RONDA VALLESANA XXXIV (2013) Llinars del Vallès

2 XXXIV RONDA VALLESANA

20

D’OCTUBRE

DEL

2013

LLINARS DEL VALLÈS XXXIV RONDA VALLESANA 3

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

AMB EL PATROCINI DE: C/St. Pere, 12 08201 SABADELL Tel: 93 727 42 87 info@camarasamuntanya.com www.camarasamuntanya.com

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la coberta J. Farriol i R. Pineda Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 937 258 712 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització Clixé90 Fotomecànica · Tel. 937 234 454 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 937 143 635 Revisió de Textos Enric Ossó-Llenas Coordinació Ferran Marcos Dipòsit Legal B-23.609-2013

4 XXXIV RONDA VALLESANA

Taula de continguts Ronda Vallesana 2013

7

Benvinguda a Llinars del Vallès

9

Itinerari XXXIV Ronda Vallesana. Llinars del Vallès Mapa de la Ronda

11 16

Vestigis històrics a Llinars del Vallès

31

La parròquia de St. Esteve del Coll

47

Bosc de can Suari

51

Església de St. Esteve del Coll

61

Can Collet

79

Arbre genealògic de la família dels Collet

86

La Torrassa del Moro

87

Panorama de la Torrassa estant

99

St. Sebastià de Puigpedrós

103

El Manso Comas de Can Bordoi

107

Geologia i paisatge de la serra del Corredor

121

El Drac de Llinars

129

Llinars del Vallès i el seu castell en el 1548

139

Arbres singulars de Llinars del Vallès

163

Relació de totes les Rondes Vallesanes

182

XXXIV RONDA VALLESANA 5

6 XXXIV RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2013

Benvinguts i benvingudes a la RONDA VALLESANA del 2013. En nom de la UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL i especialment en el de totes les persones que amb la millor de les intencions han pensat, preparat i organitzat aquesta caminada, us dono les gràcies per fer-nos confiança i venir a caminar amb nosaltres. A les mans teniu un llibre. Un objecte que segons alguns comença a ser del passat. Un regal físic que és alguna cosa més que paper amb lletra impresa. Passat el temps, us permetrà reviure l’experiència de la caminada des de la comoditat d’una cadira o seguint les indicacions que descriuen el recorregut, si decidiu repetir-la pel vostre compte. Les muntanyes, les valls, els camins i corriols que hem escollit seran allà esperant persones com vosaltres que les transitin i gaudeixin. Si heu decidit fer la Ronda “curta”, un altre dia podeu animar-vos a fer-ne “la llarga” o a l’inrevés… Segur que us tornarà a sorprendre. Aquest llibre no només vol ser una guia de l’itinerari. A partir d’un seguit d’articles us fem un munt de petites propostes per a complementar i estirar la caminada fins a punts interessants que val la pena visitar. Per petites variacions del camí que també resulten interessants, així les podrem anar trobant una a una en futures excursions per aquestes contrades. En definitiva teniu l’excusa perfecta per continuar descobrint aquesta part del Vallès Oriental que s’enfila a la Serralada de Marina per saludar la Mediterrània. Els camins i corriols que proposem han estat de sempre usats pels homes i les dones per saltar de la Plana Vallesana a la costa i a la inversa. Bona mostra d’això són les abundants restes arqueològiques i elements de presència humana continuada de fa molts segles, la suau transformació de l’entorn, l’aprofitament del bosc, explotació minera o espai d’estiueig i lleure per a gent de ciutat. Malgrat les ferides dels darrers anys en forma de carreteres, autopistes i xarxa ferroviària, que sembla que tallen l’accés a la Serra de Marina, quan deixeu enrere l’asfalt, us sorprendrà com la natura resisteix i us deixa sentir la seva potència. Confiem que les necessitats humanes de creixement i industrialització no malmetin del tot uns espais que ja han suportat una càrrega i una pressió de transformació de l’entorn altíssimes. La sortida des d’un entorn molt transformat, que travessa un dels punts de Catalunya amb més densitat de vies de comunicació i xarxes elèctriques, contrasta amb la ràpida immersió en uns paratges naturals de gran bellesa. Al final, l’arribada ha de fer-nos pensar que tornem a la duresa de l’asfalt i els espais industrialitzats que poden devo-

XXXIV RONDA VALLESANA 7

rar el fràgil entorn en què hem passat el dia. És una mica un recordatori, perquè poques vegades el contrast és tan brutal! Ens adverteix subtilment del que està en joc. Llinars del Vallès ens ha acollit avui, però de fet fa molts mesos que persones, entitats i institucions locals ens han ajudat a concretar detalls del recorregut, facilitat la logística i acompanyat en la preparació de la RONDA. Ha estat un plaer trobar aquesta complicitat en la gent del Centre Excursionista de Llinars, en l’Ajuntament o en persones que, assabentades que preparàvem aquí la nostra cita anual amb els camins del Vallès, s’han pres la molèstia de venir a trobar-nos o de dedicar-nos una estona i fer-nos propostes o descobrir-nos petits racons que valia la pena visitar o esmentar. Moltes gràcies a tots ells. El llibre de la RONDA VALLESANA és també un recull d’articles que volen documentar llocs, fets i elements que donen valor i sentit a un paisatge; que n’expliquen els orígens, la història gran i petita, el caràcter de la gent que hi viu i els valors que tot plegat comporta. Es tracta, doncs, d’un text per a assaborir-lo amb calma uns dies després de la caminada. Segur que us farà reviure moments i imatges. Fins i tot us donarà motius per tornar a fer una visita a llocs que a partir d’ara mirareu amb uns altres ulls. No és cap secret que ni la RONDA ni aquest llibre són obra d’una única persona. De tota manera permeteu-me que faci referència d’una manera especial als molts socis de la UES que durant gairebé un any han dedicat llargues estones del seu temps a documentar, visitar llocs, resseguir i escollir els camins i, finalment, organitzar tot allò que vosaltres trobareu mentre camineu avui. Sense la molta feina de tota aquesta gran colla de voluntaris i voluntàries no seria possible la RONDA, ni la majoria dels actes que es fan des de les entitats excursionistes. Per a alguns ha estat la primera vegada, per la majoria ja ni recorden el dia que es van deixar enredar per algú que els va dir “tu ens podries ajudar… ” i no han deixat de fer-ho any rere any. En agrair la seva dedicació a aquestes persones que fan possible la Ronda Vallesana anual, voldria dedicar un record especial a un RONDAIRE amb majúscules: en RAMON GOTÉS. Ell ja no és entre nosaltres, però el seu esperit, la seva empenta i la marca que durant tants anys va imprimir a l’hora de pensar i executar aquesta activitat quedarà per sempre entre nosaltres. Procurarem seguir el seu exemple i el recordarem especialment com un dels “padrins” de la Ronda i una persona inseparable de la història de la UES. Per fer un ball cal que algú toqui la música. Avui podreu gaudir d’uns músics que “afinen molt i molt bé!” I en temps com els que vivim, trobar un equip de tanta gent disposada a fer una mica de tot per aconseguir col·lectivament un resultat que satisfaci tots els qui han matinat per participar-hi no és empresa fàcil. Esperem que després de la RONDA VALLESANA d’enguany continueu confiant en nosaltres i us “reserveu el dia” per venir a les properes edicions. Moltes gràcies i BONA RONDA! Albert Gil i Olba President de la UES

8 XXXIV RONDA VALLESANA

BENVINGUDA A LLINARS DEL VALLÈS

Benvinguts i benvingudes a Llinars del Vallès. En aquesta XXXIV Ronda Vallesana podreu gaudir del nostre terme municipal situat a la part alta de la vall del riu Mogent, al fons de la depressió Prelitoral, al vessant Nord de la Serralada Litoral, on hi ha el turó dels Castellans, el Puig Pedrós, el Turó del Vent i el Turó de la Pera. La primera referència avui coneguda del nom de Llinars és de l’any 919, però el terme era habitat molt abans, com demostren les restes arqueològiques trobades. Un dels indicis més antics de la presència de l’home en aquesta part del Vallès Oriental és el dolmen de Pedra Arca, a la ratlla divisòria entre els municipis de Llinars i Vilalba Sasserra. Seguint el camí de les aigües, a l’alçada de Can Lleget, en el pla a la dreta del riu Mogent, s’arriba al cromlec de Pins Rosers. Al Turó del Vent podreu veure les restes del poblat ibèric, i a l’est del Coll de Can Bordoi tenim les runes del Castell Vell o Castell del Far. El nom del castell prové del primer llinatge conegut, els Desfar, passant posteriorment la baronia de Llinars al patrimoni dels Corbera. El castell, ja esmentat l’any 1023, fou derruït pel terratrèmol de l’any 1448 i es construí l’actual edifici del Castell Nou de Llinars, datat l’any 1558 i que constitueix un dels elements principals del patrimoni del nostre municipi. A l’antiga Via Romana, anant cap a Collsabadell hi ha la creu de terme d’estil gòtic de Can Llobera (S. XVI). Llinars també conserva un parell de pous de glaç, el de Can Colomer i de Can Mora, utilitzats a finals del segle XIX i a principi del segle XX. Des de la torre coneguda com Torrassa o Torre del Moro, amb basament romà del segle II aC, situada dalt de la carena que ressegueix la serralada, podreu gaudir d’una vista única de tota la contrada i de la plana vallesana.

XXXIV RONDA VALLESANA 9

Us animo a tornar i descobrir un poble amb gran activitat cultural, esportiva i comercial, on podreu gaudir de la Passió de Llinars, de la Fira dels Torrons o de la mostra gastronòmica, entre d’altres. Bona caminada!

Martí Pujol i Casals Alcalde

10 XXXIV RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXIVa RONDA VALLESANA LLINARS DEL VALLÈS Primer tram comú: LLINARS DEL VALLÈS (PLAÇA DELS PAÏSOS CATALANS), LLINARS PARK, RIU MOGENT I TÚNELS, JACIMENT IBÈRIC DE CAN SUARI, PARRÒQUIA I ARBOÇ DE SANT ESTEVE DEL COLL, LA TORRASSA DEL MORO, RUÏNES DE L’ERMITA DE SANT SEBASTIÀ DE PUIG PEDRÓS, EL CAU DE LA MOSTELA II, CAN BORDOI, CASTELL DEL FAR, PLANES DEL CASTELLVELL.

Pavelló d’Esports de Llinars del Vallès. Autor: Ferran Marcos

0:00 h. 200 m alt.

0:04 h. 200 m alt. 0:12 h. 200 m alt.

0:13 h. 200 m alt. 0:19 h. 210 m alt. 0:20 h. 210 m alt. 0:23 h. 215 m alt.

Llinars del Vallès, plaça dels Països Catalans. Sortim per l’Avinguda Pau Casals i també carretera de Barcelona en direcció a l’església de Santa Maria del Prat (W). Travessem la carretera: plaça de l’Església. Baixem pel carrer Reverend Pere Bonastre (S). Can Lletres, centre de formació d’adults de Llinars del Vallès. Grans lletres de ferro al davant de la ben arranjada finca. El revoltem per continuar pel carrer Ramón y Cajal, que seguim a la dreta, fins al final (W). Continuem pel carrer Torras i Bages (SW). Seguim pel carrer Toses, en lleugera baixada. S’acaba l’asfalt. Ara anem per una pista. Voregem l’ampli edifici de l’Escola el Ginebró. Sor-

XXXIV RONDA VALLESANA 11

0:25 h. 220 m alt.

0:27 h. 215 m alt. 0:29 h. 215 m alt. 0:31 h. 195 m alt.

0:32 h. 185 m alt. 0:35 h. 185 m alt.

tim de la població. Per l’esquerra, tancant l’horitzó en alt, veiem la silueta de La Torrassa. Travessem un camí i baixem per un corriol entre amplis camps de conreu, vers el bosc, Bosc del Llop, que tenim al davant. Bifurcació, anem a l’esquerra. Entrem al bosc de pi, alzina i roure (S). Bifurcació, seguim a l’esquerra. Arribem a l’alçada de la via del tren Barcelona – Portbou. En resseguim un petit tram. Cal anar amb molt de compte, ja que no hi ha cap tanca de protecció (SW). Bifurcació i torrent. Passem sota el túnel de la via del tren. Torrent. Anem a l’esquerra (S). En arribar al carrer asfaltat del polígon industrial Llinars Park, el travessem i continuem per l’esquerra, com si volguéssim tornar a la població (NE). L’abandonem immediatament i baixem per un talús herbós al carrer inferior. El seguim a l’esquerra. Lloc destinat per repartir coca i xocolata.

Santa Maria del Prat. Parroquial de Llinars. Autor: Ferran Marcos

12 XXXIV RONDA VALLESANA

0:38 h. 185 m alt.

0:39 h. 180 m alt. 0:41 h. 180 m alt. 0:44 h. 180 m alt. 0:46 h. 180 m alt. 0:50 h. 180 m alt. 0:51 h. 185 m alt.

0:54 h. 220 m alt.

Arribem a l’alçada dels pals que impedeixen el pas de vehicles per aquest carrer. Baixem a la dreta per la pista que porta al riu (E). Travessem el riu Mogent a gual, per unes pedres, i seguim la pista. Passem pel túnel de l’autopista AP-7 (S). Passem pel túnel de la carretera a Sant Celoni, C-35, i seguim la pista a la dreta. Mas a l’esquerra, al fons: Can Codina. Àmplies i planeres terres de conreu. Lledoners (SW). Trencall de pistes, seguim a l’esquerra. Passem pel túnel del tren d’Alta Velocitat (S). Arribem a una bifurcació, seguim a la dreta, en pujada. Tot seguit, passem al costat de les terres de Can Suari. Fa poc més d’un any que el mas va ser enderrocat pel perill d’enrunament. No hi ha rastre dels materials de construcció. Solament delata el lloc un parell de lledoners, un d’ells molt gran (SW). Pugem per l’àmplia pista. Poc després a l’esquerra, puja una pista que porta a les ruïnes de Can Casavella. Deixem la pista ampla i baixem per una pista no gaire fressada, a la dreta, pel bosc. Bosc de Can Suari.

Assentament ibèric de can Suari, colgat per la vegetació, quatre anys i mig després de la seva consolidació. Autor: Ferran Marcos

XXXIV RONDA VALLESANA 13

1:00 h. 205 m alt.

1:03 h. 205 m alt. 1:11 h. 260 m alt. 1:13 h. 280 m alt.

1:14 h. 295 m alt. 1:15 h. 295 m alt. 1:17 h. 305 m alt. 1:20 h. 315 m alt. 1:22 h. 310 m alt.

Fi de la pista. Arribem a la tanca de seguretat del TGV. Dintre de la tanca, n’hi ha una altra, gairebé circular, que protegeix l’assentament ibèric de Can Suari. A les tanques, no hi ha cap porta, per tant, s’ha de mirar de la tanca del TGV estant: restes d’un hàbitat agrícola ibèric. Ara seguim pel corriol, arran de tanca. Bifurcació, pugem a l’esquerra. Bosc de roure, alzina i algun pi (SE). Arribem de nou a la pista ampla que havíem deixat. La seguim cap a la dreta. A la dreta, ensotat, veiem el mas Can Gall Vell. Deixem la pista ampla i seguim a l’esquerra, per un ample camí o pista. Bifurcació, corriol travesser, seguim a la dreta (SW). Bifurcació, pista o camí. Seguim a l’esquerra. Nova bifurcació, ara seguim a la dreta. Travessem pista i seguim pel corriol que planeja. Nova bifurcació, anem a la dreta, de baixada.

Sant Esteve del Coll des del NO. Autor: Ferran Marcos

14 XXXIV RONDA VALLESANA

1:23 h. 310 m alt.

De nou som a la pista ampla, que des de Can Suari puja directament a Sant Esteve del Coll. La seguim a l’esquerra. 1:24 h. 310 m alt. Deixem la pista ampla i baixem pel corriol de la dreta, al costat del cementiri. 1:26 h. 305 m alt. Església de Sant Esteve del Coll i al seu darrere, el cementiri. Ampli espai de lleure, amb bancs, al costat del bosc. Per la dreta baixa el carrer asfaltat a la urbanització Sant Josep. Seguim la pista a l’esquerra. 1:28 h. 310 m alt. Arboç monumental de Sant Esteve del Coll, catalogat (05 19 01) Arbutus Unedo. Propietari, Sant Esteve del Coll. Tot seguit, arribem de nou a la pista ampla. Pal indicador. Seguim la pista a la dreta vers Can Dous (SSE). 1:33 h. 310 m alt. A la dreta, runes d’una casa o antic mas –Can Petroli–, coberta per la vegetació. 1:34 h. 310 m alt. Bifurcació, deixem la pista ampla i pugem a l’esquerra per pista estreta. Tot seguit, seguim el corriol de la dreta (N). 1:39 h. 320 m alt. Arribem a una pista més ampla, que seguim a l’esquerra en pujada. 1:42 h. 340 m alt. Arribem a una bifurcació. Deixem la pista i seguim a la dreta el corriol que s’endinsa en el bosc. En pujada. Aquesta zona és coneguda com el Salonet. 1:47 h. 385 m alt. Arribem a una pista que seguim a la dreta. 1:52 h. 390 m alt. Antics camps de conreu. Xiprers. Bifurcació, seguim la pista de l’esquerra. 1:56 h. 415 m alt. Bifurcació, seguim a l’esquerra. Anem pel camí carener. Per sobre del bosc ja es veu la Torrassa. 1:47 h. 385 m alt. Arribem a una pista que seguim a la dreta. 2:01 h. 425 m alt. Arribem a un espai ampli ocupat per la Torrassa del Moro, circular. El seu basament, de carreus més grans, correspon al segle II abans de Crist. Alçat medieval. Coronament del segle XX. Restauració del 2010. Torre cedida per la família García Pérez a l’Ajuntament de Llinars del Vallès. Dalt de la torre estant, es pot gaudir d’una panoràmica de tot l’entorn, en 360 graus. També hi ha una caseta de l’Ajuntament de Llinars del Vallès, que s’obre els dissabtes i diumenges, de 9 a 13 h, per servei de bar i entrepans.

XXXIV RONDA VALLESANA 15

16 XXXIV RONDA VALLESANA

XXXIV RONDA VALLESANA 17

Bola de granit anomenada “el Mussol” per la seva forma. Autor: Josep Monsonet

PRIMER CONTROL Lloc destinat per esmorzar. Sortim de la Torrassa del Moro vers migjorn, seguint el GR-92 (SE). 2:03 h. 425 m alt. Bifurcació, seguim a la dreta, pel GR. 2:07 h. 425 m alt. Bifurcació, seguim a l’esquerra, per la pista barrada amb pedres grosses. Pla de la Bassa del Llop. 2:08 h. 420 m alt. Trencall de pistes amples, seguim rectes (S). 2:10 h. 425 m alt. Nova bifurcació, ara seguim a la dreta. 2:11 h. 425 m alt. Bifurcació, de nou a la dreta. Anem per la carena de Puig Pedrós. 2:13 h. 415 m alt. Deixem la pista més ampla i seguim a la dreta, corriol planer (SW). 2:15 h. 415 m alt. Runes de l’ermita de Sant Sebastià de Puig Pedrós. 18 XXXIV RONDA VALLESANA

2:19 h. 400 m alt. 2:22 h. 405 m alt. 2:27 h. 380 m alt.

2:29 h. 360 m alt.

Serres de llevant i migjorn. Ampli mirador del mar. Vers llevant, es veu el límit del bosc i una gran pedrera (Briancó). Baixem pel darrere, revoltem les runes i baixem a l’esquerra per corriol. Arribem a una pista, que seguim a l’esquerra (S). Arribem a una pista més ampla, en un revolt. La seguim a la dreta (E). Bifurcació. Cadenat i rètol. Seguim per la pista principal i tot seguit baixem pel corriol que trobem a la dreta, paral·lel a la pista del cadenat. Corriol travesser. La Ronda Vallesana continua a l’esquerra pel mig del bosc de plantes altes (NE).

OPCIONAL. En sis minuts es pot anar a visitar el Cau de la Mostela II, conjunt de grans roques que formen un espai cobert, com un cau. Al seu darrere, a pocs metres, amb formes especials i arrodonides, hi ha una roca rectangular. Dalt de la roca, hi ha una concavitat ampla, no gaire fonda, com una espècie de seient. Per la dreta, al bosc, veiem restes de la part superior d’una cistella de bàsquet. Tornem pel mateix recorregut, refent el camí. Continuem el corriol pel mig del bosc de plantes altes (NE).

Cau de la Mostela II. Autor: Jordi Masip

XXXIV RONDA VALLESANA 19

2:36 h. 340 m alt. 2:38 h. 350 m alt.

2:41 h. 360 m alt. 2:43 h. 350 m alt. 2:48 h. 370 m alt. 2:49 h. 370 m alt. 2:52 h. 355 m alt. 2:56 h. 350 m alt. 3:00 h. 340 m alt.

3:02 h. 350 m alt. 3:06 h. 350 m alt. 3:13 h. 345 m alt.

3:14 h.

3:15 h. 335 m alt.

20 XXXIV RONDA VALLESANA

Deixem una antiga i petita pedrera a la dreta. Seguim pel corriol a l’esquerra (E). Bifurcació, seguim a l’esquerra, en lleugera pujada. Les arrels dels arbres, durant una estona, formen petits esglaons en el camí. Arribem a una pista, la seguim a la dreta i tot seguit a l’esquerra (Plana de Can Bosquets) (NE). Arribem a una altra pista, la seguim a l’esquerra. Hem anat deixant dos camins a l’esquerra i dos a la dreta. Bifurcació, anem a la dreta, de pla (N). Deixem dos corriols a la dreta. Som al Penjat dels Garrofers. De nou, deixem a la dreta dos corriols més. Passem entre dos camps de conreus amplis, que baixen de l’esquerra. Tot seguit, arribem a una pista, que pugem. Arribem a una pista més ampla i planera. La seguim a la dreta (NE). Trencall, seguim rectes (N). Arribem a l’ampli i ben arranjat mas de Can Bordoi. Anem pel GR-92. Al centre de les edificacions, hi ha l’antic mas. A la dreta, una torre espectacular, d’estil modernista, molt arranjada. A l’esquerra, d’altres edificacions també modernistes. Al darrere de la torre, a l’extrem dret, un petit templet, en alt. Davant de les construccions, un ampli jardí amb diversitat d’arbres, alguns d’ells singulars, com una mèlia –d’un perímetre de tronc, de 2,45 metres– o un cedre –de 2,53 metres–. A la part baixa de la finca, darrere l’ermita de Sant Cristòfol, trobem diversos cedres –un d’ells amida 2,89 metres. Al costat de l’ermita, hi ha una placeta amb bancs per a celebracions, com l’aplec de l’ermita, en què es ballen sardanes; una font i diversitat de plantes ornamentals i arbòries, com per exemple un jove ginjoler. Sortim per l’àmplia avinguda d’entrada a la finca, deixant a l’esquerra l’ermita de Sant Cristòfol. Baixem fins a la carretera (E). Travessem la carretera de Llinars a Dosrius. Coll de Can Bordoi, pugem a l’esquerra per pista asfaltada.

Capella de Sant Cristòfol. Autor: Ferran Marcos

Rètol d’entrada al Parc del Montnegre i el Corredor, per on a partir d’ara recorrerà bona part del trajecte de la Ronda llarga. Anem pel GR-92. (NE). 3:19 h. 350 m alt. Bifurcació, deixem la pista ampla i el GR-92 i anem a l’esquerra per pista no gaire fressada (E i N). 3:26 h. 390 m alt. Arribem a una àmplia esplanada i pista. Anem a l’esquerra. Mas de Castellvell i Casa de Colònies de Castellvell. Al costat del mas, es puja per unes escales metàl·liques a les restes del castell de Castellvell, lloc ben arranjat i convertit en mirador. El castell té un fossat. Àmplies vistes del Vallès Occidental, amb les serralades de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Gallifa, Bertí i Montseny. Sortim per la dreta, vers el bosc, en lleugera pujada (E). 3:31 h. 415 m alt. Som dalt del turó, en una clariana. Seguim el corriol de l’esquerra, en lleugera baixada (NE). 3:36 h. 400 m alt. Corriol a la dreta. 3:38 h. 400 m alt. Seguim el corriol de l’esquerra. En lleugera baixa-

XXXIV RONDA VALLESANA 21

El Montseny des del Turó del Vent. Autor: Jordi Masip

da. Estem arribant a Planes del Castellvell. Àmplia esplanada herbada, amb algunes tanques de fusta. Revoltem a la dreta, per anar al costat de les tanques, pel corriol (SE). SEGON CONTROL Lloc destinat per donar fruita i beguda. Fins aquí hem recorregut el primer tram comú a tots dos itineraris, el curt i el llarg. En aquest punt, la Ronda LLARGA trenca a la DRETA i es dirigeix, planejant, vers Sant Andreu del Far i Can Guinart, pel GR-92. La Ronda CURTA, en canvi, va a l’ESQUERRA, per un corriol que passa per Can Goita. RONDA CURTA: Planes del Castellvell, Bac de Can Goita, Can Goita, can Gordi Cremat. 3:40 h. 400 m alt.

22 XXXIV RONDA VALLESANA

Al costat de les tanques, seguim un corriol a l’esquerra. Entrem en un profund bosc d’alzina, Bac

3:47 h. 330 m alt.

3:56 h. 290 m alt. 3:58 h. 270 m alt. 4:01 h. 240 m alt.

de Can Goita. En lleugera baixada, seguim un desdibuixat corriol. Alguns arbres caiguts tallen el camí, cal passar per sobre o per sota. (N). Bifurcació, pedró, seguim a l’esquerra. Restes d’una cinta de plàstic. En aquest final de baixada, cal anar amb molt de compte, ja que el terreny és sorrenc i es rellisca fàcilment. Arribem a una antiga pista, la seguim a l’esquerra (NE). Pista travessera, més transitada. Al davant, tanca de Can Goita. Seguim a l’esquerra (N). Arribem a una bifurcació, seguim a l’esquerra (NW). A la dreta, a l’altra banda de la tanca, Can Gordi Cremat.

Segon tram comú: TÚNELS, APARCAMENT RENFE, CAN ROSSELL, LLINARS DEL VALLÈS (PAVELLÓ D’ESPORTS). 4:06 h. 195 m alt.

4:09 h. 195 m alt. 4:12 h. 195 m alt. 4:13 h. 195 m alt. 4:15 h. 195 m alt. 4:19 h. 195 m alt. 4:20 h. 195 m alt.

4:24 h. 195 m alt. 4:28 h. 200 m alt. 4:30 h. 200 m alt.

Trencall de pistes. Pal indicador. Seguim recte i passem pel túnels de la carretera C-35, de Granollers cap a Sant Celoni; l’AP-7 i l’espectacular pont blau del TGV, per sobre de l’autopista. Gran nus de comunicacions (NW). Som al costat del riu Mogent. Seguim la pista de l’esquerra (SW). Al costat d’un pal elèctric, de ciment, deixem la pista i anem a la dreta, al costat de barraques. Passem el riu Mogent per un pont de ferro per a vianants (NW). Aparcament de cotxes, en aquesta banda de les vies de l’estació de Llinars del Vallès. RENFE-ADIF. Travessem dos ponts, un per sobre de la riera Giola i l’altre per sobre d’una carretera. Pal indicador, anem a la dreta i passem per un túnel sota la via de tren, per a vianants (N). Arribem al carrer Bonavista, el seguim a l’esquerra (NW). Can Rossell, un dels masos més antic del terme. Pugem a la dreta pel carrer Frederic Marés (N). Passem per la Plaça de Santa Maria. Arribem de nou al centre de Llinars del Vallès, a la Plaça dels Països Catalans.

XXXIV RONDA VALLESANA 23

Fitxa tècnica de la Ronda Curta: Temps emprat: 4 hores i 30 minuts Desnivell de pujada i de baixada: 475 metres Recorregut de 16,3 km. Descripció de l’itinerari: Ferran Zurdo Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

Ronda Llarga: Planes del Castellvell, poblat ibèric del Far, Sant Andreu del Far, Can Guinart, creu de ferro, alzina de Can Ferrerons, Can Ferrerons, Les Cabarances, Can Trabuc, Can Benet, La Pocafarina, Can Móra del Torrent, Can Gordi Cremat. Enllaç amb la Ronda Curta, segon tram comú fins Llinars del Vallès. 3:40 h. 380 m alt.

Planes del Castellvell, seguim a la dreta, arran de tanca de fusta. Abans d’arribar al cadenat i pista, en part asfaltada, que porta a Sant Andreu del Far, se-

Can Guitart. Autor: Jordi Massip

24 XXXIV RONDA VALLESANA

3:43 h. 388 m alt. 3:44 h. 378 m alt.

3:50 h. 385 m alt.

3:54 h. 393 m alt. 3:56 h. 380 m alt. 3:58 h. 383 m alt. 4:01 h. 397 m alt. 4:04 h. 389 m alt.

4:13 h. 382 m alt.

4:21 h. 384 m alt. 4:29 h. 424 m alt.

guim el corriol de l’esquerra per dins del bosc. Molt a la vora de la pista. Turó del Vent. Queda a la dreta. Trobem la carretera a la dreta. Seguim camí carreter arran de la carretera. Deixem pista a l’esquerra, a 30 metres, deixem el camí carreter i seguim a la dreta, per un corriol arran de carretera. Tenim carretera a la dreta, continuem el camí. A la dreta, hi ha les ruïnes d’un poblat ibèric, davant d’un pi gros. Turó d’en Rossell o de la Majordona. Tram d’uns 100 metres que seguim per la carretera. Pugem en un turó i deixem pista a la dreta. Carretera o ampla pista a tocar. Agafem a la dreta pista de pujada, té un gros bloc de pedra. Bifurcació, deixem pista a l’esquerra. Deixem una bifurcació i agafem pista del mig. Connexió amb el GR-92. Bosc d’alzines sureres. Vinya vella de Can Guinart. Deixem la pista embrossada que baixa a l’esquerra i continuem de pla pel bosc de Can Guinart, bosc d’alzines i sureres. Som davant d’una cruïlla de quatre camins. Agafem el de la dreta, en forta pujada. Arribem a l’ermita de Sant Andreu del Far, que entre la documentació més antiga (1164) consta com Sant Andreu de “Bona conjuncta”. L’edifici actual data del segle XVI, és d’estil gòtic tardà i té forma de creu llatina. La façana principal, amb la porta d’entrada de llinda recta i ull de bou, és coronada per un massís campanar de torre quadrada amb dues obertures d’arc rodó i coberta plana, limitada per una barana amb merlets escalonats de pedra. La coberta és a dues aigües. La capçalera, exteriorment, és reforçada per diversos contraforts. Cementiri adossat a l’església. Aquesta església forma un petit conjunt rural juntament amb la gran masia de Can Guinart. Parroquial el segle XVII, pel seu escàs poblament fou sufragània de la parròquia de Llinars entre el 1304 i el 1597, i actualment des del 1919 ençà.

XXXIV RONDA VALLESANA 25

A la dreta de la pista, lleugerament ensotat, es troba l’antic mas de Can Guinart, gran i molt ben arranjat. Aquest mas és conegut pel cognom de la família propietària, ja que ha anat passant ininterrompudament de pares a fills des del seus orígens, en el segle XIII. Actualment funciona com a restaurant. Arribem de nou al GR-92. Som dintre del terme de Dosrius. 4:30 h.

4:41 h. 385 m alt.

4:42 h. 388 m alt. 4:53 h. 422 m alt. 4:56 h. 427 m alt. 5:01 h. 425 m alt.

5:04 h. 435 m alt.

5:05 h. 437 m alt.

5:08 h. 441 m alt.

26 XXXIV RONDA VALLESANA

Seguim la pista, direcció est, i tot seguit, a l’esquerra, en una bifurcació de camins, trobem un monòlit de pedra granítica amb creu de ferro. Creu del Pedró o del Far. Té inscripcions a la cara frontal i en una de lateral. En la cara frontal, cisellats a la pedra, apareixen els monogrames “JHS” i “M”, la data 1627 i “HOBRES”. La hac està coronada per una creu. En l’altra cara consten els noms pertanyents a importants famílies del Far: “MONTSERRAT ARENAS” i “IOAN BOSCH”. Deixem la pista, que porta fins al santuari del Corredor, i agafem el camí carreter, per bosc de pi i alzina. Cruïlla, deixem pista a l’esquerra i continuem per la dreta, travessem el torrent de Can Móra, per un corriol. Arribem a una pista travessera, girem a la dreta, zona de falgueres i plàtans. Camí aixaragallat. Arribem a una pista travessera, girem a l’esquerra. Pi prim i alt. Deixem pista a l’esquerra i continuem per la pista principal. Deixem pista a la dreta i continuem rectes per la pista principal. Pi molt alt. A 100 metres a l’esquerra, dins del torrent, podem veure la font de Can Ferrerons. Arribem a l’alzina de Can Ferrerons, arbre monumental i catalogat: 21075.01 quercus ilex. JM Dosrius. Propietat M.Pujol Bachs, amb el tronc principal de 4,27 metres de perímetre. Mas de Can Ferrerons, molt ben arranjat. Pedrís. Continuem per la pista. Després d’una corba en pujada, tenim l’era del mas. Al fons de l’era, un pi amb una soca característica. Deixem la pista de pujada a la dreta que porta a Can Jan, continuem per la principal. Àmplies vistes de

Creu del Pedró. Autor: Jordi Masip

5:13 h. 440 m alt.

5:23 h. 415 m alt.

Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montcau i el Montseny. Arribem a una cruïlla de cinc pistes. A la dreta hi ha l’indicador de Can Ferrerons. En deixem dues a la dreta i dues a l’esquerra. Continuem per la del centre. Giravolt de la pista. TERCER CONTROL i lloc destinat a donar begudes.

Bosc de pins, alzines, arboços, brucs i un eucaliptus de tres besses. Les Cabarances. Vistes de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montcau, cingles de Gallifa i de Bertí. 5:32 h. 383 m alt. Per la dreta arriba la pista provinent de Can Fredera. Continuem recte. 5:35 h. 379 m alt. Deixem la pista i agafem un camí a l’esquerra que s’endinsa en el bosc. 5:37 h. 375 m alt. Trenquem a l’esquerra, per corriol de baixada.

XXXIV RONDA VALLESANA 27

Pont del TAV sobre l’AP-7. Autor: Jordi Masip

5:42 h. 343 m alt.

5:44 h. 338 m alt. 5:49 h. 304 m alt.

5:52 h. 302 m alt.

5:58 h. 302 m alt. 6:04 h. 278 m alt. 6:08 h. 250 m alt.

6:09 h. 249 m alt. 6:15 h. 259 m alt.

28 XXXIV RONDA VALLESANA

Trobem Can Trabuc, enrunat. Pi gros i alzina surera esplèndida. A cinc metres, a l’esquerra, romanen les restes d’un trull. Deixem pista a l’esquerra. Deixem pista a la dreta i seguim la pista de l’esquerra. Rètol de camí particular. Pocs metres més endavant, deixem trencall a l’esquerra. Ruïnes de Can Benet. La pista esdevé corriol. Passats cinquanta metres travessem de nou el torrent de Can Móra. A l’esquerra hi ha la canella d’una font. Arribem a una pista i trenquem a la dreta, tot passant una cadena. Deixem camí a l’esquerra i continuem per la pista. Passem el torrent de Can Móra, aquest cop més ample. Arbres molt alts i frondosos envoltats de falgueres: plàtans, verns i àlbers. Desemboquem a la pista principal, girem a l’esquerra. Trobem pista a l’esquerra, nosaltres continuem recte. En passar un collet, veiem a la dreta el mas de Can Móra del Torrent.

