb un nou director: Simon Halsey. Salvador Brotons, compositor convidat, estrenarà una obra coral per commemorar l’efemèride. Una altra estrena a destacar és Fiat Lux, de Joan Guinjoan, amb la Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Josep Pons. Halsey, que ha treballat amb importants formacions a Anglaterra i Alemanya, vol «impulsar un nou repertori i projectar internacionalment els cors d’aquesta casa». De moment ja ha posat en marxa dos assajos oberts amb l’Orfeó per reclutar noves veus. H 125è ANIVERSARI DE L’ORFEÓ CATALÀ /

3El cèlebre director afrontarà les nou MARTA CERVERA BARCELONA

peça mostra el poder de la ficció com a joc de transformació de la vida. Otto Marvuglia (una altra vegada un gran Bosch) és el típic entabanador, assistit per Zaira (una suggestiva Mercè Sampietro), que amb els seus trucs acabarà fent creure al que vol deixar-se enganyar que la il· lusió és més assumible que la realitat. Aquest és Calogero Di Spelta (impressionant Madaula, en un constant exercici de transformació), que veu com la seva infidel dona (una freda i elegant Aubert) desapareix dins d’un sarcòfag. La trama mostrarà l’obsessió d’un gelós i cada vegada més malalt Di Spelta, que no s’atreveix a obrir una petita caixa que va posar a les seves mans el prestidigitador assegurant-li que amb aquesta acció reapareixeria la seva dona. El protagonista acabarà sent engolit, en un procés de fugida de la ment cap a un port més segur, pel deliri il·lusori. Una gran funció, amb rics detalls i amb matisos a càrrec d’un elenc en què també brillen Oriol Guinart i Albert Ribalta i l’escenografia d’Alejandro Andújar. H

33 El director veneçolà Gustavo Dudamel, durant un concert.

quen en la programació grans veus líriques com Juan Diego Flórez, Cecilia Bartoli, Philippe Jaroussky i Bejun Mehta, asos del piano com Grigori Sokolov i Yuja Wang, i ba-

tutes de primera fila de la talla de John Eliot Gardiner, René Jacobs, Yuri Termirkanov, William Christie, Jordi Savall i Pablo Heras-Casado. Sense oblidar nous talents, com


12

Opinión

Miércoles, 6 de abril de 2016 Diari de Terrassa

Opinión EDITORIAL

Paréntesis

F

oment del Treball de Catalunya ha aprobado esta semana un reglamento que pretende dotar de un marco de relación, especialmente territorial, a las diferentes organizaciones que la componen. Según las informaciones que han trascendido, la votación se solventó con una amplia mayoría favorable al reglamento y con tres abstenciones y tres votos en contra, uno de ello el del presidente de Cecot, Antoni Abad. Fue Abad quien precisamente forzó la votación y en última instancia el sujeto del documento. La redacción y aprobación de este documento viene motivado por la voluntad de Foment de frenar el ánimo expansionista de Cecot. Los presidentes de ambas organizaciones están enfrentados por cuestiones diversas, en las que se entremezcla lo empresarial, lo personal y lo político. Montellà, ante la posibilidad de que Cecot pueda convertirse en un contrapoder con la ayuda de la Generalitat, intenta cortar las alas del presidente de la patronal terrassense. La cuestión está ahora en comprobar qué efectos tendrá el reglamento aprobado esta semana y por el contenido del

bloc de notes

mismo parece que las consecuencias serán mínimas por no decir nulas. De hecho se ha normativizado una situación que se daba de hecho y es que las organizaciones que forman parte de Foment deben comunicar a la organización la acciones que vayan a llevar a cabo fuera de su ámbito territorial. Lo que parece es que se ha querido abrir un paréntesis, un compás de espera para comprobar cómo evolucionan los acontecimientos para tomar decisiones más adelante. Recordemos que Foment abrió un expediente a Cecot como consecuencia de la organización de su fiesta anual, “La Nit de l’Empresari” en Barcelona por segundo año consecutivo. Se habló incluso de forzar la expulsión de Cecot de la patronal catalana. Las relaciones no se han normalizado, pero, como decimos, se abre un compás de espera que en realidad limita poco la capacidad de acción de las organizaciones empresariales que forman Foment. La organización terrassense considera cerrado así el expediente abierto a finales del año pasado y ante la nueva situación, su margen de maniobra, por tanto, sigue siendo amplio. La actividad “antiCecot” desde dentro de Foment se ha recrudecido con el fortalecimiento del soberanismo catalán y muestra como se traslada al ámbito empresarial la división que sobre ese aspecto se da en la propia sociedad catalana.

L’il·lusionista Eduardo de Filippo capacitat de crear a la funció el costat meravellós de la imaginació com un joc amb les circumstàncies i en la segona obra la vida com un somni, una imaginació, un truc d’una mag.

JOSÉ ANTONIO AGUADO

D

UES obres de teatre al preu d’una. Lluís Pasqual reinventa “Home i senyor” i “La gran il·lusió” d’un dels autors més estimats entre els espectadors catalans, Eduardo de Filippo (1900-1984). El dramaturg italià va ser símbol del Neorealisme italià passat pels ulls de la Commedia dell’Arte; la Perla 29, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, han contribuït a difondre l’autor i actor napolità. Deia Eduardo que al teatre la suprema veritat serà i ha estat la suprema ficció com passa en les dues peces que aquests dies es presenten al Teatre Lliure de Montjuïc de la mà de Lluís Pasqual. Lluís Pasqual sap, com Peter Brook, treure rendiment a l’espai escènic, puja i baixa els mecanismes d’una de les millors sales teatrals del món, el Teatre Lliure de Montjuïc; el resultat és un espectacle gairebé cinematogràfic, un té la sensació d’estar en un gran plató. Una obra mestra des del punt de vista escenogràfic, per on circulen uns personatges entranyables. Pasqual fa un pas més en els temes favorits de Filippo: la vida de l’actor enfrontada al seu destí, la lúdica qualitat de reinventar la realitat napolitana, la

