Vers i Revers -Revista núm. 4

N. 4 Setembre 2023

Montserrat Abelló, la poesia natural

La Decreació

d’Anne Carson

Stella Díaz Varín, la palabra escondida

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (IV)

La Hanna, record de germanes

Vers i Revers - Revista de Poesia

Consell de Redacció

Mary Loly Ávila López-Linares

Salvador Barrau Viñas

Joan-Ignasi Elias Cruz

Xavier Martí García

Josep-Domènec Meseguer Garcia

© Edició: Associació Poètica Vers i Revers

© Textos: dels autors i autores

© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores

© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz

Llicència: CC BY-NC-ND

Foto portada: Tim Mossholder / Pexels

issuu.com/versirevers

https://www.instagram.com/versirevers/

https://twitter.com/versirevers

facebook.com/versirevers

versirevers@gmail.com

SUMARI

3 Editorial

12 Qui som?

Què hem fet i què fem?

12 La Info poètica Haiku. L'Univers en disset síl·labes (IV)

4 Poetes Montserrat Abelló

18 La Carpeta La palabra escondida de la poeta

Silvia Díaz Varín

28 El Llibre Decreació

14 Les poesies de Vers i Revers

15 Versos de cinema Hanna, record de germanes

25 L'Agenda

31 Contraportada Libro abierto / Juan Gris

En aquesta passa poètica trimestral núm. 4, hi trobareu la poesia de la Montserrat Abelló, autora i traductora catalana, amb la seva poesia que brolla de manera natural; la continuació del recorregut pel món del haiku; els versos de cinema de l‘e.e. cummings en el film Hanna i les seves germanes; ens endinsarem en el món poètic de la poeta xilena de la paraula amagada Stella Díaz Varín; i el llibre, en fi, ens acostarà a la ‘decreació‘, que no destrucció, de l‘Anne Carson.

Esperem que sorgeixin emocions i interessos de tot plegat...

P O E T E S

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 - Barcelona, 2014) és poeta i traductora.

Tot i haver nascut a Tarragona, va passar la infantesa i la joventut en diversos indrets (Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena), seguint la mobilitat laboral del seu pare, enginyer naval, Va estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres, a Barcelona, El 1936 va ser professora d'anglès a València i el moviment en la seva vida va augmentar després de 1939, quan va haver d'exiliar-se a França, al Regne Unit (on va dur tasques d'ajut als refugiats) i a Xile (on treballà a l'empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d'anglès a l'escola suïssa de Santiago de Xile). En aquest país sud-americà va viure uns vint anys. Aquest primer contacte amb la llengua anglesa i la pluralitat d’entorns diversos no comportaren una distància amb la seva llengua materna, contràriament, han acabat reafirmant la seva condició de poeta catalana i la passió d’una traductora que acosta cultures a través de la paraula.

A Valparaíso, coneix Joan Bofill, amb qui es casa el 1943, amb qui tindrà tres fills. En aquesta època entra en contacte amb altres escriptors i exiliats, com ara Joan Oliver, Xavier Benguerel, Domèc Guansé, Pablo Neruda, Roser Bru o Rafaela de Buen, que l’estimulen a emprendre el seu camí com a poeta. Tornà a Barcelona el 1960, on treballà com a ensenyant en la Institució Cultural del CIC de Barcelona fins a la jubilació.

“Sóc una dona que ha viscut molts anys i en èpoques crucials de la història: la proclamació de la República, l'aixecament militar, la Guerra Civil i l'exili.”

A més de la seva obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006), cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També tradueix a l'anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d'altres, que contribueixen decisivament a la difusió de la literatura catalana a l'estranger.

Escrit per Joan-Ignasi Elias

POETES MONTSERRAT ABELLÓ

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, s'encarrega d'antologar i traduir diversos reculls de poesia feta per dones, entre els quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). L'any 2002 reuneix la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart, Cadaqués a Quima Jaume i Lletra d'Or.

L'any 2007 rep el premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica per les traduccions de Sylvia Plath, i el 2008 el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. Fou sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. L’any 1998 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a traductora.

“Quan et sobta un fet, una imatge, un sentiment i ho plasmes en una pintura o en un poema, hi és fixat per una necessitat vital d'expressar-ho, però també obert perquè s'ho miri i ho llegeixi algú i s'ho faci seu.”

“Dona, necessària com la pedra, / sempre endinsada en la terra!”

POETES MONTSERRAT ABELLÓ

A part d'escriure, va traduir autors com Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M Forster, Adrienne Rich, Anne Sexton, Denise Levertov, Margaret Atwood, Anne Stevenson i, sobretot, Sylvia Plath, de qui va rebre una forta influència. Amés d’Espriu i Rodoreda, també va traduir a l'anglès les obres d’autores catalanes com Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs. La seva obra ha estat traduïda a l'anglès i a l'alemany És coautora de l'antologia Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX (1999). Va participar en els llibres d'assaig Cartografies del desig (1998) i Memòria de l'aigua (1999).