6:24 h. 244 m alt. 6:26 h. 226 m alt. 6:31 h. 232 m alt. 6:33 h. 239 m alt.

6:38 h. 214 m alt.

6:42 h. 213 m alt.

6:45 h. 200 m alt. 6:47 h. 192 m alt.

Deixem a la dreta pista amb cadena. Continuem baixant. Deixem la pista i agafem un caminet a l’esquerra que passa entremig de camps. Pla de la Majordona. Trobem un torrent sec, amb molta brossa i arbres caiguts, girem a la dreta. Deixem camí a l’esquerra i a cinquanta metres seguim a la dreta. Baixem pel camí de l’esquerra. Per aquí ja es fa sentir la fressa del progrés: autopista. Can Cabagès. Arribem a un pla d’alzines on hi ha l’antiga font d’en Bacs, molt abandonada. Continuem baixant a la dreta, on el corriol es transforma en camí carreter. Sortim a la pista ampla, pal indicador de PR i GR-92. Girem a la dreta, on trobem una reixa de Can Gordi Cremat. Entrada principal de Can Gori Cremat. Cruïlla, seguim a la dreta per sota els túnels de la variant C-35, el TGV i l’autopista.

A partir d’aquest punt segueix el segon tram comú per a les dues rondes, la Curta i la Llarga, ja descrit en el final de la Ronda Curta. (En 24 minuts arribem al centre de Llinars del Vallès) 7:11 h. 200 m alt.

Arribem a la plaça dels Països Catalans, de Llinars del Vallès. Fi de la Ronda llarga.

Fitxa tècnica de la Ronda Llarga: Temps emprat: 7 hores i 11 minuts Desnivell de pujada i baixada: 636 metres. Recorregut de 24,5 km. Descripció Ronda Llarga: Jordi Masip Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

XXXIV RONDA VALLESANA 29

30 XXXIV RONDA VALLESANA

VESTIGIS HISTÒRICS A LLINARS DEL VALLÈS Ha estat una constant de l’espècie humana cercar els llocs més favorables per a l’assentament i desenvolupament de la seva activitat. En l’espai que actualment conforma el terme municipal de Llinars del Vallès, per les característiques geogràfiques immillorables de què gaudeix, s’hi han establert al llarg del temps diverses comunitats humanes. En efecte, és una àmplia vall planera travessada per un riu d’aigua constant –el Mogent– i protegida al nord per un massís voluminós –el Montseny– i a l’est per unes muntanyes relativament baixes que la separen del mar i en suavitzen el clima –la Serralada Litoral–. Però, a més, de pas obligat per desplaçar-se fàcilment de nord a sud, més exactament, de nord-est a sud-oest. En aquest territori actualment tenim diversos testimonis del pas de cultures anteriors diverses. En aquest article en farem un breu repàs1. “L’home del neolític va ocupar les planes fèrtils per explotar-les agrícolament i alhora va començar a evidenciar unes inquietuds espirituals força marcades que varen trobar la seva màxima eclosió amb l’aparició del megalitisme durant el neolític mitjà, vers el 5.500 abans de Crist. Així doncs, començaren a construir dòlmens –llocs on enterraven els membres principals de la comunitat–. La construcció d’aquests dòlmens implicava tot un grup humà important que controlava el territori i que construïa no només per als morts sinó també per a major glòria dels vius. Els coneixements tècnics desplegats per construir-los eren admirables. Però, a més a més de dòlmens, també erigiren menhirs, gravaren pedres, feren cromlecs...”2

1 “Recull del patrimoni històrico-artístic, arquitectònic i d’interès cultural”, Ajuntament de Llinars del Vallès, 2011. 2 «El megalitisme al Parc del Montnegre i el Corredor» . Diputació de Barcelona. Xarxa de Parcs Naturals, 2011. XXXIV RONDA VALLESANA 31

CROMLEC DE PINS ROSERS3 Un cromlec és un monument megalític, format per pedres o menhirs clavats en el sòl i que adopten una forma circular o el·líptica, voltant preferentment una construcció megalítica. Els més antics d’Europa es van començar a contruir fa uns 8000 anys, aproximadament. Segons els experts, tant podien servir de limitació del túmul de terres que cobreix el dolmen, com ser un espai cultual – santuari– o de reunió d’una comunitat megalítica. També es diu que tenien una funció astrològica per indicar les estacions. Hi ha presència de cromlecs a diversos països; en destaca el de Stonehenge, a Anglaterra. En els dels Països Catalans les pedres són sense treballar, no gaire grosses, i sovint encerclen dòlmens i tombes megalítiques (megàlit). Aquest és el cas del dolmen de Ca l’Arenes, on el cromlec, que originàriament tenia la funció de contenir les terres del túmul, estava format per lloses i blocs de pedra que descrivien un semicercle. El cromlec de Pins Rosers, també anomenat dolmen de Pins Rosers o, popularment, Pedres del Diable, és un petit conjunt megalític que es troba dins els terrenys de la depuradora d’aigües Ter-Llobregat, en el límit dels termes municipals de Cardedeu, la Roca del Vallès, Llinars del Vallès i Santa Agnès de Malanyanes. Catalogat entre el Neolític Final i el Calcolític (3.400 – 2.200 aC), actualment està format per un cercle irregular d’uns 30 metres de perímetre, integrat per tres pedres de granit –menhirs– que es conserven dretes i clavades possiblement al seu lloc original. La resta són vuit pedres ajagudes, cinc d’elles són menhirs de diferents dimensions i les tres restants són dubtoses. La seva dispersió no permet tenir una idea gaire exacta de la planta original, encara que per analogia es tractaria d’una disposició circular. La manca d’afloraments granítics fa pensar que les lloses hagueren de portar-les de la muntanya, travessant el riu Mogent. Probablement tingué la finalitat de culte i cohesió d’una comunitat prehistòrica.

3 a) “Cardedeu”, Gran Enciclopèdia Catalana. b) “Cromlec de Pins Rosés”, web de Llinars dels Vallès, Patrimoni. c) Plafó informatiu dins la propietat d’Aigües del Ter-Llobregat elaborat per l’equip de recerca del projecte “El poblament prehistòric de la Serralada Litoral (Maresme-Vallès Oriental)”. 32 XXXIV RONDA VALLESANA

Excavat i publicat l’any 1879 per Joaquim Mercader4, comte de Bell-lloc, en unes memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, suggerí que les pedres del centre podrien haver format part d’un dolmen; però, en realitat seria un cercle de pedres al voltant d’un menhir central. També va ser estudiat i dibuixat pel Dr. Josep Tarrús i el GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) l’any 1991. La imaginació popular ha inventat diverses llegendes sobre les restes, com aquella que diu que era un antic hostal on els transeünts, ja que era un lloc de pas de la Via Augusta, entraven però no en sortien5. Com que està situat dintre la propietat d’Aigües Ter-Llobregat, cal demanar permís amb antelació per telèfon (93 602 96 00) per poder-lo visitar. (coordenades UTM: X: 446755,4; Y: 4608023,5; Z: 152m)

Cromlec de Pins Rosers. Autor: Ferran Marcos

4 MERCADER, J. (1879): «Descripció de dos Monuments megalítichs, cromlechs, cercols de pedra ó túmulus de la segona época de la edat de la pedra polida, segons los mes moderns autors», dins La Renaixensa. Revista catalana. Any IX, tom I. Barcelona. 5 a) Joan Amades: “Costumari català” (volum I, pàg.94) i Blogspot de Rubén Rubio Barrera: http://llegendescatalanes.blogspot.com.es/2012/02/llegenda-del-cromlec-depins-roses.html. b) “El Follet Verdet al dolmen de Pins Rosers”; Sessi Sitjà, Maria Vidal [il·lustradora]. -Cardedeu: Museu Arxiu Tomàs Balvey, 2007. Col. Històries de la història, 1. XXXIV RONDA VALLESANA 33

CAU DE LA MOSTELA II6 Roca insculturada: una roca que ha estat gravada en negatiu per la mà de l’home prehistòric; les formes bàsiques solen ser petites cúpules o cassoletes i reguerons que poden estar connectats o no. També hi poden haver motius cruciformes7. Situat a la carena de Sant Sebastià de Puigpedrós, a l’est del camí de Can Collet a la Torrassa del Moro, aquest jaciment queda situat en un entorn que ha estat explotat com a pedrera. El cau de la Mostela II consta d’una cavitat irregular i d’un monòlit. La cavitat està formada per un bloc de granit d’1,30 metres de gruix que reposa sobre un altre d’horitzontal, formant una visera. La cavitat la constitueix un espai irregular, de planta més o menys quadrangular, d’uns 3,50 metres de costat. El jaciment fou descobert per Antoni Guilleumes i Jaume Comas, l’any 1950, i excavat, el 1953 per Serra Ràfols i els seus col·laboradors. L’excavació va permetre distingir quatre estrats, tots ells amb restes de cultura material i restes òssies humanes cremades. Serra Ràfols interpretà el jaciment sepulcral com inhumacions de tipus secundari, amb un ritual previ de cremació a l’aire lliure. Els materials (recollits per Antoni Guilleumes i Josep Estrada) estan localitzats al Museu de Granollers encara que no s’especifica quins corresponen al Cau de la Mostela I o al Cau de la Mostela II. La prospecció i estudi de Mireia Pedro, fet l’any 2002, en el marc del Projecte de Recerca, “Estudi de les coves i abrics amb estructures paradolmèniques al NE Peninsular (Catalunya)”, descriu un seguit de materials associats, alhora que menciona el bon estat de conservació del jaciment. L’estudi classifica el jaciment com un paradolmen8 tal i com ja havia estat considerat per Imma Bassols i Daniel Daví, l’any 2003. El conjunt arqueològic atribuït consta d’abundants peces de sílex (puntes de fletxa amb aletes i peduncle, làmines, nuclis...); objectes d’ornament personal (95 denes de collaret i 9 penjolls d’esteatita, 5 denes i 1 pen6 a) patmapa.gencat.cat. Cau de la Mostella II. b) “Cau de la Mostela II”, web de Llinars dels Vallès, Patrimoni. 7 «El megalitisme al Parc del Montnegre i el Corredor». Diputació de Barcelona. Xarxa de Parcs Naturals, 2011. 8 “Cavitat entre blocs erràtics o abric rocós usat com a cambra funerària, agençat amb murs o lloses per a tancar-lo i, ocasionalment, amb un corredor megalític d’accés.” Termcat, diccionari de terminologia de la Generalitat de Catalunya i l’IEC. 34 XXXIV RONDA VALLESANA

Cau de la Mostela II: monòlit natural amb dipòsit excavat a la cara superior. Autor: Jordi Masip

joll de “calaita”, 1 dena de petxina, 2 penjolls de pissarra, botons d’os amb perforació en “V”); recipients ceràmics indeterminats, alguns amb cordons decorats amb incisions o bé simplement llisos. Inclou també dos fragments de punxó de coure amb l’extrem apuntat. Tipològicament els materials s’enquadrarien en un context cronocultural del III mil·leni aC, Calcolític / Bronze antic. A uns 8 metres de la cavitat s’aixeca un monòlit natural, d’uns 2 metres d’alçada. A la seva cara superior té excavat un dipòsit de 60 cm de diàmetre i 20 cm de fondària.

DOLMEN DE PEDRARCA9 Dolmen: sepulcre fet de lloses de pedra treballada en forma de caixa; n’hi ha diverses variants arquitectòniques. Solien trobar-se coberts per un túmul de terra i pedres, i encerclats d’un cromlec senyalitzador. El dolmen de Pedra Arca és una construcció funerària de l’època neolítica o del Calcolític (2.200 aC – 1800 aC). És de planta rectangular amb una gran llosa de coberta. 9 a)«El megalitisme al Parc del Montnegre i el Corredor». Diputació de Barcelona. Xarxa de Parcs Naturals, 2011. b) “Cau de la Mostela II”, web de Llinars dels Vallès, Patrimoni. XXXIV RONDA VALLESANA 35

El nom de Pedra Arca ens indica que el dolmen devia ser conegut des de l’edat mitjana, quan aquesta mena de monuments, ben visibles en el territori, s’usaven com a fites termeneres de propietats. El comte de Belllloc el va donar a conèixer l’any 1879. Sobre la pedra de coberta hi ha diversos gravats de difícil classificació. Els més visibles són unes lletres capitals que van confondre alguns arqueòlegs del passat, però que en realitat són marques termeneres modernes, que separen els municipis de Vilalba Sasserra i Llinars del Vallès. Situat al camí de Ca n’Adrià. (coordenades UTM: X: 453066,0; Y: 4611468,3; Z: 213m).

Dolmen de Pedra Arca. Autor: Ferran Marcos

“La cultura ibèrica comprèn un període que va des del segle VI aC fins al canvi d’era i constitueix la primera cultura de caràcter urbà de l’entorn vallesà10. Els laietans, en els esmentats períodes, viuen normalment en turons i ho fan no només per motius de defensa sinó també per la situació: els turons els ofereixen la possibilitat de controlar, d’una banda, les planes de conreu i, de l’altra, les rutes de comunicació de la zona, que en el cas del Vallès Oriental foren una important cruïlla de comunicacions. El seu tipus de vida, doncs, està molt relacionat amb el lloc on viuen i el tipus de poblat, amb el que hi ha al voltant”.11 10 Els ibers al Vallès Oriental, Maria Isabel Panosa i Domingo, Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, 2007. 11 “Recull del patrimoni històrico-artístic, arquitectònic i d’interès cultural”, Ajuntament de Llinars del Vallès, 2011. 36 XXXIV RONDA VALLESANA

POBLAT IBÈRIC DEL FAR O DEL TURÓ DEL VENT12 És un assentament iber de la tribu dels laietans. És un exemple més de l’important poblament que hi havia a la serralada Litoral durant el segle IV aC. Va ser excavat molt intensament, per darrer cop l’any 1984, per un equip d’arqueòlegs com en J. Manuel Rueda, actual subdirector de la Direcció General de Patrimoni, i per en Jordi Pardo. La forma del poblat és triangular i l’extensió és de més de 6 hectàrees, considerablement gran comparat amb els dels voltants. Hi havia una gran quantitat de sitges però pocs habitacles, i s’hi van detectat signes de romanització en la bona colla de teules romanes trobades. Disposava de muralles, de les quals s’han trobat restes de gruix considerable, pertanyents a diferents èpoques; aquest fet el converteix en un poblat fortificat (oppidum). Va deixar de ser habitat amb la romanització. Els habitants del poblat eren agricultors i ramaders que, a més, practicaven un actiu comerç amb els grecs, cartaginesos i romans. Emmagatzemaven els cereals a les sitges, que, ben tapades, els permetien tenir reserves per a un quant temps i acumular-ne els excedents (bàsicament de blat,ordi, civada, lli i mill) que l’aristocràcia local controlava i gestionava. Pel que fa als habitacles només necessitaven un aixopluc per dormir perquè la seva vida transcorria al aire lliure: se n’ha trobat un de sencer. Es tracta d’una construcció senzilla, de planta rectangular d’una o dues habitacions. Les cases d’una habitació tenien habitualment de 20 a 25 m2. La indústria tèxtil estava desenvolupada, per això s’hi van trobar nombroses peces de teler. Una altra de les seves activitats era la metal·lúrgica, així com també la ceràmica feta amb ajuda del torn. Actualment només s’hi veu alguna resta de paret, gairebé colgada per l’abundant vegetació. (coordenades UTM: X: 451490,7; Y: 4608885,5; Z: 377m).

12 “Recull del patrimoni històrico-artístic, arquitectònic i d’interès cultural”, Ajuntament de Llinars del Vallès, 2011. XXXIV RONDA VALLESANA 37

JACIMENT IBERO-ROMÀ DE CAN SUARI13 Els vestigis conservats de can Suari corresponen a un hàbitat agrícola dispers –també anomenat assentament rural de plana– amb un horitzó cronològic que s’emmarca entre el període ibèric final i el procés de romanització (primera meitat del s. II aC – mitjan s. I aC). Ocupa una superfície total de 2100m², amb un nucli d’hàbitat, un petit camp de sitges i 5 paleocanals, reutilitzats alguns d’ells com a abocadors de l’assentament. El jaciment s’ordena com un poblament de planta poligonal definida per murs de pedra travada amb tàpia. L’espai interior es divideix en petites estances perimetrals organitzades al voltant d’un pati central i delimitades entre sí, igualment, per murs de pedra travats amb tàpia. En el subsòl d’algunes estances apareixen les negatives de sitges excavades al terreny natural. L’ús de la zona com a àrea forestal va possibilitar el seu magnífic estat de conservació. Ara bé, restaurat, adequat a la visita pública, però tancat, actualment encara resta per resoldre el tema d’accessibilitat externa que ha de permetre les tasques de conservació i la seva exposició permanent. Fet que ha possibilitat, per desgràcia, una clara degradació progressiva de tot l’assentament. (coordenades UTM: X: 448184,0; Y: 4608455,6; Z: 182m).

Vista parcial del jaciment un cop finalitzats els treballs de consolidació. (17-XI-2008). Autor: Mayte Rovira

13 ZABALA, M. (2007): Can Suari (Llinars de Vallès, Vallès Oriental) Memòria científica. Inèdita. 38 XXXIV RONDA VALLESANA

“A partir de mitjan s. I aC la formació de nuclis urbans de patró romà –les villae– i l’aparició del sistema basat en la ciuitas (ciutat amb el seu territori) impliquen no només una concentració de la població, sinó també una nova organització social i econòmica que reestructura l’explotació i la propietat de la terra i la intensificació dels processos de producció agrícola.”

MANSIO ROMANA (CAN ROSSELL) Com a evolució de les postes que instal·laren els Escipions, en la primera meitat del s. I aC s’hi edificaren les mansiones, llocs on els viatgers podien trobar aliments i un lloc per a reposar, que s’anomenen als Vasos Apol·linars. Un d’aquests llocs rep el nom de Praetorium, que s’ha posat en relació amb Llinars. Excavacions arqueològiques recents han portat a suggerir que aquesta mansio fos Can Rosell. En el pergamí de Can Llobera14 en què es relacionen els acords presos l’l de juliol del 1548 per a la construcció del castell Nou dels Riambau de Corbera s’hi esmenta entre els assistents un tal Pere Rosell com un dels caps de casa de Santa Maria de Llinars, d’ofici teixidor, tal com apareix en el fogatge de 1553.

Can Rossell. Autor: Josep Monsonet

14

Aventín i Puig, Mercè: LLINARS DEL VALLÈS I EL SEU CASTELL EN EL 1548. XXXIV RONDA VALLESANA 39

Actualment és una masia aïllada de planta basilical i amb coberta a dos vessants. Consta de planta baixa, pis i golfes a la crugia central. La data de construcció que porta és del 1814. (coordenades UTM: X: 450101,9; Y: 4609833,2; Z: 173m).

LA TORRE DEL MORO Torre romana, cilíndrica i lleugerament cònica, que es troba a 25 minuts de Can Bordoi. El Dr. Albert Balil diu que, de totes les fortificacions romanes de Catalunya, quant a dimensions només Castellnou d’Ossó presenta un parament exterior semblant. Des de mitjan segle XX, la Torrassa va començar un procés d’abandonament i va ser objecte d’espoliacions i agressions. Per aquest motiu als anys 90 va haver de ser tancada i es van tapiar totes les finestres. Va ser declarada “Bé Cultural d’Interès Nacional” (BCIN) segons la Llei 9/93. L’any 2009, els propietaris de l’empresa “Àrids Garcia” la va cedir a l’Ajuntament de Llinars i immediatament s’iniciaren les obres de restauració de la torre amb l’objectiu d’evitar-ne el deteriorament. Les obres de rehabilitació han consistit en la consolidació de l’estructura, la construcció d’una nova coberta, amb una gran claraboia central, que il·lumina perfectament l’interior de la torre i s’hi ha col·locat una escala circular de ferro, cenyida al mur, que va des de la planta inferior (romana) fins a la primera planta (medieval). Des d’aquí i fins a la part superior s’ha reconstruït l’escala que hi havia. A més s’hi ha instal·lat il·luminació elèctrica i un sistema de seguretat. Per últim, s’ha millorat la plataforma exterior, amb la construcció d’un mur de contenció, acabat amb pedra. Al març del 2011 es van inaugurar les obres de restauració i de llavors ençà un calendari de visites permet accedir al monument. Des del terrat s’obté una vista espectacular del paisatge del voltant i de tot el Vallès. (coordenades UTM: X: 448920,1; Y: 4607824,5; Z: 412m).

40 XXXIV RONDA VALLESANA

Interior de la Torre del Moro, després de la rehabilitació del 2011. Primer nivell. Autor: Ajuntament Llinars

“Entre el 785 i el 801, famílies refugiades al Pirineu, ajudades per tropes franques, expulsaren els musulmans de la Catalunya Vella. Les ciutats i el comerç decaigueren i les comunitats rurals es tancaren i esdevingueren autosuficients. La societat s’estructurà en tres grups: els clergues, els guerrers i els pagesos, que amb el seu treball mantenien els altres dos estaments. Llinars i els pobles que avui integren el seu municipi neixen en aquesta època. Els clergues organitzaren les parròquies: Sta. Maria de Llinars (919), Sant Julià d’Alfou (941), Sant Sadurní de Collsabadell (998), Sant Joan de Sanata (1003), Sant Esteve del Coll (1023) i Sant Cristòfol del Far (1025). I els senyors de la guerra, els senyors del castell del Far, petits monarques a la seva baronia, dictaven la llei i imposaven càstigs, cobraven rendes i procuraven que la terra fos cultivada i la gent no en marxés.”

CASTELL DEL FAR El castell Vell de Llinars es va aixecar sobre possibles runes ibèriques,cap al segle IX, a l’est del Coll de can Bordoi. L’any 990 figura com a senyor del castell Gombau de Bessora, vassall dels

XXXIV RONDA VALLESANA 41

Castell vell de Llinars del Vallès. Autor: Ferran Marcos

comtes de Barcelona. Durant el segle XII va pertànyer als Desfar, llinatge que tingué males relacions amb el bisbe de Barcelona pel control de les parròquies del terme, sols retingueren l’església de Sant Andreu del Far fins a la fi del segle XII, que hi hagueren de renunciar. En aquest període fou construïda la torre principal de la fortalesa. Riambau Desfar casà la seva pubilla amb Romeu de Corbera, membre d’un llinatge ric i prestigiós. Així la família Corbera posseí i habità aquest castell i edificà cap al 1336 una capella que va ser dedicada a Sta. Maria. Com a conseqüència del terratrèmol del 24 de maig del 1448 el castell es va ensorrar i els senyors traslladaren la seva residència a una casa del poble, de forma que Llinars esdevingué centre administratiu de la baronia. Per diversos elements arquitectònics i troballes arqueològiques sembla que hauria estat un castell dels càtars. (coordenades UTM: X: 450721,5; Y: 4608681,7; Z: 378m).

42 XXXIV RONDA VALLESANA

CASTELL NOU DE LLINARS15 Monument històrico-artístic de caràcter nacional per Decret 182/1983 (DOGC núm. 131 del 25/05/1983) El Castellnou, emplaçat en el mateix nucli del poble –Baixada del Castell s/n–, és un dels millors palaus renaixentistes conservats del país i l’edifici més emblemàtic de la vila. Fou construït per encàrrec de Riambau de Corbera i de Santcliment, baró de Llinars, entre el 1548 i el 1558, després de l’ensorrament del Castellvell pel terratrèmol de 1448.

Arqueria en dues plantes amb columnes toscanes de granit. Autor: Ajuntament Llinars

És una casa forta de planta quadrada, d’uns 27 m de costat, que es disposa entorn d’un pati central proveït d’una elegant galeria amb columnes d’ordre toscà. A cada angle hi havia un petit baluard i un torricó de planta triangular, dels quals només queden els dos de la part nord: durant les guerres civils del segle XIX els van desmuntar per evitar-ne l’aspecte militar. Tot l’edifici és de paredat, amb els angles i les finestres de pedra granítica de la comarca, tallada amb molta cura i que es manté sense el més lleuger desgast. El palau és de dues plantes, conserva la gran sala davan15 a) DOGC núm 131 del 25/05/1983, Decret 182 / 1983. b) “Recull del patrimoni històrico-artístic, arquitectònic i d’interès cultural”, Ajuntament de Llinars del Vallès, 2011. XXXIV RONDA VALLESANA 43

tera amb un notable enteixinat i un fris pintat amb 32 ovals on hi ha representats els dotze mesos de l’any –amb el seu nom en català i el signe zodiacal corresponent–, astrològics, religiosos –les set virtuts, acompanyades de textos en llatí– i heràldics –escuts de llinatges entroncats amb els Corbera–. Tenen l’interès de ser les úniques pintures de caràcter profà i al·legòric d’aquella època al Principat. La façana té la severitat del seu rectangle endolcida pel gran portal d’amples dovelles, al damunt del qual hi ha el relleu escultòric que conté l’emblema dels Corbera: cinc corbs entre dos lleons, tot enquadrat per dues columnes estriades, i la data del 1558. Pel que fa a la decoració pintada, pot considerar-se un dels pocs exemples conservats de pintures de caràcter profà i al·legòric d’aquella època. És de propietat particular i no es pot visitar, ni tan sols veure’l de prop, ja que una gran tanca i la vegetació que l´envolta ho impedeix. (coordenades UTM: X: 450407; Y: 4610214,1; Z: 193m). “El Llinars del segle XVI era una petita vila de pagesos, treballadors de la terra i criadors de bestiar. l ho continuarien sent fins a mitjan segle XX. El testimoni més important i notable d’aquesta etapa històrica són les meravelloses masies del terme.”

POU DE GLAÇ DE CAN MÓRA16 Els pous de glaç eren magatzems del glaç que s’obtenia mitjançant la congelació natural de l’aigua de basses pròximes. Aquests dipòsits, cilíndrics, coberts amb una volta i d’uns 10 metres de fondària, van ser construïts entre els segles XVI i XIX. Durant aquella època, el glaç es comercialitzava arreu del país. Tenia moltes utilitats, però les més importants eren la terapèutica (febre, cremades, etc.) i la relacionada amb la conservació i el transport d’aliments. El de can Móra es conserva força bé, encara que resta abandonat. De forma rodona, construït de pedra amb contraforts, cobert amb cúpula i protegit amb teules. Les boques les té situades als costats sud-oest i nord, tapiades amb totxo. Està situat ran el camí que va paral·lel al pas de la nova variant. 16

Enric Garcia-Pey. Els noms de lloc i de persona de Llinars del Vallès. 2006.

44 XXXIV RONDA VALLESANA

Pou de glaç de can Móra. Principi del s.XX. Autor: Ajuntament Llinars

(coordenades UTM: X: 451375,3; Y: 4610222,1; Z: 198m).

LLINARS, COLL D’AMPOLLA DE LES COMUNICACIONS Llinars ha gaudit de la seva ubicació geogràfica, en tractar-se d’un lloc de pas obligat entre la plana de Barcelona i el nord gironí.

Riu Mogent, quan encara els bens podien anar a abeurar-s’hi. Autor: Ajuntament Llinars

XXXIV RONDA VALLESANA 45

Les grans vies de comunicació, antigament, foren la Via Augusta romana i la Via Franciscana d’època medieval. La xarxa viària durant tot el segle XX s’ha anat desenvolupant i encabint en aquesta zona del Vallès Oriental. En efecte, està constituïda per les carreteres C-251 i C-35, a banda i banda del Mogent; i complementada per l’autopista AP-7, que connecta Catalunya amb França i el sud-est de la Península. La proximitat a Barcelona també condiciona l’estructura de la xarxa ferroviària. La línia de Barcelona a Portbou per Granollers és la línia internacional de Catalunya per excel·lència, atès que comunica Barcelona, Girona i Figueres amb la Catalunya Nord i Europa, a través de la depressió prelitoral. Últimament s’hi ha afegit, amb voluntat de competir-hi, el pas de la línia del TAV. La construcció de totes aquestes estructures ha comportat una alteració important del paisatge, especialment als marges del riu Mogent, ja que aquestes vies discorren per un espai tan estret – la distància entre el Castell Nou i can Gordi Cremat amb prou feines ateny els 700 metres– que en l’última construcció, la de la línia del TAV, ha calgut fer-hi un pont per sobre d’una altra estructura, la de l’autopista. Precisament tot aquest nus de comunicacions l’haurem de travessar per poder iniciar el passeig que avui us proposem. (coordenades UTM: X: 450943,9; Y: 4609931,1; Z: 202m).

Pont del TAV sobre l’AP-7. Autor: Ferran Marcos

Ferran Marcos i Moral, juliol del 2013

46 XXXIV RONDA VALLESANA

LA PARRÒQUIA DE SANT ESTEVE DEL COLL (Exemple de la transformació d’un territori) Extracte de la redacció sobre el municipi de Llinars del Vallès per a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya a càrrec de Mn. Antoni Pladevall i Font, assessor general per a aquesta obra. La parròquia de Sant Esteve del Coll limita amb Cardedeu i la Roca, formada per un parell de dotzenes de cases aïllades i un conjunt de xalets edificats als voltants dels anys 70; alguns dels quals situats al pla de la riera de Mogent i d’altres, com és el cas de la urbanització de Sant Josep, que s’enfilen vers l’antiga parroquial. Aquesta es troba a 227 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Mogent i uns tres quilòmetres al SW de Llinars. Existia ja el 1023, quan el comte Berenguer Ramon I, juntament amb la seva mare Ermessenda i la seva muller Guisla, –tal com consta en el volum VII de les Dotalies de la Cúria, foli 331– va vendre a Guadalt els drets feudals d’un conjunt de béns a la parròquia de Sant Esteve (et infra terminos Parochia Sancti Stephani di ipso Collo)1. Durant els segles XIV i XV consta sota la cura dels domers2 de Cardedeu, que junt amb el senyor del castell del Far presentaven els seus rectors. El 1413 tenia 4 famílies, i 12 el 1553. Comunica aquesta parròquia la carretera que de Cardedeu travessa la seva demarcació per la part ponentina fins a trobar la que va de Llinars a Mataró per Can Bordoi. Aquesta carretera passa a frec de Can Collet, on hi ha la divisòria d’aigües de la riera de Mogent i les de la riera d’Argentona. Aquest mas, documentat el 1415, fou renovat el 1686. En les seves terres han aparegut teules romanes i àmfores, en especial nou de senceres el 1968 en fer la conducció d’aigua de la planta del Ter a Mataró. Altres masies notables per la seva antigor són Can Martí, Can Dolç o Dous, Can Puigvert, Can Font i Can Cortès, en aquest sector de muntanya; i Can Lleget i Can Suari al pla de la riera de Mogent.

1 Pere Comas i Duran. “L’Església de Sant Esteve del Coll, la Parròquia i la Muntanya de Baix”. Edicions de la Parròquia de S. Esteve del Coll. Any 20124, pàgs.11-21 i 38-41. 2 domer o hebdomadari: prevere que antigament anava setmanalment a dir missa a les esglésies rurals; clergue que exerceix un càrrec eclesiàstic per setmanes. XXXIV RONDA VALLESANA 47

PlĂ nol del terme parroquial de St. Esteve del Coll. Autor: Pere Comas

48 XXXIV RONDA VALLESANA

Tot el sector del Coll és ple de denses boscúries de pins i alzines amb matollar. També hi ha notables pedreres, explotades, de granit. El terme de Llinars del Vallès té una forma allargassada des de l’antiga parròquia de Sant Joan de Sanata, a l’extrem NE, fins a la de Sant Esteve del Coll, al SW. Aquest terme és integrat per l’antiga jurisdicció del castell del Far, dita més tard, Baronia de Llinars. L’integraven les parròquies de Santa Maria de Llinars, Sant Esteve del Coll, Sant Sadurní de Collsabadell i una bona part de les parròquies de Sant Julià del Fou i Sant Andreu del Far. El centre del terme és la vall de la riera de Mogent, la qual segueixen, més o menys paral·lelament, la carretera de Granollers a Girona i l’antic camí ral de Girona, al qual s’ha sobreposat gairebé la moderna autopista AP-7. La construcció de l’autopista li ha fet perdre unes 85 ha de conreus, 50 de les quals es podien considerar de regadiu. Els conreus tradicionals han estat el blat, l’alfals, l’ordi i la civada, patates, naps i algun sector de vinya.

Vista general de l’església de St. Esteve del Coll des del NE. Autor: Ferran Marcos

XXXIV RONDA VALLESANA 49

Però, tot i la importància del sector agrícola, aquest s’ha vist superat per l’industrial, que és el que explica la gran creixença de Llinars al llarg del segle XX. La gran creixença demogràfica entre 1960 i 1965 es va produir gràcies a les obres de conducció de l’aigua del Ter a Barcelona, que van atreure molta mà d’obra. Acabats els treballs, hi va haver uns moments de vacil·lació, però aviat noves indústries vingueren a absorbir la mà d’obra excedent. El 1970 hi havia 382 llocs de treball, la meitat dels quals en nou empreses de filatura, teixits i gèneres de punt. Des d’aleshores, l’aspecte industrial ha canviat molt i el tancament o reducció del personal del sector tèxtil s’ha vist compensat per indústries químiques, com els laboratoris farmacèutics Fedal o Ugiquímica SA, per l’Industrial Electroquímica Vallesana, Flamagas i d’altres. Aquesta explosió demogràfica ha fet créixer i ampliar la població en totes direccions i s’han creat notables urbanitzacions com la de Can Bogatell, Can Codina, Verdeguer, Tres Pins o la Ciutat-jardí, destinades especialment a l’estiueig. Aquesta funció d’estiueig de Llinars és molt antiga i, abans, l’afluència d’estiuejants canviava la vida de la població dels mesos de juny a setembre. Ara continua encara viva, però ha deixat d’influir com abans en la vida de la població.

Josep Ibars

50 XXXIV RONDA VALLESANA

BOSC DE CAN SUARI (Llinars del Vallès, Vallès Oriental): un assentament rural dispers d’època ibèrica1

El jaciment de Can Suari es localitza a l’extrem sud-est del terme municipal de Llinars del Vallès, una zona agrícola i forestal ubicada en la falda del parc natural del Montnegre-Corredor, al nord de la urbanització Sant Carles i vinculada als terrenys de la masia homònima. Correspon a un assentament rural dispers del final de l’època ibèrica (primera meitat del s.II aC – mitjan s.I aC). Ocupa una superfície total de 2100m², amb un nucli d’hàbitat, un petit camp de sitges i 5 paleocanals, reutilitzats alguns d’ells com a abocadors de l’assentament. Els treballs d’excavació –duts a terme de l’11 de març de 2004 al 13 de gener de 2005– foren dirigits per l’arqueòloga Marta Zabala Garcia, de l’empresa Arke S.C.P. i finançats per ADIF mitjançant Constructora Hispánica S.A., adjudicatària de les obres en aquest tram. La realització del projecte d’intervenció arqueològica fou coordinat pel Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat. La rellevància del jaciment féu que gran part fos exclòs de l’afectació del traçat. L’agost de 2005 la Direcció General del Patrimoni Cultural va establir la necessitat de garantir la conservació del jaciment arqueològic. Es redactà un nou projecte per tal de garantir la protecció de les estructures d’hàbitat del jaciment, a través de la construcció d’un mur de contenció quasi vertical que suportaria el terreny a l’alçada d’aquell. D’altra banda, la resta de sectors del jaciment es rebaixaren a la cota necessària, a fi i efecte de formar la fonamentació i els talussos de delimitació i contenció de terres de la línia ferroviària. El jaciment fou protegit físicament amb una tanca. Al juny de 2008, es donen les pautes d’actuació encaminades a la conservació i preservació del jaciment i entre els mesos de setembre i octubre de l’any 2008, sota la direcció tècnica de l’arqueòloga i restauradora Mayte Rovira Sanz, de l’empresa Arqueociència Serveis Culturals SL, es porten a terme els treballs de restauració preventiva. Actualment resta encara per resoldre el tema d’accessibilitat externa que ha de permetre la seva exposició permanent.

