Page 1

https://www.nuvol.com/critica/dia-daccio-de-gracies/

Secció: Cultura 07/07/2018

Dia d'Acció de Gràcies ('Humans') Europa Espanya Català Autor: Bernat Puigtobella

A Humans, producció de Focus estrenada dijous al Teatre Romea dins el programa del Festival Grec, el dramaturg nord-americà Stephen Karam es proposa una d'aquelles coses tan fàcils i alhora tan difícils, que consisteix a situar l'acció en un moment del calendari immediatament reconeixible i de gran càrrega emocional, com és el dia d'Acció de Gràcies. Jordi Bosch i Candela Serrat a 'Humans' de Stephen Karam Thanksgiving és l'única data de l'any en què les famílies nord-americanes, sovint escampades per tot el país, es reuneixen incondicionalment. Moment més sagrat que el mateix dia de Nadal, que va acompanyat del ritual culinari del gall dindi rostit. És el dia en què no pots esquivar la família i estàs obligat a encarar-te amb els teus orígens i, en definitiva, amb tu mateix. Sovint, però, un àpat joiós amb la família es pot convertir en una olla a pressió. A Humans l'efecte d'aquesta pressió és particularment eficaç perquè l'autor s'aplica a respectar les tres unitats dramàtiques clàssiques d'acció, temps i lloc. L'obra, d'un sol acte, es descabdella durant el sopar d'Acció de Gràcies en un dúplex claustrofòbic de China Town a Nova York. L'acció se centra en el retrobament d'una família de classe mitjana desventurada i empobrida que no acaba d'aixecar el cap i que no s'està de tractar-se amb mútua crueltat. Karam supera amb nota el repte de mantenir durant tota l'obra sis personatges a escena interactuant sense cap salt temporal ni canvi d'ubicació. Pura marqueteria teatral. En escriure Humans, Karam jugava amb l'avantatge que els seus espectadors es podien identificar molt clarament amb la situació, però li calia explicar una història realment interessant perquè el relat no caigués en el tòpic ni l'obvietat. En traslladar-la al Romea, amb una traducció esplèndida d'Ernest Riera i una escenografia idèntica a la de la producció americana, Mario Gas no comptava amb un públic tan emocionalment connectat amb la festivitat americana. La primera producció d'aquesta obra, que vaig tenir l'oportunitat de veure a l'American Theater Company, a Chicago, ara fa quatre anys, abans que fes el salt a Broadway l'any 2016, posava més l'accent en el verisme, amb ben poques concessions a la caricatura, perquè Karam, seguint l'estela d'Arthur Miller, descriu amb una terrible nitidesa una por americana molt present i contemporània i que en bona mesura explica l'èxit electoral de Trump: la por a tornar-se pobre i perdre estatus. Vet aquí per què una obra que es va estrenar en un petit teatre de Chicago, avui clausurat, va ressonar prou en la psique nord-americana per fer el salt a Broadway de la mà de Joe Mantello l'any 2016. Mario Gas estrena Humans quatre anys després de la primera estrena, en un moment en què la crisi econòmica al nostre país ja no sembla tan descarnada i la connexió emocional amb el públic d'aquí amb una festivitat americana no és tan evident. Potser per això el director subratlla els moments còmics i dona via a Jordi Bosch perquè encarni un Erik més descordat i autoparòdic i deixa que Maife Gil, que interpreta el personatge de l'àvia, faci una "Momo" espasmòdica i incontinent. Això no és bo ni dolent, però sí que afecta una mica la recepció que fem del desenllaç de l'obra. Humans, de Stephen Karam, al Teatre Romea La direcció de P.J. Paparelli a Chicago també treia partit dels moment hilarants que conté Humans, però era molt més contingut i això feia també més dolorosa la confessió final de l'Erik,


que recordo molt més pausada i ferida. Gas ha volgut accentuar el patetisme de l'Erik amb un final de collita pròpia, però en la partitura de Karam el moment més descarnat del personatge, autèntic clímax de l'obra, es produeix abans, en el moment de la confessió, que Bosch despatxa dempeus, com qui explica una cosa de passada. Lluïsa Castell, en canvi, ha trobat el punt just a la Deirdre. Miranda Gas, Jordi Andújar i Carmela Serrat (la gran sopresa per als que encara no l'havíem vist actuar) també estan a l'altura i fan un conjunt molt afinat a l'hora d'executar aquesta partitura. Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook


30

DILLUNS, 9 DE JULIOL DEL 2018

cultura JAZZ

ara

ROCK FEST a l’escenari i dos membres de Motörhead originals a l’escenari, una celebrada Big city nights i la popular Still loving you per obrir els bisos, coneguda no només pels fans de la banda de Hannover sinó també per l’habitual oient de radiofórmula oldie.

Pat Metheny mira enrere per tirar endavant

Foc i rock’n’roll

Crítica OLGA ÁBALOS BARCELONA

Pat Metheny TEATRE GREC 7 DE JULIOL

n espectador va trencar el silenci amb un “Brutal!” d’eufòria. Va encaixar l’exclamació just en el buit que es crea entre l’última nota d’una peça i els primers aplaudiments. El públic aplegat dissabte a la nit al Teatre Grec de Barcelona (prop de dues mil persones, segons dades de l’organització) hi va respondre amb més exclamacions i més aplaudiments. “Mare meva!”, “Oh!”, “Quina bèstia!” Estaven assistint al concert que tot seguidor de Pat Metheny, un dels grans tòtems de la guitarra jazz, podria somiar: una retrospectiva en què el mestre recuperava temes que feia anys que no tocava. Això va permetre disfrutar de molts dels registres que formen una trajectòria de més de quaranta anys: des del jazz fusió al jazz d’essència folk, passant pel groove, el bebop i el jazz contemporani més avançat. Això sí, amb una aproximació més despullada, acústica i íntima gràcies a la formació que l’acompanyava, i en què els efectes electrònics brillaven per l’absència: Antonio Sánchez a la bateria –incontestable i sòlid–, Gwilym Simcock al piano i els teclats –imaginatiu i moderadament expansiu– i Linda May Han Oh al contrabaix –discreta i massa continguda–. L’actuació del guitarrista de Missouri s’emmarcava en una programació especial del Festival de Jazz de Barcelona al Grec 2018 per celebrar les 50 edicions. Aquesta varietat d’estils va permetre veure una part del seu catàleg de guitarres icòniques: la Pikasso –peça única amb dos mànecs i 42 cordes–, les Ibanez de caixa –per al repertori més canònic– i la Roland GR-300, el so de sintetitzador de la qual va proposar girs de guió i va trencar els paràmetres acústics per acostar-se a la fusió de peces com Song for Bilbao. Metheny, que ha rebut la medalla d’or del Festival de Jazz de Barcelona, no va presentar cap dels temes. Semblava que no volia trencar, amb la paraula, el fil màgic que uneix tota la seva música i va comprendre essències del Pat Metheny Group dels anys 70 i 80 i els seus referencials duos amb John Scotfield i Dave Holland. Els seus dits van mirar enrere però van continuar teixint fils cap a l’infinit.e

U

En primer terme, Paul Stanley, veu principal de grup de glam metal Kiss, ahir a Can Zam. CRISTINA CALDERER

Uns Kiss pirotècnics encenen Can Zam

Els nord-americans clausuren el Rock Fest amb Megadeth i Scorpions Crònica JORDI GARRIGÓS SANTA COLOMA DE GRAMENET

otser no sabeu que en el metal també hi ha pals i estils, però la veritat és que en tenen molts i de ben variats, són part de la seva riquesa i idiosincràsia. Ho van poder viure en primera persona els assistents de dissabte a la jornada de clausura del Rock Fest de Santa Coloma, a Can Zam, on van coincidir tres bandes com a caps de cartell que són història del gènere i alhora s’assemblen com un ou a una castanya entre si.

