Crítiques d' "Adossats" (2017-18) by webjordibosch

Una vetllada familiar de roses i espines al Teatre Romea ‘Adossats’ és la nova obra escrita per Ramon Madaula, que retrata una sèrie de tensions familiars, i que dirigeix Jordi Casanovas Publicat per Llegir en cas d’incendi 19/12/2017

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Adossats és la darrera obra de teatre escrita per Ramon Madaula que arriba als escenaris. En aquesta ocasió l’autor posa més personatges en escena, una família de classe mitjana tirant a benestant que es troba el dia de Sant Jordi, per dinar en una d’aquestes casetes adossades del present. Tres dels personatges, tres generacions, es diuen Jordi. Al llarg del dia anirem coneixent aspectes de la vida d’aquesta família tan propera, a la qual passen coses normals. L’autor explica, al programa de mà, que va voler incidir en aquesta aparent normalitat de la majoria de la gent i defugir adulteris, incestos, maltractaments, addiccions… I és que, efectivament, de tot això, en el cinema, en el teatre i en la literatura, potser n’hem patit un empatx. Madaula frega la tragicomèdia costumista, de la qual, en la nostra cultura en tenim una llarga tradició. Tot sembla senzill, gairebé innocent, però no ho és gens, car al capdavall un dels temes centrals de l’obra és la solitud. Aquesta incomunicació absurda que incideix en els personatges de forma contundent i els aïlla en el seu món personal. També hi plana, per

damunt de tothom, el pas del temps, inevitable i corruptor. Però l’obra està escrita en clau de comèdia i es beneficia d’un humor intel·ligent i brillant, molt d’agrair. Passen coses, algunes de greus, però tot i l’egoisme personal, les enveges o els individualismes, en el moment en què tot es complica sura l’estimació entre la gent i aquest valor impagable d’ajuda mútua que té el nucli familiar en moltes ocasions. L’obra es beneficia d’un grup d’actors excel·lents: el mateix Madaula, fent d’artista tancat en el seu món eteri i sovint incomprensible per a la resta; Rosa Renom, sempre eficaç, que tant ens pot fer riure com plorar, en els escenaris i que aquí interpreta una dona incompresa però capaç, encara, d’entusiasmar-se amb coses petites, com ara l’arribada d’una oreneta, sense que els seus entusiasmes trobin cap ressò en els qui l’envolten; Carles Canut és l’avi malalt, que ja no té autonomia física, enyora el passat i s’adona de què es troba en la recta final de la vida; Marieta Sánchez ens acosta a un tipus de personatge que cada vegada ens resulta més imprescindible, la cuidadora forastera, que tot ho contempla des d’una perspectiva molt diferent; Guillem Balart, el jove de la família, té un paper més breu tot i que significatiu; Jordi Bosch, que porta en gran part el pes de l’obra, extraordinari en el paper d’aquest home frustrat a causa de les ambicions professionals que no ha realitzat, víctima de la injustícia d’un sistema on les recomanacions i els interessos polítics van per davant de la vàlua i dels mèrits de cadascú, envejós i amb reaccions imprevisibles. L’obra no és ben bé coral ja que aquest personatge fa de pal de paller del conjunt, cosa que li dóna més possibilitats de lluïment. Adossats, en una hora i mitja molt ben aprofitada i suficient, ens parla de nosaltres mateixos, dels nostres temps i les nostres dèries i fa una crítica aparentment amable sobre tot plegat, sense excessives pretensions literàries ni etèries. Des d’aquestes cases adossades que representen, en teoria, una millora qualitativa en el nostre estatus, s’acaba per enyorar el pis senzill de sempre, sense jardinet, gos, mosques o floretes. Tot i que, al capdavall, el problema no el té l’habitatge sinó la gent. Madaula ja va demostrar la seva grapa per observar i descriure la condició humana a Ignots, i sobretot, a L’electe. Alguns sectors de públic no van acabar entendre la crítica que Ignots feia del masclisme resistent i s’ho van prendre ben bé a l’inrevés, però això potser resulta inevitable en els temps que corren. L’electe és una petita joia de l’humor, una crítica eficaç i divertidíssima sobre el món de la política. Adossats potser no assoleix la volada còmica de L’electe però té moments molt brillants i ens posa al davant un mirall una mica estrafet, però potser no tant, per tal que ens encarem amb aspectes de la nostra vida que de tant coneguts ens passen desapercebuts. El més evident, el d’aquesta incomunicació quotidiana a la qual no donem massa importància perquè no ens prenem el temps ni l’espai per a meditar-hi una mica a fons. L’autor es consolida, amb aquesta obra, com un gran observador de l’espècie humana a nivell proper, sense precisar de recursos truculents ni de grans tragèdies sinó, tan sols, acostant-se amb ironia a una realitat casolana i mediocre, no exempta de grandesa.

36 Cultura i Espectacles

EL PUNT AVUI DIMECRES, 20 DE DESEMBRE DEL 2017

El poeta i crític Jordi Llavina publica ‘Ermita’, un llarg poema ambientat al paisatge i les seves arrels maternes

“Vida i obra no es fonen” David Castillo

VILAFRANCA DEL PENEDÈS

El cap de setmana em vaig acostar a Vilafranca per parlar una estona amb el poeta i articulista del nostre diari Jordi Llavina (Gelida, 1968) per parlar del seu nou llibre Ermita (Meteora), un poema llarg d’indagació sobre la pròpia obra i el paisatge de la seva mare. La ciutat celebra la Fira del Gall i mentre caminem cap a casa seva, molts veïns el saluden. M’explica que Ermita és un llibre frontissa i, alhora, central en la seva producció després de la trilogia Vetlla, Contrada i Matí de la mort. Reflexiona sobre l’herència rebuda al mateix temps que fa balanç del que hi ha hagut en aquests primers cinquanta anys de vida; “és el meu títol més destacable. I el més esperançat, també”.

Matisa que es tracta d’un poema únic, de 1.400 octosíl·labs, que descriu l’ascensió a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp. Un poema al·legòric, que entronca amb Matsuo Basho, amb el romanticisme anglès, amb la figura del wanderer: la pujada, plena de detalls de la naturalesa (arbres, insectes, sons, aigua...), es veu interrompuda, o enriquida, una vegada i una altra, per temes diversos, que són els que donen substància al poema: la memòria, la mort, Crist, els fills, les raons de l’escriptura, la llengua... També Crist: “Ens trobem, ell i jo, molt avançat el poema. Soc un descregut que pensa que seria molt bell poder creure. Però que, tot i això, sap que “gemega Crist, i encara tremen / els fonaments del nostre món”.