1 El present article ha estat elaborat a partir de la memòria de la intervenció arqueològica i altres articles redactats per la directora de la intervenció Sra. Marta Zabala, a qui en primer lloc se sol·licità la redacció d’aquestes línies. Davant la seva negativa, per raons de caire personal, redactem aquest resum amb les dades que ens ha proporcionat la seva intervenció i recerca al jaciment. XXXIV RONDA VALLESANA 51

La intervenció arqueològica vingué emmarcada en el procediment d’Estudi d’Impacte Ambiental que determinà l’obligatorietat del control arqueològic a tota la construcció de la Línia Ferroviària d’Alta Velocitat Madrid, Saragossa, Barcelona, Frontera Francesa.

Traçat de la línia ferroviària al seu pas pel jaciment arqueològic (PK. 400 al 409+567.6663). Autor: Marta Zabala

Efectivament, per les dades de què disposàvem a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya sabíem que l’obra se situava en una zona d’alta expectativa arqueològica. La carta arqueològica del municipi esmentava la presència de materials iberoromans en superfície en la zona afectada i eren nombrosos i destacats els jaciments d’època prehistòrica, ibèrica i romana en les àrees circumdants. Els treballs es portaren a terme en el tram comprès entre la Roca del Vallès i Llinars del Vallès (PK. 400 al 409+567.6663). Les restes arqueològiques descobertes i excavades es localitzen en dos punts diferenciats i es tracta de les sitges iberoromanes de Can Suari, que se situen en les proximitats de la masia de Can Suari, en un terreny amb pendents suaus delimitat per la ja esmentada masia al sud oest, la masia de Can Codina al nord i el camí del Coll a l’est i el Jaciment ibèric de Can Suari o Bosc de Can Suari, actualment tancat, restaurat i adequat a la visita pública. Els treballs arqueològics es plantejaren en quatre fases diferenciades:

52 XXXIV RONDA VALLESANA

control moviment de terres i excavació de les restes localitzades. A més, en el cas de l’assentament ibèric s’autoritzà el desmuntatge d’una part de les restes –totalment incompatibles amb l’obra– i la consolidació i adequació per a la visita pública de la resta. El control arqueològic es dugué a terme a tota l’àrea de treballs, és a dir uns 9.567 km de llargada i unes amplades que oscil·len entre els 300m i 800/900m. En aquest espai es va realitzar un desbrossament mecànic de la flora –principalment arbres i sotabosc- amb una excavadora del tipus giratòria. Els treballs de la primera fase de la intervenció consistiren en el control ocular de l’extracció mecànica dels nivells superficials i vegetals, fins a assolir el substrat geològic o restes arqueològiques en la totalitat de l’extensió de l’obra. Amb aquests treballs inicials es localitzaren, com ja hem assenyalat anteriorment, dues àrees amb presència de restes antròpiques: les dues sitges iberoromanes de Can Suari i l’assentament ibèric Bosc de Can Suari.

Resultats de la intervenció a l’assentament de Can Suari / Bosc de Can Suari Els treballs d’excavació s’iniciaren el 29 d’abril de 2004 i es perllongaren fins al 15 de març de 2005, llevat de diversos períodes en què, per motius aliens a l’excavació arqueològica, s’aturaren els treballs de camp. Les tasques d’excavació de l’assentament es realitzaren de forma manual, seguint la metodologia arqueològica i documentant de forma acurada tots els elements identificats. Això va permetre exhumar un assentament rural dispers de grans dimensions: presenta una superfície total de 2100m², dels quals 800m² són construïts. Es tracta d’un conjunt d’estructures complet que mostra diverses fases constructives. L’ús de la zona com a àrea forestal ha possibilitat el seu magnífic estat de conservació. Els vestigis conservats de Can Suari corresponen a un hàbitat agrícola dispers –també anomenat assentament rural de plana– amb un horitzó cronològic que s’emmarca entre el període ibèric final i el procés de romanització (mitjan s.II a segona meitat del s.I aC). El jaciment se situa al vessant interior de la Serralada Litoral dins l’àrea denominada en època ibèrica Laietània, delimitada pel riu Tordera a l’est, pel Besòs a l’oest i a l’interior per la conca del Mogent. Aquest territori, ja des de l’ibèric Ple (s.IV – II aC), mostra la cohesió i organització territorial d’una societat amb una economia excedentària que realitza l’explotació intensiva

XXXIV RONDA VALLESANA 53

–principalment cerealística– d’extenses zones de conreu. A la Laietània aquestes àrees s’ubiquen a la Depressió Prelitoral, a les planes de les actuals comarques del Vallès. La situació de les zones de producció comportà la creació d’una línia de poblats en alçada (oppida) que controlarien les planes i les vies de comunicació i transport de la producció agrícola, acumularien els excedents per a una posterior comercialització i serien els nuclis residencials de les elits socials.

Vista aèria del jaciment de Can Suari (des de l’est) durant el procés d’excavació. Autor: Marta Zabala

Cal remarcar la situació de Can Suari, a uns 400 m del riu Mogent i a 900 m de l’oppidum del Turó del Vent, en un punt estratègic respecte les vies de comunicació tant ibèriques com posteriorment romanes. La Depressió Prelitoral ja és per si mateixa una excel·lent zona de pas, demostrat pel posterior transcurs de la Via Augusta i de les principals vies de comunicació presents fins als nostres dies. D’altra banda, s’usen els diversos colls de la Serralada Litoral per comunicar aquestes planes amb la costa, i Can Suari se situa prop de dos d’aquests passos: el coll de Can Bordoi i el de Parpers, en aquest últim també s’hi documenta una via romana.

54 XXXIV RONDA VALLESANA

Can Suari és un nucli de grans dimensions –800 m²– amb un petit camp de sitges associat, fundat ex novo i amb una ocupació ininterrompuda d’un segle i mig. El jaciment s’ordena com un poblament de planta poligonal definida per murs de pedra travada amb tàpia, tècnica constructiva pròpia de l’època en què es data. L’espai interior es divideix en petites estances perimetrals organitzades al voltant d’un pati central i delimitades entre sí, igualment, per murs de pedra travats amb tàpia. En el subsòl d’algunes estances apareixen les negatives de sitges excavades al terreny natural i que avui dia encara són visibles. S’identifiquen cinc fases constructives a partir de les diverses reformes estructurals i estratigràfiques documentades al llarg del procés d’excavació i corroborades amb la cronologia aportada per l’estudi dels materials recuperats: El moment fundacional de l’establiment ens és desconegut, però sí que sabem el moment en què fou amortitzat l’assentament primigeni per les estructures de la fase següent. Tenim per a aquesta primera fase una datació ante quem de mitjan s. II aC. Aquest horitzó cronològic ens situa en una conjuntura de grans canvis polítics, econòmics, socials i ideològics: el procés de romanització. És en l’inici d’aquesta centúria que es documenta l’abandó dels oppida de la línia interior de la Serralada Litoral, amb exemples com el de Puig Castellar, el Turó Cremat, Céllecs o el Turó del Vent; malgrat que aquest últim presenta un curt període de reocupació, amb l’abandó definitiu a mitjans del s. II aC. També s’identifica l’abandó dels grans camps de sitges característics del període ibèric ple, amb la consegüent reducció dràstica de la capacitat d’estocatge que aquest fet suposa. Possiblement es podria relacionar aquest abandó amb la desprotecció de les àrees de conreu, causada per la desocupació dels oppida. De la primera fase d’ocupació de Can Suari poca informació podem aportar, atesa l’escassa conservació de les restes, fet que només ens permet intuir que podria estar format per un sol àmbit, amb la incertesa de si tindria una funcionalitat com a hàbitat o seria exclusivament d’ús agrícola. Tant les dades arqueològiques com les històriques ens mostren aquest període com un moment de recessió que sembla finalitzar a mitjan s. II aC, moment en què datem la segona fase d’ocupació de l’assentament.

XXXIV RONDA VALLESANA 55

Ja a la meitat del s. II aC, amb l’abandó definitiu de l’oppidum del Turó del Vent destaca l’aparició de múltiples assentaments rurals als vessants i zones planeres. Aquests es caracteritzen per ser la majoria fundacions ex novo de filiació indígena, amb la incorporació d’elements romanitzats i amb petits camps de sitges associats. Possiblement podem vincular aquests nous assentaments amb una estratègia ben definida de romanització del territori i de reassentament de la població ibèrica de la zona. En la segona fase d’ocupació (mitjan s. II a últim terç del s. II aC) es basteix un assentament de dimensions mitjanes, amb tres o cinc àmbits disposats en bateria i un mur de tanca que delimita un espai obert; destinat a àrea de treball i, per les sitges que hi són documentades, també d’emmagatzematge. Els elements i les tècniques constructives ens mostren una continuïtat amb els models de poblament rural de l’ibèric ple però amb modificacions en la seva organització interna i la introducció d’innovacions de procedència itàlica. Les estances es construeixen semi soterrades retallant la roca natural per recolzar-hi els sòcols de pedra dels murs. Es documenta un alçat de les parets en tapia i una coberta formada per tegulae i imbrices. En aquesta fase es documenten estructures de combustió amb unes característiques formals que s’identifiquen com a ibèriques –formades per una solera refractària composta de ceràmica trinxada– i el sistema d’emmagatzematge en sitja.

Vista parcial de l’assentament ambel nivell geològic i els murs. Autor: Marta Zabala

56 XXXIV RONDA VALLESANA

Identifiquem l’ampliació de l’assentament amb la construcció d’un o tres àmbits més adossats als ja existents, amb una datació d’entre l’últim quart del s. II i el s. I aC. Aquest tercer moment constructiu ens mostra una continuïtat en el model d’assentament rural que caracteritza Can Suari, amb un augment de l’espai d’ús i amb una planta cada vegada més quadrada i ordenada; fet que ens permetria fer la hipòtesi d’una possible ocupació del nucli per un grup humà suprafamiliar. És ja a inicis del s. I aC que es documenta una important fase de reformes constructives (fase 4), formant un conjunt arquitectònic tancat, de planta pràcticament quadrada i amb un gran accés a la vessant de ponent. S’amplien les estances de la banda nord i es redueixen les de l’oest, reforçant una planimetria quadrangular de l’assentament i ampliant l’espai d’ús del pati central. D’aquesta fase destaca la construcció d’un àmbit –de grans dimensions– a l’extrem sud-est del conjunt, que per l’elevat nombre de materials amfòrics i de dolia recuperats sembla que tindria una possible funcionalitat com a magatzem. Adossant-se a aquesta estança –per la banda sud– s’hi localitza un mur semicircular que forma una estructura de la qual no podem afirmar la seva funcionalitat. Des del punt de vista funcional podem definir com a possible zona d’hàbitat la bateria de quatre àmbits del vessant nord, afegint una possible activitat de producció tèxtil en dos dels àmbits, atès el gran nombre de pondera que hi ha documentats. Aquesta mateixa activitat econòmica es podria haver dut a terme en un altre àmbit, on es recuperaren dues fusaioles. El pati central constituiria una àrea de treball, d’emmagatzematge de la producció agrícola i de distribució de la circulació interna de l’assentament. Aquesta fase d’expansió i consolidació de l’assentament presenta un gran nombre d’innovacions constructives, amb la incorporació de materials ceràmics en el conglomerat que amortera les pedres dels murs o la substitució de les llars de foc de factura ibèrica per unes amb una solera refractària formada per tegulae. Un altre dels elements destacats és la convivència simultània del sistema d’emmagatzematge en sitja –tradicional d’època ibèrica– i el basat en l’ús de dolia, de filiació itàlica. Totes aquestes innovacions són clars exponents d’una intensificació en el procés de romanització.

XXXIV RONDA VALLESANA 57

Planta final del jaciment. Remarcades les estructures eliminades. Autor: Marta Zabala

Entre el segon quart i cap a la meitat del s. I aC es documenta l’abandó de part de l’assentament, restant només en ús la gran estança de l’extrem sud-est i tres sitges que amortitzen algunes estructures de les fases anteriors. La darrera ocupació de Can Suari ens mostra l’abandó de les estructures d’hàbitat, restant exclusivament una possible funció productiva de l’assentament. Les dades aportades per l’arqueologia mostren que –en el mateix horitzó cronològic– s’abandonen gran nombre d’assentaments rurals com el que estudiem, tals com Can Pons, les Guàrdies, l’Argilera o Can Balençó; aquest últim prolongant la seva ocupació fins a la fi del s. I aC. D’altres, però, perviuen fins als s. I-II dC, alguns com a villae i la majoria com a petits nuclis d’activitat exclusivament agrícola o com a tugurium (cabana) com és el cas de Can Suari. Val a dir, però, que el nostre assentament no es perllonga tant enllà en el temps, ja que l’abandó definitiu de totes les estructures es data a mitjan s. I aC. 58 XXXIV RONDA VALLESANA

Diversos autors identifiquen aquest fenomen amb l’auge de la producció vitivinícola i la consegüent pèrdua de pes de la producció cerealística, deixant fora del nou model econòmic aquests assentaments tan especialitzats. D’altres però, consideren que es tracta d’un procés molt més gradual fins al moment d’expansió amb el principat d’August. Marta Zabala, en el seu estudi, considera que aquest fenomen es basa en la conjugació d’una gran multiplicitat de factors, tals com la reorganització de la població indígena, una nova distribució de la terra lligada a la creació de cadastres i la fundació de les ciutats a partir de mitjan s. I aC. La formació d’aquests nuclis urbans no implica només una concentració de la població, sinó també una nova organització social i econòmica basada en unes noves relacions de propietat i la intensificació dels processos de producció, tal com han indicat investigadors com Oriol Olesti i Víctor Revilla en diverses ocasions. Finalment, un altre factor de no menys importància és la generalització de les villae a partir de la segona meitat del s. I aC, s’identifica com un exponent més d’aquesta profunda reorganització social i productiva que segueix pautes romanes. El nou sistema de producció agrícola –basat en les villae– reestructura l’explotació i la propietat de la terra, fet al qual alguns dels antics assentaments rurals s’hi adaptaran i d’altres desapareixeran, com és el cas de Can Suari. Gemma Hernández Herrero2

FONTS D’INFORMACIÓ: Rovira Sanz, M (2010): Memòria dels treballs de consolidació arqueològica preventiva del jaciment ibèric Bosc de Can Suari (del 10 de setembre al 31 d’octubre de 2008) Llinars del Vallès, Vallès Oriental. Inèdita. Zabala, M. (2008): “Can Suari. Un assentament rural ibèric dels segles II - I aC a Llinars del Vallès (Vallès Oriental)”, dins Tribuna d’Arqueologia 2006 (p169-190). Zabala, M. (2007): CAN SUARI (Llinars de Vallès, Vallès Oriental) Memòria científica. Inèdita. 2 Gemma Hernández és, actualment, arqueòloga territorial del Vallès Oriental. En l’època de recuperació del jaciment arqueològic de Can Suari ocupava el lloc de Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya (anomenat del 2005 a 2007 Àrea de Coneixement i Recerca). XXXIV RONDA VALLESANA 59

Vista del jaciment un cop finalitzats els treballs de consolidació i restauració. Al fons la traça de l’AVE. Autor: Mayte Rovira

NOTA: Les fotografies i altra documentació gràfica feta servir en el present article formen part de les memòries d’intervenció esmentades com a font d’informació.

60 XXXIV RONDA VALLESANA

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DEL COLL LLINARS DEL VALLÈS (VALLÈS ORIENTAL) APUNTS HISTÒRICS: El document més antic que es coneix de Sant Esteve és de l’any 1023, és una escriptura de venda que signen el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, la seva mare Ermessenda i la seva esposa Guisla, a favor d’en Guadalt. La venda va consistir en una sèrie de propietats i drets que tenien al Vallès i al Maresme, entre les quals n’hi havia una que era dins el terme de Sant Esteve, “et infra terminos parochia sancti Stephani de ipso Collo”1.

Vista general de l’església des de garbí. Autor: Josep M. Masagué

Era una parròquia amb molt pocs recursos, només tenia quatre focs, i per tant no era independent sinó sufragània de la de Cardedeu, com ja ho indica el mateix document de l’any 1023.

1

Dotalies de la Cúria, vol. VII, foli 331 XXXIV RONDA VALLESANA 61

L’església des de migdia. Autor: Josep M. Masagué

Més tard, l’any 1067, un tal Bonfill Sunyer va vendre al fill de Berenguer Ramon, el comte Ramon Berenguer I, i a la comtessa Almodis, una propietat que termenejava amb “S.S. de Chollo”. Durant el segles següents la parròquia desenvolupa una gran activitat com ho palesa la quantitat de documents que ens han arribat, tant de vendes, com de deixes o testaments i altres negocis patrimonials. El 1330 es documenta l’existència de rector propi, en Guillem de Pi, però que té unes rendes molt minses ja que, tot i ser molt vell, no donen per tenir un ajudant. L’any 1353 es va nomenar un nou rector i hi consta que hi van intervenir els hebdomadaris2 de Cardedeu i el senyor del Far, Riambau de Corbera, els quals van proposar el nom d’un candidat que havia de ser confirmat per la Vicaria general de la diòcesi. No és fins el segle XVI que les rendes van ser suficients per a poder mantenir els capellans i les funcions litúrgiques de la parròquia. L’any 1553 es documenten 12 focs i a partir d’aquest moment la parròquia ja disposa de sacerdots fixos per a la gestió parroquial, a vegades figuren com a 2

Hebdomadari: Persona destinada setmanalment a oficiar en el cor o en l’altar.

62 XXXIV RONDA VALLESANA

rectors, d’altres com a regents o com a ecònoms, etc. Malgrat la migradesa econòmica l’església va ser refeta durant els segles XVI i XVII. A començament del segle XIX pertanyia al baró de Llinars i a mitjan aquest segle, la parròquia tenia 110 feligresos; potser va ser el moment de més esplendor, però aviat va decaure ja que a final del segle XIX deixava de tenir capellà propi, tot i que, durant aquest temps es va restaurar l’església. El segle següent no canvià massa el panorama i seguí alternant moments amb capellà fix i moments sense. A partir de l’any 1959 i fins el 2005, no tingué capellà propi sinó que exercí les funcions parroquials el rector de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. Durant aquest temps es va construir el nou cementiri i es varen realitzar les últimes reformes de l’església, l’any 1984. En jubilar-se aquest rector, el succeí durant un any el rector de Sant Esteve de la Costa del Montseny, després va agafar la responsabilitat el rector de Santa Agnès de Malanyanes i finalment el capellà del C.P. de Quatre Camins, de la Roca del Vallès. Actualment té uns 1046 habitants, entre els que segueixen vivint en masies, 39, i els de nova incorporació, que habiten a les urbanitzacions de Sant Carles i la de Sant Josep, 72 i 935 habitants respectivament. Nau de l’església mirant cap el baptisteri. Autor: Josep M. Masagué

XXXIV RONDA VALLESANA 63

DESCRIPCIÓ ARQUITECTÒNICA Sant Esteve del Coll és un edifici de planta en forma de creu llatina, constituïda per una nau, un transsepte i la capçalera. La nau té una planta formada per un rectangle allargat amb l’eix longitudinal orientat en la direcció de ponent a llevant. Les mesures d’aquesta nau són modestes: té una llargada de 11,47 metres i una amplada de 4,20 metres, l’alçada al punt més alt de la volta apuntada és de 7,13 metres. El transsepte constitueix els braços de la creu llatina que forma la planta de l’edifici, té l’eix perpendicular al de la nau, en la direcció nord/sud i és format per dues capelles de planta rectangular que són situades a l’extrem oriental de la nau. El transsepte no intercepta la nau sinó que és tallat per aquesta. Les dues capelles que formen el transsepte s’adossen als dos laterals de la nau i s’hi comuniquen mitjançant una arcada apuntada. Aquestes capelles tenen una fondària de 2,78 m i una amplada de 3,59 m, la de la dreta i de 2,98 m, per 3,60 m, la de l’esquerra; l’alçada de totes dues és de 4,80 m, l’alçada de l’arcada de pas és de 4,32 m.

Braç dret del transsepte, avui capella dedicada a la mare de Déu del Roser. Autor: Josep M. Masagué

64 XXXIV RONDA VALLESANA

A continuació del transsepte hi ha la capçalera, que es correspon amb el presbiteri, és situada al costat de llevant o oriental de la nau, a la qual tanca i en constitueix el coronament. És de planta poligonal amb cinc costats, dos dels quals són una continuació

de la nau sense solució de continuïtat. La fondària del presbiteri és de 4,20 metres. L’amplada i l’alçada són les mateixes que les de la nau, seguint la tradició de les esglésies gòtiques catalanes d’una sola nau, en les quals desapareix l’arc triomfal que havia estat utilitzat per remarcar la separació de la capçalera i la nau i resoldre, a la vegada, les diferents mesures que tenien. La nau i el transsepte són coberts per voltes de creueria nervades. La nau és compartimentada en tres trams rectangulars separats per arcs torals, o faixons. Detall del campanar des de xaloc. Autor: Josep M. Masagué Aquests arcs i els nervis de les voltes estan constituïts per una robusta però senzilla motllura amb la secció formada per una faixa i un doble cavet; els dos laterals, simètrics, se separen amb una estreta faixa en els nervis i més ampla en els arcs, que forma el frontal. Aquesta solució aprima el perfil i dóna una certa esveltesa a la robusta motllura. Aquests nervis a mesura que van baixant s’encasten dins la paret fins ser recollits per mènsules o culs de llàntia, una per a cadascun dels elements, una d’ampla per a l’arc faixó i dues d’estretes per als dos nervis, que hi arriben. Aquesta mateixa motllura forma el perfil dels dos arcs formers, que comuniquen la nau amb els braços del transsepte, els quals també arrenquen d’uns culs de llàntia de característiques similars als anteriors. Aquesta motllura era molt corrent en el gòtic tardà i en Pierre Ponsich quan descriu els nervis de la sala capitular de Perpinyà en diu: “Perfil que con dos o tres escocias a cada lado, se repetirá hasta el cansancio en la arquitectura gótica decadente de toda Europa”, (Alomar 1970. pàg. 263) L’arc toral de la primera tramada és contrarestat, pel costat exterior de l’edifici, per un contrafort a cada banda, els altres dos ho són pels braços del transsepte.

XXXIV RONDA VALLESANA 65

Planta primera del campanar, amb la porta que ens introdueix dins el gruix del mur per baixar a baix i l’escala de volta catalana per pujar a la segona planta. Autor: Josep M. Masagué

Els nervis de les voltes es fonen a la part superior en una clau de volta penjant. Les claus de volta tenen forma circular de cara plana i perfil lateral format per una motllura perimetral constituïda per un bossell i un cavet. Les de la nau tenen el cercle de la cara rebaixada i llisa, deixant un prim filet perimetral sobresortit; la del presbiteri es diferencia per tenir el bossell tallat amb un solc en espiral, que configura un cordó perimetral. Dins la cara enfondida d’aquesta clau sembla que hi hagi restes d’un baix relleu de difícil interpretació. Les claus de volta de les capelles, o braços del transsepte, són semblants a les de la nau i presbiteri, però tenen el diàmetre més petit i la cara és decorada en baix relleu. La capella de la dreta, la del costat de l’epístola, hi té representada la figura de la Mare de Déu amb el Nen Jesús i en la de l’esquerra, la del costat de l’evangeli, l’anagrama de Jesús, IHS, emmarcats pel filet perimetral. Malgrat que és un edifici de concepció gòtica que utilitza un tipus d’estructura que pot permetre la realització de grans obertures en els 66 XXXIV RONDA VALLESANA

murs, té un interior fosc, el qual només és il·luminat per petites obertures. Té només tres finestres, una a la façana de migjorn i les altres dues als panys de migjorn i llevant de la capçalera. Aquestes tres obertures són de doble esqueixada i arc de mig punt, i deixen un pas de llum de només 0,80 per 0,2 m. De tota manera, encara hi ha tres obertures més, dues de configuració semblant a les anteriors però de mides més discretes, als dos testers del transsepte i la tercera a la façana de ponent de la nau on hi ha un ull de bou.

Planta segona del campanar, on podem observar les potents pilastres del campanar de paret anterior. Autor: Josep M. Masagué

XXXIV RONDA VALLESANA 67

Detall de la volta semiesfèrica de maó de la segona planta. Autor: Josep M. Masagué

L’accés és a través d’un portal obert a la façana de ponent, és rectangular amb un emmarcament motllurat i coronat per un frontó semicircular amb guardapols i ornamentat amb una petxina. Des del presbiteri i a través d’una porta rectangular, emmarcada amb carreus de granit amb el caire rom, es passa a la sagristia que resulta ser un espai força ample, potser massa si considerem la mida de l’edifici principal. La sagristia, situada al costat de tramuntana d’aquest, és constituïda per una nau rectangular acabada pel costat de llevant amb un absis poligonal de cinc costats, que dóna una planta que imita la de l’església. A la llinda de la porta hi ha la data de 1682. És probable que aquest espai fos l’ampliació de la sagristia existent amb la intenció de fer-hi la capella del santíssim. La coberta d’aquest espai és una volta de creueria nervada amb un arc toral que separa la part corresponent a la nau de la part absidal. Els nervis són formats per senzilles motllures amb els cantells bisellats a la part de la nau i amb doble cavet a la part absidal, sempre volent donar

68 XXXIV RONDA VALLESANA

esveltesa a la motllura. Els nervis es reuneixen a la part alta de les voltes d’on pengen unes claus de volta circulars amb la cara enfondida. Dins les claus hi ha les dates, a la de la nau, 1986, i a la de l’absis, 1885. La sagristia és il·luminada per cinc obertures que perforen els murs en un sol biaix, resultant pel costat de dins unes finestres estretes i allargades amb arc de mig punt a la part superior i que es concentren bàsicament als panys de la forma poligonal.

Detall de la clau de la capella del braç dret del transsepte. S’hi representa la Mare de Déu i el Nen Jesús; també es pot veure el detall dels nervis de la volta. Autor: Josep M. Masagué

En l’última restauració que hi va realitzar la Diputació de Barcelona, l’any 1987, s’hi van introduir dos cossos simètrics que vénen a representar dos mobles exempts, per no destorbar la visió de l’estructura d’aquest espai, en els quals hi van instal·lar en un, un lavabo i en l’altre dos armaris oposats. Sobre el braç esquerre del transsepte s’hi aixeca un campanar de torre de planta quadrada i dues plantes o nivells sobre la volta del transsepte. La primera és cega i interiorment és rectangular a causa de la diferència de gruixària dels murs. L’accés a aquesta planta es fa per una escala que parteix d’una alçada d’ 1,76 m a través d’una porta que ens introdueix dins el gruix del mur de tramuntana del transsepte que va ser buidat per fer-hi aquesta escala. Aquest nivell també devia ser el de la trona, ara desapareguda, a la qual es devia accedir per dins el transsepte amb una escala de fusta que avui tampoc no hi és. De la planta primera arrenca l’escala que permet accedir a la segona planta, on hi ha les campanes. L’escala és d’obra, feta de maó sobre una volta a la catalana. En aquesta planta hi

XXXIV RONDA VALLESANA 69

ha un massís de paredat que forma quatre esglaons, és la base o arrencada d’una escala anterior de fusta que devia continuar. Aquesta planta és coberta per una volta de canó de mig punt de pedra, amb les peces posades a sardinell, on encara hi podem veure les empremtes de l’encanyissat que es va utilitzar en el seu cindri. La segona planta és on hi ha les campanes, és més ampla que la primera i és coberta Clau de la capella del braç de l’esquerra del transsepte, amb per una volta semiesl’anagrama IHS. Autor: Josep M. Masagué fèrica de maó que es connecta amb la planta quadrada del campanar mitjançant petxines. Aquesta planta té obertures a les quatre cares, les que donen a tramuntana i a migjorn són dobles i les de les altres dues, senzilles. Les obertures de la façana de tramuntana són delimitades per tres pilastres fetes amb carreus de granit fins l’alçada on arrenca l’arc que delimita superiorment les obertures. Les pilastres tenen unes dimensions considerables, 60 x 96 cm la central i 65 x 96 cm, les dues laterals i defineixen unes obertures de 91 cm d’amplada. Aquestes pilastres corresponen a un campanar de paret que s’aixecava sobre el mur tester de tramuntana del transsepte. Quan va ser transformat en campanar de torre hom va modificar les pilastres, va doblar la del costat de llevant i va realitzar un atalussat a la de ponent. Les obertures de la façana oposada són més estretes, tenen una amplada de 78 cm i estan separades 51 cm; també el mur on s’obren és força més prim, té un gruix de 63 cm, i és una construcció més rústega. La volta de les quatre obertures és d’una rosca de maó massís. La coberta d’aquesta planta és una volta anular o semiesfèrica feta amb maons disposats radialment com en les voltes de forn.

70 XXXIV RONDA VALLESANA

Les obertures de les altres dues cares són més simples, de forma rectangular, de petites dimensions, la de llevant i més gran la de ponent. A la paret de llevant hi ha una altra obertura que dóna llum a l’escala de pujada al pis superior. El campanar és acabat amb merlets escalonats fets amb maó. Aquest acabament és remarcat inferiorment amb una senzilla motllura de maó.

Detall de la clau del presbiteri. Hi podem observar la vora treballada per donar-li la forma de cordó. Autor: Josep M. Masagué

Els murs són realitzats amb un aparell d”opus incertum” fet amb pedra local en què predomina la pedra granítica. La pedra no és uniforme sinó que és de mides molt variades, tot i que intenta mantenir una disposició més o menys horitzontal. Les cantoneres són realitzades amb carreus de mida més gran i uniforme. Per a les cantoneres van utilitzar només pedra granítica, amb la mateixa pedra es van realitzar els emmarcaments de les finestres. De tota manera hi ha llocs, com en la sagristia i a la part superior del campanar, on les cantoneres són força més rústegues. La decoració d’aquest edifici es redueix a les claus de volta i als nervis de les voltes de creueria, així com també a la façana amb el monumental portal d’accés. En general, és una ornamentació molt austera amb una figuració molt esquemàtica. A dins de l’edifici els únics elements que presenten un cert treball de talla són els nervis de les voltes i les claus de volta. D’aquestes, les dels dos braços del transsepte presenten la cara decorada en baix relleu. A la de la capella de l’epístola (dreta) s’hi representa la figura de la Mare de Déu amb el Nen Jesús; la Mare de Déu hi és representada amb túnica llarga, acampanada, sense deixar-ne veure els peus, i un mantell que li cobreix

XXXIV RONDA VALLESANA 71

el cos fins a la mateixa llargada que la túnica. La diferenciació entre la capa i la túnica només és apreciable a través de tres línies incises verticals. El cap el té descobert deixant veure una cabellera curta i llisa sense cap més detall. La cara té Culs de llàntia o mènsules que recullen un arc de l’obertura del la talla justa per indibraç del transsepte i un nervi de la volta de creueria. car uns ulls, un nas i la Autor: Josep M. Masagué boca, però sense cap mena d’expressió remarcable. El Nen Jesús és portat en braços per la Verge, els quals surten de sota el mantell. La figura de Nen presenta una desproporció molt marcada entre el cap i el cos, la talla és també molt senzilla i esquemàtica, tant que, fins i tot, no deixa apreciar les formes de la cara. En la capella de l’evangeli (esquerra) hi ha, ocupant tota la superfície de la cara, l’anagrama de Jesús, IHS. Tant en la clau de volta de la capella de l’epístola com en la de l’evangeli, les figuracions estan emmarcades per un filet circular perimetral. És molt probable que, en origen, aquestes claus, com les nerviacions, haguessin estat policromades sobre una base preparatòria de guix o calç i cola per allisar la pedra granítica. És sorprenent la inexistència de figuració en les claus de volta de la nau i en particular a la del presbiteri, però en canvi presentin la cara enfondida i llisa. Podríem pensar que era un acabat provisional a l’espera d’un futur revestiment amb elements historiats fets, probablement, amb talla de fusta, com es dóna en altres llocs. De fet la clau del presbiteri sembla que hagués tingut un tractament preferencial; per un costat, la motllura del perfil lateral no té el bossell llis sinó que és tallat amb un solc per representar un motiu cardial; i per un altre, presenta restes d’una possible figuració a la cara rebaixada. La façana de ponent presenta una molt senzilla i austera composició renaixentista, tot i que probablement no deuria tenir el coronament que presenta en l’actualitat, fora del portal d’accés monumental.

72 XXXIV RONDA VALLESANA

Detall del portal. Autor: Josep M. MasaguĂŠ

XXXIV RONDA VALLESANA 73

El portal d’accés presenta una decoració remarcable i, en aquest cas, per la monumentalitat que presenta davant l’austeritat general de l’edifici. Monumentalitat que es dilueix i perd valor, malgrat la mida exageradament gran respecte de la mida de la façana, pel fet de ser aquesta amb la pedra vista en lloc de tenir-la protegida amb un revestiment i el corresponent pintat o estucat. Aquest acabament ressaltaria l’acurat treball del portal. Aquest portal és rectangular amb un emmarcament motllurat i coronat per un frontó semicircular amb timpà i guardapols. L’ornamentació se centra en el frontó i en l’emmarcament del portal, que, tot i ésser de concepció renaixentista traspua un fort esperit gòtic, encara vigent durant tot el segle XVI. La motllura de l’emmarcament és constituïda per tres bordons separats per dos cavets. Els bordons constitueixen alhora la canya d’unes columnetes que arrenquen de tres bases de talla molt senzilla i que estan unides per dos bossells horitzontals posats a diferent alçada que les unifica per formar un sol conjunt amb el sòcol on recolzen. De tota manera, sembla que la decoració de les bases i el sòcol era més complexa del que podem observar avui, però l’estat de degradació que presenta, amb una pedra molt erosionada, no ens deixa fer-ne una lectura més precisa. Les columnetes sobrepassen tres petits capitells, de talla molt senzilla, que figuren cada un, un tronc de con invertit amb astràgal a la part inferior i un bossell a la superior. La forma d’aquests capitells és molt semblant a la de les bases i també, amb la corresponent adaptació, als culs de llàntia que reben els nervis i arcs torals de la volta ogival de la nau i capelles. La llinda té la mateixa motllura que els brancals, és constituïda per tres bordons entre cavets, que s’entrecreuen, als angles superiors, amb els cordons o columnetes dels brancals. Sobre la llinda hi ha el frontó semicircular amb el timpà esculturat amb una representació força reeixida d’una petxina renaixentista protegida per un guardapols que vola mitjançant un cavet a l’intradós. Aquest portal és realitzat amb pedra granítica com tots els altres elements esculturats. Sobre el portal s’obre un ull de bou de doble biaix fet amb dovelles que donen la volta a tot el perímetre circular.

