Ronda Vallesana XLI (2021)- Cerdanyola : Parc de Collserola

XLI 3 d’octubre de2021 RONDA VALLESANA

XLI RONDA VALLESANA

Cerdanyola: Parc de Collserola

EXCURSIONISTES DES DEL 1908

Cerdanyola: Parc de Collserola

Unió Excursionista Exccu urrrsi siio s on nis ista a de de Sabadell Saba Sa bade d lll Unió

1

A

C

·

:

Aquarel·la de la coberta Beatriu Krayenbühl i Gusi Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 93 725 87 12 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització i impressió Dgital

By Print , Sabadell . Telf 93 748 13 64 Coordinació i maquetació Jordi Xicola Dipòsit Legal B 14541-2021

2

XLI Ronda Vallesana

A

P

:

Taula de continguts Ronda Vallesana 2021

5

Salutació del Sr. Alcade de Cerdanyola

7

Salutació del President del C.E.M

9

Abreviatures

11

Mapa de la Ronda

12

Itinerari XLI Ronda Vallesana

15

Breu història de Cerdanyola del Vallès

21

Pere de Capellades, senyor de Cerdanyola del 1275 al 1281.

39

Capella de Santa Maria de les Feixes

49

La veritable història de la mort de l’abat Biure de Sant Cugat.

Camí de Justícia.

53

Procés contra Joan Pere per haver robat un pedrenyal

75

Assalt al castell de Sant Marçal

85

El Sis d’Octubre, el 18 de Juliol, i el Primer Any Triomfal (1934-1939)

97

Valldaura – del Cister a l’I.A.A.C.

107

Vint-i-cinc anys del barri de Canaletes.

113

Plafó de Masies de Cerdanyola del Vallès

119

Agraïments

120

Unió Excursionista de Sabadell

3

4

XLI Ronda Vallesana

RONDA VALLESANA 2021 Benvolguts i benvolgudes: Varen ser moltes les coses que vàrem deixar de fer el 2020 a conseqüència de la Covid-19. El 2020 no va ser un any fàcil i aquest 2021 és un any ple d’alts i baixos, però ens quedem amb els alts i mirem el futur amb optimisme i en clau positiva. Aquests mesos, lluny de desanimar-nos, ens han servit per tornar amb més il·lusió. Tenim moltes ganes de retrobar-vos i la Ronda Vallesana és una molt bona ocasió per fer-ho i per gaudir plegats d’una bona jornada excursionista, sense presses i descobrint amb calma el nostre entorn. Penso que la podem anomenar la Ronda del retrobament.

Així doncs, aquest any sí, aquest any ens retrobem en una nova Ronda Vallesana que en aquesta edició ens portarà a descobrir Cerdanyola i el Parc Natural de Collserola. Bé sabeu que la Ronda Vallesana no és només una caminada, sinó que és tota una descoberta de la cultura, la història i el patrimoni paisatgístic de la zona on s’organitza. Bona part queda recollida en aquest llibre que teniu a les vostre mans, i l’altra part la descobrireu participant en aquesta 41a edició. Collserola té molt per mostrar i oferir, i estem segurs que els 17,5 km de l’únic itinerari de l’edició d’enguany us sorprendrà de principi a fi. I com sempre no hi faltaran els ingredients per dotar la Ronda del caire popular i de germanor que tant ens agrada, com ho és compartir un bon esmorzar i caminar envoltats d’amics i família.

En aquesta edició del retrobament volem agrair, de tot cor, l’esforç que ha fet durant el darrer any i mig el personal essencial, sacrificant-se perquè tots estiguem el millor possible i fent que aquest retrobament sigui una realitat. Són tots aquells treballadors essencials els qui, amb la seva entrega, han estat al peu del canó, i encara ara ens estan Unió Excursionista de Sabadell

5

oferint el millor d’ells a fi de deixar enrere el malson de la pandèmia.

Sense totes aquestes persones no podríem haver arribat fins aquí, i es mereixen la nostra gratitud i reconeixement.

Tampoc podem deixar de tenir un record especial per a tots aquells que, malauradament, hem perdut al llarg d’aquest camí tan difícil.

Gràcies a tots i a totes per acompanyar-nos en aquesta nova edició de la Ronda Vallesana i un agraïment, encara més especial que mai, a la Comissió Organitzadora que, malgrat la situació, no heu parat de treballar per permetre’ns retrobar-nos en aquesta 41a edició de la Ronda Vallesana.

Bona caminada, bona Ronda!

Octubre 2021 Josep Maria Manyosa Mas President de la UES

6

XLI Ronda Vallesana

Salutació del Sr. Alcalde de Cerdanyola Cerdanyola del Vallès ha estat el municipi elegit per la Unió Excursionista de Sabadell (UES) per organitzar la 41a edició de la Ronda Vallesana, la qual significarà la tornada d’aquesta destacada activitat després que no es pogués fer l’any passat com a conseqüència de la pandèmia de la covid-19.

La Ronda Vallesana discorrerà per Collserola, un massís que abasta una superfície d’11.000 hectàrees, de les quals 1.400 corresponen a Cerdanyola del Vallès, gairebé la meitat del nostre terme municipal.

La de Collserola és una serra poblada i amable. A Cerdanyola es pot accedir des de diferents punts, sent la porta principal d’accés la que es troba al parc de la Riera, al barri de Canaletes, i que dona pas al camí de Can Catà.

L’última Ronda Vallesana, la de 2019, va comptar amb la participació de més de 1.000 persones que van fer un dels dos recorreguts previstos, un de poc més de 20 km i l’altre de poc més de 15 km. Espero que aquesta edició, molt especial perquè és la primera després que la pandèmia obligués a suspendre la de 2020, aconsegueixi un número semblant d’inscrits.

La Ronda Vallesana permetrà als participants conèixer indrets molts destacats de la Serra de Collserola, però també del nostre municipi.

Canaletes, Guiera i Can Cerdà són barris de Cerdanyola integrats a Collserola.

A tots els qui participeu a la Ronda Vallesana 2021, vull desitjarUnió Excursionista de Sabadell

7

vos que gaudiu de la passejada per aquest entorn ple de patrimoni cultural, històric i natural que totes i tots hem de ajudar a conservar.

Carlos Cordón Núñez Alcalde de Cerdanyola del Vallès

8

XLI Ronda Vallesana

Salutació del President del C.E.M Benvolguts amics caminaires. Cerdanyola acollirà el pròxim mes d’octubre una nova edició de la prestigiosa Ronda Vallesana, organitzada pels companys de la Unió Excursionista Sabadell. Des del Club d’Esports de Muntanya de Cerdanyola CEM, us volem donar la benvinguda a casa nostra i posar a la vostra disposició els nostres modestos recursos per tal que la Ronda Vallesana torni a ser un èxit com el que va ser l’edició de 2005 quan es va fer també a la nostra ciutat. De fet, des de la primera edició de la Ronda Vallesana el 1980, la caminada està recollint felicitacions i agraïments.

Cerdanyola i el Parc Natural de Collserola us acullen amb els braços oberts i us conviden a visitar els seus boscos, masies, fonts i indrets d’interès paisatgístic i cultural. Passarem a tocar de les masies de Cant Fatjó del Molí, Can Coll, Can Valldaura i Can Sardà, i la ruta ens endinsarà en paratges ombrívols i costeruts d’una màgia inigualable.

Conèixer el patrimoni territorial del Vallès és una iniciativa que mereix el nostre suport i complicitat. Ensenyar als visitants el nostre jardí (Collserola) ens omple de satisfacció i és per això que us convidem a tots a passar una diada de germanor, salut, esport i cultura.

Sigueu benvinguts Enric del Amo Martín President del CEM Cerdanyola

Unió Excursionista de Sabadell

9

Tió permanent a la llera del riu Major (Cesc López 16.6.2021)

El veterà Ferran Zurdo per la pista que puja al Portell de Valldaura (J.Xicola 10.3.2020)

10

XLI Ronda Vallesana

ABREVIATURES

ACB: Arxiu de la Catedral de Barcelona ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona AFCEC: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya AFCER: Arxiu Fotogràfic de l’Ajuntament de Cerdanyola AFPDC: Arxiu Fotogràfic del Partit Demòcrata Català AHS: Arxiu Històric de Sabadell AHT: Arxiu Històric de Terrassa AMC: Arxiu Municipal de Cerdanyola ANC: Arxiu Nacional de Catalunya ASPO: Arxiu de la Parròquia de Sant Pere d’Octavià

Unió Excursionista de Sabadell

11

12

XLI Ronda Vallesana

Coca

Control 1 iControl 3 - Fruita I Begudes

Sortida / Arribada

Control 2

Esmorzar Begudes

Unió Excursionista de Sabadell

13

14

XLI Ronda Vallesana

Itinenarari de la XLI Ronda Vallesana Cerdanyola: Parc de Collserola Iniciem la Ronda al pavelló esportiu municipal “Guiera” de Cerdanyola del Vallès. Aquí mateix prenem un camí de passejada, al costat del Riu Major (avui Riera de Sant Cugat), i en quinze minuts arribarem de pla a Can Fatjó del Molí, on podrem contemplar el mas del segle XV i la casa senyorial del segle XIX. Sortim pel Parc Tecnològic de Cerdanyola, travessem immediatament la llera del Riu Major, i entrem al Parc de Collserola. Bordegem els camps de Can Fatjó, actualment horts de nombrosos jubilats, i iniciem la pujada vers Can Coll. Al pati

Masia de Can Fatjó del Molí (R.Álvarez, 2016) Unió Excursionista de Sabadell

15

Travessant la Riera de Sant Cugat (J.Xicola, 10.3.2020)

Camps de Can Fatjó amb el barri de Montflorit (J. Xicola 10.3.2020)

Horts als camps de Can Fatjó (J.Xicola, 10.3.2020) 16

XLI Ronda Vallesana

Masia de Can Coll (J.Xicola, 10.3.2020)

d’aquesta gran masia modernista ens serà subministrada l’habitual coca amb xocolata. Travessem l’àrea de lleure de Can Coll i prenem un corriolet, molt costerut, que ens portarà a una pista molt ampla.

Aquesta pista és plena de ciclistes els caps de setmana; per això la defugirem de seguida i pujarem per un corriol, gairebé paral·lel, des del qual, en diversos moments podrem gaudir, en la llunyania, de la visió de la Casa Nova de Valldaura amb els seus enormes finestrals.

Masoveria de la masia de Can Coll (R.Álvarez, 2021)

Aquest corriol ens portarà, en una prolongada i fatigosa pujada, fins al Portell de Valldaura. Aquí ens acollirà una mena de gran plaça, Unió Excursionista de Sabadell

17

Portell de Valldaura - Lloc de l'esmorzar (J.Xicola, 10.3.2020)

clapejada de pins, on ens espera l’entrepà de botifarra i un porró de vi o la beguda que triem. Aquest és el punt més enlairat de la Ronda; a partir d’aquí gairebé tot serà baixada o pla. Arribem a Can Valldaura Nou, un territori que, des de finals del segle XIII fins al primer terç del

Masia de Can Valldaura Nou (J.Xicola, 10.3.2020).

segle XV, va ser lloc de cacera i d’esbarjo dels nostres reis. Seguim cap a Can Cerdà on hi haurà un punt de subministrament de begudes.

Seguidament, tornem a l’àrea de lleure de Can Coll, però sense travessar-la.Aquí se’ns donarà fruita i novament beguda, i, primer per un corriol i després per pista, arribarem als camps de Can Codina i a 18

XLI Ronda Vallesana

Dipòsit a l'aiguabarreig dels Torrents de Can Coll i de Valldaura (R.Álvarez, 2016)

la capella de Santa Maria de les Feixes que podrem visitar. Passem sota l’aqüeducte de les Feixes, encara dins el Parc de Collserola, i en pocs minuts serem altra vegada a Cerdanyola i al pavelló de “Guiera”.

En total haurà estat un recorregut de 17’5 kilòmetres, + 450 m. de desnivell, i quatre hores i mitja o cinc de caminada efectiva, depenent de la forma física de cadascú.

Camps de Can Codina (R.Álvarez, 2021) Unió Excursionista de Sabadell

19

20

XLI Ronda Vallesana

Breu història de Cerdanyola del Vallès, dels Ibers al 1837

I – IBERS, ROMANS, VISIGOTS I MUSULMANS La paraula “Cerdaniola” apareix per primera vegada a la història l’any 956, però molts segles abans, al nostre territori ja existia un nucli estable de població. La primera vila de Cerdanyola, quan aquest nom encara no existia, fou el poblat ibèric de Ca n’Oliver. L’inici d’aquest poblat cal situar-lo al segle VI aC. Els seus habitants formaven part del poble iber dels laietans, la cultura dels quals florí entre els segles VI i I aC, quan desaparegué superada per la romanització. Des de l’atalaia on eren situats, podien controlar els seus camps i prevenirse de qualsevol perill. El poblat estava emmurallat. L’any 197 aC fou cremat i abandonat, tal vegada a causa de la repressió romana

Poblat ibèric de Ca n’Olliver (R. Álvarez, 2016) Unió Excursionista de Sabadell

21

Santa Maria de les Feixes (R.Álvarez, 2018)

de la revolta dels ibers, i novament habitat fins a ser definitivament abandonat vers el 50 aC. Amb la Pax Romana ja no calia als seus habitants fer cada dia llargs trajectes per anar a treballar els camps; ja no els calia estar a recer d’unes muralles per poder viure amb tranquil·litat. Mica a mica anaren abandonant el turó i aixecaren estatges prop de les seves terres, unes a la plana en un poblament dispers, altres a la muntanya.1 Del període romà a Cerdanyola ens han arribat algunes restes arqueològiques. Cal destacar les d’una vil·la romana del segle I dC als camps del mas Canaletes o mas de les Feixes en temps medievals.

S’hi han trobat moltes restes ceràmiques, i en les recents obres de restauració de l’ermita de Santa Maria de les Feixes s’ha constatat que les parets de la nau central del temple estan construïdes sobre uns fonaments de l’esmentada vil·la. En un futur pròxim, l’Ajuntament de Cerdanyola té previst fer un parc arqueològic en aquests camps de les Feixes.

Després dels romans vingueren els visigots. Aquests, instal·lats primer a Catalunya com a conqueridors, s’acabaren fonent amb la 1 El Museu i el poblat ibèric de Ca n’Oliver són visitables els caps de setmana.

(Telf.93-5804500).

22

XLI Ronda Vallesana

població autòctona. La presència dels visigots a Cerdanyola només es troba a l’antroponímia. En els documents dels segles X i XI a Cerdanyola hi ha una proporció aclaparadora de noms d’origen germànic: Gondofred, Odolard, Goltred, Adanulf, Manesind, Ingilbert, Recosind, Baldofred, Arnulf, Ermemir, Guadamir, etc.

L’estada dels musulmans a Catalunya va ser curta. L’any 711 Tariq creuava l’Estret de Gibraltar i derrotava l’exèrcit visigot a la batalla de Guadalete. L’ocupació de la península ibèrica es va fer ràpidament, i vers el 717-718 prenien Barcelona. El domini musulmà de la Catalunya Vella no durà ni un segle. Sembla que els sarraïns es limitaren a establir guarnicions a les ciutats principals i als lloc estratègics, i en conseqüència no va ser alterada substancialment la composició de la població. Només la toponímia ha deixat algun rastre de la seva presència a Cerdanyola, en els mots “Balat” (palau) i “Guàrdia”. Els “Balats” exercien funcions d’índole fiscal i de suport logístic dels exèrcits, i les “Guàrdies” eren punts de control i vigilància. Al segle X encara es mencionava a Cerdanyola un “Palaciolo in termino de Cerdaniola”, a Ripollet el “Palacio Auzido”, i també a Cerdanyola el “Podio de Guardia” (Puig de la Guàrdia).

II – EDAT MITJANA L’any 785 els habitants de Girona havien lliurat la ciutat a Carlemany, i amb la capitulació de Barcelona el 801 davant l’exèrcit de Lluís el Pietós, rei d’Aquitània i fill de Carlemany, els musulmans s’hagueren de retirar vers al sud i l’oest, establint-se una frontera incerta al riu Llobregat. Aleshores el territori de Cerdanyola restà en mans dels cristians, formant part del que més endavant se’n dirà la Catalunya Vella. Aquest territori seria governat per uns funcionaris nomenats discrecionalment pel rei franc, anomenats “comites”, comtes. Això continuà així fins a Guifré el Pilós, comte d’Urgell i de Cerdanya el 870, i comte de Barcelona, Osona i Girona el 878, el qual va obtenir del rei franc el privilegi de tenir els comtats en propietat i de poder-los llegar als seu fills, sempre, però, en feu del rei franc.

Unió Excursionista de Sabadell

23

Pocs anys després, 956, apareix per primera vegada a la història el mot “Cerdaniola”. Segons Joan Coromines és un diminutiu de Cerdanya: “El paratge on s’han establert una colla de cerdans, ha estat designat pel poble com la petita Cerdanya”.

Efectivament, les terres del sud de la Catalunya Vella foren repoblades per l’excedent de població que baixà de les valls pirinenques. En el nostre cas hem de pensar que, a finals de la primera meitat del segle X algunes famílies d’agricultors, vingudes de la Cerdanya, arribaren a Cerdanyola amb les seves eines, bestiar, llavors i queviures per poder resistir en espera de la primera collita, establint-se en terres que trobaren desocupades, donant a aquest territori el diminutiu de la seva terra d’origen.

La frontera de la Catalunya Vella era una frontera fluctuant i insegura.

Durant el segle IX sovintejaren les incursions sarraïnes de pillatge i devastació, però després de la mort Cartulari de S. Cugat - Primer text amb el mot ‘Cerdaniola’ del comte Guifré el Pilós (897) la tranquil·litat al Vallès durà gairebé un segle. Tanmateix, el 985, una incursió d’Almansor acabà amb l’assalt i ocupació de Barcelona el 6 de juliol. L’exèrcit d’Almansor arribà pel camí de Toledo, Saragossa, Lleida, la Conca de Barberà, el Penedès i el Vallès, passant per Sant Cugat i Cerdanyola. Com afectà a la nostra vila? Sabem que Almansor, quan va passar per Sant Cugat, el 28 de juny, destruí el monestir i que hi van perdre la vida l’abat Joan i uns altres onze monjos que no havien fugit. I si, com sembla lògic, l’exercit sarraí continuà després vers Barcelona per Montcada, pel camí marcat pels rius Ripoll i Besós, la muntanya cerdanyolenca 24

XLI Ronda Vallesana

no en patiria cap conseqüència, perquè la finalitat de la ràtzia era la consecució de botí i no tenia sentit perdre temps desviant-se de l’objectiu: Barcelona. En canvi a la plana hauria de ser molt diferent; després de la destrucció del monestir de Sant Cugat, també serien destruïts els habitatges de Cerdanyola per on passà aquell exèrcit.

Els seus habitants haurien fugit a la muntanya. El Cartulari de Sant Cugat ens informa que diversos homes de Cerdanyola varen morir defensant Barcelona.

Pel control del territori els comtes dividiren els seus dominis en departaments territorials. Els anomenaren “castrum” (castell) i tenien uns límits perfectament definits. El castell era un simple departament administratiu al servei del comte, governat pel seu batlle, amb funcions de defensa, ordre públic i recaptació. El castell no era forçosament un edifici imponent amb torres i merlets; podia ser només una gran casa amb alguna mena de defensa i una presó. Inicialment els comtes foren els senyors únics de les terres del Vallès. Catalunya encara no existia.

Amb l’entrada a l’època feudal, els castells, de ser una simple jurisdicció administrativa al servei del comte, poc a poc esdevingueren una propietat privada, de la qual el posseïdors n’obtenien una renda, si bé també havien de complir amb certes obligacions envers el comte. En una data entre el 1022 i el 1032 el comte de Barcelona Berenguer Ramon I concedí el “castrum de Monte Catano”, o castell de Montcada, a Guillem de Muntanyola, després dit Guillem I de Montcada, el qual fou l’iniciador d’aquest llinatge. Dins els termes del castell de Montcada hi havia la “dominicatura de Sancto Marciali”, o domini de Sant Marçal, la jurisdicció del qual era dels Montcada. Va ser així fins al 1225 l’Església cobrava als pagesos les dècimes i primícies de llurs collites,2 però entre esglésies veïnes sorgien disputes per determinar 2 La dècima o delme consis a en la dècima part dels fruits de la terra que, inicialment, es donaven per a subvenir les necessitats de l’Església. Amb el pas del segles, els senyors de Sant Marçal se l’apropiaren gairebé en la seva totalitat. La parròquia de Sant Iscle les va poder mantenir.

La primícia era l’ofrena dels fruits primerencs. Inicialment a la parròquia de Sant Mar era una vintena part de la collita, però posteriorment només una trenta-quatrena part; és a dir, de trenta-quatre garbes, trenta eren pel pagès, tres pel senyor del castell que s’havia Unió Excursionista de Sabadell

25

en quines terres les havien de cobrar. Per aquesta raó els bisbes dividiren les seves diòcesis en parròquies, les quals, com els castells, tenien uns límits ben definits. En el territori de l’actual Cerdanyola hi hagueren dues parròquies: Sant Martí de Cerdanyola i Sant Iscle de les Feixes. Cap d’elles coincidia amb el terme del castell de Sant Marçal. Sant Iscle de les Feixes comprenia la part més oriental del terme del castell de Sant Marçal o Cerdanyola, i des de la Serra de la Fotja, en direcció a llevant, entrava en la major part del terme del castell de Montcada. La parròquia de Sant Martí ocupava la resta del terme de Sant Marçal, però entrava una mica en els actuals termes de Sant Cugat, Rubí, Badia i Barberà. La vila medieval de Cerdanyola, desapareguda fa segles, era als camps de l’actual àrea de lleure de Can Coll, dins els termes del castell de Sant Marçal i de la parròquia de Sant Martí, però no tenia un terme, perquè les viles

Rectoria i església de S. Iscle. Foto AFPDC. c.1920.

se sabia on eren i prou, no tenien uns límits definits com els castells i les parròquies.

El 6 de juny de 1225, Ramon de Plegamans, un ric home de la ciutat de Barcelona, el qual tenia possessions a Mollet del Vallès, Lliçà d’Amunt, Lliçà d’Avall, Santa Eulàlia de Ronçana i Canovelles, apropiat la dècima, i una per a la parròquia en concepte de primícia.

26

XLI Ronda Vallesana

Cementiri i església vella de S. Martí - c.1900. AFPDC

comprà a Guillem III de Montcada el castell i terme de Sant Marçal amb tots els seus drets, en franc alou,3 juntament amb altres possessions a les parròquies de Tiana, Alella, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, pel preu de 4.000 masmudines equivalents a 14.000 sous de Barcelona. Al separar-se del castell de Montcada, la “dominicatura” de Sant Marçal es convertí en el “castell” de Sant Marçal. Tanmateix, Ramon de Plegamans havia estat estafat. El pare de Guillem III, Guillem Ramon, per haver assassinat, l’any 1194, l’arquebisbe de Tarragona Bernat de Vilademuls quan passava pel Pla de Matabous, actual Pla d’en Coll a Montcada, fou jutjat i condemnat per la Seu Apostòlica, l’any 1215, a nombroses penitències, una de les quals era: “que vagi a Ultramar, i que, portant dos-cents cavallers i trenta ballesters i arquers ben armats a despeses seves, romangui amb ells pel temps de cinc anys en ajut de Terra Santa”. Guillem Ramon encara no havia acomplert aquesta obligació quan, el 1223, sentint-se prop de la mort, davant de diversos nobles i del seu notari va fer un testament, que no anul·lava sinó que en completava un altre d’anterior, en el qual confirmava les donacions que, en compensació de no haver pogut anar a Terra Santa, havia fet a favor dels ordes militars dels Hospitalers i dels Templers, i “afegeixo i mano que el meu 3 En franc alou, volia dir que sobre un determinat bé ningú hi tenia cap dret feudal.

