Jueves 17 de septiembre de 2015
ELPAÍS 29
CULTURA
TEATRO
¡Qué bonita la escenografía! CAIGUTS DEL CEL
De Sébastien Thiéry. Versión y dirección: Sergi Belbel. Intérpretes: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez y Anna Barrachina. Teatre Condal, Barcelona, 14 de septiembre.
JUAN CARLOS OLIVARES En el comedor réplicas de las sillas CH20 de Wegner. En el salón un par de butacas Cisne de Hansen. Elegante decoración con toques vintage de fans de la serie Mad Men y el diseño nórdico. Tiene gustos exquisitos esta pareja formada por un anestesista y una directora de un colegio de primaria, el matrimonio protagonista de Caiguts del cel. Un hogar que huele a dinero mucho antes que aparezca de la nada un billete de 100 euros y se rompa la armonía burguesa de unos modernos acólitos de la gauche divine. Para que el marco socio-estético sea perfecto falta que además luzca una lámpara de Moragas. La glamurosa escenografía creada por Max Glaenzel es un triunfo en solitario. Cuando esa visión de revista de arquitectura se pone en movimiento se acabó la fiesta teatral, aunque el públi-
co acuda ilusionado a la llamada de una comedia de "calidad", escrita por un autor francés prestigiado, dirigida por un profesional de referencia e interpretada por dos apellidos admirados del star-system catalán. Tanto y tantos para concluir —después de aplauso y medio— que el decorado es realmente muy bueno. No sé sí este punto ha quedado claro con suficiente prolijidad. Ahora el resto. El texto de Sébastien Thiéry —escrito a mayor gloria del actor Pierre Arditi— peca de ambición. Lo que podría haber sido una discreta y funcional comedia de bulevar se pierde en el laberinto del teatro del absurdo. No es fácil seguirle la lógica a Ionesco. Y la tiene. Tampoco el maestro Feydeau descubre al primero que pasa el secreto del éxito de sus farsas y su vértigo de improbabilidades. No es, aunque lo parezca por momentos, una versión cómica de Caché de Haneke, ni una adaptación aún más angustiada de Misterioso asesinato en Manhattan de Woody Allen. Apunta a mucho y acierta en casi nada. Quedan entonces un par de divertidas escenas de comedia
Una escena de Caiguts del cel.
Qué lejos está la dirección de actores de los mejores trabajos de Belbel doméstica que se elevan del resto de la obra por la aparición de un personaje roba-escenas: la criada. La tensión cómica entre seño-
res y el servicio siempre funciona, tanto si es una bonne española o una interina ucraniana. La procedencia eslava —la aportación más destacada de Sergi Belbel— ofrece además el inesperado regalo de un hilarante diálogo inspirado en el don de lenguas de los apóstoles. Dos escenas en las que Anna Barrachina deja en evidencia (a su favor) el descontrol interpretativo de Jordi Bosch y Emma Vilarasau, aun-
que él se agarre al salvavidas de una innegable vis cómica. La intervención de Carles Martínez es tan intrascendente como su personaje. Qué lejos está la atropellada dirección de actores de los mejores trabajos de Belbel. Qué distancia entre esto y su pasado mimo con Jardiel Poncela. ¿Se dio cuenta Thiéry de la sal gruesa que cubría su obra? El autor salió a saludar. Esta vez vestido.
ara DISSABTE, 19 DE SETEMBRE DEL 2015
51
cultura TEATRE
El millor de la comèdia arriba al final Crítica SANTI FONDEVILA BARCELONA
‘Caiguts del cel’ TEATRE CONDAL 17 DE SETEMBRE
aiguts del cel és d’aquelles obres que volen agradar al gran públic però no de qualsevol manera, sinó exhibint alguna reflexió més profunda sobre el comportament humà. I és ben cert que l’obra té un planejament excel·lent; que l’autor, Sébastien Thiéry, coneix els recursos de l’anomenat teatre de bulevard francès –com prepara la sortida d’Emma Vilarasau amb meravellós vestit vermell de luxe!–, i també que l’obra mostra la seva perspicàcia per acostar-se al públic, ja que no hi ha dubte que els rics van a La Bastille o l’Òpera Garnier i les classes mitjanes al teatre.