La relació entre el paisatge i el nucli temàtic a partir del qual explica la pròpia vida és molt estreta: el puig descrit i la vista del Camp que hi ha des d’allà dalt conformen un paisatge entranyable per al poeta, el de les arrels maternes. “Soc penedesenc, però cada vegada valoro més la meva herència selvatana, i aquest poema la reivindica a cada vers.” Quan li pregunto si vida i obra es fonen, respon sense ambigüitats: “Em fa l’efecte que vida i obra no es fonen —o no es confonen— mai del tot. A Ermita he construït un relat: hi ha un paisatge determinat, però alguns elements són recreats: per referirme a la por dels infants faig sortir una olivera antiquíssima que té la soca mig balmada. El personatge evocat busca amb la mà per dins el tronc buit: el

Jordi Llavina fa uns mesos a la Llibreria 22 de Girona ■ QUIM PUIG

guia el rampell del nen que tempta el gaudi estrany de tenir por. Doncs bé, aquesta olivera, l’he desterrat d’un camí de bosc de Gelida per endur-me-la a la Selva.” El llibre també arriba enmig del retorn a la docència després de vint anys dedicat al periodisme: “Estic content d’haver tornat a l’ensenyament. Els meus primers sis anys com a periodista radiofònic van ser feliços, però en vaig viure deu més de força amargs. La companyia

dels meus alumnes és infinitament més grata que la de la majoria de la gent de la cultura, tan plena d’ínfules i petiteses.” Ja a casa seva, plena de llibres pels racons més inversemblants, gairebé inventats, li recordo si tornarà a la narrativa. M’explica que la seva filla estudia tercer curs de filosofia i està fent un treball sobre Filosofía y poesía de María Zambrano, on diu que al Romanticisme, poesia i narrativa s’abracen com

dos amants que pressenten que la seva unió no serà duradora. Hi coincideix: “Em passa el mateix. He escrit contes i novel·la, tinc una història a mig fer, fins i tot una nouvelle que els de Candaya estaven disposats a publicar. Tot aturat. El meu llenguatge és el de la poesia. No tinc imaginació novel·lesca, tot i que ambiciono escriure una bona novel·la breu, en què pugui deixar dit tot allò que no acabo de poder dir en els versos.” ■

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Críticateatre

J.B.

Fresca escatologia estesa al jardí Adossats Autor: Ramon Madaula Director: Jordi Casanovas Dilluns, 18 de desembre (fins a l’11 de febrer) al Teatre Romea

amon Madaula gasta un humor cínic que, aparentment, és de baixa intensitat. Sembla que sigui un quadre naturalista, d’una apatia insul-

sa, però per sota es van tensant les cordes per garantir una peça amablement divertida i alhora carregada de balins contra la comoditat burgesa i passiva de la societat mitjana catalaneta d’avui. Ho fa amb un quadre que remet a les peces costumistes d’ara fa un segle, passat per la pàtina de l’ac-

tualitat. En realitat, retrata el món més quotidià i corrent de la majoria d’espectadors que assisteixen a la funció, amb una certa impudícia. El joc escatològic (les caquetes de la Perla, els pets de l’avi, les pudors dels purins) és un magma latent que ensenya les costures d’una família sense gaire esma.

Jordi Bosch és un mestre de la comèdia i sap fer aquest personatge tràgicament divertit que s’empipa per tot. Té una antagònica brillant amb Rosa Renom, que interpreta la seva dona. Madaula es guarda el paper de l’artista inconformista convençut que plana sobre el bé i el mal i que només l’evidèn-

cia convertirà en un personatge derrotat, txekhovià, de mala fortuna fins i tot per provar d’acabar amb una mala entesa dignitat. Carles Canut és un avi rabiüt, que no escolta quan no vol, que se sent sol i només troba un cert confort amb el net (i els seus secrets) i la cuidadora (que amaga sorpresa). Madau-

la, un actor que sovinteja intervencions en comèdies de bulevard (d’una situació quotidiana arrenca una comèdia que es tenyeix de conflicte social) s’ha destapat com a dramaturg darrerament. És gat vell: sap construir amb una estructura ben fonamentada (i no com la de l’escultor volat...).

espectacles

DIJOUS 21 DE DESEMBRE DEL 2017

FERRAN SENDRA

LLL JUAN MANUEL PRATS

–La pel·lícula demostra fins on està un disposat a arribar pels seus fills. ¿Hi ha ofici més difícil que la paternitat? –No sé si és difícil, però per descomptat que és una feina. És el que fem. Si tens un fill, aquest ha de ser el teu univers sencer. Jo no dic: «Soc actor i, a més, soc pare». No. Jo soc un pare que té una feina d’actor. –¿Li agradaria que els espectadors veiessin el sopar com un thriller o li agradaria que es fessin preguntes? –És clar que se les faran. De fet, després de la pel·lícula estaria bé que la gent sortís a sopar i parlés del guió i els personatges. Això m’encantaria. –Es va fer actor molt jove, amb 19 anys. ¿Què és el millor i el pitjor de fer-se gran? –El millor és que ets més savi i la idea que l’univers es redueix només a tu es transforma i t’adones que és molt més gran. Naixem amb un ego molt dur, com una ametlla difícil de trencar. De mica en mica, a mesura que et vas fent gran, aquell ego s’estova una mica i vas abandonant la idea de tu mateix i acceptes una versió molt més àmplia de tot això. Per un altre costat, quan guanyes anys el cos et comença a fallar, i la salut, també. El meu pare té 95 anys i acaba de tenir un petit ictus. Està bé, el seu cap està perfecte. Però camina amb ajuda d’un caminador i sempre em diu el mateix: «Fer-te vell no és divertit». –És impossible no preguntar-li pel gran problema d’assetjament sexual destapat a Hollywood arran del cas Weinstein. –Estem davant d’un problema universal que no afecta només la indústria del cine. L’assetjament sexual és a tot arreu. A tots els centres de treball, des de les fàbriques fins a pagès o a Wall Street. És un problema de la societat, i no d’una indústria en particular. Evidentment, tots ens sentim fastiguejats al veure-ho. Jo sempre prendré partit a favor de les víctimes. –En 40 anys de carrera, ¿s’ha trobat alguna vegada en una situació d’aquest tipus? –Quan era jove i començava en el cine, no vaig ser mai objecte d’insinuacions en el sentit sexual, però sí que vaig percebre un altre tipus d’abusos, molt més subtils, que, insisteixo, existeixen en la indústria del cine, però també en molts altres àmbits. Quan algú té més poder que un altre, acostuma a utilitzar aquest poder de forma incorrecta i abusiva. I col· lectius que han sigut tradicionalment víctimes de discriminació, com les dones o les minories ètniques, estan especialment exposats a aquests abusos. H

33 Ramon Madaula i, al darrere, Rosa Renom, en un moment d’‘Adossats’, obra que acull el Teatre Romea.

Tribulacions familiars CRÒNICA Jordi Casanovas dirigeix amb bon pols còmic ‘Adossats’ CÉSAR LÓPEZ ROSELL BARCELONA

uarta incursió en el teatre com a autor de Ramon Madaula. Després de la bona acollida rebuda amb títols com Ignots, Coses nostres i la sàtira política de L’electe, li toca el torn a Adossats, una comèdia en què el reconegut actor proposa un àcid retrat d’una família de classe mitjana, que viu en un xalet adossat al Vallès. Per aconseguir que aquest artefacte tragicòmic estrenat al Romea funcioni, s’ha aliat amb Jordi Casanovas, un director i creador d’obres de més vol identitari (Vilafranca i Una família catalana) i amb un solvent repartiment en què figura el mateix Madaula i que reuneix primeres espases de l’escena del país. El resultat d’aquesta aliança és molt positiu. El públic no para de riure amb les situacions a les quals s’enfronta la família Argemí. Com tots els anys, i aprofitant la diada de Sant Jordi, els seus components es reuneixen en un dinar en què intenten acostar-se i fer una repassada als seus actius i passius personals. El matrimoni format per Jordi (Jordi Bosch) i Carme (Rosa Renom) exerceix d’amfitrió de la cita, a la qual assisteixen Joan (Madaula), germà del propietari de l’adossat, i l’avi Jordi (Carles Canut) acompanyat de la seva cuidadora dominicana, Daisy (Marieta Sánchez). El net, que tam-

bé es diu Jordi (Ramon Balart), que viu amb els seus pares al xalet, és el cinquè partícip del dinar. Madaula dibuixa bé els personatges d’aquesta comèdia costumista, però li falta anar més enllà en aspectes que ja han sigut tractats amb més profunditat en altres obres. L’autor adverteix que la seva pretensió és no sortir del territori d’una família normal, sense additius morbosos. En aquest sentit, i a excepció d’alguna acció de to gruixut, el tractament de les tribulacions de les tres generacions de Jordis (avi, fill i net) i dels que