Especialitzada en l’estudi comparat de la fonètica anglesa i catalana —una anàlisi que l’escriptora sosté com a essencial per a la fidel traducció del ritme, so i significat de les paraules—, Montserrat Abelló es llicencia finalment el 1975 en Filologia Anglesa.

L’inici poètic de Montserrat Abelló ha estat profusament titllat de tardà pel fet que la poeta ja tenia quaranta-cinc anys quan va publicar Vida diària, i pel llarg interval que es va produir fins que no va editar el seu segon llibre.

Al jardí plou

Al jardí plou. L’herba és dreta: petites agulles erectes, antenes de la terra, esponja negra.

I jo romanc callada, profundament retreta, amb els fils invisibles de tot de vides tendres entre mans. Dona, necessària com la pedra, sempre endinsada en la terra!

De Vida diària

En efecte, Vida diària, prologat a la primera edició per Joan Oliver, presenta un ressò de crònica, de report del que és la vida d'una dona. Aquest caràcter es manté al poemari Vida diària. Paraules no dites (1981), editat per La Sal. Aquest segon poemari, amb una introducció de Marta Pessarrodona, va significar el punt de partida definitiu i cíclicament continuat de la seva obra poètica: El blat del temps (1986), amb uns mots introductoris de Maria Àngels Anglada; Foc a les mans (1990), prologat per Maria-Mercè Marçal; Cares a la finestra (1995), una plaquette especialment corprenedora per la seva brevetat, indirectament proporcional a la força i la intensitat poètiques, i L'arrel de l'aigua (1995), que són els títols que avalen una obra poètica d'introspecció constant, en paraules pròpies, dels batecs de la vida malgrat el pas del temps, que en el cas de la poeta equival a dir: “malgrat el desgast de la vida mateixa."

POETES MONTSERRAT ABELLÓ

Sovint diem

Sovint diem això és la fi, cap música ja no controla les nostres esperances. Però hi ha ulls que no coneixem que escruten l’horitzó, llavis que xiuxiuegen Orelles que perceben, que amatents escolten allà al fons de la nit. Aquesta és la força que busquem, l’amor que aprenem a sostenir contra el caire del temps.

De Dins l’esfera del temps.

“Per què escric? Diria que, primordialment, pel meu amor a les paraules. Des de sempre m'ha fascinat el seu so.”

Plantar sobre la terra

Plantar sobre la terra els peus Ja no tenir por. Sentir com puja la saba, amunt, amunt. Créixer com un arbre. A la seva ombra aixoplugar algú que també se senti sol, sola com tu, com jo.

D’El blat del temps.

Visc i torno

Visc i torno a reviure cada poema, cada paraula

Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades.

D’El blat del temps

“l’amor que aprenem a sostenir / contra el caire del temps”

POETES MONTSERRAT ABELLÓ

Montserrat Abelló és considerada una autora fonamental per a la poesia i la traducció catalanes de la segona meitat del segle XX. Mor el 9 de setembre de 2014, a Barcelona, a l'edat de noranta-sis anys, participant, fins al darrer moment, de la vida cultural i artística catalanes.

Parlen les dones

Parlen les dones, la seva poesia tendra i forta. Ben pocs s’aturen a escoltar aquestes veus, que, trasbalsades, un nou llenguatge diuen nascut al fons dels segles.

De Dins l’esfera del temps.

Vegem ara alguns comentaris que les col·legues poetes van expressar sobre ella: "La vida és feta de moments diversos; i, com que la Montserrat reflecteix la vida, no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat, també la seva poesia adopta formes molt vàries.”, ens diu M. Àngels Anglada al pròleg de El blat del temps.

M. Mercè Marçal ho expressa així: “És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes.” (pròleg a Foc a les mans).

“El ritme propi de la poesia és, segons Montserrat Abelló, el ritme propi de la vida interior que, juntament amb la voluntat expressiva i amb la passió per l'escriptura, configuren la seva obra.”, ens diu Vinyet Panella (Serra d’Or, núm. 463-464, juliol-agost 1998).

POETES MONTSERRAT ABELLÓ

I “És aquesta aparent senzillesa la que defineix una poètica molt moderna, ara esdevinguda clàssica del segle XX." (Lluïsa Julià [’Montserrat Abelló. Al cor de les paraules’, Serra d'Or, núm. 517, gener 2003).