Presidente Editor: Julián Sanz Soria Directora Editorial: Anna Muñoz Núñez Director: Pedro Millán Reyes

Lluís Pasqual sap treure rendiment a l’espai escènic, puja i baixa els mecanismes d’una de les millors sales teatrals del món, el Lliure de Montjuïc

Jefe de redacción: Josep Arnero Argüello Jefe de redacción (Suplementos): Jordi Estapé Madinabeitia Jefe de Cierre: Josep Mª Riera Pintó Jefa de sección de Terrassa: Laura Hernández Rojas Jefe de sección Deportes: Josep Cadalso Borjas Coordinador de fotografía: Nebridi Aróztegui Galí Coordinadora de Gent DT: Teresa Romero Serrano

Hem vist Jordi Bosch en moltes obres de teatre en la seva dilatada carrera, però de totes les cares que té l’actor aquesta és la més rodona en tots els sentits, satiritza el món del teatre i dels actors, poques vegades es veu un actor tan desimbolt en la seva salsa. Apareix amb una taca a la butxaca de la seva jaqueta i una Laura Aubert, que està a tot arreu, li dóna la rèplica. Aubert ja ens té acostumats a mostrar totes la seva cares: personatges i músic. L’actriu de les mil cares. A tots els actors, se’ls veu feliços en l’acte mateix d’actuar. Tot l’elenc és capaç de transmetre el plaer que, malgrat tot, li dóna el simple fet de sortir a escena i guanyar-se la vida en aquest ofici tan difícil com el d’actor. El públic no para de riure en dues comèdies rodones, molt més la primera que la segona. A la segona obra el duel entre Jordi Bosch i Ramon Madaula acaba en taules, dos grans còmics en la seva interpretació més completa. La varietat, la força i la riquesa de les percepcions d’aquests personatges no tenen rival en el panorama teatral català. L’espectador quan s’assegui i apareguin empolsats com fantasmes pàl·lids i comencin a parlar-nos -“tanca la porta”- dels corrents d’aire, les tos i els sospirs, els apuntadors i el teatre dins del teatre... Un gran silenci. Una gran il·lusió. Els actors són uns grans il·lusionistes que ens permeten veure amb el tercer ull, l’ull del cor.

Redacción y Administración: Vallhonrat,45. 08221 Terrassa 93 728 37 00 Teléfono 93 728 37 19 Fax redacción 93 728 37 17 Tel. publicidad 93 728 37 18 Fax publicidad E-mail publicidad anuncios@diarideterrassa.es

Traïdors a quina pàtria? JOAN ROVIRA IRA que s’ha de ser idiota. Tant que fins i tot té mèrit. Qui es mereix la medalla? Els tres autors, encantats d’haver-se conegut, que acaben de publicar un llibre amb la llista (canònica, per suposat) dels col·laboracionistes catalans dels darrers tres segles. És a dir, una llista de traïdors a la pàtria. Sota el títol “Perles catalanes”, els autors es dediquen a fer una llista de tots els mals catalans que han col·laborat amb l’imperialisme espanyol. S’han quedat ben descansats: hi surten els voluntaris del general Prim, els de la División Azul, els dels Requetés, Duran i Lleida, Arcadi Espada, Josep Pla, Miquel Roca, en Boadella, la Rosa Regàs, en Samaranch... La llista és llarga, perquè ja se sap que els botiflers a Catalunya surten com bolets. Els autors, “tan panxus”, no tenen “empachu” a reconèixer que la seva llista negra és esbiaixada (és a dir, tendenciosa, arbitrària i enganyosa), però que ja els està bé: diuen que consideren “el conflicte amb Espanya” des d’un punt de vista colonial i que posen l’etiqueta de col·laboracionistes als que “col·laboren amb el règim espanyol per fotre el seu país”. No ve d’un pam, clar que no... Però, perquè ningú no els acusi d’exagerats (o d’idiotes o feixistes o talibans, que és al que més s’assemblen), els autors es permeten decidir que hi ha diferents nivells de culpabilitat entre els autors “moralment responsables” d’actes aberrants contra la pàtria. Apa, que no sigui dit que no filen prim... Fins i tot entre els traïdors hi ha categories, clar que sí. I ara què en fem amb la llista negra, a més de vendre llibres i esverar una mica el personal? Res, perquè el país, en general, no està per fer massa cas d’aquesta mena d’animalades. El millor seria la indiferència, sens dubte, però costa callar davant d’un exercici tan impecable d’estupidesa, disfressat sota un títol aparentment “catxondo”, si se’m permet un “xarneguisme”... Un llibre com aquest convida, després de llegir-lo, a fer alguna cosa. Amb els morts, difícil. Però amb els vius... Si Catalunya fos tan estúpida com ells, “ni te cuento”, que dirien els imperialistes i colonialistes... Gràcies pel favor, nois. Preneu-vos “algu” i passeu la factura al CNI, que segur que us la paguen...