74 XXXIV RONDA VALLESANA

CRONOLOGIA L’edifici de Sant Esteve presenta, malgrat haver estat una parròquia amb una activitat continuada, una imatge molt uniforme. Hem de considerar que aquest edifici és el que va substituir el que ens documenta la venda realitzada l’any 1023, el qual havia de ser un edifici d’estil romànic o anterior. L’edifici actual és una construcció de factura gòtica, ja del final d’aquest estil, bastit dins el segle XVI, quan les influències del renaixement ja treien el cap en els detalls ornamentals. De fet ja devia estar acabat l’any 1574, data en què els obrers de la parròquia de Sanata posen, entre altres condicions, en el contracte amb el mestre d’obres, que l’ampliació de la seva església ha de tenir com a model la de Sant Esteve del Coll. A Catalunya, tant el romànic com el gòtic són dos estils arquitectònics que van allargar la pervivència molt més enllà del seu temps, quan en els altres països ja els havien superat. D’aquesta manera el gòtic perviu amb detalls híbrids fins quasi tot el segle XVI, quan el Renaixement ja havia derivat cap al Barroc a la resta de països. En aquest context es desenvolupa aquesta església, que hom relaciona amb un grup d’esglésies relativament petites que es construeixen aquest moment pel Maresme i el Vallès que, pel fet de tenir unes característiques pràcticament iguals, Alexandre Cirici (Cirici, 1979. pàg. 93) considera que “possiblement respongui al treball d’un mateix equip de constructors dels quals els documents no han preservat sinó el nom d’un francès anomenat Pierris Absolut”. Dins aquest grup, aquest autor, hi inclou les esglésies d’Argentona, edificada entre els anys 1515 i 1539, la d’Òrrius, Collsabadell, Llinars, etc., tot i que aquesta mateixa tipologia la trobem a molts altres llocs. Plantes de l’església i del campanar. Autor: Josep M. Masagué XXXIV RONDA VALLESANA 75

La primera planta del campanar sembla que va ser construïda en el mateix moment i immediatament després de l’església i aleshores van coronar la torre amb un campanar de paret. La transformació en torre d’aquest campanar de paret va ser realitzada probablement entre els segles XVIII i XIX. El campanar de paret era constituït per tres pilars quadrats que se situaven sobre el mur de tramuntana del transsepte.

Façanes de ponent i de llevant. Autor: Josep M. Masagué

76 XXXIV RONDA VALLESANA

En el segle XIX es va fer l’ampliació de la sagristia, les obres es van acabar a l’entorn de l’any 1885 com indica la clau de volta de l’espai poligonal. Creiem que aquesta ampliació es va fer amb la intenció de ferhi la capella del Santíssim, de fet l’armari que hi ha al mur comú amb el braç esquerre del transsepte hauria estat el nou accés dels feligresos a aquesta capella, perquè el que ja existia per la sagristia, no era avinent, ja

que s’havia de passar pel presbiteri. Aquest moment coincideix amb la construcció, en moltes altres parròquies del país, d’una capella dedicada a aquesta funció. La sagristia anterior era del segle XVII segons indica la data de la porta que hi dóna accés des del presbiteri.

Josep m masagué i torné, arqte. juliol, 2013

BIBLIOGRAFIA: Alomar, 1970: ALOMAR, Gabriel. “Guillem Sagrera y la arquitectura gótica del siglo XV”. Colección de estudios históricos y biográficos, n. 3. Barcelona, Editorial Blume/Coac. Apéndice I, pàg. 263 Cirici, 1979: CIRICI, Alexandre. “L’art gòtic català. Segles XV i XVI”. Barcelona, Edicions 62. pàg. 93. Comas, 2012: COMAS i DURAN, Pere. “L’Església de Sant Esteve del Coll, la Parròquia i la Muntanya de Baix”. Llinars, Parròquia de Sant Esteve del Coll. Gallardo, 1938: GALLARDO, Antoni. ”Del Mogent al Pla de la Calma. Itinerari V, i darrer. Llinars – Vi-

Façanes de tramuntana i de migjorn. Autor: Josep M. Masagué

XXXIV RONDA VALLESANA 77

lalba Sasserra i Serra del Corredor”, dins “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 518-523, any 48. Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya, pàgs. 200-201. Garcia 2006: GARCIAPEY, Enric. “Els noms de lloc i de persones de Llinars del Vallès”. Llinars del Vallès, Ajuntament de Llinars del Vallès. Garriga, 2003: GAR-RIGA, Joaquim. “L’arquitectura religiosa gòtica del segle XVI” dins “L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura, vol. II”. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana.

Secció transversal pel transsepte i longitudinal pel campanar i sagristia. Autor: Josep M. Masagué

78 XXXIV RONDA VALLESANA

Lacuesta, Fané, 1987: LACUESTA, Raquel, FANÉ, Miquel. “Celebració de l’acabament de les obres de restauració de l’església parroquial de Sant Esteve del Coll. Llinars del Vallès, Vallès Oriental”. Barcelona, Diputació de Barcelona.

CAN

COLLET

Un dels masos antics de Llinars del Vallès és Can Collet. El document més antic trobat té data del 8 de febrer del 1528. És una àpoca1 firmada per Gaspar Collet al seu cunyat, Bartomeu Martí, pel cobrament del dot de la seva esposa, Catarina Martí; aquest document l’he transcrit íntegrament al final de l’article. Però aquest indret havia estat habitat des de molts segles endarrere. En unes excavacions efectuades l’any 1932 per l’Agrupació Excursionista de Granollers, a la font darrere la casa “s’hi descobrí una àmfora completa però fragmentada, que pogué ésser reconstruïda, i també les restes d’un forn de coure terrissa, prova evident que en els primers segles de la nostra Era, ja hi hagué establerta en aquell indret una indústria terrissera. I encara més cap aquí, el juny de l’any 1968, en un camp de la muntanya del Coll aparegué una col·lecció d’àmfores d’argila vermella cuita, molt ben conservades, col·locades una al costat de l’altra, de cap per avall.”2

Can Collet. Autor: Robert Álvarez

1 Àpoca és un document públic o privat en què el creditor declara haver rebut del deutor la quantitat deguda; actualment seria un rebut. 2 Pere Comas i Duran. L’Església de Sant Esteve del Coll, la parròquia i la muntanya de Baix. Cardedeu. 2001. Pàg.33. XXXIV RONDA VALLESANA 79

El mas Collet ha anat creixent amb moltes modificacions i ampliacions al llarg dels anys; actualment és un edifici de tres cossos amb planta baixa, pis, unes golfes a l’edifici central i una gruta. La casa nova la varen fer Tomàs Collet i Mercè Argemí, pares de l’actual propietari, l’any 1929. Damunt l’entrada principal, a la llinda del finestral, hi ha aquesta inscripció “Als 30 de june Jaume Collet Finestral amb inscripció. Autor: Robert Álvarez 1686 fadrí i al mestra Tafanell”. L’any 1686 Jaume Collet era l’amo del mas i estava a punt de casar-se amb Maria Casas; probablement va fer-hi obres amb motiu del seu casament, i el senyor Tafanell en seria el mestre d’obres. Dins la casa hi ha una porta a la cuina amb la data del 1611. Darrere la casa hi ha la font de can Collet i s’hi aixeca un castanyer que “arrenca amb un tronc d’uns 4 m. de volt de tronc, però aviat fa un grop que engrandeix notablement el seu entorn fins a uns 4,60 m., per després enlairar set grans besses que formen una capçada irregular”3 L’actual propietari del mas és el senyor Andreu Collet Argemí, ja té 80 anys i està casat amb la senyora Josefina Sabé Roca. El senyor Andreu em fa passar a casa seva i el primer que m’ensenya és l’arbre genealògic de la família, elaborat pel senyor Miquel Comas de Cardedeu, on surten les setze darreres generacions dels Collet; és una autèntica obra d’art en colors amb dibuixos de diversos monuments de la parròquia de Llinars del Vallès. Per les seves mides és impossible reproduir-lo aquí íntegrament, i per això només en donaré la branca principal.

3

Enric Garcia-Pey. Els noms de lloc i de persona de Llinars del Vallès. 2006. Pàg.117.

80 XXXIV RONDA VALLESANA

Arbre genealògic. Detall. Autor: Robert Álvarez

El senyor Andreu m’explica les seves principals vivències. Les primeres que recorda, de quan era molt petit, són referides a la guerra civil espanyola. L’any 1936, quan només tenia tres anys, deu o dotze homes armats van irrompre a casa i, entre d’altres coses, els robaren diners, els “sants de duro”,4 que eren els duros de plata amadeus i alfonsins. També agafaren una imatge de Sant Sebastià i la trencaren tirant-la per la finestra, el nen aleshores es posà a plorar i un d’aquells homes li va dir una frase que li ha quedat gravada: “Nen, quan s’hagi acabat tot això el teu pare te’n comprarà una altra”. També recorda amb força les escenes que es produïren a casa seva l’any 1939 durant la retirada dels derrotats republicans catalans cap a França. A l’entrada del mas hi havia una marmita on cabien 15 o 20 quilos de patates. La mare, la padrina i altres dones no paraven de pelar patates i les bullien amb un trosset de cansalada per donar menjar a tota aquella pobra gent afamada i esporuguida, i també a alguns soldats republicans. El més fort d’aquesta fugida durà quatre o cinc dies, i quan arribava la nit els fugitius dormien a la pallissa, a les golfes o al voltant de la casa, on 4

Pels més joves, un duro era una moneda de cinc pessetes. XXXIV RONDA VALLESANA 81

podien. Aquells dies la casa era plena de gent, hi passaren centenars de persones, però no s’hi trobà a faltar ni un sol objecte.

Els besavis. Esteve i Maria. Autor: Robert Álvarez

L’any 1944, amb onze anys, el senyor Andreu entrà al seminari, però el juny del 1950 el seu pare emmalaltí i els dos treballadors que tenia van marxar perquè veien que no cobrarien; aleshores l’Andreu ja havia hagut de tornar a casa. Foren els veïns els qui els van ajudar a segar els camps i un cosí els ajudà a munyir les vaques. Eren temps solidaris. L’any 1957 es casà amb la senyora Josefina Sabé Roca i han criat set fills.

Al mas Collet des d’abans de la guerra tenien bestiar: vaques de cria i porcs; al camp collien patates, mongetes, blat, ordi i blat de moro pel bestiar; i del bosc, en treien fusta, llenya per als forners i estelles per a les cuines de les cases. Però la cosa no funcionava prou bé. Per això amb nou propietaris més es posà a criar 8000 pollastres i amb aquesta finalitat l’any 1967 bastí una nau. Deixà aleshores la cria de vaques i mantingué el conreu del tomàquet, la mongeta tendra i els enciams, dels quals n’arribà a plantar 6000 cada setmana amb una màquina belga. La granja durà fins a finals dels anys noranta i el senyor Andreu es jubilà l’any 1998 quan complí 65 anys. Actualment l’activitat agrícola del mas Collet es redueix a un hort d’uns 300 metres quadrats, i tenen trossos de terreny arrendats, un dels quals a un pastor que hi pastura un ramat d’ovelles.

82 XXXIV RONDA VALLESANA

ÀPOCA FIRMADA PER GASPAR COLLET5 1528, febrer, 8 Dit dia e any en dita perròquia del Coll. Nosaltres Gaspar Collet de la perròquia de Ssent Steva del Coll del bisbat de Barcelona e Catarina, muller de aquell, confessam e reguonexem a vós, en Bartomeu Martí de la dita perròquia del Coll, que ab diverssas paguas en comptants nos haveu donades e paguades totes aquellas trenta lliuras de moneda barcelonesa, coffra e joyas, les quals en Salvi Parera quondam6, àlies Martí,7 e Els pares. Tomàs i Mercè. Autor: Robert Álvarez Stevona, muller de aquell, vivent, para e mara de mi, dita Catarina, e sogras de mi, dit Gaspar Collet, promateren donar y pagar en dot, per dot y en nom de dot a nosaltres, sò és a mi, dita Catarina, o a mi, dit Gaspar Collet, y aquella en temps de nostre matrimoni, pro8 de les quals jo, dit Gaspar Collet, a la dita Catarina, muller mia, e feta e fermada carta dotal y de spoli,9 axí 5 Arxiu Corona d’Aragó, Notarials Mataró, vol. 1247. Transcripció literal, modificant només els accents i els signes de puntuació. 6

Quondam, paraula llatina que aquí significa: difunt.

7

Del veí mas Martí.

8

Pro = amb motiu de.

9 Carta d’espoli o d’esponsalici: document pel qual el marit afegia l’escreix, o augment, al dot que ell rebia de la família de la muller; l’escreix podia ser una quarta part, un terç o la meitat del dot. La muller només podia exigir l’escreix si el marit havia rebut el dot. Si el marit premoria, la muller passava a tenir l’usdefruit del dot i l’escreix. XXXIV RONDA VALLESANA 83

com més llargament consta en los capítols matrimonials nostres y per nosaltres fets y fermats sots lo calendari en aquells contengut; la qual ab la present jo, dit Gaspar Collet, a la dita Catarina, muller mia, llou, aprov, ratifich y confirm, volent que la carta debitòria, per los dits Salvi Parera quondam, àlies El senyor Andreu Collet. Autor: Ferran Marcos Martí, y Stevona, muller de aquell, y vós dit Bartomeu Martí, fill de aquells, de les dites XXX lliures barceloneses, coffra y joyas a nosaltres, dits Gaspar Collet y Catarina muller mia, feta y fermada, ssia anul·lada y canssel·lada10 en tal manera que a nosaltres ni als nostres no pugua aprofitar, ni a vós ni als vostres en alguna cosa moura. Les dites XXX lliures barceloneses jo, dit Gaspar Collet, y la dita Catarina, muller mia, e agudes e rabudes, una part del dit pare vostre y l’altra e major part de vós dit Bartomeu Martí, fill y hereu dels dits Salvi Parera condam11 àlias Martí e Stevona, muller de aquell, y ferma de tots costats de la dita Catarina en comptants realment e de fet. Y per sò renunciam a excepció de dita peccúnia no comptada, no haguda e no rabuda, e a dol mal e acsió an fet, y Forn de pa al menjador. Autor: Ferran Marcos a tot altre lley o dret 10

Es refereix a la carta debitòria citada unes línies abans.

11

Condam = quondam = difunt.

84 XXXIV RONDA VALLESANA

contra les coses demunt dites venints. En testimoni de les demunt dites XXX lliures barceloneses, coffra e joyas fem a vós la present àpocha de rabuda e bo e perpetual fi, e pacte ferm d’aquí al devant de no demanar y de no fer vallas, ab solempna stipulació en poder del notari. Nós axí·n fermam, en lloham, presents per testimonis: Pera Massager de la perròquia de Ssent Steva del Coll y Pera Paraller de la perròquia de SSacta Maria de Llinars del bisbat de Barcelona. Aquest mateix dia, 8 de febrer del 1528, en el document immediatament anterior del notari Gaspar Vidal, Stevona i el seu fill, Bartomeu Martí, havien firmat àpoca a favor del seu sogre, Joan Puigvert,12 conforme havien rebut en diverses pagues 35 lliures, cofre i joies que aquest darrer havia promès donar en concepte de dot a la seva filla Elisabeth Puigvert, esposa de Bartomeu Martí. Sens dubte, al mateix temps que Bartomeu Martí, hereu del mas Martí, anava cobrant del seu sogre Joan Puigvert, ell també anava acabant de pagar el dot de la seva germana Catarina Martí; i el dia 8 de febrer els dos cunyats, Bartomeu Martí i Gaspar Collet, feren àpoca o rebut d’haver cobrat íntegrament els dots de les seves mullers. Gaspar Collet signà l’àpoca al seu cunyat Bartomeu Martí i aquest la signà al seu sogre Joan Puigvert. Àmfora romana. Autor: Ferran Marcos

Robert Álvarez Masalias

12 Del mas Puigvert, el més proper a l’ermita de Sant Sebastià i no gaire lluny del mas Collet. XXXIV RONDA VALLESANA 85

ARBRE GENEALÒGIC DE LA FAMÍLIA DELS COLLET1 (n 1933)

(n 1935)

Andreu Collet Argemí = Josefina Sabé Roca (1957) (n 1904)

(n 1910)

Tomàs Collet Puigvert = Mercè Argemí Puig (1929) (n 1875, †1958)

(n 1884)

Joan Collet Basquens = Maria Puigvert Casas (†1920)

(n 1855)

Esteve Collet Forns = Maria Basquens Llobera (†1879)

Joan Collet Cot = Maria Forns Font (1844) (†1867)

Esteve Collet Llibre = Teresa Cot Planas (1816) (n 1756, †1832)

Andreu Collet Bas = Margarida Llibre Maltas (1778)

Domingo Collet Guinart = Maria Bas (1748) (n 1695)

(n 1695)

Pau Collet = Isabel Guinart de Llança (1714)

Jaume Collet = Maria Casas (1686)

Pau Collet = Margarida Miquel Collet = Margarida Nadal (1615)

Antoni = Hyerònima Collet Mir (document, 1568) Miquel Collet = Antiga Mir Lúria (1560)

Joan Collet = ¿ ? (fogatge, 1559) Gaspar Collet = Catarina Martí (àpoca, 8-2-1528)

1 Les dates damunt les persones són l’any del naixement (n) i de la defunció (†). Sota el signe = és l’any del casament. 86 XXXIV RONDA VALLESANA

LA TORRASSA DEL MORO, UN PASSEIG AL PASSAT INTRODUCCIÓ: En els últims anys hem assistit a un canvi remarcable en la consideració que el patrimoni cultural ocupa en la nostra societat. A Catalunya, com a la resta d’Europa, s’ha constatat un elevat interès per part de la ciutadania a visitar llocs, monuments i altres elements que configuren el patrimoni. Aquest ha deixat d’ocupar un lloc secundari, merament complementari, en l’apreciació del paisatge actual. La tradicional percepció monumentalista del patrimoni cultural ha estat substituïda progressivament per una nova mirada en la qual el significat d’aquest patrimoni es considera un element essencial per a entendre l’especificitat històrica d’un lloc o territori, així com una peça fonamental per al desenvolupament cultural i social de les comunitats que l’acullen. En aquest sentit, podríem dir que més que constituir elements aïllats en els paisatges el monuments que formen part del patrimoni són una fracció indivisible de les condicions socials, polítiques i econòmiques de les comunitats en què s’ubiquen. L’interès vers el patrimoni respon a un increment del temps d’oci de què disposen les societats modernes i de la seva mobilitat. Però també respon a l’interès que tenen les comunitats locals per la seva història i tradicions, com a elements distintius d’identitat. Hi ha un desig per a entendre i apreciar l’evolució històrica del nostre entorn immediat i per a protegir-lo com a part d’un discurs sostenible que tracta d’integrar aspectes arqueològics, històrics i ecològics. En definitiva, podríem dir que la història del passat és una part viva i vital del seu present. El patrimoni cultural de Llinars del Vallès, els seus paisatges històrics, és el resultat de mil·lennis d’interacció humana amb el medi ambient. Des del Neolític, quan es produïren les primeres modificacions sistemàtiques del paisatge, i durant les posteriors transformacions d’època romana, medieval i moderna, aquesta part del Vallès Oriental és un exemple de les pautes de poblament que es produeixen en àrees de confluència de cultures diverses, fruit de la seva singular posició geogràfica, espai de pas i de control dels eixos de comunicació més accessibles de la regió.

XXXIV RONDA VALLESANA 87

Els testimonis d’aquesta llarga ocupació del territori resten escrits en els documents històrics i arqueològics que es troben distribuïts pel paisatge. Alguns foren destruïts, per la construcció de carreteres i camins, i pel creixement urbà. D’altres, que encara es preserven, representen un patrimoni que cal protegir de l’amenaça de les expansions modernes en benefici de les generacions futures. Entre aquests, un monument singular és la Torrassa del Moro, una torre de guaita atribuïda tradicionalment a l’època romana, excepcional per la seva significació històrica, les seves característiques constructives i la seva permanència a través del temps. LLINARS COM A LLOC HISTÒRIC Llinars és un municipi de la comarca del Vallès Oriental, situat a la Depressió Prelitoral, entre el vessant nord de la Serralada Litoral i els primers contraforts del Montseny. Com tots els pobles de la comarca, Llinars ha gaudit de la seva ubicació geogràfica, en tractar-se d’un lloc de pas entre la plana de Barcelona i el nord gironí. Les vies de comunicació, com ara l’AP-7, les carreteres N-152 i C-35, la via fèrria convencional i la del TAV, no són més que l’herència actual de la Via Augusta romana i de la Via Franciscana d’època medieval. El poblament humà del municipi de Llinars es remunta a època prehistòrica i es perllonga sense interrupcions fins a l’actualitat, tal i com els vestigis arqueològics i els documents històrics testimonien. Les restes més antigues trobades a Llinars, de fa uns 4.000 anys, corresponen als megàlits d’època neolítica. Alguns turons propers a la vila, com ara el Turó del Vent, foren ocupats per comunitats ibèriques fa uns 2.500 anys. Durant la romanització, la zona de Llinars va jugar un paper important pel fet de trobar-se a la cruïlla entre la Via Augusta i el camí que comunicava la costa amb l’interior a través de la Serra del Corredor. D’aquesta època s’han documentat diversos jaciments arqueològics dels quals destaquen, sense dubte, la Torrassa del Moro, i d’altres restes d’estructures romanes com ara a Can Rossell, Can Suari i Can Collet del Coll. A partir del segle X, es documenta la parròquia de Santa Maria de Llinars o Linares –un edifici d’estil romànic que fou substituït l’any 1774 per l’actual església parroquial de Santa Maria del Prat– i el Castellvell o Castell del Far. Aquest castell –pertanyent als senyors de Corbera– fou enderrocat pel terratrèmol del 1448. Entre 1548 i 1558 es construí una nova fortalesa d’estil renaixentista –residència oficial de la família Corbera-Santcliment–, coneguda amb el nom de Castell Nou.

88 XXXIV RONDA VALLESANA

Mapa de situació. Font ICC. S.E. Autor: Lluís Vila

EMPLAÇAMENT DE LA TORRASSA DEL MORO La Torrassa del Moro es troba al sud del municipi de Llinars, en un dels punts més elevats de la Serralada Litoral, concretament en el sector nord d’una peneplana coberta de vegetació, coneguda com el Pla de la Bassa del Llop. Des de la seva localització estratègica es gaudeix d’un ampli domini visual de la Depressió Prelitoral i de la Serralada Prelitoral. En època romana, des d’aquesta torre es dominaven els paisatges de l’entorn de Llinars, i es podia controlar de forma efectiva el corredor natural de la Serralada Litoral i l’eix romà de comunicació definit per la via Augusta, l’actual AP-7. El camí més fàcil d’accés a la Torrassa és la pista forestal que, des de la carretera B-510, es dirigeix cap a l’església medieval de Sant Esteve del Coll. Aquesta pista forestal, un tram del GR-95, així com d’altres senders que hi conflueixen, permeten d’accedir també a diversos elements d’interès patrimonial que, des del Neolític fins l’Alta Edat Mitjana, ens han llegat les comunitats humanes que han viscut en el territori. Entre aquests elements, hom podria destacar-ne els jaciments del Cau de la Mostela I i II, l’oppidum ibèric del Turó del Vent, Castellvell, Can Suari, etc. XXXIV RONDA VALLESANA 89

UNA BREU RESSENYA HISTÒRICA La Torrassa del Moro, tal com ja s’ha esmentat, ha estat tradicionalment identificada com una construcció d’època romana que hauria estat construïda després de la Segona Guerra Púnica, quan l’estat romà confirmà la seva intenció de consolidar el seu domini a la Península Ibèrica. El control dels grans eixos de comunicació fou una de les prioritats de l’exercit romà per a aconseguir el manteniment de l’ordre i la millora de l’administració territorial de les províncies. A mitjan segle II aC, i sobretot a partir del 121 aC, quan Roma finalitzà la conquesta del sud de la Gàl·lia, es consolidà un primer eix de comunicació que connectava Roma amb Hispània a través dels Pirineus, el que posteriorment es coneixeria com a Via Augusta. Les descripcions més antigues que fan referència a aquesta via es troben en un conjunt de quatre vasos trobats a Aquae Apollinares (Vicarello, Itàlia), on es descriuen els diversos itineraris o trams de via que conformen el camí de Roma a Gades. Tot i que aquests vasos estan datats als voltants del canvi d’era, entorn del segle I aC, permeten, juntament amb altres fonts més tardanes, reconstruir el traçat i la ubicació de les distintes mansiones, és a dir, dels llocs on els viatgers podien trobar aliments i un lloc per a reposar. Un d’aquests llocs rep el nom de Praetorium, que s’ha posat en relació amb Llinars. Excavacions arqueològiques recents han portat a suggerir que aquesta mansio fos Can Rosell, no gaire lluny de la Torrassa. A més de les mansiones –i sobretot en relació amb les zones on els conflictes entre els conquistadors i la població local, o entre els propis exèrcits romans varen tenir un caràcter més virulent– es van establir recintes militars o torres de control en punts elevats, en turons o terrasses a fi de poder albirar extenses àrees de terreny. A més de la Torrassa del Moro, s’han documentat altres torres de característiques arquitectòniques similars, com la de Castell de Falgars, (Beuda, la Garrotxa), la Torrassa de la Mora (Arbúcies, la Selva) o la de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), entre d’altres. Des de finals de l’època romana, la història de la Torrassa del Moro és incerta. S’ha suggerit la possibilitat que fos reutilitzada com a lloc fort durant el període d’ocupació musulmana en el segle setè, però encara no hi ha confirmació arqueològica. De fet, tan sols durant la Baixa Edat Mitjana tenim evidència d’un nou ús de la Torrassa, com a part d’una

90 XXXIV RONDA VALLESANA

casa fortificada datada del segle XIV. Les excavacions arqueològiques han recuperat d’aquesta època una sitja obliterada i les restes d’un edifici exterior a la torre. Aquesta estructura afegida a la torre és de planta quadrangular i adossada a les parets sud i oest de la Torrassa, que durant aquest període va funcionar, probablement, com a lloc avançat de guàrdia de la fortificació medieval del Castellvell de Llinars. De la història posterior, sabem que a principis de segle XX, concretament l’any 1906, la Torrassa va ser objecte de diverses obres per tal de convertir-la en un pavelló de caça. En el primer pis s’hi van construir una cuina i un menjador i, en el segon, els dormitoris. Des del segon pis, a través d’una escala de fusta, s’accedia al terrat, des d’on s’albirava, com havia passat en temps del romans, tota la comarca, les serralades del Maresme i un retall de la mar. A aquesta època contemporània podria correspondre una cavitat descoberta a l’interior de la torre i interpretada com a pou, cisterna o via de sortida soterrada de la fortificació. Posteriorment, la Torrassa restà abandonada i ha sofert repetides agressions. LA CONSTRUCCIÓ DE LA TORRASSA La Torrassa del Moro és una torre circular que conserva una alçada total de 8,30 m. Hom la pot diferenciar en tres nivells: El primer nivell, atribuït a època romana, està constituït per un parament d’uns 4,36 metres d’alçada, format per 9 filades de 36 carreus que mesuren 60 cm x 45 cm cadascun. Són de pedra granítica i estan perfectament treballats seguint la forma de l’encoixinat. La tècnica constructiva d’aquest

Vista oest de la torre amb els 3 paraments diferenciats. Autor: Lluís Vila

XXXIV RONDA VALLESANA 91

nivell correspon a l’opus quadratum, amb blocs col·locats seguint la tècnica de cap i través. A l’interior de la torre, les filades de pedres són irregulars, clarament diferenciades de les exteriors. Aquesta característica constructiva del mur, suggereix la possibilitat que el basament de la torre estigués, Detall de l’encoixinat granític de l’epóca romana. Autor: Lluís Vila originalment, omplert de terra, pedra o d’algun tipus d’argamassa, a fi d’aconseguir uns murs més resistents a possibles agressions externes. A la façana sud es troba la porta d’accés a la part inferior de la torre, construïda en una etapa històrica posterior a l’aixecament de l’edifici. No presenta cap llinda i els brancals els formen els grans carreus d’opus quadratum retallats. Cal assenyalar que a l’època romana els accessos a aquest tipus de torre es feien des del primer pis. El segon nivell s’atribueix a una reutilització d’època medieval. Se’n conserva una alçada d’uns 2,5 m sobre les fileres de blocs encoixinats. Es tracta d’un mur fet amb carreus de granit, de dimensions més reduïdes que els corresponents al nivell inferior. En general són poc treballats i, en alguns sectors del parament, irregulars. Es troben lligats amb morter de factura clarament diferenciada a l’utilitzat en les fileres inferiors de la torre. A aquesta fase correspon una porta o finestral orientada a sud, amb els muntants formats per carreus de granit. D’aquesta etapa, caldria mencionar la documentació d’una sitja i de les restes d’un edifici de petites dimensions datat del segle XIV. Aquest edifici, de planta quadrangular, estava adossat a les parets sud i oest de la Torrassa. El tercer nivell és el que correspon a la construcció de principis del segle XX, concretament l’any 1906, en què la Torrassa va ser objecte de diverses obres per tal de convertir-la en un pavelló de caça. En el primer pis (nivell 2) s’hi van construir la cuina i el menjador, amb un gran finestral

92 XXXIV RONDA VALLESANA

i en el segon (nivell 3) els dormitoris. Des del segon pis, a través d’una escala de fusta, s’accedia al terrat, sostingut per jàsseres i bigues de ferro (Llinars: 31-35). Des del terrat a 13 m d’alçada sobre la carena de la muntanya s’albirava tota la comarca, les serralades del Maresme i un retall de la mar. Les escasses dades arqueològiques de què disposem no permeten confirmar, amb claredat, l’atribució cronològica a l’època romana. De fet, Ramon Martí va plantejar una teoria segons la qual aquesta construcció tindria un origen musulmà (Martí, R. 2005). No obstant, el conjunt de dades existents fins ara semblen inclinar-se més vers la primera de les hipòtesis: • Era molt habitual que les fortificacions romanes republicanes massissessin l’interior de les muralles i les torres amb abocaments de terra. Aquests rebliments estaven continguts amb paraments externs i interns bastits amb pedres, cas de les muralles de Tàrraco (Macías, JM; Menchón, J. i Muñoz, A: 2006: 22) o amb encofrats d’opus caementicium, cas de les muralles de la ciutat romana d’Empúries (Hernàndez, X. 2001: 97). • Una altra tècnica utilitzada en fortificacions romanes d’aquesta cronologia, que segurament va ser utilitzada a la Torrassa, és l’ús de la tàpia en l’alçat dels murs. Talment els ibers i els grecs, els romans també utilitzaven la terra com a material constructiu en la construcció de murs fortificats. Un exemple proper el tenim a la fortificació de Can Tacó (Montmeló, Montornès del Vallès), que presenta muralles amb un basament bastit amb pedres i alçats de tàpia. • De les primeres excavacions efectuades a la Torrassa cal destacar-ne la presència de fragments de ceràmiAutor: Ajuntament Llinars

XXXIV RONDA VALLESANA 93

ca campaniana, d’època republicana, i de ceràmica grisa ibèrica, apareguts en l’estrat superficial. A l’interior de l’edifici es van documentar diverses sitges, entre les quals cal destacar-ne una d’època ibèrica o iberoromana, a més de les de cronologia medieval. Les excavacions més recents han documentat, juntament amb ceràmica d’època baix medieval i moderna, fragments de dòlia i teula d’època romana, però en cap cas ha aparegut cap indici del període emiral. • Un altre detall que ens fa pensar en una construcció originària d’època romana són els resultats de les analítiques de morters. Aquests estudis no són Dibuix d’una reconstrucció d’una bastida constructiva. (ADAM, JP. 1996: 88) concloents, però sí que descarten pràcticament l’origen àrab del basament de la Torrassa i apunten la possibilitat que sigui romà (Álvarez, A.; Gutiérrez, A. i Pitarch, A. 2006 b). COM FUNCIONAVA UNA TORRE DE GUAITA ROMANA? Les torres de guaita d’època romana ubicades en relació a la xarxa de camins, més que llocs de control i vigilància directa d’una àrea geogràfica determinada, eren llocs d’avís, centres de comunicació de notícies de tota mena, punts claus per a la recepció i emissió de senyals (Casas Genover et alii, 1995: 29). Com assenyalen les fonts antigues, aquestes torres es comunicaven entre elles a través de diferents sistemes de senyals elaborats amb foc, fum i altres enginys, com l’ús de miralls metàl·lics (Polibi 10, 44; Vegeci 3,5).

94 XXXIV RONDA VALLESANA

Es pot suposar, a partir de les referències d’altres zones frontereres de l’imperi romà, que les vigies s’organitzaven en sistemes de manteniment de la vigilància durant les vint-i-quatre hores del dia. Podem imaginar, en el cas de la Torrassa, que els soldats vivien en alguna fortificació propera. Treballs arqueològics recents en el jaciment proper del Turó d’en Suari, han revelat la presència d’una estructura arquitectònica de l’etapa republicana que podria haver tingut una relació amb la Torrassa. Com es pot observar en aquesta il·lustració, basada en materials procedents del limes germànic, aquestes torres tenien espai per als diferents mecanismes i eines relacionats amb els sistemes de senyalització, així com per a l’armament i la resta de l’equipament dels legionaris. El manteniment de comunicacions fiables era un element clau del procés de la conquesta. En el territori enemic, els oficials de les legions necessitaven tenir dades sobre els moviments de tropes o dels enemics. A distàncies curtes, es podien enviar soldats que corrien per transmetre missatges verbalment. A distàncies superiors a una milla, o quan les unitats de combat lluitaven en diferent fronts al mateix temps, calien altres sistemes de comunicació. Els romans van desenvolupar diferents codis de senyals visuals a llarga distància: senyals de foc, de banderoles i de torxes. Es diu, per exemple, que era possible transmetre un missatge utilitzant senyals de foc des de la muralla d’Adrià, a la Gran Bretanya, fins a Roma en 48 hores.

Il·lustració d’una torre de vigilància. Autor: Lluís Vila

XXXIV RONDA VALLESANA 95

Senyals de foc: des dels cims de turons es podien comunicar missatges mitjançant una línia de fogueres. Quan s’encenia la primera foguera, el següent equip de soldats encenia la segona i així successivament. Les banderoles: un altre sistema per a comunicar missatges específics d’un lloc a un altre emprava dues sèries de cinc banderoles que s’aixecaven o es baixaven, alternativament. Les banderoles rígides, triangulars o quadrangulars, i pintades amb colors vius, se situaven sobre uns pals d’uns 3,65 m d’alçada. A la part central de cada pal, hi havia un pivot que facilitava l’equilibri i la manipulació de cada banderola. Les combinacions dels moviments que es podien fer amb els dos grups de banderoles s’utilitzaven per transmetre les lletres de l’alfabet. D’aquesta manera, per enviar un missatge, l’emissor i el receptor tenien una tauleta amb una relació de les lletres de l’alfabet i de les posicions de les banderoles. Les torxes: per incrementar la velocitat de l’emissió dels missatges, els romans van desenvolupar un sistema de torxes, a partir d’un principi similar al de les banderoles. Dos homes aixecaven d’una a cinc torxes de la mateixa manera. El mètode tenia l’avantatge de necessitar menys equipament, però les torxes eren més difícils de veure que les banderoles. Aquests sistemes de comunicació van ser emprats durant la conquesta romana, encara que, evidentment, no tenim dades que ens permetin conèixer quin o quins d’aquests sistemes eren emprats a la Torrassa, és força probable que fos utilitzat algun tipus de senyal de foc o de fum. LA TORRASSA DEL MORO AVUI La Torrassa del Moro representa un testimoni força rellevant del passat de Llinars. És un dels millors exemples conservats de les torres de guaita del període republicà, construïdes per controlar el territori conquerit i les seves comunicacions. En el benentès que la considerem d’època romana. Justament pel seu interès històric i patrimonial va ser el motiu pel qual des de l’Ajuntament de la localitat es va iniciar el procés de recuperació del conjunt. Els treballs portats a terme han permès copsar una nova apreciació i comprensió de la Torrassa del Moro, i asseguren el seu futur a llarg termini, també com a símbol emblemàtic de Llinars del Vallès.