I dins meu una veu em diu

I dins meu una veu em diu: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre, a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells que estimes i amb qui has conviscut al llarg dels anys i encara no coneixes mirades que fugen, pensaments tancats, potser només desclosos en moments fugaços o en la intensitat del desig.

Però mai a dins, sempre a la vora del torrent de silencis o de paraules; sempre a punt i amatent, però sense saber, sense saber.

De Foc a les mans

Marxaré per un llarg camí

Marxaré per un llarg camí; ja no hi retrobaré la veu, l’amic. Aturada en el camí, desconeixeré la meva ombra allargada al portal dels adéus

La mà estirada plena de records d’ahir.

I, amb l’esguard fit a l’horitzó, esperaré el meu propi retorn

De Paraules no dites

«I busco noves mides per / calibrar antigues mesures».

Qui som? Què hem fet i què fem?

El divendres, 16 de maig de 2014, Vers i Revers va presentar el seu quart llibre, L’Atzar: entre el destí i la sort, a la Biblioteca Mercè Rodoreda, de Barcelona.

I ho explicàvem d’aquesta manera: “Embolicats en la casualitat contínua, es discuteix si la raó dóna l'explicació necessària. Per descobrir-ho, o almenys acostar-se a això, us convidem a la presentació d'aquest poemari, l'exercici del qual ha plantejat una evolució causal de tot el grup. Fruit del treball és el resultat; la resta potser fortuna...”

Les poesies de V i R

Chelo Álvarez

Frente al espejo

Realidad

donde la idea cubre el silencio latente. Inalkterable.

Mostrando la figura oculta esculpida en sus mil caras.

Afán inetgrado sobre deseos.

Esencia de los sentidos. Marco de calma.

Teresa Tarrida A trenc d’alba

“Diré el teu nom i naixeràs en el veritable ser.”

Res pot haver-hi de més cert que l’home nu en el silenci de l’albada.

Res pot ser més silenciós que l’home cert i la nuesa de l’alba.

Res pot haver-hi de més nu que aquest silenci i l’home cert al rompent de l’alba.

Res pot ser més lluminós que l’home silenciós, nu i veritable.

Desnuda el sonido su perfume habitable donde florece la forma.

L a I n f o p o è t i c a

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (IV)

Escrit per Salvador Barrau

El haiku i les sensacions. Quan llegim, sentim i interpretem la natura o acabem el haiku. En japonès, fan servir un nom que el caracteritza. S’entén com a una sensació i a la vegada un sabor, tot i que sembla que ser saborós no es comprèn gaire en poesia. Parlem doncs de Wabi-Sabi, perquè ens sembla que es fa necessari anar coneixent els mots japonesos que entren dins la cultura del haiku.

El Wabi-Sabi representa la bellesa en un estadi de tristesa natural de les coses, de la natura. Res no és provocat, perquè és un procés natural, un estat o un espai que ens ajuda a entendre allò natural.

Cal entendre cada estadi, circumstància i cada sensació per a captar el haiku dins la natura, ja que no és res que s’hagi d’inventar pel món de les idees, sinó del moment que es viu, el lloc on passa, avui i ara, en aquest moment. És quan percebem les sensacions del moment.

Foto: Salvador Barrau

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (IV)

Cal fer-ho així, perquè no cal tenir memòria del que ha succeit davant dels nostres ulls i, així, poder descriure allò que succeix, i amb les disset síl·labes “cuinarem el poema“ deixant pas a què el lector vegi les imatges que descrius sense descriure, que expliques amb silencis, i demanes al lector que acabi el teu poema haiku, perquè, en aquesta disciplina i filosofia, considerada alhora un camí espiritual, ajuda a interioritzar i sentir dins del nostre interior allò que deixes escrit amb més silencis que paraules.

Tot poeta i haijin, quan troba aquest poema al seu camí, el troba interessant, diferent, i és alhora un estadi espiritual i de respecte per la natura i l’univers on ha de comprendre l’entorn d’on viu i els llocs on capta el poema. La natura és sàvia, i tothom és part minúscula de la pols d’univers i alhora una part del tot. Els japonesos estimern la bellesa natural, flora i fauna, i el respecte i l’anàlisi de la natura ajuda a la comprensió de la pròpia vida humana, l’animal i vegetal. Els elements naturals i els fenòmens, les onomatopeies de la natura, que han ajudat al sons de la música i del llenguatge.

El haiku és integrador i fa al haijin humil ,així amb humilitat, respecte, amor per tot allò viu, li és més fàcil captar moltes coses que altres persones no iniciades són incapaces de veure.

És important que siguem capaços de poder posar dins les disset síl·labes conceptes universals, si més no l’univers. No ens oblidem dels nens, que al Japó des del cinc anys aprenen a fer haiku, i els seus poemes són singulars i amb visió de l’univers i del propi entorn social i natural i infantil.