C
Com tampoc no hi ha dubte que aquests petitburgesos fantasiegen amb la riquesa i el luxe, al mateix temps que critiquen els rics i reafirmen la seva identitat treballadora i honesta. ¿Com reaccionaria qualsevol parella benestant a qui li creixen bitllets de cent o cinc-cents euros
Jordi Bosch i Emma Vilarasau exploten la seva faceta còmica. DAVID RUANO
al seu pis? Què faria? Guardar-los? Gastar-los? Trucar a la policia? Aquesta és la comèdia, i els protagonistes, un anestesista de la Seguretat Social (Jordi Bosch) que creu que es mereix alguna cosa més del que té; la seva dona, una mestra progressista (Emma Vilarasau); una criada ucraïnesa (Anna Barra-
china), i un veí de caràcter obscur i bel·licós (Carles Martínez). L’obra beu de la font del citat teatre de bulevard i apunta cap al teatre de l’absurd, concretament d’Eugène Ionesco, perquè en el personatge del veí s’hi pot veure el famós bomber de La cantant calba. Però, al meu entendre, ni en un ni en l’altre sentit acaba d’aixecar el vol. El director, Sergi Belbel, no l’ha encertat amb els perfils de la parella, probablement massa convencionals en les actituds per construir una il·lusió teatral prou divertida. Tot i l’esplèndida escenografia de Max Glaenzel –¿potser el pis és massa luxós per a la parelleta?–, d’una producció de qualitat i d’algun gag ben col·locat, el millor d’aquesta oblidable comèdia és una encesa conversa en ucraïnès (ja sigui autèntic o fabricat per Belbel, això no ho sabem) entre Anna Barrachina (magnífica malgrat la brevetat del paper) i un notable Jordi Bosch. Això sí, el final és un bon coup de théâtre.e
ABC
VIERNES, 18 DE SEPTIEMBRE DE 2015 abc.es
ABCdelOCIO 69
E n escena ¡Que caída más tonta! CAIGUTS DEL CEL
Autor: Sébastien Thiéry. Versión y dirección: Sergi Belbel. Escenografía: Max Glaenzel. Intérpretes: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Anna Barrachina, Carles Martínez. Teatre Condal. 14 de septiembre SERGI DORIA
odo auguraba una gran noche. El Condal, como los chorros del oro. Una comedia de Sébastien Thiéry –premio Moliére en 2008 a la mejor obra cómica por «Cochons d’Inde»–, un director de prestigio -Sergi Belbel-, la gran y real pareja del teatro catalán –Emma Vilarasau y Jordi Bosch– y dos secundarios que acostumbran a robar planos: Anna Barrachina y Carles Martínez. Cuando se alzó el telón, el escenario parecía una pantalla de televisión de plasma: pisazo de lujo al que no le falta de nada. Y como la obra se titula «Caiguts del cel», una pareja –él médico anestesista y ella profe– se encuentra un billete de cien euros en la mesa... A partir de ese momento, los billetes lloverán sobre las vidas de los protagonistas, hasta sacar lo peor de cada uno de ellos y reavivar sus demonios. Hasta el minuto cuarenta, todo parecía seguir el plan previsto para que la noche de estreno fuera una gran noche: Bosch le daba a esos cabreos a lo Saza que tanto gustaron cuando fue banquero en «El crédit»; Vilarasau acentuaba los agudos –por fortuna, sin pucheros al estilo de «Ventdelplà»–. La Barrachina se llevaba una buena porción de risas como criada ucraniana asegurando con su cómico «patois» no haberse llevado nada, mientras que a Carles Martínez se le ve un tanto perdido encarnando al agresivo vecino del piso de arriba. Bosch se lamenta de las penurias personales –¿y económicas?– de ser anestesista, pero el «retrato despiadado de la pareja» que anunciaba Belbel no supera los tópicos epidérmicos. Barrachina y Bosch se las tienen en un ruso al modo de Ozores y arrancan las postreras carcajadas... Ya en la enésima reiteración del asunto de la obra –¿de dónde vienen esos billetes?–, el respetable esperaba un giro que explicara algo más, pero al parecer había poco más que contar. El desmesurado escenario obligaba a seguir a los actores como si fuera un partido de tenis. ¿Era tan bueno el texto de Thiéry, o era culpa de Belbel? «Caiguts del cel» transitaba de las grandes expectativas a la decepción: ¡Que caída más tonta!