M

Director General: Raúl Sanz Álvarez Coord. de publicidad: Nuria Hernández Ortega

Depósito legal: B-19.719-77


TENDèNCIES

4 MIRADA TEATRAL | MARÍA JOSÉ RAGUÉ-ARIAS

LA GRAN ILUSIÓN Eduardo de Filippo no es un autor habitual entre nosotros pero no es desconocido, todos los grandes directores de teatro son conscientes de su valor, su personalidad, la enorme teatralidad que le envuelve, la simbiosis que existe entre él, su familia, el teatro... Lluís Pasqual presenta ahora en el Lliure un acto de Home i senyor (1922) y La gran il·lusió (1948). Quizá realidad y ficción envuelvan las dos obras, o quizá Pasqual ha querido mostrarnos dos aspectos de una obra que gira en torno a realidad y ficción unidas. Una triste compañía de teatro ha ido a parar a un hotel, refugio de su fracasada representación. Es Home i senyor de la que Pasqual nos muestra el primer acto –una compañía que ensaya en el vestíbulo de un hotel–, quizá para dar una impresión más amplia del teatro de Eduardo de Filippo. Mucho más profunda es La gran il·lusió, un recital de teatro y de teatralidad que favorece el lucimiento de actores, director, escenógrafos y espacio teatral de la sala Fabià Puigserver del Lliure. Es la acción mágica de un ilusionista que hace desaparecer a una mujer –quien se escapa con su amante– y mantiene engañado al marido en una gran ilusión. Porque el tiempo no pasa y el mago convence de ello al marido. Todo transcurre entre la ilusión y la realidad y la crisis de la vida está también presente. Todo se vive en la ilusión aunque una historia está ahí, subyacente. Y es nuestra historia. La visualidad de escenografía, vestuario, movimiento actoral, diálogos trágicofestivos... No parece fácil haber conseguido un tono armónico entre los actores pero Pasqual ha logrado que todo fluya. A ello, y a la espectacularidad contribuye también un espacio escénico de Alejandro Andújar, cambiante, que transforma múltiples veces el es-

EL GALLINERO | PALLARÉS

cenario del teatro. Y por supuesto, la música en directo de Robert González es clave para la ilusión y la sonrisa. El reparto está presidido por Jordi Bosch, visceral, exorbitado, incontinente, poderoso que se desmadra muy a gusto y de modo divertido –quizá a veces excesivo– en el papel del mago y director del embrollo y por Ramon Madaula –impecable–, el marido engañado. Pero podemos admirar a los diez actores, entre ellos Mercedes Sampietro, Teresa Lozano, Francesca Piñón, Laura Aubert, Marc Rodríguez... ¿Qué es mejor: vivir la realidad o la ilusión? Todos somos espectadores de una ilusión. Gran y magnífico espectáculo. Pequeño pero también magnífico es el espectáculo que presenta el gran Hausson en La

EL MUNDO. DIJOUS 7 D’ABRIL DE 2016

Seca Espai Brosssa, Brain (cerebro), que según reza el programa busca explorar los límites de la magia. Su propósito es hacer participar a los espectadores en una propuesta interactiva e intimista en la que el público participa casi continuamente aunque sin coacción por parte del mago; pero todos, con un mínimo de concentración, somos capaces de hacer magia, nos dice y nos demuestra, dejando que los espectadores descubramos las infinitas posibilidades de la magia, nuestra capacidad de jugar poniendo nuestro subconsciente a flor de piel. Todo el espectáculo es una invitación al público para que éste descubra sus posibilidades para «hacer magia». Y lo mejor del espectáculo es que nos parece estar todos entre amigos aprendiendo y descubriendo aspectos desconocidos de la magia y acaso de nosotros mismos mientras admiramos a Hausson, su capacidad para conectar con el público, su maravilloso artificio para deslumbrarnos con sus juegos de manos y de cartas, su simpatía comunicativa y humana, algo que le aleja del convencional concepto de mago, porque Hausson se nos muestra próximo y familiar, alguien como nosotros pe-

CRÍTICA

Ombres franceses

La discreció del samurai Anna Carreras Editorial: El Cep i la Nansa Pàgines: 118 | Preu: 13 €.

JORDI LLAVINA

Programa doble de Eduardo de Filippo en el Lliure. ROS RIBAS

ro con el poder y el arte de la magia. Está en el Espai Brossa, el que fundaron hace años Brossa, él y Hermann Bonnín comulgando en la idea del espectáculo teatral próximo, íntimo, diferente. Sólo dura una hora y sólo está hasta finales de mes. No se lo pierdan.

La Juliette Lavelle és una jove estudiant d’art i literatura orientals a la Sorbona que ha presentat un conte en un guardó literari sobre paradoxes (El conte impossible, es titula). El guanyador del premi ho ha de ser per unanimitat. Però hi ha un membre del jurat, Paul Lippman, professor de Lavelle a la universitat, que la hi té jurada (sigui dit amb enginy). Lippman s’ha obsedit amb la Juliette. A banda d’aquest, la novel·la posa en solfa tres personatges masculins d’una certa envergadura: un poeta de qui Lavelle s’enamora fins que li cau (estrepitosament) del pedestal; el psicoanalista de la noia; i un company de la facultat, que no és sinó un actor –un farsant o fingidor–. Carreras ha construït una nouvelle molt suggeridora, amb un final estrictament sorprenent, imprevisible i hiperbòlic, i amb moltes pàgines d’autèntica literatura. La Juliette és, tota ella, un personatge inquietant: persona brillant i obsessiva, que canvia cada dia els llençols, apassionada de la cultura japonesa, admiradora de Juliette Gréco i lectora de Madame de Staël... Es tracta del protagonista principal de la història, a l’entorn del qual giren tots els altres. Les relacions entre els diversos personatges són precàries, condicionades per massa elements. Les amoroses, ras i curt, són impossibles, perquè «la correspondència sentimental no segueix cap ordre lògic». A mi, però, el personatge que m’ha agradat més és el del professor Lippman, que cau en la feblesa gairebé irreparable d’enamorar-se de la Juliette. Sembla que la vida i l’ànima se li escapin, alhora, per les capes de pell morta que va perdent per mor de la psoriasi que pateix. Si es grata el cos, perquè en Lippman pateix (i molt) i llavors té gratera, la seva particular exfoliació arriba a uns extrems dramàtics. Per mi és el personatge que obre més possibilitats: el derrotat modèlic. El poeta Georg Frieden, en canvi, encarna el covard exemplar. I el psicoanalista Félicien Pontalis, l’abnegat i discret samurai (aquell que basa la seva activitat en el servei). A vegades, l’obra recorda aquelles nouvelles filosòfiques del programa novel·lístic de Miquel de Palol. Però en moltes escenes, en canvi, el llibre de Carreras m’ha dut el grat record d’algunes novel·les de Cesare Pavese de celebració de la vida i la soledat.