P

ARTS ESCÈNIQUES

El taxi costarà una fortuna Crítica SANTI FONDEVILA BARCELONA

‘Humans’ TEATRE ROMEA 6 DE JULIOL

l taxi costarà una fortuna. I a fe que no sé qui d’aquesta família irlandesa de classe mitjanabaixa el podrà pagar. Una família que es reuneix al soterrani sense finestres d’una de les filles i del seu nòvio al deprimit Chinatown per celebrar el Dia d’Acció de Gràcies. I si dic que costaria una fortuna és perquè mentre la filla, la mare i l’àvia en cadira de rodes esperen al carrer, el pare i el marit desapareixen pel túnel

E

Pat Metheny va mostrar el seu catàleg de guitarres icòniques. LORENZO DUASO

Els primers a aparèixer van ser Megadeth, amb Dave Mustine al capdavant. Aspres i contundents, van llançar canonades trash metal d’aquelles que no deixen ostatges (el símil funciona, un dels seus èxits és Take no prisioners, que entonarien a les acaballes del concert). Els nordamericans van parar especial atenció a repassar dos dels seus primers i més celebrats elapés, Rust in peace i Peace sells... but who’s buying, per deixar-nos un concert sense escletxes. Després va ser el torn de Scorpions, uns històrics del hard rock i el heavy metal europeu més clàssic. Amb una boina negra, Klaus Maine va deixar diversos moments per recordar: la versió d’Overkill amb una foto de Lemmy Kilmister projectada

“Som la banda més sexi del món”. El monstruós crit de Gene Simmons, baixant per una plataforma des del sostre fins al terra de l’escenari, va ser el tret de sortida del xou més esperat de la nit: Kiss. Màxims exponents del glam metal, membres del Rock and Roll Hall of Fame i icones pop pel seu maquillatge i disfresses, el quartet va oferir un xou de pirotècnia i himnes immortals. Un dels primers, presentat per Paul Stanley en castellà (després asseguraria que Barcelona era la ciutat número 1 d’Espanya), va ser I was made for lovin’ you, excel·lent preludi d’un concert en què, sense sonar especialment lúcids i lluny del virtuosisme vocal, van desgranar tots els clixés dels xous d’estadi: sirenes, sang, petards, foc i velades declaracions d’amor al rock. Un tipus de concert innovador i espectacular els anys vuitanta i noranta, però una mica carrincló i passat de moda el 2018. Tant se val, aquest és l’esperit dels nordamericans, i després de 45 anys de carrera ningú pretén canviar-los. Kiss van sortir a l’escenari de Can Zam demostrant que encara poden fer xous pels quals val la pena pagar una entrada. Motius? Cançons com Love gun i l’eixordadora Lick it up, veure Gene Simmons cantar God of thunder a una desena de metres de terra, Paul Stanley creuant amb una tirolina la distància entre l’escenari i la taula de so a Psycho circus i acabar el set –faltaven els bisos– amb Rock and roll all nite i l’escenari ple de confeti. No és un plaer culpable, és una cosa que tothom hauria de veure un cop a la vida, encara que tot plegat fos un pèl precipitat. Una banda que els heavies se senten tan seva com qualsevol altre, i que alhora forma part de la cultura popular planetària. És el seu segell d’autenticitat.e

d’un somni recurrent que els tenia molt amoïnats amb un final que, lluny de tancar res, deixa l’espectador en un estat d’estranyesa i d’incomprensió. No és fàcil esbrinar els motius de les crítiques elogioses i del premi Tony que l’obra del nord-americà Stephen Karam va rebre en la seva estrena a Nova York veient la proposta de Mario Gas al Romea. Humans és un drama costumista que explica una història de manual de dramatúrgia tantes vegades explicada en sopars de Nadal, vetllades d’aniversari o dinars de festa major. És a dir, el sopar és el pretext perquè, un darrere l’altre, els membres de la família exposin els seus drames personals i les seves insatisfaccions. Però en aquest cas les penúries individuals no alteren les relacions ni plantegen un conflicte entre ells més enllà de les di-

