Revista Vers i Revers n. 6

V. A. Estellés, passió i compromís

REVISTA DE POESIA

N. 6 Març 2024

Una aproximació a l’univers de SalvatPapasseit

Éluard i Borges en la distopia

Tres poetas en el exilio:

Anabel Torres Restrepo

Giaconda Belli Pereira

Cristina Peri Rossi

Quadern de verdor

Philippe Jacottet

Vers i Revers - Revista de Poesia

Consell de Redacció

Mary Loly Ávila López-Linares

Salvador Barrau Viñas

Joan-Ignasi Elias Cruz

Xavier Martí García

Josep-Domènec Meseguer Garcia

© Edició: Associació Poètica Vers i Revers

© Textos: dels autors i autores

© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores

© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz

Llicència: CC BY-NC-ND

issuu.com/versirevers

https://www.instagram.com/versirevers/

https://twitter.com/versirevers

facebook.com/versirevers

versirevers@gmail.com

SUMARI

3 Editorial

8 Qui som? Què hem fet i què fem?

10 La Carpeta Tres poetas en el exilio

24 Versos i cançons Una aproximació a l’univers de Salvat-Papasseit

4 Poetes commemorats V. A. Estellés

9 Les poesies de Vers i Revers

21 Versos de cinema Éluard i Borges en la distopia

33 El Llibre Quadern de verdor Philippe Jacottet

29 L'Agenda

36 Contraportada El lector sotmès René Magritte

EDITORIAL

En aquesta proposta poètica trimestral núm. 6, hi trobareu el poeta commemorat V. A. Estellés, passió i compromís; una Carpeta amb tres dones poetes, amb unes potents veus exiliades (Anabel Torres Restrepo, Giaconda Belli Pereira i Cristina Peri Rossi); ens aproximarem a l’univers d’en Salvat-Papasseit mitjançant les versions dels seus poemes musicats per diversos artistes; observarem els versos cinematogràfics de P. Éluard i J. L. Borges a través de la mirada d’en J.-L. Godard; i el no-dir del poeta i traductor suís Philippe Jacottet en el seu ‘Quadern de Verdor’.

P o e t e s c o m m e m o r a t s

V. A. Estellés, passió i compromís

Escrit per Xavier Martí

Enguany es compleixen cent anys del naixement del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993).

Qui no recorda el seu poema “M'aclame a tu", popularitzat pel polifacètic cantautor d'Alcoi Ovidi Montllor?

L'obra poètica d'Estellés és prolífica i original. La importància del poeta, entre altres aspectes, radica en aquest fet d'haver estat capaç de crear una obra poètica molt notable i extensa. És un poeta vital i apassionat, que retrata de manera admirable l'existència quotidiana. Per tant, els seus temes són de la vida: l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona. Com va resumir molt bé el poeta i assagista Joan Fuster: “Els temes de Vicent Andrés Estellés, en essència, tenen l'elementalitat de la vida diària: la fam, el sexe i la mort.”

Estellés pertanyia a la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater. Va iniciar la seva producció poètica durant la postguerra. Ho feu des de la perifèria literària que era la València d'aquell temps, i a l'abric dels cenacles on es reunien Xavier Casp, Joan Fuster i altres components de l'incipient catalanisme valencià de la reconstrucció.

Estellés era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos infatigablement, i algun cop els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, va ser el primer dels quatre poemaris que publicà durant els anys cinquanta i seixanta.

El poeta amb l’Ovidi Montllor i la M. del Mar Bonet.

P O E T E S

C O M M E M O R A T S

En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En aquest sentit, és un clar deutor de Carles Riba, sobre tot del Riba de les Elegies de Bierville, i igual que ell, Estellés escriu des d'un exili interior, nacional i de classe. Però Estellés és menys selectiu i depura menys l'anècdota. Els seu sedàs líric deixa escolar molts detalls descriptius, molts esdeveniments quotidians.

Amb aquesta perspectiva, tant se val que el poeta se centri en episodis de la història nacional, o en les fidels petites coses que, com en el cas de Carles Riba, omplen la vida quotidiana, o en la ressenya d'un amor personalíssim. En qualsevol cas, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, com un crit que sosté una idea de dignitat mai no doblegada.

Estellés, home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta amb alts cims d'intensitat lírica en el conjunt proteic de la seva producció, va poder llegar a la cultura catalana un discurs

V. A. Estellés, passió i compromís

pastat amb paraula viva, i a més eficaç per a la difusió popular de la poesia, de manera molt útil en l'àmbit valencià que era el seu, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Vegem-ne, com a exemples de la seva poesia, dos poemes. El primer és un dels més coneguts, “Els amants”:

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos

No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó) Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò

No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Del Llibre de meravelles

V. A. Estellés, passió i compromís

Però no va ser fins l'inici dels anys setanta que la seva obra seria reconeguda, i es va convertir aleshores en símbol d'un país valencià que despertava, poc temps després dels crits de protesta d'en Raimon. La mà hàbil de Joan Fuster i la sagacitat de l'editor Eliseu Climent van programar l'èxit editorial de la seva poesia.

I van arribar els best-sellers, com per exemple el Llibre de meravelles (1971), i premis com el de les Lletre Catalanes, i a poc a poc els deu volums de la seva obra completa. Per fi la literatura valenciana contemporània tenia un poeta exportable i popular. I va ser reconegut en l'àmbit general de la literatura catalana, on Estellés fou llegit i valorat. Fins i tot l'arrel localista dels seus versos, tant pel dialectisme com pel recurs reiterat dels topònims, van constituir un factor d'eficàcia poètica.

El poeta, en la seva obra, fa seva la bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, i es presenta com a intèrpret de les paraules de la tribu, i de les reivindicacions del seu poble. En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil.

P O E T E S

C O M M E M O R A T S

Podeu escoltar el poema “M’aclame a tu” en la veu de l’Ovidi Montllor, del concert ‘Raimon: Trenta anys al Vent’ (Palau Sant Jordi, Barcelona, 23 d’abril de 1993): https://www.youtube.com/watch?

v=K7rF5AnczLI

M’aclame a tu, mare de terra sola Arrape els teus genolls amb ungles brutes Invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança

Mentre el gran foc o la ferocitat seguix camins, segueix foscos camins, m’agafe a tu, os que més estimava i cante el jorn del matí il·limitat

El clar camí, el pregon idioma, un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminant, enterc, un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa, seràs el solc i seràs la collita, seràs la fe i la medalla oculta, seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l’aurora comença, seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria, tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves sempre!

