RONDA VALLESANA XXXI [2010] Terrassa

2 XXXI RONDA VALLESANA

24

D

’OCTUBRE

DE

2010

TERRASSA I PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC XXXI RONDA VALLESANA 3

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

AMB EL PATROCINI DE:

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Caldes de Montbui • 938 651 682 Sentmenat • 937 150 211 Sabadell • 937 258 761 / 937 263 620

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la Coberta i Dibuixos Interiors J. Farriol Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 937 258 712 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització Clixé90 · Tel. 937 234 454 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 937 143 635 Revisió de Textos Enric Ossó Llenas i Ferran Marcos Coordinació Robert Álvarez Masalias Dipòsit Legal B-39.207-2010

4 XXXI RONDA VALLESANA

Taula de continguts Ronda Vallesana 2010

7

Salutació del president del Centre Excursionista de Terrassa

9

Salutació de l’Alcalde de Terrassa

11

Itinerari XXXI Ronda Vallesana. Terrassa

13

Mapa de la Ronda

16

Fent camí

25

Cent anys del “Centre Excursionista de Terrassa”

39

Les esglésies de Sant Pere de Terrassa

55

Sant Cristòfol de ca n’Anglada

68

Santa Magdalena de Puigbarral

73

Santa Margarida del Mojal

78

Vila i Castell Palau de Terrassa

83

Torre de Mossèn Homs

91

Documentació medieval de Santa Maria i Sant Pere de Terrassa

99

Breu història del Castell-Cartoixa de Vallparadís quan era Cartoixa (1344-1413)

109

El poble de Sant Pere de Terrassa

115

Visita guiada a les set parròquies que formaven part del municipi de Sant Pere de Terrassa

119

Josep Torrella, un exemple de resistència al retorn de Catalunya a la Monarquia hispànica (1649-1656)

129

Terrassa durant la tercera carlinada

133

Les col·lectivitzacions a Terrassa, 1936-39

139

Modernisme industrial a Terrassa

145

El creixement de la ciutat: immigració a la Terrassa del s.XX

151

Associacionisme al s.XX a Terrassa

157

Parc Agroforestal de Terrassa

167

Aquelles muntanyes que tant varen estimar...

177 XXXI RONDA VALLESANA 5

6 XXXI RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2010

Amb aquesta ja en van 31 edicions. Qui ho havia de dir quan es va pensar a fer una caminada pel Vallès amb la doble intencionalitat de descobrirlo i defensar-lo, com a trobada amable de tothom que s’estima aquestes contrades i aquests camins i que pensa que cal mantenir-los vius. I quina millor manera de mantenir i preservar un camí que caminant-hi.

Aquest any toca a la serra de l’Obac. Un lloc increïble i sovint poc considerat, és com el germà petit del gran parc natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Són una mateixa cosa i dues de diferents alhora. Ja ho van ser en els seus orígens com a Parc, va caldre molta feina i esforç de molta gent per aconseguir l’ampliació del parc a ponent per preservar bona part dels paratges que aquest any descobrim en l’itinerari de la Ronda Vallesana. Ara que tots tenim més present que mai que moltes coses no seran ja iguals, amb la destralada que el 4rt Cinturó farà a la comarca, es bo recordar que la reclamació popular i molta feina van aconseguir fa uns anys, preservar espais com les Pedritxes; el Collet de les Foradades; el Collet Estret; el Pou de Glaç de l’Obac Vell; la Torrota de l’Obac; les Foradades; l’embassament de Can Bogunyà, escenaris de la ruta que us proposem.

També crec important destacar que aquesta Ronda 2010 trenca amb un tòpic. De tots és coneguda la simpàtica picabaralla que terrassencs i sabadellencs mantenim de sempre. Enguany, els “senyors de Terrassa” commemoren el Centenari del CET, el Centre Excursionista de Terrassa.

Aquesta és una molt bona notícia, significa que la salut de les entitats excursionistes a la comarca és bona. Malgrat la globalització, el creixent individualisme de la societat i la “crisi”, la proposta de punt de trobada social i d’espai de relació que som les entitats continua tenint validesa.

Cal reinventar-se cada dia i escoltar les demandes dels qui desinteressadament dediquen hores a omplir de contingut els nostres centres, amb projectes com aquesta Ronda o les dotzenes d’activitats que desenvolupem, i una nova manera de fer-ho és la de la col·laboració entre els

XXXI RONDA VALLESANA 7

qui pretenem les mateixes coses. La Ronda 2010 n’és una bona mostra, treballada de costat entre dues entitats centenàries, sumant esforços i guanyant satisfaccions.

Moltes gràcies als qui heu decidit caminar amb nosaltres avui i possiblement repetir l’experiència d’anys anteriors participant a la Ronda Vallesana, la vostra presència és la millor confirmació que val la pena dedicar moltes hores i esforços a preparar-la.

Bones caminades!

Albert Gil i Olba President de la UES

8 XXXI RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA Caminar per conèixer. Conèixer per estimar, per fer-nos nostre el territori, per formar-ne part, per sentir-nos-en orgullosos. L’excursionisme, a Catalunya, sempre ha tingut aquest rerefons, aquest desig de descoberta i aquesta vinculació amb el país. La Ronda Vallesana manté viu aquest esperit i ens porta a descobrir la nostra comarca, el Vallès, més enllà de les fronteres administratives que l’han dividit.

El llibre que teniu a les mans és la demostració més clara de l’esperit de la Ronda. A més de triar camins interessants, d’organitzar controls i avituallaments, de mobilitzar una bona colla de voluntaris, de marcar l’itinerari sobre el terreny i de desmarcar-lo en acabar i d’atendre a la perfecció els més de 1.500 participants, l’organització troba temps i energies per recollir informació, elaborar-la i convertir-la en un record útil i interessant. Felicitats!

I aquest any que és tan important per a nosaltres, aquest any que celebrem el centenari del Centre Excursionista de Terrassa, la Ronda Vallesana ve a la nostra ciutat i ens portarà a descobrir les carenes, els boscos i les fonts del nord de la ciutat. Vull agrair a la Unió Excursionista de Sabadell la pensada de dedicar-nos la seva caminada popular i de portarnos-la a casa. Amb veïns així, la vida és molt més agradable.

Francesc Muntada President del Centre Excursionista de Terrassa

XXXI RONDA VALLESANA 9

10 XXXI RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DE L’ALCALDE DE TERRASSA

Enguany se celebra la XXXI Ronda Vallesana i la Unió Excursionista de Sabadell ha escollit el municipi de Terrassa com amfitrió, cosa que m’omple d’orgull i és un reconeixement a les nostres actuacions vers l’entorn natural, com a política d’equilibri amb criteris de sostenibilitat i per a garantir la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Terrassa disposa d’un gran patrimoni natural que li dóna valor afegit i una major qualitat de vida. Elevat al nord, sorgeix el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, de llarga història i tradició, de gran valor paisatgístic, de fauna i vegetació característics i d’una geologia forjada al llarg de molts segles. La seva imatge, sempre incorporada a la nostra ciutat, té un fort arrelament entre la ciutadania, que gaudeix d’un espai únic, amb molts racons per a visitar i fer excursions. En aquest sentit, i per a garantir aquest patrimoni i com a part del nostre compromís i convenciment, l’Ajuntament de Terrassa va aprovar en el seu últim Pla General d’Ordenació la seva ampliació de límits en el nostre terme municipal.

A més del Parc Natural, l’entorn de la ciutat disposa de diferents espais per a gaudir i preservar, amb una diversitat de paisatges típics de la plana del Vallès, amb zones de conreu, de bosc típicament mediterrani, d’espais de lleure i equipaments de serveis, camins històrics recuperats, fonts restaurades... Al llarg d’aquests anys, l’Ajuntament de Terrassa ha realitzat una important tasca de recuperació, preservació, manteniment i difusió d’aquest entorn natural ubicat entre el Parc Natural i el nucli urbà, i que els diferents Plans d’Ordenació Urbanística han anat configurant conjuntament amb el Pla d’Acció Ambiental i plans específics amb l’objectiu de garantir la seva funció i preservació.

Un altre objectiu important ha estat garantir el seu manteniment amb la neteja de boscos, restauració de camins, fonts, zones de lleure, espais i equipaments amb serveis. S’ha fet una feina important de senyalització i de difusió d’aquestes actuacions per a donar a conèixer al conjunt de

XXXI RONDA VALLESANA 11

la ciutadania l’existència d’aquest patrimoni natural i els seus valors ambientals, perquè es valori el privilegi de disposar d’aquest entorn.

Una de les últimes actuacions importants que hem posat en marxa, i que properament es presentarà, és el Parc Agroforestal de Terrassa, a l’àrea nord de la ciutat. Es tracta d’un gran espai divers, on s’apleguen molts dels valors naturals i ambientals esmentats anteriorment. El Parc Agroforestal té un element de valor afegit, ja que és el resultat d’una proposta feta pels ciutadans i ciutadanes en el marc dels pressupostos participatius, que demostra l’interès i la sensibilitat dels terrassencs i terrassenques per a aquest patrimoni natural.

Terrassa és una ciutat de llarga tradició excursionista amb entitats centenàries i de fortes arrels amb la natura i sensibles als seus valors. Això ha facilitat la nostra tasca i la possibilitat de garantir la nostra acció de govern vers el patrimoni natural disponible i aquell que puguem anar recuperant.

Espero i desitjo que aquesta passejada pels nostres espais naturals sigui molt profitosa i gaudiu d’aquests paratges tal com ho faig jo quan tinc el privilegi de gaudir-los. Cada vegada que faig aquests recorreguts em generen noves sensacions, i la necessitat de continuar activant mesures i accions de preservació, millora i difusió d’aquests espais que fan de Terrassa una ciutat privilegiada, que poden gaudir els ciutadans i ciutadanes d’avui i sobretot les generacions futures.

Pere Navarro Alcalde de Terrassa

12 XXXI RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXIa RONDA VALLESANA TERRASSA (VALLÈS OCCIDENTAL) PARC D’AUDIOVISUALS DE CATALUNYA (TERRASSA), CARENA DE CAN CARBONELL, SERRA DE LES PEDRITXES, COLLET DE SANT JOAN, TURÓ DE SANT JOAN, COLLET DE L’ÓS, COLLET DE L’ÀLIGA, TURÓ DE LES PEDRITXES, COLLET DE LES FORADADES i DIPÒSITS D’AIGUA, LA MOLETA, CARENA DE MORROS CURTS, COLL DE LA RIBA, TORRENT DE LA FONT DE LA RIBA, PUNTA o TURÓ DELS CAUS CREMATS, COLLET DE L’ARCA, ROCA DEL CORB, TURÓ DE LA CARLINA, CAMÍ DE LES CARBONERES, COLLET ESTRET, CANAL DEL LLOP, FONT DE LA PORTELLA, TURÓ ROIG, POU DE GLAÇ, OBAC VELL, ALTS DE LA PEPA, TOSSAL DE L’ÀLIGA, TORROTA DE L’OBAC, TORRENT DE LA TORROTA, CARENA DE MORROS CURTS, COLL DE LA RIBA, COLLET DE LES FORADADES, LES FORADADES, PLA DE L’ALZINA DEL VENT, SERRA DEL TRONCÓ, FONT DEL TRONCÓ, TORRENT DE L’ÀLBER, FONT DE L’ÀLBER, FONT DEL SENYOR RAMON, CA N’AMAT DE LA MUNTANYA, BAGA DE CA N’AMAT DE LA MUNTANYA, TORRENT MITGER DE CA N’AMAT, LLAC PETIT o EMBASSAMENT DE CAN BOGUNYÀ, TORRENT DE CAN CANDI, CAMÍ DE CAN CARBONELL, PARC D’AUDIOVISUALS DE CATALUNYA (TERRASSA).

Anant per la carretera BV-1221, de Terrassa a Talamanca, caldrà agafar la BV-1274, que ens durà al Parc Audiovisual de Catalunya.

410 m. alt. A un centenar de metres abans que s’acabi la carretera trobem l’aparcament a la dreta, al costat del bosc, poc abans de l’entrada del Parc d’Audiovisuals de Catalunya.

Parc Audiovisual de Catalunya

XXXI RONDA VALLESANA 13

0:00 h. 410 m alt.

0:04 h. 425 m alt.

0:07 h. 450 m alt.

0:12 h. 485 m alt.

0:17 h. 510 m alt.

0:24 h. 560 m alt.

0:28 h. 560 m alt.

0:33 h. 565 m alt.

0:41 h. 620 m alt.

0:46 h. 585 m alt.

Comencem a caminar per la pista, a la dreta, vers tramuntana. Bosc de pi i alzina. Anem pel camí de la Font de la Bardissa.

Bifurcació. A la dreta, camí vell de Can Carbonell.

Bifurcació de pistes. Seguim la de l’esquerra.

Arribem a una pista travessera. La seguim cap a la dreta, sempre en pujada.

Camí de la Carena de Can Carbonell, bifurcació. Seguim per l’esquerra.

Anem a la dreta, poc després del cadenat. Continuem per la dreta, vers Can Candi, seguint les marques grogues i blanques de PR. Bifurcació. Seguim a l’esquerra, per un corriol, de pujada.

Arribem a un coll i carena, al costat d’una torre elèctrica. Seguim el corriol de l’esquerra, per la serra de les Pedritxes.

Turó de Sant Joan. Ampli mirador sobre les poblacions de Terrassa i Sabadell, de Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i de gran part del Vallès Occidental. Seguim pel corriol de la carena i baixem vers el coll.

Collet de Sant Joan. Iniciem de nou la pujada.

Turó de les Pedritxes

14 XXXI RONDA VALLESANA

0:53 h. 630 m alt.

1:04 h. 655 m alt.

1:18 h. 760 m alt.

1:23 h. 785 m alt.

1:29 h. 765 m alt.

Collet de l’Ós i carena. Ara el camí és planer, dins del bosc.

Collet de l’Àliga. Pugem per la carena. Passem per alguns llocs entre roques.

Coll, continuem pujant lleugerament.

Turó de les Pedritxes o de l’Àliga, part més alta de la serra de les Pedritxes. Hi ha una placa dedicada. Àmplies vistes de Sant Llorenç del Munt. Continuem el camí, ara planer.

Arribem a un mirador una mica més enllà del turó de les Pedritxes. Amplis horitzons vers l’Obac, Montcau i la Mola. A partir d’aquí el camí inicia un fort descens.

PRIMER CONTROL

1:35 h. 720 m alt.

1:36 h. 725 m alt.

Collet de les Foradades, al costat d’un dipòsit circular d’aigua. Continuem a la dreta, per pista.

Segon dipòsit d’aigua, aquest reservat als bombers, en cas d’incendi. Portem recorreguts 4,4 km.

Lloc per a esmorzar.

PER CONTINUAR PER LA RONDA CURTA, CAL SEGUIR A L’ESQUERRA DEL DIPÒSIT CIRCULAR D’AIGUA I BAIXAR PER LA PISTA. Els qui desitgin continuar per la Ronda llarga han de continuar per la pista de Morros Curts per la carena, vers tramuntana.

1:41 h. 715 m alt.

1:47 h. 695 m alt.

1:49 h. 685 m alt.

1:51 h. 680 m alt.

2:07 h. 790 m alt.

Anem deixant a l’esquerra el petit turó de la Moleta.

Arribem al coll de la Riba, bifurcació de pistes.

Deixem la carena i baixem a la dreta. Marques de la Matagalls - Montserrat.

Deixem la pista i baixem a l’esquerra per un corriol.

Travessem el torrent de la Font de la Riba i pugem pel corriol, vers llevant.

Passem pel costat de la punta o turó dels Caus Cremats, que anem deixant a la dreta. Passem per un coll entre la punta dels Caus Cremats i el Puig Codina (858m.). Podem veure els masos de la Barata, el Bofí, Can Pèlags i Can Garrigosa; Sant Llorenç del Munt, morral o cova del Drac, el Montcau i la Mata.

XXXI RONDA VALLESANA 15

16 XXXI RONDA VALLESANA

XXXI RONDA VALLESANA 17

Collet de les Foradades

2:18 h. 845 m alt.

2:21 h. 815 m alt.

2:30 h. 865 m alt.

2:35 h. 895 m alt.

2:40 h. 890 m alt.

2:41 h. 885 m alt.

2:43 h. 865 m alt.

2:46 h. 860 m alt.

2:48 h. 840 m alt.

18 XXXI RONDA VALLESANA

Continuem pujant.

Puig Codina. Baixem lleugerament per l’altra banda.

Collet de l’Arca. Pugem vers la roca del Corb, que tenim al davant, sobre un roquissar.

Roca del Corb, esplèndid mirador de la banda de llevant de la serra de l’Obac i de Sant Llorenç del Munt. Castellsapera, la Mata, el Montcau, coll Prunera, morral d’en Bens, la Mola i bona part de la plana del Vallès Occidental. Continuem el camí per la pujada que porta al turó de la Carlina, vers ponent, a l’esquerra.

Bifurcació. A l’esquerra el camí ens porta en cinc minuts al turó de la Carlina (944m.). Seguim a la dreta, per un corriol. Camí de les Carboneres, per bosc d’alzina, lleugeres pujades i baixades.

Carbonera, en un pla. Característica terra negra, cremada, on feien carbó d’alzina.

Carbonera, al costat del camí.

Nova carbonera.

Carbonera, al bell mig del camí.

Bifurcació. Tot seguit trobem de nou una bifurcació en un collet. Collet Estret, fita del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Baixem a l’esquerra, pel corriol, vers la canal del Llop. Portem recorreguts 8,8 km.

2:53 h. 785 m alt.

3:01 h. 715 m alt.

3:11 h. 635 m alt.

3:23 h. 630 m alt.

3:25 h. 645 m alt.

3:28 h. 655 m alt.

Roquissar. Baixem a l’esquerra seguint pedrons, per trobar novament el corriol. Seguim marques blaves i vermelles.

Travessem la canal del Llop, torrent.

Bifurcació. A la dreta el camí porta a la canal del Llop i la roca Salvatge. Nosaltres seguim a l’esquerra, sempre vorejant la muntanya, flanquejant. De tant en tant, l’atapeït bosc deixa veure la roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Bifurcació. Per la dreta, el camí baixa vers la Calsina.

Seguim a l’esquerra, passem al costat d’un gran arbre caigut i arribem a la font.

Font de la Portella a l’esquerra i bassa a la dreta.

Portem 9,7 km. recorreguts.

Collet. A la dreta turó Roig, esvelt, de conglomerat.

SEGON CONTROL

3:34 h. 660 m alt.

3:38 h. 645 m alt.

3:39 h. 640 m alt.

3:44 h. 655 m alt.

3:47 h. 655 m alt.

3:52 h. 705 m alt.

4:05 h. 805 m alt.

4:07 h. 810 m alt.

4:16 h. 795 m alt.

Coll i bifurcació. Seguim a l’esquerra.

Deixem el camí i baixem pel corriol de la dreta.

Arribem al pou de glaç de la Casa Vella de l’Obac.

Travessem el petit pla amb informació i baixem per escales fins una pista.

Pista que seguim uns metres a l’esquerra, per agafar tot seguit el corriol de l’esquerra, que s’endinsa pel bosc.

Bifurcació, a les envistes de les construccions de la Casa Vella de l’Obac. Fent 180 graus, girem a l’esquerra i seguim el corriol.

Després de deixar un primer corriol, seguim a la dreta pel segon, sota una línia elèctrica, en forta pujada.

Coll i carena, som als alts de la Pepa, al costat d’una torre elèctrica. Pugem per la carena.

Torre de guaita del Parc Natural. Turó de la Mamella i tossal de l’Àliga, que deixem a l’esquerra. Continuem pel corriol.

Bifurcació de corriols. Seguim el de la dreta, poc trescat. Planegem, vers llevant.

Arribem a l’alçada de la Torrota de l’Obac. Antiga torre de guaita. No s’hi pot pujar. Té bones vistes de

XXXI RONDA VALLESANA 19

4:20 h. 745 m alt.

4:33 h. 690 m alt.

4:36 h. 685 m alt.

4:40 h. 715 m alt.

4:45 h. 725 m alt.

les valls de l’entorn, vers migjorn. Baixem pel corriol de l’esquerra.

Cruïlla de pistes. Per la dreta es baixa a la Casanova de l’Obac, pel darrere, en pujada, al pou de glaç de la Carlina. Seguim recte, en baixada, per la carena de Morros Curts. Marques Matagalls - Montserrat.

Fins aquí, portem recorreguts 12 km.

Coll de la Riba. Fins els dipòsits i coll de les Foradades l’itinerari es repeteix inversament. Seguim la pista de la dreta, en pujada.

Coll.

Anem deixant el suau turó de la Moleta, a la dreta de la pista.

Arribem al costat del coll de les Foradades, al costat d’un dipòsit circular d’aigua de prevenció d’incendis.

Som al km. 13,9 del recorregut.

PUNT D’AVITUALLAMENT D’AIGUA DELS QUI RECORREN LA RONDA LLARGA. Al mateix lloc on s’ha donat l’esmorzar.

4:49 h. 690 m alt.

4:52 h. 680 m alt.

4:56 h. 715 m alt.

5:00 h. 710 m alt.

5:09 h. 575 m alt.

5:16 h. 555 m alt.

20 XXXI RONDA VALLESANA

Reprenem el camí per la pista de la dreta, deixant a l’esquerra el dipòsit d’aigua. Baixem per un curt rocam, girant a l’esquerra. Ens trobem al costat de la cinglera de les Foradades. Parets amb forats erosionats per l’aigua. Hi ha alguns forats, arrodonits i allargassats, a la vertical paret. Seguim pel corriol de la dreta.

El corriol continua en pujada, a l’esquerra, per bosc d’alzina i algun pi.

Arribem de nou a la pista que havíem deixat, a la dreta del dipòsit d’obra circular, al coll de les Foradades. Seguim la planera pista de la dreta. Ja portem 14,4 km. recorreguts.

Deixem l’ampla pista i baixem ràpidament per un corriol, a la dreta, pel bosc.

Arribem a una pista travessera, al costat d’una torre elèctrica. Seguim la planera pista a l’esquerra, vorejant i flanquejant els forts pendents que baixen del pla de l’Alzina del Vent.

Font del Troncó, a l’esquerra de la pista. Continuem

Castellsapera i Roca Salvatge

5:22 h. 560 m alt.

5:39 h. 525 m alt.

5:43 h. 480 m alt.

5:44 h. 450 m alt.

5:47 h. 435 m alt.

per la pista. Anem a mig aire de la serra del Troncó.

Bifurcació de pistes, seguim la de la dreta. En lleugera baixada.

Trencall, continuem recte.

En un revolt pronunciat, deixem la pista i baixem per la carena, en pendent molt pronunciada, per una antiga pista de desboscar. Per la dreta, a l’altra banda del torrent, en algun moment es pot veure el mas El Guitard de la Muntanya.

Arribem a una altra pista. La seguim a l’esquerra.

Trencall de pistes. Per la dreta, tenim la carretera de Terrassa a Rellinars. Som al torrent de l’Àlber, amb la seva font a uns cinquanta metres, torrent amunt.

TERCER CONTROL AVITUALLAMENT DE BEGUDES

5:53 h. 460 m alt.

5:57 h. 505 m alt.

Seguim la pista de la dreta, en pujada. Som al quilòmetre 18,1 del recorregut.

Arribem a un trencall de pistes, seguim rectes en forta pujada. Marques grogues i blanques de PR. Arribem a una pista travessera. La seguim a la dreta i, poc després, trobem un cadenat i la pista principal.

La seguim a la dreta.

XXXI RONDA VALLESANA 21

6:02 h. 500 m alt.

6:03 h. 500 m alt.

6:13 h. 485 m alt.

6:15 h. 485 m alt.

6:18 h. 495 m alt.

6:21 h. 505 m alt.

6:34 h. 425 m alt.

6:39 h. 410 m alt.

6:45 h. 405 m alt.

6:51 h. 425 m alt.

6:53 h. 430 m alt.

6:55 h. 420 m alt.

6:58 h. 400 m alt.

7:01 h. 405 m alt.

7:04 h. 405 m alt.

7:09 h. 410 m alt.

22 XXXI RONDA VALLESANA

Deixem la pista i baixem pel corriol de la dreta a la font del Senyor Ramon, als voltants de Ca n’Amat de la Muntanya. Font molt enclotada.

Seguim el camí a l’esquerra, per un corriol i, una vintena de metres després, tornem a ser a la pista que abans havíem deixat. La seguim a la dreta.

Arribem a una pista travessera que creuem, per seguir per un camí que, poc després, ens porta de nou a la mateixa pista. La seguim a l’esquerra.

Bifurcació de pistes. Seguim a la dreta, vers la font de la Misèria i Can Colomer. Anem pel camí de Ca n’Amat de la Muntanya.

Tot seguit, nova bifurcació. Ara anem a l’esquerra.

Bifurcació. Seguim a l’esquerra.

Nova bifurcació. Ara seguim a la dreta. Som a les envistes del Parc d’Audiovisuals de Catalunya.

Baga de Ca n’Amat, pista travessera enclotada. La seguim a l’esquerra, pel camí de Can Bogunyà.

Bifurcació. Seguim a l’esquerra, vers el llac Petit.

Travessem el torrent mitger de Ca n’Amat.

Travessem la pista, al costat d’una torre elèctrica.

Passem un cadenat i seguim per la pista, vers el llac Petit i font de la Bardissa. Portem recorreguts 22,1 km.

Arribem a una bifurcació, en lleugera pujada. Seguim a la dreta, vers el llac.

Llac Petit o pantà de Can Bogunyà. Seguim a la dreta, per un corriol que porta al torrent, al costat de la presa de l’embassament.

Travessem el torrent de Can Bogunyà a l’esquerra, que duu les aigües sobreres de l’embassament. Pugem uns metres i seguim el camí, a la dreta.

Bifurcació. Anem a l’esquerra pel camí del Parc d’Audiovisuals i camí vell de Can Carbonell.

Baixem a l’esquerra, al costat del torrent. El travessem i pugem a l’altre costat, al costat de les tanques del Parc d’Audiovisuals de Catalunya, per dins el bosc.

Petit aparcament, al costat de l’entrada del Parc d’Audiovisuals de Catalunya. Fi del recorregut de la XXXla RONDA VALLESANA.

Paller de tot l’any i Turó Roig

Fitxa tècnica: Temps emprat Ronda llarga: 7:09 hores Desnivell de pujada: 990 metres Desnivell de baixada: 990 metres Recorregut: 22,9 quilòmetres Temps emprat Ronda curta: 3:59 hores Desnivell de pujada: 545 metres Desnivell de baixada: 545 metres Recorregut: 13,4 quilòmetres.

Descripció Itinerari: Ferran Zurdo Track: Ramon Pineda Ferran Marcos

XXXI RONDA VALLESANA 23

24 XXXI RONDA VALLESANA

FENT CAMÍ AMICS RONDAIRES! EN AQUEST RECORREGUT DE L’ITINERARI DE LA RONDA PODREU OBSERVAR, ADMIRAR, O TANMATEIX TORNAR A CONTEMPLAR TOT EL QUE ENS OFEREIX LA MUNTANYA I LA NATURA QUE L’ENVOLTA. ESPEREM QUE US PLAGUI, I TOT SEGUIT FEM UNS COMENTARIS I ACOMPANYEM UNS TEXTOS SOBRE ALGUNS DELS INDRETS ON PODREM ESPLAIAR-NOS O TAMBÈ FER UNA PARADA EN EL CAMÍ.

LES FORADADES Arribats al Collet de les Foradades, podem visitar aquestes curioses coves o esquerdes, situades a 720 m. d’alçada i sota una de les darreres cingleres de conglomerats de Sant Llorenç. Consten d’unes quantes escletxes accessibles des del camí i formen un petit laberint senzill de resseguir. Hi podem trobar ratpenats, i a vegades algun eixam d’abelles cosa pel qual s’ha d’anar en compte per tal de no tenir-hi algun ensurt i respectar la seva tranquil·litat.

A la zona hi ha diverses vies d’escalada; però en aquest indret no hi està permesa aquesta activitat ja que aquesta regulació hi està imposada tot l’any pel Parc Natural. Indret freqüentat Coll de les Foradades abans d’aquesta prohibició especialment indicat per a fer-hi pràctiques per als cursets d’escalada i d’espeleologia.

XXXI RONDA VALLESANA 25

LA FONT DE LA PORTELLA Aquesta font, la trobem en el transcurs de l’itinerari, i de segur que els que la van construir, per tal d’administrar millor l’aigua, la van proveir d’un dipòsit, una pica i també uns seients, cosa que fa agradable poder reposar en aquest indret i assaborir la seva aigua que gairebé raja tot l’any.

Font de la Portella

POU DE GLAÇ DE LA CASA VELLA DE L’OBAC (del camí de la Font de la Portella) 1 La llicència per a construir aquest pou de glaç fou concedida a Antoni Ubach, propietari del mas de l’Obac, el 23 d’Abril de l’any 1760. Aquest pou ja era el segon que explotaven al mas, cosa que posa de manifest la rendibilitat del comerç del glaç. El pou està situat sota el camí de la font de la portella, a uns 300 metres de l’Obac Vell.

Aquest dipòsit de gel és el més petit de tots els del massís, ja que té una capacitat de només 115m3. El seu diàmetre és de 5,1 metres, si bé en el pou s’aprecia una lleugera conicitat; la seva profunditat és de 6,1 metres.

Tant el pou com la cúpula que té tres boques d’entrada, estan fets a base Pou de Glaç de pedra seca.

1 La Diputació de Barcelona amb la creació del Parc, va portar a terme tasques d’adequació de camins i llocs que estaven en complet abandó, aquest pou també fou restaurat i protegit amb unes reixes per tal de conservar-lo adequadament. Vegeu l’article sobre els Pous de glaç a l’Obac d’en Josep M.Masagué i Torné, arqte. 18-09-2004. XXV Ronda Vallesana.

26 XXXI RONDA VALLESANA

Font del Troncó

Font del Senyor Ramon

FONT DEL TRONCÓ També passarem per aquesta font, la qual, està ben arranjada i situada en una zona més obaga després de deixar el pla de l’Alzina del Vent. La font està sota unes línies elèctriques que creuen l’indret. Habitualment en raja una bona quantitat d’aigua.

FONT DEL SR. RAMON Es troba als voltants de Ca n’Amat de la Muntanya i també hi podem arribar a partir de la carretera de Rellinars per un camí prop del km. 4,8.

Font molt enclotada, en bon estat de conservació i també està sotmesa a l’analítica periòdica per establir la seva potabilitat.

EL LLAC PETIT O PANTÀ DE CAN BOGUNYÀ El llac petit o pantà de Can Bogunyà, fou construït entre 1875 i 1910 sembla ser pel propietari de la masia del mateix nom per tal d’abastir d’aigua les seves propietats amb aquest embassament de prop de 10.000 m3. També s’ha arribat a comentar que les seves aigües arribaven fins a Sabadell. Els fets relacionats amb desaparicions i morts per accident o en estranyes circumstàncies han fet que una llegenda envolti aquest estany

XXXI RONDA VALLESANA 27

Llac Petit

el qual actualment ha recuperat el seu atractiu paisatgístic i natural gràcies a l’interès per a la seva conservació, tot i que no deixa de ser una propietat privada però de la qual en pot gaudir tothom si se’n respecta el seu entorn.

EL MAS DE L’OBAC 2 Entre els masos de les muntanyes de Sant Llorenç, el de l’Obac és un dels més antics i alhora un dels més ben documentats i estudiats- Aquesta circumstància es deu en part, al fet que sovint els hereus d’aquesta pairalia han estat advocats i notaris, cosa que ha facilitat molt l’estudi i conservació de l’antic i ric arxiu de la masia. Per altra banda, l’indubtable interès geològic, botànic, històric i paisatgístic d’aquesta contrada ha 2 Textos i informació extrets del llibre EL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC. Història i arqueologia vistes per un excursionista. D’Antoni Ferrando i Roig, el qual ens els ha cedit per al llibre de la Ronda. Va ser editat per Ed.el Pot l’any 1983, amb la col·laboració de la UES en motiu del 75è aniversari de l’excursionisme a Sabadell.

28 XXXI RONDA VALLESANA

fet que diversos estudiosos hagin esmerçat part dels seus esforços en la investigació d’aquests paratges.

La història del mas de l’Obac es pot desglossar en cinc fases molt concretes, que anirem perfilant al llarg d’aquest article.

Són els següents: 1.- L’establiment del mas en l’alta Edat mitjana.

2.- La seva consolidació i ampliació durant la Baixa Edat Mitjana.

3.- Màxim desenvolupament econòmic a partir del segle XVIII. 4.- Inici de la decadència amb les guerres napoleòniques i carlines i amb l’aparició de la fil·loxera a les vinyes.

5.- Intent de recuperació i manteniment del mas. Situació actual dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

La masia de l’Obac ha donat nom a tota la serralada que hi ha a ponent del coll d’Estenalles i de la riera de les Arenes. Anys enrere hi hagué fortes divergències sobre la correcta grafia d’aquest topònim. La polèmica vingué donada per la circumstància que si bé la carena s’anomena actualment Serra de l’Obac, en el passat era coneguda com l’Ubach, igual que el cognom dels hereus del mas. Aquestes divergències manifestades en diversos articles publicats, no pogueren ser acabades ni amb el criteri de Pompeu Fabra, que deixà ben clar el seu parer.

Cal dir que el propietari del mas serà l’últim hereu que porti aquest antic cognom, ja que ell rebé de la seva mare, que havia estat pubilla accidental del mas.

Si comencem doncs, amb la història del primer mas, val a dir que, tot i que no és segur, aquest ja devia estar emplaçat a l’Obac Vell, justament sobre les ruïnes d’un establiment més antic, del qual fou possiblement una continuació.

Aquest segon establiment degué tenir lloc en el segle XI, o a principis del XII, i segurament fou obra d’un tal Arnau Berenguer, que es devia instal·lar a les afraus de l’Obac a l’empar de la violència dels almoràvits.

Les referències escrites més antigues que ens parlen dels antics masos més tard annexionats a l’Obac, daten de l’any 996, quan un jove anomenat Tedgen donà les seves terres de Vacarisses al Monestir de Santa Cecília de Montserrat en entrar-hi com a monjo. També hi ha dades més posteriors, procedents de l’arxiu de l’Obac, que fan referència als masos de la Calsina en els següents termes:”Berenguer de Montcada atorgà carta precària a favor de Pere Bernadí i Ermessendis sa muller i els fills Ramon i Bernat de les terres de la Calsina i una peça de terra vers la Portella a les kalendes d’agost del regnat del Lluís de França (1133?); altra carta precària està datada l’any 18 del mateix regnat (1126?). En dites

XXXI RONDA VALLESANA 29

cartes precàries, s’indica que tals terres eren ja posseïdes pels antecessors de dits censataris”.

