Crítiques de "Final de partida" (2022)

Page 1

Babelia TEATRO | CRÍTICA DE 'FINAL DE PARTIDA'

‘Final de partida’: Esperando a Beckett con devoción Cuando la obra estrenó en Londres, en 1957, las heridas de la Segunda Guerra Mundial iban cicatrizando. Ahora, en un mundo golpeado por la invasión de Ucrania, el ambiente posapocalíptico dibujado por el escritor se tiñe de colores aún más negros

Jordi Bosch en 'Final de partida'.DAVID RUANO JAVIER PÉREZ SENZ 19 MAR 2022 - 05:30 CET En agosto de 2005, Jordi Bosch y Jordi Boixaderas interpretaron los personajes de Hamm y Clov, respectivamente, en un montaje de Final de partida dirigido por la añorada Rosa Novell que pudo verse en solo tres funciones en el Festival Grec de Barcelona. Se enamoraron de estos dos icónicos personajes de Samuel Beckett y se emplazaron a volver a hacer esta obra en un futuro. Quince años después, ahora en el Teatro Romea, bajo la impecable dirección de Sergi Belbel y unidos por la devoción común hacia el gran dramaturgo irlandés, Bosch y Boixaderas dan vida con nuevas energías a Hamm y Clov en un duelo magistral que rezuma amor por Beckett, que es lo mismo que decir amor por el teatro y el oficio de actor. Suele decirse que Beckett es un clásico del teatro contemporáneo, pero es más justo considerarlo un clásico del teatro, sin acotaciones temporales. Cuando estrenó en Londres, en 1957, Final de partida —drama en un acto para cuatro personajes escrito originalmente en francés con el título de Fin de partie y, como era su costumbre, traducido después al inglés con el título de Endgame—, las heridas de la Segunda Guerra


Mundial iban cicatrizando lentamente. Ahora, en un mundo golpeado por la guerra salvaje en Ucrania, el ambiente post apocalíptico dibujado por Beckett, en un mundo devastado, se tiñe de colores aún más negros e inquietantes. La traducción al catalán y la dirección de Sergi Belbel son admirables por su rigor y fidelidad a las esencias de esta obra, un clásico del teatro del absurdo, o mucho mejor, del gran teatro, sin etiquetas. La escenografía de Max Glaenzel y Josep Iglesias y la iluminación de Kiko Klana crean un espacio idóneo —nada sobra, nada falta— para recrear el claustrofóbico mundo de Ham y su sirviente Clov —ciego y en silla de ruedas el primero, el otro cojo e hiperactivo—, que sobreviven como pueden en una pequeña habitación junto a Nagg y Nell, los ancianos progenitores de Ham, con las piernas amputadas, que pasan sus días encerrados en dos contenedores de basura. En la habitación, dos ventanas a ninguna parte les mantienen en contacto con un mundo exterior que tampoco va a ninguna parte. Puro y descarnado Beckett, que nos sitúa frente al absurdo de la existencia, sin atisbos de esperanza. Decir, a estas alturas, que Bosch y Boixaderas son dos grandes actores, no basta para describir el talento y la devoción beckettiana que ilumina su prodigioso regreso a Final de partida. Diálogos imposibles, réplicas y contrarréplicas, gestualidad adaptada de forma cuasi obsesiva al valor de cada una de las palabras de Beckett, que parecen cobrar vida propia. Aciertan en el tono, en la intención, en el justo histrionismo que precisa un texto teñido de humor negro, negrísimo y corrosivo, capar de remover y demoler creencias y voluntades, duro como la miseria, cruel porque corta de raíz cualquier atisbo de complacencia con un mundo en ruinas. No sería posible este colosal tour de force sin la complicidad absoluta con Belbel, que les dirigió en Primera Plana, de Hecht i MacArthur en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), y El crèdit, de Jordi Galceran en la Villarroel. A ellos se suman otros dos grandes actores, Jordi Banacolocha y Margarida Minguillon, irresistibles como Nagg y Nell. Es un montaje redondo —el vestuario de Nina Pawlowski y el trabajo en la caracterización de Àngels Salinas es un acierto— porque ofrece lo que promete: pasión y devoción por Beckett, una constante, por cierto, en la trayectoria de Belbel desde su juventud; fue alumno de Sanchis Sinisterra y participó en la creación de la Sala Beckett que el mismo Sanchis fundó con El Teatro Fronterizo en 1988. Con la puesta en escena de Final de partida, el dramaturgo y director catalán reafirma su romance beckettiano es la cuarta vez que traduce y pone en escena una de sus obras, tras Passos en la Sala Beckett (1989), Dies Feliços en el Teatre Lliure (2015) y las piezas Passos, No jo, Bressol y Anar i tornar, en la Sala Beckett (2019), un espectáculo itinerant bajo el título Beckett’s Ladies, amb Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom. Vuelven a Beckett Belbel, Bosch y Boixaderas en un gozo compartido y con ellos todos volvemos a Beckett, es decir, al gran teatro.