En la seva quarta obra com a autor, a Madaula li falta anar més enllà, però el públic del Romea no para de riure els acompanyen resulta d’allò més correcte. Des de la senzillesa estructural de la peça emergeixen qüestions centrals com la soledat (en companyia o real), la incomunicació que afecta les relacions entre ells i els efectes del pas del temps. L’eix del muntatge és el personatge d’un gran Bosch, un ecologista que volia canviar el món i que se sent frustrat amb el seu paper de responsable del tractament dels purins (¡«la merda»!) a Medi Ambient, on aspi-

rava a arribar a més. La seva vitalista dona intenta veure les coses amb sentit positiu, però se sent afectada per la carència afectiva del seu entorn. Madaula encarna molt bé un escultor incomprès per la dona i la família, però convençut de la transcendència del seu art. Acaba de veure culminats els seus somnis instal· lant una escultura en una rotonda del poble, el sentit de la qual ningú acaba d’entendre. AÏLLAMENT VITAL / L’avi, encarnat amb

solvència per Canut, desprèn humanitat. Distanciat dels fills, a qui veu tan tous com ell, només se sent comprès per la cuidadora, que acaba sorprenent a tothom amb la seva diferent perspectiva de la vida. El net apareix només per mostrar el seu distanciament amb la família i la seva solidaritat amb l’avi, amb qui s’acaba fumant un porro. Irene, la dona de l’artista, no és visible en escena però està en el rerefons del drama de l’escultor. Una gosseta, amagada a la seva caseta i a la qual no veiem en cap moment, serveix d’element utilitzat per ironitzar sobre la dependència que moltes persones tenen de les mascotes amb les quals es comuniquen més que amb els seus familiars. Un hilarant incident del funcionari amb els seus veïns peperos completa el paisatge d’aquesta obra sense grans pretensions però amb la qual es passa una bona estona. H

Barcelona, 22 de Desembre 2017

Hem de ser feliços! Oriol Osan. Barcelona. Jordi Casanovas i Ramon Madaula s’alien por portar a escena Adossats, la nova proposta de l’actor reconvertit en dramaturg. Una comèdia francament divertida sobre una família d’allò més normal en la qual tots s’estimen però són incapaços de demostrar-ho. Teatre de quilòmetre zero al Romea de Barcelona.

Rosa Renom i Jordi Bosch a Adossats | Foto: Teatre Romea Ha acabat l’hivern i comença la primavera en una urbanització de xalets adossats al Vallès Occidental. Una família catalana de classe mitjana, amb totes les generacions de Jordis representada (avi, pare i fill) es reuneixen –per Sant Jordi, és clar!- per dinar, celebrar el dia del patró de la nostrada Catalunya i brindar per l’arribada de la nova estació. Fa bon temps, les orenetes ja voleien, les plantes broten… Tot és propici per passar un bon dia en família. Però com resa el programa, serà una tarda difícil d’oblidar.

“Per què els artistes penseu que els vostres traumes ens han d’interessar?”, li etziba el Jordi-pare al seu germà Joan. Aquesta és una de les floretes que es llancen els uns als altres a Adossats, la nova obra que l’actor Ramon Madaula (que es reserva, de pas, el paper del germà) ha escrit i dut a escena, després de la seva incorporació a la feliç família de dramaturgs catalans i amb una llarguíssima trajectòria interpretativa al darrera. Amb aquesta ja en van quatre, sumant Coses nostres (Sala Atrium, 2015), Ignots (Maldà, 2017) i L’electe (Sala Muntaner, 2017). Adossats és una comèdia senzilla sobre una família sense draps bruts, explica Madaula: “la comunicació no llisca. Tenen un tap emocional. S’estimen però no saben com ajudar-se els uns als altres, no saben com expressar les emocions. Estan bé, però hi ha uns vicis que costa superar. Són família, però són gent desconeguda”. Aquesta trista realitat és la que el va portar a escriure l’obra, tot partint de la premissa que volia un nucli “normal”, és a dir, que no patís cap mena de situació extrema: ni adulteris, ni incestos, ni maltractaments, ni addicions de cap mena. El resultat és un divertimento pur, tan real i quotidià que més d’un espectador s’hi sentirà completament reflectit. Desperta sense complexos les sinceres rialles del públic, almenys en un dels assajos generals en què Núvol hi va ser present. La família catalana està representada per Carles Canut (en el paper de l’avi Jordi), acompanyat per la seva cuidadora dominicana Deisy (Marieta Sánchez), els fills Jordi (Jordi Bosch) i Joan (el mateix Ramon Madaula), la dona del primer, la Carme (Rosa Renom) i el fill Jordi júnior (Guillem Balart). Sis actors en franquesa estat de gràcia -sobretot Bosch, al voltant del qual pivota l’acció i que està, senzillament, divertidíssim-, que converteixen una trama fresca i àgil en una crònica realista i un retrat robot de les classes mitjanes bobós. El responsable del muntatge és Jordi Casanovas, que amb aquesta ja són cinc les obres que dirigeix que no són autoria seva, i la segona de Madaula (el tàndem va debutar amb L’electe). També representa el seu retorn a la comèdia, després d’estrenar diverses peces de teatre documental, de teatre identitari i de, fins i tot, un thriller. Li preguntem si no li costa dirigir obres alienes. “Intento fer l’exercici de posar-me al cap de l’altre dramaturg i veure el món com el veuria ell”, argumenta. L’escriptor reconeix que li agrada que li dirigeixin els seus textos i ell els dels altres. “Sobretot m’agraden autors vius amb qui treballo i, per tant, els podem fer créixer plegats, tot respectant l’autoria, evidentment. A Adossats en Ramon fa la mirada de proximitat a ell mateix i a la gent que té propera. És un teatre de quilòmetre zero, amb tics estrictament catalans, però que pot funcionar a fora”, manifesta. Madaula, que no està present a la conversa, ho corrobora: “Que un altre dirigeixi un text teu fa que aporti coses. Ho millora o ho empitjora, però ja no estic sol a casa davant de l’ordinador. I quan ho veus a l’escenari mai és com t’ho havies imaginat, però estic content de la resposta del públic”. Aquesta no serà, ni de bon tros, l’última peça que escrigui l’actor. “M’agrada escriure teatre, és la teva criatura. I com que l’actor necessita que el truquin, entre trucada i trucada omplo el temps d’espera escrivint”. Llavors apareix el Madaula-dramaturg,

que amb aquesta faceta possibilita fer alguna cosa que sigui més autònoma i disposar del plaer de no dependre de ningú, explica. Sabem realment qui són els nostres pares, els nostres germans, els nostres fills? Adossats, que podria portar com a subtítol “estudi d’ornotologia del Vallès” (per la repassada que fa de les aus de la comarca) o “tractat d’una família normal” (“Hem de ser feliços!”, crida desesperada la mare, en un moment concret de batussa dialèctica), està predestinada a ser la comèdia d’aquestes festes: una proposta desengreixant, ideal per a la tarda de les dates assenyalades, per aquells que vulguin –o necessitin- desintoxicar-se dels àpats i de les sobredosis familiars.