Ivan Salvadó Jambrina i Lluís Vila Bonamusa, d’Estrats GPC

96 XXXIV RONDA VALLESANA

BIBLIOGRAFIA: - ADAM, Jean-Pierre (1996) La construcción romana, materiales y técnicas, edit. Editorial de los Oficios. León - ÁLVAREZ, Aureli; GUTIÉRREZ, Anna i PITARCH, Àfrica (2006 a): Informe de l’anàlisi dels morters de la Torrassa del Moro (Llinars del Vallès). Informe inèdit, ICAC. Unitat d’estudis Arqueomètrics. Tarragona. - ÁLVAREZ, Aureli; GUTIÉRREZ, Anna i PITARCH, Àfrica (2006 b): Informe de l’anàlisi per difracció de raigs-X de tres morters procedents de la Torrassa del Moro (Llinars del Vallès , Vallès Oriental). Informe inèdit, ICAC. Unitat d’estudis Arqueomètrics. Tarragona. - CASAS GENOVER, J; CASTANYER MASOLIVER, P; NOLLA BRUFAU, J.M.; TREMOLADA TRILLA, J. (1995): El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est., Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Sèrie Monogràfica, Núm.15, Girona. - COMAS, Pere (2001): L’Església de Sant Esteve del Coll, la Parròquia i la Muntanya de Baix, edita Parròquia Sant Esteve del Coll. Cardedeu. - CURIÀ, Elisenda, MCGLADE, James i VILA, Lluís (2006): La Torrassa del Moro, Llinars del Vallès (Vallès Oriental). Pla museogràfic inèdit, dipositat a l’Ajuntament de Llinars del Vallès. Sant Esteve de Palautordera. - ESTRADA i GARRIGA, J. (1953): Consideraciones sobre la antigüedad de Llinars, Programa Festa Major, Llinars - ESTRADA i GARRIGA, J. (1998) L’itinera dels vasos apol·linars en el trajecte de Granollers a Tarragona. De les estructures indígenes a l’organització provincial romana de la Hispània Citerior. Ed. Societat Catalana d’Estudis Clàssics: 201- 220. - HERNÀNDEZ, Xavier (2001): Història militar de Catalunya, Vol. I: Dels ibers als carolingis, edit. Rafael Dalmau, Barcelona. - LLINARS: 31-35) Catàleg del Patrimoni Històric-Artístic, Arquitectònic i d’interès cultural de Llinars del Vallès, Oikos-tau 1996, pp.31-35.

XXXIV RONDA VALLESANA 97

- MACIAS, Josep Maria; MENCHON, Joan. i MUÑOZ, Andreu (2006): Tarraco guía arqueológica visual, edita Digivisión. Tarragona. - MARTÍ, Ramon (2004): “La defensa del territori durant la transició medieval” a Actes del Congrés Els Castells medievals a la mediterrània nordoccidental, Arbúcies 5, 6 i 7 de març de 2003, edita Museu Etnològic del Montseny. Arbúcies, pp 89-114. - MARTÍ, Ramon (2005): “Fars de terra endins. A propòsit de la Torrassa del Moro” a revista Laietania nº16, Mataró, pp185-197. - MARTÍ, Ramon; FOLCH, Cristian i GIBERT, Jordi (2007): “Fars i torres de guaita a Catalunya: sobre la problemàtica dels orígens” a revista Arqueologia Medieval nº 03, edita ACRAM. Barcelona, pp-30-43. - SÁNCHEZ, Eduard (1994): Informe preliminar sobre la intervenció arqueològica d’urgència a la Torrassa del Moro. Llinars del Vallès. Campanya del 8 al 22 d’agost de 1994. Informe inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. - V.V.A.A. (1982): Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme. Vol. 2. Edita Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. - V.V.A.A. (1991): Catàleg del Patrimoni Històrico-Artístic, Arquitectònic i d’interès cultural de Llinars del Vallès, edit. Oikos-tau. Vilassar de Mar. - ZABALA, Marta (2006 a): Intervenció arqueològica a La Torrassa del Moro (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), Informe inèdit dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. Sant Esteve de Palautordera. - ZABALA, Marta (2006 b): Intervenció arqueològica a La Torrassa del Moro (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), Memòria inèdita dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. Sant Esteve de Palautordera.

98 XXXIV RONDA VALLESANA

XXXIV RONDA VALLESANA 99

Oest – 47) turó Rodó (535), 48) turó de Séllecs (534), 49) turó de Galzeran (485), 50) turó de Castellruf (459), 51) la Coscollada (466), 52) el Tibidabo (512), 53) turó de Can Pasqual (470), 54) Montmany (491), 55) puig d’Agulles (653), 56) la Creu de l’Aragall (549), 1) Puig de l’Hospici (528), 2) Montserrat (1712), 3) St. Llorenç del Munt (1093), 4) pic del Vent (815), 5) St. Sadurní de Gallifa (951m snm).

100 XXXIV RONDA VALLESANA

Nord – 6) Puiggraciós (807), 7) Cingles de Bertí (946), 8) Cardedeu (220), 9) turó dels Garrics (711), 10) Roca Centella (999), 11) turó Monner (1103), 12) el Parany (1153), 13) Pla de la Calma (1200), 14) Roca Roja (1281), 15) el Sui (1322), 16) turó del Samont (1272), 17) Matagalls (1697m snm), 18) turó Sesportadores (1608), 19) turó de St. Marçal (1532), 20) turó dels Ginebrons (1213). 21) Turó de l’Home (1706), 22) puig Sesolles (1689), 23) turó Gros (1651), 24) Montllobar (1459), 25) Llinars (207), 26) turó del Castellar (1325), 27) turó de Morou (1307), 28) Montsoriu (649).

XXXIV RONDA VALLESANA 101

Est – 29) Castellvell (383), 30) turó de Rodís (378), 31) turó d’en Vives (759), 32) turó Gros (773), 33) cota 653, 34) el Corredor (657), 35) puig Aguilar (526), 36) Montalt (595), 37) serra de Polseruc (433), 38) turó de Lorita (385), 39) turó de Tarau (441m snm).

102 XXXIV RONDA VALLESANA

Sud – 38) turó de Lorita (385), 39) turó de Tarau (441), 40) mar, 41) St. Sebastià (407), 42) castell de Burriac (400), 43) turó d’en Cirers (470), 44) turó de Matacabres (402), 45) cota 483, 46) St. Mateu (499), 47) turó Rodó (535), 48) turó de Séllecs (534m snm).

SANT SEBASTIÀ DE PUIGPEDRÓS1 A la Ronda Vallesana d’enguany, després de passar per la Torre del Moro, travessarem pel mig de les parets enrunades de l’ermita de Sant Sebastià del Coll o de Puig Pedrós. Es desconeix l’origen d’aquesta ermita, però es troba documentada des de l’any 1640 i a finals del segle XVIII degué tenir alguna importància. Cada any per Sant Sebastià –el 20 de gener– i fins a l’any 1905, s’hi celebrava un aplec en honor d’aquest sant, que era advocat contra la pesta, els llamps i les tempestes. En aquell temps en què no hi havia diversions de cap mena i en aquells dies d’hivern, quan els pagesos no tenien feina, els aplecs campestres sempre es veien molt concorreguts. El poeta Francesc Casas i Amigó (18591887) passà moltes temporades a Can Suari del Fou, la masia dels seus avis, al veí poble de Sant Antoni de Vilamajor. “En les seves perllongades estades a la casa pairal, dedicà molts dels seus poemes a cantar la vida camperola de la comarca, que li valgueren el sobrenom de Poeta del Vallès, al mateix temps que dedicava les cordes més vibrants de la seva lira a la Fe i a la Pàtria, que l’havien de fer mereixedor del títol de Trobador de la Gaia Ciència i de deixeble de

El poeta Francesc Casas i Amigó (1859-1887). Autor: Robert Álvarez

1 Aquest article és el resum d’un altre, molt més extens, escrit pel senyor Pere Comas i Duran. “L’Església de Sant Esteve del Coll, la Parròquia i la Muntanya de Baix”. Edicions Parròquia de S. Esteve del Coll. Any 2012, pàgs.29-32. XXXIV RONDA VALLESANA 103

Mn. Jacint Verdaguer” (El 1885 i el 1886 obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona)2. El poeta també participaria en algun aplec de Sant Sebastià a Llinars del Vallès, ja que “es conserva un poema titulat L’aplec de Sant Sebastià del Dibuix de l’ermita de St. Sebastià, extret de l’arbre genealògic Coll, escrit i signat de dels Collet. Autor: Robert Álvarez la seva pròpia mà, que han guardat durant molts anys curosament els descendents dels que llavors eren propietaris de can Puigvert; en les terres de dita finca hi havia la Torre del Moro i l’ermita, poema que ell titulà cançó i que no hauria pogut cantar tan bé si no hagués assistit personalment a la romeria”. “Casas i Amigó ens descriu amb tot detall l’ermita i l’aplec, i pels seus versos sabem que llavors estava ruïnosa, que hi acudien els pagesos, els fadrins i fadrinetes, les donzelles, la quitxalleta i àdhuc els vellets, que cercaven les pedretes de Sant Sebastià, que lliuraven de molts flagells i que no eren altra cosa que els cristalls de quars, producte de la descomposició del granit. El poema és tan encisador i tan melodiós, que val la pena que el reproduïm íntegrament, i encara més, perquè L’aplec de Sant Sebastià no figura en cap de les set edicions que s’han fet de les seves Poesies”. “Al cim de la muntanya, – com un lliri boscà, es veu l’ermita blanca – de Sant Sebastià. Allí, sobre les roques – l’alçaren els passats perquè els lliurés de pesta, – de llamps i tempestats. Per valls i fondalades – allí la vista es perd, dessota es veu l’antiga – masia d’en Puigvert. A un cantó té vinyes – a l’altre, un alzinar; si lluny Dosrius s’obira – més lluny s’obira el mar. 2

Gran Enciclopèdia Catalana.

104 XXXIV RONDA VALLESANA

Com si la defensessin – de llops i d’esparvers, davant la seva porta – s’aixequen dos xiprers. En ses parets ruïnoses – la pols sembla que hi viu; hi brollen les alzines, - les merles hi fan niu. Les heures les abracen – pujant-hi des de baix, i quan el sol hi toca – hi corre el llangardaix. A dins penja una llàntia, – que crema nit i jorn, a dalt una campana, – que crida a tot l’entorn. En llargues romeries – sentir la seva veu, hi vénen els pagesos – del pla de Cardedeu. Fadrins i fadrinetes – hi pugen tot cantant, però els vellets hi pugen – encomanant-se al Sant. Arriben a l’ermita – bo i cansadets i roigs; si hi resen el rosari – després canten els goigs. Al Sant aquesta gràcia – demanen tots plegats: “Lliureu-nos de la pesta, – de llamps i tempestats”. L’ermita és muntanyana i sembla un colom blanc; ning-nang fa la campana, ning-nang. Quan ve la migdiada –els ciris fan cremells,3 enmig de la boscúria – destapen els cistells. Si uns estenen mantes – els altres, tovallons; ja fumen les cassoles – i ragen els porrons. Alçant-los ben enlaire – es fan passar la set; llescant el pa moreno – mai no para el ganivet. La quitxalleta juga – de fulles sobre el jaç; els vells conten històries – els joves no en fan cas. Fadrins i fadrinetes – se’n conten de millors, de pa, tirant-se molles – sinó ramells de flors. Les mares, que són vives, – ho miren mig rient; potser el Sant de l’ermita – farà algun casament. Si el fa, sé una donzella – que li vindrà a deixar un cor de cera blanca – damunt del seu altar. L’ermita és muntanyana i sembla un colom blanc; ning-nang fa la campana, ning-nang. 3 Cremell, porció de cera que davalla per la superfície del ciri en cremar, i que hi queda adherida. XXXIV RONDA VALLESANA 105

Per entre les alzines – ja xiula el trist mussol, la tarda ja és passada – se’n va a la posta el sol. Si el sol se’n va a la posta, – tots baixen cap al pla: Adéu, ermita blanca – de Sant Sebastià. Abans de deixar-te – prou pena que en tenim, ens endurem pedretes – collides aquí al cim. Tindrem-les ben guardades – debaix nostres teulats, puix lliuren de la pesta, – de llamps i tempestats. L’ermita és muntanyana i sembla un colom blanc; ning-nang fa la campana, ning-nang.” “Com que a començaments del segle passat ja amenaçava ruïna, la imatge fou traslladada a l’església del Coll, l’any 1905, mentre es parlava de la reconstrucció de l’ermita, fet que no arribà mai. Després tot anà caient”. Actualment només en resten unes parets, i fins i tot han desaparegut aquells dos xiprers que cantava el poeta. Quan ara caminem pel mig d’aquestes venerables pedres, si reculem mentalment més d’una centúria, podrem participar en l’aplec i també, si volem, collir algunes “pedretes de Sant Sebastià”. Robert Álvarez Masalias

Restes del llenç de la paret nord de l’ermita de St. Sebastià. Al fons la Torrassa. Autor: Ferran Marcos

106 XXXIV RONDA VALLESANA

EL MANSO COMAS DE CAN BORDOI El Centre Excursionista de Sabadell em va demanar que us fes cinc cèntims de la torre noucentista d’estiueig del mas de can Bordoi, altrament coneguda com a «Manso Comas». No m’hi vaig poder negar, com veureu, per l’excepcionalitat de la seva arquitectura i paisatge, i això, alhora, m’ha servit per aprofundir en un dels llocs més emblemàtics no només de Llinars del Vallès sinó també de la comarca. He de reconèixer, però, que no ha estat una tasca senzilla perquè, malgrat la bona disposició de la família propietària, que molt amablement m’ha donat accés a la casa i als jardins, i de l’ajuntament, que m’ha permès de consultar els arxius municipals, el fons documental que es conserva és en realitat molt reduït. De fet, no he trobat cap document de l’època de la seva construcció; tan sols alguna informació dispersa en obres de caràcter divulgatiu o documentació tècnica de projectes de reforma recents. Aquest article se centrarà, doncs, en la torre d’estiueig, però és impossible no mencionar la resta d’edificacions perquè difícilment s’entendrà l’un sense l’altre. El mas de can Bordoi és situat al municipi de Llinars del Vallès, just a la carena de la serra del Corredor - Montnegre que separa les aigües entre la comarca del Vallès i la del Maresme. Es troba en un petit coll –el Coll de can Bordoi– entre dos elements arquitectònics també icònics del municipi: per una banda el castell vell del Far, que presenta restes ibèriques, i, per l’altra banda, la Torrassa del Moro, d’origen romà. Per aquest coll travessa la carretera local de Llinars a Dosrius, des de la qual s’accedeix també al portal principal del conjunt. La finca és molt extensa. Compta amb nombroses hectàrees de boscos i comprèn els turons més propers, com el turó del Vent (384 m), i altres masies, com can Canal o la casa del Castellvell. La masia que dóna el nom al mas és can Bordoi. El nom original, segons Enric Garcia-Pey1, seria «can Bordoll», però el fenomen lingüístic del ieisme, propi del Vallès, hauria transformat la ll final en una i llatina. Això no obstant trobarem el topònim escrit de moltíssimes formes diferents: «Bordoll», «Bordoi», «Bordoy», «Burdoi», «Burdoy»... 1 GARCIA-PEY, Enric: Els noms de lloc i de persona de Llinars del Vallès. Ajuntament de Llinars del Vallès, 2006, p. 67 XXXIV RONDA VALLESANA 107

Al llarg del temps s’ha anat construint al voltant d’aquesta masia mare un conjunt arquitectònic excepcional, d’usos i èpoques diferents, que ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local. Hi trobem la masia agrícola de can Bordoi, l’ermita de Sant Cristòfol, la torre Comas, les cavallerisses, la pallissa, la casa nova i el jardí. Detinguem-nos, doncs, en alguns dels seus elements més significatius: • Can Bordoi La casa mare és una masia d’estructura catalana clàssica: tres crugies delimitades amb gruixuts murs de pedra de 60 centímetres i amb una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. És molt probable que la presència habitada de l’indret hi sigui des de temps immemorial, però la primera notícia documental de l’edificació original no ens arriba fins al segle XIII. Aquesta, però, hauria estat destruïda pel terratrèmol del 24 de maig de 1448, que assolà el Vallès i el Baix Montseny. Fruit d’aquest sisme, els castells (també el del Far) i, encara més, la resta d’edificacions més senzilles, o bé s’enderrocaren o bé foren força danyades. La masia és una reconstrucció o, més ben dit, una suma de moltes reconstruccions i rehabilitacions al llarg dels segles; si més no, podem distingir que la seva estructura és bàsicament del segle XVIII. El portal principal, d’arc de mig punt adovellat propi d’una masia del segle XVI, presenta les dovelles trencades (de les 9, tres estan partides i 2 escantonades), fet que ens indica que el portal original caigué, es trencà i es va tornar a col·locar. Les cantonades de la masia, així com els finestrals, estan resolts amb pedres grans de granit, tant als brancals com a les llindes (d’arc pla). Originàriament la masia tenia planta baixa i un primer pis. Actualment té un segon pis, afegit posteriorment i sense decoracions de pedra a les finestres. Aquesta masia és coneguda com «la masoveria de can Bordoi». • El Manso Comas El propietari del mas a principis del segle XX fou Josep Comas i Masferrer (1842-1908), un industrial adinerat barceloní. Fou també dirigent del partit liberal al Principat de Catalunya. El 1871, per Reial Decret del primer govern del rei Amadeu de Savoia, fou nomenat diputat a les Corts Espanyoles. El 1872, amb el canvi polític, es presentà a les eleccions pel partit liberal i forjà una llarga carrera política. Fou regidor de la Ciutat

108 XXXIV RONDA VALLESANA

de Barcelona, diputat a les Corts Generals Espanyoles entre el 1884 i 1898, senador per Barcelona (1899-1902) i senador vitalici a partir del 1905. També fou elegit president de la Diputació de Barcelona el 1894, càrrec en què es caracteritzà per defensar els interessos liberals i crear una comissió per aconseguir un concert econòmic que afavorís la recaptació d’impostos de la Diputació. El 1896 dimití del càrrec per motius de salut. Els darrers anys de la seva vida, aproximadament entre el 1900 i 1905, decidí construir-se una torre d’estiueig a la seva masia de Llinars del Vallès. Per tirar endavant aquesta obra contractà els serveis del gran arquitecte valencià Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). L’encàrrec consistia en una torre d’estiueig envoltada d’un jardí que també inclogués l’antiga masia de can Bordoi, la reconstrucció de la vella capella de Sant Cristòfol, la construcció d’unes cavallerisses per atendre els cavalls del cansament del llarg viatge des de Barcelona o de les caceres pels boscos de la finca, un colomar, una instal·lació de mines d’aigua que alimentessin un dipòsit i unes pallisses i corts per al bestiar de la masoveria.

Façana del mas de can Bordoi. Autor: Ferran Marcos

XXXIV RONDA VALLESANA 109

El jove arquitecte, que tot just començava la seva carrera, s’havia titulat el 1892 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i centraria posteriorment la seva obra a Sant Just Desvern, justament el districte electoral de Josep Comas; i també a Barcelona i a la Garriga. Marcel·lià Coquillat era un arquitecte situat entre el noucentisme i el modernisme. En aquella època, paral·lelament a aquest encàrrec, construïa la casa Josefina Bonet a la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, on també trobem la casa Lleó Morera, la casa Ametller o la casa Batlló. Malgrat que hi hagi una certa tendència a incloure el Manso Comas dins l’estil noucentista, el cert és que hi podem veure per tot arreu influències o, fins i tot, decoracions i dissenys clarament modernistes. Ens trobem, doncs, en presència d’un projecte entre dos estils. Coquillat projectà l’edifici com una planta rectangular d’on sobresurten volums en forma de galeries vidriades i que s’estructura al voltant d’una escala central i d’un eix pel costat més llarg (de nord-oest a sud-est).

El manso Comas. Autor: Ferran Marcos

110 XXXIV RONDA VALLESANA

El manso Comas. Autor: Ferran Marcos

La casa té una planta baixa, una planta noble i una segona planta destinada a les golfes. La planta baixa està aixecada entre mig metre i un metre del terra, creant un sostre sanitari per protegir-se de la humitat del sòl i, alhora, crear més majestuositat a l’entrada principal amb una gran escala de set graons. La imatge de simetria de la casa la dóna la coberta complexa de dos creuers, cadascun amb teulades a dos vessants. Els careners i les xemeneies estan fets de ceràmica treballada amb elements decoratius. En el punt en què els careners es creuarien, al centre de la casa, hi sobresurt una torre d’una planta més, que dóna caràcter al conjunt. Sota la torre es troba l’escala que, a més de comunicar les plantes entre sí, organitza la distribució interna de cada pis. La tipologia de l’escala és catalana de petxina, de tres trams per planta, resolts amb marbre blanc. L’estil és modernista, especialment la barana de ferro forjat amb figures florals i suaus remolins i «cops de fuet» orgànics, típics d’aquest estil. El passamà és d’una còmoda i ergonòmica fusta treballada. L’estructura de la casa és de parets mestres i embigats de fusta. Només algunes bigues dels aiguavés de la coberta són metàl·liques. Les parets perimètriques i la que separa la zona noble de la de servei tenen 45 cm XXXIV RONDA VALLESANA 111

Galeria central vidrada de la planta baixa. Autor: Higini Herrero

de gruix, mentre que la resta de parets mestres són de 15 cm. Els envans separadors no estructurals tenen entre 4 i 6 cm. Les parets inclouen exquisits arrambadors a les parts baixes, alguns d’estucat, d’altres de rajola fent dissenys colorits propis de l’època. Les parts altes de les parets presenten algunes decoracions amb esgrafiats. Els sostres de les zones nobles mostren un embigat treballat de fusta formant un conjunt de gran valor, especialment les parts pintades amb dissenys florals. Alguns terres de la planta baixa estan revestits amb peces de 20x20 cm de marbre blanc mentre d’altres presenten mosaics formats per petites peces de marbre d’1x1 cm, a l’estil dels marbres romans, que formen dibuixos colorits. En canvi, a les zones menys nobles, com les golfes, hi trobem terres de parquet de fusta. A la planta baixa s’hi accedeix per unes escalinates adossades a la façana principal (la més estreta i orientada a sud-est). Tota la façana principal de la planta baixa és una triple galeria amb tancaments de vidre transparent i motius colorits de postals bucòliques i rurals, amb cases, vaques pasturant, rius i ponts, i, també, escenes de cacera. La central és un 112 XXXIV RONDA VALLESANA

pre-vestíbul des d’on s’accedeix, a banda i banda, a les galeries. Des de cadascuna de les galeries s’accedeix a una sala noble. La de la dreta dóna llum al menjador principal que, alhora, comunica amb una sala d’estar amb galeria pròpia que dóna a la façana nord-est. La sala d’estar també té una petita estança quadrada amb una llar de foc. Del menjador també en surt un passadís fins a la façana posterior on hi ha la cuina. En canvi, des de la galeria de l’esquerra s’accedeix a la sala del billar i, des d’aquesta, als lavabos i a la biblioteca, també dotada d’una galeria orientada a la façana sud-oest, però molt més petita.

Arrambador de rajola i mosaic fet amb petites peces de marbre. Autor: Higini Herrero

Seguint l’eix central, des del pre-vestíbul, s’accedeix al vestíbul principal on hi ha l’escala que organitza tota la casa. Rere l’escala hi ha el vestíbul secundari que dóna accés a la biblioteca, al passadís i al pre-vestíbul del darrere. Aquest pre-vestíbul distribueix la zona del servei: una habitació, l’accés a la cuina i una entrada de servei per la façana posterior. La planta noble és més petita que la planta baixa ja que la zona del servei i els sortints de les galeries inferiors es converteixen en balcons o grans terrasses de les diverses habitacions. Al voltant de l’escala hi ha un passadís que dóna accés als serveis i a les habitacions: tres de principals a la façana sud-est i tres més a la façana nord-oest.

XXXIV RONDA VALLESANA 113

Escala de marbre blanc i barana de ferro forjat. Autor: Higini Herrero

114 XXXIV RONDA VALLESANA

MIrador modernista. Autor: Higini Herrero

La planta superior (les golfes) té la mateixa superfície que la planta noble però aquí els espais són molt més grans i les inclinacions dels sostres i el jocs d’encontres de les bigues de la coberta donen una gran plasticitat al conjunt. Els acabats d’aquesta planta no estan tan treballats com a les plantes inferiors. Finalment, l’escala ens porta a la torre central. El terra del pis de la torre té una triple claraboia trepitjable que dóna llum a l’ull de l’escala. La torre està oberta als quatre punts cardinals amb tres finestrals per banda amb un petit balconet. Un dels elements més singulars de la casa, a més de la torre mateixa, són les magnífiques vistes al Castell Vell del Far, al mar Mediterrani i a la costa de Mataró i Argentona, a la serra del Corredor - Montnegre, al poble de Llinars i al mateix Vallès, així com al Baix Montseny i al turó de l’Home. Quant a elements exteriors, la torre està coberta amb una teulada a quatre vents que presenta una mica d’ondulació a la part baixa, fet que

XXXIV RONDA VALLESANA 115

podria fer pensar en una teulada imperial, però no ho és realment. La teulada està coronada per un penell de ferro forjat. A les quatre cantonades hi ha una garita de muralla, molt decorada, acabada amb una coberta cònica i amb finestres petites o espiralls d’arc trevolat que recorden l’estil neogòtic. Són completament decoratives ja que no s’hi pot accedir a l’interior. • El jardí, la capella, les cavallerisses, la pallissa, la casa moderna i altres construccions auxiliars. La casa no s’entén sense el jardí que l’envolta, que segueix el mateix estil modernista-noucentista de l’edifici. El jardí està estructurat en dos sectors: el primer és l’exterior, entre el jardí interior i la carretera d’accés, on es troba la capella de Sant Cristòfol. Podríem dir que aquesta és la zona més pública, atès que encara s’hi realitza un aplec anual. Malgrat que al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Llinars del Vallès hi ha constància de l’existència d’un temple en aquest lloc a partir del 1025, l’edifici actual data dels anys de la construcció del Manso Comas i de l’enjardinament

Detall de la barana de l’escala que puja al mirador. Autor: Higini Herrero

116 XXXIV RONDA VALLESANA

Tanca d’acer forjat ondulat entre el jardí i la capella. Autor: Higini Herrero

dels exteriors, i encara que l’autoria de la capella és desconeguda, la continuïtat estilística i temporal que uneix les construccions permet suposar que l’arquitecte de la capella fos també en Marcel·lià Coquillat. La capella és petita, d’una sola nau amb un absis circular a la part posterior i un porxo amb arcs laterals davant la façana principal. També té un campanar d’espadanya d’un sol ull. L’arbrat del jardí, que combina diversos tipus d’arbres, tant de fulla caduca (plàtans) com de fulla perenne (avets), també és de l’època. Els arbres, ja centenaris, han anat creixent i ocultant els edificis, alhora que també limiten les vistes a l’entorn. El segon sector del jardí és l’interior. De forma més o menys rectangular inclou la resta d’edificacions del conjunt i està clos per una magnífica tanca d’acer forjat ondulat, de disseny orgànic, que transmet sensació de moviment. La portalada d’accés és en una de les cantonades, amb quatre pilars de carreus granítics amb decoracions de maó i portes forjades també amb motius florals. En una altra cantonada del tancat hi ha un

XXXIV RONDA VALLESANA 117

Cavallerisses. Autor: Ferran Marcos

magnífic mirador modernista, alçat uns tres metres, al qual s’hi accedeix pujant una escala. El mirador està cobert per una teulada que recorda un bolet, suportada per quatre pilars també de ferro forjat. Com ja hem dit abans, els arbres centenaris han anat creixent i limiten ara les vistes originals d’aquest indret tan singular. Al centre del jardí, just davant les escales d’accés a la porta principal de la casa, hi ha un gran jardí tancat també amb muret i barana forjada, com si fos una glorieta, per distribuir al seu voltant el pas dels carruatges i, alhora, ser l’escenari idíl·lic i controlat que es veu des de les vidrieres de les galeries de la planta baixa. Bé, al centre hi ha una font amb un petit estany, també envoltada d’avets i plàtans. El camí d’accés, després de passar per davant la porta principal de la casa, condueix a una altra font de pedra i forja amb ombra i quatre abeuradors per als cavalls que arribin d’un llarg i cansat viatge. I just al costat hi trobem les cavallerisses. Al centre, darrere una porta molt més

118 XXXIV RONDA VALLESANA

gran i alta que la resta, hi ha l’espai reservat al carruatge, mentre que a dreta i esquerra hi ha els diversos espais individuals per a cada cavall. Una part de les cavallerisses recull un petit museu sobre les troballes arqueològiques iberes i medievals del Castell Vell i del turó del Vent. Entre les cavallerisses i la masia de can Bordoi hem de destacar, pel seu treball del maó, la torreta de planta octogonal i coberta piramidal que acull un colomar. Finalment, darrere les cavallerisses hi trobem la zona clarament més agrícola del mas, amb la pallissa allargada a dues aigües, actualment restaurada com una sala d’actes. Les parets són de pedra i la biga principal del carener s’aguanta amb alts pilars quadrats de maó. Al fons, unes altres finestres amb tres obertures llargues i estretes proveeixen de llum l’interior. En un extrem de la pallissa hi ha una altra torre de maó amb coberta cònica que dialoga amb la torre del Manso i que alberga un dipòsit d’aigua alimentat per les mines d’aigua properes.

Vista del jardí interior des de la torre central. Autor: Higini Herrero

XXXIV RONDA VALLESANA 119

Les construccions auxiliars acaben amb l’era a la part més posterior i amb una nova casa, del 1966, de planta baixa i dos pisos, obra del prestigiós despatx d’arquitectura MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay). Vet aquí, doncs, els motius pels quals el mas de can Bordoi és un excel·lent museu a l’aire lliure de la història de l’arquitectura catalana: en un espai tan reduït hi podem trobar des de restes arqueològiques ibèriques fins a una torre de guaita romana, les restes d’un castell medieval, una masia pairal catalana, una capella solitària, una casa noucentista, un jardí modernista i una casa d’arquitectura moderna dels anys seixanta del segle XX. I, tot plegat, ben a prop de casa amb vistes als parcs naturals del Corredor - Montnegre, del Montseny i de la costa del Maresme. Insuperable!

Higini Herrero i Baró, 24 de juny del 2013

120 XXXIV RONDA VALLESANA

GEOLOGIA I PAISATGE DE LA SERRA DEL CORREDOR Un passeig entre serres, boles i saulons

La Serra del Corredor s’emmarca dins la Serralada Litoral, i forma, juntament amb la Serra del Montnegre, un conjunt muntanyenc paral·lel a la costa que separa la Plana del Maresme de la Depressió del Vallès i la Selva. Tot i que les solem anomenar plegades, les serres del Corredor i del Montnegre són dues unitats de relleu diferenciades, separades per les Rieres d’Arenys i de Vallgorguina. Malgrat que ambdues serres tenen un origen geològic similar, el pas del temps les ha anades conformant de manera desigual. D’una banda, el Montnegre és una serralada abrupta i tosca, que s’alça fins als 760 metres al Turó d’en Vives. El Corredor, en canvi, es tracta d’una serra de relleus suaus i menys marcats que ha donat lloc a paisatges més humanitzats i planers. Els seus cims més destacats són el Corredor, de 642 metres, i el Puig Aguilar, de 528 metres. Aquests cims i turons no es van alçar de manera sobtada, sinó que són el resultat d’un llarg procés natural que ha anat aixecant i modelant cadascun dels granets de sorra que ara trepitgem i erosionem amb el nostre pas.