Unió Excursionista de Sabadell

27

fill Guillem, la vila de Sant Marçal que jo vaig concedir a l’Església de Tarragona la restitueixi a aquesta Església, i que faci que la posseeixi pacíficament, i que li doni satisfacció pels rèdits que ell va prendre amb violència a la mateixa Església”. L’arquebisbe de Tarragona s’oposà a la venda de Sant Marçal a favor de Ramon de Plegamans, i el litigi no va ser resolt fins al 24 de juliol de 1240. El prior de Santes Creus, jutge delegat pel Papa, sentencià que l’arquebisbe i el capítol de Tarragona tindrien perpètuament la senyoria eminent del castell, terme i vila de Sant Marçal, però el domini útil seria compartit per meitat, i que Ramon de Plegamans tindria la seva meitat en feu de l’Església i de l’arquebisbe de Tarragona. El terme del castell de Sant Marçal conforma l’actual terme de Cerdanyola, amb petitíssimes variacions degudes als errors ocasionats pel pas dels temps i a alguna cacicada.

Cal tenir present que en les èpoques senyorials tots els béns podien tenir un senyor eminent o directe i un senyor útil, el qual estava en feu del senyor eminent. El domini directe i el domini útil podien coincidir en una mateixa persona o institució, però habitualment no era pas així. L’arquebisbe de Tarragona fou el senyor eminent de Sant Marçal, és a dir de Cerdanyola, fins a l’11 de setembre de 1311, quan l’abat Galceran de Sant Cugat adquirí, en pública subhasta, de l’arquebisbe Guillem el domini directe del castell i terme de Sant Marçal i la meitat del domini útil. Concretament, el domini directe restà a nom del monestir, mentre que el domini útil de la meitat de Sant Marçal va ser posat a nom del Benifet 4 de la capella del Corpus Christi del mateix monestir. L’altra meitat del domini útil continuà essent dels descendents de Ramon de Plegamans: la família dels Marimon. Entre els anys 1240 i 1311 el domini útil de Sant Marçal, en feu de l’Església de Tarragona, havia passat per mans de diversos senyors; un d’ells, Pere de Capellades, va ser un personatge ben especial, del qual en un altre article n’explicarem la vida.

El monestir de Sant Cugat fou el senyor directe del castell, vila i terme de Sant Marçal durant gairebé dos segles i mig. El fet de tenir un senyor eclesiàstic en lloc d’un senyor laic, tenia alguns beneficis pels pagesos de Cerdanyola. El monestir de Sant Cugat atenia els 4 Benifet: Càrrec eclesiàs c retribuït amb renda pròpia.

28

XLI Ronda Vallesana

Monestir de Sant Cugat. Any 1890. Foto Cayetano Barraquer

seus interessos econòmics com qualsevol altre senyor laic, però si es complien els deures religiosos, això podia comportar avantatges, i a més el monestir no estava subjecte a cap autoritat laica ni eclesiàstica, solament al Papa, al menys teòricament.

En el territori de la Catalunya Nova, a partir de l’any 1000 s’havia anat produint un distanciament entre la família comtal i la noblesa. L’autoritat del comte, que havia estat posada en entredit pels nobles en les primeres dècades del segle XI, emergí amb força en la dècada del 1050 al 1060 després que es reprenguessin les operacions militars contra l’Islam. A partir del 1062 se succeirien els acords, anomenats convinences, entre el comte i els seus nobles, però en aquests compromisos hi hagueren uns grans perdedors: els pagesos. Aquests, al travessar la frontera de l’any 1000 eren homes lliures, armats, majoritàriament aloers, i la seva llibertat estava emparada per la justícia del comte. Amb aquells compromisos el comte, de fet, que no pas de dret, abandonà la pagesia a la justícia dels senyors dels castells, i aquests sotmeteren els pagesos, també els de Cerdanyola, a tota mena d’abusos legals, els “Mals Usos”, que Unió Excursionista de Sabadell

29

perdurarien fins que la Sentència Arbitral de Guadalupe, emesa pel rei Ferran el Catòlic l’any 1486, posà punt final a les Guerres dels Remences. Els principals mals usos eren l’eixorquia, la intestia, la cugucia, la ferma d’espoli forçada i, sobretot, la remença.5 En relació als Mals Usos podem dir que els pagesos de Cerdanyola foren afortunats. L’any 1346 els procuradors dels homes propis del castell de Sant Marçal havien acordat amb el monestir de Sant Cugat redimir les eixorquies, intesties i cugucies per un preu raonable, i ho varen fer el 15 d’octubre mitjançant el pagament, entre tots, de només 80 sous censals que havien costat 80 lliures. Un mes després, el 23 de novembre, l’abat Bernat de Vallseca en una acta notarial reconeixia als procuradors que els habitants del terme de Sant Marçal eren, i des de temps antics havien estat, “francs, lliures i exempts de tota exacció de remença dels homes i dones que habiten en el terme d’aquest castell, i que aquestes exaccions de remença dels homes i dones fins avui han estat ben poc reclamades per mi o pels meus predecessors”. Aquest abat Vallseca moriria dos anys després, el 1348, víctima de la Pesta Negra. El succeí Arnau Ramon de Biure que seria assassinat pel cerdanyolenc Berenguer de Saltells. Veurem aquest episodi en un altre article d’aquest llibre.

5 Eixorquia: Dret del senyor territorial per a percebre la llegí ma de l’herència dels pagesos que haguessin mort sense deixar descendents. A la major part de la Catalunya Vella consis a en una tercera part dels béns mobles i semovents.

Cugucia: Dret per a confiscar les propietats d’una adúltera. Si l’adulteri no havia estat consen t pel marit, aquest i el senyor es par en els béns de l’adúltera, però si hi havia hagut consen ment del marit, el benefici passava íntegre al senyor.

Intes a: Dret del senyor territorial per a apoderar-se d’una tercera part dels béns d’un mas, quan el tenidor del domini ú l moria sense haver fet testament.

Ferma d’espoli forçada: Quan es casava un noi, la seva família havia de garan r a la família de la futura muller el retorn del dot, que aquesta aportava, i de l’escreix, aportat per la família del noi. Per tal de garan r-ho, la família del marit solia hipotecar algun dels seus béns a favor de la futura esposa, però si era el cas d’un pagès de remença, s’havia de demanar obligatòriament autorització al senyor per poder hipotecar el bé; aquesta autorització o lloació, per la qual el senyor cobrava la quarta part del valor de la garan a, rebia el nom de “ferma d’espoli forçada”.

Remença: Era el més odiat dels Mals Usos. Cap pagès podia abandonar el mas sense l’autorització del senyor. Per poder-ho fer, calia pagar-li la remença o redempció. En el cas de les noies que marxaven del mas per a casar-se, era un preu pe t, només dos o tres sous. En canvi, l’home que volia marxar havia d’acordar el preu amb el senyor perquè es perdia força de treball al camp; en el cas que l’home no fos l’hereu era fàcil arribar a un pacte, però en cas contrari era gairebé impossible.

30

XLI Ronda Vallesana

III - EDAT MODERNA El monestir de Sant Cugat fou senyor eminent del castell i terme de Sant Marçal durant gairebé dos segles i mig, del 1311 al 1543, compartint el domini útil amb els Marimon, però, el 21 de maig de 1543, Bernat Joan de Marimon n’esdevingué senyor absolut, amb el domini eminent i el domini útil. Vegem com i perquè va ser així: Sempre havien estat els monjos de Sant Cugat els qui havien elegit, entre ells, el seu abat. Però, l’any 1471, el papa Sixt IV decidí posar a Sant Cugat un abat comendatari. El “manuscrit anònim de Sant Cugat”6 ho valorava així: “D’ençà de la mort de l’abat Alemany, començà la més gran desgràcia per aquest monestir, perquè des de llavors, decidí el papa proveir l’abadia a través de comendes”. Els abats comendataris eren uns personatges que rebien en comenda les rendes d’un monestir o una part d’elles. Sovint eren grans càrrecs eclesiàstics que, sense residir-hi, acumulaven la comenda de diversos monestirs. Aquests abats només estaven interessats en cobrar rendes per al seu propi profit. Això els portava a descurar les seves obligacions religioses, i en el cas de Cerdanyola també oblidaven les seves funcions de senyors del castell i terme de Sant Marçal, preo-cupantse només del cobrament de les rendes compartides amb la Casa de Marimon.

La conseqüència fou Castell de S. Matçal. Dibuix de l’any 1869. que, des de Bernat IV, Arxiu Cerdanyola els Marimon actuaven de fet com a únics senyors de Cerdanyola. El darrer abat comendatari fou Pere Àngel Despuig i Ferrer, el qual havia pres el títol d’abat de Sant Cugat l’any 1539 per cessió del cardenal Cessarini. Despuig era 6 Llibre escrit pels monjos de Sant Cugat, conservat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

Unió Excursionista de Sabadell

31

un home del país que ostentà la presidència de la Generalitat en el trienni 1557/1559. No només estava interessat en el cobrament de les rendes del terme de Sant Marçal, sinó també en la conservació i millorament de l’edifici del monestir i amb aquesta finalitat necessitava diners. Per qüestions de diners havia tingut litigis amb Bernat Joan de Marimon. Quan aquest va fer unes vendes sense pagar-li el lluïsme,7 l’abat li prohibí disposar dels seus béns en la meitat del castell i terme de Sant Marçal, i el 22 d’abril de 1542 els posà sota reial empara, és a dir, els embargà. Aleshores les dues parts varen sotmetre el problema a uns àrbitres. En realitat l’abat volia diners i Bernat Joan volia la senyoria absoluta del castell i terme de Sant Marçal. La sentència arbitral fou emesa el 25 de maig de 1542 i acontentà les dues parts: Bernat Joan de Marimon hauria de pagar 34.000 sous al monestir, i aquests hauria de cedir-li la senyoria directa de Sant Marçal i la meitat del domini útil que estava a nom de la capella del Corpus Christi. L’acord entre les dues parts fou signat el 21 de maig del 1543. Pels pagesos de Cerdanyola el resultat d’aquell pacte va ser que, si fins aleshores havien estat en mans de dos senyors, en el futur estarien en mans d’un de sol, però econòmicament més exigent.

En el moments del traspàs de la senyoria de Sant Marçal a la Casa de Marimon, feia ja un segle que l’edat mitjana havia quedat enrere, però el seu principal tret distintiu, el sistema senyorial, a Cerdanyola encara es va perpetuar durant gairebé tres segles, fins al 1837. La Casa de Marimon lluità al costat de la Generalitat en la Guerra Civil Catalana; en canvi, en la Guerra dels Segadors i en la de Successió ha va fer al costat de l’Àustria, Felip IV, i del Borbó, Felip V. Degut a la Pesta Negra de l’any 1348, a altres epidèmies posteriors i al flagell de les guerres, molts masos, a Cerdanyola i a tot Catalunya, havien estat abandonats, eren els anomenats “Masos Rònecs” o “Masos Morts”, i les seves terres havien restat incorporades als masos supervivents. Els noranta-dos masos que havia a Cerdanyola en el fogatge8 de l’any 1359, havien restat reduïts a quaranta-cinc el 1497. Amb aquest procés de concentració els pagesos de Cerdanyola 7 Lluïsme: Dret que calia pagar al senyor del domini directe quan el tenedor del domini ú l alienava les seves terres o possessions.

8 Fogatge: Era un impost directe medieval que s’aplicava sobre els focs, és a dir, sobre les cases, les quals eren la unitat contribu va. Amb aquesta finalitat, s’elaborava un inventari de totes les cases i masos repar ts per parròquies.

32

XLI Ronda Vallesana

havien esdevingut pagesos “grassos” o benestants. La Sentència Arbitral de Guadalupe fou una disposició, presa pel rei Ferran el Catòlic el 21 d’abril de 1486, a fi de posar solució als conflictes que havien provocat les dues Guerres dels Remences a Catalunya. En ella es determinava un preu raonable per a la redempció dels Mals Usos, tanmateix, aquests feia ja un segle i mig que no eren problema a Cerdanyola. En canvi, sí que va ser molt important una determinada clàusula de la sentència, per la qual els pagesos podien incorporar al seu domini útil els masos rònecs que havien aglevat, sense que a partir d’aleshores el senyor del castell pogués reclamar que fossin reedificats, ni pogués intentar imposar-los noves càrregues per aquells masos; el senyor hauria de “servar los pactes e contractes ab los quals los dits pagesos han adquirits los dits Masos Morts...”

En els anys de la Cerdanyola de la Casa de Marimon els masos d’origen medieval es van continuar concentrant. Dels quaranta-cinc del 1497, en restàvem trenta-tres el 1825, i només varen ser vint-inou els que arribaren al segle XX. Tots ells eren masos benestants, econòmicament molt potents. Eren aquests: Sant Martí de Cerdanyola (22): Altayó, Altimira, Banús, Bramona, Codonyers, Cordelles, Costa, Coll, Domènec, Farigola, Fatjó del Molí, Fatjó dels Orons, Fatjó dels Xiprers, Magrans, Miró, Mitjans, Oliver, Planes, Serraperera, Vaell, Xarau i Xercavins.

Sant Iscle de les Feixes (6): Canaletes, Catà, Codina, Ferrer, La Beguda, i Lloses. (El mas Fermí és un mas relativament modern).

Valldaura (1): Can Cerdà. (El mas Valldaura Nou no és un mas d’origen medieval, sinó que fou construït en la segona meitat del segle XIX).

Can Cordelles

Can Fatjó dels Xiprers Unió Excursionista de Sabadell

33

Can Valldaura

Can Cordelles

Can Cerda

Can Fatjo del molÍ

Can Xarau

Masia Serraparera

MASIES DE CERDANYOLA : Dibuixades l’any 1977 pel Sr. Ramon Alfonso Mata de la Masia de Cordelles, a l’edat de 16 anys, dedicant-les “a la meva estimada tieta Leocàdia”. El plafó amb tots els originals, es troba a la Casa Familiar de Cordelles. (Veure plafó al final del llibre)

Des del 1385 els pagesos de Cerdanyola havien lluitant ininterrompudament per passar de la jurisdicció senyorial a la del rei.

El 1784, després de perdre un últim plet havien desistit. Però un decret del 6 d’agost de 1811, de les Corts de Cadis, establia que: “Quedan 34

XLI Ronda Vallesana

abolidos los dictados de vasallo y vasallaje... En adelante nadie podrá llamarse señor de vasallos, ejercer jurisdicción, nombrar jueces ni usar de los privilegios y derechos (atribuïts a l’Estat) comprendidos en este decreto...” En aquell moment els pagesos de Cerdanyola deixaven de ser vassalls i esdevenien ciutadans, tanmateix, en aquell decret les obligacions econòmiques degudes als antics senyors per dret de vassallatge, no havien estat ben clarificades. Els senyors, també el del castell de Sant Marçal, interpretaren que podien seguir cobrant els drets senyorials, però arreu havia resistències. Sabem que, l’any 1822, els pagesos de Cerdanyola encara pagaven, però també sabem que, el 1825, ja havien deixat de pagar. Finalment una llei de 1837 establia que “Cuando los predios que fueren de señorío se hayan dado a foro, censo o enfiteusis,… continuará el domino útil en los que lo hayan adquirido, considerándose como propiedad particular”. Aquest era el cas del pagesos de Cerdanyola, totes les seves terres havien estat establertes en emfiteusi. Ara eren ciutadans i també amos absoluts de llurs terres i masos.

Ajuntament de Cerdanyla. Foto AFPDC. Any c.1920.

Unió Excursionista de Sabadell

35

IV - SENYORS DEL TERRITORI DE CERDANYOLA DEL VALLÈS COMTES DE BARCELONA (878-c.1024) Guifré el Pelós Guifré II Borrell i Sunyer, governant conjuntament Sunyer Borrell II Ramon Borrell Ermessenda

(878-897) (897-911) (911-947) (947-992) (992-1017) (1017-c.1024)

CASA DELS MONTCADA (c.1024-1225) (c.1024-c.1040) Guillem de Muntanyola o Guillem I de Montcada Ramon Guillem de Montcada (c.1040-1080) (1080-1085) ¿Guillem I? de Montcada Berenguer Ramon I de Montcada (1085-1134) Beatriu de Montcada, compartint-lo amb el (1134-1163) (1134-1173) Gran senescal Guillem Ramon II Dapifer Guillem II de Montcada (senyor de la meitat del castell ) (1163-1172) Ramon I de Montcada (1173-1189) (1189-1224) Guillem Ramon de Montcada, vescomte de Bearn (1224-1225) Guillem III de Montcada ELS MARIMON i ALTRES, SENYORS DE LA MEITAT DEL CASTELL i TERME DE SANT MARÇAL, EN FEU DE L’ESGLÉSIA DE TARRAGONA (1240-1311) Ramon de Plegamans (En feu des del 1240) (1225-1246) Monestirs de Santes Creus i de Vallbona (1246-1256) (1256-1275) Marimon II de Plegamans i Romeu I de Marimon Pere de Capellades (1275-1281) Bernat de Centelles (1281-1282) Romeu I de Marimon (1282-1309) Romeu II de Marimon (1309-1311)

36

XLI Ronda Vallesana

CASA DE MARIMON, SENYORS DE LA MEITAT DEL CASTELL i TERME DE SANT MARÇAL EN FEU DEL MONESTIR DE SANT CUGAT, SENYOR DIRECTE DEL CASTELL i PROPIETARI DE L’ALTRA MEITAT (1311-1543) Romeu II de Marimon (1311-1340) Simó de Marimon (1340-1416) Ferrer de Marimon, compartint la senyoria amb el seu pare, Simó.

(1390-1408) Bernat III de Marimon (1417-1433) Bernat IV de Marimon (1433-1482) Bernat Guerau de Marimon (1483-1523) Plegamans I de Marimon i Terré (1523-1524) Bernat Joan de Marimon i Franc (1524-1543) CASA DE MARIMON, SENYORS ABSOLUTS DEL TERME DE SANT MARÇAL Bernat Joan de Marimon i Franc Plegamans II de Marimon i Burgués Bernardí de Marimon i Reguer Aleix de Marimon i Jafre Francesc Daniel de Marimon i Reguer Alemanda de Junyent i Marimon Joan de Marimon i Farnés Fèlix de Marimon, primer marquès de Cerdanyola-1690.

Josep de Marimon i Corbera Joan Antoni de Marimon i Fdez.de Velasco Josep Antoni de Marimon i Boïl d’Arenós Josep Pascual de Marimon i Rabassa de Perellós Joan de Marimon i Rabassa de Perellós

CASTELL I (1543-1571) (1571-1610) (1610-1617) (1617-1639) (1639-1643) (1644-1660) (1660-1674) (1674-1721) (1721-1747) (1747-1756) (1756-1794) (1794-1832) (1832-1838)

Robert Álvarez Masalias9

9 Autor de “HISTÒRIA DE CERDANYOLA DEL VALLÈS (956-1837). Segles de lluita pagesa contra el poder senyorial”, 2019. Autoedició pràc cament esgotada, els darrers exemplars de la qual només es poden trobar a la llibreria ÉFORA de Cerdanyola.

Unió Excursionista de Sabadell

37

38

XLI Ronda Vallesana

Pere de Capellades, senyor de Cerdanyola del 1275 al 1281 Feia ja uns quants anys que Marimon II de Plegamans i Romeu I de Marimon havien recuperat la senyoria de la meitat del castell i terme de Sant Marçal, quan el 1275 la varen vendre a Pere de Capellades qui en va ser el senyor fins a l’any 1281. Va ser un personatge amb una vida pública i privada que val la pena resseguir.

L’origen de la família dels Capellades l’hem de suposar en la vila d’aquest nom, però en la documentació trobada els Capellades apareixen establerts a la vila anoienca de Piera. Les primeres referències d’aquesta família són de meitat del segle XIII, període dominat per la important figura d’en Pere de Capellades. Aquest al morir llegà la major part de la seva fortuna a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona;1 és per aquest motiu que a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona s’hi troben diversos pergamins que permeten reconstruir bona part de la seva vida.

Va fer quatre testaments. En ells es declarava “de curia et família domini Jacobi bone memorie regis Aragonum”.2 Va ser escrivà del rei Jaume I entre els anys 1254 i 1262, formant part del seu seguici i acompanyant-lo en els desplaçaments pels seus regnes. El fet de ser tan a prop del poder li va permetre enriquir-se, no sempre amb mètodes lícits. En els testaments ho confessava, se’n mostrava penedit, i com que no estava en condicions de determinar quines havien estat les persones afectades, manava que 7.000 sous dels seus béns i uns altres 10.900 sous que li eren deguts fossin dedicats a almoines pies en remei de les ànimes d’aquells als quals ell havia 1 ACB, pergamins 4-15-24C i 4-15-24E. 2 Testaments: ACB, pergamins 1-1-1871; 4-15-24C mitjà; 4-15-24D; 4-15-24: les dates són: 7-11-1285, 12-1-1291, 31-1-1293 i 7-1-1304.

Unió Excursionista de Sabadell

39

fet mal. Ho confessava en tots quatre testaments; en el quart i darrer, del 21 de març de 1304, ho feia així “Reconec i afirmo que la major i més gran part de tots els meus béns, els que jo tinc i posseeixo i els que em són deguts, els vaig adquirir de manera gens justa; i que vaig inferir molts danys a diverses persones mentre era de la cúria i de la família del senyor Jaume de bona memòria, rei d’Aragó, fent tractes, administrant i també induint injustament el mateix senyor rei, durant molts i llargs temps, a fer i inferir molts mals, danys i injustícies, de moltes i diverses maneres, a moltes i diverses persones; i també abans i després, durant molts i llargs temps, vaig inferir injustament a moltes i diverses persones, de moltes i diverses maneres, molts mals i danys; i a més de tot això, vaig tenir i rebre injustament de molts i diversos jueus, de diverses maneres, molts favors i serveis, durant molts i llargs temps, contra els cristians mentre era de la casa i la cúria de l’esmentat senyor rei i també després; i que a més de les coses esmentades, vaig obtenir guanys de diverses persones amb els jocs de daus i amb altres jocs, de manera injusta i indeguda, durant diversos i llargs temps; i fent diversos i il·lícits contractes, de vegades també amb pecat. I així per les raons, causes, maneres esmentades i altres, vaig fer, procurar, tractar i inferir tants i tants mals, injustícies i danys, injustament i amb pecat, que tremolo tement molt i dubtant que tots els béns que tinc i els que se’m deuen puguin no ser suficients per a la restitució i esmena de tots aquests mals, injustícies i danys”.3 A partir del 1268, quan ja no estava al servei del rei Jaume I, Pere de Capellades apareix com a notari de l’infant Pere, futur Pere el Gran, i posteriorment esdevingué el seu canceller fins al 1270.

A Barcelona era propietari de nombrosos immobles que li reportaven elevades rendes. Tenia també propietats i rendes al Vallès i a l’Anoia -Piera-, i fins i tot fora de Catalunya al regne de València, a Morvedre, en cobrament d’uns deutes del rei Jaume. Al Vallés tenia propietats a Cànoves, Terrassa, Santiga, Parets del Vallès, Lliçà de Vall i Cerdanyola. Pere de Capellades posseïa a Cerdanyola, des del 1237, el mas Saltells comprat a Guillem de Calders i venut, el 1275, a Bernat de Centelles, qui el revengué el mateix any a Romeu de 3 ACB, pergamí 4-15-24.

