RONDA VALLESANA XIV

XIV Ronda Vallesana

iguafreda - Serra de l'Arca 17 d'octubre de 1993

XIV Ronda Vallesana

AIGUAFREDA - SERRA DE L'ARCA 17 d'octubre de 1993

L'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

.L.AJUNTAMENT D'AIGUAFRED.\ V

•� Ajuntament • u , de Sabadell �

Generalitat de Catalunya � Departament de la Presidència

Secretaria General de l'Esport Direcció General de l'Esport

@) Banc ��badell Sl Caixa de Sabadell

REALITZACIÓ: B4 Disseny i comunicació SL. Roger de Flor, 24. 08205 Sabadell. Tel 726 04 13 IMPRESSIÓ: Indústries Gràfiques Castellar

DIPÒSIT LEGAL: B-28437-93

Sumari Pàg.

Presentació del president de la U.E.S. Francesc Aluju ......................

Benvinguts a la Muntanya d'Aiguafreda. Ramon Mir i Sala.............

Poema "El meu poble". Albert de Sicília Cruells i Padrós ................

Itinerari de la XIV Ronda Vallesana. Ramon Gotés ...........................

Aiguafreda i el seu entorn. Rafael Rosaura ........................................

Un moment important per a Aiguafreda: la nova carretera. Albert

5 6 10 11 19

de Sicília Cruells i Padrós .....................................................................

24

Aiguafreda de Dalt i les seves sepultures olerdolanes. Frederic

Bosch i Marta Prat.................................................................................

Els comunidors. Maria Palomo............................................................

El Sant Crist d'Aiguafreda de Dalt. Josep Maria Font i Rius.............

Aiguafreda i el mercat de Granollers. Albert de Sicília Cruells i

Padrós ....................................................................................................

El turó del Montgròs del Brull. Antoni Pladevall i Font.....................

Sabadell i la seva relació amb Aiguafreda. Carmel Montllor i

Nogués...................................................................................................

Les dependències intercomarcals d'Aiguafreda. Miquel Parella......

Arriba el tren. Josep Maria Roselló i Castellà....................................

La geologia de la vall del Congost. Joan Abella i Creus ...................

El Brull. Antoni Pladevall i Font .............:.............................................

Joan Maragall, Tagamanent i la masia de la Figuera. Albert de

Sicília Cruells i Padrós ..........................................................................

Aiguafreda i l'excursionisme. Ramon Gotés ........... ,..........................

El dolmen de la Costa de Can Brull. Lluís Fernandez i López ...........

Glosari sobre Aiguafreda. Albert de Sicília CruelIs i Padrós .............

Nota: Dibuixos cedits per Ricard Molins i Romeu

29 35 40 42 46 51 54 61 70 79 84 89 96 100

Presentació del president de la UES Què ho fa que tot i que la Ronda volta sempre els mateixos horitzonts, no ens n'haguem cansat? Us heu fixat que, quasi sense adonar-nos-en, les catorze edicions de la nostra passejada han fet la volta al Vallès, repe­ tint, encara que sense trepitjar els mateixos camins, algunes de les serra­ lades que ens encerclen?

Què ho fa, doncs, que no ens en cansem?

Per a mi, hi ha diferents raons: Tenim una comarca amb una gran varietat d'indrets, paisatges suaus i aspres, planes extenses i cims esmolats. En aquesta riquesa de contrastos podem fer-hi descobertes continuades.

Tenim un equip d'organitzadors que no para de sorprendre'ns, any rere any, amb uns itineraris que, bo i mantenint un alt nivell d'originalitat i les exigències tècniques que l'alta participació demana, són assequibles a la majoria dels excursionistes. Perquè no és el mateix planejar un recorregut per a un grup de tres companys en una sortida de diumenge, que preparar la Ronda pensant en el miler i mig de persones que hi participaran. Això demana bons coneixements i molta dedicació.

Tenim uns participants -tots vosaltres- que saben aprofitar .l'essència de la filosofia excursionista consistent en enriquir l'esperit mentre es prac­ tica l'exercici de fer moure les cames, combinació per la qual els catalans sembla que tenim una particular disposició.

Tenim una estació -la tardor- que és única perquè crea color i con­ trastos, dóna suavitat de clima i serenor a l'aire, tot convidant a retrobar­ nos amb la natura.

Tenim -esperem-ho- una bona climatologia, i si ens falla sabem aguantar-nos, que també tenim experiència. l tenim, per sobre de tot, un ambient únic de festa i companyonia. Un ambient creat per persones que s'esforcen descobrint i oferint tot el que tenen en comú. Que aprofiten la Ronda per encetar noves coneixences o bé per aprofundir velles amistats, a voltes sotmeses al ritual del retroba­ ment anyal que coincideix amb les pautes de la nostra caminada. Un ambient que predisposa a gaudir un any darrere altre, d'aquesta magnífica troballa que és la nostra Ronda Vallesana.

Amics, sigueu-hi benvinguts!

Francesc Aluju

President de la UES 5

Benvinguts a la muntanya d'Aiguafreda

La Unió Excursionista de Sabadell ha escollit el nostre poble per a la seva XIV Ronda Vallesana i creiem, sincerament, que ha fet una bona elec­ ció.

Aiguafreda és, per excel·lència, la Muntanya; així, en majúscula. És el lloc ideal per a tot excursionista. Prop de Barcelona i del seu entorn de grans ciutats, ben comunicada per autovia i ferrocarril, la seva fama li ve de lluny i és per això que tot bon muntanyenc català coneix bé la nostra població pels seus atractius.

El seu paisatge que tantes vegades ha inspirat grans pintors, les seves rieres i les nombroses fonts d'aigua fresca i regalada que li han donat nom, els seus boscos frondosos, el seu aire net i perfumat de pins i flors boscanes, tot és un cant a la natura.

Trobar tanta bellesa i tan a la vora de casa és ben difícil. l així ho expressen els nostres poetes: sembla talment com si la natura, en un moment d'eufòria, hi aboqués el sac de les seves gràcies.

Aiguafreda, el poble, s'ha format al fons d'una vall on amb paciència segles i segles han modelat el Congost, l'Avencó i el Martinet, després d'alguns cataclismes geològics, que hi van deixar com a guardians i testi­ monis les cingleres del Bertí, Valldeneu, la Garga i Sant Pau per la part de ponent i migdia; les Pinedes i la serra de l'Arca pel cantó de tramuntana i el turó de Tagamanent el nostre petit gegant, que tanca per llevant amb el pla de la Calma.

La muntanya et fa .bressol i tu ets perla ensotada plena de llum i de sol que et festeja l'aigua clara.

Aiguafreda, blanc i verd blau de cel, gris de teulada que tens sempre el cor obert per donar una abraçada.

Us anem situant i anem fent l'elogi d'Aiguafreda a partir de les seves muntanyes perquè és el millor que podem oferir a una entitat excursionis­ ta com la vostra.

La serralada del Puigfred, la més harmoniosa de totes, amb la simetria dels punxeguts triangles, és la muntanya emblemàtica d'Aiguafreda, la que més ens identifica.

Aiguafreda, pits de seda, bona gent i bon recer.

La teva verda bosquina té camins de llum divina que travessa l'esparver. l no podríem deixar de parlar dels molsuts contraforts que davallen del pla de la Calma i que es lliuren a la riera de l'Avencó entre fondals i torren­ teres. Hi ha certs moments del dia que capten una llum i un relleu sorpre­ nent. El pla de la Calma, extens i silenciós que té per marc el Matagalls, amb el fons del Pirineu i Montserrat, tot el Vallès i la plana de Vic als seus peus. Des d'aquestes altes planúries, el gran poeta Joan Maragall hi escri­ via: Ai altes soletats, que en sou de dolces amb els herbatges verds on canta l'esquellot de la ramada i el bosc silenciós i la masia lassa...

Aquest és el nostre Montseny, el més occidental, els últims estreps del ·qual van a morir als nostres rius. Aiguafreda és també l'últim municipi del Vallès, a cavall ja d'Osona, que forma la sub-comarca de l'Alt Congost amb el Figueró i Tagamanent, i amb unes característiques ben definides i pròpies, especialment en l'aspecte muntanyenc, els encants del qual podreu assaborir en la vostra visita.

Però Aiguafreda, a més a més del seu marc natural, també ens guarda els secrets de la petjada de l'home per aquestes terres des de la llunyania dels tetnps. l en són testimonis els nombrosos dòlmens de la serra de l'Arca, Cruïlles i el pla del Boix, els enterraments de fossa de can Brull i el menhir de Perafita, juntament amb les balmes i els refugis naturals de l'Afrau, que formen un conjunt de vestigis deixats per la cultura neolítica difícil de trobar en altres indrets.

De l'època romana hem de fer constar els set mil·liaris de l'antiga via Consular, descoberts a les Canes, ben a prop de la població, i, del període visigòtic, la cripta funerària del segle VI, de tradició romana-cristiana,

7

situada dessota l'església mil·lenària de Sant Martí del Congost, avui co­ neguda com Aiguafreda de Dalt, l'acta de consagració de la qual porta la data del 5 d'agost de l'any 898 i és el document més antic de tota aquesta rodalia i la nostra autèntica partida de naixement. Aquesta consagració va ser feta per Godmar, el primer bisbe que va tenir la mitra de Vic i a instàn­ cies de la gran abadessa Emma de Sant Joan, filla del legendari comte Guifré, el Pelós, que posseïa aquestes terres de la casa comtal de Barce­ lona. Per tant, dintre de poc podrem celebrar l'onzè centenari de la creació d'Aiguafreda de Dalt, que és com dir !l'onzè centenari del nostre poble.

En aquesta església, que també visitareu fent la XIV Ronda Vallesana, hi podreu veure algunes relíquies del nostre passat, com l'esmentada cripta funerària, la curiosa pintura i la finestra bessona, segurament pre-romàni­ ques, que són al nivell del cor, l'absis central de l'altar major de cinc arcs, mig reconstruït i, sobretot, la prodigiosa imatge del Sant Crist, talla barro­ ca, de mida natural, que és el centre de la devoció de tot el poble, envolta­ da de llegendes i fets miraculosos.

A l'exterior del temple podreu contemplar un dels millors comunidors del país i a la façana de la casa rectoral el famós rellotge de sol, amb la coneguda inscripció que han fet servir tants predicadors: Jo sense sol, tu sense fe, no valem res.

Aiguafreda de Dalt, a més de la seva transcendència històrica i monu­ mental, va ser, pels volts dels anys trenta, un dels indrets més freqüentats per l'excursionisme català. Recordem les moltes estades i campaments dels minyons de Muntanya organitzats per mossèn Antoni Batlle, ànima de l'escoltisme a casa nostra. Les tendes de campanya omplien els prats, les terrasses i els voltants de la font Fresca. A la nit, els focs del campa­ ment, les cantades i el bullici jovenívol li donaven un aire de festa i de mis­ teri a redós del vell casal.

Us podríem contar encara moltes més coses del nostre poble en els as­ pectes culturals, associatius, socials. Del seu caràcter obert, independent i cordial. De les seves activitats industrials i comercials; de ser un lloc predi­ lecte per a l'estiueig i la segona residència. Però ens faríem massa llargs.

Avui, el que us hem volgut fer ressaltar, amb motiu de la vostra visita i tenint en compte els objectius i les finalitats de la vostra agrupació, ha estat l'aspecte muntanyenc i històric de la població, que és el que veniu a buscar i el que us podem oferir àmpliament. l una anècdota final: l'edifici escolar de la població no porta el nom de cap personatge famós, ni de cap efemèrides. La nostra agrupació escolar es diu, simplement, LA MUNTANYA. És tot un símbol, ben significatiu.

8

Amb aquest esperit i aquesta vocaciĂł muntanyenca us saludem, us desitgem una bona estada entre nosaltres, i, una vegada mĂŠs, us diem: benvinguts a la Muntanya! Benvinguts a la muntanya d'Aiguafreda!

Ramon Mir i Sala

Alcalde d'Aiguafreda

9

El meu poble (Elogi d'AIGUAFREDA) Si del poble em diguéssiu que escollís no sabria, ben cert, amb què quedar-me: la natura n'ha fet un paradís, de poble com el meu no n'hi ha un altre.

Triaria aquest cel sempre tan net i aquest aire de pins quan cau la tarda; em quedaria per sempre el Puigfred que és la muntanya que a mi més m'agrada.

Per l'hivern, un recer d'aquells tan bons que conec prop l'església de la plaça; per l'estiu l'aigua fresca de les fonts que retorna l'alè i l'esperança.

La soletat d'Aiguafreda de Dalt tota voltada d'afraus i d'alzines per guarir-me l'esperit, si estés malalt, prop del Crist que ens espera dins l'ermita.

Triaria la pau d'algún racó amb un tros ombrejat de molsa verda pels fondals amagats de l'Avencó vora el riu on s'hi gronxa la verneda. l voldria escalar el Tagamanent i abraçar des del cim tota AIGUAFREDA i que el temps s'aturés sols un moment... per sentir ben endins la nostra terra.

Albert de Sicília Cruells

10

Itinerari de la XIV Ronda Vallesana La sortida és a Aiguafreda, a 416 metres sobre el nivell del mar, al parc de la carretera de Ribes.

Agafem el carrer que puja pel costat del parc. Arribem al carrer de l'Avencó i pugem pel carrer de l'esquerra fins al carrer de Maragall i, girem a la dreta.

.t·

�v'<"'

Dolmen de la Serra de l'Arca

at,.:..,._'h._ ........._,"!J 11

0.05

0.05 0.10

0.10 0.20 0.05 0.25

0.05 0.30

0.05 0.35

0.05 0.40

0.1 O 0.50

0.05 0.55 0.05 1.00

0.05 1.05

12

Xalet amb un gros pi pinyer, ja al final del carrer. Girem cap a l'esquerra entre altres parets d'un tancat, i passem pel costat de les instal·lacions de distribució d'aigua i d'un bosquet de pins a l'esquerra. Tombem a la dreta pel carrer fins a deixar les cases.

Bifurcació. Seguim per la pista de la dreta, i al davant d'un transformador la deixem; agafem un corriol que puja pel bosc de pins pinyers i alzines i torna a la pista. La travessem pel cos­ tat d'una roca plana on segueix el corriol. Som a sobre d'un petit cingle damunt les cases del poble. Anem seguint pel corriol que puja i en deixem d'altres. A sota veiem el molí de l'Avencó, i la riera del mateix nom, que ens separa de les fon­ dalades o sots que baixen de la Calma i Tagamanent.

Arribem al costat d'una pista, però el corriol puja amunt.

Bifurcació en un pla. Seguim el camí de la dreta, que continua pel bosc. El marge de l'esquerra del camí és de grosses roques planes, i veiem la teulada de l'última casa de la urbanització, que hem evitat passant pel corriol.

Bifurcació. Continuem pujant per l'esquerra i trobem una caba­ na de pedra i parets dels antics conreus, on ara és bosc espès.

Deixem un camí a la dreta.

Gros dipòsit i a continuació un replà amb alzines; arribem a una pedregosa pista i girem cap a la dreta amunt. Tram de camí amb lloses de pedra vermellosa per on pugem.

Petit planell i tornem a pujar. Tornem a trobar la pista que haví­ em deixat en pujar per les lloses. Algunes de les parets de l'esquerra del camí són de roca estratificada i esmicoladissa.

Passem per sota d'una roca plana que sobresurt en forma de visera. És la balma de can Serra.

Agafem un camí a la dreta, que ens deixa davant les runes de can Serra de l'Arca, a 660 metres. Té una bor;ia panoràmica so­ bre la riera de Picamena i els contraforts que baixen de la Calma, al capdamunt el Matagalls i al capdavall l'alteràs Tagamanent.

En el seu temps fou una gran masia i, com moltes d'altres, en deixar de tenir masovers aviat se'n va tot en orris. Hi ha qui s'ho passa bé enderrocant. Continuem amunt per la pista.

Bifurcació. Deixem a la dreta la pista més estreta, que segueix per sota la cinglera.

Camp a l'esquerra. Bon panorama sobre el Bertí. Anem pujant pel bosc, on domina l'alzina, amb algun pi blanc i sotabosc de boixos. Passem pel costat d'un gros pi blanc.

Morro de roques del final de la cinglera, a sobre. Continua la pujada per l'alzinar.

Masia de la Sala

0.10 1.15 Bassa, i a la dreta runes de la Casa Nova de can Serra i marges de pedra, entre grosses alzines. Ja som per sobre de la cingle­ ra, el camí es va fent planer entre l'espès bosc variat d'alzines, pinasses, pi roig i pi blanc, amb sotabosc de bruc, boix, este­ pes i ginebrons. Deixem una pista a l'esquerra que baixa pel bosc regenerat.

0.10 1.25 Deixem una pista a l'esquerra que baixa per les Pinedes i Vilargent.

0.05 1.30 A l'esquerra de la pista hi ha un monument prehistòric: un dol­ men. És el més conegut, entre els que hi ha escampats per la serra de l'Arca. Som a 810 metres. Seguim per un obac bosc, on dominen les pinasses, i deixem dues pistes a l'esquerra. A aquesta mateixa mà hi ha una llarga paret de pedra que taf'!Ca la propietat de can Brull. Davant d'una grossa alzina deixem la • pista i seguim pel camí que puja suaument per l'alzinar on hi ha escampades grosses pedres.

0.15 1.45 Deixem els camins de l'esquerra i passem entre garrics i alzi­ nes cap al caire de la cinglera, de roca calcària amb amples esquerdes i esberles.

0.05 1.50 Mirador sobre les roques que sobresurten de la cinglera, a 854 metres. Estem abocats sobre la vall de Picamena, que separa la serra de l'Arca de les fondalades que baixen de la Calma i el

13

0.05 1.55

0.05 2.00 0.05 2.05

0.10 2.15 0.05 2.20 0.05 2.25

0.05 2.30

0.05 2.35

0.10 2.45

14

Matagalls. La serra de l'Arca és un contrafort que baixa del Matagalls i que a l'altra part queda a"íllada per la riera de Martinet i el congost de l'Afrau.

El camí va passant per ran dels cingles, i arribem a un ample mirador.

Al caos de roques i esquerdes hi ha clavades les fites del terme de can Brull (a les fites hi ha escrit Bruy).

Ens apartem de la cinglera i baixem fins a la pista; continuem cap a la dreta.

Esplanada a l'esquerra amb pins pinyers, i a la dreta alzinar fins al cingle.

Deixem a l'esquerr.a la pista que va al Boix. Arribem ran de cin­ glera i, al costat d'unes proteccions de pedra de la pista, la tor­ nem a deixar. Seguim per un camí que puja per sota de la cin­ glera i gaudim d'un bon panorama entre garrics i alzines; des­ prés passa per sota les roques i torna a pujar a sobre el cingle.

Collet i esplanada, és el Pla del Grau; seguim per la vora del cingle.

Balconada mirador, sobre les roques planes. Ens apartem una mica del cingle pujant pel carener.

Arribem al punt més alt, a 881 metres. Som al serrat de la Pessa; hi ha un vèrtex geodèsic. Baixem per l'alzinar i tornem a trobar un mirador a la cinglera; veiem l'església romànica del Brull, i a sota, sobre la riera de Picamena, la masia del Pujol. Ja fa estona que som dins el terme del Brull, que pertany a Osona.

La serra de l'Arca, a pesar que és una unitat geogràfica, està dividida entre les comarques del Vallès i Osona.

Arribem a un collet vora del cingle i pugem per l'esquerra per uns graons de roca. Deixem a la dreta un corriol que baixa entre roques fins a la Collada, a 834 metres. És a sota mateix, a menys de cinc minuts.

Seguim per um ampli camí que baixa per un bosc on domina l'alzinar, amb roures i boixos.

Girem cap a l'esquerra per sobre de la carretera asfaltada, i, en una cruïlla de camins, agafem el de l'esquerra, que puja un moment i segueix planer.

Esplanada i clariana al mig del bosc. Seguim per la pista de la dreta i més endavant en deixem una altra a l'esquerra. A aquest costat hi ha una bassa.

Arribem a la carretera asfaltada. Cruïlla. Deixem a l'esquerra la pista de terra que segueix per la serra de l'Arca, i a la dreta la carretera que acaba a la masia de la Sala.

Seguim per una pista que baixa per l'esquerra, per sobre dels conreus que hi ha a sota de la bonica masia que tenim al davant al llom del carener.

Bosc d'alzines i roures i arribem a un camp ermot on s'acaba la pista. Davant, al costat d'un roure de dues besses, surt un corriol que baixa per l'obac bosc de pi roig, roures i alzines, amb sotabosc de boix i ginebres. Passa pel costat d'una paret de pedra i després un tros pel costat de la tanca electrificada fins a trobar una pista. Seguim per la dreta.

0.15 3.00 Coll de Montgròs. Cruïlla de pistes. Seguim la de la dreta, i des­ prés la deixarem, davant de dos pinyers, seguint per un corriol una mica confós, a l'esquerra, passant pel bosc de pins pinyers i alzines.

Arribem a una pista i seguim cap a la dreta.

0.10 3.10 Esplanada. Som davant de la muralla ibèrica del Montgròs, on s'estan fent excavacions; la Diputació de Barcelona recons­ trueix la muralla. És a 768 metres. Del davant de la muralla surt una pista, a la dreta, que seguim per la part soleia i planera.

Deixem a la dreta una pista que baixa. Passem per sobre d'un petit cingle. A sota tenim la sotalada del torrent del Bruguer, i a la seva obaga hi ha un espès bosc, passem entre alzines, garrics, boixos, pinyers i ginebrons.

Bifurcació, al costat d'una bassa. Continuem cap a la dreta.

Masia El Boix

15

0.10 3.20 Coll de Montgròs. Bifurcació de pistes. Seguim per la dreta entre bosc variat i marges i parets de pedra dels conreus, que ara més aviat serveixen de pastures del bestiar.

La pista revolta i arriba a un carener, on hi ha una masia.

0.10 3.30 És el Boix en un planell del carener, bonica masia, amb grosses alzines al voltant, a 810 metres d'alçària, i bon panorama. Hi ha una grossa alzina de 2,320 metres de perímetre. Girem cap a l'esquerra, per davant de la casa i deixem el carener de seguit per baixar per la dreta, per sota de grosses alzines, entre mar­ ges de pedres i feixes de conreu.

0.05 3.35 Deixem la pista que puja i seguim per la dreta, on trobem una pedrera. Quan la pista s'enfila, la deixem per la que passa per sota la pedrera, i s'acaba, però continua un sender que puja suaument pel bosc, es va eixamplant i es converteix en pista.

0.05 3.40 Bifurcació. Seguim amunt per l'esquerra. Una altra i seguim de pla per la dreta. l encara una altra, i seguim ara cap a l'esquerra.

0.10 3.50 Arribem a l'ampla pista del carener, a 840 metres. Però girem avall, per la dreta, per l'ampla pista que va al Bruguer, passant per un frondós bosc on _trobarem alzines, pins pinyers i pinas­ ses principalment. Hi ha una bifurcació però les pistes es tor­ nen a unir una mica més avall. Deixem una pista a la dreta i passem per una obaga raconada d'esponerós bosc. Un cartell indica la prohibició de pas a la granja, de persones i animals.

Passem la línia elèctrica de pals de fusta.

0.10 4.00 Carener i cruïlla de pistes. Deixem la pista més ampla que va al Bruguer, i de les tres de l'esquerra agafem la del mig, al costat d'una roca plana. Seguim planers pel bosc i després baixem.

0.05 4.05 Bifurcació davant d'un transformador. Seguim avall per la dre­ ta del torrent del Triller, per la part solella, amb bosc de pinyers i alzines. A la part obaga hi ha una pineda de rojalet.

Travessem el torrent per la part obaga, on abunda el boix.

Davant veiem les cingleres del Montanyà sobre la riera de Martinet.

0.10 4.15 Bifurcació. Deixem una pista que baixa, cap a l'Afrau, a la riera de Martinet. Deixem una altra pista a la dreta. Passem per l'obac i humit alzinar situat a sota d'una cinglera de roca tren­ cadissa.

0.05 4.20 Escampall de grosses pedres pel bosc. Grossa pinassa ran del camí i, una paret de roca llisa. Travessem el torrent de Font­ amiga que baixa del costat de la paret, vegetació espessa al torrent. Per aquí es troben roures.

0.10 4.30 Petit replà a la dreta del camí, d'on surt un corriol; al bosc abunden més els roures.

16

17

0.05 4.35 Sant Martí d'Aiguafreda, o del Congost antigament. Darrere l'església es veuen les parets del cementiri.

L'església, de més de mil anys d'antiguitat, conserva alguna part del romànic original, és a 586 metres, situada a sota les cingleres de roca molt descomposta, que és perillosa per a l'escalada. Un cartell avisa de la prohibició d'escalar per aquí, perquè segurament ja hi ha passat algun accident.

A sota l'església hi ha una cova cripta del segle VII. L'entrada és a sobre dels horts, on hi ha una bassa en la que regalimen uns degotalls, i al costat hi ha l'entrada.

Des del davant de l'església seguim per la pista que puja per l'esquerra; de seguit trobem una obaga raconada amb grosses alzines i roques on hi ha la font Freda.

Continuem per sota unes tanques de filat que separen el bosc d'alzines, roures i pins americans. Hi ha centenars de metres de tanca que devien costar un dineral al propietari.

0.05 4.40 Runes de la masia del Saüc. Bona panoràmica sobre Centelles.

