Vers i Revers - n. 3

Poetopia, nou llibre de Vers i Revers

Josep-Ramon Bach, cercant una altra cosa

Els Shelley i Lord Byron, a contracorrent

Alejandra Pizarnik: Ir hasta el fondo

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (III)

La Nit fidel i virtuosa de Louise Glück

Vers i Revers - Revista de Poesia

Consell de Redacció

Joan Albanell Mellado

Gloria Arriscado Martín

Mary Loly Ávila López-Linares

Salvador Barrau Viñas

Joan-Ignasi Elias Cruz

Xavier Martí García

Josep-Domènec Meseguer Garcia

Teresa Tarrida Bonet

© Edició: Associació Poètica Vers i Revers

© Textos: dels autors i autores

© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores

© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz

Llicència: CC BY-NC-ND

issuu.com/versirevers

https://www.instagram.com/versirevers/

https://twitter.com/versirevers

facebook.com/versirevers

versirevers@gmail.com

SUMARI

3 Editorial

4 Poetes

Josep-Ramon Bach

12 Qui som?

Què hem fet i què fem?

15 La Info poètica

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (III)

25 La Carpeta

Alejandra Pizarnik: Ir hasta el fondo

14 Les poesies de Vers i Revers

20 Versos de cinema

Els Shelley i Lord Byron, a contracorrent

31 L'Agenda

36 El Llibre Nit fidel i virtuosa

En aquesta passa poètica digital núm. 3, hi trobareu, a més de la presentació del nou llibre Poetopia, de Vers i Revers, i la poesia realista i irreductible d'en Josep-Ramon Bach, la continuació del recorregut pel món del haiku, una aproximació a les vides i la poesia a contracorrent de Mary Shelley, Percy Bysshe Shelley i Lord Byron, i anirem fins al fons vital i poètic d'Alejandra Pizarnik, per acabar amb una visita a la nit fidel i virtuosa de la Louise Glück.

Foto: Salvador Barrau

P O E T E S

Escrit per Xavier Martí

Josep-Ramon Bach i Núñez (Sabadell, 1946Barcelona, 2020)

Per mediació de la meva amiga Pura Lázaro, que és amiga seva des de la infància, vaig tenir, fa uns quants anys, el privilegi d'assistir a una tertúlia entorn de la poesia a una sala del Pati Llimona, durant la qual el poeta Josep-Ramon Bach ens va parlar de la seva experiència amb la poesia a uns quants aspirants a poetes que ens reunim fa més de vint anys per escriure a diversos Centres Cívics de Barcelona.

Josep-Ramon Bach va evocar en un poema com les seves dues mares el van veure nèixer. Va quedar orfe de la mare biològica, a qui l’han unit dos germans més. Però Mercè Pareja, filla del Dr. Pareja que va assistir el part, es va casar amb el vidu Bach, i d’aquí també en van venir més germans i més poetes, s’ha de dir, fills d’una o altra mare. Tan ben esperat quan va nèixer, ningú no li podia imaginar la mort sobtada. Poeta, dramaturg o fins i tot narrador, com el qualifiquen les enciclopèdies. Ha rebut premis, entre d’altres el Vicent A. Estellés en els Octubre del 2015 o el Serra d’Or de la Crítica, tot seguit.

Se l’estimava, per artista i persona, i més quan tornava al seu Sabadell. Bonhomiós, tanmateix molt agut, en extrem, i savi tant de les arts com en la vida, si és que aquestes dues coses es poden destriar. Per bondat innata i sensibilitat, va poder trobar la poesia fins i tot en els atzars de la vida, en els fets del seu naixement, i també molt de l’esperit que

anima la seva obra. De feina, va fer d'administratiu, a Barcelona, on va anar a viure.

I, per això mateix, com a poeta i a més a més sabadellenc, va col·laborar amb músics, com Benet Casablancas, o amb pintors, en especial Ramiro Fernández. També amb l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts, i aquí la seva obra Almanac Intermitent (1981), fa poc reeditada, i de fet igual amb qualsevol amic que s’hi prestés.

Com que en un diari es va publicar, no ve de més evocar un vespre plujós de gener en el qual va coincidir amb un amic sabadellenc, com a únics espectadors en una mostra d’Agustí Puig a la Fundació Vila Casas de Barcelona. Davant l’obra del pintor, li va donar per recitar Lorca, que li suggerien els dibuixos i les pintures. Només hi eren ell i un amic.

POETES JOSEP-RAMON BACH

Més de quaranta llibres assenyalen la seva obra publicada. Del 1965 ençà, i començant per les Edicions Riutort del sabadellenc Andreu Castells, hi van pràcticament totes les grans col·leccions que hi ha hagut en tots aquests anys en la poesia i en català.

A efectes de biografia acadèmica potser no es dirà, o potser no en aquests termes, que va pertanyer a allò que se’n podria dir la generació dels Llibres del Mall, la benemèrita editorial que al 1973 va crear Ramon Balasch, i que així mateix va publicar Maria Mercè Marçal, Xavier Bru de Sala, Vicenç Altaió o, com a poeta, el pintor Joan-Pere Viladecans, entre molts més.

Al Mall hi havia un rerafons artístic o plàstic, entre la gestualitat expressionista i, potser no tant, l’incipient conceptual. En les cobertes, evident, però també en alguns autors. Vicenç Altaió, més evident, i així mateix Josep-Ramon Bach que tant ha inspirat Ramiro Fernàndez, i tant ha admirat Duque o Borrell.

Segur que Josep Maria Sala-Valldaura, posat a antologar i referenciar aquella generació, va trobar o ha trobat el terme precís per Josep-Ramon Bach, tanmateix "irreductible". Podria ser, o potser no, el de “realista”. Ho deu dir, si un cas, el llibre que al 1979 va publicar a Laia, “Les darreres tendències de la poesia catalana”, o al més recent “Mig segle de poesia catalana”.

Llàstima de no tenir-los a mà, a causa d’altres desordres. En efecte, Josep-Ramon Bach va ser, en poesia, una mena de “realista”, però a matisar amb qualificatius com, més que allò a més tan gastat i tòpic de “màgic”, on Sala-Valldaura, també màgic, no deu pas caure, segur, potser el de líric, o el de fantàstic, des d’allò immmediat i quotidià a exotismes imaginats.

El fet de les dues mares, com a imatge poètica i a la vegada intensa i profunda: la vida, i tota una vida. Més que sobre fets, o en la vessant narrativa, Josep-Ramon Bach també va ser un gran poeta d’escenes i paisatges. I, més com a autor que com a conversador, sempre amable i encantador tot sigui dit, tenia el gust per les literatures orals, ancestrals per això.

"Josep-Ramon Bach, entre irreductible i realista."

POETES JOSEP-RAMON BACH

Aquesta fascinació és en l’arrel de personatges com Li Bao o Kossambi, sorgits a d’altres móns i moments que Josep-Ramon Bach imaginava. Els feia contar històries i en la seva boca posava poemes. El pintor sabadellenc Ramiro Fernández donava forma a aquells tipus, i els dibuixava en les il·lustracions dels llibres corresponents.

