Crítiques de "L'ànec salvatge" (2017)

| Cultura i Espectacles | 33

EL PUNT AVUI DIUMENGE, 5 DE MARÇ DEL 2017

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Crònicalletres

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Un autor ‘terminal i inaugural’ Gaziel es fregaria les mans si pogués veure que, gairebé un segle més tard, s’ha complert Valèria un dels seus somnis: que a Gaillard Catalunya es Barcelona creés una societat que, a semblança de la francesa i l’holandesa, aplegués els lectors de Marcel Proust. Això avui ja és una realitat i, lluny del que es pugui pensar, l’obra de l’escriptor francès no ha deixat de generar, en aquest principi del segle XXI, interès. La prova: l’expectativa que va despertar dimecres passat a Barcelona la presentació del volum que recull les ponències del primer col·loqui internacional Proust a Catalunya, Lectors, crítics, traductors i detractors de la ‘Recherche’, organitzat per la Càtedra Josep Pla de literatura i periodisme el juny passat a la Universitat de Girona.

“Proust és l’autor que he llegit més vegades al marge de la Divina Comèdia”, confessava d’entrada Pere Gimferrer en la seva intervenció. Segons el poeta, dietarista i escriptor, Proust suposa un moment terminal i alhora inaugural de la prosa francesa i la prosa en general. En aquest sentit, el va comparar amb Picasso en el terreny de l’art pictòric: “Els dos fan de síntesi i de superació”.

Gimferrer ho té clar, “Proust no ha perdut actualitat”, malgrat que la seva recepció va ser “tardana” i “fragmentària”, tant en català com en castellà. Per aquest motiu, durant dècades ha tingut influència en els autors que llegien el francès, com per exemple Llorenç Vilallonga.

“Què hem après? Una determinada de veure el món”, refle———————————————————

Els presentadors del volum ‘Proust a Catalunya’, Amadeu Cuito, Xavier Pla i Pere Gimferrer, dimecres passat a La Central de Barcelona ■ QUIM PUIG

xionava Gimferrer. L’autor considera que A la recerca del temps perdut és una obra “poètica i introspectiva” que presenta tot de personatges que esdevenen tots homosexuals o bisexuals, mal-

Gimferrer compara Proust amb Picasso: “Els dos fan de síntesi i de superació”

grat que, d’entrada, no són presentats així. “No desperta, tanmateix, cap hostilitat en el lector.” Al final del cicle, integrat per set llibres, es presenta “una desfilada de fantasmes: tots els personatges han fingit ser el que no són”.

Xavier Pla, curador de l’obra i director de la Càtedra Pla, va posar l’accent en la necessitat de posar en diàleg la cultura catalana amb els grans noms de la literatura universal, com ara Proust.

“Potser aquest volum no és una estructura d’estat, com diu el periodista Joan Safont, però sí que és un gest polític posar en relació la figura d’un escriptor universal amb una petita cultura perifèrica que a priori podria semblar no

tenir cap relació.” I hi va afegir: “La literatura catalana necessita interlocutors internacionals amb què mesurar-se per no quedar limitada a l’àmbit local.”

Fent referència als “detractors” del subtítol, Pla va explicar que, en el debat que va enfrontar Proust al crític Sainte-Beuve, a Catalunya sembla haver-se imposat la visió “positivista i historicista” de la literatura que defensava Sainte-Beuve.

Respecte al volum, va dir: “Suposa una radiografia, sobretot d’entreguerres, i s’estudien personalitats com Josep Pla, Gaziel –el primer proustià–, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Miquel Àngel Riera, el mateix Pere Gimferrer o Salvador Dalí.”

“Aquesta publicació ajudarà a divulgar l’obra de Proust”, va apuntar Amadeu Cuito, president de l’Associació Catalana d’Amics de Marcel Proust (Scamp). De fet, el volum, que va sortir el novembre passat amb Arcàdia, ja va per la segona edició. Cuito va parlar de la sorpresa que va causar la “prosa innovadora” de Proust entre els seus contemporanis. Amb tot, els grans crítics ja van clissar la genialitat de l’escriptor, i a casa nostra el va defensar sobretot Gaziel, que va protagonitzar una polèmica amb Eugeni d’Ors. “Actualment ha renascut l’interès per Proust, tal com deixen palès les dues traduccions simultànies en marxa de la Recherche.” ■

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Críticateatre

Jordi Bordes

——————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————

Preciós quadre de bèsties, salvatges i ferides L’ànec salvatge Autor: Henrik Ibsen Director: Julio Manrique Dijous, 2 de març (fins al 9 d’abril), al Lliure de Montjuïc

J

ulio Manrique debuta amb un Ibsen desconegut i és capaç de captivar a tothom. Perquè a l’agilitat argumental i escènica d’El curiós incident

del gos a mitjanit, ara li suma una densitat complexa en una peça de més de 130 anys. Revela també tenir molt bona mà amb textos de tall clàssic (una dramatúrgia a mida de Cristina Genebat i Marc Artigau que esporga i dona aire).

La trama s’acaba en la primera part; en la segona, esclata la densitat.

Amb la fragilitat del paper de la filla (volàtil Elena Tarrats), contrasta un univers d’adults aparentment infantils: l’embriac crònic d’en Molvik (Jordi Llovet l’interpreta divertidament patètic) o els fantasiosos Hialmar, el protagonista (Ivan Benet mostra un personatge incapaç d’adaptar-se a la veritat) i

el pare (incapaç d’adaptarse a la societat, Lluís Marco); o turmentats: la mare pragmàtica i afectuosa (consistent Laura Conejero) o Gregor (sempre tot un Jeckyll, Pablo Derqui).

També hi ha els personatges que naveguen per sobre del mal, amb més o menys consciència: Andreu Benito és un Werle

que no sap apropar-se al fill; Miranda Gas, una Soerby aprofitada primer i honesta finalment, i un doctor Relling (Jordi Bosch) que hauria de ser el déu benèvol.

Al peus d’aquesta tempesta, el soterrani. Però no és fosc com el de Benet i Jornet on hi ha un pecat amagat, sinó que és una

veritable Arcàdia en petit. I l’ànec salvatge és la gran peça preuada, la raresa.

Cadascú mostra en alguna part de l’obra una perdigonada en la seva ànima.

Tots són ànecs salvatges que es troben fora de lloc, que busquen on refugiarse d’aquest fred que refreda el moll de l’os que és la soledat i l’engany. ■

54

DIUMENGE, 5 DE MARÇ DEL 2017

cultura

ara

EXPOSICIÓ

TEATRE

Vermeer, el silenciós poder de la pintura que satura el Louvre La mostra del mestre holandès i els seus coetanis desborda el museu 01

CRISTINA RIVAS PARÍS

Elena Tarrats i Ivan Benet interpreten pare i filla d’una família aparentment feliç. R. RIBAS

La veritat us farà desgraciats Crítica SANTI FONDEVILA BARCELONA

‘L’ànec salvatge’ TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC 2 DE MARÇ

ànec salvatge és una obra de Henrik Ibsen posterior a L’enemic del poble, però aquesta segona ha tingut molta més repercussió que el títol que acaba d’estrenar-se al Lliure, fins ara pràcticament inèdit als nostres escenaris. I això que entre l’una i l’altra hi ha certes concomitàncies: si el doctor Stockmann de L’enemic del poble es víctima per defensar la veritat, a L’ànec salvatge la veritat destruirà una família fins aleshores feliç.

El Gregor torna a casa per a la nova boda del seu pare, el Werle. A la cerimònia es troba el seu amic d’infantesa, el Hialmar, feliçment casat amb l’exsecretària del Werle i amb una adorable filla. Però el Gregor, que odia el seu progenitor, coneix un secret que el Hialmar ignora i decideix iniciar una croada perquè la veritat surti a la llum al marge de les conseqüències que comporti.

Henrik Ibsen planteja, doncs, el dilema entre la felicitat basada en la ignorància i la crisi que es deriva de conèixer la veritat i, d’acord amb el final, conclou que la veritat no només no ens farà lliures, com sostenia Jesús, sinó que ens farà desgraciats. El rovell de l’ou de la funció és la confrontació, a l’últim acte, entre el fanatisme del Gregor i el pragmatisme cínic del doctor Relling (Jordi Bosch), però per arribarhi hi ha ben bé noranta minuts, que es fan llargs, i encara més per a una escenografia que obliga a fer molts desplaçaments.