40

XLI Ronda Vallesana

Marimon”.4 L’any 1270 comprà a Pere d’Horta els masos Romaninar i Om a Cerdanyola;5 el 1275 havia comprat a Marimon II de Plegamans i a Romeu I de Marimon la seva part del castell i terme de Sant Marçal, revenent-lo el 1281 a Bernat de Centelles. La compra més important que Pere de Capellades va fer a Cerdanyola, castell apart, va tenir lloc el 9 de juny del 1296, quan adquirí de Bernat de Cerdanyola la domus6 dels Cerdanyola pel preu de 4.400 sous, la qual aleshores canvià de nom esdevenint la domus dels Capellades.7 Entre altres activitats d’en Pere de Capellades, hi havia l’usdefruit de monopolis de molins, fargues i del roldor;8 també el comerç per mar, sempre com a soci capitalista i mai com a gestor, i a partir del 1291 aquest comerç fou a llarga distància: Sicília i Sardenya.

Un altre dels negocis d’en Pere de Capellades va ser el crèdit. En tots els seus testaments apareix l’activitat de prestador amb usura, activitat prohibida per l’Església, però que malgrat això no era mal vista per la gent. Feia negocis amb els jueus. En els testaments es mostra penedit d’haver estafat a moltes persones. El crèdit i l’estafa sembla que van ser l’origen de la seva fortuna. La seva relació amb el rei el va posar en contacte amb les elits dominants, a les quals feia préstecs sostraient els diners de l’erari públic, tal com ell mateix reconeix en el darrer testament, ja a punt de morir (“procurando”: administrant).

També coneixem Pere de Capellades com a senyor jurisdiccional.

Les seves primeres jurisdiccions li van arribar del rei, com a penyora de les seves activitats de prestador. Al regne de València el rei Jaume 4 Joan Cruz i Rodríguez. “Una família de patricis anoiencs a la Catalunya baix medieval: Pere de Capellades i els seus successors (segles XIII-XV)”, dins “Miscellania Aqualatensia”, núm.VIII, pàg.68. Igualada, 1997. En realitat no era el “mas de Saltells”, el senyor directe del qual sempre va ser el monestir de Sant Cugat, sinó la domus o “torre de Saltells”, de la qual n’havien estat senyors útils i posteriorment n’esdevingueren senyors directes la branca dels Ramon de Saltells, cal pensar que per compra a Romeu I de Marimon.

5 ANC, Fons del llinatge Marimon (679), n.4.

6 Domus: Es donava el nom de “domus” a les cases senyorials, que podien estar o no for ficades.

7 ACB, pergamí 4-15-24A. La domus dels Cerdanyola, després de Capellades, era situada a la vila de Cerdanyola, a l’àrea de lleure de Can Coll.

8 Roldor: planta que servia per a adobar pells.

Unió Excursionista de Sabadell

41

I, davant la impossibilitat de pagar-li un deute, li cedí temporalment, el 1261, el castell i la vila d’Onda que va retenir al menys fins al 1266.

El 1268, adquirí la senyoria de la vall i terme de Pego en penyora d’un deute de l’infant Pere. A l’Anoia tenia la quadra de Ribafort. El 1275, en una data no exacta, els germans Marimon II de Plegamans i Romeu I de Marimon li varen vendre “llur potestat i dret en el castell de Sant Marçal”, donant per complerts tots els pactes de la venda en un document de data 19 de setembre, tal vegada era el mateix dia de la venda.9 Desconeixem el preu d’aquella compra, però hauria de ser un preu semblant o igual als 18.500 sous pels quals Pere de Capellades, posteriorment, ho va revendre a Bernat de Centelles el 1281. Al arribar a aquesta revenda, hem d’entrar en la vida privada d’en Pere de Capellades i en els problemes conjugals amb la seva esposa, Blanca.

Pels volts del 1260 Pere s’havia casat amb Blanca Ermengol, d’una important família de propietaris rendistes de Barcelona, la qual li aportà un considerable dot en diners, terres i edificis. Blanca donà dos fills a Pere de Capellades: Berenguer i Guillema. Blanca era una dona de caràcter fort, amb la seguretat i l’atreviment que li donava el fet de tenir molts diners. Desconeixem què fallà en el matrimoni, tal vegada foren les relacions extra conjugals amb una esclava batejada, Guillemona, amb la qual Pere va tenir al menys dos fills: Jaume i Sança; però el fet és que, el 1278, Blanca abandonà la llar conjugal, i no era la primera vegada que ho feia, iniciant una sèrie de plets que varen fer trontollar l’economia del seu marit; a més li embargà els molins de la Riba al terme del castell de Cabrera d’Anoia, al costat de Piera, per un import de 4.500 sous, i tot plegat provocà que Pere, que volia entroncar la seva família amb la noblesa catalana, no pogués portar a terme el casament previst de la seva filla legítima, Guillema, amb el noble Simonet de Bell-lloc, al no poder pagar en efectiu el dot acordat de 10.000 sous. El 1283 Blanca, probablement pressionada pel seu entorn social cedia, i retornava amb el seu marit. L’11 d’agost del 1283, després de més de cinc anys d’haver-lo abandonat per darrera vegada, signava davant de notari un compromís, en el qual, entre d’altres coses, s’hi contenien aquestes paraules: “Que tothom sàpiga que jo Blanca, esposa de Pere de Capellades, confesso fermament 9 ACB, pergamí 1-6-193.

42

XLI Ronda Vallesana

i reconec en veritat que sovint, a causa de la meva ximpleria, el meu mal geni i pel mal consell que em van donar algunes persones de la meva família, vaig allunyar-me i vaig fugir de la casa i de l’autoritat del meu marit, Pere de Capellades, injustament, sense culpa seva, sense la seva voluntat ni el seu permís, sense que ell ho sabés ni em fes cap mal, i també que aquesta última vegada que vaig fugir i em vaig allunyar de la seva casa i de la seva autoritat, tal com ja s’ha dit, vaig estar sense ell més de cinc anys, i sempre en vaig malparlar injustament, i el vaig difamar en molts llocs no dient la veritat a moltes persones, i també li vaig fer i li vaig inferir en els seus negocis i en els seus béns molts mals i danys, de tot lo qual em considero pecadora culpable davant Déu i davant el meu marit”.10 Dos mesos després, a l’octubre, Blanca feia una acta notarial en la qual, després de tornar a confessar-se culpable, demanava al seu marit que la perdonés i la tornés a rebre a casa: “Us confesso i reconec a vós, Pere de Capellades marit meu, que en el dia d’avui, quan s’escriu aquest document, he vingut personalment a vós i davant la vostra presència a la vostra casa o hostal, i suplicant us he pregat que, malgrat que injustament hagi actuat i parlat molt malament contra la vostra persona i el vostres béns i ho hagi fet en moltes i diverses ocasions per culpa meva i no pas per culpa vostra, sense vós i sense el vostre permís, em rebeu i em mantingueu amb vós i sota la vostra autoritat, per tal que sempre estigui i visqui juntament amb vós i sota la vostra autoritat, d’acord amb la vostra voluntat i el vostre parer”.11 Pere la perdonà i en el seu primer testament de l’any 1285 li llegava importants béns.12 Però Blanca trigaria poc a morir. L’any 1286, en el seu testament feia hereu el seu fill Berenguer, el qual rebé 14.000 sous, i al seu marit li donava 50 morabatins13, indicant, però, als marmessors que “si el seu marit al·legués que havia sofert molts perjudicis per culpa d’haver-se’n ella separat, que aleshores el marit, comprometent la seva ànima, prestés jurament dels danys que havia sofert per causa 10 ACB, pergamí 1-2-1737.

11 ACB, pergamí 1-6-1101.

12 ACB, pergamí 1-1-1871.

13 Moraba : Nom donat al dinar musulmà dels almoràvits. Era una moneda d’or que circulà lliurement i que equivalia a deu sous catalans.

Unió Excursionista de Sabadell

43

d’ella i que, els que fossin, li fossin pagats”.14 Pere comparegué en el testament de la seva esposa el 25 de juliol de 1286, jurant per la seva ànima i reclamant als marmessors que li fossin pagats uns danys que superaven els 600 morabatins, i explicant més detalls de la seva vida: “Afirmà que, en els nou anys en els què ella no havia cohabitat amb ell, havia perdut 600 morabatins i molt més, els quals, més el llegat que ella li havia fet, demanà que li fossin pagats immediatament...”.15 El notari ho explicava així: “Com que la seva difunta esposa Blanca fugia i s’allunyava sovint de la seva casa i de la seva autoritat i malparlava molt i el difamava, ell s’avergonyia i s’entristia fins al punt de tenir por de perdre el seny i la memòria, i per aquesta causa li calia marxar sovint de Barcelona i anar-se’n a Piera i a altres llocs, i no tenia cura dels seus negocis i dels seus béns, al contrari, gastava i dissipava els seus negocis i béns, i també per això, per poder sortir de Barcelona i anar a viure i residir en llocs llunyans ha venut a Bernat de Centelles el seu castell de Sant Marçal pel preu de 18.500 sous; passats ben bé cinc anys, no ha cobrat, ni pot encara cobrar res d’aquest preu, ben al contrari, ha fet i encara li cal fer moltes despeses reclamant aquest deute a Bernat de Centelles i a altres que, també per aquell, li són deutors i avaladors, i tenir molts maldecaps. Diu també que Blanca embargà a Asbert de Mediona uns molins que havien estat d’en Ramon de Capellades i que Ramon de Capellades havia venut a l’esmentat Asbert pel preu de 4.500 sous -els quals molins s’anomenen de la Riba i estan en el terme del castell de Cabrera a tocar de Piera- els quals (4.500 sous) per raó d’aquest embargament l’esmentat Asbert ha retingut; han passat més de cinc anys i encara reté tot aquest preu, de manera que Pere de Capellades no el pot recuperar. També digué que Blanca nomenà quatre procuradors alhora... que van moure un procés contra ell... , el qual procés durà més de nou mesos i per això calgué que Pere de Capellades se’n defensés, de manera que no pogué ocupar-se ni anar endavant en el casament de Guillema, filla seva i de Blanca, a la qual el pupil Simonet de Bell-lloc havia promès matrimoni,... de manera que l’esmentat Simonet es prometé amb la filla d’en Galceran i renuncià a Guillema, filla de l’esmentat Pere, i així Pere de Capellades 14 ACB, Caresmar II, 1232-1479, any 1286, n.13.

15 ACB, Caresmar II, 1232-1479, any 1286, n.13.

44

XLI Ronda Vallesana

diu que per totes aquestes raons suportà molts danys i mals, i que per aquestes raons féu moltes despeses, i encara les suporta i fa perquè no pot recuperar els seus diners. Pere de Capellades també digué que per això, com que la seva esposa no romania amb ell, li calgué pecar i suportar molts altres danys. I digué que, per totes les raons esmentades, ha suportat fins al dia d’avui tants i tants danys i ha fet tantes despeses que pugen a la suma dels esmentats 600 morabatins i a una molt més gran quantitat, sense comptar les que encara cada dia li cal suportar per les raons esmentades, cap de les quals hagués fet si la seva esposa hagués romàs amb ell”.16 Pere moria el març del 1305 i el 4 d’abril els marmessors feien l’inventari dels seus béns.17 En el darrer testament, de data 21 de març del 1304,18 deixava molts dels seus béns a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, confirmant la donació que n’havia fet el 7 de gener del mateix any;19 llegava una important quantitat de béns a la seva filla Guillema; també donava al seu fillastre Jaume, fill natural tingut amb una esclava dita Guillemona, 1.400 sous i un censal amb un cens de 3 morabatins anuals; encarregava la cura i educació del seu fill il·legítim Jaume al seu hereu Berenguer; manumetia Guillemona, esclava i captiva seva, batejada, i la feia franca, alforra,20 lliure i exempta de tota captivitat i servitud perpètuament amb tots els seus fills, els que havia tingut i els que pogués tenir, amb tots els seus béns i coses, donant-li 400 sous a ella i uns altres 700 sous a Sança, la filla que havia tingut amb ella; manumetia l’esclava sarraïna Fàtima i la feia franca i lliure donant-li 20 sous, però si en el futur rebés el baptisme, aleshores hom li haurien de donar 100 sous; feia algunes altres donacions i finalment instituïa hereu universal dels béns restants el seu fill Berenguer, donant-li la domus de Cerdanyola “amb tots els seus masos, honors i pertinences, i amb tots els rèdits, censos, profits i tots els altres drets de la domus, i totes les copes de vi de la casa, cofres, robes dels llits, ballestes, armes, guarniments

16 ACB, pergamí 1-2-1737.

17 ACB, pergamí 4-15-24A 18 ACB, pergamí 4-15-24.

19 ACB, pergamins 4-15-24C i 4-15-24E. 20 Alforra: emancipada.

Unió Excursionista de Sabadell

45

i tots els paraments de la casa i els vestits21 que hi haurà quan jo mori”; també li donava un censal amb un cens anual de vint-i-set morabatins, menys dos sous, amb la garantia hipotecària de diverses terres i honors.22 Pere de Capellades havia fet el seu darrer i quart testament el 21 de març de 1304, i poc després moria. Moria un personatge estrident, ric i poderós, però un poca-vergonya. Quan li calia actuava fora de la llei, però també sabia utilitzar la llei i la seva influència davant el rei. Un usurer, un tafur que feia trampes amb els daus i les cartes, un lladre del fisc. Semblava que tot ho podia, però amb una cosa no hi va comptar; la seva esposa Blanca, una dona amb dignitat se li rebel·là, fugí de la llar conjugal dues vegades amb el recolzament de la seva família, i la segona vegada, durant més de cinc anys, posant-li plets, embargant-li crèdits i gairebé arruïnant-lo.

La insubmissió de Blanca fou una conducta inversemblant per a la societat del seu temps, i al final la pressió social la doblegà. Blanca només va sobreviure tres anys a la humiliació notarial a la que havia estat sotmesa; morí el 1386.

Tanmateix, Pere de Capellades no en va sortir indemne, i no van ser les pèrdues econòmiques el més important. Ell no tenia problemes en fer-s’ho amb les esclaves sarraïnes posant les banyes a la seva esposa -amb l’esclava Guillemona, batejada, havia tingut diversos fills-, però quan Blanca el deixà plantat per segona vegada, s’adonà de que tothom el considerava un banyut, les orelles li xiulaven quan es presentava en públic, i “s’avergonyia i s’entristia fins al punt de tenir por de perdre el seny i la memòria, i per aquesta causa li calia marxar sovint de Barcelona i anar-se’n a Piera i a altres llocs, i no tenia cura dels seus negocis i dels seus béns, al contrari, gastava i dissipava els seus negocis i béns, i també per això, per poder sortir de Barcelona i anar a viure i residir en llocs llunyans ha venut a Bernat de Centelles el seu castell de Sant Marçal”. Fins i tot li feia vergonya exhibir-se públicament davant els seus vassalls de Cerdanyola; no ho va poder suportar i, l’any 1281, es va vendre el castell de Sant Marçal. Tot ell era una contradicció. Tota la vida havia estat una successió de 21 Suppelec lia: ves ts de lli amb mànigues.

22 Una honor era el nom que an gament es donava a una finca.

46

XLI Ronda Vallesana

malifetes, però al final del seu pas pel món tenia por de condemnarse eternament; volia fer-se perdonar pel Senyor dels Cels, i patia per no tenir prou diners per a sufragis en remei del Purgatori de les ànimes d’aquells als quals havia fet mal. Fins i tot, després de mort, per mitjà del seu testament, oferia diners a l’esclava musulmana, Fátima, perquè es convertís i pogués guanyar-se el Cel dels cristians.

En un últim gest de bondat, i tal vegada també d’agraïment, donava la llibertat a les dues esclaves sarraïnes, a la batejada Guillemona li llegava 400 sous, però a la que es mantenia fidel a l’Islam només 20; i, com a pare, donava 700 sous a Sança, la filla il·legítima que havia tingut amb Guillemona, perquè es pogués casar aportant un dot, i també encomanava al seu hereu, Berenguer de Capellades, la cura i l’educació d’en Jaume, fill seu il·legítim, llegant-li 1.400 sous.

Pere de Capellades, passà sense pena ni gloria com a senyor de Cerdanyola, però de cap senyor del castell de Sant Marçal n’hem conegut tan a fons la seva vida privada.

Robert Álvarez Masalias

Unió Excursionista de Sabadell

47

48

XLI Ronda Vallesana

Capella de Santa Maria de les Feixes El tram final de la Ronda d’enguany, encara dins el Parc de Collserola, el farem per la pista que des de l’església de Sant Iscle de les Feixes ens portarà, de retorn, a la ciutat de Cerdanyola. Una mica abans d’arribar a la ciutat, veurem a la dreta del camí els camps de l’antic mas de les Feixes, avui mas Canaletes. Aquests camps, envoltats de petits turons, han de tenir el mateix aspecte que havien tingut fa mil anys. Al bell mig, l’elegant silueta blanca de la capella de Santa Maria de les Feixes, presidida per dos xiprers, es retalla en el blau del cel i en el verd del camp.

Santa Maria de les Feixes “Entre el Cel i La Terra” (Composició Jordi XIcola 2021) Unió Excursionista de Sabadell

49

AFCEC_BIOSCA_G_112-2237. Capella de Santa Mª de les Feixes. Any 1916.

Aquesta capella apareix documentada per primera vegada l’any 1304. Al llarg dels segles ha rebut diferents noms: Nostra Senyora de les Feixes, Mare de Deu de les Feixes i també Santa Maria de Canaletes. Sempre va estar en dependència de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes. Als seus voltants han aparegut gran quantitat de restes arqueològiques que es remunten a l’edat del bronze, als ibers i als romans. A les excavacions realitza-des a la capella, AFCEC_BLASI_A_7317 Altar de Santa Mª de el 2007, s’hi ha descobert les Feixes. Any 1934.

50

XLI Ronda Vallesana

una vil·la romana de mitjans del segle I d.C. i un mosaic romà al subsòl del temple.

S’han establert tres estrats a la capella: el superior que correspon a les actuacions que s’hi van fer el segle XVIII, la darrera de les quals una reconstrucció de l’any 1779; el segon estrat correspon a un temple d’època gòtica bastit sobre restes d’una vil·la romana; i aquestes restes romanes conformen AFCEC_BLASI_A_2129 . Imatge de la Mare de Deu de les Feixes. Any 1934. el tercer estrat. Part del temple gòtic, concretament l’absis i el transsepte, estan edificats sobre uns murs de la vil·la romana.

El jesuïta Isidre Bisbe Vidal, l’any 1657, va fer donació de la finca Canaletes, dins la qual estava la capella de Santa Maria de les Feixes, al Col·legi de Betlem de la Companyia de Jesús. A la llinda de la porta d’entrada hi ha una inscripció, mig esborrada pel temps, però de la qual se n’endevina el contingut: el Col·legi de Ntra. Sra. de “Bethlem” de la Companyia de Jesús, a expenses seves, hi havia fet alguna obra el 1742. Els jesuïtes foren expulsats d’Espanya l’any 1767, les seves propietats venudes per l’Estat i la finca Canaletes comprada el 1770 per Magí Negrevernis, el qual reconstruí la capella el 1779. En una làpida a la paret, embrutada amb pintura per un brètol, hi ha aquesta inscripció: “D.O.M. ESTA CAPELLA DE NTRA. SRA. DE LAS FEXAS, QUE PAR SA ANTIGUIDAD AMENASABA RUINA, FOU REHEDIFICADA I FETA QUASI NOVA A EXPENSAS Unió Excursionista de Sabadell

51

DE SON DUEÑO MAGI NEGREVERNIS, CIUTADA HONRAT DE BARCELONA, EN LO ANY 1779”.

El juliol de 1936 la capella va ser cremada i l’altar barroc del segle XVIII destruït. Les fotografies ens n’han conservat el record.

Robert Álvarez Masalias

52

XLI Ronda Vallesana

La veritable història de la mort de l’abat Biure de Sant Cugat. Camí de Justícia.

CAMÍ DE JUSTÍCIA és el nom de la caminada amb torxes que cada any, la nit del cap de setmana abans de Nadal, es fa des de Cerdanyola fins al monestir de Sant Cugat, per rememorar el camí que la matinada del dia de Nadal de 1350 va fer Berenguer de Saltells, Monestir de Sant Cugat (R. Álvarez, 2016) amb un escamot d’homes armats, per assassinar l’abat Biure. Una vegada arribats al monestir, els caminants són obsequiats amb un piscolabis i assisteixen a la representació de l’obra “Pedra i Sang” que rememora aquells fets, però d’una manera molt esbiaixada a favor de l’abat.

El 27 de desembre de 1350 la notícia de l’assassinat de l’abat arribava a Perpinyà, on estaven reunides les Corts Generals de Catalunya presidides pel rei Pere el Cerimoniós. L’abat Biure havia estat un dels components d’aquelles Corts, en les quals ja hi havia participat. Immediatament el rei ordenà la formació d’un procés extraordinari que es va tancar el 12 de febrer de 1351. El document Unió Excursionista de Sabadell

53

de tan excepcional procés ha restat incorporat a les diverses edicions de les “Constitutions y altres drets de Cathalunya”.

Qualifiquen així el crim: “Doncs aquest crim horrible e inhumà, novell e no acostumat reputam, com jamés ne en alguna part semblant crim és estat oït”. La mort de l’abat Biure és l’únic fet prou important amb protagonisme de Cerdanyola que ha merescut passar a la història de Catalunya.

Adaptant-la a un català més actual, transcrivim la narració dels fets d’aquella nit de Nadal, tal com detalladament ens els Constitucions i altres drets de Catalunya explica el procés de Perpinyà: - Any 1704 “En temps passats, a l’hora de matines, lo dia de la festa de la Nativitat de nostre Senyor proppassada, com lo dit abat amb los monjos del seu convent estant en lo cor de llur església, en la cadira acostumada i vestit de vestidures sacerdotals, i atenent la celebració matutinal de aquella festa, tenint lo front cobert amb les mans, pensant en la lliçó que a continuació en lo cor en lloança de Déu havia de dir, alguns fills de perdició entrant per aquell cor amb les espases desembeinades i amb barbes fictícies, i envestint lo dit abat sobtadament amb aquelles espases, en lo cap cruelment l’han nafrat; ell veient la maldat de aquells que irrompien a fi d’inferirli mal, per reverència de l’Altar i de las relíquies que solen refrenar a aquells, sobtadament fugí vers l’Altar i prenent amb les mans una Creu del Senyor, la qual era a l’Altar, i posant-la en sa defensa al seu pit, es girà davant los que irrompien contra ell, los quals el seguien darrere amb les espases desembeinades, i estant ell així, una altra Creu de Déu en aquell altar ficada, la qual era del fust de la Vera Creu,1 de la part del fust davant l’abat miraculosament se girà, tal com consta per deposicions de alguns. Ells, emperò, no tement Déu,

1 Vera Creu: la creu en què Jesucrist fou crucificat.

54

XLI Ronda Vallesana

ni venerant lo Altar o Creu del Senyor, ni tampoc esguardant la indignació nostra, contra ell, més inhumanament que no havien començat, amb armes s’esforcen sense parar, ell i lo Altar i la Creu del Senyor amb les espases colpejant, aquell de molts cops aquí feriren, lo qual mig viu i espaordit, demanant sufragi humanal, corrent, al dit cor en lo qual alguns monjos estaven espaordits tornà, los dits criminals aquell empaitant, los quals a ell dins aquell cor de tants i de tan greus cops amb llances i espases feriren, que aquí mateix caigué mort”.

Detall de la capa de l’abat Biure Foto Barraquer

Sis foren els homes inculpats en el procés, malgrat que havien estat més les persones que havien intervingut en el crim. Berenguer de Saltells, Antic Ferigola i Pere Lledó eren de Cerdanyola, Ramon Vinader de Barcelona, Bernardí Rosseta i el Negre de Sabadell. Els cinc primers eren personatges d’alta significació social i tots ells s’escaparen de la justícia del rei, no així el Negre, el qual era un esclau negre. No hi ha notícia del final del Negre, però amb tota seguretat va ser penjat, i el seu ajusticiament no va merèixer la consideració d’ésser consignat en cap document.