Roques grosses i planes vora del camí que segueix pel bosc, que, una mica més enllà, és de rebrots d'alzina i matolls que es va regenerant d'una cremada.

0.05 4.45 Deixem a l'esquerra la pista que baixa de Fontargent. En un revolt del camí hi ha una porta metàl·lica per on es pot entrar al castell de Cruïlles, que és de propietat particular; l'ha recons­ truït la Diputació.

0.05 4.50 Deixem una pista a la dreta, i girem cap a l'esquerra, entre el bosc de pins i alzines. Deixem un camp solitari a la dreta i veiem mig tapat pels grossos arbres el castell de Cruïlles al davant. Travessem el torrent de Cruïlles, on hi ha llorers i rou­ res.

0.05 4.55 Deixem a la dreta la pista que baixa cap a la Llobeta, raval d'Aiguafreda. Bifurcació; girem avall, cap a la dreta i passem per una pedrera i una tanca de filat.

0.05 5 .00 Deixem a l'esquerra una pista que va a l'Aragall, una a la dreta i passem per davant del cementiri d'Aiguafreda; arribem a les cases i els carrers de la urbanització.

0.05 5.05 Passem per davant del camp de futbol i baixem pel dret carrer on hi ha uns grossos pins a la vorera.

0.15 5.20 Arribem al mateix lloc de sortida, al parc de la carretera de Ribes.

Ramon Gotés

18

Aiguafreda i el seu entorn

Aiguafreda és un municipi que s'estén, amb els seus 7'96 km2 de super­ fície, a cavall entre les comarques del Vallès Oriental i Osona, però que administrativament pertany al Vallès Oriental.

Els seus límits és troben delimitats al N i al S pel torrent de Martinet i la riera de l'Avencó; a l'E una línia imaginària comença a l'afrau de Munta­ nyà, continua per entre els masos Bruguer i can Brull i acaba al pont de Picamena, i a l'oest queda delimitat pel Congost.

El terme municipal d'Aiguafreda és ocupat en gran part per boscos de pi blanc, la major part del qual és afectat pel Parc Natural del Montseny.

L'humitat del clima afavoreix el desenvolupament de molts arbustos com ara el bruc, el romaní, l'argelaga, la farigola i el garric.

El riu Congost travessa el municipi i forma un congost de gairebé 7 km de longitud.

n----::_ -

--·-- ·-

Un carrer de la vila

19

L'orografia irregular comporta, per tant, avantatges i inconvenients per a les diverses activitats que s'hi desenvolupen. En el cas dels primers, per al turisme; però per als segons, l'agricultura i la indústria.

Pel que fa a les comunicacions, discorren pel terme la línia del fer­ rocarril de la RENFE, de Barcelona a Puigcerdà, com també la carretera N152 de Barcelona a Puigcerdà, que, amb el desdoblament fins a Vic i la se­ va conversió en autovia, ha significat un canvi important per a la població, perquè ara passa pel costat del poble, però fora d'aquest i del municipi.

La població

La població d'Aiguafreda es compon, 1'1 de gener de 1993, de 2069 habitants, dels quals 1011 són homes i 1058 són dones. L'evolució reflec­ teix el creixement lent produït fins al 1950 mentre que a partir de llavors el creixement vegetatiu és molt inferior a la immigració, entre 1960-1965, tal com ho mostren les dades següents:

Any

N. hab.

Any

1857 1860 1887 1900 1920 1936 1940

638 627 452 450 480 689 743

1950 1960 1965 1970 1975 1978 1993

N. hab.

882 1223 1516 1813 2042 2100 2068

Les xifres de població activa del municipi ens donen fe del caràcter industrial. Si mentre l'any 1968 el sector secundari ocupava el 65% de la població, aquest era del 68% el 1987, excepte l'any 1975 que ocupava el 78%, a causa de la crisi.

El sector primari (agricultura) ha experimentat una davallada considera­ ble en passar del 13% al 2'8% de gent ocupada, per culpa de la regressió dels conreus, mentre que el nombre de gent ocupada al sector terciari ha sofert un cert augment, del 22 al 28%, entre 1968 i 1987.

L'economia

El caràcter industrial d'Aiguafreda, adquirit en les últimes dècades, és el que marca l'activitat econòmica del municipi. En canvi, el sector agrari,

20

amb una escassa incidència en l'economia, ha patit una regressió produï­ da fonamentalment a partir dels últims 20 anys, deguda en part a la mor­ fologia del territori, el clima...

Tornant al sector predominant, hi destaca el tèxtil i la metal·lúrgia. En són exemples: Prensoland (maquinària per a la construcció), filatures Llau­ det, Monesal, SA (fabricació de tovalloles), Facsa (resistències elèctriques), Seyfi (tovalloles). També n'hi ha alguna dedicada a l'alimentació, com Embotits Salgot.

Hi ha altres empreses que, tot i estar emplaçades en altres termes mu­ nicipals, tenen una incidència directa sobre els habitants d'Aiguafreda, és el cas de Ritesa (tovalloles), que es localitza dins el terme de Centelles. · Com a característica principal d'aquest procés industrialitzador es pot indicar que la procedència del capital inversor ha vingut de Castellterçol, Manlleu, Barcelona, entre altres llocs.

Algunes indústries modernes i tallers de mobles s'han establert fora de la població, al costat de la carretera, fet que ha provocat un desbordament de la població fora de l'antic nucli.

Un altre aspecte destacat és la funció de segona residència i estiueig que hi té lloc, manifestada en l'existència de moltes torres i diversos barris i urbanitzacions: Serrabanda, la Font dels Enamorats, la Llobeta, l'Avencó, entre d'altres.

Respecte al sector financer, Aiguafreda disposa de tres oficines banca­ ries i dues de caixes d'estalvis.

El nucli L'actual Aiguafreda, a 404 m d'altitud, sorgí al final del segle xv o al començament del xvI com una ferreria situada en el camí ral que comuni­ cava Barcelona amb Vic. Al llarg del segle xvI i al començament del xvu, s'hi van edificar una carnisseria i un grup de casetes; època de la qual daten les construccions més antigues de l'actual nucli urbà.

Més tard, cap als segles xIx i xx va créixer la població i es formaren bar­ ris i nuclis residencials. Si agaféssim un plànol de la zona, veuríem que si prenem com a eix l'antic traçat de la carretera N-152, en el seu cantó esquerre hi ha el nucli originari de la població, creuat per l'antic camí ral.

Al costat dret es troben tots els eixamples, principalment de segona residència, i tot seguit, en direcció a Centelles, els blocs per a obrers i totes les fàbriques del tèxtil.

L'activitat comercial es desenvolupa gairebé tota al centre, al nucli antic del poble, on, en tan sols un àmbit format per tres carrers, hi trobem per­ ruqueries, botigues d'alimentació (peixateries, carnisseries, queviures, etc.), de roba, forns, bars i restaurants, tallers mecànics, etc.

21

El 1877 fou erigida en parròquia l'església de Santa Maria d'Aiguafreda, construïda on era emplaçada des del 1675 una esglesiola dedicada a la Immaculada Concepció.

Algunes de les cases d'Aiguafreda, que daten dels segles xvn i xv111, encara conserven típics portals de pedra adovellats o de llinda plana, però el conjunt del poble ens ofereix una impressió de poble modern.

Activitats culturals i festes Diverses entitat's culturals i esportives fan possible l'organització d'alguns actes que tenen lloc al llarg de l'any. Com a entitats culturals i d'esbarjo es destaca el Casal de Cultura de Can Bellit, el Centre Recreatiu que disposa d'un petit teatre i un casal d'avis. També té un col·legi públic d'EGB i una escola de ballet per a nenes.

Com a entitats esportives es podria citar la UDA {Unió Deportiva Aigua. freda) dedicada al futbol; el Club Patí Aiguafreda, dedicat a l'hoquei i al patinatge artístic {per a nenés); el grup anomenat Dracks Boys Aiguafreda, que es dedica al futbol sala, el qual també té una secció femenina d'hand­ bol.

Pel que fa a altres equipaments, el poble disposa d'un camp de futbol; un camp d'esports, que inclou dues pistes de tennis, dues piscines i una pista polisportiva. També hi ha dispensari, escorxador i biblioteca {de la Caixa de Manlleu). El divendres té lloc el mercat setmanal. A més, l'asso­ ciació cultural Aiguafreda Avui edita un diari local d'aparició bimensual.

Pel que fa a les festes, se celebren dos aplecs a l'ermita d'Aiguafreda de Dalt, que tenen lloc el diumenge de l'Ascensió i el primer diumenge de desembre, i un altre a l'ermita de Sant Salvador, el segon diumenge d'agost; el 16 d'aquest mateix mes es ballen sardanes a les Alzines de l'Avencó. La festa major d'hivern, la dels Quintos, amb una durada de 4 o 5 dies, té lloc el 8 de desembre. Es caracteritza per d'una tradició que en altres llocs ha desaparegut, el ball dels quintos.

Altres indrets Fora dels nucli urbà d'Aiguafreda, es troben altres assentaments i edifi­ cacions {ermites, capelles...), que mereixen ser visitades ja sigui pel seu valor de caire històric o artístic com pel seu interés paisatgístic.

Respecte a les antigues masies, aquestes es localitzen a la part est del terme muncipal, sector predominantment muntanyós, de les quals caldria esmentar les del Saüc, can Brull, la Llobeta, Cruïlles, Serra de l'Arca, l'Avencó, l'Aregall, Casanoves, etc. Algunes es troben enrunades i despo-

22

blades (Saüc, Vilargent, Serra de l'Arca... ) i d'altres s'han renovat i han canviat de funció (can Brull, la Llobeta...).

El Casal de Cruïlles, conegut també com castell de Cruïlles, fou l'antiga residència dels senyors de la quadra. Recentment se n'ha reconstruït la casa, aprofitant els murs antics, per a un ús de segona residència.

Fora del nucli de la població es troba el lloc d'Aiguafreda de Dalt, en un pendent de la vall de Martinet, format per l'antiga església de Sant Martí d'Aiguafreda, la rectoria i algunes masies pels voltants.

Dues capelles romàniques, del segle XII, queden emplaçades a la vall de la riera de l'Avencó: Sant Salvador de l'Avencó, restaurada, és un edifi­ ci rectangular, amb l'antiga porta a migdia i la moderna a ponent. S'hi celebra missa els diumenges d'estiu. L'altra capella és Sant Miquel de Canyelles (sense culte); edifici rectangular sense absis, però més petita que la de Sant Salvador.

Pel que fa a restes arqueològiques, cal esmentar els dòlmens desco­ berts al sector de Can Serra de l'Arca, que permeteren trobar diverses res­ tes humanes i altres elements o objectes: sílex, ceràmica, rodelles de collarets de pedra i d'os, etc.

Rafel Rosaura Pacareu geògraf

23

Un moment important per a Aiguafreda: la nova carretera Tots els pobles tenen moments rellevants i destacats en la seva histò­ ria; moments, diguem-ne estel·lars, que fan canviar el ritme quotidià i marquen una fita per al futur.

Aiguafreda no és pas una excepció i, naturalment, també els ha tingut a través dels temps. Moments importants han estat: la creació de Sant Martí del Congost (Aiguafreda de Dalt) ara fa prop dels mil cent anys. l més tard, al pas dels segles, la formació del nucli urbà primitiu de Les Ferreries a la vora de l'antic camí ral i vertebrat a l'entorn de la capella de la Concepció l'any 1675, el tricentenari del qual fa poc que vàrem commemorar solem­ nement. L'Aiguafreda actual, la del pla de la vall, acabava de néixer. Mo­ ments importants varen ser la construcció del Pont de l'Abella el 1740 i la carretera actual, amb el Pont Nou, el 1846. L'arribada del tren l'any 1876.

També haurem de destacar la instal·lació de les primeres indústries tèx­ tils com l'actual Serra i Figueras, successora de la del Sr. Badia en 1870 i , més tard «Material Textil S.A.» popularment coneguda per La Fundició el 1920. Un any després arribava l'electricitat. S'operava un canvi important en la vida del nostre poble i una transformació radical en la seva estructu­ ra social pel procés industrial que va capgirar, fins llavors, la seva dependència agrícola.

L'edificació de les primeres torres d'estiueig al costat de la nova carre­ tera, a primers de segle, assenyala també un nou aspecte o factor que va configurant el que després serà Aiguafreda: un poble industrial i de sego­ na residència, que, al cap d'uns anys i acabada la guerra civil, es consolida i s'expansiona amb la formació de la zona industrial dels Enamorats: «Filatures Llaudet S.A» l'any 1952 i després vindrà «FACSA» (fabricació d'aparells elèctrics) i més tard la moderna indústria «MONESAL» de con­ fecció de tovalloles com la seva veïna i homòloga «RITESA», totes dues de gran relleu en el mercat nacional i fins i tot internacional.

Encara que fora del nostre artificiós terme municipal, però vinculades estretament a Aiguafreda i dirigides i portades per la gent del nostre poble, no podem deixar de mencionar les indústries metalúrgiques «PRENSOLAND i TAM».

Totes les quals, juntament amb molts altres tallers petits i auxiliars, configuren, com dèiem, el caràcter industrial de la nostra població que li dóna un alt nivell i activitat de vida.

24

D'altra banda l'escalada, cap a la muntanya, de les urbanitzacions del Coll del Pla, Avencó, Enamorats, Serrabanda i Puigsec van modelant, a grans trets, la fisonomia actual d'Aiguafreda i les seves fonts de treball i de riquesa. La posterior construcció d'importants edificis públics, instal·la­ cions esportives, escolars, socials, sanitàries i culturals, una millor dotació de serveis i altres millores municipals contribueixen que el poble vagi se­ guint el seu pas i la seva expansió i el faci cada dia més simpàtic i acollidor.

Demogràficament Aiguafreda sobrepassa els mil habitants en la dècada dels anys 60, per a trencar la barrera dels dos mil deu anys després. En l'actualitat, però, el creixement està una mica estacionat, esperant una nova empenta que ja es comença a palpar.

Finalment, en el camp urbanístic, és un fet destacat l'aprovació, en el novembre de 1980, del Pla General d'Ordenació del Municipi, de gran re­ percussió actual i futura. l arribem als nostres dies. Avui, estem vivint un altre moment important que marcarà fortament el nostre poble: ens referim a la nova autovia no fa gaire inaugurada i la consegüent desviació de la carretera general de Bar­ celona a Puigcerdà, que ha deixat de passar per dins de la població. l la nostra reflexió inevitable és aquesta: Què passarà amb la nova carretera? Quina repercussió tindrà per a Aiguafreda? Com serà el seu fu­ tur immediat?

Fent una mica d'història, hem de recordar que el nostre poble és fill de la carretera. Va néixer i créixer al seu costat..

Tots sabem que aquella antiquíssima ruta de comunicació, que segura­ ment ja existia abans de ser una via romana, va convertir- se després en camí ral. l passava pel carrer nou i la plaça de l'Abella. Entrava a Aiguafreda travessant el Congost a l'altura de la Font de Can Banyeta i enfilava l'actual carrer del Pont, seguint per la plaça Major o de l'església per a continuar pel mateix carrer Major. l aixó ens explica l'existència de­ tants hostals, com els de l'Abella, Can Met, el de la Plaça, avui casa n.º 1, (que va ser el més important), l'hostal de Can Queló i el de La Polla, per acabar a l'hostal d'en Pinós, actualment restaurat i en ple funcionament com en els seus millors temps. A més dels hostals i, a banda i banda del camí o carretera, s'hi instal·len molts ferrers, tan és així que, en els seus primers temps, Aiguafreda era coneguda pel poble de Les Ferreries. l boti­ gues de·carnisseria, forns de pa i d'altres per atendre els serveis dels viat­ gers, carruatges i animals, que fan parada i fonda a mig camí de Vic i de la Cerdanya o de Granollers i Barcelona.

S'edifiquen les primeres cases del casc antic, després la capella de la Concepció que, amb els anys, i no poques lluites, s'emanciparà de l'esglé­ sia mare d'Aiguafreda de Dalt. Comencen les primeres indústries familiars i artesanes. l tot això al costat del camí ral, causa i efecte de la creació d'un petit poble que s'hi anava formant i aglutinant.

25

Les dificultats per a creuar el Congost, sobretot durant les cícliques riua­ des, fan que el 1740 es construeixi el Pont de l'Abella, obra molt important en aquells temps i que encara avui podem admirar malgrat haver quedat totalment ofegat per les grans estructures de la nova autovia.

La carretera, però, continuava passant pel petit nucli de l'Abella i el carrer Nou, fins que, en 1846, després de molts problemes i indecisions i comptant amb la pressió i influència de Granollers que temia perdre l'esmentada carretera, es decideix, des de Madrid, construir la nova ruta, que és la que avui coneixem, passant per la banda contrària del Congost. l s'hi construeix el Pont Nou i es desvia i s'aparta de L'Abella i del casc antic d'Aiguafreda. Per a la nostra localitat, la construcció, en aquell temps, de la nova carretra, va ser un cop molt fort. Tan vinculat hi estava el nostre poble amb el seu antic camí ral, tants hi eren els seus lligams, que, en un informe d'aquells anys, escrit per l'Administrador de la Casa Baronial d'Aiguafreda dirigit al seu Senyor donant-li compte de la situació del nos­ tre municipi, en referir-se concretament al seu Hostal de la Plaça, li deia: «En este estada dificilmente se puede utilizar mas este mesón, pues resu­ citarlo otra vez a lo que era antes, importada la cantidad de 1.703 libras y el provecho que daría sería muy poco proporcional ya que por no pasar la carretera por el pueblo de Aiguafreda ni por delante (del mesón) sino muy le jos (?) de este edificio, debería servir aquel por los solos usos del pueblo y no de los transeuntes y-viajeros...». És ben curiós d'observar que els nostres avantpassats estaven molt pre­ ocupats per aquella desviació de la carretera, que, segons l'informe ante­ rior, passava molt lluny i, molt lluny volia dir solament uns cent metres; els que separen el carrer Major i el Pont, de la fins fa poc carretera general.

Si ells pensaven així fa cent quaranta anys, bé ens podem preguntar què pensarem ara nosaltres en semblants circumstàncies. Perquè en reali­ tat, ara sí que passa lluny. Ara si que Aiguafreda ha perdut del tot la carre­ tera. El nostre poble queda ben apartat de la seva antiga via de comunica­ ció i en restarà sol i aïllat.

El canvi ha estat molt destacat. Aiguafreda té ara una nova imatge, un altre tarannà. Ens toca, per tant, viure un moment important en la nostra història actual.

La supressió de la carretera tindrà, indiscutiblement, moltes conseqüèn­ cies. El gran trànsit, amb els seus perills i inconvenients, ha desaparegut.

Podrem treure el semàfor. Però la veritat és que tot aquell brogit de cotxes donava vida i moviment al poble. Sense la carretera Aiguafreda queda una mica morta i apagada, sobretot és un fort contrast en aquests primers temps. La vida comercial pot ressentir-se'n si no sabem trobar nous ali­ cients i alternatives. També és cert que poden haver-hi molts avantatges.

La vella carretera pot convertir-se en el millor passeig de la població, l'eix principal nord-sud, amb aparcaments i sobretot amb zones ajardinades,

26

-l'-,

-· ;·

· 1

1

J" ..

Q .•

l f l

Antiga església parroquial

noves voravies, modern enllumenat i molts arbres. ¿Us recordeu dels grans plàtans, acàcies i pollancres que fa pocs anys hi teníem? Tocar un arbre de la carretera era la cosa més sagrada del món. Després, de cop i volta, amb l'eufòria motoritzada, va venir la febre arboricida i tots els grans arbres varen desaparèixer. l hem de convenir que Aiguafreda i els seus principals carrers són un desert. El mateig Passeig de Catalunya, és trist i estepari. No s'hi val a dir que ja tenim el bosc molt a prop.

Tornant a la carretera, almenys Aiguafreda no quedarà trossejada per la nova autovia com és el cas del Figueró i fins i tot la veïna població de Sant Martí de Centelles. Encara que l'encreuament del Congost i l' escalèxtric del Pont de l'Abella, no ha estat una solució massa estètica i amb les se­ ves grans estructures de ciment han trencat per sempre la visió tranquil·la d'aquell fondal tan bonic de Sant Jaume i l'harmonia dels bellíssims turons del Bertí. Un dels millors paisatges d'Aiguafreda ha quedat malmès i només en restaran les postals antigues i les teles de pintors ben famo­ sos. És el preu que hem hagut de pagar al progrés i a la solidaritat amb els altres pobles que necessitaven vies de comunicació més ràpides i moder­ nes. La destrucció de l'antiga masia del Ponsic, de les primeres del poble, és també un altre punt negre.

En el plat positiu de la balança, hem de dir que Aiguafreda, sense el pas de la carretera general, tindrà més unitat: la carretera era una barrera, difícil de travessar, entre el casc antic i el comercial i la seva expansió moderna, amb les seves instal·lacions escolars i esportives situades a l'altra banda.

Ara podem passar-hi una mica més tranquils i sense la temença d'abans.

27

L'Ajuntament està molt sensibilitzat pel problema i té en cartera diver­ sos projectes d'actuació, amb l'estreta col·laboració de la Generalitat i la Diputació. Avui ja estan en plenes obres la reforma i acondicionament: vo­ ravies i parterres, nou enllumenat públic i la urbanització de l'antic camp de futbol amb extensos jardins i parc infantil, li donen un aire renovat i atractiu. Convertir Aiguafreda en àrea de serveis de la nova autovia per atreure visitants, és un dels objectius. El nostre poble està a mig camí de Barcelona, Osona i el Ripollès. Pot esdevenir un bon punt de parada i re­ cés. Però caldran moltes iniciatives per a compensar la nova situació. Hem vist, al principi d'aquest escrit, que el nostre poble havia tingut molts hos­ tals. Actualment Aiguafreda és totalment deficitària en aquest important servei. Tenim bons restaurants, però ens manquen fondes i un bon hotel de muntanya. Tota iniciativa en aquest aspecte ha de ser estimulada i ha de tenir suport.

Sigui com sigui, ens toca de viure un moment delicat, un moment de canvi, un moment important en el decurs de la nostra història. És un repte que entre tots hem d'assumir, posant-hi esforç, voluntat i molta imagina­ ció, pensant, per damunt de tot, amb l'esdevenidor d'Aiguafreda. El nostre poble, en aquest moment, s'hi juga el seu futur.

Albert de Sicília Cruells i Padrós

28

Aiguafreda de Dalt i les seves sepultures olerdolanes Sant Martí d'Aiguafreda, situat al bell mig d'una boscúria de pins i alzi­ nes, penjat en un petit precipici vorejat d'una amenaçadora cinglera, reve­ la una antiguitat superior. No sols ens ho indiquen els murs de l'edifici religiós sinó també l'existència d'una bonica gruta funerària que es con­ serva al peu dels fonaments.

Aquesta gruta és posseïdora d'unes interessants tombes de les quals intentem fer un estudi.

Abans que tot, cal fer un breu resum d'història per poder-ho relacionar amb els fets arquitectònics.

Història d'Aiguafreda de Dalt L'antiga parròquia de Sant Martí d'Aiguafreda o del Congost (Aigua­ freda de Dalt), té uns origens que es poden remuntar als primers segles de la Reconquesta Cristiana de Catalunya. Consta documentalment que a mit­ jans del segle 1v era ja bastit aquest temple, pertanyent a la casa comtal de Barcelona. A finals del mateix segle integrant la dotació feta al monestir de Sant Joan de les Abadesses. L'any 898 és consagrat solemnement pel bisbe de Vic, Godmar, a requeriment de l'abadessa Emma de Sant Joan, filla del comte Guifré el Pilós.

L'acta de consagració d'aquesta església és un dels documents autèn­ tics més antics del comtat de Barcelona' i representa una veritable partida de naixement de tots aquests entorns, ja que dóna una relació de poblats i masies que formen part de la dotació de l'església, i descobreix el procés de repoblació de l'alta vall del Congost.

Al cap d'uns segles, el temple, restaurat pels desperfectes soferts amb el temps; és consagrat de nou pel bisbe ausetà Arnau, amb gran con­ currència de fidels. És en aquesta acta de consagració on queda demarca­ da l'extensió de trenta passes per a cementiri entorn del temple i la dependència del temple envers la mitra de Vic. D'aquest temple consagrat en resten la nau del temple actual i algun altre element arquitectònic.

Fins a 1936 i des de principis del segle xv11 es venerava al temple la imatge del Sant Crist d'Aiguafreda, escultura barroca inspiradora de pro-

29

Aiguafreda de Dalt

funda pietat. Destrossada durant les jornades del juliol de 1936, va ésser reconstruïda de nou i va tornar a ésser venerada cada segon diumenge de setembre i el dia de l'Ascensió del Senyor, amb pietós i popular romiatge.

Encara que la celebració té lloc en el marc descarnat de la capella buida, malmesa i solitària, s'acorda plenament amb l'austeritat i gravetat de la Santa Imatge i amb l'hora angoixosa que travessa el nostre món.

Arquitectura funerària: dades per al seu estudi2

En l'alta edat mitjana els enterraments a l'interior de les esglésies eren rars. Els cementiris en aquesta època i durant molt de temps van estar situats al voltant de les esglésies. En moltes actes de consagració i dotació d'esglésies apareix assenyalada l'extensió de trenta passes al costat del temple com a lloc destinat a fossar. Algunes vegades, poques, hom assen­ yala seixanta passes.