Realitat i il·lusions – Llegir en cas d'incendi

Pàgina 1 de 5

ART

CINEMA I TELEVISIÓ

ESCENA

INFANTIL I JUVENIL

LLIBRES

MÚSICA

b

a

PERSONATGES

REALITAT I IL·LUSIONS Lluís Pasqual dirigeix al Teatre Lliure ‘A teatro con Eduardo’, dues peces d’Eduardo de Filippo

Ramon Madaula i Jordi Bosch.

Publicat per Llegir en cas d’incendi

06/04/2016

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Eduardo de Filippo necessita poques presentacions, els aficionats al teatre saben que va ser director, actor, autor i empresari i també va treballar en el cinema. Algunes de les seves obres més populars les hem pogut veure en diferents

http://www.llegirencasdincendi.es/2016/04/a-teatro-con-eduardo-filippo-teatre-lliure/

06/04/2016


Realitat i il·lusions – Llegir en cas d'incendi

Pàgina 2 de 5

versions, sempre han tingut èxit. Ara, a la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc i fins el dia 1 de maig retrobem aquest gran creador en una mena de programa doble, una història breu que és, en realitat, el primer acte d’Uomo e galantuomo, una obra primerenca de De Filippo, de l’any 1922, i La grande

magia, del 1948. Més que d’obres de teatre podríem parlar d’espectacle, un espectacle que esdevé un homenatge a l’autor, amb un repartiment molt ben triat en el qual hi trobem Laura Aubert, Roberto González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Albert Ribalta, Marc Rodríguez, tots ells fent diferents papers de forma excel·lent. I, en els papers protagonistes, tres dels grans, Jordi Bosch, Ramon Madaula i Mercè Sampietro.

Jordi Bosch,

immens, surt a les dues parts de l’espectacle. L’espai escènic, obra d’Alejandro Andújar i del director, Lluís Pasqual, qui també és l’autor de la versió de les obres, és un dels elements de la grandiositat d’una posada en escena feta amb grapa i intel·ligència. Les possibilitats de la sala estan molt ben aprofitades i conformen un conjunt ple de màgia teatral que s’avé del tot amb el contingut del segon text, el més llarg. Pel mig hi ha molta música napolitana i tot plegat va molt més enllà d’una representació convencional. La primera part incideix en allò del teatre a dins del teatre i ens recorda que De Filippo escrivia pensant en els seus actors. Evoca un divertit assaig i els conflictes que sorgeixen entre el director d’una companyia de patacada i l’apuntador, una figura que avui ha anat de baixa.

La grande magia, traduïda com La gran il·lusió, és una obra que ens evoca Pirandello, autor ben conegut per De Filippo i després del qual el teatre no va ser ja el mateix d’abans. El text enfronta realitat i ficció, un il·lusionista trampós i aprofitat fa desaparèixer una dona i el marit d’aquesta, un home sorrut, trist, ric i gris, experimenta una profunda transformació durant un llarg període de temps, en el qual el mag l’instrueix i aconsella. Sembla que l’obra no va tenir l’èxit previst en el moment de la seva estrena i en l’actualitat es copsa un cert desconcert del públic davant una situació que potser s’allarga massa i un desenllaç que no és fàcil d’entendre. No ens trobem davant d’una de les millors i més característiques obres de l’autor. L’humor resulta amarg en alguns moments i els

http://www.llegirencasdincendi.es/2016/04/a-teatro-con-eduardo-filippo-teatre-lliure/

06/04/2016


Realitat i il·lusions – Llegir en cas d'incendi

Pàgina 3 de 5

personatges mostren elements tràgics evidents que ens allunyen dels tòpics esperats. Les limitacions d’un text menor i una mica desconcertant es dilueixen, però, en el conjunt de l’espectacle. Bosch i Madaula resulten magistrals en els seus papers i fan plànyer que aquests grans actors nostres no hagin florit en un context més adient i amable amb les arts escèniques. Sampietro té un paper més breu però sempre resulta un goig veure-la en escena i la resta del repartiment es troba del tot immergit en aquest teatre italià tan proper a nosaltres, en el qual cal sempre trobar el to adient per a no exagerar però que fins i tot quan es permet exageracions ens resulta familiar i casolà. La grande magia toca molts temes: la condició humana, el contrast entre la realitat i la ficció, el gran debat filosòfic sobre qui mou els fils del nostre destí, si és algun déu extern que ens dirigeix i controla les nostres interpretacions o nosaltres mateixos de forma sovint imprudent. La necessitat de comptar amb una certa il·lusió enganyosa per tal de sobreviure en un món incert era evident en l’època de l’autor, convulsa i lligada a tantes noves ideologies i al trasbals dramàtic de la Segona Guerra Mundial però els homes i dones del present també sabem que la societat, la cultura i l’estabilitat vital són fràgils, limitades, temporals. Al capdavall, potser els mags esdevindran públic i el públic, víctima dels enganys dels il·lusionistes, podrà triar i controlar el resultat dels trucs de màgia des de la lucidesa i la llibertat individual.