V. A. Estellés, passió i compromís

Com a homenatge al poeta Vicent Andrés

Estellés, des de l'Associació Poètica Vers i Revers us proposem un joc poètic: del poema “L’amic" d'Estellés, n’hem esborrat algunes paraules, perquè cada un de vosaltres posi a cada buit la paraula que li sembli adequada per fer un poema personal i nou. Animeuvos!

P O E T E S

C O M M E M O R A T S

L'AMIC

Amic del cor, de , del fetge, Ja no sé fer , jo voldria

Anar plorant pel boulevard, la boira, I preguntar-li a si has dinat

que es palpen en el metro, Pàtries del neon, sonets greixosos, El buf de bullida, la nostàlgia, La llarga escala d'escalons de fusta

Que estic , que et recorde, que no puc, Un ofegat en el bocoi del vi, Músiques de Vivaldi per

Torne a la vida miserablement

Ple de papers, , silenci, Amb de llana tots els dies

Qui som? Què hem fet i què fem?

El 2 de juny de 2012, a les 18h, Vers i Revers va celebrar un nou recital al Teatre "El Retiro" de Sitges. Durant una hora, aproximadament, es van compartir creacions al voltant de dos temes: L´escala i La memòria.

En aquesta proposta, Vers i Revers barreja dos conceptes, dues idees, dos desenvolupaments: per una banda, "La memòria", també presentada a Casa Almirall (Barcelona), i, per l’altra, “L’Escala”. Els assistents, una quarantena de persones, van poder gaudir de la nova proposta d’aquesta Associació Poètica, on gràcies a la fusió de les dues temàtiques, van aconseguir un esdeveniment dinàmic, amanit a més per la música en directe de José Carlos Ibáñez i imatges digitals projectades.

No us perdeu les fotos del recital:

https://www flickr com/photos/55578530@N02/alb ums/72157630095070952/with/7172620679

Moltes gràcies a tots els participants en el Micro Obert i als assistents al Recital d’Hivern 2024! Podeu veure’n algunes fotos al nostre

Instagram:

https//:www.instagram.com/versirevers/

Marianna Ramírez

¿Qué hacer?

¿Qué hacer cuando te encuentras en la mitad de una escalera, paralizado de miedo y con un viento gritón que viene del norte pegándote en la cara?

Preferiría subir, pero estas ganas de bajar a tierra me interrogan dulcemente.

El viento y sus alucinaciones alteran el sentido.

Y por un momento, el norte es el oeste y el vientre es un espejo.

Teresa Tarrida

De ben amunt...

De ben amunt que ho veig, tot és més net a dintre teu -quatre records, algun desig enrunat dalt de les golfes-, que tot muda, com la pell i tot s’endreça com després de fer la bugada.

Ara el gest se’t fa més lleu, i el cove s’omple d’una llum que et fa més clara.

De ben amunt que ho veig, com s’ha eixamplat aquest camí que et porta a casa.

Les poesies de V i R

Xavier Martí Capvespre

Al reixat fosc, unes mans cerquen el jardí de les paraules sense llum, la veu encegada, la claror invisible de la imatge del temps.

Mingo Meseguer Certeses

Una cosa màgica embolica la vida, i en l’etern, ronda la mort. Tota vida, qualsevol vida, ínfima, esquiva, guarda dins seu un halo immens d’aurora que emergeix amb la mort.

Rostres fresquívols que volen cap a un tron de felicitat? Camí imposat i fatigós, vent que ens roba la llum, pols per torna a la pols.

Una cosa màgica emblolica la mort i l’etern, ronda la vida.

La Carpeta

Tres poetas en el exilio:

Anabel Torres Restrepo, Giaconda Belli Pereira y Cristina Peri Rossi

A través de la historia hemos conocido innumerables casos de exilio, donde regímenes totalitarios, anacrónicos, dictatoriales, han silenciado, amenazado y perseguido a hombres y mujeres por su pensamiento ideológico, por su lucha incesante contra las injusticias sociales, contra la violación sistemática de los derechos humanos, de los derechos sociales, de la libertad de poder vivir dignamente y de poder expresarnos sin censura.

Es el caso de tres mujeres contemporáneas, Anabel Torres Restrepo, Giaconda Belli Pereira y Cristina Peri Rossi, poetas, escritoras, que en cada uno de sus países de origen vivieron la persecución y la censura por escribir y actuar conforme a su ideario político y social.

Si nos remontamos en la historia, la primera mujer poeta que sufrió la pena del exilio fue Enheduanna, nacida alrededor del año 2300 aC, que era hija del rey Sargón I de Acad, quien expandió por Mesopotamia el imperio Acadio, posteriormente llamado Uruk (hoy Irak).

Escrit per Mary Loly Ávila

Anabel Torres Restrepo

Giaconda Belli Pereira

La Carpeta

Fue la primera mujer poeta que firmó sus palabras. Igualmente es la primera mujer de la historia que detentó el título de Sacerdotisa, un papel de gran importancia política en Mesopotamia. Enheduanna era devota de la diosa de la guerra y de la fertilidad, la Innana sumeria y la Ishtar acadia. Tras la muerte de su padre Sargón I, Enheduanna escribió un poema narrativo dedicado a esta divinidad titulado La exaltación de Inanna, en el cual la sacerdotisa le pedía ayuda para enfrentarse al acoso al cual se vio sometida por parte de Lugalane, probablemente un rey de Ur que se rebeló contra Naram-Sin, el nieto de Sargón.

Y no solo eso. En palabras de la propia Enheduanna, Lugalane era un rebelde que profanaba el templo convirtiéndolo "en una casa de mala reputación, forzando su entrada dentro como si fuera un igual", y añade furiosa: "¡Se ha atrevido a acercarse a mí en su lujuria!". Finalmente, Lugalane mandaría al exilio a la rebelde Enheduanna hasta que finalmente Naram-Sin logró vencer al insurrecto y ella fue restituida como suma sacerdotisa en el giparu de Ur.