Era una àrea fitada amb creus de pedra o de ferro. Aquesta àrea ano­ menada sagrera i més endavant cellera (i també trenta passes) era un lloc inviolable, posat sota protecció eclesiàstica i serví, a més, per a salvaguar­ dar la vida i per a dipositar-hi productes de la terra i objectes preciosos.

Els dipòsits així constituïts i formant renglera es deien sagraris.

Llocs i formes d'enterrament

Des de temps antic l'atri de les esglésies fou utilitzat com a lloc d'ente­ rrament. Alguns monestirs eren indrets habituals d'enterrament per als

30

personatges assenyalats. En aquests monestirs, els llocs preferits per a la sepultura eren l'atri i els claustres, les irnrnediacions del portal, l'absis i l'interior de l'església.

En els cementiris en lloc terrós, els cadàvers eren posats en sepulcres sota terra, dins sarcòfags de pedra, o en caixes fetes de lloses o de taules planes.

Els sarcòfags més antics són senzills i rectangulars, coberts amb una llosa, i són llisos o amb unes acroteres3 als extrems. A dins hi ha el lloc per al cadàver, en forma de silueta humana corn és usual en les sepultures antropomorfes buidades en la pedra.

Quan el cementiri era en un lloc rocós hom buidava la pedra donant al clot la forma del cadàver, vorejada d'un rebaix per tal d'ajustar-hi la llosa que el cobria. Les formes d'aquests buits són molt variades, sovint deta­ llen la forma del cap.

Sepulcres així han estat trobats en nombrosos indrets de Catalunya. Un dels llocs on n'han aparegut més i en condicions més interessants és a Olèrdola, i d'aquí ve que a aquesta mena de sepulcres se'ls hagi donat el nom d'olerdolans. També, a causa de la seva forma humana, reben el nom de sepultures antropomorfes.

La cronologia d'aquest tipus de sepulcres és poc precisa, ja que abracen un espai d'alguns segles•. En gran part pertanyen al període de la recon­ questa i molts al segle x. Hom els havia atribuït, de primer, una gran an­ tiguitat que es feia pujar a l'època pre-rornana, però ha prevalgut l'opinió que es tracta de sepulcres cristians perquè sembla que aquesta forma de sepulcres en llocs rocosos fou d'ús molt corrent en tota l'Europa cristiana.

La gruta funerària de Sant Martí d'Aiguafreda La gruta consisteix en una cavitat d'uns 9 m de llargada per 4 m d'am­ plada situada sota el temple per la banda de ponent. Està constituïda per la tosca que les aigües abundants han anat disposant a còpia de segles. És de perímetre molt irregular, amb el terra poc pla, i la volta és brodada d'estalactites. Té l'entrada natural pel bassiot d'aigua adjunt a la casa rec­ toral, i corn que això dificultava l'ingrés, en 1920 s'hi feren portells en lloc més adient.

A la pai:t de migdia d'aquesta edícula hi ha dues cavitats obertes artifi­ cialment de forma semicircular i de perfil molt irregular, les quals abri­ guen sengles sepulcres cavats en la mateixa tosca (sepulcres 1 i 2).

En el sepulcre 1 s'hi veu un forat que travessa des de la vora superior fins al seu interior, per sobre el cap, forat que ben possiblement tingué l'altre sepulcre i del qual no tenim prou dades per a saber-ne la utilitat.

Al sepulcre 2 hi ha un forat intern. D'aquest en podem afirmar que pos­ seïa una utilitat bastant notable corn veurem més endavant.

31

A la dreta de cada una de les cavitats apareixen practicades també, a la pedra, dues petites cavitats fetes a posta, sembla, per a tenir un llum.

A més d'aquests sepulcres, se'n veuen dos més en el terra de la gruta (sepulcres 3 i 4). Estan excavats sobre el mateix sòl envoltats d'un petit rebaix per a retenir una llosa que els cobria.

El sepulcre 3 és un dels més bonics, i s'assembla, per la seva forma, als sepulcres existents a Sant Martí del Canigó, excavats a la roca, es diu que pel mateix comte Guifré de Cerdanya. Té un bon recolze per al cap i pren formidablement la forma d'un home d'estatura elevada.

El sepulcre 4 està plenament erosionat a la part final, a causa dels esco­ laments de l'aigua que cau del sostre.

Havent estat estudiats per mossèn Gudiol en 1920, s'arribà a la conclu­ sió que ja havien estat violats, i que les del terra feien efecte d'una super­ posició d'enterraments, els darrers dels quals podien ésser bastant moderns, encara que al fons i acompanyant les restes primitives apare­ gueren fragments d'atuells fets de terra grollera.

La tan notable semblança d'aquestes tombes amb les antigues cavitats característiques dels cementiris subterranis i catacumbes cristianes de Roma, feia suposar que la cova d'Aiguafreda era d'una antiguitat no corrent i possiblement de SLb,a.t a. IS (m c!el sòl dt la. co.-a, tradició romano-cristiana.

Els dos forats que pre­ senten les dues primeres tombes podien haver fet referència a la pràctica, anterior al segle x11, de col·locar encens beneït acompanyant els cadà­ vers.

Els fragments ceràmics ensopegats en un altre dels sepulcres, podien haver fet referència a va­ sos per a contenir foc. Tot això es pot fer servir d'in­ dici per a suposar que la : l gruta era aprofitada per a l ·l ____ _:_1 servir de lloc d'enterra­ ment en una època que perdurava la tradició ro­ ma no-cristiana, època que és possible que sigui la de la dominació visigò-

�--.----.---�---1 ,... ., �.: 7:

32

tica sobre el nostre país•. Posteriorment, aquesta cova degué servir dife­ rents vegades de lloc de sepeli, probablement encara durant el segle xv1.

Altres tombes i troballes.

Nous vestigis funeraris d'època també ben antiga apareixen encara en­ torn del temple. És mossèn Gudiol i el Centre Excursionista de Vic, els qui en donen els detalls.

L'any 1917, per tal de treure la humitat al temple, es féu rebaixar el terreny de la part de llevant. A uns cinc pams de fondària es veieren unes lloses i sota d'elles esquelets humans.

Més endins, la terra era encara remoguda i la constituïa la desferra del temple. A deu o dotze pams de fondària aparegueren noves tombes de llo­ ses, amb la particularitat d'haver-hi sobre la tapa una capa de carbons, cosa de mig pam de gruix.

Obertes aquestes tombes quadrangulars, hi aparegué un bon gruix de terra morenca que rapava la calavera humana sens cap més particularitat que la de tenir el ossos en molt mal estat. Sota d'aquestes tombes sorti­ ren en gran abundància Stpvlcr, ,,.3 f xco.vo.t so6r.- cl sòl. dt: la. <ow-a. trossos de teula plana amb llavi o revora del tot iguals a la tègula roma­ na, amb unes ratlles a la cara superior a manera de creuera de sant An-l dreu.

En tirar avall la «cata», quan s'era ja a 15 pams de profunditat, comen­ çaren a venir gran nom­ bre de trossos d'atuells, sepulc� n• 4 uc.a.va.t soJ..r: 1l 1òl. dc. l.o..�•11a. fets de terra negrosa que en ésser tocats s'esmico­ laven deixant les mans llaurades cl'or, sens dubte de mica. Entre les troba­ lles darreres s'hi van re­ conèixer vasos en forma d'oll es , de terra fosca 40,�.

• -1 0 molt mal cuits, i sota d'aquesta ceràmica apa­ ���,�/� regué encara una altra

�m:;;;:--,ll-- -----

---

33

tomba de lloses, de planta no plana, sinó més aixecada al cap i al peus del cadàver que no pas a la part mitjana, amb pedra corbada al cap i com un puntal a l'entrecuix. Aquest sepulcre contenia quatre cranis, un al tester molt gran, qualificat de monstruós, i tres al lloc corresponent al pit, per­ tanyents probablement a criatures de deu o dotze anys.

Havent estat estudiada la ceràmica anterior i refets alguns dels atuells, tenint en compte el fet, no pas rar, de sepultures al peu dels temples romànics amb vasos de ceràmica, generalment de fang ordinari, destinats a fogons per a cremar encens o com a receptacles d'aigua beneïda, l'esmentat arqueòleg fou del parer que els més antics dels sepulcres refe­ rits es podrien atribuir als segles 1x i x11.

Itinerari: Sortint d'Aiguafreda, per la carretera Barcelona-Ribes, en direcció a Ribes, a l'indret de la font de les Acàcies, que cal deixar a la dre­ ta, surt una pista que ens porta fins a la Llobeta i continua cap a Aigua­ freda de Dalt. També s'hi podria anar seguint la pista que comença a prop de la font dels Enamorats, no gaire lluny d'Aiguafreda, seguint la carretera indicada anteriorment, també en direcció a Ribes de Fresser.

Frederic Bosch i Marta Prat

,. VALLS l TABERNER, Francesc. Miscelanea Rubió i Lluch. Vol. l.

2. PUIG l CADAFALCH, FALGUERA l GODAY. L'arquitectura romànica a Catalunya. Tom Ill. 3. Acroteres: sòcols o pedestals als extrems o a la part alta d'un frontó que sosté un ornament (estàtua, gerro, etcètera).

4. BOTET l SISÓ, J. Estudio sobre la antigüedad de algunas sepulturas tal/adas en la roca. Revista de Gerona. Vol. XIII. Any 1889.

5. Butlletins CEVIC, núms. XXXV i XXXVII. Una excursió a Aiguafreda de Dalt.

34

Els comunidors El comunidor de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt A Aiguafreda de Dalt, a la petita esplanada situada en front de l'esglé­ sia, tot just traspassat l'arc de l'entrada i a mà esquerra, es troba un dels més airosos i bonics comunidors del nostre país.

L'edificació, oberta als quatre vents, la formen quatre columnes d'obra coronades per una teulada amb una clau de fusta a l'interior, on hi ha un dibuix en forma de flor de sis puntes i la data de 1731. Al mig de la cons­ trucció s'hi troba un padró amb una creu de ferro.

Aquest comunidor va ser restaurat ja fa alguns anys.

Els comunidors i les seves funcions Es coneix amb el nom de comunidor l'obra petita oberta a quatre vents, destinada a aixoplugar el sacerdot quan era necessari comunir, exorcitzar o conjurar les tempestats'.

Es pot parlar, en general, de dos tipus diversos de comunidors: els d'edificació adjunta a l'església i els aïllats. Entre els primers, en trobem en forma de torre i els construïts sobre la fàbrica de l'església. Entre els segons, en forma de petita torre que dóna accés al recinte de l'església, o bé edificada en un extrem del cementiri, i els de porxet2 • Parlarem en ge­ neral de comunir, però ens limitarem a presentar solament uns exemplars dels comunidors de porxet, ja que per la seva fràgil estructura són els més predestinats a desaparèixer.

El comunidor de porxet, el podrem definir com una petita edificació oberta a quatre vents, aïllada i coberta. La seva estructura està formada per quatre columnes o pilastres que sostenen una teulada a quatre ves­ sants, coronada per una petita creu; per la part de dins, la teulada se sosté per un embigat de fusta ben distribuït amb una mena de botó o clua, tam­ bé de fusta, al mig. En alguns d'ells es troba, a dins, com un petit altaret o pedró amb una creu de ferro i un banc d'obra al seu voltant. Són cons­ truïts a poca distància de l'església i en un lloc dominador dels camps i del terme parroquial.

Fou a finals del segle xv1 i a principis del xv11 quan els bisbes donaren noves disposicions per tal que les esglésies es proveïssin de comunidor,

35

segons es pot comprovar en les Visites Pastorals, Llibres d'Obra de les parròquies i contractes notarials d'aquesta època3• Comunir, exorcitzar, manar, puix que el sacerdot manava en nom de Déu als «esperits malignes» que formaven les tempestats, que les dispers­ sessin i allunyessin del seu terme envers altres llocs «erms o silvestres on el pastor no habita, el sembrador no sembra, el gall no canta i la campana no sona» a fi que no poguessin causar cap mal als homes, bèsties, arbres, fruits, herbes, o qualsevol cosa destinada al servei dels homes.

El fet de comunir podem dir que venia ja de molt antic, si bé en aquests segles donaren a aquesta cerimònia una importància especial. Els rituals contenen una gran riquesa de fórmules exorcitzadores.

Preparació de la cerimònia

Precedia a la cerimònia de comunir tota una solemne preparació durant una època de l'any (des de la Invenció de la Santa Creu [3 de maig], fins a l'Exaltació de la Santa Creu [14 de setembre], que és l'època de l'any en què els fruits de la terra corren més perill), consistent en què el sacerdot, tots els dies, després de dir la missa havia de recitar un fragment de cada un dels quatre Evangelis dirigint-se vers les quatre parts del món, amb intenció de suplicar al Senyor que ni els núvols, ni els vents, ni les tempes­ tats no poguessin causar cap mal als termes que li eren encomanats.

Se'ns diu, en un ritual de l'any 1743, que així que el sacerdot encarregat de comunir veurà el cel cobert de fosca nuvolada que amenaça tempestat i pedra, farà tocar les campanes. Llur so, com que són beneïdes' i branden en nom de l'església, pot ajudar a desfer els núvols, sossegar les tempes­ tats i prevenir dels enganys dels esperits malignes. També perquè el seu so, en sentir-lo, ajudi els feligresos, i així elevin les seves pregàries a Déu a fi que els deslliuri dels perills imminents.

Avisat així tot el poble, i avisada la pagesia amb el so de la campana «tocant a temps», aleshores calia al sacerdot de preparar-se per a comu­ nir, mentre els pagesos que vivien més a prop de la parròquia, deixant tots els seus treballs, corrien cap a l'església per tal d'assistir a la cerimò­ nia i acompanyar al sacerdot, el qual, ja revestit amb el sobrepellís i l'esto­ la, començava a exorcitzar l'aigua i la sal, i «amb devoció senzilla, intenció pura, humilitat profunda, temor vertader, cor contrit, confiança en la bon­ dat del Senyor, i en la intercessió i patrocini dels sants, en particular de Maria Santíssima, dels patrons de la parròquia i de sant Isidre dels page­ sos», agafava la Veracreu, algunes relíquies de sants, l'aigua i la sal beneï­ des i el salpasser, i, acompanyat de tots els assistents, es dirigia envers el comunidor i, obrint el seu ritual, començava l'exorcisme.

36

El comunidor

La cerimònia

La cerimònia constava bàsicament de dues parts: la impecratòria i la pròpiament exorcista, precedida aquella d'unes Invocacions i seguida l'al­ tra d'unes oracions. Aquest esquema va enriquir-se molt en els segles xv11 i XVIII. Les invocacions comencen, després de fer el sacerdot el senyal de la creu, amb la professió de fe continguda en el Credo i el rés del Parenostre.

A la part impecratòria, el celebrant recorda la bondat del cel i de la terra, de l'aigua i de l'aire, com elements que són de Déu i santificats pel seu fill Jesucrist, i que ara una tempestat pretén pertorbar, per tal que es dissol­ gui el poder de les tenebres a lloança de la divinitat.

Llavors, el sacerdot, girant-se envers els núvols, els fa el senyal de la creu tot dient: «Que et circumdi, núvol, Déu Pare. Que et circumdi, núvol, Déu Fill. Que et circumdi, núvol, Déu Esperit Sant. Que et destrueixi, núvol, Déu Pare. Que et destrueixi, núvol, Déu Fill. Que et destrueixi, núvol, Déu Esperit Sant. Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant». A continuació, en una súplica emotiva, s'adreça als evangelistes i els dema­ na que obtinguin de Déu que allunyi d'aquell terme i de tots els termes la tempestat ja formada.

En l'altra part important, l'exorcisme pròpiament dit, el sacerdot, en nom de Jesucrist i amb virtut dels seus mèrits i dels de la Mare de Déu i dels sants, conjura els esperits malignes que formen la tempestat que la

37

portin envers altres llocs erms o silvestres on no facin cap mal a les perso­ nes, els seus animals, els seus fruits i els seus béns. Recorda en particular la presència dels núvols a la vida de Jesucrist, especialment la veu del Pare des d'un núvol a la muntanya del Tabor, la seva ascensió al cel i la tornada per a judicar els vius i els morts.

Després presenta la creu a l'aire com instrument que és de victòria con­ tra tota mena de mal, dient: «Aquest és el signe de la creu. Fugiu parts ad­ verses, puix que us ha venut a vosaltres i al món el senyor nostre Jesu­ crist, fill de Déu, summe imperant, lleó de la tribu de Judà, estirp de Da­ vid». En acabar, amb aigua beneïda aspergeix les quatre parts del món tot fent el senyal de la creu, mentre recita les lletanies dels sants i d'altres in­ vocacions.

Si amb tot això la tempestat no s'apaivagava, seguia amb un altre exor­ cisme i així successivament. També podia intercalar algunes oracions com del sant patró de la parròquia, o les d'altres sants, segons la seva devoció o les dels titulars de les relíquies de més veneració.

Com també, si la tempestat perseverava, reunit tot el poble a dins de l'església, podia el sacerdot treure la custòdia amb el Santíssim i posar-la damunt de l'ara de l'altar major, amb llum, i allà dir les oracions, ja es­ mentades o altres pregàries. Sempre acabava la cerimònia amb una absol­ ta per als difunts•.

Una pràctica ja d'altres temps

Creences i cerimònies que tal vegada avui ens semblen absurdes i no les comprenem, però que són boniques de recordar.

Aquella gent que vivia aïllada, exposada a perills de tota mena, en una lluita constant contra els elements, necessitava d'aquests ritus i cerimò­ nies per a sentir-se més segura i protegida per això, quan tots els medis que estaven al seu abast els fallaven, acudien al sacerdot perquè ell amb el seu nombre de fórmules exorcitzadores, aprovades per l'església, era l'únic que tenia el poder per apaivagar-les, ja que les comunia en nom de Déu.

Costums, com molt d'altres que ja no poden tornar més; tampoc no tin­ drien raó d'ésser, perquè, poc a poc va deixant de sortir fum per les xeme­ neies de les masies, i molts camps resten tristos i abandonats; potser tam­ bé el cel ja no s'enfada tant com abans: segurament els «esperits malig­ nes» han deixat d'actuar... , ja que poques vegades es veuen aquells cels coberts per una espessa i fosca nuvolada amb llampecs i trons eixorda­ dors, que omplia d'angoixa l'ànima dels pobres pagesos i els tenia sempre amb l'ai! al cor. Aquelles pedregades que arribaven inoportunament quan les epigues de blat estaven al punt de la sega, o que deixaven els ceps

38

Clau de fusta

pelats sense un sol penjoll de raïm, aquells aïguats que malmetien tot aquell bé de Déu de fruites..., perdudes totes en un instant.

Ja no se sentirà mai més el sonar d'una campana «tocant a temps», ni correran els pagesos esfereïts cap a l'església per tal d'acompanyar el sacerdot, perquè totes les esglésies rurals resten tancades, i tampoc no en trobaríem ja cap de sacerdot que, revestit amb vesta blanca i amb la Veracreu a les mans, es dirigís envers el comunidor i, obrint el seu ritual, comencés un exorcisme.

El temps ha modificat el comportament d'uns i altres en aquest punt concret d'entendre la fe.

Solament, com a testimonis, queden aquestes petites edificacions. No deixem que també elles desapareguin, puix formen part d'un passat que segurament alguna vegada molts hem recordat amb certa melangia.

Maria Palomo

39

El Sant Crist d 1Aiguafreda de Dalt

La veneració del Sant Crist a la parròquia d'Aiguafreda de Dalt, data de principis del segle xv11. La primera notícia, concretament, que es té de la imatge, data de 1608. El seu origen va lligat a una tradició popular que el suposa vingut miraculosament des de Manresa, d'on sortí, en direcció a Moià i Vic, per quedar-se a Aiguafreda. El doctor Fortià Solà analitzà curo­ sament la versió de dita tradició, arribada fins a nosaltres per una infor­ mació testifical de finals del segle xv111, i formula la seva opinió que la imatge del Sant Crist, sens dubte seria encarregada pels feligresos d'Aiguafreda a algun escultor de la ciutat de Manresa -aleshores rica en artistes- i en portar-la al seu lloc definitiu seria rebuda en processó amb gran repic de campanes que la versió popular atribuïa a un prodigi.

Aquesta imatge del Sant Crist, de fesomia barroca i inspiradora de pro­ funda pietat, rebé dels feligresos d'aquella parròquia rural un culte i una veneració cada cop més-intens i més difós. A meitat del segle xv11, el rector Jeroni Terradelles, que tingué el curat d'Aiguafreda des de 1618 fins a 1668, li construí una capelleta es,Pecial -que després fou la del Sagra­ ment- en la qual volgué ésser-hi enterrat. Des de principis del segle x1x tenia una administració especial a càrrec de dos obrers o administradors, elegits anyalment, que recollien captiris, com el del blat i les pomes, i cui­ daven de la seva festa. Aquesta fou posada el dia 3 de maig, Invenció de la Santa Creu. En tal dia eren cantats uns Goigs o Cobles a Jesús Crucificat després de la Missa cantada al seu altar, funció que alguns anys es repetia el dia 14 de setembre, Exaltació de la Santa Creu. Una Consueta de 1701 afegeix que les cobles de Jesús Crucificat eren cantades també el Diven­ dres Sant a la matinada, davant el Monument, com a preparació del sermó de Passió que alguns anys es predicava. Segons mossèn Fortià Solà, fins el 1900 la devota imatge tenia uns GOIGS que es limitaven a cantar els sofriments i mort del Redemptor, sense que obtinguessin llicència ecle­ siàstica algunes variants que intentaven d'introduir-se al·lusives a la tradi­ ció de la seva vinguda. Durant el segle xx, els Goigs del Sant Crist han estat els del Crucifix de Camps i altres imatges, amb alguna adaptació local.

La veneració al Sant Crist d'Aiguafreda, quelcom decaiguda d'un temps ençà (potser per l'increment que anava prenent la parròquia de la nova vila d'Aiguafreda) fou restaurada vers l'any 1931 per !'aleshores tinent del

40

temple mossèn Jaume Sun­ yer, renovant la seva festa, fi­ xada pel segon diumenge de setembre -proper al dia 14, diada de l'Exaltació de la San­ ta Creu- després d'haver por­ tat a cap la reconstrucció del temple fortament malmès per les pluges torrencials que so cavaven els seus murs i fonam ents. Amb tal motiu s'ordenà la composició d'uns nous Go igs, que s'editaren aquell mateix any -i que es reediten posteriorment- els quals eren cantats en aquell dia per una gernació vinguda de tota la rodalia, del Vallès, i fins de Barcelona, entre la qual destacaven els Cossos de Portants de Sant Crist de di­ verses parròquies de Vic, Gra­ nollers i de la capital catalana, Sant Crist d'Aiguafreda de Dalt així com un bell .estol de Minyons de Muntanya acampats en els paratges propers al temple.

La imatge del Sant Crist, venerada fervorosament durant més de tres segles, fou destruïda en les tràgiques jornades del juliol de 1936, com la resta de l'interior del temple; que ha quedat abandonat des de llavors. Des de 1953 una nova imatge del Crist Crucificat, idèntica a la destruïda, tornà a ésser venerada en el segon diumenge de setembre de cada any i el dia de l'Ascensió del Senyor, en pietós i popular romiatge, que li canta de bell nou els Goigs composats a la seva lloança. l encara que hom hi recorda nostàlgicament l'ornat del temple i l'esplendor del culte que assolia la fes­ ta en aquells anys 1931-1935, també és cert que el marc descarnat de la capella buida, malmesa i solitària, el cant dels Goigs per unes veus orfes de tot acompanyament musical, apareix ritmar millor amb l'austeritat i gravetat que flueixen de la Santa Imatge.

Josep-Maria Font i Rius

41

Aiguafreda i el mercat de Granollers

Ferreries i hostals

Aiguafreda és dels pobles més petits en extensió de terme municipal de la comarca del Vallès Oriental, a la qual pertany. Poble de pas, fou un lloc ideal, a mig del camí, per a establir-hi ferreries i hostals al servei dels vianants.

Tant és així que durant molt de temps Aiguafreda no és conegut per aquest nom, sinó per Les Ferreries. Més tard s'hi assenten carnisseries, fleques i altres indústries artesanes, destacant-se, com a ben curiosa, la del gel natural, producte que, a l'estiu, és portat a Barcelona i altres indrets, assortint fins i tot els vaixells de la Transatlàntica que feien la tra­ vessia d'Amèrica.

El cultiu de la vinya i l'olivera (avui extingits); l'hort familiar aprofitant els regadius del Congost i l'Avencó i la gent es guanya el jornal anant a bosc, on s'hi fa carbó d'alzina o tallant els boscos per a fusta i llenya, que són transportats per matxos i mules de bast.

Mercats i fires, carretera i transport a peu

Per les característiques sòcio-econòmiques que hem descrit abans i la seva poca demografia, es pot comprendre que Aiguafreda no hagi tingut mai tradició de fires i mercats pròpiament locals. Ara, de fa pocs anys, s'ha creat un petit mercat, cada divendres, a l'entorn de la plaça de l'Ajuntament, i que va posant-hi arrels.

Una altra cosa és la relació amb els mercats i fires de Granollers, on, més que portar-hi articles autòctons, s'hi va a proveir per al comerç local i consum familiar.