______

A teatro con Eduardo / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text d’Eduardo de Filippo / Direcció de Lluís Pasqual / 2 hores / Fins l’1 de maig / De 15 a 29 euros / www.teatrelliure.com

CATEGORIES

ESCENA

COMPARTIR AQUEST ARTICLE

http://www.llegirencasdincendi.es/2016/04/a-teatro-con-eduardo-filippo-teatre-lliure/

06/04/2016


Teatre A teatro con Eduardo

Ye orbayu 

L’OBRA DE LAA SETMANA SEET SSET E TMA MAN M A A

 Teatre Lliure: Montjuïc. Fins a l’1 de maig.

NOTA AL PEU La història d’un home ensarronat per un mag.

LES ESTRELLES JORDI BOSCH S’ha convertit en gairebé un fix dels últims muntatges de Lluís Pasqual, des del tràgic ‘Blackbird’ fins a aquest De Filippo on està, com es diu, ‘en su salsa’.

RAMON MADAULA El vam veure brillar com a secundari a ‘El rei Lear’ i aquí ens enganya, ja que sembla que faci un paperet, i acaba robant-li la funció a Jordi Bosch.

José Luís Redondo i Jorge Albuerne són dos poca-soltes que viuen la vida com si estiguessin dins de Por i fàstic a Las Vegas, del mestre Hunter S. Thompson, però amb l’acció traslladada a Benidorm amb soroll de vaques asturianes de fons, la cara de Concha Piquer i alguna simfonia de Dvorak. Sembla bla difícil, oi? Doncs l’espectacle ectacle és tan real com la capacitat pacitat de Redondo de fer equilibris quilibris impossibles damunt unt d’ampolles de cava i la d’Albuerne uerne de fer-nos creure que va protagonitzar un anunci ci de perfum masculí culí i que la vida l’ha maltractat de mala manera. Aquest uest espectacle ctacle de circ és per er a espectadors ctadors

NOTA AL PEU El títol vol dir ‘xim-xim’ en asturià.

Teatre

Certament, hi ha una gran diferència entre les dues obres que conformen aquets deliciós A teatro con Eduardo. Malgrat estar ben lligades, el matrimoni pot resultar estrany, però certament, el resultat és una de les millors produccions de Lluís Pasqual. Home i senyor (1924) és una comèdia esbojarrada que en mans de Pasqual i la seva companyia es converteix en un genuí joguet napolità tremendament divertit i que ens transporta al que seria una vetllada en un teatre d’aquella ciutat mil·lenària. La gran il·lusió (1948) planteja un joc sobre realitat i il·lusió que aboca a tantes reflexions com es vulgui, i més en una societat on tot sovint és difícil diferenciar l’una de l’altra. Ho fa sobre una trama clàssica de l’autor: una qüestió de banyuts.

Al capdavant d’ambdues obres hi ha un Jordi Bosch més histriònic que mai repartint joc fins que a l’última escena de la segona un impressionant Ramon Madaula, fins al moment servidor de la comèdia i del protagonista, el mag Otto Marvuglia, agafa les regnes de la funció introduint un fenomenal sentit tràgic amb imatge final beckettiana inclosa i posant un fermall d’or a aquest deliciós viatge a Nàpols. A Bosch i Madaula els acompanya una Laura Aubert que brilla faci el que faci, una Francesca Piñón amb una breu però espaterrant intervenció de gran actriu còmica, una insòlita Mercè Sampietro que fins i tot canta, un completíssim Marc Rodríguez i un genuí cantant napolità. Val a dir que la màgia de la sala Fabià Puigserver emergeix de forma fascinat per una direcció, perdonin la redundància, màgica. –Santi Fondevila

Antic Teatre. Fins al 10 d’abril.

adults, que no els fa res la taca al cul als calçotets blancs d’Albuerne i que es peta de riure amb els intents infructuosos d’aquest de seduir el seu company equilibrista. Si ens deixem emportar pels números d’aquests dos asturians sense complexos, pensarem que anar al teatre pot ser això: deixar-se sorprendre per la vida que pot florir dalt d’un escenari, entre ampolles i la màxima del més difícil encara. –A.G.

Mars Joan  Teatre Tantarantana. Fins al 24 d’abril.

Un noi que no troba el seu lloc a la Terra perquè no ha aconseguit ser el campió mundial de Tetris s’apunta al projecte, real, d’enviar una colònia humana a Mart. Com reaccionarà el seu entorn? Aquest és el leitmotiv de la comèdia de Roc Esquius on es barreja la clàssica situació de les comèdies de tresillo entre dues parelles, amb el directe d’un programa de televisió que descriu el procés de selecció dels candidats mentre mostra les relacions entre el protagonista, la seva convencional nòvia, la seva amiga i el company, un venedor d’automòbils tan descregut com descarat. Un text massa llarg

que apunta més que dispara, amb una estructura formal moderna però amb una direcció d’actors per part de l’autor potser encertada per a un programa de tele però que fa navegar els intèrprets sobre l’escenari. Un benintencionat taller. Destaca la composició de Vanessa Segura. –S.F. NOTA AL PEU L’actor Josep Sobrevals se’n vol anar a Mart.