ferències d’opinió sobre qüestions quotidianes. Tot plegat, una d’aquelles reunions familiars de les quals volem fugir. Hi ha un problema del text, un final absurd, l’irresolt misteri dels sorolls del pis de dalt, la poca atenció al greu problema de la germana petita i la laxa energia de la proposta de Gas. Qui millor se’n surt és la Lluïsa Castell. Sembla que l’autor defensi la fortalesa de la família com a baluard per resistir els embats de la vida i que sintetitza en un joc típicament irlandès consistent a donar un cop de martell a la figura d’un porquet comestible que després es comparteix mentre es dona gràcies (o no) per les alegries i vicissituds de l’any. D’acord. Però en aquesta família hi trobem a faltar amor. Més amor, l’únic catalitzador de les famílies.e


50 CULTURA

Teatro

Podría ser Miller, pero no

MARTES, 10 DE JULIO DE 2018 abc.es/cultura

ABC

The Jacksons, de fiesta con la memoria de Michael

«HUMANS»

Autor: Stephen Karam. Dirección: Mario Gas. Versión: Ernest Riera. Escenografía: Jon Berrondo. Intérpretes: Jordi Bosch, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Candela Serrat, Maife Gil. Festival Grec. Teatro Romea. SERGI DORIA

Crear expectativas sobre un montaje teatral atrae, sin duda, espectadores; pero puede tener un efecto bumerán. Del norteamericano Stephen Karam se nos dice que es un autor «multipremiado», ganador en su país de los premios Tony, OBIE –mejor obra teatral de 2016–, el Berwin Lee a la dramaturgia y finalista al Pulitzer por «Sons of the profet», otra de sus obras. Si a eso le añadimos la dirección de Mario Gas, «Humans» lo tiene todo para triunfar. Nos encontramos con una familia de clase media-baja. La hija vive con su chico en un apartamento de Chinatown e invita a sus padres hermana y abuela con demencia senil a celebrar el día de Acción de Gracias. Trinchar el pavo será como abrir la caja de Pandora de las derrotas que convierten el sueño americano en pesadilla: una de las hijas (Candela Serrat) padece colitis ulcerosa, le han echado del trabajo y su pareja la ha dejado; la otra hija (Miranda Gas) trabaja de camarera para pagarse el crédito que financió sus estudios; ambas mantienen una antigua guerra con su católica madre (Lluïsa Castell) y el padre ( Jordi Bosch) va gastando bromas a destiempo, mientras busca cómo explicar a sus hijas un asunto que ha acabado con su situación laboral… Mezclar estos ingredientes en un ágape familiar culmina siempre en catarsis. Y esa catarsis puede derivar en tragicomedia, drama o tragedia a secas. Pero Stephen Karam se queda a medio camino de las tres opciones. Ni es el Thomas Vintenberg de «Festen», ni el Arthur Miller de «Muerte de un viajante». «Humans» mezcla muchos temas –la salud, la fragilidad de la clase media, la vejez, el contraste entre la precariedad laboral de los jóvenes y sus mayores– pero ninguna de esas combinaciones consigue la identificación del espectador. La escenografía –dos plantas del apartamento–, está dispuesta para narrar en dos planos, pero lo que se narra no decide la trama; el trabajo actoral es solvente, pero ningún personaje acaba siendo creíble. Todo está dispuesto para esta obra parecida a las de Arthur Miller… pero Karam no es Miller. Las expectativas se quedan a medias, la ovación del público es correcta, sin más.