Entrant ja a la Baixa Edat Mitjana, continua havent-hi referències als masos de la Calsina i la Portella. Així, en data del 20 de Desembre de 1305, en el pergamí núm. 14 de l’arxiu de l’Obac, es fa constar l’establiment de Pere de la Calsina Inferior i de la seva esposa Maria en una peça de terra anomenada Puig de les Rases, per part de Berenguer Sanaquerica i la seva muller Guilleuma, tots dos malalts i veïns de la parròquia de Rellinars.

En el segle XIV succeïren dos fets que van fer disminuir extraordinàriament la població de la muntanya. L’un fou la forta emigració cap a les ciutats i cap a les noves terres aportades per la reconquesta; l’altre l’epidèmia de pesta negra. Del primer fenomen en tenim un clar exemple quan, en data del 6 dels idus de gener de 1318, Pere Calsina feu donació de les seves propietats a la seva filla Guilleuma, amb motiu del seu casament.

La filla era la pubilla perquè havien marxat els tres fills barons que el tal Pere tenia. Tan forta fou l’emigració que, quan quedà deshabitat el mas de Puigesteve, els Ubach es quedaren sols a la muntanya. Fins i tot el mateix Feliu Ubach, emigrà temporalment a Barcelona, on el seu fill Joan era notari. Més tard, el seu nét Bartomeu Ubach es reintegrà definitiva-

Ruïnes de l’Obac Vell

30 XXXI RONDA VALLESANA

ment al mas. D’aquesta època data la documentació més antiga que es conserva del mas pròpiament dit de l’Ubach: una escriptura d’absolució i definició a nom de Bernadí d’Ubacho, signada el 4 de setembre de 1371.

Una nova epidèmia de pesta assolà el país a principis del segle XV. A més durant la seva segona meitat, la pagesia catalana s’enfrontà amb els senyors feudals per tal d’alliberar-se del jou d’esclavatge a què estava sotmesa. Aquestes guerres, anomenades de remença, juntament amb la pesta, contribuïren a un nou despoblament dels masos. A l’Obac, el mas de la Serra Llarga, l’any 1482, i el de la Portella, el 1490, ja es comptaven com a abandonats i enrunats, junt amb d’altres. Tant era així, que l’any 1497 Dalmau Desfar, senyor del castell de Vacarisses, establia Bartomeu Ubach en tots els masos deshabitats i destruïts del seu terme. El mas de l’Obac també ocupà terres pertanyents al monestir de Sant Llorenç. Així el 18 d’Octubre de 1508, l’abat Bernat Vilalba concedia en feu a Rafael Ubach el comellar de Gilabert, prop de la cova de la Gatella.

La relació que hi hagué en aquella època entre el mas de l’Obac i les altres masies de la muntanya es manifestà positivament l’any 1530 quan Joan Ubach, de Sant Feliu de Vacarisses, i Joan Daví, de Sant Llorenç Savall, foren els tutors i tingueren cura dels pubills del mas de La Plana, de Castellar del Vallès, que havien quedat orfes.

El casori de Feliu Ubach amb Na Gabriela Llevayol, l’any 1532, significaria l’anexió dels masos Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes i Claparedes, de manera que el terme de l’Obac començà a ocupar pràcticament l’extensió de terreny que ha mantingut fins als nostres dies. A causa d’aquestes anexions, es començà a ampliar notablement l’edifici del mas. D’aquestes obres es conserven actualment uns finestrals de l’any 1571. Segons consta en una escriptura de Can Garrigosa, datada del 27 de Gener de l’any 1588, la masia que aleshores regentava Feliu Ubach ja termenejava a llevant amb les Foradades, just amb el límit amb Matadepera. Uns mesos més tard, el 3 d’octubre de 1588, Joan Desfar i Amat, del castell de Vacarisses, confirmaven a dit Feliu Ubach en el mas de l’Obac i en els de Coma del mar (Coma d’Aumà?), la Saiola, la Portella i les dues Calsines, derruïts i deshabitats.

Així s’anaren acostant els anys de prosperitat de la masia, de forma que l’any 1674 Josep Ubach reedificà el mas actual de la Calsina, que fou ocupat fins a final del segle passat, i que avui és de nou en ruïnes. També contribuí amb cent lliures a la construcció de la nova església parroquial de Vacarisses, que tingué lloc l’any 1700; a canvi, rebé els drets d’enterrament a l’interior del temple. A Josep Ubach es deu també la iniciativa de construir el primer pou de glaç de la masia, que l’any 1706 quedà emplaçat dalt la carena del Pou, amb la llicència del marquès de

XXXI RONDA VALLESANA 31

Castellbell. Donat el volum de producció del mas, va caldre anar eixamplant-lo. De 1710 data la construcció de la torre sota la qual passa el camí de la Portella; també és d’aquest mateix any, la capella que hi ha a pocs metres de la torre, tot sortint del mas.

L’entrada del segle XVIII significà per a Catalunya un fort canvi en el terreny polític i econòmic. Així, després de la guerra de Successió, i la consegüent caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714, el Principat constataria un augment dels intercanvis comercials amb l’exterior.

El comerç de vins i d’aiguardents tingué un gran desenvolupament, sobretot en la dècada de 1720 a 1730, i d’això se’n beneficià molt la franja vinícola catalana. D’aquesta prosperitat, en gaudiria també l’Obac, que aleshores ja era un important productor de vi.

Continuant amb l’empenta dels seus antecessors, i aprofitant l’abundància de llenya dels boscos de la masia, Josep Ubach i Prat inicià la nova indústria del forn de vidre de Ca la Pastora, l’any 1737. Per altra banda, la producció de glaç devia ser rendible, ja que l’any 1760 Antoni Ubach féu excavar un nou pou en el camí de la Portella. El 1777 el mateix propietari faria construir la cisterna de l’Obac Vell.

Sota el regnat de Carles III, i amb un decret de l’any 1778, Catalunya veié obertes les portes per a comerciar amb les colònies americanes, privilegi que abans havia monopolitzat Castella. Aquest fet tingué una gran transcendència per als pagesos productors de vi, i entre ells l’Obac, ja que es convertien en exportadors de vi a les terres americanes. Per això, cent hectàrees de terra que havia comprat feia temps Josep Ubach i Prat, vora la Torrota de Vacarisses, foren convertides en vinyes.

Enmig d’aquesta prosperitat es començaria l’any 1786, la construcció de la Casa Nova de l’Obac3 i de la capella de Sant Antoni, ja que l’Obac Vell se’ls havia fet petit. Aquestes obres les iniciaren Jaume Ubach i la seva esposa Rita Barata, que segons sembla, encarregaren el projecte a l’arquitecte italià Domènico Buggatti, el qual planejà també el Laberint del Marquès d’Alfarràs a Barcelona. Les obres d’aquest gran casal finalitzarien cap a l’any 1811, resultant-ne una singular construcció, única a la contrada. L’edifici és de planta rectangular amb les quatre façanes orientades als quatre vents. Consta de planta baixa i dos pisos als quals s’accedeix per una ampla escala. D’altra banda, el mateix Jaume Ubach renovellà el forn de vidre cap a l’any 1804.

3 Amb la creació del Parc, la Diputació de Barcelona va adquirir l’edifici de la Casa Nova de l’Obac el 1987, el va restaurar, i l’any 1996 es va inaugurar. Hi disposa d’un Centre d’Informació i Interpretació on es realitzen diferents tipus de programes culturals i educatius i també seminaris, reunions de treball, etc. Vegeu l’article sobre la Casa Nova de l’Obac d’en Josep M.Masagué i Torné, arqte. XXV Ronda Vallesana.

32 XXXI RONDA VALLESANA

Vista del conjunt des del nord amb la torre a dalt.

A primer pla la dependència que té dos murs amb “opus spicatum”

A la mateixa època en què s’inicià la construcció de la casa nova, passà per la masia un magistrat del govern de Madrid, anomenat Francisco de Zamora. Aquest curiós personatge estava realitzant un seguit de viatges per Catalunya, dels quals publicaria més tard les impressions rebudes. En el seu relat, aquest Zamora ens parla de l’Obac tot dient-nos: “Dia 1º de Enero de 1797. Salimos de dicha casa, pasando por la del Ubac, que és otra solitària por el mismo estilo que la de la Barata, y de gentes que por su trato y conducta les quedé muy aficionado. El camino es quebrado y aún para caballerias, peligroso.”

El segle XIX significà per a l’Obac l’inici de la decadència, que començaria amb la guerra napoleònica, ja que els francesos cremaren l’Obac Vell i la capella el dia 27 o 28 de juliol de l’any 1811, just quan s’havia acabat la construcció de la casa nova. L’historiador terrassenc Salvador Cardús ens conta aquest desgraciat episodi en els següents termes: “Bon punt es possessionaren de Montserrat, part de les tropes franceses seguiren muntanya avall al darrera de les nostres disperses forces.”

Amb data 27 del mateix juliol, escriu D. Anton Ubach, des de la seva casa pairal de l’Ubach: “Ayer al medio dia comieron en esta casa el Dr. Barón de Eroles y D. Josep Manso. El primero salió para hacer noche en S.Lorenzo Saball. Manso con otros oficiales pasó a Tarrassa por ser XXXI RONDA VALLESANA 33

punto de reunión señalado a sus tropas. Los franceses permanecen en Montserrat; unos 150 a 200 han entrado al amanecer de hoy en Monistrol. Ahora que son las quatro y media de la tarde los contemplo como estan batiéndose con nuestros Somatenes entre dicha villa y Vacarisas.”

Poc podia sospitar, en escriure les precedents ratlles, que aquell dia o l’endemà el seu mateix casal nou de l’Ubach, així com el casal vell i la capella foren furiosament incendiats i saquejats pels francesos, en càstig d’haver acollit unes hores els invictes cabdills de les forces catalanes.

Aquest saqueig i incendi és representat més tard en una magnífica pintura de Francesc Torras i Armengol. La masia nova de l’Ubach, com tantes d’altres d’aquells encontorns, podria ostentar una inscripció semblant a la que encara avui té la Caseta Alta de Ferrarons, a Moià: “Aquesta casa fou cremada pels maleïts gavatxos” La pintura a què fa referència Salvador Cardús fou donada per la família Ubach al Museu d’Art de Terrassa. Malgrat l’incendi, tant la casa vella com la capella, foren reconstruïdes cap a l’any 1816.

En esclatar les guerres carlines, els Ubach abandonaren el mas i, entrat el mes de febrer de l’any 1835, llogaren dues cases anomenades del “Perruca”, a la ciutat de Terrassa, on es refugiaren de les violències de la guerra. A l’Obac Vell, només hi restà el masover, que aleshores era un muratà anomenat Martí Roca i Calvet, àlies “Jan bonic”. Vivia en el mas amb la seva esposa Francesca Puig i Llovet, juntament amb quatre fills, un d’ells nascut el mateix any de 1835. Per aquells dies en “Jan bonic” fou raptat per una partida de carlins. El rapte era una pràctica molt estesa en aquella època; tant ho era, que els habitants de les masies de Sant Llorenç, havien de mantenir-se en una constant expectació. Així doncs, els carlins demanaren vint-i-cinc unces per l’alliberament del pobre masover. La seva esposa, després de molts esforços, només en pogué reunir dotze, però tot i així anà a rescatar personalment el seu marit, cosa que aconseguí sota la promesa de portar les tretze unces restants als segrestadors en el terme de vuit dies. En consultar la qüestió amb el propietari del mas, Joan Ubach i Barata els aconsellà que abandonessin el mas, cosa que feren de nit per tal de no ser vistos. Els dissortats masovers s’instal·laren finalment a Terrassa, en una casa de la Creu Gran.

Aquest fet motivaria la venjança dels carlins, que cremaren i saquejaren l’Obac Vell, el qual quedaria definitivament destruït. El mateix any de 1835, el carlí terrassenc, àlies “el Farol”, s’emportà de l’Obac dues mules avaluades en 300 lliures. Al cap de poc, Jaume Ubach i Marquet embargà els lloguers d’una propietat que tenia el “Farol” al carrer Fontvella de Terrassa, per tal de cobrar-se el robatori de les mules. Es conta que, per aquest fet, els carlins calaren foc a la Casa Nova de l’Obac, encara que no

34 XXXI RONDA VALLESANA

aconseguiren destruir l’edifici, gràcies a la incombustibilitat de les voltes.

Jaume Ubach, que havia presenciat l’incendi des de Terrassa, moriria el 18 de juliol de l’any 1837 a causa del gran disgust rebut.

Però no acabaren aquí les desgràcies del mas. L’any 1880, la fil·loxera destruí les vinyes de l’Obac. Aquesta plaga acabà en pocs anys amb totes les vinyes del Principat. Per aquell temps, Antoni Ubach i Soler, que havia viatjat a França per tal d’estudiar la nova replantació de les vinyes amb ceps americans, hagué de desistir del seu intent a causa de les exigències del nou cep, del qual, ell i dos socis més, n’havien instal·lat un planter a Terrassa, amb el nom de “l’Ampelográfica Catalana”. D’aquesta manera, doncs, finalitzaria la tradicional producció de vi del mas que, a pesar de l’alçada a què es trobaven les vinyes, i amb un clima tan fred, produïa 4800 càrregues de vi per collita.

L’any 1881, el mateix Antoni Ubach i Soler fundà, juntament amb altres socis, el Banc de Terrassa, del qual fou primer administrador. Morí sense descendència l’any 1902.

Aleshores es féu càrrec de la masia Montserrat Ubach i Morgades, neboda d’Antoni Ubach i esposa d’un notari que exercia a Lleida. Per aquell temps, l’any 1910, arribà a la masia l’actual carretera de Terrassa a Monistrol, aprofitant un antic camí carreter de principis del segle XIX. La guerra civil de 1936 també deixà la seva petja a la maltractada casa: hi hagué robatoris de documents, llibres i mobles d’alt valor material i històric, a més de l’incendi del retaule italià de la capella de Sant Antoni de l’Obac.

Des de la mort de Montserrat Ubach, el 1968, tingué cura del mas el seu fill Josep M. Faura i Ubach, el qual residia a Barcelona on exercia d’advocat. A la casa hi vivien uns masovers que es feien càrrec del seu manteniment i les rendes de la masia es limitaven a l’explotació forestal i al lloguer d’algunes dependències del mas a estiuejants.

La casa va ser restaurada de les malvestats del passat i del període d’abandó que havia sofert. També es va desbrossar i protegir l’edifici de l’Obac Vell, i els antics cellers de la masia van ser preparats i reconvertits en cisternes, alguna de les quals ja estava inundada per a prevenir la manca d’aigua en temps de secada.

Finalment, les urbanitzacions dels Caus, Cupots i del Teix, i per un altra banda la creació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, van reduir a la meitat l’extensió que antigament ocupava el terme del mas.

XXXI RONDA VALLESANA 35

LA TORROTA DE L’OBAC4 Aquesta antiga torre es troba dalt d’un cingle a la part més alta de la Serra Llarga, just on s’ajunta amb la Serra del Pou. –Dessota seu transcorre amb suau pendent el camí que provinent de la Casa de l’Obac, es bifurca justament a la Torrota per anar cap al Torrent de la Riba i les Foradades o be per pujar al camí carener de l’Estepar.

Des de la seva estratègica posició a uns 800 metres d’altitud, es gaudeix d’una formosa i àmplia panoràmica que abraça des de Montserrat, les valls de Rellinars i Vacarisses i la fondalada de la Xoriguera, fins als pendents del proper Turó de la Carlina o Pou de Glaç.

La Torrota de l’Obac, anomenada també Claper dels Moros o Torre dels Moros, és una edificació de base rectangular d’aproximadament tres metres per quatre i, com pot observar-se, antigament constava de dues plantes, amb una alçada total d’uns cinc metres. Per a construir-la, es feu servir pedra sorrenca de la mateixa muntanya i morter de calç.

Actualment només en resten les quatre parets exteriors, i no pas gaire senceres. A la façana de migdia hi ha una àmplia bretxa que recorre la paret de dalt a baix, just on hi havia un escaient finestral romànic amb arc de mig punt que tenia la funció d’accés a la torre. A principis del segle passat, aquest finestral o accés restava encara gairebé sencer, com pot comprovar-se en fotografies antigues; ara només queden les pedres d’un petit sector d’arc. A la façana del cantó de ponent també hi ha un gros esvoranc, que amenaça de fer-se més gran a mesura que passi el temps.

De tot això pot deduir-se que l’edificació es troba en un avançat procés d’enrunament i sense perspectives de restauració ni de consolidació com tantes construccions antigues del nostre país, part importantíssima del nostre patrimoni cultural.

Si bé no se sap la data exacta en què fou bastida, en general les torres de base quadrada començaren a construir-se pels voltants de l’any 830, i es feren ja del tot habituals en el segle X, substituint les primitives talaies de fusta que alçaren els primers repobladors de les terres recuperades als sarraïns.

4 Textos i informació extrets del llibre EL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC. Història i arqueologia vistes per un excursionista. D’Antoni Ferrando i Roig, el qual ens els ha cedit per al llibre de la Ronda. Va ser editat per Ed.el Pot l’any 1983, amb la col·laboració de la UES en motiu del 75è aniversari de l’excursionisme a Sabadell.

Amb la creació del Parc, la Diputació de Barcelona va efectuar-hi obres de consolidació, cosa que evitarà que el temps hagi seguit amb el seu procés d’enrunament. Vegeu l’article sobre la Torrota de l’Obac d’en Josep M.Masagué i Torné, arqte. 16-09-2004. XXV Ronda Vallesana.

36 XXXI RONDA VALLESANA

Torrota de l’Obac

Aquestes torres d’antiga tradició ibèrica, eren anomenades a l’Edat Mitjana “espills”, “espiells”, “miralles”, “guàrdies” o “guardioles”, i servien més per a la vigilància i la transmissió de senyals òptics, que no pas per a la defensa directa.

Solien construir-se en indrets accidentats, on les possibles incursions podien fer-se per sorpresa; vetllaven així pels poblats dels voltants i alhora assenyalaven la inestable línia fronterera entre la naixent Catalunya i el món àrab de’Al Andalus. Aquestes talaies solien actuar conjuntament amb altres torres properes, transmetent-se missatges de l’una a l’altra, de manera que amb aquest sistema es podien controlar grans extensions de terreny. És molt probable que la Torrota de l’Obac actués conjuntament amb la torre de base circular de Vacarisses; també és visible des d’ella el monestir de Sant Llorenç del Munt. Moltes d’aquestes torres tornaren a utilitzar-se en les guerres feudals de l’Edat Mitjana i, per darrera vegada, durant les guerres carlines del segle passat (1833-1840).

La fantasia popular no ha deixat la Torrota sense una llegenda que la faci encara més interessant. Es conta en la poesia “La Torrota de l’Obac” que dos militars carlins amagaren un tresor en el suposat túnel que unia la Torrota amb l’altra torre de Vacarisses; però quan se’n tornaven cap a recés, caigueren presoners de l’enemic que immediatament afusellà al

XXXI RONDA VALLESANA 37

de més graduació. L’altre, que era un simple assistent, l’enviaren al presidi de Ceuta. Allí tancat a la cel·la, li anaren passant els anys fins que, perdudes les esperances i veient que se li apropava la mort, l’assistent contà el seu secret a un presidiari fill de Terrassa anomenat “Nas ratat”, que era un conegut lladregot. Quan s’acabà la seva condemna i per fi es veié lliure, en “Nas ratat” tornà a Catalunya amb la idea d’aconseguir l’or de la Torrota. Un cop arribat a Terrassa, anà a buscar un antic amic seu que tenia per nom “el Guixé” perquè l’ajudés a cercar el tresor. D’aquesta manera, tos dos se n’anaren a l’Obac i començaren a buscar en el lloc que els havia indicat el pobre assistent; però dissortadament per a ells no aconseguiren trobar-hi res, fins que cansats i desil·lusionats abandonaren la idea del tresor i se’n tornaren definitivament a Terrassa. Malgrat tot, “el Nas ratat” i “el Guixé” no foren els únics buscadors de l’or de la Torrota, sinó que altres persones foren víctimes de la dèria produïda pel fantasmagòric tresor. Es conta que sovint se sentien les barrinades amb què els infortunats buscadors esmicolaven i separaven les roques.

Finalment comentaris fantasiosos diuen que el tresor fou per fi descobert i que aquest seria l’origen de la fortuna d’una coneguda família de fabricants terrassencs.

Així la vella torre de l’Obac, amb la seva alta presència, continua contemplant el pas de les generacions amb el seu aire misteriós i solitari.

Dades recopilades per en Josep Ibars Botanch.

38 XXXI RONDA VALLESANA

CENT ANYS DEL “CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA” ANTECEDENTS Aquesta entitat es fundà el 10 de setembre del 1910. Eduard Giralt i Esmerats en fou el primer president. S’envoltà d’un grup de ciutadans, les inquietuds dels quals frisaven perquè Terrassa no quedés enrere en la incorporació al naixent moviment excursionista del nostre país.

La finalitat inicial d’aquest moviment associatiu català, de tipus cultural i esportiu, sorgí l’any 1871 en el si d’una societat civil fidel a la seva gent, als seus valors intemporals i a la nostra realitat nacional. L’excursionisme obrí als catalans l’afany de conèixer i estudiar el propi territori: entorn, paisatge, natura, història... Així sorgia una veritable cultura de sentit autòcton, la qual aportà a la Renaixença uns valors científics que la situaren més enllà d’una efímera expansió poètica.

Fonts del Llobregat (15-8-1911). Arxiu C.E.T.

XXXI RONDA VALLESANA 39

Mentre uns recorrien camins que, durant generacions, foren les modestes però vives artèries del cos rural, uns altres s’ocupaven d’impulsar o promoure les exploracions espeleològiques, les prospeccions prehistòriques, la investigació sobre el nostre romànic o l’estudi del folklore, amb la finalitat de nodrir un subministrament regular de matèries universitàries en llengua catalana, per a ésser aplicades correctament a Catalunya.

En un clam constant, el naixent món excursionista s’adreçava a les autoritats civils i eclesiàstiques, als organismes com sempre inoperants i al poble en general, poc motivat per aquestes qüestions, per a moure consciències amb l’objecte de defensar els nostres tresors arqueològics malmenats i en perill de total ruïna. En molts aspectes l’excursionisme oferia una prefiguració de la que més endavant havia d’ésser l’obra cultural de la Mancomunitat de Catalunya.

No hi ha dubte que la majoria de personalitats de la nostra cultura sorgiren de les entitats excursionistes, exposant els seus afanys i inquietuds, en un moment en què els centres docents superiors semblaven endormiscats per causa de la rutina oficial.

Són tantes les coses que deriven de l’excursionisme, que podem afirmar que aquest ha tingut una influència cívica enorme, sensibilitzant la nostra societat en el coneixement, l’amor i l’estudi de la naturalesa i, d’acord amb Joan Maragall, diríem més bé de la naturalesa de Catalunya.

Amb clarividència, l’eminent professor, historiador i home de lletres, Antoni Rubió i Lluc, el 1915 escrivia: “L’excursionisme ha estat durant molts anys el fogar de la ciència catalana, és a dir, de la ciència sentida i viscuda en la nostra llengua, a la qual estaven barrades abans totes les portes, no sols de les corporacions literàries i científiques oficials, sinó àdhuc de les fundacions sostingudes pels mateixos fills de la terra. Si avui la ciència catalana té artístics palaus que l’aixopluguen, plens de gloriosos records de la pàtria, tingueu present que en la llar de l’excursionisme s’ha encès el primer caliu de la prosa científica”.

LA TERRASSA DEL 1910. –CULTURA I LLEURE– Paulina Pi de la Serra, en les seves cròniques terrassenques, ens diu que poques ciutats de Catalunya presentaven, en aquella època, uns aspectes culturals i artístics tan brillants com els de Terrassa. En Joan Llongue-

40 XXXI RONDA VALLESANA

ras i Badia, músic, poeta i literat, amb les seves abrandades cròniques a LA SEMBRA, portaveu de l’Agrupació Regionalista, havia desvetllat la consciència de la societat d’aleshores, amb la finalitat de crear una ciutat altament culta i civilitzada.

Montcau, 2a excursió col·lectiva de les Societats Excursionistes de Catalunya (1921) encarregada al C.E.T. Arxiu C.E.T.

Les inquietuds i els corrents que ja es movien, lligaven perfectament amb els plantejaments d’una colla de personatges heterogenis, que s’agombolaven a l’entorn de Joaquim Vancells i Vieta, home de gran sensibilitat i cultura, excel·lent pintor i introductor a Terrassa, influenciat probablement pel seu amic Alexandre de Riquer, de la decoració modernista.

En més d’una ocasió, la majoria d’aquest grup, noctàmbul per naturalesa, després de llurs tertúlies, ja negra nit, emprenien el camí de la Mola per tal de veure la sortida del sol. Podem considerar-los portadors d’un excursionisme latent. Alguns formaren part de les primeres promocions que s’integraren al Centre Excursionista de Terrassa.

Si l’ambient cultural individual del moment era brillant, no es quedaven enrere els col·lectius representats per les entitats amb dedicació al cultiu d’activitats culturals i de lleure, creades per a gaudi d’un cens proper als 23.000 habitants. Hi mancava, però, la presència de l’excursionisme, quelcom ja existent a les ciutats veïnes de Manresa (1904) i Sabadell (1908).

XXXI RONDA VALLESANA 41

Fou enmig d’un ambient caldejat d’entusiasme, que un estol de terrassencs inquiets, el dia 20 d’agost del 1910, es reuneixen a la modesta seu del grup esperantista Lumon, situada al Camí Fondo o carrer del Nord número 26, cedida gentilment per a l’ocasió, i es plantegen la necessitat de crear un centre excursionista.

Aquest col·lectiu que de forma decidida es proposava fundar el CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA, ho féu probablement encoratjat per aquell moviment local al qual s’ha fet referència, passant a enriquirlo, prioritzant l’esperit de servei a la ciutadania en l’àmbit científic i, en menor escala, en l’esportiu; aquest escolliria com a camp de joc les magnífiques muntanyes que ens envolten. Hi eren presents admiradors entusiastes dels nostres paisatges i de la geografia del país, però també geòlegs, botànics, historiadors i estudiosos d’altres matèries, els quals feren seves les inquietuds i projectes plantejats pels promotors de la idea que, segons veurem, tot seguit cristal·litzà.

En la reunió convocada, després que tothom hi digués la seva, sense gaires complicacions, foren ben acollides les diverses propostes que es formularen.

Finestrelles (1922). Arxiu C.E.T.

42 XXXI RONDA VALLESANA

FUNDACIÓ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA El periòdic LA COMARCA DEL VALLÈS en l’edició del 12 de setembre del 1910, informa que “En la reunión que, como estaba anunciado, se celebró el pasado sábado (10 de setiembre), quedó definitivamente constituido el CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA habiendo sido nombrada la siguiente junta directiva: Presidente Vicepresidente Tesorero Archivero Secretario

Eduardo Giralt i Esmerats Pedro Doménech i Estella Juan Armengol i Herrero Agustín Ullés i Jover Francisco Capella i Autonell

Ingeniero Comis. y repr.

Empresario textil Comerciante Agente de seguros

Fue leído el proyecto de reglamento propuesto por la junta, al cual dieron su aquiescencia todos los que desde aquel momento pudieron considerarse socios.

Próximamente se celebrará el acto inaugural del mismo, con una fiesta a propósito y con la cooperación de los centros vecinos. También se propone este Centro realizar diversas excursiones notables por su carácter artístico, con el fin de proporcionar un día agradable a sus amateurs”.

Finalitzat el mes de setembre del 1910, els pilars sobre els quals s’havia d’assentar el CENTRE, estaven ja bastits. La societat era constituïda, el reglament que havia de regir-la havia estat aprovat, els homes que havien de dirigir-la ocupaven els seus llocs i les activitats essencials s’havien posat en marxa. El tarannà de la bona gent del grup esperantista Lumon, féu que arribessin a un acord per a compartir local.

El 6 de novembre del 1910, amb gran solemnitat es celebraren els actes de la inauguració oficial del CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA. Hi assistiren representants de la major part d’entitats afins de Catalunya.

S’iniciaren amb una visita de cortesia a l’Ajuntament, on els excursionistes foren rebuts per una representació del Consistori, la qual els saludà en nom de la ciutat. Hi intervingueren el Sr. Josep Ventalló i Vintró per part de la nova entitat i el Sr. Cèsar A. Torras, president del Centre Excursionista de Catalunya, que ho féu en representació de les societats excursionistes del país.

XXXI RONDA VALLESANA 43

Després, als assistents, en passejada per Terrassa, se’ls mostraren els edificis i llocs de més interès, i el trajecte finalitzà, com no podia ser d’altra manera, a les esglésies de Sant Pere.

A migdia, més de cent comensals es reuniren a l’Hotel Peninsular. L’acte principal tingué lloc al local de l’Agrupació Regionalista, on el president del flamant centre, Sr. Giralt i Esmerats, diversos oradors locals i dels representants d’entitats germanes adreçaren uns mots que foren acollits amb força entusiasme. Clogué l’acte el Sr. Cèsar A. Torras. Abans, però, l’Escola Coral oferí als presents algunes cançons del seu repertori.

1a ascensió Cova del Drac (1923). Arxiu C.E.T.

UNA ENTITAT ACTIVA I DINÀMICA El 25 de novembre del 1910 s’encetava el cicle d’excursions que hauria de perdurar, en principi, fins els nostres dies. Per a fer content tothom, es decidí donar-li el caràcter de sortida per a caminadors, dotant-la, a més a més, d’interès científic i arqueològic.

La trentena d’excursionistes primicers que foren testimonis d’aquella modesta passejada, que els menaria a l’ermita de Santa Maria de Campanyà (més coneguda per Sant Mamet) i a Sant Cugat, poc podien pensar que impulsaven una dinàmica que, en el transcurs del temps, aconseguiria cotes molt altes.

44 XXXI RONDA VALLESANA

Seria interessant divulgar amb detall, tots i cada un dels esdeveniments importants que han cobert la singlada que en forma de curs, any rere any, han omplert de contingut els annals del CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA, i que han quedat recollits en les publicacions ARXIU D’ESTUDIS (1911-1915), ARXIU (1919-1937), CIRCULAR PARA SOCIOS (1943-1974), i novament ARXIU des de l’any 1975, en què sortosament es recuperà la capçalera. No obstant suggerim un breu viatge a través del temps, tot fent memòria d’alguns passatges que han marcat el gruix operatiu del CENTRE.

ÀMBIT ESPORTIU Excursions i alta muntanya A partir d’aquella sortida inicial a Santa Maria de Campanyà, els excursionistes, il·lusionats amb el gaudi del paisatge i el plaer d’albirar llunyanies de cims alterosos, alternaren les sortides pel nostre Sant Llorenç del Munt o per Montserrat. Més tard s’atrevirien a petjar el Montseny, el Berguedà o la Cerdanya.

Diada de Germanor a l’Obac (1926). Arxiu C.E.T.

XXXI RONDA VALLESANA 45

Actualment els continuadors de les primeres i modestes excursions d’antany, aplegats a redós de la Secció Excursionista, amb la mateixa il·lusió, segueixen persistint en la consecució dels mateixos objectius.

Als anys vint, les activitats cara a muntanya s’afermaren i el punt de mira s’adreçava a objectius més ambiciosos. S’iniciava la cursa per assolir els “tres mil” del Pirineu. El 1921, socis de l’entitat coronaren l’Aneto (3.404 m), el 1924 seguiria la Pica d’Estats, Mont Perdut i Vignemale el 1927...

Després, el radi d’acció s’ampliaria a Picos de Europa i, travessant fronteres, ens endinsaríem per muntanyes africanes, andines o del país de gel, Grenlàndia. Finalment havíem d’atrevir-nos a cotes més ambicioses petjant els cims més alterosos de l’Àsia: Distaghil Sar (any 1982), Saipal (any 1985), Makalu (any 1990), pic Korzhenevskya (any 1993), Diran Pic (any 1994), Tirich Mir (any 1996). Amb intents al Baintra Brakk, K-2 i Momhil Sar.

Escalada El 18 de juny del 1911 el soci Frederic Sagués i Autonell, amb dos companys del grup Avant de Barcelona, per primera vegada assoleixen petjar el cim del Cavall Bernat de Sant Llorenç. La “primera” a la cova del Drac es realitzaria l’11 de febrer del 1923 per socis de la nostra entitat, i el 1924 una altra cordada més atrevida intentà sense èxit l’ascensió al Cavall Bernat de Montserrat, aconseguint la cota més alta fins aquell moment.

El 1943 els escaladors de la Secció d’Alta Muntanya (S.A.M.), dignes successors d’aquells intrèpids, culminaren l’ascensió d’aquest espectacular monòlit.

Fins els anys quaranta, l’escalada havia esdevingut un complement de les activitats habituals de la S.A.M. Posteriorment, una secció més ambiciosa, de caràcter tècnic, s’ocuparia de l’especialitat a la qual s’hi entregà força jovent. El principal camp de joc: Montserrat, amb el seu prolífic estol monolític de sòlid conglomerat. En menor escala: la paret del Pedraforca.

Actualment ja s’ha fet un salt més; ha aparegut l’escalada estrictament esportiva amb les seves competicions. Però això ja és una altra història.

46 XXXI RONDA VALLESANA

Espeleologia Amb el descens a l’avenc de l’Era dels Enrics (abril 1911), els excursionistes havien descobert un complement més per a les seves habituals sortides. Amb la incorporació d’aquesta nova activitat, aquelles s’intensificaren.

Ja més enllà (1950), es revifà l’interès per l’especialitat i es realitzaren, entre d’altres, exploracions més de caràcter esportiu que científic, als avencs dels Pouetons i de la Costa Dreta, ambdós de la regió occidental de Montserrat.

Fins el 1968 l’espeleologia formava un tot dins de la Secció d’Alta Muntanya.

11è Campament infantil de Catalunya (1933) encarregat per la Federació al C.E.T. a “El Guitart de la Muntanya”.

Arxiu C.E.T.

A partir del 1969, amb l’aparició de la Secció d’Investigacions Subterrànies (S.I.S.), s’impulsava de manera ferma l’estudi científic de fenòmens geològics, de gran ajut en la investigació i recopilació de dades. Actualment aquesta activitat és considerada més una ciència que no pas un esport.

Quasi vuitanta anys després d’aquella primera prospecció a l’avenc de l’Era dels Enrics, de modesta profunditat (-13 m), la S.I.S. organitzà l’expedició Picos de Europa-1990, en el transcurs de la qual els seus components aconseguiren la cota -506 m que acredita la important cavitat anomenada Torca del Mogu. Tot un rècord per a la S.I.S. A les activitats d’aquesta emprenedora secció, darrerament si ha incorporat un nou apartat amb dedicació especial al descens de canons i engorjats.

XXXI RONDA VALLESANA 47

Esquí El 1923 la Secció d’Esports de Neu i d’Alta Muntanya, convocà el primer Concurs Local d’Esquí, en la modalitat alpina, a celebrar a les pistes de Núria. Els anys següents continuaren amb més o menys fortuna, i s’alternaren amb sortides de pràctiques a Font Romeu, Bagnères de Luchon...