DISSABTE, 23 DE DESEMBRE DEL 2017 ara

cultura MÚSICA

Els ‘Messies’ arriben seguits com els autobusos Savall i Higginbottom signen versions contrastades de l’oratori de Händel Crítica XAVIER CESTER BARCELONA

‘Messies’, de Händel PALAU DE LA MÚSICA 20 I 21 DE DESEMBRE

ephta, Solomon, Theodora, Belshazzar, Saul: aquesta és una enumeració selectiva de diverses obres mestres de Händel en el camp de l’oratori, impossibles d’escoltar on impera el monocultiu messiànic. Enguany, el monocultiu ha esdevingut sobredosi, amb tres versions (i quatre sessions) que, com els autobusos d’una mateixa línia, han desfilat una rere l’altra pel Palau de la Música. L’anual cita participativa d’una entitat financera amb seu social a València ha estat seguida per dues versions del Messies que, almenys, han permès dur a terme un estimulant joc de comparacions. És obvi que la proposta d’Ibercamera amb Edward Higginbottom te-

nia un punt de partida ben diferent de la de Jordi Savall programada al cicle Palau Bach, no debades els músics britànics es beneficien d’una familiaritat absoluta amb una partitura que, des de la seva estrena el 1742, no ha abandonat mai el repertori: la manifestació més visible va ser que Higginbottom dirigís de memòria. Per la seva banda, amb el Messies, Savall continua l’exploració de grans obres que mai havia interpretat, amb resultats més estimulants que en anteriors propostes bachianes. Les diferències més substancials entre les dues lectures, tanmateix, van ser de concepció global –amb Savall més premeditat en la delineació de cada fragment davant un Higginbottom d’una naturalitat desarmant–, i en el tractament del so derivat d’aquesta concepció. Le Concert des Nations de Savall es va presentar amb una formació una mica més nombrosa que Instruments of Time & Truth (18 cordes davant de 15), amb el reforç d’un clavecí i una tiorba que enriquien el continu. Un so consistent, per tant, més fosc fins i tot, amb el qual el di-

Jordi Savall durant un assaig del Messies de Händel que va dirigir al Palau de la Música. TONI PEÑARROYA / PALAU DE LA MÚSICA

rector igualadí va modelar una versió rica en contrastos, vibrant en molts passatges, d’una volguda morositat en l’evocació de la Passió de Crist. Amb una orquestra més assentada (excepte un trompeta fal·lible) que fa tres anys, quan va presentar una selecció de la partitura, Higginbottom va privilegiar la nitidesa de l’articulació, amb un so lluminós i àgil que va fer justícia a uns temps vius. La comparació entre els dos cors és encara més apassionant, perquè les seves virtuts són del tot complementàries. La pulcritud de les setze veus d’Oxford Voices, d’una homogeneïtat i precisió admirables, contrastava amb el so més carnós i la calidesa co-

municativa dels 22 cantaires de La Capella Reial de Catalunya. Pel que fa als solistes, cap versió va arribar al pòquer, però cal destacar, amb Higginbottom, la solidesa del baix Nicholas Mogg i l’eloqüència del tenor Daniel Norman, mentre que Savall va comptar amb la bona línia de la soprano Rachel Redmond, la seguretat del baix Matthias Winckhler i un contratenor del cor, Gabriel Díaz, que va salvar al darrer moment la papereta. Darrera diferència: el concert de Savall va acabar molt més tard. Motius? A més dels temps i de petits talls, els britànics van anar més per feina entre número i número i, sobretot, van ser més puntuals a l’hora de començar.e

TEATRE

Que sols que viuen els burgesos catalans! Crítica SANTI FONDEVILA BARCELONA

‘Adossats’ TEATRE ROMEA 18 DE DESEMBRE

amon Madaula la torna encertar. L’actor convertit en dramaturg des de fa pocs anys assoleix el seu primer gran repte com a autor (les tres obres anteriors eren de cambra) amb una comèdia que pot semblar simplement costumista i divertida però que darrere dels riures amaga una desencantada mirada sobre la família i fins i tot sobre la idiosincràsia, escatologies incloses, de les classes acomodades catalanes en un tractament de la incomunicació que recorda les comèdies del britànic Alan Ayckbourn. Que sols que estan els burgesos en una casa adossada a la rodalia de Barcelona! El marit perquè li han negat el càrrec al qual aspirava a la Generalitat malgrat la seva entrega al partit. El seu germà perquè és un artista egocèntric allu-

nyat del món real abandonat per la seva parella. El pare de tots dos, un home gran i malalt que no va poder fer realitat els seus somnis i que esgota l’últim alè de vida amb l’alegria que li proporciona una cuidadora llatina. La mare, que intenta superar el tedi amb plantes i gos. Quan a l’inici de l’obra es diu a si mateixa, i ens diu, que és feliç, que són feliços i que ho tenen tot, la qüestió queda nítidament clara. Al final el drama personal dels personatges és tan quotidià i està tan mancat d’autoestima com el d’una societat que se sent gloriosament recompensada quan una immigrant parla català. El director, Jordi Casanovas, que ja va fer el seu viatge particular sobre el tema de la família catalana a la magnífica Vilanova, ha fet un càsting exquisit amb un Jordi Bosch d’una comicitat radical i un Carles Canut magistral en un conjunt molt cohesionat en què l’autor es reserva el paper de l’artista frustrat. Casanovas fa una lectura dinàmica, efervescent, i explota al màxim el punt d’exageració que demana la comèdia que satisfà els espectadors. Potser fins i tot una mica massa.e

32 ELPAÍS

Jueves 28 de diciembre de 2017

CULTURA

TEATRO

Entre Jordis anda el juego ADOSSATS

De Ramon Madaula. Rosa Renom, Jordi Bosch, Carles Canut, R.Madaula, Marieta Sánchez, Guillem Balart. Dirección: Jordi Casanovas. Romea. Barcelona, 18 de diciembre.