Això no impedeix que Julio Manrique mantingui el pols de la funció amb bon ritme. Hi ha aportacions notables, com l’oculta naturalesa del subsol, i altres de més qüestionables, com l’inexplicable protagonisme del pianista al mig de l’escenari. La direcció d’actors és impecable. Sobresurt Elena Tarrats com a Hedvideg, el metafòric ànec sacrificat. Tarrats és d’una sinceritat i credibilitat absolutes i es fa seva la funció. En el Gregor de Pablo Derqui hi predomina la foscor de la rancúnia per sobre del suposat idealisme que l’empeny. Ivan Benet il·lustra bé la seva condició de víctima i Andreu Benito és un secundari de luxe.e

L’

Per tenir el privilegi d’admirar la cèlebre La lletera de ben a la vora cal esperar pacientment el torn. El mateix passa amb la resta d’obres mítiques de Vermeer, una dotzena de les 37 que el mestre va produir i que el Louvre exposa des de la setmana passada. Descobrir o redescobrir Johannes Vermeer (1632-1675) i deixar-se seduir pel seu estil i el dels seus contemporanis és possible després d’anys de treball i col·laboració entre el Louvre, la National Gallery d’Irlanda i la National Gallery of Art de Washington. Per accedir-hi, cal reservar franja horària per al mateix dia de la visita, per internet o al mateix museu. I fins i tot amb la reserva, les esperes són llargues i el gran pintor de la solitud i la calma no es pot veure d’altra manera que no sigui envoltat d’admiradors impacients, a cops de colze. Només el primer dia 9.400 persones visitaven la mostra. Les queixes per les llargues esperes han empès la direcció a prometre canvis en l’organització de l’entrada a partir de demà.

La mostra busca relacionar Vermeer amb la seva època i, sobretot, amb la resta d’artistes del moment, per presentar-lo com un pintor connectat al seu temps i acabar amb el mite del virtuós isolat. És per això que altres artistes remarcables del Segle d’Or holandès, com Pieter de Hooch, Gerard Dou, Gerard ter Borch, Jan Steen i Gabriel Metsu, són presents en aquest viatge a l’època més esplendorosa dels Països Baixos. “Tots estan especialitzats en escenes elegants i refinades de la vida quotidiana de la burgesia benestant. Comparteixen temàtica, estil i composició. Sovint –apunta Blaise Ducos, comissari de l’exposició– tenim la impressió que un tira els daus i els altres el segueixen, com en una mena de joc de rivalitats, filiacions i inspiracions mútues”.

Vermeer i tota la resta

És precisament la presència dels seus contemporanis el que posa en relleu el geni de l’Esfinx de Delft. En un recorregut d’excepció, les teles que atrapen a l’instant són aquelles en què la banalitat temàtica de la pintura de gènere es converteix en singularitat: és, sens dubte, el pinzell de Vermeer. L’escena que el mestre pinta és sempre tan real com inabastable i misteriosa. L’espectador –i malgrat l’afluència– té la sensació d’entrar en la vida íntima que l’escena representa, si bé el secret sempre quedarà a dins del quadre. Allà on la resta d’autors treballen per glorificar moments

01. La lletera, de Johannes Vermeer de Delft. RIJKSMUSEUM 02. La cuinera holandesa, de Gerard Dou. MUSEU DEL LOUVRE

de la vida quotidiana de la societat més urbanitzada d’Europa, Vermeer sembla que vulgui capturar el silenci i fins i tot el pensament.

La primera trobada del recorregut amb Vermeer a través de Dona a la balança, penjada al costat de La pesadora d’or, de Pieter de Hooch, avança el joc de l’exposició: els comissaris han associat temàtiques i autors. Per comparació, de seguida es capta que Vermeer és l’avantatjat.

En una societat tan avançada com la dels Països Baixos de l’època no és

estrany que la temàtica de l’escriptura de cartes fos recurrent: molta gent sabia llegir i escriure i el correu era el sistema postal més avançat del món.

L’exposició s’endinsa en el món suggerent de la correspondència amorosa de l’època. Vermeer i els seus contemporanis s’aboquen al repte de pintar l’escriptura, que és el mateix que pintar la concentració, el temps i el silenci. De nou, sorprèn com elements molt similars –un gos, una cadira entapissada, una carta– sembla que saltin de quadre en quadre: similituds que no s’expliquen més 02 que per una bona xarxa de relacions entre els pintors costumistes de l’època. De nou, Vermeer destaca per la seva manera d’envoltar els objectes i els éssers d’una llum melancòlica que gairebé els esborra al mateix temps que els atribueix una força inquietant.

Els coetanis de Vermeer s’hi apliquen, observen, reprodueixen, perfeccionen.

Ell, en canvi, sembla interessat a segrestar l’ànima i l’instant dels seus personatges.

Així ho fa amb obres com La puntaire i La lletera. Els personatges no ens miren directament, no podem identificar-ne els trets i, no obstant, ens atrapen i queden sublimats per capes i capes de pintura d’una de les mans més admirades de la història de l’art.e

52

espectacles / cultura

DILLUNS 6 DE MARÇ DEL 2017

ROS RIBAS

Un ‘ibsen’ de luxe al Lliure CRÒNICA Julio Manrique i el seu gran equip

volen molt amunt amb ‘L’ànec salvatge’ JOSÉ CARLOS SORRIBES BARCELONA

q

uin luxe. El de la versió que ha fet Julio Manique amb un extraordinari equip, en totes les seves àrees, de L’ànec salvatge, obra de Henrik Ibsen, un dels referents de la dramatúrgia moderna, estrenada el 1885. Perquè només amb la primera escena del muntatge, l’espectador de la sala gran del Teatre Lliure ja pot sentir-se recompensat per haver pagat l’entrada.

En aquesta primera entrega, al llarg i ample de la gran caixa escènica de la Fabià Puigserver, Manrique ja converteix aquest drama psicològic en un festival. Magnètic, elegant, aclaparador, atmosfèric, hi ha ressons del millor teatre europeu que hem vist els últims anys (per exemple, l’amplitud escenogràfica d’Ivo van Hove, estrella dels últims Grec), com n’hi havia de la companyia britànica Complicité en l’aclamat El curiós incident del gos a mitjanit. Aprendre, inspirar-se, seguir la pauta que marquen els grans sempre és una via plausible. I si es fa com aquí, el bravo és obligat.

Perquè Manrique ha aixecat de forma magistral una peça d’Ibsen molt poc coneguda i representada.

Un obra de transició entre el teatre

realista i el simbolista del dramaturg noruec. D’amargura que fereix i en què dibuixa com l’idealisme pot portar a la catàstrofe. Aquesta recerca de la veritat tindrà efectes tràgics, i L’ànec salvatge ve a ser com el capgirament del mitjó d’Un enemic del poble, amb un altre individu (el doctor Stockmann llavors, Gregor Werle ara) enfrontat a una comunitat corrupta.

Ibsen canvia en aquest text de carril i alerta dels riscos de la «febre de justícia» o de revelar assumptes tèrbols de família. «No hi ha llibertat en el secret i la mentida», sentencia l’idealista Gregor (Pablo Derqui), embarcat en una croada en què, a més a més, intenta expiar els seus propis dimonis interiors: una malsana relació amb el pare i la pèrdua de la mare.

Tot el cabal subterrani que desembocarà en la tragèdia ja es deixa entreveure en l’arrencada genial, en què Gregor assisteix al casament del seu pare, Werle (Andreu Benito), amb una jove sense escrúpols, Soerby (Miranda Gas).

Allà, en una festa que viu sense entusiasme, es retrobarà amb un vell amic, Hialmar (Ivan Benet). Aquest li explica la seva modesta vida, al costat de la seva dona Gina (Laura ConeARRENCADA GENIAL /

33 Pablo Derqui, Laura Conejero, Elena Tarrats i Ivan Benet, en una escena de ‘L’ànec salvatge’.

El muntatge atrapa amb una magnètica posada en escena sobre com l’idealisme condueix a la catàstrofe

jero) i la seva filla Hedvige (Elena Tarrats). Són pobres, però feliços. Gregor, no obstant, descobreix que la felicitat amaga un secret del passat que no pot quedar sense descobrir.

Una obsessió tan malaltissa com perillosa.

DERQUI I BENITO / Manrique porta amb

mà mestra una trama amarga en un entorn que no convé remoure pel risc que tot salti pels aires. La peça agafa vol amb els excepcionals Derqui i Benito en uns mà a mà que tallen la respiració. La música del piano de Carles Pedragosa crea l’atmosfera precisa, com les cançons que interpreten el mateix Pedragosa, Miranda Gas o la meravellosa Elena

NOVETAT EDITORIAL

Ferrara, més enllà de la boira 3La mediàtica Daria Bignardi localitza ‘El amor que te mereces’ a la ciutat italiana

ELISENDA PONS

ELENA HEVIA BARCELONA

Daria Bignardi necessita presentació, tot i que la seva novel·la El amor que te mereces (Duomo) s’hagi instal· lat ràpidament a les llistes locals dels més venuts. A Itàlia, no obstant, saben molt bé qui és. Una de les periodistes televisives més populars, directora del canal RAI-3 i entrevistadora de primers ministres, que als 40 anys va decidir complir el vell desig de ser escriptora.

Ser mediàtica la va ajudar a arribar a un públic ampli, però, per la llei del pèndol, va provocar una certa desconfiança de la crítica. Massa famosa. «Jo mateixa no acostumo a llegir els llibres de les cares mediàtiques», explica a Barcelona. El seu reconeixement va venir de part de Goffredo Fofi, una vaca sagrada de la cultura italiana, gens donat a regalar alabances, que enfront dels es-

cèptics va anunciar que havia nascut una escriptora. «I això va ser com si m’haguessin eliminat la lletra escarlata de la televisió».