Potser Eugeni d’Ors, des de l’erudicció, o potser el mateix Ramiro Fernández en la taula o el cavallet, els relacionarien amb mites com el del paradís perdut o el del bon salvatge, entre el romanticisme i el barroc més que en el realisme d’aquests temps moderns, a més de durs. I aquí la mort de Josep-Ramon Bach. També per això dura. La Fundació Ars de Sabadell la va empendre al 2017 amb un primer volum, “L’instint. Obra poètica 1962-1973”. Ara mateix en té en composició el següent, i n’hi haurà més. Es comptava amb sis, almenys. No hi havia més pla fet fins que la mort ha posat data final a l’obra, la publicada i la de la vida.

En Josep-Ramon Bach es definia i definia l'obra poètica amb les paraules següents:

«La meva poesia neix d’una necessitat urgent de canviar el món advers de la meva joventut, en el qual em sentia incòmode. A partir d’aquesta premissa, tinc la sensació d’haver anat aprenent a escriure mentre ho feia. Així he desenvolupat la meva obra poètica. Sempre ho he fet estimulat pel repte de cercar la ruptura del llenguatge lògic. Un amic lletraferit, a qui vaig ensenyar els meus primers poemes, em va donar a conèixer un pensament de Jean-Paul Sartre que diu:

POETES JOSEP-RAMON BACH

"Els poetes no parlen, tampoc no callen. És una altra cosa.» Des d’aleshores em vaig lliurar en cos i ànima a buscar aquesta «altra cosa», perquè entenia que es tractava de trobar un equilibri entre la realitat concreta i l’abstracció absoluta. El meu plantejament a l’hora d’escriure consisteix a arribar innocent davant del paper en blanc, deixar-me portar per l’instint i construir el poema sense raonar, perquè, si ho fes, em situaria en una dimensió que ja no seria lírica, sinó filosòfica.

I a mi, la poesia filosòfica no m’interessa. Evidentment, després d’escriure el poema intento ajustar-lo a allò que m’interessa expressar. També hauria de remarcar l’esforç per trobar un llenguatge diferent en cada llibre nou que escric. Els meus poemes sempre busquen un nou horitzó en què la lírica doni consistència al discurs.

"La tradició d’una poesia intel·lectual neix amb Carles Riba, que es mou sempre en l’àmbit acadèmic i que escriu des de la saviesa. A mi, aquesta actitud em mereix molt de respecte, però no és la meva opció. M’interessa més connectar amb els sentiments i amb les preocupacions de la gent que no pas deixar-los anar un discurs erudit. Jo busco més aviat a través de l’observació i de la intuïció. Aquesta actitud potser s’acosta més a la saviesa del pagès, que sap molt bé quan li convé plantar o que coneix quan ha de ploure, al marge que hagi anat o no a la universitat.

La temptació del sectarisme estètic es dóna a arreu, però segurament en un àmbit reduït com el nostre es manifesta d’una manera més clara. Aquí hi ha molts grupuscles que es belluguen amb un sentit gremialista, de defensa dels interessos propis i de negació de

les altres posicions. Això arriba a portar fins i tot a actituds descarnades i a mirar els altres com a autèntics enemics.

En altres camps també succeeix el mateix, com en el teatre o en la pintura. Em sembla molt trist quan veig persones que, en lloc d’aegrar-se dels èxits dels altres, reaccionen amb el ressentiment de l’enveja.

"Els poetes no parlen, tampoc no callen. És una altra cosa."

J. P. Sartre

POETES

"I el fet s’agreuja quan certes posicions oficials semblen defensar que només hi pot haver un artista de cada ram. Sembla que, en cada moment de la història, només puguem tenir «el poeta», «l’arquitecte», «el músic», «el dramaturg», etc. És una pena.

"Quan vaig començar a escriure, el panorama era molt diferent de l’actual. No era gens fàcil, per a algú que volia escriure poesia, trobar referents, establir contactes. Recordo que les primeres referències en poesia catalana que vaig tenir van ser les obres completes de l’Espriu i les d’en Foix. En Foix el vaig tractar, però la seva conversa era més aviat anecdòtica, no acostumava a parlar de com entenia la poesia. En Ferrater, al contrari, recitava de memòria tirallongues de versos, de vegades fins i tot en alemany i en francès, en una mena de posada en escena que als qui érem joves ens feia un gran efecte. Però tampoc no em va servir per a trobar un camí poètic. L’any 1996, després d’haver editat tres poemaris a Llibres del Mall, gràcies a la generositat d’en Ramon Balasch i de l’assessorament del pintor Viladecans, la publicació de L’ocell imperfecte a Columna va significar un punt d'inflexió important. El llibre era diferent del que és comú i va cridar l’atenció fins al fet d’atorgar-se’m el Premi Crítica «Serra d’Or». D’ençà d’aquell fet, la publicació de la meva obra ha tingut una continuïtat més o menys regular. L’altra raó té a veure amb el meu caràcter. He tingut, i continuo tenint, tot i els meus setanta anys, un tarannà discret. Sempre he procurat ser educat i no molestar els altres. I, en certs àmbits, la discreció es paga amb el silenci.

JOSEP-RAMON BACH

©Toni Moreno

Quant als premis literaris, com més ben dotats econòmicament són els premis, més gran és la temptació d’adulterar-los en funció d’interessos que van més enllà del que és estrictament literari. Crec que no es pot generalitzar i cal que ho analitzem cas per cas. Tothom qui es mou una mica en el món de les lletres coneix casos reals de manipulacions i de maniobres poc clares. Però això no ens ha de fer creure que tots els premis funcionin de la mateixa manera. Moltes vegades són necessaris, sobretot per a la gent que comença. A mi em sembla que els premis per a joves són precisament els que haurien de tenir uns jurats més competents, que ajudessin a descobrir nous talents.

"

...en certs àmbits, la discreció es paga amb el silenci."

POETES JOSEP-RAMON BACH

"Personalment, els poetes que més m’han influït, des d’un principi, han estat tres: García Lorca, amb el qual vaig adonar-me de la importància de la imatge per a construir una lírica rica i suggeridora. Espriu, de qui vaig aprendre el valor moral de la paraula. I Foix, que em va mostrar l’aspecte més lúdic del llenguatge. De la suma dels tres neix la meva línia poètica, a la qual sempre he procurat mantenir-me fidel. De poesia, és clar, n’he llegit moltíssima, des dels antics fins als més actuals. En tots he trobat coses que m’han interessat. Però els que realment van marcar la meva personalitat són aquests tres. També, no vull deixar de dir-ho, Joan Miró em va mostrar les possibilitats de moure’m en l’imaginari, i Picasso em va ensenyar que la tossuderia pot convertir qualsevol cosa en una obra d’art.