A partir del 1928, aquesta competició anyal s’anomenà Concurs Terrassenc d’Esquí, i es celebrà alternativament a La Molina o a Núria fins el 1936, sisena edició, que tingué lloc a Núria i que havia d’ésser la darrera per causa de la guerra civil.

L’any 1942 apareix la Secció d’Esquí i el mateix any, amb la denominació de Campionats Locals d’Esquí, es convoca la prova del que hauria d’ésser la continuïtat d’aquelles primeres competicions.

El punt clau de l’expansió de la pràctica de l’esquí alpí, tant per part dels socis de l’entitat com dels terrassencs afins a aital esport, sens dubte cal atribuir-lo a l’organització i posta en marxa dels cursets d’iniciació i

Aneto (15 Agost del 1933). Arxiu C.E.T.

48 XXXI RONDA VALLESANA

perfeccionament creats des de la Secció d’Esquí del C.E.T. El 1965 hi participaren una vuitantena de cursetistes, xifra superada els anys vuitanta i noranta amb una inscripció superior als tres-cents.

Respecte al nivell de qualitat dels equips representants del Centre en proves de competició, pot considerar-se molt alt.

L’snowboard, una nova modalitat que s’integra a l’esport a la neu, és acceptat a la Secció.

La modalitat d’esquí nòrdic o de fons travessà el seu moment àlgid en el període 1970-1980, en el transcurs del qual una selecta i eficient concurrència femenina i masculina situà el nom de l’entitat en llocs de privilegi; i no solament en competicions al nostre país o a Espanya.

En alguna sortida a l’estranger aconseguiren notables classificacions.

L’esquí de muntanya, activat i animat per la S.A.M. després del 1940, el trobem ja l’any 1921 convocant els seus futurs practicants, a una expedició al Montseny.

A la dècada dels trenta coronen el Carlit, després coronaran tot el rosari de cims que envolten la vall de Núria, des del Puigmal al Noucreus.

S’expansionen lliscant per les muntanyes de la Cerdanya i d’Andorra, culminant la seva gesta amb l’ascensió a l’Aneto (any 1933).

Després, el 1955 s’iniciarien les activitats a les muntanyes alpines, amb l’ascensió al Monte Rosa.

BTT Rodem L’espectacular increment de les excursions amb bicicleta de muntanya feia necessària la incorporació d’aquesta activitat en el marc del nostre Centre. D’aquí que fos creada la Vocalia corresponent, la qual haurà d’impulsar i cuidar el seu desenvolupament.

Amb anterioritat a la creació de la Vocalia, l’any 1987 tres membres del nostre Centre realitzaren la 2a Travessia Mundial de l’Himàlaia amb bicicleta.

XXXI RONDA VALLESANA 49

Campament al Pla de Boet (Àreu), retorn a Terrassa (18 Agost del 1935) Foto Altimira. Arxiu C.E.T.

ÀMBIT CIENTÍFIC - CULTURAL Conferències i cursets En aquells primers temps, al Centre s’hi acomboiaven un munt d’erudits, els quals no paraven en l’afany de formar les noves generacions que haurien d’assegurar la continuïtat del moviment cultural del nostre poble.

A aital fi s’inicià el perllongat període de convocatòries que, durant una vintena d’anys, havia de satisfer les ànsies dels terrassencs àvids d’iniciarse o d’ampliar els seus coneixements en matèries literàries, històriques, científiques o simplement per l’afany d’enriquir el seu bagatge cultural.

En una successió ininterrompuda, hem arribat als nostres dies mantenint i practicant aquells mateixos principis, encara que amb les variants imposades pel temps.

Les inquietuds, però, dels associats es mantenen. Ho demostra l’interès que susciten, a més a més dels temes clàssics, els que s’han tractat en la sèrie de tertúlies celebrades, amb força èxit, sobre temes actuals en cada 50 XXXI RONDA VALLESANA

moment, ofertes pels intel·lectuals: Salvador Cardús i Ros, Albert Jovell, Francesc Cabana i Vancells, Joan Solà i Cortassa, i David Jou i Mirabent. O les tan celebrades “Taules rodones humorístiques” que ens han dedicat personatges diversos de la nostra ciutat. No s’han d’oblidar les sessions de tipus tècnic sobre fotografia moderna o de tècniques avançades i els d’orientació amb GPS. I s’ha donat cabuda als tallers de lectura complementats amb les sortides literàries.

En el període inicial, a la tribuna del Centre els temes relacionats amb la muntanya eren minoritaris i limitats a explicar el desenvolupament de qualque excursió. El 1914 Joan Duch i Agulló comentà una sortida al “Montseny, muntanya d’ametistes”.

Mn. Jaume Oliveres, els dies 26 i 27 de gener del 1917, dissertà sobre “Els llamps de la Maleïda”, tema candent en aquell moment pel que suposà de tragèdia en el món de les activitats d’alta muntanya, circumstància que a l’època fou un fet insòlit.

A partir d’aquí, altres conferenciants ens han transmès les gestes realitzades preferentment al Pirineu i després als Alps. Posteriorment, la nostra estrada ha estat ocupada per figures rellevants, tant de l’alpinisme nacional com mundial, les quals ens han fet reviure les seves vivències.

Kurt Diemberger ha estat el darrer amb el qual hem tingut el plaer de compartir una vetllada memorable.

Medalla d’or de la ciutat (1985) en ocasió del 75è aniversari (Jaume Galofré i Gabarró i Manuel Royes, alcalde). Arxiu C.E.T.

XXXI RONDA VALLESANA 51

Fotografia És l’única secció sobrevivent, de les que inicialment obriren el camí de l’especialització dins el conglomerat de l’entitat.

En un procés continu, els seus elements han realitzat una tasca silenciosa, però eficaç. A part de la convocatòria del tradicional Saló de Fotografia, de celebració anyal i que enguany arribarà a la setanta-unena edició, periòdicament planifiquen cursos d’iniciació, entre d’altres, de fotografia de la natura o de fauna silvestre. Organitzen sortides col·lectives específiques, projeccions comentades o exposicions a la nostra sala d’actes, sense oblidar les clàssiques tertúlies.

Ciències naturals Els seus components són els continuadors d’aquells benemèrits científics, als quals ja ens hi hem referit. En l’actualitat els grups de botànica i d’ornitologia treballen amb empenta, participant en projectes, a nivell local o de país, relacionats amb la flora, les aus o els ocells, sense oblidar els periòdics cursets d’introducció a la micologia.

Les seves sortides habituals apleguen un estol incondicional de gent captivada per temes d’interès naturalista.

Infantil Conèixermon Una prometedora secció del nostre Centre, la més jove, pensada per a famílies i amb l’objectiu d’ensenyar, inculcar i difondre a la mainada el respecte per la natura i els valors que se’n deriven.

Per ara, l’èxit que han tingut aquestes sortides i els comentaris favorables que ens han enviat, ens fan augurar-li un futur esperançador.

Les sortides literàries Una novella iniciativa avalada per la Vocalia de Cultura. Esport i cultura en una simbiosi perfecta per els àvids d’enriquir el patrimoni personal del saber, en el marc incomparable que ens ofereixen els nostres paisatges.

52 XXXI RONDA VALLESANA

Campament C.E.T. a Maraña (León) Reserva Natural de Mampodre (1990) (Ball de bastons). Arxiu C.E.T.

L’AFIRMACIÓ DE LA PERSONALITAT Som, és cert, en una època i un món diferents dels que conegueren aquells il·lustres avantpassats, però el CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA ha estat fidel als seus principis. I ho ha fet amb legítim orgull, entenent l’actitud de fer com la de divulgar i donar a conèixer tot el que estimem, sia a la plana o a la muntanya.

Durant CENT ANYS no sols s’ha mantingut la fe en aquells principis, sinó que ha estat capaç de projectar-los en moments difícils.

Es mantingué ferm quan les circumstàncies especials del país, amb posterioritat al conflicte bèl·lic 1936-1939, feren trontollar el projecte endegat. Reafirmà les seves conviccions en el moment greu en què les idees precedents, com a concepte d’actuació, i els valors immaterials cotitzaven a la baixa.

La vida social del CENTRE havia de ressentir-se per causa del vendaval que amb violència bufava per tots costats. Per tant, calia aprofundir i adaptar els ideals inicials de manera ferma i, en la mesura del possible, conservar la seva essència, sense perjudici que unes noves estructures marquessin el camí d’un futur que es preveia mogut.

XXXI RONDA VALLESANA 53

Calia tenir cura i inculcar els coneixements bàsics de les nostres contrades i tot el que envolta l’excursionisme a les noves generacions i, amb tots els mitjans de què es disposés, integrar-les en la idea de fer país.

No hi cabia la resignació al fet que l’excursionisme es convertís en la condició estricta d’una manifestació esportiva, amb les implicacions i motivacions de tipus competitiu que aquest fet comporta.

Crec que el CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA assimila amb èxit la nova situació, com ho proven les activitats desenvolupades en el temps contemporani. És evident que han canviat moltes coses i que cadascú ho valorarà segons les seves preferències. Les noves estructures, però, sense renúncies han funcionat.

Manuel Planchat i Villacampa President del Centre Excursionista de Terrassa, 1964-1966

Campament C.E.T. a Maraña (León) Reserva Natural de Mampodre (1990) (Minyons de Terrassa, Pilar de quatre). Arxiu C.E.T.

54 XXXI RONDA VALLESANA

ESGLÉSIES DE SANT PERE DE TERRASSA -ANTIGA SEU EPISCOPAL D’ÈGARAEl conjunt de les esglésies de Sant Pere és un conjunt arquitectònic excepcional que tots coneixem de ja fa molts anys, però les excavacions que s’hi han fet durant l’última dècada n’han ampliat l’abast i han permès concretar amb molta més precisió les datacions fins ara acceptades.

L’ocupació del conjunt, a més a més, de les tres esglésies i del que ja es coneixia de la plaça del davant de Sta. Maria, incloïa la rectoria, els horts i la plaça del Rector Homs, bàsicament tot l’esperó que queda limitat per l’aiguabarreig dels dos torrents que conflueixen a sota mateix, el de Vallparadís, que baixa per la banda de ponent i el de Santa Maria que ho fa per la de llevant, si bé es desconeix exactament quin era el límit pel costat de tramuntana, on no hi havia, ni hi ha, cap element natural que el Piscina baptismal del segle IV-V, de Santa Maria defineixi.

De Sta. Maria s’han conegut pràcticament totes les fases cronològiques representades pels diferents edificis que, successivament, van anar ocupant el lloc, l’últim dels quals, és el que avui podem contemplar, resultat de la gran reforma que s’hi va realitzar en el moment que es construïa seguint l’estil romànic llombard. Aquest és el de dimensions més reduïdes de tots els que hi ha hagut, si considerem, com han posat al descobert les excavacions, les dels anteriors, que havien ocupat l’espai de l’edifici actual, la plaça amb el mosaic i tot l’espai de la rectoria.

XXXI RONDA VALLESANA 55

També s’ha posat en clar la no funcionalitat de baptisteri per l’església de Sant Miquel, funcionalitat que li va atribuir en Puig i Cadafalch i que, amb aquesta condició, el va restaurar. Les excavacions han permès concretar l’ús de l’edifici com a funerari.

No s’ha excavat encara Sant Pere i això encara ens dóna moltes llacunes de com s’articulava aquest sector.

De tota manera s’han descobert estructures ibèriques, sitges i fonaments i sitges romanes anteriors del segle IV. De fet és de la meitat d’aquest segle que es detecta un gran canvi que transformarà aquest sector i no pararà fins els nostres dies.

La planta que s’adjunta representa les construccions més significatives a partir d’aquest moment fins avui dia.

Durant la segona meitat d’aquest segle apareixen les traces d’un gran edifici, de planta rectangular i orientat de llevant a ponent, una mica més ample que la nau de l’edifici actual però força més llarg; començava a la meitat de la nau actual, cobria la plaça del mosaic i incloïa l’espai

Vista general de Santa Maria, podem observar les façanes que presenten la bonica i sòbria ornamentació llombarda

56 XXXI RONDA VALLESANA

de la rectoria. En total feia 22,70 x 11,50 m. El terra presentava un paviment de terra batuda. Pel costat de llevant hi havia el que s’ha interpretat com un petit absis de planta semicircular per dins i rectangular per fora i a cada costat de la nau hi havia, centrades, dues capelles, una de planta rectangular al nord i l’altra semicircular al sud. També disposava d’una sèrie de dependències funeràries adossades pel costat de ponent, en l’espai de la rectoria, que s’estenien pel de migdia.

Cap a final d’aquest segle es va ampliar la nau pel costat de llevant amb dues dependències, que sembla que tenien una funcionalitat de baptisteri, si més no, cada una tenia un dipòsit d’aigua que podrien indicar aquesta funció. Aquest seria el primer edifici amb funcions religioses que es coneix.

Durant la primera meitat del segle V es va pavimentar de nou la nau amb un mosaic policrom fet amb tessel·les de marbre, pedra i ceràmica.

També es van remodelar i ampliar les dues dependències de llevant i de les dues es va fer un sol espai on hi van construir una piscina baptismal, la qual encara podem contemplar avui, in situ, en el creuer de Santa Maria.

Façana de migdia de Santa Maria

XXXI RONDA VALLESANA 57

Aquest baptisteri estaria constituït per la piscina de planta quadrada, de costats còncaus, situada dins d’una estructura octogonal formada per una barana d’obra amb columnes, en els angles, que sostenien una coberta. En una fase posterior, molt poc distanciada en el temps, s’eliminaria aquesta estructura octogonal per crear un espai molt més gran sense la interferència de la barana i les columnes. De tota manera, no es tardaria molt (meitat segle V) a traslladar aquesta funció a la banda de ponent, als peus de la nau, on es remodelarien les cambres funeràries d’aquest sector per construir-hi un edifici de planta quadrada amb la piscina del baptisteri al centre. En desaparèixer el baptisteri es va poder engrandir la nau pel costat de llevant, tot enderrocant l’absis i el baptisteri que hi havia en aquell lloc.

A partir d’aquest moment i amb motiu de que el bisbe Nundinari de Barcelona hi instituís, en un moment incert entre els anys 450 i 460, el bisbat d’Ègara, s’hi van iniciar noves i importants reformes, la nau va ser enderrocada per construir-hi un nou edifici més gran, de tres naus i una capçalera triabsidal. Juntament amb aquesta nova reforma es van construir els edificis de Sant Miquel i el de Sant Pere.

Pintures del segle VI de l’absis de Santa Maria

58 XXXI RONDA VALLESANA

El nou edifici de Santa Maria era de tipologia basilical, de tres naus, amb la central més alta que les laterals i que era sostinguda amb columnes.

Les mesures d’aquest nou edifici eren 40 m de llargada per 20,23 m d’amplada total, que es repartia, aquesta última en 8,80 m per la nau central i 4,40 m, per les laterals. Al fer aquest nou edifici van cobrir el mosaic amb un paviment d’”opus signinum”.

D’aquest nou edifici només se n’ha conservat la capçalera, la part baixa del mur de tramuntana i el mur de tramuntana i de ponent del baptisteri, els quals s’han conservat en tota Pintures segle XIII de l’absidiola on s’hi representa l’alçada (uns 10 m), reutilitl’assessinat de Sant Tomas de Canterbury zats en l’estructura portant de la rectoria. Aquesta descoberta ens ha permès conèixer les característiques de l’edifici d’aquest moment, ja que aquest mur era la continuació del mur de tramuntana de la nau, i el de ponent es corresponia amb el tancament d’aquest costat de l’edifici. Aquests murs ens defineixen un edifici de tipologia basilical, de tres naus, amb la central més alta que les laterals. Entre les dues alçades s’hi obrien finestres amb arc de mig punt per tal de donar llum a la nau.

A la façana de migdia s’hi va adossar la residència del bisbe, que aprofitava una construcció anterior també de caire residencial.

L’edifici funerari de Sant Miquel no ha canviat gaire des que es va construir. És un edifici de planta quadrada, de 12,40 x 11,70 m, amb absis ultrapassat per dins i poligonal per fora de set costats. Sota aquest absis hi ha una cripta amb accés per una escala en el costat esquerra i un passadís transversal de tota l’amplada de l’edifici, a la meitat del qual s’hi obre un absis trevolat. La situació d’aquesta cripta va obligar a aixecar el nivell de l’absis superior.

XXXI RONDA VALLESANA 59

Vista general de Sant Miquel, a primer terme podem veure les restes del mur de tramuntana de la catedral de Santa Maria

L’espai interior es complex, o li’n fem nosaltres, de complex. D’una banda tenim una planta quadrada que té inscrit un altre quadrat que se separa de l’anterior per 8 columnes; per una altra banda, a nivell espacial, el primer quadrat es divideix en nou quadrats, separats en tots els sentits per arcades, que, són dobles les que defineixen el quadrat central. Aquest últim forma un volum de més alçada que els que l’envolten i és cobreix amb una volta hemisfèrica.

Els quatre quadrats que comparteixen costat amb el central, tenen una coberta de maó, posat en plec de llibre, que forma una volta de racó de claustre; Els altres quatre que se situen en les diagonals tenen, també, una volta de maó en plec de llibre però, en aquest cas, té la forma d’un octau d’esfera que connecta amb els angles arrodonits del quadrat general. Aquesta disposició de les voltes ens indueixen a fer la lectura, a nivell espacial, d’una creu grega que, de tota manera, és la mateixa que ja fèiem quan observàvem el volum de les cobertes exteriors.

60 XXXI RONDA VALLESANA

Tanmateix hem de considerar que aquestes voltes són molt posteriors a la construcció de l’edifici.

Les característiques dels murs i els senyals observats quan es van aixecar les teulades, ens indiquen una coberta lleugera de bigues de fusta i tègules; a més a més, també es detecta un alçament dels murs que formen la creu.

Aquest edifici era rodejat per una galeria porticada que tenia un ús funerari.

De Sant Pere, d’aquesta època noAbsis de Sant Miquel més ens queda la capçalera trilobada i diferents panys dels murs, i era constituït per un edifici de tres naus amb un porxo a la façana de migdia.

Les dues esglésies, Sant Pere i Santa Maria eren comunicades per un corredor, cobert, que unia les façanes de ponent de les dues esglésies, amb un ús funerari, a més a més de tancar l’àmbit.

Durant el període dels segles IX-X, no es detecta cap obra d’envergadura; només es va enderrocar el pòrtic de migdia de Sant Pere i la galeria que rodejava l’edifici de Sant Miquel; també és un moment amb poca activitat a conseqüència de no haver estat restituït el bisbat després de la invasió islàmica.

En època medieval, segle XI, es produeix una forta remodelació amb la qual la gran nau de Santa Maria desapareix i es construeix en el seu lloc un edifici de dimensions força més reduïdes, de planta en creu llatina i amb ornamentació llombarda. De tota manera es va conservar l’absis i una part del mur de tramuntana que es va utilitzar fins ben entrat el segle XX, com a tanca. Sant Miquel no es toca i a Sant Pere també desapareix la nau i se’n construeix una altra que seria enderrocada més tard, durant el segle XII, quan s’iniciava una gran remodelació d’aquest edifici, amb la construcció de la nau actual i que es va acabar en el creuer amb els clars senyals que havia de ser una parada temporal, malgrat haver durat fins avui.

XXXI RONDA VALLESANA 61

Façana de migdia de Sant Pere, a la dreta al final de la nau hi podem veure les lligades que havien de facilitar la construcció del transsepte

Durant aquest temps la presència d’una comunitat de canonges agustinians, que van ocupar la zona de Sant Maria, va donar una nova orientació al conjunt. Primer de tot es va separar perfectament la zona parroquial de la monàstica, amb una separació física potent, com ho era el mur de tramuntana de l’antiga catedral, que tancava la zona monàstica. La comunitat va adaptar Santa Maria i les estructures de l’entorn a les seves necessitats, la remodelació d’aquestes últimes va facilitar l’adequació dels espais monàstics a l’entorn d’un claustre que es va adossar a la façana de migdia. També van remodelar l’espai del baptisteri i els annexos per condicionar-hi unes instal·lacions industrials agràries.

Les modificacions fetes durant aquest temps a Sant Pere, van seguir un camí semblant al de Santa Maria. Es va enderrocar l’edifici de tres naus i se’n va construir un altre de nou, de planta en creu llatina, que conservava la capçalera anterior, tot i que suprimien, interiorment, l’absidiola central per posar-hi un retaule de pedra. De tota manera a final del segle XII es va produir un nou canvi que consistia en l’enderroc de la nau del segle XI -i possiblement la capçalera- per construir un nou edifici.

Aquest nou edifici es devia anar construint per fases, primer s’enderroca la nau vella i es construeix la nova, l’única part que es va portar a terme, 62 XXXI RONDA VALLESANA

Retaule d’obra amb pintures al fresc del segle X situat a l’absis de Sant Pere

després el creuer i finalment la capçalera, sempre amb el mateix procediment, enderrocar una part i construir-la de nou abans d’enderrocar la següent. En el mur de migdia han quedat les arrencades del mur de ponent del nou creuer.

Al segle XIV es degueren pintar els murs interiors de Sant Pere amb murals al fresc, a jutjar per les restes que n’han quedat al mur de tramuntana, davant mateix de la porta d’entrada, amb escenes de la passió i mort de Jesucrist, tot i que la presència d’un plafó dedicat a Santa Llúcia, entre dos àngels, complica la possible línia narrativa.

Amb la construcció l’any 1601, de l’església de Sant Pere i del Sant Esperit al costat de la vila de Terrassa, on s’hi traslladaria la parròquia, juntament amb la marxa de la comunitat agustiniana s’inicià una progressiva i constant degradació. De tota manera la documentació parla d’unes tasques de restauració l’any 1610. Es va construir la rectoria tot aprofitant les estructures precedents, en els baixos de la qual s’hi continuaria desenvolupant activitats industrials per l’elaboració de vi i oli. També es van enderrocar les construccions existents a la part del sud per formar-hi

XXXI RONDA VALLESANA 63

els horts i es va tancar tot el conjunt amb tanques de paredat. També el 1880 es va ampliar amb la capella de Sant Sacrament que es va construir adossada a la façana de tramuntana.

Josep M. Masagué i Torné, Arqte.

Juliol 2010

Planta de Santa Margarida del Mojal

64 XXXI RONDA VALLESANA

BIBLIOGRAFIA Alavedra 1991: ALAVEDRA i INVERS, Salvador. “El bisbat d’Ègara”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 231-235. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Ambròs 1980: AMBRÒS i MONSONÍS, Jordi. “Les obres de restauració a l’antiga seu del bisbat d’Ègara“ dins “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 2, pàgs. 108-112. Barcelona: Artestudi edicions, 1980.

Ambròs 1982a: AMBRÒS i MONSONÍS, Jordi. “Obres de restauració dels edificis de la seu de l’antic bisbat d’Ègara. Baptisteri de Sant Miquel “ dins “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 8, pàgs. 491-507. Barcelona: Artestudi edicions, 1982.

Ambròs 1982b: AMBRÒS i MONSONÍS, Jordi. “Obres de restauració dels edificis de la seu de l’antic bisbat d’Ègara. Església de Santa Maria“ dins “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 10, pàgs. 583-606. Barcelona: Artestudi edicions, 1982.

Ferràn 1991: FERRÀN i GÓMEZ, Domènec. “Església Sant Pere”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 241-244. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Ferràn 2009: FERRÀN i GÓMEZ, Domènec. “Ecclesiae Egarenses. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa”. Barcelona: editorial Lunwerg S.L, 2009.

Garcia, Izquierdo, Moro 2003: GARCIA, Mª. Gemma, IZQUIERDO, Federico, MORO, Antonio. “De conjunt paleocristià i catedralici a conjunt parroquial. Transformacions i canvis d’ús de les esglésies de sant Pere de Terrassa. Segles IV al XVIII”, dins “Terme” núm. 18, pàg. 29-57. Terrassa: CEH i AHC, 2003.

Garcia, Moro, Tuset 2009: GARCIA, Mª. Gemma, MORO, Antonio, TUSET, Francesc. “La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX”. Tarragona: ICAC, 2009.

Moro 1991: MORO i GARCIA, Antoni-Abel. “Església de Santa Maria”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 235-241. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

XXXI RONDA VALLESANA 65

Moro 1991: MORO i GARCIA, Antoni-Abel. “Església de Sant Miquel”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 244-251. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Moro, Tuset 2003: MORO i GARCIA, Antonio, TUSET i BERTRÀN, Francesc.

“La seu episcopal d’Ègara (vers l’any 450). Evolució arquitectònica del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa”, dins, “II congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya sant Cugat del Vallès 18-21 d’abril de 2002. Actes”. Barcelona: ACRAM, 2003.

Pastallé 1991: PASTALLÉ i SUCARRATS, Pere. “Pintures murals de l’església de Sant Pere”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 262-263. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Peregrina, Borfo 1991: PEREGRINA i PEDROLA, Maria Neus, BORFO i BACH, Antoni. “Pintures murals de l’església de Santa Maria”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”,pàgs.

257-261. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Peregrina 1991: PEREGRINA i PEDROLA, Maria Neus. “Pintures murals de l’església de Sant Miquel”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 263-265. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991 Puig, Falguera, Goday 1983a: PUIG I CADAFALCH, J., FALGUERA, A. de, GODAY, J, “L’Arquitectura romànica a Catalunya. Vol. I precedents”. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1983.

Puig, Falguera, Goday 1983b: PUIG I CADAFALCH, J., FALGUERA, A. de, GODAY, J, “L’Arquitectura romànica a Catalunya. Vol. II del segle IX al XI”. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1983.

Puig, Falguera, Goday 1983c: PUIG I CADAFALCH, J., FALGUERA, A. de, GODAY, J, “L’Arquitectura romànica a Catalunya. Vol. III.1, els segles XII y XIII”, pàgs. 311-331. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1983.

Puig, Falguera, Goday 1983d: PUIG I CADAFALCH, J., FALGUERA, A. de, GODAY, J, “L’Arquitectura romànica a Catalunya. Vol. III.2, els segles XII y XIII”. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1983.

66 XXXI RONDA VALLESANA

Simposi 1992: “Simposi internacional sobre les Esglésies de Sant Pere de Terrassa. 20, 21 i 22 de novembre de 1991. ACTES”. Terrassa: CEHT- AHCT, 1992.

Soler 2003: SOLER i JIMÉNEZ, Joan. “Territori d’Ègara des de la seu episcopal fins al Castrum Terracense. Segles V-X. Alguns residus antics de la toponímia altmedieval”, dins “Terme” núm. 18, pàgs. 59-95. Terrassa: CEH i AHC, 2003.

XXXI RONDA VALLESANA 67

SANT CRISTÒFOL DE CA N’ANGLADA TERRASSA

Vista general de Sant Cristòfol

De l’ermita de Sant Cristòfol de ca n’Anglada n’hi ha molt poca documentació, sobretot de l’època medieval. El document més antic és de l’any 1042 o 1045, la data no queda molt clara, en el qual l’abat de Sant Llorenç del Munt estableix a Onrenard en unes terres situades a Banyeres, a Terrassa, una de les quals limita amb el camí que va de Sant Cristòfol a Sant Julià d’Altura. Un altre document és d’una donació que es fa l’any 1054, al mateix monestir de Sant Llorenç del Munt, d’una vinya situada a Terrassa, prop de Sant Cristòfol i encara un altre de l’any 1085, amb el qual es dóna una terra que limita amb el camí que va a Ègara i que és el camí que va de Santa Eugènia a Sant Cristòfol.

L’edifici de Sant Cristòfol és singular ja que no té l’absis tradicional que considerem com a comú de l’època, sinó que en el lloc on correspondria situar-hi l’absis hi ha una nau transversal, que podem considerar que 68 XXXI RONDA VALLESANA

és un transsepte, però en aquest cas no hi ha el corresponent absis que hauria d’encapçalar l’edifici.

Bàsicament és un edifici de planta en forma de T, és dir, que és constituït per dues naus rectangulars disposades, una a l’extrem de l’altra, amb els eixos perpendiculars entre si. La nau pròpiament dita té l’eix en la direcció de llevant a ponent i l’altra la intercepta pel costat de llevant.

Actualment aquesta segona nau o transsepte, és la que fa les funcions de presbiteri. La comunicació entre la nau i el transsepte és a través d’un arc triomfal que té una forma, encara que molt lleugera, de ferradura, però que és força clara. Pel costat esquerre té l’arrencada corba i pel costat dret es forma un esglaó.

De tota manera no sembla que aquest transsepte que fa les funcions de presbiteri, tingués un absis exempt, ja que no es veuen senyals en el mur de llevant d’haver tingut mai cap obertura a la qual s’hagués pogut connectar un absis.

La nau i el transsepte són coberts per sengles voltes de canó seguit.

Façana de llevant de la capella de Sant Cristòfol

XXXI RONDA VALLESANA 69

Actualment l’edifici té dos accessos, un dels quals, situat a la façana de ponent, és constituït per un portal adovellat amb arc de mig punt; el segon, un altre portal adovellat, també d’arc de mig punt i capialt interior, se situa a la façana de migdia. Aquest últim va ser obert en una restauració recent i sembla que podria ser l’accés original, tot i que, es fa difícil de confirmar pel fet que quan el van aparedar li van treure l’emmarcament dels brancals i les dovelles de l’arc, que, en la restauració esmentada van refer d’una manera molt poc reeixida. El portal de ponent també va sofrir, en algun moment, una forta transformació que ens dificulta la datació.

El transsepte és il·luminat per tres finestres de doble biaix, centrades, cada una en els corresponents murs de tramuntana, llevant i migdia.

Sobre la porta de ponent hi ha un altra finestra però aquesta és d’un sol biaix. De tota manera aquesta última és oberta en un mur de construcció força més tardana.

Els murs són construïts amb un aparell de pedres rodades disposades en filades horitzontals. Les pedres són senzillament escantonades a cops de maceta o d’escoda per tal d’aplanar la cara que ha de rebre el reves-

Interior de la nau principal

70 XXXI RONDA VALLESANA

timent i d’aquesta forma reduir la quantitat de material necessari. Les filades no són gaire uniformes i varien tant en el gruix com en la regularitat de la disposició horitzontal. Pel costat de dins es pot veure una discontinuïtat a la part baixa dels murs de la nau, en uns 40 cm d’alçada des del terra, on la pedra és rodada i no presenta cap mena de talla; també a la nau del transsepte trobem la mateixa discontinuïtat, però aquí té una alçada d’1 m pel costat de tramuntana i de 40 cm pel de migdia. Tot fa pensar en un abaixament del paviment interior de la nau.

A la façana de ponent s’hi pot observar un trencament en la continuïtat de l’aparell que coincideix, més o menys, en l’espai de la façana que hi ha entre els murs laterals i volta que podria indicar un esbaldregada d’aquest mur.

Hom data aquest edifici com una construcció de mitjan segle XI, tot i que crec que seria més correcte situar-lo a final d’aquest segle o principi del XII, si ens atenem a la mida i tracte de l’aparell dels murs, tot i que podem pensar que podien aprofitar estructures anteriors a la primera data.

D’aquesta capella procedeix una talla policromada de la Mare de Déu amb el Fill que ara es guarda en una casa particular. És una imatge que representa la Verge frontalment, amb el nen que s’asseu, centrat, a la falda de la Mare i manté amb la mà dreta el llibre de les Escriptures, tots dos amb una figuració força hieràtica. Hom data aquesta talla com una realització del segle XII. Josep M. Masagué i Torné, Arqte.

Juliol 2010

XXXI RONDA VALLESANA 71

Planta de Sant Cristòfol

BIBLIOGRAFIA Ballbé 1988: BALLBÉ i BOADA, Miquel. “Ermita de sant Cristòfor. Terrassa” dins “Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls”, pàgs. 47-54. Terrassa: Miquel Ballbé i Boada, 1988.

Ferràn, Vall 1991: FERRÀN i GÓMEZ, Domènec, VALL i RIMBLES, Ramon.

“Sant Cristòfol de ca n’Anglada, història i arquitectura”, dins “Catalunya romànica. Vol. XVIII, el Vallès occidental, el Vallès oriental”, pàgs. 271272. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Soler 2003: SOLER i JIMÈNEZ, Joan. “Territori d’Ègara, des de la seu episcopal fins al “castrum terracense” (segles V-X). Alguns residus antics en la toponímia altmedieval”, dins “Terme” núm. 18, pàgs. 70-71. Terrassa: CEH i AHC. 2003.

72 XXXI RONDA VALLESANA

SANTA MAGDALENA DE PUIGBARRAL TERRASSA La primera notícia que en coneixem va lligada amb la capella propera de Santa Margarida del Mojal, i correspon a quan el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, hi desterrà a la priora i dues monges d’aquell monestir, l’any 1303. Més tard s’hi documenta una comunitat de monges ”magdalenes” o “penedides”, dedicades a corregir-se i a corregir altres dones de vida lleugera. Aquesta comunitat seguia la regla de Sant Agustí i depenia del prior de Terrassa. Durant el segle XIV, el monestir rep força donacions i es coneix la priora que hi havia l’any 1333, sor Roma Estapera i el nom de tres monges, Ermissenda de Reig, Margarida Moragues i Francesca Eymeric.

Al segle XV es documenta una existència molt precària, fins el punt que el bisbe de Barcelona n’autoritza una recapta perquè era “quasi in totum est dirrutum”, encara n’autoritza una altra l’any 1483, justificada pel fet que el monestir era “per les gents i les guerres” derruït i destruït.

De tota manera, l’any 1480, es reuniren els parroquians de Sant Pere de Terrassa, a instàncies de mossèn Lluís Casteda, el qual els proposà o demanà què deixessin que na Maria Sanyes, una bona dona, habités el monestir i que fos sostinguda amb les almoines dels parroquians.

Fotografia de la capella abans dels anys 50

XXXI RONDA VALLESANA 73

L’any 1535 la comunitat va ser unida a la que hi havia a Barcelona i cinc anys després la sotspriora, sor Aldolça Morella, resident en aquesta ciutat, manifesta que el monestir de Puigbarral és buit. A partir d’aquest moment apaFaçana de ponent reixen diferents beneficis a favor de personatges masculins amb l’autorització de la priora de Barcelona fins que el 1613 la capella, el monestir i totes les terres van ser donades a Francesc Petit, pagès del mas Mir, de la parròquia de Sant Pere de Terrassa.