La novel·la que va produir aquell comentari va ser Non vi lascierò orfani, la primera, autobiogràfica, dedicada a la mare de l’autora. Des d’aleshores ha complert vuit anys i cinc novel·les.

La penúltima, que arriba ara, explica un tema recurrent, les històries familiars, els dolors acarnissats. El drama d’una dona, Alma, que en la seva joventut va perdre el seu germà arrossegat pel tsunami de la droga dels anys 80 i que ara s’enfronta a la història de la seva filla, Antonia, embarassada i que intenta aportar llum a aquell període misteriós.

«La novel·la gira al voltant de la idea que una família pot ser destruïda de sobte, que n’hi ha prou amb un sol error perquè el castell de cartes s’ensorri. No passa sempre, però

Tarrats, una adolescent que enlluerna des que apareix en escena i roba l’escena a qualsevol. Lluís Marco –com l’entranyable perdedor Ekdal–, un gran Jordi Bosch –el doctor Relling, que aplica la «mentida vital» com a antídot per no afrontar la veritat– i el polivalent Jordi Llovet completen un magnífic elenc.

Posats a veure-hi alguna pega, potser Manrique porta la segona part a un terreny massa volcànic, més propi d’un entorn mediterrani que nòrdic, en què la desesperació d’Ivan Benet es desboca en excés. Res que taqui, no obstant, un muntatge d’obligada visió i convertit ja en un dels imperdibles d’aquesta temporada. H aquesta és una idea que terroritza Antonia», explica Bignardi. També, admet, és un temor que l’ha tenallat sempre: «Potser perquè la meva mare, que era un gran personatge, ansiosa, obsessiva, simpàtica i apassionada, em va transmetre una gran inseguretat, la que ella mateixa sentia pels seus fills».

I tot seguit cita el gran poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade: «Enmig del camí hi havia una pedra...», una frase que ofereix la idea que pots moure un obstacle, envoltar-lo o topar-hi de morros.

La història té una altra protagonista, Ferrara, la ciutat natal de Bignardi, que ara viu a Bolonya. «És una ciutat estranya, amb poc trànsit i en què gairebé tothom es desplaça silenciosament en bicicleta a través de la boira. Està allunyada de la Via Emilia, que era la ruta del comerç, i això l’ha fet una mica fantasmal».

No en va, aquí va néixer també Antonioni, que va fer de la incomunicació el seu segell. I és que la dificultat entre pares i fills de parlar dels assumptes importants és un dels grans temes d’aquesta novel·la.

Que aquest silenci ressoni a Ferrara no és gens casual. H L’ALTRA PROTAGONISTA /

33 Daria Bignardi, en la presentació de la seva novel·la a Barcelona.

24 LA VANGUARDIA

OPI NIÓ

Jordi Amat

Balanç provisional

S

i ens ho mirem amb una certa perspectiva, hauríem de con­ venir que les operacions més reeixides del catalanisme po­ líticdurantlesdarreresdècadeshanes­ tat tres: el restabliment de l’autogovern amb el retorn de Tarradellas fruit de la força acumulada pel moviment al si de l’antifranquisme,lasòlidainstituciona­ lització durant els anys del nacionalis­ me pujolista a la presidència de la Ge­ neralitat, i la transformació de Barcelo­ na en ciutat de prestigi mundial gràcies a les intervencions i els projectes en­ capçalats per alcaldes socialistes du­ rant les dues últimes dècades del se­ gle XX. Naturalment són operacions amb clarobscurs, amb errors i limita­ cions, que en part responen a la lògica d’interessos personals i sectorials, però sembla difícil no fer una valoració glo­ balment positiva de totes tres.

Tot i que encara no es pugui afirmar de manera concloent, podríem conve­ nirtambéquelesduesoperacionsd’en­ vergadura que durant els darrers lus­ tres s’ha proposat el catalanisme han fracassat: la reforma de l’Estatut i el procés sobiranista. El seu fracàs és la seva esterilitat en termes de poder polí­ tic. La primera operació, encadenant improvisacions, enlloc d’afermar la so­ lidesa de l’autogovern, va obrir un se­ guitdeviesd’aiguaperllimar­lo.Laque se’n va derivar, a banda de fer implo­ sionar un sistema de partits prou cohe­ sionat, està provocant una severa de­ gradació institucional. S’explicita la voluntat de no complir les lleis que també són el marc de la nostra convi­ vència, se’n redacten de fonamentals amb confessada nocturnitat per tal d’evitar la impugnació però també el diàleg intern, i es pretén colar una mo­ dificació al reglament del Parlament per prosseguir amb un procés que hau­ ria d’haver quedat en suspens després de la dolça derrota del plebiscit a les darreres eleccions.

Arribats en aquest punt, encarats ambl’agreujamentdelcol∙lapse,l’única escapatòria és el referèndum. Abans que no apostem l’última carta, potser valdria la pena determinar quin podria ser el preu de la derrota, si el volem assumir i si tenim una estratègia com­ plementària. Aleshores sí, a tot o res, perquè ja no ve d’una fanfarronada més.c

D

ijous es va estrenar L’ànec sal­ vatge d’Ibsen al teatre Lliure de Montjuïc. L’adaptació sig­ nada per Marc Artigau, Cristi­ na Genebat i Julio Manrique és excel∙lent i situa el conflicte en primer pla. El mun­ tatge escampa per la sala Fabià Puigser­ ver una dolça atemporalitat que transfor­ ma actors i espectadors en coetanis a la deriva per un mar de calendaris sense da­ ta fixa. El dilema que activa el drama neix de la voluntat exacerbada que mou en Gregor (Pablo Derqui) a revelar al seu vell amic Hialmar (Ivan Benet) tota la ve­ ritat sobre el passat de la seva dona, Gina (Laura Conejero). Unes revelacions que destruiran el clima de felicitat familiar que fins llavors planava sobre el seu hu­ mil domicili. De fet, abans de la trucu­ lenta traca final, una conversa entre l’ide­ alista torturat que és en Gregor i un amic de la família que voreja el cinisme, el doc­ tor Relling (Jordi Bosch), verbalitza el

DIMARTS, 7 MARÇ 2017

Fernando Ónega PUNT DE VISTA

L

Miquel Roca Junyent

Guerra i pau

a notícia ha passat gairebé des­ cies. I si es vol que no ens acabin ofegant, apercebudai,encanvi,hauriade caldrà actuar sobre les bases dels conflic­ provocar, com a mínim, una re­ tes. Hi ha neutralitats cíniques i interven­ flexió seriosa. Suècia acaba de cionismes abusius; però, sigui com sigui, reintroduir a casa seva l’obligatorietat del tenim massa a prop la guerra com per servei militar. La mesura es justifica per creurequeésunfenomenquenotéaveu­ lesactitudsagressives–esdiu–delseupo­ re amb nosaltres o que, en tot cas, no ens derós veí, Rússia. Un país pacifista per ex­ afecta. Simplement, ridícul. cel∙lència –Suècia–, protagonista de totes En aquest sentit, els populismes, co­ les iniciatives de pau al mon, decideix re­ mençant pel de Trump, són molt perillo­ forçar la seva militarització perquè, en sos. La demagògia verbal al principi no­ una paraula, té por. O potser perquè no en méssónparaules;però,apocapoc,elver­ voltenir;perquèvolestarapuntdedefen­ balisme deixa pas a d’altres maneres més sar­se eficaçment si en tingués necessitat. perilloses de confrontacions. Les situa­ La decisió té transcendència. Sobretot cions s’escalfen, les actituds es descon­ perquè el clima del món apunta cap a un trolen i es genera un clima de violència reforçament dels escenaris amb guerra, i que sempre acaba malament. I quan es diu sempre, vol dir sem­ un increment notable de les despeses en defensa. pre. Certament, no cal Trump no només ho fa als deixar­se arrossegar per EUA, sinó que exigeix temors no fonamentats. dels seus socis al món que Però tampoc cal abando­ facin el mateix. Comen­ nar­se irresponsable­ çant per l’OTAN, a la qual ment en la contemplació ha advertit que la seva fi­ passiva d’un enrariment. delitat al projecte atlan­ Cal reaccionar i no dei­ tista passa perquè els al­ xar­ho per l’endemà! tresmembresdel’Aliança La pau és un valor que dediquin més diners a la no es defensa, ni només defensa; a la de cadascun ni principalment, amb d’ellsialadel’OTANenel els tancs. Afortunada­ ment per a la humanitat, seu conjunt.