Berenguer de Saltells fugí al comtat de Foix.

Qui eren els Saltells i qui era Berenguer de Saltells? El mot “Saltells” significa “salts petits”. Això fa referència als petit saltants del Riu Sec, anomenat Riu de Saltells a l’edat mitjana, els quals servien per a fer funcionar diversos molins fariners. Tenim referències del territori de Saltells des de l’any 976,2 en el qual el senyor eminent era l’abat del monestir de Sant Cugat. L’actiu més important del lloc eren els molins. Saltells eren dues extenses franges de terra a les dues ribes del riu. La part final i més oriental del riu, la que des de Cerdanyola continua fins a la unió amb el riu Ripoll, entrava dins el terme de Ripollet i era on hi havia la concentració més important de 2 Arxiu de l’abadia de Montserrat. Pergamins de S. Cugat, n.29.

Unió Excursionista de Sabadell

55

GENEALOGIA DELS SALTELLS (1132-1358) Pere Oliba = Adelaida de Saltells = Berenguer Arnau o Berenguer I de Saltells ( 1132) (1132, 1162) ( 1132, 1157) Guillem (1170, 1191) Berenguer II (1162, 1216) Berenguer III (1218, 1232) Bernat I

Ramon I = Elisenda (Domus de Saltells) (1255)

(Mas de Saltells)

(1232)

(Magarova)

1 (1232, 1284) Bernat II = Elisenda Pujolet (1283, 1327) (1302, 1319) Bernat III = (1318,, 1358)

Sibil·la (1316, 1324)

Ramon II = Jacma de Vall (1284, 1327) (1286, 1305) Ramon III = Benvinguda (1311, 1348) (1317, 1347) 1 Berenguer IV (c.1295, 1358)

molins. D’aquest territori agafà el seu cognom la família Saltells. Les seves possessions, que tenien com a eix l’esmentat riu, arribaven pel nord i llevant fins al riu Ripoll, pel sud, de vegades fins al Riu Major, actual Riera de Sant Cugat, i a ponent fins a la Vall Moranta, és a dir, fins on avui hi ha la Universitat Autònoma de Barcelona. A la riba de migdia del Riu Sec s’aixecava la torre de Saltells i una mica més enlairada hi havia el mas Saltells; tots dos han arribat als nostres dies amb el nom de masos “Cordelles” i “Serraperera”. La primera referència a aquests dos edificis i a la família Saltells apareix en l’establiment emfitèutic que l’abat Armengou, el 20 d’abril de 1132, va 56

XLI Ronda Vallesana

fer a favor de la vídua, Adelaida de Saltells, i d’en Berenguer Arnau, el qual havia d’esdevenir el seu nou espòs.3 Quan Berenguer Arnau entrà al mas, canvià de nom i esdevingué Berenguer de Saltells. Ell va ser el primer Berenguer de la família.

Amb el pas dels anys hi hagueren dues branques a la família Saltells, els Bernat, amos de mas Saltells, i els Ramon, amos de la domus o torre de Saltells. Berenguer IV de Saltells, fill de Ramon III de Saltells “home d’il·lustre llinatge”, era un cavaller, membre de la petita noblesa, “donzell” (domicellus),4 i amic d’importants personatges que apareixeran enmig dels fets que acabaren amb l’assassinat de l’abat. El seu pare, Ramon III, era un home immensament ric que tenia propietats a les parròquies de Sant Martí de Cerdanyola, Sant Iscle de les Feixes, Sant Feliu d’Arraona, Santa Maria de Barberà i Santa Coloma de Gramenet, a les viles de Sant Cugat i de Sabadell i en els termes de Sant Pere d’Octavià i de Terrassa, i també obtenia rendes de nombrosos censals i molins fariners. Mantenia molt bones relacions amb el monestir de Sant Cugat, de manera que li havia estat concedit a ell i a la seva família el dret d’ésser sepultats a l’església. Una arqueta gòtica amb els ossos dels seus pares, avis i altres parents, en la qual Ramon també esperava poder-hi reposar algun dia, havia estat col·locada dins el temple del monestir. Avui aquesta arqueta encara es conserva adossada a la paret esquerra de l’església amb la següent inscripció: Hic iacet dominus Raymundus de Sal tellis: et domina Iacma uxor eius cum progenitoribus et paren tela et liberis eorum: quorum anime requiescant in pace.

Amen.

“Aquí jauen el senyor Ramon (II) de Saltells i la seva esposa, la senyora Jaumeta, amb llurs progenitors, parents i descendents, les ànimes dels quals descansin en pau”.

3 Cartulari de Sant Cugat, doc.921 4 ACA, Cancelleria, pergamins de Pere el Cerimoniós, carpeta 3, n.58.

Un donzell era un membre inferior de l’estament militar de Catalunya.

Unió Excursionista de Sabadell

57

Tomba de la família Saltells al monestir de Sant Cugat (R. Álvarez, 2016)

Després de l’assassinat de l’abat Biure a mans de Berenguer IV de Saltells, per l’acord pactat el 25 de maig de 1351 entre Pere el Cerimoniós i l’abat de Sant Cugat, Pere Busquets, sabem que Ramon III s’havia separat de la seva esposa Benvinguda, a la qual durant molts anys no li havia pagat la pensió per aliments del seu fill Berenguer.5 La profunda religiositat de Ramon i, tal vegada, una mala consciència pel seu comportament familiar, el portaren a fer cas de les interessades propostes que li feia l’aleshores abat de Sant Cugat, Bernat de Vallseca. El 7 de març de 1347, Ramon va fer testament nomenant el monestir hereu universal de tots els seus béns, a excepció de 10.000 sous reservats al seu fill Berenguer, i el 26 d’abril de 1348, havent-se retirat a fer vida dins el monestir de Sant Cugat i estant sota la influència emocional de l’abat Vallseca, davant el notari públic de la vila, Pere de Torn, va fer donació inter vivos al monestir i al convent de tot el que estava contemplat en el testament.6 Aquesta donació provocaria la tragèdia de la Nit de Nadal.

5 ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238. ACA, Cancelleria, reg. 556, f.52r-54v. (Però hi manca la part final del document).

6 ACA. Manuscrit anònim de S. Cugat del S.XVIII, pàg.54r/v; ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238.

58

XLI Ronda Vallesana

Vegem ara la biografia de l’abat Biure segons el Manuscrit Anònim de Sant Cugat.7 “L’abat Arnau Ramon de Biure fou empordanès, oriünd d’una família nobilíssima del castell de Sant Jordi. Des de la infància abandonà el món i tot el que en ell hi ha, i aixecà la creu de la religió en aquest monestir, on suportà calamitats no petites en el temps de la seva peregrinació.8 I així amb llàgrimes sembrà, en exultació collí. Amb l’arribada de l’any 1320 restà vacant l’ofici d’obrer9 d’aquest monestir, en el qual el papa Joan XXII hi establí aquest venerable monjo amb les seves lletres donades a Avinyó, pel vigor de les quals com volgués ésser investit en la possessió corporal d’aquesta administració d’obres, alguns monjos emportats per l’esperit del Maligne el feriren amb múltiples ferides en la barberia d’aquest monestir juntament amb Guifré de Biure, canonge de Tarragona, i també feriren Ramon de Quadres, subdelegat del Summe Pontífex, de les quals ferides després es recuperaren plenament i, en conseqüència, no restaren inhàbils per a acomplir el seu dia a dia. Així mateix, l’any 1329, restant vacant la cambreria d’aquest monestir es proveí que ell ocupés el càrrec de cambrer del monestir10 per decisió del germà Bernat de Vallseca, aleshores abat.

I l’any 1348, després de la mort del germà Bernat, abat, fou elevat a la dignitat abacial... Era un home molt benigne a les súpliques, de vida exemplar, defensor dels béns del monestir i era molt amic dels pobres.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús i Florensà (1900-1958) va escriure “UN NADAL TACAT DE SANG - La mort de l’abat Biure”, obra que fou publicada post mortem el 1961, i reeditada el 2008 per la “Fundació Torre del Palau” de Terrassa i per Àmfora Editorial.

La interpretació feta per Salvador Cardús ha estat acceptada poc menys que com a definitiva, i en ella es basa l’abans esmentada obra teatral “Pedra i Sang”. Tanmateix, en discrepem totalment. Els fets que provocaren aquell desenllaç fatal es troben en tres extensos 7 Llibre escrit pels monjos de Sant Cugat el segle XVIII, conservat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

8 Es refereix a la vida com una peregrinació.

9 En els mones rs l’obrer ara l’encarregat d’administrar les obres.

10 El cambrer d’un mones r era l’encarregat del proveïment dels ves ts per als monjos.

Per a aquesta funció el cambrer disposava d’una part de les rendes del mones r.

Unió Excursionista de Sabadell

59

documents notarials, als quals s’ha de donar absoluta credibilitat: el “Procés fet en la Cort de Perpinyà celebrada per Pere Terç l·any 1351, sobre la mort del Abbat de S. Cugat”;11 l’acord del rei Pere el Cerimoniós amb l’abat Pere de Sant Cugat en relació al patrimoni de Ramon III de Saltells després de la mort de l’abat Biure, escrit en llatí;12 i l’acta del notari de Terrassa, Francesc Burguet, del 29 de novembre de 1350, en la qual es narren les gestions fetes, personalment, pels representants de Berenguer de Saltells davant l’abat Biure el dia 22 d’octubre i el mateix 29 de novembre, amb les respostes de l’abat, per escrit en la primera ocasió i de paraula en la segona, en presència del mateix notari.13 Aquest tercer document també està escrit en llatí, i Salvador Cardús ens informa que li “fou curosament traduït pel doctor Fortià Solà, prevere”.14 L’esmentat Fortià Solà traduí en uns casos malament, de forma intencionada, algunes paraules que contradeien la bondat de l’actuació de l’abat, i en altres casos, reiteradament ometé paraules que tornaven a contradir-la. Salvador Cardús fou, en part, víctima d’una traducció que reforçava, però, la seva prèvia interpretació dels fets; tanmateix, la traducció del segon document també està manipulada en les mateixes paraules que el tercer, i Cardús no ens diu qui en va ser l’autor, tal vegada en va ser ell mateix.

Cardús ens dóna com a primers apunts biogràfics de l’abat Arnau Ramon de Biure un breu capítol de l’obra del dominic Antoni Vicenç Domènec, “Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña”, publicada a Barcelona l’any 1602 i reimpresa el 1630. Cardús el traduí del castellà al català: “Essent abat molts anys governà el seu monestir amb gran santedat.

Era molt caritatiu, gran amic dels pobres i defensor meravellós dels drets i rendes del seu convent. Conta un assenyat autor, en uns versos que féu d’aquest servent de Déu, que un noble cavaller anomenat 11 Cons tu ons y altres drets de Cathalunya. Barcelona, 1704. Vol.III, Llibre IX, tol II, pàgs.66-70.

12 ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238.

ACA, cancelleria, reg.556, fol.52r-54v. (Hi manca la part final del document).

13 AHT. (67/2), Francesc Burguet (1350-1355), f.16r-17v. Salvador Cardús, “Un Nadal tacat de sang”, pàgs. 65-70.

14 Cardús, op. cit., pàg.65.

60

XLI Ronda Vallesana

Saltells15 que, no tenint més que un fill i no sabent-ne res per haver-se’n anat ocultament, pensant que era mort donà els seus béns al monestir de Sant Cugat i, un cop mort, el sepultaren en el mateix convent. Després, passat algun temps, retornà el fill d’aquell cavaller, que s’anomenava Berenguer de Saltells, i demanà l’herència a l’abat. El bon prelat respongué que ell sol no podia fer res sense comunicarho als religiosos en capítol. S’enutjà tant aquest mal cavaller, que, veient que després sense cap dilació no la hi restituïa, decidí posar les mans Historia General de los Santos y varones ilustres... sacrílegues sobre l’abat i matar-lo. I si fou així, com jo crec, tenim un gran argument del seu martiri. Perquè morí, segons s’entén clarament, per no ofendre Déu. És evident que hauria pecat si l’hagués restituïda sense comptar amb els seus religiosos, i, segons la doctrina del gloriós Sant Tomàs, morir per no ofendre Déu, encara que sigui en coses de pecat venial, és martiri”.16 Donar com a argument d’autoritat el que “conta un assenyat autor ens uns versos” sense dir qui era l’autor i quina la obra, com fa el P. Domènec, és una argumentació molt dubtosa. No sabent-ne res per haver-se’n anat ocultament, pensant que era mort donà els seus béns al monestir de Sant Cugat?

Tanmateix, si el creia mort, perquè Ramon III de Saltells en la donació al monestir reservà 10.000 sous pel seu fill?

Un dels més important historiadors de Catalunya, Antoni de Bofarull i Brocà, ja havia contradit la versió del P. Domènec que també havia estat acceptada per Feliu de la Penya17 i per tothom. Bofarull havia llegit a l’Arxiu de la Corona d’Aragó l’abans esmentat acord del rei Pere el Cerimoniós amb l’abat Pere de Sant Cugat. La tesi d’en Bofarull era: “Al leer el suceso que nos ocupa para dar cuenta de él en 15 Es refereix a Ramon III de Saltells, pare de Berenguer.

16 Cardús, pàg.15.

17 Anales de Cataluña, tom II, pàg.242.

Unió Excursionista de Sabadell

61

Sepulcre de l’abat Vallseca al monestir de S. Cugat (R. Álvarez)

nuestra historia, hemos de confesar que no quedamos satisfechos, por no concebir que se cometiese tan malvado crimen y con tanto descaro en un siglo de abundante fe religiosa, sin preceder otras causas que desconocieran u ocultaran los historiadores”.18 Bofarull, a més, posava en dubte que el fill Berenguer estigués desaparegut o absent. Tanmateix, Salvador Cardús, home de profundes conviccions religioses, desacreditava Antoni Bofarull, dient per tota argumentació: “Bofarull escriu aquell estudi més aviat per injectar verí que no pas per aclarir la veritat històrica, endut per la pruïja sectària, quan encara fumejaven sinistrament en el cel de Catalunya les cendres de tants temples i monestir lliurats a les flames, gràcies a la difamació i al vandalisme”.

L’abat Vallseca moria l’any 1348, víctima de la Pesta Negra que assolà Catalunya i tot l’Occident, i és probable que Ramon III de Saltells també morís aquell any de la mateixa malaltia. Arnau Ramon de Biure, nou abat de Sant Cugat, com a tal, en aquell moment esdevenia senyor dels castells i termes d’Octavià (Sant Cugat) i de Sant Marçal (Cerdanyola). Berenguer IV de Saltells era ja un home ric per l’herència rebuda de la seva mare, Benvinguda. Estant absent o 18 Antonio de Bofarull. “Historia crí ca civil y Eclesiás ca de Cataluña”, tom IV, pàg.441.

Barcelona, 1876.

62

XLI Ronda Vallesana

no en els moments del testament i de la donació feta pel seu pare al monestir, quan va saber que el monestir li havia arrabassat l’herència paterna, impugnà judicialment aquella donació, reclamant uns drets dels quals considerava que havia estat il·legítimament espoliat. El document notarial amb el posterior acord entre Pere el Cerimoniós i l’abat Busquets, del 25 de maig de 1351, ens ho explica així: “I com... després de la mort de Ramon de Saltells, s’hagués produït un litigi entre el religiós germà Arnau Ramon, aleshores abat de l’esmentat monestir, i el seu convent, d’una part, i Berenguer de Saltells, fill del dit Ramon i de la difunta Benvinguda esposa seva, de l’altra part, a causa dels béns esmentats i dels drets que Berenguer afirmava que hi tenia, entre d’altres, a causa del dot i de l’augment de Benvinguda,19 mare del dit Berenguer, de la qual Berenguer n’era l’hereu, i a causa d’aquells 10.000 sous que l’esmentat Ramon de Saltells havia salvat i retingut en la dita donació per al seu fill Berenguer, i a causa també dels aliments que Berenguer afirmava que el seu pare havia deixat de pagar-li a ell i a la seva mare durant molts anys, i a causa també de molts altres drets que Berenguer afirmava tenir en els béns esmentats; i com per l’esmentat religiós difunt abat20 i el seu convent, d’una part, i el dit Berenguer de Saltells, de l’altra, s’hagués sotmès el litigi a Pere Sarrovira, jurista de Barcelona, àrbitre escollit en comú per ambdues parts; i com aquest àrbitre, havent-se encarregat del cas, en la sentència arbitral que sobre aquesta qüestió proferí el dissabte, dia dels idus de maig21 de l’any del Senyor 1350, en poder de Guillem de Montmany notari públic de Barcelona i escrivà jurat d’aquest assumpte, hagués adjudicat a Berenguer de Saltells per tots els conceptes, -és a dir, pel dot, i pels 10.000 sous apartats i salvats per a ell en la dita donació, i pels esmentats aliments, i també per moltes altres peticions que li havien estat fetes pel dit Berenguer-, 19 El dot era l’aportació que la família d’una noia li donava quan es casava, i que ella aportava al matrimoni. L’augment o escreix per mo u del casament era la donació que el marit feia a la muller, i així compensava en certa manera el dot aportat per ella; normalment el seu import era la meitat del dot. Benvinguda de Pomers era filla d’una rica família de Barcelona; en conseqüència el seu dot havia de ser important, lamentablement en desconeixem l’import. Cal també tenir en compte que la recuperació del dot era un crèdit amb preferència sobre tots els altres creditors. Berenguer com a hereu universal de Benvinguda tenia dret a recuperar tot el dot i l’escreix de la seva mare.

20 Arnau Ramon de Biure.

21 Dia 15 de maig.

Unió Excursionista de Sabadell

63

47.340 sous barcelonesos, els quals l’esmentat abat i el convent haurien de pagar al dit Berenguer en el termini de sis mesos, comptats a partir de la prolació22 de la sentència, ja sigui venent aquells béns, o donant-los en pagament a Berenguer, o altrament arribant a acords amb ell; els quals béns, donats al monestir, els tindria i posseiria l’esmentat Berenguer per dret de penyora fins que hom li hagués donat satisfacció plena en els dits 47.340 sous barcelonesos, declarant l’àrbitre que el dit monestir o el seu abat i convent no estarien obligats a satisfer al dit Berenguer sinó en la quantitat que els béns donats al monestir donessin abast, de forma que de cap de les maneres haguessin de pagar a Berenguer amb altres béns d’ells o del monestir, tal com aquestes coses, entre d’altres, s’expressen més àmpliament i detallada en l’esmentada sentència arbitral”.

Però la traducció que donà Salvador Cardús fou aquesta: “quaranta-set mil tres-cents quaranta sous barcelonins, que deurien ésser abonats per l’abat i el seu convent a Berenguer de Saltells en moneda sonant, en el terme de sis mesos, a partir de l’aprovació de la dita sentència, havent de vendre’s els dits béns per a pagar el deute, i que passats els esmentats sis mesos pugui el dit Berenguer, si no és pagat, prendre possessió dels predits béns donats al monestir i retenir-los fins que li siguin satisfets aquells quaranta-set mil tres-cents quaranta sous”.23 Una traducció no solament errònia, sinó descaradament manipulada.

Amaga que si l’abat no pagava en el termini de sis mesos, hauria de retornar a Berenguer els béns del seu pare, i amaga que l’abat com a tercera opció podia proposar un pacte a Berenguer, el qual, tal vegada, podria haver consistit en diverses combinacions de diners i béns, i fins i tot de terminis de pagament. Per altra banda, Cardús falseja la traducció de la segona part d’aquest text: Berenguer, com a garantia de cobrament i per no sortir perjudicat, mentre no cobrava, en les rendes dels béns o en els interessos dels 47.340 sous als que tenia dret, retindria mentrestant els béns del seu pare. El text llatí no diu pas que els tindria “passats els esmentats sis mesos”, sinó que Berenguer els tindria i posseiria “per dret de penyora fins que hom li hagués 22 Prolació: acció de proferir o pronunciar una sentència.

23 Cardús, pàgs. 58-59.

64

XLI Ronda Vallesana

donat satisfacció plena en els dits 47.340 sous barcelonesos”. Ara bé, aquella mala traducció permetia a Cardús dir que la sentència arbitral “disposa que el monestir es quedi amb l’herència, satisfent, però, dins el termini de sis mesos, la quantitat de 47.340 sous barcelonins a l’expressat Berenguer”,24 i també li permetia dir que “Mentrestant, però, Berenguer, prescindint de tota llei, prengué personal possessió de l’alou i casa pairal dels Saltells de Cerdanyola, part principal de l’herència deixada al monestir. De manera que el monestir quedava pràcticament anul·lat per a negociat la venda. Aquesta, amb tota idea, volia impedir-la l’esmentat Berenguer de Saltells”.25 Però, com hauria pogut ocupar Berenguer aquells béns, la majoria dels quals eren a Cerdanyola i a Sant Cugat, sense tenir-hi dret, quan l’abat era el senyor jurisdiccional de Cerdanyola i de Sant Cugat!

El 15 de maig de 1350 havia estat proferida la sentència arbitral, i l’abat tenia sis mesos, que vencien el 15 de novembre, per a complirla. Passaven els mesos i el monestir no havia venut absolutament res de l’immens patrimoni que havia estat d’en Ramon III de Saltells, patrimoni que si l’abat hagués tingut la intenció de vendre’l, ja hauria d’haver començat a fer-ho per lots, perquè estava situat en diverses parròquies i viles, i perquè estava format per drets i béns mobles i immobles de molt diverses classes. L’abat tampoc havia fet cap proposta de pacte a Berenguer.

Abans que s’acabés el termini dels sis mesos, el 22 d’octubre, dos importants personatges amics d’en Berenguer de Saltells, els nobles Francesc de Togores i Roger de Rosanes s’havien presentat al monestir per parlar de la venda dels béns, i instaren personalment l’abat Biure a vendre’ls per 48.000 sous que havien estat oferts per un jueu, Andreu d’Olivella.26 L’abat s’hi negà per escrit en una carta “segellada i closa” que a continuació envià a Francesc de Togores.

En aquella carta deia que la venda la volia fer a través dels seus corredors. Això era lògic, ja que sabia que el valor dels béns donats 24 Cardús, pàg.57.

25 Cardús, pàg.60.

26 El banquer Pere des Caus havia fundat una taula de canvi a Barcelona l’any 13421343. Anys després se li va afegir com a soci, Andreu d’Olivella, i van esdevenir els principals prestadors de Pere el Cerimoniós. Aquesta taula de canvi acabà fent fallida el 1381, per la impossibilitat de con nuar suportant el deute del rei.

Unió Excursionista de Sabadell

65

Sepulcre de la família Togores al monestir de S. Cugat (R. Álvarez, 2016)

superava els 48.000 sous. Però la carta també anticipava que no vendria els béns si Berenguer no li avançava diners: “Entenc, senyor, que les messions27 que són fetes i es faran d’aquí avant se deguen pagar dels béns d·en Sautells, car en la sentència los conten, segons que he entès que dels béns del Monastir no s’ha de satisfer a l’honrat en Berenguer de Sautells”, i finalment no acceptava la venda al jueu perquè, com a tal, era una “persona prohibida” i no “semblant d·en Ramon de Sautells”.28 Un mes després, acomplert ja el termini dels sis mesos, el 29 de novembre del 1350, el procurador d’en Berenguer de Saltells, Pere de Lledó, es personà en el monestir, acompanyat del notari Guillem Estapera, per llegir a l’abat Biure una protesta reclamantli el pagament dels 47.340 sous, més 200 lliures que havien estat taxades en concepte de penalització per l’incompliment del termini donat en la sentència, retraient-li alhora el contingut de la carta enviada a Francesc de Togores, la qual li adjuntaven. Aquesta part del document, en la traducció aportada per Salvador Cardús,29 fa 27 Messions: Despeses. Cardús va transcriure “mansions”, per no entendre el significat de la paraula “messions” 28 AHT. (67/2), Francesc Burguet (1350-1355), f.16r-17v.; Cardús, pàg.67.