Abans del 1950 l’edifici era ensorrat i entre aquest any i el 1956 va ser reconstruït. És un edifici senzill, d’una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular amb l’eix en la direcció de llevant a ponent amb el costat de lle-

74 XXXI RONDA VALLESANA

Absis preromànic de la capella de Santa Magdalena

vant obert a un absis de planta semicircular sobrepassada, dibuixant una lleugera ferradura. La unió entre els dos espais és mitjançant un doble reclau que forma un arc triomfal de punta d’ametlla o apuntat. La nau és dividida en dos trams separats per un arc toral apuntat, la cobertura és actualment una estructura de fusta que recolza sobre l’arc triomfal, el toral del mig i la façana de ponent. Tanmateix, l’observació de les fotografies existents (foto 1), ens permet de veure que la que hi havia abans de l’ensulsiada també era de fusta, a més a més, el fet que els murs laterals siguin molt prims ens ho confirma. La coberta de l’absis és una volta de pedra de quart d’esfera.

En el mur de l’absis hi ha una petita finestra d’un sol biaix i arc de mig punt format per un sol bloc de pedra, el qual forma dos arcs concèntrics.

Aquesta finestra té una disposició poc usual ja que se situa en una orientació entre llevant i migdia.

L’edifici presenta, a més, uns contraforts als murs laterals i un campanar de cadireta situat sobre l’arc triomfal.

Els murs són construïts amb un aparell força irregular amb pedres rodades de diferents mides i formes i amb una disposició poc uniforme.

L’absis presenta una disposició en filades més o menys horitzontals, de pedres menudes barrejades amb molt de morter, i que mostra zones amb la pedra disposada inclinada, en un “opus spicatum“ groller. També hem de

Vista de l’interior de la capella

XXXI RONDA VALLESANA 75

considerar que els murs de la nau van ser demolits en gran part i només en va quedar la part baixa.

Adossat als murs laterals i al de ponent hi ha un banc corregut que podria ser d’origen, si més no, l’esbaldregada dels murs laterals, acabava més o menys a l’alçada del banc.

El portal d’accés és per la façana de ponent, un bonic portal adovellat amb les pedres perfectament tallades i de mida mitjana.

Les característiques de l’absis, de planta lleugerament en ferradura, la presència de zones amb Detall de la finestra de l’absis un aparell d’“opus spicatum” i la finestra d’un sol biaix amb arc monolític, fa pensar, malgrat la documentació coneguda, en una construcció preromànica del segle X. Tanmateix aquest aparell és un recurs constructiu per igualar les alçades de les filades quan no es disposa de prou material regular o el constructor és poc hàbil en aquests treballs. L’arc triomfal, una mica apuntat o punta d’ametlla, s’ha de situar en una data a cavall dels segles XII i XIII. La nau amb la porta de ponent correspon a una reconstrucció que es devia fer entre els segles XVII o XVIII. Entre aquest últim segle i/o el XIX, sembla que s’hi va adossar una edificació a la banda de migdia, de la qual en queden els murs que avui fan de contraforts. La reconstrucció dels anys 50 va refer la coberta i va construir de nou un arc apuntat a la meitat de la nau, del qual en desconeixem la seva originalitat.

Josep M. Masagué i Torné, Arqte.

Juliol 2010

76 XXXI RONDA VALLESANA

Planta de Santa Magdalena

BIBLIOGRAFIA Ballbé 1988: BALLBÉ i BOADA, Miquel. “Ermita de santa Magdalena del Puigbarral. Terrassa”. dins “Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls”, pàgs. 59-64. Terrassa: Miquel Ballbé i Boada, 1988.

Peregrina, Vall 1991: PEREGRINA i PEDROLA, Maria Neus, VALL i RIMBLES, Ramon. “Santa Magdalena de Puigbarral, història i arquitectura”, dins “Catalunya romànica. Vol. XVIII, el vallès occidental, el vallès oriental”, pàgs. 269-270. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

XXXI RONDA VALLESANA 77

SANTA MARGARIDA DEL MOJAL TERRASSA

Vista exterior de l’absis de Santa Margarida

Les primeres notícies que es coneixen d’aquesta capella són de l’any 1037, apareixem en la venda d’una peça de terra situada a Fevolinas, al costat del domum de Santa Eugènia. L’any 1044, en la cessió d’un alou, ja surt amb l’advocació de tres santes, Santa Eugènia, Santa Margarida i Santa Susanna, i a partir de l’any 1274 ja només surt amb l’advocació de Santa Margarida.

Era propietat del priorat de Santa Maria de Terrassa, però el monestir de Sant Llorenç del Munt pretenia aquest domini, fet que va comportar diferents plets en els anys 1216 i 1233.

L’any 1252 es consolidà l’establiment d’una comunitat de monges que seguien la regla de Sant Agustí, tot i que ja al 1244 aquestes monges ja havien fet alguna transacció immobiliària.

78 XXXI RONDA VALLESANA

Façana de ponent de la capella i la casa adossada

A principi del segle XIV, el monestir va ser clausurat i la seva priora i dues monges van ser desterrades al centre de Puigbarral, per la vida dissoluta que portaven.

Sembla, però, que a l’any 1421, ja no era en funcionament i estava en una situació força precària per la qual cosa el bisbe de Barcelona va autoritzar la capta d’almoines per reparar la capella de Santa Margarita que, segons diu, “havia estat al servei d’un convent de monges”.

Actualment és propietat privada en unió a la masia adjunta, que avui dia té l’ús de restaurant i que utilitza, molt dignament, la capella per a les bodes que s’hi celebren. És un senzill edifici d’una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular amb l’eix en la direcció de llevant a ponent i és oberta pel costat de llevant on es connecta a un absis de planta semicircular. La nau és coberta per una volta de canó seguit, de perfil apuntat, i l’absis per una volta de quart d’esfera que es deforma en passar del semicercle horitzontal a la forma apuntada vertical per connectar amb la volta de la nau. La unió entre la nau i l’absis es fa mitjançant reclau senzill fet amb pedres ben treballades i de mida més gran que les corresponents del cilindre de l’absis. De tota manera, la unió entre aquests dos elements ens indica una construcció en moments cronològics diferents. Per sobre l’arcada de l’absis i fins la volta de la nau, que és més alta, hi ha un mur fet amb maó de ceràmica. Aquest mateix material, posat a sardinell, és el que conforma la volta de la nau.

XXXI RONDA VALLESANA 79

Interior de la nau de Santa Margarida

L’accés a l’edifici és per un portal adovellat que se situa a la façana de ponent, les dovelles del qual són de mida mitjana i presenten un tallat perfecte. Sobre aquest portal hi ha un arc de descàrrega fet amb maons disposats a sardinell. A la façana de tramuntana hi ha una arcada força gran que comunica l’església amb la construcció adossada.

L’edifici és il·luminat per dues finestres, una situada al centre de l’absis i l’altra al mur de migdia. Les finestres són de doble biaix fetes amb pedra tosca.

Interiorment es poden observar els murs. Els de la nau són construïts amb un aparell força uniforme fet amb pedra calcària toscament escantonada per deixar la cara vista més o menys plana i disposada en filades horitzontals. Aquests murs mantenen la uniformitat en tota l’alçada fins, pràcticament, l’inici de la volta, tot i que, per sobre de la finestra es veu un canvi en l’aparell que ens indica un alçament dels murs posteriorment a la construcció. En el mur de migdia, prop de la façana de ponent, s’hi poden veure els senyals d’una ensulsiada d’aquesta façana, que va

80 XXXI RONDA VALLESANA

obligar a reconstruirla completament. A l’absis també hi podem observar diferents reconstruccions que es concreten en un mur amb un aparell semblant al de la nau però menys regular en una alçada d’uns dos metres. Per sobre continua un altre aparell fet amb pedres sorrenques, de mida més gran, amb una disposició en filades però no tan uniformes.

Exteriorment l’absis va ser també sobrealçat, molt tardanament, segons es pot contemplar en el tram que hi ha per sobre de la cornisa de pedra tosca.

Detall de la finestra de l’absis

La construcció d’aquest edifici, si més no les parts baixes dels murs, podria datar de final del segle XI o principi del XII, però va ser modificat més tard, possiblement a final del segle XII o principi del XIII, per alçar els murs de la nau i de l’absis, així com la construcció de la volta de l’absis. La coberta podria correspondre a la reconstrucció de la façana de ponent que s’hauria de situar durant el segle XVIII, sense poder dir com seria abans, encara que podem pensar que també era una volta apuntada feta de pedra.

Josep M. Masagué i Torné, Arqte.

Juliol 2010

XXXI RONDA VALLESANA 81

Planta de Santa Margarida del Mojal

BIBLIOGRAFIA Ballbé 1988: BALLBÉ i BOADA, Miquel. “Ermita de santa Margarida del Mojal. Terrassa. a Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls”, pàgs. 65-72. Terrassa: Miquel Ballbé i Boada, 1988.

Ferràn, Vall 1991: FERRÀN i GÓMEZ, Domènec, VALL i RIMBLES, Ramon.

“Santa Margarida del Mojal, història i arquitectura”, dins “Catalunya romànica. Vol. XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental”, pàgs. 270271. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991.

Soler 2003: SOLER i JIMÈNEZ, Joan. “Territori d’Ègara, des de la seu episcopal fins al “castrum terracense”(segles V-X). Alguns residus antics en la toponímia altmedieval”, dins “Terme” núm. 18, pàg. 72. Terrassa: CEH i AHC, 2003.

82 XXXI RONDA VALLESANA

VILA I CASTELL PALAU DE TERRASSA La primera notícia que tenim del topònim Terrassa, és en el privilegi concedit per Lluís el Pietós, l’any 815 i que confirma el seu fill Carles el Calb, l’any 844, amb un decret que va redactar a Tolosa de Llenguadoc a favor dels habitants del “terracium castellum”. Aquest document era un acord entre els francs i els gots i hispans, de manera que els primers asseguraven la frontera, que els protegia dels sarraïns, i els segons obtenien la garantia dels seus drets i en l’ús de béns tot i que es posaven sota el domini dels primers.

Tanmateix, sabem de l’existència d’un castell a Terrassa per la capitular de Carlemany, redactada l’any 801, de la qual en són còpies i confirmacions els documents anteriors.

Aquest mot castellum, no vol dir, en principi que hi hagi cap castell, com l’entenem avui, però sí que indica l’existència d’un espai geogràfic i/o administratiu, amb el qual els Carolingis organitzaven i controlaven un territori una vegada l’havien conquerit. Dins aquest espai geogràfic tant hi podia haver una senzilla torre, de paredat o de tàpia, o fins i tot de fusta, com un complex castell termenat, situats sempre en un punt elevat i estratègic, per dominar i controlar eixos de comunicació; en aquest cas tindríem una cruïlla de camins.

Sembla que aquest terracium castellum pot ser la Torre del Palau, i encara que les referències no són prou

Detall d’un tros de muralla que s’ha restaurat i que es pot veure des de la plaça de la Torre del Palau

XXXI RONDA VALLESANA 83

clares, n’hi ha una, de l’any 1026, que podria relacionar els dos edificis; és una afrontació que diu: “de meridie in strada publica qui pergit de Egera ad ipsa Turre”, descriu el camí públic que va d’Ègara a la torre; diu “la torre”, ni Terrassa ni vila, hem d’entendre que la vila de Terrassa encara no hi era, o era de tant poca entitat que el que redacta el document agafa la referència de la torre com a element predominant.

L’entitat administrativa depenia del comtat de Barcelona a través de veguers o vicaris, els quals estaven obligats a donar alberg al comte quan es desplaçava. En aquest sentit, l’any 1091 ja es documenta una “mansione de comite”, que ens indica l’existència d’un tipus de fortalesa, més o menys complexa, però suficient com per poder-hi hostatjar el comte.

A partir del segle XII, el poder dels senyors augmenta i disminueix, en conseqüència, el de la pagesia, que, a la pràctica, perd la propietat de les seves terres.

L’any 1130 es documenta un castlar, de nom Deusdeit, que havia estat nomenat pels Cardona, que va augmentar la pressió als pagesos amb els censos i fent un ús abusiu dels mals usos.

Si bé durant aquells primers temps la població no es desenvolupava a l’entorn del castell sinó que ho feia dispersada en petites viles que es repartien pel territori, de les quals, en l’estudi que van realitzar Antoni Borfo i Pere Roca, en van identificar unes 14, entre els anys 990 i 1079 (Borfo, Roca 1988).

Malgrat que es coneix l’existència de cases a l’entorn del castell Palau en l’any 1193, no és fins el segle XIII quan es produeix un canvi social molt remarcable que facilita l’evolució de les viles cap a les ciutats facilitat, entre altres coses, per la feudalització del territori i l’existència d’excedents que s’havien de canalitzar a través dels mercats.

84 XXXI RONDA VALLESANA

Detall de la torre cantonera que es pot veure des de la plaça de la Torre del Palau

Terrassa va viure, a més a més, uns esdeveniments que van marcar un gran canvi en la seva estructura social i urbanística. Fou quan el rei Jaume I el Conqueridor va fracassar en el seu intent de conquerir el castell de Montcada i en la fugida es va haver de resguardar a Terrassa on els habitants el van defensar bravament. En agraïment a aquest fet, el Rei els concedí diversos privilegis, entre altres hi havia l’eliminació dels mals usos i el dret de ser jutjats només pel Batlle de la Vila. A més a més, va fer que el camí de Barcelona a Manresa passés per la vila i els va concedir una fira anual de vuit dies que, més tard, l’infant Martí, canvià per un mercat setmanal els dimecres.

Vista de la Torre del Palau des de la plaça de la Torre del Palau

Entre els segle XIII i XIV s’havia consolidat un nucli urbà encerclat per muralles. La forma és irregular tot i que la distribució dels carrers de dins és força regular, resultat d’una planificació prèvia que situava el nucli urbà a l’entorn del mercat existent des de l’any 1091 en la terrassa, en pendent, que baixava del Castell Palau. Seguia un urbanisme predefinit i força comú, a partir d’una trama més o menys ortogonal. Bàsicament són tres carrers que van de ponent a llevant, fins la plaça del mercat, avui plaça Vella i que són creuats per uns altres carrers secundaris de menor entitat. Aquesta trama es manté encara avui, pràcticament invariable, excepte el carrer Major que, a causa de ser l’eix principal i vertebrador de la ciutat actual, ha estat modificat segons les necessitats de cada moment. Aquests carrers eren, el carrer de Dalt o Sobirà, el Mitjà i el de Baix, actuals carrer de les Parres, carrer Major i de Baix. El carrer Sobirà és documentat des de l’any 1314, però a partir del 1549 passà a dir-se de les Parres; El carrer Mitjà ho és des de l’any 1248, que es canvià més tard

XXXI RONDA VALLESANA 85

pel de carrer Major i el de Baix, no ha canviat des del 1243. Tots són molt estrets i tenen unes alineacions poc regulars. Aquest nucli era encerclat per muralles i torres.

Fins a la meitat del segle XIII, la població s’acabava per sobre del carrer de Dalt i només sobrepassava aquest límit l’espai que ocupava el palau i les hortes, però l’any 1263 el rei Jaume I, amb voluntat de fer créixer Terrassa, va donar una horta que tenia sobre el carrer de Dalt, l’Horta Nova, per tal que es distribuís en parcel·les per ser edificades.

Amb aquest concessió es va crear un nou suburbi, el de Vila Nova, el qual anava del carrer Sobirà fins l’actual carrer del Raval Montserrat i des del castell fins la riera del Palau. Amb aquesta ampliació es van formar els nous carrers Cremat i el de Vilanova.

Per facilitar el poblament va ampliar les muralles l’any 1275. Aquest sector ja era emmurallat i també va concedir franqueses als nous pobladors, entre les quals hi havia el de poder gaudir de les cases de forma lliure i a perpetuïtat, sense haver de pagar ni censos ni lluïsmes al rei. També els va concedir les mateixes llibertats i costums que ja tenien els pobladors de la vila de Terrassa.

Coneixem les característiques constructives de les muralles que encerclaven Terrassa, per dos curts trams que van sortir quan van enderrocar dues cases, una al carrer de Gavatxons, 5, i l’altre al carrer del Raval de Montserrat, 3, on van aparèixer uns murs de tàpia construïts sobre un sòcol de paredat, els quals tenien la part externa revestida amb un full de còdols lligats amb morter de calç. Els trams trobats tenen una alçada d’uns sis metres, dels quals, els tres metres primers són de paredat, fet amb còdols i morter de calç, per formar el sòcol i tenen un gruix de 70 cm. Els tres metres de sobre, que són de tàpia amb el revestiment de còdols, tenen la base d’aquesta gruixària però acaben a dalt de tot de la part conservada en 50 cm.

La documentació descriu aquesta muralla com una obra de tàpia amb una alçada de 4,66 m “s’han d’obrar ho pujar lo mur de tres tàpies”. Altres notícies parlen del camí de ronda i dels merlets que la coronaven. En una descripció detalla que era arrebossada i encalcinada per protegir-la.

Encara que la documentació no especifiqui expressament l’existència del sòcol és molt corrent que totes les obres de tàpia es facin sobre un sòcol de paredat per aïllar-la de les humitats del sòl.

86 XXXI RONDA VALLESANA

També s’han identificat dues torres, una en alçada, a dalt de tot del carrer de Gavatxons, en el número 19, que correspondria a una torre cantonera que estaria situada a l’angle nord-est de la vila, és de planta quadrada, de 4,40 m de costat i uns 10,15 m d’alçada, és feta de tàpia amb les cantoneres reforçades amb carreus. L’altra torre només es va poder veure a nivell de fonamentació, durant la campanya d’excavacions de la plaça Vella.

Corresponia a la torre del portal de la font. Per sota o pel costat hi havia la portella de la Font Vella, actualment donaria de cara al carrer de la Font Vella.

A més de les muralles, la defenDetall d’una finestra gòtic-renaixentista sa es completava amb un fossat d’uns 5 m d’amplada per uns 3,5 m de fondària, el qual resseguia, separat uns 2 m, tot el perímetre de les muralles i era salvat, en les entrades a la població, mitjançant ponts.

De tota manera, aquest fossat no tancava completament el recinte, sinó que era obert per la zona de ponent on el desnivell i la proximitat de la riera del Palau faria menys necessària la construcció. A més a més, aquest desnivell facilitava el desguàs natural de les aigües que pogués recollir el fossat.

Del Palau només n’ha quedat la torre rodona, anomenada Torre del Palau, que sembla que podria ser el castell que s’esmenta en el document de Carlemagne de l’any 801, i que s’especifica més concretament en els dels anys 815 i 844, com a “terracium castellum”. La torre és una construcció lleugerament troncocònica, de quatre plantes amb terrat superior. Té un diàmetre a la part baixa de 7,30 m, que es redueix a 7,05 m, a nivell del terrat; l’alçada és de 24,50 m, incloent-hi els merlets originals, però, l’alçada total actual és de 26,70 m, després de l’ampliació de les baranes i nous merlets que hi va afegir l’arquitecte modernista L. Moncunill, a final del segle XIX. Aquesta torre ha sofert moltes transformacions al

XXXI RONDA VALLESANA 87

llarg del temps, de les quals en citarem les que creiem més importants.

En primer lloc, els continus moviments de terra realitzats en diferents moments han desfigurat totalment el nivell del sòl de l’entorn immediat. Actualment la base dels fonaments es troba, pràcticament, a nivell del paviment transitable de la plaça on s’eleva la torre. Una altra transformació important és la introducció de voltes rebaixades en substitució dels sostres de fusta que separaven els pisos, entre el primer i el segon, i entre aquest i el tercer. També cal esmentar la construcció d’una escala de cargol encastada al mur, la qual en trencava la continuïtat i perquè hi càpigues aquesta i poder completar el mur es va haver de tancar amb parets de maó. També més tardanament es van obrir finestres a les dues últimes plantes.

L’entrada original no és la que s’utilitza avui, sinó que es troba paredada a una alçada de 7 metres i era situada a la banda de llevant. És un portalet de petites dimensions, d’1,50 m d’alçada, amb arc de mig punt, les dovelles del qual són petites i ben formades. La planta primera, per la qual entrem avui a la torre, no tenia en el seu moment cap porta sinó que s’hi accedia des de la segona planta, per un forat que s’obria pel centre de la volta. Aquesta planta era utilitzada usualment com a magatzem de gra o, també, com a cisterna d’aigua, a vegades es feia servir de presó.

Els murs disminueixen de gruixària a mida que pugen plantes, comença amb un gruix de la planta primera de 1,80 m, i acaba amb 1,20 m, en la quarta. Estructuralment, aquests murs, són constituïts, com és usual, per tres fulls, els dos exteriors són fets amb còdols disposats en filades horitzontals i el central d’una barreja de reble amb morter de calç.

Dalt de tot i sota l’acabament actual es poden observar, paredats, els merlets que en algun moment van coronar la torre.

Josep M. Masagué i Torné, Arqte.

Juliol 2010

88 XXXI RONDA VALLESANA

Planta de la Vila de Terrassa

Planta de la Torre del Palau

BIBLIOGRAFIA Benaigues, Berenguer, Coma, Ferràn 1999: BENAIGUES, Anna M, BERENGUER, Ferran, COMA, Joan, FERRAN, Domènech. “La torre del Palau. El castell i la vila de Terrassa”. Quaderns del Museu, n. 3. Terrassa: Museu de Terrassa, 1999.

Borfo, Roca 1988: BORFO I BACH, Antoni, ROCA I FABREGAT, Pere. “El poblament al terme del castell de Terrassa a l’època medieval”, dins “Terme” núm. 3, pàgs. 29-43. Terrassa: CEH i AHC, 1988.

Casanoves, Moro 1999: CASANOVES I ROMEU, Àngels, MORO I GARCIA, Antonio. “Els grafits de la torre del castell palau de Terrassa”, dins “Terme” núm. 14, pàgs. 35-37. Terrassa: CEH i AHC, 1999.

Català 1969: CATALÀ i ROCA, Pere. “Castell palau”, dins “Els Castells Catalans”, vol. II, pàgs. 144-152. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1969.

XXXI RONDA VALLESANA 89

Domènech, Moro 1991: DOMÈNECH i FARGAS, Josep M, MORO i GARCIA, Antoni-Abel. “La Vila de Terrassa”, dins “Catalunya romànica, vol.

XVIII, el vallès occidental, el vallès oriental”, pàgs. 226-228. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Garcia, Izquierdo, Moro 2003: GARCIA, M. Gemma, IZQUIERDO, Federico, MORO, Antonio. “El recinte emmurallat de la vila de terrassa. Noves descobertes al carrer dels gavatxons, n.5”, dins “II congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya sant Cugat del Vallès 18-21 d’abril de 2002. actes”. Barcelona: ACRAM, 2003.

Moro, Piquer 1991: MORO i GARCIA, Antoni-Abel, PIQUER i FERRER, Esperança. “El castell palau de Terrassa i el seu entorn”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII, el vallès occidental, el vallès oriental”, pàgs. 228230. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991.

Moro 2006: MORO i GARCIA, Antonio. “La configuració urbana de la vila del Palau de Terrassa. Orígens i constatació arqueològica”, dins “Terme” núm. 21, pàgs. 127-154. Terrassa: CEH i AHC, 2006.

Soler, Ruiz 1999: SOLER i JIMÈNEZ, Joan, RUIZ I GÓMEZ, Vicenç. “Els PALAUS de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia. Alguns residus antics en la toponímia altmedieval”, dins “Terme” núm. 14, pàgs. 38-51. Terrassa: CEH i AHC, 1999.

Soler 2003: SOLER i JIMÈNEZ, Joan. “Territori d’ègara, des de la seu episcopal fins al “castrum terracense”(segles V-X). Alguns residus antics en la toponímia altmedieval”, dins “Terme” núm. 18, pàg. 80-89. Terrassa: CEH i AHC, 2003.

Soler 2006: SOLER i JIMÈNEZ, Joan. “De l’abisme al cel. La formació de la vila de Palau de Terrassa, (1180-1313)”, dins “Terme” núm. 21, pàgs.

85-125. Terrassa: CEH i AHC, 2006.

90 XXXI RONDA VALLESANA

TORRE DE MOSSÈN HOMS TERRASSA Les primeres notícies relacionades amb el lloc on hi ha construïda la torre de Mossèn Homs són de l’any 993, quan un propietari, “Agalbertus” fa la donació d’un alou amb cases i terres a l’església de Sant Miquel de Barcelona situades a Banyeres, “in illo loco que vocant banieres”. Els segles següents són força prolífers en documentació que testimonien una forta activitat agrícola a la zona. L’any 1121, apareix una, “turra de Gotaleva”, com a afrontació d’un alou situat dins “in loco que vocant banieres”, que com s’apunta a DDVV, 1990, tot i que és molt atractiu identificar-la amb la torre de Mossèn Homs, també resulta molt aventurat amb les dades que se’n tenen. En el segle XIII, el topònim banyeres apareix ja lligat a un nom de persona, Pere de Banyeres, en una venda que fa juntament amb la seva dona dels seus mobles i immobles; de tota manera no en precisa la situació concreta. A finals del segle XIV, apareix l’honorable Bartomeu Cordelles que, com a beneficiari del testament del

Vista de les façanes de migdia i llevant, on hi podem veure les sageteres a la cantonada

XXXI RONDA VALLESANA 91

rector de Sant Julià d’Altura, és anomenat domus de la casa de Banyeres i poc més tard s’especifica que és senyor de la casa de Banyeres.

L’any 1449 apareix com a propietari de la casa de Banyeres en Ramon Botí, família oriünda de Manresa i establerta un primer temps a Barcelona passarien residir, abans de l’anterior data, a Banyeres. L’any 1493 hi ha una discussió per uns censals que li eren reclamats al propietari, Joan Botí, per part del monestir de Pedralbes i que aquell considerava que no li pertocava pagar ja que la seva propietat era en franc alou. De tota manera, la documentació que hi ha a l’arxiu notarial de Terrassa confirma l’existència de drets senyorials sobre aquest i altres masos i terres de la parròquia de Sant Julià d’Altura.

El fill i hereu d’aquest Joan, Francesc, ja no resideix a la casa i apareix com a honorable ciutadà de Barcelona, propietari “de la casa o torre anomenada de banyeres ara de la botina”, té la casa llogada a un masover i ell es dedica al préstec de diners.

Un contracte de masoveria que signen en aquest moment és per a cinc anys i determina que el vi que s’obtingui de les vinyes s’ha de repartir en dues parts, directament del cup, abans de ser posat a les botes que, indica, no podran ser altres que les que ja hi ha a la casa. La palla quedarà per al masover, però haurà de deixar a l’era la part del darrer any de contracte. Quant a la casa, el masover l’habitarà mentre duri el contracte, però el senyor es reserva la cambra major. Durant aquest temps sembla que la producció vinícola era bona segons es desprèn pel nombre de bótes existents i que n’adquireixen una de nova de gran capacitat.

El 1508, la casa pertany a un nou propietari, Pau Miquel Vendrell, també amb el títol de Magnífic; apareix com un mercader, ciutadà de Barcelona e senyor de la torra de Banyeres de la parròquia de Sant Julià d’Altura, que també es dedicava al préstec de diners.

A partir de l’any 1520 la zona és afectada per un principi de pesta a causa de la qual van morir diferents persones de la casa, el masover i la seva dona, un pastor. També es documenta en el llibre d’òbits de Sant Julià d’Altura un mort curiós: “La vigília de tots Sants de l’any M D X denou soterrem hun home stranger lo qual trobaren en una payssa a la torre de Mossen Venrrell degollat y tot nu de nua mare...”.

No se sap segur si el propietari va ser afectat o no per l’epidèmia, però el 1523, figurava com a propietària la senyora “Vendrella”, la seva vídua.

92 XXXI RONDA VALLESANA

Interior de la sala gòtica amb la torre al fons amb la decoració i mobiliari adaptat a l’ús actual de restaurant de l’Escola d’Hosteleria. Les arcades arrenquen de la cantonada de la torre medieval

Aquesta casa és escenari, l’any 1534, d’un altre succés violent segons es redacta en el llibre d’òbits de la parròquia: “Moriran Johan Arch y Antich en la torre de Mossen Vendrel de una treta dins la torre aque los sagraments dis Johan, los dis Antich jal trobaren mort, tenia una punyalada al cor altra en la squena”.

La casa, Torre de la botina de la Gombaula, figura l’any 1554 com a propietat de Mossèn Jaume Doms, aquest és un mercader i ciutadà de Barcelona que com els anteriors també es dedica al préstec de diners i té llogada la casa un masover, el qual ha de donar la meitat de tots els beneficis i pagar cada any un porc engreixat, la tercera part de l’oli, un quart de les olives i la tercera part dels fruits recollits, però el propietari havia de pagar tots els censals que gravessin a la casa.

Aquest propietari va participar l’any 1569, juntament amb d’altres mercaders en la compra de cases i terres per a la construcció de l’església del Sant Esperit. A la seva mort va testar, a més d’instituir el seu hereu, que

XXXI RONDA VALLESANA 93

es donés la llibertat a l’esclau negre de nom “Perico”, que tenia i que a més se li donés tot el que necessités per a la resta de la vida amb la condició que es quedés a la casa amb l’hereu, en cas contrari només tindria la llibertat. Sembla que es va quedar a la casa i va ser enterrat a Sant Julià d’Altura l’any 1596.

La casa va passar l’any 1645, a un nou propietari, al Magnífic Joan Olzinelles, ciutadà de Barcelona, el qual figura com a segrestador dels béns dels Oms. No està del tot clar, però sembla que en la Guerra dels Segadors van prendre el partit dels perdedors, els revoltats, i en conseqüència van ser expropiats.

Vint-i-tres anys més tard apareix com a propietari un altre ciutadà de Barcelona en “Franciscus Escorsell civis barcinone”, el qual manté la casa arrendada a masovers.

El 1744, va ser adquirida pel capítol de preveres i canonges de la Seu de Manresa que la van tenir fins l’any 1862, és una època que no dóna gaire documentació i els contractes amb els masovers són més llargs.

Després de ser de dos propietaris de Manresa, que la van tenir poc temps, el primer dels quals només la va tenir 3 anys, va passar a ser de Magí Tobella, veí de Terrassa, tot i que era oriünd d’Esparreguera, el qual va engrandir la propietat a l’afegir-hi la propietat de Can Montllor, mas proper, que tenia per part de la seva mare, Isabel Garí i Montllor.

Aquest propietari feia d’hisendat però explotava una petita part de les terres, la resta era llogada en parceria. El seu fill, Josep, ja no va tocar mai més la terra i vivia de les rendes. Aquest últim va morir, el 1920, sense descendència i ho va deixar tot als seus nebots, de forma indivisa.

L’any 1941 figura com a propietària Maria Corral Cucalón, la qual la va donar l’any 1953 a la fundació “Obra de la Visitación de Nuestra Señora”, a la qual pertanyia. Aquesta fundació es dedicava a obres de beneficència.

De tota manera l’any 1971 fou cedida per 99 anys a l’ajuntament de Terrassa que la va restaurar entre els anys 1988-1992, mitjançant les Escoles-Taller municipals, i actualment li ha donat l’ús d’escola d’Hostaleria que desenvolupa programes de formació ocupacional i de formació contínua de cuina i de serveis d’hostaleria.

La casa de Mossèn Homs és un edifici de planta irregular amb tres plantes.

94 XXXI RONDA VALLESANA

Una altra vista de la sala gòtica on hi veiem les sageteres pel costat de dins

De tota manera presenta la configuració bàsica, de tres naus paral·leles, que van adoptar les masies catalanes a partir dels segles XVI-XVII. En aquest cas també es desenvolupen les tres naus, però, vénen condicionades per les estructures de les èpoques anteriors.

L’estructura més antiga d’aquest edifici és una torre de planta pràcticament quadrada, 4,20 x 4,27 metres de costat que, amb uns murs que tenen un gruix que va de 0,90 a 1,12 metres, que donen un espai interior de 2,08 x 2,15 metres, a la planta baixa.

En el pis el gruix dels murs es redueix a 0,70 metres. L’alçada que es conserva és d’uns 11,20 metres, que correspon a planta baixa i, possiblement, dues plantes pisos.

Sembla que l’ús era de vigilància o de control, tot i que no es pot descartar totalment la possible utilització com a habitatge. S’ha de considerar que els habitatges en aquell moment eren generalment molt reduïts, el que es coneix com a mas torre són els masos de repoblació. De fet és una tipologia de mas primerenc, usual també al Vallès, on convivia junta-

XXXI RONDA VALLESANA 95

ment amb els de desenvolupament horitzontal (els que eren constituïts per dues o tres petites habitacions, una al costat de l’altra, i adossades generalment a un marge). En els masos torre es disposaven les habitacions una sobre l’altra, la del primer pis era la principal on s’hi realitzaven totes les tasques diàries, inclosa la cocció del menjar. També era l’accés principal de l’edifici, que es feia mitjançant una escala exterior de fusta o d’un altre material lleuger que es retirava quan no s’utilitzava.

La segona planta era el dormitori. La planta baixa no tenia accés des de l’exterior sinó que es feia des de dins de la planta primera i tenia l’ús de sitja per al gra o de cisterna.

S’han estudiat diversos edificis d’aquesta tipologia al Vallès, i que és força usual a Catalunya. Un exemple el tenim molt a prop, a Barberà del Vallès, és la torre de Ca n’Altimira, situada sobre el riu Ripoll, prop del castell de Barberà.

Les masies com les coneixem ara no es van desenvolupar fins després del segle XVI i més concretament entre el XVII i XVIII. Aquesta primera estructura va ser ampliada entre els segles XIII i XV, quan s’hi va adossar una altra construcció de dimensions considerables que, per les característiques, ens fan pensar en la tipologia de les “domus” o cases fortes, que eren edificis civils fortificats, els quals eren constituïts per una gran sala rectangular, generalment de dues plantes. Els murs perimetrals eren proveïts de sageteres que li donen aquest aire defensiu. Aquesta sala va ser ampliada, durant el segle XV, pel costat de ponent, de manera que la torre quedaria englobada dins el perímetre de la nova construcció.

A partir d’aquest moment i amb els canvis sociopolítics que es produeixen al camp català, facilitats per la sentència de Guadalupe, la casa deixa l’aspecte defensiu per adoptar les característiques de les cases agrícoles.

Hom amplia entre els segles XVI i XVII una sala pel costat de ponent més llarga que l’anterior i una altra a la part posterior, tot això, a la vegada, que es terraplena el terreny pel costat del torrent per fer-hi terrasses aprofitables. Ja als segles següents s’amplien altres espais en planta i en alçada i es remodelen les façanes en el segle XVIII, amb la qual cosa adquireix l’aspecte uniforme que ens ha arribat fins els nostres dies.

Josep M. Masagué i Torné Juliol 2010

96 XXXI RONDA VALLESANA

Planta de la Torre de Mossèn Homs

XXXI RONDA VALLESANA 97

BIBLIOGRAFIA AAVV 1990: DDVV. “Recerca històrica Torre de Mossèn Homs”. Col·lecció Estudis Terrassencs. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1990.

AAVV 1996: DDVV. “De la balma a la masia. L’hábitat medieval i modern al Vallès Oriental”. Treballs del MDG núm. 2. Granollers: Museu de Granollers, 1996.