Sigui com sigui, Les dades son preocu­ la tolerància, el respecte, tenim massa pants. Tots els països el dialogar i comprendre europeus s’han compro­ l’adversari, l’acceptació a prop la guerra mès a incrementar les de la voluntat popular com per creure dotacions pressupostà­ conformada des de la lli­ ries destinades a Defensa. que és un fenomen bertat, són valors que Així, Europa, quan enca­ millor la pau que no té a veure preserven ra cueja la crisi econòmi­ que els propis tancs. Pe­ ca i els seus impactes so­ rò, la diferència més sen­ amb nosaltres cials, haurà de recuperar està en què mentre o que, en tot cas, sible aquell vell dilema de “o els tancs només els po­ més canyons o més man­ den conduir els especia­ no ens afecta listes, aquells valors tots tega”. En un moment difí­ cil i complex com el que els podem defensar i s’està vivint a tot Europa, aplicar; i tots tenim res­ comporta un risc greu limitar per més ponsabilitat de no fer­ho. La impressió temps la despesa social. Això generaria que les guerres comencen un dia en con­ més inestabilitat, més desigualtat i més cret és ben falsa; sempre comencen molt tensió social. Tot plegat un adob extraor­ abans del que després dirà la història. I dinari per als populismes de tot signe que sempre per intolerància; sempre per fer avui amenacen el panorama electoral de de l’adversari un enemic; sempre per tots els països del nostre entorn. l’ambició totalitària d’imposar el credo Certament, les guerres ja no tenen com propi a tota una col∙lectivitat. escenari el territori de la Unió Europea.

La pau no és fàcil; però la guerra mata i Però en notem i en patim les conseqüèn­ la pau ens ajuda a viure.

EL RUM­RUM Màrius Serra

Contumèlia d’Ibsen

Aquesta modalitat de concepte moral defineix el motor dramàtic de ‘L’ànec salvatge’ d’Ibsen al Teatre Lliure

dilema amb precisió escolàstica. L’idea­ lista posa la veritat per damunt de tot, independentment de les conseqüències, i el pragmàtic defensa la utilitat de la mentida pietosa. Aquest dilema, tan vi­ gent ara com quan Ibsen el va concebre fa segle i mig, remet a un concepte moral denominat contumèlia. Els diccionaris generals es limiten a definir­la com una injúria expressada a la cara (al DIEC hi llegim: “Injúria afrontosa, de fet o de pa­ raula”), però els escolàstics hi van apro­ fundir una mica més.

La teologia catòlica considerava que també es podia aplicar el nom de contu­ mèlia a la injusta violació del dret a l’ho­ nor d’algú, per exemple revelant­ne con­ ductes inadequades, per més veritables que fossin. En un compendi teològic del segle XVIII llegim: “Si se li tira en cara defectes de culpa, com que és un lladre o un adúlter, és contumèlia; si els defectes fossin naturals, com ser sord o cec, és con­

Ves a saber

V

a dir el Consell de Garanties Estatutàries: la jurispru­ dència constitucional no dona competències a la Ge­ neralitat per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya; per tant, tampoc no pot autoritzar que es destinin diners públics per a una com­ petència que no té. I respon el senyor Puigdemont: els diners reservats per al referèndum estan perfectament ava­ lats, el referèndum es convocarà. Vet aquí una mostra magistral de com es pot capgirar el dictamen d’un òrgan consultiu: aquest òrgan diu una cosa i el governant en diu la contrària, que acostuma a ser la que més li convé. És unafórmulaunamicagrollera,finsitot molt grollera, però funciona. A l’espec­ tador sempre li quedarà el dubte: pot­ ser el president Puigdemont té un altre menad’aval,superioraldelconsell,ves a saber.

A ningú no li passa pel cap pensar que el president menteix, tergiversa o manipula. Com pot mentir o manipu­ lar tot un president, i menys en una qüestió tan transcendental? Això ho pot fer el president del Govern d’Espa­ nya, quina tropa, però mai el de la Ge­ neralitat. Els qui manipulem som els periodistes, que seleccionem els titu­ lars més escandalosos, encara que no recullin tota la veritat, i traiem frases decontext.SegurquesiPuigdemontva veure un aval on tots els altres, comen­ çant per aquest diari, hem vist un “re­ vés jurídic”, és perquè algun informa­ dorvaocultaralgunadadadelacontra­ dicció consell­president. Ves a saber.

I sobre la sembra i l’ombra del dubte es va fent la política en aquest temps de la postveritat. La manipulació i el dub­ te són les noves arts d’actuació política.

Les estadístiques no oficials parlen d’augment de la desigualtat social i el Govern diu que no hem estat mai tan iguals. Ciutadans denuncia corrup­ cions al PP i el PP l’acusa de ser ostatge de Podem. Marine Le Pen és investi­ gada per un frau i ella diu que és una trampa electoral. Donald Trump mun­ ta el gran sidral revelant que Obama va manar espiar els telèfons de les seves oficines. I Puigdemont, més modesta­ ment, veu avalats el referèndum i els seus comptes. Segur que cap menteix, ni tergiversa, ni manipula. O sí. Ves a saber.c

vivio; si fossin d’indigència, és imprope­ ri”. En certa mesura, la contumèlia seria l’antònim de la mentida pietosa. En aquest últim cas faltem a la veritat per no ferir l’interlocutor i en el primer ens ra­ begem en l’exposició de la veritat de ma­ nera potser innecessària tot i saber que el ferim. Aquesta modalitat de contumèlia defineix el motor dramàtic de L’ànec sal­ vatge d’Ibsen. L’extraordinària obsessió escolàstica per classificar totes les con­ ductes morals, desenvolupada a les uni­ versitats medievals, va generar una tradi­ ció moral que arriba fins a l’actualitat. Vi­ vim temps tan eclèctics que es projecten en un àlbum de Facebook que conté, l’una al costat de l’altra, la imatge de la vitupe­ rada drag queen crucificada del carnaval canari i la de l’autocar contumaç dels in­ quisitorials Hazte Oír.

La lectura que Manrique i companyia fan del drama d’Ibsen és, alhora, atempo­ ral i rabiosament actual.

Teatre i dansa

L’ànec salvatge

IBSEN VA ESCRIURE L’ànec salvatge després d’Un enemic del poble, i entre ambdues obres hi ha certa concomitància tant en la mesura en què plantegen el dilema d’optar per la veritat o per l’engany com en les conseqüències tràgiques de la primera opció que pateixen els protagonistes. Ibsen confronta la mentida vital (mentida pietosa) del pragmàtic doctor Relling al fanatisme justicier de Gregor Ekdal en una societat tan malaltissa com la nostra, però força menys freda. És assumible la felicitat basada en la ignorància?

Ho és si el coneixement de la veritat suposa l’enfonsament de la pròpia vida?

En la confrontació entre Relling i Gregor de l’últim acte rau l’essència de l’obra i és sens dubte un –que no pas l’únic– dels moments àlgids d’aquesta funció molt ben interpretada, que a més ens descobreix les enormes possibilitats de la jove Elena Tarrats, que interpreta la filla de 14 anys amb una autoritat i sinceritat que resulten impressionants.

Esclar que per arribar fins a l’excel·lent desllorigador, Julio Manrique necessita 90 minuts que es fan massa llargs, malgrat

OBRA DE LA SETMANA

Fairfly ÆT. Tantarantana. Fins al 26 de març. 15-21 €.

DE QUÈ VA… Dos amics es retroben després de vint anys de no veure’s.

el bon ritme general amb què la funció avança.

La notabilíssima posada en escena, amb un intens duel emocional entre el turmentat Gregor de Pablo Derqui i l’ingenu Hialmar d’Ivan Benet, pateix d’alguna qüestionable decisió com la de mantenir el pianista al bell mig de l’escenari gairebé tota la funció. Distreu i no té justificació. Q Santi Fondevila

PER QUÈ HI HEU D’ANAR… El nivell interpretatiu dels actors és altíssim. Æ Teatre Lliure: Montjuïc.

Fins al 2 d’abril. 15-26 €.

Dirty dancing DE QUÈ VA… Una noia descobreix el sexe l’estiu del 63.

PER QUÈ HI HEU D’ANAR...

Per veure en directe el salt de l’àngel de Baby i Johnny. Æ Teatre Tívoli. Fins al 12 de març (torna al desembre). 24-38 €.

PRIMER ACORD DE (I’ve had) The

time of my life i el Teatre Tívoli –ple fins a la bandera– esclata en aplaudiments enfervorits.

El moment que tots esperaven.

L’adaptació teatral de Dirty dancing els ha conduït sense distraccions, com les molles de pa d’en Polzet, fins a l’escena final que justifica tot el muntatge.

Salt de l’àngel i el teatre s’ensorra enfervorit. Un públicfan que podria seguir paraula per paraula el guió de la pel·lícula.

La producció els ho posa fàcil. Amb el pilot automàtic, passen les escenes. Com les versions escèniques de les populars radionovel·les de Sautier Casaseca.

Compra entrades i reserva taula a timeout.cat

Pot ser que Fairfly sigui una comèdia amb les cartes marcades en les seves directrius ideològiques, però el discurs de fons fa diana en la seva denúncia contra un sistema que –com els casinos– mai no perd.

Joan Yago –autor de capçalera de La Calòrica– ha escrit un text sense fissures, amb personatges que conviden el públic a asseure’s al costat per unir-se en la seva frenètica aventura per la selva de l’economia liberal. Un viatge que comença amb un ERO i acaba... Només destapar que Yago maneja a voluntat el temps, pilota al seu gust el viratge de comèdia a drama. Q J.C.O.

És simptomàtic que la reacció més gran del públic –a l’espera de l’apoteosi de l’últim ball– es produeixi amb el cul del protagonista. Visió fugaç després d’una casta nit de desfloració.