JAVIER PÉREZ SENZ Como actor, director y autor, Ramon Madaula sabe que en el mundo de la comedia las carcajadas son el termómetro del éxito, y en Adossats las hay de la primera a la última escena. Su segunda pieza teatral es una comedia agridulce sobre tres generaciones de catalanes que sobrellevan como pueden la infelicidad que les corroe; debajo de esas risas aflora un retrato coral de la amargura que invita a la reflexión. Jordi Bosch, Rosa Renom y Carles Canut derrochan vis cómica y carácter al frente de un magnífico elenco dirigido con acierto y complicidad por Jordi Casanovas. “Me duele la tripa de tanto reir”. Lo decía, con una sonrisa de oreja a oreja, un espectador al salir del Teatro Romea de una comedia que huele a éxito en la cartelera navideña (hay funciones hasta el 28 de enero). El punto de partida es jugoso: tres generaciones de Jordis —el abuelo, el padre y el nieto— celebran su onomástica un día

de Sant Jordi en un chalet adosado y la aparente felicidad de la reunión familiar se va nublando con conflictos que acaban aguando la fiesta. Tiene un lado muy perverso esta comedia, pues la familia que vemos en el escenario bien podría ser la nuestra; pequeñas y grandes frustaciones, celos y envidias, fracasos y sueños rotos conforman un mosaico de insatisfacciones e incomunicación familiar que Madaula sitúa en el jardín de una casa adosada ubicada en una típica urbanización del Vallès Occidental. Un paisaje, en suma,inquietantemente reconocible. Jordi Bosch y Ramon Madaula en Adossats. /

Olfato escénico Después de su debút como autor teatral con L´electe, también dirigido por Jordi Casanovas, Madaula afina su buen olfato escénico con diálogos vivos, directos, rematados por réplicas y sentencias que, no por previsibles, dejan de tener gracia. Como actor se reserva el papel de Joan, hermano de Jordi, escultor que explota el registro de artista incomprendido y abandonado por su pareja; y lo borda.

Rosa Renom (Carmen, esposa de Jordi) y Marieta Sánchez (Deisy, la cuidadora de Jordi abuelo), sacan extraordinario partido de los dos personajes femeninos de la comedia. Cumple con naturalidad y eficacia Guillem Balart dando vida al Jordi pequeño; en sus principales escenas tiene como maestro de la situación nada menos que a un sensacional Carles Canut, que clava sus sentencias con retranca y muestra su lado más tierno

DAVID RUANO

apoyando los sueños de futuro de su nieto. Dejo para el final al Jordi hijo, papel a medida de ese gran actor cómico que es Jordi Bosch: no pierde comba recreando toda la mala baba de un catalá emprenyat de manual: un funcionario con carnet de partido harto de esperar un cargo que siempre acaba pillando alguién con mejores padrinos; harto de la idílica felicidad en que parece vivir su esposa, de las pullas de

su padre y de un hermano artista cuyas obras no entiende; harto de un vecino "facha y pepero". Harto de su perro. Harto de todo. Hay, ciertamente, abuso de estereotipos en la construcción de personajes y lugares comunes, y tics demasiado previsibles, pero con actores de este calibre, Adossats garantiza hora y media de diversión. Que no es poco en tiempos tan necesitados de gracia y buen humor.

46 LA VANGUARDIA

CUL TU RA

DIUMENGE, 7 GENER 2018

La mort d’Otchakovsky i De Fallois deixa òrfena l’edició francesa

La carrera dels dos editors morts es reflecteix als seus imponents catàlegs ÓSCAR CABALLERO París. Servei especial

“Editor, instruccions d’ús” era el titular de la primera plana de Libé ration de divendres, per acomia dar –en tres pàgines– Paul Otcha kovskyLaurens, creador de la mí tica editorial P.O.L. i que entre altres llibres de referència va pu blicar, el 1978, La vida manual d’ús (publicat en català per Proa), de Georges Perec. Aquell mateix matí, el jove es criptor suís Joël Dicker, autor de La veritat sobre el cas Harry Que bert, traduïda a 33 idiomes, deia adeu, en forma de tuit, a un altre gran editor, Bernard de Fallois, el seu descobridor. Ningú no és irreemplaçable pe rò hi ha personalitats difícils de substituir. En aquest cas, dos edi torsdecarreres,sensibilitat iidees diferents, però igualment llegen daris, units per la mateixa curiosi tat, olfacte i obertura d’esperit, com ho demostren els catàlegs de les dues editorials. I el fet d’haver donat, cadascun, el seu nom a l’editorial, gest que deixava ben clar que decidien sols. “Cadascun era el seu respectiu comitèeditorial”,aixíelsvareunir en una frase Le Figaro. També els va unir la mort: van morir el ma teix dia. Otchakovsky va ser vícti ma de la plaga del segle, la carrete ra, als seus 73 anys, en una illa francesa del Carib; De Fallois es va extingir al cap de 91 anys d’agitada vida intel∙lectual. “La tristesa d’haver perdut el meu amic, el meu mestre i el meu editor, Bernard de Fallois. Un dels homes més extraordinaris que he conegut. Va marcar la meva vida de manera indeleble, va canviar el meu destí. L’hi dec tot. El trobaré a faltar”, deia eltuit de Dicker,l’últi ma prova del talent de l’editor per detectar el que ell anomenava “aquell do rar de captivar el lector i saber explicar històries, una mi ca més important que l’estil o més aviat que el que es confon amb es til, escriure bé”. A la seva editorial del carrer de La Boétie –el mateix on fa gairebé un segle hi va tenir el pis Picasso, en la seva època de marit, mundà i dandi–, sense placa al portal i amb

taing, elegit president el 1974. Quatre anys més tard, P.O.L., encara col∙lecció d’Hachette, però ja obra exclusiva de qui li havia donat les seves inicials, sacsejava el vesper amb La vie, mode d’em ploi, aviat llibre de culte. El 1983, P.O.L. es transforma en editorial independent. I el 1985, amb La douleur, de Marguerite Duras, té el seu primer bestseller. Paul, com l’anomenaven els seus autors tan fidels a P.O.L., es negava a re treballar els textos del autors, una cosa rara en el mon de l’edició. “Ningú no imagina que un marxant de quadres li ha de dir al pintor que posi una mica més de vermelló aquí i de verd allà. Jo accepto o no un llibre. I, si hi ha res que em sembla dissonant ho co mento amb l’autor, que ho modi fica o no. Un llibre és un orga nisme viu. Quan un el rellegeixi tres anys més tard descobrirà nous passatges que havia passat per alt. Per tant cal ser prudent. Jo només soc qui passa el testimoni,

Entre les obres de l’editorial P.O.L. destaca l’èxit de ‘La vida manual d’ús’, de Georges Perec

PIERRE VERDY / AFP

Paul OtchakovskyLaurens, creador de la mítica editorial P.O.L., mort aquesta setmana passada

un minúscul tros de paper amb un diminut Éditions Bernard de Fa llois al costat de la seva porta del primer pis, l’editor captivava amb la seva conversa intel∙ligent. I apa rents boutades, com la d’afirmar que per exercir bé el seu ofici era necessari no tenir personalitat. És a dir, estar obert al món, cosa que li va permetre en el seu fons de més de 800 títols fer coexistir Marcel Pagnol amb el cardenal JeanMarie Lustiger, el seu amic George Simenon amb l’acadèmica Jacqueline de Romilly, Roger Peyrefitte i els seus testimonis so bredeGaulleambRaymondAron. Decisió tardana, però adoptada després d’una carrera en l’edició com a propulsor del Livre de Poche (butxaca), que el va portar fins a la presidència d’Hachette, De Fallois va fundar la seva edi

torial als 61 anys, el 1987. Sis anys abans, el film inspirat en una novel∙la de JeanMarc Ro bert, també editor, va ser el tema de xafardeig del món de l’edició perquè en el personatge interpre tat per Michel Piccoli era reconei xible De Fallois. És a dir, un exe cutiu “d’una energia desbordant, autoritari, brillant, intel∙ligent, se ductor i molt amant de posar cu llerada en la vida dels seus col∙la boradors”, segons la descripció de Le Monde. Però, si la mort i una forma d’as sumir l’ofici i fins i tot l’interès compartit per la cosa política per meten referirse als dos editors en comú, els seus orígens, gustos, fons i inclinació política els distin geixen. Fill de militar i més aviat de dretes, De Fallois va ser un su port actiu de Valéry Giscard d’Es