29 Cardús, pàg.68.

66

XLI Ronda Vallesana

així: “De les quals coses resulta que vós, dit reverend abat, no voleu accedir que sigui feta la venda ni la voleu fer. I no hi ha dubte que vós heu incorregut en la pena de dues-centes lliures de moneda barcelonina posada en el compromís, sobretot tenint en compte que el dit Berenguer de Sautells s’ha prestat i encara es presta a pactar amb vós, senyor abat i convent, sobre les qüestions que contra d’ell tingueu davant del venerable i discret Pere d’Illa, advocat vostre de Barcelona, per tal que no pugueu dir per cap motiu que el dit Berenguer obra sense raó i contra el dret. Per això jo, Pere de Lledó... requereixo a vós, dit reverend abat i convent, per tal que satisfeu al dit Berenguer les quantitats en la sentència expressades, mitjançant la venda de dits béns o en qualsevol altra forma”. I aquí Salvador Cardús falseja altra vegada la traducció, la qual en realitat és: “requereixo a vós, dit reverend abat i convent, per tal que satisfeu al dit Berenguer les quantitats en la sentència expressades, mitjançant la venda dels béns que foren de l’esmentat Ramon, o donant-los (a Berenguer) en pagament, o altrament arribant a acords amb ell”. I seguint amb el requeriment, Pere de Lladó li deia a l’abat Biure: “el qual (Berenguer) dóna paraula de consentir la venda o les vendes que per al cas siguin convenients”.

L’abat, abans de donar una resposta, demanà que li fos donat un temps per a deliberar i acte seguit, segons l’acta notarial, digué “amb aquests o semblants mots, que ell dona paraula de fer la venda o les vendes sobredites, per mitjà de corredors elegits per ell i no per ningú més, i que no procedirà a les dites venda o vendes, que no li siguin satisfetes les despeses en elles fetes i faedores; la qual cosa demana que sigui notificada i que sigui considerada pel citat Berenguer que posseeix els béns del dit Ramon, car el dit abat entén que, dels béns del monestir no se n’ha de satisfer el dit Berenguer, i que la venda o vendes no han d’ésser fetes de les pròpies despeses. I protesta que, en la dita sentència, hi consti que, dels béns del monestir, [no]30 n’hagi d’ésser satisfet el dit Berenguer; i per això diu que, guardant el respecte a la llei, ell no ha incorregut en la dita pena”.31 Quan Ramon de Saltells va fer testament i donació al monestir, tant Arnau Ramon de Biure com abans l’abat Bernat de Vallseca havien 30 Entenem que per un error d’impressió o redacció no hi consta el “no”.

31 Salvador Cardús, op.cit., pàg.69.

Unió Excursionista de Sabadell

67

de saber que Berenguer tenia importants drets sobre els béns del pare i, sobretot, de la mare: el dot, l’escreix i les pensions impagades d’aliments. En la donació se li havien reservat 10.000 sous, per si un dia retornava? O més aviat perquè l’abat Vallseca va creure que Berenguer, que era el seu vassall, es conformaria amb només 10.000 sous i no gosaria enfrontar-se al seu senyor, l’abat, i a una institució tan poderosa i influent com el monestir de Sant Cugat? Som d’aquesta segona opinió. Tanmateix, Berenguer s’hi enfrontà, però sempre en termes de legalitat i justícia, per això havia acceptat sotmetre’s a la sentència d’un àrbitre. Durant els mesos que el jutge, Pere ça Rovira, recollia i estudiava les proves i les argumentacions de les dues parts, els procuradors, tant de l’abat Biure com de Berenguer, és lògic que intentessin decantar l’àrbitre a favor del seus representats. La part de l’abat, veient la importància dels drets que el jutge anava reconeixent a Berenguer, arribaria a dir que tots els béns donats per Ramon al monestir no valien 47.340 sous; el jutge, aleshores, actuant amb bon criteri, li diria que si això era així, el monestir no hauria de pagar la diferència amb béns propis, sinó que retornant a Berenguer els béns del seu pare ja l’hauria satisfet, si abans no havien arribat a un altre tipus d’acord: “ipsa bona vendendo, vel ipso Berengario in solutum dando, vel alias cum eo conveniendo”.

Tot i haver passat ja els sis mesos, el 29 de novembre Berenguer de Saltells per mitjà del seu procurador, Pere de Lledó, es prestava a pactar amb l’abat Biure: “el dit Berenguer de Sautells s’ha prestat i encara es presta a pactar amb vós, senyor abat i convent, sobre les qüestions que contra d’ell tingueu davant del venerable i discret Pere d’Illa, advocat vostre de Barcelona, per tal que no pugueu dir per cap motiu que el dit Berenguer obra sense raó i contra el dret”.

L’abat va respondre reiterant i ampliant el que havia dit un mes abans per carta a Francesc de Togores; exigia que Berenguer de Saltells li avancés els diners d’unes hipotètiques despeses “fetes i faedores” abans de procedir a la venda o vendes dels béns, forçant així una retorçada interpretació d’aquella part de la sentència que deia “que el dit monestir o el seu abat i convent no estarien obligats a satisfer a Berenguer sinó en la quantitat que els béns donats al monestir donessin l’abast, de manera que de cap de les maneres haguessin de pagar a Berenguer amb altres béns d’ells o del monestir”. La 68

XLI Ronda Vallesana

interpretació correcta de la sentència era que, si amb la venda dels béns no s’arribava al 47.340 sous, el monestir hauria de retornar-los a Berenguer de Saltells sense necessitat de posar-hi diners propis; però si el monestir volia posar els béns a la venda era perquè valien més i, en conseqüència, després d’espavilar-se per a vendre’ls, en el termini de sis mesos hauria de pagar l’import net dels 47.340 sous.

Havien passat els sis mesos, l’abat no havia venut res, no havia volgut pactar res i no volia retornar els béns; tanmateix, l’abat exigia que Berenguer de Saltells li donés diners per les despeses “fetes i faedores” a fi d’afrontar una hipotètica venda. Berenguer considerà que això era una mofa per part de l’abat, ell era un cavaller noble, un “donzell”, i en aquell moment, abandonant el camí de la legalitat, escollí el de la venjança que portaria a terme la nit de Nadal. Cardús considerava que a partir d’aquell moment s’obrien les portes del crim, però el que havia estat una burla per part de l’abat, Cardús la valorava de manera ben diferent: “La serena i raonada actitud de l’abat Biure contrasta amb l’exasperació de Berenguer de Saltells, el qual des d’aquest moment es desborda, assenyalant, segons la veu popular, per terme del compliment de les seves maquiavèl·liques exigències la propera diada de Nadal, i a l’hora que els àngels del cel canten: Glòria a Déu a les altures i en la terra pau als homes de bona voluntat”.32 Els autors que han tractat aquest episodi diuen no entendre el comportament d’en Berenguer de Saltells i, considerant que aquest havia ja guanyat el litigi a l’abat, conclouen que havia embogit al decidir assassinar-lo. No tenen en compte que, després d’aquella retorçada interpretació de la sentència arbitral, Berenguer hauria de començar un altre litigi a fi que es desestimés la interpretació que en feia l’abat; però, sobretot, no tenen en compte que l’abat era el senyor feudal del terme del castell d’Octavià, és a dir de Sant Cugat, i també era el senyor feudal del terme del castell de Sant Marçal, és a dir de Cerdanyola, els dos llocs on eren situats la immensa majoria dels béns del seu pare, i que, en conseqüència, encara que una nova sentència li donés la raó, Berenguer era un vassall del monestir, estava sota la seva jurisdicció, i no podria gaudir amb tranquil·litat del seu patrimoni; qualsevol excusa podria ser bona perquè l’abat 32 Cardús, pàg.70.

Unió Excursionista de Sabadell

69

el portés al seu tribunal a fi d’administrar-li la seva “Justícia”. El 29 de novembre de 1350 Berenguer va comprendre la total i absoluta hostilitat de l’abat, la seva negativa a vendre, a retornar, ni a pactar res, simplement el volia espoliar, i encara tenia la gosadia de demanarli diners! Per Berenguer, en aquell moment el litigi ja no era només una qüestió de diners, sinó d’honor. Va veure clar quin seria el seu futur a la vora d’Arnau Ramon de Biure, i decidí prendre’s la justícia per la seva mà. En aquells temps i avui, quan els conflictes no es poden resoldre per la força de la raó, de vegades ho fan per la raó de la força. El drama tingué lloc la matinada del dia de Nadal de 1350.

Berenguer, acompanyat d’un escamot d’homes armats, assassinà l’abat a cops d’espasa i llança, acabada la missa del Gall, en el cor i en l’altar major de l’església del monestir, quan es cantava el responsori de les matines de Nadal “O magnum misterium”33. No fou aquest un crim qualsevol, fou un atemptat a l’ordre diví i a l’ordre humà. En la persona de l’abat s’havia matat un alt ministre del Senyor, dins el seu temple i el dia de Nadal!!!, però en la persona de l’abat Biure també s’havia assassinat el senyor del castells i termes d’Octavià i de Sant Marçal.

La sentència proferida en les Corts de Perpinyà dictà que els béns i drets d’en Berenguer de Saltells pertanyien a l’erari reial amb ple dret; és a dir, el dret a cobrar 47.340 sous al monestir de Sant Cugat, o a rebre el béns que havien estat d’en Ramon III de Saltells, o arribar a un pacte amb el monestir. A partir d’aquell moment, el rei Pere substituïa Berenguer de Saltells en el litigi que aquest havia mantingut amb el monestir de Sant Cugat. Aleshores, el nou abat, Pere Busquets, (digué al rei que preferia renunciar als béns de la donació abans que pagar 47.340 sous, perquè aquell import posava en perill l’economia del monestir. El 25 de maig de 1351 seria signat un acord entre l’abat i el rei. El document ens explica com s’arribà a l’acord: “com vós (l’abat) haguéssiu dit que volíeu elegir una de les tres (opcions) pronunciades per l’àrbitre, és a dir, arribar a un acord amb Nosaltres -el nou abat, Pere Busquets, proposava immediatament al rei l’acord que Arnau Ramon de Biure sempre havia negat a Berenguer!-, finalment, Nós amb un diligent examen i consell 33 Ma nes: és l’hora canònica més primerenca de l’albada i que serveix d’oració a l’Església Catòlica Romana. “O magnum misterium”: Oh gran misteri !.

70

XLI Ronda Vallesana

vàrem convenir, acordar i resoldre sobre les coses predites d’aquesta manera: que en detestació d’aquest crim faríem totalment derruir i destruir la domus34 de Saltells, d’on el dit Berenguer n’havia tret el seu origen, i els seus edificis, i que un cop derruïda, el pati d’aquesta domus amb el seu mur... fos i romangués sempre en poder d’aquest monestir i del seu convent en lliure i franc alou amb el seu edifici derruït... i que també romanguessin en poder del monestir i del seu convent tots els censos i rèdits, Escut de l’abat Pere de Busquets - censals, agrers i qualssevol altres drets Foto Barraquer que el difunt Ramon de Saltells en el temps de la dita donació tenia, posseïa i rebia en la vila de Sant Cugat i en els termes del vostre castell d’Octavià,... i també les tines de vi que hi havia en la dita domus, exceptuant el vi d’un cup de cinquanta cafissos35 de cabuda, retingut totalment per Nosaltres,... i que vós, l’abat d’aquest monestir, la resta de la donació o els béns restants donats al monestir pel difunt Ramon de Saltells els renunciaríeu, donaríeu, concediríeu, cediríeu i pagaríeu a Nosaltres en pagament de la sobredita quantitat adjudicada a Berenguer i després confiscada pel nostre erari en ocasió de l’esmentat crim, i que igualment, com a complement de la sobredita quantitat ens donaríeu i pagaríeu 13.000 sous barcelonins, els quals a Nosaltres o en lloc nostre heu lliurat i pagat al nostre estimat conseller i tresorer, comptant-los presencialment, bé i plenament a la nostra omnímoda voluntat,...”

Cardús manté que els esmentats 13.000 sous van ser pagats 34 Una domus es diferenciava d’un mas en que era un edifici més gran i senyorial, en aquest cas el rei es referia a la Torre de Saltells que per ordre seva va ser aterrada. En el seu lloc, pocs anys després, es començà a bas r un altre edifici, que primer es tornà a dir Torre de Saltells, després Torre de Cordelles, i que avui es anomenat Can Cordelles o Masia de Cordelles. Amb el pas del temps l’edifici ha sofert diverses modificacions i restauracions.

35 Ca s: Mesura de capacitat que al Països Catalans an gament equivalia a 2’01hl, és a dir, 2.010 litres.

Unió Excursionista de Sabadell

71

simbòlicament, però no realment.36 En la nota n.4 del capítol XI del seu llibre, pàgina 247, escriu: “Cal fixar-se que aquests tretze mil sous foren lliurats simbòlicament a nom del monestir pel propi erari, com textualment refereix el mateix rei Pere: ‘que per Nós foren lliurats al nostre conseller i tresorer a satisfacció i contentació nostra’ i puntualitza encara ‘i renunciem a l’excepció de no haver rebut i de no haver-nos estat pagats els dits tretze mil sous i que en l’acte hi hagi engany o mala fe”. La traducció que ens dóna Cardús seria correcta si no fos que ha llegit i en conseqüència traduït malament l’inici del document. No és “que per Nós foren lliurats al nostre conseller... ”, això no tenia sentit, sinó “que per vós foren lliurats al nostre conseller...”, invertint el significat de la frase. Per altra banda, el paràgraf: “i renunciem a l’excepció de no haver rebut i de no haver-nos estat pagats els dits tretze mil sous i que en l’acte hi hagi engany o mala fe” està ben traduït, però Cardús no en va entendre el significat; era aquesta una clàusula que es posava en gairebé tots els contractes en què hi havia una contraprestació econòmica, i no volia pas dir que el venedor renunciava a cobrar, sinó que renunciava a fer cap reclamació posterior al·legant no haver rebut o que no li havien estat pagats els diners o que havia estat enganyat. És més, uns dies després, el 10 de juny de 1351, el tresorer del rei, Bernat d’Olzinelles, feia una àpoca37 a l’abat Pere de Sant Cugat per haver cobrat “tots aquells 13.000 sous de Barcelona que estàveu obligats a donar i pagar al senyor Rei i a mi, en el seu nom, per raó de la composició que vàreu fer amb mi, a favor de la part de l’esmentat senyor Rei, sobre els béns que foren del difunt Ramon de Saltells i que havien estat donats per l’esmentat Ramon en l’època en la qual vivia en l’esmentat monestir”.38 L’abat Biure en set mesos mai havia tingut temps ni ganes de pagar a Berenguer ni tan sols els 10.000 sous que el seu pare li havia reservat en el testament i en la donació al monestir; tanmateix, l’abat Pere Busquets s’acollia a la tercera opció donada en la sentència 36 Salvador Cardús, op. cit., pàg.247.

37 Àpoca: Document públic o privat en què el creditor declara haver rebut del deutor la quan tat deguda. És a dir, era l’equivalent d’un rebut.

38 ADB, Manuscrit anònim, f.54r/v. ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238, (Àpoca) 72

XLI Ronda Vallesana

arbitral, i només setze dies després de l’acord del 25 de maig, el 10 de juny de 1351, desemborsava 13.000 sous en efectiu per només una petita part d’aquells béns! Havien restat en propietat del rei les terres, masos i altres drets que Ramon de Saltells tenia en lliure i franc alou en les parròquies de Sant Martí de Cerdanyola, Sant Iscle de les Feixes, Sant Feliu d’Arrahona, Santa Maria de Barberà i Santa Coloma de Gramenet, i en la vila de Sabadell i en el terme de Terrassa; també havien restat en propietat del rei els molins i tots els censos en metàl·lic, blat, aviram i altres espècies que cada any s’havien de pagar a Ramon de Saltells en la vila de Sabadell, en la parròquia d’Arrahona i en el terme de Terrassa.

Ja hem vist com Antoni de Bofarull, el 1876, escrivia que no li satisfeia el relat del P. Domènec “por no concebir que se cometiese tan malvado crimen y con tanto descaro en un siglo de abundante fe religiosa, sin preceder otras causas que desconocieran u ocultaran los historiadores”. Aquelles “otras causas” les acabem de veure en aquestes pàgines: l’avarícia de dos abats.

Un assassinat no es pot mai justificar, però cal entendre la violència d’aquells temps quan els enfrontaments, massa sovint, si no es resolien per la força de la raó ho feien per la raó de la força.

Berenguer de Saltells havia estat víctima de l’ambició del monestir, primer de l’abat Vallseca, després de l’abat Arnau Ramon de Biure, el qual incomplint la sentència no li deixava altra alternativa que la de rendir-se o reprendre el plet sense perspectives de gaudir tranquil·lament dels seus béns en cas d’èxit. A Berenguer no li havia bastat la força de la raó i aleshores escollí la raó de la força. Ell trià el seu propi CAMÍ DE JUSTÍCIA. Tanmateix, tampoc es pot justificar la conducta de l’abat. Arnau Ramon de Biure no fou cap màrtir. Actuà mogut pel desig d’acumular riquesa, encara que aquesta riquesa no fos per ell sinó pel monestir.

Sabia que cometia un espoli injust. Fou culpable d’ambició i de prepotència, incomplint la sentència arbitral confiat en la dignitat del seu càrrec abacial i confiat també en el poder que sobre Berenguer de Saltells li donava el fet de ser el seu senyor, però calculà equivocadament la reacció de l’adversari. Arnau Ramon de Biure era un gall que s’enfrontà a un altre gall, Berenguer de Saltells. Les lluites Unió Excursionista de Sabadell

73

de galls sovint s’acaben amb la mort d’un dels dos, i la matinada del dia de Nadal de 1350, després de la Missa del Gall, un gall matà l’altre.

Robert Álvarez Masalias

74

XLI Ronda Vallesana

Procés contra Joan Pere per haver robat un pedrenyal

La justícia senyorial, deixant de banda l’aspecte del poder de qui tenia la jurisdicció, era també una necessitat a fi de regular les relacions econòmiques i els conflictes de tot tipus entre els propis administrats i amb la gent d’altres localitats. Era una justícia de proximitat i molt ràpida per a temes menors civils i criminals, i en conseqüència més barata que si s’hagués d’anar a Barcelona, on sí que calia anar-hi per l’alta justícia.

A la cort del castell de Sant Marçal els processos gairebé sempre eren sense instàncies o persones interposades i en ells, només molt de tard en tard, hi apareixien advocats o procuradors.

En els processos civils només intervenien el batlle, un notari, habitualment de Sabadell o de Sant Cugat, i el nunci jurat. El nunci era un oficial del castell encarregat de llegir públicament els bans i en el cas dels processos comunicar personalment el litigi als denunciats, citarlos a la cort o tribunal, i finalment embargar-los béns si així ho decidia el batlle. Per ordre del batlle s’iniciava el procés i era ell qui emetria la sentència. Finalment, el notari era l’encarregat de redactar el procés.

Els processos criminals eren més complicats, exigien més personal i podien durar diverses setmanes depenent de la quantitat de testimonis que fossin citats a declarar; és a dir, que resultaven molt cars als senyors del castell. Hi participava el batlle, encarregat d’emetre la sentència, acompanyat d’un advocat que l’assessorava. També podia haver-hi un procurador fiscal encarregat d’exercir l’acusació. Si la sentència comportava un càstig físic aleshores s’havia de contractar un botxí. Finalment, era també imprescindible l’actuació d’un notari Unió Excursionista de Sabadell

75

que prengués nota de tot el procés en els llibres. Tant en els processos civils com en els criminals, els únics oficials fixos a la cort de Sant Marçal eren el batlle i el nunci del castell, ja que el funcionament d’aquella cort no era permanent.

La immensa majoria dels conflictes portats a la cort del castell de Sant Marçal eren per deutes. Aleshores el saig, en nom del batlle, requeria personalment el deutor, el qual podia al·legar les raons per les quals no havia de pagar i, si les raons al·legades no eren considerades justes i Liber curie castri Sti. Marcialis. ASPO. l’acusat no pagava, uns pocs 1600-1615. dies després el saig embargava directament béns al deutor o, si aquest no era prou solvent, com en el cas de treballadors per compte d’altri, ordenava al propietari del mas on aquells treballaven que els retingués la paga. També arribaven a la cort del castell de Sant Marçal reclamacions des d’altres localitats contra persones de Cerdanyola i al revés.

Els senyors de Sant Marçal, al tenir només les jurisdiccions inferiors, malgrat que el delicte s’hagués comès en el terme del castell, no podien jutjar certes categories de persones (la noblesa, els eclesiàstics, els militars), ni certes tipologies penals, ni certes quanties en la resolució de conflictes privats.

La conclusió d’Ismael Almazán i Fernández, referida a la generalitat dels processos guardats a l’Arxiu Històric de Sabadell, la fem nostra pels processos substanciats a la cort del castell de Sant Marçal: Aquests processos van ésser substanciats per oficials molt propers físicament i cultural als administrats, que comparteixen el mateix llenguatge i que ni tan sols són funcionaris -els batlles de la cort de Sant Marçal sempre foren pagesos de Cerdanyola, amos dels masos importants 76

XLI Ronda Vallesana

del terme-, sinó persones escollides periòdicament, que d’aquesta manera no inspiren un temor reverencial, la qual cosa permet parlar als protagonistes d’una manera més oberta i personalitzada del que és habitual en l’administració de justícia. I tenim unes jurisdiccions barates, de fàcil accés, que no fan servir la confiscació prèvia per mantenir-se i que s’ocupen de tota mena de delictes, perquè encara que les seves competències no siguin plenes, és allà on es substancien bona part de les primeres investigacions dels delictes o es presenten els plets que més tard poden anar a parar a les jurisdiccions superiors.”1 El dia 4 de juliol de 1570 dos homes havien robat sengles pedrenyals,2 que els seus propietaris havien deixat penjats a les portes de l’església de Sant Marti mentre assistien a missa, i fugiren. Un d’ells, un noi anomenat Joan Pere, va ser detingut el mateix dia, i fou empresonat, jutjat i condemnat en un procés que durà del 6 al 13 de juliol. El dia 21 li va ser aplicat el càstig. Aquest procés està escrit en un pergamí dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.3 És un bon exemple del funcionalment de la justícia criminal al terme de Sant Marçal, és a dir a Cerdanyola.

Vegem la transcripció i la traducció del llatí, quan calgui, de la major part del text d’aquest procés.

“Que sigui manifest a tothom que el dijous, dia 6 de juliol de l’any de la nativitat del Senyor de 1570, dins el castell de Sant Marçal, al Vallès, de la diòcesi de Barcelona, intervenint jo Gabriel Ponç Tristany, habitant de la vila de Sabadell de la dita diòcesi de Barcelona, per reial autoritat notari públic infrascrit, va ser rebuda una acusació que fa així: Antoni Bidonet, procurador fiscal del terme de Sant Marçal de la diòcesi de Barcelona, posa en coneixement de Joan Cabanyes,4 batlle de dit terme pel noble senyor Bernat Joan de Marimon domiciliat en la ciutat de Barcelona, senyor del dit terme i castell, els següents fets: [Per facilitar la lectura, el català d’aquest procés ha estat actualitzat una mica]. Senyor batlle, jo denuncio a Joan Pere, natural de Vilanoveta del bisbat de Lleida. Lo dia de Sant Martí, que comptàvem a quatre dies del 1 Jordi Torruella i Llopart. “Inventaris i catàlegs del Fons de l’administració reial i senyorial: Corts del batlle de Sabadell, comarca i foranes (1347-1795)”. Introducció: Ismael Almazán i Fernández, pàg.24. Ajuntament de Sabadell, 2002.