∑ La banda se estrenó en Pedralbes con un generoso repaso a sus clásicos DAVID MORÁN BARCELONA

No es muy normal que la primera actuación de una banda en la ciudad coincida con su gira del 50 aniversario, pero es más extraño comprobar como la banda en cuestión mantiene intacta su aura de leyenda del pop pese a haber perdido hace años a su voz principal. Hablamos, claro, de The Jacksons, factoría de éxitos bailables y eficiente máquina expendedora de nostalgia que aterrizó el domingo en el Festival Jardines de Pedralbes para reivindicar su historia e hincar la rodilla ante el desaparecido Michael. Un melancólico y festivo viaje a la segunda edad de oro de la Motown y a las escurridizas pistas de baile de finales de los setenta que Jermaine, Tito, Jackie y Marlon, los cuatro Jackson que compartieron con Michael el éxito arrollador de los Jackson 5, manejaron con pulso firme y un ojo siempre pendiente del más allá. Una extraña mezcla de gozos y sombras agravada por la muerte, hace diez días, del controvertido Joe Jackson, patriarca del clan y, como se encargó de recordar Marlon durante una de sus intervenciones, inventor de la banda. El público, entregado desde que las pantallas empezaron a emitir imágenes de época de Michael y sus hermanos deslizándose por platós de televisión, se sumó con ganas al homenaje y para cuando cayó «Blame It To The Boogie» casi todo el mundo había salido como eyectado de su butaca. Antes de eso, el funk gomoso de «Can You Feel It» ya había dejado claro que los Jackson, hermandad del soul y el funk

Los cuatro hermanos Jackson, durante su actuación

crecida al calor del baile, no había ve- rios para glosar las gestas pasadas de la banda y sus orígenes familiares en nido a andarse por las ramas. Al contrario: en cuanto empezaron Gary (Indiana), mucha imagen enlataa hurgar en el pasado ya no hubo vuel- da de Michael Jackson despertando el ta a atrás y los viejos éxitos familiares griterío en la platea, y una extenuante versión de «Shake Your –ese medley con versioBody (Down To The nes centrifugadas de «I Homenaje que sirvió para Want You Back», «ABC», Los guiños y citas Ground)» presentar a los músicos «The Love You Save», al desaparecido y demostrar que, como «Dancing Machine», «NeMichael Jackson habían asegurado horas ver Can Say Goodbye» y «I’ll Be There» acabó sa- fueron constantes antes, el espíritu de Jacko biendo a poco– se alineadurante la noche les acompaña allá donde vayan. ron con versiones de MiEn Barcelona, por chael como «Rock With You» o la explosión de ritmo de «Can’t ejemplo, se hizo carne en los espasmos Let Her Go». Material de primera ser- funk de «Wanna Be Startin’ Somethin», vido a cuatro voces, algunas en mejor en la sentida «Gone To Soon»que le deforma que otras, y respaldado por una dicó Jermaine y también en esa «State banda robusta y generosa en pregra- Of Shock» de alto octanaje y guitarras fibrosas que despidió una noche de bados. Fue, como era de esperar, un show fiesta y nostalgia hermanadas por la a la americana, con vídeos introducto- memoria del Rey del Pop.

Festival Grec

La caligrafía china inspira «Pine Smoke», de Cloud Gate Dance D. C. BARCELONA

La caligrafía china inspira la pieza de danza «Pine Smoke», que presentará la compañía taiwanesa Cloud Gate Dance Theatre, considerada una de las más importantes de danza contemporánea de Asia, esta noche y el jueves en el teatro Grec, bajo la dirección del mítico Lin Hwai-min. Hwai-min, en su tercera visita a Barcelona, explicó ayer en rueda de prensa que la obra es la segunda parte de «Cursive: A Trilogy», una creación que

FESTIVAL JARDINS PEDRALBES

tiene como protagonistas el papel de arroz y la tinta, y que se envuelve con la música del norteamericano John Cage, alguien consagrado a la experimentación sonora. El título de la obra tiene que ver con una práctica muy antigua que consiste en quemar troncos de madera de pino, de donde se produce una tinta negra, que está considerada como la «mejor tinta que pueda haber». Los bailarines en el escenario se convierten en una suerte de «trazos dibujados con un pincel imaginario», con

movimientos «circulares del cuerpo, casi como de espiral, como si fueran una pluma, jugando con espacios en blanco, dándoles intensidad». Hwai-min, que anunció su retirada como director artístico de la compañía para finales de 2019, recordó que basa su trabajo en la meditación, en la práctica de las artes marciales, y del tsikung, algo que el público barcelonés ya pudo comprobar hace ocho años cuando representó «Wild Cursive», también en el marco del Festival Grec. La veintena de bailarines que han viajado hasta Barcelona están «encantados de poder estar en esta ciudad» y todos ellos tienen formación en danza moderna y clásica, así como conocimientos de artes marciales, a la vez que han recibido clases de caligrafía.