"En tots els ordres de la vida —i en poesia també— acostuma a haver-hi una distància considerable entre el desig i la realitat. Però, posat a fer aquest exercici que em demanes, potser ho podria reduir a unes qüestions ben senzilles: hauríem de tenir la sensatesa i l’honradesa necessàries per a reconèixer on hi ha el talent, més enllà de les consideracions de tota altra mena. Si som capaços d’identificar i de potenciar el talent, la poesia catalana anirà endavant. Si convertim la crítica en propaganda, ja sigui per motius comercials, ideològics o del tipus que sigui, aleshores enganyem els lectors i juguem a la cerimònia de la confusió. També és fonamental que sapiguem defensar aquesta xarxa d’editorials independents, arreu del territori de parla catalana, que fan un paper importantíssim, perquè les grans editorials ja

POETES

fa temps que van dimitir de la poesia, ja que no la consideren rendible. Actualment, la tecnologia ha abaratit molt els costos de producció dels llibres, i això hauria de facilitar-ne l’edició, però les grans empreses editorials estan regides per gestors que només pensen en clau de negoci.

Jo sóc partidari d’imposar ben poques coses. Quan un sistema cultural funciona, ell mateix va creant d’una manera natural una opinió, que és àmpliament acceptada per tothom i que serveix d’orientació als lectors. Però, perquè funcioni, fan falta unes quantes coses: en primer lloc, que l’Administració es cregui de debò la cultura, més enllà de la propaganda política. Després, que les editorials tinguin l’exigència literària com a primer criteri a l’hora de programar les seves publicacions. Que la crítica faci de crítica i que no es dediqui a donar cops a l’espatlla als amics i companys de capelleta. I, finalment, que des l’escola s’estimuli la lectura, cosa que avui es fa molt poc.

JOSEP-RAMON BACH

La poesia podria fer molt de bé als joves, perquè connecta amb la sensibilitat, perquè els pot ajudar a reinterpretar la vida a través, per exemple, de les paraules d’un contemporani seu que expressa emocions en què ells es poden reconèixer. Però, per a això, hi hauria d’haver un canvi profund en el model de societat, començant per una implicació positiva dels poders públics. En aquest país venim d’una llarga tradició que viu d’esquena a la lectura, i ara, tot aquest món digital on estan immersos els joves, tampoc no ajuda a capgirar la poca tendència a la lectura. Per a mi, la gran qüestió és: Quants polítics llegeixen habitualment poesia? En quantes cases hi ha una biblioteca amb cara i ulls? Quants mestres tenen una formació literària sòlida? Quin percentatge de temps dediquen els mitjans de comunicació a la poesia o, fins i tot, a la literatura en general? Doncs bé, un cop hem respost aquestes preguntes, la següent és: com li pot néixer, a un adolescent, l’interès per llegir poesia?

POETES JOSEP-RAMON BACH

"La poesia ens ajuda a viure. Tan senzill com això i tan important. Veig la bona poesia com un camí per on circulen les idees, que estimula la reflexió sobre molts aspectes de l’existència, que ens commou i que ens permet veure la cara oculta de les coses. La poesia l’han de llegir tant els contemporanis com la gent d’un futur que no sabem com serà. Per tant, ha de ser ambiciosa, abstracta i contribuir al coneixement de l’impossible. Veure el món a través del pensament i de la sensibilitat feta paraula. Sempre, però, utilitzant un llenguatge que potenciï les connotacions i que enriqueixi les lectures. Quant a la supressió dels diacrítics em sembla un fet negatiu. Trobo que és un empobriment. No es tracta que facilitin el coneixement de la llengua suprimint elements, sinó que ens hem d’esforçar a conèixer-la, a tractar-la bé i a millorar-ne l’ús. Potser sí que en el nivell més col·loquial això passarà desapercebut, però jo crec que és fonamental que l’ortografia no deixi lloc a les ambigüitats. Jo no penso fer-ne cas i continuaré posant l’accent a «dóna» per a diferenciar-lo de «dona»."

Des de l'Associació Vers i Revers us proposem un joc poètic amb alguns versos d'en Josep-Ramon Bach, triats a l'atzar de diversos poemes seus. Dels versos que us escrivim a continuació, escolliu-ne els que vulgueu i ordeneu-los segons el vostre criteri per fer un poema nou. Podeu afegir les vostres pròpies paraules. D'aquesta modalitat de fer poemes se'n diu 'Centó':

—"Un antic silenci indestructible".

—"La lluna il·lumina la terra".

—"Obro la porta; l'habitació és buida".

—"Amb accent de supèrbia. Mai més acaba".

—"Demano un bocí de cel".

—"L'alè del mestre. Un ull de vidre amplificava el miracle".

—"M'abraça. M'assec a veure l'espectacle de l'aire".

—"I un llibre ple de rius escrit sense enrenou".

—"Prenc cafè i copa segut a la butaca de la becaina".

—"Amb un sac de núvols prims".

—"La lluna mai no eixugarà la roba estesa".

—"De la finestra estant aplego fulles seques del roure".

—"Amb pipa d'ambre despisto els lladres".

Podeu enviar les vostres composicions al correu electrònic següent:

versirevers@gmail.com

Podreu veure publicats els vostres poemes en el proper número de la nostra Revista. Animeuvos!

Luis Muñoz / Serra d'Or

Qui som? Què hem fet i què fem?

El dimecres 19 d'abril d'enguany, Vers i Revers va presentar el seu nou llibre Poetopia durant el Recital de Primavera, al Pati Llimona de Barcelona.

En aquest llibre hi ha cinc mirades diverses sobre el món de la Utopia, des de les utopies personals i socials fins a la distopia, que són les de Mary Loly Ávila, Salvador Barrau, Joan-Ignasi Elias, Xavier Martí i Mingo Meseguer.

"Tota vida humana, individual o social, s'orienta cap a un horitzó d'idealitat "

A Poch

Per ordre d'aparició, vam recitar els nostres poemes poetòpics

Em pregunto: ¿tornarà mai la primavera, tornarà a córrer la sang? ¿O s’ha neulit en l’home tota esperança de recobrament?

Miquel Desclot, "Primavera" (frag.)

I agraïm especialment la seva participació en el Micro Obert al recital de Primavera de

Xavier Martí

Joan-Ignasi Elias

Mary Loly Ávila

Mingo Meseguer

Chelo Álvarez

Antoni Otal

M. Rosa Panadès

Josepa Ribera

Salvador Barrau

Les poesies de V i R

l'antologia poètica Contraris, de Vers i Revers

Anna Ramell

Primer escalón

Y extraigo una escalera del silencio, del lugar donde los universos y las almas chocan y se enamoran y se entremezclan y adquieren [sentido.

Y los peldaños me pisan. Se cubren de mí, de mi desconcierto en huesos.

Y grito a la infancia de mis pies que adquieren costosamente la piedra. Resplandeciente. Cegadora. Como la cal en primavera.

Roberto Bragado Poema V

Cuando aquellos ojos sean otros vendrás, piedra, como cielo que vuelve.