2 Pedrenyal: Arma de foc, a manera d’escopeta curta, que s’usava en els segles XVI i XVII i es disparava amb pedra foguera.

3 A.N.C., Fons del llinatge Marimon (679), n.146.

4 Cabanyes era un dels masos importants de Cerdnyola.

Unió Excursionista de Sabadell

77

present mes i any, poc tement Déu i la justícia temporal, robà de la porta de l’església de Serdenyola un pedrenyal, i ell de present està pres en las càrcers de la present cort del terme de Sant Marsal; per això, com a procurador fiscal de la cort, faig instància i part formada contra dit Joan Pere, lo qual ha de servir de lliçó i exemple dels altres.”

Primer fou interrogat el reu. “El mateix dia 6 de l’esmentat any de 1570, en el mateix lloc, Joan Pera, habitant natural de Vilanoveta de la diòcesi de Lleida, testimoni citat i jurat i que jurà, en mà i poder del dit honorable Joan Cabanyes, batlle del dit terme del castell de Sant Marçal pel noble senyor Bernat Joan de Marimon senyor del dit terme i castell, pel Senyor Déu i pels seus quatre Sants Evangelis tocats amb les seves mans, que, com a testimoni, ell diria i exposaria l’omnímoda veritat que ell sap en i sobre les coses de les quals serà interrogat. I en primer lloc es preguntà al testimoni quants anys tenia, i digué: Senyor, jo tinc vint i dos anys.

Immediatament l’esmentat honorable batlle assigna com a curador al dit Joan Pere, menor d’edat, l’honorable Joan Estapé, pagès habitant en el castell de Sant Marçal, el qual vetllí per la utilitat del dit menor, el qual curador jurà en la forma acostumada en mà i poder del dit honorable batlle, estant presents com a testimonis l’honorable Antic Ramon, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, i Pere Lacort, treballador habitant en el dit castell.

I portat això a efecte, estant present l’esmentat curador, al dit Joan Pere, sense jurament, li fou preguntat que lo dia de Sant Martí, que comptàvem a quatre dies del present mes de juliol, si ell, testimoni, furtà amagadament de la porta de la església de Sant Martí de Serdenyola dos pedrenyals i què en va fer. I digué: Senyor batlle, jo prenguí -que lo diable me temptà- de la porta de la església de Serdenyola un pedrenyal mentre se deia la missa lo dia de Sant Martí del mes proppassat, i això perquè jo em veia sens diners perquè me havia jugat quant tenia fent camí amb un bergant que no el coneixia, lo qual me guanyà tots los diners que jo tenia, i quan jo robí dit pedrenyal venia un fadrí en una companyia que jo no el conec, sinó que el trobí en un camí que va de Sant Cugat a Serdenyola, lo qual fadrí jo no el conec, i en havent pres lo dit pedrenyal diguí a dit fadrí a on anava, i ell me digué que aniria a la vila de Granollers, i així jo, per no conèixer lo dit fadrí, vaig agafar amb 78

XLI Ronda Vallesana

lo pedrenyal que robí de la porta de la església tot camí a la volta de la Farigola, i tot lo dia me vaig estar passejant per les frescors dels arbres fins a la tarda. Fou interrogat ell, testimoni, que lo mateix dia que robà lo dit pedrenyal, veient ell lo batlle del terme de Sant Marçal i a altres vora la vinya d’en Ramon de la Farigola vora la verneda, per què amagà lo pedrenyal que aportava? I digué: jo, testimoni, veient dit batlle en dit lloc i a altres que anaven amb lo batlle, haguí por que no em trobàs amb lo furt a la mà, i així amaguí dit pedrenyal robat en un barder5, i en havent jo amagat dit pedrenyal dit batlle me cridà dient-me: què haveu fet amb lo pedrenyal que aportàveu?, i jo, testimoni, responguí a dit batlle que no en portave, i així dit batlle amb altres se meteren en cercar i trobaren lo pedrenyal que jo havia amagat en un barder, i així dit batlle prengué dit pedrenyal i també me prengué i me aportaren en lo castell de Sant Marçal en lo qual estic pres. Això li fou llegit i hi estigué d’acord, estant present l’esmentat curador.

I lo dit dia, Antic Ramon de la Farigola, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal, un altre testimoni citat pel batlle, jurà. I essent interrogat, aquest testimoni digué: Senyor batlle, lo dia de Sant Martí que comptàvem a quatre del present mes de juliol, jo, testimoni, amb molta gent eixint de missa de la església de Serdenyola, vaig veure que en Revella del Pla, del terme de Sant Cugat del Vallès, i Jaume Gili, de Serdenyola, cadascun de ells se clamave que los havien robat lo pedrenyal de la porta de la església que cadascú hi havia posat; també he oït a dir que lo batlle del terme de Sant Marsal, lo mateix vespre anant-se’n de casa mia a la casa vora la verneda, trobà lo lladre i portava lo pedrenyal que havia robat a la porta de la església de Serdenyola, lo qual pedrenyal deien que era de Jaume Gili de Serdenyola, al qual prengué i el posà a la presó del castell de Sant Marsal, i lo dia present, jo, testimoni, trobant-me dins lo present castell de Sant Marsal en la cuina, vaig veure un home que estave pres en lo cep y amb grillons en les cames y mans, lo qual presoner diu que ell se anomene Joan Pere, y dit pres estava ¿...?, i en ma presència digué que ell havia robat un pedrenyal de la porta de la església de Serdenyola lo dia de Sant Martí mes proppassat, i no hi sé més. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle.

5 Barder: bardissa Unió Excursionista de Sabadell

79

Lo dit dia, Antoni Estapé, pagès habitant en el dit castell de Sant Marçal, testimoni jurat i citat, fou interrogat i digué: Senyor batlle, lo dia de Sant Martí mes proppassat, trobant-me jo, testimoni, en la església de Serdenyola amb molta gent eixint de missa, vaig oir dir que havien robat dos pedrenyals, i veia que en Revella del Pla, del terme de Sant Cugat del Vallès, cercave son pedrenyal a la porta de la església de Serdenyola, i Jaume Gili de Serdenyola també cercave son pedrenyal, i lo mateix vespre de Sant Marti lo senyor batlle del terme de Sant Marsal i mossèn Gerònim, criat del senyor Marimon, i un mosso de la casa aportaven al castell de Sant Marsal un home, al qual meteren a la sitja6 de dit castell, i lo mosso de la casa de dit senyor, lo qual se diu Pere, me digué que havien trobat un lladre que havia amagat un pedrenyal dins un barder y que l’havien mes a la sitja. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estant present el dit honorable batlle.

Lo dit dia, Pere Lacort, natural de la diòcesi de Sarlat del regne de França, criat de l’esmentat noble senyor Bernat Joan de Marimon, testimoni citat i jurat, fou interrogat i digué: Senyor batlle, lo dia de Sant Martí que era dimarts mes proppassat, V. M. i mossèn Gerònim, criat del senyor Marimon, i jo, testimoni, veníem de la església, quan fórem al capdavall de la vinya de dit Ramon lo batlle digué: aquí ve un home amb pedrenyal que no m’agrada, esperem un poc, mossèn Gerònim, i vegem qui és; i més digué dit batlle: aquest home massa triga a venir, ara lo veig que no porta res, ell haurà amagada alguna cosa en lo barder; i així lo batlle i jo anàrem a la volta del home i dit mossèn Gerònim se aturà, y com fórem vora l’home lo batlle li digué: què haveu fet amb això que aportàveu? i ell respongué que no aportava res, i lo batlle li digué: vós ho haveu amagat als barders, i dit home se n’anave, i mossèn Gerònim lo cridà: o l’acompanyo o atureu-vos!, i així ell se aturà i nosaltres nos metèrem en cerca i dins un barder, i jo vaig trobar un pedrenyal lo qual jo prenguí i aquell doní al senyor batlle; aleshores dit batlle digué a mossèn Gerònim, criat del senyor Marimon: assegureu-vos del home o tireu-li si fuig, i dit home no es mogué i així lo prengueren i dit home digué que ell no aportave pedrenyal, i així lo aportaren a la sitja del castell de Sant Marsal, i estant en la sitja dit pres, lo qual se fa dir Joan Pere, digué a dit mossèn Gerònim i a mi, testimoni, que lo diable lo ho havia fet fer, que ell havia pres un pedrenyal de la porta de la església de Serdenyola; 6 Sitja: Presó subterrània.

80

XLI Ronda Vallesana

i després d’ahir tragueren dit pres de la sitja perquè havia foradada aquella, lo qual han mes al cep amb grillons i aquí està, i lo he oït a dir a mossèn batlle en la hora mateixa que jo trobí lo pedrenyal en lo barder, que aqueix pedrenyal era lo que ell havia venut a en Gili, i no hi sé més.

Li fou llegit i hi estigué d’acord, estant present el dit honorable batlle.

Dit dia, Joan Clasca, pagès habitant en el castell de Sant Marçal, natural de la parròquia de Sant Pere de Bertí de la diòcesi de Vic, testimoni citat i jurat, fou interrogat i digué: Senyor batlle, lo dimarts més proppassat jo, testimoni, venint de la Farigola en companyia del senyor batlle del terme de Sant Marçal i de mossèn Gerònim, criat del senyor Marimon, i de Pere, mosso de dit senyor, anàvem al castell, i jo me vaig endarrerir per mirar lo bestiar d’en Ramon de la Farigola i pel mig de aquell vaig fer mon camí, i com vaig ser al capdavall de la vinya d’en Ramon de la Farigola vaig veure lo senyor batlle del present terme de Sant Marsal que deixà son camí i anà a reconèixer uns barders que són a la vora de la verneda, i jo, testimoni, aleshores aní a la volta del batlle, i jo vaig veure que tragueren un pedrenyal que trobaren dins un barder, i ans de això jo viu un home abrigat amb una capa de burell, i dit mossèn Gerònim cridà dit home dient-li, o l’acompanyo o atureu-vos!, de on veniu?, i dit home se’n volia anar, i dit batlle, en havent trobat lo pedrenyal, digué a mossèn Gerònim que se asseguràs de aquell home i si fugia que li tiràs, i dit mossèn Gerònim li digué: no moure! al rei!, i així el prengueren, i un trosset aní amb ells i els vaig deixar per anar a avisar un home lo qual se clamave que li havien robat lo mateix dia un pedrenyal a la porta de la església de Serdenyola, i dit home era en Ravella del Pla del terme de Sant Cugat, i lo mateix vespre de dit dia, quasi a la mitja nit, arribàrem al castell de Sant Marsal i mossèn Gerònym parlà amb lo presoner, lo qual segons diuen se fa dir Joan Pere, dient-li que si ell demonstrave los pedrenyals que el trauria de la sitja amb llicència del batlle, i dit pres digué que lo diable lo hi havia fet fer, i que l’home que tenia l’altre pedrenyal lo trobarien a casa na Vergada en Granollers davant lo hospital, i que dit home aportave una capa gascona de la qual les bigarradures7 se’n queien, i que anave

7 Bigarradura: Varietat de colors.

Unió Excursionista de Sabadell

81

amb un gipó blanc, sens quera8 i amb uns calçots borinats9 i amb unes sabates, la una cordada amb una tireta que serà esquinçada, i amb calcetes de lli sota los baixos, i tot això digué quan mossèn Gerònim lo interrogave, i després jo he vist que dit Joan Pere per voler fugir ha foradada la sitja i ara està en lo cep i amb grillons. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estant present el dit honorable batlle.

El set de juliol de 1570, vista la present investigació, atesos els seus mèrits i àlies, es proveeix que, tinguda la present investigació per publicada, es concedeix a l’advocat i al procurador un termini per a la defensa per tot el dia del proper dimarts, intervenint Mas Novell com a assessor.

El dissabte, 8 de juliol de 1570, l’esmentada provisió fou intimada i notificada a l’esmentat Joan Pere en el castell de Sant Marçal per Antoni Bidonet, nunci de la cort de dit terme, qui d’igual manera ho va referir i dir a Gabriel Ponç Tristany, notari pre i infrascrit. D’igual manera l’esmentada provisió fou intimada i notificada al dit Joan Estapé, curador predit, en el mateix dia, any i lloc, lliurada personalment pel dit Bidonet, nunci fiscal, qui ho referí i digué al dit notari. Hagudes les defenses, el procurador fiscal demana que la causa sigui portada al relator i que sigui assignada a sentència, salvats sempre en tot els drets del fisc.

El dia 12 de juliol de 1570, concedida una còpia, hagudes les defenses, s’assignà per a sentència el proper dissabte, intervenint Mas Novell com a assessor.

El dijous, 13 de juliol de l’esmentat any 1570, totes i cada una de les co-ses esmentades foren declarades i intimades, en l’idioma del país, als esmentats Joan Pere i a Joan Estapé, el seu curador, per mi, l’esmentat Gabriel Ponç Tristany, notari infrascrit, de les quals coses fou donada la intimació al dit Joan Pere i al seu curador pel dit notari, la qual intimació, cadascun d’ells la va rebre del dit notari dins el castell de Sant Marçal: Invocats els noms de Jesucrist i de la Verge Maria, l’honorable Joan Cabanyes, batlle del terme de Sant Marçal pel molt noble i magnífic Don Bernat de Marimon, senyor del dit terme i castell de Sant Marçal; vista 8 Qera: Pedra d’esmolar la dalla.

9 Borinats: Foradats.

82

XLI Ronda Vallesana

la denúncia feta per Antoni Bidonet, procurador fiscal del dit terme de Sant Marçal, contra Joan Pere del lloc de Vilaneta, denunciat i inculpat del robatori d’un arcabús de pedrenyal, fet a les portes de l’església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola del terme predit mentre es feien els oficis divinals en aquesta església; vista la investigació rebuda i vista la seva publicació; vistes les altres coses que s’han de veure i vista l’assignació a sentència feta; davant els Sacrosants Evangelis i havent-los tocat i mirat amb reverència a fi de jutjar rectament des de la mirada de Déu, pronuncia, sentencia i declara de la següent manera: Com que atesos els mèrits de la dita inquisició i altres coses, i atesa la confessió judicial del dit Joan Pere consta l’acusació del procurador fiscal, la qual no ha estat tombada, i atesa la qualitat del dit robatori, pronuncia, sentencia i declara que el dit Joan Pere sigui assotat pels llocs acostumats del dit terme de Sant Marçal, i que sigui marcat en les espatlles amb l’escut del dit terme de Sant Marçal i que sigui expulsat de tot el dit terme de Sant Marçal, a fi que ell pateixi el càstig i que serveixi d’exemple. Mas Novell, assessor.

Aquesta sentència fou emesa, llegida i publicada per l’honorable Joan Cabanyes, batlle del terme del castell de Sant Marçal per l’esmentat noble Don Bernat Joan de Marimon, senyor del dit terme i castell, fou feta amb el consell de l’esmentat magnífic Mas Novell, assessor d’ell, i publicada i llegida dins el castell de Sant Marçal en una cambra o estudi del dit castell per mi, el dit Gabriel Ponç Tristany, per autoritat reial notari públic de Sabadell, habitant i escrivà de la cort del dit terme, assegut de la manera acostumada d’un jutge que jutja, estant presents l’acusat Joan Pere i el seu curador Joan Estapé, a instància, petició i requeriment de Ramon Dandanyac, procurador fiscal de la cort del dit batlle, el dia assignat, divendres 21 de juliol 77. Escut de la Casa de de l’esmentat any 1570, estant presents com Marimon a testimonis Llorenç Rimbau, donzell domiciliat en la parròquia de Tona de la diòcesi de Vic, Bernat Clasca, pagès del lloc de Bertí de la diòcesi de Vic, i Guillem Solà, pagès de la parròquia de Sant Esteve de Múnter de la diòcesi de Vic, i estant també presents altres persones.

Unió Excursionista de Sabadell

83

AFCEC. Castell de Sant Marçal, 1919

I fetes aquestes coses, immediatament l’esmentat Joan Pera, estant presents l’esmentat batlle i els testimonis i el notari predits, el mateix dia i any, per Jaume Pujol, lo botxí de Barcelona, fou assotat pla rededor del castell de Sant Marçal, tres voltes rodant aquell, i essent proclamat en alta veu el delicte del dit Joan Pere pel procurador fiscal, Ramon Dandanyac, qui anava davant del seguici. Finalment, després d’haver estat flagel·lat i assotat, l’esmentat Joan Pere fou marcat per Jaume Pujol, lo botxí, en la espatlla dreta amb l’escut del castell de Sant Marçal, amb el dibuix d’un lleó amb corona, dins el castell de Sant Marçal, estant presents l’honorable batlle, el notari i els testimonis abans dits.

Un cop fetes, portades a terme i continuades així aquestes coses, immediatament l’honorable batlle i el procurador fiscal de la seva cort em demanaren i em requeriren a mi, el notari infrascrit, que totes i cada una d’aquestes coses fossin escrites per ordre, i que a ells i a tots als que els interessés els fossin donats un i molts iguals instruments públics per mi, el dit i infrascrit notari. Etc...

Signatura del notari Gabriel Ponç Tristany.”

Robert Álvarez Masalias

84

XLI Ronda Vallesana

Assalt al castell de Sant Marçal

Tot el segle XVI, l’estat de guerra va ser permanent a Catalunya.

Al flagell de la guerra s’hi afegia el bandolerisme. Aquesta activitat armada havia estat, sobretot, filla de les lluites aristocràtiques de bàndols, les bandositats dels Nyerros i dels Cadells. A partir de mitjan segle XVI aquest bandolerisme disminuiria, però s’hi afegiria el bandolerisme popular, fill de la misèria, coexistint tots dos fins ben bé mitjan segle XVII. En un determinat període l’encarregat de perseguir els bandolers va ser Aleix de Marimon i Jafre, senyor del castell de Sant Marçal i governador del principat de Catalunya des de l’any 1617 al 1639.

El 8 de juliol de 1626 una quadrilla de vuit bandolers entrà al castell de Sant Marçal, i després d’amenaçar a tots els que eren allà, varen inspeccionar l’edifici. Amenaçaren de cremar-ho tot, però finalment només van malmetre la porta d’una estança. Es varen fer servir un bon sopar, se’n rigueren del governador de Catalunya i, ben menjats i ben beguts, se’n van anar. A l’Arxiu Històric de Sabadell es guarda el procés que es començà a instruir l’endemà, en el qual, per les declaracions dels testimonis, podem saber què va passar exactament aquell dia1. [Per facilitar-ne la lectura, el català d’aquest procés ha estat actualitzat una mica].

1 AHS. Batllia de Cerdanyola del Vallès. AMH 2509/4.

Unió Excursionista de Sabadell

85

“Que tothom sàpiga que l’any 1626 de la nativitat del Senyor, el dijous dia 9 de juliol del mateix any, davant l’honorable Pere Joan Costa, batlle del terme pel molt il·lustre i noble senyor Don Alexos de Marimon i de Jafre governador de Catalunya i senyor del castell i terme de Sant Marçal al Vallès, trobat dins del dit castell de Sant Marçal, va arribar i va comparèixer Àngel Rimbau, nunci i procurador fiscal de la seva cort, el qual, nerviós i amb gran urgència, denuncià el que segueix, tot dient: Senyor batlle, jo denuncio a V.M. i a sa venerable cort, com a notícia mia, precedint-la fama pública, és novament pervingut que ahir, dimecres, alguna hora o més antes de la posta del sol, que comptàvem als vuit dies del present i corrent mes de juliol del present i corrent any de mil sis-cents i vint-i-sis, no dubtaren alguns fills de perdició, lladres bandolers, poc tement a nostre senyor Déu i a la correcció i justícia temporal, en anar aquadrillats pel present terme i, lo que és en més vilipendi i menyspreu, venir al present castell i ferse donar a menjar, reconeixent aquell i fent-se senyors i apoderantse de ell; i com, senyor batlle, les damunt dites coses sien en gran deservei de Déu nostre senyor, vilipendi i menyspreu de la correcció i justícia temporal, per això en faig a V.M. la present criminal denúncia, demanant ésser rebuda deguda informació i, constant de aquella com constarà, los dits delinqüents ésser punits i castigats segons llurs mèrits, contra dels quals jo, per raó de mon ofici, faig instància i part formada, los drets emperò del fisc sempre salvats i segurs.

El dit dia 9 de juliol de 1626 Joan Feu, notari públic de la vila de Sabadell, escrivà de la cort de l’honorable batlle, es presentà en el castell de Sant Marçal.

El dit dia, en el castell de Sant Marçal, comparegué Bartomeu Oliveres Colomer, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal i habitant en el dit castell, d’edat aproximada de cinquanta anys, conegut pel dit honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: Senyor batlle, lo que jo sé que puc dir sobre del que ara de present V.M. me interroga, és que ahir, dimecres, que comptàvem als vuit dies del present i corrent mes de juliol del present i corrent any mil sis-cents vint-i-sis, trobant-me jo en la era del present castell, que hi devia haver una hora poc més de sol que podien ser a les sis hores algun poc més de la tarda, vingueren quatre homes, anaven davant dos a peu i després 86

XLI Ronda Vallesana

venien dos, lo un a cavall amb un burro i lo altre li anava a prop, i quant foren prop de mi digué lo un de ells, çò és lo qui anava a cavall, digué: per amor de Déu!, què e com posem a la sitja?2 I aleshores jo, pensant que haguessin pres algun vassall el volguí reconèixer i ja em tingueren tot voltat, i digueren: qui tenia al castell? I aleshores n’arribaren més i tots anaren dins del castell i el reconegueren, i los dos qui s’estaven amb mi me tenien i me llevaren la daga, i sentint jo que pegaven cops diguí que per amor de Déu no donassen dany, i los preguí que anassen junts a casa per veure si els podria guardar, que no donassen dany ni espantassen a ma muller i a les criatures, i així me amenaren aquí, al castell, i se feren matar una gallina i digueren: noi, té gallines lo governador! Matem-ho tot!, i així jo le responguí que no ho fessen, i soparen i menjaren i begueren, essent molt fellons del vi perquè no era prou bo; després quan se’n volgueren anar, que ja era casi entrada de llustre,3 digueren que aquí ens deixaven un burro, que en féssem lo que volguéssem, perquè lo gavatx los havia promès de donar-los cinquanta cents i no els n’havia donat cap, los quals hòmens eren tots gent jove amb capes roges de pastor, amb tres o quatre pedrenyals curts cadascú, los quals hòmens eren lladres bandolers de quadrilla, per lo que ells mateixos, menjant, un de ells qui feia d’amo digué que un que hi havia que parlava gavatx, que ells lo anomenaven Joan, era lo qui havia mort lo hereu Coll lo dia de la Ascensió, i digueren que pues lo governador perseguia los qui els donaven a menjar, que ells volien venir ara al seu castell a menjar i fer tot lo mal que podrien al seu terme i baronia pues havien començat, i digueren que li farien de haver de tancar lo pont, que aqueixes garbes de la era totes vos les hagueren cremades, que ja saben que lo burro vos ha portat enganyat, i de ells, lo qui feia d’amo era un home de mitja alçada, barba-ros, i entre ells n’hi havia un que a vegades mirava un poc de guerxo, lo qual és home jove i poca barba, gros, fresc de cara, amb grans polseres,4 i digueren quan se’n volgueren anar, i moltes altres vegades, menjant, digueren que ells eren amos del castell i que aleshores lo podien cremar si volien i què i com ho volien fer, i quant se’n volgueren anar digueren que, en tenir 2 Sitja: presó subterránea.