Crítica de teatre ARA CULTURA 18/03/2022

'Final de partida' al Teatre Romea: si arriba la fi del món, val més riure Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón protagonitzen l'obra de Beckett Santi Fondevila Teatre Romea. Fins al 24 d’abril del 2022 El teló esparracat del Romea dona compte d’un gran fracàs. El de la humanitat. Samuel Beckett va escriure Fi de partida als anys cinquanta, sota els ressons de la Segona Guerra Mundial, però el Nobel de literatura sempre va refusar les interpretacions que deien que els quatre personatges de l’obra eren els supervivents d’un hivern nuclear. De fet, Beckett va refusar qualsevol interpretació i assegurava que Final de partida era només un joc escènic. Tant és així que els protagonistes es pregunten pel significat de la mateixa representació. A jugar, doncs!, ha dit Sergi Belbel als seus quatre magnífics intèrprets. Ens els trobem en una habitació tancada amb dues finestres per on entra una llum groga insolent que no sembla la del sol. No hi passa res. I les petites accions quotidianes no tenen cap conseqüència. És la fi i la partida al mateix temps. El Hamm, l’amo cec, assegut perpètuament a la cadira. El Clov, el servent coix que com Hamlet no és capaç de fer el que el cor li demana, en aquest cas, marxar. I els pares del Hamm, el Nagg i la Nell, mutilats i reclosos en contenidors de brossa. Belbel juga i del joc emergeix un Beckett de comèdia malgrat el probable drama de fons. Irònicament pessimista, fa sarcasme dels humans, del teatre, de la felicitat i de Déu. I és que davant de la fi podem posar-nos dramàtics i transcendents o bé assolir la realitat des de l’absència d’emocions; podem caure sota el pes de la por i de l’angoixa o prendre'nsho tot a la lleugera..., perquè el mal ja està fet. A la fi, doncs, és una qüestió d’actitud. I de l’actitud ix la presència. El Hamm i el Clov esdevenen dos pallassos tan perduts com Vladimir i Estragó. Belbel deixa clara la lectura des de l’inici reforçant els gags del Clov i l’escala segons les estrictes acotacions de l’autor. Arriben els primers riures. El Clov és un clown espavilat i l’únic que es pot moure. Jordi Boixaderas en fa una fantàstica composició física que rebla amb la qualitat i la intenció del que diu. L’esplèndid Hamm de Jordi Bosch no és el dèspota que hem vist en altres versions. No s’enfada, sinó que remuga com un avi fracassat. Assumeix el seu estat, l’estat de les coses amb una irresponsable naturalitat. Tampoc el Nagg de Jordi Banacolocha i la Nell de Margarida Minguillón es pregunten res. I si es queixen és perquè volen unes farinetes. A la fi, amb una preciositat de direcció de Belbel, la funció és una bona oportunitat per acostar-se a aquesta obra que al mateix temps que satisfà deixa obertes tantes preguntes.


ESCENES

Beckett i simpatia Jordi Boixaderas i Jordi Bosch protagonitzen 'Final de partida' de Samuel Beckett al Teatre Romea Oriol Puig Taulé 23/03/2022 Nit d’estrena al Teatre Romea. Una setmana abans de la gala dels Premis de la Crítica, al teatre del carrer Hospital es va estrenar Final de partida. Sergi Belbel ha traduït i dirigit el text de Samuel Beckett, un dels clàssics del segle XX que dialoga més i millor amb el nostre present pandèmic (encara no m’atreveixo a posar el prefix “post”). Estrenada a Londres el 1957, el retrat postapocalíptic de Final de partida dialogava llavors amb l’Europa devastada després de la Segona Guerra Mundial. Ara ens interpel·la, de tu a tu, i dialoga amb el nostre present de crisi energètica, guerra constant, virus letals i crisi climàtica. Amb il·lusió.