Y más lejos serás vieja aspereza, desgaste, revelación. Te colocarás aquí, aún en ruina, y del desierto de tu soledad manará tu alma. Te despeñarás por la luz y te arraigarás en la carne imposible de tus muros. De tu riqueza crearás deleite, te abrigarás al vacío de tu personal gloria y alcanzarás la verdad de lo que eres: entraña, potestad aguardada, inacabada forma, causa y sólo causa. Cristal puro que convendrá de nuevo en piedra y engrandecida te verás al galope que la paz no alcanza.

L a I n f o p o è t i c a

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (III)

Escrit per Salvador Barrau

De totes les arts del Japó, el haiku n’és una de les més coneguda arreu del món. És considerat el poema més breu o curt, amb 17 síl·labes. La seva personalitat i el seu art invita poetes i futurs haijins a submergir-se dins la realitat cultural japonesa, on el poeta hi ha d’afegir la seva personalitat, sensibilitat, percepció del món i de l’univers, la qual cosa suposa que l’ésser personal i espiritual ha d’incloure la comprensió i creació del propi haiku. Quan un poeta descobreix el haiku, entén que ha d’aprendre la «cultura japonesa» i a fer l’esforç de transformació espiritual oblidant el «jo» personal, «l’ego», per a poder entendre amb humilitat i practicar la saviesa immensa de la natura, iniciant així el creixement com a persona espiritual.

Un haiku cal que sigui escrit en forma planera i gens intel·lectual, amb expressions naturals, amb aquella parla popular de cadascú, respectant l'estètica, la cortesia i el coneixement del món. És un poema complex i senzill alhora. Escriure després de captar o sentir la guspira, la instantània, i sorprendre's, és el «moment haiku», i s’ha d’escriure sense mots elevats, evitant que calgui consultar un diccionari, no han de fer-se servir mots per a lluir-s’hi, no és l’estil del haiku. La invenció intel·lectual és emprada en poesia, però no en el haiku.

Quan el poeta descobreix el haiku, ha d'oblidar l'ego.

El mont Fuji des del llac Kawaguchi / Viquipèdia

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (III)

Per això, cal dir que un poema de mètrica 5, 7, 5 síl·labes japoneses (o «mores», que és la mesura que equival o que s’assembla més a una aproximació d’una síl·laba japonesa) no és per si mateix un haiku. S’han creat formes i experiments per a comparar-se al haiku que són poemes, els quals no han prosperat per la manca d’esperit i filosofia del haiku, prenent un distanciament que allunya l'interès en el poeta, el nen i en les persones en general. Tampoc no és un recompte de síl·labes gramaticals, aquelles que popularment es recompten amb els dits. A Catalunya es fa servir la mètrica catalana provençal, la qual és ideal per a composar haiku per la brevetat dels mots. Òbviament, cada país fa servir la pròpia llengua i també la pròpia mètrica. La catalana (4+1, 6+1, 4+1) acabats en mots plans i femenins; també es fa servir 5, 7, 5 admetent mots masculins, sempre que siguin disset les síl·labes.

Existeixen altres arts japoneses poètiques amb la coneguda mètrica de 5-7-5 síl·labes i amb tres versos, existents al Japó com el Senryû i el Zappai (el Zappai aglutina tots els versos de 5, 7, 5 que no són haiku).

Una vegada mencionades les mètriques i els versos, cal dir a l’escriure que la forma poètica es pot escriure en un sol vers, en dos versos i en tres versos. Òbviament, el total del haiku ha de ser sempre de disset síl·labes.

Estudiosos diuen que es van crear estudis o experiments poètics per a mantenir l’essència de poesia, però no sempre van prosperar ni van fer ombra a «l’esperit del haiku». La filosofia i la cultura popular d’aproximació al zen escrita en llengua estàndard i pròpia «cuinada» a normativa del haiku. Aquestes proves o experiments semblen distanciar-se del propi haiku en agafar un altre interès pels nous practicants, els quals acostumen a ser nens, homes i dones de senzilla educació acadèmica fins a la superior educació acadèmica de les persones benestants.

Veiem que el poema també és considerat com a «camí espiritual» [Dr. Vicente Haya, Haiku-dô: el haiku como camino espiritual] esdevé amb personalitat pròpia i amb història al darrera, el Manyôshû conté 4.000 poemes). El hokku, renga i la influència de poesia xinesa i, abans que el Japó a través de Hamaoka Shiki donés nom oficial al poema «haiku», se’n deia haikai

iStockphoto

El poema és considerat com a 'camí espiritual'.

En Matsuo Bashô va deixar l’esperit i el moment haiku en «allò que passa ara», en «aquest lloc» i «en aquest moment». És a dir, cal viure el haiku: quan passa, en el lloc que passa i en aquest precís moment. Per això, cal recordar que el sentiment d’un poema no pot ser inventat perquè un expert en haiku sap captar i sap llegir un haiku i, si és inventat, és real o viscut.

El haiku no és una descripció periodística, encara que una classificació dels haikus és la de «descripció», que ha de ser exacte i estètica descrivint la bellesa del lloc. Mencionaré la poetessa magistral María Huidobro, per la seva delicada estètica i descripció poètica dels seus haiku descriptius.

Per tant, el haiku no és un relat ni un conte, sinó que és un succés ocorregut on haurem d’anotar tots els esdeveniments i els elements d'impressió personal del «moment haiku».

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (III)

Amb «l’esperit del haiku» s’ha de «cuinar» el poema, i també expressar-hi els silencis, sense explicar fil per randa allò que ha succeït.

Quan un poeta escriu explicant clar des del principi i el final del poema, no deixa oportunitat a la intervenció del lector i el poema, encara que sigui de 5-7-5 síl·labes, es queda en un poema però no en haiku. Podria ser un treset, un senryû, un poetrix, un poema curt, un epigrama, etc.

Un haiku de Basho

Amb l'esperit del haiku, també s'han d'expressar els silencis.

L A I N F O P O È T I C A Haiku. L'Univers

en disset síl·labes (III)

En el haiku clàssic, cal tenir en compte el Kigo, la paraula estacional (les estacions del clima), Primavera, Estiu, Tardor i Hivern. El kigo de cada estació no significa posar el nom de l’estació en el haiku, seria un haiku fàcil, sinó que és millor parlar de flors, floriment, collites del blat, la verema i les muntanyes blanques, el vol d'orenetes, etc. També existeix el haiku sense kigo o sigui sense anomenar l'estació. D'altra banda, el haiku de mètrica lliure que pot arribar fins a les 23 síl·labes.