La historia continúa y hoy por hoy son muchos los casos y las razones que han llevado a mujeres y hombres a tomar el exilio como la única salida a la opresión.

Comenzamos con el homenaje y reconocimiento a estas tres mujeres poetas y escritoras latinoamericanas, que han alcanzado una gran trayectoria en la literatura y que viven exiliadas desde hace varios años en España.

Cristina Peri Rossi

La poeta colombiana Anabel Torres ha vivido exiliada por más de 22 años en España. En Colombia fue Subdirectora de la Biblioteca Nacional de Colombia. Graduada en lenguas modernas, tiene una maestría en mujer y desarrollo del Instituto de Estudios Sociales de la Haya.

Es nieta de los líderes sindicales Ignacio Torres Giraldo y María Cano, e hija del periodista Eddy Torres, y a su vez ha sido voluntaria durante muchos años en organizaciones de derechos humanos y feministas.

Tres poetas en el exilio

Sus poemas O estrena patines contra el viento y Los Amantes de Teruel fueron musicalizados por el compositor Gabriel Sopeña Genzor, así como su pieza Teatrillo de invierno.

Su poesía describe la inconformidad ante el mundo y las diversas situaciones que como mujer, artista y ser social afronta. Ha publicado: Casi poesía (Medellín, 1975) que obtuvo el premio Nacional de poesía Universidad de Nariño; La mujer del esquimal, segundo premio nacional de poesía Universidad de Antioquía; Las bocas del amor, Medias Nonas, Poemas de la guerra, publicados en Zaragoza, España, en el año 2001.

En su libro Medias nonas la poeta planta su bandera de lucha, exasperada, contra el poder político en Colombia y contra la muerte de los defensores de los derechos humanos, de periodistas y sindicalistas.

En el libro Poemas de la guerra recoge sus vivencias, la huella de la destrucción y que registra el clímax de la violencia en Colombia, así como el dolor padecido y el trauma, pero también las políticas de la sobrevivencia como dicen unos versos sobre la guerra: “Untada vengo de mi país, la guerra rota de su costado y sigo untada de su sangre.“

Para la poeta sobrevivir es resistir, es el dolor y también la herida, pero también la superación del trauma con las manos de otros.

La Carpeta

Seguir en la vida a pesar de todo, como mujer víctima de una guerra no declarada, vivenciada palmo a palmo sobre su cuerpo donde confluyen todas las mujeres de la tierra, como lo vemos en el siguiente poema:

Anabel Torres Restrepo

La Carpeta

Tres exilios

Seguir en la vida a pesar de todo, como mujer víctima de una guerra no declarada, vivenciada palmo a palmo sobre su cuerpo donde confluyen todas las mujeres de la tierra, como lo vemos en el siguiente poema:

Muñecas

Soy de un país que en su primer decreto mandó asesinar todas las flautas y alzar un monumento al clarinete traído de Europa.

Soy de un país que antes de ser barrido por las aguas, por el viento antes de ser fue proclamado con todo rigor sobre un trono hecho con los huesos de las muñecas de niñas chibchas

Su voz es el testimonio de lo vivido en una piel y en tantas otras que han quedado en el anonimato, y en los silencios sepultados por el miedo y el terror a la muerte.

Canción para la otra tristeza

Noches de sol, mañanas negras dicen que de Colombia se ha escapado la cumbia, que en París se marchita, que en Bélgica y en Suiza se derrama su luz sobre los picos de las nieves,

Que en Alemania se arrincona, muda, y en Holanda solloza, en un cuartico oscuro y sin ventanas

Dicen que nuestra cumbia era rehén y está asilada. Si mataran al sol nuestra tristeza no tendría este frío

Un milagro pequeño

Si tan solo ocurriera un milagro pequeño, si la cocinera se deslizase fuera de su horrible traje como una gotera cansada escapada de un grifo, y en el andén a medianoche la esperara un taxi.

“Si mataran al sol nuestra tristeza no tendría este frío.”

Tres exilios

La Carpeta

Otra de las poetas exiliadas es Giaconda Belli Pereira, nacida en Managua, Nicaragua. Da a conocer sus primeros poemas en 1970, año en que pasa a formar parte del clandestino Frente Sandinista de Liberación Nacional.

En 1972 publica su primer poemario, Sobre la grama, libro que explora la identidad femenina, en donde reivindica su cuerpo, su sexo, su carne, inseparables de su pensamiento y de sus ideas. De este libro es el siguiente poema:

Abandonados

Tocamos la noche con las manos, escurriéndonos la oscuridad entre los dedos, sobándola como la piel de una oveja negra. Nos hemos abandonado al desamor, al desgano de vivir colectando horas en el vacío, en los días que se dejan pasar y se vuelven a repetir, intrascendentes, sin huellas, ni sol, ni explosiones radiantes de claridad. Nos hemos abandonado dolorosamente a la soledad, sintiendo la necesidad del amor por debajo de las uñas, el hueco de un sacabocados en el pecho, el recuerdo y el ruido como dentro de un caracol que ha vivido ya demasiado en una pecera de ciudad y apenas si lleva el eco del mar en su laberinto de concha.

¿Cómo volver a recapturar el tiempo?

Interponerle el cuerpo fuerte del deseo y la angustia, hacerlo retroceder acobardado por nuestra inquebrantable decisión. Pero… quién sabe si podremos recapturar el momento que perdimos

Nadie puede predecir el pasado cuando ya quizás no somos los mismos, cuando ya quizás hemos olvidado el nombre de la calle donde alguna vez pudimos encontrarnos.

“...el nombre de la calle donde alguna vez pudimos encontrarnos.”

Giaconda

La Carpeta

Tres exilios

Giaconda fue condenada por un tribunal militar a siete años de cárcel, se exilia a México y Costa Rica, donde obtiene en 1978 el premio Casa de las Américas de Poesía por su libro Línea de fuego.

Tras el triunfo de la revolución sandinista, desempeña diversos cargos para el gobierno revolucionario y publica Truenos y arco iris y De la costilla de Eva

Otros de sus libros importantes son la novela La Mujer habitada, escrito en 1988, y El Infinito en la palma de la mano, escrito en el 2008.