T
Sala Muntaner
«Histéricas» y «Locas» en escena MARÍA GÜELL
Tras el exitazo de «Hermanas», Carol López vuelve a reunir a tres mujeres para poner en marcha «Histéricas», un musical de pequeño formato que incluirá canciones de Beyoncé y fados. «Lo estrenaremos en Temporada Alta y llegaremos a la Sala Muntaner el 6 de abril», explica Carol rodeada de las tres intérpretes: Carla Móra, Irene Ruiz y Marta Móra. Pero antes habremos visto «Locas», de José Pascual Abella, con Roser Batalla, Muntasa Rius y Aurea Márquez. «Histéricas» y «Locas» aventuran un curso animado en Muntaner, 4. La programación va fuerte con propuestas como la comedia intensa «You say tomato» de Joan Yago bañada con mucha música y «Zona Franca» de David Desola, una obra
Dos semanas intensas de Zarzuela El Teatro Tívoli afronta las elecciones del próximo 27 de septiembre con una oferta doble de zarzuela. La compañía lírica Amadeo Vives viaja con cuarenta intérpretes que suben a escena «La del manojo de rosas» y «El dúo de la africana». El nuevo director Antonio Ramallo, que fue durante más de veinte años ayudante de dirección de José Tamayo, y el director de orquesta José Antonio Irastorza llevan las riendas de estos dos montajes. «La del manojo de rosas» de Pablo Sorozábal, una de la zarzuelas más representadas, es una historia de amor y desamor ambientada en los años 30 cuya protagonista es la dependienta de una floristería. Y «El Dúo de la Africana», de Manuel Fernández Caballlero, es un disparatado romance entre el empresario Querubini, la soprano Antonelli y el tenor Giuseppini.
que se ha representado mucho en Latinoamérica y que aquí interpretan Lluís Marco y Pau Vinyals. Por su parte, el guionista Jordi Vallejo salta al teatro de la mano de «El test», un libreto que parte de la pregunta: ¿qué prefieres: cien mil euros ahora mismo o un millón dentro de diez años? Cristina Clemente dirigirá esta producción de la Sala Muntaner que interpretarán David Bagés, David Vert, Meritxell Calvo y Dolo Beltrán. Todos ellos sufrirán con este test psicológico de apariencia sencilla.
Un tranvía llamado deseo Y no faltarán clásicos como la recuperación por parte de Les Antoniettes de «Un tranvía llamado deseo» de Tennessee Williams o sorpresas como la compañía de castañuelas
Tokateos que hace brillar este instrumento con una genialidad inigualable. «Interpretamos temas tan dispares como My Way, Carmen o La Traviata», desvela su directora musical Mercè Rius. El jefe de la Sala Muntaner, Josep Maria Coll, descubrió esta pequeña joya en el Cercle de Gracia y les invitó a formar parte del programa. «Estamos felices de entrar en la cartelera barcelonesa y de redescubrir a la gente el potencial de las castañuelas», apunta su director artístico Guillem Peire. La Muntaner celebra que en mayo vuelve «Per un sí o per un no» de Nathalie Sarraute con dirección de Ramon Simo e interpretación de Manel Barcelona y Lluís Soler. Esta pieza reúne a dos viejos amigos que a partir de una conversación anodina entran en una batalla sin tregua.