28 ELPAÍS

Viernes 13 de julio de 2018

CULTURA

Temas imprescindibles

TEATRO

Resquicios de esperanza

ESTE FIN DE SEMANA EN EL PAÍS SÁBADO 14 DE JULIO

BUENAVIDA

El sol provoca cáncer; el sol PREVIENE EL CÁNCER. Ahora lo entenderá… LA HUMANIDAD YA NO CRECERÁ MÁS. Ni será más fuerte, ni más rápida… Y parece que la contaminación tiene parte de culpa. Así se hace LA BARBACOA PERFECTA. Cinco expertos enseñan a jugar con fuego.

HUMANS

Stephen Karam. Versión y adaptación; Ernest Riera. Jordi Bosch, Lluïsa Castell, Candela Serrat, Miranda Gas, Jordi Andújar, Maife Gil. Dirección: Mario Gas. Teatre Romea. Barcelona, 3 de julio

JAVIER PÉREZ SENZ En una comedia de transfondo tan amargo como Humans, del dramaturgo estadounidense Stephen Karam, con la que ganó el premio Tony a la mejor obra teatral en 2016, tan importante son los diálogos como los hilos afectivos que sustentan las relaciones, duras, desesperadas incluso, pero también afectuosas y divertidas que, como un tsunami emocional, viven los seis personajes de una familia de clase media-baja que celebra una cena de Acción de Gracias en un apartamento de Chinatown, donde vive una de las hijas, lejos de la casa

Riera llega al espectador con frescura, dejando espacio a unos diálogos precisos, jugosos, demoledores en ocasiones y bañados por un humor ácido que actúa como necesaria válvula de escape que hace soportable el cúmulo de desgracias, resentimientos, frustraciones y sinsabores que Karam concentra, a veces con mucho efectismo, en esta multipremiada tragicomedia. La experiencia y la fina sensibilidad de Gas mantiene en vilo durante todo el espectáculo al espectador en un encuentro familiar sembrado de minas emocionales en forma de reproches y desgracias —desde la abuela con demencia senil, en silla de ruedas, a los golpes de salud y trabajo que afectan a todos los personajes— que conviene no desvelar: Karam los va poniendo sobre el tapete en dosis me-

DOMINGO 15 DE JULIO

EL PAÍS SEMANAL

FLORES Y REY: Ídolos de las series españolas sin fronteras. Una aventura con Alba Flores y Javier Rey, protagonistas de ficciones televisivas que triunfan por todo el mundo. FELIPE GONZÁLEZ: Los papeles secretos. Entramos en el archivo del expresidente español, que ahora sale a la luz. SERIES DE VERANO: Furia sobre ruedas. Marc Márquez y Valentino Rossi arrancan la primera entrega de historias sobre enemigos íntimos.

Foto de promoción de Humans, dirigida por Mario Gas. / DAVID RUANO

familiar en el estado de Pensilvania. Pura pintura de afectos y sueños rotos que la sabia dirección de Mario Gas y el talento de los actores convierten en una fiesta de gran teatro en el Romea. No deja cabos sueltos Mario Gas al sostener con un ritmo teatral preciso las conversaciones entre los personajes —bien alrededor de una mesa donde no falta el tradicional pavo al horno; bien en encuentros y apartes que tienen lugar en alguno de los dos espacios del pequeño dúplex que la espléndida escenografía de Jon Berrondo ambienta con acierto e ingenio. Ese juego de espacios da sentido a las confesiones de algunos secretos de familia que sustentan la trama. La interpretación es magnifica, tanto en el trabajo de equipo como en el brillo individual de los actores, y lo es en gran medida porque la versión y adaptación catalana de Ernest