Compra entrades i reserva taula a www.timeout.cat 37


http://www.nuvol.com/critica/la-fantastica-il%c2%b7lusio-del-teatre/

Secció: Cultura 07/04/2016

La fantàstica il·lusió del teatre Títol: Europa Espanya Espanyol Autor: Roger Rosich Al Lliure de Montjuïc es pot veure A teatro con Eduardo, dEduardo de Filippo, una obra (bé, en realitat dues) que fa transportar a lespectador cap al món del teatre pel teatre. Un fantàstic viatge, de la mà de Lluís Pasqual i un reguitzell de bons actors, al teatre napolità de De Filippo. Francesca Piñón a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas La meva recomanació al bon lector que llegeixi aquestes línies, i que accepti la proposta, és que compri entrades al Teatre Lliure de Montjuïc per anar a veure A teatro con Eduardo. Que hi vagi, sense mirar cap tràiler ni buscar-ne crítiques. Que al arribar al Lliure de Montjuïc ni es miri la fitxa de lobra. Que sassegui i gaudeixi del teatre. Perquè si alguna cosa és lobra que ha muntat Lluís Pasqual és teatre pel teatre, pura fruïció teatral. Gaudi en el teatre. Agafant dues obres dEduardo di Filippo, Pasqual presenta un muntatge que fa viatjar a lespectador, el fa viatjar a la realitat del teatre i a la il·lusió del teatre, perquè: en tot moment sabem que som davant de teatre, punt, que tot és teatre!, exclamació, però quin teatre (i quan hagin vist lobra comprendran el potencial duns punts suspensius). La primera part és un assaig. Una entrada al teatre dEduardo de Filippo, un piscolabis deliciosament divertit. És lassaig de lobra Home i senyor (Uomo e galantuomo), una obra primerenca de lautor que ens endinsa al món del teatre que parla del teatre. Una petita, miserable i delirant companyia teatral assajant que ens porten al punt necessari per endinsar-nos al teatre de lautor italià. Després comença La gran il·lusió, la peça principal de lobra. La grande magia, en italià. La màgia o la il·lusió del teatre. El teatre com a màgia, com a ficció, però sense dolcesa teatral, sempre amb humor, però amb una amargor ben real. Un matrimoni malavingut, un amant esperant, un prestidigitador espavilat i dins la realitat, la il·lusió, la ficció que es fa realitat La segona part dóna per pensar-hi molt. Teresa Lozano a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas Entre una obra de teatre i una altra havien passat més de vint anys del dramaturg De Filippo, tanmateix, en la segona lhumor es manté, però evolucionat, amb les notes de les influències del mestre Luigi Pirandello. Amb tocs, luna i laltra, de la brillant aproximació a les famílies italianes que De Filippo tan bé va travar al llarg de les seves creacions; sense trobar-nos, no obstant, ni en un cas ni en un altre, amb el De Filippo del Neorrealisme italià, el de Filumena Marturano. Linterès per la màgia, lexageració còmica (interpretada excel·lentment en els dos papers que fa Jordi Bosch) els matrimonis amb problemes, la inspiració en Pirandello, la bogeria Tot junt culmina aquest viatge teatral tan ben representat, amb una molt bona direcció de Pasqual, amb una posada en escena molt bonica. Amb una bona italianor de fons, però sense pecar daccents septentrionals italians. No es pot deixar de mencionar la música. Les interpretacions dels músics, que acompanyen la vetllada, la fan amena, que ens fan viatjar a Nàpols, a les costes sorrentines Una delícia. Vagin al Lliure una tarda, desconnectin, viatgin al món del teatre i quan sacabi tornin a casa, somrient, reflexionant i cantussejant melodies napolitanes. Etiquetes: A teatro con Eduardo | Eduardo de Filippo | jordi bosch | Lluís Pasqual | teatre lliure


PURO TEATRO

El gran juego A teatro con Eduardo, que Lluís Pasqual dirige en el Lliure barcelonés, es un brillante díptico formado por un gozoso entremés (el arranque de Uomo e galantuomo) y una pieza maestra (La grande magia) de De Filippo. Por Marcos Ordóñez A GRANDE MAGIA (“la gran ilusión”) es una de las cumbres del teatro de Eduardo de Filippo y una de mis obras favoritas. Siempre pensé que había sido un éxito cuando se estrenó en 1948, pero me equivocaba. Fue un auténtico trastazo de público: demasiado amargo para la durísima posguerra napolitana. Curiosamente, a poco del fracaso, De Filippo escribió Le voci di dentro, que era similarmente negra, y que vimos en el Lliure el pasado año a cargo de la compañía de Toni Servillo. Junto con Questi fantasmi, de 1946 (que aquí montó Oriol Broggi), abordan el onirismo y lo fantástico como vías de fuga o revelación. Así, Calogero di Spelta, Alberto Saporito y Pasquale Lojacono, los desventurados protagonistas de esa trilogía inesperada, buscan acogerse al mundo del ensueño o la pesadilla para escapar de una realidad que se les ha vuelto insoportable. De La grande magia se dijo que era pirandelliana y está cerca de Enrique IV, pero es quedarse corto. Esta extraordinaria parábola viene de lejos: de la caverna platónica y de la central idea barroca del mundo como representación. Al verla de nuevo pensé también en El brujo postergado, que el infante don Juan Manuel, tres siglos antes del Barroco, recogió en el Libro de los enxiemplos, donde un nigromante hace vivir a un clérigo ambicioso una vida de triunfos, hasta revelarle, ya con el papado en sus manos, que todo fue una ilusión. A teatro con Eduardo, traducido y dirigido por Lluís Pasqual en el Lliure barcelonés, es un “selecto programa doble”, como se decía antes; formato que ya había adoptado en Esta noche, zarzuela (2009) con Chateau Margaux y La viejecita, de Fernández Caballero. Se abre con el primer acto de Uomo e galantuomo (“hombre y señor”, 1922), pieza de juventud de De Filippo. Es un entremés muy salado que narra el enfrentamiento durante un ensayo entre el capocomico Gennaro de Sia (Jordi Bosch) y el torpísimo apuntador Attilio (Marc Ro-

L

14 EL PAÍS BABELIA 09.04.16

Laura Aubert, en el papel de Marta di Spelta, y Jordi Bosch, en el de Otto Marvuglia, durante un momento del montaje.