3 Llustre: hora crepuscular.

4 Polsera: capseta per a tenir-hi el rapè; en castellà tabaquera.

Unió Excursionista de Sabadell

87

ells fora los peus del pont, jo anés a denunciar-ho, que no tenien por de tot lo sometent plegat, i això és la veritat, que jo de dits lladres no en coneguí cap ni sé qui poden ser, i tinc per molt cert que són los qui trobaren lo dilluns proppassat al camí real qui va de Sabadell a Granollers que se diu públicament que robaren un burro i un paquet a un mercer i també perquè aportaven a modo de paquet cada un de ells un farcell de teles i això és la veritat, que lo burro és un burro de pèl negre i en lo ventre blanquinós, petit de poca alçada, amb una albarda i amb unes alforges de cistella i de drap de cànem amb dos saquets petits i unes balances de llautó i un martellet i enclusa de capçar tiretes. Y encontinent en ser ells fora jo ho vaig anar a denunciar avui. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Bartomeu Oliveres firmo lo damunt dit de mà mia pròpia. Això li fou llegit i hi estigué d’acord, estant present l’esmentat batlle.

El dit dia en el dit castell, comparegué davant l’honorable batlle l’adroguer Amador Vilar, ciutadà de Barcelona, conegut per

Pedrenyal

l’honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: que lo dia d’ahir, dimecres, que hi havia bona cosa de sol, que per no haver-hi hores no puc dir quina hora era, tota via hi havia més de una hora fins al sol post, trobant-me jo en lo present castell de Sant Marsal per ocasió de que tinc arrendades les rendes i delmes i per a delmar i aplegar aquelles, essent vingut de delmar de la casa de 88

XLI Ronda Vallesana

n’Oliver de dit terme, me asseguí en una cadira junt a una taula en lo celobert del present castell i amb les cames altes per descansar, poc pensant en aquella ocasió en semblant cas, entraren dos fadrins amb sos pedrenyals curts a les mans i digueren: quina gent hi ha en casa? I vingueren dret a mi i digueren: no us mogau!”, i en aqueix ínterim n’entraren altres dos i jo me alcí de la cadira dient-los que no hi havia ningú en casa sinó jo sol i la masovera i la fillastre que eren a la cuina, i en aquell endemig me posaren la mà a un bolsic de davant a on tenia dos trentins, un onzè i un catorzè i alguns vint reals en plata i no en tocaren cap diner, i digueren-me que no em mogués, després me aportaren en la cuina i me feren seure allí en un barril, i dos que em guardaven, i antes entraren tots los demés fins a set o vuit, amb molta fellonia i ferocitat que mostraven me demanaren les claus de les estances i diguí que lo senyor governador les tenia, i a mi me demanaren qui era i jo les diguí que era un criat de l’arrendador i que les claus de més estances les tenia un minyó que era nebot de l’arrendador i que era fora i que ara mateix vindria, i no aguardaren més sinó que picaren amb una rella, dos de ells, una estança de las que lo senyor governador me ha fet mercè de deixar-me per mon servei en son castell, la qual feren saltar los claus ja casi del pany quan un de dits hòmens los féu parar dient que es deixassen de això i així pararen, a la qual estança per haver-la desbaratat jo no hi poguí entrar sinó per una finestra, conforme V.M. senyor batlle ha vist després, i a tot això era jo sol en lo dit castell amb la masovera i la fillastre, i vingué lo meu fill qui tenia la clau de dites estances i la aportave dient que no la espatllassen, que ell la obriria, i no ho volgueren i ho deixaren, i digueren que els aparellassem de sopar i que es matassem gallines pues diguérem que no hi havia altra cosa, i matàrem una gallina. I mentre que se estaven per dins dit castell digueren algunes paraules de bravates i amenaces contra del senyor governador i de son feu i del castell amb la boca desenfrenada, a gust de son paladar, i dient que aleshores ells eren amos del castell i de tot; i com que no hi era sinó jo tant solament amb la dita masovera i la fillastra sua i jo no tenia ni arma ni daga amb què pogués fer-los alguna resistència, los responguí que era molta veritat que ells eren amos i que podien fer lo que els donave gust, i aleshores digueren que composem la gent perquè es done a menjar, i no tenen raó, que Unió Excursionista de Sabadell

89

de la manera que los trobam descuidats i conforme ara havem fet això no poden fer altra cosa, i aleshores los responguí que tenien molta raó, que jo sens ser amo de casa los haguera donades les entranyes per salvar-me la vida si las hagués pogudes coure, i los doní de molt bona gana lo sopar que tenia i lo que tenia que menjar per tot lo die de avui, i no me espanto que los pobres pagesos se vegin de ells tant apressats quan s’hi troben. I quan arribaren tota la demés gent a tots los desarmaren i los feren entrar sens armes, sempre estant amb los pedrenyals a les mans, i no s’hi trobà fins tant solament la Colomer, lo masover i son fill i lo bover, i quant los segadors vingueren de la segada ja los dits hòmens eren fora. I en lo sopar nos feren asseure a mi i al masover junt amb ells i nos feren menjar del que ells menjaren, i sempre los estiguérem tenint en color tot el que poguérem i los férem moltes rialles sens tenir-ne ganes, dels quals hòmens jo no en coneguí cap ni sé qui poden ésser, i per estar de ells tant espantat no puc dir ni senyalar-ne ningun de ells, i són hòmens joves amb capes roges i pedrenyals curts tots ells i algun de ells5 de quatre pams, i deixaren un burro de pèl negre, blanquinós en lo ventre, i unes alforges de drap amb cistelles de verga i dos saquets i unes balances de llautó i un martellet i enclusa de capçar tiretes. Digueren que aquí deixaven un burro, que en féssem lo que volguéssem i que el tornássem si el demanaven, i tots se feren paquets de la guixa de la capa de un home, que segons lo que puc presumir eren teles, i que lo que eren en dits saquets eren teles de las que robaren lo dilluns proppassat segons se diu, al camí ral de Sabadell a Granollers, que se diu trobaren algun marxant i li prengueren algun burro i paquets amb teles. Y això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Amador Vilar, adroguer ciutadà de Barcelona, firmo la present mia deposició de mà mia pròpia. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle.

El dit dia en el dit castell, comparegué davant l’honorable batlle na Paula Colomera, esposa d’en Bartomeu Oliveres, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal, d’edat d’aproximadament trenta-quatre anys segons ella digué, coneguda pel dit batlle, testimoni citada i jurada i que jurà. I interrogada, digué: que ahir a vuit del corrent mes de juliol, alguna 5 Els pedrenyals.

90

XLI Ronda Vallesana

hora antes de la posta del sol, trobant-me jo en la cuina del present castell entrà un home, roig de cara, amb tres pedrenyals curts a les mans, dos a la una i un a la altra, de dos i de tres pams, i dient: qui teníem en casa?, i fent-me assentar al costat de ma fillastre a l’escó, i no em deixaren eixir de aquí fins després que entraren altres que entre tots eren vuit, i digueren que volien sopar, gent gallarda amb capes roges i ben trallats,6 i volgueren espatllar algunes portes amb una rella per reconèixer lo castell, dient que lo governador los volie inquietar a ells i que ells lo inquietarien a ell, que tot ho volien matar i cremar si havia garbes al camp, i se feren matar una gallina i la los fregírem i los donàrem a sopar amb molta temor que no ens danyessin, dels quals no en coneguí cap ni sé qui poden ser, ni de ells n’hi ha cap de assenyalat que es puga dir amb la por que jo tenia, i quan se n’anaren deixaren un burro de pèl negre, blanquinós en lo ventre, amb unes canastretes de biga7 cobertes de drap de cànem i amb dos saquets i unes balances de llautó i un martellet de capçar tiretes i enclusa petita. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Amador Vilar firmo la damunt dita deposició per la damunt dita Paula Oliveres àlies Colomera per voluntat sua, per no saber ella de escriure. I li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle.

El dit dia en el dit castell, comparegué davant l’honorable batlle la donzella Paula, filla de Bartomeu Oliveres Colomer pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal i habitant en el dit castell, d’edat d’aproximadament divuit anys, coneguda per l’honorable batlle, testimoni citada i jurada i que jurà. I interrogada, digué: Senyor, lo que jo sé i puc dir acerca del que me interroga és que ahir, dimecres a vuit dies del present i corrent mes de juliol, alguna hora o més antes del sol post, estant jo en la cuina del present castell junt amb ma madrastra, vingueren hòmens amb armes i pedrenyals curts, i lo un de ells entrà en la cuina i digué: qui serien en casa?, i després volgueren empènyer alguna estança de casa, i després veiérem que eren vuit i volgueren sopar i los donàrem del que tinguérem y los matàrem una gallina, i deixaren, quan se’n volgueren anar, un burro de pèl negre i en lo ventre de pèl 6 Ben trallats: Ben ves ts.

7 Biga: Carro an c de dos cavalls.

Unió Excursionista de Sabadell

91

blanquinós, i unes canastretes de verga cobertes de drap de cànem, i unes balances de llautó i dos saquets i un martellet i enclusa de ferro per capçar tiretes, dels quals hòmens jo no n’he conegut cap, sinó que un de ells tenia una perla a un ull, lo qual no puc dir quin ull era per lo temor que causaren, i lo qual era home de gran alçada amb barba negra, i tots se n’anaren amb llurs paquets de teles que havien fet, que segons se diu que havien robades teles i un burro a algun marxant lo dilluns proppassat anant de la fira de Sabadell en lo camí real qui va de Sabadell a Granollers, i que és cert que devien ésser aqueixos los lladres mateixos, i que per veure’s embagats del burro lo deixaren aquí. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Amador Vilar firmo la damunt dita deposició per la damunt dita Paula Colomer de voluntat sua, per no saber ella de escriure. I li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle.

El dia quinze dels predits mes i any, en la vila de Sabadell de la diòcesi de Barcelona i en l’escrivania i cort del dit honorable batlle, territori del dit honorable batlle, jurà i declarà el testimoni Montserrat Campanyà, pagès de la parròquia de Sant Marti de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal, de la diòcesi de Barcelona, d’edat d’aproximadament seixanta anys segons ell digué, conegut pel dit honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: Senyor lo que jo sé i vull dir sobre del que V.M. me interroga és que avui fa vuit dies, que comptàvem als vuit dies del present i corrent mes de juliol del present i corrent any de mil sis-cents i vint-i-sis, a la que devia ser alguna hora abans de la posta del sol o poc més aní al castell de Sant Marsal per dir a l’arrendador de les rendes i delmes que vingués a delmar en ma heretat, i quan fui junt a la era que és davant dit castell vingué un home amb la capa abrigada i me digué: qui era?, a on anave? i què anave a cercar?, i me digué: entrem al castell!, i quan fui dins lo castell he vist que eren vuit, tots hòmens joves i molt gallards amb tres pedrenyals curts i algun de llarg de quatre pams, i molt enflocats8 de xarxes amb tafetanets, los quals davant de mi soparen, i en havent sopat, que devia ser al toc de la oració poc abans que se fes de nit, viu que los dits hòmens se partiren entre ells un paquet que aportave un burro de pèl negre i en lo ventre blanquinós, i cada un de ells se’n prengué un saquet i se’l 8 Enflocats: Adornats.

92

XLI Ronda Vallesana

carregà a coll, que tinc per molt cert que, segons se diu i ells mateixos també digueren, que aquell burro i lo paquet eren de un mercer de Granollers, que són los mateixos lladres qui robaren en lo camí real, l’endemà de la fira de Sabadell, que va de Sabadell a Granollers, segons se diu públicament, i que també robaren a algun mercer algun burro i paquet, i digueren dits lladres que si el volíem tornar que el tornéssim lo burro, i jo no viu altra cosa ni sentí més. És veritat senyor batlle que dels dits hòmens jo no en coneguí cap, sinó un de ells que se diu Jaume Genestar, mestre de cases de Ripollet, lo qual de sobrenom li diuen “la guineu”, lo qual és lladre públic i per tal és tingut y reputat, que va aquadrillat ab la quadrilla dels “Margants”, lladres facinerosos i bandolers de quadrilla, i tinc present que los demés eren dits “Margarits i sa quadrilla”, i dels demés no en coneguí cap, i bé és veritat que n’hi havia un de ells que era barba-ros, gros de cara, lo qual digué les cases espatllar perquè es donen a menjar ara si espatllaran aquesta. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Joan, batlle, firmo la damunt dita deposició per lo damunt dit Montserrat Campanyà de voluntat sua, per no saber ell de escriure. I li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle.

El dit dia, en el dit lloc, comparegué Antoni Joan Altayó, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme de Sant Marçal de la diòcesi de Barcelona, d’edat d’aproximadament quaranta-tres anys segons ell digué, conegut pel dit honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: Senyor batlle, lo que jo sé i puc dir sobre del que me interroga, és que avui fa vuit dies, que comptàvem als vuit dies del present corrent mes de juliol del present corrent any de mil sis-cents i vint-i-sis, a la entrada del fosc que ja era llustre, veiérem venir gent devers de casa mia dins de la qual era jo, i volguí tancar la porta de pressa tenint temor que no fossen lladres, i quan estave tancant digué lo un de ells que no tinguéssem por, que no volien robar, que si volguessen robar no fórem estat a temps a tancar, i així jo me estiguí dins casa, i demanaren a beure i los fiu treure vi i aigua i los fiu donar a beure, i quan hagueren begut digueren que els havia de omplir las carabasses i me donaren vuit carabasses molt grosses, i després se n’anaren, i los quals aportaven sos tres pedrenyals, i certament són los que soparen al castell i lo que ells mateixos digueren que havien perdonat lo castell perquè no Unió Excursionista de Sabadell

93

hi ha cosa bona, que a una hora de sol són arribats i aportaven tots grans paquets, i jo de ells no en coneguí cap. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Toni, i no altre, firmo lo damunt dit de mà mia pròpia. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle”. ....................

Desconeixem com va acabar aquest episodi perquè el procés va ser derivat a una instància superior. Aleix o “Alexos” de Marimon, era el principal encarregat d’acabar amb el bandolerisme. Segons John H. Elliot, el nomenament d’Aleix de Marimon com a governador de Catalunya va ser un desastre, “durant els anys 1620... i 1630... un virrei rere l’altre es queixaren de la seva conducta. Onsevulla que anés creava conflictes; les seves relacions amb els bandolers que tenia l’obligació de perseguir eren sovint sospitosament íntimes; tenia la rara habilitat per a trobar-se a la distància més gran imaginable de l’escenari de qualsevol delicte, tot i que amb gran celeritat s’abrogava tot el mèrit de qualsevol èxit, i en els seus últims anys era quasi impossible fer-lo sortir de Barcelona”.9 En contraposició a aquestes males referències, Joan Reglà en el seu llibre “Serrallonga, vida i mite del famós bandoler”,10 ens diu que en començar l’any 1626, Aleix de Marimon s’instal·là a Vic amb les seves forces per desorganitzar el bandolerisme en aquelles terres, essent un dels més abrandats perseguidors d’en Serrallonga. Desconeixem quina era la veritat, tal vegada una mica de tot.

Aquell dia els bandolers no van fer malbé res al castell, només una porta que no podien obrir, i quan els donaren les claus ho van deixar córrer. Els bandolers havien anat al castell del governador de Catalunya per donar-li un seriós avís: “digueren que pues lo governador perseguia los qui els donaven a menjar, que ells volien venir ara al seu castell a menjar i fer tot lo mal que podrien al seu terme i baronia”; “... digueren que ells eren amos del castell i que aleshores lo podien cremar si volien”; “... i mentre que se estaven per dins dit castell digueren algunes paraules de bravates i amenaces contra del senyor governador i de son feu i del castell amb la boca 9 John H. Elliot, op.cit., pàg.111.

10 Joan Reglà i Joan Fuster. Ed.Aedos, Barcelona, 1961.

94

XLI Ronda Vallesana

desenfrenada, a gust de son paladar, i dient que aleshores ells eren amos del castell i de tot”; “... que lo governador los volie inquietar a ells i que ells lo inquietarien a ell, que tot ho volien matar i cremar si havia garbes al camp”. Quan els bandolers abandonaren el castell ja feia una hora que s’havia amagat el sol, aleshores passaren pel mas de l’Antoni Joan Altayó, li digueren que no tingués por perquè ells no eren lladres i “que ells mateixos digueren que havien perdonat lo castell perquè no hi ha cosa bona”.

El governador Alexos de Marimon estava avisat, ja sabia que aquells bandolers li podien haver cremat el castell de Sant Marçal i que, tal vegada, un altre dia ho farien.

Robert Álvarez Masalias

Castell de Sant Marçal. AFPDC. Sense data.

Unió Excursionista de Sabadell

95

96

XLI Ronda Vallesana

El Sis d’Octubre, el 18 de Juliol, i el Primer Any Triomfal (1934-1939)

Proclamació de la II República a Cerdanyola, 15-4-1931. Casa Mimó, Pl. Sant Ramon n.6. (Foto cedida per Albert Lázaro) Unió Excursionista de Sabadell

97

El Sis d’Octubre de 1934 (i fins el 18-2-1936) De resultes de la constitució del segon ajuntament republicà, el poder local era més popular, més representatiu de la gent del camp, i amb una forta bel·ligerància vers la Lliga i els terratinents. El nou consistori aplegava 8 regidors de l’ERC i 4 de la Lliga, segons el sistema majoritari implantat, presidits per l’alcalde Jaume Grau i Altayó, del partit majoritari.

Des del 3 de gener d’aquell any, el president de la Generalitat era Lluís Companys, la qual cosa ajudava a la radicalització de l’ERC, la Unió de Rabassaires i el CRF (Cercle Republicà Federal) local, de forta inspiració sabadellenca. .Si bé Macià era la figura mítica del catalanisme d’esquerres, Companys era percebut per aquells cerdanyolencs com el lluitador a favor dels pagesos i rabassaires. I quan Companys va intentar millorar el projecte de reformes de Macià, els cerdanyolencs republicanistes van seguir-lo sense dubtar. Tanmateix, la gent de la CNT es mantenia al marge d’aquests ideals i el projecte de Companys va veure el seu fracàs quan va intentar el cop de força del dia 6.1

Casa de la Vila (1910). Foto Miquel Sánchez 1 Els canvis en els segells de l’Ajuntament manifesten clarament els canvis en la seva ideologia: catalanisme-espanyolisme.

98

XLI Ronda Vallesana

A l’octubre els fets es van precipitar. El dia 4 Gil Robles, cap de la CEDA, va entrar en el govern i a l’endemà la UGT va declarar la vaga general, la qual es va convertir a Astúries en un intent de revolució social. El dia 5 es va declarar la vaga general a Cerdanyola. Segons “La Veu de Catalunya”, va ser organitzada “per elements d’Estat Català i del BOC”. La CNT local, sindicat majoritari, no hi va participar. A migdia la vaga era Segell de l'Ajuntament efectiva arreu de Cerdanyola. A mitja tarda es van 1931-1933 practicar diversos escorcolls a cases particulars, per tal de requisar armes: al Castell del marquès de Cerdanyola; la casa de l’industrial Pere Sampera, president del Casal Catalanista i cap de la minoria de la Lliga a l’Ajuntament; la casa de Joan Pagès, important comerciant de materials de la construcció i polític radical; la casa del militar Lafont; les masies de Cordelles, Xarau, Can Coll, etc. Van ser requisats els cotxes dels polítics Sampera i

Homenatge de Cerdanyola a Francesc Layret, 31-05-31.

(Foto cedida per Albert Lázaro) Unió Excursionista de Sabadell

99

Pagès i, contra aquest darrer, van ser disparats diversos trets, dels quals va escapar. Mig any més tard, els homes de la Lliga van tornar a l’Ajuntament i van protestar, formalment, per “l’actuació tolerant de les autoritats de l’ERC” i del sometent esquerrà i el seu caporal.

El dia 6 el president Companys va proclamar “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola”, i aquest fet es va escampar com un reguitzell de pólvora pel territori vallesà. Cerdanyola va donar suport a l’aixecament del president. Es van mobilitzar forces i les van traslladar cap a Barcelona, tot i que, en arribar a la plaça del Comerç, de Sant Andreu, i escoltar per ràdio el mal caire que prenia la situació, van decidir tornar a Cerdanyola.

El diumenge 7 al matí la Generalitat va capitular i el general Batet va proclamar l’estat de guerra. Un govern militar va restar vigent a Catalunya, sota l’estat de guerra, fins al gener de 1935. Els revoltats de Cerdanyola van retornar els automòbils requisats i l’Ajuntament es va constituir en sessió permanent, encara que només amb la presència dels homes de la majoria, però va acatar el ban militar.

El dilluns 8 la fàbrica d’Uralita va obrir les portes al matí, però no va ser fins el dimecres 10 que es normalitzaria el treball. El dimarts 9 la Guàrdia Civil es va personar a l’Ajuntament i es va endur les armes que hi havia dipositades.

El dilluns 15 el capità de la Guàrdia Civil de Sabadell va destituir tot l’Ajuntament, inclosos els homes de la Lliga i va nomenar un alcalde gestor, el radical Joan Pagès i Riera:2 El día de hoy y hora de las 12 se ha personado a esta Alcaldía el Sr. Capitán de la Guardia Civil de Sabadell, delegado militar del Ex. Sr. Comandante General de la 4ª División Orgánica, ordenando el cese o destitución de todos los individuos que componen el Ayuntamiento de este pueblo con motivo de los sucesos ocurridos el día 6 del mes actual.

El batlle Jaume Grau, el caporal del Sometent Josep Soler (també president del CRF local) i uns altres més, que no he pogut identificar, van ser empresonats, restaren tres dies a Sabadell i foren portats després al vaixell Uruguay al port de Barcelona, convertit en presó militar, mar 2 AMC. Llibres d’Actes de les Sessions Plenàries. v. 13, 15-10-1934.

100 XLI Ronda Vallesana

endins per la part dels molls del carbó, on van restar empresonats poc més d’un mes; foren alliberats uns dies abans de Nadal. Al vaixell eren vigilats per soldats de l’Exèrcit manats per un alferes.

L’aixecament de la Generalitat, estès d’immediat a aquests poblets del rodal de Barcelona, els quals comptaven amb governs majoritari de l’ERC, va suposar l’entrega militar dels Ajuntaments fidels al Sis d’Octubre a gent no democràtica, no elegida pels seus governats.

Aquests ajuntaments ajurídics són els que ara veurem particularitzats en el cas concret del poble de Cerdanyola.

Jaume Pagès va fer seu el càrrec d’alcalde gestor per un període de sis mesos i mig, sense equip municipal ni estendre cap acta de les seves gestions. Només va deixar la foscor per a qualsevol anàlisi posterior. El poc que s’ha conegut ha estat facilitat per gent de la Lliga, enemiga acèrrima d’aquest alcalde. Jaume Pagès era el cap dels radicals a Cerdanyola, una força política ben desconeguda al poble, que ni s’havia presentat a cap de les dues convocatòries municipals de la República. En realitat el Partit Radical no estava constituït com a tal a la població de Cerdanyola i no estava ben considerat; era un grup aliè al pensament dels rabassaires i dels obrers industrials, seduïts aquests majoritàriament per l’anarcosindicalisme, mentre que el seu espanyolisme militant tampoc no tenia cabuda entre els terratinents i la burgesia industrial, aplegats, en la seva major part, dins la Lliga.

La Generalitat sense estar suspesa, no era vigent. Una mena de Governador General de Catalunya ocupava les funcions, també, de president accidental de la Generalitat. Fou l’abril de 1935 quan Joan Pich i Pon, el cap lerrouxista Segell de l'Ajuntament a Catalunya, en funcions de governador general 1934-1935 interí, va començar a substituir les comissions gestores municipals, les quals exercien el seu poder des del darrer octubre, pels elements de la dreta que havien format part dels antics consistoris. A Cerdanyola això suposava la fi del batlle gestor Pagès, en solitari. A partir d’ara li arribarien els pitjors temps.