El Wabi-Sabi representa la bellesa en un estadi de tristesa natural de les coses, de la natura.

No obstant això per a assolir un món equilibrat, aquest ha de banyar-se i impregnar-se de l’harmonia de la naturalesa. L’harmonia i la senzillesa és el cos de tot el haiku, no s’ha de posar més que el que cal ni més ni menys, el just. Ha de ser senzill, però tothom sap que fer les coses senzilles és més dificil de fer que les barroques i sobrecarregades, i tampoc sense oblidar-se de l’aspecte jovial i amable, tenint en compte sempre l’estètica, l’harmonia i la humilitat, amb l’abandonament de l‘ego personal: aquest ha de desaparèixer del poema.

Per acabar, recordem que el haiku és una art i un camí, en el qual ningú no està obligat a representar, dirigir, ni Influir en cap mena de classe de valor morals, perquè és una expressió lliure i, en consequència, també d’allò moral.

I una darrera qüestió de caire tècnic: En el haiku, com a construcció poètica, és admès que l’eix n'és el vers central que uneix el primer amb el tercer versos. Tinguem present que el haiku són dissets síl·labes en total. Poden ser disset en horitzontal; disset en vertical. I finalment és com es coneix més el poema en tres versos, el primer de cinc, el segon de set i el tercer de cinc. El haiku no té rima, ni figures literàries, ni metàfora. En català, l'adaptarem d'acord amb la nostra mètrica.

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (IV)

Foto: Salvador Barrau

L’harmonia i la senzillesa és el cos de tot el haiku.

V e r s o s d e c i n e m a La Hanna, record de germanes

Hannah i les seves germanes (títol original en anglès Hannah and Her Sisters) és una pel·lícula estatunidenca escrita i dirigida per Woody Allen, estrenada el 1986. En el repartiment, hi trobarem Michael Caine, Mia Farrow, Woody Allen, Barbara Hershey, Max von Sydow, Dianne Wiest, Carrie Fisher, Maureen O'Sullivan, Lloyd Nolan i John Turturro.

Tres germanes de caràcters molt diferents, filles d'un matrimoni d'actors, mantenen una estreta relació. La més gran, Hannah, la que té un caràcter més fort, està casada amb un ric empresari i la seva vida sembla equilibrada i perfecta. És una actriu d'èxit, esposa

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Fotos

Una escena de la pel·ícula.

Versos de Cinema

La Hanna, record de germanes

i mare exemplar, i ha esdevingut el centre de gravetat de tota la família. Holly, la segona, sensible i inestable, somia ser actriu. Lee, la petita, és una ex-alcohòlica que viu en unes golfes del Soho amb un pintor minimalista molt més gran que ella. Molt menys afortunades que Hannah, les germanes hi solen recórrer quan necessiten consell o tenen problemes econòmics. Però aquesta situació comença a trontollar quan Elliot, el marit de Hannah, s'enamora d'una de les germanes de la seva dona. El personatge de l’Elliott (Michael Caine) li regala a la Lee (Barbara Hershley) un llibre de Cummings i li demana que llegeixi el poema de la pàgina 112, un poema que li recorda a ella.

Però, qui n’és l’autor? Es tracta d’e.e. cummings, o sigui Edward Estlin Cummings, poeta, pintor, assagista i dramaturg nord-americà (1894-1962), considerat com un dels millors poetes estatunidencs del segle xx.

L'any 1923 comença a publicar i a donar-se a conèixer com a e. e. cummings, unes minúscules que conservarà per sempre. Entre 1952 i 1953 pronuncia, a la Universitat de Harvard, el conjunt de sis conferències posteriorment publicades amb el títol Six non lectures. En aquesta obra, el registre autobiogràfic sustenta algunes de les seves afirmacions més importants sobre la poesia i la creació poètica.

Collected Poems, 1923-1954 el consagra en la literatura americana i determina un gir en la crítica, que comença a ponderar més seriosament tot el conjunt de tradicions –en especial, la romàntica– que en condiciona l'avantguardisme.

I el poema que llegeixel personatge és ‘Somewhere I have never travelled, gladly beyond’. Vegem-ne la traducció catalana:

Versos de Cinema

en algun lloc que mai he visitat, alegrement més enllà de tota experiència, els teus ulls tenen el teu silenci; en el teu gest més fràgil hi ha coses que m ’encerclen o que no puc tocar perquè estan massa pròximes.

el teu més lleu esguard fàcilment m ’obrirà encara que com dits m’hagi tancat, m ’obris sempre pètal a pètal com obri la Primavera (hàbilment tocant i misteriosa) la seva primera rosa

o si el teu desig és tancar-me, jo i la meva vida ens tancarem molt bellament, de sobte, com quan el cor d’aquesta flor imagina la neu que amb cura cau pertot arreu; res que puguem copsar en aquest món iguala el poder de la teva immensa fragilitat: el teixit de la qual em sotmet amb el color dels seus països, rendint la mort i per sempre amb cada batec (no sé qui hi ha en tu que tanca i obre; només alguna cosa en mi comprèn que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses) ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites.