Bernard de Fallois

des de diferència i canviant Sussex pel Vallès Occidental. Utilitza la mateixa combinació d’elements dramàtics (frustració i solitud personal, tensió familiar, fracàs professional i sentimental, prejudicis i pors col∙lectives) amb l’excepció que l’equilibri entre humor i amargor no assoleix la sa na acritud de l’anglès. Al seu còc tel català li falta aquella segona o tercera gota d’angostura que con fereix al líquid dramatúrgic aquell gust diferencial que el dis tingeix d’una correcta comèdia de costums. Predomina el gust dolçàs en la resolució dels conflic tes i la condescendència respecte als seus personatges, forçats a ser entranyables, fins i tot tòpics. Madaula només corroeix les

cantonades del mirall social. Dei xa que la malparada pàtina d’ar gentat es mostri com una incòmo da taca a les vores d’una brillant superfície dedicada a la comèdia lleugera. Aquell tipus de textos menys exigents, i d’èxit, que pro liferen ara als escenaris francesos –en una aparent renovació del bulevard– i que últimament se succeeixen en els nostres teatres per alimentar les platees amb l’humor de la clàssica família dis funcional, i que entre els nostres comediògrafs també tenen certa ascendència. Vegeu Avui no so pem. Jordi Casanovas –que ja s’havia acostat amb Vilafranca a aquest entorn dramàtic amb més ambi ció en l’anàlisi crítica– aporta una

EDITIONS DE FALLOIS

de l’autor al lector”. Curiosament, aquest editor fas cinatperl’estilmésqueperleshis tòries, reticent a tota especulació, que llegia manuscrits assegut al terra de l’editorial, sobre una cati fa de joncs, va aconseguir els pre mis més importants, amb autors tan diferents entre si com Emma nuel Carrère, Atiq Rahimi, Cami lle Laurens, Marie Darrieussecq, René Belleto, Martin Winckler o Mathieu Lindon. El seu orgull més gran: “demostrar que la meva editorial no té una línia, sinó au tors”. Va ser Lindon precisament (fill d’un altre editor de minories ma joritàries, Jérôme Lindon, el de Minuit) qui va revelar, després de “la mort de Paul” que “els seus au tors hem rebut missatges de con dolença enviats per aficionats a la literatura francesa contemporà nia. Com si tothom es plantegés la mateixa pregunta, que si es for mula pot semblar egoista, però que diu més aviat fins a quin punt Paul OtchakovskyLaurens es fo nia amb les seves vides i les seves obres. I aquesta pregunta era: Què serà de mi?”. Curiosa coincidència amb el to del tuit de Dicker sobre De Fallois.c

C RI T ICA DE TEATR E

Déu escanya, però no… Adossats Autor: Ramon Madaula Director: Jordi Casanovas Intèrprets: Guillem Balart, Jordi

Bosch, Carles Canut, Ramon Madaula, Rosa Renom i Marieta Sánchez Lloc i data: Teatre Romea (18/ XII/2017). JUAN CARLOS OLIVARES

Si convenim que la classe mitjana és l’estament social majoritari en

la nostra societat –tot i que min vant sense indici de prodigi–, el teatre de Ramon Madaula és amb força certesa una dramatúrgia per a la majoria. La classe mitjana és el subjecte i l’objecte de les se ves comèdies dramàtiques. Sub jecte dramàtic i objecte de desig (el seu públic) per ferlo riure amb més mal espasmòdic que emocional amb les seves misèries suburbanes. Podria ser Alan Ayckbourn burxant en la castra dora comoditat de les vides regla des. Adossats podria ser The Nor man Conquest amb quatre dèca

direcció que no interfereix en el caràcter de teatre popular que té Adossats. Envoltat d’un reparti ment de provada eficàcia i reco negudes taules, ha deixat fer, fins i tot participant de la condescen dència de l’autor. Pur ofici. Pre meditada absència de l’empremta del director. Sobretot no interfe rir en la comoditat de l’especta dor; no espatllarli un bon mo ment de festa i entreteniment amb els trucs i recursos de la vella escola; no robarli un riure fàcil; no confondre’l amb unes inter pretacions allunyades del que és reconeixible, com si a Jordi Bosch, Carles Canut, Rosa Renom o a Madaula mateix se’ls sol∙lici tés ser el seu propi clixé per a més felicitat del públic.c

ABC

CULTURA 47

MARTES, 9 DE ENERO DE 2018 abc.es/cultura

«Poliuto» renace en el Liceu de Barcelona ∑ La rara ópera de Donizetti no se programaba en la ciudad desde 1975

proporciones wagnerianas». La cantante, que conoce muy de cerca al Donizetti serio al haber protagonizado su trilogía de reinas Tudor, considera que «Poliuto» es una obra avanzada a su época y que está empapada de cierto carácter espiritual al tratar los orígenes del cristianismo, algo que según ella hoy es necesario: «Tenemos que comenzar a mirar a nuestras propias raíces y ser fieles a nuestras creencias». Gregory Kunde apuntó que esta ópera rara es distinta a otras del compositor italiano sobre todo por la ausencia de dúos de amor y porque las arias son más bien declamadas y están cargadas de dramatismo. El tenor debutó el título en 2010 en Bérgamo, la ciudad natal de Donizetti, y lo considera como una puerta de entrada a la música que vendría más tarde, «precursora del primer Verdi». La valoró incluso más difícil que el temible «Otello» verdiano, ya que el personaje que defiende «es el papel más dramático escrito por Donizetti para tenor». También apuntó que le atrae hacer según qué óperas en versión concierto, y este es un buen ejemplo. «Así el público puede concentrarse únicamente en la música».