Dins la classificació del haiku, el tema clàssic és la natura coneguda com «allò sagrat». La Naturalesa es considera sagrada La saviesa del món natural on hom aprèn amb la contemplació, l'anàlisi i els fenòmens naturals. Allò sagrat no és la religió, sinó la natura i l’espiritualitat que se'n desprèn. Contemplar amb respecte i viure en simbiosi home i natura esdevé espiritualitat, bellesa i estètica natural

L’art recau en la contemplació, l'estètica, el respecte, la filosofia i l'espiritualitat, lluny de la invenció del poema per a composar amb el «cànon» del haiku, que és «allò que està passant, ara, i en aquest lloc i aquest moment»; per tant, el haiku s’ha de viure. La meva percepció personal és que el haiku està escrit en el vent, l’aire, l'aigua, les pedres, el firmament; cal estar atent a l´entorn perquè aquesta iniciació i pràctica del haiku entri dins el camí espiritual, el qual ens ajuda a sorprendre'ns dels elements que passen prop nostre i aquest «sorprendre’s» ens dóna el primer vers. El segon vers seria ara, el lloc i la impressió, i el tercer, entre silencis, apreciar i ajudar a intuir al lector que hauria d’acabar el haiku; cal, per al tercer, insinuar la pròpia apreciació del moment i sentiment (entre silencis sense deixar dit clar allò que voldria dir o representar).

La humilitat del haiku és el camí. L’orgull i supèrbia allunya l'essència. El Jo és inexistent, solament pot estar immers en el haiku, però sense nom. El haiku enriqueix la persona; en canvi, la supèrbia i l’orgull tenen una altra connotació, ja que es dedica a la societat i la crítica de persones i polítics; es coneix com Senryû (nom del creador del concepte Karai Senryû) i té la mateixa estructura del haiku però lluny d'aquest, tot i que pot ser més breu, amb dos versos de set síl·labes cada un (entre dins la classificació del Zappai). El haiku s’ha de viure.

L A I N F O P O È T I C A

És important composar pensant amb l’esperit propi de la cultura japonesa clàssica i la seva pròpia evolució per arribar a ser el poema més curt del món i on s’ha globalitzat i s’escriu en tots els idiomes. Els clàssics han deixat en herència, doncs, el moment haiku i l’esperit del haiku, la humilitat, la contemplació, el respecte per la natura, i la seva pràctica per a fer-nos canviar i transformar espiritualment com a persona humana amb simbiosi home natura i l’entorn humà on viu i creix com a ésser humà espiritual.

En l’evolució del haiku, hem de conèixer a Masaoka Shiki qui va donar definitivament nom al haiku. Abans de Masaoka Shiki, el haiku es deia Haikai.

Acabaré aquest estudi del haiku per a poder donar a conèixer els «Club del Haiku» del Japó, on milions de haikus es componen pels japonesos de totes generacions, editen i mostren al públic la seva sensibilitat com a mostra cultural. Els infants també fan haiku. Un llibre del Dr.Vicente Haya ens parla dels poetes del haiku japonesos de nens entre 5 i 12 anys (La innocència del Haiku).

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (III)

La globalització del haiku al món va ser un estudi fet fa uns anys a cada país, sota el control de la Universitat de Tokio. A Catalunya, en van tenir cura els filòlegs en llengua catalana, el matrimoni de la senyora Yoso Tazawa i el senyor Ko Tazawa, a qui vaig tenir l’honor i la satisfacció de poder parlar-hi a i ser-ne un humil col·laborador del llibre escrit en japonès Studies on Season Word and Poetic Almanacs in Internacional Haiku

El haiku s’ha elevat amb llur sensibilitat, humilitat i personalitat en art, camí espiritual i creixement personal. És respectat com un símbol de les arts japoneses mundialment reconegudes.

El haiku és un símbol de les arts japoneses.

V e r s o s d e c i n e m a Els Shelley i Lord Byron, a contracorrent

La relació entre el cinema i la poesia ha donat uns bons fruits, bé en forma de pel·lícules que parlen sobre poetes o bé en forma de pel·lícules que tenen una especial càrrega poètica, ja sigui pel guió, ja sigui per la imatge, tot i que segurament en podria donar molts més...

a la història, i una fotografia fascinant d’Alejandro Massó. Compte a més amb un gran repartiment internacional, entre ells Hugh Grant, Lizzy McInnerny, Valentine

Pelka i Elizabeth Hurley

En aquesta història, dos poetes i escriptors anglesos, Mary Shelley i Lord Byron, es veuen obligats a fugir d'Anglaterra. Durant el viatge, Mary recorda com va conèixer a casa del seu pare adoptiu el jove i apassionat poeta Shelley, com el va estimar i com es va escapolir amb ell. També evoca una cita amb Byron a Suïssa. Sobretot, però, rememora la

Començarem un recorregut per aquest especial lligam o vincle entre les arts amb una cinta espanyola de l’any 1988 titulada Remando al viento, un romàntic film de Gonzalo Suárez (director i guionista), amb un rtime precís que resulta molt adequat per Fotos

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Una escena de Remando al viento.

Versos de Cinema

Els Shelley i Lord Byron, a contracorrent

nit de novembre de 1816 durant la qual, mentre els seus amics explicaven històries de terror, ella donava a llum el llegendari monstre de Frankenstein.

Però, què en sabem dels poetes protagonistes? Doncs la Mary Shelley (17971851), nascuda Mary Godwin, fou una escriptora anglesa sobretot coneguda per haver escrit Frankenstein, o el modern Prometeu (1818), una de les obres més representatives del romanticisme. També va editar i promoure les obres del seu marit, el poeta romàntic i filòsof Percy Bysshe Shelley El Modern Prometeu fa referència a la llum, és qui roba el foc als déus per donar a l'ésser humà la llum de la il·lustració, i per això és castigat eternament per ajudar la humanitat.

Percy Bysshe Shelley (1792–1822) fou un poeta i pensador anglès. Nodrit pels filòsofs del segle XVIII, era revolucionari en religió, moral i en política, però ho era a força de ser poeta, amb un idealisme ingenu. La seva obra, molt extensa, comprèn un gran nombre de poesies líriques, molt ardents, etèries i apassionadament melancòliques.

Familiaritzat amb els poetes grecs i els pensadors moderns, tan enamorat de la bellesa pura com de les idees filosòfiques i socials, Shelley és un dels grans lírics anglesos de tots els temps. No ofereix partir de la vida real, només expressa la seva ànima, però en parlar d'ell, parla de nosaltres. Cal remarcar que, a part de la nombrosa obra pròpia, va traduir, entre d'altres, Plató (El banquet), Homer (Els himnes), Dant, Calderón i Goethe. Vegem dos poemes seus:

Mary Shelley, retratada per Richard Rothwell.

Adaptació al cinema de Frankenstein, interpetada per Boris Karloff.

Versos de Cinema Els Shelley i Lord Byron, a contracorrent

Prometeu alliberat

Tu vas baixar, entre totes les ràfegues del cel: com un esperit o un pensament que amuntega inesperades llàgrimes als ulls insensibles, o com els batecs d'un cor amarg que hauria de tenir ja la pau, vas baixar en bressol de borrasques; així tu despertaves, Primavera, oh, nascuda de mil vents! Tan sobtada t'arribes, com alguna memòria d'un somni que s'ha tornat trist, doncs va ser dolç algun dia, i com el geni o com l'alegria que eleva de la terra, vestint amb els daurats núvols l'erm de la vida.