Tampoc no hi ajuda la falta de química entre la parella principal. És el que passa quan escassegen les eines actorals per imitar bé les emocions.

La producció, en canvi, té un bon nivell en el cos de ball, uns excel·lents cantants solistes i la sempre magnífica presència de Julia Möller, que amb el paper secundari de Marjorie Houseman eleva ella sola el nivell interpretatiu de la funció.

Q Juan Carlos Olivares

32

Jane Eyre: una autobiografia ÆT. Lliure: Gràcia. Fins al 26 de març. 15-26 €.

En un moment de la funció, Rochester (Abel Folk) li diu a Jane Eyre (Ariadna Gil): “Vigili el que expressa amb els ulls”. I ens adonem que, fins ara, no ens hem fixat en l’expressió d’ella.

Hem sentit la música de Clara Peya, magnífica, hem gaudit de la preciosa escenografia pintada d’Anna Alcubierre, i hem seguit l’efectiva i directa (marca de la casa) posada en escena de Carme Portaceli. Però no he vist Jane Eyre. Q A. Gomila

VIERNES, 10 DE MARZO DE 2017 abc.es

64 ABCdelOCIO

ABC

E n escena Crítica de teatro

Gran adaptación, gran Ibsen L’ÀNEC SALVATGE

«Cartas de amor»

Julia Gutiérrez Caba vuelve a Barcelonesa quince años después

Autor: Henrik Ibsen. Dir.: Julio Manrique. Escenografía: Lluc Castells. Int.:Ivan Benet, Andreu Benito, Laura Conejero, Pablo Derqui, Jordi Bosch, Miranda Gas, Lluís Marco, Jordi Llobet, Carles Pedraosa (músico). Teatre Lliure de Montjuïc.

La actriz comparte escenario con Miguel Rellán en esta pieza de A. R. Gurney

SERGI DORIA

MARÍA GÜELL

Cuando Ibsen estrenó «Vildanden» (El pato silvestre) la crítica lo interpretó como una palinodia respecto a su anterior obra, la polémica «Un enemigo del pueblo». Si el doctor Stockmann encarna el buscador de la verdad que tritura una sociedad sostenida por intereses económicos o religiosos –el protestantismo, base del capitalismo–, en «El pato silvestre» el radicalismo idealista sale mal parado. Empeñado en desvelar todas las verdades al precio que sea, el obcecado apostolado de Gregor provoca la tragedia de una familia, los Ekdal, que disimulaba su pobreza en una digna «aurea mediocritas». «L’ànec salvatge» es uno de los títulos menos conocidos del noruego. Un texto que completa a «Un enemigo del pueblo» al establecer matices sobre las dosis de verdad que estamos dispuestos a soportar. Gregor (Pablo Derqui), el hijo del amo de la fábrica que dejó caer al patriarca de los Ekdal (Lluís Marco), pretende ajustar cuentas con su padre (Andreu Benito) a costa de la felicidad de la familia.

La verdad y la mentira, como el colesterol, pueden ser saludables en función de las dosis. Un exceso de memoria puede conducir a eso que Todorov denominó «la tentación del bien»; y un poco de mentira nos puede hacer más habitable el mundo.

Como afirma el doctor Relling (Jordi Bosch), con un escepticismo digno del doctor Johnson: «Si usted priva de la mentira vital a un hombre vulgar, le está robando tiempo de felicidad». Ese hombre vulgar, es Hialmar (Ivan Benet), que afronta un destino adverso autoengañándose con un quimérico proyecto: es el acicate para dignificar la pobreza. Y el pato silvestre, el símbolo de un bosque recreado en un subterráneo, a la medida de las posibilidades de los Ekdal.

Con una escenografía que consigue arropar el microclima de cada escena, «L’ànec salvatge» que dirige Manrique es una experiencia dramática total: la catarsis de los Ekdal -pletórica Laura Conejero- nos sobrecoge. Pablo Derqui borda a Gregor: hoy podría recordarnos a los «coachs» de esa «nueva política» que desprecia nuestra imperfecta democracia en nombre de unos ideales con los que disfrazan el totalitarismo. Ibsen, como siempre, tan oportuno.

Por el placer de volverla a verla en escena. La actriz que empezó su carrera profesional en 1951 con «Mariquilla Terremoto» de los hermanos Álvarez Quintero recalará dos semanas en el Teatro Poliorama a partir del 14 de marzo con «Cartas de amor», de A.R. Gurney. «Hace quince años que no actúo en Barcelona; la última vez fue en el Teatro Apolo con “Madame Raquin”, de Émile Zola», comenta Julia con nostalgia. La Ciudad Condal forma parte de su historia profesional y personal. «He venido muchas veces. Antes las giras eran muy largas y recuerdo por ejemplo que estuve cinco meses en Teatro Martín junto a Alberto Closas, toda mi familia está vinculada a esta ciudad y mi abuela está enterrada en Montjuic porque vino aquí con su compañía y enfermó de gravedad».

Ahora llega con la misma coquetería pero con más calma. «Llevo años sin subir a un escenario; primero fue por motivos personales que no me permitían alejarme de Madrid para las giras y después por la edad». Y desembarca con una colección de cartas de amor que lee sentada en una silla. «Llamé a Julia para proponerle este papel y le aseguré que estaría sentada y que sólo tenía que leer cartas», explica David Serrano que dirige este montaje que también sube a escena a Miguel Rellán. El público descubre cincuenta años de correspondencia entre un hombre y una mujer muy diferentes. «Los personajes

Julia Gutiérrez Caba y Miguel Rellán originales son americanos pero de lo que se habla afecta igual al espectador de Oklahoma o al del Lérida –puntualiza Rellán–.¿A ver quién es el guapo que no ha pasado por el trance del amor?». El autor presenta la correspondencia entre una pareja que se conoce desde pequeños pero que nunca han conseguido estar juntos. «El miedo es lo que impide que estén juntos», coinciden Gutiérrez Caba y Rellán.

«Melisa es una mujer rica con una madre alcoholizada -desvela la actriz. Es un personaje que según como se mire es una chica odiosa pero es más

«“Abans que arribi l’alamany» Una mujer muy viva M. GÜELL

El torneo de dramaturgia del Festival Temporada Alta es un buen ring. La última ganadora de este certamen recala en La Seca las próximas semanas con «Abans que arribi l’alemany», la segunda obra en la que habla del alzheimer.

Marta Barceló vivió de cerca esta enfermedad degenerativa de la mano de su abuela María a quien dedicó un primer texto más duro y ahora vuelve al ataque con «Abans que arribi l’alemany», una obra más vital.

La protagonista de «Abans que…» es una mujer a la que da vida Muntsa

Alcañiz. «Yo no sé escribir cronológicamente –confiesa Barceló-. La pieza transcurre en un periodo que podría ser de un mes o dos meses. El espectador tiene que trabajar para hacer un ejercicio de reconstrucción».

Ferran Madico, director artístico de La Seca, desvela que «la obra no hace pornografía de la enfermedad y que hay muchos momentos que te hace reír». La obra empieza en el momento exacto que le dan el diagnóstico. «La paciente todavía no sufre y la fatal noticia le da pie para hablar de muchas cosas», añade Madico. La directora mallorquina toma la enfermedad como

BELÉN DÍAZ ALONSO

humana de lo que parece en un principio». La pieza se estrenó en la Biblioteca Pública de Nueva York y la han interpretado grandes actores como Charlton Heston, Liz Taylor, Sigourney Weaver o Gerard Depardieu que la está haciendo ahora. «Leemos las cartas y las interpretamos», subraya Gutiérrez Caba que no descarta aceptar otra función si reúne las condiciones que ella pide.

«Cartas de amor» ∑ Barcelona. Teatre Poliorama. Del 14 al 26 de marzo.

un pretexto. «Ella se enfada pero le sirve como motor -puntualiza Barceló-.

Es una tragicomedia; sales muy tocado pero con cierta alegría por la vida».

Madico insiste en que vemos a una mujer muy viva a la que le acompañan las miles de voces que nos rodean en la vida a diario. El actor Pedro Mas interpreta a esta larga lista de personajes con los que se cruza y Joan Fullana dirige al elenco.

El público se sienta en su butaca y tiene en frente tres sillas. «Puede ser una sala de espera o cualquier otro interior… -apunta Barceló- . La iluminación juega un papel decisivo y tiene la fuera de un tercer personaje».

«Abans que arribi l’alemany» ∑ Barcelona. La Seca Espai Brossa. Hasta el 2 de abril.

EL PAÍS, SÁBADO 11.03.17

BABELIA

13

T E AT R O

PO R MARCO S O R D ÓÑE Z

Q

ué temporada estamos teniendo en Barcelona!

Acaba de llegar al Lliure L’ànec salvatge, un Ibsen grand cuvée que rara vez se monta, con un reparto que funciona al cien por cien, dirigido magistralmente por Julio Manrique, tras los triunfos de El curiós incident del gos a mitjanit, de Haddon y Stephens; Una altra pel.lícula, de Mamet, y La treva, de Margulies. La obra, un melodrama que culmina en purísima tragedia, te aboca a la lágrima pero sales en volandas, elevado por tanto arte. Marc Artigau, Cristina Genebat y el propio Manrique firman una notable versión catalana, que ambienta el texto en el presente sin que nada chirríe.