En su libro de poemas Escándalo de miel, publicado el 2011, recoge una antología personal de los mejores poemas en su búsqueda incesante de la identidad femenina y latinoamericana desde la libertad, el respeto al cuerpo femenino, como un canto a la naturaleza, a la maternidad, a los ciclos de la vida, siempre combatiendo la injusticia, la ignorancia y el prejuicio. Ha sido una de las pioneras de la renovación de la Poesía Nicaragüense.

Del libro de poemas Escándalo de Miel escogemos el siguiente poema que hace referencia a su vivencia en la Nicaragua oprimida:

“Leo los poemas de los muertos y siento que esta sangre [con que nos amamos, no nos pertenece.”

La sangre de otros

Leo los poemas de los muertos yo que estoy viva yo que viví para reírme y llorar y gritar Patria Libre o Morir sobre un camión el día que llegamos a Managua

Leo los poemas de los muertos, veo las hormigas sobre la grama, mis pies descalzos, tu pelo lacio, espalda encorvada sobre la reunión

Leo los poemas de los muertos y siento que esta sangre con que nos amamos, no nos pertenece.

Giaconda Belli Pereira

Tres exilios

Su actividad política la ha llevado al exilio en varias ocasiones. En febrero de 2023 el tribunal de apelaciones de la circunscripción de Managua la sentencia a perder la nacionalidad nicaragüense por la oposición que ha mantenido en contra del presidente Daniel Ortega. En sus versos siempre ha estado presente su compromiso social.

Migraciones

Viene la vida y nos toma del pelo nos toma el pelo también se ríe de nosotros heme aquí regresando al hogar como un cuerposin alma El alma quedó atrás en el pequeño país donde mi nombre encuentra su resonancia y soy yo misma el amor, el mundo,nos desplaza como aves migratorias pero hay quienes llegan apacibles a nuevas residencias a los estanques quietos y las frondas yhay otros que no podemos partir que sólo nos movemos dentro de los ritos de viaje y abordamos aviones o buses o automóviles, mutilados, sintiendoque nos desgarramos

Las migraciones han poblado el mundo de recuerdos perdidos, de personas a medias, deslenguadas, condenadas al extrañamiento muy pronto yo estaré en el lugar donde mi presencia forma el círculo que hace mi familia pero ni ellos, ni yo, nos tendremos plenamente una geografía me separará de la única vida donde me reconozco.

La Carpeta

Renovadora de la poesía de su país, Nicaragua, junto a Ernesto Cardenal, del mismo libro Escándalo de Miel, referente a la parte de Eros tenemos el siguiente poema:

Amor de frutas

Déjame que esparza manzanas en tu sexo néctares de mango carne de fresas;

Tu cuerpo son todas las frutas.

Te abrazo y corren las mandarinas; te beso y todas las uvas sueltan el vino oculto de su corazón sobre mi boca

Mi lengua siente en tus brazos el zumo dulcede las naranjas y en tus piernas el pomegranate esconde sus semillas incitantes

Déjame que coseche los frutos de agua que sudan en tus poros:

Mi hombre de limones y duraznos, dame a beber fuentes de melocotones y bananos racimos de cerezas

Tu cuerpo es el paraíso perdido del que nunca jamás ningún Dios podrá expulsarme

La Carpeta

Del libro Mi íntima multiud, que obtuvo el premio Internacional de Poesía Generación 27 en el año 2002, tenemos el siguiente poema: Huellas

Pronto me marcharé a selvas de humo y de concreto andaré calles de ciudades hostiles mi nombre sonará a otro nombre mi rostro parecerá otro rostro

Por eso aquí, esta tarde así quiero quedarme viendo desde lo alto mi rebaño de volcanes azules dejando que el paisaje se me crezca por dentro que el lago se me instale en los pulmones que las nubes se expandan en mi sangre que me nazcanvolcanes en los ojos que esta visión de mito y epopeya alimente mis ríos interiores con los que me sostendré cuando abra la distancia su profunda frontera.

Giaconda Belli en el año 2023 obtuvo el prestigioso premio Reina Sofia de Poesía Iberoamericana.

Tres exilios

Cristina Peri Rossi, poeta nacida en Uruguay, traductora, periodista y activista política exiliada en España durante la dictadura uruguaya en 1972.

En España se dedica a escribir contra la dictadura uruguaya en la revista Triunfo. Sus artículos fueron perseguidos no obstante por el régimen franquista español. Su exilio en España fue breve, se exilia en París y a finales de 1974 es nacionalizada española y fijó su residencia en Barcelona, donde ha enseñado literatura en la Universidad Autónoma y publicado la mayor parte de su obra; igualmente, colaboró en las revistas literarias Quimera y El Viejo Topo, y en los periódicos El País y La Vanguardia.

Cristina Peri Rossi

Tres exilios

En sus obras, Descripción de un naufragio (1975) y Una pasión prohibida (1986), Peri Rossi explora el tema del exilio. El museo de los esfuerzos inútiles (1983) es un libro de relatos sobre el distanciamiento.

Entre sus poemarios se encuentran Estrategias del deseo (2004), y Playstation (2009), con el que obtuvo el Premio Internacional de Poesía Loewe.

En 2020 se le concedió el Premio Iberoamericano de Letras José Donoso, por su amplia trayectoria entregada a la escritura. Ese año publica la novela autobiográfica La insumisa (2020), en la que recorre su infancia y juventud con cierta extrañeza hacia el mundo que le ha tocado vivir y que no comprende.

Al año siguiente, 2021, recibió el Premio Cervantes, el galardón más prestigioso que se otorga a la literatura en lengua española.

Los temas de sus obras giran alrededor de conceptos como el amor, la libertad del individuo frente a la opresión del poder y el feminismo. El humor corrosivo sirve como arma con la que combatir las penalidades del exiliado en un país extranjero y el amargo recuerdo de las iniquidades que anidan en todas las dictaduras.

En poesía, destacan las siguientes obras: Evohé (1971); Descripción de un naufragio (1975), Diáspora (1976), Lingüística general (1979), El deseo del bosque (1980), La mañana después del diluvio (1984), Europa después de la lluvia (1986), Babel bárbara (1991), Otra vez Eros (1994), Aquella noche (1996), Poemas de amor y desamor (1998) y Las musas inquietantes (1999).