La Hanna, record de germanes elsteusullstenenelteusilenci comquanelcord’aquestaflorimagina

La Carpeta

Escrit per Mary Loly Ávila

Hay poetas que dejaron huella importante a su paso y marcaron un hito en la época en que vivieron, y éste es el caso de la escritora y poeta chilena Stella Díaz Varín.

Nació el 11 de agosto de 1926 en la ciudad costera de Serena. En el año 1947 se fue a la capital, Santiago, para estudiar Medicina, con el propósito de especializarse en psiquiatría, pero desafortunadamente no concluyó su carrera

Fue una activista cultural, ingresó a la Alianza de Intelectuales dirigida por Pablo Neruda, perteneció a la bohemia de El Bosco, donde cultivó amistad con destacados creadores nacionales como Alejandro Jodorowsky, Enrique Lihn, Ricardo Latcham, Mariano Latorre, Luis Oyarzún, Jorge Teillier y José Donoso, entre muchos otros.

En este período comenzó a colaborar en algunos diarios como El Siglo, Extra, La Opinión y La Hora, al mismo tiempo que participó en diversas actividades de la sociedad de escritores chilena.

Su primer libro lo publicó en el año de 1949 titulado Razón de mi ser. En este libro se refleja la vitalidad y la fuerza de la voz de la poeta, como podemos leer en estos versos:

Quiero dejarme estar, aunque me azote la tempestad de tus orgías, cuántas, ya no recuerdo cuántas veces fuiste el despreciado espectro del deseo en mi sueño, en mis ojos, en mis manos

La Carpeta

En este su primer poemario, apreciamos la relación estrecha entre la vida y la creación poética de la escritora. Sus imágenes sugerentes y su lenguaje claro hacen referencia a temas como la muerte, la soledad y el reconocimiento a la condición femenina.

Otros de sus libros importantes fueron Sinfonía del hombre fósil, escrito en el año 1953; Tiempo, medida imaginaria, escrito en 1959, y Los dones previsibles, escrito en el año 1986; este último libro obtuvo el premio Pedro de Oña en dicho año.

La palabra escondida de la poeta Stella Díaz Varín

Su trabajo literario fue reconocido muy tarde por la crítica especializada, aunque su poesía marcó nuevos rumbos en la poesía chilena.

Sus versos fueron incluidos en varias antologías como Poesía Nueva de Chile (1953), Atlas de la poesía chilena (1958), y La mujer en la poesía chilena (1963)

La Palabra

Una sola será mi lucha y mi triunfo; encontrar la palabra escondida aquella vez de nuestro pacto secreto a pocos días de terminar la infancia. Debes recordar dónde la guardaste debiste pronunciarla siquiera una vez Ya la habría encontrado pero tienes razón, ese era el pacto. Mira cómo está mi casa, desarmada. Hoja por hoja mi casa, de pies a cabeza. Y mi huerto, forado permanente y mis libros como mi huerto, hojeado hasta el deshilache sin dar con la palabra. Se termina la búsqueda y el tiempo. Vencida y condenada por no hallar la palabra que escondiste

La palabra escondida de la poeta Stella Díaz Varín

Dos de noviembre

No quiero que mis muertos descansen en paz tienen la obligación de estar presentes vivientes en cada flor que me robo a escondidas al filo de la medianoche cuando los vivos al borde del insomnio juegan a los dados y enhebran su amargura.

Los conmino a estar presentes en cada pensamiento que desvelo

No quiero que los míos se me olviden bajo tierra los que allí los acostaron no resolvieron la eternidad

No quiero que mis muertos me los hundan me los ignoren me los hagan olvidar aquí o allá en cualquier hemisferio.

Los obligo a mis muertos en su día los descubro, los trasplanto los desnudo los llevo a la superficie a flor de tierra donde está esperándolos el nido de la acústica.