No sabríem pas dir si hi ha més tirada cap al mercat de Granollers o cap al de Vic, degut a estar el nostre poble situat a mitja distància d'amb­ dues ciutats.

En altres temps ens inclinaríem per afirmar que Granollers era el centre d'atracció. Jo recordo que el meu avi, que era pastor, m'explicava que hi portava xais i cabrits amb el carro i a peu, per la carretera. l que sortien a la nit, a l'estiu i a l'hivern, per arribar de matinada al mercat. El meu pare, 42

de petit, hi portava el ramat i, com que tenia molta son, aprofitava les rec­ tes de la carretera per dormir-hi tot caminant i moltes vegades es desper­ tava a la cuneta, topant contra algun arbre o algun pilot de grava. l no us estranyi aquesta mena de transport, ben propi de fa menys de cent anys. Vaques i vedells i fins i tot els porcs baixaven d'Osona i de més amunt, a peu per la carretera per arribar a trenc d'alba a la capital del Va­ llès. l després del mercat feien el camí de retorn, amb nou bestiar o amb el mateix que no havien pogut vendre. l moltes vegades feien parada i fonda al nostre poble, a mig camí. l això ens explica perquè Aiguafreda, tingués tants hostals i ferreries. Recordem-ho: Hostal de l'Abella, Hostal d'en Met, de la Plaça, de Can Queló, de la Polla, d'en Pinós i més amunt, per arribar al poble d'Hostalets, de nom ben significatiu. Tots aquests hostals tenien les seves quadres annexes, ben espaioses per a aixoplu­ gar-hi els carros i el bestiar, que feien la ruta, tant si el temps era bo, com si plovia o nevava.

De ferrers, han arribat al nostre record els de Can Craus de l'Abella i la casa n.º 17 de la plaça Major.d'Aiguafreda, les antigues propietàries dels quals, més tard, varen fer unes torres que, encara avui, són conegudes per les torres de Les Ferreres.

Trabucaires i bandolers

Els atracaments, robatoris i segrestos no són ·pas coses d'avui, que per desgràcia estan de moda.

Segles passats, travessar l'escanyall del Congost, entre Aiguafreda i La Garriga, era jugar-se l:3 vida tot sovint.

Anar al mercat de Granollers, cada dijous, era una aventura perillosa, sobretot a la nit. Els assaltadors de camins hi tenien els seus amagatalls, ben protegits i camuflats per un terreny abrupte i per un pas estret, i sor­ prenien els viatgers i caminants que amb els seus carros, lentament hi feien camí.

Amb els seus trabucs i dagues els lladres assaltaven els pacífics page­ sos de la comarca al crit de: «la bossa o la vida» i es feien escàpols per la muntanya amb tota tranquil·litat. Resistir-se als escamots i bandes d'as­ sassins i malfactors era talment impossible.

Bandolers com el Cabré i més tard en Capeta, sembraven el terror per les nostres contrades. Passar d'Osona al Vallès per Aiguafreda, Tagama­ nent i El Figueró, era anar sempre amb l'ànima en pena i amb un ai al cor. Hom no sabia mai què podia succeir.

Generalment, els bandolers i trabucaires eren gent forastera, encara que durant les guerres carlines i per altres motius, diguem-ne polítics, també s'hi va fer famós en Bet de l'Abella, que, aquest sí que era del país

43

i coneixia bé el terreny que petjava. La Ronda d'en Bet tenia sempre en joc l'exèrcit governamental. La guerra de guerrilles no és pas un invent modern. Carlins i liberals ja l'havien estrenada en aquests indrets del Congost. La cançó popular d'aquell temps ho deia ben clar: «els carlins són quatre i els soldats són vuit van per les muntanyes a jugar a l'acuit».

Bet de l'Abella (el nostre poble veí) tenia la clau del Congost i, per tant, tenia la clau dels mercats de Granollers i de Vic en aquesta contrada. Per deixar-hi passar amb seguretat, diu que cobrava un tribut en favor de la seva causa. El que avui en diríem l'impost revolucionari a l'estil de i'ETA. .: Com podeu veure, res de nou s'ha inventat.

Aiguafreda va ser a punt de pagar ben cara la gosadia del seu «cabeci­ lla» que ja es feia insuportable pel govern.

El famós general Weyler, que comandava les forces lleials, va venir d'un badall com no crema tot el poble, ja que en Bet, amagat o saltant com un llebrer per les cingleres, va obrir foc contra una columna que pas­ sava cap a Vic i li va causar algunes baixes entre els soldats. Sort que l'alcalde Valeri va poder apaivagar les ires de l'enèrgic general i el va convèncer que el poble no hi tenia cap culpa; va fer treure el millor vi de les botes per obsequiar i calmar les tropes i es va }ugar la pell assegurant­ li que en Bet de l'Abella, i el seu escamot, era un rebel perillós que només li portava problemes, del tot impossible de controlar els seus cops de mà i que tenia tothom amb la cua entre cames per por a les seves cruels represàlies.

El mercat, avui

Com hem vist, temps era temps que anar al mercat de Granollers per la carretera plena de pols, de sots i xaragalls, a peu o a cavall, amb carro o tartana, no era pas un viatge engrescador. El Congost era una trampa.

Sort que en arribar a la ciutat, amb el seu caràcter obert i jovial com­ pensava de tots els perills i angúnies. També cal dir que la inauguració del ferrocarril -14 de març de 1876-va resoldre moltes coses i va fer el camí més segur, més ràpid i confortable. Els bandolers i trabucaires del Congost ja no hi podien, amb el cavall de foc, que era obra de bruixeria i del dimoni, més difícil d'atrapar i ple de gent.

Com han canviat les coses en tants pocs anys! Avui, anar al mercat és un goig, amb la carretera ben asfaltada, un bon automòbil a la porta i la cartera ben proveïda.

Que després no es pot aparcar, i posen multes o ve la grua i s'emporta el cotxe ... , això no té importància en comparació amb els temps passats.

El mercat és una necessitat comercial o una distracció, segons es miri.

Moltes vegades, anar al mercat és una bona excusa per a fer un bon dinar

44

a la Fonda Europa i per canviar una mica d'aires i salvar la rutina de cada dia.

Granollers, que agarbella els nostres pobles, es mereix això i molt més: perquè anar a Granollers, és com anar a casa nostra.

Albert de Sicília Cruells i Padrós

45

El turó del Montgròs del Brull, un lloc de gran interès arqueològic

En molts racons del Montseny es guarden vestigis de velles civilitza­ cions o d'etapes diverses del poblament que ha tingut des de la més remota antiguitat, però cap d'ells, ara per ara, guanya en importància i espectacularitat al que es va descobrir ocasionalment el 1974 dintre del terme municipal del Brull.

El terme del Brull tenia ja un nom dintre la prehistòria per posseir el dolmen o sepultura de grans lloses del Pla del Boix, situat a poca distància del Montgròs, així com sepultures de lloses petites prop del mas de la Sala i sobre el de les Planes, vers el Matagalls xic. També és un enigma el turó de Puig Castellar, que té als seus peus l'anomenat pla de Sant Martí, on una antiga tradició vol que es trobés situada la primitiva església parro­ quial del Brull que vells documents, datats entre el 1018 i el 1044, anome­ nen Sant Martí de Castellar. El nom de Puig Castellar és gairebé sempre indici d'un poblament prehistòric.

Cap, però, d'aquests antics jaciments o punts de referència arqueològica té un valor especial o una altra importància que la de donar testimoni d'un vell i continuat poblament del terme. El jaciment del turó del Montgròs en canvi ha obert noves perspectives en la coneixença de l'ocupació humana d'aquest sector d'Osona, en les tècniques. de construir antics murs de defensa i fins en les relacions comercials que els homes del peu del Montseny tenien amb els pobles mercaders i colonitzadors establerts a la ribera de la Mediterrània. Totes aquestes conclusions i d'altres que se'n poden derivar són, però, molt provisionals perquè l'estudi sistemàtic o ex­ cavació d'aquest jaciment es troba encara en una fase molt inicial o parcial.

El turó de Montgròs es dreça a la part ponentina del terme del Brull, en un indret boscós i trencat i constitueix una petita península envoltada pels fondals que formen l'anomenada Afrau de Montanyà. Aquesta península té unes quatre hectàrees de superfície i és inaccessible per tots els seus costats llevat del sector de llevant on es comunica amb una petita serra que baixa de l'antic mas Sala, un vell casal fortificat del terme del Brull, convertit fa segles en una notable casa pairal.

El lloc de Montgròs pertanyia a la propietat del mas Boix, un altre antic mas, situat a poca distància vers el SE del Montgròs. L'accés tradicional al

46

Montgròs es feia per una carretera privada procedent de la Sala i per un altre camí, ara convertit en una bona pista, que hi va des del Boix. El mas Sala i el mas Boix es comuniquen amb el Brull per una carretera particular, molt pintoresca, que surt de l'església del Brull i acaba en el mas i moder­ na residència de Can Brui o Can Brull, situada ja dins el terme d'Aigua­ freda. Aquest camí carener passa per sobre la cinglera que delimita per la part de tramuntana l'antiga Vallmanya o riera i fondalada de l'Avencó, un lloc d'una extraordinària bellesa natural i salvatge. Per tractar-se de camins privats o particulars avui dia no es pot arribar al Montgròs amb vehicle i cal fer-ho a peu des del Boix, d'on dista poc més de vint minuts.

El nom de Montgròs que té el lloc és molt antic i consta ja el 1430 com el nom d'un mas rònec de la parròquia del Brull que es devia construir en aquest indret aprofitant part de les ruïnes o la pedra d'aquestes.

De fet fins al 1974 ningú no s'havia adonat mai de la importància del lloc, només la gent del veral coneixia el claper de pedres que es veia entre la vegetació de l'entrada al Montgròs i un constructor de Seva n'extreia pedra per edificar cases o torres prop de la carretera de Seva al Brull, a l'entrada del camí que porta a la gran urbanització propera del Montanyà.

Recollida ja la major part de la pedra de la superfície el sr. Crivillé, el cons­ tructor de Seva esmentat, va demanar autorització als propietaris per a poder extreure'n més i va anar al lloc amb una màquina excavadora; això passava a mitjan de desembre de 1974. La sorpresa del sr. Crivillé fou gran quan la màquina va entrar per un esvoranc, una mena de call o gran portal, i va veure que a banda i banda li sortien uns grans murs construïts amb pedra ben tallada i regular.

El constructor va suspendre tot seguit la recollida de pedra i va advertir als amos del mas Sala i, posats d'acord, varen avisar immediatament el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i en particular al qui subscriu aquestes ratlles, que aleshores hi treballava. Immediatament l'arquitecte Camil Pallàs, cap del Servei, i jo vàrem anar a fer una primera visita al Montgròs i dos dies més tard hi tornàvem amb el Dr. Eduard Ripoll, director del Museu Arqueològic i els srs. Ricard Batista i Josep M. Nuix.

Un primer examen superficial del lloc va posar tot seguit de manifest l'existència d'una muralla, en molts indrets només d'unes poques filades, però en e.Ls seus extrems d'alguns metres d'alçada que tancava tot l'isme d'entrada a la península del Montgròs. Aquesta muralla d'uns 150 metres de llargada es mostrava recta i en alguns punts amb torres o defenses per la part de llevant, mentre que feia entrants o cambres per la part de ponent, raó per la qual es va suposar que protegia un poblat que devia trobar-se dintre la península del Montgròs.

Tot seguit la premsa local i la general del país es va fer ressò de la tro­ balla, estimada com a excepcional i va començar la tasca de neteja i apun-

47

talament de la muralla, que es va fer amb mitjans mecànics per la part forana, i també es va fer una recollida de la ceràmica superficial entre la qual hi havia fragments de ceràmica àtica, amb palmetes gravades i algu­ na amb figures roges. Dissortadament bona part d'aquests primers mate­ rials passaren a col·lecions o a mans privades. Ben aviat es va començar l'excavació metòdica de la part interior de la muralla, on s'endevinaven restes de cambres i construccions. Les campanyes d'excavació fetes el gener-maig del 1975 pels arqueòlegs Eulàlia Morral i Xavier Nieto i a partir del 1980 per un equip del Museu Arqueològic de Barcelona, composat per A. López, J. Rovira i E. Sanmartí, han posat de manifest les diferents eta­ pes d'habitació i abandonament de.l'indret del Montgròs i aportat una pri­ mera cronologia, que segurament podrà perfilar-se amb les noves etapes d'exploració que encara cal fer en el jaciment.

No és la nostra intenció exposar el detall d'aquestes excavacions que el lector podrà trobar en la bibliografia que adjuntem, i només ens limitarem a resumir les seves conclusions.

Per al profà en arqueologia el que més sorprén és la gran quantitat de pedra que encara resta al lloc, després d'una expoliació de segles i que es calcula en uns 1.500 m3. Aquesta pedra forma la gran muralla de la qual la part més ben conservada és la zona sud, formada per diferents cossos jux­ taposats entre els quals destaca una torre un xic atalussada o trapezoïdal de 11 x 12 m i 5 d'altura. El gruix del primer llenç de mur és de 5,40 m i el nord de la torre és de 3,60. L'obra és feta amb aparell irregular, amb els

Muralla ibèrica

48

blocs de pedra lleugerament escairats i collats amb tascons de reble, amb tendència a formar filades. Les cantoneres són fetes amb carreus ben escairats i tot el conjunt era unit amb fang. L'espai existent entre les torres dels extrems i els penya-segats amb què acaba cada extrem de la muralla fou barrat amb trossos de murs, que en el costat de migdia, on es troba la porta d'entrada, es va reforçar amb un· petit baluard, situat a la dreta de l'accés.

El mur més visible no és pas el primer que es va construir al lloc sinó un segon que es calcula que es va fer en època ibèrica, per allà al segle 1v abans de Crist. Amb anterioritat a aquesta muralla en va existir una altra de la que només es veuen els indicis o fonamentacions feta amb blocs de pe­ dra, força grans i poc treballats. Es calcula, pels materials arqueològics tro­ bats en les excavacions que aquesta primera muralla es relaciona amb un establiment del bronze final i que s'aixecaria pels segles x-1x abans de Crist.

La ceràmica i materials trobats en les diferents campanyes d'excavació posen en evidència, doncs, l'ocupament del poblat o fortalesa del Mont­ gròs entre els segle x i 1x i els 1v i el II abans de Crist. Aquesta segona èpo­ ca d'ocupació, la que ens ha deixat les restes més espectaculars, es va acabar sense destruccions violentes a principis del segle II abans de Crist, al moment que els romans van conquerir el país i varen obligar els ibers, en el nostre cas els ausetans, a deixar els seus poblats i fortificacions i a establir-se a les terres planes.

La fortalesa del Montgròs no sembla pas correspondre a un gran poblat sinó que era una fortificació on la gent es podia protegir en temps de gue­ rres. És obvi voler comparar aquesta fortalesa amb la del Caso! o Castellet sobre Folgueroles, descoberta també fa pocs anys i que ara està en curs d'excavació i potser també amb la que protegia el primitiu assentament ibèric de l'Esquerda de Roda. També sembla que hi havia una gran mura­ lla que tancava el Pla del Castell de Tavertet. En tot cas la descoberta i l'estudi del Montgròs i d'aquestes altres fortaleses d'època ibèrica ens per­ meten conèixer quelcom de la vida i mitjans defensius de la tribu ibèrica dels ausetans, la qual va poblar tota la comarca d'Osona i a través de les Guilleries es va estendre també per les planes gironines. Els ausetans són documentats entre els segle v i el II abans de Crist i després es varen roma­ nitzar i fo•r maren el substrat de poblament de les contrades de la part nord del Montseny.

El Montgròs és per tant una relíquia dels nostres avantpassats que tenen un paper ben destacat i concret en els inicis de la història documen­ tada del nostre país.

La Diputació de Barcelona va adquirir el sector del Montgròs l'any 1984 i té la intenció d'acabar l'estudi i consolidació d'aquest important jaciment i de convertir-lo en un lloc de visita ben posat i obert al públic.

49

Aquesta tasca ha començat ja amb la consolidació del sector meridional de la muralla, cosa en la que s'ha treballat durant el darrer hivern, però fal­ ta molt encara per excavar i netejar, en especial a l'extrem de tramuntana del mur, on hi ha una altra gran torre de protecció i elements que cal enca­ ra estudiar.

Tots desitjaríem que la tasca començada amb tant d'encert per la Dipu­ tació de Barcelona la poguéssim veure aviat culminada ja que no dubtem que la visita al Montgròs oferirà un nou atraient a aquest bonic sector del Pre-parc Natural del Montseny.

Antoni Pladevall i Font

Bibliografia bàsica Hallazgo de una muralla ibérica en el Brull a «lnformación arqueológica», 17, 1975 pp. 133-134.

E. MORRAL, J. NIETO i D. MIQUEL, Turó del Montgròs, el Brull, a «Les excava­ cions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Excavacions arqueològiques a Catalunya l», Barcelona, 1982, pp. 242-245.

J. ROVIRA PORT i E. SANMARTí, Nous trebaf/s a la fortificació ibèrica del Turó del Montgròs (El Brull) a «Informació Arqueològica», 38 1982, pp. 36-39.

A. LÓPEZ i MUTLLOR i J. ROVIRA i PORT , L'Assentament del bronze final del Turó de Montgròs (El Brull, Osona) i La Fortificació ibèrica del Turó del Montgròs (El Brull, Osona) darreres novetats, a «Ausa» X, 1982 pp. 187192 i 193-199 A. GONZALEZ i J.ISERN, 32 monuments catalans, Diputació de Barcelona 1985, pp. 12-17.

!50

Sabadell i la seva_ relació amb Aiguafreda

Quan arribo a un indret del nostre país i començo a interessar-me per la seva història, sempre em produeix una gran satisfacció descobrir els lli­ gams humans existents amb la meva ciutat, Sabadell.

La història la fan les persones i els vincles que estableixen amb el seu entorn, i és per això que de ben segur que podem trobar molts punts de connexió entre la gent de la plana del Vallès i la que viu a la vall del Congost.

L'estiueig, l'activitat tèxtil, l'excursionisme, l'interès per conèixer i esti­ mar el país, són aspectes que han contribuït a apropar Sabadell i Aigua­ freda i que, malgrat no ésser gaire coneguts, no per això deixen de ser el motiu d'un cúmul de petites i grans històries escrites en el record col·lec­ tiu del nostre poble.

Personalment encara tinc present aquelles excursions que en la meva joventut feia pel Montseny i que sovint tenien com a punt de sortida o arri­ bada la vila d'Aiguafreda. l és per aquest motiu que em sento com a casa quan passejo pels seus carrers i gaudeixo dels paratges incomparables de les seves rodalies.

Com a exemple d'aquesta història compartida vull fer referència a dos personatges il·lustres de la vida sabadellenca que en diferents moments del passat van tenir relació amb Aiguafreda. Es tracta del poeta i assagista Joan Arús i Colomer i de la poetessa Agnès Armengol de Badia.

Joan Arús va dedicar un dels seus poemes al Sant Crist d'Aiguafreda de Dalt: Oh, pietat de les antigues gents engolides pels anys insaciables!

La vostra fe s'aixeca en mig dels vents tornada murs i pedres venerables!

Canta la font eternament frescal, la muntanya s'aferma entre boirines i a dins l'ermita el Crist és immortal amb el front pàl·lid coronat d'espines.

51

La besada dels segles ha tornat la vella ermita clivellada i bruna i és per miracle que no s'ha esfondrat.

(La pietat dels avis no s'enruna.)

Els que vinguin darrera trobaran dins els seus murs la mateixa ombra amiga, que el Crist la sostindrà de dins estant amb els braços oberts sense fatiga.

Agnès Armengol va viure alguns anys a Aiguafreda, quan el seu marit es va traslladar des de Castellterçol per a continuar la seva activitat en el camp de la indústria tèxtil.

Fruit d'aquesta estada podem trobar el següent escrit referent al poble d'Aiguafreda: La campaneta del parenostre Al extrem del Congost, bo y proper a la Plana de Vich hi ha'I poble d'Aygua­ freda, pacífich y escayent llogaret, crehuat per dos rierols d'aygua fescoya, so­ brera de les fonts dels pichs vehins. La riera mes abundosa, ó sia la que baixa paralela al poble, pren forma al peu d'aquest d'una hermosa piscina, hont solen rebejarse gran munió d'ocas blancas. En temps plujós ó de desglas, l'aygua hi resquitlla en cascada cantayre fent rebrote sa escuma sota un pont de tres archs, que rústech y tot com es, té proporcions tan belles, que atrau l'esguart dels passejants. En arribar l'Abril, quan s'esfullan los pollancres de dita riera y'ls platans de la carretera, desde las cimas de Montcau se veu lo poble talment ajassadet entre dos faixas de verdor, que contrasten alegrement ab sas casas de color de rocalla y són petit cloquer de cuatra cayres, punxagut y teulat de visto­ sos colors.

Donchs bé: en aquest xamós bossi de Catalunya, vers mitj estiu del 1854, va arribarhi la nova esfereïdora que pels pobles y masos dels voltants, la gent emmalaltia i es moria. Los traginers, alhora, asseguraren que de Barcelona a Sant Joan, la terra dels fossars tota era somoguda. Consternats los bons aygua­ fredins, ja que la ciencia no bastava a remeyar tan greu flagell, resolgueren invocar la protecció de Sant Roch y Sant Sebastia y especialment de la Nostra Senyora de la Esperansa. Devant la Capelleta d'aqueixa Verge, que de temps antich hi ha empotrada en lo mur d'un casal de la plassa, cada nit y al ras, tot lo poble flectat, resava'I sant rosari; bona colla de fugitiu de la malúria també s'hi juntaba y fins i tot los carreters paraven llurs vehículs per fer chor a la fervent pregària. -Oh bons creyents, que bé foreu atesos en vostras oracions y quina joya degéreu sentir lo benehit jorn que cantareu lo Tedeum, sens tenir que plo­ rar ni tan sols una víctima l

52

Desde llavors, crema constantement la llantia de la capelleta; desde llavores, cada vespre, se sent repercutir per tot el poble lo drinch d'una petita campana, acompanyada d'una veu d'infant que diu a modo de pregó: -ALABAT SIA'L SANTISIM SAGRAMENT, TAN ALT Y PODEROS COM ESTÀ EN EL CEL! RESEM UN PARENOSTRE A SANT ROCH, SANT SEBASTIÀ Y A LA MARE DE DÉU DE LA ESPERANSA, QUE'NS GUARDIN DE FAM, GUERRA, PESTILENCIA Y MORT SOBTADA, AMEN-. Una remor de préch surt de dins de les cases, incens d'agrahiment que les generacións elevan a sos celestials protectors. Ara sols restam dir, que la campaneta del parenostre es patrimoni de la familia mes necessitada d'Ayguafreda: actualment la té una pobra viuda, qu'enva s'afanya a travallar pera nodrir sos cuatre fillets, els qui en altre temps res mancava... Sol passar a tocar la campaneta una nena de sis anys tota endolada; y en los cap­ vespres d'hivern, quan lo vent xiscla, sa veu, pren un tó tremulós que arriva fons ... a l'anima. Cada primer matí, de cada cap de mes, truca de porta en porta: -Farian una gracia de caritat per la campaneta?- Qui mes qui menys, tothom li dóna ... Consola'l veure com l'acompanyan en sa capta tres o cuatre noyets tant o més petits qu'ella, quins deixan graciosament llurs jochs y esbarjos per aydarli a portar lo saquetó del pa y lo cistell de les trunfas. Quan passa per ma casa, mai deixo d'aixecarme per posar mon óbol en sas menudas mans. -Que Déu vos dó saludi- fa ella. Y en sos ullets tristoys, hi belluga quel com que'm fa enternir ...

Ayguafreda, 8 de febrer de 1904 Agnès ARMENGOL DE BADIA Carmel Montllor

53

Les dependències intercomarcals d'Aiguafreda

Diferents versions sobre la pertinença intercomarcal d'Aiguafreda Aiguafreda queda situada entre les comarques del Vallès Oriental i d'Osona. Per tant, les versions sobre la pertinença a una comarca o a una altra se centren en aquestes dues. El Vallès Oriental és una comarca que, quan a estructura física, va unida amb el Vallès Occidental en bona part del territori, però que a efectes d'administració es dividí en dues parts.

La capital del Vallès Oriental és Granollers, població industrial i que ha perdut el deix de «poble» que poden mantenir encara d'altres capitals de comarca com podrien ser Vilafranca del Penedès, Solsona o Vic, entre moltes d'altres. Granollers tenia 45.348 habitants el 1981 i a la comarca del Vallès Oriental n'hi havia uns 214.777. D'altra banda, Vic en tenia 30.155 l'any 1981, però darrerament no ha crescut tant, potser, com ho ha fet Granollers. Osona en tenia 111.518 l'any 1981.

Aquestes són les dues comarques, doncs, que tenen la zona de l'alta vall del Congost com a sector que reparteix les afluències.

Com a tercera possibilitat d'englobar Aiguafreda en una demarcació territorial més gran,' els problemes continuarien igualment perquè la divi­ sió per regions també endegada per la Generalitat preveia una regió l inte­ grada per les comarques del Barcelonès, el Vallès (Occidental i Oriental), el Baix Llobregat i també el Maresme. Per contra, l'altra regió que ens afecta, la regió VI, inclou Osona, el Ripollès i la Cerdanya. Això vol dir que el nostre poble queda encara situat en un lloc «fronterer». Val a dir, però, que si es fes avui una divisió per regions, els límits variarien respecte de la divisió del 1932-1936, perquè la infraestructura del país també ho ha fet.