L'estació ja va arribar, i el dia: aquesta és l'hora; has de venir-te quan surt el sol, dolça germana: arriba, per fi, desitjada tant de temps, i remisa! Que lents, com cucs de mort els instants!

El punt i una estrella blanca encara tremola, al fons d'aquesta llum groga del dia que s'engrandeix després de muntanyes de porpra: a través d'un avenc de la boira que el vent divideix, el llac fosc la reflecteix; s'apaga; ja torna a rutilar en esvair-se l'aigua, mentre fils ardents dels núvols teixits arrenca l'aire pàl·lid: es perd! I als cims de neu, com núvols, la llum del sol, rosada, ja tremola. ¿No se sent l'eòlica música de les plomes, d'un verd marí, ventant a l'alba carmesí?

Sóc com un esperit que mora...

Sóc com un esperit que mora al fons del cor.

Sento els seus sentiments, penso els seus pensaments i escolto les converses més íntimes de l'ànima, la veu que només se sent en la remor de la sang, quan el vaivé dels batecs s'assembla a l'onatge assossegat de l'oceà estival

He desfermat la melodia daurada de la seva ànima profunda i m'hi he capbussat i, com l'àliga enmig de la boira i la tempesta, he deixat que les meves ales s'adornessin amb el fulgor dels raigs

Percy Bysshe Shelley

"i escolto les converses més íntimes de l'ànima"

Els Shelley i Lord Byron, a contracorrent Versos de Cinema

George Gordon Byron (1788–1824), més conegut com a Lord Byron, fou un poeta i polític anglès, considerat un dels escriptors més versàtils i importants del romanticisme. Les seves obres més conegudes són els poemes narratius Pelegrinatge de Childe Harold i Don Joan, que va quedar incomplet a la seva mort. La fama de Lord Byron no prové solament de la seva obra, sinó també d'una vida plena d'extravagàncies i escàndols, amb moltes amants, deutes, separacions, al·legacions per incest i sodomia, etc. Entre els fets que més destaquen, hi ha la seva participació personal en revolucions, a Itàlia i a Grècia. Va participar en la Guerra d'independència grega lluitant al costat dels grecs, i va morir en aquest país (es creu que de malària).

Byron va ser un escriptor prolífic. El 1833, el seu editor John Murray va publicar 17 volums amb les seves obres completes. La seva gran obra, Don Joan, és un poema que consta de 17 cants. La influència de Don Joan es va fer sentir en l'àmbit social, polític, literari i ideològic. A Anglaterra va inspirar els autors victorians. Va influir en els autors romàntics del segle XIX, sobretot pels seus herois o antiherois.

Lord Byron, retratat per Élisabeth Vigée-Lebrun.

"Boig, dolent i perillós de conèixer."

Lady Caroline Lamb

La mort de Byron, de Joseph Denis Odevaere.

Està considerat com un dels poetes més importants del romanticisme.

En el meu 36è aniversari

És hora que aquest cor calli per sempre, vist que ja no pot fer parlar altres cors Però, tot i que ja no puc ser estimat, deixeu-me que estimi encara!

Ja la tardor ha esgrogueït els meus dies, les flors i els fruits de l'amor s'han acabat; ja només em resten els cucs, la malaltia i els laments!

El foc que em consumeix el pit crema solitari com una illa volcànica; cap torxa ja no gosa acostar-s'hi -és una pira funeral!

L'esperança, el temor, el gelós desig, la sofrença exaltada del dolor i el poder de l'amor, ja no els puc sentir tret de les seves fiblades

No tornarem a vagar

No tornarem a vagar

Tan tard a la nit, Encara que el cor segueixi estimant I la lluna conservi la mateixa brillantor.

Doncs així com l'espasa gasta la beina, I l'ànima consumeix el pit, Així mateix el cor s'ha d'aturar a respirar, I fins i tot l’amor ha de descansar.

Encara que la nit va ser feta per estimar, I els dies tornen massa aviat, Tot i així no tornarem a vagar

A la llum de la lluna.

Però no és així -ni és aquíi molt menys ara, que pensaments tan tristos m'han de trasbalsar, en aquest lloc on la Glòria cobreix la tomba dels herois o els cenyeix el front.

L'Espasa, l'Estendard i el Camp de batalla, Grècia i la Glòria, veig al meu voltant! L'Espartà, nat sobre el seu escut, no fou més lliure que jo!

Desperta! (no Grècia -ella ja és desperta) Desperta, esperit meu! pensa on la teva sang pot retrobar el llac matern* i compleix el teu deure!

Renuncia al ressorgiment de les passions, indigne a la teva edat! A tu, el somriure o el desdeny de la Bellesa haurien de ser-te indiferents

Si la teva joventut et fa avergonyir, per què continuar vivint? El país de la mort honorable és aquí -vés al camp de batalla i lliura-hi el teu últim alè!

Cerca -sovint la trobaràs abansla tomba d'un soldat, del millor; llavors mira al teu voltant, tria un tros de terra i reposa per sempre

"Jaéshoraqueaquestcorcallipersempre."

"Encaraquelanitvaserfetaperestimar."

La Carpeta

Escrit per Mary Loly Ávila

Sus últimas palabras escritas encontradas en su residencia el día 25 de septiembre de 1972: “No quiero ir nada más que hasta el fondo” son su último legado de su existencia antes de abandonar voluntariamente este mundo.

Nacida en la ciudad de Avellaneda, Buenos Aires, de padres de origen ruso-judío. Inicialmente es llamada Flora Pizarnick y posteriormente cambia su nombre por el de Alejandra Pizarnik.

Tuvo una infancia colmada de complejos, miedos e inseguridades que poco a poco la fueron llevando a una inestabilidad emocional, acompañada de la presencia constante de la idea de la muerte.

Aunque vivió dentro de su mundo caótico e inestable, su lucha continua entre su yo y la realidad la condujo a crear de manera singular escritos que develan palabras que van más allá de su propio significado

Sus palabras extraen desde lo más profundo de su estructura, la esencia del dolor y la soledad que siempre le acompañaron en su inquietante camino por la vida.

En 1954 ingresa en la facultad de Filosofía y Letras de Buenos Aires, pero no continúa sus estudios, se decepciona académicamente e intenta encontrar su lugar en la escuela de Periodismo en Buenos Aires, pero tampoco termina sus estudios; sin embargo, se interesa por la cátedra de literatura moderna de Juan Jacobo Bajarlía, quien fue su amigo y maestro.

Alejandra Pizarnik: Ir hasta el fondo La Carpeta

Igualmente realizó una formación artística de mano del pintor surrealista Batlle Planas.

Su país se le queda pequeño y sus ansias por buscar un sentido y un canal para autorrealizarse la llevan a pasar unos años en París.

Su primer libro publicado La Tierra más ajena lo publica con la ayuda de su padre

Entre 1960 y 1964 vivió en París, donde trabajó para editoriales, publicó poemas y críticas, y tradujo a Antonin Artaud, Henri Michaux y Aimé Cesaire, entre otros poetas franceses.