P. M-H. BARCELONA

Jessica Pratt, Pavol Breslik y Paolo Bordogna, durante la obra

Ópera

Un clásico «donizettiano» «L’ELISIR D’AMORE»

Música: G. Donizetti. Intérpretes: J. Pratt, P. Breslik, R. De Candia, P. Bordogna, M. Gancedo. Coro y O. S. del Liceu. Dirección: R. Tebar. Dir. de escena: M. Gas. Lugar: Liceu, Barcelona. Fecha: 08-01-18. PABLO MELÉNDEZ-HADDAD

El público salió con una sonrisa dibujada en el rostro del estreno de esta reposición del aplaudido montaje de Mario Gas de «L’elisir d’amore», una de las óperas de Donizetti más programadas en la actualidad. Su frescura y su genialidad lo justifican, más todavía cuando llega en una producción como la del Liceu, llena de buenas ideas. Este clásico teatral, que ahora pudo verse incluso renovado, con nuevos gags y con el aporte particular de los intérpretes, se mostró más actual que nunca, una delicia llena de sabrosos detalles que conquista y encanta. Del reparto brilló con luz propia la soprano angloaustraliana Jessica Pratt, experta en el estilo y de un talento virtuoso, dominando con soltura el fraseo, el ornamento, el control del «fia-

Teatro

Madaula y una familia de Jordis «ADOSSATS»

Autor: Ramon Madaula. Dirección: Jordi Casanovas. Escenografía: Joan Sabaté. Intérpretes: Rosa Renom, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Carles Canut, Marieta Sánchez, Guillem Balart. Teatro Romea. SERGI DORIA

Una casa adosada en el Vallés Occidental con su parcelita de hierba moteada por las cagadas de una perra

A. BOFILL

to» y los sobreagudos: un verdadero lujo como Adina en su debut en el papel. El entrañable Roberto de Candia, de voz poderosa y maleable, se lució como un Dulcamara de muchos quilates en un personaje que domina al máximo. También ofreció una actuación impecable la soprano Mercedes Gancedo como una Giannetta de interesante vocalidad y muy en el papel. La simpatía escénica y el desparpajo de Paolo Bordogna salvó un Belcore con demasiadas notas caladas y nerviosas. Y no emocionó especialmente el voluntarioso Nemorino de Pavol Breslik, a pesar de estar defendiendo un rol que es un bombón para los tenores; un timbre poco brillante y falto de «squillo» y punta lastraron su entrega, por lo demás del todo correcta a nivel escénico. Pero no se le vio cómodo ni proyectó esa empatía inherente a su encantador personaje. El director valenciano Ramón Tebar debutaba en el podio liceísta –ya había dirigido en el Gran Teatre dos recitales y un concierto– con esta ópera tan luminosa cómo difícil, y su trabajo convenció aunque sin llegar a impactar, sobre todo por los desencuentros entre foso y escena en las grandes escenas corales. La Simfònica no tuvo una noche inolvidable, con desajustes no siempre bien resueltos, y el Coro de la casa demostró una vez más el buen momento por el que atraviesa.

malcriada. Clase media catalana con nómina funcionarial conseguida con el carnet en la boca. Ahí tenemos a la Carme (Rosa Renom) empeñada en ser feliz –peti qui peti– reiterando tópicos sobre la primavera y las golondrinas; a la Carme solo le falta el lacito amarillo: es de las que llaman escopinyes a los berberechos de toda la vida. Su marido Jordi (Jordi Bosch) está muy cabreado: aspiraba a ser vicesecretario de Medio Ambiente y se ha quedado en jefe de área de «deyecciones». Verbigracia: el que se ocupa del trasiego de los desechos y purines: «Hi ha molts porcs a Catalunya...», advierte. Su padre, Jordi Gran (Carles Canut), les visita recién operado de la rodilla con Deisy (Marieta Sánchez), la domi-

En paralelo a las funciones de «L’elisir d’amore», el Liceu recupera en versión de concierto y en dos funciones (10 y 13 de enero) otra ópera del mismo autor, «Poliuto», esta de un carácter completamente diferente, seria y con tintes dramáticos que narra el martirio de los primeros cristianos. La obra, que se estrenó en su versión original después de la muerte del compositor y que no se veía en el Gran Teatre desde que la interpretase en 1975 la legendaria cantante turca Leyla Gencer, contará en esta recuperación con la soprano canadiense Sondra Radvanovsky y con el tenor norteamericano Gregory Kunde a la cabeza de un reparto que también incluye a Gabriele Viviani y a los españoles Rubén Amoretti, Josep Fadó y Alejandro del Cerro, junto a la Simfònica y al Coro del Liceu, todos bajo la dirección de Daniele Callegari. Este auténtico acontecimiento fue definido en rueda de prensa por la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, como «un gran descubrimiento, muy potente e interesante» para los liceístas, mostrando a un Donizetti «avanzado a su tiempo» ya que la obra innova en diferentes aspectos dramáticos y musicales. La pareja protagonista ya encandiló a público y crítica en otra obra belcantista, aunque de Bellini, «Norma». Para Sondra Radvanovsky se trata de una obra maestra que no se representa muy a menudo porque requiere un reparto capaz de auténticas proezas vocales, incluyendo a un tenor «de Sondra Radvanovsky

nicana que le cuida. El clan de los Argemí –esa familia de quiero y no puedo– lo completa Joan (Ramon Madaula), artista conceptual que acaba de inaugurar su incomprensible y subvencionada «ferralla» en una rotonda; y Jordi Petit (Guillem Balart), un joven volcado en el cultivo de marihuana. Decía Pla que el mérito de Molière en «El avaro» es que la palabra «avaro» solo aparece una vez; y ahí reside el mérito de «Adossats». Después de «L’electe», y en perfecta conjunción con Jordi Casanovas, Ramon Madaula nos regala un texto en el que no hace falta mencionar nombres ni siglas para saber de quién nos está hablando. Jordi Bosch borda al funcionario humillado; exhibe esa mezcla de co-

micidad y agresividad con la que se mete al público en el bolsillo. La Renom vuelca toda su inquina hacia la nouvinguda dominicana que amenaza con arramblar con los cuartos del abuelo. Canut, el Jordi Gran, se aferra a la cuidadora porque la siente más cercana que sus hijos. Madaula es el artista egocéntrico prisionero de sus laberintos mentales... Una familia de Jordis enfrentada el día de Sant Jordi. «Adossats» se inscribe en un costumbrismo –Madaula conoce y admira a Rusiñol– puesto al día: el territorio de esa sociedad catalana que disimula su mediocridad con una identidad más propensa al ridículo que a las cualidades.

Regió7

DiSSaBtE, 13 DE GEnEr DEL 2018 43

CULTURES

El pianista Roger Illa obrirà dimarts el cicle «Una hora de música al Conservatori»

El manresà engega la sisena edició, que inclourà una desena de concerts

LES FAMÍLIES FELICES NO ES DIUEN LES VERITATS «Adossats» planteja al teatre Romea la incomunicació que es pot generar entre persones properes, a partir d’un text de Ramon Madaula divertit, àcid i, alhora, irreverent

ARXIU/MIREIA ARSO

TEATRE crítica

CONCERTS

El pianista Roger Illa interpretarà obres de Haydn, Mozart i Beethoven REDACCIÓ MANRESA

Un recital de piano a càrrec del manresà Roger Illa, dimarts que ve, engegarà el vuitè Cicle de Concerts de Professors del Conservatori Municipal de Música de Manresa. «Una hora de música al Conservatori» és una proposta nascuda amb una doble intenció: donar a conèixer a la ciutat el treball i el talent del professorat del centre, així com reivindicar l’excel·lent acústica de l’Auditori del Conservatori, on se celebren els concerts. El cicle, plenament consolidat en el calendari cultural de la ciutat, tindrà deu concerts que s’allargaran ﬁns al 27 de maig, amb entrada lliure i gratuïta. A l’estrena amb Roger Illa el públic podrà escoltar obres de Haydn, Mozart i Beethoven. Tots els concerts començaran a les 20 h, excepte el darrer, el dia 27 de maig (19 h).