DIMECRES, 23 SETEMBRE 2015
LA VANGUARDIA 45
CULTURA
Un funeral senzill amb familiars i amics acomiada Carmen Balcells L’agent literària descansa al seu poble natal, Santa Fe de Segarra PAU ECHAUZ Lleida
Feia un dia assolellat, només 22 graus de temperatura a l’aire lliu re, alguns més a la petita església romànica de Santa Fe de Segarra, plena a vessar de familiars, amics i companys de feina, junts, embotits per donar calor al fèretre amb les restes de la filla més il∙lustre d’aquest poble preciós, Carmen Balcells. A la una en punt va co mençar el responsori oficiat pel sacerdotEduardRibera,amicdela família, que va recordar Carmen Balcells com una persona que irra diava amistat i va subratllarne l’amor per la seva feina i el seu re torn a les arrels a la Segarra. El ca pellà va recordar una missa de Na dal en aquella mateixa església amb una Carmen Balcells emocio nada. “La gent de la Segarra ve d’una terra pobra on es vivia amb valors com l’esforç, la constància. Carmen Balcells era així perquè encarnava els valors d’aquesta gent”. Santa Fe li estarà sempre agraï da per haver contribuït a les obres de reforma del poble, la creació de la casa rural per a escriptors i coses no menys importants com el fi nançamentnecessariperarreglari ferméscòmodeselsbancsdelave lla església on ahir se la va acomia dar en una cerimònia senzilla i molt emotiva. Un veí explica que “va fer gestions per a la reforma de l’església”, un temple romànic del segle XII. El funeral de l’agent literària més influent dels últims cinquanta anys en la literatura hispanoame ricana va ser una cerimònia per a
A la petita plaça de davant l’es glésia, abraçades, llàgrimes, pe tons, salutacions i molta tristesa a lescares.Elcotxedemortscarrega fèretre amb diverses corones de flors entre les quals destaquen l’enviada pels Reis d’Espanya, els seus familiars, el personal de l’agència i altres editorials. La comitiva inicia un petit passeig a la mercè del sol inclement de les dues del migdia darrere el cotxe i fins al petit cementiri. Carmen Balcells va demanar un petit nín xol sense res especial que desta qués entre els altres. Allà reposa des d’ahir la Mamá Grande de les lletres hispanes. De tornada a Santa Fe, la casa de Carmen està oberta i els familiars, amics i gent pròxima, fan un mos. CalSastreesvaomplintapocapoc
Molt pocs escriptors presents: Eduardo Mendoza, Carme Riera, Rosa Regàs o Lluís Izquierdo
familiars, amics, treballadors de l’agència i alguns col∙legues del món editorial. Respectant el desig de la mateixa Carmen Balcells que el seu comiat molt discret no hi va haver cap representació instituci onal, ni de la Generalitat ni del Mi nisteri de Cultura, tan sols els al caldes de les Oluges i Estaràs. Molt pocs escriptors presents, Eduardo Mendoza, Carme Riera, Rosa Re gàs, Lluís Izquierdo i el periodista Juan Cruz. El violoncel∙lista Lluís Herasvainterpretarduesversions d’El cant dels ocells i Paraules d’amor de Serrat, peces que el mú sic sabia que agradaven a Balcells.
il’esperitdeCarmenBalcellsesdi ria que mira des dels racons. Una familiaremdiuque“ellanohihau ria permès que el dia del seu enter rament la gent no estigués correc tament atesa, la seva hospitalitat era proverbial”. Les rotllanes co mencen a formarse i comencen a fluir els records i les anècdotes. Es diria també que és ella la que va preguntantsialsseusconvidatsels falta alguna cosa. “La Carmen ho hauria volgut així”. Al carrer parlo amb Josep Comaposada, el veí de la casa del costat. “Ha estat una gran benefactora per al poble. S’implicava i ens ajudava. Fa deu anys va treballar molt per agerma narnos amb Santa Fe de Colòm bia. Ens va donar dimensió inter nacional”, afirma. També queda la casa rural per a escriptors, un refu gi de calma i pau rural. A Santa Fe reposa un capítol de la història de la literatura espanyola.!