La Carpeta

La obra poética le reportó los premios Ciudad de Palma de 1975 y Ciudad de Barcelona de 1991. Además de escritora, Cristina Peri Rossi tiene una extensa carrera a sus espaldas como traductora del francés, italiano y portugués.

La Carpeta

En 2021, Cristina Peri Rossi reunió su obra poética en un volumen que parecía ya definitivo. Y, sin embargo, ahora publica un nuevo poemario que demuestra que su obra sigue viva y en movimiento. En La ronda de la vida, la autora se muestra dispuestaa reencontrarse con su pasado, no sin cierta visión irónica sobre el mismo.

Tres exilios

Del libro La Ronda de la vida, los siguientes poemas:

Quiénes somos

Quienes dicen que somos solo humanos olvidan que todos somos animales

Quienes dicen que somos solo animales olvidan que somos un poco plantas

Quienes dicen que somos un poco plantas olvidan que somos un poco luz y un poco oscuridad

Quienes dicen que somos claroscuro olvidan que somos un poco música, la música de las aguas del viento de los cielos

Quienes dicen que somos buenos olvidan toda la maldad del mundo. Y quienes dicen que somos malos olvidan toda la bondad de una mirada compasiva. Soy la mujer que ayudó a morir a su padre. Soy el hombre que prostituyó a una mujer y su cliente.

Soy la planta que nació entre las piedras y la máquina que la segó. Soy tu amante celosa y tu marido infiel. Aprovecha este corto tiempo que me queda para gozarmey torturarme. El resto será mala memoria y acaso un tardío perdón por no morir al mismo tiempo.

“Quienes dicen que somos claroscuro olvidan que somos un poco música, la música de las aguas del viento de los cielos.“

Tres exilios

La Carpeta

Fusión

No conozco otra manera de superar el tiempo y sus relojes los días y sus disgustos sus migrañas sus cifras de desempleo sus turbulencias mundiales sus injusticias más que esta fusión de cuerpos de pieles y de sexos este espacio sin fronteras este tiempo sin controles esta libertad en fin de encadenarse a lo que se ama no a lo que se obedece sumisas al amor y no a los hemisferios ni a las convenciones ni a los imperios ni siquiera a las leyes físicas que hacen de un encuentro emocional la fricción de pieles músculos y salivas Einstein descubrió que el tiempo y el espacio son metáforas aunque yo todavía no sé metáfora de qué somos tú y yo quizás de una antigua melodía del universo antes de su descomposición

En el año 2023, con el libro Estado de exilio, obtuvo el Premio Internacional de Poesía Rafael Alberti. Veamos de este libro el siguiente poema:

Los Exiliados

Persiguen por las calles sombras antiguas retratos de muertos voces balbuceadas hasta que alguien les dice que las sombras los pasos las voces son un truco del inconsciente. Entonces dudan miran con incertidumbre y de pronto echan a correr detrás de un rostro que les recuerda otro antiguo No es diferente el origen de los fantasmas

“No conozco otra manera de superar el tiempo y sus relojes”

V e r s o s d e c i n e m a

Éluard i Borges en la distopia

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Poema: ‘Capitale de la douleur’.

Pel·lícula: ‘Alphaville’. Jean-Luc Godard, 1965.

Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution o Alphaville és una pel·lícula franco-italiana estrenada el 1965 i dirigida per Jean-Luc Godard, amb la qual el director francès va obtenir l'Ós d'Or a la 15a edició de la Berlinale, amb el repartiment següent: Eddie Constantine (Lemmy Caution); Anna Karina (Natascha von Braun); Akim Tamiroff (Henri Dickson).

La pel·lícula combina els gèneres de ciència-ficció i cinema negre, i relata, en blanc i negre, una història futurista que passa a un planeta llunyà, per bé que es tracta d'un film desproveït d'efectes especials i rodat a racons reals de París, ciutat que esdevé la mateixa Alphaville, tant pel que fa als carrers com pel que fa als interiors, rodats en edificis de formigó amb decoració modernista.

El detectiu privat Lemmy Caution arriba en missió secreta a la futurista ciutat d'Alphaville, fent-se passar per un periodista anomenat Ivan Johnson, però en realitat cerca l'agent Henry Dickson com a objectiu principal de la seva missió. Capturar o matar el professor von Braun -creador d'Alphaville- i destruir el sistema informàtic que la controla -Alpha 60- forma també part de les seves intencions.

El totalitari ordinador Alpha 60, construït pel professor von Braun, prohibeix la llibertat de pensament dels habitants d'Alphaville i els nega tota expressió de conceptes individualistes com l'amor, la poesia o les emocions en general. Una de les premisses d'Alpha 60 és que "la gent no ha de qüestionar-se el 'per què', sinó respondre 'perquè'". El director Godard ens presenta l'ordinador amb una ronca veu en off que es manifesta omnipresent a tota la ciutat i que al llarg de la pel·lícula conversa en diverses ocasions amb Caution.

Versos de Cinema Éluard i Borges en la distopia

En la seva lluita contra Alpha 60, el detectiu Caution se serveix de Natacha von Braun (Anna Karina), una programadora d'Alpha 60 que resulta ser alhora la filla del professor von Braun (malgrat que ella nega haver-lo vist mai). Com a ciutadana estàndard d'Alpahville, Natacha desconeix el significat de conceptes com "amor" o "consciència". Però aquesta situació canvia aviat quan tots dos s'enamoren i provoquen així l'aparició d'uns sentiments que introdueixen per primer cop incertesa a la perfecte ciutat creada a la imatge del racional ordinador.

Caution incapacita l'ordinador tot reptantlo amb un enigma, la solució del qual resideix en la poesia. La clau de l'enigma que Alpha 60 es mostra incapaç de resoldre-ho perquè es basa en la desaparició del concepte de ciutadà individual a Alphaville, que ha sigut substituït pel ciutadà col·lectivitzat. L'enigma poètic està en gran manera inspirat en el poeta argentí Jorge Luis Borges, igual que la introducció del film i d'altres escenes, que són extractes dels seus assajos.