Profecía

Las grandes ausencias amenazan cuandolos sirlos esos bellos pájaros emigran y la lejanía hiere sus alas el hombre no lo sabe porque duerme oculto por causa de la luz para no preverla muerte. Entrega el dominio de sus sueños y emancipa el caos y pierde el poder sobre su propio río que lo recorreen longitud. Los abismos se acercan y las múltiples aguas devienen creaturas de espanto Uncido al gran anillo olvidará su trayectoria astral su fecundidad perecedera. Ocurrió que cerró las pupilas ante la luz y no estuvo más allá de las cosas presentes ni creó una analogía superior a la distancia entrelos astros ni escuchó el soberano mandamiento de crear al hombre verdadero. Olvidado en el tiempo aún persistirá en creer que fue un símil de su conciencia

La Carpeta

En 1992, publicó Los dones previsibles, con el que había ganado el primer premio Pedro de Oña en 1988 Posteriormente, en 1993, el libro obtuvo también el Premio Mejores Obras Literarias Publicadas del Consejo Nacional del Libro y la Lectura. En ese mismo año, apareció un tríptico testimonial autoeditado: La Arenera

Un año después, viajó a Cuba para presentar en la Casa de las Américas un ensayo sobre la poesía chilena desde 1898 hasta la poesía joven. En ese país, fue homenajeada con una antología de sus poemas, titulada Stella Díaz Varín: Poesía. En 1999, publicó De cuerpo presente, ganador de un premio Fondart.

La palabra escondida de la poeta Stella Díaz Varín

Trasluz

Que se me permita mirar por la ventana sólo el espinazo de la muerte a tranco largo mirando fijamente a mis ojos deslucidos.

Veo la ausencia doblando por la esquina la miserable luz de los días empañados. Muy de tarde en tarde

algún aprendiz de hombre vestido de domingo.

En estas agonías neblinosas estoy mirando desde una ventana ajena tras la luz de este rincón desconocido desde esta ventana hacia ningún paisaje hueco sin distancias seca pupila donde no resplandece ni el más leve trino.

“Una sola será mi lucha y mi triunfo: encontrar la palabra escondida.”

La palabra escondida de la poeta Stella Díaz Varín

Cuando la recién desposada

Cuando la recién desposada desprovista de sinsabor es sometida a la sombra. Sí. A su sombra... enciende la bujíay lee.

¡Ah! Entonces no es nada la venida del apocalipsis, los hijos anteriores enterrados y un hilo de sangre desprendido del techo. No es nada ya el océano y su barco ni la muerte que intuye la libélula ni la desesperanza del leproso.

Cuando la recién desposada: Ya no estaré tan sola desde hoy día. He abierto una ventana a la calle.

Miraré el cortejo de los vivos asomados a la muerte desde su infancia. Y escogeré el momento oportuno para enterrarla.

Figura mítica, se la ha llamado “primera poeta punk chilena” y “la Bukowski chilena”, y fue protagonista de numerosos incidentes, entre los que figura el puñetazo dado públicamente a Lafourcade a raíz de un artículo que este había escrito en El Mercurio durante la dictadura militar y que, según ella, la “delataba”. Su poesía marcó nuevos rumbos en la creación poética nacional y en Estados Unidos se realizan variadas tesis en torno a su obra poética.

En el año 2008 Fernando Guzzoni realizó un documental titulado “La Colorina”, ya que así la llamaron en su época porque llevaba en aquel entonces su cabellera roja. En este documental se narra la vida y obra de la poeta chilena, el cual fue galardonado en varios países.

El poeta Raúl Zurita la describió como” la Edith Piaf de la poesía, una que canta desnuda y se lanza con todo.”

La Carpeta

Breve historia de mi vida

Comando soldados. Y les he dicho acerca del peligro de esconder las armas bajo las ojeras. Ellos no estánde acuerdo. Y como están todo el tiempo discutiendo siempre traen perdida la batalla

Uno ya no puede valerse de nadie. Yo no puedo estar en todo; para eso pago cada gota de sangre que se derramaen el infierno

En el invierno, debo dedicarme a oxidar uno que otro sepulcro Y en primavera, construyo diques destinados a los naufragios

Así es, en fin... Las cuatro estaciones del año no me contemplan, sino trabajando

Enhebro agujas para que las viudas jóvenes cierren los ojos de sus maridos, y desperdicio minutos, atisbando a la entrada de una flor de espliego de una simple abeja, para separarla en dos, y verla desplazarse: la cabeza hacia el sur y el abdomen hacia la cordillera

Así es como el día de Pascua de Resurrección me encuentra fatigada, y sin la sombra habitual que nos hace tan humanos al decir de la gente.

La palabra escondida de la poeta Stella Díaz Varín

Albedrío

Yo soy la vigilia, ustedes son los hombres castigados, los labradores de gestos oblicuos que al engendrar falsos surcos la semilla huyó despavorida.

Ahora respóndanme con una mano enguantada a flor de corazón cuál es la fecha exacta entre Aldebarán y Andrómeda. El día en que los cuervos cosechen lo suyo entre las más grandes estampidas de todos los tiempos. Amén.