Cardús 1999: CARDÚS i FLORENSA, Salvador. “Terrasa medieval: castells, esglésies i masos”, dins “Terme” núm. 14, pàgs. 56-57. Terrassa: CEHAHC, 1999

98 XXXI RONDA VALLESANA

DOCUMENTACIÓ MEDIEVAL DE SANTA MARIA I SANT PERE DE TERRASSA De l’estudi de l’edifici de l’església de Santa Maria d’Ègara es desprèn que, almenys, hi ha hagut quatre construccions diferents i successives.

El dia 2 de gener del 1113 es consagrà la que era la quarta o cinquena església aquí construïda.

ACTA DE CONSAGRACIÓ DE SANTA MARIA DE TERRASSA1 1113, GENER, 2 L’any 1112 de l’Encarnació del Senyor, el 1150 de l’era2, el dia quart de les nones3 de gener, vetllant pel bé comú, el venerable Ramon, bisbe de Barcelona per la voluntat de Déu, el capítol dels canonges a ell encomanats i que s’esmenten més avall, amb la trobada també del màxim possible d’altres clergues, amb una enorme multitud de gent del poble i molts nobles cavallers, s’aplegaren per a la consagració de la casa de Déu en honor de Maria, mare de Déu, en el comtat de Barcelona, en el terme de Terrassa, al costat de l’església parroquial de Sant Pere, en el mateix lloc on antigament estava edificada la seu d’Ègara.

I així, el dia de la consagració confirmaren a l’esmentada església totes les possessions que tenia o havia de tenir a qualsevol lloc, és a dir, els delmes, les terres, les vinyes i les cases amb els arbres. Establiren també que l’esmentada església tingués un cementiri de trenta passes eclesiàstiques al seu voltant, i tot el que fos comprés en aquest espai ho posaren sota la protecció eclesiàstica, i condemnaren rotundament com a culpable de sacrilegi a qui temeràriament prengués alguna cosa d’allà o ho envaís, fins que ho esmenés canònicament.

Amb la finalitat que aquesta església gaudís de plena llibertat, establiren que, salvaguardada la justícia i la dignitat de l’església major4, 1 La traducció d’aquest document i la dels que segueixen, han estat fetes en base als textos llatins transcrits pels Srs. Pere Puig, Vincenç Ruiz i Joan Soler: Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara. Fundació Noguera. Barcelona, 2001.

2 Una de les maneres de datar els documents era en base a l’Era Hispànica; fent el còmput per aquest sistema la present acta correspon a l’any 1112. Els anys de l’Encarnació començaven el 25 de Març, és a dir, que el gener del 1112 corresponia al gener del 1113 del calendari actual. Preferim aquesta data per ser més pròxima a la data de donació d’aquesta església a Sant Ruf, fets que semblen relacionats.

3 Els documents es dataven comptant els dies abans de les nones, les calendes o les idus de cada mes, com en el temps dels romans.

4 És a dir, de la seu de Barcelona.

XXXI RONDA VALLESANA 99

posseís lliurement les coses que són o seran del seu dret, i que cap persona eclesiàstica o seglar intenti espoliar-la o envair-la; ho prohibiren sota la pena d’anatema, i per la gràcia de Déu prometeren el perdó dels pecats a tots els qui li respectessin les coses justes i l’afavorissin.

També estan guardades en l’esmentat altar les relíquies, dignes de veneració, dels santíssims màrtirs de Saragossa i dels sants màrtirs Sever, Julià i Valentí.

El mateix dia, Guillem Guadall i el seu germà Berenguer donaren a l’esmentada església dos olivars que tenien a Olmells, en el mas que està davant de la casa de Bernat Belsom, en el Valedell.

Això va ser fet el dia i l’any abans indicats.

Signatura de Ramon, bisbe de Barcelona, etc, etc...

Mentrestant, l’any 1039, havia estat creat el monestir de canonges agustinians de Sant Ruf d’Avinyó, i el 1086 havia estat nomenat bisbe de Barcelona, Bertran, canonge de Sant Ruf, el qual el 1092 creà un priorat a Sant Adrià del Besòs sota dependència episcopal.

Però aquest priorat de Sant Ruf, a Sant Adrià del Besòs, entrà en conflicte d’influència amb el capítol de la seu de Barcelona. Per aquest motiu, i després de rebre unes cartes del papa Pasqual-II, el bisbe de Barcelona, Ramon, pactà amb Sant Oleguer, abat de la casa de Sant Ruf, bescanviar el convent de Sant Adrià amb tots els seus bens i drets, per les esglésies de Santa Maria d’Ègara, on la comunitat de Sant Ruf s’hi instal·là. Aquesta permuta es va signar el 18 d’octubre del 1113.

ACTA DE DONACIÓ DE LES ESGLÉSIES DE SANTA MARIA DE TERRASSA A LA COMUNITAT DE SANT RUF 1113, octubre, 18.

Ramon, bisbe de Barcelona per la crida de Déu, a l’abat de Sant Ruf, Oleguer, als germans d’aquest lloc i als seus successors per sempre: Si Déu i el seu Fill són pau eterna, tota persona pacífica ha d’estimar la pau i, sobretot, donar-li suport. Així, doncs, vetllant per la pau, vàrem considerar necessari anunciar a tothom que una església de Sant Adrià, situada a la riba oriental del riu Besòs, havia estat lliurada pel bisbe Bertran, de venerable memòria, (i) pels canonges de la mateixa seu de Barcelona a alguns dels nostres germans que hi havien viscut militant amb Déu en la regla de Sant Agustí, i nosaltres l’havíem confirmat, per sempre, a aquest orde per un privilegi del papa Urbà.

100 XXXI RONDA VALLESANA

En temps recents, però, els bisbes successors i els clergues d’aquesta seu han vist que el resultat d’aquesta església esdevindria en gran detriment de l’església major, d’on han sorgit entre ells greus dissensions que han estat agitades fins avui, de manera que, per això, aquest lloc hauria suportat greus perjudicis per a la religió i per a les seves possessions. Àdhuc ara, el nostre senyor, papa Pasqual, ignorant aquesta mena de pertorbació, s’ha dignat recomanar-me amb cartes seves que lliurés aquesta església, per a regir-la, a l’esmentat abat, que era l’únic que havia tingut la superioritat en aquell lloc, i als seus successors.

Ponderant, doncs, de quina manera més diligent faria costat, alhora, a la voluntat del senyor papa, posaria pau entre les esglésies i vetllaria per la religió en el temps futur, amb el consell dels religiosos i amb l’assentiment dels canonges de Barcelona, jo, Ramon, per la voluntat de Déu bisbe d’aquesta seu, dono a Déu, a l’església de Sant Ruf, a l’esmentat abat i als seus successors, les esglésies egarenques de Santa Maria amb els seus cementiris, tal com per tres costats termenegen amb el fons dels torrents, i per la part superior, cap el nord, (donem) trenta passes eclesiàstiques des de l’església de Sant Pere, i tot el que es conté dins aquest espai, i també (donem) l’església de Sant Julià de Terrassa5 amb el seu cementiri.

En efecte, aquestes esglésies amb totes les esglésies que hi ha al terme de Terrassa i de les seves parròquies, amb tots els alous, possessions, oblacions i amb totes les coses que pertanyen als drets d’aquestes esglésies, és a dir, amb els delmes, primícies i les altres coses que són o han de ser de llur dret, salvant l’obediència i la reverència canòniques allà degudes a la nostra seu, les donem i lliurem a les esmentades persones i lloc, per tal que allà, a Ègara, estableixin la seva comunitat canònica, la qual havia començat a germinar a Sant Adrià, perquè s’hi quedin per sempre, funcionant com en les altres cases que obeeixen la seva regla.

També els donem totes les possessions que o per ser patrimoni seu, o per adquisició a qualssevol persones principals, inferiors o mitjanes, el prior o els clergues de Sant Adrià tenen o de qualsevol manera han de tenir en qualsevol indret, excepte la dominicatura que l’esmentat bisbe Bertran, de bona memòria, els havia concedit; car aquesta dominicatura amb la mateixa església de Sant Adrià, amb totes les millores allà fetes tant en els edificis com en els conreus, i amb els restants beneficis, els reintegrem al profit i a la possessió de la nostra seu, amb l’acord de l’esmentat abat, prior d’aquest lloc, i dels seus canonges, els quals veient que d’una altra manera no podia aconseguir-se una pau perfecta amb 5 Sant Julià d’Altura. Aquesta església formà part del municipi de Sant Pere de Terrassa, fins que aquest es disgregà el 1904 i Sant Julià s’uní aleshores a Sabadell.

XXXI RONDA VALLESANA 101

la seu barcelonina, mare seva, i jutjant que per a ells i per al seu orde era més útil la donació que els fem de bon grat per a conservar la pau, no tan sols han lliurat a la nostra potestat la possessió d’aquesta dominicatura, sinó també les escriptures de propietat que d’allà tenien, i han renunciat a fer reclamacions.

Totes aquestes coses les concedim a les esmentades persones i al lloc de Sant Ruf, només per la conservació de la pau, per amor a Déu i a la religió; i totes les coses que en la nostra diòcesi amb el nostre acord o que de qualsevol manera justa han de tenir o en el futur puguin obtenir, les autoritzem i les confirmem, i, perquè puguin servir a Déu tranquil·lament, per la nostra responsabilitat ens afanyem a donar-los auxili, amb els fills i germans nostres, contra aquells que intentin hostilitzar-los.

Però les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Sadurní6 que són allà, amb els alous, delmes, primícies i drets de la canònica de Barcelona, els quals es veu que estan al costat i fora de l’esmentat cementiri de l’església de Sant Pere, les excloem d’aquesta donació, tal com aquesta canònica avui ho posseeix fora dels esmentats límits del cementiri.

Així, doncs, si el dia de demà alguna persona eclesiàstica o seglar intentés inquietar o deteriorar aquesta concessió de la nostra generositat, o els drets, la tranquil·litat i la llibertat dels esmentats lloc i germans de Sant Ruf, o el reintegrament i la pacificació que ens fan de la nostra dominicatura, que incorri en la pena de sacrilegi i en la ira de Déu, i que sigui apartat de la comunió dels fidels, mentre no en faci reparació.

Això ha estat fet el dia 15 de les calendes de novembre de l’any 1113 de l’Encarnació del Senyor.

Signatura d’Oleguer, indigne ministre de l’església de Sant Ruf. S. de Pere, prevere i canonge, etc, etc...

Uns mesos després, el priorat de Sant Ruf a Santa Maria d’Ègara va rebre el primer d’una sèrie de privilegis papals confirmant els seus béns.

Aquest primer privilegi, del papa Pasqual-II, fou atorgat en data del 10 de gener del 1114.

PRIVILEGI DEL PAPA PASQUAL – II 1114, gener, 10. Roma (Palau del Laterà).

Pasqual bisbe, servent dels servents de Déu, al seu estimat fill Oleguer, 6 Les capelles de Santa Eulàlia i de Sant Sadurní foren aterrades el 1601, quan el bisbe de Barcelona, Ildefons Coloma, autoritzà la seva destrucció a fi d’aprofitar les seves pedres en la construcció del pont de Sant Pere.

102 XXXI RONDA VALLESANA

abat de la canònica de Sant Ruf que està en el bisbat d’Avinyó, i als seus successors que l’han de substituir regularment, per sempre: És cosa digna oferir un fàcil consentiment als desitjos religiosos, per tal que la devoció fidel obtingui un ràpid resultat. Per tant, nosaltres donant la conformitat als precs de la teva devoció, acollim sota la tutela de la seu apostòlica l’església que tu governes per l’autoritat de Déu, amb totes les seves pertinences.

En conseqüència, per l’escrit d’aquest privilegi per autoritat apostòlica, determinem que tots els béns i totes les possessions que es veu que pertanyen a aquest monestir de Sant Ruf per legítimes donacions dels fidels o per altres justes maneres, i que totes les coses que en el futur pugui aconseguir justament i canònica, ja sigui per concessió dels pontífexs, per generositat del príncep o per ofrena dels fidels, romanguin fermes i íntegres per a tu i els teus successors, entre les quals hem comptat aquestes amb llurs propis noms: les esglésies de Taulignan amb totes llurs pertinences; les esglésies d’Albaniaco, de Medullione, de Serrières, amb llurs pertinences; el delme de Berre tal com us va ésser concedit per Gibelí, bisbe d’Arle, de bona memòria; les esglésies de Santa Maria de la Tour, de Sant Víctor, de Santa Eulàlia i de Saint-Laurent de Barbaras; les esglésies de Mandolio7; a Besalú, l’església de Santa Maria amb les seves dignitats i possessions i amb les esglésies a ella subjectes, exceptuant el cens del palau de Laterà; les esglésies de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara i de Sant Julià de Terrassa8 amb les possessions a elles subjectes i amb les esglésies per elles fundades, les quals el bisbe Ramon de Barcelona us concedí amb el patrimoni teu d’antany i amb les altres possessions que foren aplegades per tu i pels clergues que amb tu vivien mentre eres prior de l’església de Sant Adrià, exceptuant-ne la dominicatura dels bisbe de Barcelona. També us confirmem la possessió que el comte Ramon, de noble memòria, us va concedir a la regió tripolitana, amb l’església de Sant Ruf que ell havia construït en aquesta possessió9.

Decidim, doncs, que no sigui permès, en absolut, a cap home pertorbar temeràriament l’esmentat monestir, o apropiar-se de les seves possessions, o havent-les pres retenir-les, disminuir-les, o molestar amb insolents ultratges, sinó que es conservin íntegres totes les coses d’ells, per 7 Totes aquestes esglésies són a França. Quan és conegut, hi hem posat el nom francès. Les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Víctor eren sufragànies de la Santa Maria de la Tour d’Aygues.

8 Vegeu nota 5.

9 El comte Ramon Berenguer-III el Gran (1082-1131). Era època de croades a Terra Santa i alguns dels seus cavallers hi participaren. Jerusalem havia estat conquerida el 1099.

La regió tripolitana es refereix al comtat de Trípoli (Síria) on el comte hauria sufragat una església que hauria cedit a la comunitat de Sant Ruf.

XXXI RONDA VALLESANA 103

a la sustentació i governació dels quals han estat concedides, perquè els siguin de profit amb tot tipus d’usos; (també decidim) que cap oposició d’un bisbe o d’un prepòsit us impedeixi admetre, per a la seva conversió, a laics o tanmateix a clergues que viuen secularment, a no ser que tal vegada estiguessin excomunicats.

A això hi afegim que no sigui facultat de cap bisbe, sense audiència del romà pontífex o del seu llegat, posar-vos a vosaltres o els vostres llocs sota interdicció o excomunió, o oprimir-vos amb processos.

També decidim que l’enterrament en els vostres llocs sigui del tot lliure, de manera que els que per devoció o per las seva última voluntat hagin decidit ser-hi enterrats, que ningú ho impedeixi, a no ser que es donés el cas que estiguessin excomunicats.

A més a més, totes les altres coses que van ser concedides i confirmades per privilegi pel nostre predecessor, el papa Urbà, de feliç memòria, nosaltres també les concedim i les ratifiquem.

Si en el futur qualsevol persona eclesiàstica o seglar, coneixent el contingut d’aquest nostre decret, intentés temeràriament anar en contra d’ell, si després d’haver estat amonestat dues o tres vegades no ho esmenés amb una satisfacció adequada, que resti privat de la dignitat de l’honor del seu càrrec, i que conegui que, per la iniquitat perpetrada, ell apareix com a reu pel judici diví, i que sigui apartat del sacratíssim cos i sang de Déu i senyor redemptor nostre Jesucrist, i que jagui rigorosament sota el cap de la balança de la venjança. En canvi, a tots els que en aquest lloc servin la justícia, que sigui amb ells la pau de nostre senyor Jesucrist, a fi que també aquí rebin el fruit del seu bon comportament, i que en el judici final trobin els premis de la pau eterna. Amen, amen, amen.

Jo, Pascual, bisbe de l’Església Catòlica Donat al palau del Laterà, per mà de Joan, cardenal diaca i bibliotecari de la santa Romana Església, el dia quatre de les idus de gener de l’any 1115 de l’Encarnació del Senyor, setè de la indicció10, quinzè any del pontificat del senyor papa Pasqual segon11.

Posteriorment, el 15 de març del 1158, el comte Ramon Berenguer-IV confirmava a l’església de Sant Ruf (que aleshores s’havia traslladat des 10 La indicció era un període de quinze anys, i a partir de l’any 313 era una altra manera de datar els documents.

11 Pasqual-II inicià el seu papat el 13 d’agost del 1099, o sigui que el quinzè any del seu pontificat correspon a l’any 1114. La referència a l’any 1115 és un lapsus.

104 XXXI RONDA VALLESANA

d’Avinyó a Valença del Delfinat) tots els béns situats en els seus dominis, i, especialment, les esglésies de Santa Maria de Besalú, Sant Pere de Terrassa i Sant Ruf de Lleida.

CARTA DE DONACIÓ I CONFIRMACIÓ FETA PEL COMTE RAMON BERENGUER-IV 1158, març, 15. Aragó, Murillo de Gállego.

Essent convenient que tots els homes que són considerats cristians honorin l’església de Déu com a una mare, s’adiu sobretot amb aquells als quals consta que els ha estat concedida pel Rei eternal la tasca de regnar, que amb pietós zel vetllin per les sacrosantes esglésies i per tots els venerables llocs, i que subministrin coses temporals, per al manteniment de la vida present, a aquests que serveixen els altars sacrosants, no fos que per manca de coses temporals siguin apartats del servei de Déu o de la contemplació divina.

Així, doncs, és just, posant el nostre apòstol com a testimoni, oferir gratis i servicialment els nostres béns temporals a aquells que, amb gran devoció, ens donen generosament bens espirituals.

En conseqüència, per consideració només a la pietat i a la religió, jo, Ramon Berenguer, per la gràcia de Déu comte de Barcelona, príncep d’Aragó i marquès12, per remei i salvació de l’ànima meva i la dels meus pares, dono, lloo, concedeixo i confirmo a l’església de Sant Ruf, l’orde de la qual sempre creix i ha crescut sense parar, tot el que en la nostra terra ha aconseguit fins avui, ja sigui per la generositat nostra o dels nostres pares, per concessió dels bisbes o de qualsevol altra persona eclesiàstica, o també per donació dels fidels; ja sigui que ara ho posseeixi tranquil·lament o que en el futur ho pugui rebre d’algun posseïdor injust i violent.

D’aquestes coses que ara posseeix tranquil·lament, hem estimat convenient que algunes s’havien d’expressar amb els noms exactes: L’església de Santa Maria de Besalú i l’església de Sant Pere de Terrassa amb tot el que a elles pertany o ha de pertànyer; però amb major afany (s’ha d’expressar) tot allò que en el territori de la ciutat de Lleida, la qual hem retornat a la fe i al culte del Crist Déu nostre13 amb l’ajut del mateix bon Jesús, hem concedit recentment a aquesta església de Sant Ruf en honor de Déu omnipotent. A fi que ho tingui, ocupi i ho posseeixi sense oposició de ningú, per obra d’aquest document ho afermem i ho conce12 13

Marquès de la Provença.

La ciutat de Lleida fou conquerida per Ramon Berenguer-IV l’any 1149.

XXXI RONDA VALLESANA 105

dim ferm i íntegre, sense cap disminució, per sempre.

A més d’això, tot el que en la nostra terra, per la nostra generositat o la de qualsevol persona pugui ser aconseguit en el futur per l’església de Sant Ruf, amb justícia i raó, directament o a través de les esmentades obediències14, nosaltres, amb l’aval de Déu, tot això ho confirmem i amb el present document, refermat amb la signatura de la nostra pròpia mà, ho lloem a aquesta església, perquè ho tingui i ho posseeixi inviolablement de totes les formes.

I perquè parlem de manera clara i sense cap ambigüitat, nosaltres donem a la citada església de Sant Ruf de forma precisa les obediències esmentades, és a dir, Santa Maria de Besalú, Sant Pere de Terrassa i Sant Ruf de Lleida15. I si alguna cosa no ha estat prou ben feta o gestionada pels meus predecessors, suplint-ho del tot i donant íntegrament tot el que hem esmentat a aquesta església de Sant Ruf, amb el present document corroborem aquesta nostra pietosa donació.

Desitjant, doncs, plaure a Déu omnipotent i aconseguir la seva misericòrdia, manem, desitgem i decidim, per consideració a aquest orde, que l’esmentada església de Sant Ruf i els seus ministres siguin honorats i reverenciats en tot el nostre regne. Però si alguna persona eclesiàstica o seglar intentés prendre, endur-se o inquietar les coses que hem concedit a l’esmentada església o les coses que han de tenir, que no valgui en res, sinó que topi amb la ira de Déu omnipotent, i que en el judici final conegui el càstig etern juntament amb el traïdor Judas. En canvi, als qui honorin la citada venerable casa i les seves esmentades obediències16, i lloïn en tot la nostra pietosa donació i confirmació, i no la perjudiquin absolutament en res, que els acompanyi per sempre la lloança, la gràcia i la benedicció nostra i del nostre Jesucrist.

Aquest document de donació i confirmació ha estat fet a l’Aragó, en el castell anomenat Murillo, el dia de les idus de març de l’any 1157 de l’Encarnació del Senyor, i 22è del regnat de Lluís el Jove17.

Signatura de Ramon, comte. S. de la reina d’Aragó i comtessa de Barcelona, etc, etc...

14 Es refereix a les tres cases de Sant Ruf a Besalú, Sant Pere de Terrassa i Lleida.

15 L’any 1149 fou consagrada com a catedral la mesquita dita de Santa Maria l’Antiga, que és l’edifici que Ramon Berenguer dóna a Sant Ruf. Posteriorment, el 1203, al costat s’hi començà a construir la Seu Vella de Lleida.

16 La casa de Sant Ruf i les seves tres dependències a Catalunya.

17 El rei franc Lluís el Jove regnà del 1137 al 1180.

106 XXXI RONDA VALLESANA

Un nou document de confirmació reial dels béns de Santa Maria i Sant Pere de Terrassa va ser fet pel rei Alfons-I el 22 de desembre del 1174.

CARTA DE CONFIRMACIO DE BÉNS FETA PEL REI ALFONS I 1174, desembre, 22. Barcelona.

Volem que arribi a coneixement de tothom, com jo, Alfons, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de la Provença, faig aquesta carta de confirmació al senyor Déu, a l’església de Santa Maria i Sant Pere de Terrassa, i a tu, Pere, prior d’aquest lloc, i als teus successors.

M’ha estat grat, amb bon ànim i amb voluntat espontània, i per remei de la meva ànima i de la dels meus avantpassats, lloar, concedir, confirmar i autoritzar a l’esmentada església de Santa Maria i Sant Pere de Terrassa, a l’esmentat prior i als seus successors, tot el que ara ocupa, posseeix, té o ha de tenir, i el que en el futur, per la generositat de Déu, podrà justament adquirir en el comtat de Barcelona i de Manresa, i especialment tot el que a Terrassa, a la Manresana18, a Vilamajor i als seus termes, i a Barcelona i en el seu territori té o ha de tenir, i en tots els altres llocs a qualsevol indret, on ho tingui o ho hagi de tenir, en tota la meva terra.

Així, doncs, concedeixo i confirmo per sempre totes les coses esmentades a la citada església, al citat prior i als seus successors. A més a més acullo sota la meva empara i protecció la citada casa i totes les persones religioses de Sant Ruf, amb totes les coses que per a llur utilitat els pertanyen o han de pertànyer, a qualsevol lloc on estiguin o hagin d’estar, en tota la meva terra.

Això ha estat fet a Barcelona, el dia onzè de les calendes de gener de l’any 1174 del Senyor.

Signatura d’Alfons, rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de la Provença. S. de Ramon de Montcada, etc, etc...

“Els segles següents... després de la batalla de Muret (1213) i de la retirada definitiva, establerta pel tractat de Corbeil (1258)19, de la casa de Bar18 Antic terme del municipi de Juneda. Era el límit occidental de l’antic comtat de Manresa (que formava part del d’Osona).

19 A la batalla de Muret perdé la vida el rei Pere el Catòlic i es perdé, de fet, Occitània. A Corbeil, el seu fill, Jaume el Conqueridor, pactà amb el rei Lluís IX la renúncia dels drets dels comtes de Barcelona en la majoria dels seus territoris més enllà dels Pirineus; per la seva part el rei francès renuncià als drets que pugués adjudicar-se, com a descendent de Carlemany, sobre els comtats catalans.

XXXI RONDA VALLESANA 107

celona a Provença, les relacions entre l’abadia de Valença i els priorats hispànics esdevingueren cada cop més difícils. Amb el trasllat a Valença, també es va relaxar el lligam polític de la congregació amb la casa reial de Catalunya-Aragó. Els segles següents, els canonges tendiren sobretot a consolidar la seva posició a la diòcesi de Valença i als dominis dels comtes del Valentinois20. Els priorats de l’àmbit mediterrani restaren a la perifèria del seu interès”21.

Comentaris, notes i traduccions: Robert Álvarez Masalias

20 A Occitània. La seva principal població era Valença.

21 Pere Puig-Vicenç Ruiz-Joan Soler: Diplomatari de Sant Pere i Sta. Mª d’Ègara, pàg. 52. Fundació Noguera. Barcelona, 2001.

108 XXXI RONDA VALLESANA

BREU HISTÒRIA DEL CASTELL-CARTOIXA DE VALLPARADÍS QUAN ERA CARTOIXA (1344-1413) Els motius que van portar a Blanca de Centelles, hereva de la família dels Terrassa, amos del castell des de l’any 1110, a fer donació a l’orde cartoixà de la seva casa fortificada es poden remuntar al 1333. El 20 de març d’aquell any es resolgué una sentència producte del plet existent entre Huguet I, vescomte de Cardona, i Blanca de Centelles, aleshores de Calders, al voltant de la jurisdicció del feu de la domus Terracie, és a dir, del castell de Terrassa, nom original del que posteriorment es coneixerà com a castell de Vallparadís. En aquesta sentència es resolgué que Blanca podria fer donació de la domus, sempre que volgués, a l’Església o a alguna casa eclesiàstica. Els drets que des d’antuvi havien exercit els Cardona sobre aquest castell, la manca de descendència de Blanca de Centelles, i l’existència de molts altres senyors intermedis que disposaven de drets sobre el castell, fan que la donació d’aquest feu sigui un assumpte, si més no, complex. En aquest sentit la possibilitat (o l’obligació), a partir de la sentència de 1333, de fer donació a una casa eclesiàstica del domini de la domus Terracie, probablement va calmar les moltes parts implicades durant 11 anys.

Aquesta donació es començarà a gestionar a partir del 6 d’octubre de 1344. En aquesta data Blanca de Centelles envià algun tipus de document a Enric Poleti, gran prior cartoixà de la Chartreuse, a Grenoble. En aquest document expressaria el desig de voler donar la domus Terracie en aquest orde eclesiàstic. Enric Poleti tardaria encara uns mesos a respondre. L’1 de gener

El Castell de Vallparadís mig enrunat, any 1912. Col·lecció B. Ragon / Arxiu Municipal de Terrassa (AMAT) Foto 34517

XXXI RONDA VALLESANA 109

del 1345 el prior de la Chartreuse delegà l’assumpte al prior d’Escala Dei, Ramon de Bosch, i al prior de Sant Pol de Mar, Arnau. En aquell moment, aquests eren els dos únics monestirs cartoixans en territori català. Els dos priors reberen l’ordre d’anar a inspeccionar la casa i els honors que Blanca de Centelles volia donar. Així ho feren, i el diumenge 6 de febrer de 1345 s’efectuà la inspecció in situ per part dels dos priors i es signà l’acte definitiu de donació i de fundació del nou monestir.

Els nous monjos s’hi deurien instal·lar gairebé immediatament. El primer prior del monestir serà Berenguer de Plana, i sota la seva direcció l’11 de maig d’aquell any ja es va dotar el monestir d’un Antic Testament en dos grans volums manuscrits. El 14 de juliol, a més, el bisbe de Barcelona, Bernat Oliver, concedeix a Berenguer de Plana la llicència per a poder construir una església i diferents altars al nou monestir. Des del febrer fins a la nova construcció de l’església a l’interior del monestir, la capella de Sant Jaume, a l’exterior, deuria servir de temple per a celebrar l’eucaristia.

La documentació, no aclareix gairebé res de les reformes realitzades. En tot cas sembla, i l’arqueologia ho ha comprovat, que conjuntament amb la nova església situada a la sala anomenada actualment del “Tinellet”, també es construiria una gran sala capitular que la documentació sí reconeix amb el nom de “Prelador”, el lloc on els monjos es reunien per a prendre les decisions més importants de la comunitat.

El monestir cartoixà de mica en mica anirà gaudint de la protecció jurídica tant del poder reial com del poder papal. El 12 de gener de 1346 el rei Pere III el Cerimoniós concedeix als cartoixans la seva especial protecció,

El Castell de Vallparadís mig enrunat, any 1942. Autor: J. Altimira / AMAT. Foto 0079

110 XXXI RONDA VALLESANA

custòdia i guiatge davant de qualsevol il·legalitat, injúria o violència que poguessin patir. El papa Climent VI, el 30 d’abril de 1352, concedeix al prior de Sant Jaume de Vallparadís la possibilitat de gaudir de tots els privilegis, exempcions i immunitats de què fruïen tots els monestirs de l’orde cartoixà arreu d’Europa. Cal dir també que aquest és el primer document que hem trobat que indefectiblement parla de monestir de Sant Jaume de Vallparadís, deixant de banda l’anterior denominació de Sant Jaume de la Vall de Terrassa.

La donació de Blanca de Centelles als cartoixans estipulava que es reforcessin les proteccions del castell i es refermessin les torres i els fossats. El nou recinte eclesiàstic, monestir cartoixà i capella de Sant Jaume, sembla que estaria tancat per un clos. És la concessió de l’especial protecció reial del 1346 el que converteix el recinte en lloc de defensa prioritari conjuntament amb la vila de Terrassa, pels habitants de les zones rurals. L’exemple més clar el tenim el 17 de juliol 1370. En aquells dies l’aventurer Bertrand du Guesclin i les seves companyies, després d’haver ajudat Pere III i Enric de Trastàmara, en les lluites contra Pedro el Cruel de Castella, estaven tornant cap a França amb gran rebombori. La població esporuguida i tement gran dany en els seus béns i persones va sortir de la vila de Terrassa i anà a protegir-se a la cartoixa de Vallparadís.

Atesa la importància de la força de Vallparadís, l’infant Martí el 1389 concedí un privilegi al convent perquè en temps de guerra i per a defensar el monestir poguessin disposar de 20 homes ben escollits.

La comunitat cartoixana disposava de set masos i de dos casals moliners: el mas Palet, el mas de les Olomares, el mas Mestre, el mas Torrella, el mas d’en Mona, el mas de la Castlania i el mas d’en Munner. Aquest masos es trobaven ben a prop del castell i en direcció sud, sem-

Reconstrucció del Castell de Vallparadís els anys 1960.

Autora: Juanita Biarnés / AMAT. Foto 23233

XXXI RONDA VALLESANA 111

pre a tocar del torrent de Vallparadís. Serà a partir de la dominació cartoixana quan el territori jurisdiccional que englobava el castell i tots aquestes possessions adoptarà la denominació de Quadra de Vallparadís. No existia una denominació anterior, simplement era un feu més de la nissaga dels Terrassa.

Els cartoixans sembla que van tenir certa afecció a configurar quadres, ja que a prop de Santa Perpètua de Mogoda es creà l’anomenada Quadra de Mogoda que depenia de la nova cartoixa de Montalegre a mitjan segle XV. Aquesta Quadra fou la base del finançament de la Cartoixa.

Pati interior del Castell, any 1970.

A Vallparadís tenim constànFotos Francino / AMAT. Foto 50271 cia de diferents càrrecs entre els membres de la comunitat. En primer lloc el prior, cap visible de la comunitat, elegit pels seus germans conventuals o ocasionalment pel capítol general o el prior general de l’orde. Proposem a continuació la llista de priors que es coneixen en l’actualitat: Berenguer de Plana [1345-1347] Ferrer Fontanet [1348] Ramon Mayol [1349-1354] Berenguer Erimbau [1360-1370] Bernat Vallirana [1373] Domènec Benet [1385-1387] Guillem Carbó [1392-1396] Gabriel Russinyol [1400] Francesc Gibert [1402-1406] Joan de Tarba [1408] Domènec Bonafè [1412-1413]

112 XXXI RONDA VALLESANA

Els motius que portaren a l’extinció del monestir l’any 1413 no estan del tot clars. Tot sembla indicar que raons econòmiques i de mancança d’espai suficient per a la comunitat a Vallparadís fan que l’orde cerqui un espai nou on edificar-hi una nova casa. En unes capitulacions fetes els dies 28 i 30 de març de 1433 per a l’annexió definitiva del monestir de Sant Pol de Mar a Montalegre, es precisa que l’orde cartoixà havia tingut la casa de Sant Jaume de Vallparadís, a prop de Terrassa, al Vallès, i que conjuntament amb Sant Pol de Mar havien estat en origen castells “in quibus non potuerit fieri celle et alie secundum ordinem officie”, és a dir, on no s’hi havien pogut fer cel·les i altres estances segons les costums i necessitats de l’orde.

El fet és que durant l’any 1413 Domènec Bonafè, darrer prior de Vallparadís, va acabar venent el monestir de Vallparadís a fra Bernat de RiuSec, vicari general i prior principal a Catalunya de l’orde Carmelità. El preu de la venda no ha quedat encara del tot aclarit. S’ha dit que la compra efectuada es pagà amb un censal de 8.000 sous que provenia d’unes possessions carmelites a Mallorca i amb el finançament d’un mercader de Barcelona anomenat Bertran Nicolau. Del total d’ingressos percebuts per Vallparadís, un total de 2.750 lliures anaren destinades a la construcció de la nova cartoixa de Montalegre a Tiana. La venda es devia fer efectiva el 13 de desembre de 1413. Quatre dies després el 17, el papa Benet XIII comunicà l’aprovació de la compra, i el dia 20 de desembre apareix

Vista general del Castell de Vallparadís, anys 1990. Autor: Jaume Valls / AMAT. Foto 003614

XXXI RONDA VALLESANA 113

la crida a la vila de Terrassa on s’explica la venda efectuada. En aquesta es diu que el nou monestir carmelita que es fundarà prendrà el nom de Verge Maria de la Vall de Sant Jaume. Així, a partir del 20 de gener del 1414 el monestir passà definitivament en mans dels carmelites.

Que van fer els germans cartoixans? La compra efectiva dels terrenys per construir Montalegre es signà el 16 de febrer de 1415, per tant durant gairebé un any els monjos sortints de Vallparadís es deurien instal·lar a Escala Dei o a Sant Pol de Mar. De fet el 7 de març de 1414 ja apareix el prior del Carme fra Jaume Berenguer exercint el domini del castell, per tant la incorporació carmelita devia ser immediata.