ticulosamente calculadas. Jordi Bosch lleva a su terreno el personaje de padre insatisfecho y quisquilloso que suelta con su certera vis cómica frases lapidarias, aunque sean mucho más punzantes, por su negatividad, las puyas que lanza una madre —espléndida Lluïsa Castell— acostumbrada a ocultar sus problemas. En el cruce de reproches, las dos hijas, a las que Candela Serrat y Miranda Gas dan vida con sobrecogedora sinceridad, plantan cara sin poder ocultar su desgaste emocional. El tono acertado y bien medido de los actores Jordi Andújar y Maife Gil completa un retrato de familia en el que, no sin angustia, todos podemos reconocer situaciones similares que complican la convivencia, pero, y ese es un gran acierto de Humans, sin cerrar del todo la puerta a la esperanza. Gran montaje que, en el marco del Grec Ciutat, puede verse hasta el 5 de agosto.


«Humans (The Humans)», d'Stephen Karam. Versió i adaptació: Ernest Riera. Interpretació: Jordi Andújar, Jordi Bosch, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Maife Gil, Candela Serrat. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Txema Orriols. Espai sonor: Orestes Gas. Caracterització: Toni Santos. Ajudantia de vestuari: Maria Albadalejo. Sastre: Elo Díaz. Caps tècnics teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Pascualín Estructures i Arts-cenics. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Productora: Lola Armadàs. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidora: Montse Tixé. Ajudantia direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Coproducció Grec 2018 Festival de Barcelona i Focus. Teatre Romea, Barcelona, 14 juliol 2018. L'escriptor i guionista Stephen Karam (Scranton, Pennsilvània, EUA, 1980) va obtenir amb aquesta obra el premi Tony del 2016 en l'àmbit teatral. Si l'autor hagués eliminat el telèfon mòbil de la trama, el seu guió de caràcter universal — malgrat que la bona adaptació d'Ernest Riera respecta la ubicació nordamericana— no tindria fronteres temporals ni geogràfiques. Toca el moll de l'os de qualsevol família de les que es fan i es desfan. Amb aquest fútil detall digital del mòbil, Stephen Karam situa «Humans» en un temps present que encara s'hi fa més, esclar, amb l'Alzheimer de l'àvia —la matriarca d'una família nord-americana de classe mitjana treballadora d'origen irlandès— una opció que reconeix una malaltia lamentablement massa habitual i que curiosament encara provoca somriures en l'auditori per com actua innocentment el personatge que la pateix. Aquí, però, Stephen Karam hi posa un punt d'ironia quan, el dia d'Acció de Gràcies, a taula, la bona dona, fins aleshores en cadira de rodes i incapaç de raonar, recita eufòricament l'oració, amb bis inclós, com si fos el primer dia. Només cal recordar, per justificar la veracitat d'aquesta opció, una anècdota recent del president Pasqual Maragall, en un acte del Palau de la Generalitat, lletrejant El cant de la senyera, amb lletra del seu avi Joan Maragall, i dirigint amb gest enèrgic la coral des del seu seient dels convidats. Començo així perquè l'obra «Humans» està farcida, sobretot, i valgui la redundància, d'humanitat. Una humanitat que cadascun dels personatges va desvelant, des del més gran al més jove, en un procés d'autodestrucció que l'habilitat dramatúrgica de l'autor fa que els espectadors ho vagin descobrint enmig de converses —a vegades amb el simple detall d'una paraula— que semblen trivials, de trobada familiar, sempre que un dels personatges desapareix d'escena, anant d'urgència al WC de la planta alta d'un senzill apartament del Chinatown de Nova York on viu una de les dues filles de la família amb la seva parella, en un soterrani sota carrer, sense llum ni gairebé ventilació i exposada als sorolls de les plantes superiors, del ressò del pneumàtic de les escombraries i exposats a poca cobertura del WiFi i a l'apagada de la llum per culpa de la força i les bombetes velles. «Humans» és una obra eminentment d'actors —com totes, esclar, però aquí exclusivament i més— perquè cal advertir els espectadors que volen acció que