Típica peneplana, propera a Sant Andreu del Far. Representació també del mosaic paisatgístic entre camps i pinedes de la Serra del Corredor, on el relleu planer ha permès l’expansió de l’activitat humana. Autor: Alba Bonàs

XXXIV RONDA VALLESANA 121

EL PALEOZOIC L’orogènia Herciniana i l’aparició de les pissarres Per tal de conèixer la història geològica d’aquests grans de sorra ens cal retrocedir més de 500 milions d’anys, concretament fins a l’era paleozoica. En aquella època, on ara trobem la serralada Litoral hi havia una altra enorme serralada: la serralada Herciniana. Aquesta antiga formació es va originar a partir del xoc de dos continents que van acabar unint-se per donar lloc al supercontinent Pangea. En xocar aquestes dues grans masses, es van aixecar i alterar grans quantitats de materials, que van ser sotmesos a elevades temperatures i pressions (aquesta etapa és coneGranit a la part elevada del Corredor, amb senyals de poca com Orogènesi1 erosió i metamorfització. Autor: Alba Bonàs guda Herciniana). Aquests processos compressius van provocar la metamorfització2 d’argiles i altres sediments que van acabar transformant-se en pissarres. La pissarra és un material metamòrfic d’origen sedimentari, és a dir, que està format per argiles compactades a grans pressions i temperatures, donant lloc a la seva característica estructura en làmines. 1 Orogènesi: Temps o període durant el qual es forma una cadena de muntanyes. (Font: Institut d’Estudis Catalans) 2 Metamorfisme: Modificació de l’estructura, de la composició mineralògica i, normalment, de la composició química de les roques, provocada per l’acció combinada de les noves condicions físiques i químiques (Font: Institut d’Estudis Catalans) 122 XXXIV RONDA VALLESANA

La intrusió del magma i l’aparició dels granits Al cap de 240 milions d’anys, cap al final de l’Orogènesi Herciniana, aquestes muntanyes de pissarres van veure’s alterades per diverses intrusions de grans masses de magma a elevada temperatura que emergien del subsòl terrestre. Com a resultat d’aquestes intrusions, la part més interna de la serralada va quedar reomplerta pel mateix magma solidificat i cristal·litzat donant lloc a un nou material: el granit, la roca principal del massissos del Montnegre i el Corredor. El granit és una pedra d’origen plutònic, for- Granit metamorfitzant-se en sauló en un alzinar de fons de vall, on mada a partir del re- el microclima afavoreix la segregació de la roca. Autor: Alba Bonàs fredament de magma a elevada pressió i fondària. Observant el granit podem veure els petits grànuls i cristalls que els formen, principalment de tres minerals: el quars (de color blanquinós), el feldspat (de color grisenc) i la mica (de color negre o d’altres colors). La proporció d’aquests, i altres, minerals en el magma inicial és el que definirà el tipus de granitoide resultant, i també la duresa i resistència del material a l’erosió. Així doncs, a causa del fet que la composició del magma va variar en les diferents intrusions, trobem diferents tipus de granits a la Serralada litoral, al Corredor i al Montnegre. Al Corredor hi trobem principalment les granodiorites, un tipus de granit ric en quars, feldspats, plagioclasts i biotita, fàcilment erosionable i que dóna lloc al conegut sauló. Aquest tipus de granit es disgrega fàcilment amb la humitat i les temperatures mediterrànies i dóna com a re-

XXXIV RONDA VALLESANA 123

sultat el caràcter suau i arrodonit del Corredor. Al cims i les parts més elevades del Corredor, hi trobem un altre tipus de granit de tonalitat més clara, ric en quars i més resistent a l’erosió. D’altra banda, la intrusió també va provocar canvis en aquells materials amb què el magma va estar en contacte. Així doncs, les pissarres existents van estar sotmeses a elevades temperatures que van alterar les seves propietats i van originar un nou material com l’esquist. Avui dia, l’erosió s’ha endut gran part dels materials, però tot i així Dic de pòrfir granític, localitzat darrera de la masia de Can Ferrerons. Autor: Alba Bonàs encara podem trobar aquests materials pissarrosos més resistents als cims del Montnegre. De fet, és la resistència i persistència d’aquests materials del Paleocè el que dóna aquest caràcter més abrupte a la Serra del Montnegre. Cap al final d’aquest període, noves intrusions de magma entre les fissures dels materials van construir canals i dics a través del granit, on van cristal·litzar roques filonianes3 com els pòrfirs. Els pòrfirs són un altre tipus de roques magmàtiques que s’han format quan el propi magma granític s’ha escolat per una escletxa i ha creat com un dic en mig de la roca. Els pòrfirs granítics del Corredor els trobem travessant diversos punts de 3 Filó: Dipòsit o jaciment mineral de forma aproximadament tabular o lenticular format en una fractura d’una roca o d’un terreny per precipitació de minerals a partir de fluids hidrotermals. (Font: Institut d’Estudis Catalans) 124 XXXIV RONDA VALLESANA

la matriu de granodiorites, com per exemple, als voltants de la monumental alzina de Can Ferrerons. Els pòrfirs tenen una tonalitat vermellosa, similar a l’argila, i són les pedres més dures que podem trobar a Catalunya (són utilitzades en construccions com la Sagrada Família). EL MESOZOIC L’erosió del materials A l’actual zona litoral catalana, a finals del Paleozoic, la immensa Serralada Herciniana presentava, doncs, una capa superficial de pissarres i pissarres Bola de granit erosionada i transportada fins a un camp proper a Can Miloca. Autor: Alba Bonàs metamorfitzades, i a sota hi trobàvem una matriu de granit amb intrusions de filons de pòrfir. A l’inici de l’era secundària, el Mesozoic (ara fa uns 240 milions d’anys), tota aquesta gran serralada va patir un gran procés erosiu i va quedar pràcticament arrasada. En aquesta era va haver-hi diverses etapes d’intrusió i regressió marina, fent pujar i baixar el nivell del mar a la vegada que s’erosionaven materials i se’n sedimentaven de nous. Durant aquesta era, doncs, la major part de les pissarres de la zona van ser erosionades, excepte alguns cims del Montnegre. Al Corredor, l’erosió va emportar-se totes les pissarres i va deixar al descobert la capa de granits. Com que es tractava de granits poc resistents, aquests es van anar allisant i van deixar superfícies de desnivells molt febles, que avui en dia anomenem peneplanes. La carena del Far, a Sant Andreu del Far, és un exemple de peneplana, on l’erosió hi ha format un terreny gairebé horitzontal.

XXXIV RONDA VALLESANA 125

Al cim del Corredor, en canvi, en estar format per materials granítics més resistents que el de la resta de la serralada, va patir una menor erosió. En aquest punt hi podem trobar afloraments de roques arrodonides i amb formes peculiars. EL CENOZOIC L’Orogènia Alpina i l’elevació de les Serralades Litorals En acabar el Mesozoic, la Serralada Herciniana havia desaparegut Detall d’una microfractura produïda per una planta en una bola gairebé per complet, de granit, que possiblement desencadenarà la fractura de la roca. Autor: Alba Bonàs i en l’actual zona costanera catalana no hi trobàvem cap serralada, sinó una acumulació de materials sedimentaris sobre els granits del Paleozoic. Va ser al Paleogen (fa 65 milions d’anys) quan van iniciar-se nous moviments tectònics a l’escorça terrestre, provocant la compressió i l’elevació de grans masses de materials en direcció NE-SO. Aquesta etapa rep el nom d’Orogènia Alpina, la responsable de l’elevació de les Serralades Costaneres Catalanes. Al final de l’etapa alpina, un conjunt de moviments de distensió, falles i altres fractures van acabar de conformar i dividir les diferents serres litorals, tot donant lloc a petites conques entre les serres. Així doncs, al final del període Terciari trobàvem ja el Corredor com un massís pràcticament aïllat de la resta de serralades, però encara hauran de passar anys per tal que el medi l’erosioni fins a arribar a ser tal com és avui. L’erosió: des dels últims 2 milions d’anys fins avui dia Començat el període Quaternari, gran quantitat de materials granítics van quedar al descobert i a mercè de les forces de la natura. El clima mediterrani, amb temperatures suaus i pluviositat variable, és la combi-

126 XXXIV RONDA VALLESANA

nació ideal per a la degradació del granit del Corredor, que dóna lloc als esmentats relleus suaus i afavoreix la seva meteorització4. L’alteració del granit en climes mediterranis sol donar lloc a la sorra anomenada sauló: l’acció de l’aigua altera els minerals que conformen la granodiorita i trenca la seva estructura cristal·lina. D’aquesta manera, s’aconsegueix transformar el feldspat en argila, el quars se separa en forma de sorra de silici i la mica acaba derivant en materials rics en ferro. Progressivament, d’aquesta manera s’acaben formant sòls de sauló, rics en sorres i argiles, molt porosos i amb una gran capacitat de drenatge d’aigües. Damunt d’aquests sòls silícics de sauló, que podem observar fàcilment per la majoria de camins i torrents del Corredor, s’hi ha desenvolupat una rica comunitat vegetal típicament mediterrània. Alzinars, suredes, i pinedes han estat fragmentades per l’acció de l’home a través de l’agricultura. Gràcies als seus pendents suaus, la seva ubicació i la qualitat dels seus sòls, el Corredor ha estat històricament ocupat per masos i camps. Especialment per vinyes, garrofers i oliveres, ja que el sauló és un substrat perfecte per a cultivar-hi aquestes espècies. La seva baixa capacitat de retenció d’aigua afavoreix la formació d’un raïm de qualitat, els seus minerals aporten els nutrients essencials a la vinya i la seva coloració facilita que la irradiació solar faci madurar el raïm. D’altra banda la baixa resistència del granit i l’elevat drenatge del sauló també afavoreix l’aparició de nombrosos torrents i rieres, de marcat caràcter mediterrani, com la riera del Far o els Torrents de Can Móra, de Ca l’Illa o de Ca l’Arenes. De fet, de la unió d’aquests dos últims torrents en neix el riu Mogent, del qual són tributaris altres torrents de la zona. El Mogent, afluent del Besòs, transcorre per sobre d’una terrassa al·luvial rica en sorres, graves i lutites, sòls típicament usats per a l’agricultura i l’horticultura. Actualment, aquests sòls són també ocupats per grans vies de comunicació com la C-35, l’AP-7, la línia del TGV i altres infraestructures. A part del sauló, un altre tret característic del Corredor i altres serralades litorals és la formació anomenada caos de boles. Les boles són també el resultat de la curiosa erosió del granit. Quan es produeix una 4 Meteorització: Conjunt de processos mecànics, fisicoquímics o biològics d’alteració i esmicolament de la roca superficial sota l’acció dels agents atmosfèrics on hi ha formació de sòls i nova formació de sediments (Font: Institut d’Estudis Catalans) XXXIV RONDA VALLESANA 127

petita esquerda en la roca, s’obre la porta d’entrada a aigua, gel i plantes, que acaben fent més i més gran aquesta esquerda fins a trencar un fragment de roca. Un cop la roca ha estat trencada, els agents externs la seguiran erosionant a través de l’aigua i el vent fins a esmicolar els seus minerals. En el Boles de granit ubicades enmig d’un alzinar a dalt de la carena prop del Turó del Vent. Autor: Alba Bonàs cas del granit, aquests grans blocs de roca despresos acaben prenent formes arrodonides, similars a enormes boles de pedra. Per això, en les parts altes del Corredor podem trobar conjunts de pedres arrodonides totes disposades de manera caòtica, a causa de la progressiva fragmentació del granit. Un cop descoberta la història d’aquestes terres, només cal saber gaudir dels seus paisatges i sentir-nos grans tot recordant que el present és resultat del passat, i que el futur serà resultat d’avui.

Alba Bonàs Piella

Fonts d’Informació - Mapa Geològic de Catalunya. Escala 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. - Síntesi ambiental de les serres del Montnegre i Corredor. Joan Manuel Riera - Web de l’Institut d’Estudis Catalans (consultat el 5 de maig del 2013) - Web Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona - Parc del Montnegre i el Corredor (consultat el 5 de maig del 2013)

128 XXXIV RONDA VALLESANA

EL DRAC DE LLINARS Amb motiu de la remodelació de l’espai situat entre els pavellons i l’avinguda de l’Europa de les Nacions, que s’havia d’anomenar plaça dels Països Catalans, l’Ajuntament de Llinars em va encarregar una escultura per col·locar en dita plaça, sense cap indicació de temàtica, ni de mesures, ni de material ni de col·locació dintre de la plaça. Únicament va establir un límit de pressupost. L’elecció del tema Encara que l’encàrrec era completament obert, tenint en compte el nom que tindria la plaça on s’havia d’ubicar, la plaça dels Països Catalans, vaig donar per entès que es tractava de fer una escultura que s’inspirés en el nom de la plaça o que s’hi pogués relacionar d’alguna manera.

El primer esbós de fang. Autor: Joaquim Camps

XXXIV RONDA VALLESANA 129

Vaig començar la recerca del motiu o tema de l’escultura intentant definir què són els Països Catalans. Vaig arribar a la conclusió que és una denominació encunyada per alguns intel·lectuals i polítics per denominar els territoris de llengua catalana i alguns d’altres lligats històricament a aquests. Però el concepte “Països Catalans” no té cap reconeixement oficial ni legal ni té el mateix grau d’acceptació en un territori o en un altre. Els que fem servir aquesta expressió entenem que ens referim a uns territoris, i naturalment als seus habitants, que tenen alguns elements culturals i històrics comuns. I si intentem fer-ne una llista, d’aquests elements comuns dels Països Catalans, simplificant la qüestió, podem dir que són: la llengua; la senyera, que és una derivació de l’escut reial i que és el que ens n’ha quedat, d’un cert període històric en què els territoris que els componen varen tenir una política exterior comuna; i el record d’alguns personatges, no sempre vistos i valorats de la mateixa manera a tots els territoris dels Països Catalans. Segur que algú faria una llista més llarga, però em sembla que els altres elements que s’hi podrien afegir són més difícils de concretar. A partir d’aquest punt vaig començar la recerca formal de la temàtica de l’escultura. Temps enrera, només cents anys enrera, s’hauria resolt dignament un “monument als Països Catalans” amb unes figures masculines o femenines que haurien estat la representació o la personificació de cadascun dels territoris, portant cada una d’elles algun element que pogués identificar a qui representava cadascuna, recorrent, per exemple a la vestimenta folklòrica típica, o a d’altres elements identificadors. Aquest tipus de representació el vaig descartar per anacrònic (per bé que les representacions anacròniques es poden actualitzar i produir resultats sorprenents) i vaig intentar trobar una imatge que pogués ser un símbol comú. La llengua, encara que és l’element comú més important, no em va semblar un bon tema per a una obra plàstica tridimensional, perquè és un codi sonor, o sigui auditiu, relatiu a l’oïda i no a la vista, i la seva representació gràfica és bidimensional, i per tant no és fàcilment adaptable a una construcció tridimensional com és l’escultura. Vaig cercar, doncs, el motiu de l’obra en la senyera i els personatges, que, en principi, pertanyen més al domini visual. La senyera, encara que de fet és un element bidimensional, sempre ha

130 XXXIV RONDA VALLESANA

tingut una versió tridimensional que és l’escut. Les quatre barres (o pals, segons la terminologia heràldica), poden ser un bon motiu d’inspiració per a una obra tridimensional. Vaig fer algun esbós sobre el tema de la senyera, però el vaig deixar de banda per provar altres possibilitats, i més endavant el vaig abandonar. La representació d’algun personatge també podria ser un bon motiu escultòric. Però de personatges que siguin sentits com a propis a tots els Països Catalans n’hi ha pocs. De fet, potser només n’hi ha un que sigui acceptat, ben conegut, i tingut per un gran home a tot arreu: el rei Jaume I, ja que va ser sota el seu regnat que els regnes de Mallorca i València varen ser conquerits i incorporats a la incipient, però ja conscient de si mateixa, nació catalana. Si un personatge és reconegut arreu com el fundador dels Països Catalans és Jaume I, el rei En Jaume. Però una cosa és fer una escultura representant el rei En Jaume i una altra, una escultura dedicada als Països Catalans. Després d’alguns assajos vaig decidir que els elements del meu projecte serien la senyera o l’escut reial, i una evocació del rei En Jaume, no en forma de figura humana, sinó en la forma d’un símbol que, segons la tradició, ell va ser el primer d’emprar: el drac, “la mascota heràldica” dels reis d’Aragó. Les quatre barres són la senyera i l’escut que ja usava el rei En Jaume i amb què ens sentim identificats els habitants dels Països Catalans. El drac, per

Començant a tallar el cos del drac. Autor: Joaquim Camps

XXXIV RONDA VALLESANA 131

la seva banda, és un complement de l’heràldica reial. Segons la tradició, el rei En Jaume duia damunt del seu elm una cimera amb un drac alat. Aquesta cimera que servia per a identificar qui la duia, possiblement era com un escut parlant, aquells que contenen un objecte que es relaciona fonèticament amb el nom del lloc, com per exemple la ceba de l’escut de Sabadell. En el cas del drac, el joc derivaria del seu sinònim dragó: dragó > d’Aragó> el rei d’Aragó. Són nombroses les representacions del rei Jaume I amb aquesta cimera amb el drac, i és l’únic rei que és representat portant-la. Aquesta cimera encara existeix i es conserva a l’Arxiu Reial de Madrid. És de finals del segle XIV, i, per tant, no és contemporània de Jaume I. És possible que Jaume I no la fes servir mai, ja que el seu ús per part dels reis d’Aragó només està documentat a partir de Pere III. Però com que es feia servir per a la festa de l’Estendard, el darrer dia de l’any per a commemorar la presa de la ciutat de Mallorca per Jaume I, sempre ha estat associada a aquest rei. Hi ha moltes representacions gràfiques de la cimera de Jaume I, i també en pedra i en altres materials damunt de l’escut reial, i està ben demostrat que als segles XIV i XV ja era un element prou conegut que identificava el rei d’Aragó (i de València i de Mallorca i comte de Barcelona). I aquest dragó-drac ha passat a l’heràldica en forma de rat-penat a València i segurament ha estat la font d’inspiració dels dracs folklorics de cartró. El drac s’ha utilitzat com a element decoratiu a la forja popular, i també va ser utiltzat per Gaudí en la decoració de la casa Batlló i a la reixa de les quadres Güell, en un sentit ambigu que tant pot ser el drac de Sant Jordi com la mascota reial. També cal, aquí, definir què és un drac. El drac és un animal fantàstic que va ser representat moltes vegades i en llocs i amb materials molt diferents durant l’Edat Mitjana i en altres èpoques, i apareix en alguns relats com a guardià d’un tresor. Formalment és com un llargandaix gros (a vegades enorme), que pot tenir dues o quatre potes, i ales, encara que no sempre, de rat penat. El drac, d’altra banda, és un element que des del punt de vista escultòric dóna molt joc i és un bon element decoratiu prescindint de la seva simbologia.

132 XXXIV RONDA VALLESANA

Heus aquí, doncs, el perquè del drac de Llinars. És una evocació del rei En Jaume I com a fundador dels Països Catalans. El vaig concebre a la vegada com a element quasi heràldic, vàlid per si mateix, i com a element sostenidor de l’escut reial, amb un aire de protector i defensor d’aquest, en el sentit de “drac defensor del tresor”. Al llarg del procés creatiu el drac va anar prenent formes de diversos animals. Així, el El cos del drac en pórex. Autor: Joaquim Camps cos se li va aprimar fins a perdre l’aspecte de llargandaix i fer-se quasi d’insecte, li varen sortir “espatlles”, les potes del davant es varen humanitzar i les mans també varen esdevenir bastant humanes. El cos va perdre les escates, però va conservar la “cresta” al llarg de tota l’espinada, des del cap fins al final de la cua. El drac, però, no podia estar col·locat directament a terra com hi estan altres escultures meves. Li calia un pedestal que li donés èmfasi i li fes guanyar alçada. Vaig idear un pedestal cúbic modelat en tres zones horitzontals sobreposades: la inferior, de formes llises i ondulants, evoca l’aigua; la mitjana, de formes rugoses i trencades, les roques, la terra; i la superior, de forma prismàtica, geomètrica, evoca l’obra de l’home sobre la terra.

XXXIV RONDA VALLESANA 133

El procés d’elaboració de l’obra L’elaboració de l’escultura és un procés alhora creatiu i tècnic. Cal pensar en les formes, en els materials, en les mesures definitives, en la ubicació. No tots els materials serveixen per a fer totes les formes, o dit a l’inrevés, no totes les formes es poden fer amb qualsevol material. En aquest cas sempre vaig estar pensant en formes que es podrien fer amb metall: bronze o ferro. Vaig començar per modelar amb fang uns esbossos a una mida apta per a dominar el tema amb facilitat, fer provatures i cercar solucions. El drac va adoptar diverses postures, algunes prou fantàstiques, sempre en combinació amb l’escut o la senyera. Vaig triar la que s’ajustava més a la meva idea i que s’avenia més a les necessitats tècniques. Va resultar ser un drac de quatre potes assegut, amb les ales desplegades i sostenint l’escut reial, concebut per ser realitzat amb ferro colat oxidat, de 2,40 metres fins el punt més alt del cap. La base de forma cúbica, a realitzar en formigó de color natural, mesuraria 2 per 2 per 2 metres. L’esbós, gairebé una maqueta a escala, va ser presentat a l’Ajuntament i aprovat. Fins aquest moment s’havien decidit les formes bàsiques, els materials i les mesures. Llavors va començar el procés de construcció de l’obra, un procés tècnic i creatiu a la vegada. Es va decidir que el drac es faria en ferro colat seguint el procediment de la “fosa al pórex” i la base de ciment amb un encofrat metàl·lic que contindria un motlle de pórex. Abans de seguir endavant amb el procés d’elaboració de l’escultura convé fer una descripció de “procés de fosa al pórex”. En primer lloc cal aclarir que amb la paula “pórex” designem el poliestirè expandit, el conegut material de color blanc compost de boletes que s’utilitza pricipalment com a aïllant tèrmic o com a embalatge. El primer pas consisteix a tallar en un bloc de pórex la forma o objecte que es vol obtenir, sigui una forma de tipus industrial o una escultura. Per a la talla es fan servir resistències elèctriques o cútters per a tallar, i raspalls de ferro, paper de vidre i motors d’alta velocitat amb freses per a rascar.

134 XXXIV RONDA VALLESANA

Un cop acabada la peça es col·loca dintre d’una caixa de ferro i s’omple tot l’espai entre la peça de pórex i la caixa amb sorra de fosa que s’endureix amb una resina. La sorra és el motlle. Tot seguit s’aboca ferro líquid, a 1500 graus aproximadament, damunt del pórex, que amb la calor es crema i s’evapora quasi instantàniament. Així, el ferro ocupa el lloc del pórex i en pren la forma. Una vegada fred el ferro, es retira la sorra i apareix la peça. Finalment es repassen les imperfeccions i defectes que s’hagin produït amb moles, freses i soldadura.

A la foneria, de ferro i sense ales. Autor: Joaquim Camps

Les possibilitats formals d’aquest procediment estan limitades a les formes i acabats que es poden aconseguir amb el pórex i als gruixos necessaris perquè el ferro pugui córrer bé, que es calculen en 4 cm. Algunes zones però, cal que siguin més gruixudes i també es poden fer detalls de superfície més prims. Normalment les peces foses per aquest procediment resulten bastant pesades. Tornem a l’elaboració de l’obra. El primer pas va ser fer una maqueta, també modelada amb fang, a escala 1:3, que va servir per a establir de manera definitiva les formes i proporcions de l’escultura. D’aquesta maqueta mitjançant un motlle perdut, se’n va fer una còpia de resina que va servir de model per a tallar amb pórex i a la mida definitiva la forma

XXXIV RONDA VALLESANA 135

que es portaria a la foneria per fer el ferro colat. Com que la forma del drac és molt complexa, va ser convenient de fer el pórex en diverses peces i després ajuntar-les. Per poder fer-ho, va caldre tallar la maqueta a escala en unes quantes peces i cada una d’elles va ser copiada en pórex i ampliada pel procediment de còpia per punts a partir del sistema de gàbia i cales proporcionals. Les maquetes, però, no tanquen el procés creatiu. La forma deEl projecte complet. El drac i la base. Autor: Joaquim Camps finitiva es va produint a mesura que es va tallant el pórex, i normalment es produeixen diferències entre les maquetes i el modelat definitiu. El pórex té unes formes que li són pròpies i que cal respectar, i no és convenient intentar reproduir en el pórex les formes pròpies del modelat amb fang. Un cop acabat el model de pórex es va portar a la foneria. Allà es va veure que no es podria fondre d’una sola peça perquè en un moment determinat del procés cal posar el motlle de cap per avall i, a causa de les seves dimensions, això no s’hauria pogut fer. Així doncs, es va decidir fondre per parts i després soldar-les. Acabat el procés de fondre, soldar i repassar, es va oxidar l’escultura i es va envernissar. A la base del drac es varen fer uns quants forats roscats per fixar-hi uns perns per assegurar la fixació de l’obra al pedestal.

136 XXXIV RONDA VALLESANA

L’escultura, col·locada en un angle de la plaça dels Països Catalans. Autor: Ferran Marcos

XXXIV RONDA VALLESANA 137

El pedestal es va fer amb una caixa d’encofrar de ferro facilitada pel contratista que va fer el fonament i va col·locar el formigó, dintre de la qual s’hi varen col·locar uns plafons d’aglomerat de fusta amb unes masses de pórex que varen fer de motlle de les formes del pedestal. Aquest motlle es va elaborar tallant i rascant el pórex des de dintre, creant les formes negatives corresponents a les formes positives que va adoptar el formigó. Les escultures públiques que he fet sempre han tingut una ubicació determinada abans de fer el primer esbós. El drac de Llinars és l’excepció. Vaig poder triar el punt de la plaça on s’havia de posar. Vaig descartar la col·locació central per no malmetre el gran espai de la plaça que permet fer-hi celebracions i concerts. Després de donar voltes i fer algunes proves vaig decidir el lloc on està. Vaig fer alguns muntatges fotogràfics per assegurar-me que la tria era bona tenint en compte els “telons de fons” que tindria l’escultura. Mentre la peça era a la foneria es va construir el pedestal i s‘hi varen fer uns forats per allotjar-hi els perns de fixació. Quan va arribar el dia, el drac de sis tones de ferro va viatjar de la foneria a la plaça en un camió grua que va servir per a posar-lo damunt del pedestal no sense dificultats. De fet, la col·locació va ser tot un espectacle. L’obra es va rematar col·locant a terra, al peu de l’escultura, una planxa de ferro amb aquest text: DRAC ALAT. SÍMBOL HERÀLDIC DE JAUME I EL CONQUERIDOR, PARE DELS PAÏSOS CATALANS. 23 D’ABRIL DE 2007. QUIM CAMPS, ESCULTOR.

138 XXXIV RONDA VALLESANA

LLINARS DEL VALLÈS I EL SEU CASTELL EN EL 1548 Dos interessants documents de la col·lecció de pergamins de Can Llobera (fons Pujol-Casals), masia de Llinars del Vallès, ambdós escrits en un mateix pergamí, ens il·lustren sobre un aspecte important de la història de Llinars: la construcció del castell que encara avui s’alça a l’interior de la vila, al mateix temps que ens donen informació ben curiosa referent als llinassencs d’aquella època1. En efecte, bona part de l’interès d’aquests documents radica en la informació que faciliten sobre els acords presos per a la construcció del castell. I també en les notícies relatives al conjunt del terme baronial: la divisió en parròquies, la identificació de les famílies representades pels seus caps de casa, la presència d’una família de la petita noblesa a Sanata (la Casa de Guàrdia) i l’abundor de detalls sobre la personalitat col·lectiva dels llinassencs (la universitat) expressada a través d’una organització, el consell o assemblea de la universitat, que es reunia a toc de campana a l’església i tenia competència en afers relatius a la vida de la comunitat. L’actuació de la universitat dels veïns de Llinars la veiem reflectida en aquests documents amb motiu de la crida feta per Riambau de Corbera i de

Relleu del segle XVI, d’inspiració clàssica, damunt la porta d’entrada del castell de Llinars. Del conjunt, destaca l’emblema heràldic dels Corbera. Autor: Publicació de l’Ajuntament de Llinars

1 Sobre el fons de pergamins de Can Llobera (Fons Pujol-Casals), vegeu Mercè AVENTÍN, Documents per a la història de Llinars del Vallès, I, Llinars del Vallès (Ajuntament), 1990, p. 13-45. XXXIV RONDA VALLESANA 139

Santcliment, baró de Llinars, l’any 1548, per aplegar-los i acordar amb ells el finançament i construcció del castell. Els documents en qüestió porten la data de l’l de juliol del 1548, i foren escrits per Francesc Lladors, notari, prevere i rector de l’església parroquial de Sant Esteve del Coll, en substitució de Gabriel Amat, notari, prevere i rector de l’església parroquial de Santa Maria de Llinars. El primer dels dos documents és l’acta de la magna assemblea o consell de la universitat del terme i baronia de Llinars, en la qual els caps de casa assistents acorden subvenir a les despeses de construcció del castell amb mil lliures que recolliran a partir d’una detracció o talla de la vintena o trentena part de la collita de blat de cada família durant set anys. Per a les operacions pertinents (cobrament, arrendament, venda de la talla i pagament al senyor) l’assemblea elegeix set comissionats. El segon document és l’acta de l’audiència que el senyor va concedir als comissionats, els quals li van oferir formalment el subsidi de mil lliures que es van comprometre a fer efectiu, a terminis, durant set anys2. Reunió de la universitat Comença el primer document situant el fet en el temps, presentant el notari encarregat de donar fe del que es digui i esmentant els imprescindibles testimonis: Conegui tothom que en l’any mil cinc-cents quaranta-vuit del naixement del Senyor, en el dia primer del mes de juliol, estant present el discret Francesc Lladors, prevere, rector de l’església parroquial de Sant Esteve del Coll de la diòcesi de Barcelona, notari per l’autoritat apostòlica, que intervé en lloc, en nom i en tant que substitut de Gabriel Amat, prevere, rector de l’església parroquial de Santa Maria de Llinars, de la dita diòcesi, també notari públic per l’autoritat apostòlica, i també estant presents Antoni Mora, estudiant d’arts, oriünd del castell de Vulpellac, de la diòcesi gironina, Pere Llança, agricultor, de la parròquia de Sant Julià del Fou, i Antoni Parera, llaurador, de la parròquia de Sant Sadurní de Collsabadell, de la diòcesi de Barcelona, en qualitat de testimonis especialment convocats. Segueix l’escriptura explicant que la universitat o conjunt de veïns caps de casa de la baronia de Llinars i terme de castell del Far (en al·lusió al vell castell roquer que el terratrèmol de maig del 1448 va enderrocar) es va reunir, com de costum, a toc de campana, a l’església de Llinars, 2 A continuació ens servim de la lletra cursiva per indicar que el text escrit amb aquest tipus de lletra és traducció més o menys literal, i a vegades més o menys resumida, del text llatí original. 140 XXXIV RONDA VALLESANA

convocada pel batlle del senyor: Reunida la universitat del terme del castell del Far i de la baronia de Llinars, a repicament i so de campana, per llicència i voluntat de l’honorable Gabriel Gomita, batlle del magnífic senyor Riambau de Corbera i de Santcliment, senyor seu, i congregada per la causa més avall indicada dins l’església de la dita parròquia de Llinars, on en semblants ocasions i per altres afers de la universitat és costum congregar-se. A continuació, el notari enregistra puntualment el nom de tots els assistents que són, sens dubte, els veïns caps de casa de la baronia: En la qual convocatòria i congregació van intervenir i estar presents el dit Gabriel Gomita, batlle, Jaume Alemany, Llorenç Bugatell, Pere Rossell, Pere Daviu, Miquel Mir, Jaume Perereda, Antoni Canal, Joan Bordoy, Pere Meyans, Jaume Vilardell, Pere Joan Francès, àlies de Tursa, resident en el mas Fessors, Jeroni Gual, resident en el castell de Llinars, Joan Nicolau, Salvi Bugatell, Esteve Puigvert, Narcís Mateu, Antoni Bruguera, Joan Garí, Narcís Cabot, Francesc Rexach, Antoni Regàs, Narcís Rossell, Benet Torrents, Sebastià Porta, Francesc Fetjals, Guillem Badia, Pere Catà, Cebrià Vila, Joan Ferriol, Joan Danvel, àlies Barrut, Arnau Bertran, àlies Cateri, i Francesc Xicola, tots de la parròquia de Santa Maria de Llinars; Antoni Cortès, Narcís Saladriga, Jaume Mir, àlies Codina, Francesc Miquel (Daviu), Pere Pruna, àlies Fredera, i Jaume Alguer, tots de la parròquia de Sant Julià del Fou; Antoni Letget, Pere Casavella, Jaume Corbera, Esteve Cortès, Gaspar Collet, Miquel Font, Bartomeu Martí, Nicolau Serrador, resident en el mas Dolç, Antic Fredera, àlies Masseguer, Salvi Puigvert i Joan Torravella, tots de la parròquia de Sant Esteve del Coll; Arnau Guinart, Joan Massuet, Gabriel Pruna, Gibert Valls, resident en el mas Carreras, Pere Bosch, Bartomeu Sever, Pere Arenes, Francesc Narcís Bosch i Antoni Bruguera, tots de la parròquia de Sant Andreu del Far, sufragània de la parròquia de Santa Maria de Llinars; Joan Fredera, Bernat Bertran, àlies Maynou, Jaume Mora, Bartomeu Colomer, àlies Parera, Joan Reverter, Antoni Galla, àlies Prat, Pere Sever, Francesc Estaper, Pere Xifra, resident a la “domus” de la Fredera, Bartomeu Ferrejanals, Antoni Tàpies, àlies Jener, Antoni Domènech, Sudari Colomer i Salvi Comes tots de la parròquia de Sant Sadurní de Collsabadell, i Joan Campmajor, Joan Collet, Joan Aulet, àlies Prat, Jaume Solà, àlies Margenat, Bernat Andreu, Miquel Rovira, Antoni Novell, Esteve Collet, Sebastià Fredera, Pere Sever, àlies Vall, Jaume Domènech, àlies Massuet, Marçal Tordera, resident en el mas Teixidor, Joan Arenes, resident en la ”domus” de la Guàrdia, i Pere Solà, tots de la parròquia de Sant Joan de Sanata.

XXXIV RONDA VALLESANA 141

El poble de Llinars sota el poder senyorial que representa el seu castell, que apareix elevat a la dreta de la imatge. Fotografia de principis del segle XX. Autor: Publicació de l’Ajuntament de Llinars

Petició del senyor Si ja és interessant, entre altres coses, saber qui vivia en el terme de Llinars el 1548 i a quina parròquia pertanyia cadascú, no ho és menys conèixer les circumstàncies que van motivar la convocatòria de la universitat. Ho comencem a descobrir escoltant com el baró de Llinars s’adreça als assistents a l’assemblea o consell, explicant-los que el castell de Llinars (de fet, el vell castell del Far), aixecat en un lloc solitari i de difícil accés, havia estat enderrocat per un terratrèmol (maig del 1448) i restava abandonat: I tots els esmentats, homes dels termes del castell del Far i de la baronia de Llinars, que formen i representen la seva universitat, i que aplegats tenen i celebren consell, escolten l’exposició que els fa de viva veu el seu senyor, el magnífic Riambau de Corbera i de Santcliment, sobre el fet que el castell de Llinars, com tothom pot veure, tant a causa de la incomoditat del lloc en el qual havia estat fundat, en el cim de la muntanya en un paratge solitari, com també a causa de la seva vellúria, i dels forts terratrèmols que hi hagué s’enrunà completament i per tant, des de molt temps enrere, fou abandonat pels seus predecessors i deshabitat, i per això avui no serveix ni per a la defensa del terme i baronia ni tampoc per habitatge del seu senyor i de la seva família. Havent precisat que en aquell moment a la baronia de Llinars no hi havia castell, físicament parlant, i que no convenia refer el vell castell enderrocat perquè el seu emplaçament no era adequat, o almenys no ho era per als temps que corrien, el baró de Llinars apel·la a la història per carregar de mèrits la seva nissaga i justificar així la petició que es disposa a fer. Ho

142 XXXIV RONDA VALLESANA

fa situant els orígens del poble en el temps immediatament posteriors a l’expulsió dels musulmans, quan, amb l’ajut i protecció dels predecessors del baró, els llinassencs van deixar els refugis muntanyencs i es van establir en les terres planes més aptes per al conreu: Després de l’expulsió dels sarraïns d’aquesta pàtria, quasi tots els habitants dels termes de la baronia van establir-se en llocs plans i campestres molt útils per a ells. I els predecessors del senyor, no sense mèrit, per tal de millor garantir la protecció i defensa dels homes i vassalls del terme i baronia, van tenir cura d’edificar i poblar la vila o “pobla” de Llinars, tot traslladant el seu propi domicili a les cases que actualment el senyor ocupa en la vila o “pobla”. Disposat a concretar la petició, el senyor argumenta que les cases on ara habita estan en molt mal estat, tant que els arquitectes aconsellen no restaurar-les i, en lloc d’això, edificar ben a prop del poble un castell nou que pugui donar defensa i protecció als llinassencs: Com que aquestes cases estan completament malmeses i com més va més ruïnoses i no es poden reparar sense grans despeses, ni habitar sense gran i irreparable perill dels seus habitants, segons consell de molts arquitectes experts, el magnífic senyor Riambau de Corbera i de Santcliment ha deliberat que, per a major i més ràpida protecció i defensa del seu poble i dels seus vassalls, havia de construir i edificar una nova casa forta o castell molt a prop de la “pobla” o vila de Llinars. I, finalment, va formular la petició: Per tot això va pregar insistentment als seus homes i vassalls assistents a aquest consell que en lloc de reedificar i fortificar el castell vell (castell del Far) i restaurar els seus murs i fossats, a què estaven obligats tant pel dret comú com pels Usatges de Catalunya, l’ajudessin en la construcció i edificació de la dita casa forta o castell nou. Per aconseguir l’ajut sol·licitat, el senyor no només insisteix a dir que espera ser complimentat sinó que, en compensació, està disposat a renunciar de per vida i també pels anys de vida del seu successor al servei conegut com a obres de castell: I Riambau de Corbera i de Santcliment també va prometre a la universitat i als particulars presents, absents i futurs que, lliurada per ells l’ajuda per a construir el castell, ni en vida d’ell, ni en la del seu fill i successor, no demanarien ni exigirien a la universitat i als seus particulars cap servei personal per obres de fortificació i reedificació de castell.