El cicle ¾ de Música Els concerts d’exalumnes del centre se celebraran a l’Auditori de l’Espai Plana de l’Om, en el marc del cicle ¾ de Música, que organitza conjuntament el Kursaal amb el Conservatori Municipal de Música de Manresa. Per a aquest primer semestre s’han programat tres concerts: Berta Sala Quartet, que interpretarà estàndards de jazz amb música brasilera (diumenge, 25 de febrer. 12.00 h); el duet format per Núria Gorchs, viola, i Montserrat Sala, piano, amb obres de Schumann, Txaikovski, Lamote de Grignon... (diumenge, 18 de març. 12.00 h); i Júlia Real, oboè, i José Antonio Tolosa, piano, amb el programa L’oboè, abans i després (diumenge, 15 d’abril.12.00 h). Els concerts del cicle ¾ de Música tenen un preu de 6 euros.

Roger Illa. Piano. Mozart, Haydn i Beethoven. 16 de gener. Pep Pérez. Piano. Schumann, Granados i Chopin. 22 de gener. Inèdits sons. Kiko Palacios, trombó; Joan B. Domènech, tuba; i Anna Costa, violoncel. 1 de febrer. Guillamí Piano Trio . Pep Pérez, piano; Alfred Cots, violí; i Mariona Tuset, violoncel. Rakhmàninov, Xostakóvitx i Ravel. 22 de febrer. Katia Michel, piano; i Peter Schmidt, violoncel. Piano i violoncel. Martinu, Janacek... 27 de febrer. Jazz 4 laughs . Joan Pau Chaves, piano i teclats; Jordi González, piano i teclats; Jordi Blanes, baix; i Lluís Ribalta, bateria. 6 de març. Octet de vent del CMMM . Ferran Torrens i Àlex Fernández, oboè; Francesc Navarro i Andreu Casals, clarinet; Ramon Aragall i Laura Casas, fagot; i Enric Martínez i Arnau Plaja, trompa. Mozart. 14 de març. El Coral al llarg de la història. Concert didàctic amb professors i alumnes. Coordinació: Benjamí Santacana. 22 de març. Els inicis del trio amb piano. Àlex Ramírez, piano; Maria Roca, violí; i Amat Santacana, violoncel. Boccherini, Haydn i Beethoven. 25 d’abril. Cor Lerània. Direcció: Jordi Noguera. «Cants i Cançons de Brahms, Britten i Debussy». 27 de maig.

Aaron Sorkin, guionista d’«El Ala Oeste de la Casa Blanca», debuta en la direcció amb el retrat d’una dona que triomfa en un món d’homes. Jessica Chastain fa una composició abassegadora

CRÍTICA cinEMa Jordi Bordas MOLLY’S GAME Estats Units, 2018. Suspens, drama. 140 minuts. Direcció: aaron Sorkin. Guió: aaron Sorkin, basat en les memòries de Molly Blooom. Intèrprets: Jessica chastain (Molly Bloom), idris Elba (charlie Jaffey), Kevin costner (Larry Bloom), Michael cera (jugador X), Samantha isler (Molly als 13 anys). Pantalles: Bages centre (Manresa) i Yelmo (abrera).

ADOSSATS Direcció: Jordi casanovas. Autor: ramon Madaula. Intèrprets: rosa renom, Jordi Bosch, ramon Madaula, Marieta Sánchez, carles canut i Guillem Balart. Teatre Romea. c. Hospital, 51. Barcelona. Fins al 18 de març. De dimarts a divendres, 20.30 h; dissabte, 18 i 20.30 h; diumenge, 18.30 h. Entrades: de 17 a 28 euros. consulta de descomptes a la pàgina web www.teatreromea.cat. Durada: 1. 25 h.

i ha un tipus arquitectònic i residencial que conté en si mateix una profunda ironia: són les dites cases adossades, molt arquetípiques de les classes mitjanes benestants i d’aquelles que van fer de la hipoteca el seu particular mode de vida. Unes al costat de les altres, s’alcen tant a les ciutats com en urbanitzacions. Però si adossat és un participi que denota extrema proximitat, en el si d’aquests habitatges sovint hi ha més incomunicació i distància que no pas cap altra cosa.

DAVID RUANO

D’esquerra a dreta, Sánchez, Renom, Bosch i Madaula

THRILLER AMB REREFONS SOCIAL olly’s Game constitueix el debut darrere la càmera d’Aaron Sorkin, un dels guionistes nord-americans més reputats i consistents de les últimes tres dècades. Un creador que sobresortí amb l’excel·lent La red social, de David Fincher, i amb sèries televisives tan prestigioses com El Ala Oeste de la Casa Blanca o The Newsroom. La seva impactant opera prima es basa en el relat autobiogràﬁc de Molly Bloom i reconstrueix una història recent, del segle XXI. La protagonista munta, després de deixar l’esport professional (fou una esquiadora olímpica), un negoci il·legal i extremadament lu-

Toni Mata i Riu

Això és el que ens vol explicar el polifacètic Ramon Madula en la seva darrera creació dramatúrgica, un comèdia àcida que conté les dosis necessàries d’hilaritat i mala bava per connectar el públic a un escenari tan conegut i proper com una diada de Sant Jordi en una casa plena de Jordis. No hi ha res que pugui espatllar la jornada, però si en alguna cosa som experts els humans és en la imprevisibilitat dels nostres errors. La visita del germà del marit i del pare d’ambdós per celebrar el sant es revelarà una trampa perquè el joc de la sinceritat sempre és perillós. Si alguna cosa caracteritza les famílies és l’allau de mentides i mitges veritats necessàries per mantenir l’ordre. Quan aquest principi es posa a prova, s’activa, irremeiablement, una bomba de rellotgeria. L’obra transita pels canals de la comèdia irreverent. Personatges aparentment anodins desperten el seu cantó fosc i protagonitzen situacions tan inesperades com la resolució ﬁnal d’una comèdia divertida i inquietant. Perquè, sota la pell de cadascú de nosaltres, hi batega una autèntica arma de destrucció massiva.

cratiu: l’organització de partides de pòquer per als jugadors més selectes. Estrelles de Hollywood, membres de la màﬁa i executius de Wall Street són alguns dels seus clients. Però és denunciada per la CIA i sotmesa a un judici. Sorkin sempre s’ha caracteritzat com a retratista agut i minuciós d’universos tancats. A Molly’s Game excel·leixen novament uns personat-

ges amb una ostensible incontinència verbal. Uns diàlegs elèctrics i endimoniats basteixen un thriller vertiginós, amb un intencionat rerefons social, en què sobresurt l’anàlisi de la seva antiheroïna, una dona jove que aconsegueix

triomfar en un món dominat pels homes. Jessica Chastain (una de les intèrprets més camaleòniques i completes del panorama actual) ens captiva amb una composició abassegadora que ens permet oblidar parcialment els punts febles d’una crònica declaradament feminista, en què el guió (potser massa idealista, a l’hora de descriure la protagonista) supera àmpliament una posada en escena massa rígida. Un debut irregular (l’ombra de Scorsese és gegantina i es percep nítidament en massa moments) però atractiu.