El 4 de maig de 1935, aixecat l’estat de guerra, es va constituir un nou consistori, el tercer de la República, elegit directament per l’autoritat Unió Excursionista de Sabadell

101

política d’esquena a la voluntat popular, la qual encara restava suspesa i destituïda; va durar fins el 18-02-36. Els homes de l’ERC van restar apartats. L’Ajuntament es va constituir amb 12 membres, 6 de la Lliga i 6 dels Radicals. Nomes 4 de la Lliga havien estat elegits a les urnes a les darreres eleccions. Això va fer que els Radicals restessin en inferioritat legitimista per no haver-se presentat mai a les urnes i la Lliga se’ls va enfrontar contínuament.

El 18 de juliol de 1936 Els caps militars de la conspiració van ser Sanjurjo, Fanjul, Goded, Mola, Yagüe, Queipo de Llano i, tardanament, Franco. L’aixecament militar estava planejat des del 16 de febrer de 1936, cinc mesos abans de l’assassinat de Calvo Sotelo.

L’11 de juliol Sanjurjo escrivia a Mola que els objectius de la sublevació eren: constituir un govern apolític, militar; cessar als partits polítics; abolir el sistema liberal i parlamentari; i revisar tota la legislació republicana, especialment la religiosa i la social. No es feia cap al·lusió directa ni a un complot comunista ni al separatisme català, ni tampoc a caos socials com, posteriorment, s’ha volgut fer creure des del règim triomfant.

El 19 de juliol de 1936, per al cas de Cerdanyola i de molts altres pobles i ciutats de Catalunya, gira bàsicament al voltant dels esdeveniments que succeeixen a Barcelona. En primer lloc, es va produir l’aixecament de les unitats militars establertes a Catalunya, el qual rep un mínim ajut civil, matisat en el fet que “fou molt més elevada (la participació) en el camp tradicionalista que no pas en el falangista, degut a que els militants de Falange a Catalunya eren ben pocs i menys organitzats que els requetès”.3 La CNT-FAI (el 90% dels afiliats a la CNT procedien de la FAI) va organitzar un “Sindicato Único de Trabajadores de Sardañola-Ripollet” (1936), amb 970 afiliats; també va crear la “Col·lectivitat de Camperols de Sardañola-Ripollet” (1936) i va instar la fusió dels termes municipals de Cerdanyola i Ripollet. Volien controlar els dos municipis amb una 3 Solé i Villarroya, 1989-I:34; i Sánchez, La Segona...1993, op. cit., 101.

102 XLI Ronda Vallesana

estructura única i centralitzada. Se’n reien dels socialistes i comunistes, que eren pocs, i el sindicat UGT comptava amb molt menys afiliats.

Barcelona va esdevenir l’única ciutat de tot l’Estat “on les forces d’ordre públic s’enfrontaren en bloc als revoltats amb un pla de batalla preestablert”. La guàrdia d’assalt i la guàrdia civil es van enfrontar organitzadament als militars revoltats. Al seu costat, hi havia els militants dels sindicats i dels partits polítics d’esquerra, que s’havien mobilitzat d’immediat i acudiren a la lluita. La derrota i rendició dels militars de Barcelona, amb el general Goded al davant, van suposar també la retirada a les casernes de la resta de militars revoltats arreu de Catalunya.

Barcelona va parar el cop dels militars revoltats i la Generalitat va conservar el poder, però els carrers estaven en poder de les forces anarquistes que es van armar d’immediat amb el material de guerra requisat a les casernes. Van proliferar les “patrulles de control” que detenien les persones i els hi feien “el paseíllo”. Val a dir, els duien als cementiris de Montcada i Cerdanyola on eren executats. Van ser assassinats uns 700 sacerdots i clergues a la diòcesi de Barcelona.

Entre juliol i novembre es van produir la major part de les víctimes.

Per reduir el descontrol al carrer, el president Companys va crear el “Comitè Central de les Milícies Antifeixistes”, el qual es va convertir en el veritable centre de poder a Catalunya i en el generador del nou ordre revolucionari.

De resultes de l’aixecament militar, el que havien estat fins aleshores dretes i esquerres democràtiques, van esdevenir “feixistes” i “antifeixistes”. El mateix 19 de juliol els anarquistes van ocupar l’església de Sant Martí, tant la nova com la vella, el barri de Bellaterra i alguns masos locals que van ser confiscats.

La violència revolucionària va desembocar en la repressió de tot allò que li era contrari. Catòlics i militars van ser els primers perseguits. Els seguiren després polítics, empresaris i gent significativament de dretes, del vell ordre, que, de seguida, van rebre el qualificatiu de “feixistes” o “facciosos”. La guerra va esdevenir política i social. Com diuen Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya:4 4 Solé i Villarroya op. cit., 1989-I:7.

Unió Excursionista de Sabadell

103

...la violència va ser fruit d’antagonismes polítics exacerbats, d’enfrontaments polítics -antics els uns, recents els altres-, on apareixen odis personals, revenges, passions, baixes i inconfessables, desigs o ambicions que seguen la vida d’altri, on sovint les represàlies aplicades sobre les persones són resultat de la violència que en el sector rebel -el franquista- s’exerceix en nom de Déu i complint ordres.

Van ser cremades les esglésies de Sant Martí (la nova i la vella) i de Sant Iscle, i les ermites i capelles que van trobar, també l’arxiu parroquial que va ser rescatat en part pel Jutge Municipal. El rector Miquel Pié va aconseguir escapar de la persecució, aixoplugant-se en la mateixa Generalitat, mercès a l’ajut d’alguns republicans cerdanyolencs.

El 25 de juliol de 1936, l’Ajuntament de Cerdanyola va depurar la composició del consistori, en compliment del decret del dia 24 del Conseller de Governació de la Generalitat en el sentit de cessar “els consellers que procedeixen de llistes de partits aliens al Front Popular d’Esquerres de Catalunya”. Per aquesta raó, van declarar cessats els quatre regidors de la minoria de la Segell de l'Ajuntament Lliga Catalana i ocuparen les seves places quatre 1936-1939 suplents que figuraven a la llista del partit en el govern, l’ERC. Entre els quatre nous consellers hi havia Magdalena Llonch, la primera dona que arribava al càrrec de regidor a l’Ajuntament de Cerdanyola, des de la seva constitució vers l’any 1844.

La població de Cerdanyola entre els censos de 1936 i 1940 es va reduir en 459 habitants, perduts en el camp de batalla, en la repressió de la rereguarda i la franquista, i els que van marxar a l’exili.

Els Primers Ajuntaments del Règim de Franco (1939-1940) El 26 de gener de 1939, “año triunfal”, van entrar a Cerdanyola les forces militars d’ocupació, d’on havien fugit vers l’exili les autoritats municipals de la república i altres ciutadans contraris al règim militar.

El 16 de març de 1939 es va estendre la primera acta oficial del 104 XLI Ronda Vallesana

franquisme a l’Ajuntament de Cerdanyola: “¡Viva Franco! ¡Arriba España! El Coronel Comandante Militar del Distrito de Sabadell, D. José Arce Clevada, reunió bajo su presidencia en el Ayuntamiento de Sardanyola, a todas las persones de orden de la localidad y después de interrogarlas una por una y por separado convenientemente fueron seleccionadas las persones con las cuales continuo dicha reunión”.

Aquesta introducció és significativa per diverses raons: 1) Està redactada en castellà, com totes les del nou règim. El català tornava a ser una llengua proscrita a la pròpia Catalunya.

2) Introdueix els crits de guerra del franquisme, com a primera salutació.

3) El nom del municipi deixava de dir-se “Cerdanyola del Vallès” per a passar a “Sardanyola”, malgrat una temptativa no oficialitzada de deixar-lo en “Sardañola”.

4) El Coronel havia citat a les “persones de orden”, però, tot i així, les “interroga una per una y per separat”. El mètode és totalment policíac i sorprenent perquè es tractava de persones d’ordre i, per tant, addictes al nou règim. Les que no eren d’ordre, no estaven convocades i ja havien escollit l’exili o restaven empresonades o executades.

Seguidament, el coronel va designar, d’entre els seleccionats, una Comissió Gestora interina que faria les funcions d’Ajuntament, fins que la Superioritat fes els nomenaments definitius. L’alcalde gestor va ser Joan Pagès i Riera.

Tots ells van prendre possessió del seu càrrec automàticament i van jurar “complir bien y fielmente su cometido, poniendo al Servicio de la Nueva España todo su saber y entender”. L’acte es va tancar posant-se tots drets i saludant amb el braç “a la Nueva España”.

El 26 de març de 1939, l’Ajuntament interí va obligar a tots els veïns que col·loquessin llençols blancs, amb senyals negres, amb motiu de dol “por los caídos vilment asesinados por la horda marxista”. Aquell mateix dia van demanar autorització al bisbat per enrunar l’església vella, edifici del segle XVI, fet que fou denegat Unió Excursionista de Sabadell

105

per l’autoritat diocesana, a causa de creure’s que el bisbe Irurita, assassinat el desembre de 1936, podia trobar-s’hi enterrat.

El 24 de desembre de 1939 va ser nomenat alcalde Ramon Puértolas i Bartolí, un autèntic desconegut a la població. El regidor gestor Joan Albiñana Segell de l'Ajuntament Braut va insistir en la necessitat 1939-1961 d’una caserna de la Guàrdia Civil, al temps que posava de relleu que, per no disposar de caserna, “el gener de 1932 fou proclamat el comunisme llibertari a Ripollet, havent-hi d’intervenir la força pública de Barcelona i de Sabadell”, per sufocar l’aixecament. Als tres vigilants nocturns del poble els hi van retirar el permís d’armes per considerar-los “desafectos al Glorioso Movimiento Nacional”.

El 8 d’octubre de 1940 es va nomenar una nova Comissió Gestora Municipal, presidida per l’alcalde Joaquim Altimira i Roca, el qual jurava amb la resta de companys “fidelidad y trabajar al lado de nuestro Caudillo Franco para hacer la España, Una, Grande y Libre”.

Miquel Sánchez 7 de juny de 2021

106 XLI Ronda Vallesana

Valldaura – del Cister a l’I.A.A.C La part central de la Ronda Vallesana d’enguany transcorre per Valldaura; tot és bosc. És un territori freqüentat pels excursionistes, i trepitjat esporàdicament pels clients d’un parell de restaurants a tocar de la carretera d’Horta. Tanmateix, durant segles aquest paratge va ser un conegut i important lloc d’estada de monjos, reis, funcionaris reials, mercaders, polítics, nobles i industrials. Avui la masia de Can Valldaura Nou és la seu de l’IAAC, un laboratori d’arquitectura avançada.

Can Valldaura-Laboratori d’arquitectura (V. Guallart)

L’any 1150, el senyor de Montcada, Guillem Ramon Dapifer, va donar al convent cistercenc de la Gran Selva del Llenguadoc “una

Unió Excursionista de Sabadell

107

Masia de Can Valldaura Nou. AFCER. Anys 1950-60.

honor1 que tenim a la muntanya de Cerdanyola”, on s’establi una comunitat de monjos. A aquell lloc se li va donar el nom de “Valldaura”.

Estava situat dins el terme de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. Tenia una forma més o menys trapezoïdal. Limitava al nord amb el coll de la Torrefera i el turó de l’Ermità, a llevant amb la carena de la serra de la Fotja i la parròquia de Santa Maria de les Feixes, al sud, mirant a Horta, amb la carena de Collserola i els turons de Valldaura i de Magarola o del Maltall, i a ponent amb la carena de la serra de Sant Medir, terme de Sant Cugat, fins arribar altra vegada al coll de la Torrefera.

Als monjos no els acabava de satisfer el lloc, per això, el 1155, sense abandonar Valldaura, fundaren a Ancosa una altra comunitat cistercenca. Hi construïren una granja, de la qual encara en resten ruïnes, però el lloc tampoc els satisfeia i, havent obtingut el lloc dit Santes Creus el 1159, marxaren de Valldaura, sembla que l’any 1169. Però no l’abandonaren del tot, sinó que s’hi va mantenir una 1 Una “honor” en l’època medieval era, en sen t ampli, una possessió.

108 XLI Ronda Vallesana

comunitat, probablement petita. Guillem Ramon I de Montcada en el seu testament de l’any 1215 llegava “a aquest monestir (de Santes Creus) el meu molí a Montcada, en el qual els germans de Valldaura acostumen de moldre, d’acord amb la disposició dels meus predecessors”, i l’historiador Joaquim Miret i Sans ens dona la notícia de que, l’any 1255, encara existia la granja de Valldaura.2 D’alguna manera que desconeixem, Valldaura passà a propietat reial i esdevingué la “quadra3 de Valldaura”, deslligada de la jurisdicció del senyor del castell i terme de Sant Marçal. El rei Jaume II, l’any 1294, decidí utilitzar aquest territori per crear-hi un vedat de caça per al seu gaudi personal. Rehabilità la capella de Santa Maria de Valldaura i va fer-hi construir una domus4 senyorial, la Casa o Palau de Valldaura. L’any 1298, el rei donà aquesta domus, amb els seus edificis i l’extens territori de la quadra, a Romeu I de Marimon en recompensa dels molts serveis que la monarquia havia rebut d’ell, amb unes determinades condicions: abans de dos anys Romeu, a despeses seves, hauria de tancar amb tàpies un vedat a tocar del palau, posar-hi cérvols, cabirols, daines i altres animals salvatges, excepte porcs senglars, tenir la domus sempre preparada per donar servei a cent persones, i el rei i els seus successors podrien anarhi quan els plagués. En concepte d’ajuda per les despeses, el rei li concedí 520 sous anuals. La família Marimon va tenir Valldaura exactament un segle, fins al 1398.

Valldaura fou lloc de cacera i casa d’esbarjo dels reis de la Corona d’Aragó fins a Alfons el Magnànim, el qual gairebé mai residí a Catalunya i que, l’any 1432, l’abandonà definitivament per anar a viure als seus regnes italians. En el regnat de Joan II, durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), Valldaura fou donat a diversos personatges, amics dels reis, que hi hagueren a Catalunya depenent dels vaivens de la guerra. Consta que, el 1468, la casa estava totalment arruïnada 2 Joaquim Miret i Sans, “I nerari del rei Jaume I el Conqueridor”, Barcelona, 1918,

I.E.C., pàgs.1255-6.

3 Quadra: districte especial dins el terme d’un castell termenat, en aquest cas el castell de Sant Marçal, centrat en una torre o domus, amb jurisdicció separada territorialment de la del castell.

4 Domus: Casa molt gran i senyorial.

Unió Excursionista de Sabadell

109

Can Valldaura-Laboratori d’arquitectura (V. Guallart)

i l’única utilitat de Valldaura era l’extracció de fusta del seu bosc. Els moments de màxim esplendor de la casa-palau de Valldaura s’havien viscut amb Martí l’Humà (1396-1410).

Valldaura després de diversos litigis arribà a mans de Joan Pasqual, jurista del Reial Consell de Catalunya, el qual tenia el càrrec d’obrer major dels palaus reials. Després d’un litigi amb la vídua del noble Ferran de Rebolledo, que havia estat virrei de Cerdanya i senyor de Valldaura, Joan Pasqual decidí reconstruir Valldaura, i gairebé tenia enllestit un edifici de planta baixa, pis i golfes quan, el 1538, va morir. Finalitzà les obres el seu nebot i hereu, Joan Llorenç Calça, qui havia heretat del seu oncle no només Valldaura, sinó també el càrrec d’obrer major. Respecte a aquest nou edifici, tenim seriosos dubtes de si va ser una reconstrucció de la casa-palau o una nova casa, això sí, luxosament edificada i moblada, i embellida amb marbres de l’Algèria. En tenim constància escrita.

Altres cognoms posseïren després Valldaura, alguns de ben il·lustres: Genovard, mercaders d’origen mallorquí; Magarola, nobles del Reial Consell de Sa Majestat i regents del Suprem de la Corona d’Aragó; Francolí, nobles i militars; Salvadó, industrials; i Guardiola, també industrials. El 1836, amb la reorganització territorial d’Espanya i l’anul·lació dels vells furs senyorials, la quadra de Valldaura va quedar annexionada al municipi de Cerdanyola.

Els funcionaris i els mercaders havien fet renàixer Valldaura 110 XLI Ronda Vallesana

Can Valldaura-Laboratori d’arquitectura (V. Guallart)

als segles XVI i XVII, i els nobles el tornaren a tombar a principis del Segle XIX. L’onze de setembre de l’any 1840, amb la revolució industrial en marxa, l’industrial Antoni Salvadó va comprar Valldaura, heretant-la mes tard el seu nebot Ramon Salvadó, fundador de “La Propagadora del Gas de Gracia” i mes tard de “La Carbonera Espanyola”, la qual gestionava les mines de carbó de Berga. Quan, l’any 1886, un altre onze de setembre, l’industrial fariner de Sant Andreu, Francesc Guardiola, comprà Valldaura, feia trenta anys que la vella casa de Valldaura estava abandonada, i aleshores decidí construir la masia de Can Valldaura o Valldaura Nou, situada en un lloc més enlairat. També va construir una bòvila per a fabricar totxos a fi de crear l’extensa xarxa de camins, dipòsits, fonts i mines situades al voltant de la masia. Aquesta nova etapa de progrés per a Valldaura es va trencar per l’impacte de la fil·loxera a Collserola a finals del segle XIX, i per l´abandonament de l’activitat agrícola a partir dels anys vint.

Avui s’obra un nou futur per Valldaura. L’any 2010, l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) comprà aquesta masia per tal de crear-hi un centre d’investigació al voltant de la autosuficiència urbana i el disseny ecològic. La Masia s’ha rehabilitat i ampliat de forma curosa. L’IAAC impulsa programes d’educació immersius, en el quals, estudiants de tot el món aprenen gestió Unió Excursionista de Sabadell

111

Can Valldaura- Arquitectura Verda (Jordi Xicola 10.3.2020)

forestal sostenible, disseny i fabricació d’edificis de fusta, alimentació de km. zero i ús d’energies renovables. Des de 2020 el restaurant, situat sobre l’antiga bòvila, ha canviar de gestor i, sota el nom de “Green Leka-Can Valldaura”, ofereix dinars ecològics. L’ IAAC treballa per tornar a fer de Valldaura un lloc que promogui la gestió ecològica del territori, i creï coneixement en xarxa, recuperant l’esperit dels fundadors cistercencs.

Vicent Guallart5

5 Vicent Guallart, arquitecte, és fundador de l’IAAC i director de Guallart Architects. Va ser arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona.

112 XLI Ronda Vallesana

Vint-i-cinc anys del barri de Canaletes Canaletes, un barri amic als peus de Collserola El barri més nou de Cerdanyola del Vallès, Canaletes, celebra aquest any el XXV aniversari del lliurament de les primeres claus dels habitatges.

El barri de Canaletes té una llarga història anterior a 1986, tot i que va ser al maig d’aquell any quan l’aleshores president de la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, Pasqual Maragall, va lliurar les claus dels 268 primers habitatges construïts al barri.

El barri que ocupaven els primers veïns distava molt d’allò que s’havia projectat a l’any 1968, pensat per acollir 30.000 nous residents al municipi en blocs de 15 plantes.

Maqueta Unió Excursionista de Sabadell

113

L’acord definitiu sobre Canaletes es va produir el 1992, després de molts anys de reivindicacions veïnals i del consistori. El planejament definitiu va incloure 829 habitatges de protecció oficial, 353 de preu taxat i 145 habitatges unifamiliars de renda lliure. Mesos després començaren les obres.

Primera Pedra

Construcció del barri 114 XLI Ronda Vallesana

La història del barri de Canaletes es remunta a la prehistòria. Però la presència més documentada a tota la ciutat és la dels ibers. A Cerdanyola tenim un dels poblats més importants d’aquest període a Catalunya, Ca n’Oliver. Com és característic a la Laietània ibèrica, el poblat es troba dalt d’un turó de la serra de Collserola, des del qual es domina la plana del Vallès.

Després del ibers van arribar els romans, com ho demostra la vila romana que s’ha descobert als terrenys de Can Canaletes, ubicada entre la ermita de Santa Maria de les Feixes, la riera de Sant Cugat i el torrent de Canaletes. Posteriorment van ocupar aquestes terres els visigots, tot i que d’aquesta època no s’hi han trobat restes.

Ermita de Santa Maria de les Feixes

La història continua amb l’arribada dels francs i dels nous colons de la Cerdanya. Cerdanyola va quedar integrada a la Marca Hispànica, governada pel nou Comte de Barcelona.

Cerdanyola no tenia encara un nucli urbà, estava formada per masies escampades com la de les Feixes, Saltells, Codonyers... El primer document que recull l’agrupament de tot el territori amb el nom de Cerdanyola és de l’any 956.

Sota el poder feudal, primer del monestir benedictí de Sant Cugat, després dels senyors de Montcada, i finalment dels Marimon de Plegamans, senyors del Castell de Sant Marçal, els residents en aquestes terres les treballaven, però no n’eren propietaris i pagaven els impostos al senyor feudal.

Unió Excursionista de Sabadell

115

El barri de Canaletes va formar part de les propietats de les Feixes fins al 1546, quan els terrenys van ser adquirits per uns mercaders de Barcelona cognomenats Canaletes, el quals donaran nom al barri. http://www.barricanaletes.cat/historia-del-barri/

Castell de Sant Marçal

Però tornant a l’actualitat, cal destacar que Canaletes és un sector de la ciutat que es caracteritza per ser molt actiu, amb una associació de veïns molt implicada amb el barri, molt reivindicativa i molt activa en l’organització d’activitats, entre les quals destaca, des de fa anys, El bosque maldito, que prepara coincidint amb la festa de Tots Sants, i que rep visites de tota la comarca.

El barri també organitza altres activitats culturals, i participa a les festes i activitats que es fan a la ciutat, com el Carnaval i la Ronda Vallesana, que aquest any torna a Cerdanyola.

Canaletes, com la resta de la ciutat, està molt il·lusionada per acollir la 41a edició de la Ronda Vallesana, organitzada per la Unió 116 XLI Ronda Vallesana

Cartell bosque maldito

Excursionista de Sabadell (UES). La Ronda, que sortirà i finalitzarà al PEM Guiera, farà el seu itinerari per la Serra de Collserola.

Óscar Pons Carceles Regidor de Cultura i Esports Cerdanyola del Vallès, octubre 2021

Bosque Maldito

Carnaval Unió Excursionista de Sabadell

117

118 XLI Ronda Vallesana

Unió Excursionista de Sabadell

119

La RONDA VALLESANA és el resultat de la confluència de múltiples esforços i del suport d’un bon nombre de persones, empreses i entitats. Agraïm la seva impagable col·laboració a tots aquells que han fet possible la XLIa edició i la publicació del present llibre commemoratiu.

Ajuntament de Cerdanyola Ajuntament de Sabadell Parc Collserola CEM

By Print Camarasa Cansaladeries Medrán Coques de Perafita Covecar Esclat Superverd Miquel Sánchez Òscar Pons Robert Álvarez, Vicent Guallart Cesc López Josep Navó Jaume Pujol Jordi Xicola Beatriu Krayenbühl A les diverses seccions de la Unió Excursionista de Sabadell que han participat en aquesta Ronda, i a tots els qui han estat al nostre costat, moltes gracies.

Unió Excursionista de Sabadell

120 XLI Ronda Vallesana

XLI 3 d’octubre de2021 RONDA VALLESANA

XLI RONDA VALLESANA

Cerdanyola: Parc de Collserola

EXCURSIONISTES DES DEL 1908

Cerdanyola: Parc de Collserola