arrelar, li cal la subtilesa, la malícia, la simulació,unacertafinordialèctica... i no la comicitat de pinyol gras que corre per unes estances que el destí volinundarambelsbeneïtspapersli la que emet el Banc Central Europeu. I l’obra de Thiéry tampoc no és –en cara menys– teatre de l’absurd, aquell corrent dramàtic que integra va perfectament en l’acció, sense cap sorpresa ni escarafall dels protago nistes, la raresa, l’element estrany, la incongruència...IaCaigutsdelcel,es clar, passa ben bé a l’inrevés: el sidral que s’organitza en cada enigmàtica pluja monetària és de campionat. Des que el metge anestesista de la història (Jordi Bosch) i la seva dona (Emma Vilarasau), directora d’esco la, tenen la primera disputa sobre els
cent euros trobats inexplicablement a la taula del menjador, el rebombori queesviualdomiciliésuncrescendo de crits, discussions i ensurts. Les in tervencions d’una encantadora mi nyona ucraïnesa (Anna Barrachina) subministra els moments més hila rants de la història i les d’un veí para noic (Carles Martínez) situacions més aviat inconsistents. Crec que la pròpia gresca i el clima desmenjat que s’instal∙la al teatre amaga l’escas sa qualitat d’un text que s’ho juga tot al prodigi i a un final que pretén nete jarlo d’un excés de trivialitat. La bo nadirecciódeBelbelesnotaespecial ment en el treball magnífic de Bar rachina,mentrequeVilarasau,Bosch iMartínezsemblenactuarpersotade les seves enormes aptituds.!
MERCÈ GILI
Eduardo Mendoza, a l’esquerra, entre els assistents al funeral
Els arxius, a Alcalá? !El Ministeri de Cultura va
emetre ahir un comunicat per deixar clar que Carmen Balcells tenia “la voluntat inequívoca” que fos l’Estat el que mantingués la totalitat del seu arxiu i ja havien “ne gociat i tancat” la venda, per 1,5 milions d’euros més 700.000 euros en exempci ons fiscals, del que encara era de la seva propietat:
3.200 metres lineals de docu mentació. El 2010 l’agent ja va vendre al ministeri per tres milions part de l’arxiu, custodiat a Alcalá de Hena res. “Si el Ministeri de Cul tura ha comprat aquest fons, ho respectarem; i en cas contrari, i si és oportú, en parlarem amb els hereus”, va afirmar ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.
CR Í T I CA DE TEATR E
Una pluja prodigiosa Caigutsdelcel Autor: Sébastien Thiéry Versió i direcció: Sergi Belbel Lloc i data: teatre Condal
(14/IX/2015)
JOAN-ANTON BENACH
Somiar que pel carrer o per l’escala del metro trobaves una moneda i al cap de dues passes un parell més i de seguida més i més, moltes més, i des pertarte perquè no les podies reco llirtotes,era,segonsexplicavaunpsi
quiatre, un dels somnis més comuns entre la població de la postguerra es panyola. Ara, que avui, a casa teva, tancada i barrada, et trobis un bitllet decenteurosquenosapsd’onhasor tit,il’endemàmitjadotzena,idesprés dotzenes més, i tot seguit centenars i milers de bitllets, i no entenguis el misteri ni sàpigues qui et vol fer mul timilionari,éselqueesvaempescarel dramaturg francès Sébastien Thiéry quan el 2012 va escriure Comme s’il en pleuvait. La comèdia juga amb la pulsió de la cobdícia desenfrenada que es desvetlla en el sí d’una parella
prou endreçada del nostre temps, la mateixa frisança pel diner fàcil que podianiarfasetantaanysalcervellde la gent més necessitada. Sergi Belbel, autor de la versió ca talana,hadirigitl’obraalCondalamb el títol Caiguts del cel, i s’ha assegurat la diversió del públic amb un reparti ment de primera categoria. Comèdia d’humor galopant, amb un afuat apunt moral inclòs, el director ha dit que és una barreja de “teatre de bule vard i de teatre de l’absurd”, com si se’n donés de menys de tenir entre mansunapeçamassalleugerailavol guésinvestird’unadignitatimmeres cuda. Aquests cataplasmes precipi tats moltes vegades no l’encerten. Caiguts del cel no té res de boule vard,ungènereque,ahoresd’ara,per
Teatre Marits i mullers
Caiguts del cel
L’OBRA DE LA SETMANA
Teatre
La Villarroel. Fins al 18 d’octubre