XXXIV RONDA VALLESANA 143

Acord dels pagesos Escoltada la petició, que el senyor va formular amb aquests termes, els veïns van expressar, sembla que immediatament, el seu acord i, després de deliberar, van determinar, diu el document, oferir mil lliures a satisfer en set anys, quantitat que van acordar obtenir en forma de talla d’una vintena o trentena part de totes les collites de blat. I per portar a terme aquest compromís van elegir set compromissaris que en nom del col·lectiu oferissin les mil lliures al senyor i li prometessin pagar-les en el termini acordat. Aquests compromissaris van ser Pere Daviu i Narcís Mateu de la parròquia de Santa Maria de Llinars, Jaume Alguer de la parròquia de Sant Julià del Fou, Bartomeu Martí de la parròquia de Sant Esteve del Coll, Pere Bosch de Sant Andreu del Far, Antoni Domènech de Sant Sadurní de Collsabadell i Pere Solà de la parròquia de Sant Joan de Sanata. I a ells la universitat va donar la potestat i facultat d’imposar la talla o dret de recollir, llevar i rebre entre una vintena i una trentena part de tots els blats en les parròquies del terme i baronia fins aconseguir les mil lliures. A més, els veïns van precisar també que autoritzaven els compromissaris a vendre o arrendar la talla en l’encant públic i ferho acordant amb la persona o persones interessades el preu i el temps oportuns, i a redactar i signar els corresponents documents de venda o arrendament. Els assistents van obligar també els béns de la universitat i de cadascú com a garantia que la talla de la vintena o trentena part es percebria en pau durant el temps que fos venuda o arrendada. L’autorització s’estenia també al dret de demanar, exigir i rebre els diners de les dites vendes i arrendaments, i a fer i signar àpoques, albarans i quitances, prometent tenir per vàlid i ferm el que Pere Daviu, Narcís Mateu, Jaume Alguer, Pere Bosch, Antoni Domènech, Bartomeu Martí i Pere Solà fessin en nom de la dita universitat. Com a garantia d’aquests compromisos el notari va prendre jurament als assistents sobre els quatre evangelis tocats corporalment amb les mans. I de tot això, a petició dels interessats, se’n va fer una i més escriptures públiques. Entre els interessats a tenir per escrit aquests compromisos, a més del senyor, hi havia, sens dubte, els compromissaris. El cas és que el document en què ens basem, conservat a Can Llobera, és sens dubte el que el compromissari Pere Solà, de Sanata, es va fer redactar3.

3 Els pergamins dels Solà de Sanata es troben avui a Can Llobera on devien anar a parar en raó d’algun enllaç matrimonial o com a fruit d’alguna transacció que impliqués la incorporació del patrimoni dels Solà al dels propietaris de Can Llobera. 144 XXXIV RONDA VALLESANA

La façana del castell de Llinars que en el segle XIX, per voluntat dels seus propietaris, va perdre les quatre garites o petites torres de defensa que es trobaven en els quatre angles superiors de l’edifici. Per això aquesta construcció té avui un aspecte de palau o gran casal senyorial més que de castell. Autor: Foto cedida per gent del poble per a la publicació Llinars del Vallès de la col·lecció Imatges i Records, de l’Editorial Viena i Columna, 1999

Oferiment i súplica El segon dels documents que aquí presentem i comentem és el que en podríem dir segon acte de l’obra que senyor i pagesos escenificaven. L’acte comença amb els compromissaris, que, en nom del col·lectiu d’habitants del terme del castell i baronia de Llinars, es presenten davant del senyor per fer-li saber, en relació a la petició per ell formulada, els acords a què han arribat: Els honorables Pere Daviu, agricultor, i Narcís Mateu, ferrer, de la dita parròquia de Santa Maria de Llinars, Jaume Alguer, de la parròquia de Sant de Julià del Fou, Bartomeu Martí, de la parròquia de Sant Esteve del Coll, Pere Bosch de Sant Andreu del Far, Antoni Domènech, de Sant Sadurní de Collsabadell i Pere Solà, de Sant Joan de Sanata, expressament elegits, havent-se constituït en comissió amb facultat i potestat delegada per la universitat dels homes del terme del castell del Far i de la baronia de Llinars, davant del magnífic senyor Riambau de Corbera i de Santcliment senyor del dit terme i baronia, en una cambra que ocupava en la seva vila de Llinars van exposar que la universitat i els seus particulars havien escoltat l’exposició i petició feta pel senyor sobre un ajut per edificar un nou castell com a lloc de residència per a ell i els seus i que també servís de protecció i defensa del dit terme i dels seus vassalls... XXXIV RONDA VALLESANA 145

El poble de Llinars a l’ombra del seu castell en una postal del fotògraf Lucien Roisin Barnard (18841943). Imatge captada a principis del segle XX. Autor: Foto cedida per gent del poble per a la publicació Llinars del Vallès de la col·lecció Imatges i Records, de l’Editorial Viena i Columna, 1999

Acte seguit, i prèvia exposició de les raons que mouen la universitat de veïns a respondre positivament, concreten l’ajut i precisen els terminis del seu lliurament: Com que ni el castell vell de Llinars, a causa de la seva extrema destrucció i vellúria, ni tampoc les cases que el senyor habita, no es poden reparar còmodament, la universitat i els seus particulars, tant per imperatiu legal i pels Usatges de Catalunya com per mera liberalitat, ofereixen al senyor mil lliures en moneda de Barcelona en concepte d’ajut per edificar el castell nou. Els compromissaris també li supliquen en nom de la universitat que vulgui acceptar les mil lliures i que, a canvi, tal com el senyor havia promès, es digni alliberar la universitat i els particulars de l’obligació de fer serveis personals en les obres del castell i en la seva reparació i fortificació, de manera que, acceptant aquesta quantitat de mil lliures, atorgui document d’absolució o definició de qualsevol contribució a les obres del castell en vida seva i del seu hereu o successor. També prometen al senyor, en nom de la universitat, dels seus particulars i d’ells mateixos, que les dites mil lliures en moneda de Barcelona les donaran i pagaran a ell mateix o a qui el senyor vulgui per ell en un termini de set anys de la manera següent: 142 lliures, 17 sous i 2 diners en la festa de Nadal de l’any mil cinc-cents cinquanta, al cap d’un any en la mateixa data i de manera semblant, 142 lliures, 17 sous i 2 diners, i així cada any, en el mateix termini altres 142 lliures, 17 sous i 2 diners fins l’íntegre pagament de les dites mil lliures.

146 XXXIV RONDA VALLESANA

Com no podia ser altrament, el senyor es va apressar a acceptar l’oferiment i a comprometre’s en vida seva i del seu successor a no exigir obres de castell: Vista l’ofrena de les mil lliures i escoltada la súplica feta pels comissaris de part de la universitat, Riambau de Corbera i de Santcliment va dir que acceptava l’ofrena i els terminis de pagament, i va alliberar la universitat i els particulars de qualsevol servei personal en obres de castell en vida seva i del seu hereu o successor, amb la condició, però, que les mil lliures promeses li fossin satisfetes en el termini de set anys i no d’altra manera. Garanties Complint amb totes les formalitats pròpies d’aquella època, els compromissaris van agrair al senyor la seva “liberalitat”, es van ratificar en el compromís de satisfer les mil lliures acordades i van donar les corresponents garanties: I llavors els comissaris, en nom de la universitat i amb moltes mostres d’agraïment, acceptant del senyor l’exempció dels serveis d’obres de castell, li besaren la mà i li prometeren que li donaran a ell o a qui ell vulgui les mil lliures de la forma esmentada i amb les quantitats i terminis previstos sense cap dilació i menyscabament i sense cap perjudici ni despesa a càrrec del senyor i del seu successor. I com a garantia de bon compliment de totes i cadascuna de les coses predites van obligar en profit del magnífic Riambau de Corbera i dels seus tots i cadascun dels béns mobles i immobles de la universitat i dels particulars presents, absents i futurs, els haguts i per haver. Pel cas que la universitat o els seus particulars o el seu síndic o procurador no efectués el pagament de les mil lliures compromeses o d’una part d’aquestes, segons els terminis expressats, i sobre això es mogués controvèrsia, tant davant de la reial audiència com fora d’ella en qualsevol altre judici, com a garantia que no es podrà impedir l’execució de les decisions preses i els pagaments pertinents, s’acordà registrar l’escriptura sota pena de terç en el llibre de terços de la cort de l’honorable veguer de Barcelona, obligant per això les persones de tots i cadascun dels homes i dones de la dita universitat, presents, absents i futurs, i els seus béns mobles i immobles, haguts i per haver. Per aquests causa es van constituir i ordenar també procuradors, síndics, ecònoms i actors que van jurar el càrrec per Déu i els sants quatre evangelis tocats corporalment amb les mans, en poder del notari. De tots i cadascun d’aquests acords la universitat i els seus particulars van demanar que es redactés escriptura pública. I per a ells i per a altres a qui interessava es van fer i lliurar una i més escriptures públiques... Com

XXXIV RONDA VALLESANA 147

L’església de Sant Esteve del Coll, parròquia formada el 1548 per onze masos. El seu rector era llavors mossèn Francesc Lladors. Autor: Ferran Marcos

ja abans hem dit, amb motiu de presentar el primer document, també en aquest cas el compromissari Pere Solà de Sanata va encarregar per a ell una còpia o rèplica d’aquest segon, que es va fer a continuació del primer en el mateix pergamí conservat avui a Can Llobera. Quants llinassencs i on? Aspecte important del primer document, ja ho hem indicat, és que ens mostra la divisió del terme del castell i de la baronia en parròquies i que s’hi esmenten els caps de casa de cadascuna assistents a l’assemblea veïnal o consell. Atesa la importància de l’afer, es pot suposar que l’assistència fou completa o quasi i, per tant, que la xifra resultant de comptar els assistents ha de ser força indicativa del nombre de famílies de la baronia. Comptant el senyor i els rectors de Santa Maria de Llinars i Sant Esteve del Coll, especialment esmentats, al document hi ha 92 veïns, dels quals, si descomptem els rectors i el senyor, resulten 89 caps de casa4: 4 Noranta caps de casa és segurament una xifra màxima, perquè de set persones es diu que són residents en masos, la qual cosa potser vol dir que no en són els establerts. Serien mossos sense família? 148 XXXIV RONDA VALLESANA

Habitants del terme el 1548: Riambau de Corbera i de Santcliment, baró de Llinars Parròquia de Santa Maria de Llinars (34) Gabriel Amat, rector Gabriel Gomita, batlle Jaume Alemany Guillem Badia Arnau Bertran, àlies Cateri Joan Bordoy Antoni Bruguera Llorenç Bugatell Salvi Bugatell Narcís Cabot Antoni Canal Pere Catà Joan Danvel, àlies Barrut Pere Daviu Joan Ferriol Francesc Fetjals Pere Joan Francès, àlies de Tursa, resident en el mas Fessors Joan Garí Jeroni Gual, resident en el castell de Llinars Narcís Mateu Pere Meyans Miquel Mir Joan Nicolau Jaume Perereda Sebastià Porta Esteve Puigvert Antoni Regàs Francesc Rexach Narcís Rossell Pere Rossell Benet Torrents Cebrià Vila Jaume Vilardell Francesc Xicola

XXXIV RONDA VALLESANA 149

Parròquia de Sant Julià del Fou (7) Jaume Alguer Antoni Cortès Pere Llança Francesc Miquel (Daviu) Jaume Mir, àlies Codina Pere Pruna, àlies Fredera Narcís Saladriga Parròquia de Sant Esteve del Coll (12) Francesc Lladors, rector Pere Casavella Gaspar Collet Jaume Corbera Esteve Cortès Miquel Font Antic Fredera, àlies Masseguer Antoni Letget Bartomeu Martí Salvi Puigvert Nicolau Serrador, resident en el mas Dolç Joan Torravella Parròquia de Sant Andreu del Far (9) Pere Arenes Francesc Narcís Bosch Pere Bosch Antoni Bruguera Arnau Guinart Joan Massuet Gabriel Pruna Bartomeu Sever Gibert Valls, resident en el mas Carreras Parròquia de Sant Sadurní de Collsabadell (15) Bernat Bertran, àlies Maynou Bartomeu Colomer, àlies Parera Sudari Colomer Salvi Comes Antoni Domènech, Francesc Estaper

150 XXXIV RONDA VALLESANA

Bartomeu Ferrejanals Joan Fredera Antoni Galla, àlies Prat Jaume Mora Antoni Parera Joan Reverter Pere Sever Antoni Tàpies, àlies Jener Pere Xifra, resident a la “domus” de la Fredera Parròquia de Sant Joan de Sanata (14) Bernat Andreu Joan Arenes, resident en la ” domus” de la Guàrdia Joan Aulet, àlies Prat Joan Campmajor Esteve Collet Joan Collet Jaume Domènech, àlies Massuet Sebastià Fredera Antoni Novell Miquel Rovira Pere Sever, àlies Vall Jaume Solà, àlies Margenat Pere Solà Marçal Tordera, resident en el mas Teixidor La xifra de 89 veïns coincideix força amb un fogatjament fet a la vila de Llinars el 7 de juliol de 1553 i publicat per Josep Iglésies, que dóna un recompte total de 99 focs dels quals dos d’eclesiàstics, i inclou les parròquies de Llinars, el Far, Collsabadell, el Fou, el Coll i Sanata. El fogatjament del 1553 té l’avantatge de diferenciar entre els habitants de la vila de Llinars (el nucli) i els de les parròquies (els masos en poblament dispers) del terme, inclosa la de Llinars. Segons aquest fogatge, el 1553 a la vila de Llinars hi havia 28 focs laics i 2 eclesiàstics, a la parròquia de Llinars 13 focs, a la del Far 9, a la de Collsabadell 14, a la del Fou 7, a la del Coll 12 i a la de Sanata 14. Tret dels 30 focs de la vila, la resta (69 focs) eren focs de pagesos de masos que vivien en hàbitat dispers. A la vila, a més de pagesos i dos clergues, hi vivien en hàbitat concentrat, gent dels oficis (un ferrer, un sastre, un teixidor, un moliner, un picapedrer, un carnisser, un traginer), un bracer, dones vídues, de les quals dues sembla que vivien de la mendicitat, i gent de la qual no s’especifica l’activitat i el

XXXIV RONDA VALLESANA 151

L’església de Sant Joan de Sanata, parròquia formada el 1548 per tretze masos i una “domus”, que devia tenir l’aspecte de casa forta. Autor: Foto cedida per gent del poble per a la publicació Llinars del Vallès de la col·lecció Imatges i Records, de l’Editorial Viena i Columna, 1999

mode de vida5. Tot i acceptant un marge d’error, i a títol d’hipòtesi, partint del fogatjament del 1553, podríem donar una estimació del nombre d’habitants de la baronia de Llinars a mitjan segle XVI aplicant el coeficient de 4’5 habitants per foc. El resultat serien 436/445 habitants. Qui és qui? Tornant a l’acta de l’assemblea del 1548, destaquem que un dels veïns, Pere Joan Francès, porta un cognom potser revelador del seu origen en el país veí, i un sobrenom, àlies de Tursa, que potser indica la procedència: la ciutat francesa de Tours. Fixem-nos també que no és propietari ni té el domini útil d’un mas sinó simplement resideix en el mas Fessors de què no porta el nom. No sembla tenir, doncs, fortes arrels al poble.

5 Josep IGLÉSIES, El fogatge de 1553. Estudi i transcripció, Barcelona (Fundació Salvador Vives Casajuana), I, 1979, p. 173 i 308-309. 152 XXXIV RONDA VALLESANA

Observem també, i no és menys important, que, de les fórmules emprades per a designar els veïns components de la universitat, també dels seus noms, coincidents encara amb els de molts masos actuals, i dels llocs de residència, enquadrats en parròquies d’hàbitat dispers, se’n desprèn la importància del mas, peça essencial en les formes de vida i treball de la societat rural del Vallès6. Sembla evident que la majoria d’habitants de la baronia vivien en masos en qualitat de pagesos propietaris o emfiteutes quasi propietaris. Els pagesos de mas en aquesta època, després de la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, compartien, de fet, la propietat de la terra amb els seus senyors. Satisfeta la renda, formada de censos fixos, agrers (parts proporcionals de les collites) i alguns serveis, el pagès podia disposar molt lliurement del mas i la terra que deixava en herència, venia i empenyorava sense gaires restriccions7. També, en alguns casos, en parlar del lloc de residència, trobem el mot domus en lloc de mas, per exemple, de Pere Xifra, es diu que és resident a la domus de la Fredera, de la parròquia de Sant Sadurní de Collsabadell, i de Joan Arenes, que és resident a la domus de la Guàrdia, de la parròquia de Sant Joan de Sanata. En ambdós casos sembla que domus és sinònim de residència senyorial, casal o casa forta. Pel que fa a la domus de la Guàrdia, no n’hi ha dubte perquè el magnífic casal de la Guàrdia ha arribat als nostres dies i perquè els senyors propietaris de la domus eren ciutadans de Barcelona i membres de la petita noblesa, perfectament documentats en el segle XIV8. En aquest cas, segurament, Joan Arenes seria el pagès encarregat de menar l’explotació de les terres directament dependents de la domus on ell mateix residia en dependències que avui diríem reservades als masovers. Potser el cas de la domus de Fredera, a Collsabadell, sigui una mica diferent: també es tractaria d’una casa forta o casal, però el seu propietari o emfiteuta devia ser el Joan Fredera, que figura esmentat en l’acta de la reunió del 1548 al costat d’altres pagesos, el mateix Joan Fradera que en el fogatjament del 1553 consta com a clavari de la universitat, càrrec de certa rellevància que normalment 6 Sobre la societat rural del Vallès Oriental a finals de l’Edat Mitjana i principis de la Moderna, vegeu Mercè AVENTÍN, La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès Oriental, segles XIII-XVI, Barcelona (Columna), 1996. 7 Vegeu el cas paradigmàtic del mas Mir de Llinars, on el 1548 vivia Miquel Mir, i que en temps del seu nét i hereu Gabriel i dels besnéts va entrar en un inexorable procés d’endeutament i va fer fallida, en el sentit que els hereus el van haver de vendre: AVENTÍN, La societat rural. 8

AVENTÍN, La societat rural, p. 195-197. XXXIV RONDA VALLESANA 153

ostentaven pagesos benestants. Si, com suposem, doncs, Joan Fredera era un pagès benestant de l’elit, no seria estrany que també ell tingués a la seva domus un mosso o un masover que l’ajudés en l’explotació de les terres de la domus: seria el Pere Xifra, que l’acta del 1548 identifica com a resident a la domus de la Fredera. També en això, en el fet de permetre entreveure una certa estratificació pagesa en el si de la universitat, resideix la importància de les escriptures de Can Llobera del 1548. Seguint la lectura del document, no podem deixar de comentar, de passada, el sentit del mot “àlies” emprat diverses vegades per designar alguns membres de la comunitat. Llevat d’algun cas en què l’àlies és potser un sobrenom d’origen (Pere Joan Francès, àlies Tursa), sembla que habitualment els àlies introdueixen sobrenoms que tenen una especial significació familiar, i són força interessants per a comprendre l’inextricable xarxa de relacions familiars i matrimonials desenvolupades en el sí de la comunitat pagesa. El sobrenoms atorgats a distints membres de la comunitat (Joan Danvel, àlies Barrut, i Arnau Bertran, àlies Cateri, de Llinars; Jaume Mir, àlies Codina, i Pere Pruna, àlies Fredera, del Fou; Antic Fredera, àlies Masseguer, del Coll; Bernat Bertran, àlies Maynou, Bartomeu Colomer, àlies Parera, Antoni Galla, àlies Prat, i Antoni Tàpies, àlies Jener, de Collsabadell, i Joan Aulet, àlies Prat, Jaume Solà, àlies Margenat, Pere Sever, àlies Vall, i Jaume Domènech, àlies Massuet, de Sanata) probablement ho són per indicar la possible condició de consorts, cabalers o fadristerns casats amb noies pubilles propietaris del masos on resideixen. Segons la nostra interpretació, avalada per altres documents del fons de Can Llobera i de Can Bruniquer de Llinars9, es tractaria de fills segons de cases pairals casats amb pubilles, fet pel qual incorporarien el cognom de la família de la dona (que també ho és del mas) al seu originari. Així s’indicava la seva condició de sobrevinguts en la direcció delegada d’un patrimoni ancestral que el cognom de la dona indicava. Era com una situació d’interinitat que no es tancava fins l’adveniment d’un hereu engendrat per la parella del cabaler i la pubilla. Senyors i vassalls La jurisdicció o poder feudal-senyorial a Llinars, el 1548, era exercida per Riambau de Corbera, senyor del castell del Far i de la baronia de Llinars, descendent d’un altre Riambau de Corbera, que en temps del rei Pere el Cerimoniós, en el segle XIV, havia tingut una participació rellevant en 9 Vegeu el regest dels documents de Can Llobera i de Can Bruniquer a AVENTÍN, Documents per a la història de Llinars. 154 XXXIV RONDA VALLESANA

L’església de Sant Sadurní de Collsabadell, parròquia on el 1548 també hi havia una “domus” i una quinzena de masos. Autor: Ferran Marcos

l’expansió mediterrània, i també descendent d’un llinatge de mercaders barcelonins recentment ennoblits, els Santcliment. El senyoriu i el castell del Far, construït dalt de la muntanya, se’ls transmeteren de pares a fills fins que a la mort de Riambau II, el 1453, el seu hereu Riambau III, anomenat Riambauet, va heretar el senyoriu, però ja no el castell, desaparegut la nit del 24 al 25 de maig de 1448 arran d’un terratrèmol de magnitud VIII, que va tenir l’epicentre entre Cardedeu i Llinars10. A partir d’aquesta data, abans de la construcció del castell nou, els senyors van viure en unes cases del pla. Així ho diu el text llatí: suamque habitationem et domicilium in domibus quas in eadem villa seu popula idem dominus inhabitat reportantes, és a dir, «tot traslladant la seva habitació i domicili a les cases que actualment el senyor habita en la vila o poble».

10 Luís MONREAL, Jaume BARRACHINA, El Castell de Llinars del Vallès. Un casal noble a la Catalunya del segle XV, Barcelona (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 1983, p. 61-63. XXXIV RONDA VALLESANA 155

Restes consolidades de la torre central del castell vell també conegut com castell del Far, enderrocat en el segle XV per un terratrèmol. Autor: Treta de l’obra de L. Monreal i J. Barrachina, El castell de Llinars del Vallès, Barcelona (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 1983

Si, com acabem de veure, els drets senyorials a Llinars eren ostentats pel llinatge dels Corbera, l’exercici pràctic d’aquests drets era cosa d’un administrador, el batlle, càrrec que en aquesta època ocupava un home anomenat Gabriel Gomita, que en el primer document rep el tractament d’honorable. Les competències del batlle eren àmplies: s’encarregava d’administrar els béns senyorials, percebre les rendes degudes pels vassalls, dirigir l’explotació de les dominicatures o grans propietats del senyor, impartir justícia en causes menors, convocar els veïns a assemblea, etc. Com sabem i hem llegit en el primer dels documents de Can Llobera, en una assemblea o consell de la universitat celebrat a l’interior de l’església de Llinars, en presència d’uns testimonis especialment convocats (Antoni Mora, estudiant d’arts, Pere Llança, pagès del Fou, i Antoni Parera, llaurador, de Collsabadell), del notari encarregat de donar fe de la reunió i del batlle Gabriel Gomita, Riambau de Corbera i de Santcliment, intitulat magnífic senyor, va demanar als seus vassalls ajut per a construir una nova residència i va expressar les raons històriques i legals en les quals fonamentava la seva petició. És interessant destacar aquestes raons. En primer lloc, Riambau de Corbera fa al·lusió a la incomoditat del lloc on anteriorment havia estat fundat l’antic castell, al bell cim de la muntanya, en un paratge solitari (quod cum castrum de Linars... propter loci in quo fundatum fuerit 156 XXXIV RONDA VALLESANA

incomoditatem quia in sumitate montis et eius sollitudine), i després es refereix a la situació ruïnosa en què es troba el vell edifici, a causa dels terratrèmols de la centúria anterior (quam etiam pro eiusdem castri vetustate et propter terremotus qui viguerunt), fet pel qual va haver de ser abandonat pels seus predecessors de tal manera que ja no està en situació de complir la seva funció principal que, segons diu, és la de defensar i protegir el terme i baronia. Més significatiu encara és el paràgraf en què Riambau de Corbera i de Santcliment usa dels seus coneixements d’història per mirar de justificar i legitimar ensems la petició i els drets que tenia sobre els seus homes. Indirectament o tàcitament, en explicar la fundació del poble de Llinars pels seus avantpassats, justament després de l’expulsió dels sarraïns, Riambau de Corbera vol fer creure als pagesos que els Corbera o els seus predecessors, els Desfar, havien estat els protagonistes d’aquest alliberament de Llinars del domini musulmà (Cumque etiam post expulsionem et ejectionem sarracenorum et seu mahometicorum ab hac patria...) i de la conquesta del territori per a benefici dels seus habitants. Aquesta al·lusió a la “reconquesta” de les terres vallesanes, esdevinguda, de fet, uns 750 anys enrere, en el moment de la conquesta de Barcelona per les tropes franceses de Lluís el Pietós (el 801), fill de l’emperador Carlemany, serveix al baró de Llinars com a dada justificadora i legitimadora de la seva petició d’ajut, formulada a un poble, el de Llinars, que, segons aquesta manera de pensar, hauria contret arran de la “reconquesta” un deute generacional amb el seu llinatge. Si bé es mira, Riambau de Corbera no era en això gaire original: se servia per als seus interessos de l’esperit d’una llegenda històrica que feia un segle circulava per Catalunya. Segons aquesta llegenda, els pagesos havien de restar en situació servil, ben dependents dels seus senyors, perquè eren una raça de covards que no havia fet res durant els segles VIII i IX per alliberar-se del jou sarraí, sinó que havien estat els nobles, companys d’armes de Carlemany, ells sols, els que havien alliberat el país. El càstig dels pagesos (les servituds) seria el premi dels nobles (viure del treball pagès)11. És clar, quan parla Riambau de Corbera, el 1548, ja fa dues generacions de la guerra remença i de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) per la qual Ferran el Catòlic havia abolit les servituds. El baró ja no pot parlar com ho farien els seus predecessors, però encara en té la mentalitat. 11 Paul H. FREEDMAN, Assaig d’història de la pagesia catalana (segles XI-XIV), Barcelona (Edicions 62), 1988, p. 172-179. XXXIV RONDA VALLESANA 157

De tota manera, Riambau de Corbera va atribuir al seu llinatge la construcció del poble, i això pot ser efectivament cert, en el sentit d’haver donat l’autorització per a la construcció, és a dir, d’haver atorgat una carta de poblament, avui perduda. Segons el punt de vista d’aquest senyor feudal, els homes residents al terme abans de viure al pla, residien a les muntanyes dels voltants, indret que els oferia major seguretat, i no van poder davallar-ne fins que l’expulsió dels sarraïns va ser un fet i el poder senyorial els va oferir la necessària protecció: omnes fere habitantes et incole dictorum termini et haronie suas habitationes et proprias domos in locis planis et campestribus dictorum termini et baronie tanquam eis utilioribus commutarunt qua de causa ipsius magnifici domini predecessores non inmerito ut eo libentius protectioni et deffensioni dictorum hominum et vassallorum ac termini et haronie intenderent villam et seu populam ipsam de Linars hedifficare et populare curarunt. Finalment, tot explicant l’estat també ruïnós en què es trobaven les cases velles habitades pels senyors en el poble, i afegint la urgència d’una solució que afavorís tant a senyors com a pagesos (els senyors podrien tenir un lloc honorable per a viure i els pagesos un castell que els defensés), Riambau de Corbera va demanar l’ajut dels seus homes i vassalls per a la construcció d’una nova casa forta o castell prop de la vila de Llinars. Per tal d’evitar qualsevol acte de resistència i refús per part de la pagesia va acabar el seu parlament recordant a tots els vassalls i homes dels termes l’obligació que tenien de fer al seu senyor el servei de les operas o obres de castell tal com estipulaven el dret comú i els Usatges de Catalunya. Però, és clar, l’esforç que en aquest moment el Corbera reclamava als seus vassalls era més gran de l’acostumat. La contrapartida d’aquesta contribució extraordinària seria la promesa d’eximir els habitants del terme de la baronia del servei personal de les operas o obres del castell durant dues generacions, és a dir, en vida d’ell i del seu hereu o immediat successor. La petició del Corbera va ser acceptada pels seus vassalls, que van prendre l’acord de subvenir a les despeses de la construcció del castell nou amb la quantitat de mil lliures. D’aquesta manera es van iniciar les obres de construcció del solemne palau fortificat que encara avui presideix la vila.

158 XXXIV RONDA VALLESANA

Institucionalització del col·lectiu Dels documents traduïts i comentats es desprèn la idea que la comunitat d’habitants del terme del castell i baronia de Llinars formava un col·lectiu amb identitat i organització pròpies, una universitat, com es deia a l’època, que es reunia en consell o assemblea, suposem, amb certa freqüència per deliberar i prendre Muralla sud del Castell del Far. Autor: Josep Monsonet decisions sobre afers i negocis que li concernien: Convocata universitate hominum termini castri de Faro et baronie de Linars ad repicamentum sive sonum campane... et congregata ex causa infrascripta intus ecclesiam prefacte parrochie de Linars ubi alii pro similibus et aliis ipsius universitatis negociis solitum est congregari. El senyor no estava obligat a obtenir l’aprovació del poble per a fer ús dels drets que la pròpia llei i costum li atorgaven, però per a molts afers, sobretot els més importants i delicats, segurament li convenia tenir l’anuència del poble. Aquesta conducta ambigua, que deriva de la realitat de l’exercici del poder senyorial contraposat a la força i el reconeixement que tenien els homes i vassalls a través de la universitat, sembla manifestar-se en unes línies del document, en les quals els pagesos remarquen explícitament que, tot i acceptar de satisfer la contribució extraordinària de mil lliures per a les obres del castell nou, no les ofereixen únicament pel fet d’estar-hi obligats pel dret comú i els Usatges, sinó que també ho fan per liberalitat, talment com si no en volguessin reconèixer l’obligació. El mateix cerimonial mostra que s’establia una mena de dialèctica entre el senyor i els pagesos: tot i que al final s’imposés, com estava previst, la voluntat senyorial calia fer-ho amb un cert ordre. Riambau de Corbera

XXXIV RONDA VALLESANA 159

va rebre la comissió delegada de la universitat dels homes de la baronia de Llinars en una cambra o habitació (intus quandam cameram sive habitationis) que ocupava en la seva vila de Llinars (quam fovet in sua villa de Linars) per escoltar la resposta que la universitat donava al seu parlament i petició. La comissió delegada per la universitat va fer llavors el seu oferiment, que era la de fer-se càrrec d’una part de les despeses de la nova construcció amb una dotació de mil lliures, però amb determinades condicions. Fonamentalment dues: fixar per escrit l’exempció del servei de les operas durant dues generacions i satisfer la contribució a terminis. Així, doncs, expressada la disposició del poble a col·laborar-hi econòmicament, la comissió va demanar a Riambau de Corbera que fes document d’absolució, definició i exempció de l’obligació dels serveis personals en les obres del dit castell o casa forta i en la seva reparació i fortificació, durant la vida d’aquest senyor i del seu hereu o successor, cosa que el senyor s’apressà a fer. Disposició del poble a col·laborar econòmicament? La petició senyorial es formulava en un moment favorable, en l’etapa de represa que va seguir a la crisi baix medieval, per tant, tot i el presumible descontent pagès, les circumstàncies econòmiques devien ajudar a l’acceptació de la càrrega. La petició econòmica que feia el senyor als homes del terme i baronia de Llinars havia estat, doncs, ben calculada, fins i tot en el dia i el mes: l’l de juliol. L’anyada es devia ensumar bona. El mes de juliol es feia la sega, per tant calia reunir els homes aviat, abans que les tasques agrícoles dificultessin l’assistència dels pagesos a la crida del seu senyor. D’altra banda era de la collita de blat de la pagesia llinassenca de l’únic lloc d’on podia sortir l’ajut necessari per a construir el castell. Què vol dir això? La subvenció de mil lliures a què es comprometien els pagesos es recolliria en forma de talla, és a dir, una càrrega extraordinària repartida entre famílies del terme que haurien de subvenir a aquesta despesa lliurant entre una vintena i una trentena part de les respectives collites de blat. L’operació es duria a terme en un termini de set anys, i els pagaments es farien per Nadal, a partir de l’any 1550, a raó de 142 lliures, 17 sous i 2 diners, i així cada any fins a liquidar la totalitat de les mil lliures. Aquesta manera de repartir-se la càrrega entre la pròpia població llinassenca és una mostra de la relativa autonomia dels homes de la baronia de Llinars, i en general de les comunitats pageses catalanes a la Baixa Edat Mitjana, que podien decidir internament com fer front a les demandes del seu senyor. La funció de la universitat i dels seus representants era fonamental, doncs, per a l’organització, administració

160 XXXIV RONDA VALLESANA

i defensa dels interessos de la comunitat pagesa globalment considerada. El senyor, però, vetllava pels seus interessos particulars i, en posar per escrit els acords establerts, va fer introduir una clàusula, molt comuna d’altra banda, en les actes notarials de l’època, per la qual es garantia Escut dels Corbera. Pintura del saló del Castell Nou. Autor: Ajuntament Llinars l’exacte compliment dels compromisos contrets pels seus vassalls. Així les persones i béns de la dita universitat es van haver de posar com a penyora de bon compliment. Finalment, com que és notòria en la societat catalana tradicional la importància de la documentació escrita i del sentit i el respecte per la religió, les lleis i l’ordre, per evitar qualsevol error o controvèrsia i per a dur a bon fi totes les promeses fetes i ratificades davant notari, els representants del poble van jurar sobre els evangelis en poder del notari, es van fer escriptures públiques i els acords es van registrar en el llibre de terç de la cort del veguer de Barcelona. Contribució del poble No volem concloure sense estimar de la manera més realista possible l’esforç realitzat pel poble de Llinars per a la construcció del castell nou. Què valien mil lliures el 1548? Recordem que els llinassencs les van fer efectives en set terminis, entre 1550 i 1556, a raó de 142 lliures, 17 sous i 2 diners cada any. Una lliura equivalia a 20 sous, i un sou a 12 diners. Cada any van pagar, doncs, (142 x 20 x 12)+ (17 x 12) + 2 = 34.286 diners. Multiplicant aquesta quantitat anual per 7 tindrem 240.000 diners (de fet 240.002 diners), que són equivalents a mil lliures. Però, què es podia comprar amb mil lliures el 1550-56? Per fer-nos-en una idea podríem explicar que la cèlebre porxada o llotja del gra de la plaça Major de Granollers (un cobert a quatre vessants sostingut per 15 columnes), realitzada

XXXIV RONDA VALLESANA 161

el 1586-87, va costar 738 lliures i 12 sous, és a dir, unes 262 lliures menys que la contribució del poble de Llinars a l’obra del castell nou12. De tota manera, podem ser més exactes perquè sabem el preu del gra al mercat de Granollers, que segons Jaume Dantí, el 1554, 1555 i 1556 era de 27, 23 i 27 sous per quartera, és a dir una mitjana de 26 sous per quartera13. Com que les 89 famílies de Llinars van haver de vendre el seu blat per a obtenir les mil lliures de contribució (1.000 lliures = 20.000 sous), podem suposar que, a 26 sous per quartera, van haver de vendre unes 769 quarteres de blat. I si pensem que la quartera de Granollers era de 71 litres, podrem avaluar finalment l’esforç del poble en (769 x 71) uns 54.599 litres de blat, xifra veritablement impressionant, i que correspon a una mitjana de 613,5 litres per família en 7 anys, que són uns 88 litres per família i any, o una mica més si tenim present que els llinassencs no devien vendre el blat directament en el mercat de Granollers sinó a un o uns intermediaris. Finalment i per concloure: la lectura dels documents escollits revela que, tot i els canvis i transformacions operats al llarg dels segles, els vincles i relacions entre senyors i pagesos, propis del feudalisme, són encara vigents el segle XVI, al llindar de l’anomenada Edat Moderna. Així ho demostren aquestes interessants escriptures, conservades durant segles en una casa de pagès, unes escriptures que, si bé per la seva cronologia se situen en una nova etapa històrica, la del món modern, revelen que els canvis són lents, perquè la mentalitat dels homes medievals és persistent.