Veiem, doncs, que remetre'ns a la divisió per regions no ens soluciona cla­ rament el problema, ja que aquesta es basa en la inicial divisió per comar­ ques. Una altra possible teoria, avui ja defassada en el temps, preveia la comarca del Montseny, dintre de la qual estaríem inclosos nosaltres.

Aquesta divisió es basava en unes zones geogràfiques i en un manera de viure que actualment ja no tenen validesa.

Una darrera possibilitat d'integrar Aiguafreda en una demarcació comarcal seria considerar la zona de la vall del Congost com una unitat

54

prou diferenciada de les que l'envolten. Aquesta hipotètica «comarca» és força «popular» entre els habitants de la vall, que no veuen gaire clara la inclusió del poble en una de les zones ja esmentades. Diferents entitats i organismes cívics tenen com a radi d'acció la part alta del curs del Congost, prova d'aquest sentiment a què ens referíem.

Breu síntesi de les particions territorials que han afectat Aiguafreda En l'origen del feudalisme a Catalunya és quan s'estableixen les princi­ pals divisions sobre les quals es regiran les divisions comarcals posteriors (o almenys en part). La marca hispànica creada per Carlemany es va anar configurant en comtats que ja intentaven -a partir d'altres organismes auxiliars com l'església- administrar el territori a més d'exercir un control militar. Alguns d'aquests comtats s'assemblaven força a la configuració comarcal que més tard es va bastir. En aquesta primera divisió organitza­ da del territori (deixem a part les divisions de les tribus ibèriques -mal conegudes-, i també les divisions romanes, car aquestes tenien un caràc­ ter estrictament militar i no ens serveixen de massa) Aiguafreda, a l'igual que l'alta vall del Congost va formar part del comtat d'Osona. En el primer document escrit que es conserva sobre el poble, i que data de la darrera meitat del segle 1x, apareixen un seguit de noms citats que pertanyen al terme de Sant Martí del Congost, entre els quals figura esmentat el nom actual del poble. Aquesta acta assenyala que la propietat està lligada al monestir de Sant Joan de les Abadesses per fórmules pròpies de l'època, però administrativament la controla el bisbe de Vic. Observem, a més, que des dels primers temps la zona del Congost ha estat punt de partió d'uni­ tats territorials, ja que el comtat de Barcelona, que confrontava al nord amb Osona, començava a exercir control sobre les terres del Vallès que estaven al sud de la vall del Congost. O sigui, que des dels primers temps, la zona que estudiem queda situada en un lloc «fronterer».

Aquest sistema de control territorial no va variar gaire mentre va durar la funcionalitat dels comtats, i fins i tot d'ençà de la fi del segle x11, en què començaren a funcionar les vegueries sobre el territori català; Aiguafreda, conservant aquesta secular pertinença al comtat d'Osona, continuava en el territori administrat per la vegueria d'Osona. Malgrat no representar potser tan fidelment la realitat del país, com ho intentà la divisió per comarques, la qual s'ajusta molt més a l'estructuració autòctona del terri­ tori, les vegueries foren unes divisions molt més acostades a les necessi­ tats vitals dels diferents llocs i terres, que no ho serien les divisions pro­ vincials propugnades per les corts de Cadis al començament del segle x1x i que acabarien amb formes més o menys autòctones d'ordenació del terri­ tori.

55

Però la divisió provincial, que va acabar amb les vegueries el primer terç del segle passat, en abastar territoris tan grans no afecta la divisió sobre l'alta vall del Congost, ja que a aquests efectes tant la comarca d'Osona (gai­ rebé total com el Vallès Oriental estan inclosos a la província de Barcelona.

Per acabar amb aquest resum de les divisions administratives sobre les quals s'ha vist involucrada Aiguafreda, fem menció especial a les comar­ ques.

Les comarques són entitats ajustades a la realitat del país que, si bé presenten nombrosos problemes per poder donar-los vida activa i que, darrerament, els polítics prou han discutit, són alhora la divisió de1 territori que ha tingut més ressó popular, i amb la qual el poble pla s'ha identificat.

Són una divisió feta pels pobles i pels habitants al llarg dels anys, que en un moment donat accediren a l'àmbit institucional. Se'ls atorgà un rang superior. Un «aval» de llei, que sempre s'havia mantingut latent, encara que no fos oficial. Moltes de les altres divisions han seguit un procés a l'inrevés: ha estat l'administració qui ha planificat i llavors els habitants del país els que s'han hagut d'adaptar a aquesta nova situació.

Per això, cal donar molta importàcia al fet comarcal, que des del 1936 · -moment en què fou aplicada oficialment la divisió en comarques- tia vist inclosa Aiguafreda a la comarca del Vallès Oriental; però com en tots els pobles que estan situats en límits de comarca, la pertinença a un lloc concret no s'acaba de veure clara.

La comissió encarregada de fer aquesta divisió comarcal, integrada per geògrafs de renom, es va basar en un seguit de premisses bàsiques que permetessin identificar cada poble amb un centre superior (que no hi hagués una distància excessiva en quilòmetres, que el viatge d'anada i tornada es pogués fer en un dia -segons els mitjans de comunicació de l'època), etc; a més, enviaren a cada ajuntament un qüestionari en què se'ls demanaven tres principals qüestions, per recollir d'aquesta manera el sentiment popular i comprovar si els resultats així obtinguts s'ajustaven a l'ordenació seva. Les preguntes eren les següents: -A quina comarca penseu que pertany el vostre municipi?

-A quin lloc aneu principalment a mercat?

-Aneu a algun altre mercat?

Juntament amb d'altres observacions que el municipi volgués fer.

D'aquest primer projecte en sortiren 28 demarcacions, però, en no quedar-ne satisfets els mateixos planificadors, l'ampliaren a 38 més tard; repartides en 9 vegueries o regions.

D'aquesta manera Aiguafreda quedava inclosa a la regió l, ja que el Vallès Oriental també hi era. l fins aquí s'ha arribat quant a ordenació territorial.

Per descomptat que són moltes més les administracions territorials que han tingut validesa operativa i també en projectes comarcals. Projectes

56

que s'han anat dibuixant, i que arriben a la ratlla de la cinquantena. Però no és 'pas l'objectiu d'aquest treball fer-ne una exhaustiva enumeració i citar cadascuna de les divisions del territori, sino només fer una ressenya de les principals.

Esmentem finalment, dues altres divisions prou importants tant pel pes històric que han tingut com pel que representen socialment. Una és la divisió eclesial en bisbats i l'altra en partits judicials.

Aiguafreda pertany al bisbat de Vic amb lligams ininterromputs des del segle 1x. Aquesta apreciació, potser menysvalorada avui, representa un lli­ gam principalment humà, que ens ajuda a interpretar les relacions que hi ha hagut durant aquests gairebé onze segles de contacte religiós amb la seu vigatana. l encara que només siguin en l'aspecte eclesiàstic tants anys deixen marca a la població: les mateixes destinacions de sacerdots dins del bisbat és de suposar que han comunicat molt més la població amb la comarca osonenca.

Quant a la divisió en partits judicials feta el 1834, en suprimir-se els alcaides de zona dedicats a l'administració de la justícia, podem dir que Aiguafreda va quedar emmarcada al partit judicial de Granollers i encara ho està avui. Potser fou aquest un dels principals trets que motivaren la inclusió d'Aiguafreda a la comarca vallenca, atès que aquest punt fou tin­ gut molt en compte pels que confe�cionaren la divisió del 1932-1936.

La vall del Congost

Pels habitants d'Aiguafreda (Vallès Oriental) i l'Abella (Osona), encara que oficialment se sàpiga on es pertany, no hi ha una consciència clara de tal realitat; aquest fet deu ser força freqüent als pobles i les zones que es troben a cavall de dues comarques, i que no s'acaben d'emmotllar ben bé ni a l'una ni a l'altra.

Però a Aiguafreda i a l'Abella sembla que s'hagi descobert una «tercera alternativa» i que és la pertinença a una realitat diferenciada de les dues que l'envolten. Aquest «nou marc» ve abonat principalment per la indiscu­ tible unitat geogràfica de la zona. Però tot i així cal matisar-la, perquè si considerem com una estructura geogràfica perfectament definida la vall del Congost, l'hem de prendre com una unitat que comença una mica més avall de Centelles i que acaba a l'entrada de la Garriga. l aquesta unitat geogràfica de prop d'uns 12 quilòmetres de llargada, no ho és pas com a unitat social. Aquesta estructura no té un centre que aglutini i atregui cap a ella els habitants de la zona (el criteri populacional no defineix una capi­ tal, i de les poblacions que formen la vall del Congost, Aiguafreda és la que té més habitants, però no ha atret mai la gent del Figueró). Tampoc hi ha un eix radial de comunicacions entorn del nucli més important, ni tam-

!17

poc lligams quant a població (origen i estructura), ni tampoc dependències laborals.

Aiguafreda i el Figueró han viscut ignorades a pesar de trobar-se a prop i sota condicions geogràfiques semblants. Per tant, pel que fa a aquesta unitat, no hi trobem cap característica aglutinadora que la pugui identificar (ni de lligams socials, ni de lligams econòmics, ni tampoc d'altres) i ser considerada com una alternativa. Basar-nos en el medi físic, avui dia, seria forçar massa.

En canvi, sí que podem distingir una unitat ben diferenciada de la totali­ tat de la vall del Congost, i que és la unitat formada pe'is pobles d'Aiguafreda, l'Abella i un sector de Tagamanent. Potser aquests tres nu­ clis formen una unitat de les més cohesionades que hi pugui haver entre poblacions administrades per ajuntaments diferents. l aquesta cohesió es palpa entre els habitants de la zona.

Citem, com a exemple, algunes de les diferents entitats i organismes clvics que actuen a tota la vall de l'alt Congost, encara que estiguin empla­ çats a Aiguafreda i que àdhuc a l'hora de triar nom han fet referència a aquesta unitat de fet: Societat de Caçadors El Congost, Amics de la Sardana La Vall del Congost, Centre Recreatiu i Familiar d'Aiguafreda i l'Abella, etc. El mateix equip de futbol d'Aiguafreda és nodrit per jugadors dels dos pobles, com també gent d'ambdues poblacions col·labora en entitats com la Creu Roja, l'Associació de Pares d'Alumnes ...

Deixant els organismes més o menys culturals i passant al capítol de ser­ veis, des de l'església d'Aiguafreda passant pel servei farmacèutic, la cen­ tral telefònica, el metge de capçalera, l'estació del ferrocarril, el col·legi La Muntanya (que és l'únic servei que actua mancomunat) i la major part del sector comercial són úniques entitats que aglutinen els dos pobles. No par­ lem d'altres organitzacions juvenils que ni es plantegen el fet diferencial.

Veiem que aquí sí que hi ha un lligam que cal tenir en compte i que abraça tots els camps. Aquí sí que podem parlar d'una unitat perfectament diferenciada de les que l'envolten. Però aquesta nova estructura és tan petita que no pot erigir-se com a alternativa o «tercera via», sabent a més que es tendeix a evitar sectarismes i a afavorir unitats d'administració més grans per evitar excessives despeses. L'alta vall del Congost hauria de quedar -esperem que el temps hi porti- fusionada com un sol poble, car així podria atendre millor les necessitats de la vall sense contraposar inte­ ressos -com passa avui- i que són contraproduents per als dos pobles.

Conclusions Tant la història de les estructures d'organització del territori, com l'anà­ lisi feta amb indicadors moderns que determinen les relacions globals del

58

municipi amb l'entorn (origen i distribució de la població; activitat econò­ mica; desplaçaments; relació residència-treball; trucades telefòniques; comunicacions i altres), permeten veure un lligam més estret de la pobla­ ció d'Aiguafreda amb la comarca d'Osona que no amb la del Vallès Oriental. No és un lligam que denota d'una manera del tot fidedigna que Aiguafreda està vinculada a la comarca d'Osona, però sí que, a pesar de l'aparent polarització en què es mou el poble, hi ha una connexió més cla­ ra amb les poblacions del nord.

Segurament que en el moment de fer la divisió comarcal del 1932-1936 hi hauria d'haver prou raons per incloure Aiguafreda a la comarca vallesa­ na,' com també una suposada visió de futur tot preveient que la vall del Congost quedaria absorbida pel creixement de l'àrea industrial propera a Barcelona. Però això no s'ha produït i Aiguafreda continua lligada a les petites unitats del seu voltant per tot el que fa a aspectes socials. Es clar que si observem el trànsit d'empreses, aquestes tenen poca cosa a veure amb les relacions intermunicipals ja que és el mercat internacional el que es forneix principalment dels seus productes.

Enric Lluch, Oriol Nel·lo, Lluís Casassas i d'altres geògrafs actuals sensi­ bilitzats per les qüestions d'ordenació del territori creuen que els sistemes més actuals que hi ha per veure els indicadors de connectivitat entre els municipis i establir-ne conseqüentment una escala jeràrquica són els que d'una manera objectiva mostren les evolucions de la població sobre el territori (relacions residència-treball, origen de la població, trucades telefò­ niques, eixos més usats de comunicació, etc.) que han estat els que hem intentat treballar. Si s'hagués de fer, però, una valoració conjunta donant valors a cada un d'aquests indicadors ja ens resultaria més problemàtic, perquè, quin valor cal donar a les trucades telefòniques? l a les relacions residència-treball? Que potser representen més que l'origen de la població?

Es difícil dir-ho; però tot i així ja hem fet esment que la impressió gene­ ral que ens n'ha quedat és la d'un vincle més estret del nostre poble amb la comarca osonenca.

No som sols, a l'hora de fer aquestes consideracions, hi ha qui també ho creu així. Servim-nos, per donar-ne referència, d'un escrit que Antoni Pladevall, coneixedor com pocs de la història local osonenca, ha publicat a la coneguda Gran Geografia Comarcal de Catalunya i que fa referència a la comarcalitat osonenca d'Aiguafreda. En el primer volum de l'obra i encapçalant -després de Vic- els pobles que integren la comarca d'Osona, apareix Aiguafreda amb la següent referència: «Malgrat la Divisió Comarcal de Catalunya del 1936, creiem que cal incloure aquest municipi a la plana de Vic, tant pel criteri geogràfic com per l'històric. Una simple ullada al mapa comarcal demostra que l'osca que hi forma /'exclu­ sió d'Aiguafreda no té cap sentit lògic. La gent d'Aiguafreda va a Vic pel seu mercat, pels seus estudis, i no té cap característica vallesana».

59

Paraules que no necessiten cap comentari. L'autoritat que en aquest camp representa A. Pladevall, esperem que sigui suficient estímul per a fer prendre més consciència de l'afer a tots els sectors del poble d'Aiguafreda

Miquel Parella

1. Aquest tipus de demarcacions són anomenades supracomarcals per l'Estatut de Catalunya, art. 5, punt 1: «La Generalitat de Catalunya estructurarà la seva orga­ nització territorial en municipis i comarques; també podrà crear demarcacions supracomarcals».

2. L'enquesta als ajuntaments, els centres rodals de mercat, l'estructura de par­ tits judicials...

60

Arriba el tren

L'objectiu d'aquest article és fer una aproximació al ferrocarril mit­ jançant l'estació de Sant Martí de Centelles - Aiguafreda, per la qual cosa recullo fets ocorreguts al voltant de l'esmentada estació i aspectes de la història de la línia Barcelona-Puigcerdà.

EL TREN DEL BESAVI El tren que cercava carbó Som a la primeria del segle x1x. Conegut des de molt abans, el carbó de Sant Joan de les Abadesses esdevé un objectiu fonamental per a la indús­ tria catalana per a fer rutllar les màquines de vapor.

Per assolir aquest objectiu calia un mitjà de transport adient, capaç d'apropar a Barcelona les grans quantitats de carbó necessàries.

Com a dada curiosa vull dir que la primera línia fèrria de tot l'Estat fou la de l'Havana a Güines, a l'illa de Cuba, encara província espanyola l'any 1837. La de Barcelona a Mataró s'inaugurà onze anys després.

També de la mateixa època daten els primers projectes de transport del carbó. N'hi ha de tota mena. Primer, el volien portar fins al port de Roses fent camí per Olot, Besalú i Figueres mitjançant la tracció animal per carril.

Com que això no tenia gairebé ni cap ni peus, van decidir-se per la tracció a vapor. Finalment, es veié més factible l'enllaç amb Barcelona per Ripoll, Vic i Granollers.

Així i tot, la línia s'anirà fent per trams. L'any 1854 arriba a Granollers, l'any 1875 a Vic i cinc després a Ripoll. Uns mesos més tard, el 17 d'oc­ tubre de .-1880, arriba definitivament el tren a Sant Joan de les Abades­ ses.

Al voltant del 1900 la línia passa a mans de Caminos de Hierro del Norte de España, la Nord, que en fou la propietària fins a la constitució l'any 1941 de la Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles (RENFE).

61

El primer bufec del vapor a l'Estació

No sé quin posat deurien tenir els nostres besavis i besàvies aquell llunyà 8 de juliol de 1875 quan de matinada l'agut i potent xiulet de vapor del «ferro-carril» o «camino de hierro», com l'anomenaven abans, féu ressò a la vall del Congost. Fins aleshores només el so dels trons havien fuetejat amb tanta força les tranquil·les oliveres.

Avui, més de cent anys després, les branques d'aquestes oliveres que tant destorbaven els enginyers francesos quan amidaven el traçat de la línia han desaparegut ja fa temps. Però encara resta aquella espeétaculari­ tat magnífica del bufec i la creixent fumarada d'un tren de vapor en passar pels onze arcs del viaducte de la Fontmolsa.

Un fosc i humit diumenge de tardor, el 27 d'octubre de 1985, el tren del 40è aniversari de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de Barcelona ens ho va fer tornar a sentir a les andanes de l'estació.

Quan anar al mercat eren tres hores a peu

Abans del tren, anar al mercat de Granollers o a Vic volia dir tot sovint tres hores çi peu. Era qüestió d'enfilar carni sol o amb bestiar.

Anar més lluny representava l'ús del carro o la tartana; en poques paraules, d'Aiguafreda a Barcelona es trigava gairebé vuit hores, quatre fins a Granollers i tres fins a Vic. Amb el tren, en la meitat de temps i assegut es podia ser a ciutat; això sí, amb la cara una mica bruta i pelat de fred, malgrat l'obligació imposada pel govern de col·locar fortes cortines a les finestres.

El tren tragué el cap pels espadats, què hi trobà?

Quan el tren el nas fumejant entre els espadats del Congost, trobà la cosa moguda pels carlins, i fins i tot serví, després de quinze dies de treu­ re el cap per primer cop, per fer un canvi de 85 presoners.

L'any 1877 Aiguafreda tenia una població de 574 persones i Sant Martí, de 466. Era una vila de pagès molt autosuficient. Més de la meitat de la terra estava dedicada al conreu de cereals, com el blat i l'ordi, i una altra gran part a la patata.

Les vaques, els bens i els porcs n'eren el bestiar. Tot això, juntament amb els petits horts del Congost, l'Avencó i Martinet, donaven vida al mi­ ler i escaig de persones.

Per fer-se uns sous calia anar als pous de glaç de l'Avencó, al cotó de Centelles, aprofitar el bosc o tenir telers a mà a casa.

62

Menys importància tenien les oliveres i les vinyes. l, si més no, el tren encara va trobar el castell de Sant Martí habitat.

l un temps després ... el progrés?

El ferrocarril facilita fer diners i ampliar el mercat de consum. Aquest procés transforma una societat camperola en una d'industrialitzada on domina la manera de vida que avui coneixem.

D'això se'n diu progrés; però, lluny de voler oposar-lo a un món rural idíl·lic -quan ho va ser?-, cal esbrinar més dins d'aquesta confiança il·limitada en l'anomenat avenç de la ciència com a clau d'una societat més igualitària i benestant.

D'altra banda, també cal suposar que l'opinió envers aquest anomenat progrés .deurà ésser diferent segons es sigui pagès, obrer industrial o empresari. És millor, doncs, deixar-ho com a procés.

Aquest procés a les nostres contrades A les nostres contrades no serà fins al 1900 quan veritablement es pro­ duirà tot aquest procés.

Així i tot, la nostra estació ja tenia feina. La gran ciutat de Ba�celona volia refrescar-se a l'estiu i escalfar-se a l'hivern. l, au, el gel dels pous de

-Estació d'Aiguafreda

63

l'Avencó viatjava en tren cap a les neveres dels barcelonins i, quan el fred picava de debò, fusta i carbó. Diuen que tots els boscos del voltant fume­ javen amb les carboneres d'alzina i de pi.

Un altre tràfic important era la calç, que s'utilitzava a la construcció per al morter, quan encara no es feia servir el ciment. La fàbrica de l'Oller tenia una via per vagonetes fins al moll de l'estació.

Més modest i curiós era el tràfic de llet cap a Barcelona, la qual cosa té una anècdota força olorosa. En Daniel Cruells, el de can Pastor, recordava que llavors a la llet hi col·locaven cagarulles de cabra a fi d'estalviar-se qualsevol xuclada furtiva, ferroviària o no. A l'arribada de Barcêlona, com que suraven, les treien i tothom content menys el xuclador. l no tot eren mercaderies. El tren facilita les relacions amb la resta de la comarca, millora la conducció del correu, les notícies arriben el mateix dia, alguns coneixeran el mar per primer cop i... les pobres promeses podran fer la llagrimeta a l'andana mentre el tren s'endu els seus estimats a servir el rei.

EL TREN DELS ESTIUEJANTS

S'acaba el carbó. La línia s'electrifica Llunyà aquell any 1890 quan les mines d'Ogassa produïen 66.640 tones de carbó, el màxim, tenim només 11.190 tones l'any 1913. El carbó ja no baixava, pujava l'anglès a Vic des de Barcelona. La companyia de la Nord · es va vendre les mines l'any 1925 i el tren que cercava carbó ja havia fet el seu camí.

Dos anys després l'electrificació arriba a Vic amb corrent continu a 1.500 V, i als trens automotors de la Nord. El temps de viatge es redueix gairebé a l'actual.

La forta davallada de les mercaderies es veu compensada en part per l'augment de viatgers, ja que l'any següent la mateixa electrificació arriba també a Sant Joan i un any després a Puigcerdà.

L'electrificació de la línia és un dels esdeveniments més importants de tota la seva història. Esdevingut per dues raons: una, per voler conside­ rar internacional la línia i, l'altra, per apropar Barcelona als nostres in­ drets.

El segle xx ja ha començat La primera trentena del nostre segle és prou moguda pels nostres po­ bles i per l'estació.

64

E l procés esmentat abans ja treu cap. La població creix tant a Aiguafreda com a Sant Martí i l'arribada del corrent elèctric el 1920 permet el mateix any la creació de Material Tèxtil, SA i l'any següent la progressi­ va substitució dels telers a mà pels mecànics a Serra i Figueras.

En el Cens Industrial de la Generalitat del 1932 Aiguafreda té ja 92 telers cotoners, que representen el 2,4% del total del Vallès Oriental.

Pel que fa a altres rams industrials, en Salgot crea la seva empresa d'embotits l'any 1928.

Excursionistes, estiuejants i esquiadors L'excursionisme és molt arrelat a casa nostra i la vall del Congost és un dels indrets llaminers que el tren posà a l'abast de la ciutat qualsevol cap de setmana. Potser més d'un recorda aquells cotxes de reforç amb bancs de fusta, una mena de passadissos exteriors i llums d'oli. Segur que molt espe­ cialment el de cua, on tot el jovent feia gresca i el vent apagava les llànties.

Molts d'aquests excursionistes seran els primers estiuejants, els ano­ menats senyors de Barcelona. Les cases al peu de la carretera de Ribes, on hi ha el restaurant d'en Vicenç, van ser les primeres segones residències i daten del 1903. l així Aiguafreda es va fent també un poble d'estiueig, com ho demostra l'aprovació del projecte d'urbanització i eixample de la banda dreta de la carretera l'any 1925.

Però l'indret que més va sobresortir a Aiguafreda per aquesta qüestió és la Llobeta. Fins i tot es veu que hi havia un casino i una pista de tennis.

Un vehicle s'encarregava de portar els viatgers de l'estació a la Llobeta.

Per entendre aquest tipus d'estiueig, iniciat a la primeria de segle amb una màxima crescuda els anys vint i un posterior període de decadència, cal recordar la situació social de l'època, molt polaritzada en classes socials enfrontades. Per mantenir una segona residència calia tenir força diners. l ara, els esquiadors. També es beneficiaran de l'electricitat, però no deixen de ser un trànsit important de pas cap a Ribes de Fresser, especial­ ment amb la instal·lació del cremallera de Núria el 1931.

D'altres històries d'estiuejants i l'estació Suposo que voler aplegar totes les petites històries o anècdotes d'aquells moments pot ser una tasca de mai acabar però sempre en podem incloure alguna.

Pels anys vint, amb l'enrenou de l'estiu, algun fet curiós tenia lloc amb l'equipatge. Normalment arribava quan alguna vegada es descarregava sobre la via, no sobre l'andana. Hom recorda la del bagul i la màquina de

65

maniobres que accidentalment el va esclafar i escampà tota la roba per les andanes, o la del piano que va restar al bell mig de la via, davant de l'esta­ ció, fins a l'arribada del carro d'en Ramon de can Met Serra pel mateix camí del tren.