Pese a su crueldad, el juego de ideas de La grande magia es descomunal, como los trabajos de la compañía del Lliure dríguez, que reveló su talento de comedia en Premis i càstigs), junto con la damita Viola (Laura Aubert) y la característica Florence (Francesca Piñón). Pasqual lo sirve a ritmo de gran farsa, quizás para compensar la negritud de lo que vendrá luego. Y porque hay una inicial unidad de espacio: La grande magia (“la gran il.lusió”) comienza, como su aperitivo, en un decadente hotel de playa donde han de actuar el mago Otto Marvuglia (Jordi Bosch) y su ayudante Zaira (Mercè Sampietro), y en el que va a producirse el decisivo encuentro con el trío formado por el celoso Calogero

(Ramon Madaula), su esposa Marta (Laura Aubert)… y una misteriosa cajita. La superlativa escenografía de Alejandro Andújar y de Pasqual, con brillantes audiovisuales de Fran Aleu, remite a Fellini y al Woody Allen de Magia a la luz de la luna, quienes adorarían esta historia. No olvido la bella estampa de las imágenes de Nápoles, desfilando al fondo. Ni su eco sonoro, las canciones napolitanas que esmaltan la función, desde el Come facette mammeta con el que Mercè Sampietro entra a lo grande en escena hasta las versiones (Torna a Surriento, Malafemmena) del tenorazo Robert González, que encarna al seductor Mariano d’Albino y al camarero del hotel, espléndidamente acompañado por el trío de cuerda de Laura Aubert, Pablo Martorell y Carles Pedragosa. Hay que aplaudir, asimismo, las caracterizaciones y las luces de Eva Fernández y Xavier Clot. Jordi Bosch, un rey de la comedia, corre con el reto de interpretar a Otto Marvuglia, personaje fascinante y siniestro: nada le dibuja mejor que el terrible truco

del canario, eje tan metafórico como real de la función. Bosch está siempre brillante, pero en algún momento me pareció que buscaba en exceso la risa, y quizás le convendría algo de freno. Me gustó mucho más el difícil equilibrio entre malignidad y compasión del último acto (como si mezclara a Gassman con De Sica), aunque entiendo que para llegar ahí ha de mantener la función alta a fin de que el público no se entenebrezca antes de tiempo. Pero el gran protagonista de La grande magia, el héroe trágico, es Calogero di Spelta, papel bombón que borda un Ramon Madaula conmovedor: hay que ver cómo ese hosco personaje del principio logra convencernos de algo inverosímil, y se agiganta hasta alcanzar un enorme vuelo humano y filosófico. Pasqual dice en el programa de mano que De Filippo amaba a todos sus personajes, y en gran medida es cierto, pero creo que aquí solo contempla con afecto a Calogero, a Marta en el tercio final (¡qué bien está Laura Aubert!), a Genarino (Oriol Guinart), el fiel sirviente, y al desesperado Roberto Magliano (Albert Ribalta). Los restantes personajes se dividen entre los que engañan para sobrevivir en un entorno terrible (Otto, Zaira y sus secuaces Gervasio y Zampa, a cargo también de Guinart y Ribalta) y los que son maledicentes y biliosos: las señoras Locascio (Teresa Lozano) y Marino (Francesca Piñón), el brigadier (Marc Rodríguez) o la familia Spelta-Intrugli, donde repiten Lozano, Piñón, Ribalta y Rodríguez. No es el mundo de Sábado, domingo y lunes o Navidad en casa Cupiello. Pero, pese a su crueldad, el juego de ideas y el fulgor poético de La grande magia es descomunal, tanto como los trabajos de la compañía del Lliure. No se pierdan A teatro con Eduardo. • A teatro con Eduardo, de Eduardo de Filippo. Dirección: Lluís Pascual. Intérpretes: Laura Aubert, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Mercè Sampietro. Teatre Lliure. Barcelona. Hasta el 1 de mayo.


48 CULTURA

MARTES, 12 DE ABRIL DE 2016 abc.es/cultura

ABC

Al hedonismo a través del pan con tomate ∑ Leopoldo Pomés reedita su célebre «Teoría y práctica del pan con tomate» DAVID MORÁN BARCELONA

ABC

Una escena de «Julieta»

El peor estreno de Almodóvar en taquilla ∑ «Julieta» se queda en el quinto lugar de los estrenos semanales, lejos de sus otros filmes JOSÉ MANUEL CUÉLLAR MADRID

Hace tres años, Pedro Almodóvar estrenó su última película, la denostada «Los amantes pasajeros». Desde entonces, no había vuelto a dirigir ningún filme hasta «Julieta», película que se estrenó este fin de semana. El trabajo del cineasta se ha visto salpicado, en plena promoción, por su aparición en los «papeles de Panamá», motivo por el que el manchego decidió anular su presencia en la mencionada promoción, tanto en Barcelona como en Madrid. Por eso, quizá, sus cifras no han sido nada buenas en el estreno. De hecho, y a falta de confirmar los número del domingo, se tra-

Teatro

Reencuentro feliz con de Filippo A TEATRO CON EDUARDO

Autor: Eduardo de Filippo. Versión y dirección: Lluís Pasqual. Escenografía: Alejandro Andújar y Lluís Pasqual. Intérpretes: Jordi Bosch, Ramon Madaula, Laura Aubert, Mercè Sampietro, Oriol Guinart, Marc Rodríguez, Francesca Piñón, Teresa Lozano, Robert González, Albert Ribalta. Teatre Lliure Montjuïc. SERGI DORIA