Versos de Cinema Éluard i Borges en la distopia

Podeu veure’n un tràiler a:

https://www.youtube.com/watch?v=bCgSlu76Rs

Aquest poema de Paul Éluard, “Capitale de la douleur”, recitat per Anna Karina, és una de les escenes emblemàtiques de la pel·lícula.

Aquí la traducció:

La teva veu, els teus ulls

Les teves mans, els teus llavis, El nostre silenci, les nostres paraules

La llum que marxa, la llum que torna

Un somriure i prou per tots dos

Sense que calgui saber res.

He vist la nit crear el dia

Sense que nosaltres canviem d’aparença

O ben estimada de tots

I ben estimada d’un de sol

En el silenci de la teva boca

Ha promès ser feliç

De lluny en lluny, diu l’odi

De prop en prop, diu l’amor

Per la carícia

Sortim de la infantesa

Veig cada cop millor la forma humana

Com un diàleg d’enamorats.

El cor té una boca i prou

Tota cosa a l’atzar

Totes les paraules dites sense pensar

Els sentiments a la deriva

Els homes giren a la ciutat.

La mirada, la paraula

I el fet d’estimar-te

Tot està en moviment.

N’hi ha prou amb avançar per viure, D’anar just al davant de tots aquells que [estimem

Anava cap a tu

Anava sense cessar cap a la llum.

Si somrius, és per envair-me millor, Els rajos dels teus braços obrien la boira de bat a [bat

V E R S O S I C A N Ç O N S

Escrit per Mingo Meseguer

UNA APROXIMACIÓ A L’UNIVERS DE SALVAT-PAPASSEIT

Aquest any se celebra l’Any Joan SalvatPapasseit, amb motiu del cente-nari de la mort del poeta. Va ser a Barcelona, el 7 d’agost de 1924, a trenta anys, a conseqüència d’una tuberculosi crònica, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

D'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta, la seva poesia es caracteritzà per la seva espontaneïtat i frescor; i com va dir Joan Brossa: “estem davant d’un poeta autènticament popular, amb una gran sensibilitat i una manera senzilla de dir”.

En aquest article, però, no parlaré del Salvat-Papasseit poeta, sinó de com els seus poemes han estat i són font d’inspiració per a músics, cantants i rapsodes; i de com els camins de la poesia i la cançó convergeixen (la seva poesia és un cant a la vida, així com la música és un cant a la vida), mitjançant la musicació de poemes que, en principi, no estaven pas destinats a ser cantats. Musicar poemes és una feina difícil, delicada i de resultats incerts. Sempre sorgeix la pregunta de si casarà la melodia que inspira el poema amb les paraules que el componen i les idees que transmet.

Segurament és el poeta més cantat de la poesia catalana. Molts dels seus poemes han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 1960 i 70.

Ja abans de la creació dels Setze Jutges, Miquel Porter havia musicat i interpretat en públic alguns poemes, però no els va arribar a enregistrar. Martí Llauradó, Rafael Subirachs i Guillermina Motta van musicar i enregistrar alguns poemes. El 1975 Ovidi Montllor li va dedicar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor L’any 1977 el Joan Manuel Serrat va publicar el disc Res no és mesquí, on

Una aproximació a l’univers de Salvat-Papasseit

Versos i Cançons

musicava un recull de poemes. Lluís Llach va posar música al poema “La casa que vull” en el seu disc de 1974 I si canto trist A partir d’aquí, molts cantants catalans van ajudar a divulgar la seva poesia des dels obscurs temps del franquisme.

Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Loquillo, Feliu Ventura, Celdoni Fonoll, Teresa Rebull, Toti Soler i Josep Tero són altres veus que han enregistrat, recitats o cantats els seus poemes. Més recentment comptem amb les interpretacions de Carola Ortiz, Arianna Savall o Meritxell Gené. El 2019 es va fer un disc amb noves versions per part d’intèrprets de les noves generacions, com Gossos, Aspencat, Blaumut, Sabor de Gràcia, Txarango, Gemma Humet, Jofre Borràs i Layout.

A continuació, analitzaré quatre dels poemes que han estat més musicats, autèntiques joies que han permès divulgar de manera adient magnífics poemes convertits en bones cançons.

“Res no és mesquí”, del poemari L’irradiador del port i les gavines, 1921

Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera. i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. -Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Versos i Cançons

Breu comentari: és un dels poemes més coneguts, hi trobem l’admiració del poeta per l’existència, per la vida, pel bell món. “Res no és mesquí” significa que res és infeliç, que res és miserable; en definitiva, vol dir-nos que la vida és bonica. Està constituït per quatre estrofes, en total hi ha vint-i-sis versos, amb predomini de vers hexasíl·labs (especialment a la segona, tercera i quarta estrofes).

Una aproximació a l’univers de Salvat-Papasseit

Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis [que l'amor perdura.

“Mester d’amor”, del poemari La gesta dels estels, 1922

Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient mes com vianant a la font regalada; deixa't besar—sacrifici fervent— com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Deixa't besar, i en el pit, a les mans, amant o amada—la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada.

Breu comentari: És un poema d’amor, que parla de besar, de com és la besada. Està format per quatre quartets de versos decasíl·labs amb rima consonant, encadenada; masculí en els versos senars i femení en els parells.

Una aproximació a l’univers de Salvat-Papasseit

Versos i Cançons

“Amo l'aroma”, del poemari

El poema de la rosa als llavis, 1923

Amo l'aroma d'aquest brot de menta que duus lligada dintre el teu somrís fes-me'n penyoratu, minyona esquerpa com vela nova que troba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledeja— pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva la posaria al mossec de les dents, fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo per pagar-la ja em donaré teu.

Breu comentari: Aquest poema expressa el sentiment que sent un home per una dona, que desitja formar part de la seva vida. Li agrada la seva aroma, la seva boca i principalment el seu somrís. Està format per tres quartets de versos decasíl·labs amb rima assonant.