Devoró a Proust, Joyce, Artaud, Rimbaud, Baudelaire, Rilke y los surrealistas

Estudió literatura francesa en La Sorbona y, al volver a Buenos Aires, publicó varios de sus poemarios más importantes: Los Trabajos y las noches, Extracción de la piedra de la locura y la narración La Condesa sangrienta, publicada en el año 1971, y en ella exploró los lúgubres sótanos y mazmorras de la aristócrata húngara que, según cuenta la leyenda, asesinó a más de 600 jóvenes en su empeño por perpetuar su belleza mediante la sangre que extraía a sus jóvenes víctimas.

Dibujos de Alejandra Pizarnik.

Alejandra Pizarnik:

Ir hasta el fondo

ViviendoenParís,conocióaJulioCortázar, RosaChacelyOctavioPaz–quienredactóel prólogodesulibroÁrboldeDiana,escritoen elañode1962

DespuésderegresaraBuenosAires,publicó tambiénsulibroElInfiernomusicalescritoen elaño1971.

SehizoacreedoraalasbecasGuggenheimy Fulbright,y siempre estuvo rodeada por los intelectualesmásreconocidosdesuépoca.

La Carpeta

En la década de 1970 comenzó un período de alejamiento de su círculo de profesionales, de sus vínculos más estrechos, llevándola a encerrarse en ella misma y no querer entablar ningún tipo de contacto con nadie. Se dedicó a escribir de manera incansable.

Vagar en lo opaco

Mis pupilas negras sin ineluctables chispitas mis pupilas grandes polen lleno de abejas mis pupilas redondas disco rayado mis pupilas graves sin quiebro absoluto mis pupilas rectas sin gesto innato mis pupilas llenas pozo bien oliente mis pupilas coloreadas agua definida mis pupilas sensibles rigidez de lo desconocido mis pupilas salientes callejón preciso mis pupilas terrestres remedos cielinos mis pupilas oscuras piedras caídas.

La Carpeta Alejandra Pizarnik: Ir hasta el fondo

Cenizas

La noche se astillóde estrellas mirándome alucinada el aire arroja odio embellecido su rostro con música.

Pronto nos iremos

arcano sueño antepasado de mi sonrisa el mundoestá demacrado y hay candado pero no llaves y hay pavor pero no lágrimas.

¿Qué haré conmigo?

Porque a Ti te debo lo que soy Pero no tengo mañana

Porque a Ti te…

La noche sufre.

Alejandra vivió siempre por encima de sus emociones una “suprarrealidad" que le permitió sacar del inconsciente todos sus miedos, sus vacíos emocionales y recuerdos para convertirlos en realidades poéticas trabajadas desde el juego de palabras, que le suposo poder liberar su gran potencia creadora.

Su obsesión por las palabras para decir exactamente lo que le estaba pasando o percibiendo en cualquier momento de su vida, hizo que dijera en un momento dado de su vida: “Sospecho que lo esencial es indecible.”

Siempre se interrogó sobre el sentido de su escritura hasta el final de sus días. Aunque decía que escribía para que no sucediera lo que temía. Decía que el quehacer poético implica exorcizar, conjurar y, además, reparar.

Alejandra Pizarnik: Ir hasta el fondo

"Escribir un poema es reparar la herida fundamental, desgarradora. Porque todos estamos heridos.”

Soy mujer

Soy mujer. Y un entrañable calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que hicieron de la vida este rincón sensible, luchador, de piel suave y corazón guerrero.

Alejandra escribió todas sus emociones como mujer, pero me atrevería a decir más como ser humano, con todos sus conflictos emocionales, escribió desde el amor, con una clara visión de lo que sucedía a su alrededor en todos sus ámbitos, fue una crítica consciente del momento histórico que le tocó vivir en una sociedad patriarcal. Fue una guerrera que se atrevió a hablar de erotismo, de frustración y de desgarro, como escribió en su poema Amantes:

Una flor no lejos de la noche mi cuerpo mudo se abre a la delicada urgencia del rocío.

Su yo poético se conjura con sus deseos, con las críticas más profundas al mundo que encarcela su poética.

Alejandra Pizarnik: Ir hasta el fondo La Carpeta

Casa de la mente

La casa mental reconstruida letra por letra palabra por palabra en mi doble figura de papel.

Atraviesa el mar de tinta para dar una nueva forma aun nuevo sentimiento.

abre la boca verde de sin raíces la palabra sin su cuerpo un nuevo orden musical de colores de cuerpos de excedentes de formas pequeñas que se mueven gritan dicen nunca la noche dice nunca la noche me pronuncia en un poema.

A través de su poesía, hace una crítica a Buenos Aires y su producción cultural. Su poesía en un momento histórico, los años sesenta, que van desde la Revolución Cubana hasta al inicio de las dictaduras suramericanas, hacen de su poesía un fiel reflejo de su búsqueda por la verdadera libertad del ser humano en una sociedad sometida, con desigualdades sociales, en donde la voz profunda, irreverente y fuera de lo común hacen de Alejandra Pizarnik una poeta que traspasa todas las normas y patrones establecidos para su época, dejándonos versos de tanta intensidad emocional como:

"La rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos."

Pizarnik fue una mujer muy estudiosa e inquieta en un mundo estereotipado, fue crítica literaria y traductora de surrealistas como André Breton, fue una de las primeras diaristas en América latina. Una gran apasionada por la palabra, cuya esencia siempre la obsesionaba desde sus emociones, desde sus entrañas, sin caer en el purismo, así escribió:

La carencia

Yo no sé de pájaros, No conozco la historia del fuego. Pero creo que mi soledad debería tener alas.

“Ojalá pudiera vivir solamente en éxtasis, haciendo el cuerpo del poema con mi cuerpo, rescatando cada frase con mis días y con mis semanas, infundiéndole al poema mi soplo a medida que cada letra de cada palabra haya sido sacrificada en las ceremonias del vivir.”

L'Agenda

Jaume Plensa - Poesia del silenci

Una exposició única en què es mostra, per primera vegada, la influència que ha tingut la literatura, el llenguatge i l'alfabet en la seva obra.

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels escultors més reconeguts internacionalment dins el panorama de l’escultura contemporània del tombant del segle XX al XXI. El seu treball actual se centra en la figura humana, on conflueixen dos vectors essencials: la matèria i la paraula.

L’exposició a La Pedrera, que abasta la seva producció des del 1990 fins avui, destaca alguns aspectes clau de l’obra de Plensa com a escultor i s’articula a l’entorn de les relacions entre l’univers creatiu de l’artista i la lletra com a element constitutiu de la seva obra.