Als anys trenta diuen que el president Companys venia a Sant Martí, a la torre Paquita, la petitona de sota l'estació, a veure la seva amant. El xòfer aparcava el cotxe al costat de l'edifici de lavabos de l'estació, amb el banderí enfundat, i l'esperava mentre ell creuava les vies cap a la casa.

D'aquestes i altres coses se'n parlava aleshores com d'allò d'agafar-se a la cua del tren per fer la pujada de Sant Martí. Però l'opinió del viatger habitual envers la Nord era la mateixa que avui es té popularment de la RENFE. l a França, què?

El desig de creuar el Pirineu és tan antic com els primers projectes de ferrocarril. Malgrat tot, fins el 1922 no va haver-hi tren a Puigcerdà, i s'acabà l'enllaç amb la línia francesa set anys després.

Hi ha més d'una raó per explicar el retard en l'arribada a Puigcerdà. Les nombroses despeses de la construcció i la protecció aranzelària de l'Estat envers la indústria catalana poden haver-ne estat dues de les principals.

La qüestió és que la xarxa catalana va tenir més cura en ser d'interior que fronterera.

EL TREN DE LA POSTGUERRA L'Estat rescata els ferrocarrils: RENFE

Acabada la guerra, la xarxa ferroviària estava molt malmesa arreu. En paraules del meu pare: els cargols de les travesses que afermen el carril es podien treure amb la mà sense dificultat.

Que l'Estat rescatés els ferrocarrils no era una idea nova, ja que portava cua des de la primeria de segle. Quan va aparèixer l'automòbil, es plan­ tejà, amb un caire més urgent, la necessitat d'una planificació del tren.

Recordem que en aquella època Aiguafreda tenia un servei d'automòbils per anar a mercat a Granollers i a Vic. La importància política del control de la xarxa en aquells moments esdevé fonamental: no hi ha altres mitjans de transport. Així, el règim del general Franco el 24 de gener de 1941 crea la RENFE, amb personalitat jurídica pròpia i diferent de l'Estat.

66

L'estació de la postguerra

L'edifici de l'estació no estava gaire malmès, però la via sí. A poc a poc el carbó vegetal i la fusta continuaven baixant per escalfar cases. Una tar­ tana del Salgot també arribava cada dos o tres dies.

Fins ben entrats els anys cinquanta l'únic mitjà de transport era el tren, tant a les nostres contrades com arreu. Són els anys de quan l'hostal de la Polla encara ho era, són els anys del vehicle de gasògen d'en Sans. De fet, tampoc es viatjava gaire i el tren oferia unes tarifes molt estables, unes dotze pessetes el billet fins a Barcelona.

Són anys de gana, racionament i estraperlisme. D'anar a ciutat amb botifarres i patates amagades entre la roba, especialment les dones. El tren serà el mitjà d'aquest comerç de sota mà que tants duros va donar.

EL TREN DELS SEIXANTA Línies deficitàries?

La xarxa ferroviària estatal és radial, el traçat va de la perifèria cap al centre, cap a Madrid. Aquest tipus de traçat deixa al descobert moltes parts del territori.

Amb l'Estatut de RENFE de l'any 1964 es classifiquen les línies per volum de tràfic. D'això, en resulta una xarxa bàsica, una de complementà­ ria i una de secundària. La nostra queda classificada dins del darrer grup, que es defineix com a línies de tràfic menys intens, que, després d'estudi, poden ser objecte de tancament o de reducció de servei.

Estudis i ·més estudis, que van inclosos dins del Plan Decenal de Modernización 1964-1973, parlen del tancament de línies concretes, si bé aquesta política va quedar estroncada a mig camí per la crisi del petroli.

Un fet molt destacable de tots aquests estudis serà el caire exclusiva­ ment economicista, és a dir, només es parla de com estalviar diners. A fal­ ta de plans de ferrocarril, voler eliminar dèficit mitjançant la reducció de la xarxa és aplicar criteris de l'empresa privada a la pública. Tots els trens del món són deficitaris.

Davallada del tren i creixement d'Aiguafreda

Durant la dècada dels seixanta es produeix el canvi del ferrocarril a la carretera. La diversificació dels mitjans de transport i una política tendent a promocionar l'automòbil expliquen la important davallada del tren, tant en nombre de viatgers com en tones de mercaderies.

67

Però mentre això passa, Aiguafreda experimenta un important creixe­ ment demogràfic, primer com a conseqüència de la immigració i després de la població de segona residència.

A escala econòmica, el creixement també és important i accentua el cai­ re industrial del poble, malgrat les aparences.

EL TREN D'AVUI Poca cosa als setanta

El més important per a l'estació són les obres de 1975. De llavors són les andanes i la supressió de la plataforma giratòria de l'entrada del moll.

L'habitatge del cap d'estació resta ja pràcticament abandonat, un motiu més de separació entre ferroviaris i pobles, perquè això significa que pocs caps d'estació fixos hi haurà ja.

Entrte 1970 i 1975 s'estabilitza la població d'Aiguafreda en el nombre d'avui i Sant Martí baixa fins també a estabilitzar-se. El resultat és al vol­ tant de dues mil persones. El màxim de billets despatxats a l'estació des de llavors ha estat el 1977 amb 64.810.

Si la població es manté i baixen els billets, hi ha una clara utilització del cotxe, especialment a Aiguafreda, on la concentració d'automòbils és de les més elevades de l'Estat.

El tren dels darrers anys

La política seguida per l'Administració Pública en els darrers anys plan­ teja clarament que el ferrocarril ha deixat d'ésser un mitjà universal de transport, per a convertir-se en un element més dels sistemes de transport, que cal rendibilitzar mitjançant l'augment de l'especialització i de la privatit­ zació de la gestió. l això vol dir, entre altres coses: fora línies deficitàries.

En aquest sentit, si no hagués estat per tota la tasca d'oposició menada fonamentalment des del Ripollès i per la realització de les obres del Control de Trànsit Centralitzat (CTC), molt probablement avui no tindríem la nostra línia.

La instal·lació del CTC va permetre una reducció de personal molt nota­ ble a les estacions, ja que tots els canvis i senyals de Barcelona a Vic s'ac­ cionen des d'una taula de control situada a l'estació de Barcelona-Sants.

Aquella millora i altres augmentaren la seguretat de la circulació, si bé per elles mateixes no representen un plantejament de la finalitat social per part de RENFE, solament la reducció de personal.

68

Estació d'Aiguafreda i els Cingles de Bertí

Només cal lligar caps. Estació allunyada de la població, que pot funcio­ nar sense personal amb el CTC, amb una esquerda a la paret i la taula mig esbotzada i, a més a més, un servei d'autocars que passa pel mig d'Aiguafreda. Només cal lligar caps respecte al futur de l'estació.

Josep M. Roselló i Castellà (Resum extret del llibre Temes aiguafredencs VI)

69

La geologia de la vall del Congost

Aiguafreda, sender mil·lenari Amb aquest subtítol, que manifesta un sentiment d'immutabilitat, s'en­ capçala aquest article que té com a objectiu esbrinar i dilucidar certs aspectes de la geologia i la mineralogia d'una zona rica en relleu, vegeta­ ció, fauna i paisatge, localitzada a la serra de l'Arca entre Aiguafreda (Vallès Oriental) i el Brull (Osona) i que la nostra entitat ha escollit com a ronda d'aquest any.

Per comprendre les actuals formacions geològiques per on travessa el curs del rodal d'Aiguafreda cal esbrinar la gènesi d'aquesta àrea des de l'era geològica més antiga que ha contribuït a afaiçonar l'actual configura­ ció geològica fins a la més recent, que n'ha conformat el relleu.

Una gènesi complexa La base del massís calcari de la serra de l'Arca, que és una unitat de la serralada Pre-litoral catalana, és constituïda majorment per pissarres de full prim i generalment fosques; es tracta d'una roca metamòrfica de baix grau, molt esquistosa i originària de materials sedimentaris argilosos.

Segons es desprèn dels estudis més recents, són d'edat caradociana, és a dir, de la sèrie geològica que comprèn un període de 10 milions d'anys i que finalitzà fa 448 milions d'anys. Aquestes roques sofriren durant la sèrie geològica del westfalià, fa 300 milions d'anys, el seu plegament en l'orogènia que formà la serralada Herciniana, que s'estengué per tot l'actual continent europeu i americà i al final de l'era paleozoica (550 a 248 milions d'anys) quedà totalment enrasada per efectes de l'erosió. Quedava així format l'anomenat sòcol hercinià, base de la serra de l'Arca.

Aquestes roques paleozoiques només afloren a les zones de menys alti­ tud, és a dir les més deprimides com el barranc de can Pujol al Brull, on les pissarres de contingut apreciable en pirita ofereixen la possibilitat de localitzar entre els seus estrats una variada paragènesi de minerals de ferro producte de la descomposició de la pirita, tals com goethita, hemati­ tes, siderita, melanterita, marcassita, lepidocrocita i la mateixa pirita, que en temps llunyans varen esdevenir objecte d'una modesta explotació de la

70

que encara avui podem guaitar-ne alguna galeria. Idèntics afloraments apareixen a Sant Miquel, dintre del terme municipal d'Aiguafreda i al pont d'en Pere Curton. A més dels minerals referenciats podem buscar arseno­ pirita; un darrer aflorament d'aquestes característiques el podem veure a la riera de l'Avencó al marge del camí.

Cal una interpolació per tal de situar aquesta gènesi primària dintre d'un context universal i per fer-nos una idea més global de la situació. La Terra en els darrers períodes del paleozoic i fins al juràssic inferior (250 a 195 milions d'anys) estava constituïda per un sol continent anomenat Pangea, cobert en part de mars epicontinentals d'aigües poc profundes.

Aquesta macroestructura geològica provocà una gran inestabilitat.

Aquesta labilitat estructural i els esforços mecànics propiciaren l'aparició de nombroses fractures que contribuïren a la individualització en blocs de diverses àrees del Pangea, els uns enfonsats, d'altres aixecats i alguns traslladats. Durant les nombroses erupcions ocorregudes en l'edat estefa­ niana i perminiana (296 a 248 milions d'anys) aquestes fractures facilitaren l'ascens de materials fosos a la superfície, entre els quals una potent mas­ sa granítica que fins i tot provocà l'abombament del plutó, i originà així la fracturació parcial de les pissarres preexistents. Aquest darrer fenomen geològic va ser l'origen del massís del Montseny.

En les postremeries del permià (258 a 248 milions d'anys) i durant el triàsic (248 a 213 milions d'anys) l'activitat magmàtica-tectònica disminuí.

L'escalfament diferencial de la litosfera, causat principalment pels lents corrents de convexió de l'asteno�fera, provocà zones de tensió i propicià l'aprimament de la litosfera per l'acció conjunta de mecanismes dúctils cap a la profunditat i de falles a les parts més altes. Resultat: unes àrees s'enfonsen més i esdevenen així conques sedimentàries on s'acumularan grans gruixos de sediments (Pere Santanach, 1986).

Una seqüència deposicional característica

L'estrat o capa suprajacent i amb discordança del sòcol hercinià s'ori­ ginà gràcies a l'acumulació de sediments erosionats de les zones més ele­ vades i les emergides durant l'activitat vulcano-tectònica del final del pale­ ozoic, cpm el Montseny. Es tracta de materials sorrencs de gra fi que varen ésser transportats fins als espais més ensotats, les conques de sedi­ mentació, mitjançant sistemes fluvials de cabal marcadament episòdic, de certa temporalitat, amb gran mobilitat dintre d'un ambient de transició d'aigües continentals a marines i es consolidaren com gresos (pedra d'esmolet) de color vermell; aquesta pigmentació és deguda als òxids de ferro que acompanyen els materials erosionats i que els aporten un aspec­ te singular i quasi distintiu en l'entorn paisatgístic, no tan sols en l'àrea

71

objecte d'estudi sinó al llarg de la serralada Litoral catalana, on es troba àmpliament representada aquesta unitat litològica amb singulars aflora­ ments al llarg de Catalunya, com l'admirable massís de Ciurana, de carac­ terístiques anàlogues a la serra de l'Arca. Aquesta sèrie litològica ha estat datada dintre de la unitat geològica que es coneix amb el nom de Buntsandstein (entre 248 i 238 milions d'anys) i ha esdevingut la base i el fonament de posteriors sedimentacions.

Durant les últimes etapes deposicionals del Buntsandstein, i com a con­ seqüència de l'aprimament de la litosfera en certes zones per fenòmens geològics, i l'àrea del ronda en va ésser una, les aigües marinès variaren de nivell. L'ascens, gradual però ràpid i la tendència de retrocessió dels sis­ temes fluvials culminà en la deposició d'enorme quantitat de sediments clarament procedents d'aigües marines, sobre els gresos del Buntsand­ stein. Les aigües deposicionals foren probablement poc profundes entre els 100 i 200 metres de fondària. Aquesta teoria és confirmada per estudis diversos, que demostren que entre aquests nivells l'aigua de mar està satu­ rada de carbonat càlcic, procedent majorment de les restes d'esquelets d'organismes diminuts i que a majors profunditats el carbonat càlcic es dis­ sol completament i dóna pas a fangs argilosos amb elevat contingut silícic.

Aquests sediments càlcics es depositaren en un entorn geològic de mo­ derada a baixa activitat geològica i es caracteritzaren com una deposició transicional progressivament més marina, en detriment o retrocés de la deposició fluvial, caràcters que afavoriren una seqüència deposicional característica, una successió d'estrats horitzontals i concordants que des­ cansen sobre una base de gresos fruit d'aquest recobriment expansiu englobat en un marc de moderada activitat.

Aflorament de roca calcària, on podem observar l'estratificació horitzontal característica.

72

El calci dóna pas al magnesi Finalitzada la deposició dels materials erosionats en forma de sedi­ ments i fins que aquests es poden considerar roques, sofreixen una diagè­ nesi, dos processos genètics clarament diferenciats, un primer de compac­ tació que comporta l'expulsió gradual de l'aigua amb la consegüent reduc­ ció de volum, i un darrer menys mecànic i més químic, el de la cimentació, que per mitjà de reaccions químiques consolida definitivament els sedi­ ments compactats i origina possibles espècies minerals. Durant la diagè­ nesi tingué lloc a la serra de l'Arca un procés, corrent en aquest tipus de sediments càlcics, la dolomització dels estrats inferiors de la seqüència deposicional, és a dir, els que estan més a prop del contacte amb els gre­ sos vermells.

L'origen del procés de dolomització sembla lligat a la barreja d'aigües marines i fluvials, s'originà després de la compactació i consisteix en la infiltració de solucions aquoses de marcat contingut en carbonat de mag­ nesi i que durant la cimentació, i gràcies a les diferents reaccions quími­ ques que tenien lloc, provocaren la substitució de calci per magnesi. Això comportà una reducció del volum en un 13% aproximadament, pel menor radi iònic del magnesi respecte del calci, que es manifestà en una major porositat en la roca que en resulta, la dolomia, envers la calcària, preexis­ tent o preconsolidada.

La dolomia que podem observar durant l'excursió és de color clar, difí­ cil de distingir de la calcària, que se sol presentar de color més fosc i en estrats superiors i majoritaris. El tacte de la calcària és menys aspre a cau­ sa de la menor porositat. La prova més vàlida per diferenciar aquestes dues roques és aplicar-hi una solució d'àcid clorhídric diluït en 10 parts d'aigua: la calcària desprèn una forta, ràpida i quasi violenta ebullició, mentre que la dolomia no reacciona. Un altre caràcter distintiu és que la dolomia exhibeix una fluorescència ataronjada intensa davant d'una expo­ sició sota les radiacions ultraviolades d'ona llarga, mentre que la calcària mostra una molt lleu fluorescència ataronjada. Un darrer fet ja apuntat que ajuda sens dubte a una determinació entre les dues roques és que la dolomia se sol presentar a cotes inferiors als 650 metres d'altitud mentre que a la resta d'estrats fins a les cotes més elevades són majorment calcà­ ries.

L'últim procés que va donar forma al terreny actual i que té una importància transcendental en l'impacte paisatgístic s'inicià fa escassa­ ment uns 25 milions d'anys quan la xarxa fluvial va ocupar els traçats actuals. Aquest fet ha estat el responsable preponderant de l'obratge de l'actual relleu que mostren les nostres serralades, perquè ha erosionat considerablement el terreny fins a uns 400 metres a la serra que ens ocu­ pa i deixà al descobert les diferents unitats litològiques que avui podem

73

estudiar: el sòcol hercinià, format majorment per pissares d'edat paleozoi­ ca; els estrats en concordança amb els darrers de gresos vermells d'edat Buntsandstein i a la part superior amb clara estratificació horitzontal mate­ rials càlcics; roques dolomies, més clares en contacte amb els materials rogencs, i calcàries, lleument més fosques, que constitueixen la part més aèria del massís i la de més volum. Tota la seqüència forma la serra de l'Arca i nombroses serres veïnes englobades a la serralada costanera cata­ lana.

A causa de la dificultat d'observar aquesta estructura completa al mas­ sís, per raons òbvies de falta de perspectiva, caldrà observar là serralada veïna, la serra de la Garga. Des del camí que s'emprèn des de la Llobeta en direcció a Aiguafreda de Dalt, poc abans d'arribar al Saüc en una claria­ na tot observant atentament cap a l'oest, contemplem la vista panoràmica de la serra referida i, si ens hi fixem, sota el pla de Santa Magdalena admi­ rarem les diferents unitats litològiques que s'han explicat i que es corres­ ponen genèticament amb les de la serra de l'Arca.

En els primers metres de recorregut pel camí al·ludit podem veure un clap o aflorament de roca càlcica que presenta estratificació horitzontal característica i que és un fet reiteratiu a tota la serra.

En el preàmbul de l'article he fet esment de la riquesa vegetal i faunísti­ ca de la zona. És una realitat palesa que pot deleitar els aficionats d'aques­ tes branques que hi facin cap el dia de l'excursió. Particularment, al llarg del camí d'Aiguafreda de Dalt al torrent de la Trilla, va cridar-me l'atenció una flor per la seva particular bellesa, actualment protegida en certs in­ drets, és l'Aqui/egia vulgaris, més coneguda pel seu nom vulgar, Corriol, localitzada en llocs humits a prop de fonts. De la fauna observada, l'animal que més em va impactar va ser un exemplar de rèptil que personalment no havia trobat amb anterioritat, es tracta d'un Elaphe longíssima o serp d'es­ culapi, que aproximadament mesurava metre i mig i que prenia tran­ quil-lament el sol al mig del camí amb orientació, de cap a cua, d'est a oest.

El sílex, «mineral prehistòric»

En el curs d'aquest camí, de cotes inferiors als 650 metres d'altitud, podem ensopegar, malgrat que es confon amb la dolomia, amb nòduls de sílex a l'interior d'aquestes roques o bé despresos al mig del camí. El sílex és una varietat de calcedònia, i aquesta una varietat fibrosa i cripto­ cristal·lina (formada per infinitat de petits cristalls no observables ni amb el microscopi òptic) de quars. La presència quasi exclusiva d'aquest mine­ ral en roca dolomítica es deu probablement a la major susceptibilitat que ofereix aquesta roca i que propicia una facilitat de reemplaçament; s'expli­ ca així l'allargament dels nòduls en el pla d'estratificació. L'origen del sílex

74

Aflorament de sílex a les Dolomies. Se n'aprecien clarament les característiques.

s'ha de cercar en un període molt llunyà: quan l'aigua del mar concentrà els primers sediments sobre els gresos, certs organismes marins d'esque­ let eminentment silícic (com els radiolaris, les diatomees o les esponges), una vegada morts i per complexos processos bioquímics, es van dissoldre lentament i s'acumularen amb els sediments càlcics; i durant l'etapa de diferenciació diagenètica, coincidint probablement amb el procés de dolo­ mització, es reprecipità la sílice disseminada entre aquests sediments amb la conseqüent consolidació i gènesi del sílex.

El sílex que trobarem mostra un aspecte característic: es tracta de nò­ duls bandejats concèntricament, amb bandes més fosques de tons grisos i bandes més clares de color blanc lletós que, exposats a les radiacions ultraviolades d'ona llarga, exhibeixen una fluorescència rosada, particular­ ment les bandes blanques, deguda potser a impureses de restes orgàni­ ques. La notícia de l'existència d'aquest mineral ja la féu pública el 1910 el mineralogista català Llorenç Tomàs en un assaig sobre els minerals de Catalunyél, i la seva existència ja era coneguda per l'home primitiu, que en deixà vestigis d'utilització milers d'anys abans de la nostra era.

Estalagtites i estalagmites, guardianes del passat

Sota mateix del campanar de l'església d'Aiguafreda de Dalt, consagra­ da envers l'any 898, podem visitar una petita cova, una estructura càrstica

75

d'uns 8 metres de fondària per 2,5 o 3 metres d'amplada en les seves di­ mensions majors, recoberta per formacions concrecionades d'estalagtites i estalagmites molt malmeses per la falta de vigilància i la facilitat d'accés.

Aquesta cavitat, com la resta de cavitats dels terrenys calcaris, s'originà per l'efecte d'una infiltració ràpida d'aigües infrasaturades de carbonat, que són molt agressives com ja veurem i que propiciaren la dissolució de la calcària i afavoriren l'engruiximent del conducte, que esdevé una cavitat quan les condicions són òptimes. Les formacions càlciques que es poden observar deuen l'origen a un lent procés de carbonatació. A_.l'atmosfera s'acumulen quantitats considerables de diòxid de carboni; en ploure, aquest diòxid reacciona amb l'aigua per donar àcid carbònic; un cop l'aigua de pluja pren contacte amb les calcàries, reacciona amb el carbonat càlcic que aquestes contenen i les transforma en bicarbonat càlcic, que és una mica més soluble en aigua; aquest procés provoca la dissolució de la roca, que penetra en el seu interior per canals preexistents o generats. En aug­ mentar la pressió i la temperatura, a mesura que l'aigua s'infiltra, s'elimina el nivell de diòxid de carboni i disminueix la solubilitat. Quan aquestes dis­ solucions saturades penetren en una zona on canvia radicalment la pressió del medi, com una cavitat, l'aigua resta suspesa en forma de gotes al sostre de la cova. A mesura que l'aigua s'evapora o cau per excés, la solució exis­ tent es va sobresaturant fins que precipita i forma lentament les estalagti­ tes, que se solidifiquen i recristal·litzen durant aquest procés de deshidrata-

Entrada de la cova d'Aiguafreda de Dalt. Com podem veure, a l'exterior hi ha concrecions càrsti­ ques de naturalesa anàloga a les de l'interior.

76

ció temporal. L'aigua que cau, encara amb un contingut elevat de solut, pre­ cipita a terra en forma d'estalagmites, menys estilitzades i que no presen­ ten cap canal interior com les estalagtites, per on circula l'aigua de consti­ tució. El mineral que resulta normalment d'aquesta gènesi és la calcita.

Aquesta cova a part del valor geològic, ofereix al visitant un interès sin­ gular: a l'interior es poden contemplar dues tombes romanes del segle VI excavades, sembla, en períodes diferents, en els materials càrstics, amb orientació de cap a peus, de nord a sud. Una visita imprescindible pel seu doble interès.

A mesura que ascendim, des del torrent de la Trilla en direcció al camí de can Bruguers i al nord cap al turó de Montgròs, els materials litològics que veiem són clarament calcaris, la roca és una calcària grisa per meteo­ rització dels agents atmosfèrics que, trencada, mostra un color bru. La calcària predomina sobre les cotes dels 650 metres a tota la serra de l'Arca i la seva presència ens acompanyarà durant la resta de l'excursió. Un doble interès ofereixen les muralles ibèriques descobertes en el turó de Montgròs: d'una banda, la importància arqueològica i arquitectònica de la construcció, i, de l'altra, constatar la naturalesa del material emprat, en la seva construcció i posterior reconstrucció, la roca calcària amb clara har­ monia amb l'entorn geològic.

Un ccembut» al mig del cim Passat el serrat de la Pessa al pla del Grau, tocant al camí del Brull a can Brull i prop del camí que mena a can Boi", podem contemplar un interes­ sant fenomen càrstic: es tracta d'una dolina. És una depressió circular del terreny en forma d'embut i de fons pla, que deu l'origen a la dissolució de la roca per acció de l'aigua, potser en un punt de més feblesa, i que esde­ vé un lloc d'infiltració important que podria comunicar-se cap a l'interior amb un avenc. Aquest fenomen natural és característic dels massissos cal­ caris. Seria important de visitar, malgrat que es desvia una mica del sen­ der, per les seves considerables dimensions, aproximadament uns 20 metres de diàmetre.

Cal assenyalar que entre les calcàries de prop del pla del Grau i al llarg del recorregut per la cresta de la serra s'observen alguns filons prims de calcita de color blanc, fàcilment identificables. En certs moments s'hi poden trobar geodes tapissades de cristalls prismàtics d'aquest mineral.