“y sin la sombra habitual que nos hace tan humanos”

La palabra escondida de la poeta Stella Díaz Varín

A pocos días de haberse hecho acreedora del Fondo del libro en su versión 2006 por el volumen “Stella extragaláctica”, Stella Díaz fallece a los 79 años el día 13 de junio

Su tumba se encuentra en el cementerio Parque del Recuerdo Américo Vespucio, en Santiago de Chile. Allí, también se halla la sepultura de su amigo y colega Enrique Lihn

Stella Díaz Varín fue, en definitiva, la voz femenina chilena que se introdujo con fuerza en la reconocida generación de poetas chilenos de la década de los cincuenta.

Promesa

No te preocupes querido niño ávido tendrás tu perro azul te lo prometo siempre que lo fabriquen. Además te prometo un puro tiempo para lanzar anillos de por vida en la cercana sombra de los parques.

L'Agenda

La Setmana del Llibre en Català

Inici: 08/09/2023

Fi: 17/09/2023

Moll de la Fusta Barcelona

Venda de llibres

Presentacions

Concerts i recitals

Signatura de llibres

Entrevistes

Lliurament de premis

https://lasetmana.cat/

8a Trobada de narradors dels Països Catalans

El poder de la paraula. De Llull a Amorós

Inici: 29/09/2023

Fi: 30/09/2023

Biblioteca Central Xavier Amorós C. de l'Escorxador, 1 Reus (Baix Camp)

https://biblioteques.reus.cat/

Tertúlia 6 poemas 6 mujeres 6 poetas

6 poemas 6 mujeres 6 poetas 6 és una tertúlia de poesia castellana i hispanoamericana que convida a la lectura i al comentari de sis poemes de diferents poetes de la Història de la Literatura.

El comentari del poema està obert a la participació (indagacions, preguntes, dubtes, suggeriments...) de les persones que hi participen.

Coordina: Juan González Soto, escriptor i poeta amb una consolidada trajectòria literària, amb una important quantitat d’obra compilada. Ha publicat també estudis sobre Manuel Scorza, Iván Carvajal, Luis López Álvarez o Enrique de Mesa entre d’altres.

Aquesta tardor es treballen poetes que van des del segle XVI al segle XXI.

Inici: 05/09/2023

Fi: 21/11/2023

Biblioteca Pública de Tarragona

C. Fortuny, 30 - Tarragona

La Ruta Pedrolo Tàrrega neix a partir d’una selecció de fragments de la literatura “pedroliana” realitzada per l’estudiós Xavier García i publicada al llibre-caixa titulat Tàrrega, ciutat del Mecanoscrit. Pedrolo: pas a pas, mot a mot (2018).

En total, la senyalització de la Ruta suma vint-i-tres cites que corresponen a dotze localitzacions de la ciutat de Tàrrega.

Ruta Pedrolo

Adreces d'interès

Premis Literaris

https://cultura gencat cat/ca/ilc/que-fem/premis-literaris/

Premios Literarios

https://www culturaydeporte gob es/mapaapf/premioMapa do?

cache=init&layout=mapapremio&language=es

Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

https://www.escriptors.cat/

Asociación Colegial de Escritores de Cataluña

https://www acec-web org/spa/11 asp

Gremi d'Editors de Catalunya

https://www gremieditors cat/

Gremi de Llibreters de Catalunya

https://gremidellibreters.cat/

Biblioteques de Catalunya

https://biblioteques gencat cat/ca/biblioteques/catalegs/

Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona

https://blocdelletres ub edu/2008/07/21/poesia-recitada/

A Media voz

http://amediavoz.com/

Música de Poetes

http://www musicadepoetes cat/

Poesia.cat - Poesia catalana

http://www.poesia.cat/

Lyrikline

https://www.lyrikline.org/en/home/

EL LLIBRE

Escrit per Joan-Ignasi Elias

“En els seus darrers anys de vida, Simone Weil va centrar els seus treballs a reflexionar sobre la dissolució del jo, aquest «desfer la criatura que portem dintre». Per referir-se a això va encunyar un terme: «decreació». És sobre aquest concepte que Anne Carson construeix la seva pròpia Decreació. Per assolir aquesta dissolució de l’ego, Carson proposa una desconstrucció gradual de diverses formes d’escriptura. El llibret d’òpera, el guió de cinema, el poemari, l’oratori, la llista de tasques a fer o el diàleg entre un segrestador i la seva víctima són alguns dels formats textuals que la canadenca pren com a matèria primera per barrejar-los i, mitjançant aquesta hibridació que és tan habitual a les seves obres, suprimir-los, deixant únicament l’essència, el «tu».” [Nota de ressenya editorial]

Aquest llibre s’inicia amb la forma: amb la dissolució de la forma. I pren formes diverses: llibret d’òpera, guió per a la pantalla, poema, oratori, llista de tasques pendents, rapte... El procés de dissolució és tendre, però la tendresa pot canviar-ho tot, o això sembla creure l’autora, que se serveix d’un elenc extraordinari -Homer, Safo, Longí, Samuel Beckett, Virgina Woolf o la mateixa Simone Weil- per emprendre un viatge, el destí del qual és, des de temps immemorials, el somni, aquest coneixement que només es dóna quan dormim. [De la contracoberta]

“La no consciència se’ns empassa.”