Desde el principio, la fiesta en el jardín de los Werle, ya sabes que estás en buenas manos: la fluidez de los diálogos, la elegancia de los movimientos escénicos, la fragilidad bajo el despotismo del millonario (Andreu Benito), la luminosa humanidad de su mujer, Soerby (Miranda Gas), los standards a cargo de ese gran pianista y cantante que es Carles Pedragosa, todo parece formar parte de una misma partitura.

Lluc Castells ha creado una escenografía de árboles invernales, y de ahí pasamos a la planta que sirve de estudio y domicilio para la familia Ekdal.

Metáfora, sencilla y clara, de una casa de cristal: un lugar abierto a las miradas ajenas, con vidrios que pueden resquebrajarse en cualquier momento. Allí viven Hialmar (Ivan Benet), su esposa Gina (Laura Conejero), su hija Hedvidge (Elena Tarrats), y el abuelo Ekdal (Lluís Marco). Viven sobre una mentira que Hialmar ignora. El sótano, donde Hedvidge alberga al pato salvaje caído, también es una ficción, un bosque inventado donde el abuelo, que contribuyó a la destrucción del bosque real, puede seguir jugando a cazador.

Llega, para alojarse, un extraño.

Muy extraño: Gregor (Pablo Derqui), hijo rebelde del millonario Werle, quiere “liberar a la gente de la mentira”. Es un fanático de la verdad, un psicópata que no repara en lo que puede destruir. Un iluminado, pero por el lado oscuro del idealismo. Un personaje hamletiano con lo peor de Hamlet,

De izquierda a derecha, Elena Tarrats, Pablo Derqui, Lluís Marco e Ivan Benet.

Llama un extraño

Julio Manrique actualiza L’ànec salvatge, de Ibsen, en una gran función en Barcelona

que Ibsen sitúa un paso más allá de Stockman (el “enemigo del pueblo”) o el mesiánico Brand. La tortuosa intensidad con que Derqui se dirige a la pequeña Edvig hace pensar en un cruce entre Robert Mitchum en La noche del cazador y el Seymour Glass de Un día perfecto para el pez plátano, de Salinger.

Su némesis es el doctor Relling (impecable Jordi Bosch), lúcido y cínico, defensor de la mentira como mal necesario: “Quítale al hombre su mentira y le quitarás su felicidad”. Ninguno de los dos lleva toda la razón, pero ante el fanatismo no es difícil preferir las medias verdades. O las mentiras que ayudan a vivir. No es un debate retórico, porque hay mucho en juego: Relling advierte enseguida la bomba de relojería que hay en Gregor.

Quizás sea esta la tragedia más terrible y dolorosa de Ibsen, porque pesa mucho más lo real que lo simbólico. Podía haber caído en el melodrama desaforado, pero los sentimientos son veraces. Impresiona el ritmo asfixiante de la segunda parte:

El espectáculo, un melodrama que culmina en purísima tragedia, te aboca a la lágrima, pero sales en volandas, elevado por tanto arte

POR ÁNGELES ES PINOS A

ESCENA INTERNACIONAL EMIRATOS ÁRABES

Mary Poppins en Dubái

El éxito del musical obliga a extender las representaciones en una península, la Arábiga, sin tradición dramática

Dubái se ha convertido sin duda en la capital árabe del ocio y la diversión, pero el teatro no está entre sus propuestas más destacadas. De hecho, la península Arábiga carece de tradición dramática. Al menos, tal como se concibe en Occidente. Sólo hay que echar un vistazo a las páginas de espectáculos de la prensa local para comprender que los intereses van por otro camino. Por un lado, la interpretación más ortodoxa del islam ha limitado el desarrollo de las artes escénicas (en el caso extremo de Arabia Saudí hasta prohibirlas). Aunque a diferencia de la música o la danza, no hay un veto específico del teatro ni en el Corán ni en los Hadices (dichos del profeta), apenas los géneros locales superan la sospecha de los islamistas. De la existencia de esa tradición dan cuenta las pequeñas compañías que se encuentran en todos los países de la zona, como el Teatro de la Sociedad Folclórica de Dubái.

앬

Por otra parte, la diversidad de orígenes de la población dificulta encontrar obras al gusto de todos. Aunque las proporciones varían en cada país, en los emiratos árabes sólo el 15% de sus 9,5 millones de habitantes son nacionales (en torno al 10% en el caso concreto de Dubái), siendo el grupo más numeroso el del subcontinente indio (lo que explica la gran oferta de películas indias, por ejemplo).

Aun así, desde que hace algunos años las autoridades decidieron promocionar la cultura como un elemento que

Mary Poppins, representada en Dubái. JOHAN PERSSON

es como ver cerrarse un cepo sobre unos inocentes. A veces no sé quién es más feroz: Strindberg o Ibsen. Ivan Benet, primerísimo espada, borda el impulso, la mediocridad y la locura ascendente de Hjalmar. Una imprevista compasión acaba venciendo nuestros deseos de partirle la cabeza al personaje: con Otelo ocurre algo parecido. Incluso terminas sintiendo una cierta pena por un tarado tan dañino como Gregor, y hay que agradecer a Benet y Derqui la afloración de esos sentimientos ambivalentes. Pero todo mi corazón está con los tres personajes femeninos. En la fuerza y el amor constante de Gina: si su maPURO rido no se cuelga, TEATRO como debería, será gracias a ella. Tras su trabajazo de alta comedia en La fortuna de Sílvia, de Sagarra, en el TNC, Laura Conejero hace algo aún más difícil: mostrarnos a una mujer sin maquillaje, metafóricamente hablando, y con los pies en el suelo. Miranda Gas, actriz cada vez más brillante (y cantante fenomenal), nos hace ver a una Soerby que es pura y alegre quintaesencia de la realidad.

Elena Tarrats tiene 23 años pero da a la perfección un rol infantil. Hedvige es la verdadera víctima de la historia, la criatura que no comprende lo que está sucediendo entre sus padres: es extraordinaria la parte de su brutal desamparo, su dolor y su confusión mecidos por My Favorite Things como una nana imposible. Debutó en Joc de miralls, de Annie Baker, la autora de The Flick, en el Espai Lliure, y está volando muy alto. Lluís Marco, magnífico Solomon en El preu de Miller, revalida su poderío como el viejo Ekdal.

Jordi Llovet tiene dos papeles breves pero con enjundia, y muy distintos: el servil Petersen y el borracho y alunado Molvik. L’ànec salvatge es una función tan difícil de olvidar como la imagen del piano bajo la nieve, esa nieve que pronto cubrirá todo menos el dolor de los Ekdal. Corran al Lliure.

‘L’ànec salvatge’, de Ibsen.

Director: Julio Manrique. Intérpretes: Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Elena Tarrats y otros. Teatre Lliure (Barcelona).

Hasta el 9 de abril.

amplíe el atractivo para los visitantes, las artes escénicas no podían quedarse atrás. Tras la espectacular Ópera de Mascate (Omán), la primera inaugurada en la región, el pasado agosto abrió sus puertas la Ópera de Dubái, a pesar de su nombre, más bien un auditorio multifuncional, como ha quedado a la vista en su variada programación, que actualmente incluye desde Puccini hasta Status Quo, pasando por Mary Poppins.

Significativamente, el mayor éxito de público se prevé para este musical ya que, a dos meses de su puesta en escena, el ritmo de venta de entradas ha aconsejado extender las representaciones una semana más de lo anunciado, hasta el 25 de mayo. Al parecer los musicales trascienden las barreras culturales. En los últimos meses, el mismo escenario ha acogido West Side Story, Cats y Los miserables. Y en abril, el World Trade Center va a ofrecer Grease, en la versión del Curve Theatre de Leicester e inspirada en la película del mismo título.

L'ànec salvatge Teatre Lliure Montjuïc del 2 de març al 9 d′abril Autor: Henrik Ibsen Director: Julio Manrique Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats

Sinopsi Una societat blindada, que s'autoprotegeix, entra en crisi quan algú torna a casa i comença a destapar el passat. Un drama psicològic del 1884, i el primer Ibsen deJulio Manrique.

La relació entre l’obra d’Ibsen i la nostra tradició teatral és prou fluïda i habitual. Impossible oblidar algunes lectures i relectures dels grans clàssics de l’autor noruec: l’espectacular Peer Gynt signat per Calixto Bieito o Stockmann, la versió íntima d’Un enemic del poble de Les Antonietes. També hem hagut de suportar algun daltabaix com aquell Quan tornem d’entre els morts dirigit per Ferran Madico o la versió de Magda Puyo i Carles Mallol d’Espectres. És així, amb aquesta varietat d’experiències, que ens hem aproximat a L’ànec salvatge, mai representada en català, i que ha significat el debut de Julio Manrique en la direcció d’una obra d’aquest autor.