“Quina grua el meu estel”, del poemari

El poema de la rosa als llavis, 1923

Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! -de tant com brilla en el cel sembla una donzella nua

L'espurneig que em fereix l'ull són els seus pits quan s'inclina: si fa un mirall de l'escull perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant dono al cordill tota mida. I l'ala clara, sestant, del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent i la trena que es deslliga! Volar d'oronella al vent! Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell Com una vela s'enfila espitllera de l'ocell: si jo llenço el braç, vacil la Vianant vora la mar prega pels marins que arriben; si veuen l'estel dansar moren de tant que sospiren

Vianant, puja al meu bot que és lliure de la sentida, però no diguis ni un mot si no vols perdre la vida

Vianant no parlis, no, que l'oreig l'acosta, i mira que et prendrà l'amor senyor -que el mariner ja sospira

Versos i Cançons

Breu comentari: Un poema d’amor vora mar; és prou conegut, especialment a partir de la cançó que va popularitzar Joan Manuel Serrat, i de versions posteriors. Mètricament, és molt proper a la cançó popular, tant per l’estrofa que fa servir, els quartets, com pel metre, l’heptasíl·lab, el vers per excel·lència de la poesia tradicional i del cançoner.

Podeu escoltar recitats i cançons als enllaços següents:

Dona’m la mà - Ovidi Montllor https://www.youtube.com/watch?

v=leh6CTts6MM

Res no és mesquí - Joan Manuel Serrat

https://www.youtube.com/watch?

v=NDl46UCt_bk

Arquer d’amor - Xavier Ribalta https://www.youtube.com/watch?

v=x9PY503oCVc

La Casa que vull - Teresa Rebull https://www.youtube.com/watch?

v=a_kU3rinjtI

Una aproximació a l’univers de Salvat-Papasseit

Què hi trobem en els poemes de SalvatPapasseit?: Amor i més amor, que va marcar tota la seva obra. També il·lusió, esperança, frescor, naturalitat, senzillesa, món real, sang, carn, religiositat; tot barrejat amb erotisme i fascinació per les dones.

“Jo no us prometo res, només camino”

Joan Salvat-Papasseit

Retrat de Joan Salvat-Papasseit, de Rafael Pérez Barradas

L'Agenda

Dia Mundial de la Poesia

L’any 1999 la Conferència General de la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia (DMP). Per celebrar ho, des de l’any 2008 la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco promocio-nen aquesta celebració tant en el nostre domini lingüístic com a la resta d’Europa i del món amb l’elecció d’un poeta i un seu poema per a l’ocasió. Partint d’aquesta composició, la ILC elabora un fullet amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-dues llengües, que difon àmpliament, pro-mou l’organització d’accions poètiques, presencials i a través de les xarxes, i organitza un acte central el mateix dia 21. En la dissetena edició del DMP, la ILC ha escollit el poema “m'he estimat molt la vida” de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany commemorem el centenari del naixement.

Poesia Lleida

Festival de Poesia de Lleida

Inici: 18/03/2024

Fi: 24/03/2024

Cafè del Teatre Municipal de l'Escorxador i carrers de Lleida i altres espais

Per a saber-ne més:

https://poesialleida.paeria.cat/

Per a saber-ne més:

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/quefem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/dmp-2024/

Poesia Lleida són dies plens de poesia en què autors i autores, vinguts des de diferents territoris, s'interroguen el món amb propostes variades i des de diverses perspectives amb xerrades, recitals i espectacles poètics

El programa té un marcat accent literari tot l’any, perquè se celebra una commemoració molt especial, centenari del naixement de l’enyorat Jaume Magre, figura clau en la construcció de la cultura de Lleida El Poesia Lleida es fa ressò d’aquest aniversari i li dedica un dels actes del festival se centrarà en la poesia francesa, cultura en la qual ell es va formar i que el va marcar i configurar intel·lectualment Recordant Magre, dialogaran els versos en les dues llengües en què ell pensava el món

Sota la direcció dels poetes Anton Not i Iolanda Sebé, les arts visuals i la música acompanyen la paraula dita en una versió que vol ser més inclusiva que mai, amb espais per tots els estils i generacions, i vol oferir una nova visió artística, una posada en escena que vol traspassar i arribar a noves interpretacions altres, conjugant lletres i art visual.

Gairebé una vintena de creadores i creadors de la paraula, vinguts de diferents punts de l’Estat i del nostre país, compartiran la seva poesia amb la nostra ciutat en sessions públiques.

Cents anys de la mort d’Àngel Guimerà

L’any 2024 se celebra la commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà L’Any Guimerà està organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament del Vendrell, població que acull la Casa Museu Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (1845-1924) és el dramaturg català que ha gaudit de major projecció internacional Ja des de molt aviat, la difusió de la seva obra a càrrec sobretot de la companyia de l’actriu Maria Guerrero i del seu marit Fernando Díaz de Mendoza fou notòria Les seves obres foren traduïdes a moltes llengües i, en alguns casos donaren lloc a versions cinematogràfiques i operístiques. En la pròpia tradició, Guimerà ha estat un referent per a molts autors dramàtics de maneres diferents.

Agenda Any Guimerà:

https://cultura gencat cat/ca/temes/commemoracio ns/2024/anyguimera/agenda/

Cents anys de la mort

de Joan Salvat-Papasseit

Enguany fa cent anys que Joan SalvatPapasseit va morir a Barcelona. És conegut sobretot com a poeta avantguardista, amb títols que no han estat prou reeditats, exceptuant El poema de La rosa als llavis, que va ser tema d’estudi en els cicles educatius La seva obra va ser difosa a partir dels anys seixanta pels integrants d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, que van musicar molts dels seus poemes La seva poesia també va esdevenir espectacle en la versió Nocturn per a acordió del grup teatral Dagoll Dagom

La commemoració ha de ser un motiu important per revalorar la seva obra i estendre-la entre la ciutadania, especialment entre joves, ja que era un poeta jove que s’hi adreçava dientlos: “Sigueu, al menys, cada u de vosaltres una cuca de llum”

https://cultura gencat cat/ca/temes/commem oracions/2024/anysalvatpapasseit/inici

L'Agenda

Mes de paraules

Mostra literària de Roses

Inici: 16/03/2024

Fi: 23/04/2024

Diversos espais

Roses (Alt Empordà)

El festival "Mes de Paraules" és una mostra dedicada la creació literària multidisciplinar Comprèn recitals poètics, tallers, rutes, presentacions de llibres i altres activitats

Aquest festival literari sol tenir lloc, aproximadament, entre el Dia Mundial de la Poesia (21 de març) i la Diada de Sant Jordi (23 d'abril)

Sabadell, Capital de la Cultura Catalana 2024

Inici: 27/01/2024

Fi: 31/01/2025

Diversos espais

Sabadell (Vallès Occidental)

Sabadell és Capital de la Cultura Catalana 2024 amb una proposta i una programació dissenyades a partir d’un procés de cocreació per part dels diferents agents culturals de la ciutat (persones i artistes, entitats i agents culturals, col·lectius i administració).