durant hora i mitja la trama no planteja bo i res ni s'anusa ni es desenllaça a voluntat de l'autor sinó que només deixa passar la vida per davant. I d'una senzilla situació —la trobada familiar a l'hora de la taula amb plats i gots de plàstic i la tradició casolana de trencar el porquet recitant o confessant un desig— s'expandeix cap a un esclat de confeti de vides diverses: la de l'àvia amb l'e-mail escrit a les nétes abans de la malaltia que li malmet la memòria; la del pare que a la ratlla dels seixanta trontolla a la feina i amaga un secret personal; la de la mare que es dol que les filles hagin perdut la creença religiosa; la d'una de les filles, advocada, que ha trencat amb la parella, lesbiana, i que té una malaltia que la marcarà per sempre; la de l'altra filla que no acaba d'arrencar en la carrera de música; i la del company d'aquesta que és hereu d'una considerable fortuna com a nét però que no en tocarà ni cinc fins que no arribi als quaranta anys, cosa que provoca una minitesi socioeconòmica entre la riquesa i la pobresa. Tot això, l'autor ho relliga enmig d'un registre de costumisme, realisme i uns tocs de fantasia emparada en el poder dels somnis i els fantasmas que es desperten quan la família torna al Nova York d'origen ancestral on es van establir els seus primers avantpassats irlandesos. Tant l'autor com l'adaptació deixen oberta aquesta porta amb un final que segurament desconcerta els espectadors o, com a mínim, els fa sortir del teatre amb l'enriquidora pregunta de com se'n pot sortir la família després de tot el que ha passat. El director Mario Gas ha reactivat amb mà destra la manera de fer i de dir de cadascun dels personatges, en una escenografia de Jon Berrondo que deixa les dues plantes de l'apartament a la vista dels espectadors —i a la intempèrie perillosa dels intèrprets— i amb diàlegs que a vegades s'alternen entre els personatges que són a la planta de dalt i els que són a sota. L'actriu Maife Gil és l'àvia, en aquests papers tan agraïts últimament que els fa estar en cadira de rodes i que només des de la seva experiència escènica són capaços d'expressar-se sense dir res. A l'actor Jordi Bosch li toca el paper de pare de la família, protector, però també feble —si es beu massa el dia d'Acció de Gràcies, el 4 de juliol, cal demanar un taxi per tornar a casa— i amb dificultats econòmiques, amb un to entre tràgic i moments d'humor trist. L'actriu Lluïsa Castell és la mare que aguanta enèrgicament el timó de la família, relativament conservadora, religiosa, encobridora, dona a la seixantena que, després de quaranta anys a la mateixa feina, està dirigida per quatre "xitxarel·los" acabats d'arribar. Els tres intèrprets joves formen el trio atractiu del muntatge: l'actor Jordi Andújar, la parella benestant d'una de les filles, hi és només quan fa falta, amb aquella posició que li atorga no ser de la família i el poder mantenir-se'n al marge quan li convé. Entre l'actriu Miranda Gas (la filla artista musical frustrada) i l'actriu Candela Serrat (la filla advocada convidada subtilment a deixar la feina per la seva malaltia) hi ha el tàndem de les dues germanes que s'estimen però que en qualsevol moment es poden esgarrapar i estirar el cabell, dues actrius que ja han demostrat amb anteriors espectacles que s'han fet una consolidada carrera personal al marge dels seus dos cèlebres orígens artístics de nissaga (Mario Gas / Montserrat Carulla / Vicky Peña, per una banda, i Joan Manuel Serrat, per una altra). Pòquer d'asos per a una obra amb carta amagada a la màniga de vuit de cors.

Profile for webjordibosch

Crítiques d' "Humans" (2018)  

Crítiques d' "Humans" (2018)  

Advertisement