Pablo Derqui i Ivan Benet protagonitzen un dels duels actorals més durs i sincers que hem vist en molt de temps Escrita el 1884 justament després d’Un enemic del poble, Ibsen torna a enfrontar-se amb la veritat, en una història simbolista on l’ànec representa l’autoengany. Si a Un enemic del poble es qüestionava l’esfera pública i la relació entre política, premsa i la suposada raó de la majoria, ara l’objectiu és l’esfera privada i íntima. Ibsen introdueix en aquesta obra el concepte de "mentida vital, que tots necessitem per fer la vida suportable. Així, les relacions d’amor, d’amistat i familiars hauran de sotmetre’s a una pretesa puresa de l’idealisme. Sacrifici de la innocència i tragèdia majúscula. Context de societat industrial positivista fascinada per un invent com la fotografia, que es vol elevar a art i alhora a ciència.

L’adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique és totalment respectuosa amb l’original i les llicències que es permet, com ara el casament del principi, afavoreixen el llustre i actualització de la història, que de manera molt encertada es planteja atemporalment. El llenguatge ibsenià aquí és sec de sintaxi, allunyat dels discursos de sentències més ampul·loses del doctor Stockmann. La dramatúrgia ho reflecteix perfectament amb l’ús d’una parla col·loquial, la de l’àmbit més domèstic.

Sens dubte, la carrera de Julio Manrique com a director fa un salt important amb aquesta peça. L’èxit que va significar El curiós incident a mitjanit s’amplifica amb el repte de convèncer amb un clàssic d’un calibre de contingut i durada sensacionals, i del qual el públic no té cap referent. El resultat és rotundament excel·lent perquè, com en una maquinària perfectament programada, tots els elements funcionen.

Des d’una perspectiva més formal l’espai escènic dissenyat per Lluc Castellstransmet l’ambient nòrdic i la profunditat d’una manera enginyosa i que també mostra les entranyes del Lliure. La il·luminació de Jaume Ventura és ideal en els canvis d’acte i per reforçar la calidesa d’algunes escenes on els sentiments es disparen. En aquest sentit, la construcció de l’espai sonor i la música en directe de Carles Pedragosa és magnífica, fins el punt de funcionar com un personatge més donant-li una personalitat a tot el muntatge que el públic difícilment oblidarà. Aquest cop no és recorre a l’audiovisual, al que tan acostumats ens tenen els muntatges de La Brutal, fet que dota d’una potència extraordinària tot allò que el públic no veu, però pot imaginar, i que coincideix amb els fets més punyents de l’espectacle.

En conjunt, s’hi reconeix la personalitat de Manrique i el seu equip i influències europees com la d’Ivo van Hove. Ara bé, aquí el fred del vent del nord ve del cor i això s’aconsegueix amb les interpretacions. Impactant descobriment el de la joveElena Tarrats que personifica la innocència de forma majúscula, igual que Laura Conejero broda Gina com la dona pràctica que és qui en realitat porta el pes en l’àmbit privat, tant al model clàssic d’opinió pública, al text d’Ibsen i a escena. Tanca el repartiment femení una Miranda Gas que continua prodigiosa en el cant i convincent amb la dona de passat qüestionable en aquella societat.

Pel que fa als personatges masculins la relació entre Pablo Derqui (Gregor) i Ivan Benet (Hialmar) és un dels duels actorals més durs i sincers que hem vist en molt de temps. La manera com Manrique ha interpretat i dosificat els seus tempos, personalitats i reaccions és meravellosa. Encara que el duet s’emporti bona part del protagonisme, hem de fer menció al pletòric Andreu Benito, al ben travat cinisme de Jordi Bosch i a l’Ekdal fràgilment entranyable de Lluís Marco.

L’ànec salvatge és dinamita íntima. I és precisament en aquest sentit, el de la vida estrictament privada, on la vigència del text ens pot resultar molt més propera del que ens sembla a priori. Tots podem reconèixer que la “mentida vital” sovint és necessària per sobreviure en les relacions. Però alhora, i més en una societat com l’actual completament mediatitzada, anhelem la veritat amb ànsia. Ibsen ens tornar a enfrontar a les contradiccions humanes amb un muntatge colossal.

Teresa Ferré publicat el 07/03/2017

40 LA VANGUARDIA

CUL TU RA

DILLUNS, 13 MARÇ 2017

‘Filla del seu pare’ actualitza al Teatre Lliure el clàssic d’Ibsen

Només

25 €

dos adults i dos menors *

Festa solidària del subscriptor al Tibidabo Amb la teva entrada col·labores amb el projecte HOSPITAL AMIC de Sant Joan de Déu

Gaudeix al màxim de tot el que hem preparat per a tu: activitats per a grans i petits sorpreses i regals descomptes en restauració Venda d’entrades només online! www.entradasdevanguardia.com AFORAMENT LIMITAT C Compra lles entrades t d ara!!

Hedda ja té Facebook JUSTO BARRANCO Barcelona

E

ncara que s’acaba des­ truint a si mateixa i als altres, no és la dolenta, ni l’antipàtica, ni la bo­ ja que tantes posades en escena solen retratar. O això assegura el director de teatre Pau Miró: “Tots podem ser Hedda Gabler, en tant que entre el que som i el que ensenyem als altres normal­ ment hi ha molta distància”.

Hedda Gabler, estrenada el 1891, és el títol d’una de les grans obres de teatre del noruec Henrik Ib­ sen. I el nom de la seva heroïna, una dona filla d’un aristocràtic general avorrida del seu nou ma­ rit i de la societat que l’envolta. I lacompanyiaSolitàriahatraslla­ dat l’obra a l’època actual i la pre­ senta des d’aquest dimecres al Teatre Lliure de Montjuïc sota el títol de Filla del seu pare en una versió on Hedda té Facebook.

Al cap i a la fi, explica Miró (Barcelona, 1974), a l’obra d’Ib­ sen hi ha la temàtica de l’aparen­ ça, del que volem projectar de nosaltres mateixos. I en aquest sentit les xarxes socials actuals són ideals. Hedda està obsessio­ nada a mostrar­hi la vida supo­ sadament normal que ha triat.

“Té una addicció a l’aparador que ara podem entendre molt bé com a societat, una dependència constant a estar presents a les xarxes i mostrar una part de nos­ altres que tendeix a ser la millor.

El que a Ibsen era l’aristocràcia i el voler quedar bé davant la soci­ etat aquí es trasllada a Facebo­ ok”, explica Miró, a qui la com­ panyia Solitària, integrada pels actors Pol López, Júlia Barceló i Pau Vinyals i per Aleix Aguilà, que és l’autor de la nova versió del clàssic, van anar a buscar perquè dirigís aquest muntatge.

JOANOT CORTÈS

Pau Vinyals i Júlia Barceló en una escena de Filla del seu pare

Per a Júlia Barceló, l’obra és com un thriller psicològic que “et porta a llocs terrorífics. Hed­ da és una dona brillant amb una educació molt rigorosa, militar.

Ve d’una família brillant, amb molt de poder. I escull Tesman com a marit de manera pràctica per tenir una vida còmoda i no

La necessitat de fer­se veure que mostra l’obra encaixa amb el món de les xarxes socials, diu Pau Miró enfrontar­se a les seves pors. Es diu que és covard, jo crec que és molt valenta. Sap que no vol llui­ tar, que no ha nascut per lluitar, constantment. I malgrat que sap que té uns gustos, unes excentri­ citats i un caràcter que no encai­ xen amb la societat, vol encai­ xar­hi perquè creu que és el ca­

mí més còmode i fàcil. Això la portarà a l’autodestrucció. A tra­ vés dels ulls de Lövborg, un amic d’infantesa, veu el que podria ar­ ribar a ser però no és, perquè no està disposada a lluitar contínu­ ament contra la societat,” acaba.

Miró explica que es tracta d’una versió de Hedda Gabler desacomplexada, irreverent i personal. “És Ibsen però hi ha molt d’Aleix Aguilà. Redueix l’obra a tres personatges i l’acció, que transcorre entre la nit de Cap d’Any i l’endemà, comença com una espècie de vodevil i va avançant cap a la foscor, devo­ rant els personatges i l’esperan­ ça. L’obra parla de la contradic­ ció entre qui és Hedda i qui vol­ dria ser. Dels seus ideals com a ésser humà i la impossibilitat d’encaixar­los en una societat i una estructura mediocres. Cada vegada veu que encaixa menys i s’esforça més i aquest esforç per encaixar acaba sent devastador per a ella i els que l’envolten”, as­ segura.c

C R ÍTICA DE T EAT RE

Veritat pertorbadora L’ànecsalvatge *Preu vàlid per a 4 persones (2 adults+2 menors). Consulta els preus especials d’altres packs i resta de condicions a www.entradasdevanguardia.com. Venda exclusiva i anticipada fins les 23:59h del dia 1/4/17 mitjançant www.entradasdevanguardia.com.

Packs no disponibles a taquilles.

A benefici de:

Autor: Henrik Ibsen Director: Julio Manrique Lloc i data: Lliure de Montjuïc.