De moment ja hi ha previstes més d’un miler d’activitats de totes les disciplines artístiques, que poden augmentar i que reforcen la programació habitual de la ciutat. La programació compta amb més de 50 activitats singulars i de gran format A més, s’incorporen noves propostes i cicles per crear un any intensament cultural

Per a saber-ne més:

https://www.rosescultura.cat/

Per a saber-ne més:

https://sbdcultura24.sabadell.cat/

Adreces d'interès

Premis Literaris

https://cultura gencat cat/ca/ilc/que-fem/premis-literaris/

Premios Literarios

https://www culturaydeporte gob es/mapaapf/premioMapa do? cache=init&layout=mapapremio&language=es

Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

https://www.escriptors.cat/

Asociación Colegial de Escritores de Cataluña

https://www acec-web org/spa/11 asp

Gremi d'Editors de Catalunya

https://www.gremieditors.cat/

Gremi de Llibreters de Catalunya

https://gremidellibreters cat/

Biblioteques de Catalunya

https://biblioteques.gencat.cat/ca/biblioteques/catalegs/

Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona

https://blocdelletres.ub.edu/2008/07/21/poesia-recitada/

A Media voz

http://amediavoz com/

Música de Poetes

http://www.musicadepoetes.cat/

Poesia.cat - Poesia catalana

http://www.poesia.cat/

Lyrikline

https://www.lyrikline.org/en/home/

EL LLIBRE

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Philippe Jaccottet (Moudon, Suïssa,1925Grinhan, França, 2021) fou un poeta i traductor de diversos idiomes.

Després de completar els seus estudis a Lausanne, va viure diversos anys a París. El 1953, es va traslladar a la localitat de Grignan, a la Provença. Va traduir nombrosos autors i poetes al francès, incloent-hi Goethe, Hölderlin, Mann, Mandelstam, Góngora, Leopardi, Musil, Rilke, Homer i Ungaretti. Va ser guardonat amb el premi internacional alemany Petrarca-Preis el 1988 per la seva poesia.

El 2014, Philippe Jaccottet va convertir-se en el 15è autor que es publica amb vida a la prestigiosa Bibliothèque de la Pléiade.

Ha estat un dels més destacats poetes europeus contemporanis. Va publicar una setantena de llibres entre poesia, prosa poètica i assaig. En català, té traduïts els llibres A la llum de l’hivern, Rèquiem, El passeig sota els arbres, L’ignorant i Aires.

Des d’un entorn envoltat de natura, Jaccottet va escriure una setantena de títols, entre llibres de poesia i assajos, i definia la seva aposta literària com una "poètica de l'esborrament”. "Esborrar-se era la seva manera d'il·luminar els textos –diu Clapés–. No ser-hi era la seva manera de ser-hi. Era un autor que es va consolidar després del surrealisme i, a diferència d'aquest grup, estava més aviat en contra de la sobreabundància d'imatges. El que era important era la vibració, la transmissió d'una vivència".

La seva poesia evoca paisatges i pensament, amb el llenguatge de la justesa, de la mesura i del no dit.

QUADERN DE VERDOR PHILIPPE JACCOTTET Traducció d’Antoni Clapés

Adia Edicions

"No ser-hi era la seva manera de ser-hi", ens diu Antoni Clapés, el seu traductor al català.

EL LLIBRE

[…]

Jaccottet, a propòsit d’aquest llibre, escriví: «Quadern de verdor és una obra, per la forma, una mica diferent de les precedents. En comptes de reservar certes notes per a una eventual continuació de La Semaison, les vaig integrar en el llibre al costat de proses de descripció o de reflexió i de poemes que són gairebé continuacions de fragments. És doncs una agrupació de registres una mica diferents però, com que els temes ens són del tot propers, em va semblar legítim reunir-los. El títol indica aquesta legítima llibertat».

[fragment de la nota a la traducció d’Antoni Clapés]

Cette combe verte, sans fleurs et sans oiseaux, suspendue, cette espèce de terrasse verte, audessus de laquelle passent les nuages rapides surgis comme des troupeaux du gouffre invisible et froid creusé derrière, ces pâturages où il n’y a plus de bétail depuis longtemps.

Dans la lumière brillante qui, à contre-jour, s’embrume, cette sorte de hamac d’herbe, l’air vif dans les hauteurs et doux près du sol, la bergerie d’ivoire usé comme une lampe restée allumée en plein jour, comme la lune, justement, que l’on devine, le sein laiteux.

Allez encore vers ces laces de montagne qui sont comme des prés changés en émeraudes. Peutêtre n’y boira-t-on plus, peut-être est-ce pour cela qu’on les voit maintenant. Il y a des émeraudes dans la montagne comme on y croise des bêtes fuyantes. Et le printemps est poussière lumineuse.

[fragment]

EL LLIBRE

[…]

Aquesta coma verda, sense flors ni ocells, aquesta espècie de terrassa verda, suspesa, per damunt de la qual passen núvols ràpids que irrompen com uns ramats de l’abisme invisible i fred cavat al darrere, aquestes pastures on ja fa temps que no hi ha bestiar.

En la llum brillant que s’emboira a contraclaror, aquesta mena d’hamaca d’herba, l’aire viu a les altures i dolç arran de terra, la pleta de vori gastat com una llàntia que s’hagués quedat encesa a ple dia, com la lluna que, justament, descobrim amb el seu pit lletós.

Aneu encara vers aquests llacs de muntanya que són com prats transformats en maragdes. Potser ja no hi beurem mai més, potser és per això que ara els veiem. Hi ha maragdes a la muntanya, de la mateixa manera que ens creuem amb bèsties fugisseres. I la primavera és pols lluminosa.

[fragment trad.]

“I la primavera és pols lluminosa.”

El lector sotmès

René Magritte

Louvre Abu Dabi