Durant tot el trajecte, per damunt la serra de l'Arca, la geologia és cons­ tant i no ofereix variació respecte a l'exposada a l'article perquè es tracta d'una mateixa unitat geològica. · Asseguts al cim de la Serra, observant amb la tranquil·litat que l'entorn propicia, la magnificència del meravellós espectacle natural que desca-

77

Vista general de la dolina del pla del Grau.

brim davant els nostres ulls, hom reflexiona sobre l'incommensurabilitat dels processos naturals que la mare natura ha sabut guiar sàviament per esdevenir un sens fi de prodigioses meravelles, que de vegades són difícil de comprendre per l'home, actualment poc o gens integrat al medi natu­ ral. L'article que acabeu de llegir, lluny de pretendre ser un reconeixement geològic exhaustiu, ha consistit en una síntesi aclaridora dels processos geològics que han originat l'àrea escollida, per ajudar a fer més compren­ sible els complexos engranatges de què se serveix la creació per donar forma a tan peculiar naturalesa.

Joan Abella i Creus

78

El Brull

Aquest territori formà a l'edat mitjana una demarcació senyorial que comprenia els actuals termes municipals del Brull i Seva. Municipi plena­ ment muntanyenc, arriba fins a la Creu de Matagalls i inclou Coll Formic i tota la parròquia de San Cristòfol de la Castanya, situada en una raconada del vessant vallesà del Pla de la Calma, però també és un municipi oso­ nenc, pel fet d'estendre's fins al centre de la Plana, sobretot en el sector de Viladrover.

Per la seva extensió (41,08 Km2) ocupa el tercer lloc entre els municipis de la Plana, però és un dels de població més feble, i es troba en decreixe­ ment constant: ha passat de 257 habitants el 1970 a 198 el 1975 i a 187 el 1981. No inclou cap nucli de poblament; tot i això, a redós de la parròquia de Sant Martí del Brull es van construint edificacions residencials, que aprofiten la bellesa de l'indret per a l'estiueig.

La parròquia de Sant Martí del Brull es troba a una altitud de 843 m, a l'entrada de la vall que culmina amb Coll Formic a 1.145 m d'altitud. No es troba al fons de la vall, sinó en un pendent del vessant dret de la riera de Collformic, que s'esfondeix vers la Vallmanya o fondalada de l'Avencó, en direcció al Congost. Antigament, tot el territori del Brull s'anomenava terri­ tori Sevedà o de Seva, denominació que consta entre els anys 905 i el 963.

D'ençà del 994 es comença a esmentar el castell del Brull, que acabarà imposant el nom a tota la demarcació. La parròquia de Sant Martí, dintre el Territori Sevedà, ja existia el 903; entre el 1018 i el 1044 és anomenada Sant Martí de Castellar. Això ha fet pensar que el seu primer emplaçament era als peus del puig Castellar, seu d'un antic nucli de poblament que té encara clapers informes de pedres. El puig Castellar es troba a uns vint minuts cap a llevant del Brull; s'aixeca per damunt mateix de la carretera que porta a Coll Formic, i ateny els 928 m d'altitud. Als peus del puig, mi­ rant el Brull, hi ha un planell conegut encara per pla de Sant Martí, on, segons tradició, hi havia la primitiva església parroquial. Els vescomtes d'Osona, amos de la demarcació del Brull, edificaren una nova església parroquial (1048-1062) als peus del castell del Brull, que és la que subsis­ teix encara bàsicament. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Balsareny i dotada per la vescomtessa Guisla de Cardona i, més tard, per Ramon Folc l de Cardona i la seva muller Ermessenda. L'església tenia inicialment dues absidioles més, ultra l'absis major, conservat íntegrament, que desa-

79

paregueren amb les ampliacions d'altars laterals i les reformes dels anys 1588 i 1791. Tot i això, aquesta església, de pedra vermella i situació aïlla­ da, es presenta exteriorment com un bell exemplar del romànic de l'equip de mestres d'obra que treballà per als Cardona, tota adornada amb arcua­ cions i faixes llombardes en els murs exteriors i amb fornícules allargades en la conca interior de l'absis major. Té afegides les restes d'un atri, amb dues grans arcades de pedra del segle x11, que protegien l'antiga porta de migdia, inutilitzada a partir del 1588, quan es modificà l'actual mur de ponent. També se li afegí el campanar el 1791, època en què hom reformà les voltes i el capdamunt de la façana, dotat de decoració barroèa.

L'església és al peu de la carretera de Seva a Palautordera, i forma el petit poble del Brull, amb la rectoria, l'hostal i l'antiga escola i casa comu­ nal.

El poble és a peu del pujolet coronat per les restes del castell del Brull, del qual resten una torre d'angle, força escalabrada, i un llenç alt del mur; amdós emergeixen de la tofa de verdor de l'alzinar que l'envolta. S'ende­ vina, però, la planta pentagonal, amb torres d'angle, com la que resta en part; n'hi ha un estudi arquitectònic de Josep M. Pericas, fet el 1916. Té una història densa, publicada en una bona part. El castell fou alçat pels vescomtes d'Osona dins el feu vescomtal que els seria atribuït arran de la restauració del comtat d'Osona (segle 1x) i que comprenia també la demar­ cació de Tagamanent. La seva existència consta des del 994, any en què fou infeudat pel comte Borrell a Ramon, vescomte d'Osona-Cardona. El

Església parroquial de Sant Martí del Brull.

80

nom del Brull, dintre del Territori Sevedà, apareix en la documentació des de l'any 963. Tenia cura del castell un llinatge militar, els membres del qual, cognomitats Brull, més tard foren senyors del terme de Múnter i del de Vallferosa, al Solsonès; també en foren castlans els Balenyà, els Vila­ nova i altres famílies de cavallers dels voltants. Al museu Diocesà de Sol­ sona es conserva una bonica tomba del segle x1v d'un dels antics castlans del Brull, amb un cavaller jacent sobre seu.

Entre el 1266 i el 1271 els bisbes de Vic i la canònica compraren el ter­ me i alguns drets dels castlans. Des del segle x1v es perfila el domini dels Brull sota l'alt domini dels bisbes de Vic, que en seran barons fins al 1812 i sota l'administració de dues famílies castlanes: els Centelles i els Ale­ many-Cruïlles-Vilademany. El terme del Brull fou sempre essencialment rural; comptà amb unes 80 famílies al principi del segle XIV, xifra que baixà a 25 al segle XV (aquestes dades corresponen al terme de la parrò­ quia de Sant Martí del Brull i al seu annex de Viladrover, amb exclusió de la part de la Castanya).

Viladrover forma un apèndix del municipi del Brull que parteix el terme de Seva i arriba fins més enllà de la via del tren, puix que limita amb Balenyà per l'antic camí ral de Vic a Barcelona. El lloc de Vilar Adroario és conegut des del 1029, i sempre formà part de la parròquia del Brull. La seva església de Sant Jaume de Viladrover ja era un feu de domini parti­ cular el 1131, però sotmesa a la jurisdicció parroquial del Brull. És un edifi­ ci romànic, fet en el pas del segle x1 al x11, amb un campanar esvelt sobre la volta i el mur de ponent; per la poca consistència dels murs hom li va renovar la volta i li va construir un absis nou entre el 1916 i el 1920. Tot i això, conserva una bellesa de línies i una puresa romànica, sobretot en el seu exterior, que la fan digna d'ésser visitada i admirada. Es troba prop de dues grans masies: el Grau i els Bastons; la proximitat d'aquesta darrera fa que se la conegui popularment per Sant Jaume dels Bastons, bé que no s'ha perdut l'antic nom de Viladrover.

Les masies històriques del Brull són la Sala, Casademunt, l'Estanyol, el Rourell, el Boix, el Bruguer, el Solà, el Pujol, la Castanyera, la Morera, les Planes i el Prat i, al sector de Viladrover, el Grau, els Bastons, el Pla i Serra-Montmany. Tots aquests masos existien ja el 1270, i capejaren l'ensulsiada demogràfica dels segles x1v i xv. El seu nombre augmentà considerablement fins a incloure unes 70 famílies el 1860.

Per llur història i aspecte arquitectònic es poden remarcar la masia de la Sala, que conserva elements fortificats del segle x111 i que mantè el cog­ nom antic i la documentació des d'abans del 1270, i la de Casademunt, formada per un bell edifici quadrat construït per picapedrers francesos entorn del 1540 i embellit el segle xv111 amb rajoles de València i altres ornamentacions, quan era propietat de la família Ponç; serví de sanatori antituberculós aproximadament entre els anys 1920 i 1950, i darrerament

81

és propietat d'una comunitat de monges. S'hi construí a prop una gran església de reminiscències gòtic-modernistes i altres edificacions, per tal d'adaptar-lo a la funció de sanatori.

També mereixen ser destacades les masies de l'Estanyol, una gran edi­ ficació allargada amb elements gòtics-tardans, el Grau, els Bastons i la Castanyera, que serví durant anys com a casa de colònies. Prop de l'esglé­ sia del Brull s'han construït algunes edificacions modernes de molt mèrit i bon gust.

Cal esmentar, també, el dolmen del Pla del Boix, situat sobre l'espadat de la Vallmanya o riera de l'Avencó, que mira el vessant de là Móra del Pla de la Calma, i la muralla del Brull o del Montgròs, descoberta el 1974 i en part excavada. És un gran mur, amb torres de defensa, d'uns 80 metres de llargada, que tanca un estret entre fondalades a l'indret cone­ gut pel Montgròs. Les restes de ceràmica àtica i altres elements arqueolò­ gics que s'hi han trobat revelen que és una obra de defensa dels íbers ausetans, iniciada al segle 1v o III aC i restaurada en arribar els romans.

L'accés al dolmen i a la muralla és fàcil pel camí o pista dels masos de la Sala i de Can Brull, arranjat per mossèn Corna i Cros. Aquest és un camí que porta al mas de Can Brull d'Aiguafreda i permet una magnífica vista del vessant N del Pla de la Calma i de les fondalades de la Valrnanya i de l'Avencó.

La carretera transversal del Montseny a través de Coll Forrnic o carrete­ ra de Seva a Palautordera ha fet sortir del seu aïllament el terme del Brull i li ha obert noves perspectives turístiques i residencials, les quals no com­ pensen, però, el despoblament de les masies de muntanya, sobretot les del sector de la Castanya.

Coll Formic, conegut amb aquest nom des del 874, és un punt de parti­ da per anar a Matagalls i iniciar travessies del Montseny, o del Pla de la Calma, i per accedir a la Castanya. La masia de Sant Andreu de la Cas­ tanya, emplaçada a deu minuts de Coll Forrnic en direcció a Matagalls, és la masia habitada més alta del terme (1250 m), i fou un dels primers refu­ gis de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. Malgrat el seu nom, no hi ha record que hagi tingut mai cap capella dedicada a Sant Andreu. En canvi, s'hi ha construït fa pocs anys una capella dedicada a Maria Mitjancera, on es fa un aplec anual, al vessant nord de Coll Formic, a l'indret de la font del Faig.

A Coll Formic tingué lloc, els dies 10 i 11 de gener de l'any 1874, la matança de cent deu fugitius liberals de Vic, que, pel fet d'haver caigut en poder dels carlins d'En Tristany, marxaven cap a la costa. L'autor de l'afu­ sellament fou el caporal carlí Ramon Vila, de Viladrau, i les víctimes, ac­ tualment inhumades al cementiri de Vic, foren capturades mentre reposa­ ven a la casa de Sant Andreu i foren llençades, de moment, en un dels di­ versos pous de neu que es troben a Coll Formic i als seus voltants.

82

El sector de la Castanya fou inclòs al municipi del Brull entorn del 1840.

Té com a centre una antiga vila rural de Chastania, coneguda des del 993; s'hi va edificar una església de Sant Cristòfol, consagrada el 1082, que amb algunes transformacions manté encara una bona part de l'edificació romànica. El 1824 tenia 19 famílies en el cens; avui dia n'hi ha quatre.

Antoni Pladeval i Font

83

Joan Maragall, Tagamanent i la masia de la Figuera Els excursionistes que seguintaquesta XIV Ronda Vallesana, puguin ad­ mirar el paisatge des de dalt de la cinglera de la serra de l'Arca; crec que els interessarà conèixer la importància que va tenir la masia de La Figuera, situada a l'altre costat de la riera de l'Avencó, a finals del segle passat i a principis de l'actual en el desvetllament cultural i artístic de Catalunya.

Pocs són els que saben que a La Figuera s'hi varen aplegar les primeres figures de la intel·lectualitat del nostre país: el gran poeta Joan Maragall, els mestres Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives, fundadors en aquells temps de l'Orfeó Català; l'arquitecte i escriptor Josep Pijoan, el pintor San­ tiago Rusiñol entre altres personalitats, que passaven llargues temporades en el silenci i recolliment que els oferia el paisatge dels voltants de Taga­ manent i el seu incomparable Pla de la Calma.

La família Grau, propietària de la masia, poc després d'establir-se aquí procedent de Barcelona, va organitzar en ple Montseny el que avui en podríem dir un refugi-hostal de muntanya. l l'ànima de tot això era l'àvia, una dona diligent i simpàtica, senzilla però a la vegada dotada d'un instin­ tiu tracte social. El viatge es feia des de Barcelona fins a l'estació del ferro­ carril d'Aiguafreda i d'aquí a La Figuera a cavall de mules degudament equipades, muntanya amunt pels costeruts camins que portaven fins a la casa de pagès.

Per a tots els il·lustres visitants, la Figuera els hi proporcionava l'acolli­ dora estança, la tranquil·litat dels seus boscos i els seus prats, en ple con­ tacte amb la natura que tant necessiten les persones de ciutat, ja en aquells temps i molt més encara en els nostres dies. l a través de les seves estades a la Figuera, Joan Maragall va conèixer tota la bellesa profunda del Montseny, com ens ho demostren, més que les nostres paraules, aquells versos tan inspirats i descriptius:

Del Montseny Aquell encantament de cap al tard (allà en els plans més alts, al peu dels cims augustes del coló esmortuït de l'hora baixa)

84

me reprèn i em redona la tristesa feconda.

Ai! Altes soletats, que en son, de dolces amb els herbatges verds on canta l'esquellot de la ramada, i el bosc silenciós i la masia lassa/...

Després ja hi anirem, a la masia; més ara els cims davant descolorint-se, i al costat l'amic febrós que en la gran quietud de l'hora baixa me parla amb la veu velada per una febre divina.

Passa una àliga al cel que sembla que amb son vol l'espai s'eixampla, i tot resta més buit i més quiet quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.

A davant i al peu dels cims hi ha una casa abandonada entre la fosca per la porta oberta i sols troba el silenci arrupit pels racons de les estades, i al bell mig del corral, o al peu de les escales, fins en la llar del foc, Déu meu! allí el silenci.

En la llar, on he vist tantes vegades enfeinada ajupir-se amb gran humilitat, mes no sens gràcia, la bona dona, que el marit la mira fent salta en els genolls el nen d'ulls grossos, encantats en el foc que els il·lumina, mentres el calderó ronca en les flames!

En la llar la tenebra i el silenci!

Déu meu/ Anem, anem a la masia: encara hi serem a temps pel retorn de les ramades que belen amb cent bels: les esquenes ondulen, i per sobre regna el vailet que ens dirà el nom de totes, adornant cada nom amb forta rialla.

Aquella veu grave i sonora del nin de les muntanyes!

Anem a la masia:

85

encar serem a temps que la donzella canti a la porta al darrer raig del dia que fa vermell son llavi...

Maragall va ser aquí entre els anys 1902 al 1905. A través de l'epistolari de les seves Obres Completes hi trobem una carta dirigida al seu amic Antoni Roure, datada el 5 de juny del 1903 i que, entre altres coses, li diu: «jo vinc de passar quatre dies al Montseny (hi ha una nota al peu que indi­ ca; a La Figuera, masia del Pla de la Calma, on passà uns dies amb Pijoan) en la grandiosa visió i immensa quietud, sols trencada pel contin'Í.1at diàleg sobretot lo del món amb el febrós amic, i ara torno a estar pres per les coses d'aquí, sol·licitacions de col·laboració escrita, himnes a banderes (que ja es veu que totes han de ser cantades per Millet i jo) al·locucions per demanar diners per obres patriòtiques, etc.»

En aquests dies, Maragall està escrivint el seu gran poema sobre «El Comte Arnau».

L'obra d'en Maragall inspirada en les nostres muntanyes la trobem també en aquests versos, segurament dirigits al seu gran amic Pijoan i escrits en l'ambient recollit i seré de la Figuera:

A un amic

A l'ombra fresca d'eixa vella alzina, seguts en terra damunt l'herba espessa, aquí voldria jo a prop meu trobar-te, amic de l'ànima.

Aquí, oblidant les mundanals misèries que el cor rovellen i abans d'hora tornen blanca la testa, del present alegre sols parlaríem: de si aquells núvols que en la serra s'alcen, i apilotats per lo cel blau travessen, duen la pluja de la terra amiga o caló i fora; de les cepades de raïms negrosos que amb joia mira el bon pagès, i compta els jorns que manquen fins que al trepitjar-los sos peus emporprin:

86

del ca fidel allà ajagut prop nostre, del vent que inquieta rondinaires canyes...

Després del viarany venir veuríem gentil donzella ple l'ample càntir d'aigua regalada, i al demanar-li que ens en deixés beure, ella, enrogida les molsudes galtes: -Beveu- diria.

No us estranyi que Maragall ens parli de «cepades i raïms» ja que, a prin­ cipi de segle, la Figuera tenia encara les seves vinyes ben a prop de la masia.

Observeu com el nostre gran poeta en les dues composicions anterior ens parla de la «gentil donzella».

Ben segur que es refereix a la Lola, una joveneta de quinze o setze anys, bonica, ingènua, com una tendra i delicada flor de muntanya.

La gran sensibilitat de Maragall, sempre tan humana i comprensiva en aquestos versos senzills i intimistes:

Per la Lola de "La Figuera» Aquelles flors que em vas dar tot el camí van fer olor. l aixís que vaig arribar en aigua les vaig posar per donà'ls-hi més frescor. l encara dies i dies m'han fet recordar de tu, de quan a l'hort les collies, de quan en pom les guarnies i de quan me les vas dur.

Ara les flors ja han passat mes el record ha restat, entorn meu com una flaire. l tu del goig que m'has dat, te n'has enrecordat gaire?

Quanta tendresa hi trobem en aquest poema, escrit sense pretensions literàries i amb la finalitat d'expressar solament l'agraïment per la rebuda d'un modest ram de flors boscanes. l el nostre gran poeta -sense preten­ dre-ho- va immortalitzar la Lola de La Figuera, que sempre serà recorda­ da a través dels temps.

87

Podríem dir moltes altres coses de Maragall i els il·lustres estadants de la masia de Tagamanent, però faria massa llarg el nostre reportatge.

L'acabem aquí, com una recordança i per constatar que Tagamanent, els seus indrets i racons i els seus plans i muntanyes, varen ser estimats i valorats per uns grans homes que varen forjar la personalitat espiritual del nostre país.

Albert de Sicília Cruells i Padrós

Masia de la Figuera.

88

Aiguafreda i 1 1excursionisme

Per la situació, Aiguafreda és ideal com a lloc de sortida i arribada de moltes excursions, ja que la carretera i el tren són dos elements impor­ tants per la gent de motxilla. Des d'Aiguafreda es poden iniciar o conclou­ re molts itineraris cap al Matagalls, el Pla de la Calma, Tagamanent, la serra de l'Arca o els cingles del Bertí; a tall d'exemple, us en posaré tres de ben diferents.

Itinerari núm. 1: d'Aiguafreda a Sant Quirze Safaja.

0.00

0.20 0.20 0.20 0.40 0.10 0.50

0.05 0.55

0.15 1.10

Des de l'estació, a 420 metres d'altitud, agafem el carrer que segueix pel costat de la via en direcció nord i, quan comença la baixada, el deixem per girar a l'esquerra per un carrer que s'enfila.

Quan s'acaba, continuem pel camí que puja pel mig del bosc tot seguint les marques de la Matagalls-Montserrat i deixem a l'esquerra el torrent d'en Vila. Estem en un bosc de pi blanc, i el recorregut continua per un terreny erosionat que forma unes ondulacions de color vermellós.

Pi pinyer en un pla. El camí s'enfila per l'esquerra i després pla­ neja per sota la cinglera.

El camí es fica per una torrentera relliscosa i per un alzinar espès i obac; seguim amunt pel mig del bosc.

En una raconada ben obaga hi ha la font del Rouret. Conti­ nuem pujant per una graonada -és el grau dels Tres Quarts­ ¡ arribem a dalt de la cinglera. Som al pla de la Garga, extensa plana sobre els cingles, amb grans camps.

A la dreta tenim can Tres Quarts. Girem cap a l'esquerra per l'ample camí i passem per un alzinar i per un terreny rocallós.

Continuem per la vora dels camps càp a la dreta i agafem una drecera a l'esquerra que surt a la pista que porta a la masia del Febrer. Abans d'arribar a la casa travessem la pista que ve per la dreta i ens enfilem amunt.

Font de la Teula. Sortim a la pista i en un revolt a la dreta tor­ nem a agafar la drecera, que passa per un bosc de pi i alzines.

89

0.40 1.50

0.20 2.10

0.25 2.35

0.35 3.10

0.10 3.20

0.30 3.50

0.40 4.30

90

Deixem un camí a la dreta i tornem a trobar la pista, que seguim fins a la carretera de Centelles, al coll de can Taló.

Continuem per la carretera cap a la dreta, aproximadament 1,5 Km., fins a arribar a la pista que ens porta a la font del Rector.

Al costat hi ha l'església de Sant Martí de Centelles, a 722 metres d'altitud. Darrere de l'església pugem pel mig del bosc i després per sobre la roca nua. Ens enfilem per una canal fins al collet, on el camí continua per la part obaga fins al cim.

Som al castell de Centelles, a 855 metres d'altitud,. construït dalt de la cinglera. Tornem a baixar al collet per agafar un camí a la dreta que passa per un bosc costerut i per una petita font.

Arribem a una pista, que travessem i tot seguit tornem a tro­ bar. Seguim amunt cap a la dreta.

Masia de la Rovira dels Cerdans. Continuem per l'ample camí que passa a prop dels camps. Deixem un camí a la dreta, i pas­ sem al costat d'uns camps erms on el recorregut és poc mar­ cat, si bé després es torna a identificar millor. A la dreta tenim el turó Rodó i el Morro del Porc. Continuem per l'esquerra.

Runes del corral de la Rovira, a 950 metres d'altitud. Som en una urbanització; baixem pel carrer de la dreta i després tom­ bem a l'esquerra. Abandonem una pista que s'enfila i, en un revolt de la part obaga, s'acaba la urbanització i segueix el camí. Bosc de pins i algun roure.

Font de Sauvanegra, situada al mig d'una fageda. Pels volts de la font hi ha arbres molt grossos. Per l'esquerra de la font pugem pel caminet que ens por ta a dalt del carener de Sauvanegra, a 940 metres d'altitud. Seguim per la pista de la dreta fins a agafar un camí herbós que trobem a l'esquerra.

Deixem un camí a la dreta i anem davallant fins a una pista, que travessem. Tenim davant nostre el castell de la Popa o de Castellcir. Descendim pel carener fins a l'esmentat castell, situat a 840 metres d'altitud.

Continuem avall pel camí que baixa per sota de la porta d'entrada, passem per un alzinar i un terreny pedregós i esmi­ coladís. Arribem a la riera de Castellcir, que travessem, i conti­ nuem avall cap a l'esquerra per la pista que passa per davant de la masia de l'Antonja. Després de la casa agafem el camí que travessa la riera i s'enfila fins a l'església de Sant Andreu de Castellcir, a 694 metres d'altitud.

Baixem per la riera, que travessem per una palanca, i passem pel costat de les cases de can Jaumet i can Gregori. Deixem un camí a l'esquerra i continuem planers fins a la Vileta i can Sants, on hi ha una font.

0.15 4.45 Seguim planers deixant les pistes que s'enfilen i passem per can Vilardell, masia voltada de ferms oms.

0.15 5.00 Descendim per un corriol, deixant les pistes i passem per un pas estret entre roques fins a trobar la pista, que seguim avall.

0.25 5.25 Arribem a Sant Quirze Safaja, a 627 metres d'altitud.

Itinerari núm. 2: Aiguafreda-Sant Pere de Bertí-Aiguafreda 0.00 0.10 Sortim de l'estació d'Aiguafreda i seguim per la pista de l'es­ querra, on hi ha les marques del GR. 0.10 0.20 Masia de ca n'Olier amb grosses alzines en un pla a la dreta.

Davant de les piscines destaca un gran roure.

0.20 0.40 Sant Martí de Valldeneu i cementiri. Seguim amunt pel mig del bosc.

0.10 0.50 Can Valldeneu a la dreta. Un camí a l'esquerra va fins a una font. Davant d'un roure agafem un camí que puja per la dreta.

0.10 1.00 Just davant d'un altre roure, quan la pista comença a davallar, la deixem per un costerut camí que s'enfila per la canal i el grau dels Avellaners, d'espessa vegetació.

0.30 1.30 Arribem a un pla de roca plana, dalt de la cinglera, a 800 metres d'altitud. Continuem per l'esquerra.

0.05 1.35 A l'esquerra deixem el camí que descendeix pel grau del Castellar i el que porta a la Trona i al Figueró. Seguim ran de la cinglera.

0.15 1.50 Passem pel costat de les runes de can Runbeia. Camí amb mar­ ges de pedra.

0.20 2.10 Sortim a la pista, girem a la dreta i tot seguit a l'esquerra. Al costat hi ha les runes de can Volant.

0.05 2.15 Bifurcació. Abandonem la pista i agafem un corriol que surt per sota de la pista de la dreta. Va planer i descendeix entre antics conreus.