Fins al 9/IV/2017

JOAN­ANTON BENACH

Un drama que acaba en tragèdia: L’ànec salvatge. Un tret de pistola que s’endú a l’altre barri l’encar­ nació més tendra de la innocència és la manera que Ibsen (1828­ 1906) va trobar per afirmar la me­ diocritat dels personatges i la seva ineptitud per redreçar els efectes negatius d’antigues conductes. En el conjunt de la producció realista de l’autor, L’ànec salvatge és de les peces que ofereixen més dificul­ tats per dur­les a escena, una raó peraplaudirelsencertsquehatin­ gut Julio Manrique en el muntat­ ge que ha estrenat al Lliure. La qualitat de l’espectacle es manté, sobretot, fins al moment que el

grup familiar que conforma la ba­ sedelahistòriareplasotragadade notícies inquietants comunicades per un visitant desconegut.

Fins aquest esdeveniment deci­ siu, Manrique ens mostra uns per­ sonatges ben instal∙lats en els seus papers, tocats, això sí, d’una grisor remarcable. En el nucli de la famí­ lia hi ha la Gina (Laura Conejero) i en Hialmar (Ivan Benet), parella que gaudeix, sembla, d’una raona­ ble felicitat conjugal; la seva filla Hedvige (Elena Tarrats), i l’Ekdal (Lluís Marco), pare d’en Hialmar, un personatge a estones pinto­ resc, amarat d’un gran saber po­ pular. En Werle (Andreu Benito), el seu antic soci, que havia man­ tingutrelacionssexualsamblaGi­ na, segons les revelacions d’en Gregor (Pablo Derqui), el nouvin­ gut home enigmàtic que ni el di­ rector vol definir d’una manera precisa; en Relling (Jordi Bosch), metge que amb les seves interven­ cions, sovint sarcàstiques, sacseja l’existència rutinària del grup...

Hi ha estudiosos convençuts que a L’ànec salvatge Ibsen es re­ tractava de la conclusió d’Un ene­ mic del poble, on la societat triava viure confortablement abans que acceptar la veritat de les aigües balneàries contaminades que cer­ tificava el doctor Stockman, que els hauria arruïnat. Ara, en canvi, la veritat que el missatger desco­ negut planta al mig de la família del vell Ekdal és una bomba que pertorbaradicalmentelsprincipis i sentiments d’en Hialmar.

Efectivament, quan s’assabenta que la Gina se n’havia anat al llit amb en Werle, el seu atac de ba­ nyes és explosiu, volcànic. Sembla com si el director hagués permès a Benet qualsevol manifestació ex­ travertida que pogués il∙lustrar millor l’enuig. I en això crec que l’espectacle decau i que calia, ben al contrari, controlar els excessos de l’actor, els seus crits desaforats, així com una reacció menys soro­ llosa però molt infantil: l’ostensi­ ble menyspreu per la filla, no fos cas que no l’hagués engendrat ell sinó el soci del seu pare. Llàstima, perquè fins aquest tram final l’es­ pectacle és excel∙lent, molt ben muntat, dirigit i interpretat.c

EL MUNDO. DIJOUS 16 DE MARÇ DE 2017

TENDèNCIES

MIRADA TEATRAL

ENTRE EL REALISMO Y EL SIMBOLISMO DE IBSEN MARÍA JOSÉ RAGUÉ

para que la falsedad del matrimonio de sus padres encuentre una salida. Es un final cruel mientras que quien ha revelado todas las miserias, dialoga tranquilamente con su amigo sin sentirse culpable de nada. Es ésta una obra de transicion, de 1884, entre el Ibsen realista y su época más simbolista.

Grandísimo espectáculo en la Sala Gran del Lliure de Montjuïc. Con L’ànec salvatge de Ibsen dirigido por Julio Manrique incluso parecía que la sala hubiese aumentado sus proporciones, duplicando el escenario en dos profundidades con un piano tocado en directo y que amplificaba sus sugerencias con velos y transparencias. Ivan Benet interpreta al padre de una familia que vive aparentemente en armonía y que será herida de muerte por una verdad que hasta ahora desconocía. La obra pone en cuestión si la verdad es necesaria, si es conveniente para la convivencia de esa familia, si alguien tiene derecho a destrozar su armonía en aras de su necesidad de revelar una verdad incapaz de aportar nada positivo. El personaje, tal como se lo define en la obra es un enfermo de fiebre de rectitud.

A diferencia de lo que nos dice Ibsen en su emblemática ‘L’ànec salvatge’ Andreu Benito, Jordi Bosch, Un enemigo del pueblo aquí permanecerá en el Laura Conejero, Miranda Gas, comprobamos que las mentiLliure hasta el 9 de Jordi Llovet, Lluís Marco y Eleras útiles son más sanas que abril. ROS RIBAS na Tarrats dan vida al resto de algunas verdades. Los patos los miembros de la familia, en la salvajes heridos de muerte se que irrumpe el personaje que rehunden en el agua y la contraposición entre el inútil sentido de la ver- presenta Pablo Derqui, el defensor de la verdad nos muestra la utilidad de la mentira. dad. «Es una producción potente, con una Encarnada primero la redención en un pa- compañía grande y una duración considerato, absurdamente encerrado en un desván, ble dividida en dos partes porque la obra será fatalmente la niña quien se sacrifique exige que sea así, lo cual no quiere decir que

EL GALLINERO | PALLARÉS

sea aburrida», aclara Manrique. La obra –y también la puesta en escena– bascula entre el realismo y el simbolismo y transmite «una atmósfera mágica e hipnótica» muy adecuada para abordar uno de los temas claves del texto: los límites entre la realidad objetiva y la realidad que nos inventamos para sobrevivir. Lluch Castells ha sabido reflejar dos mundos en su compleja escenografía, que ha reducido el aforo de la Sala Gran para dar cabida al bosque artificial y al piano de cola que toca en directo Carles Pedregosa.

Todos los personajes tienen luces y sombra, algo que se refleja simbólicamente en el subterráneo de la vivienda, donde los miembros de la familia han construido un pequeño bosque artificial con animales, entre ellos el pato salvaje del título.

Es un gran espectáculo o espectáculo grande con grandes intérpretes. Como tam-

3

CRÍTICA

LA TERANYINA DEL NOSTRE MÓN EL BAR DE L’AVE Valentí Puig Editorial: Proa Pàgines: 312 | Preu: 18,50 €.

JORDI LLAVINA

bién lo era Vània, que sólo estuvo cinco días en la Sala Petita del TNC, con todas las entradas agotadas. Ojalá vuelva esta producción de la compañía valenciana Moma Teatre, fue lo mejor que vi la última semana.

LLL Quienes vivimos en Barcelona y amamos el teatro tenemos que ver este gran espectáculo. Queda dicho.

La novel·la té una arrencada magnífica: la supervivent d’una gran nissaga barcelonina vinguda a menys agonitza al llit. Al voltant de la vella, que de sempre ha estat la moderna de la família, diversos parents amb fam de voltor. Un llinatge esqueixat pel pacte de Vinyeta: «És dolorosa la memòria de les dinasties que estigueren a punt de ser molt riques, però un jutge digué que no, i així començà un èxode sense fi». Al final, llegim: «Mitja hora recolzat en la barra del vagó del bar de l’AVE dóna per veure l’espectacle d’una societat que ha canviat tant que de vegades sembla ser la mateixa».

El protagonista principal és Nèstor, nebot de la tia Adela, la moribunda; fill del Professor, un franquista emprenyat que ha triat l’alcohol per resistir, i de Matilde Sedano, una chica bien, amb arrels gaditanes, que ha substituït la pel·lícula avorrida de la seva vida pel gran cinema americà que fa reverdir en la seva memòria gràcies als DVD. Nèstor torna a Barcelona després d’esclatar un escàndol –l’afer Monte– que el podria esquitxar: «Temia l’abisme que tots havien vorejat amb massa alegria». En aquest viatge Madrid-Barcelona, hi ha una colla de joves –un comiat de solter– que en porten un, el nuvi, amb el cap tot embenat. La metàfora de tantes coses (polítiques, morals...) resulta diàfana, lluminosa. Al final, Adela, en un gest d’una dramàtica comicitat, ho deixarà tot a una societat protectora d’animals i plantes!

Valentí Puig ha teixit literàriament la teranyina del nostre temps i del nostre món, sobretot de quinze anys ençà (bé que hi ha un capítol molt suggeridor sobre el cop de Tejero). Aquí dins bull la política espanyola recent: l’aliança de civilitzacions de Zapatero, el regnat entotsolat de Rajoy, els anys vacil·lants de Mas, l’horitzó del referèndum català d’independència, la CUP. La nissaga Grau farà aliança (matrimonial) amb una gran família mallorquina, capitanejada per l’Amo, i això restaura una mica l’esperit dels bons temps, sobretot estivals, dels barcelonins. La força majúscula de la novel·la, però, són els personatges. N’hi ha de memorables. Com en Llambí, geni de les o-pe-ra-ci-ons fi-nance-res, que pronuncia algunes paraules llargues així mateix, fent-les cantar sil·làbicament. Individus que es creuen amos del món fins que cauen. Com el periodista Artiach. Una gran novel·la sobre el des-en-cant.