El bon teatre es reconeix quan no hi ha més realitat que la que s’imita a l’escenari; quan el públic oblida que les vides dipositades sobre els intèrprets són històries prestades. Àlex Rigola és un gran director de teatre perquè sap com Her aƂorar i pilotar aquesta amnèsia selectiva i Marits i mullers deixa de ser la pel·lícula de Woody Allen de 1992 o la producció estrenada per ell mateix a La Abadía de Madrid fa dos anys amb un altre repartiment en castellà. Això és música del passat i l’espectador no perd ni un minut en comparacions, feliç d’estar atrapat en la veritat immediata que despleguen sis persones i vuit personatges. Rigola ha posat a disposició dels intèrprets una pissarra en negre perquè cadascú hi escrigui amb la seva lletra, amb la seva escriptura –les seves pauses, vacil·lacions, errors,
taques, fermesa, velocitat, inclinació, separació– una biografia escrita per un comediant de Nova York que es creua amb els altres en l’espai disposat pel director. El resultat és magnífic, amb una sorprenent reserva per a l’expressió dels sentiments silenciats. En aquesta funció s’esperen rialles com mossegades de llimona –i n’hi ha– però no tantes declaracions fetes en silenci. Cimera d’aquest teatre dèrmic: el reconeixement mutu que fan Andreu (Benito) i Mònica (Glaenzel) que el seu matrimoni s’ha trencat. Dels altres moments esplèndids ja se n’encarreguen Mar (Ulldemolins), Sandra (Monclús), Lluís (Villanueva) i Joan (Carreras). I a més hi ha elegància en els detalls; atenció amb quina delicadesa intervé la música en el relat del desencís. Excel·lent. –Juan Carlos Olivares NOTA AL PEU Qui no ha viscut el mal tràngol de l’amor?
EL PROCÉS A MADRID Rigola va estrenar ‘Maridos y mujeres’ a La Abadía el gener del 2013, amb Luis Bermejo, Israel Elejalde, Miranda Gas, Elisabet Gelabert, Alberto Jiménez i Nuria Mencía.
A BARCELONA Per arribar a Barcelona, Rigola necessitava un teatre que oferís proximitat a l’espectador i ha hagut d’esperar fins ara per tenir ‘torn’ a La Villarroel.
34 Compra entrades i reserva taula a www.timeout.cat
Teatre Condal Fins al 22 de novembre
Una encesa conversa en ucraïnès entre l’assistenta de la llar (magníƁca Anna Barrachina tot i la brevetat del seu p paper) p )i el burgès anestesista sista Jordi Bosch és el millorr d’aquesta oblidable ble comèdia del francès cès Sébastien Thiéry. y. Una obra que beu amb b precisió del teatre e de bulevard i apunta cap al teatre de l’absurd d (en el veí de Carles Martínez ens semblava veure el bomber de La cantant calba)) sense aixecar el vol per manca de valentia. L’obra, però, mostra la perspicàcia càcia
de Thiéry per apropar-se al gran públic, ja que no hi ha dubte que els rics van a La Bastille o l’Opéra Garnier i les classes mitjanes, al teatre, les quals fantasiegen amb la riquesa i el luxe al mateix temps que critiquen els rics i reafirmen la seva identitat treballadora i que el text honesta. Ens sembla q perfils menys demanava uns perfil convencionals per convenc crear una crea ięlusió ię tteatral prou p divertida. d Final amb un gran cop de tteatre. –Santi –Sa Fondevila F Fon NOTA AL PEU Sergi Belbel Serg és el director i descobridor desc Thiéry. de Thi
Ciara T. Akadèmia. Fins al 4 d’octubre
Ciara podria ser la Ɓlla ja gran d’un difunt Tony Soprano escocès. Una dona casada amb un delinqüent espavilat i propietària d’una galeria d’art convencional, volem dir de grans paisatges, als afores de Glasgow. L’obra del britànic David Harrower (autor de la premiada Blackbird que vam veure al Teatre Lliure el 2012) és un retrat de la petita màƁa escocesa a través dels ulls d’una supervivent. Harrower aixeca un monòleg com qui pinta un quadre impressionista del qual anem veiem fragments Ɓns a composar la imatge Ɓnal. Un complex relat trist i punyent sobre una ciutat morta. Àngels Bassas construeix una dona
desimbolta i forta que captiva perquè ha pres les regnes de la seva vida malgrat tot. Un magníƁc treball, llevat del galimaties de llums del primer fragment, amb una interpretació superba plena de detalls i girs de gran qualitat. –S.F. NOTA AL PEU Andrés Lima i Martí Torras dirigeixen l’obra.