Aquesta relació de Plensa amb la literatura, i en especial amb la poesia, serà el fil conductor d’aquesta mostra, en la qual també hi seran presents altres temàtiques recurrents en la seva trajectòria com el silenci, el somni, la música i la família

https://www.lapedrera.com/ca/agenda-activitatsbarcelona/exposicio/jaume-plensa-poesia-del-silenci

L'Agenda

Exposició 'Ull de vers'

Exposició de fotografia de gran format al carrer a partir de la interpretació de 24 poesies d'autors pallaresos de la mà de l'Associació Fotogràfica del Pallars.

https://www ajuntamentdetremp cat/actuali tat/agenda/obertura-exposicio-ull-de-vers

▪Tremp

Rambla Dr. Pearson

Del 27 de maig al 30 de juliol de 2023

Recital d'Estiu de Vers i Revers

Dins de la sèrie de cada estació de l'any, Vers i Revers ofereix el seu recital d'Estiu, poètic i musical, i amb la participació creativa del públic assistent. També hi haurà Micro obert i l'habitual Piscolabis.

▪Centre Cívic Pati Llimona

Barcelona - c/ Regomir, 3

Divendres, 7 de juliol de 2023

19 h

Ruta Pedrolo

La Ruta Pedrolo Tàrrega neix a partir d’una selecció de fragments de la literatura “pedroliana” realitzada per l’estudiós Xavier García i publicada al llibre-caixa titulat Tàrrega, ciutat del Mecanoscrit. Pedrolo: pas a pas, mot a mot (2018).

En total, la senyalització de la Ruta suma vint-i-tres cites que corresponen a dotze localitzacions de la ciutat de Tàrrega. Els passatges són referències explícites a ubicacions de la capital de l'Urgell. A més, dins de la Ruta Pedrolo, s'ha inclòs l'Itinerari del Mecanoscrit. Les imatges que il·lustren els punts de la Ruta, són fotografies dels indrets esmentats en l'època en què en parlava l'autor algunes, en èpoques passades d'altres, o bé caricatures de Pedrolo.

El seguiment de la Ruta es pot fer en l'ordre convenient pel visitant, ja que no responen a cap seqüència ni temàtica ni cronològica.

Visites guiades el primer dissabte de mes segons disponibilitat amb aforament limitat i de franc els sis primers mesos (d'abril a octubre) amb reserva prèvia a www.culturatarrega.cat

La 18a edició del Poesia i + vol ser una aposta radical per la paraula i la recerca, per la poesia i l'experimentació amb nous formats de dir i noves formes de vida.

Al seu web podeu consultar tot el programa de l'edició d'enguany del Poesia i +.

https://www.poesiaimes.cat/ca

Del 27/06/2023 al 09/07/2023

Casa de Cultura Massorrà i altres espais Sant Andreu de Llavaneres i altres poblacions

Poesia i+

Exposició "Guillem Viladot i els creadors de Ponent"

L’exposició, que commemora el centenari del naixement de l’artista agramuntí, posa en relleu les connexions de Guillem Viladot amb altres referents del món de l’art i la cultura a les comarques lleidatanes com Leandre Cristòfol, Lluís Trepat o Manuel de Pedrolo. Viladot era membre d’una nissaga de farmacèutics d’Agramunt, Viladot va combinar l’ofici d’apotecari amb una frenètica activitat en el camp de les lletres i de les arts visuals. Des de la capital de la Ribera del Sió va construir una vasta obra poètica, narrativa i objectual. Es va relacionar amb el món cultural català des dels anys cinquanta tot establint forts lligams amb els personatges del moment. Va ser, precisament, amb l’ajuda de Josep Iglésias del Marquet que a finals dels anys seixanta va crear, des d’Agramunt, Lo Pardal, una editorial de poesia experimental. L’any 1980 va exposar a la Galeria Maeght de Barcelona la seva sèrie “Iconografies de l’ús i de l’oci”, una proposta que, amb el temps, s’ha erigit com una de les aportacions més rellevants que Viladot va fer en el món de la visualitat catalana.

Del 15/06/2023 al 10/09/2023

Museu Comarcal de la Noguera Balaguer

Adreces d'interès

Premis Literaris

https://cultura gencat cat/ca/ilc/que-fem/premis-literaris/

Premios Literarios

https://www culturaydeporte gob es/mapaapf/premioMapa do?

cache=init&layout=mapapremio&language=es

Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

https://www.escriptors.cat/

Asociación Colegial de Escritores de Cataluña

https://www acec-web org/spa/11 asp

Gremi d'Editors de Catalunya

https://www gremieditors cat/

Gremi de Llibreters de Catalunya

https://gremidellibreters.cat/

Biblioteques de Catalunya

https://biblioteques gencat cat/ca/biblioteques/catalegs/

Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona

https://blocdelletres ub edu/2008/07/21/poesia-recitada/

A Media voz

http://amediavoz.com/

Música de Poetes

http://www musicadepoetes cat/

Poesia.cat - Poesia catalana

http://www.poesia.cat/

L'Agenda

EL LLIBRE

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Nit fidel i virtuosa és un llibre de poesia de la poeta nord-americana Louise Glück (Nova York, 1943), que ha estat multipremiada, com amb el Pulitzer de poesia, 1993, per l'Iris salvatge; el 2015, va rebre la Medalla d'Or de Poesia de l'Acadèmia Americana d'Arts i Lletres; i el Nobel de Literatura, el 2020.

Glück també ha publicat una col·lecció d'assajos, Proofs and Theories: Essays on Poetry (Ecco Press, 1994), que va guanyar el premi PEN/Martha Albrand de no ficció.

En una ressenya a The New Republic, la crítica Helen Vendler va escriure: "Louise Glück és una poeta de presència forta i inquietant. Els seus poemes, publicats en una sèrie de llibres memorables durant els darrers vint anys, han aconseguit la distinció inusual de no ser ni 'confessionals' ni 'intel·lectuals' en els sentits habituals d'aquestes paraules."

Traducció catalana de Núria Busquet Molist. Edicions del Buc / Institució Alfons el Magnànim, 2020.

"Canvis de la superfície, però no és això en realitat

l'únic que veiem sempre?"

"Vaig tenir una ajudanta, però era la malencolia."

Han dit d'ella:

"La veu de Louise Glück és impossible de tenir en compte sense escritors anteriors com Anne Sexton, Adrienne Rich, Muriel Rukeyser; o la raça de poetes que podem enllaçar amb Alejandra Pizarnik, Olvido García Valdés, Wislawa Szymborska, Felícia Fuster, Ingeborg Bachmann, Sophia de Mello; Luis Cernuda, Rilke, Juan Gelman, J. Á. Valente, Màrius Sempere... Són elles, i ells. Aquestes 'bèsties'. (...) En Glück els versos ens diuen que "Jo era com una llum brillant passant a través d'una cambra fosca", si la cambra fosca és el llenguatge, sempre mentider, que es desvetlla per la contingència de la mateixa vida. (...) Coneixeu-la, si us plau, com a rapsoda, i quan la llegiu, tingueu al cap algun quadre d'Edward Hopper."

EL LLIBRE

"¿Que retorni la nit, fidel, virtuosa, que repari, breument, el cisma entre tu i els teus pares?"