La memòria de la presència cartoixana a l’antic castell dels Terrassa fou sempre molt més potent que la de la presència carmelita, i prova d’això és que el nom que ha perdurat és el de Cartoixa de Vallparadís. Els breus setanta anys d’història cartoixana a Terrassa foren suficients per a guanyar-se la perpetuïtat del record.

Joan Soler i Jiménez

Entrada al Castell de Vallparadís a l’actualitat. Autora: Montse Saludes / AMAT. Foto 00638

114 XXXI RONDA VALLESANA

EL POBLE DE SANT PERE DE TERRASSA Des de Terrassa, fent camí cap el barri de l’Antic Poble de Sant Pere i amb el rerefons el conjunt monumental de la Seu d’Ègara, s’alça un rústic i humil pont bastit per salvar el pas per damunt de la fondalada del torrent, ara parc, de Vallparadís. En el segle XIX traspassar aquest pont era deixar enrera una ciutat predominantment industriosa i passar al llindar d’una pintoresca imatge rural d’un poble de pagès: Sant Pere de Terrassa.

L’arrel del que seria més tard poble de Sant Pere té el seu origen en l’assentament humà conegut en aquest indret de l’època ibèrica. Les actuacions arqueològiques han posant de manifest la seva presència a les nostres contrades. El poblat d’Ègara exponent urbà ibèric i romà, no ha estat localitzat i la seva recerca ha sigut generadora de diverses hipòtesis sobre la seva situació, tot i que els historiadors s’inclinen pel pla de l’antic poble com l’indret més versemblant per la seva ubicació, principalment per les troballes arqueològiques que certifiquen la importància d’un assentament ibèric.

La placeta de la Creu. 1929 / Arxiu Administratiu Municipal de Terrassa

XXXI RONDA VALLESANA 115

Carrer Major de Sant Pere. 1920 / Arxiu Administratiu Municipal de Terrassa

L’emperador Antoninus Pius va concedir el títol de Municipium Flavium a Ègara.

L’any 450 es va fundar el bisbat d’Ègara i el 615 es celebrava a la catedral egarenca el Concili d’Ègara que va reunir tots els bisbes de la Tarraconense.

La ciutat i el bisbat van desaparèixer l’any 714 amb la invasió sarraïna.

En el segle XVI els pagesos del terme de Terrassa amb les seves disputes amb els prepotents vilatans de Terrassa van aconseguir la seva pròpia autonomia creant l’anomenada Universitat Forana de Terrassa, això sí, amb un batlle comú per a la vila i la forana. L’any 1574 el Consell de Forana va donar llum verda als propietaris dels masos i nouvinguts per construir casa nova al Pla de Sant Pere a banda i banda del camí de Castellar, creant-se un nucli urbà que esdevindria el poFesta de Corpus a Sant Pere. Catifa floral, any 2006. ble de Sant Pere.

Autor: Emili Puig i Muntadas / AMAT. Foto 54579

116 XXXI RONDA VALLESANA

L’aversió, l’odi i la rancúnia existent des que es va decretar la partició de la vila i de la part forana, havia anat a més, fins el punt que el dia 7 d’agost de 1800 el rei Carles IV signava la resolució de la Real Mandatoria aprovada pel “Consejo de Castilla” en la qual decreta la separació total de la Universitat Forana, creant-se el nou municipi de Sant Pere de Terrassa.

El poble estava assentat al sud d’una llenca de terra que formava el llarg i paral·lel recorregut dels torrents de Vallparadís i Monner fins a la seva confluència prop del Castell de Vallparadís. El seu terme, amb una població disseminada, rodejava totalment el petit terme de Terrassa, per tant abastava l’actual terme de Terrassa llevat del centre i, part dels de Sant Quirze i Sabadell (Creu Alta, Jonqueres i Sant Julià d’Altura). Així, doncs, encerclava la vila de Terrassa sense deixar-la expandir, cosa que provocar un litigi constant en perseguir aquesta vila l’annexió del poble de Sant Pere per tal que tornés a formar un sol terme amb Terrassa.

Durant el segle XIX, el nucli que avui es coneix com Antic Poble de Sant Pere estava configurat pel carrer Major, algunes cases al camí de Montserrat (actualment carrer de Bonaventura Castellet) i a redós de la placeta de la Creu.

L’any 1901 els Ajuntaments de Sabadell i Terrassa tornaven per enèsima vegada a la qüestió l’annexió del municipi de Sant Pere. Finalment ho aconseguiren 1904.

El Rei sentenciava l’agregació el dia 6 d’abril i el decret va ser publicat a la Gaceta de Madrid. Terrassa recuperava la totalitat del terme i Sabadell s’annexionava la Creu Alta i Sant Julià d’Altura.

El poble i el seu eixample cap al nord passaren a ser el barri de Sant Pere. L’any 1983 la part sud del barri o antic poble es va independitzar creant la seva pròpia entitat com Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere de Terrassa.

Festa dels 5 focs de Sant Pere, any 2006.

Autor: Joaquim Verdaguer / AMAT. Foto 54372

XXXI RONDA VALLESANA 117

Aquest petit barri ha conservant les essències de l’antic poble conservant els costums i tradicions, fet que l’ha convertit en un barri singular, diferenciant de la resta de la ciutat. En el costumari santperenc trobem la tradició de l’enramada de les façanes de les cases, al pas de la processó del Corpus Christi.

Una altra tradició és la dels “Cinc Focs” que es celebra dins els actes de la Festa Major del barri i que consisteix en encendre cinc focs a la plaça on es pot torrar el pa o proveir-se dels corresponent embotit, oli i sal.

Aquest costum rememora els cinc focs de Sant Joan que es feien al llarg del carrer Major.

Altres costums són la Crema d’una falla o “el pa de les ànimes”. Però els santperencs captivats i nostàlgics de les seves tradicions han volgut revifar les velles estampes del seu passat. Una d’aquestes remembrances és el casament vuitcentista, simulacre d’un casament tradicional i costumista tal i com es celebrava a l’antic poble. La primera vegada que es va rememorar va ser l’any 1930 i una altra vegada el 1951. Per les festes de l’any 1981 es recuperà el Casament, que es va celebrar ininterrompudament fins el 1987. Després es fa amb una freqüència de cinc anys. El pròxim serà el 2012.

Joaquim Verdaguer i Caballé

Casament vuit-centista a l’antic Poble de Sant Pere, l’any 1951.

Donació Joaquim Verdaguer / AMAT. Foto 91613

118 XXXI RONDA VALLESANA

VISITA GUIADA A LES SET PARRÒQUIES QUE FORMAVEN PART DEL MUNICIPI DE SANT PERE DE TERRASSA EL TERME DE SANT PERE DE TERRASSA Amb la proclamació de la independència del poble de Sant Pere el seu terme era un dels més extensos de les rodalies.

El terme estava format per les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Vicenç de Joqueres, Sant Julià d’Altura, Santa Maria i Sant Miquel del Taudell, Sant Martí de Sorbet i Sant Quirze de Terrassa amb una extensió d’uns 150 km2. L’any 1845 tenia 2.633 habitants.

Pont de Sant Pere de Terrassa, any 1995.

Autor: Jaume Valls / AMAT. Foto 0689

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE TERRASSA Aquesta parròquia amb 5.621 ha era la més extensa de les que formaven el terme de Sant Pere de Terrassa. El seu nucli urbà el formaven el carrer Major, el camí de Montserrat i algunes cases a l’altra banda de la via del tren.

Quan en el segle XVI es va produir la divisió civil entre vilatans i forans, els pagesos van veure la necessitat de crear un nucli urbà que donés consistència a la seva autonomia. El Consell de la Parròquia de Sant Pere reunit el 8 de gener de 1574 acordà que la dispersa pagesia bastís casa pròpia al llarg del Pla de Sant Pere, origen del nucli urbà que, en el segle XIX, esdevindrà el poble de Sant Pere. Per tal d’estimular aquesta urbanització el consell acordà l’establiment d’una carnisseria i un hostal prop de les esglésies de Sant Pere, es dir a les dues cases de Cal Capella.

XXXI RONDA VALLESANA 119

Panoràmica del conjunt de les 3 esglésies romàniques de Terrassa

LES ESGLÉSIES DE SANT PERE El conjunt de les esglésies de Sant Pere, declarat Monument Nacional l’any 1931, el formen les tres esglésies de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere, que barregen harmoniosament diversos estils i èpoques; visigòtiques, pre-romàniques, romàniques i gòtiques. Des de l’any 450 al 711 fou la Seu Episcopal d’Ègara. L’any 615 s’hi celebrà el Concili d’Ègara.

D’aquella època queden en peu la l’església de Sant Miquel i els absis de Santa Maria i Sant Pere, així com el mosaic de davant de Sant Maria i les restes arqueològiques trobades, l’any 2003, a la rectoria.

L’església de Sant Pere és d’una nau en creuer. Consagrada el 1113. El seu campanar de cadireta a la façana de ponent i l’absis és amb triple semicercle.

L’església de Santa Maria de planta llatina. Cimbori vuitavat amb arcuacions, damunt el qual hi ha el campanar quadrats de dos pisos amb finestres geminades.

L’església de Sant Miquel del segle VI. Planta quadrada i absis heptagonal.

120 XXXI RONDA VALLESANA

Escut de pedra del Poble de Sant Pere de Terrassa, any 1969.

Autor: Fotos Francino / AMAT. Foto 95257

Edifici de l’antic Ajuntament del Poble de Sant Pere de Terrassa. Any 2000.

Autors: Badiacasanova / AMAT. Foto 29395

AJUNTAMENT DE SANT PERE A l’edifici del número 20 tenim l’Ajuntament de Sant Pere, inaugurat el 1897, essent alcalde Josep Viver i Modolell que va presidir la primera sessió del Ple del Consistori santperenc en la nova casa de la vila. Es un edifici cantoner, obra de l’arquitecte Juli Batllevell. L’edifici, d’estil historicista, té planta baixa i dos pisos, amb un cos afegit a la banda del carrer Alcalde Parellada, que consta de planta baixa i pis. A nivell del pis superior, i al centre de la cantonada, hi ha l’escut en relleu de l’antic poble de Sant Pere, amb la representació dels atributs papals (les claus i la tiara).

Aquest edifici va hostatjar l’Ajuntament del poble de Sant Pere, fins l’any 1904, que, amb l’annexió del poble a Terrassa, van passar a ser dependències municipals terrassenques. Al llarg del segle ha estat la seu dels jutjats de 1a instància, la Zona de Reclutament Militar i de les escoles públiques. El 1959 s’hi instal·la, al primer pis, la Biblioteca Salvador Cardús.

Actualment l’edifici és un equipament municipal al servei de diverses entitats, entre elles la seu de l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere.

XXXI RONDA VALLESANA 121

Parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres

PARRÒQUIA DE SANT VICENÇ DE JONQUERES Sant Vicenç de Jonqueres va ser una de les parròquies que formaven la part Forana de la Universitat de Terrassa i que, arran la independència del poble de San Pere passà a formar part d’aquesta municipalitat. La seva extensió era de 967 ha i tenia 566 habitants.

En terres de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres hi havia un indret conegut com la Creu Alta on hi havia ubicada una creu de terme en la cruïlla dels camins a Manresa per Matadepera i el de Castellar. En aquest lloc un pagès de Matadepera, Francesc Torrella, l’any 1745, hi establí una carnisseria i botiga que també feia les funcions d’hostal. L’edifici va ser enderrocat poc temps després sota la pressió de l’Ajuntament de Sabadell recolzant-se en un acord pres entre aquest Ajuntament i el de Terrassa, any 1719, de no deixar construir cap edifici comercial prop de Sabadell sense l’autorització del consistori sabadellenc. Tot i això, cap l’any 1772 i amb semi-clandestinitat Josep Camps va construir una nova edificació.

122 XXXI RONDA VALLESANA

Però no és fins l’any 1792 que, arran de la sentència favorable als qui volien establir-se a la Creu Alta, es va donar la legalitat al nucli dels creualtencs.

Seixanta anys més tard, a mitjan segle XIX, la urbanització d’aquest barri santperenc havia superat en edificacions i habitants el nucli principal del poble de Sant Pere a l’altre extrem del terme.

Amb la seva exPorta Parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres pansió, les cases de la Creu Alta havien arribat a tocar les de Sabadell al carrer de les Valls. L’any 1852 una petita part del terme s’agregà a Sabadell. La línia divisòria reculà fins el rec del Salt, l’actual ronda Zamenhof. En aquells moments el nucli urbà, situat entre la Riereta i el rec del Salt, el formaven una mitja dotzena de vials dels quals els principals eren: el carrer de Jonqueres que començant al rec del Salt arribava a la creu de terme on es bifurcava; a la dreta el carrer de Castellar i a l’esquerra el carrer Major, entrecreuats pels actuals carrers de Riera Villaret, Sant Domènec, Riera Alta, Riera Baixa, etc. El barri era creuat pel seu bell mig i en diagonal la riera Baixa. Amb la construcció de la nova església de la Creu Alta aquesta passà a ser la parròquia i quedà semi-abandonada l’església de Sant Vicenç.

L’antiga parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres és mencionada en un document de l’any 987. L’establiment d’una comunitat de monges be-

XXXI RONDA VALLESANA 123

nedictines, l’any 1214, va reconvertir l’església romànica en un monestir.

Més tard van deixar l’orde per passar a la de Fe i Pau i després a l’orde de Sant Jaume. Finalment la comunitat de monges es va traslladar a Barcelona, al carrer de Jonqueres. El carrer barceloní pren el nom del convent sabadellenc.

L’església de Sant Vicenç de Jonqueres va continuar prestant el servei parroquial fins que, tal com hem dit, se’n va construir una de nova, més cèntrica, al veïnat de la Creu Alta.

PARRÒQUIA DE SANT QUIRZE DE TERRASSA La parròquia de Sant Quirze formava part des de l’època medieval del terme de castell de Terrassa. L’any 1434 aquesta parròquia incrementar els seus límits amb l’annexió de la parròquia de Sant Feliuet de Vilamilans i per tant la seva extensió cap a ponent fregava l’actual nucli de Les Fonts. En el segle XVI, quan va passar a formar part de la part de la Universitat forana de Terrassa, el fogatge de Sant Quirze el formaven una vintena de masos: Anglada, Arús, Barra, Camps, Canals, Carner, Casablanques, Font, Letanal, Llobet del Pla, Llobateres, Maiol, Molins, Pallàs, Ramonell d’Amunt, Samunta, Santfeliu, Sellent, Vinyals. Tenia una extensió de 1.432 ha amb 694 habitants.

L’any 1848 es constituí com a municipi propi i se segregà del poble de Sant Pere.

L’església és va consagrar l’any 1050. En el segle XII era coneguda com a San Quirici de Terracia: Conserva el nom de Sant Quirze de Terrassa fins el segle XIX que, successivament va anar canviant el nom per Sant Quirze de la Serra, de Galliners i fins arribar a l’actual de Sant Quirze del Vallès. El creixement demogràfic dels segles XVII i XVIII la va fer insuficient per encabir-hi la feligresia i van començar les modificacions enderrocant part de l’església antiga. Ara queda poca cosa dins l’edifici per identificar com a romànic.

Tot i que en el terme de Sant Pere hi un escampall d’esglésies romàniques i d’altres estils, cal fer menció, dins el terme de Sant Quirze del Vallès, de l’església de Sant Feliuet de Milamilans que va ser incorporada en el segle XV a la parròquia de Sant Quirze. D’origen preromànic durant segles també va ser parròquia.

124 XXXI RONDA VALLESANA

Parròquia de Sant Julià d’Altura

PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA Sant Julià d’Altura està documentat com a parròquia des del segle XI. I com a tal forma part, successivament, del terme del castell de Terrassa, de la part forana de la Universitat de Terrassa i del poble de Sant Pere l’any 1800. Tenia una extensió de 2.115 ha i 173 habitants. Amb segregació del terme de Sant Pere l’any 1904, passà a formar part del de Sabadell.

L’església es un clar exemple del pas del temps i la seva adaptació a les necessitats litúrgiques del moment. Molt modificada quasi no en queda res del seu origen romànic; restes en un mur de ponent i en el de tramuntana. En el seu anterior es venerava una imatge romànica de la Mare de Déu d’Altura, que va desaparèixer amb la crema de l’església l’any 1936.

La seva documentació va poder ser salvaguardada i emmagatzemada a la masia de Ca n’Ustrell.

XXXI RONDA VALLESANA 125

LA BATALLA DE SANT JULIÁ El moviment dels destacaments francesos de Barcelona a Manresa va ser un dels gran maldecaps dels napoleònics, i en dues ocasions el general Schwartz havia sortit mal parat en el seu pas pel Bruc.

A primers d’abril de l’any 1810, després de la presa de Manresa, el general va voler tornar a Barcelona evitant el pas de Can Massana a Sant Julià d’Altura Montserrat, és per això que trià el camí ral de la Serra de l’Obac, on altre cop fou bregat per les forces de la comarca comandades pel brigadier Manso i el coronel Francesc Rovira, a l’alçada dels Hostalets de Daví. Els francesos aconseguiren arribar a la vall, però prop de Sant Julià d’Altura, en el terme municipal de Sant Pere de Terrassa, foren derrotats totalment «Resultaron de esta acción - Constata el comunicat d’en Milans - unos quinientos muertos enemigos, entre ellos doce oficiales y una muger de la família del General: docientos noventa prisioneros, contando dos mugeres, diez oficiales, tres cirujanos, y el médico de su Exercito: habiendo escapado el general Schwartz con dos heridas y muerto el caballo que montaba, y unos trecientos hombres, la mayor parte sin mochilas hacia Barcelona»

PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL TOUDELL Santa Maria del Toudell la trobem documentada com a parròquia rural en el segle XIV, formant part del terme del Castell de Terrassa. L’any 1800 passà a formar part de la municipalitat de Sant Pere de Terrassa, fins l’any 1849 en què es produí l’annexió a Sant Martí de Sorbet.

L’església de Santa Maria es un bell exponent del romànic rural. Esta adossada a la masia de Can Trias i consta d’una sola nau de 14 metres per

126 XXXI RONDA VALLESANA

Església de Santa Maria de Toudell, s/data. Propietat Marius Heras. Fotografia publicada a: L’abans Terrassa 1865-1965. Editorial Efadós.

4’10 d’ample i un campanar que és de considerable altura en comparació amb l’església i que és compost de dos pisos superposats de finestrals, actualment alguns tapiats, amb columnes i capitells. Dins de l’esglesiola hi havia o hi ha un retaule gòtic del segle XVI, i al mig s’hi trobava una bella imatge romànica de la verge, avui desapareguda, però que sembla que és una que es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. L’església es va consagrar l’any 1112 tot i que hi ha documentació anterior.

PARRÒQUIA DE SANT MIQUEL DEL TOUDELL L’església de Sant Miquel era la parròquia de la Quadra del castell del Toudell que formà part inicialment del municipi de Sant Pere fins que l’any 1849 passà a formar part de la parròquia de Sant Martí de Sorbet i de municipalitat de Viladecavalls.

L’església romànica esta situada prop de Can Mir, al peu de la carretera de Viladecavalls. El seu campanar de cadireta amb un ull de bou, sembla una reproducció, en petit, del de Sant Pere de Terrassa. Sembla que es va construir a principis del segle XII. D’una nau amb absis amb arcuacions llombardes cegues. A l’interior l’absis té la coberta molt aplanada. En el segle XVIII es van fer moltes reformes i sembla que el campanar és d’aquesta època.

XXXI RONDA VALLESANA 127

PARRÒQUIA DE SANT MARTÍ DE SORBET A mitjan segle XVIII es van edificar les primeres cases a ponent del que seria el carrer de Dalt de Viladecavalls. Tot seguit es construïren altres edificacions a l’altra banda del camí de Terrassa a Olesa, en el que serà el carrer Major. Una part d’aquest últim carrer era del terme judicial de Sant Pere de Terrassa i, la resta juntament amb el carrer de Dalt i el carrer Nou formava part del municipi de Viladecavalls amb Ajuntament propi des del segle XVIII. Els límits jurisdiccionals eren confusos i conflictius i era il·lògic que les cases de Sant Martí de Sobert depenguessin de l’administració de Sant Pere, a una hora i mitja de camí quan tenien l’Ajuntament de Viladecavalls a l’altre banda del carrer. L’any 1841 l’Ajuntament de Terrassa denunciava davant la Diputació de Barcelona tot un seguit de despropòsits que presentava la jurisdicció del terme de Sant Pere i demanava l’agregació del poble i una nova reorganització de les parròquies.

L’any 1849 tenia lloc la unificació de les parròquies de ponent en una de sola, la de Sant Martí de Sorbet, i desapareixien les de Santa Maria i Sant Miquel del Toudell. També es fusionaven els nuclis de Viladecavalls, la quadra de Clarà i els de Sant Matí de Sorbet, formant la municipalitat de Viladecavalls, deixant aquest últim de formar part del terme del poble de Sant Pere.

L’església parroquial de Viladecavalls es d’origen romànic i era coneguda documentalment des del segle XI. Ara l’antiga capella romànica forma part de l’estructura actual i es inapreciable després de diverses modificacions, només en queden alguns elements que es poden observar a l’interior.

Joaquim Verdaguer i Caballé

128 XXXI RONDA VALLESANA

JOSEP TORRELLA, UN EXEMPLE DE RESISTÈNCIA AL RETORN DE CATALUNYA A LA MONARQUIA HISPÀNICA (1649-1656) Al final de la Guerra de Separació (1640-1652) Terrassa i els seus contorns van tenir la presència d’un grup d’homes que van intentar mantenir les viles vallesanes lluny de la influència de la Monarquia Hispànica de Felip IV. Aquest grup que va tenir a l’entorn dels deu i quinze homes, depenent del moment en què ens trobéssim, va ser el centre de les mirades de les autoritats del Principat al llarg dels set anys en què es mantingueren actius. El seu cap visible fou Josep Torrella, conegut popularment a l’època com a Lo Pito, un motiu derivat de Pepito.

Fill segon de menestrals, Josep Torrella va haver de deixar casa seva perquè el seu germà gran Miquel, l’hereu, seguiria l’ofici familiar de paraire i es quedaria la casa que els Torrella tenien al carrer Major de la vila. Tot i això, ben poca cosa es coneix de la seva vida abans de 1649, tan sols algunes notes soltes que ens mostren com el 1645 va ser un destacat soldat al setge de Tarragona. L’experiència militar que deuria adquirir a Tarragona i com a miquelet al llarg de la guerra li donarien la base sobre la qual dirigiria els camins del grup de miquelets que tingué al càrrec.

Rei Felip IV

XXXI RONDA VALLESANA 129

Conde-Duque de Olivares

La seva influència però no es reduiria a la vila egarenca, Sant Pere i la resta de parròquies que comprenien la Universitat forana, sinó que abastaria gran part del Vallès. La documentació que ens ha arribat als nostres dies ens mostra com ell i els seus homes passaren per Castellar, Sabadell, Barberà, Sant Llorenç Savall, Rubí, Matadepera, Sant Quirze, i fins i tot es té constància de la presència de Josep Torrella pel Lluçanès, on es feia anomenar Antoni March. El seu radi d’acció, doncs, abasta quasi tot el que avui coneixem com a Vallès Occidental i el Lluçanès, indret on es deuria amagar de les autoritats règies després d’algun acte sonat a les nostres contrades.

La seva vida quotidiana es desenvolupava pels camins, boscos i muntanyes dels contorns de Terrassa. La presència d’un entorn com el de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac era un regal per aquest tipus de grups que intentaven allunyar-se de la justícia. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII els boscos i muntanyes esdevingueren un indret on els governs i les seves forces d’ordre no tenen gaire influència, d’una banda perquè els soldats no coneixien molts cops les zones on estaven destacats, i de l’altra perquè grups com el de Josep Torrella coneixien pam a pam tots els racons i indrets dels contorns on amagar-se. A més a més, la presència de masos aïllats, poc controlats, feia que aquests poguessin proveir d’armes i menjar a grups de miquelets resistents. Masos com els de can Jofresa de Sant Pere de Terrassa, i sobretot la casa de la Barata de Matadepera, en són dos bons exemples. Fins i tot reberen ajudes a dins de les viles, en el cas de Sant Llorenç Savall, lloc poc controlat per les tropes castellanes de l’època, per part d’un tal Valentí Prunés, o a Terrassa per part de Pau Guorchs o Joan Canyameres.

130 XXXI RONDA VALLESANA

Així doncs, l’existència del grup sense el suport de la població no es podria entendre, ja que el manteniment dels homes de Josep Torrella era possible gràcies a les donacions, i a vegades extorsions, dels pagesos que vivien dins del terme de Terrassa, que aleshores comprenia Sant Quirze, Viladecavalls, Sant Julià d’Altura (avui entre Terrassa i Sabadell) i Sant Pere de Terrassa, el terme del qual arribava a tocar de les muralles de Sabadell.

El primer acte conegut de la banda fou el vint-i-quatre de Pedrenyal maig de 1649 a l’actual plaça Vella de Terrassa on van entrar i començaren a disparar trets de pedrenyals per intimidar els terrassencs que començaven a pensar en un retorn a la Monarquia Hispànica després de la separació de 1640. Aquell dia Josep Torrella, Jaume Saldom, dit Lo Pirro, Antoni Joan Marsans, Antoni Bogunyà, dit Lo Barbet i Joan Guanteres entraren a la plaça amb capes de pastor i feriren a un jornalers anomenat Valentí Alsina. El rebombori fou tal que la gent que hi havia a la plaça es va haver d’amagar dins del palau de la vila, i el batlle i els seus homes van sortir per intentar atrapar els esvalotadors. Uns minuts més tard Torrella i Saldom foren empresonats a les presons reials de la vila, situació que no duraria gaire ja que els seus companys provocarien un altre avalot a la plaça per emportar-se’ls a un lloc allunyat del centre urbà.

A partir d’aquesta data els fets dels miquelets de Josep Torrella van agafant un to més fosc, tot passant a l’acció directa contra les autoritats vallesanes disconformes amb l’administració francocatalana que controlava el país. El vint-i-set de gener de 1651 mentre el batlle de Terrassa i uns quants veïns anaven per on avui hi ha el barri de les Fonts de Terrassa fent una batuda per cercar a Torrella i els seus homes que havien malferit a Francesc Ramoneda, soci del germà de Josep Torrella, se sentiren uns forts trets de pedrenyals al camí ral de Terrassa a Rubí. No eren més

XXXI RONDA VALLESANA 131

que els trets que Torrella i el seu company Lo Bio havien fet al batlle de Rubí Jaume Ubach, que no deuria seguir el camí polític que més agradaria a la banda.

Dels darrers anys de la seva vida, de 1653 a 1656, se’n coneixen ben poques coses. D’una banda, un cop caiguda Barcelona el 1652 (però no acabada la guerra que encara tindria activitat fins a 1659) el conflicte amb el seu germà s’agreujà (anteriorment Josep Torrella l’havia amenaçat de mort per la seva derivació a favor de Felip IV) fins al punt que el deixà fora del seu testament, per la qual cosa Lo Pito manà als seus homes que el matessin el vespre del 20 d’abril de 1655 quan acabava la jornada laboral dels menestrals.

A més a més, el miquelet resistent continuava sent dels catalans que no havien obtingut el perdó reial després de 1652, i que per tant, havia de viure de les ajudes i dels robatoris dels masos dels contorns de Terrassa i comarca. Els robatoris entre els anys 1655 i 1656 foren continus per Terrassa, Sant Julià d’Altura, Sant Pere de Terrassa i Sant Quirze, tal com testimonien diversos processos judicials.

Possiblement en una d’aquestes sortides del grup per la zona de Barberà del Vallès, el sometent de Barberà acabà amb la seva vida després d’anys d’esforços per part de l’administració reial.

El seu cos seria portat a Terrassa perquè fos penjat a la plaça Vella, indret on romandria un temps per mostrar a la població que qui intentés restablir l’ordre de 1640 acabaria com en Josep Torrella.

Pol Meseguer i Bell

132 XXXI RONDA VALLESANA

Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Batllia de Terrassa, Processos, 23.05.1653

TERRASSA DURANT LA TERCERA CARLINADA Al llarg de segle XIX Catalunya patirà una successió de revoltes i enfrontaments bèl·lics protagonitzats per un dels moviments político-ideològics de més longevitat a casa nostra: el Carlisme. Des de la inicial Revolta dels Malcontents de 1827 fins a les darreries del segle XIX es succeïren diversos intents d’imposar un candidat al tron que s’identifiqués amb els valors del nucli de privilegiats de l’Antic Règim davant d’un liberalisme en ascens.

Partides carlines detectades durant la guerra a l’entorn de la Comandància Militar de Terrassa (1871-1875).

Els límits municipals són els actuals. En negreta els municipis que formaven part de la Comandància de Terrassa.

Malgrat aquesta persistència en el temps, el moviment carlí serà incapaç d’estructurar un autèntic exèrcit regular i es limitarà a controlar àmplies zones geogràfiques mitjançant un sistema de guerrilles que fou efectiu només a les zones rurals i de manera intermitent. L’anomenada Tercera Guerra Carlina és un dels més importants períodes de revifada del moviment com a reacció a l’anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874) durant el qual assistim al breu regnat d’Amadeu I de Savoia i a la Primera República. Així, després de diversos intents fracassats, a la primavera de 1872 es produeix un aixecament general amb la formació de partides d’insurrectes que no arriben a formar un exèrcit cohesionat però que controlen diverses poblacions importants i gran part del territori català fins a finals de 1875.

La població de Terrassa (dividida aleshores entre els termes de Terrassa i Sant Pere) mostra durant tot aquest període una imatge d’unitat al XXXI RONDA VALLESANA 133

voltant de la seva burgesia dirigent i de fidelitat als successius governs: regnat d’Amadeu I, República, República Federal i la restauració monàrquica amb Alfons XII. Per aquesta raó, Terrassa esdevé un objectiu clar de les partides carlines alhora que es convertirà en un punt estratègic des del qual atacar-les.

L’entrada a la vila el 22 de Juliol de 1872 d’una partida carlina fou l’episodi més destacat d’aquella guerra. La partida, d’uns cinccents homes dirigida pel cabdill Joan Castells, tenia per objecte procedir al cobrament de la contribució que, segons ells, devia Terrassa i per això assaltaren al tren i iniciaren l’atac Francesc Savalls des de l’estació del Nord. El cobrament de l’anomenada contribució va ser una pràctica habitual de l’exèrcit carlí iniciada a partir dels mesos d’estiu de 1872 per tal de poder finançar la guerra. A partir de l’aixecament d’aquell any, i durant els quatre anys de conflicte, l’autonomia financera de les partides esdevingué un assumpte de gran importància. Per tal de mantenir-la s’establí un mecanisme de recaptació d’impostos (la contribució), basat en la negociació concreta amb els representants de cada localitat. De grat o per força les diverses partides procedien al cobrament en les poblacions de la seva àrea d’influència.

Els fets del 22 de Juliol responien plenament a aquesta dinàmica d’obtenció de recursos per al manteniment d’unes partides carlines basades en el reclutament de voluntaris que esperaven una paga. Testimonis de l’època apunten la negativa de les autoritats a fer efectiu el pagament de la contribució com la causa de l’assalt a la vila. I, tot i que ja s’havien pres mesures de vigilància per prevenir-lo, l’assalt va agafar per sorpresa els vilatans.

El balanç de l’atac pels carlins es pot xifrar en termes econòmics i de pèrdua de vides

134 XXXI RONDA VALLESANA

Gravat de carlins recaptant impostos durant la tercera guerra carlina

humanes, resultant un rotund fracàs: aconseguiren 600 pessetes producte de l’assalt a l’Ajuntament a canvi de la pèrdua de set homes, morts pels vilatans.

El balanç per a la vila de Terrassa no fou més positiu: es perdé la quantitat esmentada i la vida de dos defensors. En definitiva, Gravat de Carles VII entre les seves tropes el 1875 l’assalt va resultar contraproduent pels carlins ja que el que van aconseguir, a desgrat seu, va ser reforçar políticament el liberalisme vigent a Terrassa i, en l’ordre material, que la vila es fortifiqués i es preparés més intensament per la defensa convertint-se en un important punt estratègic fins la fi de la guerra.

De les mesures defensives preses destaca l’inici d’algunes obres de fortificació, el reforçament de la Milicia Nacional formada per voluntaris, l’establiment del toc de queda o l’allotjament de tropes de l’exèrcit governamental, tot plegat en el marc d’una important escassetat de recursos i d’una economia local afectada greument per les conseqüències de l’aixecament.

Durant la guerra, les partides carlines que actuen a l’entorn de Terrassa tenen com a característiques el nombre reduït dels seus membres, el coneixement del terreny i la seva gran mobilitat per esquivar les forces de l’ordre. Durant la guerra trobem que actuen a Terrassa dos tipus de partides: les que tenen com a base natural les muntanyes que separen el Vallès de la comarca del Bages (Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, els cingles de Gallifa, etc.), de mida petita i que es dediquen a hostilitzar les petites poblacions, efectuant baixades al pla i evitant l’enfrontament directe amb l’exèrcit o les milícies; i les de contingents més nombrosos, que, al comandament de personatges com Miret, Castells o Savalls, recorren el Principat i són reforçades ocasionalment per les partides ‘locals’ esmentades anteriorment. El nombre de components d’aquestes partides oscil·la des dels deu o vint integrants fins als dos mil, però aquest darrer nombre era excepcional essent més freqüent que les partides fossin només d’alguns centenars d’homes.

XXXI RONDA VALLESANA 135

Pel que fa al bàndol liberal, la Comandància Militar de Terrassa era la instància encarregada de coordinar la defensa i la lluita contra els carlins. L’àmbit d’actuació d’aquesta instància comprenia Terrassa, Sant Pere, Matadepera, Viladecavalls, Ullastrell, Rubí, Vacarisses, Olesa de Montserrat, Rellinars, Castellbisbal i Sant Llorenç Savall. Per fer front a l’amenaça que representaven aquestes partides per als pobles i masos dels entorns, la Comandància formà la Compañía Movilizada o Ronda Volante. L’esmentat cos, també format per voluntaris, complementava les funcions de la Milicia Nacional, ja que la seva principal característica era una gran mobilitat que li permetia moure’s amb agilitat per l’accidentat relleu de la comarca. El nombre dels efectius d’aquest cos era variable oscil·lant entre un mínim de cinquanta membres i un màxim de dos-cents.

Entre les funcions de la Ronda hi havia la de combatre els atacs carlins i va protagonitzar enfrontaments diversos: el 31 de gener del 1874 s’enfronten a una partida a Castellar del Vallès; al febrer del mateix any, foragiten una partida que havia atacat Rubí, i al juliol rebutgen l’atac de la partida de Miret (de 2.800 homes), que intentava emparar-se de la contribució cobrada per la Ronda Volante (2.700 duros) a Sant Llorenç Savall.