0.10 2.25 Església i casa de Sant Pere de Bertí, a 820 metres d'altitud.

Passem pel costat de dues cases i agafem la pista que va amunt: deixem el GR. Quan la pista gira cap a la dreta, l'aban­ donem i agafem un caminet que puja per un grau, pel mig de grosses alzines.

0.15 2.40 Runes de la masia de Bernils. Seguim amunt i travessem la riera.

0.05 2.45 Pineda de rojalet i pla d'alzinar.

0.05 2.50 Puigfred, vèrtex geodèsic a 922 metres d'altitud. Agafem un camí fressat que surt de l'esquerra i que primer va planer pel bosc i després descendeix fins a trobar un altre camí; girem cap a la dreta.

91

0.10 3.00 Coll dels Oms, a 920 metres d'altitud. Seguim fins a un pla, on agafem el camí que baixa per la dreta; passem una pista i bai­ xem per sota d'aquesta; girem cap a l'esquerra.

0.15 3.15 Bellavista Vella, masia abandonada fa poc temps. Continuem per sota de la casa avall i cap a l'esquerra dels camps.

0.10 3.25 Arribem a la cinglera, pla de lloses rocallós, i continuem per l'esquerra, deixant els camins de la dreta que descendeixen pel grau de Castellar. Voregem per la cinglera, i agafem un corriol que va fins a la punta del cingle dels Castells. TorneJ'T'! endarre­ re fins al camí marcat, abandonem a la dreta el que bàixa per la canal del grau de les Avellanes. Seguim a ran de cinglera entre l'alzinar espès.

La Trona del Bení.

0.15 3.40 Passem pel costat dels camps i arribem al pla de la Garga, a 780 metres d'altitud.

0.10 3.50 Pla d'alzines ran de cingles.

0.15 4.05 A la dreta deixem el camí que davalla pel grau del Presseguer.

0.05 4.10 Gran alzina al costat de la pista que porta a la propera masia del Presseguer. Passem ran de cingle amb els camps a l'altra banda. Seguim després per un terreny lleugerament inclinat amb lloses planes i amb algunes alzines que s'arrelen a les esquerdes de la pedra.

0.15 4.25 Can Tres Quarts i camí a la dreta que porta cap a Aiguafreda.

0.05 4.30 Cruïlla. A l'esquerra hi ha la masia del Sunyer. Continuem per

92

0.10 4.40

0.05 4.45 0.10 4.55

0.10 5.05 0.10 5.15

0.10 5.25

0.25 5.50 0.10 6.00

la dreta pel mig dels camps i entrem en un bosc de pins pin­ yers i alzines.

Bifurcació. Pugem cap a la dreta fins a la cinglera, on hi ha una antena de TV. Bonica panoràmica d'Aiguafreda. Tornem fins a la bifurcació.

Continuem per la dreta entre camps i bosc. Gros pi a ran de pista.

El Cerdà de la Garga, a 687 metres d'altitud, gran masia amb dues grosses alzines davant de l'entrada. Seguim per la pista que va per la dreta abans d'arribar a la casa.

Runes de Santa Magdalena de Vilarrestau. Tornem enrere fins al Cerdà i continuem per l'esquerra.

Deixem la pista al costat d'un pal d'electricitat i agafem el camí que porta a la cinglera. Baixem pels graons de roca que salven el desnivell pel grau del Cerdà. Grossa alzina i font del Cerdà. A mesura que sortim de la canal, la vegetació és cada cop més pobra.

Pista i torre elèctrica. Seguim cap a la dreta pujant una mica i després girem cap a l'esquerra. En un revolt trobem la drecera que descendeix ràpidament. Cruïlla amb terreny argilós.

Continuem avall.

Primeres cases de l'Abella.

Arribem al bell mig del poble d'Aiguafreda.

Itinerari núm. 3: Aiguafreda-La Figuera-Aiguafreda

0.00 0.05 0.05

0.10 0.15 0.10 0.25 0.05 0.30 0.20 0.50 0.25 1.15

0.10 1.25 0.05 1.30

Sortim del poble d'Aiguafreda pel carrer de l'Avencó, que bai­ xa fins a la riera del mateix nom.

Un pont de fusta travessa la riera en el lloc on hi ha l'antic molí de l'Avencó. Seguim paral·lels a la riera per la pista que passa pel costat de les cases.

Grup de grossos pinyers sota unes cases. Continuem a l'es­ querra de la riera de Picamena.

Passem per una pedrera al costat mateix de la riera.

Travessem la riera pel pont de Peu de Costa, en el lloc on hi ha _.un embassament.

Deixem la riera i ens enfilem per la pista de la dreta.

Passat un revolt, agafem un corriol poc fressat que puja per la dreta, i que arriba a un rocós carener entre alzines i pins.

Tornem a travessar la pista i seguim per una pujada dr�ta.

Tornem a la pista i després d'un altre revolt trobem de nou la continuació del camí. Alzines i enllosats de pedra vermellosa.

Passem una pista i continuem amunt entre grossos ginebrons i

93

0.15 1.45

0.05 1.50

0.05 1.55

0.10 2.05 0.10 2.15 0.05 2.20 0.05 2.25

0.25 2.50

parets de pedra. Al damunt queden les runes de la Codina, a 805 metres d'altitud.

Collada del pla de Terrades. Abandonem la pista i seguim amunt entre alzines. Arribem a un dipòsit d'aigua i creuem una pista; continuem entre alzines i prats.

Pista que seguim per la dreta. Tram enllosat de pedra. Al costat del camí hi ha la petita ermita de Sant Isidre, a 880 metres d'altitud.

Al davant tenim la formidable masia de la Figuera. Pugem entre els prats pel mig de grosses alzines solitàries. Bonic pou de pedra cobert, al costat de la pista.

Deixem a la dreta la Pe'rera. Bifurcació. Agafem la pista de l'es­ querra, que passa per l'obac.

Gros pi roig. Domina l'alzinar i algun roure.

Pista que va del Clot de la Mora a la Calma. Girem cap a l'esquerra.

Passem el torrent del Sot del Riu. Seguim per l'alzinar. Més endavant travessem un altre torrent, descendim per la dreta d'aquest i agafem un corriol que s'enfila pel costat dret; dei­ xem la pista.

Arribem al carener on hi ha l'església romànica de Sant Cristòfol de la Mora, del segle x1. Fou l'antiga parròquia de la Mora, poblet de masies escampades, avui dia quasi totes en

Sant Cristòfol de la Mora

94

0.10 3.00 0.10 3.10

0.15 3.25

0.20 3.45 0.45 4.30

runes. Pertany al municipi de Tagamanent i està situada a 975 metres d'altitud; des d'aquí es pot veure una bonica panoràmi­ ca.

Seguim carena avall per on indiquem les marques del GR que ja no deixarem més. Passem per la dreta de la masia del Clot de la Mora, a 935 metres d'altura, encara habitada. Baixem per sota de la casa, entre alzines.

Deixem a l'esquerra la font del Clot de la Mora i arribem a una pista que seguim avall travessant una altra pista.

Clap de castanyers. Descendim per l'esquerra i sortim a una ampla pista. Pugem uns metres i l'abandohem, per baixar per un camí, entre alzines i castanyers, i sortir de nou a la pista.

Riera i pont de Picamena, a 495 metres d'altitud. Vegetació ufa­ nosa de ribera amb verns. Abandonem a la dreta la pista que puja cap al Brull. El camí va descendint per la vall de Picamena i prop de la riera.

Deixem a l'esquerra el camí que abans hem agafat per pujar a la masia de la Figuera.

Fem el mateix recorregut de tornada per arribar al final de nou a Aiguafreda.

Ramon Gotés

95

El dolmen de la Costa de Can Brull

La Ronda Vallesana d'enguany es mou per un terreny que va ser força habitat en època prehistòrica. Així ho demostren gran quantitat de restes que ens han pervingut dels pobladors d'aquella època, entre les quals hi ha el dolmen de la Costa de Can Brull.

Els constructors de dòlmens d'Aiguafreda, com els de tot Europa, habi­ taren aquestes terres entre els anys 2500 a 2000 abans de Jesucrist, apro­ ximadament, en plena època neolítica. Coneixien l'agricultura, utilitzaven útils de terra cuita i treballaven el coure. Se servien també d'eines fetes de pedra (sílex).

Les construccions que ens han deixat són fetes amb grans pedres, per aquest motiu la seva cultura és coneguda com a cultura megalítica (del grec mega=gran i litos=pedra). Les construccions megalítiques de la zona que ens ocupa són, bàsicament, un menhir i diversos dòlmens.

Dolmen de la Costa de Can Brull. Dolmen reconstruït els anys setanta sense tenir en compte la posició original de les lloses.

96

La paraula dolmen significa taula de pedra i és un monument megalític funerari format, generalment, per una gran pedra plana posada sobre algunes de verticals. El formen la cambra, és a dir, el recinte interior on eren col.locats els difunts amb algunes de les pertinences personals i les ofrenes, i el túmul que antigament la cobria. A Catalunya són coneguts popularment amb diversos noms, els més corrents són els de taula, caixa i arca.

El recorregut de la Ronda Vallesana passa a tocar d'una construcció megalítica: el dolmen de la Costa de Can Brull. Aquest dolmen és catalo­ gat també amb el nom de Serra de l'Arca 11, per tal de distingir-lo del famós dolmen de la Serra de l'Arca o Serra de l'Arca l, el dolmen que ha donat més material arqueològic de tots els de la zona i on es va trobar el ganivet de sílex més llarg dels que s'han trobat a Catalunya (fa 32 cm), ganivet que s'exhibeix al Museu Episcopal de Vic. D'un treball inèdit de Miquel Parellada copiem la fitxa del DOLMEN DE LA SERRA DE L'ARCA li (o de la Costa de Can Brull).

Situació Es troba a uns 824 m. Està una mica més apartat del cingle que els altres. Està cap a la part central de la serra, no lluny del seu homònim.

Situat a l'oest del camí que va de la serra del Boix, i visible des de la mateixa carretera.

Descripció Es tracta d'una cista rectangular tancada, que estava construïda per quatre grans lloses. El túmul -ben poc definit- té un diàmetre de 8,5 metres. Les lloses, que són de material calcari, estan fortament clavades al terra. Batista, l'any 1962, en va fer una reexcavació, estudi i aixecament planimètric per comprovar que no havia variat gaire des de les primeres exploracions de J. Gudiol fetes al començament de segle.

Referent a la planta, hi publiquem dos plànols. Un provinent de l'estudi d'en Batista i que deriva de l'autèntica estructura del sepulcre i l'altre fet per jo mateix i que és la forma actual del megàlit.

Història En el Butlletí del CEV [Centre Excursionista de Vic), volum 11, hi apareix un article sota el títol de «Un altre dolmen prop de la serra de l'Arca», i

97

2m Planta original del dolmen de la Costa de Can Brull segons Ricard Batista i Noguera /1963).

Il·lustra el treball inèdit de Miquel Parella: Prehistòria a l'alta vall del Congost /1982).

que es refereix al dolmen núm. 2 d'aquest lloc. S'explica que el 9 de gener de 1915 es féu una expedició per tal d'intentar investigar la troballa notifi­ cada per mossèn Jaume Vilaró, rector de la parròquia del Brull.

Es prengueren les mides de la superfície de les lloses, però un cop excavat l'interior del sepulcre, s'arribà a la roca mare sense haver pogut trobar cap mena de resta. En posteriors expedicions el resultat fou igual de pobre.

Pels anys setanta aquest dolmen va ser reconstruït de qualsevol mane­ ra, donada la proximitat que hi ha fins al camí que permet l'accés de màquines. Devem aquesta referència al propietari de la Sala, que intercedí en els treballadors que volien emportar-se les lloses per tal que les deixes­ sin al seu lloc, donada la importància de la construcció, així hi van fer i de pas les van posar de forma més versemblant, encara que errada.

El cert és que tampoc no haurien pogut saber amb exactitud l'aparença externa del megàlit, a causa de l'estat de deixadesa en què es trobava.

Avui és el més ben conservat que hi ha i el que ofereix més bellesa de proporcions, a pesar de l'artificiositat de la construcció.

98

Aquest dolmen també es pot trobar esmentat amb el nom de dolmen de la Costa de Can Brull.

Material trobat Com que ha estat remogut innombrables vegades i que a més va ser utilitzat com a refugi de pastors, durant l'excavació feta per membres del CEV no van trobar-hi res.

Més tard, Batista i Pericot gairebé no hi trobaren cap cosa remarcable.

El poc trobat ho dipositaren al MEV [Museu Episcopal de Vic).

De restes antropològiques: fragments ossis corresponents a costelles, tíbies i metacarps. També quatre peces dentals i tres molars d'adult.

De ceràmica: alguns fragments sense forma ni decoració de mida reduï­ da amb pasta de desengreixant de quars i de tacte molt barroer.

Lluís Fernandez

---- !,· ---�-

Planta actual del dolmen de la Costa de Can Brull on es pot apreciar perfectament, si la compa­ rem amb la de Batista, que no té res a veure amb l'estructura original. Planta de Miquel Parella.

Il·lustra el llibre: Prehistòria a l'alta vall del Congost (1982).

99

Glossari sobre Aiguafreda

Assaig per a una guia turís­ tica i sentiment al de la po­ blació i dels seus r acons més típics.

PUIGFRED La muntanya s'ha fet piràmide grandiosa, geomètrica.

Silueta harmoniosa de llums variants.

El millor fons d'Aiguafreda que no cansa mai als ulls i ens fa companyia totes les hores del dia.

La serralada més deliciosament tallada, la més original i de més caràc­ ter: sens dubte la més bonica de les muntanyes que ens volten.

VALLDENEU Soledat del romànic.

La pedra i la naturalesa formant parella en un marc ple de majestat i bellesa, en el més poètic i recollit dels llocs.

El nom té una música de conte de fades.

La pau d'una església, lluny de la vanitat del món.

El millor racó on l'esperit es retroba a si mateix.

TAGAMANENT Mirador imponent, peanya del Congost, graonada del Montseny.

L'esforç de la caminada compensat àmpliament perquè, a tot el que és bo, costa d'arribar-hi.

Dintre la petitesa de l'ull, hi cap mig Catalunya: des del blau Mediterrani fins al gris difuminat del Pirineu; des del pelat Matagalls a la filigrana de Montserrat, tot en una mirada.

100

Des de dalt, les coses humanes més importants, els pobles i les ciutats es veuen petits, insignificants com una formiga. Només l'obra del Creador és gran i val la pena.

El cel es toca amb els dits i un es troba més a prop de Déu que, des del cim, es fa palpable.

SERRA DE L'ARCA Nom sonor, ple de llegendes.

Dòlmens i menhirs. Els primers passos humans hi varen deixar rastre, quan la vall d'Aiguafreda era encara feréstega, quan el senglar es rautava pels nostres carrers d'avui i s'abeurava en la nostra riera.

Una raça primitiva de pastors, cobert el cos amb pell d'ovella, feien una vida tranquil·la per aquestes serres, abans que els grecs trepitgessin la sorra d'Empúries, abans que Anníbal passés amb els seus elefants camí dels Alps i abans que Roma dominés el món.

AVENCÓ Naturalesa sense retocar, espontànea.

El pi i l'alzina, el romaní i la farigola; tota la riquesa de la flora i l'aigua clara i verge del riu, transparent com un vidre.

L'ocell hi fa vida com a casa, i el conill i la vacada, la perdiu i el tudó només fugen d'alguna escopeta.

La molsa grassa, flonja i humida, és un coixí pel cos que hi descansa.

El nostre millor parc natural. .. i el millor sedant pels nervis.

CASTELL DE CRUÏLLES Castell perdut en la boira dels temps.

Pels teus murs ruïnosos que avui senyoregen l'heura i la sargantana, va passar-hi la família noble d'Aiguafreda.

Com ens plauria refer la teva història, la teva vida, les teves lluites i el pas traïdor de· les guerres que varen arrencar-te les pedres de mica en mica! l, qui sap, si enmig de tantes misèries, podríem fer-hi ressucitar la poesia d'unes trenes rosses i la música suau d'algun travador sota la línia finíssima dels teus amplis finestrals o vora la llar senyorial que encara avui conserves i guardes.

101

LA FONT FRESCA Pot trobar-se un racó més intim per fugir de la frisança de la vida?

L'aigua és un plaer pel cos; és un caramel de gel que en plena xafogor de l'estiu va fonent-se poc a poc per la gola.

El lloc, en canvi, és el millor bàlsam per l'ànima cansada. Les coses pre­ nen aquí un altre color i un s'hi troba confortat i jove.

AIGUAFREDA DE DALT Arrel fonda, perduda en el matí de la nostra història.

Quatre parets que cauen sempre, però no cauen mai, perquè la fe les aguanta. Sense tu, Aiguafreda seria com un orfe, perquè tu ho ets tot al venir el nostre poble a la vida.

Avui ets vell, corbat d'espatlles, però no per això et tenim arraconat: seràs sempre quelcom nostre, irrenunciable; trosset de la nostra ànima i nina dels nostres ulls. No tindríem perdó que t'oblidéssim els d'abaix per­ què ens sentim joves i en plena creixença. Per això pugem sovint a veure't. l de genolls davant el teu Crist agonitzant, li contem els nostres secrets i les nostres penes amb confiança. l ell és bo, ens estima i ens comprèn... i si ens convé, no li costa res de fer el miracle.

FONT DELS ENAMORATS Para-sol de quatre alzines i un doll d'aigua enjogassat que s'escorra en el misteri de la terra.

La influència del nom, fa romàntic el lloc, i en les postes de sol roentes de l'estiu, la font té gust de mel i l'aire suau de la marinada s'omple, cap al tard, de remors de parelles i sospirs d'enamorats.

CINGLES DE LA GARGA l SANT PAU Cinglera plena de gràcia, muralla de ponent, retaule geològic d'Aigua­ freda, treballat amb detall per l'artesania pacient dels segles. La duresa de la pedra s'ha tornat fusta dòcil i ens recorda un Montserrat en miniatura.

Balconada oberta a l'espai, tallada vertical sobre el nostre poble.

Des d'aquí dalt, les cases blanques i apinyades prenen la visió d'un pes­ sebre. Les rieres i els horts, els camins i les muntanyes, tot és menut i és gran a la vegada; tot ho tenim a l'abast de les mans, quan en realitat un abisme ens ho separa i ens fa rodar el cap.

102

Perspectiva aèria d'Aiguafreda, que ens impressiona per sempre el record.

FONT D'EN PINÓS L'aigua exuberant és una melodia a tres veus.

Joventut eterna de l'aigua que no es cansa de donar-se dia i nit, sense esgotar-se.

Sota l'ombra fresca dels plàtans al fons de la vall, hom s'hi troba dolça­ ment presoner i sent una força estranya que el tiba i no deixa marxar, fins que el primer estel de la nit fa l'ullet sobre la muntanya i els grills comen­ cen la seva cançó sobre els rostolls encara tebis de sol.

CARRER DE LA MORA El temps s'hi ha parat una mica...

Les pedres vetustes dels portals i les finestres tenen regust d'antigor acollidora i s'hi respira pau i silenci.

Una gallina pica pel carrer i un gat negre dorm tranquil en el llindar d'una casa.

Al migdia el sol hi entra de ple i lluminós, i, s'hi troba tan bé... tan bé, que fins hi fa una becaina.

LA PLAÇA Recollida i menuda, llisa i franca, íntima i arrecerada, polida i blanca. En les festes assenyalades és com la gran sala del poble, on tots hi fem cap i ens hi trobem units i en família.

El campanar és com una fita plantada al bell mig de les cases, és com un dit allargassat que ens obliga a aixecar els ulls al cel, per fer-nos perdre la rutina de mirar a terra.

A L'ESTIU NO Hl HA RES COM AIGUAFREDA Sonet dedicat a tots els estiuejants de la nostra població A l'estiu és feixuga la ciutat... l'aire aplomat s'arrossega per terra i l'asfalt rebulleix a l'empedrat.

103

A l'estiu, no hi ha res com Aiguafreda!

Allà baix, fa bo d'estar-hi a l'hivern quan el sol és carícia que no enganya, peró a l'estiu, la ciutat és un infern.

A l'estiu, no hi ha res com la muntanya!

No hi ha res com la molsa d'aquest prat i aquest cant de la font d'aigua tan freda i aquesta pau i aquesta soledat

i aquest aire que mou la pollancreda

i aquesta hora tan dolça de cap al tard...

A l'estiu, no hi ha res com Aiguafreda!

Albert de Sicília i Cruells

104

ďż˝

-1111 ues sa:>adell

Escanejat i editat per Jordi Xicola-2019

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT

XIV RONDA VALLESANA AIGUAFREDA - SERRA DE L1 ARCA 17 d1 octubre de 1993 Organitza

Unió Excursionista de Sabadell Secció de muntanya

Col·labora Ajuntament d'Aiguafreda

OSONA

BARCELO ÈS

�1111 ues

sabadell

- ,..

"=

Sa .t Joajl,

..,..,,.�

�4 UI , n � El

,,:,

767\

. .. ,:..i»iurel) i

..

l

.715

l

757} i

-

.Jfj,..,.

�·

.:. .Sw:r.at dels Romaní

,,.,,,,

,-

l

''

�

-

·,l

.,.,-Sl/er

L

-,.

l

/]26 0

t6f!t/

__ _,

l

.....�.

,

···� : .

• •C • ••

7:/8·

El

M.unten

ò

'l/i.

•

71;),

•'i"I

Can �afr del

.,

/i,<�/ '

l l

�oves

ic--+---"

LOller

�) ,¡

f ,, l

l

'

$e;rrar_.de,jaof} ça ' ..

mia_

� l

�.

,

\ l J

•

6,

l

e-'a2s

/

/

-�--- -- 1-' _,/ / - V�f Semi de l'Arca \✓ 90

.,..,

/

/

.'

¿'l

'o

,.

HORARI CONTROLS OBERTURA

TANCAMENT

SORTIDA

AIGUAFREDA

7.30h.

9.00h.

1r.

CINGLERA DE CAN BRUI

8.30h.

12.00h.

2n.

MURALLA DEL MONTGRÒS

9.30h.

.13.45h.

3r.

AIGUAFREDA DE DALT

10.45h.

15.15h.

ARRIBADA

AIGUAFREDA

11.30h.

17.30h.

(HEM SENYALITZAT L'ITINERARI AMB FLETXES GROGUES QUE FÀCILMENT VEUREU)

VALLESANA Ill • en • ITINERARI AIGUAFREDA 416 m. - CAN SERRA DE L'ARCA 660 m. 0.50 h. - DOLMEN 810 m. 1.30 h. ,- CINGLERA DE CAN BRULL 854 m. 1.55 h. - SERRAT DE LA PESSA 881 m. 2.25 h. - LA COLLADA 834 m. 2.25 h. - MURALLA DEL MONTGRÒS 768 m. 3.10 h. - EL BOIX 810 m.

3.30 h. - PISTA DEL BRUGUER 840 m. 3.50 h. - SANT MARTÍ D'AIGUAFREDA DE DALT 585 m. 4.35_h. -AIGUAFREDA 416 m. 5.20 h.

900m <!

a:

<!

Cl

<! :..,

800 m

W

<!

W

Cl <!

<! :::, c.,

U) U)

W

a..

a: a:

<i: ê:i

<!

W

...J

U)

Cl <!

700m

,= a:

U)

·O

W

a:

c., l-

a: a:

z o �

W

(J)

<!

�

...J

W

600 m Cl

500m

<!

400 m Oh

1h

2h

3h HORES DE CAMÍ

4h

5 h 5 h 20'

REGLAMENT DE LA RONDA VALLESANA Sortida

De dos quarts de vuit fins a les nou del matí.

Controls

A més del de sortida i arribada, hi haurà 3 controls de as que es tancaran o s'obriran dins d'un horari.

Desqualificacions

Per pèrdua del full de ruta.

No lliurar el full de ruta al control d'arribada.

Fer anotacions o esmenes al full de ruta.

No passar per tots els controls, segons l'ordre establert. i dins l'horari previst: Que deliberadament es canviïn de lloc les marques existents en el recorregut de la·Ronda.

Qui porti ràdio, transistors o altres objectes que molestin als altres participants.

Disposicions finals

A/ La UES no es fa responsable dels accidents que puguin es­ devenir en el recorregut de la Ronda.

B/ El mal temps no serà obstacle per a la celebració de la pro­ va, la qual, no obstant això, podrà ésser alterada per l'organit­ zació i suspesa per motius que no siguin de ·1a seva comtetència i control.

C/ La participació en la prova pressuposa l'acceptació d'a­ quest reglament.

Advertiment

En cas d'abandonament, s'ha de lliurar al control més proper o per mitjà d'un altre rondaire, el full de ruta a l'organització.

__,., ---= .. _ ---�-

EN CAS DE SUSPENDRE LA RONDA PER MAL T6MPS, ES FARIA EL DIA 24 D'OCTUBRE

1/'v--...._

�1111 UE5

unió excursionista de sabadell

Carrer de la Salut, 14 i 16, baixos Apartat de Correos, 421 Tel. 725 87 12 sabadell 08202 SABADELL

AMB EL SUPORT DE

_¿AJUNTAMENT D'AIGUAFRE™V

•� Ajuntament • u , de Sabadell

@) Banc �badell S2 Caixa de Sabadell