Anne Carson Decreació Vaso Roto Ediciones/Poesia Edició bilingüe Anglès-Català Trad Núria Busquet Molist

“Anne Carson és una escriptora culta, inquietant i atrevida. La seva poesia ofereix intensitats hipnòtiques.” - Susan Sontag

Han dit d'ella:

Decreació no és una creació, però tampoc una destrucció, sinó la desfeta constant de tota criatura que s’engendra en la pròpia escriptura, ja sigui un sentiment, una relació, el jo poètic, el llenguatge, o el llibre mateix. Se’ns presenta com un text híbrid. Els apartats del llibre, entre poètics, assagístics i teatrals, s’entrellacen a partir d’un retorn fragmentari de motius desordenats, de versos que construeixen un ritornello rítmic.

Hi ha, un tractament deconstruccionista del llenguatge que la porta a trencar mots, a jugar amb la seva sonoritat, a generar generar-ne significats a partir de l’etimologia. El joc de correspondències lingüístiques, a més, es dona en el pla semàntic, amb la inclusió de cites, autors, veus.

El segon apartat, per exemple, basteix un elogi al son tot entrellaçant Keats amb Kant, Elisabet Bishop amb Epidaure, Virginia Woolf amb Homer. Amb l’entrada de veus alienes i l’entrega a una escriptura desjerarquitzada, l’autora es fa ressò del que Hélène Cixous va anomenar “escriptura femenina”: la subversiva, la no identitària, la del desig i l’entrega.

Un altre dels nuclis temàtics de Decreació és la feminitat, en el sentit ampli del terme. Aquí, apareix relacionada amb l’espiritualitat i amb la tradició mitològica i literària. En els capítols centrals del llibre, la reflexió entorn del “sublim” a partir de Longí i Antonioni la porta a desdibuixar els límits entre la ficció i la realitat, l’autor i el personatge, el control i la bogeria.

EL LLIBRE

En diàleg amb els autors anteriors, el jo poètic canta a l’actriu Monica Vitti, als seus personatges, i al sentiment i la sensualitat profundament humans que hi ha darrere cada episodi descrit: “La meva poesia personal és un fracàs. No vull ser una persona”.

Laia Badal Casas / Núvol

L’Autora

Va néixer a Toronto (Canadà) el 1950, i es dedica a l'ensenyament de grec antic. El 2020 va rebre el Premi Princesa d'Astúries de les Lletres. Ha publicat diversos volums miscel-lanis de poemes i assaigs, com Cristall, ironia i Déu i Decreació, l'obra de teatre en vers Norma Jeane Baker de Troia, l'assaig Economia del que no es perd, el diari de viatge Tipus d'aigua, anotacions sobre la lectura de A la recerca del temps perdut (Marcel Proust) i recopilades sota el títol Albertine, la seva traducció de Safo a Si no, l'hivern i el llibre-objecte NOX, tots ells publicats per Vaso Roto.

“Quants fils teixeix un vers? Quants versos ressonen en un fil? Quants fils trama una paraula? Una i totes, potser contestaria Anne Carson. Potser perquè la seva obra batega a la pregunta ia la pregunta es desfà i es renova. La poeta, assagista i traductora canadenca, professora de literatura clàssica, s'infiltra a les cèl·lules del temps i les mesura amb l'agudesa del llenguatge.

L'obra de Carson —una, per la seva unicitat, i tota, per la coherència— s'instal·la en el diàleg, en les tres dimensions (passat, present i futur). Personatges i relats mítics conversen amb la pintura, el cinema, la filosofia i la literatura contemporànies, entre el vers i la prosa, a l'espai de llibertat que l'escriptura construeix. I cada estrat revela un altre sediment, que aflora a la superfície per interpel·lar-nos avui amb les preguntes d'ahir i de demà, una i totes.”

Marilena De Chiara - Jotdown.es

“Si la prosa és una casa, la poesia és un home corrents en flames a través d’ella.”

“La imaginació és una pregunta.”

Libro abierto - Juan Gris

Kunstmuseum, Berna