Cada vez que se anuncia una obra de Eduardo de Filippo (1900-1984), el pú-

ta de su peor estreno en años. El filme ha realizado una taquilla de 600.000 euros, que quedan lejos de sus otros estrenos en años anteriores y lo han dejado en el quinto lugar de las películas más vistas este fin de semana. De cualquier forma, hay datos que alivian un poco la presión. Se ha pasado en solo 185 salas y su media ha sido de 3.250 euros, lo que no está mal si lo comparamos con los demás (de hecho, su promedio es mejor que el del resto de estrenos). No obstante, se queda lejos del techo alcanzado por sus otros trabajos anteriores. A Almodóvar aún le queda la pequeña esperanza de que el estreno de la película en el extranjero logre mayores beneficios, dado su tirón fuera de España. Lo que no parece que tenga arreglo son las cifras en comparación con sus otros trabajos anteriores. Si bien «Julieta» supone la vuelta del manchego a un cine más serio, no está claro que vaya a ser muy bien aceptada por el público.

blico barcelonés siente el coquilleo de la víspera del gozo. Nuestra memoria feliz se remonta a aquel memorable «Dissabte, diumenge, dilluns» que montó Sergi Belbel com Mercedes Sampietro preparando el ragú para una familia hilarante. Llegaron después, con Oriol Broggi, «Natale in casa Cupiello» y «Questi fantasmi», así como las visitas periódicas de los hermanos Servillo. «A teatro con Eduardo», reúne dos piezas que condensan lo mejor de la dramaturgia del autor napolitano: la breve «Home i senyor» de 1922 y «La gran il.lusió» de 1948. Aunque separados por un cuarto de siglo, los dos textos reflejan la evolución del teatro italiano: desde Pirandello hasta el neorrealismo

Explica Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) que uno de sus pequeños grandes placeres semanales es prepararse un ágape a base de pan de molde endurecido y generosamente untado con tomate y regado con aceite. Completan el bodegón una tortilla francesa de un huevo y una mesa plegable en la que no faltan paquete de tabaco, mechero y cenicero. «En ese momento estoy convencido de que no hay nadie más feliz que yo a cincuenta kilómetros a la redonda», asegura el fotógrafo, para quien el gozo y la gastronomía siempre han ido de la mano. «Ahora estoy escribiendo mis memorias y me doy cuenta de que una de las cosas importantes en mi vida es el hedonismo. Soy hedonista desde la punta de los pies», reconoce Pomés, quien recupera el amor por los placeres sencillos y su pasión por el pan con tomate con una actualización de «Teoría y práctica del pan con tomate», libro que publicó en 1985 y que Tusquets reedita ahora coincidiendo con su XXX aniversario. En el libro, que llega acompañado por nuevas ilustraciones de Juliet Pomés,

que De Filippo plasmó en «Nápoles millonaria»: una corriente que evolucionará hacia los mundos oníricos de Fellini. En esta versión, Lluís Pasqual ha sabido coser ese hilo de plata de la mano de Jordi Bosch y con la inspiración cómica de «Els ferestecs». Si a eso le unimos la preciosa escenografía –la imagen del Hotel Metropol con el mar al fondo es Fellini puro de «E la nave va»– tenemos dos horas garantizadas de placer. En la media hora de «Home i senyor» –ese ensayo de una compañía de medio pelo– el personaje de Bosch repitiendo con voz impostada el texto nos recordó al Fernán Gómez de «El viaje a ninguna parte». En la segunda pieza –el engaño del marido cornudo (Ramon Madaula) disfra-

hija del autor, el también publicista propone setenta recetas con el pan con tomate como base, desglosa en qué ocasiones es conveniente (y en cuales no) abalanzarse sobre una buena rebanada teñida de rojo, muestra la manera óptima de prepararlo y trata de explicar por qué el mundo no se ha rendido a uno de los iconos de la gastronomía catalana. «Los catalanes somos demasiado serios y no tenemos sentido del humor. Si la pizza fuese catalana no sería famosa», asegura. Desarmado ante las virtudes estéticas, prácticas y redentoras del pan con tomate, el fotógrafo celebra un enamoramiento que se remonta a las tardes en que su madre le preparaba la merienda en su piso de la calle Bruc y abomina de todas aquellas prácticas que impliquen rallar o trocear el tomate o utilizar un pan inadecuado. «Hasta el más mínimo detalle de la comida es importante. El apetito, la compañía, las materias primas, el esmero en toda la realización, la alegría y el placer», escribe Pomés en esta nueva edición que incluye también un prólogo de David Trueba y una ligera corrección en un de los ingredientes esenciales: el pan. Y es que si hace tres décadas el escogido era el de payés de kilo, con esta revisión Pomés se rinde ante el pan de coca. Cualquier cosa con tal de mantener en lo más alto el listón del hedonismo y el disfrute culinario. O, ya puestos, para seguir combatiendo el desencanto a través de los placeres sencillos.

zado de «experimento mágico»–, Pasqual nos sumerge en un universo de imposturas que depara escenas impagables: la esposa –Laura Aubert siempre inspirada– que se larga fingiendo que ha desaparecido en una figura egipcia; la conversación entre el policía (Marc Rodríguez) y el ilusionista, un Jordi Bosch cuyo tono de voz evoca en algún momento al añorado Saza; las discusiones del prestidigitador con la esposa (Mercé Sampietro, italiana pura) que le pide menos trucos y más liras; la locura del pobre marido (impecable Ramon Madaula) que se creyó el «experimento»... Las expectativas de «Teatro con Eduardo» se ven sobradamente satisfechas con esta adaptación aliñada con interpretaciones musicales en las que brilla Robert González cantando «Torna a Surriento»... Torna Eduardo!

Crítiques d' "A teatro con Eduardo"  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you