Jordi Boixaderas i Jordi Bosch a ‘Final de partida’, al Teatre Romea. © David Ruano Tan bon punt entrem a la platea del Romea, ens rep un fantàstic teló. No és el teló habitual del teatre: forma part de l’escenografia dissenyada per Max Glaenzel i Josep Iglesias. El vermell violent i el drapejat obligatori que ha de tenir tot bon teló es contrasten amb els estrips i la brutícia que conté. Les motllures daurades de la boca d’escenari emmarquen un teló d’un teatre que tant podria haver patit un atac (un bombardeig, per posar un exemple) com fer anys i panys que està abandonat. L’espectacle comença abans que s’alci el teló. Els telons també són dramatúrgia.


Teló de ‘Final de partida’ al Teatre Romea. Foto: Oriol Puig Taulé Final de partida és una obra d’un sol acte, que Belbel porta cap a un to de comèdia amable, tendència darrerament molt habitual a Europa i als nostres escenaris amb els textos de l’irlandès. Hamm i Clov conviuen (o malviuen) en un soterrani il·luminat per dues finestres, aïllats del món on sembla que només hi quedin ells. L’un és cec (ulleres de sol model John Lennon), l’altre és coix (tot i que amb una coixera intermitent). No estan sols: els acompanyen els pares de Hamm, dos vells adorables sense cames que viuen dins de dos contenidors (nous de trinca, tot sigui dit). Per parlar d’aquest muntatge el terme que el defineix millor és “ofici”: en la direcció de Belbel i en la interpretació dels quatre protagonistes. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas són un Hamm i un Clov rondinaires però afables, que es fan la guitza però que en el fons s’estimen, immersos com estan en la seva rutina diària de rituals absurds. El feliç retorn de l’actor sabadellenc als escenaris és celebrat per la platea: Boixaderas fins i tot posa veu al missatge que ens recorda que apaguem els mòbils, abans que s’iniciï la funció. Els estudis de doblatge l’han temptat molt més que els escenaris, aquests darrers sis anys. T’entenem, Jordi. En la intimitat de l’estudi, l’actor treballa còmodament amb la seva veu, sense tota la parafernàlia que sovint envolta el món de la faràndula. Els vells Nagg i Nell (els pares ancians de Hamm) són interpretats per Jordi Banacolocha (l’avi de Catalunya) i Margarida Minguillón (que per a molts serà sempre la Rosa). Un i altre executen els seus breus papers amb gràcia i ofici, en un muntatge que passa lleuger i amb ritme gràcies al bon pols del Belbel director. La llum daurada


de Kiko Planas és càlida i reconfortant, fins al punt que en algun moment sembla que ens trobem en una illa grega, més que a una Europa nòrdica i depriment. El millor de Final de partida són, naturalment, les paraules que va escriure Beckett fa seixantacinc anys i que ara dialoguen amb el nostre present. El dramaturg més fotogènic de la història sap dibuixar un paisatge postapocalíptic a través dels detalls i les observacions sobre un passat recent, “quan encara hi havia bicicletes”. Clov no pot seure i Hamm no es pot aixecar, cara i creu d’una Humanitat devastada, però que així i tot continua vivint. O sobrevivint.

Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón en una escena de ‘Final de partida’. © David Ruano Els apunts metateatrals del text (“Em toca” és la primera frase que pronuncia Bosch) també són molt celebrats per la parròquia: “Era un apart, burro!”. La foscor i el misteri que abans s’associava a l’obra de l’irlandès han deixat pas a l’humor, i és que Beckett combina de meravella les frases més enginyoses (“El meu regne per un escombriaire!”) amb les màximes més letals: “Un dia no t’aixecaràs”. “Al matí ens estimulen, i al vespre ens ensopeixen”. “Plora, per tant, viu”. Quan notem que el final ja s’apropa (“Parem de fer comèdia!”), Hamm diu una frase que en aquell moment podria estar pensant qualsevol espectador “Espero que això no enceti ara un drama secundari”. Al final, l’acudit del sastre i els pantalons és la clau de Final de partida i de tot plegat: és veritat que Déu va crear el món en només sis dies. Però mireu el món… i mireu aquests pantalons!


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.