A banda d’aquests enfrontaments, la Ronda també s’ocupava d’altres tasques: protecció de les línies de comunicacions, construcció de barricades, escorta de combois, detenció de lladres comuns, guàrdies, acompanyament de les columnes de l’exèrcit en les seves ofensives, etc. També la trobem efectuant serveis a les autoritats, com ara desplaçar-se als pobles amenaçats pels carlins que no podien cobrar la contribució (per exemple, a Castellbisbal, el març del 1874) o fer els sortejos de quintes i enviar els reservistes per a la seva incorporació a files (a Ullastrell, el maig del 1874).

Els carlins no eren els únics que amenaçaven

136 XXXI RONDA VALLESANA

Gravat satíric representant els frares revoltats per la religió i don Carles

la seguretat pública: durant la revolta cantonalista (recordem el cop d’estat del General Pavía el gener de 1874), la Ronda reprimia qualsevol intent d’alterar l’ordre establert: es queden a Terrassa en previsió d’aldarulls (al gener del 1874) i van a CasImatge de l’antiga Estació del Nord cap al 1899.

Autor: Josep M. Ballester Benítez. Arxiu Tobella. tellbisbal i a Rubí per prendre els seus alcaldes rebels. També perseguien les partides republicanes o carlo-republicanes que proliferaven amb la fi de la I República. En definitiva, la Ronda esdevé un eficaç instrument repressor i mantenidor de l’ordre establert en mans del comandant militar.

Així doncs, principalment entre 1873 i 1874, assistim a un joc del gat i la rata entre les partides carlines i la Ronda Volante que té per escenari uns entorns de Terrassa molt diferents dels actuals i els espais que ara formen el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Boscos, balmes i coves de la muntanya donaven empara als guerrillers carlins en els successius avenços i reculades de les seves activitats. Mentre els uns, els carlins, han de viure sobre el terreny, sabotejant comunicacions, assetjant masos i pobles i retenint hostatges en nom de la seva causa, les forces de l’ordre els combaten amb uns mitjans més aviat precaris.

També cal recordar les dificultats de comunicació d’aleshores i que, a més, l’ocupació del territori era molt més extensiva que en l’actualitat: són els moments d’expansió del conreu de la vinya, hi ha encara una explotació intensiva dels boscos, etc. Molt sovint les partides carlines trobaven suport (refugi, aliment) en els pagesos dels masos dels entorns o bé molts d’aquests passaven a formar-ne part en no refiar-se de la puixança d’un liberalisme més concentrat en la incipient indústria i en les ciutats.

A partir de 1875, després de la restauració alfonsina, l’estabilitat del règim i les mesures preses per desactivar la revolta oferint indults massius van debilitant i desmobilitzant les forces carlines que acaben caient derrotades davant d’una ofensiva militar liberal que serà la definitiva. A

XXXI RONDA VALLESANA 137

partir d’aquest moment el moviment carlí canviarà d’estratègia i continuarà la seva croada contra el liberalisme i la democràcia emprant d’altres mitjans.

Enric Sanllehí Bitrià

Vista de Terrassa a principis del segle XX. Fons Baltasar Ragón. Arxiu Tobella

BIBLIOGRAFIA BENAUL BERENGUER, J. M. Política i consums. La revolució de 1868 a Terrassa. Recerques 17, 1985 DDAA. Història de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1987 RAGON, Baltasar. Terrassa en el segle XIX. Terrassa, 1947 SANLLEHI BITRIÀ, E. L’impacte de la tercera guerra carlina a Terrassa.

Terme, Terrassa, 2001 SANLLEHI BITRIÀ, E. Què volien aconseguir els carlins el 22 de juliol de 1872? Terme, Terrassa, 2002 TOLEDANO GONZÁLEZ L.F. Antiliberalisme i Guerra civil a Catalunya.

La tercera guerra carlina. 1872-1875. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. XI, Barcelona, 2000 VENTALLÓ VINTRÓ, D. Tarrasa antigua y moderna. Terrassa, 1879 VALLVERDÚ I MARTÍ, R. El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997 138 XXXI RONDA VALLESANA

LES COL·LECTIVITZACIONS A TERRASSA, 1936-39 El 1936, Terrassa era una ciutat d’uns 47.000 habitants, que es trobava en ple creixement. La ciutat es començava a recuperar de la crisi econòmica dels anys vint, produïda per la davallada de la demanda posterior a la primera guerra mundial. La recuperació a inicis dels anys trenta, però, es veurà dificultada per la crisi del capitalisme mundial de l’any 1929, que tot i que no l’afectarà de forma directa, provoca un considerable augment de l’atur i un fre a la recuperació econòmica. El creixement moderat es mantindrà durant els anys trenta sobretot per les millores salarials imposades per la República. L’evolució econòmica de la ciutat està determinada per les fluctuacions de la indústria tèxtil llanera, que era la principal activitat econòmica industrial de la ciutat.

El fet que Terrassa fos un dels nuclis industrials de Catalunya i que l’anarcosindicalisme tingués una presència gairebé hegemònica a la ciutat, farà que aquest procés de transformació tingui molta importància a la ciutat. Totes les grans i petites indústries van ser col·lectivitzades a la nostra ciutat. Els processos de col·lectivització responen inicialment, igual que el procés revolucionari, a l’espontaneïtat, és a dir, seran els mateixos obrers de cada fàbrica els qui dissenyaran i conduiran el procés de col·lectivització segons la situació i el tarannà de la empresa on treballaven.

Després d’aturar el cop d’estat a Barcelona i iniciar el procés d’incautacions de les indústries, els obrers constituiran les pròpies assemblees i començaran a traçar les línies d’actuació de la nova empresa col·lectivitzada. Les agrupacions a Terrassa les formaran els petits tallers que s’uniran organitzant-se de forma similar a les grans empreses i indústries de la ciutat. Són exemples d’aquestes petites col·lectivitzacions agrupades el gremi de flequers o els L’Electra Industrial al Carrer Pantà, l’any 1920. transports urbans.

Autor desconegut / AMAT. Foto: 48677

XXXI RONDA VALLESANA 139

Els sectors industrials més importants a la ciutat seran el metal·lúrgic i sobretot el tèxtil. Les principals indústries metal·lúrgiques de la ciutat seran col·lectivitzades.

Hijos de J. Turu, Hijos de F. Junyent, l’Electra i Villaró i Empresa SAPHIL, coneguda popularment per l’Anònima, al carrer Galileu, Cia. seran les més any 1919. Autor desconegut / Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 34144 destacades.

En general les indústries metal·lúrgiques es veuran sotmeses específicament a les necessitats de la guerra i al control de la Generalitat i de l’Estat, moltes d’elles passaran a produir armament i material bèl·lic.

Sobretot a partir de 1938, quan l’estat no deixa opció a les diferents empreses entre la militarització o la incautació/estatalització. Tot i així, algunes respondran a les necessitats de la guerra, mantenint durant tot el període el control obrer de la fàbrica.

La indústria tèxtil, com ja hem dit, era el principal motor industrial de la ciutat. Així, les grans empreses del sector seran les primeres que es van col·lectivitzar. El primer que van dur a terme els obrers que s’havien fet amb el control de les fàbriques, va ser l’organització de les assemblees generals per establir els marcs organitzatius de la nova empresa.

S’estableixen així els comitès de control i es comença a fer front a les primeres preocupacions, com poden ser el futur de la col·lectivitat o fer front a la crisi en què es veu sotmesa la indústria tèxtil del moment.

Les principals fàbriques tèxtils col·lectivitzades seran la SAPHIL, la Viuda Castells, la Josep Samaranch, la Sala i Badrinas, la comercial Farnés, la Vallhonrat, la fills d’Emili Badiella Ribes, entre d’altres.

En aquest primer moment d’incautacions podem veure diferències entre les principals empreses tèxtils de Terrassa. L’absència dels propietaris és un fenomen bastant generalitzat, tot i així la persecució d’aquests s’estén bastant. Les empreses on podem veure tensions més fortes seran a la SAPHIL o a la Vallhonrat, grans empreses tèxtils que s’havien caracteritzat ja en períodes anteriors per la tensió entre obrers i propietaris. En al-

140 XXXI RONDA VALLESANA

tres empreses, però, on el propietari no hi era, l’actitud dels treballadors serà diversa com per exemple a la fàbrica Josep Samaranch, on el comitè de control es fa càrrec de l’empresa manifestant el respecte cap als patrons, cal destacar el tarannà antifeixista de l’industrial M. Samaranch, patró d’aquesta fàbrica.

La forta crisi d’aquests primeres mesos de revolta social, durà a les empreses a siDesfilada de tropes franquistes, anys 1939-40. Autor: desconegut / AMAT. Foto: 88822. Fotografia publicada a: tuacions extremes a L’abans Terrassa 1865-1965. Editorial Efadós. partir del setembre de 1936, moltes es veuran obligades a reincorporar als tècnics i en molts casos a demanar el retorn dels patrons acceptant les condicions de la nova organització.

Són un exemple d’aquest últim cas l’empresa Comercial Farnés EC i la Samaranch E.C., entre d’altres.

El primer problema amb què es trobaran els obrers davant la nova situació serà el de fer els pagaments de les jornades de vagues que s’havien produït. La Generalitat crea l’Oficina Reguladora de Pagament de Salaris, “davant la impossibilitat de les empreses de moure capitals per pagar els setmanals, bé sigui perquè l’absència del patró en bloquejava la firma, o perquè no es comptés amb qui resolgués el possible problema de la falta de líquid”. A Terrassa es crea una oficina pròpia encarregada de regular i gestionar el capital de la Generalitat.

Un cop la Generalitat estableix els organismes perquè les empreses puguin controlar l’economia sense la firma dels patrons, la nova organització de la fàbrica podrà distribuir els setmanals i començar a funcionar.

XXXI RONDA VALLESANA 141

Tot i així, de seguida es fa evident que la crisi de l’atur en el món tèxtil ja venia de temps anteriors. En aquest sentit cal destacar també la conferència tèxtil que va organitzar el POUM a la ciutat, al febrer de 1937, on va tractar dels principals problemes de costos i producció del sector tèxtil a Catalunya.

Amb el decret de col·lectivitzacions l’organització de les empreses col·lectivitzades anirà prenen formes més comunes. Els comitès de control seran substituïts pels consells d’empresa, i es debat sobre l’eficàcia del Decret i les seves intencions. En aquest aspecte és interessant veure com els consells d’empresa estaran formats cada cop més pels tècnics de la fàbrica. N’és un clar exemple l’empresa de la Viuda Castells, EC, on els comitès de control, de secció i de fàbrica seran substituïts pel consell d’empresa.

Un altre aspecte a destacar en la nova organització fabril és la presència de les dones en els diferents comitès, en un sector com el tèxtil molt vinculat al treball femení. Caldria, però, veure fins a quin punt van ocupar posicions importants dins d’aquests comitès i quines funcions van tenir.

Sí que podem afirmar que la condició femenina estarà present en el discurs i en les preocupacions de les noves organitzacions fabrils.

Un dels altres problemes amb què es trobaran els consells d’empreses després de la seva consolidació dins la nova estructura organitzativa de les fàbriques seran les dinàmiques i els costums que comencen a aparèixer entre els treballadors no tan conscients de la crisi i la necessitat de producció per solucionar-la. La falta de puntualitat, el descens del rendiment de treball etc. apareixen a les diferents empreses col·lectivitzades.

El procés de col·lectivitzacions va portar a les grans indústries tèxtils de la ciutat una millora en les condicions laborals dels treballadors. No només en l’àmbit dels sous, que passa a ser responsabilitat de tots els treballadors i per tant repartits entre ells, sinó també es milloren les condicions in situ, és a dir, hi ha una millora dels sistemes de calefacció, s’instal·len dutxes, etc. Fins i tot a l’empresa Sala Badrinas, EC., es crea una escola i un club de fàbrica on es fan classes de comptabilitat i gramàtica entre d’altres matèries que eren útils al mateix temps per al desenvolupament de l’empresa. Un altre fenomen força estès en el món industrial tèxtil és la solidaritat envers organitzacions polítiques i socials per part de la nova organització de l’empresa.

142 XXXI RONDA VALLESANA

Després de la imposició de les normatives per part de la Generalitat i del retorn dels tècnics als consells d’empresa, les empreses col·lectivitzades veuran una recuperació de la situació econòmica. Tot i així al 1938 es produïa la ruptura del bàndol republicà en dues zones que dificulta encara més l’abastiment i la producció. En aquest context la República intentarà controlar la producció de les col·lectivitzacions i aquest control serà vist amb recel pels consells i les assemblees de les fàbriques. Aquesta situació al mateix temps porta a les fàbriques a tancar-se cada cop més en elles mateixes i a mirar pels seus propis interessos, donant lloc al que s’ha anomenat el neocapitalisme obrer, que es reprodueix en moltes formes a algunes de les fàbriques tèxtils de la ciutat, on la organització de la producció ja no es fa tenint en compte les altres empreses organitzades per obrers iguals, sinó en competència amb les altres, actuant com a nous propietaris capitalistes. És en aquest context quan molts consells d’empreses cada cop més controlats per tècnics i antics patrons duran a terme l’ocultació d’existències, amb la finalitat d’esquivar les imposicions de la República i crear un excedent per beneficiar-se’n un cop finalitzada la guerra.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa el 26 de gener de 1939 es posava fi al procés de col·lectivitzacions a la ciutat i s’iniciava

Desfilada d’excombatents al Passeig Comte d’Ègara, any 1940.

Autor: Carles Duran / AMAT. Foto: 32881

XXXI RONDA VALLESANA 143

un procés de retorn de les empreses als seus propietaris i repressió contra els obrers. S’ha de dir per concloure que malgrat els problemes d’atur i subministraments a què van haver de respondre els processos de col·lectivització, aquests van donar una bona resposta econòmica, van mantenir el funcionament de les fàbriques de la ciutat i tal com han afirmat alguns autors: la indústria tèxtil de Terrassa va abrigar amb mantes i capots l’exèrcit republicà.

Cal destacar que un cop acabada la guerra, les indústries es trobaven en molt bon estat, fet que va permetre als propietaris reprendre, sense gairebé aturar-la, l’activitat econòmica, i en alguns casos fins i tot les condicions eren millors que abans de la guerra.

Òscar Monterde i Mateo

Jura de bandera davant el monument dels Caiguts de Terrassa l’any 1949.

Autor: Carles Duran / AMAT. Foto: 93117

144 XXXI RONDA VALLESANA

MODERNISME INDUSTRIAL A TERRASSA, El nom de Terrassa l’identifiquem al llarg de l’època contemporània amb molts altres noms, com poden ser la indústria tèxtil, el vapor i el modernisme. Terrassa inicia aquesta relació amb el món del vapor i de la indústria tèxtil ja en el segle XIX. Les antigues “quadres” limitades i fosques, havien sigut els centres de producció manual que dotaren a la ciutat d’un capital inicial que facilità l’entrada en el món de la gran producció a través del vapor.

El primer vapor que va existir a Terrassa i el segon que va existir a Espanya, fou el Vapor de la Companyia al 1833 (5), propietat de Narcís Galí i situat al carrer de la Rasa cantonada amb el carrer Pantà. Aquesta antiga quadra que encara es conserva i que s’ha convertit en un col·legi públic, pertanyia a un món en transició on el vapor provenia de la fusta dels boscos de la zona i la producció era manual en moltes de les seves fases. També comença a llogar energia a altres productors, tendència que va estar molt estesa en la història industrial de Terrassa.

Edifici del Vapor Marcet, a la cantonada dels carrers La Rasa i del Pantà, al mateix lloc on es trobava el Vapor de la Companyia, any 1988.

Autor: desconegut / AMAT. Foto: 90045

La tradició industrial llanera a Terrassa es va veure empentada amb la millora de les comunicacions. Amb la construcció d’una carretera a Barcelona l’any 1845 i amb l’arribada del ferrocarril el 1856 (1), l’expansió industrial i econòmica de la ciutat aconseguí un impuls que amplificà el sorgiment d’una classe burgesa industrial.

Amb els beneficis generats per la indústria i les necessitats tècniques del procés XXXI RONDA VALLESANA 145

Construcció de l’edifici de l’Escola Industrial de Terrassa, any 1904.

Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 33373

Edifici de l’Escola Universitaria d’Enginyeria Tècnica Industrial actualment.

Autor: Jaume Valls / AMAT. Foto: 06301

tèxtil, les fàbriques començaren a construir-se i a remodelar-se amb una finalitat pràctica i estètica, que dotava a la activitat i la marca d’un cert prestigi. El modernisme va ser caracteritzat per la seva concepció estructural dels edificis.

L’arquitecte principal d’aquest període fou Lluís Muncunill i Parellada que va ser l’arquitecte municipal entre 1892 i 1903. També, durant 40 anys, va produir moltes obres per encàrrecs que provenien de la burgesia terrassenca, per modelar la ciutat a través del corrent modernista. Fou seguidor d’Eugène Viollet-le-Duc l’arquitecte francès que tingué gran influència sobre els arquitectes catalans de la fi del segle XIX. Altres arquitectes importants que varen produir obres a Terrassa foren Melcior Viñals, Josep M. Coll i Bacardi i Antoni Pascual. La situació de la estació del ferrocarril va impulsar un creixement de la ciutat. Aquest estil modernista va omplir l’espai que portava de la antiga vila medieval al nucli de la comunicació industrial, el ferrocarril.

Aquest estil arquitectònic és present a molts edificis de la ciutat. Aquests edificis els podem dividir en diversos àmbits: habitatges, edificis de serveis, indústries, escoles, edificis públics. M’agradaria destacar alguns edificis fets per Lluís Muncunill que vertebren la ciutat i donen significat al modernisme fora de la part plenament industrial. Comencem amb l’Escola Industrial (8), situada al final de la avinguda Jacquard, que fou inaugurada el 1902 i dotà la ciutat d’un cert prestigi educatiu que arriba fins als nostres temps, ja que actualment les instal·lacions són utilitzades per la Universitat Politècnica de Catalunya. També podem veure l’edifici de la Societat General d’Electricitat (6), fundat el 1908, que dotà la ciutat d’una infraestructura suficient per canviar el paradigma productiu, en pas146 XXXI RONDA VALLESANA

sar del vapor a l’electricitat.

Aquest canvi va fer la indústria terrassenca menys dependent i juntament amb les polítiques proteccionistes i l’augment de la demanda durant la Gran Guerra europea, va suposar un factor clau en l’expansió de Terrassa com a ciutat industrial.

Treballadors de la Societat General d’Electricitat l’any 1896.

Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 33385

Acondicionament Terrassenc l’any 1918.

Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 34141

Edifici del Magatzem Torres “Sastre d’Olesa” l’any 1920.

Autor: J. Ballester / AMAT. Foto: 33827

Podem veure un recorregut per la Terrassa modernista a través del procés de la llana fins a la seva comercialització. A partir del 1856 la llana arriba en ferrocarril, d’aquí passava a un dels edificis centrals de la indústria tèxtil modernista, que es situava baixant el Passeig 22 de Juliol seguint la via. El Condicionament Terrassenc (2), obra de Lluís Muncunill, oferia el servei a les indústries tèxtils de la ciutat de condicionar les fibres tèxtils.

Aquestes fibres arribaren a les fàbriques per ser processades i convertides en draps.

El 1908 es va inaugurar el que es va anomenar “temple del treball”. El Vapor Aymerich, Amat i Jover (3), va ser una gran obra modernista de l’arquitecte Lluís Muncunill i a través de la qual podem explicar les ca-

XXXI RONDA VALLESANA 147

racterístiques més singulars del modernisme industrial.

En l’actualitat està restaurat i habilitat com a espai museístic, és la seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). La primera característica que cal ressaltar-ne és la funcionalitat, ja que en aquest conjunt arquitectònic es produïa tot el procés Coberta de la Fàbrica Aymerich Amat i Jové, any 2002. tèxtil, començant pel proAutor: Miquel Badia / AMAT. Foto: 31555 cés de la tria del material, seguint per la filatura, teixint al teler i finalitzant amb els acabats i el control de qualitat. Tot aquest procés es va iniciar amb la força del vapor, produït pel carbó que arribava també amb el ferrocarril. Aquesta font d’energia suposava un repte arquitectònic, ja que l’estructura de la fabrica suportava la transmissió mecànica de l’energia que anava de la màquina de vapor a través de corretges, politges i embarrats a cardes, selfactines, contínues, ordidores, telers, barques de tint, centrifugades, batans de cilindres i reparadores. També podem destacarne el pati, on es produïa el moviment d’entrada de primeres matèries i carbó i en sortien les manufactures.

Des del punt de vista dels materials de construcció, el modernisme industrial fou molt pràctic i apostà pel maó, el vidre i el ferro. També s’ha de destacar d’aquesta obra de Muncunill el bon aprofitament energètic

148 XXXI RONDA VALLESANA

Edifici de l’antic magatzem Farnés.

Autora: Montse Saludes / AMAT. Foto: 00652

gràcies a la seva estructura i orientació al nord. El treball dels fils requeria molta il·luminació, l’orientació i la estructura de la nau de producció garantien a través de les vidrieres incrustades a les voltes catalanes una gran quantitat de llum solar durant moltes hores.

També s’aprofitava l’aigua de la pluja a través de les columnes de ferro interiors que conduïen l’aigua de la pluja per poder-la utilitzar, ja sigui per produir vapor o per tintar els draps.

Deixant el Vapor Aymerich, Amat i Jover, baixant per la Rambla i girant pel carrer de la Rasa, arribem a la plaça Didó (4). Allà trobem acEdifici del Magatzem Torres “Sastre d’Olesa”. Any 1995.

Autora: Montse Saludes / AMAT. Foto: 00682 tualment una de les naus de Ca l’Izard, la nau anomenada Vapor Amat. En aquesta nau es duia a terme el procés del tenyit, cosa que va provocar una remodelació per part de Joan Baca i Reixach del primer disseny de voltes del sostre fetes per Lluís Muncunill el 1921. Podem veure les característiques llanternes que permetien l’entrada d’aire que ventilava l’interior i evitava l’acumulació de gasos.

Estació del Nord de Terrassa a l’actualitat. Any 2000.

Autor: desconegut / AMAT. Foto: 05903

Si avancem per aquest carrer de la Rasa anirem veient diversos magatzems d’arquitectura modernista on es venien els draps de llana i altres teles fetes als vapors tèxtils. Girant cap al carrer del Nord trobem els Magatzems Farnés (7), que també van pertànyer a les

XXXI RONDA VALLESANA 149

companyies Alegre i a la ja esmentada Aymerich Amat i Jover, construïts el 1904 i inaugurats el 1905. Fou una obra important en la carrera de Lluís Muncunill, ja que va ser el primer cop que va utilitzar l’arc el·líptic que després tant el va caracteritzar. També trobem al davant el Magatzem Torras (7), fet per l’arquitecte Melcior Viñals i Muñoz entre el 1914 i el 1915. Va ser un negoci familiar. El propietari era Pere Torras, un sastre d’Olesa de Montserrat que vivia a la primera planta i venia al detall a la planta baixa. Si continuem amb el recorregut de la fibra de llana que havia arribat per ferrocarril, serà per aquest carrer del Nord per on arribi aquesta fibra ja convertida en drap a l’estació de ferrocarril (1) per poder distribuir-la i vendre-la a la resta de l’Estat.

Raúl Hernández i Villasol

150 XXXI RONDA VALLESANA

EL CREIXEMENT DE LA CIUTAT: LA IMMIGRACIÓ A LA TERRASSA DEL SEGLE XX La ciutat de Terrassa ha viscut durant el segle XX una de les transformacions més importants de la seva història. Així, les vicissituds polítiques que han acompanyat la ciutat en els darrers cent anys han anat en paral·lel a les grans transformacions econòmiques, urbanístiques, Molts dels nous barris van néixer i créixer a redós de les cases aixecades pels mateixos immigrants que s’hi anaven instal·lant. demogràfiques, soAutor: desconegut / AMAT. cials i culturals que han dut aquell petit i vell municipi que era l’any 1900 a convertir-se en la ciutat moderna, cohesionada i integradora que és a inicis del segle XXI. Tanmateix, el camí no ha estat planer ni fàcil, tot i l’èxit final.

Un dels factors més importants per entendre el gran creixement de la ciutat en el segle XX ha estat el fenomen de la immigració. Segurament, ha estat el fet més important per les dimensions, la transcendència i la transformació que ha suposat. L’arribada de nova població ha estat la responsable del fet que, en aquests cent anys, Terrassa hagi passat dels 16.000 a pràcticament 180.000 habitants.

Va ser la ràpida industrialització que es va produir al voltant del tèxtil, amb l’increment del nombre d’indústries i de fàbriques, la que va provocar una forta demanda de mà d’obra que es va cobrir, sobretot, amb l’arribada de nova població. Gràcies a aquest fort creixement industrial, Terrassa va experimentar un increment continuat del nombre de ciutadans, que venien de les més diverses procedències, per les possibilitats econòmiques que el teixit industrial de la ciutat oferia.

XXXI RONDA VALLESANA 151

Els orígens de la població que ha arribat a la ciutat al llarg del segle han estat molt diferents. Durant els primers anys del segle, la majoria dels nous ciutadans provenien de les poblacions més properes a Terrassa, la que s’ha anomenat la immigració camp-ciutat, o bé de zones més allunyades com el País Valencià, Balears o de la Franja de Ponent. Cap a la dècada dels vint i dels trenta s’hi incorporaren també persones que venien de Múrcia i de l’est d’Andalusia.

Un cop acabada la Guerra Civil, ja a partir dels anys quaranta, però sobretot els anys cinquanta i seixanta, amb el procés de recuperació del sector industrial terrassenc, la majoria dels nouvinguts que van començar a fer cap a la ciutat eren, en la seva majoria, del centre i oest d’Andalusia, però també de zones d’Extremadura i de Castella - la Manxa. En canvi, a partir dels anys noranta, i fins avui dia, molts dels nous terrassencs que arriben a la ciutat provenen de l’estranger, de zones del nord d’Àfrica, de països sud-americans o de l’est d’Europa, atrets també per les possibilitats econòmiques que ofereix la ciutat.

Així doncs, el continuat creixement demogràfic de la ciutat al llarg del segle passat, que en un percentatge molt alt va ser conseqüència majoritària de la immigració, queda perfectament il·lustrat en el gràfic següent:

Gràfic 1. El creixement de la població de Terrassa. 1900-2000

Font: Jordi SEGON i ARMENGOL; “El creixement de la població” dins CARDÚS i ROS, S. (Coord.); Els Terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi. Terrassa: Diari de Terrassa i Lunwerg, 2005.

152 XXXI RONDA VALLESANA

No hi ha dubte, doncs, que el gran nombre de persones establertes a Terrassa ha tingut una influència decisiva en el desenvolupament urbanístic del municipi.

Al voltant de l’antic nucli històric van anar sorgint, graEls blocs d’habitatges era una política pública per donar solució al dualment i segons el greu problema de l’habitatge que patia Terrassa durant els anys cinquanta i seixanta. Autor: desconegut / AMAT. ritme d’arribada de nova població, nuclis d’habitatges, de cases i més tard de pisos que van eixamplar la trama urbana de Terrassa i configuraren, a la llarga, els nous barris.

Cal tenir en compte, però, que els canvis tan importants a escala urbanística no van ser senzills; és més, van ser espontanis, no estaven previstos ni planificats. En conseqüència, hi va haver desajustos, problemes i desgavells en el ràpid creixement urbà que van provocar que la ciutat patís durant molts anys una desestructuració urbanística molt difícil de redreçar.

Un dels principals problemes que la ciutat va haver de resoldre davant la vinguda tan gran i continuada de nova població, va ser el de l’habitatge.

Un problema que ja des de principis de segle es va anar aguditzant a mesura que anaven arribant més persones. El municipi no hi podia fer front, no tenia ni la previsió ni els recursos i, per tant, de seguida van començar a aparèixer als afores de la ciutat nuclis de cases aixecades pels mateixos immigrants. Nuclis de població que a la llarga es consolidarien i formarien els barris actuals.

Tanmateix, l’ampliació dels límits de la ciutat més enllà del seu nucli històric s’inicia, tot just encetat el segle, per un fet més polític que demogràfic.

L’any 1904 s’estableix amb la veïna ciutat de Sabadell l’agregació de l’antic municipi de Sant Pere a Terrassa. Al seu torn, Sabadell s’annexionava el barri de la Creu Alta. La incorporació de Sant Pere va suposar un increment notable del terme municipal terrassenc. Seria precisament aquest nucli el que creixeria cap a l’altra banda de la línia del Ferrocarril del

XXXI RONDA VALLESANA 153

Nord, entorn de l’antic camí de Matadepera i la carretera de Rellinars, per la necessitat d’ocupar nous espais urbanitzables davant l’increment de població.

Paral·lelament, aquestes primeres dècades del segle també van suposar l’inici de La construcció de blocs d’habitatges moltes vegades es feia en l’expansió urbana a alzones desconnectades de la trama urbana existent. tres zones dels aleshoAutor: Fotos Altimira / AMAT. res límits de la ciutat. És el cas del barri de Ca n’Aurell, que es va anar configurant d’acord amb el traçat que avui encara conserva. La connexió d’aquest nou barri amb el nucli urbà va ser possible gràcies al cobriment i urbanització de la riera del Palau, que donà lloc a l’actual Rambla d’Ègara.

L’increment gradual de la immigració en la dècada dels vint i dels trenta va comportar que la ciutat hagués de continuar creixent en diferents direccions. Malgrat algunes planificacions i eixamples, moltes de les cases construïdes en nous espais aprofitaven les zones més fàcilment urbanitzables, com la consolidació de Ca n’Aurell amb la creació del nucli de la Sagrada Família; el barri del Segle XX; el de Sant Pere; i el creixement al llarg de la carretera de Martorell. Cap a l’est, es produïren els assentaments dels barris de Vallparadís i de l’Escola Industrial, a la carretera de Castellar. Finalment, nous nuclis a la carretera de Montcada i al barri de Can Palet formarien una primera expansió al voltant del centre històric.

La ciutat s’estava transformant a marxes forçades. L’any 1921 Terrassa quedava enllaçada directament amb Barcelona per l’arribada dels Ferrocarrils Catalans, avui FGC. No obstant aquest creixement tan important, les respostes que el govern municipal podia donar a l’arribada de tanta nova població no eren suficients. El greu problema de l’habitatge era degut al fet que arribava més gent de la que es podia allotjar a la ciutat. Això va provocar –malgrat algunes iniciatives com la de les Cases Barates– que moltes famílies amb pocs recursos haguessin de viure en unes condicions pèssimes, en barra-

154 XXXI RONDA VALLESANA

ques, en rellogats o amuntegades en habitacions. A més, molts dels nous barris no reunien, encara, unes condicions d’urbanització mínimes.

Una vegada passada la Guerra, es va reiniciar el corrent d’immigració cap a Terrassa. Un nou corrent migratori que cap als anys seixanta arribaria al seu màxim. Molta gent vingué davant les perspectives laborals més grans que oferien les fàbriques terrassenques i catalanes en Els nens simbolitzen el futur d’una ciutat que va comparació amb un camp créixer molt i de forma desordenada però que andalús sense gaires possibiha sabut cohesionar-se urbanísticament i social.

Autor: Carles Duran / AMAT. litats. Aquest fet va tenir un doble efecte. D’una banda, va provocar un nou creixement de la ciutat que durant molts anys es va fer sense cap tipus de planificació. I, de l’altra, va aguditzar la manca crònica d’habitatges assequibles que hi havia a la ciutat.

Per aquesta raó, els nous ciutadans es van instal·lar majoritàriament en habitatges d’autoconstrucció adoptant unes pautes de creixement clarament extensives. En molts casos, moltes d’aquestes famílies van haver de viure en autèntiques barraques. Així, el municipi va anar creixent per les zones més allunyades fins a convertir-se en la ciutat industrial urbanísticament caòtica dels anys seixanta i setanta i amb una perifèria suburbial molt poc cohesionada amb la resta de la ciutat.

Així va ser com, ja a partir dels anys cinquanta, van començar a aparèixer nous nuclis de barraques i cases d’autoconstrucció a zones encara sense urbanitzar. Serien els nuclis de futurs barris. No es va establir cap planificació prèvia en el ritme d’ocupació del territori i així, amb molt poques restriccions, la ciutat es va eixamplar segons el ritme de les persones que s’hi anaven instal·lant. A partir d’aleshores es començaren a formar nous espais com el barri de Sant Pere Nord, el del Poble Nou, Can Boada, la Maurina, les Arenes o Ca n’Anglada.

XXXI RONDA VALLESANA 155

En vista de l’enorme desajust entre població arribada i l’oferta d’habitatges assequibles, s’iniciarà a partir dels anys seixanta, i després del desastre de les riuades del setembre de 1962, una política pública de construcció de blocs de pisos, juntament amb una planificació urbana més eficaç. Això suposarà l’aparició de polígons d’habitatges a diferents zones de la ciutat com els grups d’Ègara, els grups Montserrat o Sant Llorenç i més endavant, a cavall dels anys seixanta i setanta, amb el Pla del Bon Aire, Can Parellada o Can Jofresa, entre d’altres. I tot plegat, amb la progressiva urbanització dels espais i la feixuga tasca d’oferir escoles i serveis, en molts casos a remolc de les reivindicacions veïnals.

La qüestió de l’habitatge a Terrassa no se solucionaria fins als primers governs municipals democràtics, coincidint amb una frenada de la immigració. Tanmateix, encara hi havia molta feina a fer per cohesionar urbanísticament la ciutat. Definitivament, l’antiga vila de principis de segle ja no tenia res a veure amb la ciutat en què s’havia convertit. Amb la consolidació democràtica, els nous barris apareguts van obeir, ara ja sí, a una lògica urbana i de creixement racional i planificat. Tot i així, si hom s’hi fixa, encara avui es poden intuir els punts de sutura que es van haver de fer per intentar cohesionar i integrar els diferents espais urbans nascuts del gran període de creixement al llarg del segle passat.

Joan Pérez i Ventayol

156 XXXI RONDA VALLESANA

ASSOCIACIONISME AL SEGLE XX A TERRASSA Resumir 100 anys d’associacionisme terrassenc del passat segle és una tasca comprometedora ja que Terrassa sempre ha tingut una intensa, rica i recreativa vida cultural i les seves associacions són molt nombroses i sempre hi ha el perill de deixar-ne alguna d’important.

Actualment Terrassa

Invitació d’un grup del Círcol Egarenc al ball de 1r. de gener del 1902.

Autor desconegut. Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 34616.

té gairebé 800 associacions. Concretarem aquest resum associatiu en dos grans àmbits, el cultural i l’esportiu, ja que aquests camps, juntament amb el polític han estat el motor de l’associacionisme terrassenc.

Edifici Gran Casino de Terrassa, anys 1980.

Autor desconegut / AMAT. Foto: 0016.