Mercè Aventín i Puig Universitat de Barcelona

12 Sobre el cost de la porxada, vegeu Jaume DANTÍ, Terra i població al Vallès Oriental. Època moderna. El creixement demogràfic i econòmic dels segles XVI i XVII, Santa Eulàlia de Ronçana (Ajuntament), 1988, p. 298. 13

DANTÍ, Terra i població..., p. 219.

162 XXXIV RONDA VALLESANA

ARBRES SINGULARS DE LLINARS DEL VALLÈS Quatre membres de la secció de Muntanya de la UES han fet un recull d’arbres singulars al municipi de Llinars del Vallès (Vallès Oriental). En total han identificat 16 individus que es poden considerar distingits per alguna de les seves característiques morfològiques. Els 16 exemplars identificats corresponen a 13 espècies diferents, només repeteixen l’alzina (Quercus ilex) amb dos exemplars, el pi pinyer (Pinus pinea) amb dos més i la surera (Quercus suber) amb dos també.

Roure de can Colomer. Autor: Ferran Marcos

A la taula 1 hi ha una relació de les espècies esmentades, la seva situació amb coordenades UTM i alguns dels paràmetres morfològics com ara el volt del tronc a un metre d’alçada i el diàmetre equivalent. Cal esmentar que bona part dels arbres seleccionats són arbres de l’àmbit mediterrani i molt nostrats com és el cas de l’alzina, l’arboç (Arbutus unedo), el llorer (Laurus nobilis), el pollancre (Populus nigra), o els pins pinyers (Pinus XXXIV RONDA VALLESANA 163

Cedre de can Prat. Autor: Jordi Masip

pinea). Altres, en canvi, com ara el lledoner (Celtis australis) i el plàtan (Platanus X hispanica) són d’àrees llunyanes. En efecte, com el seu nom en llatí indica, el lledoner és d’Austràlia i a casa nostra s’ha naturalitzat, és a dir, té capacitat de reproduir-se per si mateix i establir poblacions. El plàtan està molt emprat en jardineria i verd urbà, però no s’hi ha naturalitzat. L’origen és incert però sembla ser que és una espècie hibridada de dues espècies de plàtans: Platanus orientalis i Platanus occidentalis. Cal esmentar el cas de la Mèlia (Melia azederach), arbre caducifoli provinent de la zona de l’Índia i la Xina, que també és ornamental tot i que no massa conegut. A la taula 2 s’indiquen particularitats de cada exemplar, especialment relacionades amb la seva localització. Val a dir que la meitat dels individus se situen en jardins particulars com és el cas del cedre de can Prat o el de la Mèlia de can Bordoi i que, per tant, la seva visita no és possible sense permís del propietari, atès que se situen en finques particulars.

164 XXXIV RONDA VALLESANA

XXXIV RONDA VALLESANA 165

Pinus pinea

Pinus pinea

Platanus X hispanica

Populus nigra

9

10

11

12

til·ler

alzina surera

alzina surera

roure

pollancre

plàtan

pi pinyer

pi pinyer

mèlia

llorer

lledoner

cedre

castanyer

arboç

alzina

alzina

Til·ler de can Monegal

Surera de can Sever

Surera de can Reverter

Roure de can Colomer

Pollancre de ca l’Esteper

Plàtan de la riera Giola

Pi de Pedra Arca

Pi de can Farrerons

Mèlia de can Bordoll

Llorer de can Collet

Lledoner de can Canal

Cedre de can Prat

Castanyer de can Collet

Arboç de Sant Esteve del Coll *

Alzina de can Reverter

Alzina de can Farrerons *

Nom

Font: Ferran Zurdo, Ramon Pineda, Jordi Massip i Ferran Marcos (maig del 2013)

Tilia cordata

Melia azederach

8

16

Laurus nobilis

7

Quercus suber

Celtis australis

6

15

Cedrus atlantica

5

Quercus suber

Castanea sativa

4

14

Arbutus unedo

3

Quercus sp.

Quercus ilex ilex

2

13

Quercus ilex ilex

Espècie

(nom comú)

Espècie

(nom científic)

1

Nº

Taula 1. Arbres singulars identificats al municipi de Llinars del Vallès

2,74

3,13

2,97

4,13

4,06

3,43

3,09

2,75

2,45

0,87

3,24

4,29

4,88

2,50

3,55

4,27

terra (m)

a 1 metre del

Volt del tronc

Diàmetre

0,872m.

0,996m.

0,945m.

1,315m.

1,292m.

1,092m.

0,984m.

0,875m.

0,780m.

0,277m.

1,031m.

1,366m.

1,553m.

0,796m.

1,130m.

1,359m.

equivalent

178

239

231

205

212

181

216

430

338

272

216

224

270

300

221

428

(m)

Altitud

31T 450303,8

31T 452605,6

31T 452152,1

31T 452184,9

31T 453144,3

31T 450327,6

31T 453064,7

31T 453746,6

31T 450262,8

31T 448659,9

31T 449899,0

31T 452311,9

31T 448678,4

31T 448160,3

31T 452129,4

31T 453828,0

UTM X

4609976,0

4610380,8

4610348,6

4611079,3

4611116,0

4609999,8

4611466,5

4608863,8

4608411,0

4606571,8

4609079,1

4610495,9

4606642,0

4607587,6

4610426,4

4608872,8

UTM Y

Taula 2. Particularitats dels arbres singulars identificats al municipi de Llinars del Vallès Alzina

Can Ferrerons (4’27*) [a l’est de la casa abans d’arribar-hi; té dos troncs: l’important, bifurcat] i Reverter (3,55) [a la banda nord de la casa, dins d’un corral; tres besses, dues amb doble brancada] ).

Arboç

Sant Esteve del Coll (2,50*) [exemplar molt malmès].

Castanyer Collet (4’88) [a llevant de la casa; sis besses]. Cedre

Prat (4,29) [tot just entrar a la finca; per sobre l’hort] i Bordoll (2’89) [darrera la casa: a l’est del mirador].

Lledoner

Canal (3,245) [darrera la casa: al marge sobre els camps]; Bruniquer (3,25).

Llorer

Collet (0’87) [davant la casa: sud; dos exemplars, un amb dues besses].

Mèlia

Bordoll (2’45) [davant el mas, al costat del pou].

Pi

ran de Pedra Arca (3,09) [arran mateix dels blocs del dolmen] i Ferrerons (2’75) [darrera la casa, arran de l’era; té unes rels molt robustes].

Plàtan

la Riera Giola (3’43) [més de mitja dotzena d’exemplars esponerosos; ressalta el que hi ha al costat del semàfor de la cruïlla Av. Comas - Flèming].

Pollancre

Esteper (4,06) [a la llera del Mogent, al marge esquerre: està parasitat per l’heura] i torrent de can Diviu (2’10) [ran de torrent, a l’esquerra (nord) de la pista].

Roure

Colomer (4’13) [majestuós, fora la tanca de la casa, a l’angle sud-est i davant del pàrquing].

Surera

Sever (3,13) [en el trencall d’entrada, just a la cara de llevant; ha perdut el tronc nord], Reverter (2,97) [al costat del bosc, al sud-est de la casa] i Trabuc (2,50) [just davant la casa, amb una gran berruga al tronc].

Til·ler

Monegal (2’74) [a l’eixida est del bloc de pisos; n’hi ha un parell d’exemplars].

* arbre catalogat Bibliografia GARCIA-PEY, Enric. (2006). Els noms de lloc i de persona de Llinars del Vallès. Ajuntament de Llinars del Vallès. (Bordoll (p67s-cd-m) i Bruniquer (p75-l) [Coll], Canal (p83s-l) [Collsabadell], Collet (p114,7-ct) [Coll], Colomer (p122,4-r) i Esteper (p152-pc) [Collsabadell], Ferrerons (*) [Dosrius], Monegal (p278-t) [Av. Comas-Flèming: nucli urbà], Prat (p332-cd) i Reverter (p354-as) [Collsabadell], la Riera Giola (p363-pl) [Av. Comas - Major: nucli urbà], Sant Esteve del Coll (*) (p112,382-ab) [Coll], Sever (p398-as) [Collsabadell], torrent de can Diviu (p140-pc) [Sanata], Trabuc (p420-as) [Collsabadell]) 166 XXXIV RONDA VALLESANA

Plà tans de la riera Giola. Autor: Jordi Masip

XXXIV RONDA VALLESANA 167

L’ARBOÇ (Arbutus unedo): UNA PERSPECTIVA SOCIOECOLÒGICA 1. Introducció Catalunya concentra una gran diversitat de plantes de la Mediterrània occidental, amb unes 3600 espècies, de les quals unes 127 espècies i subespècies són endèmiques. En el present article es fa una revisió a fons de l’arboç (Arbutus unedo) sota una perspectiva socioecològica i des del vessant de l’etnobotànica, una ciència que dóna a conèixer l’estreta relació dels humans i les plantes al llarg de la història. Des d’aquest lligam, sorgeix el coneixement sobre els usos tradicionals de les plantes, les formes de relació amb la biodiversitat de l’entorn i les seves aplicacions i usos per tal de determinar el seu valor cultural i científic. Un expert en la matèria, Jacques Barrau, ja va qualificar l’etnobotànica com una disciplina que es troba en el llindar de les ciències naturals amb les ciències humanes. 2. Biologia i ecologia a. Taxonomia L’arboç (Arbutus unedo) és una espècie ja descrita per Carl von Linné (1707-1778) i publicada a Species Plantarum l’any 1753: Regne: Plantae Divisió: Magnoliopsida Classe: Pinopsida Ordre: Ericals Família: Ericaceae Gènere: Arbutus Espècie: Arbutus unedo L.1753 b. Descripció L’arboç (Arbutus unedo) és un arbre perennifoli de la família de les ericàcies. Moltes vegades el trobem en forma d’arbust, amb una alçada de 2 a 3 metres i arriba a prendre una forma arbòria quan presenta unes condicions edafològiques i d’humitat favorables, en què pot arribar als 10 metres d’alçada. La capçada és densa, sostinguda per un tronc que es comença a ramificar a poca alçada i sol ser recargolat. L’escorça del tronc és de color marró, esquamosa, i els branquillons joves són pilosos i de color vermell. Les fulles són similars a les del llorer: simples, perennes, alternes, coriàcies, verd lluents a l’anvers i pàl·lides al revers. El limbe és lanceolat, d’uns 4-10cm de longitud per 2-4cm d’ample, amb l’àpex agut 168 XXXIV RONDA VALLESANA

i el marge una mica serrat. El pecíol és curt, d’uns 0,2-1cm i té un color vermellós. c. Floració Les flors apareixen a la tardor, entre els mesos de setembre i desembre. Són petites, d’un color blanc que pren un to verdós a la part superior, tenen forma de campana, es troben agrupades en panícules i miren cap avall, sostingudes per peduncles vermells. La corol·la és urceolada (en forma de gerreta) i constituïda per cinc peces soldades que únicament s’obren a la part superior en forma de petits lòbuls recargolats cap enfora. La corol·la conté un ovari ínfer i 10 estams amb dues banyes a cada antera. El calze està format per cinc petits sèpals. d. Fructificació A la maturitat, el fruit és una baia esfèrica de 20-25mm de diàmetre, comestible, de color vermell i de superfície granulada. La carn és groga, carnosa, dolça, sucosa i conté moltes llavors. La maduració es produeix des de mitjans de tardor a principis d’hivern, un any després de la floració, de manera que coincideix amb l’obertura de noves flors.

Cireretes de pastor. Autor: Jaume Marlés

XXXIV RONDA VALLESANA 169

3. Distribució i hàbitat L‘àrea de distribució general de l’arboç és bàsicament mediterrània i penetra a la província atlàntica fins a la part meridional d’Irlanda. A Catalunya s’estén a la terra baixa, des del nivell del mar fins als 1200m.s.n.m. Ocupa boscos aclarits d’alzines i suros i també matollars, on pot arribar a ser l’espècie principal acompanyat d’argelaga negre (Calicotome spinosa), el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus) o el llentiscle (Pistacia lentiscus), entre d’altres. És rar als Pirineus i a les contrades mediterrànies més seques. S’adapta a diferents tipus de sòls, però viu preferentment sobre sòls silicis i profunds. L’arboç, com totes les ericàcies, té una gran capacitat de rebrotada després d’un incendi, és per això que el trobem com espècie dominant a les contrades que han patit incendis o tales. 4. Etimologia La forma “Arbutus” significa arbre petit; i “unedo” prové de la construcció llatina “unus edo”, que vol dir “menjar-ne només un” ja que el fruit, en el procés de fermentació, pot tenir un contingut alcohòlic del 5%. El terme “Arboç” ha donat lloc al mot “Arbúcia”, que es refereix a un sotabosc dens i poc penetrable. 5. Fauna associada L’abundant producció de baies durant la tardor i l’hivern, èpoques en què es troba menys aliment al bosc, converteix l’arboç en un dels principals recursos tròfics per a la fauna vertebrada de la zona. Pel que fa els invertebrats, cal remarcar la papallona de l’arboç (Charaxes jasius), de la família dels nimfàlids, que per la seva grandària és de les més espectaculars d’arreu d’Europa. Els adults volen en dues generacions, a primers i finals d’estiu. La posta d’ous es fa d’un en un sobre diferents fulles. L’eruga és de color verd viu amb una línia groga i un cap estrany amb quatre banyes dirigides. La distribució de la papallona està lligada a la disponibilitat de nodrir-se, o sigui, a l’arboç. La fagina (Martes foina) és una mamífer de la família dels mustèlids que va aparèixer fa uns deu mil anys, a l’Holocè. Les seves característiques morfològiques indiquen que es tracta d’un animal adaptat al medi arbori: el seu cos és allargat i el cap és estret (la longitud del cap i tronc atansa els 420-560mm), la cua és llarga i peluda (amb una longitud de 200-320mm), les orelles són grans (de 31-48mm de llargada) i les extremitats són curtes (el peu posterior fa 71-95mm). Els mascles són més grans que les femelles i pesen entre els 850-1700 grams. És molt semblant a la

170 XXXIV RONDA VALLESANA

marta (Martes martes), tot i que la fagina presenta un color marró més castany i una taca blanca al pit. És crepuscular i nocturna, solitària i territorial, amb els òrgans dels sentits ben desenvolupats, troba refugi i fa llorigueres entre les roques, en coves o als buits dels arbres. Habita arreu del territori català i en ambients molt diversos, encara que és absent en algunes zones humides, com deltes i aiguamolls. Es troba en ambients mediterranis secs, en boscos caducifolis i de coníferes, preferiblement amb roquissars, així com en ambients altament antropitzats. La seva dieta és variada ja que a la primavera i a l’estiu presenta un comportament carnívor basat en la ingesta de micromamífers i aus de mida petita i mitjana, a més de conills i petits rèptils. A l’hivern, en canvi, la dieta és bàsicament frugívora i s’alimenta de cireretes d’arboç, gavarrons, móres i d’altres fruits silvestres. Als llocs on conviu de manera comensal amb els humans, com a les masies, causa danys als galliners, caça ratolins, coloms i menja una gran quantitat d’ous. 6. Composició, propietat i usos medicinals L’escorça de l’arboç pot contenir fins un 36% de tanins, el mateix que les fulles i els brots, els quals, a més contenen grans quantitats de sacarosa i el glucòsid anomenat unedòsid. Els fruits, quan estan ben madurs, contenen fins a un 0,5% d’alcohol, un 0,66% d’àcid màlic i un 10-12% de pectines, entre d’altres substàncies. L’escorça i les fulles són astringents, aquestes contenen propietats antisèptiques sobretot per l’aparell urinari i s’usen com a diürètic i per combatre les diarrees, els còlics nefrítics, la incontinència d’orina i l’oclusió del fetge. Els fruits són de textura aspra, no massa agradable al paladar, però millora a mesura que el fruit va madurant. Se’n fan confitures, vinagres i begudes alcohòliques. La ingestió de grans quantitats de fruits pot ocasionar trastorns intestinals i mal de cap. Per combatre les diarrees, es mesclen

Branca d’arboç amb fruit. Autor: Jaume Marlés

XXXIV RONDA VALLESANA 171

Panícula de flors d’arboç. Autor: Josep Pons

uns grams (1 unça) d’escorça o de fulles seques per litre d’aigua, es porten a ebullició durant 15 minuts i es deix refredar el líquid. Es prendran entre 1 i 4 tasses al dia segons la intensitat dels problemes digestius. Per combatre la inflamació urinària, els còlics nefrítics (dolors causats per les pedres del ronyó) i la incontinència de l’orina, cal preparar la mateixa recepta anterior però utilitzant una quantitat menor (0,5 unça).

7. Cuina i alimentació La cirera d’arboç és un fruit silvestre que és comestible quan és molt vermell i tou. Té una consistència farinosa i pastosa que no s’arriba a desfer a la boca perquè té un granet ben petit. Tot i que és abundant i d’aspecte agradable i vistós, han estat les noves generacions més urbanes (neorurals) que n’han creat receptes relacionades amb els licors, les conserves, les melmelades i les confitures. En algunes zones del mediterrani, com Algèria i Còrsega, els fruits madurs s’usen per preparar un vi que, destil·lat, permet obtenir un tipus de brandi. - Licor dolç: en una ampolla de broc gros hi posem fruits madurs fins la meitat i acabem d’omplir amb aiguardent. Aleshores, cal deixar reposar l’ampolla uns tres mesos fins que el licor es veurà d’un color enfosquit, moment en què ja es podrà prendre. - Licor sec: per obtenir aquest licor cal seguir el mateix procediment que la recepta de “licor dolç”, però en aquesta hi posarem “orujo”. - Melmelada: cal esbaldir les cireres d’arboç amb una escorredora perquè no quedin entollades d’aigua. Escalfarem una cassola de fang, hi dipositarem les cireres i tot seguit hi afegirem sucre (per cada quilo de cireres, mig quilo de sucre). Amb el foc ben fort, deixarem que vagi sortint l’aigua que contenen. Anirem sacsejant la cassola de tant en tant i

172 XXXIV RONDA VALLESANA

la mantindrem destapada. Quan el contingut es vegi espès, abaixarem el foc i taparem la cassola. Aleshores, remenarem amb una cullera de fusta per tal que no se’ns agafi al cul del recipient. Anirem veient que la matèria va quedant homogènia, densa, es va caramel·litzant i sentirem un soroll de trencadissa suau, que és el sucre quan s’agafa a la polpa de les cireres i que, en coure’s, espetega. Aquest en serà l’indicador que s’ha acabat la cocció. Ho deixarem refredar, ho passarem pel colador xinès i ja podrem omplir els pots de vidre i tapar-los amb tapes hermètiques. La melmelada ja es podrà consumir, però aquella que volem emmagatzemar caldrà bullir-la al bany maria durant una hora. 8. Usos socials i propietats La fusta de l’arboç és elàstica i fàcil de treballar. A primers de la dècada dels 70, algunes comarques catalanes com el Vallès, la Selva i Gironès, en treballaven la fusta, fent un tractament previ d’immersió en aigua bullent, i produïen materials industrials com les bitlles per bobinar el fil, el qual anava junt amb una peça d’alzina, la llançadora. Aquesta eina servia per dur a terme el procés del teixit industrial. També se’n feien mànecs de paraigua i el carbó que se’n treia de la seva llenya era un bon comburent. 9. Jardineria i cultiu L’arboç, juntament amb altres espècies autòctones que habiten als nostres boscos, com el marfull (Viburnum tinus), el galzeran (Ruscus aculeatus) o l’heura (Hedera helix), són aprofitats per guarnir els parcs i jardins dels pobles i ciutats. L’ús de l’arboç en jardineria ha augmentat durant els últims anys i això ha fet que s’hagin arrencat molts exemplars dels boscos, actuant moltes vegades sense miraments realitzant actuacions destructives, de tal manera que això comporta modificacions dins l’ecosistema. És un arbust vistós i amb una bellesa excepcional, ja sigui pel fruit tan peculiar que té, com pel color vermellós de l’escorça, les flors blanques en forma de raïm, el contrast de les dues tonalitats del verd a les fulles, el lluent de l’anvers i el pàl·lid del revers, com també la forma i l’estructura de la copa. A més, aquest petit arbre requereix molt poc manteniment. S’adapta a una gran diversitat de sòls, però li agraden els terrenys profunds i amb un bon drenatge, preferiblement els sòls silícics. Viu a l’ombra amb altres arbres, encara que resisteix bé la sequera. Produeix una gran quantitat de fulles, fet que enriqueix i millora les propietats fisicoquímiques del sòl.

XXXIV RONDA VALLESANA 173

Arboç de Sant Esteve del Coll. Arbre catalogat. Autor: Ferran Marcos

Se’l planta com element solitari o formant tanques, resisteix la contaminació química, i suporta bé la salinitat, així que també és una espècie que es pot trobar al litoral. El que s’ha esmentat són alguns dels motius per què l’arboç sigui tan apreciat en jardineria. 174 XXXIV RONDA VALLESANA

Cal evitar la transplantació d’un lloc a un altre, ja que és delicat el repicament (poda d’arrels) perquè genera ferides radiculars, és per això que es recomana plantar-lo al lloc definitiu. La propagació no és fàcil, normalment es multiplica per llavors a partir dels fruits madurs i la seva germinació és lenta. La sembra cal fer-la en un lloc ventilat, amb ombra i que no pateixi glaçades. La reproducció per esqueix és possible i es recomana utilitzar tiges d’uns 15 a 20cm de longitud que siguin de l’any anterior. Tot i això, és un procés lent i la probabilitat que es morin és alta. Una altra manera de reproducció asexual és pel sistema del capficat o murgonat, que consisteix a fer ferida a la punta d’una branca viva i jove de l’arbust o de l’arbre, (per tal que arreli millor) i enterrar-la, i al cap d’uns dos anys aquesta es podrà separar de la planta mare. 10. Exemplars destacables L’arboç de Sant Esteve del Coll, a Llinars del Vallès, al costat de l’església de Sant Esteve del Coll, va morir fa pocs anys i era l’arboç més gran de Catalunya. L’arbre tenia una volta de canó de 2,4 metres, una alçada de 8,5 metres i una copa de 7,4 metres, que resulten unes mides ben excepcionals per a aquesta espècie.

Marlès Magre, Jaume; Sànchez Mateo, Sònia; Boada Juncà, Martí; Boada Puchol, Arnau Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals Universitat Autònoma de Barcelona

Bibliografia BARRAU, J. (1971). “L’ethnobotanique au carrefour des sciencies naturelles et des sciences humaines”. Bulletin de la Société Botanique de France, 118: 237-248. BOADA, Martí. Documentació: BOADA, Arnau; SÀNCHEZ, Sònia (2005). Els fruits silvestres. Ecologia i cultura. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors. iI·lustracions de Montserrat Sánchez Ruiz. DE BOLÒS, Oriol; VIGO, Josep; MASALLES, Ramon M.; NINOT, Josep M. (2005). “Flora manual dels Països Catalans”. Ed. Pòrtic Natura.

XXXIV RONDA VALLESANA 175

FOLCH I GUILLÈN, Ramon, (1988). ”Història Natural dels Països Catalans, Plantes superiors”, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana S.A. Vol. VI. FOLCH I GUILLÈN, Ramon (1987). “Història Natural dels Països Catalans, Amfibis, rèptils i mamífers”, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana S.A. Vol. XIII. FONT I QUER, P. (Dr.) (1982). ”El Discórides Renovado, Plantas Medicinales”, Barcelona, Ed. Labor S.A. LÓPEZ GONZÁLEZ, GINÉS (2007). “Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares”. Tercera edición. Mundi-Prensa. KREMER, Bruno P. (2002). “Árboles” Guías de Naturaleza Blume. Barcelona. PASCUAL, Ramon (2004). ”Guia dels arbres dels Països Catalans”, Barcelona, Ed. Pòrtic Natura. Sisena edició. ROMO, Àngel M. (2004). ”Les plantes medicinals dels Països Catalans”, Barcelona, Ed. Pòrtic Natura. Quarta edició. SÁEZ, Ll.; Aymerich, P.; Blanché, C. (2011). “El llibre vermell de les plantes endèmiques i amenaçades de Catalunya”. Ed. Argania. Catalunya Caixa i Fundació Carl Faust de Blanes. Pp. 811.

Pàgines web: -Herbari virtual de les Illes Balears: http://herbarivirtual.uib.es/ -http://ichn.iec.cat/Bages/principal.htm -Banc de dades de biodiversitat de Catalunya: http://biodiver.bio.ub.es/ biocat/homepage.html -Flora ibérica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. http://www.floraiberica.es/

176 XXXIV RONDA VALLESANA

L’ALZINA DE CAN FARRERONS Nom local: Alzina de Can Farrerons Nom científic: Quercus ilex ilex Perímetre del tronc a 1’30 m: 4’24 m Perímetre de la base del tronc: 8’45 m Alçada: 18’94 m Amplada de la copa: 27’51 m Alçada sobre el nivell del mar: 456 m UTM: 31T 0453711 4608675

Alzina de can Farrerons des del camí (E). Autor: Jaume Marlés

Localització: L’alzina es trobavora la masia de Can Farrerons (Montnegre-Corredor), al terme municipal de Dosrius, a la comarca del Maresme i dins la demarcació de Barcelona. S’hi arriba des de l’antiga carretera que duu de Cardedeu a Llinars (C251). Prenem el trencant a la dreta al punt quilomètric 11,95 aproxiXXXIV RONDA VALLESANA 177

madament, una pista asfaltada que seguim uns metres passant per sota la via del ferrocarril. Després per sota l’autopista la voregem fins a trobar, poc després a la dreta, la pista que duu a l’ermita de Sant Sadurní de Collsabadell.

Guineu. Autor: Jaume Marlés

La seguim i al primer encreuament que trobem, prenem la pista de la dreta, que passa molt a prop de la Fradera. Poc després, la pista es torna a bifurcar i agafarem la pista de l’esquerra.

Després d’una pujada, agafemel següent trencall a la dreta, fins a trobar poc després un complicat encreuament amb diverses direccions. Nosaltres seguirem escassos metres del que deixa una bassa d’aigua a la dreta, per tornar a trencar ràpidament a l’esquerra, cap al camí del mas de Can Farrerons. Després d’uns metres de baixada, hi podrem veure el gran pi i l’alzina un cop passat el mas. Entorn: L’alzina és en un marge llarg que segueix el mateix traçat del camí que hi ha a continuació de la masia de Can Farrerons. Damunt aquest mateix marge s’hi veu una parada de conreu. Motiu de la singularitat: És una alzina espectacular, presenta una preciosa enforcadura a nivell de creu. La seva peculiar morfologia, dreta, ferma i encorbada, la fan molt digna d’observar. És de ben segur l’alzina més gruixuda i de més envergadura de copa del Corredor. Al seu costat hi ha un altre tronc de grans dimensions, segurament un antic rebrot, que és monumental, i creix oposadament a ella en direcció a la part su-

178 XXXIV RONDA VALLESANA

Alzina de can Farrerons des del marge superior (N). Autor: Jordi Masip

perior del marge. També cal destacar, com s’ha citat, un pi pinyer (Pinus pinea) harmònici d’important port que hi ha poc metres abans d’arribar al mas, a mà esquerra. Un dels aspectes rellevants en el primer moment de veurel’alzina, és que inspira grandesa i plenitud. Espècies que l’envolten: Hi predomina l’alzina (Quercus ilex ilex) i el pi pinyer (Pinus pinea), també s’hi troben altres arbres com l’om (Ulmus minor), l’alzina surera (Quercus suber) i el roure martinenc (Quercus pubescens); i fruiters com la figuera (Ficus carica) i el magraner (Punica granatum). Dins el sotabosc hi ha arbustos com el romaní (Rosmarinus officinalis), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), la gatosa (Ulex parviflorus), l’estepa borrera (Cistus salviifolius), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’esbarzer (Rubus ulmifolius). Dins l’herbatge s’hi pot observar blenera (Verbascum thapsus L.), margall bord (Hordeum murinum), herba de Sant Joan (Hypericum perforatum), agulletes (Erodium malacoides), morella roquera (Parietaria officinalis), malrubí (Ballota nigra), sajolida (Satureja sp.), vinagrella (Oxalis pes-caprae), dent de lleó o xicoia (Taraxacum officinale), malva (Malva sylvestris), llengua de bou (Echium

XXXIV RONDA VALLESANA 179

Pi de can Farrerons. Detall de les arrels. Autor: Ferran Marcos

vulgare), lletsó bord (Senecio vulgaris), tomaquera del diable (Solanum nigrum), blets (Chenopodiumsp. i Amaranthus sp.), orenga (Origanum vulgare), plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata), barretets (Umbilicus pendulinus), falguera (Pteridium aquilinum) i veça (Viciasativa); i enfiladisses com l’apelagós (Galium aparine), la rogeta (Rubia peregrina) i l’heura (Hedera helix). Pel que fa a la fauna hi veiem rèptils com la sargantana comuna (Podarcis hispanica); ocells com el raspinell (Certhia brachydactyla), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula), la mallerenga carbonera (Parus major), l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris) i el tudó (Columba palumbus); i, mamífers com la geneta comuna (Genetta genetta), el senglar (Sus scrofa) i, fins i tot la guineu (Vulpes vulpes). En la visita, s’ha observat una guineu afectada i afeblida per la sarna, així que més indefensa. Una guineu que coneix bé la zona habitada, que segurament li és més fàcil adquirir menjar, i per tant, sobreviure. La sarna és una malaltia típica d’aquests animals, no deixa de ser un procés cíclic que regula les poblacions.

180 XXXIV RONDA VALLESANA

Producció i estat fitosanitari: L’arbre està en perfecte estat de producció glanera. No s’hi veuen forats ni corcadures que comportin perill per a la seva salut, ni cap alteració significant, només alguna branca inferior seca a conseqüència de la competència llumínica. Així que presenta vigor i en general un bon estat de salut. Tant és així, que no hi ha ni presència de caparreta (Kermococcus vermilio), malaltia comuna a les alzines, que posteriorment pot portar que hi hagi negreta (fong). Tampocno s’observen gales ocasionades pel dípter Dryomyia lichtensteinii, ni fulles defoliades per l’eruga peluda (Lymantria dispar).

Boada Juncà, Martí; Boada Puchol, Arnau; Marlès Magre, Jaume. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals Universitat Autònoma de Barcelona

Bibliografia BOADA, Martí; BOADA, Arnau. (2011). Arbres remarcables de Catalunya: 100 ombres colossals. Edicions Brau.

XXXIV RONDA VALLESANA 181

RELACIÓ DE TOTES LES RONDES VALLESANES Nº RONDA

ANY

POBLACIÓ

I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI XXII XXIII XXIV XXV XXVI XXVII XXVIII XXIX XXX XXXI XXXII XXXIII XXXIV

1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013

Arenes - La Mola - Arenes Els cingles de Gallifa La Garriga - Cingles de Bertí Matadepera - Serra de L’Obac Montnegre Castellar del Vallès Figaró - Tagamanent Sant Llorenç Savall Castellcir Sentmenat - El Farell Cànoves - Samalús Sant Cugat - Tibidabo Castellterçol Aiguafreda Vacarisses Sabadell - El rodal Sant Feliu de Codines Rellinars Caldes de Monbui Sant Esteve de Palautordera Montornès del Vallès Sant Llorenç Savall Sant Quirze Safaja Sant Pere de Vilamajor Matadepera - les Pedritxes - Serra de l’Obac Cerdanyola - Collcerola Fogars de Monclús - Campins Vacarisses - Sant Salvador de les Espases Matadepera - Sant Llorenç del Munt Montseny - el poble. Terrassa - Les Pedritxes Sant Llorenç Savall Riells del Fai Llinars del Vallès

182 XXXIV RONDA VALLESANA

La secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) agraeix la col·laboració de totes les entitats i persones que han fet possible la XXXIV edició de la RONDA VALLESANA i la publicació d’aquest llibre: Ajuntament de Sabadell Ajuntament de Llinars del Vallès: Srs. Martí Pujol i Pere Grivé, tècnics (Jordi Benedico, Marga Curós, Jordi Puchol i Xavier Pujolàs) Agrupació de Defensa Forestal de Llinars del Vallès Cal Prat Cansaladeria Camarasa Cicles Jové Clixé 90 Fotomecànica Condis Supermercats La Fageda Frescuore, Kucua i Superverd Intersport Molins Valero Forn de pa Veri Propietaris d’”Àrids Garcia” (Jordi i Carles García Pérez) Propietària de Can Bordoi (Mercè Vilaseca) i masover (Fernando Ortiz) Propietari de Can Collet (Andreu Collet) Sr. Miquel Comas Clusellas Robert Álvarez i Masalias Antoni Artigas Miró Mercè Aventín i Puig Carles Barriocanal i Lozano Martí Boada i Juncà Alba Bonàs i Piella Quim Camps Joan Farriol i Pérez Ricard Forniol i Agustí Gemma Hernández Herrero Higini Herrero i Baró

Josep Ibars Botanch Ferran Marcos i Moral Jaume Marlès i Magre Josep M. Masagué i Torné Jordi Masip Causanillas Jaume Mitjavila Enric Ossó-Llenas Ramon Pineda Torras Lluís Vila Bonamusa Ferran Zurdo Zaldumbide

I a tots els companys de la UES, sense el treball i col·laboració dels quals és totalment impossible la realització d’una activitat tan complexa com la Ronda Vallesana.

XXXIV RONDA VALLESANA 183

184 XXXIV RONDA VALLESANA

EXCURSIONISTES DES DEL 1908

PDF editat per Jordi Xicola-2019