La societat industrial va marcar el caràcter del naixent associacionisme terrassenc a cavall entre finals del segle XIX i principis del XX. Així van néixer societats burgeses i obreres. A nivell cultural la burgesia de la ciutat es trobava al Círculo Egarense, que després d’anys de funcionament va prendre el nom de Círcol Egarenc fet que portà a un grup de membres a deixar l’entitat i a fundar l’any 1920 el Gran Casino que agruparia els sectors més conservadors.

XXXI RONDA VALLESANA 157

A nivell obrer, com que moltes de les mancances de la societat no eren cobertes per l’Administració pública, va existir una acció col·lectiva i de treball voluntari que va donar lloc a moltes associacions.

D’aquesta època cal remarcar les associacions corals, Societat Coral Joventut TerraInterior de l’edifici del Gran Casino de Terrassa, any 1992.

Autor: Fotos Francino / AMAT. Foto: 8766. ssenca (Coro Vell), la Societat Coral La Llanterna i la Societat Coral Els Amics. Qui també va tenir un paper molt important va ser l’Escola Coral. A principis dels anys trenta, trobem una quinzena d’entitats relacionades amb el cant coral. Igualment trobem

Membres de l’Escola Choral a principis del segle XX. Autor desconegut.

Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 34268.

158 XXXI RONDA VALLESANA

associacions específicament carnestoltenques com La Sabata, El Barret, o La Barretina. L’any 1919 es va crear una colla bastonera que va ballar fins el 1956, posteriorment l’any 1981 es tornà a crear una colla de bastoners a Terrassa.

L’any 1927 va néixer Amics de les Arts, entitat amb gran activitat artística. I un any més tard, el 1928 es va constituir el Foment de la Sardana de Terrassa, l’entitat que a partir de llavors i fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola organitzarà la majoria dels actes sardanistes, si bé ja es ballaven sardanes a Terrassa des de feia tres o quatre dècades.

També en aquella època trobem associacions lligades al catolicisme i que van tenir un paper molt important en la ciutat. A part de les societats d’ajuda mútua, de caritat i d’apostolat, trobem la Joventut Catòlica com a exponent d’aquest associacionisme catòlic recreatiu i cultural que va donar lloc posteriorment al Centre Social Catòlic.

Una qüestió a remarcar és que en aquells anys, les dones no participaven dels esdeveniments culturals, ni assistien al teatre, o al cafè si no anaven acompanyades d’un home.

Fins a la Guerra Civil, la ciutat bullia amb desenes d’organitzacions i entitats que donaven vida i alegria, però a partir de 1939, amb l’ocupació de l’exèrcit franquista es va iniciar una nova etapa. Aquelles entitats, més identificades amb els valors democràtics de la República, del catalanisme, de les esquerres, de l’anarquisme i del laïcisme, van ser prohibides i clausurades i d’altres van deixar d’existir per les dures condicions de vida

Celebració dels 40 anys del Grup Esperantista de la Societat Coral Juventut Terrassenca “Coro Vell, l’any 1949. Autor: Carles Duran / AMAT. Foto: 92419.

XXXI RONDA VALLESANA 159

Teatre i cant coral a l’escenari de la Societat Coral Els Amics.

Autor desconegut / AMAT. Foto: 69494.

de la postguerra, o bé per la desaparició dels seus integrants a conseqüència de la guerra, l’exili, la repressió o la presó.

Així doncs, a partir de 1939, si els terrassencs i les terrassenques volien entretenir-se, ballar, fer esport o vida social només tenien tres opcions: dins de les organitzacions del règim, dins del món associatiu o dins del món esportiu, tot, però, controlat amb mà de ferro per les autoritats franquistes i amb un absolut espanyolisme, sense cap mostra de catalanitat. Els inicis, doncs, no van ser gens fàcils.

L’única organització permesa pel règim de Franco era la Falange. Dins d’aquesta hi havia una Secció Femenina on s’instruïa a les noies joves sobre com ser bones espanyoles, bones esposes i bones cristianes. En l’àmbit cultural es va preocupar per mantenir tradicions espanyoles en diversos àmbits, com la cuina o els balls regionals. Després hi havia el Frente de Juventudes, que organitzava campaments i desfilades militars per als nois, a més d’ensenyar la doctrina feixista i espanyolista.

En el món associatiu, com a la resta de la societat, la dictadura franquista va exercir un control absolut. Des del Govern Civil es demanaven els antecedents polítics i socials dels components de les juntes directives i 160 XXXI RONDA VALLESANA

tothom que tingués un càrrec havia de mostrar la seva adhesió i fidelitat al nou règim polític.

De les entitats que van reprendre les seves activitats trobem els Amics de les Arts. L’entitat es va convertir en una secció d’Educación y Descanso, organisme que depenia de la Falange i que es dedicava a activats esportives i culturals. Com a part d’Educación y Descanso, els Amics de les Arts gaudia d’alguns privilegis i rebia de tant en tant subvencions importants del règim per a les seves activitats. El 1966 dins els Amics es produeix un fet important en la vida cultural de Terrassa. Es fusionen amb l’entitat Joventuts Musicals i, a partir del 1971, organitzarien un Club de Jazz que posteriorment donaria lloc al Festival de Jazz de la Ciutat, que s’hi organitza anualment des del 1982.

Una altra entitat que va reprendre les seves activitats va ser el Gran Casino, que es va convertir en el centre de trobada i esbarjo de les principals famílies benestants de la ciutat i addictes al franquisme, tot organitzant balls, banquets, concerts, etc.

Les entitats vinculades a l’Església van viure una situació molt favorable.

En aquest sentit destaquem els grups de joves de diferents parròquies d’Acció Catòlica, una entitat que com el seu nom indica divulgava la doctrina social de l’Església, i que va tenir una important presència pública durant els anys 40 i 50. Una altra entitat va ser el Centre Social Catòlic, que va incrementar el seu nombre d’activitats. Per exemple, organitzava la cavalcada de reis, els pastorets per Nadal i va crear, l’any 1951, la figura del Patge Xiu-Xiu. Des del Social, també es feien obres de teatre i moltes activitats al voltant de l’Esbart Egarenc, que es va crear l’any 1958. A principis dels anys 60, el Social va arribar a tenir gairebé un miler de socis. També va inaugurar, l’any 1967, el Regina com a sala de cinema i teatre i, l’any 1978, la sala adjunta al Regina es convertí en un dels primers bingos de la ciutat.

Durant els primers anys de la postguerra trobem el Centre Parroquial de Sant Pere, que continuava les seves activitats, de les que destaquen les seccions de folklore i teatre. Cal esmentar que des de 1966 organitzen un concurs de teatre amateur que ha arribat fins l’actualitat. Altres entitats vinculades a les parròquies són l’Agrupació de Pessebristes, que des de 1943 presenta cada Nadal exposicions de pessebres als locals de la Basílica del Sant Esperit, l’Agrupació cultural sardanista de la Sagrada Família, fundada el 1948.

XXXI RONDA VALLESANA 161

D’altra banda, trobem que algunes entitats, durant el franquisme, van arribar a fites importants. Així el Casino del Comerç es va consolidar com a centre d’esbarjo i de vida cultural de les classes mitjanes i populars. L’any 1958, la Societat Coral Joventut Terrassenca va celebrar el seu centenari, tot mantenint ben actives les seccions de cant coral, cultura, excursionisme, cinema, etc. Altres entitats que van ser molt actives en el seu àmbit i que convé citar són la Societat Coral els Amics, el Grup Filatèlic i Numismàtic i el Centre Excursionista de Terrassa. També caldria citar l’Arxiu Tobella, fundat l’any 1967, com a lloc de reunió i conservació del patrimoni fotogràfic de la ciutat.

En la Terrassa d’aquells anys, també trobem agrupaments escoltes. En arribar la Guerra Civil es van fusionar els Escoltes de Catalunya amb els Boy-Scouts de Catalunya i entre d’altres activitats preparaven paquets per enviar al front. Després de la guerra, hem d’esperar fins l’any 1948 per tornar a trobar activitat d’aquests grups. En cases particulars es reuneixen els antics responsables d’aquests grups escoltes amb nous joves que desitgen recomençar l’activitat. Un petit grup demana d’entrar a Acció Catòlica i aconsegueix fins i tot la cessió d’un local al carrer del Racó. Aquest és l’inici del nou agrupament “Font i Seguer”, que recupera el nom d’un agrupament nascut l’any 1933. Durant la dècada dels cinquanta, el moviment escolta creix i a Terrassa es creen nous agrupaments a Sant Pere i als Escolapis i a la Sagrada Família. Posteriorment trobem els agrupaments Mossèn Homs i Pau Casals, que es fusionarien en l’agrupament Torrent de les Bruixes.

Pel que fa a l’oposició política del règim, qualsevol mena de protesta era reprimida, malgrat tot es van poder fer certes coses. L’any 1946 es va crear l’Associació Ambrosiana i durant la seva breu existència va organitzar actes semi-clandestins i conferències en llengua catalana. Cap a finals dels anys 60, un grup de persones preocupades per la cultura i la llengua catalanes, i davant de la repressió que patia Catalunya, varen decidir, a iniciativa particular, crear una comissió que es dediqués a l’ensenyament de la llengua catalana. El grup promotor d’aquesta comissió entrà en contacte amb Òmnium Cultural, constituït a Barcelona. El març de 1968 a Terrassa, aquesta comissió d’ensenyament del català actuà amb el nom d’Òmnium Cultural. Per primera vegada des de la Guerra Civil, va aconseguir portar la llengua catalana a les escoles, l’any 1971.

Pel que fa a l’esport podem dir el mateix que en el món associatiu. El règim va imposar des de 1939, els seus valors mitjançant la repressió i so-

162 XXXI RONDA VALLESANA

bretot la disciplina. L’esport va esdevenir un element fonamental per intentar inculcar els valors franquistes i les demostracions esportives eren massives i el control dels equips va ser absolut durant els primers anys.

De bàsquet cal destacar el club de la Sagrada Família, conegut com SFERIC des de l’any 1973, i que va aconseguir molts títols.

Quan la ciutat es va recuperar dels anys de la guerra, les autoritats van voler implicar-se en l’esport amb la creació d’una zona dedicada a la pràctica esportiva a la ciutat. Així l’any 1957 van començar les obres per construir una zona esportiva a l’avinguda de l’Abat Marcet. Primer es va fer una pista d’atletisme, després una piscina i finalment un camp de futbol municipal, on jugaria el Terrassa FC. Amb l’arribada dels immigrants, durant els anys 60 i 70 es funden noves entitats esportives, al voltant de les parròquies. Així trobem: JABAC (Can Jofresa), el Juan XXIII (Arenes), el San Pedro Lumen (Sant Pere), el Pueblo Nuevo (Poble Nou), el San Cristóbal (Ca n’Anglada) o la Unión Montserrat (als grups Montserrat). També es van crear altres entitats esportives sota

CD Terrassa Hoquei, l’any 1933. Autor: Llobet / Col·lecció B. Ragon / AMAT. Foto: 34194.

XXXI RONDA VALLESANA 163

el patrocini de les empreses de la ciutat, com l’AGUT, que en futbol, va ser un equip campió en les seves categories inferiors.

Una altra entitat esportiva important de la ciutat d’aquella època és el Club Natació Terrassa, fundat l’any 1932. Durant la dècada dels 40 patí una greu crisi, tot i que en els anys 50 es recuperà. A partir dels anys ’60, comença a tenir molts èxits esportius.

Un esport molt associat a Terrassa i amb major projecció és l’hoquei sobre herba, que es practica a la ciutat des de l’any 1906. Durant els Jocs Olímpics del 1992 celebrats a Barcelona, Terrassa va ser subseu olímpica d’aquesta modalitat esportiva. Des de la dècada dels cinquanta, gairebé tots els campionats de lliga i de copa, han anat a parar a un dels tres equips terrassencs: CD Terrassa Hoquei, l’Atlètic Terrassa HC o el Club Ègara. També a nivell internacional l’hoquei terrassenc té un bon prestigi pels títols aconseguits.

Finalment, cal dir que els castells no han estat una activitat pròpia de Terrassa fins fa pocs anys. Tradicionalment, durant les primeres dècades del segle XX, s’havien fet actuacions castelleres a Terrassa a càrrec de colles provinents del sud de Catalunya. La creació de la primera colla

Actuació de l’Esbart Egarenc l’any 1974 a la Masia de Ca n’Anglada de Terrassa.

Autor: Pere Fainé / AMAT. Foto: 54289.

164 XXXI RONDA VALLESANA

castellera terrassenca es va gestar el juny de 1979, quan un grup de joves vinculats al Centre Excursionista de Terrassa, van fer les primeres construccions humanes en el marc de diverses diades festives, organitzades per l’entitat. L’afecció d’aquests joves va prosperar molt aviat i, al final del mes, ja es va constituir la colla castellera dels Minyons de Terrassa. L’any següent naixien els Castellers de Terrassa, al mateix temps que s’iniciava una intensa rivalitat entre les dues colles locals que impulsaria l’assoliment de grans fites. Els Minyons de Terrassa han assolit castells insòlits i inèdits de 9 i 10 pisos i les seves extraordinàries actuacions que han tingut lloc els últims anys han acabat donant un prestigi molt destacat a Terrassa dins el món casteller.

Pel que fa a la cultura popular va tenir una revifalla important a finals de la dècada dels anys setanta. Així grups de gegants, de foc i aigua, castells, i de música i balls tradicionals van viure una època d’esplendor que semblava que s’estava apagant aquests darrers anys, però actualment existeix la Coordinadora de Grups de Cultura Popular i Tradicional de Terrassa, que aplega una trentena d’entitats, amb l’objectiu de col·laborar més estretament per promoure la cultura tradicional terrassenca.

Exhibició de gimnàstica del Frente de Juventudes l’any 1943.

Autor: Carles Duran / AMAT. Foto: 34218.

XXXI RONDA VALLESANA 165

A Terrassa, com hem dit al principi, hi ha actualment gairebé 800 entitats repartides entre diferents àmbits i sectors: comerciants, cambres, gremis i col·legis, comunicació, culturals, educatives, esportives, gent gran, juvenils, medi ambient, oci i temps lliure, polítiques i sindicals, propietaris, religioses, salut i sòcio-assistencials, solidaritat, pau i drets humans i veïnals.

Marc Ferrer i Murillo

Actuació de l’Esbart Egarenc l’any 1960. Autor: Pere Fainé / AMAT. Foto: 54280.

166 XXXI RONDA VALLESANA

PARC AGROFORESTAL DE TERRASSA A través del recorregut de la XXXI Ronda Vallesana que enguany ha escollit el municipi de Terrassa, podreu conèixer i gaudir d’alguns dels terrenys inclosos en l’espai situat al nord de la ciutat, anomenat Parc Agroforestal de Terrassa.

QUE ÉS EL PARC AGROFORESTAL DE TERRASSA? El Parc Agroforestal de Terrassa és un espai situat al Nord de la ciutat, just per sobre de la Ronda Vallès (via coneguda també com autovia orbital o IV Cinturó), que inclou zones de conreu, zones forestals i diferents torrents.

L’Ajuntament de Terrassa ha promogut la creació del Parc Agroforestal de Terrassa a partir d’una proposta sorgida dels pressupostos participatius de la ciutat de Terrassa a l’any 2006. La proposta volia dotar a la

XXXI RONDA VALLESANA 167

ciutat d’un gran espai natural i de lleure, conservar i millorar la riquesa i la biodiversitat d’aquests espais, així com millorar-ne l’accessibilitat i la difusió i el coneixement per part dels ciutadans.

En aquests moments el Parc no disposa d’una figura de protecció pròpia, sinó que basa la seva força en la voluntat municipal expressada en el Pla de Mandat, així com el planejament urbanístic, que protegeix l’entorn natural (el sòl no urbanitzable) de tot l’àmbit amb diferents figures de protecció.

LA DIAGNOSI Pel tal de concretar i desenvolupar la proposta inicial, es va realitzar una Diagnosi del Parc Agroforestal, finalitzada al 2007. L’objectiu principal de la diagnosi era el d’estudiar i detectar l’estat actual de l’espai sobre el qual es proposava actuar; és a dir, generar i aportar informació i consideracions sobre els aspectes o vectors essencials per a desenvolupar futures actuacions a la zona.

168 XXXI RONDA VALLESANA

Així en la diagnosi es van analitzar aspectes com la millora de l’accessibilitat, la recuperació de l’activitat agrícola, l’ordenació dels horts marginals, la restauració dels torrents o la gestió de l’espai forestal de l’àmbit. Les conclusions d’aquesta diagnosi han de servir com a eina informativa de base per tal de treballar per aconseguir conservar per a la ciutat un gran espai natural, fent compatible els usos agrícoles i forestals amb el manteniment de la qualitat ambiental de la zona i convertint-lo, en conseqüència, en un valor afegit a la qualitat de vida per a la ciutadania.

La diagnosi defineix els límits del Parc Agroforestal de Terrassa que es troben, al sud, en la Ronda Vallès o autovia orbital, el límit de ponent en la carretera de Rellinars, el límit est en el camí dels Monjos i al nord segueix, aproximadament, el límit de la futura ampliació del parc natural de sant Llorenç i l’Obac, tot i que també s’inclouen en el Parc Agroforestal tres zones que queden incloses en aquesta ampliació de parc natural.

Els tres espais incorporats són la zona agrícola-forestal de ca n’Amat de la Muntanya, la zona del Llac Petit i l’antiga activitat extractiva restaurada de can Candi).

XXXI RONDA VALLESANA 169

Es tracta d’un espai de 318,97 ha, bàsicament de propietat privada (92,43%), format per un mosaic agrícola i forestal i travessat per tot un seguit de torrents.

L’ACCESSIBILITAT I LA MILLORA DELS CAMINS La diagnosi assenyalava la necessitat de millorar l’accessibilitat al Parc, tant millorant els camins (i la seva senyalització) que permeten accedir des de la ciutat al Parc (camins d’accés) com els camins interiors (camins entre zones).

Les obres efectuades fins ara permeten posar a disposició de la població una xarxa de camins d’aproximadament 15 km per poder passejar a peu i en bicicleta. No hem d’oblidar, però, que estem passejant dins de finques privades de manera que cal que siguem respectuosos amb la propietat, el territori i l’activitat que s’hi desenvolupen.

De les obres i projectes endegats per la millora de l’accessibilitat del Parc cal destacar dos projectes:

170 XXXI RONDA VALLESANA

Camins d’accés A banda de la carretera de Rellinars i de la carretera de Matadepera (i el vial d’accés al Parc Audiovisual), per accedir al Parc Agroforestal podem utilitzar tres camins, on s’ha arranjat el ferm, s’han senyalitzat i creat un parell de zones de descans: el camí de can Carbonell, el camí de can Bogunyà i el camí de ca n’Amat de la Muntanya. El camí dels Monjos, que actua de límit oriental ja disposava de senyalització i s’hi havia actuat amb anterioritat. A més, aquest camí forma part d’un projecte de dinamització intermunicipal.

Camins entre zones Els camins entre zones permeten la creació d’una xarxa de connectivitat transversal dins del Parc. En una primera fase ens hem centrat en la senyalització, bàsica per ordenar l’accés dels ciutadans i en l’arranjament dels punts on el ferm estava en molt males condicions per causa dels efectes d’escorrentia de l’aigua de pluja. Es tractava de trams on el ferm s’havia convertit en una mena de torrentera on el pas tant a peu com en bicicleta era molt complicat. Per aquest motiu, la intervenció principal ha consistit en l’execució de mesures de recollida i desviació de les aigües pluvials i s’ha aprofitat per pavimentar amb àrids tot-u reciclats els trams on s’ha treballat.

L’ACTIVITAT AGRÍCOLA Aproximadament un 50% de la superfície del Parc és sòl agrícola de conreu de secà, cereals (44,06%) o arboris (6,60%). Molts dels camps però, es troben en situació de guaret (no conreats) o amb un llaurat periòdic sense sembra. En aquests sentit estem treballant per intentar recuperar l’ús agrícola i aconseguir la sembra d’aquests camps en desús. A continuació us exposem una mostra de les diferents actuacions que s’hi estan realitzant: Convenis amb propietaris S’han signat convenis amb alguns grans propietaris d’aquest àmbit, com per exemple amb ca n’Amat de la Muntanya o amb can Colomer. El conveni recull diferents accions encaminades a la recuperació i promoció de l’activitat agrícola:

XXXI RONDA VALLESANA 171

• Facilitar i promoure l’activitat agrícola en l’àmbit del Parc Agroforestal, formulant noves propostes de gestió.

• Recuperar l’activitat agrícola de les finques, ja sigui realitzant l’explotació directament o cedint-la a persones i/o col·lectius interessats, mitjançant els acords i pactes que s’escaiguin.

• Proposar i estudiar la viabilitat de nous sistemes i mètodes de cultiu més sostenibles, i promoure el cultiu de productes de qualitat i la creació d’una marca local.

Millores de finques agrícoles A través de la corresponent llicència d’obres s’està treballant per a restaurar i millorar part dels terrenys de la finca l’Arrugada, per fer-ne possible l’explotació agrària. L’actuació preveu afectar una superfície de 13.500 m2.

Es tracta d’antics camps de conreu que es trobaven sense cultivar des de feia vàries dècades i que oferien un aspecte marginal, afavorint l’aparició d’abocaments.

La millora s’està realitzant mitjançant l’aportació de terres procedents d’obres de la construcció. Una part de l’espai restaurat ja està sent conreada amb cereals (civada), concretament el marge del camí dels Monjos.

ELS BOSCOS Els boscos (18,50%) i les formacions arbustives i prats (11,17%) representen el 30% de la superfície de l’àmbit del Parc. Hi predomina el pi blanc, molt per sobre de l’alzina i el roure.

Un dels punts on es voldria treballar properament és en la gestió de les àrees forestals del Parc, promovent tant l’estudi de l’estat de les masses forestals com la redacció de plans de gestió i millora forestal (PTGMF). El següent pas seria la realització de les actuacions necessàries de gestió forestal d’acord amb les propostes de treball derivades dels plans tècnics.

ELS TORRENTS El Parc es troba travessat, de nord a sud per diferents torrents. En la seva part nord els torrents es troben en un relatiu bon estat de conservació, amb la presència de vegetació de ribera. La qualitat de l’estat de les lleres disminueix a mesura que ens acostem al nucli urbà, on cada cop

172 XXXI RONDA VALLESANA

es fa més abundant la presència d’horts de lleure marginals amb un alt impacte paisatgístic.

En l’elaboració de la diagnosi es va constatar la presència de gran quantitat d’horts en situació d’il·legalitat, principalment situats a la llera (zona de domini públic hidràulic) i marges de determinats torrents i rieres en el si del Parc Agroforestal. És per aquest motiu que es va encarregar l’elaboració d’un estudi detallat de l’estat actual les rieres i torrents, incloent l’emplaçament exhaustiu dels horts marginals, per tal de determinar aquells que es troben ubicats en zona de domini públic hidràulic, i per tant l’administració podria intervenir directament.

Els torrents i rieres objecte de l’estudi són: - Torrent Mitger de ca N’Amat - Torrent Cançoner - Riera de Palau - Torrent de Vallparadís

XXXI RONDA VALLESANA 173

EL CAMÍ LATERAL DE LA RIERA DE LES ARENES L’any 2008 es va encarregar un projecte que contemplés l’arranjament del camí paral·lel a la riera de les Arenes, des de l’Avinguda Font i Sagué fins la carretera de Matadepera, la millora de la situació agroforestal de la finca de l’Arrugada i entorns amb la creació d’una àrea d’estada. De moment, la proposta no s’ha tirat endavant, però sí que s’està treballant, com ja s’ha dit, en la recuperació agrícola de la finca de l’Arrugada.

LA DIFUSIÓ Per tal de donar a conèixer el Parc Agroforestal de Terrassa, a més de la senyalització dels diferents camins amb les plaques identificatives del Parc, l’Ajuntament ha col·locat uns cartells informatius en l’àmbit del sòl urbà, concretament al costat d’on comencen els camins d’accés: 1. Av. Lacetània, cantonada amb Av. del Parlament, com a accés al camí vell de can Carbonell.

174 XXXI RONDA VALLESANA

2. C. Terque, cantonada amb el C. Conrad Fontellas, com a accés al camí de can Bogunyà.

3. Ctra. de Rellinars, alçada de l’hípica-casetes de la corba, com a accés al camí de ca n’Amat.

També s’està treballant en l’edició d’un tríptic informatiu sobre el Parc, amb el plànol de l’àmbit, una explicació del projecte i diverses imatges.

La informació del tríptic també es penjarà a la pàgina web de Medi Ambient i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Terrassa.

ALGUNES ACCIONS DE FUTUR S’ha rebut un ajut no previst de la Diputació de Barcelona de 29.911,90€ per a l’arranjament dels camins d’accés. Hi ha la voluntat de utilitzar aquests diners per tirar endavant quatre propostes concretes: 1. Mesures d’informació sobre el Parc Agroforestal de Terrassa (PAT), corresponents, si escau, a l’edició d’un fulletó amb el plànol de l’àmbit i els diferents camins on s’ha actuat, i altres informacions que es creguin necessàries. Aquesta acció es considera ineludible de cara a la presentació a la ciutadania de les actuacions fetes.

2. Retirada d’horts marginals abandonats en torrents del Parc que faria possible la recuperació d’aquests trams de torrent i evitaria la seva futura ocupació. Aquesta acció conforma una prioritat d’actuació al Parc no abordada com és la millora dels torrents, i suposaria una millora substancial dels espais més degradats.

3. Plantació del talús inferior de can Candi. Es proposa plantar amb arbrat adult el primer talús de can Candi, per tal d’avançar en la recuperació de l’antiga pedrera i millorar-ne els seu aspecte i estat natural, molt visible i inclosa dins l’àmbit del Parc, i que és un mirador excepcional sobre aquest espai.

4. Arranjament de la zona d’aparcament annexa al Parc Audiovisual de Catalunya, situada fora del complex. En el seu moment aquest espai va rebre un cert arranjament per part del Parc Audiovisual, però al quedar fora del seu àmbit, no s’ha fet cap manteniment i es troba molt degradat. Atenent a la seva situació a l’entrada del Parc Audiovisual, la seva utilització com a aparcament i punt de partida de recorreguts pel Parc que connecten fins al llac Petit, i la seva freqüentació per part de molts ciutadans, es considera una actuació necessària.

XXXI RONDA VALLESANA 175

Altres propostes de futur per al Parc són completar l’arranjament els camins entre zones, fer un plànol dels camins (o fer els tracks per a excursionistes i ciclistes) o amb caràcter més general, millorar la gestió agrícola i forestal del Parc i la restauració vegetal i paisatgística dels torrents inclosos en aquest Parc Agroforestal de Terrassa.

Tota la informació disponible sobre el Parc Agroforestal de Terrassa (diagnosi…) la podreu trobar a la web de Medi Ambient de l’Ajuntament de Terrassa, en l’apartat “estudis i informes” de l’entorn natural.

Ajuntament de Terrassa Àrea de Planificació Urbanística i Territori

176 XXXI RONDA VALLESANA

AQUELLES MUNTANYES QUE TANT VAREN ESTIMAR...

Jordi Anglès. Foto: Toni Bros.

“ El teu cor, amic, brillava amb l’alba de l’Orient com el cim nevat d’una muntanya solitària en clarejar el dia” Tagore

Crestes de Cregueña. Foto: Toni Bros.

XXXI RONDA VALLESANA 177

(3-8-1978) Crestes de Cregueña. Foto: Toni Bros.

De tant en tant, els mitjans de comunicació ens sorprenen amb qualque informació referida a accidents de muntanya de resultats més o menys funestos. Dissortadament, el CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA, en el transcurs de la seva existència, com altres entitats, s’ha vist afectat en diverses ocasions per successos d’aquest tipus.

Enguany el C.E.T. celebra el CENTENARI de la seva fundació. Com és lògic, l’ambient festiu imperarà en la majoria dels actes a celebrar. M’ha semblat, però, que un record per aquells companys que han abastat el més gran cimal, no hi seria sobrer. I ho faré en forma d’homenatge, que si bé centraré en la persona de Jordi Anglès, la intenció és fer-lo extensiu a tots els que ens han estat arrabassats per aquelles muntanyes que tant estimem...

En Jordi formava part d’aquella plèiade de joves que als anys setanta/ vuitanta, amarats d’entusiasme, projectaren unes frenètiques activitats cara a muntanya. Així el trobem escalant a Sant Llorenç, a Montserrat o al Pedraforca. Més tard, el camp d’acció s’eixampla al Pirineu, després l’escala de valors s’eleva als Andes (anys 1980 i 1984) i per fi el darrer dels objectius l’Himàlaia (anys 1985, 1990, 1993 i 1995).

Com a homenatge, reproduiré de manera reduïda un treball aparegut a ARXIU, corresponent a abril-desembre del 1978, del qual n’és autor en Jordi. Allí ens fa reviure les hores d’esforç i felicitat viscudes el juliol del 1978, en ocasió d’una excursió-travessada al Pirineu en el transcurs de la qual, junt amb dos companys, es cruspí integrament les crestes del massís de la Maladeta en un temps rècord. Per a dotar de més intimitat aquest 178 XXXI RONDA VALLESANA

acte de reconeixement i remembrança, a posta, he escollit un camp de joc proper, el qual ens és familiar.

“Dia 2 d’agost del 1978.

Arribem al coll de Salenques quan ja és negra nit.

Dia 3 d’agost.

Fa una mica de fred i costa sortir del sac, però de sobte comencen a caure quatre gotes que ens el fan abandonar. Comencem a grimpar a les vuit.

Aviat hem de parar, la calor es fa sentir. Avancem de pressa ja que anem sense encordar. Assolim l’Ocell de Paper i després fem ús de la corda, car hem de superar uns seixanta metres d’uns passos quelcom delicats. Poc després arribem al cim del Margalida i ho aprofitem per fer un mos, i a seguir cresta novament.

Aviat aconseguim el cim del Tempestats i, passada la bretxa, escurcem els metres que ens falten per aconseguir l’Espatlla. Arribats al cim veiem perfectament la gent que ronda per aconseguir els 3.404 metres del cim de l’Aneto, cota màxima del Pirineu.

Per a coronar el cim rei, des del coll de Salenques hem trigat cinc hores.

Ens prenem un descans una mica llarg ja que portem bon horari. Després de recuperar energies iniciem el descens, intentant passar el famós Pont

(3-8-1978) Pic d’Alba. Foto: Toni Bros.

XXXI RONDA VALLESANA 179

de Mahoma que finalment caldrà fer-ho obliquant per un dels costats, ja que la multitud ens hi obliga.

Remuntem ràpidament cap el Pic de Corones, Pic del Mig, Punta Astorg i Pic Maleït. Fem una altra parada, són les quatre de la tarda, recuperem una mica de forces; ara el cansament ja es fa sentir.

Comencem a desgrimpar vers el coll Maleït. Hem de muntar un ràpel per passar la gelera. Acabem de baixar fins el coll i tot seguit comencem a pujar El Jordi al K-2. Foto: Toni Bros. cap a les Maladetes. Per arribar a l’oriental ens trobem amb un caos de grossos blocs de granit, que ens fan perdre bastant de temps. Finalment arribem al cimal. Després avancem lentament i així anem passant totes les puntes de les Maladetes fins arribar a l’occidental.

Aviat som al coll d’Alba. Lentament anem pujant al Queixal d’Alba. Les parades són cada vegada més freqüents. Es presenten aquells moments en què s’agraeix anar amb un bon company, millor dit, un bon amic que procura reconfortar-te amb el que té més a mà, en aquest cas, bones paraules que augmenten la moral.

Baixem una mica i remuntem, ara a la dent d’Alba. Quan som a dalt, veiem que ens queda un bon tros de baixada amb un parell de gendarmes. El sol ja s’està ponent, malgrat tot, encara tenim una estona de llum solar que mirem d’aprofitar al màxim.

Superades les últimes dificultats arribem al coll d’Alba occidental, hi deixem les motxilles i agafem els frontals. Quan estem pujant al Pic d’Alba ens encordem, ja que trobem uns passos una mica delicats i comença a mancar la llum del dia. Després de fer dos llargs de corda, continuem grimpant fins el cim.

180 XXXI RONDA VALLESANA

Un cop dalt no podem gaudir de l’espectacle habitual, ja que s’acosta una forta tempesta. En el descens, quan no podem seguir desgrimpant, muntem un ràpel que ens deixa en una cornisa que ens porta fàcilment al coll.

Els trons se senten més a prop. Fem les motxilles i comencem a perdre alçada, conscients que la victòria no serà nostra fins que serem a baix.

Comença a ploure i els llamps sovintegen, fa acte de presència la calamarsada que atenuem gràcies al casc; els frontals cada vegada fan menys claror; sort de la llampegadissa.

Quan arribem al llac de Paderna, la foscor és gairebé absoluta, perdem el sentit de l’orientació i cal fer ús de la brúixola que ens orienta fins a trobar la sortida d’aigües del llac de Paderna i, tot seguit, el caminoi que mena al refugi de la Renclusa. La resta fins a trobar l’aparcament i el cotxe, no té història.

Hem fet un recorregut de catorze cims de tres mil metres i un horari de quinze hores efectives (més tres de baixada). Demà ens llevarem tard i passarem el dia prenent el sol al recer del campament del C.E. de Terrassa, emplaçat a Vallhiverna”.

Aquest relat és un dels tants que ens podrien oferir els enamorats de la muntanya que dissortadament desaparegueren abans d’hora, de forma tràgica. Recordar-los suposa tot un model d’estima, de companyonia i solidaritat.

Manuel Planchat i Villacampa President del Centre Excursionista de Terrassa, 1964-1966 El Jordi al Coll d’Ampolla sota el cim del K-2.

Foto: Toni Bros.

XXXI RONDA VALLESANA 181

182 XXXI RONDA VALLESANA

La secció de muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell agraeix la col·laboració de totes les entitats i persones que han fet possible la XXXI edició de la Ronda Vallesana i la publicació d’aquest llibre: Ajuntament de Terrassa Arxiu Municipal de Terrassa Cal Prat Cansaladeria Camarasa Centre d’Estudis Històrics de Terrassa Centre Excursionista de Terrassa Clixé 90 Condis Supermercats Copcisa Intersport Molins La Fageda Mas Perruquers Parc Audiovisual de Catalunya Slalom Superverd – Frescuore Valero Forn de pa Robert Álvarez Masalias Marc Ferrer i Murillo Raúl Hernández i Villasol Josep Ibars Botanch Ferran Marcos Moral Josep M. Massagué i Torné Pol Meseguer i Bell Òscar Monterde i Mateo Enric Ossó Llenas Joan Pèrez i Ventayol Ramon Pineda Torras Manuel Planxat i Villacampa Enric Sanllehí Bitrià Joan Soler i Jiménez Joaquim Verdaguer i Caballé Ferran Zurdo Zaldumbide

A tothom: MOLTES GRÀCIES XXXI RONDA VALLESANA 183

184 XXXI RONDA VALLESANA

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